Altres

Episodis etiquetats amb Altres

12211episodis
Veus Parròquia del 5/2/2020 — Infants i la mort: acompanyament del dol a l’escola, rituals de comiat i veritat emocional - episode art
Veus Parròquia
29'

Veus Parròquia del 5/2/2020 — Infants i la mort: acompanyament del dol a l’escola, rituals de comiat i veritat emocional

Introducció Programa dedicat a com viuen la mort els infants, tant a casa com a l’escola. Es parteix d’un text d’Helena Montiel i d’aportacions d’experts i experiències pròpies per reflexionar sobre el paper de les famílies, l’escola i la comunitat. "A veus de la parròquia, l'espai mort i vida" Per què costa parlar de la mort amb infants La pregunta inesperada • Un nen pregunta a la seva mare: > "Mama, tu et moriràs?" • Dilema adult entre protegir i dir la veritat. Conclusió: cal sinceritat amb tranquil·litat i respecte pel ritme del nen. • Reconèixer la pròpia por i incomoditat: la mort ens fa sentir fràgils, però evitar-ne la conversa no ajuda. L’escola com a espai d’acompanyament Tabú i necessitat d’espais segurs • En una xerrada d’acompanyament al dol a l’AMPA, s’evidencien emocions contingudes i la manca d’espais per parlar de la mort. • Les pèrdues properes remouen dols propis; calen espais per expressar pors i sentiments. La guia d’Àngels Miret • A tots els centres hi ha alumnes en dol (avis, pares, germans, amistats...). • L’escola ha de poder parlar obertament de la mort i atendre necessitats emocionals com qualsevol altre àmbit educatiu. • Exemples de bones pràctiques: homenatges, trobades amb famílies, contes, ritus i espais d’escriptura o record. "La formació integral dels alumnes no pot deixar de banda parlar de la mort i del dol" Necessitats del dol (apunt d’Eduard Van Erbege) • Crear moments per expressar pors i emocions; recordar i evocar les persones enyorades. • Donar resposta a necessitats concretes del dol: - Acomiadar-se - Dir "t’estimo" - Donar les gràcies - Perdonar i ser perdonats • Dos estils de resposta dels infants: connectar amb el dolor i recordar, o bé apartar el tema i trobar a l’escola una “bombolla de pau”. Tots dos són vàlids. • A partir dels 5 anys, els infants entenen la mort com a definitiva. • Clau adulta: parlar amb sinceritat i des de l’emoció. "No podem protegir-los amb mentides. No podem amagar que estem tristos o preocupats." • Els infants aprenen del modelatge adult: si es viu la mort com a part de la vida, ells també podran fer-ho. Recursos i preparació als centres • Disposar de guies (com la d’Àngels Miret) a les biblioteques escolars i contes per abordar morts inesperades. • Tenir 1-2 persones del claustre formades per atendre alumnat, mestres i famílies davant de pèrdues. Aprendre de la impermanència • Acceptar que res és per sempre (ni tristesa ni felicitat) ajuda a viure amb consciència. • No és una mirada trista, sinó una invitació a gaudir el present. Pensament clau: gaudir de la vida cada dia com si fos l’últim. Conversa i experiències: escola, natura i rituals Adults de referència i elaboració del dol • Mestres i adults han d’haver elaborat els propis dols per transmetre pau i normalitat. • Quan la pèrdua afecta la comunitat (per ex., mort d’un alumne o d’una mare), els mestres també pateixen: cal cuidar-los i ajustar la resposta. Natura com a educadora • Abans els infants tenien més contacte amb animals i plantes; la mort s’hi veia de prop i s’integrava com a part de la vida. • Experiències amb mascotes o animals de granja ajuden a comprendre la pèrdua de forma natural. Rituals d’escola i normalització • Pràctiques reals: parlar-ne a classe, acompanyar cerimònies, comiats al pati, dibuixos i missatges (“t’estimem”, “et recordarem”). • Menys comiats exclusivament religiosos i més varietat de comiats personalitzats. De la vetlla a casa al tanatori • Abans la vetlla era a casa i els infants convivien més amb el difunt; ara, al tanatori, la proximitat sovint disminueix. • Equilibri delicat entre protegir i no amagar la mort als infants. Evolució dels funerals i paper de l’Església • D’un to litúrgic més sever a comiats mixtos i humanitzats: semblança del difunt, lectures de nets, música estimada, projeccions. • Oportunitat per a una Església més propera als sofrents, integrant elements personals dins la cerimònia. Comunitat i coratge relacional • Alguns rectors prioritzen ser presents als enterraments com a gest pastoral. • A l’escola, perdre la por a acostar-se a qui pateix i obrir espais perquè expressi el que sent: això educa tota la classe en empatia i prevenció. Economia i planificació del comiat • Algunes persones planifiquen el seu comiat (selecció de cants, ritus). • Importància de conèixer el paper de les funeràries (servei vs negoci) i costos associats. • Assegurances de defunció (p. ex., Santa Lucía, Ocaso) com a opció per anticipar despeses. "És molt car morir-se" Cloenda • Es recorda als oients el focus del programa: posar-se a la pell dels infants i explicar la irreversibilitat de la mort amb claredat i afecte. • Tancament amb recordatori de la reemissió i comiat.

M de Música del 4/2/2020 - episode art
M de Música

M de Música del 4/2/2020

Un programa al meu gust. La música que em desperta sentiments i emocions. Música clàssica, jazz, new age, etc. La paraula, la poesia introdueix la música.

Cinema sense condicions del 4/2/2020 — Pla seqüència i càmera en moviment amb 1917; ressenyes de L’oficial i l’espia, Richard Jewell, Reina de Corazones i Adú - episode art
Cinema sense condicions
59'

Cinema sense condicions del 4/2/2020 — Pla seqüència i càmera en moviment amb 1917; ressenyes de L’oficial i l’espia, Richard Jewell, Reina de Corazones i Adú

Resum general Programa dedicat a dues línies principals: (1) ressenyes i debats sobre estrenes i títols recents; (2) una conversa profunda sobre la càmera en moviment i el pla seqüència a partir de 1917 de Sam Mendes. El to combina anàlisi fílmica, lectura política i reflexió estètica-tecnològica. Ressenyes destacades L’oficial i l’espia (Roman Polanski) i Richard Jewell (Clint Eastwood) • Contrapunt entre una crònica històrica freda i rigorosa (Polanski, cas Dreyfus) i un drama contemporani sobre la fabricació del culpable (Eastwood, cas olímpic 1996). • Idees clau: • Polanski retrata l’antisemitisme, l’“aparell d’Estat” i la foscor institucional; és cinema d’idees que convida a la reflexió històrica i ètica. • Eastwood focalitza l’individu assetjat per la conjunció de periodisme (titulars) i policia (èxits). > "El periodisme necessita titulars i la policia necessita èxits". • Debat sobre la integritat (Picquart) versus l’arbitrarietat del poder (evocant Kubrick, Paths of Glory). • Valoracions: totes dues recomanades; Polanski fa “pensar i reviure la història”; Eastwood emociona i indigna, tot i que alguns troben les seves darreres obres menys extrapolables en clau sistèmica. Reina de Corazones (May el-Toukhy) • Drama danès adult, d’alta volada moral i psicològica: madrastra poderosa s’implica amb el fill adolescent del marit. • Claus de lectura: • Referents d’Alicia al país de les meravelles (miralls, Reina de Cors) i la idea de món capgirat. • Doble vida: sacrosanta família i aparença social vs desig i transgressió. • Proposta incòmoda que interpel·la l’espectador sense jutjar; interpretació de Trine Dyrholm, impecable i arriscada. • Recomanació: molt recomanable; “pel·lícula per a adults” en temes i formes. Adú (Salvador Calvo) • Estructura de tres línies que conflueixen: l’odissea d’un nen migrant camerunès; l’assalt a la tanca de Melilla i el posterior judici; el retrobament pare (Luis Tosar)–filla (Anna Castillo) a l’Àfrica. • Punts forts: posada en escena contundent, seqüències d’alt impacte, denúncia del drama migratori (dades finals esfereïdores). • Retret principal: excés de guió i informació que dilueix la potència del relat d’Adú, suficient per si sol. • Recomanació: val la pena veure-la per ambició, interpretacions i moments colpidors. Panorama recent i premis (Espanya) • Reconeguda la bona salut del cinema espanyol: Dolor y gloria (Almodóvar), Mentre duri la guerra (Amenábar), O que arde (Laxe), Adiós (Cabezas). • Es posa en qüestió la distribució de premis i el sentit dels guardons com a mesura d’art. Focus temàtic: la càmera en moviment i el pla seqüència 1917 (Sam Mendes): continuïtat i “trampa” del temps • 1917 s’erigeix en excusa fèrtil per pensar el pla seqüència i la càmera en moviment. • La pel·lícula proposa una continuïtat aparent (un “fals” únic pla) i una equació de temps real/cinematogràfic que és il·lusòria però immersiva. • Idea forta: la càmera en moviment és essència del cinema; el muntatge és capital, però el moviment és el llenguatge primari de la mirada. Mestres i genealogies del pla seqüència • Exercicis paradigmàtics: • Mike Figgis, Timecode (2000): temps real i quatre pantalles; exercici radical i poc reivindicat. • Berlanga (p. ex. L’escopeta nacional): coreografies magistrals d’actors i càmera, sàtira amb ritme coral. • Robert Altman: Gosford Park; The Player obre amb un pla seqüència monumental que homenatja i supera el de Welles a Touch of Evil. • Orson Welles, Touch of Evil: canònic arrencament en travelling; anècdota sobre l’“artesania invisible” dels tècnics. Càmera subjectiva i variants • Hitchcock, Rope: fals pla únic en blocs; classe de posada en escena. • Rear Window: el punt de vista com a motor narratiu i moral. • Robert Montgomery, Lady in the Lake (1947): càmera-ulls (Marlowe) i plans seqüència sostinguts amb meritòria enginyeria prèrdigital. Era digital: eines i excessos • Del drone a la càmera ultralleugera: la digitalització permet empalmes invisibles (1917) i moviments abans impossibles. • Ilya Naishuller, Hardcore Henry: primera persona amb GoPro; impacte visual però argumentalment dispersa. • Advertiment sobre l’exhibicionisme tècnic (abús de “càmera al clatell” en debuts): la tècnica no pot substituir contingut i idees. • Exemple virtuós d’obertura planseqüència mainstream: Spectre (Bond), seqüència inicial de gran ofici. • Debat Bayona: impecable factura versus reiteració de patrons; la necessitat d’avançar en continguts, no només en forma. Autenticitat del “one-shot” • Es qüestiona si L’arca russa (Sokurov) és literalment un únic pla (logística titànica); més enllà del fet, és hipnòtica i monumental. • Idea final: el valor del pla seqüència no és comptar talls, sinó què expressa el moviment de la càmera i com ens situa com a observadors.

l'Audició del 3/2/2020 - episode art
l'Audició

l'Audició del 3/2/2020

Audició de sardanes amb comentaris sobre les peces que s’escolten. A la meitat del programa, s’inclou normalment una curta notícia relacionada amb el món de la sardana.

← Torna a tots els podcasts