
Sunshine Island Resort del 15/12/2019
Programa musical amb l'Imanol Lòpez, Gerard Maynés i l'Amador Saiz
Episodis etiquetats amb Altres

Programa musical amb l'Imanol Lòpez, Gerard Maynés i l'Amador Saiz

Introducció i fil conductor L’episodi reuneix una conversa àgil i plena d’anècdotes amb en Josep (editor, periodista i escriptor), on es repassen reptes editorials de la sàtira gràfica i la premsa, es disseccionen estratègies de negoci i perfils d’editors clau, i s’obre el focus cap a dues seccions magazine: història dels toros a Barcelona i viatges a Txernòbil. Culmina amb una peça de “La realitat supera la ficció” sobre rescatis bancaris. "Quan algun és polèmic, algú aporta." "Jo sóc jo i la meva circumstància." Barrabàs: la sàtira esportiva que va néixer un diumenge a la nit Com arrenca Barrabàs (1973) • Idea inicial de dos dibuixants (Ibar i Òscar de Breda), amb una estètica afrancesada (Charlie Hebdo, Le Canard enchaîné) traslladada al futbol. • Reptes logístics: tancament en diumenge a la nit per sortir dilluns, gairebé ritme de diari, amb poc marge per filtrar continguts sensibles. • Cautela inicial de Javier Godó; es dona llum verda coincidint amb un Barça–Madrid (1973). • Col·laboracions clau: Antonio Franco, entre d’altres. Clau: L’humor esportiu satíric va exigir operativa quasi diària i una direcció valenta en una Espanya de canvi. Por Favor: èxit de ressonància, límits econòmics La barreja d’humors i l’elitisme • Tesi de Josep: per vendre sàtira cal barrejar humor (intel·lectual, de carrer i fins i tot barroer). • Por Favor va pecar d’elitisme i d’un tiratge desalineat: es feien 100.000 exemplars, se’n venien uns 20.000. Distribució i suspensió governamental • Acord amb un distribuïdor (xilens vinculats a l’Editorial Abril, família César i Ricardo Civita): bones condicions però pobra lectura de mercat. • El Consell de Ministres suspèn la revista 3 mesos; la societat es desmunta i Josep decideix seguir sol. • Final: venda a senyora Nadal (Garbo, Lecturas), després passa a Planeta; anys més tard, el mateix Josep n’acaba decretant el tancament. Clau: La sàtira política rarament és gran negoci; sense mix d’humor i amb mala distribució, l’equació no quadra. Perfils d’editors: nas, audàcia i negociació Quatre (i més) escoles editorials • José Manuel Lara (pare vs fill): el pare, editor visceral; el fill, gran negociador que fa créixer el negoci. • Antonio Asensio (mencionat com “l’Escència”): audàcia i una “flor al cul” per sortir-se’n en situacions límit. • Javier Godó: “nas d’editor” i idees sòlides, però es pot cansar de projectes per cicles. • Armando de Armas: per a Josep, el número 1 sud-americà. • Experiències societàries diverses (Bruguera, Planeta/Playboy, Primera Plana, etc.). Clau: Editor vs gestor; olfacte editorial, coratge i timing són vectors diferents que rarament coincideixen en una sola persona. La Vanguardia i la crisi del paper: què aporta avui un diari? Tendències i hàbits de lectura • La davallada és global: problema del paper, de model econòmic i d’atenció. • Hàbit de Josep: llegir titulars, destacats, tires còmiques i necrològiques; valor als col·laboradors que aporten mirada i polèmica. Direcció, opinió i estil • “Tots els directors estan supeditats a la idea d’empresa.” • Elogi del “bitllet” del Màrius Carol (pàg. 2): estil americà, anècdota al servei d’una idea; eficaç per enganxar. • Debat oient (Joan): risc de prepotència per excés de cites; Josep defensa habilitat i ofici, i el tàndem amb Jordi Joan. Clau: El diari es jutja més pels seus articulistes i per la seva capacitat d’obrir debat que no per una línia fixa. Grup Godó: pluralitat o poti-poti? • Percepcions creuades: dretes, esquerres… “és un poti-poti”: el grup inclou La Vanguardia, RAC1 (més sobiranista), 8tv… • L’objectiu d’un editor pot ser cobrir públics diferents, no pas militar políticament. • Javier Godó: obert al diàleg, amb grans dosis d’ironia en privat. • Relleu: Anna Godó impulsa suplements temàtics; Carlos Godó, bon gestor, però “sense sensibilitat d’editor” (anècdota d’Arafat). Clau: Cohabitació de línies editorials sota un mateix paraigua per abastar audiències heterogènies. Vindicació Femenina: ponts, professionalitat i respecte • Paradoxa aparent: editar Playboy i, alhora, impulsar Vindicació Femenina (1979). • Contacte clau: Carmen Sarmiento. Recomanació de Josep: cal fer ponts amb les lectores i professionalitzar el producte per captar-les, més enllà de “cridar”. • Respecte frontal al feminisme (no per moda), i esment a trajectòries de Maruja Torres, Vázquez Montalbán i Joan Mercè. “Jo sóc jo i la meva circumstància.” Clau: La causa necessita productes ben editats que convidin a entrar-hi; el missatge sol no basta. Barcelona i els toros: de 1287 al 2011 Cronologia essencial • Última corrida: 25/09/2011 (la prohibició s’activava l’1/01/2012). • Arrels històriques: cites des de 1287 (Joan I, Plaça del Rei), actes festius al Born (1559), Plaça Palau (1601), celebracions amb el virrei (1670). • Carles IV (1802) motiva una plaça efímera de fusta; primera plaça estable: 1834. • Barcelona arriba a tenir tres places en funcionament simultani; oscil·lació entre noblesa i poble; Felip V n’havia restringit el patrocini nobiliari. Clau: Tradició intermitent i ritualitzada, que a Barcelona es consolida tard però intensa, fins a la prohibició contemporània. Viatges: Txernòbil i Prípiat, turisme entre riscos El desastre i les conseqüències • 26/04/1986, 01:23: explosió del reactor 4; prova de seguretat desbocada. • Acció ràpida de bombers i exèrcit evita un mal major, però “liquidators” amb seqüeles greus. • Evacuació tardana de Prípiat (~50.000 habitants) incrementa impacte en salut (càncers, malformacions). Avui i el “dark tourism” • Alertes sobre seguretat de tours (mascaretes, dosímetres, roba). • Nivell radiològic alt vs resiliència ecològica: flora i fauna adaptades a un “paradís vegetal”. • Núvol radioactiu amb impacte a Ucraïna, Rússia, Alemanya, Suècia, Finlàndia; milers de càncers de tiroide estimats. Clau: La curiositat pel lloc conviu amb riscos reals; la natura hi ha reocupat l’espai, però la petjada humana persisteix. La realitat supera la ficció: rescats bancaris • Holanda (ING): retorna 10.000 M€ + 3.500 M€ en interessos i primes. • Regne Unit (Lloyds): recupera 23.800 M€ i hi guanya quasi 1.000 M€. • Alemanya (Commerzbank): torna 20.400 M$ a l’estat. • Espanya: el Banc d’Espanya calcula 60.600 M€ d’ajudes no recuperables. Clau: Contrastos europeus en la gestió i retorn dels rescats; Espanya queda a la cua en recuperació. Tancament • Recordatori de la mancança de museu a Sant Just. • Comiat amb “What a Wonderful World”.

Xerrem de cinema, de les pel·lícules que us agraden, de les nostres, festivals, premis, pelis dolentes, de bones, etc. Amb Laia Vidal, Dani Martinez i Raúl N. Cortés.

Panorama general Resum profund d’una edició molt comentada dels Game Awards 2019: Sekiro s’endú el GOTY, Death Stranding triomfa en direcció, banda sonora i acting, i Disco Elysium arrasa en l’escena indie. També es destaquen anuncis de nova generació (Xbox Series X) i grans primers plans com Hellblade II o Ghost of Tsushima. "Fuck the Oscars" — la indústria reivindica la seva identitat pròpia Què són els Game Awards i d’on venen Gala anual (des de 2014) ideada pel periodista Geoff Keighley; pretén ser els “Òscars dels videojocs”. Hereus dels Video Game Awards (Spike TV, 2003–2012) i del fallit VGX 2013. Innovació clau: emissió en línia (YouTube, Twitch, TikTok) i protagonisme de la comunitat gamer (creadors de contingut, eSports). Model de votació: jurat de premsa/desenvolupadors/jugadors (no hi ha acadèmia formal com al cinema). Controvèrsia: relació estreta de Keighley amb grans estudis i creadors (cas Hideo Kojima), possible pèrdua d’independència. Diferències amb els Òscars: a banda dels premis, hi ha tràilers i anuncis; el hype forma part del cicle del videojoc (distinció entre in-engine i in-game). Repàs exprés 2014–2018 2014 • GOTY: Dragon Age: Inquisition • Primer gameplay de Zelda: Breath of the Wild. 2015 • GOTY: The Witcher 3 • Homenatge a Satoru Iwata • Vet d’assistència a Kojima (Konami). 2016 • GOTY: Overwatch • Kojima rep premi icònic i es presenta Death Stranding. 2017 • GOTY: Zelda BOTW • Teaser de Sekiro • Moment mític: > "Fuck the Oscars" (Joseph Fares). 2018 • GOTY: God of War • Red Dead Redemption 2 (4 premis) • Anunci de Super Smash Bros. Ultimate • Audiència: ~30M. Palmarès 2019 (el més destacat) GOTY: Sekiro: Shadows Die Twice (FromSoftware/Hidetaka Miyazaki) • Competició: Control • Death Stranding • Resident Evil 2 (remake) • The Outer Worlds • Super Smash Bros. Ultimate • Valoració clau: jugabilitat d’altíssima exigència (parry, mobilitat amb braç grappling) i relectura de la fórmula Souls. Death Stranding • Millor Direcció (Hideo Kojima) • Millor Banda Sonora • Millor Interpretació: Mads Mikkelsen • Fort component social de connexió asíncrona i to contemplatiu. Disco Elysium (gran triomf indie) • Millor Narrativa • Millor Joc de Rol • Millor Joc Indie • Millor Estudi Independent • Exemple de narrativa profunda i baixa “dissonància ludonarrativa”. League of Legends • Millor eSport • Millor Equip eSport • Millor Esdeveniment eSport Fire Emblem: Three Houses • Millor Estratègia • Vot del Públic GRIS (espanyol) • Games for Impact (temàtica: depressió) Altres categories destacades: • Acció: Devil May Cry 5 • Esports/Curses: Crash Team Racing Nitro-Fueled (per davant de FIFA i F1) "El hype forma part dels videojocs" — una diferència estructural respecte al cinema VR i experiència d’usuari Beat Saber com a millor porta d’entrada a la VR: interacció rítmica, intuïtiva i físicament satisfactòria. Limitacions actuals: mareig per dissonància visual-cinètica; solucions de locomoció per salts, recerques en àudio/infrasons i perifèrics. Anuncis i novetats (tràilers i projectes) Senua’s Saga: Hellblade II (Ninja Theory) — peça in-engine impactant; continuació d’un indie “AA” amb tractament exquisit del so (recomanat amb auriculars). Xbox Series X — presentació sorpresa; llançament Nadal 2020. PlayStation 5 (implícit) — Godfall anunciat com a primer joc confirmat per PS5 (tardor 2020); descrit com a looter-slasher. Ghost of Tsushima (Sucker Punch) — tràiler extens, to samurai. Naraka: Bladepoint — acció amb evident influència de Sekiro. Dungeons & Dragons: Dark Alliance — retorn d’una sub-saga d’acció cooperativa. Riot Forge: Ruined King i Convergence — expansions d’univers de LoL amb estils diferenciats. Ori and the Will of the Wisps — retard a març; metroidvània d’alta càrrega estètica i emocional. No More Heroes 3 — tràiler a Switch. The Wolf Among Us 2 — renaixement de Telltale. Sons of the Forest — survival horror de to inquietant (estètica “ballarina creepy”). Moment polèmic: aparició de Vin Diesel presentant joc de Fast & Furious amb tràiler percebut com a feble. Tertúlia: debats i conclusions Sekiro vs Death Stranding • Sekiro guanya per excel·lència de jugabilitat i coherència global. • Death Stranding és reconegut per autoría i apartats tècnics (direcció/BSO/acting), però pot haver pesat la polèmica de la proximitat Keighley–Kojima. Remakes, indies i narrativa • Tendència a remakes/reboots (Resident Evil 2, Crash Team Racing) ben valorats quan aporten. • Indies com Disco Elysium i GRIS aborden salut mental i emoció amb maduresa. • Reivindicació d’absències: p. ex. Katana Zero (narrativa, música i disseny). Videojocs vs cinema • Creix la presència d’actors/directors (Mikkelsen, Norman Reedus, Del Toro), i formats híbrids. • El videojoc suma interactivitat i rejugabilitat com a diferència clau. Indústria i plataformes • Amazon entra amb l’MMO fosc New World. • Google Stadia inicia trajecte amb dificultats; Netflix podria explorar el sector. Prediccions i agenda El 2020 apunta fort: Cyberpunk 2077, possiblement Elden Ring (FromSoftware amb G. R. R. Martin), curiositat viral: I Am Jesus Christ. Agenda immediata: • Cinema: Star Wars — The Rise of Skywalker (19/12) • Sèries: The Witcher (Netflix, 20/12) "Els tràilers en videojocs no són només màrqueting: activen comunitats i marquen expectatives"


Fem que les nits de divendres i les tardes de diumenge sigui menys avorrida! Descobriment de novetats musicals i el millor entreteniment amb el millor equip. Ens escoltem? Amb Pau Martínez.

Recorregut per estils musicals que en el seu moment van evolucionar de la música jazz, com el funk, soul, etc...

Música de tots els temps i tots els estils, sense paraules... només música.

Programa dedicat al món del Swing, amb Albert Abella i Diego Fontova

Panorama del programa • Equip: Presentació distesa amb Rosa Alcalá, Jaume Vidal i David Montaner (amb el presentador). Ambient pre-Nadal i sumari del que ve: teatre, llibres, cinema i una sèrie. Teatre: Dani Rovira — “Odio” (monòleg en gira) Claus • Estil: humor negre amb toc andalús i ritme d’stand-up a l’estil Rubianes. Escena minimalista: focus, pantalla amb 4-5 fotos, taburet, ampolla d’aigua. • Contingut: dards a “tothom” (incloent Borbons), gags sobre animals i escatologia, bromes sexuals explícites però amb timing i carisma. Interacció amb el públic i “fals” cabreig sobre el tema de l’odi. • To i remat: després de repartir, gira cap a una reflexió sobre el riure i la convivència; tanca amb un conte breu i tendre — "Me desperté, y todos teníamos azúcar en los labios, y cuando salimos a la calle nos besamos todos." • Valoració: potent, ritme alt (1h 45’ sense pausa), públic dret; espectacle rodó i recomanable. Llibres (I): “La illa dels tresors” (antologia de contes a les biblioteques) Què és • Volum d’encàrrec (xarxa de biblioteques) amb 15 contes sobre biblioteques i lectura. Autors destacats: Maria Barbal, Sebastià Bennasar, Xavier Bosch, Francesc Miralles, Care Santos, Najat El Hachmi, Sílvia Soler, Albert Sánchez Piñol, entre d’altres. Apunts destacats • Sánchez Piñol (futurista): conversa avi-net sobre el préstec gratuït; crítica al fet que les biblioteques no remuneren els autors pel préstec. Tema polèmic i obert. • Maria Barbal (“Clarianes”): memòria lectora d’infància, el pare acompanyant, i símbols com el Mowgli del Llibre de la jungla reinterpretats com a refugiats actuals. • Francesc Miralles (“La biblioteca”): viatge oníric cap a un poble-biblioteca en una altra dimensió; atmosfera surrealista. • Mario Serra (“Biblioteca oral”): reportatge a Maputo sobre vida als abocadors, entre periodisme i ficció; impacte social. Verdicte • Antologia entretinguda i variada, ideal per lectura nocturna a dosis curtes. Regalada a la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona. Llibres (II): Stephen King — “Elevación” Premissa • Protagonista de mitjana edat que perd pes cada dia però sense aprimar-se físicament; el seu pes es manté igual tant si està vestit com si sosté objectes pesants. Violació de les lleis de la física com a motor metafòric. Context i personatges • Poble a Maine amb clima social conservador (vot Trump). Nova amistat amb dues veïnes lesbianes que obren un restaurant; aposta i cursa on el protagonista aprofita la seva “ingravidesa”. Lectura • Metàfora oberta (elevació/redempció?) sense explicació tancada; estil més lineal i contingut del que és habitual en King. Es comenta (amb humor) si hi ha mà d’altres a la família (Joe Hill/Tabitha) o edicions més “estilitzades”. Valoració • Amè i breu, ideas suggerents però menys “King clàssic”. Es menciona “The Institute” com a lectura paral·lela més “King” (telepatia/telequinesi). Nota lateral: “La taranyina” (Jaume Cabré) rep una valoració molt crítica (“feixuc/lent”). Llibres (III): Liu Cixin — “La Tierra Errante” (contes de ciència-ficció) Conte títol (“La Tierra Errante”) • Científics calculen una expansió imminent del Sol; la humanitat converteix la Terra en nau espacial amb milers de motors gegants (11.000 m d’alçada) i un viatge de 2.500 anys. Vida subterrània, cataclismes i re-ancoratge a un altre sistema. Altres contes remarcables • Exploració intraterrestre: naus que perforen cap al magma; descoberta de l’interior del planeta. • Reflector solar orbital de 30.000 km²: enginyeria titànica i la vida dels mecànics que el mantenen. • “Era Micro”: la humanitat s’ha miniaturitzat (microescala) per estalviar recursos; xoc cultural amb un viatger espacial retornat. Verdicte • Ciència-ficció d’idees original i rigorosa; molt recomanable si busques “big ideas” i especulació científica. Cinema (I): “Legado en los huesos” (Trilogia del Baztán, 2a part) Fortaleses • Ritme sostingut i atmosfera fosca; trama que enllaça crims, Opus Dei i arrels familiars de la inspectora. Millor recepció crítica que la primera. Peros • Adaptació amb talls de subtrames i personatges (p. ex., menys pes per a certs rols clau). Es comenta el to “teleprompter” de la primera entrega. Crèdits • Direcció: Fernando González Molina (també a “El guardián invisible” i “Ofrenda a la tormenta”). Cinema (II): Abbas Kiarostami — “El viento nos llevará” (1999) Essència • Poema visual sobre la mort i el sentit de la vida. Equip de rodatge arriba a un poble kurd per filmar un ritual de dol; retrat de comunitat rural: feina, lentitud, ajuda mútua, felicitat senzilla. Complement • Extra recomanat: documental “The Art of Living” (entrevista i context d’autor) que enriqueix la lectura del film. “No seran mai rics, però seran feliços.” Debat: “Paràsitos” (Bong Joon-ho) Eixos • Classisme i “fàstic”: l’escena del cotxe i les calces il·lustra la mirada moral de la classe alta. Les dues famílies, a la seva manera, actuen com a paràsits i interdependents. • Disfressa i infiltració: família desposseïda que entra a la casa rica i desencadena una reacció en cadena de farses. • Gir del soterrani: canvi de joc que reconfigura el relat i accelera el caos. • Final i epíleg: tancament poètic i contundent. Premis • Palma d’Or a Cannes; candidata a premis internacionals (com a film internacional als Oscars, junt amb “Dolor y gloria”). Lectura en antena • Poema “El viento nos llevará” (Forugh Farrokhzad) — lectura breu que dialoga amb la pel·lícula de Kiarostami. Sèrie: “Bonding” (Netflix) Format i to • 10 capítols de 15 minuts: ritme àgil, humor millennial. Tracta el bondage/BDSM amb lleugeresa i sense caure en la vulgaritat. Premissa • Estudiant que treballa com a dominatrix col·labora amb un amic (descobriment identitari). Vinyetes sobre fantasies sexuals i inseguretats amb to còmic. Verdicte • Ideal per a una marató de 2-3 hores. Entretinguda, fresca, de “consum ràpid”. Idees clau del programa • Stand-up amb vora satírica i cor tendre (Rovira). • El paper de les biblioteques i la remuneració d’autoria al centre del debat. • Metàfores fantàstiques per parlar d’ètica i comunitat (King, Liu Cixin). • Cinema que contraposa arrels, poder i ritu (Baztán, Kiarostami). • “Paràsitos”: retrat ferotge de la lluita de classes amb un final memorable. • Sèries curtes que exploren sexualitat i humor sense barroeria (Bonding).

Programa de contes infantils per petits, mitjans i grans, a càrrec del grup Marc (Mestres Àvies, Recuperadores de Contes).

Recorregut per estils musicals que en el seu moment van evolucionar de la música jazz, com el funk, soul, etc...