Cinema sense condicions del 8/11/2016 — Cinema sense condicions: estrenes (Doctor Strange, 100 metros, Sully), TV i festivals, i gran especial Jazz & Cinema (Stormy Weather, Anatomy of a Murder, Ascenseur pour l’échafaud, Last Tango in Paris)
Resum general Programa molt complet amb tres blocs ben definits: Actualitat i crítiques de la setmana: impressions sobre Doctor Strange, 100 metros i una anàlisi extensa de Sully de Clint Eastwood. Agenda: recomanacions de cinema a televisió, crítica de traduccions de títols, festivals (Terror de Molins i Sevilla) i crònica de l’estrena de La mano invisible. Especial “Jazz i cinema” amb Joan Sardà i Pep Armengol: recorregut històric, context de racisme i segregació, biopics, documentals, i escolta de peces icòniques a pantalla (Lena Horne, Duke Ellington, Miles Davis, Gato Barbieri). "És un homenatge a la cultura de l’esforç, al treball ben fet i a la sensatesa humana" — sobre Sully (Clint Eastwood) Bloc 1 — Pel·lícules i comentaris Doctor Strange (Marvel) • Introducció d’un nou heroi a l’UCM, amb un to que barreja arrogància a l’“Iron Man” i dimensió mística. • Destaquen els efectes visuals (referència a Origen/Inception) i el viatge quasi lisèrgic de la posada en escena. • Protagonista: Benedict Cumberbatch. 100 metros (Marcel Barrena) • Drama de superació basat en Ramon Arroyo i l’esclerosi múltiple; títol pel diagnòstic “no podrà caminar 100 metres”. • Dani Rovira canvia de registre; recepció tibia: guió a “mig gas” i tendència al melodrama; interpretacions salvables. • Context: director provinent del documental i TV movies; debat sobre l’encert del càsting. Sully (Clint Eastwood) • Valoració molt positiva: film sobri, clàssic, i excel·lent narrativament (estructura no lineal que manté la tensió malgrat conèixer el final). • Eixos temàtics: experiència humana vs simulacions tècniques, responsabilitat professional, treball ben fet. • Tom Hanks com a Sully i Aaron Eckhart com a copilot: interpretacions molt sòlides. • Música de Clint Eastwood i posada en escena de gran clàssic de Hollywood; petita pega: certa exaltació patriòtica. Apunt de realisme i arts en pantalla • Discussió sobre Bird (Clint Eastwood) i Cisne negro: tensions entre versemblança i dramatització quan la mirada és d’especialistes (jazz, dansa). Bloc 2 — TV, traduccions i festivals Recomanacions a televisió • TV3: Origen (Inception) — divendres 22:30. • TVE/La 2: Los soldados de Salamina, Mr. Turner. • Paramount: Revolutionary Road. • TVE/La 2: Un dios salvaje (Polanski). Traduccions de títols • Crítica a traduccions que canvien el sentit original (p. ex. “Inception” → “Origen”), i anècdotes sobre errors del francès literal. Festivals i crònica • Festival de Terror de Molins (inici el dia 11) i Festival de Sevilla (en marxa). • Crònica de La mano invisible (David Macián), basada en Isaac Rosa: “l’espectacle del treball” en una nau industrial; molt recomanable i amb equip present a la projecció. Bloc 3 — Especial “Jazz i cinema” (Joan Sardà i Pep Armengol) Marc general • El cinema i el jazz s’originen gairebé alhora i es troben en múltiples formats: documental, ficció, biopic, i bandes sonores. • Context històric: racisme i segregació han condicionat presència, autoría i recepció de creadors afroamericans. Orígens i “all-black films” • Pioners: Hallelujah (1929, King Vidor) i The Green Pastures (1936): repartiments negres, espirituals i blues. • Arrels musicals: de l’esclavatge al gospel i els espirituals; pèrdua de la polirrítmia africana i assentament del 2/4 i 4/4 del jazz clàssic. • Segregació als clubs: Cotton Club (Harlem): músics negres, públic blanc. Peçes i moments clau a pantalla • Stormy Weather (1943): Lena Horne en una explosió d’alegria i ritme. • Anatomy of a Murder (1959): film noir judicial d’Otto Preminger amb Duke Ellington (orquestra i aparició en pantalla). • Ascenseur pour l’échafaud (1958, Louis Malle): Miles Davis improvisa davant la projecció — paradigma d’improvisació jazzística aplicada al cinema de la Nouvelle Vague. • Last Tango in Paris (1972, Bertolucci): tema signat per Gato Barbieri (arranjaments d’Oliver Nelson); lirisme i intensitat. Biopics i documentals • Biopics: resultats desiguals; es critica la impostació de Lady Sings the Blues (1972, Billie Holiday via Diana Ross) i el to moralista a The Man with the Golden Arm (1955, Preminger). • Documentals imprescindibles: Jazz on a Summer’s Day (1959, Bert Stern); Let’s Get Lost (Bruce Weber) sobre Chet Baker; Thelonious Monk: Straight, No Chaser (1988, Charlotte Zwerin) — autèntic monument a Monk. • Tancament musical: Amarcord (Nino Rota) passat pel filtre d’un pianista de jazz — mostra de com el jazz “fa seva” la melodia cinematogràfica. Idees clau • Sully brilla pel seu pols clàssic i el debat ètic sobre la decisió humana en temps d’algoritmes i simulacions. • El jazz al cinema prospera tant com a textura sonora (ambient, ritme, to) com a tema (biografies, contextos) i mètode (improvisació sobre imatge). • El context històric (racisme, segregació) és inseparable de la representació musical a Hollywood, però també hi ha hagut espais de llibertat (Europa, Nouvelle Vague).
