episodis

Resum executiu Episodi molt cinèfil amb una obertura d’efemèrides i un primer bloc d’art dedicat a Andy Warhol. El gruix tracta d’estrenes i recomanacions: Perfectos desconocidos, Star Wars: L’últim Jedi, Coco, It, La cordillera, i un clàssic imprescindible, The Piano. Es tanca amb El fundador (McDonald’s) i la recuperació de Bienvenido, Mr. Lawrence i un record musical a Rod Stewart. Punts clau Warhol: més enllà de la icona pop; tècnica, sèrie i crítica de la societat de consum. Perfectos desconocidos: entreteniment àgil, bon repartiment i gir final efectiu. Star Wars 8: ritme i clímax millorats respecte a l’episodi 7; entreteniment juvenil sòlid. Coco (Pixar): respecte pel ritual mexicà, però també visió familiar molt “americanitzada”. It (2017): terror efectiu i visualment potent; el pallasso Pennywise com a metàfora de la por. La cordillera: política amb canvi a thriller; tràiler enganyós i ritme irregular. The Piano: clàssic majúscul; el piano com a metàfora de l’ànima i la veu de la protagonista. El fundador: radiografia del capitalisme i l’ambició; Ray Kroc i el naixement de McDonald’s. Temes principals i idees Art: Andy Warhol i l’art mecànic Què destaca De la pintura al domini de les arts gràfiques: serigrafia, fotografia i icones seriades (Marilyn, Mao, Jackie). Treball tècnic amb fotòlits i descomposició CMYK; la Factory com a taller serialitzat. Dimensió política (fauc i martell, pistoles) i crítica a l’Star System i a la societat de consum. Clau interpretativa: allò que sembla “fàcil” amaga procés, tècnica i discurs. • Exposició al CaixaForum (tancada a BCN); possible itinerància. Cinema d’estrena Perfectos desconocidos (Àlex de la Iglesia) Comèdia de situació amb mòbils sobre la taula: intimitat vs. veritat compartida. Punts forts: repartiment coral (Eduard Fernández, Belén Rueda, Alterio, Noriega, Pepón Nieto…), ritme i gir final. Nota: és un remake de l’italiana “Perfetti sconosciuti”. Star Wars: L’últim Jedi (Episodi VIII) Millor ritme i clímax que la VII; estructura en trames paral·leles que dinamitzen el relat. Target: aventura de bé vs. mal, perfil juvenil; entreteniment bèl·lic/“western espacial”. Coco (Pixar) Virtuts: respecte i claredat en el ritual del Día de Muertos; música i emotivitat. Però: visió molt “americana” de la família i control moral; algun baixó de ritme. "La família controla el món d’avui i el més enllà" (lectura crítica dels ponents) It (2017) Terror eficaç i atmosfèric; posada en escena amb canvis d’espai i dimensió que impressionen. Tema: Pennywise explota les pors dels infants per debilitar-los; cicle que es repeteix. La cordillera (Santiago Mitre) Plantejament: política regional a una cimera als Andes; deriva a thriller amb trama familiar. Problema: el tràiler promet més tensió de la que el film manté; ritme desigual. Actors: Ricardo Darín, Elena Anaya, Jiménez Cacho (accent mexicà molt convincent), “Christian/Kristen” Slater. Clàssics i biopics The Piano (Jane Campion) Obra mestra; banda sonora de Michael Nyman. El piano és la veu de l’Ada (Holly Hunter): identitat, desig i llibertat. Contrapunts: Sam Neill (marit repressiu) vs. Harvey Keitel (personatge integrat en la cultura maorí). Escena clau: representació de Barba Blava com a metàfora del càstig a la curiositat femenina. El fundador (The Founder) Història de Ray Kroc (Michael Keaton) i la transformació d’una idea local en franquícia global. Tesi: l’ambició com a motor i ombra del capitalisme; “fins i tot el nom” McDonald’s canvia de mans. Efemèrides, recomanacions i comiat Efemèrides: 72 anys de Rod Stewart, 101 de Kirk Douglas; centenari Pedrolo, 50 anys del Maig del 68 i de la mort de Martin Luther King. Recuperació: “Bienvenido, Mr. Lawrence” (Nagisa Oshima) amb música de Ryuichi Sakamoto; mirada crítica sobre la prohibició i la repressió. Conclusions Episodi que combina divulgació artística (Warhol) amb crítica cinematogràfica variada: del blockbuster a l’autor. Destaquen: la lectura simbòlica de The Piano, el terror sòlid d’It, i el retratat ideològic d’El fundador.

Visió general Podcast eminentment experimental i minimalista basat en la repetició de dues frases clau —"Fins demà!" i "Bona nit."— i una llarga coda d’exclamacions. No hi ha debat ni temes tradicionals; el valor està en el patró rítmic, la variació de densitats i el joc de contrastos entre comiat del dia i tancament nocturn. "Fins demà!" "Bona nit." Aquest esquema crea una experiència auditiva quasi hipnòtica/ASMR, amb transicions marcades i una progressió cap a una textura final de percussió vocal. Temes i idees clau Repetició com a estructura: la repetició sostinguda construeix forma i expectativa. Contrast semàntic i temporal: alternança entre comiat del dia ("Fins demà!") i tancament nocturn ("Bona nit."). Dinàmica i densitat: intervals regulars (≈30 s) i micro-ratxes accelerades (especialment cap al minut 12:56–13:24 aprox.). Coda percussiva: secció final d’exclamacions que funciona com a textura rítmica. Lectures possibles: peça meditativa/ASMR, humor absurd, prova tècnica de senyals o sound art minimalista. Estructura temporal del contingut 0–207 s — Fase 1: "Fins demà!" Patró inicial: repeticions freqüents, majoritàriament cada 2–30 s. Punt d’inflexió: a 117 s apareix la primera !, trencant el patró verbal. 237–804 s — Fase 2: "Bona nit." Periodicitat estable: emissió cada ~30 s del missatge "Bona nit.". Micro-acceleració: de 776 s a 804 s, la frase s’encadena gairebé cada 2 s, augmentant la tensió abans del canvi de secció. 806–1334 s — Fase 3: Retorn de "Fins demà!" Reintroducció amb ritme de ~30 s, amb alguns parells molt propers (p. ex. 1290–1292 s). Serveix de pont cap a la coda final. 1336–3588 s — Fase 4: Coda d’exclamacions Des de 1336 s fins al final, només ! a intervals variats. Caràcter percussiu/minimalista que culmina la peça amb una textura rítmica sostinguda. Lectures interpretatives ASMR/meditació: la repetició i els silencis indueixen calma i focus. Humor absurd/metatextual: subversió de l’expectativa d’un podcast “de temes”. Prova tècnica: possible mesura d’intervals, latència o marques de control. Peça de ràdio experimental: repetició, contrast i coda com a arquitectura sonora. Moments destacats 117 s: primera exclamació "!" que trenca el flux verbal. 237 s: entrada de "Bona nit." (canvi de bloc temàtic). 776–804 s: seqüència accelerada de "Bona nit." (clara variació de densitat). 806 s: torna "Fins demà!". 1336 s: començament de la coda d’exclamacions. 3588 s: tancament amb "!" (durada total aproximada: ~59’48”).

Resum general Programa especial de final d’any amb to celebratiu i de balanç. Després de les salutacions i un breu apunt sobre el 21D, el grup presenta els temes del dia i clou amb un clàssic solidari de Nadal. El gruix de la conversa recorre música clàssica (concert a l’Auditori amb Bach, Schumann i Strauss), una exposició fotogràfica, la presentació d’un llibre de poesia amb lectura de poemes, i un tram ampli de cinema: Estiu 1993, un clàssic de Raoul Walsh, Coco de Pixar, i rànquings del 2017 amb millors, decepcions i “horroroses”. Temes principals i punts clau Música clàssica: L’Auditori (Bach, Schumann, Strauss) • Programa OBC amb dos concerts per a violí (J. S. Bach i R. Schumann) i el poema simfònic “Also sprach Zarathustra” de Richard Strauss. • Solista: Frank Peter Zimmermann, virtuós alemany, tocant un Stradivarius de 1711 cedit; elogis a la seva agilitat i musicalitat. • Context històric: el concert solista del període barroc i la reivindicació del violí com a instrument protagonista. • “Also sprach Zarathustra”: connexions amb Nietzsche i amb el cinema (“2001”). Comentari sobre timbals, percussió i la potència simbòlica del naixement/evolució. “No em vaig proposar escriure música filosòfica… Vaig voler transmetre… la idea de l’evolució de la raça humana.” • Direcció: Kazushi Ono (OBC). Valoració global: concert “joia” per repertori i execució. Fotografia: “Trobades” de Carles Serraïma (Celler de Can Ginestà) • Retrats amb aposta més estètica que no pas psicològica, cuidats i equilibrats. • Fil conductor inspirat en Roland Barthes: “Davant l’objectiu soc, alhora, aquell que crec ser, el que voldria ser, el que el fotògraf creu que soc i aquell de qui se serveix per exhibir el seu art.” • Reflexions sobre on és l’art, la sensibilitat i l’anàlisi. Apunt lateral: crítica d’Àngel Quintana llegint Star Wars com a faula política. Literatura: “Venir a morir aquí” (Alberto Cabello) • Poesia amb llenguatge ric i alta qualitat formal; presentació recent al Castell de Cornellà. • Estructura en parts: Momento cero, Infinitivo, Gerundio, Participio, Afasia — un cicle vital del naixement a l’absència de paraula. • Temes: vida, família, solitud, dol, recerca de sentit. Lectura de diversos poemes (“Naufragio”, “Sin plural”, “Big Bang”, “Despertar a medianoche”) amb ecos de Machado. “Em sentia com Moïsès escrivint: condueixes cap a la terra promesa però l’escriptor no hi arriba; hi arriben els lectors.” Cinema Estiu 1993 • Mirada íntima i naturalista a un dol infantil i a l’adaptació a una nova família i entorn; aparent senzillesa amb gran potència emocional. • Moments que remouen (prejudicis davant la malaltia; l’escena del parc). Debat sobre la sorpresa del seu recorregut internacional. Clàssic: “El mundo en sus manos” (Raoul Walsh) • Aventura romàntica amb Gregory Peck i Anthony Quinn; revisitada amb nostàlgia i debat sobre el ritme i la recepció actual del cinema clàssic a TV. Coco (Pixar) • Ambientada a Mèxic, Dia de Difunts; el jove Miguel vol ser músic i s’enfronta a la tradició familiar sabatera. • Tractament respectuós i colorista de la tradició (pont entre vius i morts). Música amb sabor de ranchera clàssica (aire Jorge Negrete), no tant mariachi. • Recomanada per a públic familiar i adult: temes de memòria, identitat i família. Balanç 2017: millors, decepcions i “horroroses” • Millors destacades: - Dunkerque (Nolan) — potència formal i sonora; per molts, la millor de l’any. - Déjame salir (Get Out) — cinema “petit” amb gran idea. - El sacrificio de un ciervo sagrado (Lanthimos) — originalitat i interpretacions. - Altres: Manchester frente al mar, Your Name, Coco. • Decepcions: - Blade Runner 2049 (opinions dividides: notable per uns, fallida per altres). - Moonlight (no respon a expectatives post-Òscar, segons un dels tertulians). - El bar (Àlex de la Iglesia) — arrenca fort i es desinfla. • “Horrorosa” per a un dels tertulians: La La Land (manca de química, ritme i posada en escena musical tot i temes bonics com “City of Stars”). • Altres a radar: Perfectos desconocidos (millor que “El bar”), Wonder (correcta per a públic jove, temàtica anti-bullying). Cloenda • Felicitació de festes i emissió de Band Aid – “Do They Know It’s Christmas?” amb reflexió sobre solidaritat i el paper de la música i les plataformes digitals per a causes socials.

Panorama de l’episodi Episodi dedicat sobretot al cinema amb un repàs variat que combina autor, èpica bèl·lica, misteri clàssic, terror domèstic i clàssics nadalencs. El to és distès, però les valoracions són argumentades i amb punts de vista contraposats. "A mi em va semblar una obra mestra" (sobre Dunkerque) Temes principals tractats • El sacrifici d’un cérvol sagrat (Y. Lanthimos): univers estrany assumit com a normal, ritme pausat i final colpidor; lectura simbòlica sobre la culpa. • Dunkerque (C. Nolan): immersió sensorial, disseny de so i tensió constants; debat sobre repeticions i versemblança d’alguns segments. • A Ghost Story (D. Lowery): minimalisme, salts temporals i una mirada existencial. • Assassinat a l’Orient Express (K. Branagh): adaptació luxosa però avorrida, amb excés d’exposició verbal. • Abracadabra (P. Berger): comèdia kitsch i desvergonyida amb bons actors. • Verónica (P. Plaza): terror quotidià basat en un cas real, amb ambientació molt efectiva. • Sol en casa 1 i 2: slapstick familiar a l’estil Buster Keaton; diversió nadalenca. • Rocky: la primera, icònica i premiada; la nissaga posterior baixa el llistó. Anàlisi detallada El sacrifici d’un cérvol sagrat — Yorgos Lanthimos • Segell d’autor: realitats alternatives que els personatges assumeixen com a normals. • Punt de partida: cardiòleg d’èxit i família idíl·lica que s’esquerda per una "malaltia" lligada a una culpa passada. • Fortaleses: atmosfera inquietant, final potent i simbòlic (tema de la culpa i el sacrifici). • Peròs: arrencada lenta i sensació d’estirament; interpretacions fredes/hieràtiques (Farrell/Kidman) que poden semblar sobreactuades. "Aquesta realitat acaba sent la realitat normal i habitual pels personatges" Dunkerque — Christopher Nolan • Experiència immersiva: so protagonista, trets que ressonen, vibració a cabina i pulsació de rellotge que sosté la tensió. • Posada en escena: sensació de massificació real, espais múltiples (platja, vaixellet civil, aire) i claustrofòbia efectiva. • Debat: per alguns és obra mestra; per d’altres, repeticions (ofegaments, avions) i algun personatge poc creïble. • Consens: transmet angoixa i supervivència d’un setge amb final conegut però emocions vives. "L’èxit de la pel·lícula és transmetre l’angoixa d’aquella gent que estava allà esperant" A Ghost Story — David Lowery • Fantasma com a presència/càmera: observador mut en un relat no lineal amb salts temporals. • Minimalisme: imatges quietes, silencis, temps dilatat; experiència existencial sobre memòria i permanència. • Impacte: proposta sòbria i hipnòtica, molt apreciada pel to i la forma. Assassinat a l’Orient Express — Kenneth Branagh • Virtuts de producció (luxosa, fidel a Christie) però amb exposició verbal exhaustiva i discurs moral de Poirot que resta ritme. • Valoració global: correcta però avorrida; el toc existencialista no acaba de quallar. Abracadabra — Pablo Berger • To: astracanada kitsch entre Almodóvar i De la Iglesia, colors cridaners i humor negre. • Actors: Maribel Verdú, Antonio de la Torre, José Mota i Josep Maria Pou, tots solvents. • Gust: desacomplexada i esbojarrada; diversió si s’entra al joc. Verónica — Paco Plaza • Basada en fets reals (Vallecas, 1991): ouija i presència maligna en un pis humil. • Terror domèstic: angoixa per proximitat i quotidianitat; nens que actuen molt bé; Héroes del Silencio a la banda sonora. • Resultat: efectiva, sense voler ser una obra d’art, però amb tensió creixent. Sol en casa 1 i 2 — Chris Columbus • Slapstick pur: paranys cada cop més creatius i dolorosos; ritme de videojoc. • Ideal familiar: riures assegurats, especialment per la canalla. "Et tronxes de riure de la inventiva dels guionistes" Rocky — John G. Avildsen (nissaga) • Rocky (1976): 3 Òscars (Pel·lícula, Director, Muntatge), icònic relat de superació i música motivadora. • La resta: combats hiperbòlics i descens qualitatiu a mesura que avança la sèrie. Música i context nadalenc • Intenció inicial: posar Band Aid — Do They Know It’s Christmas? • Solució: Cyndi Lauper i el tema de The Goonies com a interludi festiu entre blocs. • Ambient nadalenc també amb Sol en casa i referències a visionats en família.

Resum general • Programa coral amb cultura i debat: teatre (Reugenio), literatura (Dino Buzzati), sèries (Downton Abbey) i cinema (François Ozon, Baby Driver, Hamam), més una pausa musical amb The Animals. • Conversa inicial espontània sobre preus dels grans concerts i el valor insubstituïble de l’experiència col·lectiva (concerts, teatre, cinema en gran pantalla) davant l’opció domèstica. • Bloc literari: lectura i interpretació d’El desierto de los tártaros (Buzzati), amb èmfasi en el seu existencialisme i la metàfora de vies malgastades esperant un esdeveniment que mai arriba. • Sèries: recuperació de Downton Abbey, contrastant classe alta i servidumbre, el pes dels majordoms i el context de canvi social (anys 1910-1920). • Cinema: redescoberta primerenca de François Ozon amb Amantes Criminales; anàlisi de Baby Driver (muntatge musical excepcional però guió irregular) i revisió crítica de Hamam (Il bagno turco) (envelliment i tòpics exòtics). • Música: homenatge a The Animals pels 50 anys del seu comiat (The House of the Rising Sun) i reflexió sobre el primer hard rock. Directe vs pantalla gran i el valor del cinema • Debat sobre el preu dels concerts (Elton John, Rolling Stones, U2) i l’elitització de certes gires. • Comparativa amb el cinema a casa: pantalles millors i so domèstic, però es defensa la sala com a experiència insubstituïble. “No és el mateix... El teatre mai el pots enllaunar.” • Exemple d’òpera al cinema: interessant com a opció intermèdia, però no substitueix el Liceu. • Record d’experiències a la sala: Ben-Hur, Lawrence d’Aràbia en 70 mm i el valor del format gran per a clàssics (David Lean). • Repàs crític a cinema espanyol de postguerra: de l’Imperio Argentina a Raza, Calle Mayor, Calabuch, Muerte de un ciclista; el cinema com a document d’època malgrat ideologies. “Si és una pel·lícula d’aquell període… però té qualitat, per què no s’ha de veure? Sabent què estàs veient.” Teatre: Reugenio, l’Eugenio renascut • Retrat de Toni (valencià), actor camaleònic que no només imita sinó que reviu l’ànima d’Eugenio: ulleres, copa, cigarreta i ritme. • Format minimalista: taboret, copa i acudits; combinació de clàssics i acudits nous posats al dia. “És un no parar de riure… va pujant el nivell fins al clímax.” • Anècdotes de directe amb el públic (interaccions, improvisació) en un evento obert. • Agenda: Torna al Teatre Eixample (Barcelona) el 14 de desembre per un parell de setmanes. Recomanació fervent. Llibres: “El desierto de los tártaros” (Dino Buzzati) – claus existencialistes • Premissa: un tinent destinat a una fortalesa fronterera davant un desert on s’esperen tàrtars que no arriben mai. • Metàfora potent sobre vies alienades: crear sentit a partir d’una espera eterna que justifica la inacció i el malbaratament vital. • Tò sobri i planer que potencia la buidor i l’angoixa; escenes que mostren com la institució absorbeix els individus. • Connexions: gustos per l’existencialisme (Sartre) i comparacions amb La carretera (Cormac McCarthy), on l’estil també determina el to emocional. “Ens construïm vides així… i no veiem que no vindran mai els tàrtars.” Sèries: Downton Abbey i la lluita per mantenir l’aristocràcia • Context: de l’enfonsament del Titanic als anys 20; una família aristocràtica intenta preservar el patrimoni com a dipositaris més que propietaris. • Estructura doble: “a dalt” (aristòcrates) i “a baix” (servidumbre), amb influències bidireccionals. • El majordom com a institució: jerarquia, control del ritme de la casa i autoritat moral fins i tot sobre els senyors. • El món modern irromp: política de masses, socialisme, nacionalismes; personatges que transiten entre classes (p. ex., xofer irlandès). Pausa musical: The Animals – “The House of the Rising Sun” • Homenatge pels 50 anys del comiat oficial (7/12/1967). Discussió sobre l’energia d’Eric Burdon i el paper dels Animals com a avantsala del hard rock. “Els primers que trenquen amb un rock més ‘hard’ abans de Deep Purple, etc.” Cinema: François Ozon – “Amantes Criminales” (1998) • Segona pel·lícula d’Ozon, premi al Festival de Sitges (guió). • Arrencada impactant: doble adolescent criminal que vira cap a un conte fosc estil Hansel i Gretel. • Temes: manipulació, pulsions sado-maso, identitat sexual amb l’habitual mirada d’Ozon. Atmosfera tenebrosa i viscosa més que gore. • Valor: peça primerenca amb maneres d’autor; irregular però recomanable per entendre l’Ozon primerenc. Cinema: “Baby Driver” – virtuts i limitacions • Brillantor tècnica: muntatge musical i visual portat a l’extrem; sincronització orgànica de l’acció amb la banda sonora sense efecte de videoclip. • El primer terç és trepidant; després el guió perd pistonada i afloren personatges estereotipats (tints tarantinians/Cohen sense la mateixa finor). • Interpretacions: protagonista convicent i introspectiu; Kevin Spacey solvent, Jamie Foxx i altres menys inspirats. • En conjunt: original i notable per concepte i execució musical, malgrat un baixó narratiu al tram central/final. Cinema: “Hamam (Il bagno turco)” – revisió crítica • Revisitada amb ulls d’avui: percepció d’envelliment (estètica 90s “elegant” però forçada i plena de tòpics exòtics). • Trama: romà que hereta un hamam a Istanbul i queda atrapat per l’exotisme i relacions locals; actuacions discretes i personatges poc carismàtics. • Conclusió: proposta que no aguanta el pas del temps per guió, posada en escena i tòpics. En contraposició, es citen títols que resisteixen millor. Apunts de cinema clàssic i espanyol de postguerra • De Ben-Hur a Lawrence d’Aràbia: el cinema de gran format demana sala. • Espanyolisme de postguerra: Raza, Calle Mayor, Calabuch, Muerte de un ciclista; importància del context històric i de veure-les com a document. • Referències d’autors amb ideologies diverses: Eisenstein, Pasolini, Verhoeven. Tancament • Comiat amb record d’El marido de la peluquera (Jean Rochefort, Anna Galiena) i del seu erotisme suggerit. Cloenda i espai de servei públic sobre reciclatge.

Panorama de l’episodi Episodi molt variat que comença amb teatre i una gran pregunta: què valorem més, l’original o la còpia? Després, bloc de cinema amb títols que combinen fantasia, clàssics del 67 i thrillers polèmics. "A la vida hi ha depredadors i depredats" Teatre: La autora de Las Meninas (Carmen Machi) Premissa clau • Una monja copista (interpretada per Carmen Machi) fa una còpia perfecta de ‘Las Meninas’ per substituir l’original i vendre’l a un comprador estranger (tipus xeic). • Amb els diners, l’Estat podria finançar pensions durant anys. Dilemes i temes • Autoria, valor de la còpia vs. original, i el risc que la còpia acabi valorant-se més que el clàssic. • L’obra juga amb la provocació: la copista comença a introduir variacions (ex.: un príncep descalç; una infant amb una ampolla de plàstic en lloc d’una gerra de fang). • Dues veus que la tensionen: - El vigilant nocturn (Francisco Reyes) l’empeny a ser autora i a reivindicar-se. - La directora del museu (veu diürna) representa l’ortodòxia i la custòdia del patrimoni. Posada en escena i to • Moments d’experimentació amb corrents pictòrics: dadaisme, impressionisme, pop art, fins i tot spray i gags (al·lució a L’Exorcista) que aporten ritme i humor. • Sense aquests respiradors, el debat ètic podria fer-se pesat; així, el to còmic-dramàtic equilibra. Per què veure-la • Planteja amb intel·ligència qüestions sobre propietat, autoria i què considerem art. • Funcions amb col·loqui postfunció (ex.: Auditori de Sant Cugat), molt enriquidor per compartir dubtes i lectures. Pausa musical • Interludi amb Eros Ramazzotti & Tina Turner (“Cose della vita”). Cinema: estrenes, recuperacions i clàssics Colossal (2017, Nacho Vigalondo) • Una jove descobreix que els seus arravataments es manifesten com un monstre a Seül; to friqui però efectiu si hi entres. • Anne Hathaway al capdavant; direcció correcta i proposta estranya però entretinguda. • Va passar discretament per sales; recuperable en DVD. El baile de los vampiros (1967, Roman Polanski) • Revisada als 50 anys i lligada tràgicament a Sharon Tate i el cas Manson. • Paròdia gòtica entre comèdia i terror, amb escenes icòniques (miralls, ball, persecucions amb trineu), elegància visual i to macabre. • Exemple de cinema seixanter psicotrònic amb el segell de càmera de Polanski. La llibreria (2017, Isabel Coixet) • Als anys 50, una vídua obre una llibreria en un poble costaner del Regne Unit. • Estèticament preciosa: paisatges del nord d’Irlanda, fotografia i vestuari exquisits. • Repartiment: Emily Mortimer, Patricia Clarkson (cacic local) i Bill Nighy (bibliòfil ermità). • Temes: cultura vs. poder, comunitat, coratge civil. Referències a Fahrenheit 451 que defineixen el catàleg. "El cinema és com la vida: a vegades hi ha depredadors i depredats" Cruising (1980, William Friedkin) • Thriller amb Al Pacino infiltrat al circuit leather gai per atrapar un assassí. • Explora el concepte de cruising i juga amb l’ambigüitat fins al final (pla final obert). • Estètica vuitantera; polèmica de fons però s’aguanta molt bé avui. El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares (2016, Tim Burton) • Fantasia de bucles temporals i nens amb poders: entretinguda però amb elements poc originals respecte d’altres històries del gènere. Belle de Jour (1967, Luis Buñuel) • Catherine Deneuve encarna una esposa burgesa que, entre repressió i desig, es prostitueix de dia. • Somnis onírics i fantasies masoquistes amb l’ull cruel i lúdic de Buñuel. • Crítica a la burgesia i al seu revers fosc; encara avui incòmoda i potent. Idees-força que travessen l’episodi • Autoria, còpia i valor simbòlic de les obres (del museu al teatre). • El frikisme ben dirigit pot ser divertit i suggeridor (Colossal). • Recuperar clàssics del 67 (Polanski, Buñuel) per llegir estils, ètica i contextos. • La cultura com a resistència cívica davant el poder (La llibreria). • Thriller i identitat com a espai d’ambigüitat (Cruising).

Resum del programa Avui, tertúlia rica i variada amb literatura i cinema, més un parell d’homenatges culturals. Temes principals • Llibres: Virginia Woolf — Mrs Dalloway i la seva petjada al cinema amb The Hours. • Cinema (crítica i debat): Blade Runner 2049, Personal Shopper, Persepolis, Room i Pasolini (Abel Ferrara). • Homenatges: Chiquito de la Calzada i Freddie Mercury (26è aniversari), amb “Who Wants to Live Forever”. "Un cant a la vida" — així es defineix l’esperit de Mrs Dalloway, que travessa el programa com a fil literari i cinematogràfic. Llibres Virginia Woolf — Mrs Dalloway i la seva influència • Context i estil: novel·la de 1925, referent del modernisme amb el stream of consciousness. Estil sense capítols, transicions fluides entre punts de vista, com una càmera que recorre vides i pensaments. • Ambientació: Londres postvictorià, classes acomodades, un dia sencer (matí-vespre) que revela la grandesa de la quotidianitat. • Personatges i mirada: Clarissa Dalloway (52 anys), vital i reflexiva. L’obra destaca per un llenguatge poètic i precís sense erudició impostada. • Lectura exigent però gratificant: s’hi entra millor amb perseverança; en relectura “diu coses per sota”. • Connexió amb el cinema: The Hours (Stephen Daldry) teixeix tres històries on Mrs Dalloway és fil conductor (Nicole Kidman, Julianne Moore, Meryl Streep). Vitalitat i ombra autodestructiva conviuen. "És un cant de la vida, d’obrir finestres i veure-la passar, i agafar-la." Cinema Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve) • Valoració global: ambiciosa i notable en forma, però pesa massa el referent i, per a alguns, no aporta prou originalitat dins de la ciència-ficció actual. • Estètica i temps: fa esforços per marcar personalitat visual; to melancòlic i decadent. Ritme que es pot fer llarg; final amb acció percebut com a “tràilerístic”. • Temes: del creador que busca la criatura al buit moral d’un sistema en crisi. Replicants com a “eines” deshumanitzades (eco de Starship Troopers: deshumanitzar l’enemic). • Interpretacions: Ryan Gosling carrega la melancolia; Harrison Ford torna en clau crepuscular; cameo d’Edward James Olmos. Repartiment competent, però amb personatges que no sempre acaben d’arrelar. Personal Shopper (Olivier Assayas) • Plantejament híbrid: thriller íntim sobre una assistent de moda que és també mèdium. Barreja de dol, identitat i fantasmes amb una posada en escena urbana i freda. • El millor: Kristen Stewart, molt sòlida i més protagonista que a Clouds of Sils Maria. Escena de fantasma d’alta potència estètica. • El discutible: integració una mica forçada del fil supernatural; seqüència extensa de WhatsApp que dilata el ritme; deu minuts finals prescindibles per alguns. Persepolis (Marjane Satrapi) • Animació en blanc i negre d’una poètica minimalista i gran força visual. • Relat de creixement i repressió que es fa universal: de l’Iran de la revolució a la recerca d’identitat a Europa. • Una de les millors animacions dels darrers anys segons la taula. Room (Lenny Abrahamson) • Drama claustrofòbic basat en la novel·la d’Emma Donoghue: mare i fill reclosos en una habitació; educació i joc per protegir la ment del nen. • Interpretacions: Brie Larson (pluja d’Oscars, Globus d’Or, BAFTA, SAG...) i Jacob Tremblay —duet colpidor i creïble. • Poca escenografia, molt guió i actuacions: cinema de recursos mínims i impacte màxim. Pasolini (Abel Ferrara) • Biopic dels últims dies de Pier Paolo Pasolini amb Willem Dafoe. • Estètica de docudrama i to fosc: sopars familiars, entrevistes, projectes en curs (Salò, altres idees literàries i cinematogràfiques), i la violenta mort. • Virtut: Ferrara suplanta la mirada pasoliniana en fragments “imaginats” de les obres, en un joc de reflexos entre autor i biografiat. Homenatges i música Chiquito de la Calzada • Record emotiu: de cantaor de flamenc a fenomen televisiu; el seu llenguatge (paraules com “fistro”) venia d’una parla local malaguenya, portada a la cultura popular massiva. • Llegat: frases i girs que persistiran durant dècades entre diverses generacions. Freddie Mercury — 26è aniversari • Audiència de “Who Wants to Live Forever” (Queen) i record del concert al Miniestadi (1986). • Comentaris sobre la veu prodigiosa (amplitud, versatilitat) i l’arranjament musical; anècdotes i connexió amb la pel·lícula Highlander. "Who wants to live forever?" — el tema serveix d’eco a les reflexions existencials del programa. Altres mencions • Breu conversa sobre Greystoke (Tarzan): moments potents (erotisme/tànatos), però globalment irregular. • Avançs no tractats avui: Miss Peregrine (Tim Burton), Belén Atienza, i més. Avanç i tancament • Proper programa: Miss Peregrine i temes pendents. • Comiat amb Queen i crèdits finals.

Panorama general de l’episodi • Data i to: Programa Babilònia (16/11/2017), inici distès i humorístic abans d’entrar als temes culturals. • Eixos principals: art i exposicions (Rodin), teatre i memòria històrica (Quinta del Biberó), documental social (salut mental) i crítica de cinema (Canino, Musa, La seducció i Baby Driver), amb un parèntesi de clàssic (D’aquí a l’eternitat). Exposició: L’Infern segons Rodin (Fundació Mapfre) Clau de lectura • Obra central: La Porta de l’Infern (6,35 m d’alçada x 4 m d’amplada), inspirada en la Divina Comèdia de Dante. • Procés i format: esbossos i maquetes en guix; treball intens durant anys; composició plena de figures i escenes al·legòriques. • Gir temàtic: de la visió punitiu-infern a un interès per Baudelaire (Les flors del mal), el desig i la passió. Peces i referents • Icones: El petó (extret de la Porta) i El pensador; moltes còpies al món (28 del pensador, ~300 del petó; 3 Portes de l’Infern conegudes). • Referents artístics: Miguel Ángel (tomba de Lorenzo II), Dürer (Melanconia I), Rafael (Escola d’Atenes; figura de Miquel Àngel), mitologia clàssica (Hermafrodit, Salmacis, Metamorfosis d’Ovidi), Andròmida. Camille Claudel i context • Relació amorosa i professional amb Rodin; gran escultora eclipsada per una societat masclista. • Tràgic desenllaç: internament psiquiàtric durant dècades, també per interessos familiars. “Yo soy bella, oh mortales, como un sueño de piedra…” — Baudelaire, Les flors del mal — Teatre: La Quinta del Biberó (Teatre Lliure, dir. Lluís Pasqual) Eix dramatúrgic • Sis actors joves encarnen els reclutes del 1921 enviats a la Batalla de l’Ebre; material sorgit de cartes i testimonis reals. • Música en directe (violins, clavicèmbal, tenor; referències a Monteverdi). Posada en escena • Escenografia modular i austera: una sola estructura que esdevé aula, trinxera i pas de riu. Memòria i emoció • Descripció crua de l’absurd bèl·lic: entre el foc enemic i l’Ebre a l’esquena. • Biberons supervivents s’hi reconeixen literalment en paraules, accents i vivències. • Reflexió sobre la desensibilització: en conèixer més la història, pot minvar el xoc inicial, però no la seva duresa i significat. — Documental: Veus contra l’estigma (Sense ficció, TV3) Tema i enfoc • Direcció: Marta Espar i Marc Parramon. • De la institucionalització familiar a un model comunitari de salut mental: escolta activa, acompanyament i recursos. Testimoni clau i denúncia • Edgar Vinyals: trajecte vital, recuperació i activisme. • Crítica de les contencions mecàniques i pràctiques coercitives. • Disponibilitat: TV3 a la carta (Sense ficció). — Documental: Amazona Sinopsi • La directora i filla emprèn un viatge per reconciliar-se amb la mare que la va abandonar al cap d’un any; recerca de respostes ara que ella mateixa és mare. Temes • Maternitat, llibertat i responsabilitat; diàlegs de gran tensió emocional i catarsi. — Clàssic: D’aquí a l’eternitat (1953) • Context: prèvia a Pearl Harbor; blanc i negre poderós; escena icònica a la platja (Burt Lancaster). • Valor: gran cinema clàssic sobre la vida militar i les seves contradiccions. — Cinema d’autor: Canino (Yorgos Lanthimos) Premissa • Família aïllada que redefineix llenguatge i normes; tres adolescents creixen en un microcosmos controlat. Idees fortes • El film mostra —sense explicar explícitament— com la realitat és construïda: paraules, relacions, sexualitat i tecnologia es reprogramen. • Jocs cruels i rituals “naturals” per als qui només coneixen aquell món. • To i estil: bizarre, inquietant i molt suggeridor, amb poques peces però gran coherència interna. — Estrena: Musa (Jaume Balagueró) Concepte • Basada en la novel·la de J.C. Somoza; gira: muses com a entitats diabòliques que susurren versos maleïts i destrueixen poetes. • Referències literàries (Dante) i enigma a l’estil Codi Da Vinci. Valoració • Bones idees però narració plana (aire de telefilm); terror poc inspirat, alguns sustos puntuals. • Cast amb cares conegudes (p. ex. Franka Potente), però executat amb poc pols cinematogràfic. — La seducció (Sofia Coppola) Escenari i trama • Guerra de Secessió; un soldat del nord ferit irromp en una casa de senyoretes (Nicole Kidman, Kirsten Dunst), desencadenant tensió i desig. Virtuts • Fotografia exquisida i coherència d’època (llum de canelobres, foscor realista, elegància visual). • Direcció d’actors precisa i atmosfera subtil de seducció i gelosia. • Línia fidel a l’original (The Beguiled), però amb el segell delicat de Coppola. — Baby Driver (Edgar Wright) La gran aposta formal • Muntatge i so en simbiosi: l’acció coreografiada a ritme de música gairebé constant. • Persecucions de cotxes coreografiades amb virtuosisme (per sobre de Fast & Furious en enginy i execució). Banda sonora i personatges • Selecció soul/rock 60-70 (Queen, The Supremes, The Commodores – “Easy”). • Repartiment amb carisma: Kevin Spacey, Jamie Foxx, protagonista jove creïble; subtrama d’acúfens i comunicació. • Veredicte: obra vibrant i singular; cinema-pulsió on música = posada en escena. Idees que perduren • L’art de Rodin dialoga amb Dante i Baudelaire: del càstig a la passió. • La memòria del Biberó interpel·la encara avui: testimonis, pèrdua i humanitat. • La salut mental demana comunitat i escolta; menys contenció, més drets. • Al cinema, la forma importa: quan el llenguatge fílmic brilla (Baby Driver), la història vibra; quan s’aplana (Musa), es perd potència.

Introducció • Presentació distesa del programa Babilònia i de l’equip, amb comentaris sobre el fred, el temps i l’humor habitual del grup. • Es fa un breu sumari del que vindrà: música (Granados, Falla i Palomar), literatura (Stephen Vizinczey), teatre (Yasmina Reza) i cinema (animació i fantasia), culminant amb el centenari de la Revolució Russa i “El acorazado Potemkin”. “Avui farem coses molt estranyes.” Música: Concert a l’Auditori — Granados, Falla i Enric Palomar Píndola clau • Concert “preciositat” amb tres compositors: Enric Granados, Manuel de Falla (El amor brujo) i Enric Palomar. Granados • Tres Danses espanyoles (oriental, andalusa i rondalla): solo orquestral, color i caràcter hispànic captat amb gran finor. Manuel de Falla — El amor brujo • Amb cantaora (al concert: Mariola Membrives). Es recorda la “Canción del fuego fatuo” (escoltada en versió de Victoria de los Ángeles). • Context dramàtic: ambient gitano, foc i ball nocturn, amor no correspost i despecho. • Atmosfera en quadres: introducció, cova dels gitanos, cançons, Danza del terror, Danza ritual del fuego, etc. — una evolució ritual fins a les campanes de l’alba. Descobriment: Enric Palomar — “Réquiem por el cantaor de los poetas” • Estrena absoluta i gran sorpresa emocional; homenatge a Enrique Morente (fusió flamenc-poesia). • Estructura de missa pro defunctis en llatí (Orfeó Català) amb diàleg entre un cantaor (Pere Martínez, jove i potent) i soprano (Mariona Josa), i textos contemporanis. • Llibret i fusió poètica: encàrrec a Santiago Auserón (Radio Futura) i incorporació de versos de José Gorostiza (poema “Muerte sin fin”). • Direcció: Josep Caballé. Intensitat i equilibri entre cor, orquestra i veu flamenca. “Quan plores vol dir que t’entra a l’ànima.” • Clau estètica: flamenc en llatí sobre el Réquiem — una fusió insòlita però coherent pel to elegíac i el lligam amb Morente. • Moments destacats: palmes, percussió, cimballs, i un crescendo emotiu que porta a un final en llatí d’una bellesa austera. Idees fortes • Homenatge a Morente com a pont entre flamenc i poesia (Lorca, Machado), relectura contemporània del ritual fúnebre. • Pere Martínez com a veu revelació; ecos de Morente i Poveda. • El programa de mà actua com a guia textual per seguir els versos i la litúrgia. Literatura: “En brazos de la mujer madura” (Stephen Vizinczey) Què és • Novel·la d’iniciació (1965) amb to picaresc i en primera persona, ambientada entre la Segona Guerra Mundial i la postguerra hongaresa. Temes principals • Descobriment de la sexualitat d’un jove a través de dones madures: experiència, desengany, i una mirada menys capritxosa que la de les companyes d’edat. • Context social: Europa de postguerra, precarietat i relacions travessades per classe i política (incloent-hi una exaristòcrata que es prostitueix per sobreviure). • To: no pornogràfic, fresc, irònic, de lectura àgil i amb humor. Tesi: “al final, em quedo amb la mujer madura.” • Adaptació cinematogràfica el 1997. Teatre: “Art” de Yasmina Reza Trama • Tres amics entren en crisi quan un compra un quadre totalment blanc per una fortuna. El conflicte sobre l’art contemporani i el snobisme destapa egos, friccions i la fragilitat de l’amistat. Muntatge vist • Repartiment de luxe: Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva. • Tono humorístic i ritme coreografiat en moviments, mirades i silencis; una comèdia que esgarrapa la part fosca de la condició humana. Subtext • Lectures sobre polarització, pressió de grup i necessitat d’“agradar”. • Connexions amb altres obres de Reza (record de “Un déu salvatge”, popularitzada per Polanski a “Carnage”). Cinema (I): “El bebè jefazo” Sinopsi • Un nen de sis anys veu amenaçada l’atenció dels pares amb l’arribada d’un germà… que resulta ser un bebè executiu (trajo, corbata i maletí) enviat amb una missió: desactivar el “monstre” de les mascotes perfectes que roben l’afecte familiar. Punts forts • Humor visual i timing excel·lent; Alec Baldwin posa veu al bebè (V.O.). • Sàtira de la comercialització de l’afecte i del màrqueting de mascotes “eterna-nen”. • Arc emocional: de la gelosia fraterna a la complicitat. Cinema (II): “La torre fosca” (The Dark Tower) Context • Adaptació lliure del cicle de Stephen King (8 llibres), concebuda quasi com un pilot de futura sèrie. Món i personatges • Mons paral·lels vinculats per la Torre Fosca; lluita Bé vs Mal. • Roland (pistoler; al film, Idris Elba), Walter (encarnació del mal; Matthew McConaughey) i Jake (noi visionari que catalitza mons). Valoració • Correcta tècnicament, bons efectes, síntesi extrema del material original. Interessant per introduir-se a l’univers, tot i que no “exhaureix” la riquesa dels llibres. Clàssic i història del cinema: “El acorazado Potemkin” i el centenari de la Revolució Russa Marc històric • Aprofitant els 100 anys de la Revolució (1917), es revisita el motí del 1905 a Odessa (prèludi del que vindria). Clau cinematogràfica • Sergei Eisenstein (1925) eleva el muntatge a maduresa moderna: alternança d’imatges per modelar l’estat emocional de l’espectador. • Escena mítica: l’escalinata d’Odessa (càrrega cossaca + cotxet del nadó) — arquetip del muntatge en paral·lel que inspirarà seqüències com el baptisme/execucions d’“El Padrí”. “Els pioners donen una mirada diferent que, si l’atens, encara sorprèn.” • Desig de veure-la a pantalla gran (Filmoteca) amb acompanyament musical en directe. Apèndix: “Eisenstein en Guanajuato” (Peter Greenaway) • Greenaway aborda l’episodi mexicà i el projecte inacabat “¡Que viva México!”, amb el seu segell barroc i esteticista. • Retrat d’un Eisenstein brillant i frívol, amb exploració de la seva intimitat i de les tensions de producció.

Panorama de l’episodi Temes centrals: • Teatre: “EVA” (T de Teatre) — dolor, neurociència i retrobaments d’infantesa • Debat de salut: Fibromiàlgia i la dificultat de mesurar el dolor (escala EVA) • Llibres: Stephen King — “Cementiri d’animals”; el clàssic “El comte de Montecristo” • Narrativa catalana: Montserrat Roig — “El temps de les cireres” i la seva trilogia • Música: k.d. lang — “Miss Chatelaine” “Com es percep el dolor… entre persones és molt diferent.” Teatre: “EVA” (T de Teatre) i el tema del dolor De què va • Companyia (anomenada “STD/T de Teatre”) celebra el 25è aniversari amb una peça centrada en el dolor des de la mirada femenina. • Text de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. • Personatges: quatre dones (amb dos actors més) que havien anat juntes a l’escola; es retroben de madures i arrosseguen ferides del passat (bullying/mobbing). • Professions clau dins la trama: una és neurocirurgiana i una altra anestesista. Temes i tractament • Explora la neurociència del dolor, la seva subjectivitat i com es comunica. • Es menciona la escala visual analògica del dolor (EVA) com a “protocol/test” per intentar graduar el dolor. Valoració del grup • Record afectuós de treballs anteriors (“Homes”, “Criatures”, televisió com “Jet Lag”). • Expectatives altes pel segell de la companyia, però opinió amb reserves: la peça queda lluny de l’energia fresca i punyent d’abans. • Crida a més recursos per al teatre i a concentrar-se en propostes “poques però molt ben fetes”. Debat: fibromiàlgia i la mesura del dolor Dificultat de quantificar • El dolor és subjectiu i heterogeni; comparar-lo entre persones és problemàtic. • La fibromiàlgia es posa com a cas paradigmàtic: patiment real, però encara amb debat diagnòstic i risc de “calaix de sastre”. “Hi ha metges que encara dubten… i és molt difícil de demostrar.” • Observació empírica: vulnerabilitats diferents, maneres diverses de portar dolors crònics (esquena, etc.). Llibres i lectura Stephen King — “Cementiri d’animals” • Relectura que evidencia l’“aire anys 80”: ritme, to i alguns recursos narratius. • Argument (sense espòilers innecessaris): - Família que es trasllada a un poble; veí els mostra un cementiri d’animals. - El gat de la família mor i és enterrat en un lloc “més enllà”… torna, però canviat. - El relat s’enfosqueix fins a un gest extrem del pare amb conseqüències inquietants. • Insercions d’històries locals (guerra, un bou que retorna agressiu) que amplien el mite del lloc. • Comentari lector: por eficient “de nit”, però la competència del terror audiovisual pot fer que algunes tècniques literàries semblin menys impactants avui. Del terror a la pantalla • El gènere ha trobat una presència massiva a cinema i TV; la literatura contemporània de terror pot perdre efecte comparatiu davant la iconografia audiovisual. Clàssic: “El comte de Montecristo” (Alexandre Dumas) • Lectura apassionant i “enganxosa”; estructura molt ben lligada fins al final. • Recomendació entusiasta com a una de les “millors novel·les” llegides pels tertulians. Montserrat Roig — “El temps de les cireres” (i trilogia) • Situada als anys 70, retrata la Barcelona postfranquista: modernitat d’aparença vs. provincianisme de fons. • Vitalisme i girs biogràfics: vida a Londres, retorn a Barcelona, avortament clandestí, xarxa familiar (tieta, pare, germà) i personatges memorables com l’Encarna (la criada). • Trilogia esmentada: “Adéu, Ramona” → “El temps de les cireres” → “Laura Violeta” (tal com s’afirma al programa). • Recursos literaris: cada part s’obre amb cites (p. ex., Salvador Espriu: “No t’acull cap repòs d’ombra bona…”), que marquen to i tematitzen els capítols. • Retrat de Montserrat Roig: escriptora íntegra, feminista, compromesa amb la llengua catalana, l’educació i la democràcia; també amb experiència en art dramàtic i viatges (ex. a Rússia). Esment de la seva malaltia (càncer de mama) i impacte vital. Música k.d. lang — “Miss Chatelaine” • Selecció musical de la nit: la cantant canadenca, de base country i iconografia feminista, signa una peça elegant i melòdica que tanca el to reflexiu del programa. Nota sobre el cinema anunciat • Es van avançar temes de cinema (p. ex., “Kingsman”, “Bloody Sunday”, Paul Newman/Tom Hanks/Sam Mendes), però en aquest tram de l’episodi no s’arriben a desenvolupar; el gruix se centra en teatre i llibres.

Panorama general de l’episodi Sessió cultural molt completa amb un "matxembrat" de teatre, llibres i cinema. Els conductors alternen crítiques i recomanacions amb to proper i humor, però amb moments de mirada crítica contundent. Temes clau: capitalisme i poder a Espanya, processos de dol i resiliència, gran format musical, thriller psicològic i seqüeles cinematogràfiques. Format: conversa amb presentació inicial, blocs temàtics i tancament amb apunt lingüístic. Teatre Massacre (Una historia del capitalismo español) Autor i concepte: Alberto San Juan signa i protagonitza una peça amb base de periodisme d’investigació històrica que dissecciona la relació entre poder econòmic i polític a Espanya. Dispositiu escènic: dos actors (San Juan i Marta Calvó) en escena permanent, canvis de personatge només amb veu, gest i actitud; ritme àgil, sense canvis de vestuari ni escenografia. Contingut: repàs de figures i trames del capitalisme espanyol (Emilio Botín, Esther Koplovitz, José María Aznar, etc.), fusions bancàries i transició. Punt fort: combinació de rigor i teatralitat; fa pensar i també fa riure. "¿Quién gobierna España? ¿En qué medida el poder político se subordina al económico?" Verdict: molt recomanable per la claredat expositiva i la posada en escena efectiva. Los Universos Paralelos (Teatro Español, Madrid) Tema: drama familiar sobre el dol per la mort d’un fill i com cada membre el tramita. Combina moments dramàtics amb to de lleugeresa per respirar. Interpretacions: destaca Malena Alterio com a contrapunt còmic, i un repartiment solvent (Belén Cuesta, Daniel Grao, Carmen Balaguer). Missatge: la vida continua, tot i que ja no “com abans”; recerca d’altres camins de felicitat i fases del dol ben representades. Referents evocats: pel·lícula de l’Europa de l’Est sobre impunitat i poder; eco literari a "Una temporada en el purgatorio" (Dominick Dunne) i cinematogràfic a "La stanza del figlio". El Rei León (musical) Producció: gran format Disney al Teatro Lope de Vega (Madrid), en cartell des de 2010; 150 professionals entre escena i tècnica; adaptacions arquitectòniques del teatre. Valor artístic: màscares i puppetry que fusionen intèrpret i animal; vestuari i escenografia d’altíssima qualitat; percussió lateral que envolta l’espectador; música d’Elton John. Experiència: impacte escènic sostingut i accessible per a públic adult i familiar. Conclusió: val la pena estalviar-hi; subidón assegurat si t’agraden els musicals. Llibres Maldat (Tammy Cohen) Ambient: empresa de selecció de personal; nova cap, Rachel Masters, desplega joc brut, manipulació i ambició per redreçar objectius. Coral: embaràs i por laboral, relacions sentimentals, rivalitats; un fil paral·lel sobre una nena i el seu germà que sembla desvinculat fins que connecta amb precisió. To i ritme: lectura àgil, amb taranyina de tensions que va creixent; no és una obra "major", però funciona molt bé com a thriller laboral. Bonus: derivada cap al Premi Planeta i la rumorologia de prediccions i filtracions (Javier Sierra), debatent sobre evidències i polèmiques del guardó. Paul Penn: La casa entre los cactus (i El brillo de las luciérnagas) Autor: madrileny amb nom anglosaxó i gran èxit internacional; creador d’atmosferes asfixiants i girs que desmunten expectatives. El brillo de las luciérnagas: família tancada en un soterrani; la revelació del context multiplica l’angoixa. La casa entre los cactus: família amb quatre filles en una casa aïllada entre cactus a la frontera; l’arribada d’un desconegut destapa secrets foscos i escalada cap a situacions límit. Estil: prosa senzilla i efectiva; cruor suggerida, no explícita. Recomanable si t’atrau el thriller psicològic. Literatura i cinema El tercer hombre (Graham Greene) Gènesi singular: primer va ser el guió (encomanat a Greene), i després l’autor el va convertir en novel·la ampliant escenes descartades del film. Context: Viena d’ocupació quadripartida de postguerra; gana, ruïna i contraban de penicil·lina que afecta hospitals i infants. Estil i atmosfera: trama de sèrie negra, falsos culpables i escenaris icònics (clavegueres, neu, Prater). Recomanació: visionar-la en sala gran potencia el blanc i negre i la composició d’Orson Welles i companyia; simbiosi llibre-film modèlica. Cinema Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve) Marc: seqüela situada 30 anys després de l’original (Los Ángeles 2019 → 2049). Producció de Ridley Scott com a productor executiu. Intenció: reflexions sobre humanitat i consciència replicant motius de l’original. Crítica del programa: • Ritme i durada: feixuga, amb llargues estones de falsa profunditat i diàlegs poc sòlids. • Interpretacions: Ryan Gosling menys inspirat que a Drive; Harrison Ford percebut com a fan service poc creïble; Jared Leto i antagonistes poc reeixits. • Imatge i so: gran acabat tècnic però deja vu visual; banda sonora que imita Vangelis sense l’originalitat. • Guió: trama estirada, gir d’origen del protagonista desaprofitat i obertura a futures seqüeles poc necessària. Veredicte: no recomanada pel to del debat; expectatives no complertes. Apunts finals Apunt lingüístic: discussió sobre la correcció d’atropellar/atropellament en català, com a mostra de com parlem segons usos mediàtics. Comiat: agraïments, nota tècnica sobre la ràdio i cita per al proper programa (temes pendents: "50 primaveres" i "Amor carnal"). Punts més destacats Massacre brilla per la combinació de rigor històric i dinamisme teatral. Los Universos Paralelos tracta el dol amb sensibilitat i equilibri entre drama i humor. El Rei León és una experiència escènica total, amb producció de primer nivell. Paul Penn confirma ofici en el thriller psicològic atmosfèric. Blade Runner 2049 rep una lectura crítica: estètica potent però manca d’ànima i d’originalitat.

Panorama general Un episodi molt complet amb música clàssica, novel·la negra, teatre i cinema. Els tertulians combinen opinió i context per oferir un recorregut que va de la Sinfonia núm. 3 “Heroica” de Beethoven a la crònica racial de Detroit (1967), passant per la saga Sharko de Franck Thilliez, el clàssic d’Agatha Christie, i tres pel·lícules destacades: Mother!, Fátima i El viajante. Música: Beethoven a L’Auditori Heroica (Simfonia núm. 3, Op. 55) i obertura Egmont com a obertura de temporada a L’Auditori, dirigides per Kazushi Ono. Programa complet: Egmont (8’), Txaikovski: Concert per a violí Op. 35 (34’) amb el violinista lituà Julian Rachlin (Stradivarius 1704), i l’Heroica (47’). Idees clau: • L’Heroica apel·la a la dignitat humana i s’adiu al context social del moment segons el director. • Egmont simbolitza la resistència contra la imposició (Inquisició als Països Baixos) i la llavor de la independència. • El concert de Txaikovski: interpretació virtuosa, instrument de gran valor i detalls curiosos (cordes patrocinades, assegurances). Anècdota destacada: canvi de dedicatòria de l’Heroica de “Bonaparte” a “Heroica” quan Napoleó es corona emperador. “...va canviar el subtítol ‘Bonaparte’ per ‘Heroica’, composta per celebrar el record d’un gran home.” Llibres: Negra i fantasia Saga Sharko — Franck Thilliez Franck Sharko, policia d’homicidis de París, protagonista d’una sèrie de thrillers intensos (ex.: L’Àngel Roig, Deuils de miel, GATACA). Tò de la sèrie: molt fosc, amb cops emocionals contundents i temes com ADN i ciència, obsessions i traumes personals. Comparativa: més “salvatge” i visceral que Pierre Lemaitre; manté pujades i baixades de tensió amb trams d’angoixa sostinguda. L’última bruja — Maite Navalón Fantasia urbana sobre una nissaga de bruixes i bruixots que allarguen la vida amb conjurs i màgia negra. Segueix l’evolució d’una bruixa ancestral i la descoberta d’una nova iniciada amb traça ambigua. Valoració: lectura lleugera i d’evasió, efectiva com a distracció però argumentalment modesta. Teatre: Agatha Christie a l’Apolo I no quedarà ningú (adaptació de Ricard Reguant) del clàssic “Deu negrets”. Premissa: deu convidats en una illa aïllada, amfitrions absents, assassinats successius i un final que cal no revelar. Posada en escena: aire de sèrie B, vestuari 50s-60s, saló art déco amb molt de marbre, ambient sonor eficaç. Referències creuades: el dispositiu d’aïllament i eliminacions remet a films com Identity (2003) i l’obertor de Relatos salvajes. Cinema: tres mirades potents i un clàssic revisitat Mother! — Darren Aronofsky Reacció polaritzada: aplaudiments i esbroncades a festivals; cartell que juxtaposa crítiques bones i dolentes. Lectures simbòliques: al·legoria bíblica (Gènesi, Caín i Abel), invasió de l’espai domèstic, deteriorament de la convivència i subconscient desbocat. Interpretacions: Jennifer Lawrence molt solvent; debat sobre la gradació i exigència del simbolisme constant. Per alguns, un despropòsit excessiu; per d’altres, una proposta intel·lectualment estimulant si s’accepta el joc simbòlic. Fátima — Philippe Faucon Drama breu (76’) i minimalista sobre una mare magribina en una barriada francesa i les seves dues filles. Punt fort: naturalitat i tendresa en la interpretació (Soria Zeroual) i un retrat humil i honest de la immigració, l’educació i la tradició. El viajante — Asghar Farhadi Òscar a millor pel·lícula internacional. Context urbà modern a l’Iran amb la companyia que representa La mort d’un viatjant. Un incident domèstic desencadena una investigació personal que exposa por, vergonya i la vulnerabilitat de la dona davant institucions. Farhadi: posada en escena precisa, ritme àgil i clímax final de porcellana que reordena el sentit del que hem vist. Clàssic a la biblioteca: Picnic (1955) Revisió del film de William Holden i Kim Novak: avui pot resultar envellit en ritme i subtext, però conserva interès en subtrames i recursos formals (eco de pseudo-reportatge a l’estil de Citizen Kane). Detroit — Kathryn Bigelow Recreació dels disturbis de 1967 i el cas de l’Algiers Motel: tensió racial, policia (majoritàriament blanca), brutalitat i injustícia. Estil: més observacional i immersiu que introspectiu; prioritza l’entorn i les víctimes per sobre del perfil psicològic profund dels botxins. Resultat: contundent i correcte, amb sentit d’urgència i context històric sòlid. Cloenda Tancament amb to esperançador i menció a l’estrena de Blade Runner 2049 com a cita cinèfila del cap de setmana.