Altres

Episodis etiquetats amb Altres

12197episodis
Just Blues del 21/5/2024 - episode art
Just Blues
55'

Just Blues del 21/5/2024

Repàs al món del Blues, amb professionals del tema, o no. (Si preteneu escoltar un programa de ràdio, aquest no és l'indicat, o sí)

Cinema sense condicions del 21/5/2024 — Robert Bresson, el cinematògraf i l’elipsi: “Moixet”, l’epifania i la trajectòria de Manel Montaner - episode art
Cinema sense condicions
1h

Cinema sense condicions del 21/5/2024 — Robert Bresson, el cinematògraf i l’elipsi: “Moixet”, l’epifania i la trajectòria de Manel Montaner

Idea central del capítol Un episodi dedicat a la mirada de Robert Bresson i a distingir entre cinema com a espectacle i l’art del cinematògraf. Amb Manel Montaner com a convidat, el programa explora la elipsi, el paper de l’espectador activador, i el muntatge com a escriptura, tot connectant-ho amb “Moixet” (1967) i amb la pròpia trajectòria del convidat. Marc teòric: del cinema al cinematògraf Eixos clau (a partir de la lectura de l’article de Manel Montaner, 2010) • Antagonisme teatre-cinema: el teatre és relació d’éssers vius (actor–espectador, de dins cap a fora); el cinematògraf exigeix la relació inversa (espectador–pantalla, de fora cap endins), perquè a la pantalla no hi ha res viu, sinó imatges en moviment. • Moviment intern vs extern: el moviment extern ha d’esdevenir moviment interior a l’espectador; si es queda en l’extern, és espectacle (teatral, extrovertit). • Imatges-neutres i muntatge: cal enregistrar imatges i sons lliures d’empremtes dramàtiques (com paraules) i donar-los vida pel muntatge (ordre i durada) per crear ritme i significació nova. • L’elipsi com a essència: allò que no es mostra però que hi és; el nucli del cinematògraf. L’elipsi trasllada l’esdeveniment de l’exterior a l’interior de l’espectador. • El paper de l’espectador: ja no és espectador passiu, sinó activador: llegeix, completa, imagina i fa néixer el moviment intern. • Models vs actors: no és l’actor qui dona vida al film; és el film muntat qui dona vida als models i a les imatges. “El cinematògraf és expressar el màxim amb el mínim.” “L’elipsi és el desvetllador del somni.” “La meva feina és pelar els fils perquè passi el corrent.” — Robert Bresson El viatge personal de Manel Montaner Epifania bressoniana i anys de formació • Epifania amb un llibre (René Briot sobre Bresson): descobreix la idea que “el que mana és l’interior” i el moviment veritable és el que s’origina dins del personatge i, per extensió, dins l’espectador. • Context de franquisme: durant anys no pot veure Bresson en sales; el coneix a través de lectures, subratllats i estudis. • La trobada amb Bresson a París (finals 50): el contacta per telèfon (la “veu” com a criteri bressonià); conversen més d’una hora. Un impuls decisiu per continuar i fer cinema. Cinema propi: entre encàrrec i obra personal • “Medio Tiempo” (1964): curt de 10’ en un col·legi buit, sense presència humana en quadre; aposta per la elipsi i el moviment interior. • Equilibri entre documentals industrials (Gas Natural, etc.) i peces culturals (“Empúries”, “Vers l’estabilitat”). • “Full Blanc” (1970–1977): migmetratge de ficció llargament gestat; i preservació de l’obra a la Filmoteca (amb plans per digitalitzar el fons en vídeo). “Especial 84”: escriptura audiovisual radical Metodologia i intencions • Punt de partida: 1984 d’Orwell. Rellegeix, reordena i grava fragments del text (veu pròpia) com a “guió sonor” base. • Col·leix text–imatge: il·lustra la veu amb arxiu i imatges pròpies, buscant que el muntatge creï el moviment intern. • Microedició de la veu: elimina pauses i respiracions sense perdre síl·labes per accelerar el flux de pensament. • Exigència extrema: “3.000 hores” de treball total. Objectiu: substituïr l’espectacle-drogui per l’elipsi que desperta. Robert Bresson: mapa i llegat Filmografia i projectes • Repàs a 13 llargmetratges (1943–1983), amb “Moixet” (1967) com a darrera en blanc i negre i fita del període. • Projectes no realitzats: “La Genèse” (xoc amb Dino De Laurentiis per la decisió de “mostrar només petjades” animals), i anècdotes a “Lancelot du Lac” (la idea de Richard Burton sempre amb casc). “Moixet” (1967): llenguatge net, elipsi i una escena clau Pistes d’anàlisi • Transgressió de fons, llenguatge net de forma: muntatge i punt de vista meticulosos. • Escena de la perdiu atrapada: alternança del punt de vista (guardabosc, caçador, trampa). Muntatge agitat que acompassa l’agitació de l’ocell. • Possible pla molt breu del llaç “net” inserit dins l’agitació (una mena d’anteposició temporal o record visual) que reforça l’idea d’anticipació i el caràcter conceptual del muntatge bressonià. • La trampa com a metàfora de “Moixet”: violència, destí i mecanismes socials que es tanquen sobre l’individu, suggerits més que mostrats — en plena elipsi bressoniana. Conclusions • El capítol articula una tesi clara: el cinematògraf bressonià es fonamenta en la elipsi, el muntatge i un espectador activador. • Manel Montaner encarna aquesta mirada en la seva obra i procés, des de “Medio Tiempo” fins a “Especial 84”, i aporta testimoni directe del mestre. • “Moixet” apareix com a cas d’estudi on la forma austera i la elipsi aconsegueixen la màxima intensitat amb el mínim de mitjans.

Benvinguts, Benvolguts, Ben Trobats del 17/5/2024 — De l’Avenç al CCCB i el debat Hermitage: conversa amb Ferran Mascarell; i “Molt més que teatre” amb Clara Segura — biblioteques, cultura pública-privada, mètode actoral, musicals i Paral·lel - episode art
Benvinguts, Benvolguts, Ben Trobats
2h 7min

Benvinguts, Benvolguts, Ben Trobats del 17/5/2024 — De l’Avenç al CCCB i el debat Hermitage: conversa amb Ferran Mascarell; i “Molt més que teatre” amb Clara Segura — biblioteques, cultura pública-privada, mètode actoral, musicals i Paral·lel

Panorama de l’episodi • Emissió 117 (antepenúltima) del programa “Benvinguts, Benvolguts i Bentrobats”. Dues converses amb figures de Sant Just vinculades a la cultura: Ferran Mascarell (gestor públic, historiador i exconseller de Cultura) i Clara Segura (actriu i directora). • Fil conductor: la cultura com a desenvolupament i valor col·lectiu, des de la gestió pública i l’escena. Entrevista 1 — Ferran Mascarell: cultura, ciutat i polítiques públiques De l’Avenç a l’activisme cultural (1970s–1980s) • Orígens com a editor: recuperació de la revista l’Avenç i entrevista maratoniana a Josep Tarradellas a Saint-Martin-le-Beau (1976). • Finançament inicial precari i suport privat (Pere Duran i Farrell). Primer xoc amb l’administració: “no ets dels nostres” → crea l’APPEC per negociar subvencions amb la Generalitat. • Revista Saber: intent de síntesi arts-ciència-pensament. Finançament pignorat amb 20 obres d’art que acaben retenint a la caixa; liçó sobre riscos i dependències financeres. Projectes clau a Barcelona • CCCB (1985): concepció inspirada en el Pompidou i el Barbican; de “Casa de la Caritat” a Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. • Museus i grans equipaments: MNAC (remodelació amb Gae Aulenti), MACBA (amb Richard Meier). • Ecosistema creatiu: impuls i facilitació a festivals Sónar i Primavera Sound des del sector públic, defensant el rol enabler de l’administració. • Pla de Biblioteques (1995–2015): de 11 a 52 biblioteques i de ~700.000 a 16 milions de visites/any. Biblioteques com a nodes cívics i culturals de barri. Governança cultural i debat públic-privat • Avaluació d’alcaldes: reconeixement a Serra, Maragall i Trias per la seva implicació cultural. Crítica a la falta de continuïtat i a rotacions constants en cultura. • Cas Hermitage Barcelona: rebutja l’“ideologisme” que descarta la iniciativa privada per principi. Defensa la convivència entre cultura pública (p.ex. Festival de Poesia) i privada (p.ex. Sónar), amb l’Ajuntament facilitant però sense regalar recursos. Estat, centralisme i capitalitat cultural • Experiències a Madrid (delegat de la Generalitat): percepció d’un projecte d’Estat centrípeta que concentra Thyssen, ARCO, audiovisual i infraestructures. • Exemples: AVE prioritzat cap al sud, corredor mediterrani posposat, concentració de cinema/TV a Madrid. Diagnòstic: un estat que no ha estat “just, representatiu ni emprenedor” amb Catalunya. “Jo no vull la independència per nacionalisme, sinó perquè vull un estat que funcioni.” Entrevista 2 — Clara Segura: ofici, vida i escenari Ofici i mètode • El teatre va “directe al fetge i al cor”. Rebutja el mètode rígid: treballa amb una recopilació viva d’eines apreses de mestres i companys (escolta, timing, pausa, respiració, ritme de sala). • Referències: Flotats (tècnica irrepetible) i Stanislavski. La primera emoció en llegir una obra és el “tresor” que guia la interpretació. • Expressivitat: gran capacitat per transitar risa-plor i contagiar l’emoció; defensa l’empatia com a motor de l’experiència teatral. Vida, conciliació i educació digital • Gestió del temps: disciplina matinera; reconeix un pic d’estrès postpandèmia i aprèn a dir que no. • Suport i planificació amb Bet Orfila (Perla 29). • Adolescència i pantalles: mirada crítica a la hiperconnectivitat; reivindica el contacte humà i la conversa cara a cara. Trajectòria i referents • D’Història de l’Art a l’Institut del Teatre: aposta per l’escena amb el nou pla del 1992. • Primer gran èxit: L’Assemblea de les dones (TNC, 1998). • Complicitats: Àngel Llàcer, Perla 29 (Oriol Broggi). • Fascinació per Fellini (muntatge “28 i mig”) i amor per Londres i el musical; diagnosi exigent sobre el prestigi del musical a casa nostra i memòria del Paral·lel. Música, arrels i valors • La música com a eina de preparació emocional (el seu “bafle” al camerino). Vincle amb Florent (productor, Blind Records). • Arrels a Sant Just (Ateneu, infantesa al poble). • Valors: honestedat, noblesa i legalitat; celebració de la força vital de la seva àvia Catalina. • Reivindica el ridícul com a via d’autenticitat (clown) i la necessitat de jugar perillosament a escena cada nit. “La primera emoció que t’atrapa en llegir una obra és el tresor que et guia després.” Idees clau • Cultura com a infraestructura de ciutat: biblioteques, museus i centres com el CCCB articulen territori i ciutadania. • Públic-privat complementari: l’administració ha de facilitar i garantir l’interès general, no substituir la iniciativa privada. • Continuïtat i visió: la política cultural necessita projectes estables, no canvis d’orientació cada any i mig. • Ofici actoral viu: més enllà de mètodes, l’empatia, el ritme i l’oïda amb el públic fan la diferència. • Tecnologia amb criteri: preservar el tracte humà i l’educació emocional en l’era digital. Cites destacades “La cultura és una: artística, científica, social i política.” — F. Mascarell “Si la cultura ens fa menys manipulables, per què no li donem el valor que té?” — C. Segura “No hi ha mètode únic: hi ha eines, escolta i la primera emoció que et guia.” — C. Segura Moments musicals • Sintonies amb “What a Wonderful World” i referència a Gilberto Gil com a intèrpret de la sintonia del dia.

← Torna a tots els podcasts