Altres

Episodis etiquetats amb Altres

12211episodis
Benvinguts, Benvolguts, Ben Trobats del 18/2/2022 — Poesia i Jazz a la Ràdio: Homenatge a Joan Margarit amb Carles Margarit, improvisació, públic i formació a Berklee - episode art
Benvinguts, Benvolguts, Ben Trobats
1h 29min

Benvinguts, Benvolguts, Ben Trobats del 18/2/2022 — Poesia i Jazz a la Ràdio: Homenatge a Joan Margarit amb Carles Margarit, improvisació, públic i formació a Berklee

Panorama de l’episodi En aquest programa s’uneixen literatura (poesia) i música (jazz) per explorar com ambdues arts comparteixen un mateix impuls: l’expressió profunda de les emocions i la creació de noves mirades. L’episodi inclou un homenatge a Joan Margarit a través dels records del seu fill, el saxofonista i professor Carles Margarit, i una conversa sobre l’art de la improvisació, la relació íntima amb el públic, i l’educació musical al Berklee College of Music. Poesia i jazz: definicions i punts de contacte La poesia, en literatura, és l’art d’expressar el contingut espiritual amb paraules, sovint amb mètrica; en l’art, és un llenguatge que genera noves relacions i nous punts de vista. El jazz s’arrela a New Orleans a finals del s. XIX i combina melodies afroamericanes amb altres ritmes; destaca per la improvisació, la lliure interpretació i una instrumentació i timbre propis. La música, i el jazz en particular, és el “llenguatge de les emocions”, amb capacitat d’humanitzar i transformar persones i societat. Dates clau: 13 de febrer (Ràdio), 21 de març (Poesia), 30 d’abril (Jazz). Homenatge a Joan Margarit: records i llegat Carles comparteix un any final intens marcat per la malaltia i la pandèmia, però també per la proximitat familiar i el diàleg. Pare i fill van fer gairebé 20 anys de concerts, generant una complicitat que transcendeix l’escenari. El poeta desitjava “no molestar” en el seu comiat; amistats com Jordi Gràcia i José Luis García Montero el van visitar poc abans del final. "Si s’hi havia molestat algú, que li demanés perdó." "No, gràcies per deixar-me venir" (García Montero a Carles, després de la visita) El directe i el jazz com a conversa Tocar jazz és com mantenir una conversa no planificada entre músics i públic; la preparació serveix per ser lliure i escoltar l’altre en el moment present. La harmonia permet converses simultànies (diversos instruments) que “sonen bé” i commouen fins i tot sense lletra. Els concerts íntims (fora de grans auditoris) sovint són més potents per la proximitat i la interacció real. "El que busques és crear una unió entre qui toca i qui escolta." "De sobte notes una mena d’energia... i saps que està arribant." Formació i pedagogia: Berklee vs. conservatori Boston es percep com la ciutat més europea dels EUA, però amb un caràcter local diferent: educació formal i certa reserva en la relació profunda. A Berklee hi ha confiança en l’estudiant, que incentiva el risc, la motivació i l’autoaprenentatge; l’estudiant esdevé el seu propi mestre. Metodologia: interacció amb estrelles internacionals, xarxa global (milers d’estudiants), i professors actius en el sector. Contrast amb el model de conservatori (més restrictiu, “conservar”): per transmetre l’ofici cal estar “al peu del canó”. Carles va graduar-se en un any (composició) fent exàmens per llibre i focalitzant signatures clau, un recorregut insòlit i eficient. Interludi musical El programa clou amb l’audició del tema preferit del convidat, peça d’ambient nocturn on la repetició de “Bona nit” crea una textura hipnòtica i emotiva. Idees destacades Poesia i jazz comparteixen la capacitat de relacionar conceptes i canviar perspectives. El jazz és expressió emocional i diàleg; l’objectiu és la connexió real amb el públic. L’espai íntim potencia l’energia del directe. L’educació basada en la confiança (Berklee) accelera el creixement i fomenta l’autonomia artística. El llegat de Joan Margarit es reflecteix en la humanitat, la dignitat i el respecte als altres.

Empanada Cultural del 16/2/2022 — Macbeth avui: Joel Coen i la seva Tragedy, Welles/Kurosawa/Polanski al cinema, i un Macbeth electoral al teatre (entrevista a Míriam Marcet) - episode art
Empanada Cultural
1h

Empanada Cultural del 16/2/2022 — Macbeth avui: Joel Coen i la seva Tragedy, Welles/Kurosawa/Polanski al cinema, i un Macbeth electoral al teatre (entrevista a Míriam Marcet)

Panorama general Episodi especial dedicat a Macbeth: del mite shakesperià i la seva superstició a les relectures cinematogràfiques i una potent adaptació teatral ambientada en una nit electoral espanyola. El programa combina anàlisi fílmica (The Tragedy of Macbeth, de Joel Coen), un recorregut per adaptacions canòniques (Welles, Kurosawa, Polanski) i una entrevista amb l’actriu Míriam Marcet sobre un muntatge immersiu i satíric que trasllada l’ambició i la culpa de Macbeth a la política contemporània. "The Scottish Play": a alguns teatres britànics s’evita dir "Macbeth" per superstició; si algú ho diu, hi ha rituals per "desfer" la mala sort. Tema central: Macbeth, ambició i destí Macbeth és la crònica d’un desig naixcut podrit que transforma l’heroi en monstre. Eixos temàtics: • Ambició i poder desmesurat • Paranoia, culpa i violència cíclica • Fatalisme del destí i broma de les bruixes Cinema: The Tragedy of Macbeth (Joel Coen) El projecte i el context Adaptació recent, produïda per Apple TV+ i A24. Joel Coen signa en solitari (Ethan se centra en teatre). Clau de recepció: es gaudeix més si es coneix el text o altres adaptacions (diàleg dens, anglès arcaïtzant). Posada en escena i imatge Format 1.33:1 i blanc i negre d’alt contrast: sensibilitat entre noir i expressionisme alemany, amb espais geomètrics i arquitectura mínima que creen un clima oníric i opressiu. Fotografia de Bruno Delbonnel: ombres allargades, atmosfera pesadillesca; ecos de Bergman (El setè segell, Persona) i de Welles. Direcció d’actors i text Tensió cinema/teatre: visuals molt cinematogràfics vs. interpretacions d’inflexió teatral. Dificultat lingüística: diàlegs fidelíssims a Shakespeare; per alguns espectadors, subtítols insuficients per a la riquesa lèxica. Repartiment i personatges Denzel Washington (Macbeth) i Frances McDormand (Lady Macbeth): proposta d’una parella més gran ("postmenopàusica"), amb focus en temps, mortalitat i futur. Opinions dividides: per a alguns, manca d’empenta dramàtica; per a d’altres, lectura sòbria i crepuscular. Catherine Hunter brilla com a bruixa(s) i vell: torsions físiques, presència espectral; possible cursa d’award. Estructura i ritme Adaptació amb retalls que la fan més episòdica, amb salts d’evolució; quan carrega, ho fa amb molta artilleria visual. Altres adaptacions clau (comparativa ràpida) Justin Kurzel (2015): realisme traumàtic (pròleg amb el nadó enterrat), potents interpretacions de Fassbender i Cotillard; una línia més orgànica en l’evolució del drama. Orson Welles (1948): atmosfera febrosa i primitiva, decorats mínims i expressionistes; diàleg intens amb Coen en boira, contrallum i arquetips. Welles beu de la seva pròpia tradició teatral (fama del "Voodoo Macbeth" a Harlem). André Bazin n’elogià la potència arquetípica ("prehistòria de la consciència"). Akira Kurosawa – Trono de sangre (1957): transposició al Japó feudal; Washizu (Mifune) i Lady Asaji d’estètica Noh; una sola bruixa andrògina i la roda del destí; final icònic acribillat amb fletxes reals; maldat freda i fantasmagòrica en la figura femenina. Roman Polanski (1971): la versió més explícita i gore; trauma recent (assassinat de Sharon Tate) filtrat en un Macbeth de sang i fisicitat; fantasma de Banquo monstruós; produïda per Playboy Productions. Teatre: un Macbeth electoral (entrevista a Míriam Marcet) Concepte i dispositiu escènic Adaptació de Víctor Conde i Amaya Galeote a la Biblioteca del Soho (Madrid). Ambientada en una nit electoral espanyola dins d’un despatx: teatre immersiu i circular amb públic al voltant (ritme "berlanguià"). El text de Shakespeare apareix com a MacGuffin: el llibre entra al despatx i els personatges comencen a "jugar" a fer Macbeth, fins que els rols teatrals devoren les seves identitats reals. Llenguatge escènic Treball intens de cos i moviment (Galeote), i improvisació dramatúrgica codificada (Conde). Atrezzo mínim però eloqüent: corones de Burger King com a crítica pop del poder. Actualització viva: el guió integra esdeveniments polítics recents; polítics i periodistes reals han assistit i s’hi han reconegut. Temes i lectura Sàtira política: ambició, usurpació i teatre del poder; la violència és cíclica (eco del Fleance de Coen com a ocells). Tesi de Marcet: els clàssics perduren perquè parlen del present; respectar-ne l’essència no implica venerar un llenguatge que ja no connecta. Idees clau per emportar-se Macbeth és un mirall dels nostres temps: de la cort medieval al quart de guerra d’un partit, la lògica de l’ambició i la culpa es repeteix. Les adaptacions dialoguen entre si: Coen conversa amb Welles, Kurosawa i Polanski, i cada una aporta una capa al mite. En cinema, la tria de forma (1.33:1, B&N, abstracció espacial) pesa tant com el text; en teatre, la proximitat i la participació del públic reactiven els clàssics.

Veus Parròquia del 16/2/2022 — Immatriculacions de l’Església, el Sínode 2021-2023 i el retaule renaixentista de Sant Just - episode art
Veus Parròquia
27'

Veus Parròquia del 16/2/2022 — Immatriculacions de l’Església, el Sínode 2021-2023 i el retaule renaixentista de Sant Just

Introducció Veus de la Parròquia presenta un episodi amb tres blocs principals: immatriculacions de béns per part de l’Església Catòlica, el Sínode 2021-2023 i una secció d’Història dedicada al retaule renaixentista de Sant Just i Sant Pastor. "Veus de la parròquia, programa d'informació i història." Immatriculacions de l’Església: què són i què ha passat Conceptes clau i marc legal • Una immatriculació és la primera inscripció d’una finca al Registre de la Propietat, que n’acredita la propietat i aporta seguretat jurídica. • Fins a 1861 no existia registre modern; durant dècades es va assumir tàcitament que temples i cementiris eren de l’Església, però hi havia restriccions legals per inscriure’ls. • El 1998 (govern Aznar) es va considerar inconstitucional la prohibició i es va permetre a l’Església i altres entitats inscriure béns. Del 1998 al 2015 es va poder immatricular per certificat; des de 2015, només amb títols (compra, herència, donació...). Context històric de propietats eclesials • Després de la desamortització de Mendizábal (1835), l’Església va compilar llibres diocesans amb allò que restava de la seva propietat. • Cap a 1861 aquests llibres feien de registre de facto i l’Estat reconeixia béns de l’Església (com a institució; rectors i parròquies en són administradors, no propietaris). Dades 1989–2015 i incidències • El 2017 el Govern va enviar al Congrés un llistat de 34.976 béns immatriculats (1989–2015). La Conferència Episcopal va verificar: • 32.401 inscripcions, correctes. • 2.575 amb errors o incidències (propietaris reals diferents, duplicitats, béns d’altres confessions, inscripcions anteriors a 1998, béns ja expropiats o traspassats, etc.). • L’Església declara que els béns que “no li consten” com a seus no els vol i demana rectificacions, tot i la dificultat tècnica. Exemples diocesans i criteris • Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat: 28 incidències (béns d’altri, no identificats, o anteriors al 1998). • Barcelona: es van immatricular aproximadament 50–54 immobles (entre 1.000 llocs de culte existents). • Criteri: prudència i verificació cadastral; no es van inscriure places, carrers, terrenys sense edificar ni antics cementiris. Posició de Mons. Joan-Enric Vives (Urgell) • Més immatriculacions per la grandària i component rural d’Urgell (moltes capelles, ermites, cementiris i també terrenys i boscos). "És injust que es vulguin maximalitzar les coses." • Defensa que l’Església ha mantingut i restaurat el patrimoni durant segles i que hi ha bona relació amb ajuntaments i particulars per resoldre casos. El Sínode 2021–2023: camí de sinodalitat Què és un sínode? • Sínode ve de grec: sin (junts) + odos (camí) = “caminar junts”. "Sínode es podia traduir per caminar junts." • És un organisme consultiu creat per Pau VI (1965, post-Concili Vaticà II) per ajudar el Papa en el magisteri i el govern, mitjançant trobades de 200–300 bisbes i altres participants. • No pren decisions, però elabora propostes que s’eleven al Papa. Breu història i evolució • 29 sínodes celebrats fins ara; el número 30 és el convocat pel Papa Francesc. • Evolució del format: de discursos gairebé sense debat a debats extensos des del primer moment (impulsat per Benet XVI i ampliat per Francesc). Tipus de sínodes • Ordinari: temes generals (fe, evangelització, missió dels bisbes...). • Extraordinari: assumptes urgents. • Especial: per àrees geogràfiques concretes. La novetat 2021–2023: tot el Poble de Déu • Procés de dos anys amb fases successives i participació de tota l’Església: laics, pastors i el Bisbe de Roma. • Fases: • Diocesana (2021–2022, ampliada fins al 15/08/2022): qüestionaris a parròquies; els bisbes porten conclusions a la conferència episcopal, que envia el document a Roma. • Continental (09/2022–03/2023): set assemblees (Àfrica, Oceania, Àsia, Orient Mitjà, Europa, Amèrica Llatina, Amèrica del Nord) i document final a Roma. • Universal (10/2023, Roma): posada en comú i discerniment. Participació local i preguntes guia • Exemplar diocesà (Sant Feliu de Llobregat): comissió amb tres sacerdots i tres laics; xerrades i grups de treball a les parròquies. • Preguntes clau: • Vivim el “caminar junts” a la parròquia? Què ho afavoreix i què ho dificulta? • Quines passes personals puc fer per créixer en comunió? • Quines iniciatives parroquials impulsaries per enfortir la sinodalitat? • Flux de treball: conclusions → Consell Pastoral → Bisbes → Conferència Episcopal → Roma. Secció d’Història: el retaule renaixentista de Sant Just i Sant Pastor El temple i els elements perduts • Decoració del temple: canvis cromàtics als anys 60; existència d’un baldaquí (1947) posteriorment retirat. • Cenefa històrica amb la llegenda: "Justum et pastorem coronavit" Un retaule excepcional (c. 1579–1606) • El retaule, considerat per mossèn Antonino com el millor ornament artístic del temple, es va adquirir el 25 d’octubre de 1579 i es va completar el 1606. • Nou temple (1570–1572) en un període de bonança econòmica; el retaule provenia de Palamós. Autoria i execució • Escultor Joan Forner (també autor a Mataró i Vilanova de Cubelles); adaptació de mides per Pere Roig; imatges de Sant Just i Sant Pastor en fusta de xiprer. • Pintor Pere Camps: terminis incomplerts i final accelerat després d’amenaça d’excomunió, amb desigualtats de qualitat entre les primeres i les últimes taules. Estructura i iconografia • Retaule d’estil renaixentista, fusta pintada i daurada; cinc pisos des del sòcol fins a la coronació. • Elements destacats: • Dalt de tot: Crucifixió i quatre Evangelistes. • Sòcol: portes de Sant Pere i Sant Pau. • Rengles intermedis: Passió de Jesús; martiri de Sant Just i Sant Pastor; fornícula central d’honor amb els sants titulars. Intervencions i destrucció • 1802: declaració d’altar privilegiat (equivalent actual a bé d’interès cultural). • 1825 i 1884: restauracions; la de 1884, probablement desafortunada, hauria malmès part de la pintura. • 1918–1927: reformes del presbiteri i grup escultòric de Sant Just i Sant Pastor (Josep Tenes). • Juliol de 1936: destrucció total per l’incendi revolucionari; pèrdua de dues obres valuosíssimes. • En resten fotografies en blanc i negre i descripcions en publicacions locals. Tancament • Recordatori d’emissió: sintonitzar Ràdio d’Esvern el proper dissabte a dos quarts de dotze del migdia.

← Torna a tots els podcasts