Babilònia del 30/5/2019 — Turandot simfònica a l’Auditori, secrets de la Llotja de Mar, llibres (Basté i “Miedo” de Trump), teatre al Goya i cinema: Game Night, Borgman, Isaki Lacuesta i En guerre
Visió general Episodi cultural molt complet: òpera (Turandot en versió simfònica), patrimoni (Llotja de Mar), llibres (Jordi Basté i Bob Woodward), teatre (Carmelo Gómez i Ana Torrent), i cinema (comèdia negra, cinema d’autor europeu i cinema social francès). Conversa dinàmica, amb opinions personals i detalls pràctics. Òpera: Turandot (versió simfònica a l’Auditori) Format: versió simfònica-concert de l’òpera de Puccini a l’Auditori, amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i tres cors: Polifònica de Puig-reig, Cor Madrigal i Cor Infantil Amics de la Unió. Posada en escena: sense escenografia; solistes al costat del director, entrades i sortides mínimes; cor massiu al fons; percussió molt present (gong, bombos, timbals). Subtítols en català i castellà. Argument i moments clau: Princesa Turandot imposa tres enigmes als pretendents (el gong anuncia qui accepta la prova). El príncep encerta les tres endevinalles; Turandot s’hi resisteix i ell li proposa endevinar el seu nom abans de l’alba. La fidel Liu prefereix morir abans de trair-lo. Ària icònica: Nessun dorma (“Vincerò!”), referenciada com a clímax emocional. Impressions: Música «preciosíssima», veus destacades; l’italià facilita el seguiment. Debat sobre el final feliç i la psicologia dels personatges. Apunt d’agenda: el Liceu recuperarà Turandot per l’aniversari de la reinauguració; entrades limitades i cares. “Allò és un espectacle meravellós… la música és preciosa.” Patrimoni: Llotja de Mar (Barcelona) Context: edifici històric al Passeig d’Isabel II, davant dels Porxos d’en Xifré. Originàriament gòtic (Sala de Contractacions), avui amb façana neoclàssica monumental (frontons i columnes). Usos i gestió: Va ser borsa de Barcelona; seu de la Cambra de Comerç; acull esdeveniments privats (lloguers elevats: «20.000 € el dia»); hi ha jornades mensuals de portes obertes. Sales: Saló Daurat (on s’hi va fer un Consell de Ministres), Sala Lucrécia, zona gòtica dels Consolats; Museu de Belles Arts (força descurat). Relats de la visita: guia amb enfocament “anecdòtic” i elements de maçoneria; menys pes d’història de l’art, més curiositats. Art: presència notable d’escultura de Damià Campeny (referent del neoclassicisme català). “Quan entres a la Sala de Contractacions… allò és bestial; se’t menja l’espai.” Llibres “Cafè amb gent interessant” (Jordi Basté) Què és: selecció d’entrevistes i anecdotari del programa líder a RAC1. To lleuger, de lectura d’estiu (“de piscina”). Punts destacats: Valor comunicatiu de Basté; confessa simpaties/antipaties i com alguns polítics canvien d’accessibilitat en guanyar poder, sobretot a Madrid. Enveja sana per la seva «agenda telefònica» i la varietat de convidats. “Miedo: Trump en la Casa Blanca” (Bob Woodward) Format: dietari/reportatge amb converses i decisions internes; molt documentat i dens. Tema: impulsivitat de Trump (visió de negoci, no geopolítica); staff que “posa traves” i fins i tot “fa desaparèixer papers” per evitar decisions temeràries (p. ex. Corea del Sud). Entorn: pes de figures com Steve Bannon; nucli de confiança familiar (Ivanka, Jared Kushner). “És una bomba antidiplomàtica amb botes.” Teatre: “Todas las noches de un día” (Teatre Goya) Repartiment: Carmelo Gómez i Ana Torrent, dues interpretacions potents. Text: Alberto Conejero; es destaca la seva poesia i el pes de la paraula. Sinopsi: en un antic hivernacle, el jardiner i una dona turmentada conflueixen en una nit on la policia la busca; salts temporals, degradació emocional, classes socials, aproximació afectiva difícil. To: no és comèdia; drama íntim, delicat i «molt recomanable». Cinema Comèdia negra: “Noche de juegos” (Game Night, 2018) Pros: Diàlegs enginyosos i àgils; bona química (Rachel McAdams i Jason Bateman). Arrenca com a comèdia de parelles competitives que juguen; deriva a paròdia de thriller amb misteri. Contres: Excés de girs finals; la paròdia fa que algunes parts no “colin” si s’esperava un thriller seriós. Veredicte: fresca i entretinguda; ideal per passar-ho bé amb els diàlegs. Fàbula fosca: “Borgman” (Alex van Warmerdam) Punt de partida: un vagabund s’infiltra com a jardiner en una casa burgesa; la seva presència sedueix i desferma els desitjos foscos de la família. Claus: Cinema simbòlic i inquietant (afinities amb l’univers de Yorgos Lanthimos): insinuació, seducció, mal latent. Baix pressupost, atmosfera estranya; no per a tots els públics, però deixa una «sensació subterrània» potent. Cinema d’autor espanyol: Isaki Lacuesta La leyenda del tiempo (2006) Dues parts: l’adolescent Ismael (marca per la mort del pare, vol ser com Camarón però no pot cantar) i una jove japonesa que arriba a aprendre flamenc. Estètica essencial i realista; música i esperit de Camarón molt presents. Entre dos aguas (2018) Continuació centrada en l’Ismael adult (presó, família, identitat). Més lineal però més complexa emocionalment. Recomanació: veure la primera abans per captar els ecos i flashbacks. Cinema social francès: “En guerre” (Stéphane Brizé) Tema: tancament i deslocalització d’una fàbrica de components automobilístics; trencament d’acords i lluita sindical. Estil: rodatge d’aire documental, amb cobertura mediàtica interna; Vincent Lindon lidera un elenc molt creïble. Lectura: guia viva del que passa i del que no hauria de passar en una negociació col·lectiva; final impactant. Tancament Apunt exprés d’Eurovisió i la actuació de Madonna, pendent d’un futur comentari. “Hem de dedicar com a mínim 5 minuts… perquè lo de la Madonna… impressionant.”
