Cinema sense condicions del 30/1/2018 — Premis Gaudí, Òscars i ‘The Post’: premsa a Hollywood, ‘Three Billboards’, ‘El joven Karl Marx’ i ressenyes exprés
Panorama general del programa Episodi molt complet amb tres eixos principals: Debat sobre els Premis Gaudí: victòries, omissions i comparatives entre “Estiu 1993”, “Incerta glòria”, “Tierra firme” i d’altres. Ressenyes i tendències: valoracions de novetats (Cavernícola, Déjate llevar, The Commuter, Three Billboards, The Shape of Water, El joven Karl Marx) i un debat profund sobre tècnica vs autoria (Bayona, Vigalondo). Tema central: com Hollywood retrata la premsa al llarg del temps, culminant amb “Els arxius del Pentàgon” de Spielberg, i el llegat de Nixon/Watergate. "Sempre hi ha raons visibles i unes altres invisibles" (sobre els premis) Premis Gaudí 2018: èxits, polèmiques i omissions Punts clau “Estiu 1993” (Carla Simón): reconeixement ampli (direcció, pel·lícula, actriu). Part de la taula entén l’aposta com a impuls a una òpera prima i una veu emergent; també s’expressa preocupació sobre la transició de l’autora cap a projectes menys autobiogràfics. “Incerta glòria”: diversos tertulians la consideren superior com a millor pel·lícula i celebren els premis a Núria Prims i Oriol Pla. “La Chana” (Lucija Stojevic): celebrada la victòria en documental; crítica a la seva mala distribució i desig de reestrena. “Tierra firme” (Carlos Marques-Marcet) vs “10.000 km”: es constata la marca autoral de Marques-Marcet; opinió dividida sobre quin títol és més potent. Es destaca David Verdaguer. “Júlia Ist”: com a òpera prima, alguns la veuen més arriscada que “Estiu 1993”. La gala i la lectura política dels premis Valoració irregular de la gala (bon nivell musical; alguns gags destacats), amb la sensació que hi ha dinàmiques extracinematogràfiques influint en el palmarès. Idees força: • Premis com a plataforma de promoció per a nous talents. • Distinció entre raons visibles i invisibles en els guardons. Ressenyes i crítiques exprés “Cavernícola” (Early Man) Aardman i l’esperit Wallace & Gromit: animació divertida però orientada a públic infantil; entreté, sense més. “Déjate llevar” (Lasciati andare) Comèdia italiana amb Toni Servillo i Verónica Echegui: bones interpretacions, però guió fallit; recomanable només pels actors. Òscars: “Three Billboards” i “The Shape of Water” “Three Billboards Outside Ebbing, Missouri”: guió molt sòlid i interpretacions brillants; després hi haurà una anàlisi a fons. “The Shape of Water”: crítiques per excessiva tendresa i convencionalitat al tram final; es posa en dubte la seva etiqueta de pel·lícula “política”. “The Commuter” (El pasajero) De Jaume Collet-Serra (amb Liam Neeson): entreteniment d’acció ben greixat tècnicament però inversemblant i deutor de fórmules ja vistes; obre el debat sobre virtuosisme tècnic vs substància. Tècnica vs autoria: Bayona i Vigalondo Tendència actual: realitzadors tècnicament impecables però amb guions convencionals. J.A. Bayona: “L’impossible” i “L’orfanat” es lloa l’ofici, però es qüestiona l’originalitat temàtica. Nacho Vigalondo: es defensa la seva mala llet soterrada i idees potents (“Los cronocrímenes”, “Open Windows”, “Colossal”), malgrat desenvolupaments amb inèrcies de producció americana. “El joven Karl Marx”: biopic humà vs incisió política El que funciona Apropa la joventut de Marx i l’amistat amb Engels; humanitza la figura i mostra la contradicció de classe (militància obrera vs finançament familiar). El que coixeja Manca d’arista política i de contundència sobre la lluita de classes; s’esmenta que un director com Ken Loach hauria aportat un to més punyent. Utilitat Bona porta d’entrada per a públic jove que vulgui situar el context del marxisme. Biopics sota la lupa: conformisme i Òscars Es detecta una tendència burgesa i conforme en biopics recents. “El instante más oscuro” (Churchill): criticada com a conformista; escena del metro vista com a inversemblant. Discussió sobre què entenem per “pel·lícula d’Òscar” i els canvis recents en el palmarès. “Three Billboards”: moral ambigua i humor negre Claus de lectura Guió excel·lent: sorpreses emocionals constants i crescendo dramàtic. Moralitat grisa: ningú és del tot bo o dolent; el film “intenta salvar” els personatges sense exculpar-los. Final: no resol el cas i confirma que el focus són els personatges i el poble, no la investigació. "Això no anava de la violació i assassinat; anava del poble i dels personatges." Punts de debat Versemblança discutida en algunes accions (p. ex. l’incendi de la comissaria i les conseqüències). Humor negre molt marcat; paper del nan com a veu honesta del relat. Hollywood, la premsa i “Els arxius del Pentàgon” (The Post) Context: de Griffith a Watergate Dels orígens (Griffith, Birth of a Nation/Intolerance) a Citizen Kane (magnats de premsa i poder) i Deadline U.S.A. (El cuarto poder). Girs dels 70: amb Watergate neix el cinema que posa noms i cognoms al joc brut del poder: “All the President’s Men”, conspiracions, etc. El bon periodisme: Good Night, and Good Luck, The Insider (El dilema), Kill the Messenger (Matar al mensajero); el mal periodisme: Primera plana i El gran carnaval de Billy Wilder. “Els arxius del Pentàgon” (Spielberg) Fortaleses: claredat expositiva, defensa de la llibertat de premsa i arc de Katharine Graham (Meryl Streep) en un món d’homes; es percep la pressió del poder i la doctrina de la raó d’estat. Reserves: per a alguns, el guió no enganxa tant com podria. Comparació amb la sèrie danesa Borgen per la seva finesa en entrellaçar política i mitjans. "La raó d’estat no pot situar-se per damunt dels drets i de la democràcia." Nixon, Watergate i el poder Retrat d’un poder paranoic disposat a traspassar límits (punxades, pressions, reelecció a qualsevol preu) com a advertiment atemporal. Cloenda Avanç: proper episodi amb Laia Flotats parlant de Thomas Newman i la nissaga Newman de compositors.
