episodis

Resum general Episodi molt complet i amè on el grup repassa teatre, llibres, exposicions, música i cinema. Destaquen el clàssic de Molière “L’Avar” al Teatre Goya, el llibre Estrapo sobre la tècnica d’estrappo i l’expoli del romànic, la continuació de Victus amb “Vae Victus”, l’exposició de Xavier Gosé i la itinerant The Phillips Collection (CaixaForum), un homenatge a Manolo Tena i una traca final de cinema: “100 años de perdón”, el documental “Hitchcock/Truffaut”, “Carol” i “Batman v Superman”. • Idea clau: la vigència dels clàssics (Molière) quan es reinterpreten amb intel·ligència; la protecció del patrimoni (romànic) i les seves zones grises; l’ambició i límits d’“Vae Victus”; mirada crítica a col·leccions privades en museus; apunts potents de cinema entre crítica social, teoria i espectacle. Teatre L’Avar (Molière) al Teatre Goya • Retrat del personatge Arpagon com a ésser retentiu (no només amb els diners), en un context precapitalista on l’afany d’acumulació es ridiculitza des d’una òptica moral cristiana. • Comentaris sobre la possible “lentitud” percebuda avui per ritmes narratius actuals, però amb força escènica intacta i un paper lluït (Joan Pera) que és “el somni de tot actor”. • Valor del teatre: es reactualitza i pot superar retrats antics integrant-los en la realitat present. “Qui més diners té no és perquè guanyi més, sinó perquè menys gasta.” Llibres Estrapo (Martí Gironell) • El títol remet a la tècnica d’estrappo (extracció de pintures murals), amb el cas de l’Expoli de Santa Maria del Mur (1919) i el paper de col·leccionistes i institucions (Lluís Plandiura, Folch i Torres, Stefanoni). • Dilema central: arrencar per salvar (humitats, degradació) vs. pèrdua del lloc original. Casos a Boston MFA i The Cloisters. • Llibre breu, amable i molt real, que il·lumina un moment clau del patrimoni català. Vae Victus (Albert Sánchez Piñol) • Secuela de “Victus” centrada en la repressió post-1714 des de la veu de Zubiria, amb desviament narratiu llarg cap a les colònies americanes (conflicte colons–pobles indígenes). • Eixos temàtics: enginyer militar, el sistema dels nou punts, contacte amb lògies maçòniques i l’ofici com a “elit” tècnica. • Valoració: inici i final sòlids, però tram central feixuc (EE. UU.) que desequilibra el conjunt. “Psicosi és el trencament del classicisme.” (idea que reviurà a la secció de cinema, però aquí ressona: forma i ritme importen tant com el contingut.) Exposicions Xavier Gosé. Il·lustrador de la Belle Époque • Cartellista i il·lustrador català, precursor de l’estètica dels anys 20: moda, cos humà, ambient urbà parisenc; influències perses i toc de cubisme. • Trajecte vital i artístic entre París i Barcelona (retorn per la I Guerra Mundial), amb impacte en l’alta costura local. Obres vinculades al Museu d’Art Jaume Morera (Lleida) i el MNAC. • Defensa de la il·lustració i la cartelleria com a art major (alineada amb Casas o Mucha). The Phillips Collection (CaixaForum) • Col·lecció privada nord-americana (Duncan Phillips) amb peces de Rothko, de Kooning, Kandinsky, Picasso, Cézanne, Ingres… • Mirada crítica: mostra heterogènia, fil curatorial poc cohesionat en la tria itinerant, però amb obres puntals de gran nivell. • Context barceloní: enyor del llegat impressionista del Thyssen i reflexió sobre l’oferta museística a la ciutat. Música Homenatge a Manolo Tena • Record de l’artista (movida, pop 90) i escolta de “Tocar madera”. Es repassen llums i ombres vitals (addiccions, malaltia) i el seu llegat popular. Cinema 100 años de perdón (Daniel Calparsoro) • Thriller d’atracaments amb subtext de corrupció política (caixes fortes, finançament de partits). Ritme tens, posada en escena amb múscul i personatges astuts. • S’inscriu en el millor cinema de crítica social recent sense caure en el pamflet: entretén i alhora desnuda mecanismes del sistema. Hitchcock/Truffaut (documental) • Classe magistral sobre llenguatge cinematogràfic a partir de l’entrevista de Truffaut a Hitchcock, amb testimonis com Scorsese, Linklater, Wes Anderson. • Focus en “Vertigo” i “Psycho”: muntatge, posada en escena, ruptura del classicisme i naixement d’una poètica moderna. “És impressionant el que pots arribar a aprendre de cinema amb aquest documental.” Carol (Todd Haynes) • Melodrama romàntic d’amor femení (adaptació de Patricia Highsmith), rodat amb pátina clàssica però llibertat contemporània. • Llum, vestuari i direcció d’actors exquisits: Cate Blanchett i Rooney Mara brillen; Haynes domina l’Amèrica d’època amb delicadesa. Batman v Superman (Zack Snyder) • Macro-espectacle irregular: molta presentació d’univers i guiños a fans, però amb moments potents. • Destaquen: descoberta d’altres metahumans, entrada triomfal de Wonder Woman i un Batman més torturat i complex que Superman. • Subtext: por al poder desmesurat i la necessitat (o no) de contrapesos.

Resum general Aquest episodi és una peça clarament minimalista i repetitiva: durant aproximadament una hora, s’escolta únicament la frase "Bona nit" pronunciada a intervals regulars (entorn de cada 30 segons). No hi ha variacions temàtiques, ni entrevista, ni seccions informatives; l’efecte resultant és hipnòtic, relaxant i meditatiu. "Bona nit" Context i format • Estructura: una sola frase repetida al llarg de tot l’episodi, sense obertura editorial ni tancament narratiu distintiu. • Funció: pot funcionar com a àncora d’atenció per a la relaxació, la pràctica d’atenció plena o com a ambient sonor per preparar el son. • Durada aproximada: ~60 minuts (0s–3627s registrats). Temes principals • Repetició com a recurs: l’ús constant de "Bona nit" crea un patró rítmic que indueix calma i familiaritat. • Calma nocturna i son: el missatge és explícitament nocturn; l’episodi pot servir com a ritual d’apagada abans de dormir. • Atenció plena i minimalisme: la simplicitat extrema convida a centrar-se en la respiració, el tò i el silenci entre repeticions. • Absència de narrativa: no hi ha canvis de tema; l’experiència se sosté en la constància i el silenci com a part del contingut. Idees clau • Un sol contingut: la frase "Bona nit" és l’únic element verbal de l’episodi. • Ritme regular: repeticions aproximadament cada 30 segons. • Ús pràctic: ideal per a relaxació, meditació suau o higiene del son. Nota sobre l’estructuració per seccions Atesa l’absència de segments temàtics diferenciats, les seccions es presenten com un sol bloc que cobreix tota la durada real del contingut, evitant confondre cap salutació inicial amb una secció editorial o un canvi de tema.

Resum general Programa de cultura de Ràdio Sant Just que recorre literatura, música clàssica i cinema, amb un to proper i crític. Es comenten la novel·la històrica Mar de foc, un concert a l’Auditori amb el Concierto de Aranjuez i l’Heroica de Beethoven, i una bateria de films: l’índia Tribunal, La xica danessa, Creed, Sicario i el terror Exorcismo en el Vaticano. També s’inclou un homenatge a George Martin amb Yesterday, una agenda familiar del cicle Petits cinèfils (CaixaForum) i un tast de documental sobre Bagdad (Homeland). Destaques ràpids • Literatura: Mar de foc (Xufo Llorens) — fresc medieval català, amb intrigues palauenques i un ‘self-made man’ a l’any mil; estil didàctic i entretingut. • Música: Concierto de Aranjuez (J. Rodrigo) amb Juan Manuel Cañizares i Beethoven 3 'Heroica'; a més, nova peça d’encàrrec, L’Absència. • Cinema internacional: Tribunal (Índia), justícia i dissent, to contemplatiu i final desconcertant. • Cinema d’autor i guardons: La xica danessa — gran treball d’Alicia Vikander; recreació d’època i mirada sobre la identitat. • Blockbusters i sagues: Creed — revisita el mite Rocky, correcta però poc innovadora. • Thriller fronterer: Sicario — guerra bruta, xoc FBI/CIA i un Benicio del Toro implacable. • Terror: Exorcismo en el Vaticano — efectiva fins al tram final, on perd versemblança. • Documental: Homeland (Iraq Year Zero) — mirada domèstica a la guerra de l’Iraq; la vida en espera. • Agenda familiar: Petits cinèfils (CaixaForum): Aardman (Chicken Run, Wallace & Gromit, Shaun the Sheep). • Música pop: Homenatge a George Martin amb Yesterday. Temes principals Llibres — Mar de foc (Xufo Llorens) • Segona part d’una saga ambientada als comtats catalans a inicis del segle XI. Protagonista: un emprenedor (self-made man) que fa fortuna a Barcelona i al comerç mediterrani. • Trama històrica entrellaçada amb figures reals: Ramon Berenguer I, Almodis de la Marca, Bernat de Cardona; herències, crims, i decisions eclesiàstiques que alteren la successió. • Apunts socials: la condició de ciutadà de Barcelona com a títol exclusiu; burgesia naixent. • Estil: bàsic però didàctic; arrenca lent però enganxa i resol bé les trames. 'És molt bàsic... però molt didàctic.' Música clàssica — Auditori: Rodrigo i Beethoven • Programa (febrer): - L’Absència (estrena; encàrrec per a concurs de direcció) — inspirada en 'Tres dones fortes' de Marie NDiaye; temes d’immigració i dones. - Concierto de Aranjuez (Joaquín Rodrigo) — solista: Juan Manuel Cañizares; peça icònica, interpretació destacada. - Simfonia núm. 3, 'Heroica' (Beethoven) — lectura àgil amb orquestra continguda; peça innovadora del catàleg beethovenià. • Bonus de context: so barroc de fons amb Händel (Música per als focs artificials). Cinema — Tribunal (Índia) • Drama judicial sobre un cantant dissident que enfronta el sistema; tempo pausat, observacional i sense tòpics de Bollywood. • Escenes musicals com a espais de protesta pública; l’últim número revela cansament i vigilància. • Final obert i filosòfic, que subratlla un altre ‘equilibri’ social lluny d’estereotips. 'Aquesta és una d’aquelles pel·lícules que no es pot recomanar a qui només vol distreure’s.' Cinema — La xica danessa • Biogràfic sobre el primer cas conegut de transició de gènere. Eddie Redmayne solvent; Alicia Vikander brilla i porta el pes emocional. • Valor artístic: localitzacions Art Nouveau i Belle Époque; direcció elegant i sensible; mirada crítica sobre la psiquiatria de l’època. In memoriam — George Martin + Yesterday • Record del productor dels Beatles (90 anys). Escolta de Yesterday i repàs del seu paper decisiu en el so i els èxits del grup. Cinema — Creed • Spin-off de Rocky amb el fill d’Apollo Creed; entrenament a càrrec d’un Rocky veterà. • Correcta per nostàlgics, però sense aportar novetat al gènere de la boxa. Agenda familiar — Petits cinèfils (CaixaForum) • Cicle Aardman (4 dissabtes, matinals): - 19/03: Chicken Run - 26/03: Wallace & Gromit (les increïbles aventures) - 09/04: Curts Aardman - 23/04: Shaun the Sheep • Recomanable per a tots els públics; cinema d’animació d’alta qualitat. Documental — Homeland (Iraq Year Zero) • Docu en dues parts (prop de 6 h) filmat a Bagdad abans/després de la invasió. Mirada íntima de la vida sota guerra (angoixa, espera, quotidianitat) en contrast amb el relat televisiu d’explosions i èpica. 'Era l’antiimatge d’una guerra, però probablement la més real.' Cinema — Exorcismo en el Vaticano • Terror efectiu i sobri fins al clímax; bons efectes però el tram final esdevé massa espectacular i trenca la credibilitat. 'Era creïble fins a un moment; després ja no m’ho empasso.' Cinema — Sicario • Thriller de Denis Villeneuve sobre guerra antidroga: fricció FBI/CIA, guerra bruta i moral gris. • Benicio del Toro, figura implacable d’ànima ferida; seqüències de tensió i un arrencada potent. Clàssics — Trilogia de Krzysztof Kieślowski • Tres colors: Blau (poètica i emocional, molt celebrada), Blanc (més discret), Vermell (relació i destí). • Altres: La doble vida de Verònica, No mataràs, No amaràs. Cinema d’al·legories i simbologies subtils. Apunts i to del programa • To amè i còmplice, amb anècdotes (nit nostàlgica ‘Dragón Rojo’) i humor; crítica honesta i argumentada sobre guions, ritmes i posada en escena. • Comiat amb avanç de tema social (pensions) després de Setmana Santa.

Introducció i agenda • Episodi amb to cultural: teatre musical, literatura, rutes lorquianes, música, i un bloc ampli de cinema, a més d’un homenatge local. • A l’inici es fa un resum del programa. Les seccions següents apunten on comencen els temes de debò, no el sumari inicial. Teatre musical: "Lo tuyo y lo mío" 75 cançons en 75 minuts (Con un canto en los dientes) • Proposta fresca i molt humorística: diàleg íntegrament musicat amb fragments de cançons conegudes. • Parella protagonista que recorre tot el cicle amorós: enamorament, estabilitat, gelosia, crisis… • Formats i estils musicals variats: pop, rock, ranxeres, copla, salsa. • Posada en escena minimalista però viva (sofà, telèfon, gag visuals) i música en directe. • Gira per teatres municipals (ex.: Teatre Joventut de l’Hospitalet); possible arribada a Cornellà. "Són 75 cançons en 75 minuts… tot el diàleg és cançons." In memoriam: Ricard Bacaro (poeta-escultor de Cornellà) Poemes visuals, creativitat i compromís • Artista estimat a Cornellà; poeta de l’art, amb grans peces de poesia visual i escultures monumentals (inspiració brossiana en l’ús de lletres i signes). • Vitalitat i esperança fins i tot en la malaltia (tumor). Alegria desbordant el dia que “es va votar per la independència de Catalunya”. • Va crear un diari visual que esdevingué el seu “testament artístic”. Exposició amb 34 obres a l’Àmbit de Barcelona. • Peça destacada: "Taxista, porta’m el cel". Beneficis destinats a la lluita contra el càncer. "Quina il·lusió viure el dia d’avui" — record entranyable de Bacaro. Literatura: "L’última confidència d’Hugo Mendoza" (Joaquim Camps) Thriller amb humor a València • Novel·la extensa (800+ pàgines) d’un autor novell valencià amb ofici sorprenent. • Barreja de gènere: thriller, comèdia i misteri amb un clar McGuffin hitchcockià. • Protagonista: Víctor Vega, filòleg carismàtic; secundària desbordant: Paloma (humor irreverent), i una monja hacker (Sòr Tecla). • Trama local i vibrant (València), amb embolics que arriben a la màfia russa. • Escriptura fresca, amb certa innocència que li dona caràcter i riures genuïns. Llibre de rutes: "Poeta en Granada. Paseos con Federico García Lorca" (Ian Gibson) 9 itineraris per la ciutat i l’univers lorquià • L’hispanista Ian Gibson proposa 9 passejos amb mapa pel món vital i literari de Lorca: Alhambra, Albaicín, Sacromonte, cor de Granada i la Vega. • Clau sociocultural: diminutius granadins, ciutat tancada i estimada, amistat amb gitanos, crítica a la celebració de "La Toma". • Homenatge a la Granada musulmana i al Diván del Tamarit (etimologia ‘jardí de dàtils’). Possible lectura premonitòria a "Casida de los ramos". • Memòria històrica: plans de Lorca el 1936, amistats (Falla, Ganivet, Xirgu), i la ferida oberta de les seves restes encara no localitzades. • Tresor artístic a la Capilla Real: obres de Van der Weyden, Botticelli, Hans Memling i Dieric Bouts (col·lecció sovint ignorada). "Creo que mucha gente ignora que hay una obra de Botticelli en Granada." — Ian Gibson Música: Lorca cantat — de Manzanita a Camarón Clàssics flamencs i populars • Selecció del doble CD "Cantan a Federico García Lorca" (Camarón, Pata Negra, Lole y Manuel, Manzanita, Morente…). • Escolta destacada: Manzanita — "Verde que te quiero verde". "Verde que te quiero verde… El barco sobre la mar, el caballo en la montaña…" • Conversa sobre qualitat, emoció i mesura al flamenc; records familiars que forgen l’educació sentimental musical. Òscars 2016: repàs exprés Guanyadors i apunts crítics • Millor pel·lícula: Spotlight — homenatge al cinema de periodistes, elegant i sòlida. • El Renacido: millor director (Iñárritu) i actor (DiCaprio); recepció més dividida com a pel·lícula. • Millor actriu: Brie Larson (Room) — interpretació molt elogiada. • Millor secundari: Mark Rylance (Pont dels espies); Stallone es queda amb el Globus d’Or. • Millor secundària: Alicia Vikander (La noia danesa). • Triomf tècnic: Mad Max: Fury Road (so, muntatge, efectes…); dubtes com a candidata a millor direcció/pel·lícula. • Millor pel·lícula estrangera: El fill de Saül — el millor de la temporada per al crític. • Millor animació: Del revés (Inside Out) — ja un clàssic. Cinema (1): "Ave, César!" (Germans Coen) Sàtira de l’Hollywood dels 50 amb lluïment coral • Retrat irònic del sistema d’estudis, el productor com a mediador i els gèneres recreats en seqüències lluïdes. • Interpretacions notables (p. ex., Ralph Fiennes en registre còmic). • Pel·lícula que pot créixer amb el temps. Cinema (2): "Sufragistes" (Suffragette) Drets polítics i acció directa • Estètica gairebé en blanc i negre per subratllar la duresa de l’època. • Focus en trajectòries individuals amb tensions respecte al col·lectiu; mostra d’“accions directes” per forçar el canvi. • Epíleg colpidor amb la cronologia del vot femení al món: Aràbia Saudita (2015) encara debatent el sufragi femení. • Interpretació de Carey Mulligan: delicada i potent; posada en escena clàssica i eficaç (Deborah Granik/Gravin com a directora esmentada). Cinema (3): "Lejos de ella" (Away from Her, Sarah Polley, 2006) Amor, autonomia i Alzheimer • Julie Christie interpreta una dona que decideix ingressar voluntàriament en residència per no carregar el marit. • Contrapunt amb "Amour" (Haneke): aquí el to és més suau i observacional; l’altra és més devastadora i domèstica. • Explora la dignitat, la memòria i les noves relacions que sorgeixen en la cura institucional. Cinema (4): "Ida" (Paweł Pawlikowski, 2013) Identitat, memòria i una estètica en blanc i negre • Novícia a punt de professar que descobreix l’origen jueu familiar i emprèn un viatge per esbrinar el passat. • Fotografia en blanc i negre d’alt contrast, composicions austeres i un tempo contemplatiu que evoquen el gran cinema d’Europa Central i Nòrdica. • Reflexió sobre l’Holocaust a Polònia: espoli, ocultació i fosses no localitzables. • Ressonàncies formals de mestres com Dreyer i ecos de Wajda, amb una fredor espiritual molt personal. Cloenda • Tertúlia final sobre Orson Welles: del mite de "Citizen Kane" a l’impacte radiofònic de "La guerra dels mons". • Comiat i indicatius de Ràdio Desvern.

Resum general Programa centrat sobretot en cinema contemporani i clàssic. Es comenten i debaten, amb criteri i sentit crític, diverses estrenes i títols recents i clàssics, alternant apreciacions estètiques i de ritme, lecturas morals i apunts de gènere. També hi ha un tram final dedicat a recordar figures literàries i intel·lectuals desaparegudes. • Eix principal: crítica de pel·lícules (espionatge, sàtira de Hollywood, periodisme, superherois i western crepuscular) • Debats destacats: vigència de l’era Daniel Craig a Bond, la contundència vs. contenció de Spotlight, i la deriva de Tarantino cap a l’homenatge formal i el ritme pausat • Cloenda amb homenatge a Harper Lee i Umberto Eco, ressaltant el seu llegat cultural Temes principals James Bond: Spectre i l’era Daniel Craig • Valoració ambivalenta: es veu com un tancament de cicle que “tanca el cercle” forçant connexions amb films anteriors. • Comparativa d’actors: de Sean Connery (més “masclot”) a Roger Moore (seducció i humor), Pierce Brosnan (percebut “tou”) i Daniel Craig (contundent i físic). • Moments clau del debat: es lloa “Casino Royale” com a cim de la nova etapa i es critica que “Spectre” es desfà “com un sucret al cafè” i que l’acció queda per sota d’entregues prèvies i de la saga Bourne. “Casino Royale… per mi és la millor de sempre.” Debat d’autor: Eyes Wide Shut vs. Puro Vicio (Inherent Vice) • Contraposició entre el Kubrick tardà i P. T. Anderson: es valora la posada en escena d’“Inherent Vice” però s’admet que molts no hi “entren”. • Reivindicació de “Pous d’ambició (There Will Be Blood)” com a film més “normal” dins Anderson, amb gran posada en escena i força dramàtica. “És un embolcall realment genial… però la història… ‘22 hores i mitja de paranoia’.” Ave, César! (Germans Coen): sàtira i artesania del cinema • Situada en el Hollywood dels 50: peplums, musicals i westerns recreats amb exquisida artesania. • Fil temàtic: la figura del mediador que sosté l’“establishment” (eco de “Miller’s Crossing”). • Interpretacions: es destaca Josh Brolin; aparicions breus però “explosives” com Scarlett Johansson; comentari sobre moral i absència de nus explícits habitual en els Coen. “L’artesania del cinema” — els fragments dins del film són celebrats per la seva cura formal. Spotlight: periodisme d’investigació vs. contundència dramàtica • Pel·lícula “terriblement correcta” i de manual dels Òscars en el millor sentit: impecable en el seu retrat del treball del Boston Globe. • Fortalesa: gran cital periodístic sobre com es treballa una notícia fins al fons; repartiment solvent (Michael Keaton, Mark Ruffalo, Rachel McAdams, Liev Schreiber). • Retret: certa contenció quan els testimonis parlen; s’hauria agraït un plus de contundència per fer tangibles les dimensions dels abusos. • Comparativa: es cita “El Club” (Xile) com a exemple que “va a la jugular”. “És una pel·lícula terriblement correcta… però li faltaria un punt que et descol·loqui.” Deadpool: irreverència superheròica • Antiheroi irreverent i meta, amb humor groller, trencant la moralitat canònica de l’univers superheroi. • Trama base: malaltia, tractament experimental i origen de superpoders amb contrapartides; to de còmic accentuat i autoparòdic. “És un poca vergonya… però hi vaig veure un valor: la gran contradicció que el fa humà.” Tarantino i Los odiosos ocho: homenatge, ritme i límits • Lectura crítica: cinema d’homenatge (a Sergio Leone) amb ritme molt lent, música d’Ennio Morricone i capítols compartimentats. • Elements polèmics: percepció de maltractament reiterat al personatge de Jennifer Jason Leigh (“sac d’hòsties”). • Comparacions: menys inesperada i punxant que “Pulp Fiction”, “Reservoir Dogs” o “Kill Bill”; “Django” i “Inglourious Basterds” ja apuntaven aquesta deriva. “Aquí no passa res… on em porta?” — es troba a faltar sorpresa i nervi tarantinià. Homenatges: Harper Lee i Umberto Eco • Harper Lee: record de “Matar un rossinyol” i del film amb Gregory Peck; es lloa el cinema clàssic americà i la mirada infantil com a eix moral. • Umberto Eco: filòsof, semiòleg i novel·lista; de “El nom de la rosa” a “El pèndol de Foucault”, passant per assaigs com “Història de la bellesa” i “Història de la lletjor”. “L’art és allò que cadascú considera que és art.” — premissa per a un vast assaig sobre definició i límits de l’art. Idees clau • Bond: gran inici amb Casino Royale i sensació d’esgotament a “Spectre”. • Coen: sàtira elegant i amor per l’ofici; mirada sobre el poder i la mediació. • Spotlight: excel·lència procedimental; debat sobre realisme i el·lipsi. • Deadpool: meta-humor i anti-heroïcitat sense complexos. • Tarantino: homenatge formal vs. energia narrativa — tensió entre culta referencial i sorpresa. • Harper Lee i Eco: patrimoni cultural que travessa literatura, cinema i pensament.

Panorama general Episodi centrat sobretot en cinema amb anàlisi de novetats i clàssics, comparatives d’autors i estils, i un tram final dedicat a figures literàries recents desaparegudes. Els punts clau: 007: Spectre com a possible tancament del cicle Daniel Craig i debat sobre el llegat Bond. Ave, César! dels germans Coen: sàtira de l’Hollywood clàssic i el paper del mediador dins l’establishment. Spotlight: periodisme d’investigació sobre els abusos a l’Església, film “de manual” i debat sobre el·lipsi vs. realisme. Deadpool: antiheroi Marvel, irreverent i metalingüístic. Los Odiosos Ocho: l’homenatge de Tarantino al western crepuscular (Sergio Leone) i la pèrdua d’efecte sorpresa. Homenatges a Harper Lee i Umberto Eco. 007: Spectre i el cicle Daniel Craig To de fi de cicle: sensació crepuscular i tancament de cercle respecte a films anteriors (Skyfall). Retconn dels villanos: percepció que la connexió “cap superior” entre antagonistes està “forçada”. Comparativa Bonds: de l’atracció “masclota” de Sean Connery i Craig al to canalla de Roger Moore; Pierce Brosnan, percebut més “tou”. “Casino Royale”, la millor de l’era moderna; l’acció d’Spectre es percep per sota d’entregues prèvies i de la saga Bourne. “Es desfà com un sucret al cafè.” Notes de recepció El tràiler suggeria una trama d’ombra a l’estil Eyes Wide Shut, però el film no manté aquella densitat conspirativa. Debat cinèfil: Kubrick i P. T. Anderson “Inherent Vice”: posada en escena i ambientació magnífiques, però guió percebut com a embolcall sense pols narratiu. P. T. Anderson: de l’ambició històrica de “There Will Be Blood (Pous d’Ambició)” a les rarees hipnòtiques de “Magnolia” i “Boogie Nights”. Kubrick: contrast entre la provocació juvenil d’“A Clockwork Orange” i l’“elegància provocadora” d’Eyes Wide Shut. Ave, César! (Germans Coen) Hollywood anys 50: peplums, musicals i westerns recreats amb exquisidesa i to metacinematogràfic. El “mediador” (Josh Brolin) com a figura clau per sostenir l’ordre industrial, en paral·lel amb “Miller’s Crossing”. Moralitat Coen: sàtira sense nuditat gratuïta; aparició breu però impactant de Scarlett Johansson. Comparacions tangencials amb “No Country for Old Men” i el debat sobre la credibilitat del villà (Javier Bardem). Spotlight Drama periodístic “de manual”: impecable en procés i ritme; seguiment de l’equip de recerca del Boston Globe sobre els abusos a l’Església. Repartiment coral: Michael Keaton, Mark Ruffalo, Rachel McAdams, Liev Schreiber. El·lípsi vs. realisme: es lloa la contenció però es reclama, en moments clau, més frontissa realista per calibrar la gravetat dels fets. “És una pel·lícula terriblement correcta… de manual.” Es cita “El Club” com a contrapunt que “va a la jugular”. Deadpool Antiheroi Marvel: irreverent, meta, autocontradictori; humor negre i violència hiperbòlica. Origen: malaltia i “tractament” que li atorga poders; to d’exageració còmic-book. Comparat en to amb “Torrente” però passat pel filtre còmic; esment lateral a “Watchmen” com a altra visió adulta del gènere. Los Odiosos Ocho (Tarantino) Ritme lent i capitulat, homenatge a Sergio Leone amb banda d’Ennio Morricone; espai únic nevat, desconfiances creuades. Crítica a la pèrdua d’efecte sorpresa respecte a “Pulp Fiction” o “Reservoir Dogs” i a la violència focalitzada sobre Jennifer Jason Leigh. Es reivindiquen els diàlegs i el muntatge de la primera etapa (“Kill Bill”, “Pulp Fiction”); “Django” i “Bastards” es veuen menys punyents. Harper Lee i “Matar un rossinyol” Aclariment: Harper Lee és l’autora, no una actriu. La pel·lícula amb Gregory Peck és un clàssic de cinema americà clàssic: muntatge i ritme modèlics, mirada infantil davant el racisme. Paral·lels amb “The Night of the Hunter” per la potència visual i el punt de vista. Umberto Eco Humanista total: semiòtica, filosofia, història de l’art i narrativa. Obres: “El nom de la rosa”, “El pèndol de Foucault”, “Baudolino”, “Història de la bellesa” i “de la lletjor”. Reflexions sobre llenguatge i definició d’art; densitat argumental i erudició. Debat històric-religiós a “El nom de la rosa”: Dominics vs. Franciscans, censura i por al gaudi.

Resum general Panorama de temes • Patrimoni i memòria local: el Castell de Cornellà, anècdotes històriques (el “castell del Borny”) i les antigues conduccions subterrànies on s’hi guardava vino espumoso (cava Pujol). • Gastronomia i proximitat: debat sobre la fruita d’abans vs d’avui, el paper del pagès local, la pressió de les grans cadenes i un tast comparatiu del tomàquet de Viladecans. • Cinema i premis: crítiques i converses sobre El renascut (The Revenant), Zootròpolis (Zootopia), The Martian, Mad Max: Fury Road, The Big Short i Black Mass; mencions a Carol i Spotlight; comentaris de Globus d’Or, Gaudí i Goya. • Art: visita a l’exposició de Molina del Cubo al Castell de Cornellà, amb accent expressionista i homenatges a Goya. • Actualitat: record a Muriel Casals. • Tancament i agenda: bricolatge i pel·lícules a veure (Spotlight, Steve Jobs, etc.). Cinema El renascut (The Revenant) • Visió molt realista i ferotge de la supervivència a inicis del segle XIX; fred extrem, natura hostil i l’icònic atac de l’os rodant amb un naturalisme impactant. • Estil d’Iñárritu: carnal, punyent, amb to místic puntual. Es lloa la posada en escena i la immersió; es qüestiona un final massa tancat i certa repetició del patiment. • Valoracions sobre DiCaprio i el rodatge duríssim: “passes fred mirant-la”. "La pel·lícula és molt realista... un exercici de supervivència". Zootròpolis (Zootopia) • Animació amb lectura social: convivència entre espècies, poder i corrupció, component ecologista i trama d’investigació policial. Apta per a canalla i adults. • Metàfora amable, menys radical que Gremlins, però efectiva en el paral·lel amb la societat humana. The Martian (Ridley Scott) • Ambientació i direcció artística excel·lents; muntatge en paral·lel amb la NASA que dinamitza el relat. • Crítica principal: la pel·lícula no transmet prou la durada real (quasi 3 anys) de la soledat a Mart; el llibre ho resol millor. Comparació amb Interstellar, que fa més tangible el pas del temps. • Sensació de bon retorn de Ridley Scott; possible reconeixement en apartats tècnics. Mad Max: Fury Road • Debat encès: per a uns, acció impecable i world-building suggerit sense exposició, amb subtext sobre patriarcat i rituals postapocalíptics. Per d’altres, guió prim i interpretacions irregulars. • Pronòstic: forta a categories tècniques (muntatge, so, disseny de producció), però no com a millor pel·lícula. "En poca estona t’ha recreat tot l’univers, sense explicar-t’ho". The Big Short (La gran aposta) • Didàctica sobre la crisi de 2008 i les hipoteques escombraria, però feixuga i molt ‘americana’; sorprenen les nominacions d’Adam McKay. Black Mass • Història del mafiós irlandès i la connivència amb l’FBI; caracterització forçada de Johnny Depp i direcció poc inspirada per a un material amb potencial. Apunts breus • Mentions a Carol, Spotlight i Steve Jobs (interès per veure-les); referències a Globus d’Or, Gaudí i Goya. Patrimoni i gastronomia Castell de Cornellà i memòria local • Records del “castell del Borny”, funció d’alerta costanera (segles enrere el mar era més a prop) i rehabilitació municipal modèlica. • Explicació de les conduccions subterrànies per emmagatzemar cava (antic Pujol, ‘vino espumoso’) i conservació tradicional d’aliments (pomes a cambres fresques) abans de la refrigeració moderna. Fruita d’abans vs d’ara • Debat sobre gust, proximitat i volum: el pagès local prioritza qualitat vs la producció massiva d’hivernacle i cadenes. • Tast comparatiu: el tomàquet de Viladecans supera clarament el comercial “normal”. • Analogies en begudes: del Soberano als Torres, i del vino espumoso al cava actual—millora clara de qualitat. Art i exposicions Molina del Cubo al Castell de Cornellà • Exposició retrospectiva amb prop de 60 obres. Pintura de traç expressionista, pinzellada gruixuda, ocres i verdosos amb bona lluminositat; retrats i homenatges a Goya. • Temes recurrents: "La foscor derrotada" i "Fragments de l’oblit". "Si no em sento en aquest ànim, prefereixo no pintar... fins que recupero el traç i em porta alguna cosa nova". Actualitat i tancament • Record emocionat a Muriel Casals. • Apunts de bricolatge i agenda: intenció de veure Spotlight, Steve Jobs i més candidates als Òscars; esment d’un cicle Dardenne a la Filmoteca.

Visió general Programa cultural amb dues meitats clares: - Art: presentació i anàlisi de l’exposició “Especulacions al voltant del rostre” del pintor Joan Vidal (a la Biblioteca Marta Mata, Cornellà). - Cinema: conversa sobre els Òscars (amb crítiques a “El puente de los espías”, “La chica danesa”, “Mad Max: Fury Road”) i un repàs ampli als Premis Goya (cerimònia, palmarès i comentaris crítics de diversos títols), amb un parèntesi sobre Tarantino i la cultura blockbuster (Star Wars). “Els ulls que no es veuen és que s’estan mirant cap a l’interior.” Exposició: Joan Vidal — “Especulacions al voltant del rostre” Eix conceptual: el rostre com a finestra a l’interior i l’exterior. Ulls oberts = curiositat pel món; ulls tancats = introspecció i recerca d’equilibri. Referents i imaginari: deïtats de l’Olimp (Cronos/Saturn) fins a iconografia cristiana. També ressonàncies de l’hinduisme (influència d’Aurobindo), misticisme i mantras. Estil: retrats en primeríssim pla, amb potència cromàtica i pinzellada que alguns oients associen —comparació “odiosa”, però útil— a Van Gogh (no per assimilació, sinó per energia del traç i color). Recepció: pintura que “cops(a)” l’espectador; cada cara és “un món”. Paleta acolorida, però harmònica per peces (vermellosos, groguencs, verdosos). Info pràctica: Biblioteca Marta Mata (Cornellà, c/ Rubió i Lluch, núm. 184). Horaris: tardes; dimarts i dissabtes també al matí. Òscars: crítiques ràpides El puente de los espías (Steven Spielberg) Context: Berlín anys 50 i construcció del mur; negociació d’intercanvi d’espies. Fortaleses: narració sòlida, final del “pont” ben resolt; recreació històrica del mur molt interessant. Debilitats: metratge excessiu (2h20), to previsible; voler reemprendre l’“alè” de La llista de Schindler sense assolir-lo. La chica danesa (Tom Hooper) Tema: descobriment identitari i transició de gènere en els anys 20 (història real novel·lada). Eixos: el valor és en el camí íntim i la dinàmica de parella (aprenentatge compartit), més que no pas en el “final”. Interpretacions: Eddie Redmayne destaca tot i certa reiteració d’uns mateixos gestos/registre. Mad Max: Fury Road (George Miller) Proposta: 2 hores de persecucions hiper-cinematogràfiques, espectaculars i pensades per 3D. Valor: domini del ritme i els efectes; presència potent de Charlize Theron. Crítica: sensació de repetició del model de la saga (lluita per aigua/combustible al desert); fatiga per excés d’acció. “Són dues hores de persecucions.” Blockbusters i franquícies Apunt escèptic sobre la nova Star Wars: “més del mateix”, producte ben venut però esgotat en novetat per als oients. Dossier exprés: Quentin Tarantino Retrat: cineasta que fa un cinema “púrpura” i de cites/mescles, que remou el gènere policíac i el dialoga amb la cultura pop. Recepció: agrada a públics molt diversos; renovació del policíac amb “Pulp Fiction”, “Jackie Brown” i l’homenatge setanter de “Kill Bill”. Expectativa per “Los odiosos ocho”. Premis Goya: cerimònia i política Presentador: Dani Rovira — fresc, àcid i eficaç; bon ritme i sàtira política. Dardes: “pacte dels Goya” amb els quatre líders polítics a la sala; al·lusió al “plasma” de Rajoy. Tesi: calen polítiques culturals (IVA cultural, etc.). Goya: palmarès i comentaris de pel·lícules Internacionals i animació Millor pel·lícula europea: “Mustang” — cinema jove i fresc. Iberoamericana: “El clan” — ferotge sobre feixisme i les seves derivades socials. Animació: “Atrapa la bandera” — entreteniment familiar amb to crític i debat posterior amb els més joves. Acció i thriller espanyol “Anacleto: Agente Secreto” — diversió gamberra; sense dobles per Imanol Arias; to de “James Bond castís”. “El desconocido” (Dani de la Torre) — thriller en cotxe, angoixant i trepidant; Lluís Tosar en estat de gràcia; rerefons de les preferents. Autoria i cinema d’ambient “Nadie quiere la noche” (Isabel Coixet) — proposta contemplativa i minimalista; gran treball tècnic (vestuari, perruqueria, producció, foto). “Palmeras en la nieve” — gran producció i direcció artística, amb aroma de melodrama exòtic. Gaudí (cinema català) “El llarg camí de tornar a casa” — peça d’alta cohesió estètica i posada en escena virtuosa d’una història íntima. Revelacions i mirada social “A cambio de nada” (Daniel Guzmán) — frescor i veritat del repartiment jove; radiografia d’adolescència i límits. “Techo y comida” (Natàlia de Molina, millor actriu) — retrat dur de la crisi i la precarietat. Adaptació i grans guanyadors Guió adaptat: “Un día perfecto” (Fernando León de Aranoa) — recepció tèbia a la taula, percebut com a massa “tipificat”. Triomf absolut: “Truman” (Cesc Gay) — millor pel·lícula, director, actor (Ricardo Darín) i actor secundari (Javier Cámara). Fortalesa: amistat adulta davant la mort imminent; mesura emocional i honestedat. “La novia” — lloances a la fotografia i estètica lorquiana, però menys premiada del que s’esperava. Conclusions Art: l’exposició de Joan Vidal destaca per la seva profunditat simbòlica i la força pictòrica. Òscars: entusiasme contingut; es valora la factura però es critica la previsibilitat i l’excés de metratge o d’acció segons el cas. Goya: cerimònia àgil i amb contingut; palmarès equilibrat amb un gran consens al voltant de “Truman”.

Panorama general • Episodi variat amb música clàssica, arts visuals i molt de cinema. • Temes destacats: Tercera Simfonia de Mahler a l’Auditori amb l’OBC i tres cors; exposició a Can Ginestà i llenguatges audiovisuals; balanç crític de la gala dels Premis Gaudí; crítiques de cinema: Sicario, Ma ma, Youth (La joventut), Capità Phillips i Requisitos para ser una persona normal; in memoriam de Jacques Rivette i homenatge musical a Black; presentació del cicle Ètica i empresa al Palau Macaya amb debat sobre la pel·lícula Dos dies, una nit. Música: Mahler 3a a l’Auditori (OBC + 3 cors) • Programa únic: la monumental Tercera Simfonia de Gustav Mahler (postromanticisme), amb una durada efectiva d’uns 107 minuts, interpretada de manera impecable. • Participació coral: Cor Infantil de Sant Cugat, Cor Aglepta i Cor Femení Voxalba (primera col·laboració amb l’OBC). Intervenció de la mezzosoprano Cristina Stoyanova. • Eixos artístics: la simfonia articula una visió de la natura i el cosmos a través de moviments titulats com "El despertar de l’estiu", "El que em diuen les flors del prat", "El que em diuen els animals del bosc" i un moviment lent final de serenor i esperança. • Referents intel·lectuals: fragment del quart moviment sobre Zaratustra (Nietzsche) i influència de La gaia ciència; Mahler havia pensat titular-la "La meva alegre saviesa". "És llargueta... però meravellosa; Mahler és d’una magnitud a l’alçada de Beethoven." Arts visuals: Exposició a Can Ginestà • Instal·lació amb petita pel·lícula de seqüències molt breus i repetides (pulsació sincopada) sobre un grup de joves al camp. • Lectura curatorial: l’ús de la fragmentació i la repetició construeix constants narratives, en la línia de cert cinema contemporani (referència al Gaudí guanyador "El llarg camí per tornar a casa"). Premis Gaudí: la gala, a debat • Valoració crítica de la conducció de Rossy de Palma: proposta performativa original però fora de context per una gala de premis; ritme irregular i poc feedback amb el públic. • Comparacions amb altres presentadors (Dani Rovira als Goya, Rosa Maria Sardà, Àngel Llàcer) i comentari sobre rodatge i posada en escena. Cinema Sicario (Denis Villeneuve) • Thriller sobre la lluita contra el narcotràfic entre EUA i Mèxic amb una posada en escena freda i contundent. • Obertura d’impacte amb descobriment macabre a una casa; després, tensió sostinguda més que pirotècnia. • Benicio del Toro encarna un "àngel exterminador" amb un passat íntimament lligat als càrtels; dilemes entre legalitat (FBI) i operacions opaques (CIA). "Molt durota… Acabes amb mal gust de boca, sense catarsi espectacular." Ma ma (Julio Medem) • Drama sobre el càncer de mama protagonitzat per una Penélope Cruz esplèndida: natural, precisa i emotiva; gran treball també de Luis Tosar. • Medem filma com amb un bisturí: estil net i escèptic, emoció controlada i cops directes a la fibra. • Observació crítica: implicació del ginecòleg una mica forçada; doble final, amb un primer clímax devastador i un epíleg redemptor més discutible. "Quan Medem vol fer-te plorar, te la toca (la fibra)." In memoriam: Jacques Rivette + Homenatge musical a Black • Recordatori de Jacques Rivette (Nouvelle Vague): vincles estrets entre cinema i teatre, influència de Jean Renoir; obres remarcades: La Religieuse (Diderot, escàndol a l’època) i el fresc sobre Joana d’Arc. • Homenatge a Black (Colin Vearncombe) amb "Wonderful Life": record d’un one-hit icònic i emotiu. Youth (La joventut) – Paolo Sorrentino • Retrat subtil de la vellesa creadora en un balneari suís de luxe; diàleg entre un compositor (Michael Caine) i un cineasta (Harvey Keitel), amb Rachel Weisz com a contrapunt generacional. • Continuïtat temàtica amb "La gran bellesa" però amb mirada més tendra i introspectiva sobre el sentit, el talent i el pas del temps. Capità Phillips (Paul Greengrass) • Basada en fets reals: pirateria somali contra un portacontenidors de Maersk; suspens procedimental i intervenció final de l’armada. • Dilema moral suggerit: el sacrifici del capità és per la tripulació o per l’empresa? La pel·lícula pot endolcir la versió real. Requisitos para ser una persona normal (Leticia Dolera) • Comèdia romàntica que comença senzilla i va guanyant punts: la protagonista fa una llista d’ítems de "normalitat" (feina, parella, vida social…) que el film va desmuntant amb humor i sensibilitat. • Química amb Manuel Burque; aparició de Sílvia Munt (paper breu). Inclusió natural de la diversitat (germà amb síndrome de Down i gai) presentada amb normalitat i sense paternalisme. "La normalitat també és compartir defectes i riure’s dels mites urbans de la felicitat." Debat i societat: Cicle Palau Macaya – Ètica i empresa • Cicle amb tres eixos: ètica i governança, funció directiva i professions, i ocupació i gestió de persones. Col·laboració amb la Fundació Factor Humà. • Sessió inaugurada amb "Dos dies, una nit" (germans Dardenne): vot cruel entre 1.000 € de prima o la continuïtat laboral d’una companya (Marion Cotillard, poderosa i sense maquillatge). Respecte, por i pressions en la cadena de comandament. "És pervers, pervers totalment" (sobre delegar en els treballadors la decisió d’acomiadar). • Debat viu sobre línies vermelles que avui es travessen en empreses i la necessitat de reconduir pràctiques per dignitat i cohesió social. Tancament • Avanç dels Goya imminents i voluntat de seguir comentant el cicle del Palau Macaya en properes emissions.

Visió general de l’episodi Programa a dues veus centrat en cultura: comença amb una breu introducció i agenda, entra a fons en literatura i després es desplega en molt de cinema (Goya, noves veus, clàssics i agenda de sala). També hi ha un homenatge musical a Glenn Frey (The Eagles) amb la balada “Desperado”. Literatura: Almudena Grandes — “Los besos en el pan” (2015) Idea central • Novel·la coral situada a Madrid, sobre la crisi econòmica i la resiliència veïnal. • Títol-gest simbòlic: el respecte al pa (i al menjar) en temps de penúria. • To: amable i humà, sense renunciar a moments durs; vol emocionar i fer pensar més que no pas cronicar. Moments clau i exemples • Perruqueria del barri vs. nou gabinet de manicura xinès: de la por a la coexistència. • Charo, experta en màrqueting a l’atur, es reinventa a la casa familiar de Toledo; projecte vital amb el fill enginyer. • “Marea Blanca” i el tancament del CAP: protesta veïnal, arriben els bombers i s’hi solidaritzen. • Família amb vacances “dobles”: els nens prefereixen la posada humil per comunitat i llibertat. • Jove biòloga que marxa a fer màster a Alemanya; l’avi, antic emigrant a Suïssa, recomana acollir-la si vol tornar. • Reflexió sobre migracions cícliques i aprenentatges intergeneracionals. L’autora i la seva trajectòria • Parèntesi dins de la sèrie Episodios de una guerra interminable. • Obres destacades: Les edades de Lulú (i adaptació de Bigas Luna), Malena es un nombre de tango, Atlas de geografía humana, Los aires difíciles, Castillos de cartón, Estaciones de paso, El corazón helado. • Valoració: bona escriptura i lectura fluida; no pretén “gran literatura” però és efectiva i connecta. “És una novel·la de superació i comunitat, que busca llum fins i tot en temps difícils.” Cinema independent i social: “Justicia” (Ignacio Estaregui, 2014) — Justi & Cia • Òpera prima recomanada; to fresc i combatiu. • Protagonista corpulent (Hovik Keuchkerian) i Álex Angulo en el seu darrer paper formen una “estranya parella” en ruta de León cap a Gibraltar. • Tema: la justícia poètica davant la corrupció i els abusos (banca, poder). • Estructura de road movie amb “lliçons” als culpables de la crisi. • Motius: reinventar-se, dignitat i responsabilitat; humor i tendresa, sense justificar la violència. “Justi & Cia”: mono de treball amb “Justi” i “Cia” com a declaració d’intencions — repartir una altra mena de justícia. Agenda: Saló del Cinema i les Sèries (La Farga, L’Hospitalet — 29-31 de gener) • Expositors, merchandising, exposicions, masterclasses i participació via xarxes. • Espai per a noves tecnologies i lluita creativa contra la pirateria. • Un fòrum per mirar l’evolució i el futur del cinema. Homenatge musical: Glenn Frey (The Eagles) — “Desperado” • Recordatori del recent traspàs del cofundador dels Eagles. • Sona “Desperado”, una de les balades més icòniques del grup. • Interludi distès amb anècdotes dels balls d’agarrao i humor sobre l’“arrimar cebolleta”. Goya 2016: favorits, thrillers socials i òperes primes “Truman” (Cesc Gay) • Amistat masculina davant la malaltia terminal: honestedat, egoisme confessat i cura del cuidador. • El gos com a vincle emocional central i responsabilitat. • Interpretacions de Ricardo Darín i Javier Cámara; emoció continguda, mirada madura, sense morbositat. • Recomanada per la seva tendresa i veracitat. “El desconocido” (Dani de la Torre) • Thriller d’alta tensió sobre preferents i responsabilitats del sistema financer. • Gran part a l’interior d’un BMW amb Luis Tosar i dos infants: claustrofòbia i ritme trepidant. • Set pieces de càmera molt potents; Elvira Mínguez imponent com a policia. • Una òpera prima amb projecció (a l’estela de Bayona/Amenábar en ambició tècnica). “A cambio de nada” (Daniel Guzmán) • Retrat de barri i adolescència: família desestructurada, amistat i límits de la legalitat. • Protagonista (Miguel Herrán) molt creïble; Luis Tosar en paper secundari. • Temes: oportunitats, referents dubtosos, sobreviure sense perdre’s. “Full Monty” (Peter Cattaneo, 1997) • Clàssic estimat: atur postindustrial al nord d’Anglaterra i reinventar-se com a strippers amateurs. • Comèdia tendra que eleva l’ànim; banda sonora mítica (“Hot Stuff”). • Mirall amb la novel·la de Grandes: comunitat, dignitat i creativitat en crisi. Cloenda i pendents • Per veure i comentar: “La novia” (gran nominada) i “Ma ma” (Julio Medem, amb Penélope Cruz). • Tancament amb to proper i humorístic, i desig de retrobar-se al proper programa.

Panorama del programa • Episodi molt complet amb un homenatge a David Bowie, un bloc de teatre sobre l’espectacle de pallassos “Rhum”, l’iniciativa social Apropa Cultura i una àmplia ruta cinèfila que va de títols d’estrena i premis a clàssics imprescindibles. "Parlem de cinema"… però abans, un somriure a la vida amb els pallassos. Homenatge a David Bowie L’artista polièdric • Record a Bowie, mort als 69 anys per càncer, celebrant-ne la trajectòria musical i artística (també pintor i actor). • De l’era glam i l’icònic Ziggy Stardust a una etapa més masculina als 80, i darrers 20 anys més avantguardistes i allunyats de l’èxit comercial. • Referència a l’últim disc, Blackstar, i a la premonició del videoclip final. Bowie al cinema • Repassada a papers com “Merry Christmas, Mr. Lawrence” i a la cançó “Absolute Beginners”. Teatre: “Rhum” (Teatre Lliure) Un homenatge a Monti • “Rhum” és un espectacle de pallassos premiat (2014), prorrogal al Lliure per l’èxit. Homenatge a Joan Montanyès ‘Monti’, amb ús de gravacions originals de la seva veu. Humor per a tots els públics • Ritme, agilitat i interacció amb el públic; capes d’humor per a nens i adults. • Gags remarcables: el telèfon “enjaulat”, el duel a “florete”, el brau de roba, i els “Swimming Brothers” amb humor “mariner”. • Arquetips clàssics del clown blanc/august i un joc meta entre dos augus a l’escena. "Hay que mojarse" — lema recurrent que afegeix missatge al riure. Inclusió i cultura: Apropa Cultura • Iniciativa de teatres i centres culturals per facilitar l’accés a persones amb discapacitat, gent gran, col·lectius en risc d’exclusió, persones internes, infants i adolescents. • Entrades gratuïtes o a preu reduït, amb sessions adaptades. Centres adherits: auditoris, museus i teatres municipals d’arreu. Cinema: estrenes, premis i grans clàssics El fill de Saül (Saul fia) • Drama de l’Holocaust amb aposta formal radical: càmera enganxada a l’esquena del protagonista, fora de camp intens i disseny sonor colpidor. • Tracta els Sonderkommando i una revolta; impacte més per la forma que per la violència mostrada. Recomanable per a espectadors exigents. “Sense concessió a l’espectador”: la forma és part del cop emocional. Anacleto, Agente Secreto • Adaptació del còmic Bruguera en clau d’acció-comèdia: Imanol Arias i Quim Gutiérrez com a pare i fill. Cameos (Buenafuente, Corbacho), to grotesc controlat i ritme d’espionatge “canyí”. • Nominacions tècniques als Goya (so, muntatge). Entreteniment si s’hi entra en el joc. Tarantino: Los Odiosos 8 • Conversa sobre el tempo, la tensió sostinguda i la violència explícita de Tarantino. Curiositat per la pel·lícula coral, diàlegs extensos i espais tancats. Truman • Drama d’amistat i comiat amb Ricardo Darín i Javier Cámara (tots dos nominats). Retrat de l’amic lleial i pacient. L’Acadèmia de les muses • Joc entre documental i ficció: un professor teoritza sobre Dante, la masculinitat i el paper de les “muses”; aposta estètica amb ús de plans filtrats (parabrises, reflexos) i distàncies visuals. 45 anys (45 Years) • Matrimonis a punt de celebrar 45 anys quan una carta anuncia que han trobat, congelada, l’antiga núvia d’ell. La parella trontolla entre maduresa i gelosia. • Interpretacions de Charlotte Rampling i Tom Courtenay; debat sobre com estimen dones i homes, i un clímax final que divideix. Regreso a Howards End (Howards End) • James Ivory adapta E. M. Forster: drama victorià d’herències, classe i sentiments continguts. Emma Thompson, Anthony Hopkins, elegància i diàlegs de filigrana. O Brother, Where Art Thou? • Els germans Coen traslladen l’Odissea al sud profund: George Clooney, John Turturro, humor fi i banda sonora country icònica. • Escenes memorables: sirenas al riu, Ku Klux Klan, i el trio convertit en fenomen musical accidental. Idees clau que queden • L’art pot ser popular i inclusiu (Apropa Cultura, “Rhum”) o radicalment formal i inquietant (El fill de Saül). • Els clàssics (Ivory, Coen) envelleixen bé quan la posada en escena i el to són sòlids. • El record a Bowie travessa l’episodi com a fil emocional i cultural.

Panorama general de l’episodi Programa variat i molt dinàmic de Babilònia (Ràdio Sant Just) amb cultura i cinema com a eixos centrals. Els punts forts són: Teatre: anàlisi aprofundida de “El público” de Federico García Lorca al TNC, amb context biogràfic i lectura temàtica. Literatura: comentari d’“El regreso del Catón” de Matilde Asensi i notícia cultural local: nova llibreria a Sant Just. Música coral: crònica d’una vetllada de cant coral i gospel a la Palma de Cervelló. Cinema: repàs a cinema familiar (Frozen, Tintín, Carlitos y Snoopy, El viatge d’Arlo), recomanació de Truman (nominada als Goya), i el documental “Cinema perverso”. Clàssic recuperat: “La guerra de papà” (adaptació de Miguel Delibes). In memoriam: record i homenatge a David Bowie. "Cantar és obrir el cor, és compartir, és ser més feliç." Teatre: “El público” (Federico García Lorca, TNC) Context i muntatge Producció al Teatre Nacional de Catalunya, posada en escena amb ambient de cabaret cubà, música en directe i recursos audiovisuals (imatges de Lorca i de La Barraca). Direcció d’Àlex Rigola, amb Pep Tosar assumint el director (l’alter ego de Lorca) i repartiment coral (Nau Albet, entre d’altres). Temes clau i lectura Obra no convencional dins la trajectòria de Lorca; clau per entendre la seva lluita per la veritat escènica i personal. Dialèctica entre teatre d’aparença i teatre de veritat; crida a “bussejar sota el teatre” i mostrar la realitat crua. Trasfons biogràfic: la homosexualitat de Lorca en una època de tabú i el seu anhel de viure obertament. Valoració Muntatge encertat i immersiu. Combina memòria històrica, poesia i una posada en escena viva i contemporània. Literatura: “El regreso del Catón” (Matilde Asensi) Què hi trobareu Aventura històrica ben documentada, to d’Indiana Jones en clau femenina amb la protagonista Olivia (exmonja i arqueòloga) i Farid. Trama amb reliquiaris, sectes i recerques arqueològiques (tombes lligades a la família de Crist), entre misteri i fantasia. Escenes d’aventura “a la cova” amb proves simbòliques (les benaurances) i ritme àgil i amè. Per què llegir-la Novel·la d’aventures robusta, ben documentada i entretinguda que també obre portes a períodes històrics poc transitats. Vida cultural local: nova llibreria a Sant Just Obertura de la llibreria “Que el Llibre Té” al carrer Bonavista (antiga merceria). Espai de ~80 m². Impulsada per Arnau Consul (fill d’Isidor Consul, exeditor de Proa i col·laborador radiofònic) i Silvana Vogt (professora d’escriptura creativa). Programació d’actes i presentacions i un esperit de caliu lector: “un gran sofà vermell per seure i provar llibres”. Música coral al Baix Llobregat: Can Coral i Gospel Feelings Programa a l’Aliança (La Palma de Cervelló) Coral local amb la cantata “Cançó de vida i esperança” (Francesc Vila), alternant poesia recitada i solos. Coral Gospel Feelings (Molins de Rei): energia, solos rotatius i direcció compartida (Pau i Caro). Nivell alt i gran capacitat de connexió amb el públic. Idea força Cantar com a pràctica de benestar, comunitat i expressió. Invitació a sumar-s’hi a corals del territori. Pausa musical: Delafé y las Flores Azules – “La Juani” Escolta d’un tema de l’etapa conjunta: so fresc, vital i “molt de concert”. Breu comentari de la pel·lícula de Bigas Luna associada a la cançó i a l’època retratada. Cinema infantil i familiar Frozen Conte de germanes, autoconeixement i control de la pròpia força. Lectura emocional sobre inseguretat, ràbia i l’efecte de fer mal sense voler. Icona moderna Disney, amb el moment clau “Let it go / Libre soy”. Les aventures de Tintín: El secret de l’Unicorn Tècnicament impecable (infografia, 3D), però amb ritme irregular i certa repetició. Aparicions destacades (Capità Haddock, Castafiore, Hernández i Fernández). Carlitos y Snoopy Humor entranyable i fidel a l’esperit del còmic: muntatge en paral·lel entre el periple romàntic de Carlitos i els gags histriònics d’Snoopy. Producció lluminosa (Blue Sky Studios) i molt divertida. El viatge d’Arlo (The Good Dinosaur) Coming-of-age d’un jove dinosaure poruc i el nen salvatge que l’acompanya. Metàfora del viatge del heroi: pors, tempestes i retorn madur a casa. Cinema d’autor: Truman (Cesc Gay) Drama d’amistat masculina amb Ricardo Darín i Javier Cámara. El gos Truman simbolitza el lligam i la cura. Tòpics: malaltia, presència, donar sense demanar i l’acompanyament fins al final. Film nominat als Goya (pel·lícula, direcció, interpretacions). Documental: Cinema perverso D’Olivier Schmouker (Canal Arte). Rescata el fenomen dels cinemes de pas a estacions centrals d’Alemanya (programació ràpida: acció, western, eròtic). Mostra de cinema sèrie Z, amb inserts per allargar metratures i peces oblidades que avui tenen valor antropològic i cinèfil. Clàssic recuperat: La guerra de papà (Antonio Mercero) Adaptació d’“El príncipe destronado” (Miguel Delibes). Un dia a la vida d’un nen (Lolo García) i el seu entorn burgès. Radiografia de classes, família, escola i memòria de la Guerra Civil des de la mirada infantil. Interpretacions magnífiques (inclosa Verónica Forqué). In memoriam: David Bowie Record del seu llegat i del disc Blackstar, publicat poc abans de la seva mort. Artista camaleònic (del glam de Ziggy Stardust a l’elegància pop), veu excepcional i influència colossal. Anunci d’un petit especial musical a l’episodi següent.