episodis

Panorama general Sessió variada a Babilònia amb tres blocs principals: art i exposicions locals al Baix Llobregat, literatura i assaig (de Roma a la novel·la negra i el true crime), i cinema amb títols destacats del gènere social i de terror/horror. Art i exposicions (Baix Llobregat) Exposició “Muralles” (Centre Cívic Mas Lluí, Sant Feliu) • Fotografies de muralles i fronteres (naturals i artificials) d’arreu del món: del riu Llobregat com a barrera local fins al mur de Berlín, la tanca de Ceuta/Melilla i el Mediterrani com a “mur” entre continents. • Idees clau: - Les barreres naturals (rius, mar, Pirineus) i les artificials marquen identitats, desigualtats i pertinença. - Mirada humanista: persones davant del límit, la seguretat i l’esperança. "El Mediterrani també és una barrera, és un mur, una muralla." Visions de la Guerra Civil en còmic (Parc Mercader, Cornellà) • Mostra que juxtaposa fotografia històrica i novel·la gràfica sobre la Guerra Civil espanyola (80è aniversari del final). • Autors i peces esmentades: Cisco, Josep Salvà, Pablo Durà i Carlos Esquembre; Fernando Llor i Rafael Vargas. • Punts forts: - El còmic com a llenguatge d’alta expressivitat i síntesi emocional. - Una via diferent per comprendre episodis clau i la seva ficció política derivada. Literatura i assaig Guia Literària de Roma (Âtico de Libros) • Antologia de fragments (d’Estrabó a Rilke, passant per Goethe, Chateaubriand, Stendhal, Dickens, Twain, Henry James...) sobre Roma. • Clau històrica: la pariègesi (primeres guies culturals; ex. Pausànies al s. II) com a precedent de la guia moderna. • Punts forts i febles: - • Positiu: multiplicació de mirades (de la Roma imperial a la romàntica) i la prosa evocadora. - • Límit: certa repetició d’indrets icònics (Vaticà, Panteó, Coliseu) i menys atenció a capes menys òbvies de la ciutat. "Fins i tot l’individu més vulgar se converteix en algú a Roma..." (atrib. a Goethe) Novel·la negra i true crime La cara norte del corazón (Dolores Redondo) — preqüela del Baztán • Protagonista: Amaya Salazar en etapa als EUA, en plena crisi de l’huracà Katrina (Nova Orleans), col·laborant amb l’FBI en la caça d’un assassí en sèrie. • Punts forts: - Ambientació molt documentada de Nova Orleans (clima, ciutat, vodú i santeria com a context cultural-religiós). - Perfil intuïtiu d’Amaya i ecos del seu passat traumàtic (coherents amb la trilogia). • Aspectes millorable: - Ritme: tram central massa estirat i clímax final accelerat. - No arriba del tot a la densitat atmosfèrica del Baztán, però és una lectura sòlida i immersiva. Solo tú me tendrás (Toni Muñoz) — True crime del cas Guàrdia Urbana • Investigació periodística sobre el cadàver trobat en un cotxe calcinat a un pantà prop de Vilafranca (cas de la Guàrdia Urbana de Barcelona). • Virtuts: - Narració clara i amena d’un cas complex; personatges definits i trama seguint el “fil” amb rigor. - Retrat psicològic de la manipulació i dependències afectives en un entorn policial. • Context judicial: es remarca la presumpció d’innocència (judici pendent en el moment referit al programa). "El crim perfecte no existeix." Cinema Paràsits (Bong Joon-ho) — Palma d’Or a Cannes • Sàtira social sobre classes socials: una família precària “s’infiltra” en la vida d’una família rica. Comèdia negra que evoluciona cap al thriller i l’explosió violenta. • Punts destacats: - Direcció mil·limètrica (espai, ritme, girs) i metàfora sobre parasitisme mutu i desigualtats sistèmiques. - Impacte crític i popular (valoracions altes a plataformes com FilmAffinity). Històries de por per explicar a la foscor (André Øvredal) • Premissa juvenil de Halloween: un llibre maleït escriu contes que esdevenen reals i letals. • Pros i contres: - • Pros: alguns set pieces de terror físic i atmosfera inquietant (herència de “The Autopsy of Jane Doe”). - • Contres: fórmula adolescent i convencional; entretinguda però irregular. Midsommar (Ari Aster) — Horror diürn i ritual • Un grup d’estudiants visita una comuna rural sueca durant el sol de mitjanit i un ritual que es fa cada 90 anys. • Claus d’interpretació: - Horror diürn: angoixa progressiva sense foscor, amb simbologia repartida per escenografia i vestuari. - Temes: cicle vital, comunitat, límits del ritual, dol i dependència emocional. - Actuació: Florence Pugh sosté l’eix emocional amb potència. Idees-força del programa • Muralles i fronteres: de la geografia al simbolisme social i polític. • El còmic com a eina potent per rellegir la Guerra Civil amb expressivitat. • Roma: ciutat inesgotable en la literatura de viatges; entre la fascinació i el tòpic. • Negra i true crime: intuïció policial d’Amaya i l’atracció/repulsió del crim real. • Cinema: crítica de classe (Paràsits), terror juvenil efectiu però desigual, i l’horror ritual diürn de Midsommar, insòlit i suggeridor.

Panorama general Episodi coral del programa on tres tertulians repassen cultura pop i d’autor: un llibre (La desaparició de Stephanie Mailer), cinema (Adults in the Room, The Tale, The Sisters Brothers), sèries i documentals (Hierro, The Boys, Txernòbil, The Celluloid Closet) i una pinzellada musical amb Rozalén i “La Puerta Violeta”. El to combina crítica directa, context sociopolític i anècdotes televisives. Temes principals Llibre: La desaparició de Stephanie Mailer (Joël Dicker) • Valoració molt crítica: tram mitjà feixuc (≈70%) i final precipitat. • Bona arrencada i tancament, però resolució “pim, pam, pum” amb aire d’epíleg expositiu. • Comparacions: millor experiència amb “La senyal” i “Los asquerosos”. Festival CineBaix i Cinema: Adults in the Room (Costa-Gavras) • Marc: Presentació del Festival de Cinema de la Mediterrània i del Llevant (CineBaix): 25 pel·lícules, 13 països, 14 estrenes a Catalunya, 2 a Espanya, 62% directores a la secció oficial. • Pel·lícula: Adaptació de la crisi grega i les negociacions de Varoufakis amb la Troika i l’Eurogrup. • To i ritme: irònica, entenedora i amena tot i tractar política econòmica i despatxos. • Temes clau: deute, rescats, privatitzacions, xoc entre macroeconomia i crisi humanitària. • Personatges: Schäuble com a mur intransigent; Christine Lagarde com a veu moderadora puntual. “Això sembla com una guarderia… a veure si ens comportem com a adults.” Cinema: The Tale (Jennifer Fox, HBO) • Basada en una història real; protagonitzada per Laura Dern. • Estructura en flashback: una documentalista revisita un “conte” escrit als 13 anys i desenterra abusos i pederàstia en un entorn d’equitació. • Tractament valent i delicat de les escenes: s’indica clarament l’ús de doble adulta en seqüències sensibles. • Temes: gaslighting, maduritat imposada, memòria i reconeixement del trauma. Cinema: The Sisters Brothers (Jacques Audiard) • Western aspre i elegant amb John C. Reilly i Joaquin Phoenix; també hi apareix Jake Gyllenhaal. • Dos germans pistolers al servei d’un potentat per atrapar un químic amb una fórmula per detectar or al riu (amb riscos greus). • Subtext: trauma familiar, sensibilitat oculta del germà gran, fetitxisme d’un mocador i ambicions destructives del petit. • Final amb retorn als orígens, de to catàrtic i serenor. Sèries i documentals Hierro (Movistar+) • Thriller judicial/policíac situat a l’illa d’El Hierro; Candela Peña és la jutgessa acabada d’arribar que investiga diversos assassinats en una comunitat petita. • Paisatge com a personatge, tradicions locals (la Baixada), i xoc entre ritmes del poble i exigències de la investigació. The Boys (Prime Video) • I si els superherois fossin marques d’una corporació i corruptes? Sàtira negra del poder mediàtic i polític. • Escena d’impacte inicial (A-Train) que destapa la tesi: danys col·laterals i manipulació pública. • Organització de “damnificats” que planta cara al sistema. Txernòbil (HBO) • Miniserie (5 capítols) sobre el desastre nuclear: rigor, ambientació i humanisme. • Focus en els herois anònims (operaris, soldats, “liquidators”), la desinformació i les conseqüències del sarcofag i la neteja. The Celluloid Closet (1995) • Documental-assaig sobre la representació LGTBI a Hollywood (1895–1995) i l’efecte del Codi Hays. • De la insinuació i la censura a arquetips punitius (els personatges queer morien o eren antagonistes), fins a obertures dels 90. • Exemples i testimonis (guionistes, actors) que revelen lectures codificades en clàssics com Ben-Hur, Rope, Wings, etc. Interludi musical • Rozalén i “La Puerta Violeta”: pop espanyol amb lletres potents i feministes, presència de llengua de signes a l’escena i una estètica cantautora moderna. Idees destacades • Crítica als rescats i al neoliberalisme en el cas grec: xoc entre mercats i persones. • En literatura, alerta sobre thrillers amb resolucions apresurades i epílegs explicatius. • A les sèries, revisió deconstructiva del mite del superheroi i mirada humanista al desastre nuclear. • El cinema clàssic va codificar desitjos i identitats sota la censura: llegir mirades i subtext és clau. Cites “Un 70% del llibre és per treure’l… ho liquida al final amb quatre pàgines.” “És una crisi humanitària… i ells només volien parlar en termes macroeconòmics.” “Aquests sí que són herois… saben que moriran.”

Panorama general de l’episodi Especial Castanyada/Halloween amb conversa distesa sobre panallets i sostenibilitat, i un recorregut cultural que combina fotografia, llibres, agenda (In-Edit i Saló del Manga) i un bloc potent de cinema: ressenyes i debats sobre Yesterday, Viaje al cuarto de una madre, Joker, el terror japonès de Dark Water, Diecisiete i La biblioteca dels llibres rebutjats. "Has de dedicar un temps a aprendre l’ofici d’informar-te bé" — idea clau del llibre sobre desinformació comentat al programa Castanyada i cultura popular Halloween i panallets: entusiasme per la tradició, però alerta al preu dels pinyons i a l’impacte ambiental dels envasos. To amable i d’actualitat lleugera per donar pas a un programa carregat de cultura. Fotografia i música: una mirada al passat Exposició “Fotografies abans del rock’n’roll” (Francesc Fàbregas) Visita recomanada a una mostra que recull cantants i escenes d’abans de l’era del rock’n’roll. Valoració: coherència curatorial gràcies a subtítols i context, i interès històric per les imatges i el seu relat. La fotografia dins de l’art i el fotoperiodisme Debat sobre la fotografia com a art menor vs. disciplina artística plena quan hi ha discurs i mirada. S’esmenten vessants: simbòlica, avantguardes, urbana, eròtica/pornogràfica, i fotoperiodisme (World Press Photo com a referent). Reflexió sobre l’era del mòbil i Instagram: abundància d’imatges que demana més criteri i “ull” que tecnologia. Lectura crítica de la desinformació Llibre: “Los siete hábitos de la gente desinformada” (Marc Argemí) Tesi central: ens desinformem per vocació; busquem contingut que reafirma el que ja pensem (illes/eco cambres). Conceptes clau: Cunyadisme (la primícia i “saber-ho tot” a qualsevol preu) Fake news com a eina política i mediàtica aprofitant la manca de temps per contrastar Paper dels fact-checkers Proposta: educació informativa proactiva — dedicar temps a aprendre a contrastar, analitzar i superar biaixos. Agenda: música i cultura japonesa Festival In-Edit (Barcelona) Documentals musicals de qualitat (rock, pop, escenes culturals), sessions assequibles i diverses seus de cinema. Saló del Manga Fenomen de masses amb cosplay, tallers (bonsai, origami) i cultura pop japonesa. Observació: boom del japonès (idioma i viatges) en generacions joves, sovint per passió més que per utilitat pràctica. Cinema: ressenyes i debats Yesterday (Danny Boyle) Premissa: una apagada global “esborra” els Beatles del món; un cantautor recorda les cançons i salta a la fama. Punts forts: idea brillant, cançoner irresistible, Lily James encertada. Crítica: To suau i ensucrat; es troba a faltar el punt “psicotrònic” habitual de Boyle. Protagonista (Himesh Patel) amb registres limitats per a l’arc que demana el personatge. Subtrama romàntica amb dinàmiques antiquades. Viaje al cuarto de una madre (Celia Rico) Drama íntim de dol i maduració (mare-filla) en espai domèstic; el poble de Constantina (Sevilla) dóna atmosfera. Metàfora preciosa: la mesa camilla com a tercer personatge (calor, recolliment, complicitat). Interpretacions excel·lents (Lola Dueñas, Anna Castillo); reconeixements (Gaudí, Sant Sebastià). Comentari d’exhibició: experiència de CineBaix (Sant Feliu) i anunci de la Mostra de Cinema de la Mediterrània (8–18 nov). Joker Debat obert: recepció dividida. Per a alguns, exageració de la problemàtica mental i to que no ajuda a aclarir-la. Joaquin Phoenix: part de l’audiència percep sobreactuació (balls, gestualitat), d’altres ho veuen coherent amb el personatge. Comparacions amb Nicholson i Ledger, i amb els Batman clàssics vs. el retrat independent/realista. El zorro de los océanos (John Wayne) i submarins al cinema Clàssic d’aventures navals amb capità alemany anti-nazi; detall destacat: lideratge col·laboratiu (enginyeria i recursos com el carbó/fusta). Apunts ràpids sobre Das Boot i La caza del Octubre Rojo. Dark Water (Hideo Nakata) Emblema del J-horror: espais urbans grisos i deshumanitzats, aigua com a símbol malign omnipresent, i fantasmagoria infantil. Barreja d’angoixa lenta amb tendresa trista; final no feliç a l’estil japonès. Diecisiete (Daniel Sánchez Arévalo) Road movie emocional amb teràpia de gossos i un jove amb dificultats d’empatia; Biel Montoro destaca. Premissa bona, però estructura repetitiva i amb menys volada del que s’esperava del director. La biblioteca de los libros rechazados (Rémi Bezançon) Comèdia literària basada en David Foenkinos: un manuscrit rebutjat esdevé èxit i s’investiga la veritable autoria. Fabrice Luchini i Camille Cottin: química d’antagonistes que diverteix; sàtira del món editorial i el xoc “província vs. París”. Cloenda Avanç: proper comentari de The Tale. Tancament musical amb els Beatles.

Panorama general Programa dinàmic amb música, òpera i molt cinema. Es comença amb una presentació distesa i un sumari, i després es despleguen anàlisis i recomanacions que van de Puccini a Zhang Yimou, passant per Joker, el terror contemporani, clàssics imprescindibles, cinema d’autor gallec, una comèdia dramàtica espanyola sobre la imatge corporal i el perfil fascinant d’Hedy Lamarr. "No es pot dir tot al principi: aquesta és la màgia de la ràdio" Òpera: Turandot al Liceu (Puccini) Context històric: celebració del 20è aniversari de la reinauguració del Liceu (1999) amb la mateixa obra programada abans de l’incendi de 1994. Argument: la princesa de gel Turandot imposa tres enigmes als pretendents; si fallen, moren. Calaf els resol, però li proposa un repte final: endevinar el seu nom abans de l’alba. La serventa Liú, enamorada i sacrificada, és clau dramàtica. Muntatge i estètica: posada en escena futurista i molt visual (piràmide-robot, mapping, vestuari no “xinès” sinó futurista, il·luminacions frontals), amb humor dels ministres Ping, Pang i Pong. Música: potència coral i l’aria icònica Nessun dorma. "L’amor vincerà" (Nessun dorma) Cinema: Joker (Todd Phillips) Enfocament: no és un film de superherois a l’ús; és un retrat fosc i social d’un malalt mental ignorat pels serveis socials a una Gotham degradada. Interpretació: Joaquim Phoenix, transformació física i emocional; riure incontrolable amb base clínica; construcció d’un antiheroi per deriva social. Tono i ritme: atmosfera grisa i decadent; tot i ser llarga, es fa àgil. Valoració: Fortaleses: actuació, mirada personal, coherència del descens a la violència. Però: no necessàriament una “obra mestra”. "No és l’obra mestra que tothom diu, però és molt recomanable" Terror i thriller: It Capítol 2 i Greta It 2 (Andy Muschietti) Premissa: 27 anys després, el Club dels Perdedors torna a Derry per enfrontar Pennywise. Execució: més efectes i espectacularitat; por puntual (ensurts) però gust a producte alimentici. Durada: 2h44; correcta, però de reminiscència vuitantera que pot sentir-se desfassada. Greta (Neil Jordan) Repartiment: Isabelle Huppert brilla, però el guió cau en clixés previsibles. Resultat: thriller entretingut i correcte, sense el pols del millor Jordan. Clàssics recuperats La senyora Miniver (William Wyler) Guerra i comunitat: crònica elegant i emotiva de resistència civil; contrapunt al desencís social vist a Joker. Ser o no ser (Ernst Lubitsch) Sàtira del feixisme: humor finíssim amb mala bava i elegància marca Lubitsch. Gigante (George Stevens) Saga, petroli i ambició: Rock Hudson, Elizabeth Taylor i James Dean; retrat de l’èxit i les seves fractures morals; gran relat amb imatges poderoses. JFK (Oliver Stone) Teixit d’hipòtesis: muntatge que combina documental i ficció; Kevin Costner, contingut i precís; film que no envelleix i convida a rellegir la història. Cinema d’autor: O que arde (Oliver Laxe) Trama: un piròman torna amb la seva mare a l’aïllament d’Os Ancares (Galícia). Imatges: paisatge com a personatge; control de cremes i tècniques contra incendis; fotografia d’una força colpidora. Subtext: arrelament, solitud, estigmes i xoc entre tradició i reinvenció rural. Cannes – Un Certain Regard: Premi del Jurat. "Les imatges són molt potents" "No cal que entenguis la lletra per estimar una cançó" (sobre ‘Suzanne’, Leonard Cohen) Cinema espanyol: Gordos (Daniel Sánchez Arévalo) Tema: imatge corporal, pressió estètica i identitat a través d’un mosaic de personatges i teràpia de grup. Forma: muntatge viu (pantalla dividida, to modern) i humor negre; més amarga que moralitzant. Idees: el pes real és el dels problemes íntims; la gordura és símptoma, no arrel. Figura clau: Hedy Lamarr Dues vides: estrella de Hollywood (Dalila a ‘Sansón y Dalila’) i inventora austríaca. Fita de cinema: ‘Éxtasis’ (1933), primer orgasme femení simulat en pantalla. Ciència: co-inventora del frequency hopping per guiar torpedes; base de tecnologies wireless (Wi‑Fi/Bluetooth). Reconeixement: estrella al Passeig de la Fama del cinema i dels inventors. Cinema oriental: Sombra (Zhang Yimou) Estètica: composició en blanc i negre tipus tinta xinesa amb espurnes de color; bellesa plàstica única. Concepte: les ombres (dobles) com a estratègia de poder i identitat. Acció: coreografies amb paraigües/ombreles i moviments de línia “femenina”; eco de ‘Dagues voladores’, però més ascètic i cal·ligràfic. Idees clau Òpera clàssica, mirada contemporània: Turandot amb escenografia high-tech i lectura actualitzada. Antagonista com a producte social: Joker planteja l’origen del villano com a fracàs col·lectiu. Terror industrial vs. autoral: la franquícia d’It contrasta amb l’ascetisme poderós d’‘O que arde’. Clàssics que no caduquen: Lubitsch, Wyler, Stevens i Stone continuen dialogant amb el present. Darrere del mite: Hedy Lamarr, pont entre cinema i tecnologia.

Visió general Episodi variat i viu on l’equip de Babilònia repassa música clàssica, literatura, teatre i cinema. Es combinen peces amb to crític i reflexiu: des de la recepció polèmica de Béla Bartók, passant per una novel·la sobre l’automedicació i la fugida de la realitat, un thriller de terror tecnològic, un espectacle que resignifica el twerk des d’una mirada feminista, un drama tendre sobre l’Alzheimer, ciència-ficció íntima, revisions Disney i un gran fresc turc d’autor. Música clàssica: context i impacte d’El mandarí meravellós de Béla Bartók; programa amb Brahms i Respighi. Llibres: Mi año de relajación y descanso (automedicació i depressió) i La senyal (terror amb dol col·lectiu i tecnologia). Teatre: Així ballen les putes, peça participativa que desmunta tòpics sobre el twerk. Cinema: Vivir dos veces (Alzheimer), Ad Astra (paternofilial i nou “Far West” lunar), remakes Disney (Dumbo i Aladdin), apunts sobre Joker i recomanació de Her. Cinema d’autor: El peral salvatge, retrat generacional i simbòlic de la Turquia contemporània. Música clàssica: Béla Bartók — El mandarí meravellós Context: obra que va ser polèmica en la seva estrena per trencar amb el classicisme i el virtuosisme convencional, amb un tema “sòrdid” i provocador. Orquestració: orquestra completa amb percussió rica (timbals, gong, platerets...), textures que construeixen un ambient bulliciós, quasi de mercat oriental. Dramaturgia musical: pantomima de caràcter fosc amb tipus socials i un mandarí de poders extraordinaris. “Són tres pòtols que retenen [...] una jove prostituta [...] i després assassinar-los un cop seduïts.” Programa del concert (context) Brahms: Concert per a piano núm. 1. Respighi: Àries i danses antigues (corda; to de cambra). I finalment, Bartók: El mandarí meravellós. Llibre: Mi año de relajación y descanso Tema central: automedicació com a fugida d’una depressió no assumida; protagonista que decideix “hibernar” a base de sedants per desconnectar del món. “Vol viure dormint, dormida.” Tractament: to lleuger per a un assumpte seriós; mirada crítica al rol professional (puntualització sobre psiquiatre vs psicòleg) i la banalització de la recepta. Valoració: estil correcte, plantejament singular però sense arribar massa lluny; interès en la paradoxa d’una vida confortable i un buit existencial. Llibre: La senyal (Maxim Chatham) Gènere: terror de prosa clara i directa; lectura “enganxosa” i ben travada. Eixos: dol col·lectiu mal resolt + tecnologia i efectes paranormals; una espurna desencadena violència latent en una comunitat que “amaga sota la catifa” des de fa segles. “Aquell poble acumulava porqueria sota la fombra… durant segles.” Comparacions: ecos de Stephen King (més directe) i ressonàncies de Fargo en la radiografia moral del poble. Escena i cos: Així ballen les putes (Espai Joan Brossa) Direcció: Pau Roca. Amb Júlia Bertran (periodista) i Anna Chinchilla (professora de twerk). Peça del Grec que continua a l’Espai Joan Brossa. Proposta: teatre participatiu amb públic dret i dispositiu immersiu; exercici de resignificació del twerk com a expressió corporal i comunitària (arrels afrodescendents) davant la seva sexualització masclista a Occident. “Així balla la puta”: frase punyent que la peça capgira per denunciar la mirada moralista i l’etiquetatge del cos femení. Idees clau: Ball com a llibertat i autonomia del cos, no com a provocació “per a l’altre”. Història cultural dels balls “agarraos” i rols de gènere; el twerk es presenta com a autoafirmació. Cinema: Vivir dos veces (drama sobre l’Alzheimer) Trama: professor amb Alzheimer inicia un viatge per retrobar el seu primer gran amor; la família s’hi implica (relació avi-neta especialment tendra). Temes: cura, amor i dignitat, desinhibició pròpia de la malaltia i com els vincles es reconfiguren. Valoració: emotiva i assequible; destaca Inma Cuesta. Final bell i reconfortant. Cinema: Ad Astra Premissa: missió paternofilial en clau íntima; un fill (Brad Pitt) ruma sobre el sentit del viatge i el llegat d’un pare mític. Paràbola: paral·lel amb Apocalypse Now (recerca d’una figura “desbordada” al límit). Món: ascensor espacial, Lluna com a nou Far West amb pirates; bones intuïcions tecnològiques. “La Lluna és el nou Far West.” Valoració: interessant i respectuosa amb la ciència, però amb problemes de tempo i versemblança en el viatge. Remakes Disney: Dumbo (Tim Burton) i Aladdin (Guy Ritchie) Dumbo: to visualment fosc i moments durs per a canalla sensible; Barton aporta marca pròpia però irregular; Michael Keaton descafeïnat. Aladdin: molt fidel a l’original, efectes correctes i Will Smith com a motor carismàtic; globalment previsible. Altres apunts de cinema Joker: fort consens crític; pendent de comentari ampli en un altre programa. Her (Joaquin Phoenix): recomanació entusiasta; intimista, lògica i emotiva. Cinema d’autor: El peral salvatge (Turquia) Autor: Nuri Bilge “Seiland” (Ceylan). Fresc de tres hores que flueix amb agilitat. Trama: jove mestre i escriptor retorna al seu poble; xoc ciutat-poble, precarietat, obstacles per publicar i servei militar. Debats: islam tradicional vs visió més humanista i evolutiva (diàleg entre imams), rol de la dona i sortides vitals limitades. Simbolisme: pou que s’excava sense aigua com a metàfora de perseverança; peral que fructifica malgrat la sequedat; referències culturals (cavall de Troia). Valoració: preciosa fotografia, ritme contemplatiu i humanista; molt recomanable.

Viatge: París i Castells del Loira Catedrals i patrimoni • Visita a Orleans, Tours, Angers i l’emblemàtica Chartres. • Destaquen els vitralls de Chartres, d’un blau inconfusible i de qualitat excel·lent, a l’alçada de la Sainte-Chapelle. "El blau de Chartres és un blau molt especial" • Comentari sobre el clima amable i el paisatge verd del jardí de França (vall del Loira), amb vinyes i palaus renaixentistes. Castells i jardins • Recorregut pels castells/palaus renaixentistes (segles XVI–XVII), amb mencions a Leonardo da Vinci i la seva tomba a Amboise. • Chenonceau (sobre el riu amb arcs) i els seus jardins geomètrics, patrimoni UNESCO: arquitectura icònica i interiors sobris però elegants (no és Versalles, és el Renaixement). París en 48 hores: panoràmica i museus • Passeig en Bateaux-Mouches pel Sena (valorat per les vistes); panoràmica en autobús més limitada. • Notre-Dame no visitable per obres; entrada a la Sainte-Chapelle, visita imprescindible. • Museu d’Orsay: exposició de Berthe Morisot, pintora impressionista de primer nivell (a l’alçada de Monet/Manet/Renoir/Degas), pionera en un entorn que vetava l’accés femení a l’Acadèmia. Temes de plein air i vida quotidiana, amb suport familiar i connexions amb Renoir. Ruta Modernista Recinte Modernista de Sant Pau (Barcelona) • Complex hospitalari d’Lluís Domènech i Montaner (i fase posterior del fill, Pere Domènech i Roura): façanes espectaculars, pavellons comunicats per túnels, ceràmica i ornamentació modernista. • Exposició d’instrumental mèdic històric i fotografies d’època: mirada a l’higienisme de principis del segle XX. • Debat sobre el preu de la visita (15–20 €) i consells de descomptes d’estiu (Institut del Paisatge Urbà, 50%). Sortida per l’avinguda Gaudí amb vista a la Sagrada Família. Puig i Cadafalch a Barcelona: Casa de les Punxes, Palau Baró de Quadras i Casa Amatller • Casa de les Punxes (nova planta per a les germanes Terradas): influència de palaus bavarians i del medievalisme; recorregut amb audioguia i accés als terrats ceràmics vidrats. • Palau del Baró de Quadras i Casa Amatller (al programa apareix com “Casa Matllé”): obres amb restauració/remodelació; interiors amb marbres, arts aplicades, vitralls tipus Tiffany, ferro forjat i solucions pràctiques (làmpades mixtes gas/electricitat). • Fort simbolisme catalanista i iconografia de Sant Jordi. "Sant Patró de Catalunya: torneu-nos la llibertat" • Comentari crític: el modernisme és, en bona mesura, un estil d’elit burgès. Ruta modernista a Mataró • Itinerari gratuït i guiat: Ajuntament (sala de sessions), Mercat del Rengle (planta triangular), botiga modernista La Confiança (accessible), Beneficència i la joia de la corona, la Casa Coll i Regàs (visitable en una altra ocasió). • Nau Gaudí (primera obra de Gaudí per a la Cooperativa Mataronense): naus amb arcs parabòlics i solucions de llum i ventilació (fins i tot als lavabos cilíndrics), avui seu de la Col·lecció Bassat. Bonus arqueològic: Torre Llauder (Iluro) • Vila romana (segles I aC–I dC) amb estructura conservada: impluvium, termes (caldarium, frigidarium), mosaics i jardí. • Recordatori històric: Iluro (Mataró) és anterior a la Barcelona romana. Cinema Mientras dure la guerra (Alejandro Amenábar) • Pel·lícula d’impacte notable i factura solvent; el rigor històric planteja dubtes en alguns punts. • Retrat d’Unamuno com a figura amb vacil·lacions i canvis; escena final (alegat a la universitat) poderosa però polèmica en l’exactitud. • Interpretacions: bones en general; algun excés puntual. Film recomanat tot i les reserves. Érase una vez en… Hollywood (Quentin Tarantino) • Proposta molt ben feta i seductora a nivell formal, amb moments de tensió que es resolen de manera atípica. • Tracte deferent cap a Polanski i Sharon Tate; crítica a la caricatura del moviment hippie (debat Trueba: reescriptura que carrega injustament contra un moviment pacifista). • Sensació de "dues pel·lícules en una" i final obertament tarantinià. Brad Pitt convenç més que DiCaprio; escena amb l’actriu infantil, destacable. 1714 (comentari exprés) • Valoració molt negativa: "no s’aguanta" ni a nivell cinematogràfic ni històric. Gràcies a Déu (François Ozon) • Drama contundent i elegant sobre la pederàstia a l’Església a Lió. • Quatre testimonis amb relacions diferents amb la fe (creient, ateu, vida trencada…), sense morbositat explícita però amb gran força moral. • Ozon combina sensibilitat i duresa amb gran domini del to. 127 hores (Danny Boyle) • Survival minimalista basada en fets reals (James Franco): braç atrapat en una esquerda, nominada a 6 Òscars. • Direcció imaginativa: flashbacks, al·lucinacions i figura “guia” com a recurs psicològic de supervivència; epíleg amb imatges reals. • Parentesc temàtic amb Buried (Enterrado): com mantenir la tensió amb una premissa claustrofòbica. Cloenda • Recordatori dels 10 anys de la mort de Mercedes Sosa amb “Alfonsina y el mar”. • Comiat i propera cita amb Babilònia a Ràdio Tosbem (98.1).

Resum de l'episodi "Hem d'aixecar el país... Catalunya, evidentment." — Presentador, obrint la nova temporada de Babilònia Presentació i to de temporada • Retrobament del equip amb to distès i bromes sobre els anys de programa. • Es defineix l'estructura del dia: Viatges, Llibres (finalment posposats) i Cinema. • Anunci d’un curs: cinema còmic a Can Ginestà (a partir del 2 d’octubre), amb Max Linder, Laurel & Hardy, Harold Lloyd, Buster Keaton; i el proper trimestre, Chaplin i avantguardes (dadaisme, surrealisme, impressionisme francès). Viatges Escòcia: Highlands, llacs i castells • Paisatge de tons grisos i verds intensos: llacs (Loch Ness quasi negre), boira, vent del nord, latitud alta. • Castells icònics en promontoris i a la vora d’aigua (referència a rodatges com “Highlander” a Eilean Donan). • Les Highlands: muntanyes modestes però molt escenogràfiques; gespa fins a l’aigua, record a Galícia. • Illa de Skye (Èbrides interiors): caràcter volcànic, platges salvatges, avistament de balenes i dofins; aigua gelada (no per banyar-s’hi). • Ciutats: Edimburg (festival d’agost, ciutat agradable però sense grans museus destacats en el viatge), Aberdeen (petroli, avingudes noves), Glasgow (catedral protestant, gran cementiri al turó tipus jardí amb vistes). • Gent i costums: pubs plens d’hora, alcohol fort des de primera hora del vespre; curiosa presència d’estelades catalanes en algun punt. • Gastronomia i preus: whisky com a emblema; hotels i menjar cars (tot i la devaluació post-Brexit). • Recomanació: ideal si us agraden paisatges nòrdiques, castells i natura. Roma: monumentalitat, calor i secrets menys massificats • Dues mirades: viatge familiar (amb cues, calor i logística) vs. visita intensiva orientada a patrimoni. • Xoc inicial: entorn de Termini dur; transport antic (tramvies anys 50) però puntual. • Museus Vaticans: experiència apoteòsica (Estances de Rafael, Capella Sixtina, Galeria dels Mapes). Consell clau: entrada salta-cua en temporada alta. • Sant Pere (ascens a la cúpula), Panteó i grans places (Navona, Espanya, Popolo). • Coliseu i foros: impactants tot i una mida percebuda menor del que alguns esperaven; el Palatí completa el conjunt. • Joies poc visitades o menystingudes: - Pont i Castel Sant’Angelo (Bernini als àngels del pont). - Santa Maria della Vittoria (Èxtasi de Santa Teresa), San Francesco a Ripa (Ludovica de Bernini), Transfiguració de Rafael a Sant Pere. - Termes de Caracal·la, recomanadíssimes; Museus Capitolins (fragments colossals com el dit gegant). - Fora de Roma: Orvieto (catedral i frescos de Luca Signorelli, pou de Sant Patrici de 62 m), Tívoli (Villa d’Este i Villa Adriana). • Trastevere: esglésies amb mosaics paleocristians; barri agradable però no va “matar” a tothom. • Truc d’or: fonts públiques amb aigua fresca i boníssima arreu; estalvi en ampolles. • Gastronomia: elogi a uns espaguetis a la carbonara i carxofa fregida memorables (restaurant no concretat). • Nota: la part de París i Loira queda posposada per al següent programa. Cinema Midsommar (Ari Aster) • Exemple de l’anomenat “terror elevat/diurn”: menys “jump-scare”, més tensió psicològica. • Premissa: estudiants americans viatgen a una comunitat sueca per la festa del solstici; rere el folklore hi ha rituals pagans inquietants. • Ritme constant, incomoditat sostinguda; algun moment gairebé paròdic relacionat amb el sexe. • Florence Pugh destaca al repartiment. • Recomanada: menys explícita que “Hereditary”, però efectiva i visualment poderosa. Érase una vez en Hollywood (Quentin Tarantino) • Retrat amb tempo pausat del Hollywood de 1969 (mesos previs i la nit del crim de Sharon Tate a mans de la família Manson). • Més fresco d’època que no pas Tarantino clàssic: menys diàlegs elèctrics, menys set pieces; el segell arriba al final ucrònic. • DiCaprio i Brad Pitt brillen; aparicions de Polanski, ranxo Spahn, Bruce Lee (polèmica pel to). • Si busques el Tarantino de Pulp Fiction/Kill Bill, pot descol·locar; com a retrat d’ecosistema industrial i cultural, molt sòlida. Biòpics d’art i dansa: Van Gogh, Gauguin i Nureyev • Van Gogh – “A les portes de l’eternitat” (Julian Schnabel): - Període Arle → mort. Lirisme visual, càmeres a contrallum i textura pictòrica. - Willem Dafoe excels; Oscar Isaac com a Gauguin. - No “descobreix” dades noves, però emociona pel tractament plàstic. • Gauguin – “Gauguin, viatge a Haití” (Eduard Deluc): - Retrat sobri del període a les illes; Vincent Cassel com a Gauguin. - Més interior i físic (salut, aïllament) que no pas lluminós; ritme lent però consistent. • Nureyev – “El ballarí” (Ralph Fiennes): - Fins a la defecció a París; ambient soviètic 60s molt ben recreat; vigilància constant. - Oleg Ivenko com a Nureyev; estil sec i directe; flashbacks que expliquen el caràcter i el mètode. • Tres biòpics concrets (no totals), seriosos i recomanables. Quien a hierro mata (Paco Plaza) • Thriller gallec de to fosc i plujós. • Un infermer carismàtic en una residència rep com a pacient un capo narco envellit; la relació obre una trama de venjances i secrets. • Interpretacions sòlides; direcció amb pols aspra i sense concessions. Llibres (anunciat, posposat) • Esmentats però no tractats: - “Matadero” (David Tribinho). - “La Senyal” (llegit pel David). • Tots dos, en l’òrbita del suspens/terror. Cloenda • Homenatge a Camilo Sesto: una de les grans veus del país, compositor i intèrpret prolífic. Reflexió sobre salut i addiccions en trajectòries llargues d’escenari.

Panorama general de l’episodi Últim programa de la temporada de Babilònia amb tot l’equip reunit. Un menú molt variat amb dues lectures, una minisèrie impactant, cinema per a tots els gustos i un documental d’arxiu modèlic. També hi ha espai per a homenatges i per a una breu reflexió sobre autoria radical. "Portem més anys que un calendari… l’audiència ha decidit que ens quedem a la graella." Llibres L’herència (Las tormentas de agosto), de Josep de Botella • Premissa: un empleat de banca rep una herència misteriosa del tiet viatger i inicia una mena de gimcana pel món per descobrir-la. • To i temes: aventura lleugera i estiuenca que defensa la vida menys predeterminada, l’esperit lliure i les relacions humanes per sobre de la dependència tecnològica. • Escenaris: Marroc, Taormina (Sicília), Kènia (Gàlia), Barcelona i Menorca. • Tocs actuals: assistent digital anomenada Sondra que organitza la vida del protagonista, subratllant la seva dependència inicial. • Veredicte: lectura d’estiu molt amena i recomanable. Los asquerosos, de Santiago Lorenzo • Arrencada: un jove, per una circumstància que l’obliga a fugir, s’amaga a Zarudiel, poble gairebé abandonat. Hi viu en solitud volguda amb l’ajut logístic de l’oncle i comandes del Lidl. • Gir: arriben uns veïns sorollosos i invasius, els “Mochuflas”, i comença una venjança tan imaginativa com ferotge. • Estil: prosa concisa, precisa i molt visual; un llenguatge ric i personal que molts qualifiquen d’“espectacular”. • Temes: autodescoberta, misantropia lúcida, crítica al “cunyadisme/dominguero” i a la baja estofa del xonisme. • Recepció: gran sorpresa de Sant Jordi (entre els més venuts en castellà). "És espectacular la manera… la literatura que fa aquest individu." Sèrie Txernòbil (HBO Miniseries) • Format: 5 episodis d’1 hora; fenomen d’audiència post-Joc de Trons. • Base: inspirada en informes oficials i extraoficials sobre l’accident; aposta per explicar què va passar i per què, sense maquillatge. • Impacte: atmosfera claustrofòbica i terrorífica (radiació, liquidadors, risc d’“explosió atòmica”). • Personatges: científic protagonista amb nom real; una científica “composita” (Emily Watson) que simbolitza la comunitat investigadora; comissari polític amb matisos. • Producció: rodatge en una central bessona (Ignalina) per reforçar el realisme. • Moments: robots que es fonen per la radiació; relleus d’operaris amb exposicions d’1–2 minuts; hospitals i ciutat evacuada. • Veredicte: molt recomanable, rigorosa i potent visualment. Cinema Aladdin (2019, Guy Ritchie) – amb Will Smith • Producció d’alt pressupost, brillantor “Bollywood”, ritme festiu i familiar. • Eficàcia comercial i enganxada del públic jove; espectacle correcte en pantalla gran. Obituaris i homenatges • Franco Zeffirelli (96): record a Hamlet (1990, Mel Gibson) i a l’icònica banda sonora d’Endless Love. • Chicho Ibáñez Serrador: pilar de la TV (Un, dos, tres…) i del gènere de por. • Laura Almerich: guitarrista de Lluís Llach (so de “Laura” de fons). Albert Serra, “radical i lliure” • Reflexió sobre el seu cinema contemplatiu, de càmera fixa i tempo alentit (p. ex. La mort de Lluís XIV): "El tempo es pot frenar… i ell ho fa molt bé." Elisa y Marcela (Isabel Coixet) • Història real del primer matrimoni entre dones a l’Estat espanyol (Galícia, 1901). • Protagonistes: Natalia de Molina i Greta Fernández; posada en escena en blanc i negre amb recursos del cinema mut (iris, ratllades, “pel·lícula malmesa”). • Temes: identitat, passar per home per burlar la llei, amor clandestí i persecució social. • Escenes d’intimitat: naturalesa i credibilitat destacades. • Veredicte: encantadora i molt recomanable. Toc Toc (comèdia coral) • Punt de partida: diversos pacients amb TOC i trastorns afins esperen una eminència mèdica a la mateixa hora i han de conviure a la sala d’espera. • Trastorns retratats: - TOC de verificació (compulsions de comprovació) - Misofòbia/gèrmens (rentar-se les mans constantment) - Aritmomania (comptar-ho tot) - Evitar línies en trepitjar rajoles - Ecolàlia (repetició exacta de frases) - Síndrome de Tourette (tics i paraulotes compulsives) • Repartiment: Rossy de Palma, Paco León, Alexandra Jiménez, Óscar Martínez, entre d’altres. • Origen: adaptació de l’obra de teatre de Laurent Baffie. • Debat: humor amb respecte i voluntat de normalitzar vs. el risc de simplificació. • Veredicte: comèdia àgil i entretinguda. The Wanderers (1979, Philip Kaufman) • Context: Nova York, 1963. Bandes juvenils italoamericanes; coming of age i pèrdua de la innocència. • Protagonista: Ken Wahl (recorda el tipus de galà de Tom Cruise primerenc). • Trama: enfrontaments entre bandes; nòvia embarassada i sogre mafiós; fascinació per una noia (Karen Allen) que encarna l’onada cultural que ve (Dylan, contracultura, alliberament). • Estètica i música: doo-wop/rock & roll (“The Wanderer”) com a banda sonora identitària; gran batalla final entre bandes. • Veredicte: recomanable com a retrat d’època i transició generacional. Documental Apollo 11 (2019) • Concepte: 100% material d’arxiu (NASA, mitjans, sales de control), sense narrador; muntatge que reconstrueix els 8 dies de missió. • Moments clau: llançament, alunatge, “blackout” de reentrada (4 minuts d’incertesa), desfilades de retorn. • Valor: emoció i immersió històrica en l’efemèride dels 50 anys. • Veredicte: molt recomanable per reviure l’èpica real amb rigor audiovisual. Tancament • Acomiadament amb “Laura” (Lluís Llach) i agraïment a l’audiència. • Tornada al setembre, després de la Diada.

Context i to del programa • Últim programa de la temporada de Babilònia amb to distès i coral. • Avanç de continguts i promesa de retorn al setembre. "Avui tenim llibres, una sèrie i molt de cinema." Llibres L’herència (Les Tormentes d’Agosto) — Josep de Botella Punts clau: • Novel·la de viatges amb to lleuger i estiuenc: un empleat de banca rep una misteriosa herència i ha de seguir pistes en forma de gincana per diversos països (Marroc, Sicília —Taormina—, Kènia, Barcelona, Menorca). • Tema central: transformació personal cap a un esperit més lliure i amb més relacions humanes, més enllà de la vida massa organitzada. • Toc contemporani: assistència digital (l’assistent “Sondra”) com a dependència funcional que contrasta amb el descobriment del món real. • To: amè i recomanable per lectura d’estiu. Los asquerosos — Santiago Lorenzo Punts clau: • Retrat d’una solitud volguda i autodescoberta: protagonista s’amaga a un poble gairebé abandonat (Zarauzdel/Zaraudiel) i abraça l’austeritat (autoabastiment, rutines minimalistes). • Aparició dels “mochufles” (veïns sorollosos i invasors): sàtira acerada del chonismo i el cunyadisme elevats a la màxima potència. • Escriptura: prosa precisa, viva i suggerent que descriu molt amb poques paraules (ressona el picaresc clàssic, del Buscón a Quevedo). • Ritme breu (unes 200 pàgines) i gran impacte de llenguatge: un dels llibres més celebrats del darrer Sant Jordi. Sèries Txernòbil (HBO Miniseries) Punts clau: • Miniserie en 5 capítols (1 h) sobre la catàstrofe de 1986, amb forta versemblança històrica: es basa en informes científics alternatius a la versió oficial soviètica. • To i posada en escena: terror ambiental i claustrofòbia tècnica, rodada en escenaris reals d’una central bessona (Ignalina), amb gran detall tècnic. • Temes: cadena d’errors de manteniment, procediments arriscats i pressions burocràtiques —la “tempesta perfecta”. • Personatges: científics i responsables polítics entre la veritat i el control de la KGB; figura simbòlica de la científica (Emily Watson) per representar l’esforç col·lectiu. • Escenes icòniques: liquidadors entrant per torns de 90 segons; fracàs de robots per radiació. "Hauran de ser robots humanos." • Veredicte: molt recomanable, rigorosa i potent, “un Breaking Bad en petit” per qualitat i tensió sostinguda. Cinema Aladdin (2019) • Espectacle familiar i colorista amb Will Smith, energia estil Bollywood i factura tècnica “pantallassa”. • Comercial i efectiva; bona resposta del públic jove. Obituaris i memòries • Record a Franco Zeffirelli (Hamlet 1990, Romeo i Julieta; figura clau d’estil clàssic i resolutiu), a Chicho Ibáñez Serrador (televisió de culte: “Un, dos, tres”, terror televisiu) i a Laura Almerich (guitarrista de Lluís Llach; homenatge amb “Laura”). Albert Serra • Debat sobre el seu cinema radical i lliure: aposta per ritme lent, càmera fixa i desafiament a la impaciència contemporània. • Lectura: trencar el fil narratiu existent per reimaginar formes (proposta exigent però singular). Elisa y Marcela (Isabel Coixet, Netflix) • Drama històric en blanc i negre sobre el primer matrimoni entre dues dones a l’Estat (1901, Galícia). • Recursos estètics: ecos de cinema mut (iris, “taques” de cel·luloide) i interiors exquisits; relació natural i creïble entre dues mestres (Natalia de Molina i Greta Fernández) amb química palpable. • Eix dramàtic: transgressió identitària i engany documental (transformació externa per burlar la norma) per poder estimar-se i casar-se. Toc Toc (Vicente Villanueva) • Comèdia coral sobre el trastorn obsessiu compulsiu (TOC), adaptada d’un èxit teatral francès: un grup de pacients coincideix a la consulta d’una eminència que no arriba. • Galeria de símptomes: rentat compulsiu, compulsió a comptar, por a trepitjar línies, repetició literal, síndrome de Tourette… • Tractament: to respectuós i humanitzador que apropa i normalitza, amb humor situacional i empatia. The Wanderers (Philip Kaufman, 1979) • Crònica de bandes juvenils italoamericanes als 60 (Bronx), amb pèrdua de la innocència i xoc entre el rock’n’roll d’estètica 50s i la nova onada (Dylan, contracultura, hippisme). • Protagonista atrapat entre tradició (clan familiar, mafiós sogre) i canvi generacional (figura femenina alliberada). • Banda sonora d’època; seqüències de confrontació entre bandes memorables. Documental Apollo 11 • Documental de metratge d’arxiu pur, sense narrador, que reconstrueix la missió en 8 dies: del llançament al retorn, amb muntatge molt fluid i sentit del perill (blackout de reentrada, control de missió en tensió). • Valora el caràcter heroic i manual de l’astronàutica primigènia: moltes comprovacions, riscos i perícia humana. • Perfecte per revifar l’efemèride dels 50 anys de l’arribada a la Lluna. Tancament • Comiat coral, agraïment a l’audiència i música de cloenda amb “Laura” de Lluís Llach. "Fins a la propera temporada… molt bon estiu!"

Resum general de l’episodi "Jo sóc l’estrella d’aquesta ràdio" — to distès i coral per obrir una tertúlia cultural molt variada. Episodi amb ritme de magazín cultural: presentació del grup, sumari àgil i, després, anàlisi de llibres, còmic/novel·la gràfica, una exposició local i un bloc potent de cinema i sèries. El to és proper, amb anècdotes i context històric i artístic que enriqueixen cada recomanació. Llibres Les "Leyendas" de Gustavo Adolfo Bécquer • Relectura lligada a una visita a Toledo: carrers i places del call jueu com a inspiració de les històries. • Destaquen les ambientacions nocturnes i tètriques i el recurs del narrador-dibuixant. Especial menció a peces de terror com "El monte de las ánimas" i "El Miserere". • Lectura amb descripcions d’una riquesa lèxica "espectacular". Fragment citat on Bécquer converteix runes i vidres en "un cel d’estrelles microscòpiques". • Valor: contes breus, intensos i ideals per redescobrir el Romanticisme espanyol. Còmic/novel·la gràfica: Epiléptico. L’ascenso del gran mal (David B.) • Autobiogràfic sobre la infantesa de l’autor (David Beauchard, aka David B.) i la lluita del germà amb l’epilèpsia als anys 60. • Eix temàtic: estigma social i peregrinació de la família entre macrobiòtica, xamanisme, espiritisme i propostes mèdiques invasives (lobotomies), davant l’escassetat de respostes de la medicina de l’època. • Estil: blanc i negre, imaginari oníric, elements d’underground; serialitzat (1996–2003) i després recopilat en volum gruixut. • Idea central: transmutar la negativitat en energia creativa que culmina en la vocació artística de l’autor. Adiós muy buenas (Xavier Sardà) • Novel·la breu situada en un cementiri del litoral català: humor negre, sorna i picaresca marca de la casa. • Personatges: enterramorts, ajudant i dues "velles" que ho comenten tot. Trames entre surrealisme, truculència i sàtira; gir final motivat per diners que reordena la lectura. • Escriptura: vol "clàssica" però anticlàssica en to; pròleg de Santiago Segura. Hacia la belleza (David Foenkinos) • Un catedràtic de Belles Arts demana ser vigilant al Musée d’Orsay: misteri aparent que connecta amb una segona trama (Camille). • Escriptura amb delicadesa i elegància: Foenkinos capta l’essència humana en situacions contemporànies (duel, pèrdues, reinvencions). • Connexions amb altres obres de l’autor: "La delicadesa", "Charlotte", etc. Exposicions Carrau Blau a Can Ginestà (Sant Just Desvern) • Escola d’arts plàstiques per a infants (4–8 anys). Exposició coral amb gran varietat de tècniques i expressivitat. • Valor comunitari: cultura de proximitat que inspira esperança en el futur creatiu del poble. Cinema i sèries La favorita (Yorgos Lanthimos) • "Ascens i caiguda" d’una jove que, apadrinada, escala fins al poder a la cort de la reina Anna (s. XVIII). • L’estètica: grans angulars i joc de llum que amplifiquen la majestuositat i el caràcter aspre del palau; ecos de Barry Lyndon i Peter Greenaway. • Interpretacions: Olivia Colman (reina, fràgil i capritxosa), Rachel Weisz i Emma Stone en un triangle de poder i manipulació. Rocketman (Dexter Fletcher) • Biòpic musical d’Elton John: marc de teràpia com a columna narrativa; números musicals que sorgeixen diegèticament i extradiegèticament. • Eix emocional: set d’amor i (des)afecte familiar, identitat i addiccions; relació creativa clau amb el lletrista Bernie Taupin. • Taron Egerton canta i interpreta amb carisma; tanca amb "I’m Still Standing": renaixement després de la caiguda. La caza (Thomas Vinterberg, 2012) • Poble danès i un mestre estimat injustament acusat d’abús arran d’una mentida infantil. • To i llenguatge visual Dogma 95: càmera austera, colors freds i angoixa creixent fins a un final simbòlic que parla d’estigma persistent. • Mads Mikkelsen, premi a Canes: retrat de vulnerabilitat i dignitat. Sèrie: Alice Nevers • Procedimental francès sobre una jutgessa i el seu entorn: tensió romàntica sostinguda, casos criminals i dinàmiques personals. • Comparacions amb Dexter (com a contrapunt de resolució expedita) i debat sobre la "venjança justa" a la ficció. La voz dormida (Benito Zambrano) • Postguerra (1940–41): repressió franquista contra dones etiquetades de roges; vida a la presó amb l’ombra constant dels afusellaments. • Actrius: Inma Cuesta i María León, molt solvents. Crònica de dolor, resistència i sororitat amb escenes d’un realisme colpidor. Tancament • Comiat musical a ritme d’Elton John i recordatori de la diversitat de recomanacions: clàssics literaris, novel·la gràfica reveladora, humor negre, prosa elegant, art de proximitat i un ventall cinematogràfic que va del palau a la presó, passant pels escenaris del pop.

Panorama general Podcast coral i molt dinàmic amb tertúlia cultural: llibres, còmic d’autor, una exposició local i un tram potent de cinema i sèries. El to és proper i distès, però amb comentaris crítics i context. Llibres Les llegendes de Gustavo Adolfo Bécquer • Relectura d’un clàssic romàntic amb ambientacions a Toledo, Sòria i Sevilla, i una prosa molt visual i rica en descripció d’espais i atmosferes. • Destaquen les peces de terror com El monte de las ánimas i El miserere, i l’ús del narrador-dibuixant com a recurs meta. • Connexió amb la ciutat: passeigs pel call jueu de Toledo inspiren les trames nocturnes i tètriques. "...hubiera sido fácil seguir un curso de geología histórica" — exemple del detall descriptiu en una plaça amb restes de diverses èpoques. Xavier Sardà — Adiós muy buenas • Novel·la breu ambientada en un cementiri del litoral català: sorna, diàlegs aguts i gir final truculent. • Galeria de personatges: l’enterrador, l’ajudant i dues velletes que tot ho comenten. • Escriptura d’aire clàssic però to deliberadament anticlàssic i picaresc. David Foenkinos — Hacia la belleza • Prosa elegant i accessible sobre pèrdua i reparació, amb el Museu d’Orsay i Modigliani de teló de fons. • Estructura de vides que es creuen i encaixen com un puzle diferent al final. • Es destaca la sensibilitat de Foenkinos per l’essència humana i l’actualitat emocional. Còmic David B. — Epiléptico (L’ascenso del gran mal) • Novel·la gràfica en blanc i negre (1996–2003, recopilada), on l’autor converteix l’ombra de l’epilèpsia del seu germà en impuls creatiu. • Retrat de l’estigma als anys 60: de la macrobiòtica a la xamaneria, passant per propostes mèdiques agressives com la lobotomia. • Estil visual oníric i underground; crítica a la charlataneria que s’aprofita del desconeixement. "Fins que no el van ingressar, no se sentia malalt" — reflexió sobre com el diagnòstic i l’etiqueta modelen la identitat. Exposicions Carrau Blau (Sant Just Desvern) • Mostra d’art infantil (4–8 anys) amb gran varietat de tècniques: pintura, ceràmica/plastilina i treballs de color i volum. • Valor local: cultura de proximitat i mirada optimista sobre el futur creatiu. Cinema La favorita (Yorgos Lanthimos) • Triangulació de poder a la cort de la reina Anna: ascens i caiguda per ambició i seducció política. • Marcat estil visual (gran angulars, ambientació naturalista) i interpretacions destacades (Olivia Colman, Rachel Weisz, Emma Stone). • Sàtira de classe i gènere sobre qui exerceix realment el poder. Rocketman (Dexter Fletcher) • Biopic musical d’Elton John amb números coreografiats: de la infantesa castradora a la recuperació i l’acceptació. • Eix creatiu amb Bernie Taupin: música improvisada sobre lletres alienes; metamorfosi d’imatge (ulleres, vestuari icònic). • Catarsi final amb "I’m Still Standing": del forat a la reafirmació personal i familiar. La caza (Thomas Vinterberg) • Drama asfixiant sobre l’estigma i la paranoia col·lectiva: un mestre estimat és acusat falsament d’abusos. • Estètica propera al Dogma: càmera austera, tons foscos i tensió moral constant (Mads Mikkelsen, premi a Canes). • Tesi: destruir una reputació és fàcil; netejar l’ombra és gairebé impossible. La voz dormida (Benito Zambrano) • Postguerra i repressió franquista centrada en dones: presó, judicis sumaríssims i afusellaments. • Duet Imma Cuesta–María León i mirada a l’aliança presó–església en la disciplina del càstig. • Moments colpidors (rituals imposats, maternitat a la cel·la) i retrat de la por com a rutina. Sèries Alice Nevers (Paramount) • Procedimental judicial/policial francès amb tensió romàntica sostinguda entre la jutgessa i l’inspector; casos autoconclusius. Tangent: Dexter • Debat sobre la justícia vigilant i l’atractiu d’un codi implacable davant criminals reincidents.

Visió general Episodi cultural molt complet: òpera (Turandot en versió simfònica), patrimoni (Llotja de Mar), llibres (Jordi Basté i Bob Woodward), teatre (Carmelo Gómez i Ana Torrent), i cinema (comèdia negra, cinema d’autor europeu i cinema social francès). Conversa dinàmica, amb opinions personals i detalls pràctics. Òpera: Turandot (versió simfònica a l’Auditori) Format: versió simfònica-concert de l’òpera de Puccini a l’Auditori, amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i tres cors: Polifònica de Puig-reig, Cor Madrigal i Cor Infantil Amics de la Unió. Posada en escena: sense escenografia; solistes al costat del director, entrades i sortides mínimes; cor massiu al fons; percussió molt present (gong, bombos, timbals). Subtítols en català i castellà. Argument i moments clau: Princesa Turandot imposa tres enigmes als pretendents (el gong anuncia qui accepta la prova). El príncep encerta les tres endevinalles; Turandot s’hi resisteix i ell li proposa endevinar el seu nom abans de l’alba. La fidel Liu prefereix morir abans de trair-lo. Ària icònica: Nessun dorma (“Vincerò!”), referenciada com a clímax emocional. Impressions: Música «preciosíssima», veus destacades; l’italià facilita el seguiment. Debat sobre el final feliç i la psicologia dels personatges. Apunt d’agenda: el Liceu recuperarà Turandot per l’aniversari de la reinauguració; entrades limitades i cares. “Allò és un espectacle meravellós… la música és preciosa.” Patrimoni: Llotja de Mar (Barcelona) Context: edifici històric al Passeig d’Isabel II, davant dels Porxos d’en Xifré. Originàriament gòtic (Sala de Contractacions), avui amb façana neoclàssica monumental (frontons i columnes). Usos i gestió: Va ser borsa de Barcelona; seu de la Cambra de Comerç; acull esdeveniments privats (lloguers elevats: «20.000 € el dia»); hi ha jornades mensuals de portes obertes. Sales: Saló Daurat (on s’hi va fer un Consell de Ministres), Sala Lucrécia, zona gòtica dels Consolats; Museu de Belles Arts (força descurat). Relats de la visita: guia amb enfocament “anecdòtic” i elements de maçoneria; menys pes d’història de l’art, més curiositats. Art: presència notable d’escultura de Damià Campeny (referent del neoclassicisme català). “Quan entres a la Sala de Contractacions… allò és bestial; se’t menja l’espai.” Llibres “Cafè amb gent interessant” (Jordi Basté) Què és: selecció d’entrevistes i anecdotari del programa líder a RAC1. To lleuger, de lectura d’estiu (“de piscina”). Punts destacats: Valor comunicatiu de Basté; confessa simpaties/antipaties i com alguns polítics canvien d’accessibilitat en guanyar poder, sobretot a Madrid. Enveja sana per la seva «agenda telefònica» i la varietat de convidats. “Miedo: Trump en la Casa Blanca” (Bob Woodward) Format: dietari/reportatge amb converses i decisions internes; molt documentat i dens. Tema: impulsivitat de Trump (visió de negoci, no geopolítica); staff que “posa traves” i fins i tot “fa desaparèixer papers” per evitar decisions temeràries (p. ex. Corea del Sud). Entorn: pes de figures com Steve Bannon; nucli de confiança familiar (Ivanka, Jared Kushner). “És una bomba antidiplomàtica amb botes.” Teatre: “Todas las noches de un día” (Teatre Goya) Repartiment: Carmelo Gómez i Ana Torrent, dues interpretacions potents. Text: Alberto Conejero; es destaca la seva poesia i el pes de la paraula. Sinopsi: en un antic hivernacle, el jardiner i una dona turmentada conflueixen en una nit on la policia la busca; salts temporals, degradació emocional, classes socials, aproximació afectiva difícil. To: no és comèdia; drama íntim, delicat i «molt recomanable». Cinema Comèdia negra: “Noche de juegos” (Game Night, 2018) Pros: Diàlegs enginyosos i àgils; bona química (Rachel McAdams i Jason Bateman). Arrenca com a comèdia de parelles competitives que juguen; deriva a paròdia de thriller amb misteri. Contres: Excés de girs finals; la paròdia fa que algunes parts no “colin” si s’esperava un thriller seriós. Veredicte: fresca i entretinguda; ideal per passar-ho bé amb els diàlegs. Fàbula fosca: “Borgman” (Alex van Warmerdam) Punt de partida: un vagabund s’infiltra com a jardiner en una casa burgesa; la seva presència sedueix i desferma els desitjos foscos de la família. Claus: Cinema simbòlic i inquietant (afinities amb l’univers de Yorgos Lanthimos): insinuació, seducció, mal latent. Baix pressupost, atmosfera estranya; no per a tots els públics, però deixa una «sensació subterrània» potent. Cinema d’autor espanyol: Isaki Lacuesta La leyenda del tiempo (2006) Dues parts: l’adolescent Ismael (marca per la mort del pare, vol ser com Camarón però no pot cantar) i una jove japonesa que arriba a aprendre flamenc. Estètica essencial i realista; música i esperit de Camarón molt presents. Entre dos aguas (2018) Continuació centrada en l’Ismael adult (presó, família, identitat). Més lineal però més complexa emocionalment. Recomanació: veure la primera abans per captar els ecos i flashbacks. Cinema social francès: “En guerre” (Stéphane Brizé) Tema: tancament i deslocalització d’una fàbrica de components automobilístics; trencament d’acords i lluita sindical. Estil: rodatge d’aire documental, amb cobertura mediàtica interna; Vincent Lindon lidera un elenc molt creïble. Lectura: guia viva del que passa i del que no hauria de passar en una negociació col·lectiva; final impactant. Tancament Apunt exprés d’Eurovisió i la actuació de Madonna, pendent d’un futur comentari. “Hem de dedicar com a mínim 5 minuts… perquè lo de la Madonna… impressionant.”