episodis

Resum general Episodi coral amb to proper i molt contingut cultural. Es combinen arts escèniques, música popular, literatura i cinema, amb comentaris vivencials i criteri crític. Els blocs principals són: Teatre: èxit de “Les noies de Mossbank Road” a la Villarroel, direcció de Sílvia Munt i trio actoral de primer nivell. Música popular: crònica del gran festival de la Sardana al Liceu (30a edició), amb ple absolut i col·laboracions destacades. Llibres: el costumisme vital i desvergonyit de “Candela” (Juan del Val) i la ciència-ficció d’Asimov (Robots i Fundació). Cinema: mirada profunda a L’angosta (distopia de parelles forçades), lectura neo-realista de Roma, clímax comercial amb Avengers: Endgame i un western fosc i cerebral amb The Sisters Brothers. "És una distopia sobre el món dels solters i de les solteres" (sobre L’angosta) "Allò és l’orgasme final" (sobre el clímax d’Avengers: Endgame) Teatre Les noies de Mossbank Road (La Villarroel) Direcció: Sílvia Munt. • Autoria: Amelia Wilmore. Repartiment: Clara Segura, Marta Marco, Cristina Genevat. Tema: amistat universitària, identitats, relacions i decisions de vida (família, carrera, èxit). To: comèdia àgil amb fons emocional; alterna moments divertits i colpidors. Posada en escena: escenari central amb públic a banda i banda; dinamisme i proximitat. Recepció: gran demanda de públic i crítiques molt positives. Música popular (Sardanes) 30a edició al Gran Teatre del Liceu Participació massiva i suport institucional (assistència del President i responsables de cultura). Format: promoció anual de sardanes (votació popular + final al festival). Rotació territorial (Catalunya i Andorra). Anunci de la propera seu: Sabadell – La Faràndula. Valoració artística: qualitat alta però percepció d’estètica clàssica poc permeable a innovacions. Moments destacats: Havaneres convidades (trio molt solvent). Polifònica de Puig-reig: potència coral remarcable. Adaptacions: Ave Maria, intermezzo de Cavalleria rusticana, i incursions “inesperades” (Beethoven) en clau de cobla. • Reflexió: com obrir el gènere a més mestissatge i nous públics? Llibres Candela (Juan del Val) Gènere: novel·la costumista, directa i fresca en el tractament del sexe i les relacions. Univers: un bar de barri i el seu mosaic humà (mare amb ull de vidre, àvia carismàtica, treballadora Loli i el seu fill “poligonero”, clients fidels...). To: humor negre, situacions almodovarianes i tendresa de fons. Valoració: lectura àgil i simpàtica (ideal per a l’estiu); ben escrita, sense pretensions profundes. Asimov: Robots e Imperio i Fundación y Tierra Pont entre sagues: connexió entre l’univers de Robots i el de Fundació. Conceptes clau: Tres lleis de la robòtica i el robot humaniforme; Giscard amb capacitat telepàtica i d’influència mental limitada per les lleis. Conflicte històric: Espacials vs Terrícoles; decadència de la Terra (radioactivitat) i diàspora humana cap a l’Imperi. Debat de futur: tecnocràcia (1a Fundació) vs poder mental (2a Fundació) vs model orgànic planetari (Gaia). Planetes icònics: Solària (societat misàntropa i autoreproducció hermafrodita) i Gaia (ecosistema ment-compartida). Valoració: narrativa d’idees amb gran ambició temporal; lectura exigent però estimulant. • Nota final: expectatives per la sèrie de Fundació (Apple TV+). Cinema L’angosta (Yorgos Lanthimos) Distopia: societat que obliga a viure en parella; qui no s’aparella en 45 dies és convertit en animal i expulsat al bosc. Normatives absurdes: parelles per similituds físiques; al bosc, l’“antítesi” també imposa prohibicions (no enamorar-se). Estil: atmosfera freda i decadent, humor negre i ironia punyent. Protagonista: Colin Farrell. Lectura: crítica a la pressió social per emparellar-se i a l’engranatge normatiu que coarta la llibertat. Roma (Alfonso Cuarón) Estètica: blanc i negre exquisit, càmera objectiva, ritme calmat; ecos de neorealisme. Relat: vida quotidiana d’una serventa d’origen mèxica a la burgesia del barri Roma (CDMX, anys 60). Experiència: aparent quietud on “no passa res”, però passen moltes coses; seqüències de gran força emocional. Valoració: cinema hipnòtic i magistral, que demana entrar-hi i deixar-se portar. Avengers: Endgame Clímax de la saga iniciada a Infinity War: resposta al genocidi còsmic de Thanos (les “gemes” i el xascar dels dits). Espectacle total: ritme, emoció i banda sonora d’Alan Silvestri; final apoteòsic per a fans. The Sisters Brothers (Jacques Audiard) Western: fosc, fred i cerebral; dissecció del mite de la frontera, el control i la violència sistèmica. Parella protagonista: John C. Reilly i Joaquin Phoenix. Elements: recerca d’or amb mètodes químics perillosos; moral ambigua i final inesperat. Valoració: gran cinema, però no per a tots els paladars (to sever i atmosfera ombrívola).

Resum general del programa Episodi molt variat que viatja de la ciència-ficció literària d’Isaac Asimov a la distopia de Yorgos Lanthimos, passa pel neorealisme íntim de Cuarón, i tanca amb el blockbuster Marvel i un western fosc d’Audiard. Temes principals tractats • Univers Asimov (Robots i Imperi, Fundació i Terra): expansió humana, tensions Terra–Móns Exteriors, robots amb tres lleis i decisions ètiques a escala galàctica, i el concepte de Gaia com a organisme col·lectiu. • Cinema – L’angosta (The Lobster): distopia sobre l’obligació d’emparellar-se, transformacions en animals i una resistència al bosc amb normes igualment opressives. • Roma (Alfonso Cuarón): retrat en blanc i negre, mirada objectiva i cadència pausada que culmina en escenes d’alt impacte emocional. • Avengers: Endgame: conclusió apoteòsica de la saga contra Thanos i el pes emocional del "xasquido". • The Sisters Brothers: western crepuscular, dur i contenut, sobre la violència estructural de la conquesta de l’Oest. "La societat només s’entén com a parelles" — síntesi de la crítica social a L’angosta. Ciència-ficció d’Asimov: de la Terra als 50 planetes Robots i Imperi • La Terra funda una primera onada de colònies (50 planetes) que esdevenen potències econòmiques i tecnològiques; sorgeix una animadversió mútua Terra–espaials. • A la Terra, la vida sota cúpules afavoreix l’agorafòbia i frena l’exploració. En paral·lel, els espaials, malgrat la llarga longevitat (centenaris, fins a ~400 anys), queden tancats per barreres mentals que limiten la seva expansió. • Protagonistes robòtics: un robot humaniforme discret i Giscard, robot amb capacitat de llegir i influir ments (humanes i robòtiques) sota les tres lleis de la robòtica, que li imposen límits ètics estrictes. • Clímax: la destrucció de la Terra per part dels espaials, fet que paradoxalment força la humanitat a superar pors i re-expandir-se, sembrant la llavor de l’Imperi Galàctic. "Les barreres no són físiques; són mentals" — idea clau que travessa la saga. Fundació i Terra: Gaia i el destí galàctic • 20.000 anys després: cau l’Imperi, la Fundació pren el relleu i emergeix un pla a llarg termini orquestrat per un robot humaniforme que, sense vulnerar les lleis, ha anat modelant condicions perquè un humà amb gran capacitat decisòria triï el futur col·lectiu. • Alternatives plantejades: 1) Nou Imperi tecnològic; 2) Segona Fundació (poder mental, lectura de ments); 3) Gaia, planeta-comunitat amb comunió entre humans, natura i món. La tria s’inclina per Gaia, amb la visió d’estendre el concepte a escala galàctica. • Recerca d’orígens: la Terra és un record difús, radioactiva i deshabitada; el viatge inclou una parada a l’antic món espaial Solària, ara misàntrop i amb hermafroditisme auto-reproductiu. • Aparicions clau: un robot mil·lenari a la Lluna, ja esgotat, que necessita el suport d’una gaiana per culminar el “projecte de galàxia”. Fons musical: "The Robots" de Kraftwerk per ambientar el bloc. Cinema: distopies, neorealisme i espectacle L’angosta (The Lobster, Y. Lanthimos) • Distopia on l’estat imposa la parella: si en 45 dies no trobes parella a l’hotel, ets transformat en un animal triat prèviament i expulsat al bosc. • Emparellaments basats en trets comuns (miopia, sagnat nasal...), fredor emocional i teatrí propagandístic sobre els perills de la solteria. • Al bosc, la resistència també prohibeix l’amor i el contacte íntim: un mirall de dogmes oposats igualment coercitius. • To i estètica: ironia negra, decadència estilitzada (eco de "Brasil" de Gilliam), normes absurdes que denuncien la pressió social per emparellar-se. "És una distopia sobre l’obligació d’haver de trobar parella" — clau de lectura. Roma (Alfonso Cuarón) • Retrat de classe i intimitat familiar al barri Roma (Ciutat de Mèxic, anys 60) a través de la mirada d’una serventa d’origen mexica. • Blanc i negre d’una bellesa serena, càmera objectiva i ritme pausat que construeixen un mosaic de gestos quotidians fins a arribar a seqüències colpidores. • Disseny de so i música d’època que embolcallen una posada en escena precisa i immersiva. Avengers: Endgame • Tancament de la lluita contra Thanos i el trauma del xasquido. Personatges tocats (p. ex. un Thor abatut), espectacle total i un final apoteòsic que busca catarsi col·lectiva. • Banda sonora d’Alan Silvestri, moments de pell de gallina i clausura emocional de la macro-saga. The Sisters Brothers (Jacques Audiard) • Western fosc i reflexiu sobre la violència sistèmica i l’eliminació dels "versos lliures" durant la febre de l’or. • Duet de germans executors en un món de fredor moral, fotografia fosca i ritme contingut. Detalls sobre mètodes d’extracció d’or i les seves conseqüències. • Banda sonora suggeridora i un final inesperat que defuig el clixé clàssic del gènere. Altres moments • Breu comentari sobre una novel·la de 600+ pàgines d’un amic del programa (memòries i joventut compartida). • Esment a possibles adaptacions televisives: projecte de Fundació per part d’Apple.

Resum general • Episodi amb cinc blocs culturals: teatre de proximitat, art modern alemany, lectures breus, i doble sessió de cinema (clàssic i contemporani). • Moments destacats: el retrat del Llantiol i el seu ambient "Barcelona canalla", la lectura simbòlica de Beckmann a l’exili, dues recomanacions de novel·les curtes, la celebració del 40è aniversari d’Alien (1979) i una mirada crítica a Call Me by Your Name i Suspiria (2018). "Aquella sensació ha estat única" — sobre l’energia irrepetible del directe al Llantiol "L’escena del pare i el fill és una petita obra d’art" — sobre el clímax emocional a Call Me by Your Name Nota: el sumari inicial esmenta altres títols (Entre dos Aguas, La leyenda del tiempo, Tiempo después), però el programa desenvolupa realment els temes recollits a les seccions de sota. Teatre: Cafè Llantiol i Ramon LSD El lloc i el to • Cafè-teatre d’aforament reduït (50–80 pers.), barra al fons i escenari íntim: format de stand-up cru i proper, a la Barcelona del Raval amb sabor de "Barcelona canalla". • Caràcter autèntic: cadires i taules antigues, pagament només en efectiu, doble sessió per nit. L’espectacle • Ramon LSD (Valladolid): monòleg “Imbècils”, humor àgil, intel·ligent i políticament incorrecte amb elegància. • Recursos: mímica i acting de dos personatges, joc de llums, ritme sostingut en 90 minuts. Interacció moderada amb el públic. • Temes: quotidianitat, guerra de sexes, tòpics ben treballats; to fresc i versàtil. • Valoració: recomanable per qualitat-preu (entrada ~14 €) i experiència única de directe. Art: Max Beckmann — Figures de l’exili (CaixaForum) Context i eixos • Beckmann, figura clau del segle XX alemany, etiquetat pel nazisme com a “degenerat” i expulsat del sistema. • Dues etapes clares: Alemanya (Leipzig, Frankfurt, Berlín) i exili (Amsterdam, Nova York). • L’exposició articula el leitmotiv de l’exili com a pèrdua, separació i mort simbòlica — amb una dialèctica entre eros i thánatos. Temes, símbols i obres • Motius recurrents: circ i màscares (arlequí, pierrot), autorretrats, animals (micos, gossos) com a metàfores. • Estil personal, amb afinitats a la nova objectivitat (Otto Dix, George Grosz), però més poètic i al·legòric. • Última etapa: Nova York, gratacels i món en flames; cloenda amb el tríptic dels Argonautes (acabat el dia de la seva mort). • Peça destacada: L’home caient — lectura al·legòrica del llançament de l’ésser humà a un món ferit que cal habitar. Experiència de visita • Visita guiada molt ben contextualitzada (història i art) a càrrec d’un historiador de l’art; ideal per desxifrar la simbologia densa de Beckmann. Llibres: dues lectures breus i una novel·la de reinvenció Dos títols breus • Rafael Noia, “Hormigues en la playa” (ambientada a Barcelona): retrobament d’amics d’escola que deriva en obsessió i to de thriller. • Amélie Nothomb, “Golpéate el corazón”: prosa clara i elegant, relat breu i enrarit sobre gelosia materna i bellesa; més perceptiu que no pas de trama. David Foenkinos — Je vais mieux (Estic millor) • Un arquitecte amb mal d’esquena inidentificable fa un recorregut mèdic i emocional mentre pateix mobbing laboral, dols i crisi de parella (niu buit). • Estructura en píndoles amb “intensitat del dolor” i “estat d’esperit” com a marcadors. • Estil accessible, vocabulari diari i humor subtil; missatge de reinventar-se i florir després de tocar fons. Cinema: clàssic i contemporani Alien (1979) — 40è aniversari • Ridley Scott signa una fita de la ciència-ficció de terror: nau-càrrega bruta i industrial, atmosfera fosca i angoixant. • Disseny d’H. R. Giger (biomecànica orgànic-metàl·lica) i música de Jerry Goldsmith — Òscar a efectes visuals. • L’Alien com a depredador intel·ligent i mutador (facehugger → xenomorf); icònica Tinent Ripley (Sigourney Weaver). • Escenes mítiques: “chestburster” i el gat Jonesy com a mirall del terror sense mostrar la violència explícita. Call Me by Your Name (2017) • Luca Guadagnino sitúa un primer amor a la Lombardia (1983) entre Elio (17) i Oliver — amor estival narrat amb normalitat i sensibilitat. • Punts forts: fotografia i art direcció; pares comprensius que faciliten el viure l’experiència. • Retret: ritme pausat i certa manca de “química” percebuda pels crítics del programa; moment culminant a la conversa pare-fill. Suspiria (2018) • Remake de Guadagnino del clàssic de Dario Argento: escola de dansa, conspiració de bruixes, Tilda Swinton i Dakota Johnson. • Virtuts: estètica poderosa i coreografies impactants. • Retret: massa polida i amb “tuf setanter” sense l’arrel ferotge i la ràbia del giallo original.

Resum general de l’episodi Reentré i temes del dia Després d’una Setmana Santa llarga, el programa torna amb un menú variat de viatges i cultura. S’anuncien temes i s’entra a fons quan comencen realment: Tambors de Calanda i la “Rompida de l’Hora” (experiència física i patrimoni UNESCO) Cracòvia i Auschwitz-Birkenau: memòria, dehumanització i la visita als camps Toledo: patrimoni, art mudèjar, El Greco i gastronomia Literatura: Pierre Lemaitre, “Los colores del incendio” (segona part de “Nos vemos allá arriba”) Teatre: “Señora de Rojo sobre Fondo Gris”, de Miguel Delibes, amb José Sacristán Cinema: “The Bodyguard” i la seva banda sonora icònica, i “A Bronx Tale” (Robert De Niro) “No és un tema d’oïda… és vibració.” Viatges i memòria Calanda i la Rompida de l’Hora La “ruta del bombo i el tambor” trenca el silenci a mitjanit en molts pobles; a Calanda és a les 12 h del Divendres Sant. Festa declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat (UNESCO), popularitzada per Luis Buñuel (fill de Calanda). L’experiència és física: una vibració que recorre tot el cos; es recomana precaució a persones amb problemes cardíacs. Logística: molta gent i poc aparcament; convé arribar d’hora. Any 2019, la “rompida” l’inicia Ana Belén. Cracòvia i Auschwitz-Birkenau Visita en dos temps: Auschwitz I (museu, barracons, objectes personals) i Birkenau (escala industrial de l’extermini). Moments d’alt impacte a Auschwitz I: urnes amb cabell humà, sabates de nens, la cambra de gas i els crematoris conservats. Història de Sant Maximilian Kolbe i el seu sacrifici. A Birkenau, l’escenografia del horror: via del tren, alambrades, barracons i la immensitat del camp. Reflexió clau: el mal no és “d’un poble” sinó del que pot arribar a fer l’ésser humà quan deshumanitza l’altre fins a insecte. Recomanació: una vegada a la vida per prendre consciència; visites guiades amb to extremadament respectuós. Ciutats amb història i art Toledo Ciutat museu i Patrimoni de la Humanitat: origen romà, passat visigot, llarga etapa àrabo-jueva-cristiana. Imprescindibles: Catedral (sacristia, “el Transparente”, obres d’El Greco com “El Expolio”). Mesquita del Cristo de la Luz (autèntica, d’època andalusina). Sinagogues: Santa María la Blanca i El Tránsito (Museu Sefardí). Arquitectura i fusteria d’art mudèjar. Hospital de Tavera (col·lecció amb peces d’El Greco; antiga botica conservada). Casa-Museu del Greco, Zocodover, cobertizos i llegendes (Bécquer). Panoràmiques: pujada al Parador i arribada amb tren (vistes espectaculars). Gastronomia: cochifrito, torrijas i mazapán; millor evitar plats molt contundents en plena calor. Consell pràctic: ciutat de turons i carrerons; molt recomanables les visites guiades locals. Llibres, teatre i cinema Literatura: Pierre Lemaitre “Los colores del incendio” (segona part de “Nos vemos allá arriba”): anys 20–30, caiguda i venjança d’una hereva atrapada en una xarxa d’interessos, corrupció i hipocresia social. L’autor combina elegància narrativa i foscor moral. Impacte inicial (un succés tràgic a les primeres pàgines) que desencadena la trama. Recomanable llegir abans “Nos vemos allá arriba”. Teatre: Delibes/Sacristán “Señora de Rojo sobre Fondo Gris”: soliloqui d’un pintor (alter ego de Miguel Delibes) davant la malaltia i pèrdua d’Ángeles de Castro, amb el teló de fons gris de la repressió franquista. José Sacristán emociona amb una posada en escena sòbria i íntima. Reacció del públic: ovacions; la família de Delibes hi reconeix la figura de la mare. Cinema: emoció i educació “The Bodyguard”: banda sonora supervendes; Whitney Houston en estat de gràcia vocal (“I Will Always Love You”, “Run to You”). Cinema que emociona malgrat les seves febleses dramàtiques. “A Bronx Tale” (Robert De Niro, director i actor): relat tendre i crític sobre la influència en l’educació d’un fill entre el pare i un gàngster carismàtic; final en harmonia i aprenentatge. Notes finals Alguns temes anunciats no s’arriben a tractar per manca de temps: “Call Me by Your Name”, rock rus (ETO), “Suspiria” (Guadagnino), “El regreso de Mary Poppins”.

Panorama del programa • Equip al complet i avís: el programa farà una pausa de dues setmanes per Setmana Santa. • Bloc cultural molt variat: exposicions, llibres (Asimov), cinema (Almodóvar, Coppola), clàssics recuperats i un homenatge musical a Alberto Cortez. "En un rincón del alma" tanca el programa com a record a Alberto Cortez. Exposicions Can Ginestà: Clara Vidal i Sol Vidal • Clara Vidal explora l’equilibri entre allò funcional i l’abstracte; Sol Vidal treballa l’alquímia del temps. • Obres i muntatge molt cuidats: quadres exquisits, ben acabats i ben penjats; conjunt amb categoria. Max Beckmann al CaixaForum • Retrospectiva monogràfica (40–50 obres, majoritàriament olis, alguns gravats): recorregut sòlid i espais que permeten contemplar sense saturació. • Context i estil: període d’entreguerres, connexió amb la Nova objectivitat i ecos de l’expressionisme; composicions denses, tríptics a la manera gòtica alemanya, traç negre potent i rostres de to grotesc. • Temes: guerra, decadència, cabarets de Weimar, dolor i crítica social. Pintor fidel a l’estil al llarg de la vida. • Valoració: molt recomanable. “Luxe: dels Assiris a Alexandre el Gran” (CaixaForum) • Recorregut didàctic pel Pròxim Orient fins a Alexandre: esteles i peces de joieria, focus en fenicis i Mediterrani oriental. • Punts forts: bona contextualització audiovisual de l’ascens d’imperis, alguna peça notable. • Retrets: poques peces majúscules i massa “quincalla”; no és un “tresor” espectacular. Correcta per aprendre, menys impactant per col·lecció. Agenda i dates clau • Max Beckmann al CaixaForum: fins al 25 de maig. • “Luxe: dels Assiris a Alexandre el Gran”: fins a l’11 d’agost. • Festival de curtmetratges MECAL (MACBA i CCCB): del 28 de març al 14 d’abril. Llibres Robots de l’Amanecer (Isaac Asimov) i la saga Robots • Marc de la saga: després de l’expansió a 50 planetes espaials (tecnologia avançada, 300–350 anys d’esperança de vida), la Terra queda sotmesa: població massificada i barreres psicològiques (ciutats cobertes, agorafòbia). • Fil narratiu: trames detectivesques com a motor per debatre qui ha d’encapçalar l’expansió humana: espaials acomodats o terrestres de vida curta però esperit colonitzador. • Idees clau: - Terra vs. espaials: confort i decadència vs. urgència i empenta. - Barreres mentals tant o més fortes que les físiques. - Connexions culturals: paral·lel a l’"Àngel Exterminador" (Buñuel), ecos a pel·lícules com Elysium i arrels a Metrópolis. "Aquí està el kit de la qüestió": qui mou els fils de l’expansió humana i amb quina moral? Cinema Dolor i glòria (Pedro Almodóvar) • Autoretrat ficcionat d’un director marcat pel dolor físic, la soledat i la necessitat de crear. • Estructura en tres temps: present creatiu, infantesa lluminosa (coves de Paterna) i anys 80. • Moments i elements destacats: - Reproducció de la casa d’Almodóvar; estètica 100% Almodóvar. - Escena de les bugaderes al riu amb Rosalía; icona visual del seu univers. - Antonio Banderas mimetitzat amb el director; Penélope Cruz com a mare en un registre poderós. • Lectures: reflex sobre addiccions, pèrdua i primer amor; esmentada (com a teoria) una trilogia amb La ley del deseo i La mala educación. Francis Ford Coppola (80 anys) • Trajecte i fites: El Padrí (trilogia), Apocalypse Now, The Cotton Club, Dràcula (1992), entre d’altres. • Temes i estil: to operístic, família i traïció, guerra i al·lucinació, relectura de clàssics (El cor de les tenebres → Apocalypse Now). • Impacte cultural: el retrat del crim organitzat ha influït la pròpia màfia contemporània. • Present i futur: projecte Megalopolis en camí; comparat amb Scorsese (més “trepitjant el present”). Clàssics recuperats • Conspiració de silenci (Bad Day at Black Rock): thriller sec de postguerra sobre racisme i silenci còmplice en un poble; Spencer Tracy desenterra l’assassinat d’un japonès-americà. • El festí de Babette: pel·lícula d’espiritualitat i sentit a través d’un sopar extraordinari; rostre i gest com a centre del relat; culpa, gràcia i comunió. • The Help (Criades i senyores): Mississippi anys 60; veus de les criades negres que denuncien humilitats i racisme; retrat dels rols de gènere i la sororitat en temps de drets civils. Música i comiat • Homenatge a Alberto Cortez: trajecte del pop lleuger dels 60 al cantautor de lletres fines. "En un rincón del alma" sona al tancament: record emotiu i ple de respecte.

Panorama de l’episodi Sessió “soleta” a Babilònia amb el David Montaner i en Xesco Ramos centrada en cinema i sèries, amb un tast de lectures (actualitat política i ciència-ficció) i una mica de banda sonora. El fil conductor és la crítica i la recomanació honesta: què funciona, què falla i per què. "Intenta agradar a tothom i el problema és que no agrada a ningú" — sobre l’enfoc algorítmic de part del contingut de Netflix. Lectures i llibres Bob Woodward — “Miedo en la Casa Blanca” (Fear) • Anècdota clau: Trump volia anul·lar un tractat amb Corea del Sud que, segons el relat, augmentaria dramàticament el temps de reacció davant d’un míssil de Corea del Nord. Assessors li haurien “fet desaparèixer” papers per evitar signatures impulsives. • Retrat de lideratge: govern per impulsos, necessitat de “tutela” interna i paper de Steve Bannon com a impulsor de corrents ultres també a Europa. • Lectura exigent: volum alt de dades i personatges; interès periodístic alt però densitat que pot saturar. Isaac Asimov — Robots i Fundació • Pausa a “Fundació” per llegir la sèrie robòtica: “Robots de l’alba”, “Robots d’Imperi” abans de “Fundació i Terra” (pont entre sagues). • Canvi d’època, canvi de to: dels anys 50 als 80/90 es nota més obertura sexual i trames detectivesques amb robots indistingibles d’humans. • Forta bastida de misteri policíac amb fons de gran worldbuilding galàctic. Sèries Sense8 (Wachowski & Tom Tykwer) • Alta ambició de producció: 2 temporades (capítols d’1h–1h30) i final pel·liculat de 2h30. Rodatge global (Seül, Nairobi, Berlín, San Francisco, Índia...). • Premissa: 8 persones interconnectades (homo sensorium) comparteixen habilitats mentals i físiques; cadascuna aporta una competència (lluita, policia, ciència, interpretació...). • Temes i representació: diversitat LGTBIQ+ molt explícita, sexualitat oberta, amistats i comunitat. Villà: Doctor Whispers, que vol “capturar” clústers. • Estil: muntatge videoclip, càmera lenta, banda sonora molt marcada i adaptada a cada entorn. Repetitiva a la T2 però magnètica i emocional. Altres sèries i mitologia a pantalla • Vikings: entretinguda però irregular i de ritme lent per moments. • American Gods: pretensiosa i feixuga tot i l’interès mitològic. • “Dioses de Egipto”: exemple de rigor històric escàs i anacronismes vestimentaris i iconogràfics. Cinema i indústria Triple Frontera (Netflix) • Repartiment potent (Ben Affleck, Óscar Isaac, Pedro Pascal...), premissa de robatori a un narco a la triple frontera sud-americana. • Bona arrencada però deriva a mitja pel·lícula; personatges desaprofitats i segona meitat sense pols narratiu. Netflix sota la lupa: algoritmes i festivals • Percepció d’un “producte mitjà” calculat per dades: ritmes lents, propostes “per a tothom” que sovint no entusiasmen ningú. • Exemples: “Aniquilación” (idea potent que acaba en palla mental), “Roma” (lenta, formalment excelsa però controvertida pel seu impacte emocional). • Debat de sales vs streaming: la posició d’Spielberg i els festivals (p. ex. Cannes) sobre estrena en sala per competir. Comèdia superheroica espanyola Superlópez • Adaptació simpàtica del còmic de Jan. Dani Rovira encaixa bé el to. • Gags icònics (vol “amb banyes”), villans (Ferran Rañé i Maribel Verdú), efectes i so premiats als Goya. • Ideal per passar l’estona si entres al joc surrealista. Marvel i Capitana Marvel • Repàs del MCU: crisi de drets als 90, renaixement amb Iron Man, recuperació d’IPs, i confluència als Vengadores. • Capitana Marvel (Brie Larson): origen com a exmilitar amb poders d’origen alienígena; ambientada als 90; film incipient i una mica fluix, però clau per a la resolució d’Infinity War. "Amb un xasquí dels seus dits... aniquila el 50% de l’univers" — sobre Thanos i el clímax d’Infinity War. Provocació d’autor La casa de Jack (Lars von Trier) • Matt Dillon excel·lent com a assassí en sèrie metòdic amb TOC de neteja; diàleg filosòfic amb Bruno Ganz (Verge) cap a un descens als inferns. • 5 “incidents” que mostren el seu “art” criminal: violència gràfica i escena familiar que posa els pèls de punta. • Capacitat d’ofendre i hipnotitzar: referències a Dant i William Blake, ironia negra i construcció/obsessió arquitectònica. • Recepció: polèmica a Cannes; encaixa millor a Sitges. Von Trier afirma estar “serè”, però l’obra manté el seu segell més incòmode i provocador. Idees clau • Netflix: algoritmes, ritmes lents i “mitjana calculada” posen en dubte la potència cinematogràfica de part del seu catàleg de pel·lícula. • Sense8: valentia formal i diversitat amb rodatge global, un cas d’ambició creativa poc sostenible en cost. • Superlópez: quan l’humor local i el còmic clàssic encaixen en un entreteniment popular. • Capitana Marvel: peça necessària per al trencaclosques dels Vengadores, encara que no sigui de les més inspirades. • La casa de Jack: cinema d’autor extrem que incomoda i fascina a parts iguals.

Resum del programa Magazine cultural amb to distès que combina música, llibres i cinema. Els conductors comenten el concert d’Eros Ramazzotti al Palau Sant Jordi, recomanen el recull de contes Invasión de David Roas, ressenyen estrenes i premis del Festival de Màlaga, i tanquen amb un homenatge als 25 anys de Pulp Fiction. "Traduttore, traditore": el joc i els límits de les versions i adaptacions musical-cinematogràfiques sura en diverses converses del programa. Concert: Eros Ramazzotti al Palau Sant Jordi Posada en escena molt lluminosa i públic intergeneracional. Repàs de clàssics (• La cosa más bella, • balades lentes i himnes pop) i presentació del nou disc. Versió italiana vs. castellana: més natural i relaxat en italià; en directe, ús de pantalles a terra amb lletres per no perdre el fil. Novetat: incursió suau en el reggaeton en un tema amb Luis Fonsi, sense caure en lletres polèmiques. L’anècdota de la pronúncia i la broma fonètica amb "Ramazzotti" marquen el to humorístic. Llibres: Invasión (David Roas) Recull breu de contes en dues sèries: “Cossos” i “Objectes”. To fantàstic-inquietant, amb ecos d’Edgar Allan Poe, Mary Shelley i un punt oníric i distòpic. Contes destacats: • “Invasión”: simbiosi/ocupació del cos per formigues; angoixa creixent i final obert. • “Trabajos manuales”: un nen normalitza la mort i acaba enterrant animals en mini-taüts; perturbador i eficaç. Escriptura sòlida i accessible; no busca la “gran prosa”, però colpeix per les idees i la construcció de climes. Cinema: 'Nosotros' (Jordan Peele) Premissa del doble tractada amb to oníric, grotesc i humor negre. Virtuts: atmosferes estranyes, escenes visualment potents; Lupita Nyong’o excel·lent; cameo d’Elisabeth Moss. Per contra: explicació d’origen “racional” mig imposada que trenca el misteri; sensació de dues pel·lícules en una. Recomanable, però no imprescindible en pantalla gran. Festival de Màlaga 2019: palmarès i tendències Guanyadora: Els dies que vindran (Carlos Marqués-Marcet) — docuficció sobre un embaràs real (David Verdaguer i Maria Rodríguez Soto). Continua la ratxa catalana al festival. Mèxic en forma: • Las niñas bien (Alejandra Márquez Abella): millor guió adaptat i muntatge; crònica mordaç de la burgesia vuitantera. • Esto no es Berlín (Hari Sama): premi especial del jurat, millor actor secundari, fotografia i premi de la crítica; retrat de la movida jove i la ruptura de tabús. Millor actor: Òscar Martínez per Yo, mi mujer y mi mujer muerta. Millor música: Arturo Cardelús per Buñuel en el laberinto de las tortugas. Curiositat: la “Visnaga” és un ramell de gessamins artesà, símbol local malagueny. Mini crítica: 'Sin fin' (Hermanos Alenda) Romance amb viatges en el temps per salvar un matrimoni. Javier Rey i María León: interpretacions sòlides. Estructura en paral·lel (present/passat) efectiva, però pressupost curt: perruques/barbes i solucions visibles. Interessant com a debut llarg; irregular, però amb idees. Crítica: 'Dolor y gloria' (Pedro Almodóvar) Antonio Banderas brilla com a alter ego del director: dolor físic i emocional equilibrats amb memòria i creació. Penélope Cruz (mare jove), Asier Etxeandia, Nora Navas i Julieta Serrano: repartiment en gran forma. Posada en escena elegant, to contingut i música d’Alberto Iglesias; detalls pop i infografia diegètica que informen i estilitzen. Almodóvar “elegant” i madur; drama sense melodrama. Crítica: 'Perfectos desconocidos' (Álex de la Iglesia) Format d’obra de teatre (sopar + mòbils a la taula): sostingut per bons actors (p. ex. Eduard Fernández, Belén Rueda, Dafne Fernández). Expectativa de truculència (marca Álex) que no arriba; massa secrets creuats poc versemblants. Solució final “sobrenatural” a l’estil de Coherence que desinfla el conjunt. Clàssic: 25 anys de 'Pulp Fiction' Celebració del relat no lineal i diàlegs memorables; banda sonora icònica. Escenes que queden: xeringa d’adrenalina, Mr. Wolf i la solvència tarantiniana. Debat sobre la trajectòria de Tarantino: es troba a faltar la “tralla” i el risc dels inicis. Anècdota: censura televisiva d’un passatge massa explícit en una emissió. Idees clau Itàlia vs. castellà: a Ramazzotti se’l percep més autèntic en italià. El misteri funciona millor quan no s’explica del tot (Nosotros). Tendència Màlaga: bona recepció a propostes catalanes i cinema mexicà. Almodóvar signa un retorn sòlid amb un drama contingut i refinat. El dispositiu mòbils-secrets pot esgotar-se si no hi ha versemblança i risc.

Visió general Programa magazín cultural amb to distès que recorre exposicions, música clàssica, llibres, teatre i cinema. Els moments clau són l’entusiasme per l’exposició de Stanley Kubrick al CCCB, la descoberta (i debat) de les propostes del MACBA, i la crònica d’una polèmica performance inserida en la Novena de Beethoven a l’Auditori. Es completa amb la ressenya del llibre japonès "La dependienta", teatre social i el monòleg clàssic "Shirley Valentine", i un apunt de cinema clàssic amb John Huston. "La falta total de sentit de la vida força l’home a crear el seu propi sentit." — Stanley Kubrick Exposicions Stanley Kubrick al CCCB — el demiürg del cinema • Exposició molt completa: sales per pel·lícula, materials originals (guions amb anotacions, vestuari, attrezzo, màscares i cascs), i clips en bucle d’escenes icòniques. • Kubrick polifacètic: passió primerenca per la fotografia, els escacs i la música; planificació i estratègia marcades a la seva obra. • Temes i films destacats: - A Clockwork Orange (La taronja mecànica) i la relació amb Beethoven. - 2001, The Shining (El resplandor), Barry Lyndon, Lolita, Dr. Strangelove (Telèfon vermell...), Paths of Glory, Full Metal Jacket, Spartacus, Eyes Wide Shut. • Lectura crítica: les pel·lícules de guerra com a antibel·licistes i la sàtira política d’Strangelove. MACBA: Jaume Plensa i “Un segle breu” — meravella i debat • Jaume Plensa (exposició petita però imprescindible): escultures i instal·lacions tàctils, joc amb aigua, ferro, paraula i natura. Obres que evoquen solitud, portes i camins; delicadesa i ironia contemporània. • Clau de lectura: l’art conceptual pot requerir context; recomanable visita guiada o mediació. • “Un segle breu. Col·lecció MACBA”: recorregut del segle XX fins avui, amb presència d’avantguardes, autors catalans i espanyols, i peces de referència. • Debat obert: límits de l’art contemporani (videoart, performance, body art), entre el risc i la confusió; risc de propostes “massa conceptuals” sense mediació. Música clàssica i performance OBC i la Novena de Beethoven a l’Auditori — excel·lència musical i polèmica escènica • Interpretació: OBC i cors impecables; programa compacte (uns 67’), sense pausa. • Performance en directe (Agrupación Señor Serrano) projectada en pantalla: flor (peònia), ítems de consum i abocador, crema d’una orella de cera, i final amb escenes de morrejades múltiples (configuracions mixtes i homosexuals), en paral·lel a la música. • Recepció: part del públic se sent incomodada; abucheos i marxar de la sala al final en alguns casos. • Lectura del col·lectiu (segons programa): metàfora de la llavor (terra, aigua, música, amor, democràcia, sexe...), el projecte que floreix, fracassa i reneix. • Tesi del programa: més enllà del missatge, la posada en escena és percebuda com a fora de lloc en el context de la Novena i a l’Auditori. "No és el lloc." — crítica recurrent a la performance dins el concert Llibres "La dependienta" (autora japonesa) • Protagonista de 36 anys que treballa per hores en un konbini (24 h), feliç amb la seva rutina i sense desig de parella “normativa”. • Pressions familiars i socials perquè s’emparelli i “maduri”. • Relació instrumental amb un home gandul i masclista per fer callar l’entorn, fins a recuperar la seva autonomia i tornar al que la fa sentir bé. • Temes: llibertat individual, pressió social sobre la dona, identitat i asexualitat/ambivalència, dignitat del treball “menor” i sentit personal de la vida. Teatre Teatre de l’Oprimit (Can Felipa) • Peça col·lectiva amb persones amb problemàtica de salut mental; format participatiu, final obert i intervencions del públic per replantejar conflictes (llibertat de decidir la pròpia vida vs. imposicions familiars). • Valors: empoderament, comunitat, mirada no paternalista. "Shirley Valentine" (Mercè Aránega, dir. Miquel Gorris, text de Willy Russell) • Monòleg d’una mestressa de casa de Liverpool que redescobreix autonomia i desig en un viatge a Grècia. • To: humor, vitalitat i missatge positiu (autoestima i atrevir-se a canviar). • Recursos: cançons pop energètiques, evolució de vestuari i actitud com a metàfora de la transformació. Cinema "L’home de McIntosh" (John Huston) • Thriller polític clàssic amb Paul Newman, James Mason i Jane Fonda; ambient a Irlanda; direcció sòlida i narrativa que “agafa” fins al final. • Recordatori emocionat de "Dublinesos" (The Dead) de Huston com a joia de sensibilitat. Temes i idees clau • Llibertat creativa vs. context i respecte al públic: quan una performance enriqueix i quan “no és el lloc”. • Mediació en art contemporani: imprescindible per fer transitables propostes conceptuals. • Autonomia personal: de la dependent japonesa a la Shirley, trencar mandats socials per construir el propi sentit. • Kubrick com a demiürg que crea universos i pensa el cinema com a sentit de vida.

Panorama general Episodi coral amb llibres i cinema: relectura de la saga Fundació d’Isaac Asimov, thriller de Joël Dicker, i un bloc de pel·lícules que va de Clint Eastwood a Sam Peckinpah, Carlos Vermut, l’impactant La noche de 12 años i el clímax amb El fil invisible de Paul Thomas Anderson. "El cos era vostre, però la meva ment no" — llegint Asimov durant la mili per escapar mentalment. Llibres Fundació (Isaac Asimov) i la connexió amb els Robots • Relectura motivada per l’adaptació en sèrie (suggereixen que és d’Apple). • Eix central: la psicohistòria preveu 30.000 anys de caos; el pla de Hari Seldon vol reduir-los a 1.000 mitjançant dues fundacions (una tecnològica i una mental/estratègica). • Context d’època: optimisme atòmic dels 40-50, poca anticipació de mòbils/internet; gran potència d’idees, però prosa i diàlegs prims a les primeres novel·les (milloren a les tardanes). • Lectura en paral·lel de la saga Robòtica (Bóvedas de Acero → Robots del Amanecer → Robots e Imperio) que convergeix amb Fundación y Tierra. • Comparatives: novel·lísticament li reconeixen menys brillantor que a Hyperion (Simmons) o George R. R. Martin, però subratllen la influència d’Asimov en la ciència-ficció moderna. La desaparición de Stephanie Mailer (Joël Dicker) • Thriller coral situat a Orphea (Hamptons), que connecta un quàdruple crim del 1994 amb una desaparició el 2014. • Mecànica: pistes que s’enreden entre policia, alcalde, crítics, actors i premsa; ritme dinàmic, molt cinematogràfic. • Virtuts i límits: entretingut i absorbent, però no alta literatura; ideal llegir-lo sense aturar-se (molts personatges). Cinema Mula (Clint Eastwood) • Retrat d’un avi solitari que es fa correu del càrtel; Eastwood treballa l’empatia, el conservadorisme humanista i el xoc generacional (tecnologia, valors, llenguatge). • Temes: ètica pragmàtica, respecte mutu amb càrtel i policia, alguns solucions artificioses però emocionalment eficaces. • Subtext Eastwood: figures masculines tardanes, expiaçó familiar i el preu de les decisions. Cinema clàssic: modernitat i pantalles • Reivindicació de veure clàssics en pantalla gran (Fenomena, Filmoteca). • Exemples de modernitat sorprenent: La passió de Joana d’Arc (1928), El tercer hombre, La ventana indiscreta. Grupo Salvaje (Sam Peckinpah, 1969) • Western crepuscular: fi d’una era, innocència perduda (ombra de Vietnam), violència poètica en slow motion i moral ambigua. • Metàfora inicial (escorpí/formigues): l’individu romàntic devorat per la massa industrial i la modernitat. • Contrasubjectes corruptes (ferrocarril, govern) que fan més foscos els antagonistes. Derives 60-70: bèl·lic i autors • De Patton a Arthur Penn (Bonnie and Clyde, Little Big Man): transició cap a un cinema més adult i desenganyat. Espases i aventures clàssiques • Scaramouche i versions de Els tres mosqueters: estrelles, duels d’espadatxí i presència magnètica de Eleanor Parker i companyia. ¿Quién te cantará (Carlos Vermut) • Estètica refinada i atmosfera que evoca Almodóvar tardà; Najwa Nimri (diva amb amnèsia), Carme Elías, Natalia de Molina i una banda sonora amb to Alberto Iglesias. • Fortaleses: direcció elegant, treball visual i sonor; Límits: trama massa evident, li falta una mica de punx. La noche de 12 años (Álvaro Brechner) • Drama carcerari sobre Pepe Mujica i dos tupamaros: 12 anys de trasllats i aïllament deshumanitzador. • Escenes clau: inanició cultural i bogeria, comunicació a cops de paret, la falsa aparença durant inspeccions de la Creu Roja i la crueltat de tornar-los-ho a treure. • Interpretacions: Antonio de la Torre excels; cinema sec i contundent, altament angoixós. "Si ets claustrofòbic, no la vegis." El fil invisible (Paul Thomas Anderson) • Alta costura britànica 50s: rituals obsessius de Reynolds Woodcock, simbiosi amb la germana Cyril i l’arribada d’Alma. • Eix: control i dependència; pacte de poder entre les dues dones; relació tòxica amb el símbol recurrent de la truita de bolets com a catalitzador. • Forma: posada en escena impecable, música hipnòtica de Jonny Greenwood; retrat d’ego fràgil i trastorns obsessius amb ironia elegant.

Introducció • Benvinguda al programa amb la Rosa Alcalà i en Jaume Vidal, to i ambient distès abans d’entrar als temes. Premis Ciutat de Cornellà: reconeixement a Jaume Vidal Punt clau: Reconeixement municipal al compromís de llarg recorregut en salut mental i suport a famílies. • Es comenten els Premis Ciutat de Cornellà (cada dos anys) i les 5 categories: Humanitats, Acció Cívica, Economia, Especial i d’Honor. • Jaume Vidal rep el Premi d’Honor per 16-17 anys de dedicació a la salut mental: atenció a famílies, diàleg amb institucions i incidir per millorar serveis. • L’homenatge sorgeix de la iniciativa de tres dones (cosina, amiga i regidora M. José Pardo) i una recollida de signatures; el guardonat no n’estava al cas. • Valoren la modestia i la perseverança del Jaume: “treball en positiu” amb administracions, sense confrontació estèril. • Discurs d’agraïment mesurat i amb un punt reivindicatiu. "Jo crec que s'ha de reivindicar el que s'ha de reivindicar i punt." • Reconeixement al paper de la família i menció al context del 8M: la cura i la corresponsabilitat fan possible l’activitat pública. • A l’acte hi toca el grup At Libitum (versions de jazz, swing, country): destacades veus femenines i solvència instrumental. Art i exposicions “Esfilagarçats” (Sala Titan – Biblioteca Marta Mata, Cornellà) • Fotografia de Cati Pastor Mora inspirada en una bobina tèxtil com a motiu visual; sèries aparentment similars amb variacions subtils. • Exposada a la Sala Titan (antic cinema Titan), amb permanència prolongada. “Disonyando” i geometries (Celler de Can Ginestar, Sant Just) • Proposta de Rubén Córdoba Svanenberg: triangles que es transformen en rombes, joc geomètric i compositiu molt polit i fi; inclou petites escultures. • Contrapunt entre l’“esfilagarçat” (desordre) i la simetria ordenada de la mostra de Sant Just. Teatre “Alguns neixen estrellats” (Joan Pera) • Comèdia de situació amb records de la tradició còmica (Paco Morán, ressons de Capri). • Recepció tèbia: acudits i ritme irregulars; sala plena per una funció commemorativa d’accés gratuït. Música i cinema com a pont Banda sonora de Gladiator • S’evoca la potència de la banda sonora per entrar a la temàtica romana de Tarragona; comentari sobre la transformació física d’actors segons paper. Tarragona: viatge històric i patrimonial Experiència immersiva • Aplicació Imagin per superposar passat i present (romà, visigot, renaixement) durant la visita guiada. Tarragona romana: fòrum, circ i model social • El fòrum: gran esplanada de govern imperial (temple d’August i administració). • El circ: exclusiu per a curses de cavalls (bigues, tríguiues, quàdrigues). • L’amfiteatre a tocar del mar: logística via passadissos subterranis per fer entrar animals i attrezzo. • Model social: panem et circenses i equilibri entre otium i negotium (treball i oci); – Esclavatge i control social, però també abastiment mínim als necessitats. – Control estricte dels comptes públics; la malversació podia arribar a ser penada amb mort*. Necròpolis tardorromana i paleocristiana • Descoberta en unes obres de tabacalera: milers de tombes; excavació sistemàtica amb mètode científic. • Ritus i tipologies: plom, marbre, pedra, fusta, teules, ànfores; ús de calç viva i sudaris. • Transició al cristianisme al segle IV-V: iconografia (ex. sacrifici d’Abraham) i “lectura de la pedra”. • Museu amb audiovisual de 5 minuts sobre el ritual funerari. Catedral de Tarragona i patrimoni • Gòtic de base, amb gòtic flamíger i integració d’elements renaixentistes (Jaume Amigó, escola del Camp) i barrocs (Fra Josep de la Concepció). • Claustre preciós i orgue monumental; façana amb escultures de gran qualitat. • Visita lliure recomanada amb guia per captar detalls. Tarragona medieval, modernista i Carnaval • Ruta per la Part Alta (Hospital de Santa Tecla i entorn); mostres modernistes puntuals. • Carnaval de nivell i producció destacable: 3 hores de desfilada amb carrosses, vestuari treballat i gran participació. Bloc de cinema (crítiques breus) Cadàver (The Possession of Hannah Grace) • Terror en una morgue: ambient lúgubre, joc de llums amb sensors i sustos efectius. • Entretinguda dins el gènere, malgrat recursos coneguts. Petra (Jaime Rosales) • Drama d’autor amb llenguatge formal personalíssim (càmera “gandula”, fora de camp, tempos lents). • Retrat d’un artista manipulador i esquerp i les seves relacions familiars; dura i crua però molt potent. • Gran treball de Bárbara Lennie, Àlex Brendemühl, Marisa Paredes i Joan Botey. Ola de Crímenes (Gracia Querejeta) • Comèdia irregular: situació que es veu venir; brillen els secundaris (Javier Cámara, Resines, Raúl Arévalo) i Maribel Verdú. • El millor: tema final en francès que eleva el comiat. Clàssic final: Memòries d’Àfrica Essència: una història d’amor i llibertat amb rerefons de colonització europea i respecte pels indígenes. • Meryl Streep i Robert Redford encarnen dues maneres de viure la llibertat (viure i conviure amb la natura, sense possessió). • Final no-”happy end” que posa en valor l’experiència vital, no la possessió. • Banda sonora de John Barry: poques notes, però cadència inoblidable que evoca immediatament l’Àfrica. • Detall històric: desfilen invents i comoditats (tren, carruatge, cotxe, gramòfon, avioneta) mostrant l’evolució tecnològica. Tancament • Reconeixement a la tasca de cura i crida pel 8M. • Comiat amb to proper i esperant la següent entrega del programa.

Resum general Episodi variat i molt viu on el trio del programa repassa la ressaca dels Òscars, descobreix Agora Vic (un cicle de conferències gratuït en espais emblemàtics de Vic) i entra de ple en el món de Love of Lesbian amb el seu concert teatralitzat Miralls i Miratges. El tram final inclou el tema «Incendios de Nieve» i un llarg comiat. Òscars: primeres impressions Prediccions i sorpreses: es comenta que hi va haver encerts i imprevistos, amb menció explícita a Green Book com a favorita encertada per alguns. Debat sobre “Roma”: s’hi destaca la percepció d’una part del públic que la troba lenta però visualment molt potent en blanc i negre. Tot i no haver-la vist, els tertulians recullen aquesta opinió estesa. "M’han dit que Roma és sinònim de coma": referència irònica a la fama de ritme pausat del film. Agora Vic: conferències i ciutat Què és Cicle de conferències gratuït (4a edició) coorganitzat per l’Ajuntament de Vic i el col·lectiu Mestres de Vida. Temàtiques: filosofia, creixement personal, coaching, postveritat i emocions, entre d’altres. Format i espais Es reparteix entre una tarda i un matí (dissabte tarda i diumenge matí) amb lliure circulació entre seus. Escenaris emblemàtics: Temple Romà de Vic, Casino de Vic, antiga Caixa Manlleu, entre d’altres. Proposta ideal per fer cultura i turisme: conferències + recorregut urbà. La ciutat de Vic, un plus Ruta a peu recomanada: torre romànica, catedral, pintures, ponts i places; recorregut artístic i visual molt complet. Ecosistema pedagògic actiu (Osona) i referències com l’editorial Eumo. Love of Lesbian: ‘Miralls i Miratges’ (concert teatralitzat) El directe Domini escènic i gran connexió amb el públic: un concert que es viu com un espectacle total. Santi Balmes (veu) i Julián Saldarriaga (guitarra/veu) destaquen per carisma i versatilitat vocal. “Moment sense micro”: baixen a platea per interactuar amb el públic, afegint proximitat i humor. “Avui dia és molt difícil ser català… I com dius que es diu la teva banda?”: anècdota divertida sobre gires fora de Catalunya. Escenografia i recursos Concert teatralitzat amb escenografia de cartró que “cobra vida”, ombres xineses, titelles i joc de llums mesurat. Idea clau: tornar a la senzillesa i a la imaginació com a motor visual, evitant la inflació d’efectes. Trajectòria i repertori 20+ anys de carrera; referents de l’indie barceloní. Van començar en anglès i van consolidar-se en castellà. Discos i peces citats: 1999, La noche eterna, los días no vividos, El poeta Halley, Cuentos chinos para niños japoneses, «Incendios de Nieve». Presència mediàtica: banda sonora del programa Divendres (TV3). Bloc musical i comiat Escolta de «Incendios de Nieve»: to emocional i melòdic, mostra del vessant més somniador del grup. Llarg comiat en antena amb el leitmotiv “Bona nit” repetit, tancant l’episodi en clau amable. Idees clau Òscars: combinació d’encerts i sorpreses; debat recurrent sobre el ritme de Roma. Agora Vic: experiència cultural i gratuïta que marida pensament i patrimoni. Love of Lesbian: concert-espectacle amb narrativa visual, proximitat i cançons d’alta qualitat lírica i musical.

Introducció i agenda • Context del dia: vaga general i to distès de benvinguda, amb presentacions del grup (Rosa Alcalà, Jaume Vidal, Nacho i Cesc Ramos al control). • Avanç de temes: exposició de Kubrick al CCCB, bloc de cinema amb focus en Goya/Òscars, crítiques de Green Book, Alegría, tristeza, Cafarnaúm, Viaje al cuarto de una madre, Formentera Lady i repàs clàssic de The Quiet Man. Pausa musical amb R.E.M. – Losing My Religion. Exposició: Stanley Kubrick al CCCB Què ofereix l’exposició • Recorregut cronològic i temàtic de l’obra de Kubrick, des dels inicis com a fotògraf a Look fins a les seves pel·lícules icòniques. • Materials originals: càmeres i objectius adaptats del món fotogràfic, claquetes (amb proves de llum de The Shining), vestuari (uniformes dels “drugos” d’A Clockwork Orange), fotografies de rodatge i plafons bilingües. • Projeccions de fragments seleccionats de totes les obres clau: The Killing, Paths of Glory, Spartacus, Lolita, Dr. Strangelove, 2001, A Clockwork Orange, Barry Lyndon, The Shining, Full Metal Jacket i Eyes Wide Shut. L’univers Kubrick • Ús de música clàssica com a senya d’identitat: de “Also sprach Zarathustra” a valsos i peces de Šostakóvitx i el trio de corda de Barry Lyndon. • Detall curiós: passió de Kubrick pels escacs al set, reflectida a l’exposició. • Experiència global: imatge + so + documents en una visita d’uns 90 minuts. Preu assequible i disponible fins al 31 de març. Cinema: crítiques i debats Alegría, tristeza (Ibon Cormenzana) • Protagonista: Roberto Álamo, bomber que, arran d’un trauma extrem, pateix una pèrdua de la capacitat d’identificar i expressar emocions (alexitímia), vivint “en off” davant la seva filla preadolescent. • Estructura narrativa a base de flashbacks que revelen progressivament l’esdeveniment desencadenant. • Bloc hospitalari: retrat de psiquiatria (plantes tancades, tensions entre teràpies modernes i pràctiques antigues), amb ecos d’Algú va volar sobre el niu del cucut. • Interpretacions: Álamo monumental; gran suport de la nena i de la doctora. Cinema visceral i contingut que interroga sobre trauma, impotència i (des)connexió emocional. Green Book (Peter Farrelly) • Basada en fets reals (1962): gira del pianista Don Shirley (Mahershala Ali) pel Sud profund amb el xofer Tony Vallelonga (Viggo Mortensen). • Context i títol: el “Green Book”, guia de viatge per a afroamericans amb hotels i restaurants on eren admesos. • Temes clau - Racisme institucional i contradicció social: aplaudit a l’escenari, vetat a taula o lavabo. - Xoc de classes/codis: refinament i disciplina vs. carrer i pragmatisme; un duet tipus Quixot–Sanxo que es complementa. - Identitat artística de Shirley (clàssica, no jazz) i desencaix “entre dos mons”. • Moments destacats - Escenes de carretera i presó que el personatge “equivocat” resol gràcies al seu caràcter. - Correspondència amb la dona de Tony, interludi tendre i còmic. • Observacions - Interpretacions transformadores (Mortensen, Ali) i direcció sorpresa de Farrelly (maduresa darrere l’humorista de Dos tontos muy tontos). - Recomanada en V.O. per les parles (Brooklyn italià, anglès d’“Oxford”, accents del Sud). “El lavabo, el suyo está fuera.” — una frase que condensa el sistema de segregació Pausa musical • Efemèride: 28 anys de “Losing My Religion” de R.E.M.. Tema icònic dels 90 que connecta amb el to melancòlic i reflexiu del programa. Cafarnaúm (Nadine Labaki) • Drama libanès de miserabilitat urbana: un noi (±12 anys) denuncia els seus pares per haver-lo dut al món sense recursos ni cura. • Relat de supervivència amb un nadó a càrrec seu; ritme que insisteix en la duresa quotidiana. • Debat crític: alguns la titllen de “pornografia emocional” per la seva cruesa; el programa la defensa com a denúncia necessària, encara que exigent per a l’espectador. • Context: espai postconflicte al Líban, ecos històrics de la regió de Galilea i precarietat estructural. Viaje al cuarto de una madre (Celia Rico Clavellino) • Duet Lola Dueñas–Anna Castillo dins d’un microcosmos domèstic: dol i depressió materna, dependències i el desig d’emancipació de la filla. • Posada en escena austeríssima (pis, braser com a “personatge”), economia de mitjans i emoció continguda. • Lectura del programa: bona i sostinguda per les actrius, tot i que el dramatisme pot semblar menor del que planteja. Formentera Lady (Pau Durà) • José Sacristán és “l’últim hippie” a Formentera: vida precària, música amb banjo, i el xoc amb la realitat quan ha de cuidar el net (Nora Navas fa de filla). • Temes: fi d’una època, gentrificació (compra d’espais per hotels), paternitat/avi emergent, xarxa afectiva tardana. • Valoració: pel·lícula petita que creix sobre l’energia i carisma de Sacristán. Clàssic: The Quiet Man (John Ford) • Romanç irlandès amb constants culturals i masclistes visibles avui; gran clímax de baralla final. • Mirada crítica contemporània: encant formal vs. codis socials problemàtics; debat obert sobre la relectura dels clàssics. Altres apunts i recomanacions “Destroyer” (Karyn Kusama) • Avanç de cartellera: Nicole Kidman en un paper de policial dur que molts destaquen com la millor interpretació de la seva carrera. Farrelly, Òscars i V.O. • Sorpresa agradable amb Peter Farrelly a Green Book. Possible reconeixement als Òscars (es queda l’incògnita per al següent programa). • Recomanació insistida: veure Green Book en versió original per gaudir els accents.