episodis

Panorama general Programa molt complet sobre arts i cinema, amb crònica des de Londres (exposició de robots i col·lecció permanent de Turner), una parada a Sant Just per l’escultura de Montserrat Sastre, una ruta històrica per Esplugues de Llobregat i un tram final de crítica cinematogràfica: “El bar”, “Incerta glòria”, “1898: Los últimos de Filipinas” i “Múltiple”. També hi ha espurna musical amb ABBA i reflexions sobre noves formes de teatre participatiu. "És una exposició que et fa pensar com estem i com podem arribar" Londres: ciència i pintura Robots al Science Museum Què aporta l’exposició • Recorrido històric: dels autòmats medievals (monjo del s. XIII, pianola del XVII) fins a humanoides actuals (2014–2016), molts d’ells japonesos i industrials. Idees clau • Moviment avançat, però IA encara “verda”: enginyeria notable, però “zero d’ànima” i interacció limitada. • Impacte social: robots atenent en botigues, substitució de feines, noves modes i relacions humans–màquines; ecos de sèries i films: “Humans”, “Metropolis”, “Terminator”, “Her”, HAL 9000 de “2001” i “Eva”. • Format: molt amena, amb peces interactives; però una mica escassa en sales i amb tram central pobrament desenvolupat. Turner a la Tate Britain La visita • Davant de no poder entrar a Hockney, es gaudeix de Turner en la col·lecció permanent. Per què impressiona • Mestre de la llum, els cels i el mar; ús del color i de la boira que frega l’abstracció; ja amb 12 anys feia aquarel·les notables. • Diàleg amb Constable: aquest més realista i “fotogràfic”; Turner, més lliure i proto-impressionista. • Context: autonomia respecte a encàrrecs gràcies a galeria pròpia i burgesia londinenca; museus britànics amb entrada voluntària. Escultura i territori Montserrat Sastre al Celler de Can Ginestà (Sant Just) Exposició “Escultures” • Fusta com a matèria (fustes nobles i dures), acabats finíssims i treball totalment artesanal (gúbies, poliment). • Formes ascendents, espiritualitat i ecos de primitivisme amb abstracció (afinitats amb Henry Moore). Trajecte del minimalisme en ferro a la fusta. • Mostra petita però deliciosa, oberta uns mesos. Teatre a Igualada: noves dramatúrgies i participació • Festival amb múltiples peces simultànies: cal triar bé l’itinerari. • Teatre participatiu: el públic ajuda a resoldre conflictes; experiències amb mòbils/WhatsApp (per exemple, assetjament escolar escenificat i debatut en temps real). • Exemple social: el grup Imagina (Baix Llobregat) amb actors amb problemàtica mental i proposta interactiva (“Segundo Segunda”). Ruta històrica: Esplugues de Llobregat “De la Mà d’Esplugues” (últim diumenge de mes) • Can Tinturé (museu de ceràmica) i La Rajoleta (Pujol i Bausis), clau del modernisme. • Monestir de Santa Maria de Montsió: claustre gòtic desmuntat i re-muntat a Esplugues; sala amb peces i banderes històriques (referències a Lepant). • Topònims i etimologies: Espluga com a lloc de refugi; Sagrera com a perímetre sagrat. • Itinerari per masies i carrers: Can Casanova (residència de clausura), Can Ramoneda, Can Portada (Baró de Maldà), carrer Montserrat empedrat, parc dels Torrents i masia Can Fàbregues/Hospital (escenari de “La saga de los Rius”). Cinema: quatre títols (i un d’extra) “Múltiple” (M. Night Shyamalan) • Idea potent (personalitat múltiple) però execució desigual: interpretació discutida i gir a la bèstia que trenca el realisme psicològic. • Tractament de la dissociació percebut com lleuger i efectista. “1898: Los últimos de Filipinas” • Ambientació i repartiment sòlids (Tosar, Gutiérrez, etc.), però pretensiosa i massa llarga; repetitiva en espais i situacions; es manté per moments puntuals. “El bar” (Álex de la Iglesia) • Thriller claustrofòbic i dinàmic, amb tensió sostinguda, gore mesurat i resolució efectiva. Coral amb Blanca Suárez, Mario Casas, Carmen Machi. • Algunes decisions de personatge se senten forçades, però el conjunt funciona i enganxa. “Incerta glòria” (Agustí Villaronga) • Bona factura i ambientació al front d’Aragó, però per als tertulians, el film buida els “perquès” de la novel·la i es queda en melodrama sense el pes moral i històric de fons. Notes musicals i comiat • Record d’ABBA: 40 anys de “Dancing Queen” com a núm. 1 al Regne Unit; tancament amb “The Winner Takes It All”. • Recomanació: Boges d’Alegria; clàssics de Setmana Santa: “Ben-Hur” i, per Nadal, “El día de la bestia”.

Resum general Programa molt complet amb literatura, cinema, música i art. Es comença fort amb el doble volum d’Ian Kershaw sobre Hitler —una lectura clau per entendre l’ascens i caiguda del Tercer Reich— i s’encadenen crítiques i recomanacions de pel·lícules: la controvertida L’Hombre de las mil caras, la violenta i estilosa Dog Eat Dog, la nova d’Agustí Villaronga Incerta Glòria, el clàssic The Beguiled (El seductor) i la seva nova versió a càrrec de Sofia Coppola, el drama inspiracional 100 metros, el curt d’animació Piper, i la comèdia social Potiche. Entremig, un parèntesi musical amb la gran estafa de Mili Vanili i una ullada a l’exposició de retrats de Picasso. Tanca amb agenda cultural i un tast previ de Jo, Daniel Blake. Temes principals i idees clau Llibre • Hitler d’Ian Kershaw: Ubris i Nèmesi Obra de referència que sintetitza i amplia la recerca prèvia de Kershaw en dos volums: Ubris (naixement–1936, consolidació del poder) i Nèmesi (1936–1945, guerra i col·lapse). • Context i abast: història total del règim (no només l’Holocaust), amb gran rigor i estil pedagògic. • Claus interpretatives: el sistema de poder policèntric i competitiu al voltant del Führer accelerà la radicalització. • Psicologia del líder: indecisió calculada i ajornament de decisions fins deixar només l’opció més extrema. • Desenllaç: fidelitat al relat històric del búnquer i l’apocalipsi final del Tercer Reich. "El Führer donava unes línies molt generals… i a partir d’aquí els de sota competien entre ells." • Mirall actual: advertiment sobre símptomes d’ultradreta i deshumanització en crisis contemporànies. Cinema • L’Hombre de las mil caras (Alberto Rodríguez) Valoració majoritàriament desfavorables: • Falta d’implicació emocional i personatges "sosos" sense empatia. • Estètica i muntatge sense nervi; guió adaptat percebut com a fred i d’“encàrrec”. • Poc versemblant en recreació de figures reals i trames (Paesa, Roldán, política i tràfic d’armes). Cinema • Dog Eat Dog (Com a perros salvajes) — Paul Schrader Neo-noir criminal amb to tarantinià i segell propi de Schrader. • Trio d’exconvictes (Nicolas Cage, Willem Dafoe) en espiral de violència i caos. • Estètica potent: filtres, ritme, música 60’s/70’s i cops d’efecte. • Molt violença explícita; per a públic avesat al gènere. Art • Picasso retratista (exposició) • Mostra centrada en el retrat i etapes primerenques (blava/rosa) i barcelonines. • Debat sobre el Museu Picasso: gran a l’obra inicial, però amb forat en el període cubista d’“època d’or” en mostres temporals. Cinema • Incerta Glòria (Agustí Villaronga) Adaptació de Joan Sales que posa el focus en la interioritat moral més que en el front bèl·lic. • Menys èmfasi que al llibre en la crítica religiosa; més polaritat de bons/dolents però des de l’ambivalència humana. "La guerra, com més llarga, millor… perquè així es mor més gent" — una frase que ressona com a crítica a l’absurd i la crueltat del conflicte. • Reflexió de fons: necessitat de construir un discurs compartit i no perpetuar només el retret històric. Música • Mili Vanili: la gran estafa musical • Cas emblemàtic de playback industrial ideat per Frank Farian (també vinculat a Boney M). • Èxit massiu, un Grammy retornat i 80.000 denúncies de compradors; epíleg tràgic (suïcidi de Rob Pilatus). • Sonorització: “Girl You Know It’s True”. Clàssic i remake • The Beguiled (El seductor, 1971) i la versió de Sofia Coppola • Don Siegel + Clint Eastwood: thriller psicològic en un col·legi de noies del Sud durant la Guerra de Secessió; erotisme, gelosia i poder. • Atmosfera opressiva setentera, interpretacions sòlides (Geraldine Page). • Remake de Sofia Coppola (Colin Farrell, Nicole Kidman): escepticisme sobre el to i l’ambient, pendent d’estrena. Cinema • 100 metros (Marcel Barrena) • Drama de superació basat en fets reals sobre l’esclerosi múltiple. • Dani Rovira sorprèn en registre dramàtic; Karra Elejalde i Alexandra Jiménez aporten pes humà i humor mesurat; cameo de Maria de Medeiros. • Reconeixement a l’Institut Guttmann (anomenat “Goodman” al programa) pel seu paper en la neurorrehabilitació. Avanç • Jo, Daniel Blake (Ken Loach) • Retrat demolidor de la burocràcia i la precarietat. Reacció emocionada i recomanació imperdible per a la setmana vinent. Curt d’animació • Piper (Pixar, Alan Barillaro) • 6 minuts de fotorealisme a la platja amb un ocellet aprenent a superar la por i a liderar el grup. • Peça menuda però exquisida en narrativa i detall visual. Comèdia social • Potiche: Mujeres al poder (François Ozon) • Catherine Deneuve en una història d’empoderament: la “florero” que acaba dirigint l’empresa familiar. • To juganer i musical (ecos d’8 femmes) i ressons de Belle de Jour; crítica als matxismes estructurals. Agenda • Exposició d’Antoni Padrós a la Filmoteca: curts experimentals i provocació dels anys 60–70.

Visió general Episodi minimalista i monotemàtic on el locutor repeteix “Bona nit” al llarg d’aproximadament una hora. La repetició funciona com un mantra sonor dissenyat per afavorir la relaxació, la desconnexió mental i la inducció del son. "Bona nit" Aquest format prioritza la cadència i el silenci entre repeticions, creant un entorn suau i predictible que redueix l’estimulació. Temes principals Repetició com a mantra: la frase “Bona nit” es repeteix de forma constant per fomentar la calma. Ritme i estructura: cicles aproximats de ~30 segons, amb to i volum estables. Atenció plena i higiene del son: útil per a mindfulness, ASMR i rutines de descans. Absència de narrativa: no hi ha notícies, entrevistes ni música; focus exclusiu en la veu. Moments i estructura Obertura: s’estableix el to suau i nocturn amb la primera salutació. Bucle principal: el patró es manté sense variacions temàtiques ni pic d’intensitat, afavorint la previsibilitat i el relax. Tancament progressiu: el mateix ritme fins al final, pensat per acompanyar l’adormiment sense interrupcions. Per què funciona (en breu) Previsibilitat: disminueix la càrrega cognitiva i l’ansietat anticipatòria. Associació condicionada: la repetició de “Bona nit” pot esdevenir un àncora de son. Simplicitat auditiva: minimitza distraccions i ajuda a la desconnexió. Com aprofitar l’episodi Ajusta el volum a baix o molt baix. Temporitzador: programa l’aturada automàtica quan creguis que t’adormiràs. Respiració: sincronitza una respiració lenta (p. ex., 4-7-8) cada 1-2 salutacions. Ambient: foscor suau, llum càlida, dispositius en mode nocturn. Nota sobre els temes Malgrat la sol·licitud de múltiples temes, aquest episodi és monotemàtic: tota la durada es dedica al mateix element vocal repetitiu (“Bona nit”).

Panorama de l’episodi Programa de La Babilònia centrat en el cinema: ressenyes d’estrenes, debat sobre l’estat dels premis i una pausa musical per commemorar The Joshua Tree de U2. El to és amè i crític, amb contrastos d’opinió entre els col·laboradors. • Focus principal: “Manchester frente al mar”, “Split (Múltiple)” i “El contable”. • Debat: any fluix dels Òscars, comparacions amb altres edicions i Goya vs Òscars. • Recs “rampoines” dels Goya: “La puerta abierta”, mencions a “Contratiempo” i “100 metros”. • Anunci de clàssic: “Portero de noche” (a tractar més endavant). • Pausa musical: U2 – The Joshua Tree (30 anys), amb With or Without You. Debat inicial: Òscars vs Goya i selecció de nominades Idees clau • Percepció d’un any discret als Òscars: temes repetitius i “selecció final tova”, possiblement condicionada per pressions externes. • Comparativa amb anys potents (p. ex. 2000: Gladiator, Traffic, Erin Brockovich), on el “repartiment” de premis tenia més sentit pel nivell global més alt. • Discussió sobre representació i diversitat: constatació que hi ha hagut moltes pel·lícules amb actors de color; el grup matisa que la qualitat depèn de cada film, però enguany el conjunt els sembla irregular. • Valoració general: els Goya, en mitjana, més sòlids que els Òscars d’aquest any. "La selecció final és tova; el problema no és la creativitat general, sinó com es tria el que arriba a la cursa final." Ressenyes de pel·lícules Manchester frente al mar (Manchester by the Sea) • Drama de dol, culpa i (difícil) superació amb famílies desestructurades. • La interpretació de Casey Affleck genera debat: per a alguns és massa continguda; per a d’altres, és justament la dificultat de fer fàcil el que és difícil. • Escena destacada: abraçada impossible entre oncle i nebot — potència emocional en la incapacitat d’expressar afecte. • Consens: una de les fortes de la temporada, tot i que no una obra mestra incontestable. "Són incapaços d’abraçar-se; no saben com." Split (Múltiple) — M. Night Shyamalan • Thriller sobre trastorn dissociatiu d’identitat portat a la ficció extrema (23 personalitats). Idea potent: cada personalitat podria alterar la química corporal. • Efectivitat irregular: tot i una gran exhibició interpretativa (James McAvoy), el relat deriva cap a un segrest juvenil convencional. • Detall per fans: connexió amb “El protegido” al final (univers compartit). • Valoració global: correcte (aprox. 6/10); Shyamalan recupera pols però lluny del seu pic (El sexto sentido, El protegido). • Meta-debat: trajectòria del director amb idees bones no sempre ben desenvolupades. "Quan comences a connectar universos, això ja juga sobretot per als fans." El contable (The Accountant) — Gavin O’Connor • Thriller d’acció amb protagonista amb síndrome d’Asperger: capacitats matemàtiques extraordinàries i entrenament físic-militar; implicat en paradisos fiscals i neteja de comptes. • Bona factura d’acció i ritme; Ben Affleck funcional però limitadament expressiu. • Resultat: entretinguda i solvent, sense arribar a peça major. "Si voleu una bona pel·lícula d’acció, s’aguanta molt bé." Goya “rampoines” i altres títols Recomanacions i mencions • La puerta abierta: gran treball de Carmen Machi i Terele Pávez; sorpresa per la manca de premis respecte d’Emma Suárez (comparació pendent de veure tota la cursa). • Contratiempo: comentada com a molt ben muntada (nominació a muntatge). • 100 metros: dins la forquilla de títols a recuperar post-Goya. • Anunciat per a després: “Portero de noche” (clàssic contundent que “dóna per parlar”). Pausa musical • Celebració dels 30 anys de The Joshua Tree (U2). • Record especial per "With or Without You" i el salt del grup a superestrelles. "Semblava ahir que ballàvem el With or Without You; 30 anys ja!"

Resum general Episodi de Babilònia (Ràdio Desvern) amb to distès i crític sobre arts i cinema. Els temes centrals són: exposicions (CaixaForum i Can Ginestà), patrimoni (castell romànic de Loarre), Berlinale 2017 (i un flashback 2016 amb Hedi), i un especial Òscars 2017 amb debat intens entre La La Land, Moonlight i altres títols. Interludi musical en clau del Mes de la Dona, homenatjant Dusty Springfield. "El passat és història, el present és vida i el futur un misteri." Exposicions i art “Art i Cinema” (CaixaForum) • Exposició recomanada i amb recorregut cronològic: de primers dispositius (daguerreotips, fotografia de moviment) fins a les avantguardes (cubisme, expressionisme, surrealisme). • Peces, fragments de films clàssics (p. ex. El gabinet del Dr. Caligari, Faust, La caixa de Pandora) i materials gràfics per connectar història de l’art i llenguatge cinematogràfic. • Fort vincle amb la Cinémathèque Française: abundància d’autors francesos (Duchamp, Godard) i certa visió esbiaixada cap a França. • Crítica a partir dels anys 80: enfocament massa historiogràfic i poc desenvolupament de videoart, performance, instal·lació i body art. • Consell pràctic: reservar 1h30 per llegir, mirar fragments curts i comparar; comissariat sòlid malgrat el biaix geogràfic. “Jugant amb l’atzar” (Can Ginestà) • Sèrie de 15-20 quadres amb forta coherència visual: formes que, vistes conjuntament, generen unitat i “il·lusió d’insiem”. • Dispositiu participatiu: tires de paper per anotar què suggereix cada obra. • Debat sobre la possible estètica “burgesa” i la idea d’art “venible” vs. recepció sensible i gaudi igualment vàlids. • Digressió cinèfila: “Interestelar” desperta curiositat i reflexions posteriors, exemple de com una obra pot perdurar mentalment més enllà de la sala. Viatge i patrimoni: Castell de Loarre (Osca) • Castell romànic pur (s. XI), sense afegits gòtics; un dels millor conservats d’Europa occidental. • Ubicació en roca viva (castell roquer) i disseny defensiu: muralles, recorreguts en angle per evitar ariets, porta de l’església protegida. • Església romànica de gran alçària (mestres llombards), monumental per a l’època. • Anys d’ús militar, monàstic i de nou militar; el poble es va desplaçar i això en va afavorir la integritat. • Connexió cinematogràfica: rodatges de “Kingdom of Heaven” (Ridley Scott). • Visita guiada recomanada: 6 €, guia de 2 hores, poca restauració visible, experiència autèntica (no moblat, però molt escenogràfic). Mes de la Dona i interludi musical • Sant Just omple el març d’activitats (conferències, sortides, tertúlies) més enllà del 8M; crida a treballar-hi tot l’any. • Fons musical de veus femenines (Sade, Tina Turner, Donna Summer) i homenatge a Dusty Springfield (15 anys de la seva mort): elegància pop i vessant jazzística. Cançó destacada: “Anyone Who Had a Heart”. Berlinale Berlinale 2017: palmarès i destacats • Or d’Or: On Body and Soul (Ildikó Enyedi, Hongria). Història de dues persones solitàries que s’acosten; joc entre por, inhibició i humor. • Millor òpera prima: Estiu 1993 (Carla Simón, Catalunya). Duresa íntima d’una nena que s’adapta a una nova llar després de perdre la mare. • Competició disputada amb Aki Kaurismäki: “The Other Side of Hope” (immigració, refugi i humanitat). • Guió (Ós de Plata): Una mujer fantástica (Sebastián Lelio, Xile). • Premi del Jurat: Félicité (Alain Gomis). • Nota editorial: programació percebuda com cinema de qualitat. Berlinale 2016: “Hedi (Un vent de llibertat)” • Film tunisià premiat (millor actor i millor òpera prima): matrimoni concertat i un jove que descobreix una altra via vital i afectiva. • Temes: emancipació masculina, tradició vs. modernitat, pes familiar, i transformacions socials post Primavera Àrab (impacte en el turisme i en projectes vitals). • Debat sociocultural: contrast d’occidentalització urbana amb persistència de codis de gènere (vel, segregació d’espais), i l’augment de formes d’integrisme importades. • Testimonis i experiències personals reforcen la lectura crítica de context. Òscars 2017: debats, elogis i decepcions • Valoració general: any fluix; percepció d’Òscars cada cop més comercials i menys exigents. La La Land vs. Whiplash • Punts forts: música i cançó; moments finals d’alta volada jazzística. • Crítiques: tòpics de parella, trams lents, relació poc creïble, emoció intermitent. • Comparació amb “Whiplash” (mateix director, Damien Chazelle): es destaca més intensitat, emoció i clímax a Whiplash, considerada “superior” en direcció i impacte. Jackie (Pablo Larraín) • Elogis a la posta en escena, muntatge i treball psicològic; càmera propera a una Natalie Portman superlativa. • Definida com a impecable i de gran potència emocional i formal. Moonlight (guanyadora) • Òscar a millor pel·lícula, guió adaptat i actor de repartiment. • Virtuts: temes socialment potents (gueto, masculinitat, bullying, homosexualitat, drogues) amb mirada intimista i pressupost baix. • Retrets: direcció i guió sobris però poc memorables, final percebut com abrupt; manca de frases o imatges que quedin gravades. • Lectura del premi: possible correlació amb context social i comparació amb un any de nivell irregular. Altres destacats • Manchester by the Sea: Casey Affleck, premi merescut per contenció i complexitat del personatge; record per Viggo Mortensen (nominat per Captain Fantastic). • Hasta el último hombre (Hacksaw Ridge, Mel Gibson): realisme bèl·lic extrem, muntatge i immersió poderosos; patriotisme amb to crític; menys profunditat psicològica coral però gran eficàcia cinematogràfica. • Curtmetratge Timecode: idea original, coreografies ocultes i humor subtil; celebració de la nominació. Recomanacions exprés • Reserveu temps per gaudir “Art i Cinema” al CaixaForum. • Visiteu el castell de Loarre amb guia. • Seguiu els títols de la Berlinale (especialment “On Body and Soul” i “Estiu 1993”). • Recupereu Jackie; valoreu Moonlight sabent el seu to contingut; i, si us agrada la guerra realista, Hacksaw Ridge. • Escolteu Dusty Springfield en el marc del Mes de la Dona.

Resum general Un episodi coral i molt dinàmic amb tocs d’humor que recorre cultura i memòria històrica. Del 23F i el llibre de Javier Cercas a una petita exposició d’art local, passant per dos musicals de pes i un tram final de cinema amb dues nominades als Òscars. Entre mig, homenatge musical a Al Jarreau i una lectura amable de Sílvia Soler. "Que se sienten, coño" — la frase icònica del 23F que vertebra l’anàlisi d’“Anatomía de un instante”. Temes principals 23F i “Anatomía de un instante” (Javier Cercas): crònica analítica i literària del cop d’estat del 1981, el context internacional conservador i el paper d’Adolfo Suárez, Gutiérrez Mellado i el rei. Art – “Simbolisme i Palaus”: exposició íntima amb dibuixos de Joan Bueno i Xavier Ribó que connecta arquitectura institucional i imaginari simbolista. Teatre musical: Les Mis 24-601 (Sant Vicenç dels Horts): gran elenc amateur amb música en directe i tres hores de funció—un “macromusical” de nivell. Gente Bien (La Cubana): sàtira metateatral, humor de segell pròpiament cubanesc i recorregut per 1900, 1951 i anys 80. Cinema: Comanxeria (Hell or High Water): western modern sobre crisi, bancs i ètica a Texas. Manchester by the Sea: drama intimista de dol i vincles familiars amb interpretació majúscula de Casey Affleck. Homenatge musical: record a Al Jarreau amb “Moonlighting”. Lectura amable: Sílvia Soler, “L’estiu que comença”, una novel·la càlida i vital sobre família, amistat i reinventar-se. Art i exposicions “Simbolisme i Palaus” (Joan Bueno i Xavier Ribó) • Exposició petita però suggeridora al Centre Cívic Folch i Torres (c/ Reina Amàlia, 31, Barcelona). • Joan Bueno: dibuixos d’espais institucionals (Parlament, Ajuntament, Generalitat), acabat polit i aire contemporani. • Xavier Ribó: to més misteriós i evocador, amb ecos de cases “de pel·lícula de terror”, alineat amb el moviment del simbolisme (finals s. XIX) — figures esotèriques, atmosferes fosques. Teatre musical Les Mis 24-601 (Les Misérables, Centre Catòlic de Sant Vicenç dels Horts) • Producció local amb gran elenc (adults i nens) i música en directe; èxit de públic amb pròrrogues. • Fidel a l’esperit de Victor Hugo: redempció, dignitat i ascens social de Jean Valjean (el número 24.601, que dona subtítol a la versió). • Dedicatòria especial als refugiats, “els miserables del segle XXI”. • Escenografia àgil per a una funció de tres hores; talent sorgit de canteres locals (Happy Day, Deu de Veu, etc.). Gente Bien (La Cubana) • 100% ADN La Cubana: teatre dins del teatre, ruptura constant del to “seriós” i joc amb el públic. • Relectura divertida de l’obra de Santiago Rusiñol — del modernisme i el mobiliari “Lluís XVI” a la parla forçada en castellà en cercles burgesos. • Tres períodes: inicis s. XX, 1951 (franquisme) i anys 80 (recuperació del català i “progres” ja burgesos). • Recupera figures icòniques de la companyia (Mont Plans, Mercè Comas) i multiplica els gags visuals (atenció a les plantes!). Llibres Javier Cercas – “Anatomía de un instante” (23F) • Narració densa i molt documentada del cop: context previ, la irrupció de Tejero al Congrés, i conseqüències. • Eix simbòlic: la imatge on Suárez i Gutiérrez Mellado romanen dempeus mentre volen trets. • Context internacional de gir conservador (Thatcher, Reagan, Wojtyła) i crisi interna (economia, terrorisme, autonomies), que afavoreix temptacions d’“ordre”. • Evita conspiranoies: posa l’accent en el factor humà (capitans generals dubtant entre risc personal i deure) i en com això decanta el desenllaç. Sílvia Soler – “L’estiu que comença” • Novel·la càlida, amable i vital per a lectura de tauleta de nit: amistat, família, cicles anuals (Sant Joan), dol i capacitat de refer-se. • Premi Ramon Llull 2013. S’esmenten altres títols de l’autora i, en paral·lel, lectures de gènere (Dolores Redondo, trilogia del Baztán) i gustos personals. Cinema Comanxeria (Hell or High Water) • Western contemporani en paisatge de crisi hipotecària: dos germans atracen sucursals del mateix banc que vol expropiar la seva finca. • Dualitat llei/ètica amb dos rangers (un d’ells d’origen nadiu) i comunitats perdedores (del desplaçament indígena als fons voltor). • Escenes memorables i subtext social; crítica a traduccions de títols. Humor negre puntual: “Aquí servimos chuletones.” Manchester by the Sea • Drama de dol i responsabilitat amb interpretació colossal de Casey Affleck i posada en escena precisa (muntatge en paral·lel, fredor emocional). • Retrat de vincles (oncle–nebot) i gestos mínims que colpegen sense grandiloqüència. • Nota: film de Kenneth Lonergan (al programa es confon amb Matt Ross); connexions amb “You Can Count on Me” i “Margaret”. Interludi musical • Record a Al Jarreau (va morir el 12 de febrer, 76 anys), veu-instrument del jazz i el nou R&B. S’escolta “Moonlighting” (tema de la sèrie Luz de Luna). Apunts i curiositats • Debat sobre burgesia i llengua (català/castellà) a Gente Bien, sense ofendre, amb bon humor. • Referència cinèfila: Fellini i Jung — somnis, imatges i inconscient col·lectiu com a motor creatiu. • Avanç: intenció de comentar “Que Dios nos perdone” i recuperar “Tarde para la ira” en futurs programes.

Resum general Programa amb to cultural i cinèfil que enllaça reflexions sobre el llenguatge del cinema, agenda d’exposicions a Londres, una conversa profunda sobre Leonardo da Vinci i Miquel Àngel, i crítiques de diverses pel·lícules (de thrillers recents a clàssics moderns). També hi ha una pausa musical per homenatjar Nat King Cole i una nota final sobre “Estiu 93” a la Berlinale. Temes principals 1) Llenguatge cinematogràfic: Nunes i la força de la mirada • Es comenta l’exposició dedicada al cineasta Nunes i el seu treball amb la mirada i el punt d’atenció dins del pla. • La idea clau: el realitzador ha de saber on mira l’espectador i com mantenir la continuïtat del “punt de mirada” en el tall de pla. "Proposava a l’actor que mirés a mil metres més enllà... és un fet que dona molta força a l’expressió." • Crítica tècnica a La La Land: suposada incoherència d’ús del format cinemascope en diverses escenes verticalitzades i composicions poc aprofitades; comparacions amb el vigor del muntatge i els diàlegs de Woody Allen i ecos de musicals clàssics. 2) Exposicions a Londres: Hockney i Robots • Tate Modern: retrospectiva de David Hockney (colors vius, icona del pop art; fins al 29 de maig). • Science Museum: Robots (història dels autòmats, del monjo medieval fins als humanoides hiperrealistes d’Osaka; rèplica de la robot de Metropolis). • Comentaris pràctics: logística de viatge, museus gratuïts (en part), objectiu de veure també un musical. 3) Literatura/Història de l’art: Leonardo vs. Miquel Àngel • Llibre sobre la “rivalitat” entre els dos genis: s’hi matisa que van ser contemporanis amb trajectòries desiguals (diferència generacional) i que la rivalitat és en part novel·lada. • Context: del pensament medieval al renaixentista humanista; Leonardo (observació, recerca); Miquel Àngel (passió i la pedra que parla), però tots dos permeables al nou humanisme. • El David de Miquel Àngel: pensat per a una ubicació elevada al Duomo (mans i cap més grans per perspectiva); polèmiques sobre la col·locació final i intervenció de Leonardo en el debat. • Palazzo Vecchio: encàrrecs de batalles a Leonardo i Miquel Àngel, tècniques fallides, i posterior palimpsest pictòric sota els murals de Giorgio Vasari. • Comparació amb Bernini com a cota superior en escultura barroca (virtuosisme tàctil del marbre). 4) Cinema: crítiques i debats • La chica del tren (Tate Taylor): thriller amb muntatge intel·ligent i bona Emily Blunt; guió previsible i polèmic per la representació del dol i els gelos. • En el centro de la tempestad (Bertrand Tavernier): policíac amb Tommy Lee Jones i John Goodman; bones premisses sobre corrupció sistèmica, però excés de repeticions violentes al tram final. • Tarde para la ira (Raúl Arévalo): opera prima potent; tensió sostinguda, contenció interpretativa d’Antonio de la Torre i memorable secundari (Manolo Solo). Alternança de violència explícita i fora de camp; ecos de La caza (Saura) i escenes de conversa “tarantinianes”. • Captain Fantastic: educació alternativa, debat sobre límits, socialització i llibertat dels fills; el film provoca pensament i evolució del pare cap a la moderació. • Atrapado en el tiempo (Groundhog Day): clàssic de Harold Ramis amb Bill Murray; una premissa simple que evoluciona cap a reflexions sobre el temps, l’amor i el sentit de l’existència. "Potser Déu no és que tingui poder, sinó que porta tant de temps aquí que ho sap tot." • Los 7 Magníficos (remake) i Silverado: crítica severa al remake; reivindicació de Silverado com a veritable revival del western pre-Unforgiven. 5) Música i novetats • Homenatge a Nat King Cole amb “Unforgettable”. • Notícia: Estiu 93 (Carla Simón) causa sensació a la Berlinale. Idees destacades (claus) • La mirada i el punt d’atenció són estructurals per a la narrativa audiovisual; canviar de pla mantenint el mateix punt guia facilita la continuïtat perceptiva. • Cinemascope mal aprofitat pot desvirtuar la composició; cal entendre el format i la posada en escena. • Renaixement com a cruïlla: Leonardo (observació, inacabament fecund) vs. Miquel Àngel (passió, forma, la pedra parla), amb diàleg constant amb la tècnica i la política d’encàrrecs. • Tensió cinematogràfica: la contenció, l’ús del fora de camp i el ritme poden ser tan efectius com la violència explícita. • Captain Fantastic obre el debat sobre educació, autonomia i comunitat: saber cedir i integrar avantatges socials sense trair valors. • Groundhog Day exemplifica com una premissa d’alta alta-concept es pot desplegar amb imaginació i arcs transformadors sense grans artificis.

Resum global Episodi variat i molt viu de cultura: poesia, música clàssica, cinema d’actualitat i arts visuals. El programa arrenca amb un tast de poesia de Carles Duarte i entra de ple en el Festival Mozart de l’Auditori (Simfonies 39, 40 i 41), per després recórrer els Goya 2017 amb anàlisi de títols clau com La propera pell, L’home de les mil cares i el curt Timecode. La segona meitat se centra en estrenes i nominades als Òscars: La La Land, Elle, Múltiple i Comanxeria. Tanca amb una exposició de figures de suro de Pere Siurana i un cicle documental a la Filmoteca sobre la Revolució Cubana. Temes principals 1) Poesia: Carles Duarte • Lectura de poemes de Cavalls de Llum com a porta d’entrada a una reflexió sobre la paraula, el silenci i l’horitzó vital. • Breu perfil de Duarte: trajectòria cívica i cultural, to conciliador i respecte per la llengua i la cultura. "Tot és alè i llavor i cerca el seu nom en el silenci." 2) Música clàssica: Festival Mozart a l’Auditori • Programa centrat en Mozart: obertura d’El rapte del serrall, Concert per a violí núm. 3 (Sol M) amb el solista Giuliano Carminyola i les Simfonies 39, 40 i 41. • Direcció convidada: Jean-William de Briand; xerrada prèvia molt amena i multilingüe. • Curiositat històrica: hipòtesi de trilogia maçònica – 39 (iniciació), 40 (dubte i angoixa), 41 (triomf). • Experiència acústica de l’Auditori: so excel·lent i programa cuidat, amb materials de mà disponibles a la web. 3) Cinema: Goya 2017 i crítiques • Gala àgil (Dani Rovira) amb orquestra marcant el temps d’agraïments i final “a l’hora”. • Premis destacats: - Emma Suárez doblement premiada (protagonista per Julieta i repartiment). - Roberto Álamo (Que Dios nos perdone). - J.A. Bayona i apartats tècnics per Un monstruo viene a verme. - Tarde para la ira (millor pel·lícula i direcció novella per Raúl Arévalo) i Manuel Solo (actor de repartiment). • Anàlisi a fons de: - La propera pell: thriller emocional sobre identitat i maternitat, amb grans interpretacions d’Emma Suárez i Álex Monner; atmosfera pirinenca i seqüència de ball memorable. - L’home de les mil cares: sòlida ambientació i grans treballs d’Eduard Fernández i Carlos Santos, però tema poc estimulant per alguns oients. - Timecode: curt premiadíssim (Gaudí, Goya i reconeixement a Cannes) per la seva comunicació mitjançant el ball; elegant i precís, però percebut com lineal. 4) Òscars i estrenes • La La Land: homenatge al musical clàssic amb gran pròleg i epíleg; se li retreu certa carrincloneria, diàlegs prims i una química justa entre protagonistes, tot i la bona factura musical i visual. • Elle (Paul Verhoeven): bon nivell interpretatiu (Isabel Huppert), però es percep massa “burgesa” i previsible comparada amb el Verhoeven més punyent. • Múltiple (M. Night Shyamalan): thriller sobre personalitat múltiple; interessant pel joc amb la salut mental i la dinàmica espectador-director, però amb excés de personalitats i alguns fils simbòlics que no acaben de lligar. • Comanxeria (Hell or High Water): neo-western texà sobre bancs, armes i desesperació de la “white trash”; interpretacions sòlides (Jeff Bridges) i gran paisatge, encara que es queda a mitges com a “nou clàssic”. • Repàs ràpid a altres nominades: Arrival (La llegada), Lion, Moonlight, Manchester by the Sea. 5) Arts visuals i memòria • Exposició de Pere Siurana (L’illa Diagonal, fins al 18 de febrer): 250 escultures de suro, virtuosisme artesanal i debat obert entre imitatio i innovació artística. • Filmoteca de Catalunya: cicle documental sobre els primers anys de la Revolució Cubana (col·laboració amb la Cinemateca Cubana i el Museu Reina Sofía), amb títols com 79 Primaveras, Hasta la victoria siempre o Guantánamo. Moments destacats • “Hipòtesi maçònica” de les tres últimes simfonies de Mozart: una lectura simbòlica que enriqueix l’audició sense restar autonomia a cada simfonia. • La seqüència del ball a La propera pell: cinema de mirades i tensió emocional continguda. • Gala Goya “cronometrada” amb orquestra: ritme, concisió i millor experiència d’espectador. Conclusions i recomanacions • Música: imprescindible aprofitar els programes de mà i les xerrades prèvies de l’Auditori per aprofundir en el context de les obres de Mozart. • Cinema espanyol: Tarde para la ira i La propera pell sobresurten pel pols narratiu i interpretacions; Timecode confirma l’excel·lent moment del curt. • Òscars: entre el lluïment formal i l’ofici (La La Land, Arrival), hi ha propostes sòlides però menys “rodones” del que prometien. • Arts: visita recomanada a l’exposició de Pere Siurana per valorar l’ofici i reflexionar sobre art vs. artesania; i a la Filmoteca per una mirada històrica a Cuba.

Resum general Un programa intens i àgil on l’equip repassa cultura i cinema amb mirada crítica i molta complicitat. Destaquen l’homenatge a figures desaparegudes (John Hurt i Emmanuelle Riva), l’alegria del musical teatral de Priscilla, reina del desierto, l’exposició de Ramon Casas a Sitges i un bloc cinèfil potent: Premis Gaudí (gala i polèmiques), anàlisi d’Un monstre ve a veure’m, visió crítica de Les amigues d’Àgata, entusiasme per El rei borni i recomanació entusiasta de Cerca de tu casa. Es tanca amb l’aposta pels Goya: Tarde para la ira i una dissecció de Nightcrawler. "Hem deixat clara la nostra simpatia per les coses petites..." Una declaració d’intencions: valorar el cinema modest però intens, sense renunciar a grans títols quan toquen l’ànima. Temes principals Memorabilia i obituaris • Record emotiu a Paloma Chamorro i a la vitalitat de la Movida dels 80 (televisió, música i transgressió). • Homenatge a Emmanuelle Riva: de Hiroshima mon amour a Amour, figura clau del cinema d’autor. • Homenatge a John Hurt: papers memorables a The Elephant Man, Alien, Midnight Express, V for Vendetta... Un “secundari d’or” que ennobleix cada escena. Teatre musical: Priscilla, reina del desierto (versió teatral) • Road movie en clau musical i viatge interior sobre identitat, respecte i convivència. • Punts forts: vestuari vistós, cor espectacular, selecció disco (Madonna, Village People, Gloria Gaynor, Tina Turner...) i interacció amb el públic. • To més amable que al film, però sense perdre el substrat humà i de denúncia. • Notes d’actualitat que connecten amb el present i accentuen la frescor escènica. Art: “Ramon Casas. La modernitat anhelada” (Sitges) • Seu: Palau Maricel (al costat del Cau Ferrat). • Eixos de l’exposició: - Bohèmia i els Quatre Gats (Casas, Rusiñol, Utrillo; complicitat amb Picasso). - París i la influència del modernisme. - La paradoxa de l’artista modern: temes clàssics (toreros, manoles) en plena modernitat. - La “poètica de la multitud”: masses, processons, esdeveniments, sempre amb mirada estètica, no pamfletària. - La dona a l’obra de Casas: del “dolce far niente” a dones llegint, fent esport o en moviment; focus en Júlia Peraire. • Obres provinents de col·leccions variades (MNAC, Tissen, Montserrat, Víctor Balaguer...). • Experiència recomanada: combinar visita a Maricel i Cau Ferrat; diumenge, opció de visita guiada. Homenatge musical • Record a Bimba Bosé amb la peça a duo amb Miguel Bosé; breu repàs de la seva faceta musical. Premis Gaudí: gala i polèmiques • Gala més àgil i continguda (Bruno Oro, discursos curts “controlats pel fum”). • Palmarès dominat per Un monstre ve a veure’m (8 premis): reconeixement tècnic i d’impacte, però debat sobre el predomini respecte a títols més “petits” i arriscats. • Crítica a certes decisions d’interpretació (percepció d’efecte “nom” en alguns guardons) i infravaloració de films com L’amor de Lluís XIV, El rei borni o Cerca de tu casa. Anàlisi de títols • Un monstre ve a veure’m (Bayona) - • Impecable tècnicament (aquarel·les, efectes), metàfora sobre el dol i el “monstre” interior. - • Crítica: emoció percebuda com a més “visual” que profunda; personatges a vegades esbossats; part de l’audiència surt colpida, però el debat intern de l’equip és viu. • Les amigues d’Àgata - • Òpera prima feta amb crowdfunding: naturalisme generacional. - • Crítica severa: temes poc consistents, posada en escena feble; es demana més substància. • El rei borni - • Adaptació teatral que brilla en diàlegs, ritme i interpretacions; humor negre i tensió moral. - • Especial menció a la versemblança del policia i al duel d’idees entre parelles. • Cerca de tu casa - • Drama musical sobre els desnonaments (2008), amb cançons de Sílvia Pérez Cruz i coreografia de Sol Picó. - • Recomanació ferma: realisme, poesia i emoció amb un format híbrid discret i potent. Premis Goya i recomanacions • Tarde para la ira (Raúl Arévalo) - • Thriller d’hiperrealisme de barri: escenaris reals, càmera discreta, diàlegs creïbles i tensió sostinguda. - • Interpretació magnètica d’Antonio de la Torre i excel·lent direcció d’Arévalo. - • Escenes “tarantinianes” de taula i silencis que couen; final que deixa “mal cos” i invita al debat moral. • Una història japonesa - • Romance singular en paisatges oberts; ecos d’Hiroshima mon amour; final sorprenent. • Nightcrawler - • Retrat sinistre del periodisme del morbo: Jake Gyllenhaal es transforma en un antiheroi psicopàtic i autodidacte. - • Estètica nocturna, ritme d’adrenalina i crítica a mitjans i públic: colpidora i sense concessions. Idees clau • Valor a l’autoria i al cinema modest: quan hi ha mirada i risc, el pressupost és secundari. • No tot impacte visual és impacte emocional: la profunditat neix dels personatges i del subtext. • Premis vs. qualitat: el prestigi real s’assenta premiant obra valenta i amb substància.

Introducció Programa cultural amb focus en art, literatura i cinema. Es presenten la Rosa Alcalá, el Jaume Vidal i el Nacho Alonso, i s’avança una escaleta molt completa. Art i exposicions Viatge i paisatge: la petjada d’Herzog a Santa Mònica • Es comenta una exposició al Centre d’Art Santa Mònica que rememora el viatge a peu d’Herzog de Munic a París i reflexiona sobre el paisatge com a matèria artística. • La mostra “tradueix” el gest d’Herzog en 12 obres de nous artistes i posa en valor la seva manera de convertir cada història en una peça poètica. • Idea clau: el desconegut en els mapes com a «zona de monstre» — metàfora de tot allò no explorat que l’art pot revelar. Filmoteca: Eugène Green i el barroc • La Filmoteca programa un cicle dedicat a Eugène Green, cineasta fascinat pel teatre barroc francès. • El barroc s’hi presenta com a theatrum mundi: dualitats i contradiccions que conviuen, una espectacularitat que aparentment «no aprofundeix» però que obre una realitat poètica subjacent. • Referències i ponts: Peter Greenaway i Derek Jarman com a cineastes que també han recreat estètiques barroques. Abstraccions i figuracions: mirar, llegir, sentir • Debat sobre com abordar l’abstracció: el sentit de l’artista vs. el de l’espectador, i la "comunió" ideal entre tots dos. • Consell: quan falta context, deixar-se portar pels colors, línies i ritmes. • Espai local “La Saleta”: petit fons amb obres de Tàpies, Chillida, Dalí i Miró; exemple de patrimoni de proximitat que sorprèn. Llibres Franz Kafka — El procés • Resum: un home, K., és encausat per un tribunal inaccessible i opac; la culpa mai queda clara. El relat oscil·la entre el somni i l’hiperrealisme administratiu. • Figures clau: l’advocat, el pintor i el sacerdot — tots vinculats al poder judicial i a la seva imatge. • Lectura temàtica: alienació, burocràcia, poder i culpa; possible arrel autobiogràfica (tensió amb el pare; vocació literària vs. vida burgesa). • Adaptacions i ecos: la versió d’Orson Welles (1962) amb Anthony Perkins; ressonàncies en Brazil de Terry Gilliam. "No sé ni de què m’acusen" — la perplexitat kafkiana com a experiència universal davant l’arbitrarietat. • Efecte lector: malestar psicològic que es fa somàtic; l’adjectiu kafkià com a síntesi d’una atmosfera única. Cormac McCarthy — La carretera • Món postapocalíptic d’una desolació gris: un pare i un fill caminen carregant «el foc» de la civilització i la moral. • Estil: frases curtes, punts tallants i passatges onírics; ritme de «flashs» que reforça el perill constant i l’urgència. • Nucli emocional: la paternitat com a motor de supervivència i d’esperança (viure per l’altre). • Adaptació cinematogràfica: film fidel amb Viggo Mortensen. "Quan vaig acabar el llibre vaig tenir la sensació de quedar-me sec per dins i per fora" — una prosa que resseca, gèlida i mineral. Música i memòria • S’escolta “Des de la llibertat” d’Ana Belén en català. • Recordatori i comiat a José (Luis) Ferrer i Bimba Bosé, destacant la seva versatilitat i compromís. Cinema Florence Foster Jenkins (Stephen Frears) • Biopic lluminós i tendre sobre la pitjor cantant d’òpera dels EUA: una mirada sobre l’autoengany, l’autoestima i l’amor. • Interpretacions: Meryl Streep descomunal i Hugh Grant en estat de gràcia; el pianista (jove, brillant i còmic) aporta un contrapunt deliciós. "S’ha de ser molt bona actriu per cantar tan malament" — la precisió de Streep fent desafinar és un gag d’alta escola. • Subtext: percepció auditiva, malaltia, i el paper dels diners en la construcció d’un mite personal. Tren a Busan • Cinema de zombis d’alta posada en escena: ritme, moviment i tensió en un espai tancat i en cursa (el tren). • Capes socials: del pare «tauró» financer a la redempció via la cura de la filla; figures memorables com el maquinista o el «cap» tirànic. • Comparacions evocades: Runaway Train, ecos de Deixa’m entrar (pel tractament humà del gènere) i, tangencialment, musicals com Moulin Rouge o l’efecte fenomen de La La Land. "Sempre hi ha una porta" — la pel·lícula manté la tensió però ofereix escletxes dramàtiques de sortida. Temporada de premis (Gaudí, Goya, Òscars) • Directors destacats als Gaudí: Albert Serra (La mort de Lluís XIV), Isa Campo/Isaki Lacuesta (La propera pell), J.A. Bayona (Un monstre ve a veure’m), Marc Crehuet (El rei Borni). • Es preveu un tram intens de projeccions i comentaris. Un monstre ve a veure’m • Fantasia emocional de gran impacte visual (el teix/monstre) al servei d’un relat sobre el dol anticipat, la culpa i l’acceptació. • El monstre funciona com a dispositiu narratiu i terapèutic, ajudant el nen a elaborar el trauma. L’olivera • Premissa potent: el patrimoni natural (una olivera centenària) com a memòria familiar i àncora d’un avi amb Alzheimer. • Valoració crítica: tot i bones intencions i interpretacions solides, el viatge fins Düsseldorf resulta descafeïnat i de credibilitat discutible; queda la denúncia sobre l’espoli d’oliveres com a patrimoni. Tancament • Apunt emotiu a “Els ponts de Madison” i comiat del programa.

Visió general del capítol Un episodi coral i molt dinàmic on el grup repassa amb entusiasme art local, literatura clàssica i periodística, música solidària, cinema d’autor i comercial, un documental amb mirada filosòfica i una sèrie de ciència-ficció social. Els fils temàtics que travessen la conversa són el romanticisme, la quotidianitat com a matèria creativa, l’ètica de les decisions i la tecnologia en la nostra vida. “El més bonic que tenim a la vida és la vida pròpia.” — (paraules citades de José Mujica a ‘Frágil equilibrio’) Art i exposicions Context Duchamp i l’art de la còpia (Cornellà) • Recorden la Societat d’Artistes Independents i l’esperit anti-censura de Marcel Duchamp per situar una mostra d’alumnes del Taller d’Art Juan García Nieto a Cornellà. • Debat sobre la còpia com a etapa formativa: copiar per aprendre l’ofici (exemple de Picasso) i, després, evolucionar cap a una veu pròpia. • Es destaquen còpies de peces canòniques (com La rendició de Breda de Velázquez) i la qualitat desigual —algunes molt reeixides. Ignasi Rosés a Can Ginestà (Sant Just) • Exposició de caràcter més arquitectònic que pictòric, amb joc d’estructures, espai i llum, integrant fins i tot les finestres antigues de la sala. • Experiència sorpresa-poètica: entrar-hi desconcerta i alhora agrada per la seva coherència formal. Llibres ‘El fantasma de Canterville’ (Oscar Wilde) • Relat breu, irònic i tendre: una família escèptica neutralitza el fantasma “clàssic” (llençol, cadenes), que acaba deprimit i humanitzat. • Temes: romanticisme gòtic, inversió de rols del terror, empatia amb l’espectre i vincle amb la filla gran que condueix a un final emotiu. • Val la pena per la mala bava elegant de Wilde i la lectura ràpida (≈50 pàgines). ‘Gomorra’ (Roberto Saviano) • Crònica periodística sobre la Camorra napolitana al segle XXI: crueltat, eficiència organitzativa i explotació de les escletxes del sistema per eludir la prova judicial. • Dimensions econòmiques: infiltració en sectors legals (arriben a un % significatiu del PIB) i reclutament de menors. • Efecte mirall amb el cinema: els mafiosos imiten codis i posats de pel·lícules; Hollywood, alhora, romantitza. • Valor central: versemblança i detall d’investigació. Música El disc de La Marató • Reivindicació del disc solidari (lesions medul·lars i cerebrals). Edició amb doble selecció de temes i preu popular. • Moment destacat: Mònica Naranjo i una ‘Amazing Grace’ de to “òpera rock” interpretada a la Sagrada Família —potència vocal i acústica simbòlica. Cinema ‘Patterson’ (Jim Jarmusch) • Retrat minimalista d’un conductor d’autobús-poeta: set dies a la ciutat de Paterson, on la quotidianitat esdevé poesia. • Recursos: text del poema a pantalla, música i imatge per consagrar el moment creatiu a partir d’objectes trivials (llumins blaus, etc.). • Personatges: parella estimada però diferent (ell estable; ella inquieta i canviant, tot en blanc i negre), gos carismàtic i ecos de Romeu i Julieta invertit al bar. • Avís d’estil: ritme calmat i contemplatiu; cal saber què s’hi va a veure. ‘1898. Los últimos de Filipinas’ • Valoració crítica: pretensiosa visualment esplèndida (uniformes, desembarcament), però amb una tesi antibel·licista sobre l’absurditat d’un setge ja perdut. • Eix dramàtic: la tossuderia jeràrquica davant la vida dels joves soldats. Premis i tendències: cap als Goya amb ‘Tarde de ira’ • Radiografia prèvia (Forqué, nominacions): expectatives repartides. • ‘Tarde de ira’ (Raúl Arévalo): thriller de venjança sec i tens, amb ecos del Saura dels 70/80. Antonio de la Torre en estat de gràcia. • Cinema “petit” que es fa gran per intensitat i posat en escena auster. ‘Passengers’ • Premissa: nau interplanetària, hibernació i despertar anticipat d’ell; soledat extrema i dilema d’ètica relacional en despertar-la a ella. • Tò: romanç de ciència-ficció amb qüestions sobre egoisme, veritat i supervivència; robot cambrer com a catalitzador de la veritat. • Final amb impressió de creació i adaptació humana en un entorn tecnològic. Documental ‘Frágil equilibrio’ • Documental petit i potent conduït per la veu i pensament de José Mujica. • Tres mirades: - Àfrica i la tanca de Melilla (vida o mort per saltar-la). - Japó/Àsia i la sobreexigència laboral (vida captiva del treball). - Europa i el dret a desconnectar (França com a exemple). • Tesi: crítica al capitalisme que desvia del valor essencial de la vida i del respecte al medi. “Ens han fet creure coses que no ens porten enlloc; en tot cas, a l’autodestrucció.” • Anecdotari real a frontera (Melilla): recordatori que la realitat supera la ficció. Sèries ‘Humans’ (UK) • Remake anglès d’una sèrie sueca: robots domèstics (sintètics) integrats a la societat. • El més interessant: no tant què senten els robots, sinó què fem els humans davant d’ells —dependències, síndromes d’imitació, afectes desplaçats (criatures que estimen més un robot que els pares), protestes laborals. • Mirada cap al futur proper: robòtica assistencial (cura de la gent gran) com a realitat imminent. • Connexions amb cinema: Blade Runner, Yo, robot i l’espanyola ‘Eva’ com a embrió temàtic. Idees clau que travessen l’episodi • Romanticisme: del gòtic de Wilde al romanticisme quotidià de Jarmusch, passant per la idealització i la crítica en guerra i màfia. • Quotidianitat i creació: elevar el comú (llumins, rutines) a poesia i sentit. • Ètica i responsabilitat: decisions difícils a ‘Passengers’ i els sistemes d’impunitat a ‘Gomorra’. • Tecnologia i societat: robots, límits del treball i dret a desconnectar.

Panorama de l’episodi • Inici d’any al programa amb format flexible i un sumari de continguts. • Agenda del dia: llibres (Zafón i Kerouac), records In Memoriam (George Michael, Carrie Fisher/Debbie Reynolds, Prince, Anita –dona de Manolo Escobar–) i avanç de cinema (Rogue One, Inferno, La Doncella, Miss Peregrine, Lolita i biòpics). Pausa musical final amb George Michael. Llibres Carlos Ruiz Zafón — El laberinto de los espíritus (tetralogia del Cementerio de los Libros Olvidados) Punts clau • Escriptura: prosa clara però profunda, gran domini de llenguatge i d’ambientació; moltíssima informació i capes. • Continuïtat: és el quart i últim volum; es pot llegir sol, però és recomanable llegir-lo al final perquè “tanca moltes portes”. • Personatges: destaca Fermín Romero de Torres (humor i argot dels 40–60), Alicia Gris com a femme fatale, i els fils que connecten amb Daniel Sempere, David Martín i Julián Carax. • Ambient: Barcelona fosca i magnètica (Raval, Arc del Teatre, Montjuïc, Tibidabo, Carretera de les Aigües). El contrast d’espais i èpoques aporta textura històrica i social. • To i tradició: connexions amb el romanticisme fosc del XIX (ecos d’Edgar Allan Poe, Wilde), sense confondre-ho amb el “romàntic” rosa. • Adaptacions: debat sobre portar Zafón al cinema. No hagas espòilers… És impossible traslladar l’atmosfera d’aquests llibres a un film. És molt difícil. • Exemples comparats: encerts d’El Senyor dels Anells vs. allargaments d’El Hobbit; fracàs de traslladar l’esperit de Makinavaja (i casos com Mortadel·lo i Filemó). Per què llegir-lo • Conclusió satisfactòria de la saga, personatges molt treballats i una Barcelona literària inesborrable. • Recomanació: si t’hi poses, llegeix els quatre per seguir bé les trames. Jack Kerouac — On the Road (En el camino) Context i generació • Obra fundacional de la Generació Beat i de la road novel (finals 40–50). • Personatges reals en clau: Jack Kerouac, Allen Ginsberg, William S. Burroughs i el carismàtic Dean Moriarty (al programa se l’anomena “Jack Moriarty”). • Després de la Segona Guerra Mundial: possible correlació entre l’experiència bèl·lica i l’ímpetu vital. Vida a la carretera • Minimalisme i llibertat de moviment, compartir cotxe i despeses, relleus de conducció i rutes llargues. • Jazz com a brúixola: clubs negres, nits intenses i seguiment del beat (origen del terme beatnik i primer ús de hipster com a etiqueta de contracultura). Gent “loca por vivir”, per salvar-se vivint-ho tot. Impacte i llegat • Novel·la iniciàtica per a moltes generacions; inspira road movies i l’imaginari del viatge com a redempció. • Enllaços culturals: menció a Trainspotting 2 (Danny Boyle, Ewan McGregor) com a retorn generacional que dialoga amb idees de cremar/viure la vida. In Memoriam i cultura pop • George Michael: talent vocal extraordinari (de Wham! a carrera en solitari), concerts potents; reflexió sobre excés i fragilitats. • Carrie Fisher i Debbie Reynolds: mort de mare i filla en dies consecutius; record popular (Reynolds i el seu “Good morning”). • Prince i altres artistes: onada de pèrdues prematures. • Anita (dona de Manolo Escobar): record i idea romàntica de “morir de pena”. Avanç de cinema i tancament • Avanç: Rogue One, Inferno, La Doncella (The Handmaiden), El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares, Lolita (Kubrick) i alguns biòpics. • Pausa musical: George Michael – Careless Whisper i memòria col·lectiva de les “lentes” a la discoteca. Idees clau per endur-se • Zafón culmina la seva tetralogia amb una clausura rica i atmosfèrica; lectura recomanada en ordre per gaudir del mosaic. • On the Road consolida la road novel i la mística del viatge com a forma de vida i d’art. • Les adaptacions requereixen més que trama: cal captar atmosfera i to.