episodis

Idea central del programa Eix temàtic: el programa explora la fragilitat de l’amistat i com es pot tornar tòxica, tant en la vida quotidiana (còmics de Simon Hanselman) com a la pantalla gran ("Almas en pena de Inisherin"). A través de l’humor negre i la sàtira, es parla d’ànimes en pena, soledat, depressió i el desig d’“arribar a ser algú”. "La resposta és la vida. Que si és vida, és perquè s'acaba." Editorial: la vida, l’amor i l’amistat són finits Tò existencial: el temps dona i treu; allò que ens fa vius té final (innocència, amor, amistat). Dilema: Acceptar la soledat o continuar arriscant-se a noves relacions sabent que poden acabar-se. Clau temàtica: el programa girarà al voltant d’amistats que es degraden o es tornen tòxiques. Còmics: Simon Hanselman i la saga Megg, Mogg & Owl Qui és i d’on ve Autor underground de Tasmania; biografia marcada per drogues, violència i depressió; utilitza el còmic com a via terapèutica. Persona pública d’estètica gender nonconforming (cross-dressing) i humor corrosiu. Estil, univers i edicions Estètica cartoon neta i colorista vs contingut brut i nihilista. Univers continu amb personatges recurrents: Megg (bruixa), Mogg (gat), Owl/Búho (mussol responsable), Werewolf Jones, Moco, etc. A l’Estat, publicat per Fulgencio Pimentel (edicions molt cuidades). Temes Drogues dures, sexo explícit, depressió, bloqueig vital, amistats tòxiques i nihilisme millennial. Parentesc amb l’ànima de BoJack Horseman: humor negre, patetisme i tendència a la no-evolució dels personatges. “Zona Crítica” (2022): la pandèmia com a catalitzador Serial creat a Instagram i recopilat en volum; un dels pocs arcs lineals de l’autor. Punt de partida: confinament; tota la colla tancada a casa → explota la toxicitat. Meta-televisió: paròdia de Tiger King ("Anus King"), equip de rodatge dins la casa, micròfons a totes les vinyetes; crítica a la cultura reality i a la policia, institucions i ajudes socials. Personatges clau: Owl (la “veu responsable”) sotmès a degradació constant; Werewolf Jones desfermat; Megg & Mogg entre el vici i l’autodestrucció. On llegir/veure més Botiga recomanada: Fatbottom (Raval). Exposició al CCCB (autories en clau femenina, amb sala dedicada a Hanselman) i Instagram de l’autor amb narracions orals de les tires. Cinema: “Almas en pena de Inisherin” (The Banshees of Inisherin) Director i posada en escena Martin McDonagh, dramaturg i cineasta; hereu de la teatralitat, però amb posada en escena cinematogràfica exquisida. Illa fictícia d’Inisherin construïda combinant Inishmore i Achill: el paisatge reflecteix l’estat emocional dels personatges. Premissa Dos amics a una illa irlandesa (anys 20, Guerra Civil Irlandesa de fons). Un decideix trencar l’amistat de cop (ghosting inclòs). Amenaça radical: si l’altre insisteix, es tallarà els dits, tot i ser violinista. Humor negre que desemmascara la masculinitat tòxica i el patetisme compartit. Temes i lectura Fragilitat humana i social: el “teatre del social” defineix identitats i ruptures. Alegoria política: ecos de la Guerra Civil Irlandesa en el conflicte interpersonal. Humor negre i to de teatre de l’absurd; diàlegs tallants com a síntesi d’emocions. Repartiment, premis i anècdotes Colin Farrell i Brendan Gleeson (parella icònica des de "Perdidos en Brujas"); amistat real que dóna veritat a pantalla. Pluja de nominacions (Oscars, BAFTA, Globus d’Or). Farrell, Copa Volpi a Venècia. Rodatge rural amb animals (la burra, el gos...), anècdotes físiques de rodatge. "I don't like you anymore" — una frase simple que es converteix en abisme emocional i motor del relat. Agenda i recomanacions Còmic i escena local GRAF (4–5 de març) — fira d’autoedició i còmic; al programa ho bategen entre bromes com a “Fabricots”. Cinema The Quiet Girl (Colm Bairéad) — en gaèlic, Irlanda rural als 80. Un drama tendre que “ensenya a estimar”. Irati (Paul Urkijo) — èpica fantàstica medieval en euskera; energia i folklore. Esment a The Son (Florian Zeller) i a tendències d’estrenes en gallec i galès. Conceptes clau Amistat tòxica, ànimes en pena, humor negre, teatre de l’absurd, paisatge com a personatge, nihilisme, masculinitat tòxica, patetisme compartit.

Tema central Amistat, soledat i finitud travessen tot l’episodi. Els conductors enllacen el to líric de l’editorial inicial amb dues peces principals: Còmics (Underground): Simon Hanselman — l’univers de Mec, Moc i Buo, el nihilisme, les amistats tòxiques i la gran crònica pandèmica de Zona Crítica. Cinema: The Banshees of Inisherin (McDonagh) — una mirada a l’amistat que es trenca, la fragilitat humana i l’eco de la guerra civil irlandesa. "La vida es vida perquè s’acaba" — línia que obre i tanca el cercle temàtic de l’episodi. Secció 1 — Còmics Simon Hanselman: univers, personatges i to Peces clau Univers sostingut en el temps: sempre els mateixos personatges (Mec —bruixa verda—, Moc —gat—, Buo —mussol—, Werewolf Jones, etc.) que atravessen volums i tires. To i temes: nihilisme, depressió, bloqueig vital, drogues, alcohol, sexe, patetisme i humor negríssim. Estètica: forma cartoon/naïf i contingut brut; composició simple, personatges sovint dret/seient, poca perspectiva, però llenguatge visual molt recognoscible. "Els Simpson, però amb més drogues" — autodefinició d’Hanselman. Biografia i context Origen: Tasmania; ell mateix la defineix com metamfetamina, racisme i “follagossos”. Infància: marcada per l’addicció materna i un pare hell angel vinculat al crim; el còmic com a teràpia. Autorepresentació: dress coder; Mec funciona com a mirall autoral. Publicacions i edició A Espanya: tot editat per Fulgencio Pimentel (edicions molt cuidades). Obres destacades: Echizo Total, Bahía de San Buo, Meg i Moc, Hail Satan, Melancolía, El Mal Camino i, sobretot, Zona Crítica (2022). Zona Crítica: pandèmia, format i crítica social Serialització digital: tires a Instagram que esdevenen relat lineal (no només gags separats). Premissa: el grup confinat a una casa-niu de drogues; esclata el "xou" i entra la realitat (format The Office: equip de rodatge, micros visibles, meta discurs televisiu, ecos “Kardashian/Netflix”). Crítica: a institucions, ajudes per discapacitat/depressió, policia, família i ús/abús de xarxes. Personatges: Buo (responsabilitat torturada), Werewolf Jones (tòxic extrem), Mec i Moc (parella/família confusa), etc. Tu, lector, 12è personatge (observador omniscient). On llegir/veure i complements Llibreries: recomanen Fatbottom (Raval) per trobar l’obra. Expo: CCCB — sala dedicada a Hanselman, entrevistes en bucle. Instagram: l’autor narra alguns còmics en veu pròpia. Secció 2 — Cinema The Banshees of Inisherin (Martin McDonagh) Tema: amistat tòxica i ànimes en pena en una Irlanda rural i insular (anys 20), amb la guerra civil de fons com a eco i metàfora. Argument mínim, gran profunditat: dos amics; un decideix trencar la relació sense motiu aparent i imposa un xantatge radical per ser deixat en pau. "I don’t like you anymore" — detonant emocional i motor del film. Titulació i folklore "Banshees" remet a l’esperit femení del folklore irlandès que anuncia la mort amb plors/esgarips; s’hi filtra una presència mortuòria latent. Espai i posada en escena Inisherin, illa fictícia construïda a partir d’Inishmore (Aran) i Achill; paisatge com a projector emocional dels personatges. Teatralitat: pocs espais (bar, cases, camins), gran versemblança i símbols de direcció (bifurcació cap al penya-segat, decisions sense retorn). Interpretacions, to i premis Colin Farrell (Copa Volpi, Globus d’Or) i Brendan Gleeson: química avalada per amistat real (ja a In Bruges). To: humor negre + absurd + una incomoditat creixent construïda a foc lent. Nominacions: 9 als Oscars (pel·lícula, direcció, guió, actor...). Lectures i capes Relacions com a teatre social: la identitat es defineix en l’espill de l’altre; quan l’espill es trenca, col·lapse existencial. Masculinitat tòxica: decisions no consensuades, força i orgull com a via de resolució. Guerra civil irlandesa: de fons i en diàlegs; al·legoria de la ruptura fratricida. Temps, sentit i empremta: la necessitat de "ser algú" i "deixar empremta" xoca amb la recerca de felicitat simple. Agenda i recomanacions Còmic GRAF (Fabra i Coats, 4-5 març): fira d’edició i autoedició; ideal per a underground i novel·la gràfica. Cinema The Quiet Girl (gaèlic, anys 80): drama rural irlandès, aprendre a estimar des de la contenció — contraplàndol líric a McDonagh. Irati (euskera, fantasia medieval, Paul Urkijo): èpica basca, premi del públic a Sitges; continuïtat d’Errementari. The Son (Florian Zeller): després de The Father; drama familiar contemporani. Idees força (destil·lació) El patetisme compartit (tots som una mica ànimes en pena) es tradueix en humor negre que revela veritats incòmodes. Còmic i cinema es donen la mà en la diagnosi: amistats que sostenen o enfonsen, i sistemes (familiars, socials, institucionals) que amplifiquen la fragilitat. Pandèmia i illes com a laboratoris: confinament (Hanselman) i aïllament (McDonagh) per observar dinàmiques tòxiques i mecanismes d’autoengany.

Resum general "La vida és vida perquè s’acaba." Un editorial punyent obre el programa: reflexions sobre la fi de la innocència, l’amor i, sobretot, l’amistat; com les connexions es trenquen, es tornen tòxiques o simplement s’esgoten. A partir d’aquí, el fil conductor és clar: amistats que es fan mal i individus que busquen recompondre’s. Eixos del programa • Amistat i toxicitat: com el ritme del segle XXI i el vagar d’ànimes en pena alimenten relacions deteriorades. • Còmic underground: Simon Hanselman i el seu univers corrosiu de Mec, Moc i Buo, un mirall de depressió, drogues i dependències. • Cinema: “Almas en pena de Inisherin” (The Banshees of Inisherin), una faula irlandesa sobre una ruptura d’amistat que esdevé paràbola sobre la fragilitat humana i l’aïllament. • Agenda: fires i estrenes destacades (Graf, The Quiet Girl, Irati) i pistes per seguir explorant aquestes temàtiques. Còmics: Simon Hanselman i l’univers Mec, Moc i Buo Per què és rellevant avui • Hanselman condensa amb humor negre la cara B de l’amistat: dependència, nihilisme i bloqueig emocional. • Les seves tires (moltes nascudes a Instagram) mostren un no-progress deliberat: els personatges no milloren, es degraden plegats. Punts clau • Origen i to: Tasmània, infància duríssima i creativitat com a via terapèutica. • Estil visual: cartoon de traç net i colors definits, contrastat amb contingut brutalment adult (drogues, sexe, depressió). • Personatges principals: - Mec (bruixa verda, alter ego de l’autor) - Moc (gat fumeta, sexualment desinhibit) - Buo (mussol responsable que acaba torturat pel grup) - Werewolf Jones (catalitzador del caos) • Obres destacades (ed. Fulgencio Pimentel): Echizo Total, Bahía de San Buo, Hail Satan, Melancolía, El mal camino i, sobretot, Zona Crítica (2022). • Zona Crítica: serialització pandèmica convertida en relat lineal. Entra la realitat a l’escena (format tipus The Office, paròdia “Anus King” de Tiger King, micròfons a tot arreu). • Temes de fons: xarxes socials, assistencialisme, policia, família i la pregunta de sempre: pot l’amistat salvar-nos si el grup arrossega avall? "És com els Simpson, però amb més drogues." (autodefinició irònica atribuïda a Hanselman) Cinema: The Banshees of Inisherin (Martin McDonagh) De què va (sense espòilers) • En una illa irlandesa fictícia als anys 20, un amic decideix tallar en sec amb l’altre: “I don’t like you no more.” • El rebuig desferma una cadena d’actes extrems i un retrat feridor de la masculinitat i l’orgull. Per què funciona • Direcció i posada en escena: aïllament com a metàfora emocional; localitzacions que reflecteixen el trencament (camins bifurcats, cases de pedra, mar i penya-segats). • Guió precís: humor absurd i patetisme compartit que fan riure mentre couen. • Lectura política: ecos de la guerra civil irlandesa com a teló de fons d’una ruptura íntima. • Interpretacions: Colin Farrell (vulnerabilitat desarmant) i Brendan Gleeson (rigidesa ferida) amb química d’anys. • Temes: el temps i el sentit de viure, felicitat vs. deixar empremta, els límits del consens en l’amistat. "Partir d’un conflicte minúscul per parlar de tot: identitat, orgull, dolor i la comèdia cruel del quotidià." Agenda i recomanacions Còmic i escena indie • Graf (4–5 de març, Fabra i Coats, BCN): fira d’autoedició i còmic independent. • Llibreria recomanada: Fatbottom (Raval). • Exposició: CCCB sobre nova autoria en clau femenina (una sala amb Hanselman i entrevistes en bucle). Cinema • The Quiet Girl (En gaèlic): Irlanda rural dels 80; drama íntim que ensenya a estimar sense tendresa fàcil. • Irati (en eusquera, Paul Urkijo): èpica fantàstica medieval; pols propi dins el panorama estatal. • Pista addicional: “El hijo” (Florian Zeller), per seguir en el terreny de la família i fragilitats contemporànies. Idees clau (per emportar-se) • No tota amistat mereix ser salvada: si el vincle et trenca, la soledat pot ser un pas de sanació. • L’humor negre pot ser diagnòstic: riure’s del pou ajuda a mirar-lo de cara. • L’aïllament (a la vida, a l’illa o en pandèmia) deforma les relacions i accelera la toxicitat. • Entre ser feliç i deixar empremta hi ha una tensió que defineix decisions radicals. Cites destacades "I don’t like you no more." "Am I a nice guy?" "Sempre estaran per tu" (irònic Garfield/TV3 per obrir el bloc d’‘Els amics’)

Visió general • Episodi temàtic dedicat al terrorisme i a com la cultura n’articula el relat, el dol i la memòria. Des del trauma de Charlie Hebdo i Bataclan fins a la censura i la llibertat d’expressió a casa nostra. • Punt de partida editorial: el terror com a eina de control versus caos, i el paper de la cultura per metabolitzar l’horror. “El horror tiene una cara… Y debes hacer del horror tu amigo.” Idees clau El terror té moltes cares: del jihadisme a la censura, passant per la memòria de conflictes com ETA/GAL o el cas Aldo Moro. La cultura com a teràpia i testimoni: còmic, cinema i música aborden trauma, memòria i identitat sense espectacularitzar la violència. Llibertat d’expressió: recorregut per casos paradigmàtics (El Papus, El Jueves, Mongolia, TV3, Rubianes) i els seus límits, contradiccions i conseqüències. Còmics — “Seguir dibuixant” (Coco) i Charlie Hebdo L’obra i el context Títol: Seguir dibuixant (fr. “Dessiner encore”). Autora: Coco (Corinne Rey), dibuixant de Charlie Hebdo i supervivent de l’atac del 7/1/2015. Publicació: França (2021) i traducció a Espanya (2022, Bang Ediciones). Marc històric: atemptat amb 12 morts aquell dia i víctimes posteriors (total 17), arrel de caricatures de Mahoma. Què explica i com ho fa Relat en primera persona del trauma: culpa del supervivent, teràpia, estrès posttraumàtic, ambiciosa profunditat filosòfica i emocional. Estil visual: traç senzill de tira satírica combinat amb irrupcions de color aquarel·lat i fosos a negre que materialitzen memòria fragmentada i onírica. To: entre la sàtira pròpia de Charlie Hebdo i el pes de l’horror; no melodramàtic, sinó lluitant per “seguir dibuixant” com a dic de contenció contra l’absurd. Llibertat d’expressió — casos i fronteres (Espanya i Catalunya) Revista i premsa satírica El Papus (1977): atemptat de la triple A (extrema dreta) per una portada; antecedent clau de violència contra la sàtira. El Jueves (2007): portada requisada (prínceps i “xec-nadó”); ruptura editorial i naixement d’Orgullo y Satisfacción. Mongolia: portades polèmiques (Casa Reial, religió), i cas Ortega Cano (judicialització i costos). Televisió i humor TV3: polèmiques i censura (gags a Bricoheroes/Està Passant, cas Zona Franca-Manel Vidal), antecedents (Persones Humanes, Plats Bruts). Pepe Rubianes: símbol del xoc entre humor i política. “La unitat d’Espanya… [Rubianes fa una invectiva explícita i iconoclasta]” • Reflexió final: aplaudim la llibertat d’expressió en abstracte, però en la pràctica s’hi posen límits selectius; la sàtira també incomoda quan apunta al poder de torn. Cinema — “Un año, una noche” (Isaki Lacuesta) i el trauma de Bataclan La pel·lícula Títol: Un año, una noche (2022). Direcció: Isaki Lacuesta; guió amb Isa Campo i Fran Araújo. Base literària: “Paz, amor y death metal” de Ramón González (víctima i testimoni), relectura no mimètica en pantalla. Context: atemptats de París 2015 (S. Bataclan). El film segueix un any de dol d’una parella després d’“una nit” determinant. Enfoc i llenguatge Clau: no és cinema de terror ni thriller; és drama sensorial sobre memòria, por i identitat. Ètica de la representació: evita cosificar la violència; terroristes fora de focus o en reflexos; se centra en la experiència de la víctima. Escriptura i muntatge: memòria fragmentada, sons intrusius i muntatge altern per mostrar records contradictoris entre la parella. Repartiment: Noémie Merlant i Nahuel Pérez Biscayart; cameos propers al públic: Quim Gutiérrez, Natalia de Molina, C. Tangana, Enric Auquer. Premis: destacada als Gaudí (so, muntatge, música de Raül Refree). Disponibilitat: sales independents i pas a Movistar Plus. “Una pel·lícula no s’ha de consumir; s’ha de consumar, com l’amor.” — Isaki Lacuesta Música — 3 discos per pensar el terror, el cos i la memòria 1) Rian Treanor & Ocen James — “Saccades” (2023, Nyege Nyege Tapes) Col·laboració entre electrònica experimental (Treanor) i tradició acholi d’Uganda (Ocen James, mestre del violí d’una sola corda). Concepte: saccades (sacades oculars) com a polirritmia i salts microperceptius. Simbiosi digital-analògica: modelatge físic del adungu (arpa) per dialogar amb el rigi rigi. So: percussió trencada, síncopes vertiginoses, textures inèdites. Un xoc sensorial que incomoda i fascina. 2) Jako Maron — “The Electro Maloya Experiments of Jako Maron” (2018/2023, Nyege Nyege Tapes) Des de La Reunión: el maloya (cants i ritmes d’origen esclau de plantacions de sucre, s. XVII) filtrat amb sintetitzadors modulars. Història viva: de rituals d’ancestres a protesta (anys 60), a censura (associacions amb el comunisme), avui reimaginat en clau dance/electrònica hipnòtica. So: loops trance, base rítmica poderosa, misticisme i catarsi col·lectiva. 3) Sam Gendel — “Blueblue” (2023, The Living Records) Jazz “leftfield” íntim i mercurial; 14 peces que dialoguen amb patrons del sashiko (bordat japonès). Gravació: estudi flotant en un afluent del riu Columbia (Oregon), amb pols rítmic orgànic que impregna el disc. So i clima: crepuscular permanent, nostàlgia i introspecció; guitarra i electrònica subtils al servei de l’atmosfera. Altres temes i recomanacions (Agenda) Cinema: Ant-Man and the Wasp: Quantumania; Almas en pena de Inisherin (McDonagh); Oro puro (Reingold) de Fatih Akin; Joyland; El triángulo de la tristeza (Östlund). Sèries: The Last of Us (HBO) — renovada; Apagón (creació coral amb episodi de Lacuesta). Apunts editorials: Esterno Notte (Marco Bellocchio) sobre el segrest d’Aldo Moro i el paper de l’Estat. Conclusió La conversa traça un fil comú: fer intel·ligible l’horror sense convertir-lo en espectacle. Còmic, cinema i música esdevenen espais de memòria, crítica i cura. El debat sobre llibertat d’expressió continua obert: la cultura convoca disensos, però també antídots contra la por i l’oblit.

Visió general Podcast d’Empanada Cultural centrat en les múltiples cares del terror: des de l’atemptat a Charlie Hebdo i el debat sobre la llibertat d’expressió, fins a la memòria de les víctimes de Bataclan al cinema, passant per una pinzellada prèvia sobre el segrest d’Aldo Moro i una tria musical que dialoga amb trauma, esclavitud i trance. Punts clau • Eix temàtic: el terror com a fenomen polièdric (religiós, d’Estat, mediàtic-cultural) i la seva representació en còmic, cinema i música. • Idea força: la llibertat d’expressió i els seus límits, la memòria i el duel després de la violència, i com l’art articula teràpia i crítica. "Una s’aixeca i lluita amb tots els mitjans com pot. Vaig intentar construir un dic de contenció dibuixant." (del còmic Seguir dibujando) Còmics: Seguir dibujando (Coco) i el debat sobre la llibertat d’expressió L’obra i el context • Seguir dibujando (Dessiner encore), de Coco (Corinne Rey), supervivient de l’atac a Charlie Hebdo (2015). Un volum de 348 pàgines que combina traç senzill i esclats cromàtics amb un to entre satíric i terapèutic. • Estructura quasi onírica, travessada per sessions de teràpia: trauma, culpa del supervivent i reconstrucció de la memòria. • Repassa el “pre, durant i post” de l’atac i el fenomen “Je suis Charlie”, amb una crítica lúcida a les ambivalències mediàtiques sobre la llibertat d’expressió. Llibertat d’expressió i casos a França i Espanya • Casos espanyols emblemàtics de sàtira i censura: - El Papus (1977): atemptat d’extrema dreta (Triple A) arran d’una portada. - El Jueves (2007): número requisat per la portada dels 2.500 € “per fill”; escissió posterior i naixement d’Orgullo y Satisfacción. - Mongolia vs Ortega Cano: judicis i multes per una portada satírica. - Televisió: gags i polèmiques a TV3 (Bricoheroes, Bestiari Il·lustrat, Zona Franca). - Clàssic document televisiu: Pepe Rubianes i l’onada de causes judicials arran de les seves declaracions. • Tesi de fons: defensar l’humor i la sàtira com a eines crítiques, assumint el seu potencial d’ofensa i el dret a la resposta social i jurídica sense caure en censura prèvia. Sèrie (breu): Esterno Notte (Marco Bellocchio) – Aldo Moro • Recordatori de “Esterno Notte” (Filmin), sèrie sobre el segrest i assassinat d’Aldo Moro per les Brigades Roges, i els engranatges de la resposta d’Estat. • Una mirada coral on la responsabilitat s’esquitxa entre actors polítics i parapolicials, i el “terror d’Estat” plana de fons. Cinema: Un año, una noche (Isaki Lacuesta) – Bataclan, memòria i amor De què va • Adaptació del llibre Paz, amor y death metal (Ramón González). La pel·lícula segueix un any a la vida d’una parella després de sobreviure a Bataclan (2015): trauma, parella i identitat. • Lacuesta (guió amb Isa Campo i Fran Araújo) opta per un relat sensorial: so, muntatge i imatge per recrear la hiperestèsia del TEPT, evitant el morbo visual i els “impactes” gràfics. Com ho explica • Doble punt de vista (Ramón i Céline) per mostrar memòries contradictòries i la fragilitat del record. • Música de Raül Refree. • Repartiment: Noémie Merlant i Nahuel Pérez Biscayart; aparicions de C. Tangana, Natalia de Molina i Enrico Aukë en un tram a l’Espanya natal d’ell. Idees destacades • La víctima no és un bloc homogeni: cada història és única i a vegades antagònica. • Evitar “donar espai cinematogràfic” al botxí i posar el focus en la vivència íntima del després. “Com mostres el terror sense mostrar el terrorista?” La pel·lícula respon amb so, muntatge i mirada interior. Música: tres camins entre trauma, esclavatge i crepuscle 1) Ryan Treanor & Ocen James – Saccades (Nyege Nyege Tapes) • Diàleg entre l’electrònica exploratòria de Ryan Treanor (fill de Mark Fell, SND) i el violí d’una corda d’Ocen James (Acoli, Uganda). • Tècnica: modelatge físic d’un instrument inspirat en l’adungu (arpa arquejada) per sincronitzar-se amb el “rigi rigi” d’Ocen. • Concepte “Saccades”: micro-moviments oculars com a metàfora de polirritmes i sincopes vertiginoses. • Resultat: percussió ràpida, textures noves i incomoditat creativa que interpel·la l’oient. 2) Jako Maron – The Electro Maloya Experiments (Nyege Nyege Tapes) • Des de l’Île de la Réunion: electrònica + maloya (cants i ritmes d’arrel esclava de plantacions de sucre, s. XVII). • De la cerimònia ancestral a l’actualitat: misticisme, trance i protesta (amb episodis històrics de censura per associacions polítiques). • Sintetitzadors modulars i caixes de ritmes per “mutar” el maloya i connectar passat i present. 3) Sam Gendel – Blueblue (Leaving Records) • Jazz “left-field” amb electrònica i guitarres: 14 peces com a patrons de sashiko (bordat tradicional japonès). • Gravació minimalista i íntima (cabana flotant a l’Oregon), que impregna el disc d’un batec orgànic. • Estat d’ànim: nostàlgic, introspectiu; música que “existeix en un crepuscle permanent”. Agenda i recomanacions Estrenes i visionats • Cinema: Ant-Man and the Wasp: Quantumania; The Banshees of Inisherin; Rheingold (Fatih Akin); Triangle of Sadness; Joyland. • Sèries: The Last of Us (HBO) – notable adaptació d’un videojoc molt cinematogràfic, renovada per una 2a temporada. Conclusions • El programa traça un mapa del terror: del terror d’Estat a la violència gihadista, i del trauma individual a la censura cultural. • L’art (còmic, cinema, música) emergeix com a espai de memòria, teràpia i resistència, obrint preguntes més que no pas tancant ferides.

Resum general Programa de retorn i primer de l’any amb to distès i humor “hater” inicial. Es planteja un especial de tops 2022 amb microseccions reals (no només el teaser), repassant cinema, videojocs, llibres, còmic, teatre, sèries i música. El fil conductor és la idea de rescatar obres potents i, sovint, poc visibles. "Tres pel·lis, tres temps: passat, present i futur" — secció de cinema Punts clau Cinema (3 títols forts): RRR (l’epopeia Tollywood amb “Naatu Naatu”), Holy Spider (thriller de denúncia ambientat a l’Iran), Joyland (drama pakistanès sobre rols de gènere i desig). Videojocs: Aeterna Noctis, un Metroidvania espanyol amb art dibuixat a mà i dificultat alta. Llibre: Brilló (Luster), debut de Raven Leilani; sàtira vital i sexual mil·lennial amb mirada racial i de classe. Còmic: Sácamelo todo — Mr. Prolapso; webcòmic recollit en paper, irreverent i absurd. Cinema (focus únic): El amor en su lugar (Rodrigo Cortés), musical teatral dins el gueto de Varsòvia, en temps real i amb cançons en directe. Teatre: De perres i criades (Sala Pangolí), monòleg vital d’una dona andalusa migrada; interpretació magnètica de Marta Fons. Sèries: Primal, animació adulta sense diàlegs, violenta i lírica, de Genndy Tartakovsky. Música / Vinils (Top 3): Emeka Ogbo (Lagos en gravacions de camp), Tom Skinner (jazz contemporani, Voices of Bishara), Bitchin Bajas (analògic psicodèlic; tribut a Sun Ra). Introducció i context Editorial d’inici i to • Humor d’Any Nou, propòsits que cauen i bromes autoconscients sobre el to del programa. • Presentació d’equips i complicitats entre conductors; to de tertúlia cultural amb picades d’ullet. Còdic social i humor • Conversa sobre humor negre i límits: “visibilitzar sense fer mal”. • Referència a “Activismo Gordo Uruguay” arran de comentaris previs sobre la sèrie Autodefensa (Filmin). Cinema (Top 3) 1) RRR (India, S.S. Rajamouli) • Blockbuster hiperbolitzat (acció, ball, melodrama) ambientat a la Delhi colonial (anys 20). • Duet de “superherois” carismàtics (Bheem i Raju) en clau anticolonial. • “Naatu Naatu” (o “Nacho Nacho”) guanya el Globus d’Or a millor cançó original. “Ni Lady Gaga ni Rihanna: enguany la millor cançó va ser l’Índia.” • Reflexions sobre el seu patriotisme, llengües de l’Índia i recepció crítica internacional. • Recomanació: si la primera seqüència t’enganxa, t’hi quedes 3 hores. 2) Holy Spider (Ali Abbasi; prod. danesa, ambient iraní) • Thriller fosc sobre un assassí de prostitutes a Mashhad (2001), que evoluciona cap a cinema de denúncia. • Estil brut i tens, violència suggerida, gran paper de Zar Amir Ebrahimi com a periodista. • Entra a preseleccions internacionals (Oscars, Spirit Awards); to polititzat i incòmode. 3) Joyland (Saim Sadiq; Pakistan) • Triangle amorós entre un jove casat, la seva dona i una ballarina trans; retrat de rols de gènere i pressió social. • Posada en escena notable: format quadrat, llums fosforescents, somni versus realitat. • Preseleccionada per als Oscars; estrena local anunciada per febrer. Videojocs Aeterna Noctis (Aeternum Game Studios; Talavera de la Reina) • Metroidvania 2D d’alta dificultat, art 100% dibuixat a mà i doblatge cuidat. • Exploració no lineal, backtracking i 16 grans àrees; més de 100 enemics diferents. • Reptes “hardcore”: speedrun < 5h, zero morts i fins i tot “zero hits”. • Plataformes: PC, Switch, PS4/PS5, Xbox. • Estudi espanyol amb projecte paral·lel tipus roguelite (Suma Aeterna) i seqüela anunciada. Llibres Brilló (Luster), de Raven Leilani — Blackie Books • Debut premiat i estimat (inclòs per Barack Obama); traducció al 2022. • Una dona negra de 23 anys, precària i artista, entra en una relació amb un sugar daddy blanc i acaba convivint amb la família. • Tòtems temàtics: desig i llibertat sexual, raça, classe, incoherències del feminisme i la discriminació positiva. • To: cru, directe, sense sermons; s’apunta una adaptació a HBO Max. Còmic Sácamelo todo — Les tires completes de Mr. Prolapso (Guillermo Lizarán) • Recull en paper d’un webcòmic viral a Twitter: humor absurd, paròdic i meta. • “Shitpost” fet vinyeta: jocs de paraules, running gags, cultura pop desballestada (Star Wars, Pokémon, Blade Runner, etc.). • Irreverent i anticomercial, però molt efectiu si t’agrada el deliri controlat. Cinema (en profunditat) El amor en su lugar (Love Gets a Room), de Rodrigo Cortés • Musical teatral al gueto de Varsòvia (1942), amb una obra real reconstruïda; • Temps real, pla seqüència d’obertura i cançons gravades en so directe. • Doble capa: la comèdia musical a l’escenari i el drama/thriller a bambolines (amb nazis a platea). • Producció espanyola rodada a Catalunya; càsting coral d’intèrprets versàtils; BSO de Víctor Reyes. • Recomanació entusiasta: pel·li “tapada” que mereix més focus. Teatre De perres i criades (Sala Pangolí) • Monòleg d’una dona andalusa que explica la seva vida de migració i supervivència. • Marta Fons brilla amb una presència magnètica; text delicat de Fèlix Arzog. • Emocions en 70 minuts: riure, vergonya, culpa i tendresa, sense caure en tòpics. Sèries Primal (Genndy Tartakovsky; HBO) • Animació adulta sense diàlegs: només gestos, crits i rugits; bellesa i violència en contrast. • Història d’un humà i un T-Rex units per la pèrdua; cadena alimentària com a gran antagonista. • 2 temporades de 10×20’ — ritme hipnòtic, paleta de colors potent, premis i reconeixement als EUA. Música / Vinils (Top 3) 3) Emeka Ogbo — Coordenades de Lagos • Ambient amb gravacions de camp cuidades: mercats, parades d’autobús, trànsit; immersió urbana. • Viatge sonor a Lagos (Nigèria) que juga amb capes dub, densitats i una ciutat viva. 2) Tom Skinner — Voices of Bishara • Bateria de Sons of Kemet; EP de jazz contemporani amb producció moderna. • Influències: Abdul Wadud (By Myself, 1978) i Tony Williams (Lifetime, 1964). • El títol ret homenatge a “Bishara” (sello de Wadud; ‘bones notícies’ en àrab). 1) Bitchin Bajas — Switch on Ra i Bajascillators • Analògic psicodèlic de Chicago; 19 sintetitzadors, gravació i mescla analògiques. • ‘Switch on Ra’: tribut a Sun Ra (eco de “Switch-On Bach” de Wendy Carlos). • ‘Bajascillators’: peces llargues a 45 RPM, del new age al krautrock; hipnòtic i orgànic. Tancament • Cloenda amb bromes sobre Gaudí/Goya/Oscars i desig d’un any cultural intens. • To col·legial, presència del tècnic Uriol musicalitzant les entrades.

Panorama general Episodi molt dinàmic amb to desenfadat i autoreferencial. Després d’una obertura caòtica, els presentadors fixen propòsits i límits d’humor per al nou any, citant l’activisme contra la gordofòbia i recordant polèmiques recents. Presenten el format de microseccions i un “menú del dia” centrat en tops del 2022-23. La part forta és la secció de cinema, amb dos grans blocs: RRR (2022): blockbuster indi, èpic i desbordant, i la seva cançó “Naatu Naatu” (Golden Globes). Holy Spider (2022): thriller polític i judicial ambientat a l’Iran (producció danesa) d’Ali Abbasi. "Todo gran poder conlleva una gran responsabilidad" — citant l’imaginari superheroic per parlar del relat d’“heroi” tergiversat a Holy Spider. També hi ha un repàs ràpid a obres destacades del 2022 (com As Bestas, Return to Dust, Close, Mantícora, Pacifiction) i la relació amb Oscars, Goya i Gaudí. L’episodi tanca amb un clip/tràiler repetit i un llarg bucle d’“Bona nit” que sembla un glitch d’emissió. Introducció, to i propòsits Humor i activisme • Recordatori dels límits de l’humor i esment a l’“Activismo gordo Uruguay” com a feedback rebut. • Propòsit explícit: evitar insults gordofòbics i revisar el llenguatge. • Debat lleuger sobre humor negre i visibilització: riure també pot posar llum en temes incòmodes. "Que quan vam fer humor negre també visibilitza... nosaltres estem aquí." Menú i format del programa • Format de microseccions i tops: passat/present/futur, amb criteri subjectiu i voluntat de rescatar joies poc vistes. • Anunci de xarxes i canals d’Empanada Cultural. Cinema: microseccions del 2022-2023 Context i escalfament • Defensen fer tops més enllà del desembre: molts títols arriben a començaments d’any (cursa Oscars i Gaudí). • Recordatori de títols potents del 2022: As Bestas, Return to Dust (Li Ruijun), Close (Lukas Dhont), Mantícora (Carlos Vermut), Pacifiction (Albert Serra). Comentari sobre la poca traça comercial d’algunes, però gran estima crítica. RRR (SS Rajamouli) — espectacle total • Blockbuster indi situat als anys 20 a Nova Delhi: dos revolucionaris (Bheem i Raju) contra el colonialisme britànic. • To de superherois a l’índia: acció, ball, música i hipèrbola visual amb efectes potents. Ritme altíssim i set pieces constants. • “Naatu Naatu / Nacho Nacho”: coreografia icònica i Golden Globe a Millor Cançó; fenomen massiu en diverses llengües (hindi/telugu) i milions de visualitzacions. • Lectura política: patriotisme indi antiimperi, no sempre “políticament correcte”. Malgrat el tall comercial, la crítica l’ha adorat i ha anat recollint premis de crítica. Holy Spider (Ali Abbasi) — thriller, denúncia i justícia • Producció danesa ambientada a Mashhad (Iran): un assassí de prostitutes als 2001, “heroïtzat” per sectors ultraconservadors. • Tono fosc, brut i nocturn; violència suggerida més que explícita, però impacte físic i moral alt. • Estructura: comença com thriller d’assassí en sèrie i deriva cap a pel·lícula judicial i de denúncia. • Clau femenina: periodista (interpretada per Zar Amir Ebrahimi) que s’infiltra i permet la detenció. Premi a Cannes (Millor Actriu) i recorregut en festivals. • Present en preseleccions a Oscars (Internacional) i Spirit Awards. Cinema polític que interroga la impunitat i la moral col·lectiva. Altres apunts ràpids Debat “antitop” • Idea d’un antitop per parlar d’obres que “disgusten però remouen”. Comparació agra entre veure Avatar i La pietat (contrast de recepció i ambició). Premis i estratègies de temporada • Reflexió sobre tempos de llançament per a Oscar/GAUDÍ/GOYA i com condicionen els tops anuals. Tancament • Clip/tràiler repetit breu i un bucle llarg de “Bona nit” que sona com a error tècnic o soroll d’emissió.

Resum general de l’episodi Episodi de retorn a 2023 ple de recomanacions en format “tops” i descobertes poc evidents. Els conductors combinen humor i autoironia amb una selecció ambiciosa de cinema, videojocs, llibres, còmic, teatre, sèries i música. "En el gueto no hay sitio para historias de amor" — lema clau a ‘Love Gets a Room’ de Rodrigo Cortés Punts forts (highlights) Cinema (Top 3 multitemporal): RRR (Índia): blockbuster èpic, excessiu però irresistible, amb la cançó “Naatu Naatu” (Globus d’Or). Holy Spider (Dinamarca/Irán): thriller fosc que esdevé denúncia política sobre feminicidis i impunitat. Joyland (Pakistan): retrat opressiu i poètic d’identitat, gènere i desig; preselecció als Òscars. Videojocs: Aeterna Noctis (Metroidvania 2D) — món extens, animació a mà i dificultat ambiciosa; esment a ‘Summa Aeterna’. Llibres: Brillo (Luster), de Raven Leilani — sàtira afilada sobre raça, classe i desig; edició Blackie Books. Còmic: Sácamelo todo: Mister Prolapso — humor absurd, irreverent i meta a partir d’un webcòmic viral (Guillermo Lizarán). Cinema (rescat): Love Gets a Room (El amor en su lugar), de Rodrigo Cortés — musical en temps real dins el gueto de Varsòvia: teatre, supervivència i amor. Teatre off: De perres i criades (Sala Pangolí) — monòleg emotiu sobre migració i classe; interpretació de Marta Fons. Sèries: Primal (Genndy Tartakovsky) — animació 2D sense diàlegs, violenta i lírica alhora, sobre supervivència. Música (Top vinils): Emeka Ogboh — ambient i field recordings de Lagos; immersiu i sensorial. Tom Skinner (The Smile / Sons of Kemet) — jazz contemporani amb producció moderna (‘Voices of Bishara’). Bitchin Bajas — psicodèlia analògica: ‘Switched On Ra’ (tribut a Sun Ra) i ‘Bajascillators’. Cinema (Top 3) 1) RRR (Rise • Roar • Revolt) — Índia • Blockbuster històric amb energia desbordant: acció, dansa i èpica; dos herois que esdevenen superhomes. • “Naatu Naatu” guanya Globus d’Or a millor cançó; fenomen coreogràfic. • Crítica entusiasta tot i la hipèrbole i la retòrica patriòtica. • Lament: no enviada per l’Índia als Òscars malgrat el ressò. "És la gran hipèrbole del cinema... però funciona com una bona de marcials: no te l’has de creure per gaudir-la" 2) Holy Spider — Dinamarca (ambientada a l’Iran) • Thriller basat en fets reals (2001, Mashhad): assassí de prostitutes amb impunitat social i institucional. • Giro cap a drama judicial i denúncia política; periodisme com a motor de la veritat. • Premis: Millor Actriu a Cannes (Zar Amir Ebrahimi); preselecció Òscars. • Tons nocturns i bruts; violència suggerida mitjançant el·lipsi i posada en escena. 3) Joyland — Pakistan • Triangle emocional en una família patriarcal; relació entre un jove i una ballarina trans. • Format 4:3 per reforçar la opressió; cromatisme fosforescent de somni inassolible. • Més que un “film queer”, és un fresc social: tothom és presoner d’expectatives i jerarquies. • Estrena propera (aleshores) i preselecció als Òscars. Videojocs Aeterna Noctis (Aeternum Game Studios) • Metroidvania 2D molt extens (16 zones), animació a mà i doblatge cuidat. • Dificultat elevada amb reptes “zero hits” i speedrun (<5 h); opcions d’accessibilitat per dificultat. • Estètica fosca amb punts “gaudinians” (trencadís) i moments anime. • Ecos de ‘Hollow Knight’, ‘Blasphemous’ i ‘Celeste’; menció de l’ecosistema roguelite via ‘Summa Aeterna’. "Hay retos coreanos... muy poca gente será capaz de superar" Llibres Brillo (Luster), de Raven Leilani — Blackie Books • Debut incisiu i irònic d’una autora jove afroamericana; ed. en català/castellà 2022. • Raça, classe, sexe i precariat: una assistent editorial s’involucra amb un sugar daddy blanc d’un matrimoni obert i entra a viure amb la parella. • Mirada crua i autocrítica (sense sermons) a la dissonància entre ideals i pràctiques. • En desenvolupament adaptació HBO Max. Còmic Sácamelo todo: Mister Prolapso — Guillermo Lizarán • Recopilació de tira còmica nascuda a Twitter: absurd extrem, paròdia pop i shitpost editorialitzat. • Referències a Star Wars, Pokémon, Blade Runner, Twin Peaks, Dragon Ball, etc. • Gags recurrents i deliri meta amb llenguatge “mal escrit” com a recurs humorístic. Cinema (Rescat imprescindible) Love Gets a Room (El amor en su lugar) — Rodrigo Cortés • Musical en temps real al gueto de Varsòvia (1942) que barreja escena i bambolines, amb cançons en so directe. • Pla seqüència inicial (12’) i direcció d’actors virtuosa; tensió amb la presència nazi a platea. • Coproducció espanyola rodada a Catalunya; va passar massa desapercebuda en un any de molta competència. "Responsabilitat artística: alegrar la vida del públic enmig de la desesperació" Teatre (off) De perres i criades — Sala Pangolí (Bailèn) • Monòleg d’una dona andalusa gran que revisita la seva vida de migració i treball. • Marta Fons: interpretació magnètica i de gran veritat; text del Fèlix Arzog. • Peça curta (≈70’) de gran intensitat emocional; programació estable (consultar dates). Sèries Primal — Genndy Tartakovsky (Adult Swim / HBO) • Animació 2D per adults sense diàlegs: un humà i un tiranosaure units per la pèrdua. • Violència i bellesa en contrast permanent; banda sonora i paleta de colors molt treballades. • 2 temporades, capítols de 20’ — hipnòtic i contundent. Música (Top vinils) 3) Emeka Ogboh — ‘6°30’33.372”N 3°22’0.66”E’ (Lagos) • Ambient amb field recordings de Lagos: trànsit, mercats, energia urbana. • Escolta immersiva; de vegades, talls amb només enregistrament de camp (immersió total). 2) Tom Skinner — ‘Voices of Bishara’ • Jazz contemporani amb producció moderna (eco del hip hop/trip hop 90s). • Referències: Abdul Wadud (‘By Myself’, 1978) i Tony Williams (‘Lifetime’, 1964). • Títol com a tribut a Bishara Records (“bones notícies”). 1) Bitchin Bajas — ‘Switched On Ra’ (2021/22) i ‘Bajascillators’ (2022) • Psicodèlia analògica amb 19 sintetitzadors, gravació i mescla 100% analògiques. • Tribut a Sun Ra (còsmic jazz), i disc propi a foc lent amb talls llargs i passatge hipnòtic. "Encara hi ha discs que sorprenen pels sentits: so, disseny, tacte i idea" Notes i fils recurrents Autoironia i meta: humor sobre propòsits d’any nou, “gordofòbia” (salutació a Activismo Gordo Uruguay) i el to cuñado domat amb afecte. Premis i calendaris: debat sobre preseleccions als Òscars, Gaudí/Goya i la inoportunitat dels “tops” abans que arribi tot als cinemes. Tècniques i gèneres: Metroidvania, roguelite, ambient, dub, hard bop, avant-garde, krautrock — el programa tradueix tecnicismes a experiència d’usuari.

Tema de l’episodi Reflexió coral sobre el metavers i les realitats virtuals a través de cinema, sèries, llibres i música. L’episodi combina humor i anècdotes amb debats ètics potents sobre identitat, desig, límits morals i potencial terapèutic de la VR/XR. Idees força • Metavers com espai d’experimentació: fantasies, identitats i límits legals/ètics en entorns virtuals. • Virtual vs real: quan un acte “virtual” té conseqüències reals? Es pot “expiar” el desig a la pantalla? • Estètiques de la simulació: del fora de camp al uncanny valley, i l’animació entesa com a cinema adult. • Analògic vs digital: secció musical en vinil com a contrapunt físic i ritual al consum digital. Moments clau i exemples culturals Cine — Mantícora (Carlos Vermut) • Protagonista: dissenyador de criatures per a videojocs que conté un “monstre” interior. • Tema central: desig pedòfil contingut i ús de la realitat virtual per canalitzar-lo; dilema moral i social. • Posada en escena: dramatisme de “foc lent”, el·lipsi i fora de camp; actuacions destacades (Nacho Sánchez, Zoe Stein). • Debat: VR com a eina d’expiació/teràpia vs. límit ètic de la representació. Sèries — Jíbaro (Love, Death & Robots, Alberto Mielgo) • Sirena daurada vs. conquistadors; un soldat sord resisteix el seu cant. Relació tòxica i depredació mútua. • Llenguatge visual/sonor innovador (mocap, textures híperrealistes) que frega la vall inquietant. • Reivindicació: l’animació és cinema, també quan tracta drames humans adults. Llibres — De nuevo, Centauro (Katixa Aguirre) • Futur proper amb metavers “Delphi” i XR; protagonista dissenyadora d’experiències sobre Mary Wollstonecraft. • Avatars, addicció i legalitat: necroturisme, sales roges, consentiment d’imatge, “Black Delphi” (deep web). • Paral·lelismes amb Frankenstein: identitat construïda, cossos/avatars i acceptació social. Música — Vinils (Marcos) • Selecció de 5 discos recents i de tirades limitades (300–500 còpies) entre ambient, tradició iraniana, world/house, indie psicodèlic i loop-folk/free jazz. • Ritual del vinil com a experiència material i d’escolta profunda; mercat de col·leccionisme (Discogs). Debats ètics i cites • Virtualitat i culpa: la VR pot prevenir el delicte o l’alimenta? On s’acaba la llibertat si no hi ha “altre” afectat? • Responsabilitat i perdó: s’esmenta la tesi provocadora de Louis C.K. sobre el perdó per evitar escales de violència. "El error es comprar que las personas malvadas [...] no son como nosotros. [...] Si la gente hablase más de sus problemas, si mostrase más su oscuridad, creo que sería un mundo mejor." — Carlos Vermut "En un juego puedes hacer lo que quieras. — Y en la vida también." — Diàleg de Mantícora "La nova fàbrica de somnis no està a Hollywood, sinó en la consciència entregada de qui s’atreveixi a endinsar-se a Delphi." — De nuevo, Centauro Continguts per secció Cine — Mantícora • Drama sobre desig prohibït i contenció, amb ús suggeridor de la VR i el fora de camp. • Lectura moral no pamfletària: humanitza el “monstre” per pensar col·lectivament els límits i la cura. Sèries — Jíbaro • Experiència sensorial extrema (so/imatge) i crítica a la cobdícia i la fascinació destructiva. • Animació adulta que trenca el model heroic clàssic (Pixar/Disney) i explora perdedors i drames socials. Llibres — De nuevo, Centauro • Glossari inicial (VR/AR/XR) i món híbrid on l’online supera l’offline. • Legal/ètic: identitat, consentiment, deep web, sexualitat virtual, límits i responsabilitats. Música — Vinils • 5 recomanacions d’autor: Mr. Water Wet; Mohammad Mostafa Heydarian; DK; Panda Bear & Sonic Boom; Tomaga. • Tirades limitades i revalorització; el vinil com a contrapunt analògic al metavers. Agenda i comiat • Es menciona Avatar 2 com a blockbuster de virtualitat. Tancament d’any amb promesa de més seccions musicals en vinil el 2023.

Panorama general Episodi dedicat al metavers i les realitats virtuals com a espais d’identitat, desig i límits ètics, connectant cinema, sèries, literatura i música: • Cinema: Mantícora (Carlos Vermut) — el “monstre” interior, la representació prudent d’un tabú i la realitat virtual com a vàlvula d’escapament. • Sèries: Jíbaro (Love, Death & Robots, Alberto Mielgo) — hipnosi visual i sonora, relació tòxica i l’animació com a cinema adult. • Llibres: De nuevo centauro (Katixa Aguirre) — un futur proper de VR/AR/XR, avatars, tacte hàptic i legalitat al metavers. • Música (vinil): 5 descobertes contemporànies que dialoguen amb l’“exòtic”, l’ambient i l’experimentació. “Irrealitats virtuals?” O el virtual com a espai on el jo es prova, es perfila i es posa a prova. Cinema: Mantícora (Carlos Vermut) Idea central Monstres per fora, monstres per dins: un dissenyador de criatures per a videojocs amb un desig prohibit que intenta contenir. La realitat virtual apareix com a espai per “expiar” el desig sense traspassar-lo a la realitat. Vermut opta pel “mostrar sense mostrar”: fora de camp i el·lipsi moral i visual per abordar un tema delicat sense morbositat. “El error es comprar que las personas malvadas… no son como nosotros. Y sí lo son… Si la gente hablase más de sus problemas, si mostrase más su oscuridad, creo que sería un mundo mejor.” — Carlos Vermut (Sitges) Punts clau • El film abandona el thriller per cuinar un drama a foc lent, centrat en la contenció i la culpa. • L’avatar i la pantalla (VR) com a lloc on el desig es representa —i on neix el dilema: és alleujament o aliment? • Direcció i posada en escena: travellings mínims però decisius i “polítics”; composicions que suggereixen més que no pas mostren. • Debat ètic obert: realitat virtual, sexbots, límits legals i morales; desig vs. delicte. “En un juego puedes hacer lo que quieras… y en la vida también. Ahora mismo en este bar puedes hacer lo que quieras… ¿qué te lo impide?” — diàleg a Mantícora Per emportar-se’n • Un exercici de responsabilitat formal davant d’un tabú. • Gran treball actoral (Nacho Sánchez i Zoe Stein) i to “vermutià” d’alta precisió. Sèries: Jíbaro (Love, Death & Robots, T3) — Alberto Mielgo De què va Un grup de conquistadors topa amb una figura aquàtica coberta d’or que els embogeix amb veu i dansa, fins a l’autodestrucció. Només un soldat sord n’és immune. Per què impacta • Disseny de so aclaparador i muntatge físic, gairebé sinestèsic. • Estètica híperreal que voreja la vall inquietant: t’oblides que és animació. • Relació tòxica entre depredadors: atracció mútua per motius equivocats i caiguda a les pitjors versions d’un mateix. “L’animació és cinema… també per a adults, social, de perdedors, del veí del costat; drames humans reals.” — Alberto Mielgo Clau de lectura • Mielgo “trenca” el model Pixar/Disney i obre l’animació a trames adultes, fosques i líriques. Llibres: De nuevo centauro (Katixa Aguirre) El món del llibre Futur proper amb metavers consolidat (Delphi), on la vida s’escola entre online i offline. El turisme físic decau; apareix el necroturisme i la recreació històrica immersiva. Glossari útil: VR (realitat virtual), AR (realitat augmentada), XR (realitat estesa). Tercera revolució: tacte hàptic via “neoprè” que activa el cos sencer. Protagonista i temes Paula Pagaldai, dissenyadora d’experiències al metavers, investiga Mary Wollstonecraft per a “Precursores del feminismo”. La figura del passat esdevé “consciència” que dialoga amb el present. Avatars i identitat: un alter ego masculí li serveix per explorar límits i desitjos. Pregunta oberta: l’avatar és “més jo” que jo? Límits ètics i legals • Prohibicions (p. ex. pedofília) i consentiment d’imatge: no pots usar l’avatar d’algú real sense permís. • Submón sense control (Black Delphi): el cas “Miranda” exposa els riscos d’abusos massius sobre una representació (hackeig d’una miss), i el xoc entre dany virtual i responsabilitat real. • Sàtira del nostre present: el futur que descriu “dona per superada” l’era de cancel·lacions i l’hipercorrecció. En síntesi Un mirall d’aquest present: dependència tecnològica, hedonisme programat, i batalla entre llibertat i règim de normes al metavers. Música (vinil): 5 recomanacions fora de la bombolla • Mr. Water Wet — Top Natural Dream: ambient subtropical amb jazz-fusió, electrònica i llum/ombra; “bonics sons ben cosits”. Tirada: 300 còpies. • Mustafa — Songs of Oraman: música tradicional iraniana modernitzada; fills d’un luthier amb instruments optimitzats. 500 còpies. • DK — Gate of Enlightenment: productor francès entre house/ambient/industrial amb percusions d’aire indonesi. 300 còpies; el propi artista en controla el prensat. • Panda Bear & Sonic Boom — Reset: pop psicodèlic càlid, nadal “bé” passat per indie i textura borrosa-placentera. • Tomaga — Extended Play One & Two: duet londinenc de folk cíclic, free jazz i caràcter cinematogràfic. Edició doble; projecte marcat per la pèrdua de Tom Rellen. Idees que travessen l’episodi • El virtual no és “fals”: és espai de prova d’identitat, desig i límit. • Ètica a l’era VR: representacions prohibides, consentiment i responsabilitat — quin mal és simbòlic i quin és real? • L’animació és cinema adult i pot portar-nos on la càmera no pot. • El material (vinil) com a antídot del “tot-virtual”: escoltar com a ritu i atenció. “La llibertat acaba on comença la de l’altre… però i si al metavers no hi ha ‘altres’ de debò?”

Panorama general de l’episodi "Irrealitats virtuals" i el metavers com a espai de desig, escapament i conflicte ètic. Aquest episodi d’Empanada Cultural explora la realitat/virtualitat des de quatre fronts culturals: un film controvertit (Mantícora), un curt d’animació d’impacte (Jíbaro), una novel·la especulativa sobre metavers i XR (De nuevo Centauro) i una secció musical en vinil que contraposa el món analògic a l’immersiu digital. Tot plegat, travessat per debats sobre identitat digital, avatars, límits ètics i el paper de la tecnologia com a possible càtedra del desig o camp de regulació. Nota de contingut • Sàtira fosca inicial amb referències a violència i sexe dins un context paròdic (radioteatre de carta al “rei mag Zuckerberg”). Idees clau Metavers i identitat: un avatar pot ser “més tu que tu”? El pleonasme d’“irrealitat virtual” obre el debat sobre què considerem real dins pantalles i interfícies. Ètica digital: pot la realitat virtual ser una via d’“expiació” o contenció de pulsions (sense danyar tercers)? On situem els límits legals i morals? Regulació vs. llibertat: del Delphi/Black Delphi (metavers i submón il·lícit) a casos hipotètics de sexbots i drets d’imatge, passant pel necroturisme i la cultura de la cancel·lació. Analògic vs. virtual: la tria del vinil com a ritual material i escolta atenta enfront d’un consum líquid i fragmentat. Seccions principals Cinema — Mantícora (Carlos Vermut) • Protagonista: dissenyador de criatures per a videojocs que amaga un desig pedòfil; usa VR per canalitzar-lo sense danyar ningú. • Posada en escena: estil el·líptic, suggerir sense mostrar, moviments de càmera mínims però decisius. • Debat central: culpa, malaltia, contenció i perdó. La VR pot servir per “expiar” sense transgredir? On és el límit? • Frase clau atribuïda a Vermut: > "L’error és comprar que les persones malvades no són com nosaltres". Animació — Jíbaro (Alberto Mielgo) a Love, Death & Robots • Context: Conquistadors en un bosc; una figura aquàtica “sirena/naia” cobreix d’or embruixa amb el so. Un soldat sord resisteix; s’estableix una atracció tòxica entre depredadors. • Impacte formal: animació d’última generació (rotoscòpia/captura de moviment), disseny de so apabullant, vall inquietant que “et folla la ment”. • Tesi de Mielgo: animació com a cinema adult i social. • Tema: obsessió, sensualitat per motius equivocats, caiguda a les pitjors versions d’un mateix. Llibres — De nuevo Centauro (Katixa Aguirre) • Futur proper de VR/AR/XR: el metavers “Delphi” i el submón “Black Delphi”; neoprè hàptic per sentir el tacte; necroturisme; dependència de l’online. • Protagonista: Paula Pagaldai, dissenyadora d’experiències, que prepara un projecte sobre Mary Wollstonecraft (connexió amb maternitat, feminisme i Frankenstein via Mary Shelley). • Avatars i subjectivitat: identitats alternatives (fins i tot de gènere) per explorar límits i pulsions; normatives (pedofília prohibida, drets d’imatge) i derroteros del deep metaverse. • Frase-resum: > "La nova fàbrica de somnis no és Hollywood: és la consciència entregada de qui s’atreveixi a endinsar-se a Delphi". Música — Vinils (Marcos, convidat) Selecció en clau analògica amb microtirades (300–500 còpies) i nicho curatorial: • Mr. Water Wet — Top Natural Dream: ambient subtropical, jazz-fusió electrònica; Frankenstein armònic de sons diversos. • Mostafa Heydarian — Songs of Oraman: tradició iraniana modernitzada (background de luthier), tècnica i timbre actualitzats. • DK — Gate of Enlightenment: house/ambient/industrial amb percussió oriental; ecos de fourth world actualitzat. • Panda Bear & Sonic Boom — Reset: psicodèlia pop càlida, nadales de qualitat amb indie/ruidositat amable. • Tomaga — Extended Play 1 & 2: folk cíclic, loops, free-jazz i pols cinematogràfic; peça exigent i hipnòtica. Conclusions Eix temàtic: la virtualitat com a camp de joc (i risc) per al desig, la identitat i la memòria; la tecnologia com a mitjà que demana nous marcs ètics més que no pas respostes simples. Contrapès analògic: la curadoria en vinil recorda la materialitat i el ritus, oferint una experiència d’escolta que s’oposa a la dispersió del metavers.

Context i tema central Programa d’Empanada Cultural dedicat a les «irrealitats virtuals»: metavers, avatars i els límits entre realitat i ficció. A través de cinema, sèries, llibres i música, els autors exploren com la realitat virtual reconfigura la identitat, el desig i l’ètica. Eix comú: la pantalla i el metavers com a espais on es projecten desitjos, pors i “monstres” interns. To del programa: barreja de crítica cultural, humor i debat ètic, amb un convidat musical (Marcos) que tanca en clau analògica: vinils. Editorial: Metavers, identitat i «irrealitat virtual» Es qüestiona el pleonasme «irrealitat virtual» i es planteja si un avatar pot ser «més tu que tu». Idea clau: el metavers s’entén com un «lloc» per a l’expiació simbòlica de desitjos i culpes, però: • On són els límits? • Què és acceptable en un entorn virtual quan no hi ha dany físic directe? Anècdota potent: un assistent al Sónar, immers en VR, oblida el món real i corre fins a caure. Serveix per il·lustrar com el virtual pot imposar-se perceptivament al real. «Lo virtual puede resultar más creíble que la propia realidad.» Cinema: Mantícora (Carlos Vermut) De què va Protagonista: dissenyador de criatures per a videojocs que, en privat, utilitza eines de realitat virtual per donar curs a desitjos inconfessables. Tòtem temàtic: la pedofília com a desig no actuat i el paper del virtual com a possible «vàlvula d’escapament» (sense mostrar l’acte; tot es resol en fora de camp). Per què importa Lectura moral: el film convida a distingir entre desig i delicte, i a debatre si el virtual pot frenar el mal real o, al contrari, l’alimenta. Posada en escena: ritme de «foc lent», moviments de càmera mínims però significatius, i el·lipsi com a llenguatge ètic i emocional. Actuacions: Nacho Sánchez (contenció i «monstre» interior) i Zoe Stein (doble joc d’androgínia i projeccions del protagonista). «El error es comprar que las personas malvadas… no son como nosotros… Si la gente hablase más de sus problemas… sería un mundo mejor.» — Carlos Vermut Sèries: Love, Death & Robots — «Jíbaro» (Alberto Mielgo) Què explica A l’època dels conquistadors, una figura aquàtica (sirena/naia) plena d’or encisa amb la veu una tropa que acaba autodestruint-se. Un soldat sord n’és immune. Tema: una relació tòxica entre depredadors, l’atracció errònia i la destrucció mútua. Com ho fa Estil visual híbrid (captura de moviment, tècniques pròpies): hiperrealitat que travessa la «vall inquietant». Disseny sonor aclaparador i immersiu: sinestèsia i immersió total. Debat sobre animació: més enllà del model Pixar/Disney, lloc per a «drames humans» i cinema social. «Me gustaría… otro tipo de cine de animación… cine social, de perdedores, del vecino de al lado… dramas humanos.» — Alberto Mielgo Llibres: Katixa Aguirre — De nuevo Centauro Marc i conceptes clau Futur proper on el metavers (Delphi) s’ha estès i la vida online supera l’offline. Glossari útil a l’inici: • VR (realitat virtual) • AR (realitat augmentada) • XR (realitat estesa) Protagonista: Paula Pagaldai, dissenyadora d’«experiències» que prepara un projecte sobre Mary Wollstonecraft i es veu abocada a confondre realitat/virtual. Idees fortes Avatar i identitat: un alter ego masculí (Víctor) encarna allò que no es permet fora del virtual. Delphi negre (deep metavers): submón no regulat (cas «Miranda»: avatar d’una miss hackejat i violat repetidament). Necroturisme: reviure esdeveniments històrics en primera pell (guillotina, Revolució Francesa). Satira sobre cancel·lació i «políticament correcte» vista des del futur. Ecos de Frankenstein (filia materna, cossos/avatars compostos, acceptació del «monstre»). «La nova fàbrica de somnis no és Hollywood: és la consciència entregada de qui s’endinsa a Delphi.» Música (vinil, amb Marcos): 5 descobertes recents Mr. Water Wet — Top Natural Dream • Subtropical ambient, jazz-fusió, electrònica. • Edició limitada: ~300 còpies. Mohammad Mostafa Heydarian — Songs of Oraman • Tradició iraniana amb instruments millorats (origen luthier), so actualitzat. • Edició: ~500 còpies. DK — Gate of Enlightenment • Producer francès; house/ambient/industrial amb percussió «fourth world». • Tirada autoprensada: ~300 còpies. Panda Bear & Sonic Boom — Reset • Psicodèlia-pop càlida, ecos Beach Boys, indie/ruido en versió amable. Tomaga — Extended Play One & Two • Dúo britànic; folk cíclic, free-jazz, ambient, textura cinematogràfica. • Revalorització pòstuma probable. • Defensa del vinil com a «ritual» material i via d’escolta que obre camins fora de l’algoritme. • Notable discussió sobre tirades curtes i especulació/revalorització (Discogs, Bandcamp, etc.). Debats ètics transversals que deixa el programa Virtual com a catarsi o com a incentiu? • Allibera desig i prevé delictes o els normalitza i els empenta? On acaba la llibertat virtual? • «La llibertat acaba on comença la de l’altre»… però, i si «l’altre» és un avatar o un PNJ? Sexbots i simulacres: teràpia o apologia? Drets d’imatge i consentiment: avatars de persones reals, cessió de drets (p. ex. casos Bruce Willis), deepfakes. Cites destacades «El error es comprar que las personas malvadas… no son como nosotros… Si la gente hablase más de sus problemas… sería un mundo mejor.» — Carlos Vermut «Me gustaría… otro tipo de cine de animación… cine social… dramas humanos.» — Alberto Mielgo En resum Un recorregut complet i crític per la frontera porosa entre allò real i virtual, des de la forma (fora de camp, animació, XR) fins al fons (desig, culpa, identitat). Peces clau: Mantícora (drama moral subtil), Jíbaro (immersió sensorial i metàfora depredadora), De nuevo Centauro (cartografia del metavers), i tancament analògic amb vinils que també juguen a hibridar mons i textures.