episodis

Visió general Episodi de to nocturn i minimalista, centrat en una única intervenció substancial on el locutor estableix una metàfora poderosa: les plataformes de streaming —amb èmfasi en Filmin— funcionen com un disc d’or a la bodega del Voyager 1, una prova perdurable de la nostra presència i memòria cultural. Metàfora central La comparació situa serveis com Netflix, HBO, Amazon Prime i el mateix podcast dins d’un marc de preservació cultural i curació que transcendeix la simple distribució de continguts. Filmin és destacada com a exemple principal d’aquesta funció de custòdia. Temes principals Plataformes de streaming i preservació cultural: valor cultural més enllà de l’entreteniment. Filmin com a referent: èmfasi especial en el seu paper curatorial. Metàfora espacial: el disc d’or del Voyager 1 com a símbol de memòria col·lectiva. To i forma: estructura performativa amb un bucle de “Bona nit” que obra i tanca l’episodi. Punts clau • Es citen Netflix, HBO, Amazon Prime, el propi podcast i, sobretot, Filmin. • La metàfora del disc d’or del Voyager 1 subratlla la idea de testimoni cultural per al futur. • L’episodi combina contingut conceptual condensat (al minut 3) amb un comiat prolongat basat en la repetició de “Bona nit”. Cites destacades "Netflix, HBO, Amazon Prime, el podcast d'empanada cultural mateix, però sobretot Filmin, que han esdevingut aquest disc d'or que va a la bodega del Voyager 1 per demostrar que, si potser ja no hi som, almenys hi vam estar en algun moment." Conceptes clau • disc d’or (metàfora de memòria cultural) • curació cultural i preservació • plataformes de streaming com a arxiu viu Estructura i ritme (marcatge temporal) • 0–179 s: Salutacions inicials amb repeticions de “Bona nit”. • 180–193 s: Nucli temàtic — metàfora del disc d’or i rol de les plataformes (especialment Filmin). • 193–3612 s: Tancament performatiu amb el bucle de “Bona nit” que s’estén fins al final.

Panorama general del programa "Tiempos difíciles… El erotismo… es la solución" Un editorial poètic obre el programa situant-nos en uns temps de por, restriccions i incerteses, i proposa l’erotisme —com a actitud, mirada i motor— com a via de creació, sanació i resistència, sempre navegant entre incontinència i repressió. Menú del dia • Cinema: repàs d’imaginaris eròtics i anàlisi de Kiki, el amor se hace (Paco León) • Videojocs: lectura crítica de Bayonetta (PlatinumGames) com a paròdia de la hipersexualització • Sèries: Adult Material (Channel 4) — indústria pornogràfica, abusos de poder i maternitat Cinema: erotisme a la pantalla gran Referents i genealogia de l’erotisme al cinema • Clàssics i polèmiques: de la Greta Garbo (La reina Cristina de Suècia) a l’esplendor tràgic de Deseando amar; del primer orgasme fílmic a Éxtase (Hedy Lamarr) a la carnalitat de La vida de Adèle. • Transgressions setanteres: Garganta Profunda (relectura feminista irònica de l’orgasme), El último tango en París i la ferocitat de La bête (Borowczyk). • Idea clau: el cinema ha estat un laboratori de desig, sublimació i límits. Kiki, el amor se hace (2016) — Paco León • Remake ibèric de l’australiana The Little Death; comèdia coral que explora parafílies amb to lluminós i empàtic. • Premissa: diverses parelles i els seus desitjos “no normatius” (ex.: excitació amb la tristesa plorosa; compulsió amb teixits “nobles” a l’estil d’una escena paròdica tipus American Psycho). • Estil i mètode: direcció desprejuïciada, marge per a la improvisació i una comèdia que es reivindica ètica: més que riure’s de la “raresa”, defensa l’acceptació i la comunicació íntima. • Lectura crítica: alguns hi veuen discurs ja “assumit” per la cultura de l’autoacceptació; d’altres en destaquen el valor d’alleugerir l’estigma sexual a l’Estat espanyol, sovint lligat al destape i a la censura. • Connexions: ecos amb Pieles (Eduardo Casanova) en la celebració del misfit i del cos diferent. Léxic del coit: curiositats • Paraules en desús o insòlites: concòvit, cobriment, i la favorita: ajuntament (del verb “ajuntar-se”). • Nota lúdica: en italià, “chicchi/“chicco” pot ser “caramel” — joc lingüístic amb el títol Kiki. Videojocs: Bayonetta i la representació del desig Bayonetta (2009–) — paròdia, poder i ambivalència • Figura hipererotitzada que porta la hipersexualització a l’absurd autoconscient: pits antigravetat, cames infinites, vestit-cabell. • Tesi: aquesta exageració ridiculitza la pulsió masculina i qüestiona el relat que culpabilitza la dona de l’excitació aliena. • Arma de doble tall: tot i la paròdia, proporciona material susceptible d’objectivització (Rule 34, mods…), i la lectura pot dividir-se. • Clau interpretativa: Bayonetta és una bruixa — arquetip de dona lliure demonitzada (de Medea a Lílith). L’obra reivindica autoconsciència i agència sexual sense demanar perdó. Comparatives i context • Personatge empoderat sense sexualitzar: Aloy (Horizon Zero Dawn). • Històric de representació: Samus Aran (Metroid) i finals en bikini; Golden Axe i els estereotips de “guerrer vs. bikini armor”. • Altres referents Platinum: NieR: Automata i el contrast entre estètica i caràcter racional/emocional. Sèries: Adult Material — dins la indústria del porno Sinopsi i temes clau (minisèrie de 4x45’) • Protagonista: Hayley Burrows / “Jolene Dollar” — actriu porno, mare de tres, amiga i sobretot persona. • Trama: descobriment d’abusos sexuals i de poder a la productora; quan els denuncia, l’entorn li gira l’esquena. • Eixos temàtics: • • Estigma social i mediàtic; debats televisius inquisitorials • • ITS (MTS), salut laboral, diners i precarietats • • Maternitat vs. identitat: la pèrdua del “jo” més enllà del rol de “mare” • • Erotisme domèstic vs. sexualitat de plató: la sèrie és poc explícita, aposta per la mirada íntima. Moments i cites • Monòleg demolidor a la directora del col·legi: "Trabajo en la única industria del mundo en la que las mujeres ganan más que los hombres… Dirijo mi propio negocio… Lo que no tolera es que una mujer de clase trabajadora… gane tres veces más que usted haciendo algo que le gusta." • Recursos expressius: el pegat a l’ull (clamídia) opera com a signe anti-fetitxitzant i recorda la materialitat del cos treballador. Equip, to i recepció • Producció: Channel 4 (Regne Unit). • Interpretació de Hayley Squires: contundent, classe treballadora, “madre coraje” amb criteri. • Valoració: addictiva, amb bons diàlegs, muntatge i girs, i olora a premis. • On veure-la: disponible a Filmin i prevista a HBO Max. Insider: rodatges porno, consentiment i límits • Protocols sans: briefing previ per productor, consentiment explícit i detallat; el director executa i atura el set si s’excedeixen paràmetres o hi ha malestar. • Casos reals: tall d’escena per violència no consentida; importància de separar pressió econòmica de l’autonomia de la performer. • Recomanació documental: Hot Girls Wanted (i la seva sèrie) per entendre la captació i dinàmiques de “nova fornada”. Tancament i agenda • Festivals: possible retorn a sales (Terror Molins, Asian Film Festival) després de Filmin. • Actualitat gamer: llançament de PlayStation 5. Idees força • Erotisme com a pràctica vital i política: gaudir i acceptar la diferència. • Paròdia i autoconsciència (Bayonetta) per tensar i desactivar l’objectivització. • Maternitat, treball i dignitat: Adult Material desafia judicis morals i dobles rases.

Editorial: el binomi “todo mal / todo bien” i la realitat • Arrencada amb exemples de “dies negres”: restauració fallida d’una escultura a Palència (eco de l’Ecce Homo de Borja), jornada fatal del Madrid a Mestalla amb tres penals i una cadena d’infortunis “de pel·lícula” (un cor per trasplantament que cau d’un helicòpter i s’espatlla en mans d’un sanitari). • Connexió amb la realitat pandèmica: víctimes de la Covid, negocis tancant, webs d’ajudes col·lapsant, ajudes tardanes/insuficients. El crit “todo mal” es revela com buit i reactiu; el mirall “todo bien” (autoajuda i optimisme naïf) és igual d’absurd. • Referència a Joan Cornellà: dues forques; un home amb mascareta als ulls, l’altre a la boca — crítica a la reducció de la realitat a dues opcions. "Ni tan bien ni tan mal. Les coses com són. I punt." Presentació i menú del dia • Pol no hi és en directe, però envia una entrevista gravada. • Xarxes i canals: YouTube, Facebook, Twitter (Empanada Cultura, sense L), Instagram i podcasts a Soundcloud. • Menú: Sèries: crítica de 13 Reasons Why (Netflix). Entrevista: Cine Masacre (programen i comenten cinema de sèrie Z). Cinema asiàtic (Filmin/possibles sales): A Dark, Dark Man i Buoyancy. Sèries — 13 Reasons Why (Netflix): quan l’ambició serial “ho empitjora” De la novel·la al serial televisiu • La 1a temporada adapta el llibre de Jay Asher: Hannah Baker es suïcida i envia 13 cintes amb els motius. • Canvi clau: al llibre en Clay escolta les cintes del tirón; a la sèrie, en una setmana i reaccionant cinta a cinta, forçant conflictes inversemblants. • La relació Clay–Hannah passa de coneguts (llibre) a amics/enamorats (sèrie), fent el suïcidi menys creïble i més romantitzat. Desplaçament temàtic i estil • El drama reflexiu esdevé thriller serialitzat: pesa la intriga “qui-fa-què” sobre l’anàlisi del suïcidi i l’ psicologia adolescent. • Estilització: música cool, actors “massa guapos” i imatges explícites que glamouritzen el dolor. • Avisos i peces “didàctiques” amb psicòlegs acompanyen els episodis — pegats que reconeixen el tractament problemàtic. Temporades 2–4: acumulació i morbositat • T2: aftermath judicial, cultura de protecció d’esportistes, intent de tiroteig frenat pel “power of friendship” i encobriments. • T3: nova narradora, blanqueig del violador (Bryce) i assassinat posterior — més encobriments. • T4: ansietat i “mental breakdown” d’en Clay, un altre amagatall col·lectiu i nova amenaça de tiroteig. Controvèrsies i epíleg • Netflix va retirar l’escena explícita del suïcidi anys després; la sèrie passa a ser encara més “digerible”. • El 2017 s’acusa Jay Asher d’abusos de poder en convencions; l’editorial i Netflix se’n desmarquen. • Conclusió del programa: “todo mal” en la seva deriva, malgrat la voluntat inicial; com a alternativa, es reivindica Sex Education per tractar la sexualitat adolescent amb més sinceritat. Entrevista — Cine Masacre: celebrar el “cine malamente” (sèrie Z) junts Qui són i què fan • Néstor Florez i Marco Morgante projecten i comenten en directe pel·lícules de sèrie Z (i derivats) en shows amb públic. • Criteri “metòdic i intuïtiu”: calendaritzen seguint estrenes o efemèrides, rastregen subcultures (Turquia, còpies sense drets, gore, etc.) i col·laboren amb festivals com Cutrecon o Berretina. L’humor i els límits • Moderació “de còmics”: saben quan passar-se i quan no; el públic pot ser més “gamberro” i cal conduir. • Debat sobre censura en sessions i responsabilitats quan hi ha escenes sensibles (p. ex. violència sexual). Del culte al mainstream • Cas The Room → The Disaster Artist: el “cine cutre” pot ser vehicle per arribar a Hollywood sense perdre l’afecte pel cinema. Pitjor-pitjor vs millor-pitjor • “Pitjor-pitjor”: Lobsteroids — insuportable de reviure. • “Millor-pitjor” (plaer culpable): Superman/Rambo/Rocky turcs, el folklore delirant que “et premia”. • On trobar-los: Facebook, Instagram, Twitter; en època Covid han fet sessions online amb subtítols propis sovint. Cinema asiàtic (Filmin / possibles sales) — A Dark, Dark Man (Kazakhstan, Adilkhan Yerzhanov) Sinopsi i context • A la estepa kazaka, un policia de baix rang (el “lava gossos”) actua dins una policia-màfia que fabrica culpables per tancar casos. • L’arribada d’una periodista obliga a maquillar la veritat i desplegar una farsa que destapa la corrupció sistèmica. To i influències • Humor negríssim i incomoditat a foc lent; ecos de Fargo, Memories of Murder o Mother — però amb personalitat autoral pròpia. • Treball formal: plans fixos dilatats, travelings imperceptibles, posada en escena estilitzada i música amb pes. • La neu llunyana com a miratge de “puresa” davant la nada de l’estepa; imatge potent i simbòlica. • On veure-la: al Asian Film Festival a Filmin (i possiblement a Cines Girona / sales comercials). Cinema asiàtic — Buoyancy (Rodd Rathjen, Austràlia; rodat a Cambodja/Tailàndia) Sinopsi i tema • En Chakra (14 anys), cambodjà, fuig per treballar a Bangkok però acaba esclavitzat en un vaixell pesquer: 20 h/dia, violència i invisibilitat. • Llengües: khmer i tailandès; interpretacions molt naturals (capità carismàtic i amenaçador; protagonista amb mirada potent). Context social i to • Denúncia del neo-esclavisme al sud-est asiàtic; el film parteix d’entrevistes reals i evita la llàgrima fàcil amb un to contingut i de gènere (antiheroi a la deriva). "La tortura ocurre cada día y las muertes por ella cada dos… No tienes papeles, nadie sabe que existes." • On veure-la: Filmin (i possiblement Cines Girona / sales). Tancament i recomanacions • Plataforma clau: Filmin (Asian Film Festival, mostres virtuals). • Experiència col·lectiva: seguir Cine Masacre en línia i a sales quan es pugui. • Evitar la trampa del “todo mal / todo bien”: mirar les obres pel que són i com ho expliquen — ni tan bé ni tan mal.

Visió general Episodi centrat en el “desordre” com a fil conductor: de la incertesa pandèmica i l’“il·lusió del control” a la crítica de les estructures d’Estat i de poder a través de tres obres clau. • Editorial d’ànim baix però lúcida sobre la fragilitat dels plans i la burocràcia • Cinema: El Juicio de los 7 de Chicago (Netflix) — judici polític, activisme i separació de poders • Sèrie: Antidisturbios (Movistar Plus) — humanització del policia i denúncia estructural del poder • Còmic: The Ultimates (Marvel) — relectura post-11S del superheroi, poder i autoritarisme "Divide y vencerás." 1) Cinema — El Juicio de los 7 de Chicago (Aaron Sorkin, 2020) Context i trama • 1969, EUA: set activistes jutjats per conspiració arran de les protestes contra la Guerra del Vietnam • La pel·lícula reconstrueix el judici i els disturbis amb ritme de drama judicial i inserts d’arxiu • Paral·lelismes amb l’actualitat i amb la lectura catalana del “judici polític” i la separació de poders Temes clau • Judici com a espectacle de poder: jutge esbiaixat, negligències i tensió racial (cas Bobby Seale, Panteres Negres) • Divisions internes a l’esquerra: estratègia institucional vs. carrer, i l’ús de l’humor provocador • Retòrica sorkiniana: diàlegs àgils, muntatge viu, final emocional Repartiment i interpretacions • Mark Rylance (advocat) — impecable contenció • Joseph Gordon-Levitt (fiscal) — estoic i amb matisos • Frank Langella (jutge) — tan eficaç com detestable • Sacha Baron Cohen i Jeremy Strong — duet còmic amb fondària dramàtica "¿Cuál es su precio por cancelar la revolución?" — "Mi vida." 2) Sèrie — Antidisturbios (Rodrigo Sorogoyen, Movistar Plus) Clau de lectura • Humanització sense exculpació: empatitzes amb els agents, però el “suc” de la corrupció ve de dalt • Crítica de les cloacas de l’Estat i de la jerarquia ferrea: el furgó “Puma 93” com a microcosmos Posada en escena i so • Càmera immersiva, muntatge vertiginós (pilot obert amb desallotjament) i plans seqüència que respiren • Banda sonora electrònica d’Olivier Arson: pulsió tribal, cadència urbana, tensió i ambigüitat Personatges i interpretacions • Vicky Luengo (Laia Urquijo, Assumptes Interns) — obsessiva, metòdica; obre i guia la sèrie • Hovik Keuchkerian (Salva) — líder carismàtic i torbador del furgó • Raúl Arévalo, Roberto Álamo, Álex García — molt creïbles en el cos • “Revilla” com a eco de Villarejo — la trama de les “cloacas” Notes i polèmiques • Representació de l’ús de bales de goma i la incomoditat d’“anar amb ells” en certs moments • Etimologia popular de “la lechera”: el furgó policial i l’expressió “repartir leches” "¡Somos el Puma 93! Somos una familia." 3) Còmic — The Ultimates (Marvel, línia Ultimate) Què són i per què importen • Reboot (2002) post-11S per llegir els superherois en clau política i realista • Mark Millar (guió) i Bryan Hitch (dibuix): estètica widescreen, to cínic i adult Temes i trobes • SHIELD com a paragovern agressiu; Nick Fury amb rostre “Samuel L. Jackson” • Enemic “Chitauri”: metàfora global de l’amenaça; herois amb ombres (abús, violència, traumes) • Crítica al poder: en crisi donem poders absoluts a perfils que no sempre són virtuosos Llegat i recomanacions • Forta influència en el MCU (Vengadores, Chitauri, conspiracions polítiques) • Recomanat: Ultimate Spider-Man per la humanitat i la mirada adolescent "Fluya, sea agua" (Bruce Lee) — una invitació a adaptar-nos, també en la manera de llegir el mite superheroi. Conclusió • Un episodi que connecta cultura pop i realitat política: del banc dels acusats al furgó policial i al laboratori de SHIELD • Missatge central: qüestionar el control, entendre qui exerceix el poder i com ens afecta — sense perdre el pols crític ni el sentit de l’humà.

Panorama general de l’episodi Especial Halloween pregravat (2020) amb to satíric i referències al context de confinament i restriccions per la COVID-19. Eixos principals: Comèdia de terror i monstres clàssics vs. modernes relectures. Crítica en profunditat de “Postmortem” (Péter Bergendy): fotografia post mortem, dol i por com a eix temàtic. Monstres a la música: del rock & roll fosc al reggae i l’ska (Screamin’ Lord Sutch, Screamin’ Jay Hawkins, Max Romeo, Desmond Dekker). Correcció divertida en directe: Universal vs. Hammer i menció a Pennywise. "Y eso sí que da miedo." Introducció i marc temàtic Comèdia i terror: vasos comunicants La comèdia i el terror sovint van de la mà: paròdies (tipus Scary Movie) i viratges còmics del zombi (Zombies Party / Shaun of the Dead). La por és subjectiva: psicològica vs. “susto” fàcil; suggerir més que no pas mostrar. Erotisme i terror: record a Jesús Franco i la seva filmografia marcada per la censura i els pseudònims. Monstres, clàssics i confusions Galeria de monstres: de Jack l’Esbudellador als arquetips de mòmies, vampirs i homes llop, passant per Pennywise. Correcció en antena: els monstres “clàssics” són de la Universal (Dràcula, Frankenstein, La Mòmia). Hammer és una relectura més moderna. "Hello, Georgie." Editorial: Halloween en temps de COVID To irònic i crític amb el “xantatge moral” mediàtic i les restriccions. Contrast entre Halloween de pantalla (marató de pel·lis a casa, llum apagada) i la impossibilitat de festa al carrer. Paradoxa normativa: es permet visitar cementiris però es limiten trobades amb els vius. • Idea clau: - El programa reivindica rituals de dol i memòria als difunts, connectant directament amb el film analitzat. Crítica: “Postmortem” (Péter Bergendy) Context i premissa Producció hongaresa situada en una postguerra i postpandèmia (després de 1918), en un hivern rural glaçat. Protagonista: Thomas, fotògraf de difunts (retratisme post mortem), cridat a una aldea on els cossos esperen el desgel per ser enterrats. Temes i capes Dol, por i sofriment com a eixos, amb una mirada psicològica (el director es va formar en psicologia i l’aplica al gènere). Més que girs a l’estil Shyamalan, el valor és el camí i el detall: l’acceptació de la mort com a única certesa. "Siendo la muerte la única verdad que poseemos... uno debería estar hecho a la idea, ¿no creen?" Posada en escena i imatge Direcció de fotografia (Andreas Nagy): llums i ombres que esborren límits del racional i l’espai conegut. Paleta acromàtica: blanc i negre, blanc blauat de dia i daurats de vespre; neu com a metàfora de la terra erma i l’absència de vida. Paisatge sonor del gènere: gossos que lladren, fustes que cruixen, crits llunyans i silenci. Valoració Terror sobrenatural amb profunditat emocional, allunyat del “conte de fantasmes” convencional, i amb relació orgànica amb el context històric (guerra i grip “espanyola”). Monstres i música: del rock cavernari al reggae Rock & roll fosc i l’atracció pel monstre Tema d’obertura musical: “She’s Fallen in Love with a Monster Man” (vinculat a l’estètica monster del rock clàssic). Screamin’ Lord Sutch i Screamin’ Jay Hawkins: teatralitat, veu demoníaca i shock value com a dispositius del gènere. "Down in the valley on the foggy hill rock... a crazy little demon blowing his top" Recordatori: “I Put a Spell on You” fou vetada en emissores; arquetip del vudú i el dimoni a l’imaginari pop. Reggae i ska: dimonis i vampirs tropicals Max Romeo – “Chase the Devil”: persecució del dimoni amb groove hipnòtic. Desmond Dekker – “Dracula”: el vampir passa pel filtre ska amb humor i picardia. Notes finals i “blooper” Avís de secció sobre Anglaterra victoriana (entrada de Ferran), però l’àudio deriva en un loop de “Bona nit” prolongat, que funciona com a gag o error d’emissió. • Moments destacats: - Correcció “Universal vs Hammer” en directe. - Clips sonors de Pennywise i screamers de terror. - Loop final (“Bona nit”) com a tancament anòmal i humorístic.

Panorama de l’episodi "La vida puede ser una comedia o una tragedia, tan solo depende de la mirada de su protagonista." Episodi temàtic dedicat a la comèdia: des de la paròdia pura estil ZAZ fins a la britcom intel·ligent, passant per l’humor negre de Joan Cornellà i una dramedy existencial berlinesa. El fil conductor: la comèdia com a via per prendre distància del drama i entendre el món. Idees clau • Comèdia i tragèdia conviuen i s’alternen; la risa és un mitjà, no un fi. • Paròdia i metahumor: de l’humor visual multil capa als jocs de paraules i el slapstick. • Humor negre i límits: el debat actual sobre correcció política, censura i provocació. • Dramedy: quan el riure serveix per pensar (i fa aflorar el patiment) com a Oh Boy. Cinema de paròdia: ZAZ (Zucker–Abrahams–Zucker) Pel·lícules i trets distintius • Airplane! (Aterriza como puedas): actua com a pedra angular de les spoof movies. Humor en capes (primer, segon i tercer terme), repeticions absurdes i dobles sentits. • Top Secret!: paròdia d’espionatge WWII amb Val Kilmer; gags icònics (la lupa, la vaca) i joc visual pre-Ténet; to musical i paròdia d’Elvis. • Police Squad! → The Naked Gun (Agárralo como puedas): fracàs a TV per saturació de gags visualment densos, però èxit al cinema amb Leslie Nielsen. • Hot Shots! (I & II): paròdia de Top Gun/Rambo amb Charlie Sheen en mode seriós-dement; gags físics memorables (la metralleta de gallina). Comentaris i context • Doblatge vs VO: traduir jocs de paraules és difícil; part de l’humor ambient es perd en algunes versions doblades. • Humor políticament incorrecte: referències a acudits que avui es considerarien problemàtics (racials, sexuals, etc.). • Herència posterior: de Mafia! a Scary Movie 3–4 (participació parcial de ZAZ), amb moments d’alt voltatge paròdic. Britcoms: The IT Crowd (Channel 4) Per què funciona • Britcom clàssica amb trio protagonista (Chris O’Dowd, Richard Ayoade, Katherine Parkinson) a l’IT d’una macroempresa. Humor de situació + nerd. • Sàtira de la modernitat: burocràcia, correus, atenció tècnica, i l’eterna solució mínima: “apagar i tornar a engegar”. • Gags recurrents i set pieces memorables (e-mail amb “Fire!”, número d’emergència interminable), ús de riures enllaunats com a codi de gènere. Controvèrsia • Episodi retirat anys després per tractament de la temàtica trans i el to del creador (Graham Linehan). Debat viu sobre límits, gust i context en comèdia. On veure-la • Temporades curtes (4) i capítols de ~20’; disponible a Netflix (amb especial final separat en algunes regions). Vinyeta i sàtira: Joan Cornellà Estètica i temes • Humor visual brutalista i pastel: l’alegria impostada xoca amb la barbàrie latent. • Crítica a la hipocresia social i la felicitat postissa; referències a Wilco (“Happiness”) i ecos de la sàtira clàssica (Renoir) però amb dinamita, no subtilesa. Ecos i genealogia • En diàleg amb l’underground i l’humor negre (Miguel Noguera, Johnny Ryan). Internet com a catalitzador de difusió i llibertat formal. Dramedy amb jazz: 'Oh Boy' (A Coffee in Berlin, 2012) De què va • 24 hores a la vida de Nico (Tom Schilling), un jove berlinès que encadena microderrotes. Motiu del cafè com a recerca fallida de pausa i sentit. To i forma • Blanc i negre elegant; banda sonora de jazz que crea distància emocional (eco Woody Allen), però deriva cap al patos. • Influències confessades: Goddard, Jarmusch, i una sensibilitat que recorda l’alienació urbana. Moments clau • Interludis amb gent gran (l’àvia a casa dels camells; el Friedrich borratxo) que obren l’angle generacional i posen el nihilisme sobre la taula. • Final que consolida la lectura comèdia → drama: la risa com a vehicle de reflexió, no com a destí. Agenda i tancament Agenda • Filmoteca: mostra de cinema alemany actual (inclosa The Goldfish). • Festival de cinema asiàtic (dates properes). • Estrenes: Hope Gap, Emma (d’època). • Sèries i videojocs: The Mandalorian T2 (Disney+), Watch Dogs: Legion. Comiat • Recordatori de xarxes socials d’Empanada Cultural i un apunt meta sobre riures enllaunats i el canvi de paradigma des de The Office.

Visió general del programa Especial Sitges 2020 en clau crítica i festiva, en un any marcat per les restriccions COVID i un festival híbrid que gairebé es veu truncat al final. El programa repassa el palmarès, destaca títols clau i celebra el Premi Brigadún per al curt del propi equip, Horrorscope (Pol Dígler). Sitges 2020 torna a abraçar el terror de gènere més pur, sense renunciar al fantàstic i a l’autoria. Notícia destacada: Premi Brigadún per a ‘Horrorscope’ (Pol Dígler) Què és: Curt guanyador del Premi Brigadún (trofeu Paul Naschy). Clau creativa: Paròdia dels estereotips del terror, venut com a peça seriosa per jugar amb les expectatives. To i lectura: És comèdia, no terror, però juga (i desmunta) codis del gènere. Producció i recorregut: Més d’un any i mig en circuits, 50 premis acumulats. Aviat es farà públic. Consell per creators: Presenta el teu curt a Sitges les primeres setmanes d’obertura de convocatòria; al final “ja ho tenen tot tancat”. Paul Naschy, l’ànima del Brigadún Recordatori del mític home llop castís; trajectòria prolífica i icona del fantaterror ibèric. Curtmetratges destacats • Selecció oficial: peça de 30’ “llarg-breu” amb estructura de llarg (experiència notable). • Rutina: La Prohibición (8’): animació en stop-motion plastilina, denúncia de manipulació mediàtica i poder. • Dardar (Pablo Urkijo) – Méliès d’Argent: terror mut, B/N alt contrast i molt gra; experiència sensorial de sala. Palmarès i grans títols Possessor (Brandon Cronenberg) – Millor Pel·lícula i Millor Direcció Terror + ciència-ficció amb segell Cronenberg, de les propostes més “de gènere” del Sitges d’enguany. Debat sobre la ombra del pare i la recepció crítica; interès reafirmat després d’Antiviral. • Punts forts: immersió sensorial, distopia corporal, identitat i violència executiva. La Nube (La Nuée) – Premi Especial del Jurat + Millor Actriu (Suliane Brahim) Sinopsi: mare soltera salva la granja criant saltamartins comestibles; neix una obsessió que esdevé metàfora emocional. Gènere: thriller fantàstic amb subtext social (proteïna barata, sostenibilitat). Lectura: la “plaga” com a projector d’emocions i conflictes familiars. Mosquito State – Millors Efectes Especials Paral·lelism entre la “picada” de l’amor i la plaga de mosquits a casa del protagonista. Producció polonesa–US; presència de Charlotte Vega (criada a Sitges). • Punts forts: Efectes i textura de ciència-ficció inquietant. La vampira de Barcelona – Premi del Públic Recupera la llegenda negra d’Enriqueta Martí amb atreviment visual: escenaris en plató, joc de color/B&N i teatralitat buscada. Crítica social punyent a media, policia i burgesia; repartiment solvent amb direcció d’actors discutida (percepció TV-movie en moments). Clau: humanitzar el mite i revisar el relat des del present. Mandíbulas (Quentin Dupieux) – Millor Interpretació Masculina (dúo protagonista) Comèdia absurda 100% Dupieux (aka Mr. Oizo): univers minimalista, gag icònic del “toro”, i una gran mosca que cita el fantàstic dels 50. Reacció del públic: entusiasme i frases fetitxe; candidata oficiosa a premi gran si Sitges no hagués volgut subratllar tant el terror de gènere. Baby (Juanma Bajo Ulloa) – Premi a la Música Cinema mut postmodern: sense diàlegs, música i so com a guia total. Tema: maternitat en crisi, tràfic de nadons, via melodrama fosc. Repartiment femení destacable (Natalia Tena, Harriet Sansom Harris, Charo López...). The Dark and the Wicked (Brian Bertino) – Millor Fotografia + Menció a l’Actriu Debat obert a la taula: per a uns, atmosfera i disseny sonor exemplars; per a altres, clixés del gènere massa previsibles. Recomanable si t’hi abandones a l’ambient; comparada amb Come True (Anthony Scott Burns) com a alternativa visual sensorial de primer nivell. Comrade Draculich – Millor Guió Comèdia vampírica húngara als anys 70 (època comunista) amb to cínic/cool i sàtira política; humor de to local però enginyós. De Sitges a Terror Molins (recomanacions) Reprogramacions destacades: • Come True (Anthony Scott Burns) – hipnòtica i sensorial. • Honeydew – Amèrica profunda a l’òrbita de Matanza de Texas (debut; amb Sawyer Spielberg). • Península – seqüela de Train to Busan (per completistes). • Fried Barry (Sud-àfrica) – proposta de culte potencial. • My Heart Can’t Beat Unless You Tell It To – guanyadora a Novas Visions (millor pel·lícula i direcció), revisió intimista del mite vampíric. Tema del festival: La natura es revela (desastres, clima). Llibre (Hermenaute): La natura es revela – amb capítol de l’Adriano. Context i balanç final Restriccions 2020: tancaments, aforaments i festival híbrid; ambient descafeïnat però bon nivell de cine. Sitges 2020 ha fet gir cap al terror més genèric, sense oblidar autoria i híbrids. Idees clau • Possessor lidera el palmarès i simbolitza el retorn al gènere. • La Nube i Mosquito State articulen metàfores ecològiques/emocionals amb força visual. • La Vampira de Barcelona divideix pel to actoral però impacta visualment i en el subtext social. • Dupieux (Mandíbulas) connecta plegats amb el públic; Baby arrisca amb el mut contemporani. • Celebració de la creació local amb el Brigadún per Horrorscope.

Obertura: Hispanitat sota la lupa, sàtira i contradiccions d’Espanya "Te quiero, puta" com a tornada-metàfora d’una Espanya que diu estimar mentre degrada. • Arrencada amb ironia musical (Rammstein) per retratar una dicotomia molt espanyola: discurs d’afecte vs pràctiques d’abús. • Crítica punyent a la monarquia, al suposat estat del benestar, als desnonaments, a la precarització de la sanitat, al model turístic i a la repressió (llibertat d’expressió, 1-O, etc.). • Revisió sarcàstica del “Día de la Hispanidad”/“de la raza” i del relat del “encuentro de los mundos”. Sèries: Pàtria (HBO) Context i polèmica • Basada en la novel·la de Fernando Aramburu; showrunner: Aitor Gabilondo. • El cartell promocional (víctima vs botxí a presó) genera CancelHBO i debat sobre una suposada equiparació. Focus i temes • Dues famílies: la de l’assassinat del Xato (empresari) i la del fill integrant d’ETA (impost revolucionari al fons). • Estructura temporal entre fets passats i 2011 (alto el foc definitiu) amb el retorn de Bittori al poble. Virtuts i límits • Intenta el diàleg de dols (no equipara violències, sinó el dolor). • Es detecta equilibri calculat i moments de melodrama i “quasi” pornografia emocional; risc d’equidistància. • Producció i interpretacions molt sòlides; una de les millors sèries locals d’HBO. Idees clau • “Lo personal és polític”: el relat privilegia l’empatía individual per sobre del debat institucional. • Necessitat de parlar-ne sense carnet de víctimes i sense jerarquitzar el dolor. Cinema: La mort de Guillem (Carlos Marqués-Marcet) El cas i el relat • Reconstrucció del crim feixista (1993) contra el jove antifeixista valencià Guillem Agulló i de l’onada d’impunitat posterior. • La pel·lícula se centra en el buit i el dol de la família (1993–1997) i en la injustícia del sistema judicial. Recursos formals • Potent diàleg entre imatge d’arxiu i ficció; la realitat irromp amb força i emoció. • Opcions de so i llengua (valencià) que busquen veritat i materialitat del buit; debat sobre la intel·ligibilitat. Impacte i debats • Evita el morbo explícit del crim i opta pel respecte. • Gran intensitat en el tram final recuperant fotografies reals; recorda Vals con Bashir en el xoc realitat/representació. Punt crític • Algunes decisions de càsting i el desig d’alguns oients de més “mala llet” contra els agressors i l’entramat feixista. Llibres: El baile de los caídos (José Trabajo + Miguel Gallardo) Premissa i to • What if satíric: Franco ressuscita en versió zombi per intentar un nou cop d’estat a l’Espanya actual. • Humor negre per radiografiar el present: no és un llibre “sobre Franco”, sinó sobre la política d’avui. Procés creatiu i llenguatge visual • Text base de Trabajo i materials falsos d’estil documental de Gallardo (cartells, plànols, propaganda “Fox”/Vox) per jugar amb la realitat. Límits de l’humor i llibertat d’expressió • Treball sense autocensura, amb advocats al darrere i certa por no per Franco sinó per polítics, jutges i mitjans actuals. • El humor com a eina de catarsi (autisme, càncer, franquisme): “el humor sana”. Possibles camins • Idea d’adaptació audiovisual sobre la taula: més abast, més incomoditat pública. Comparació amb el to més “blanc” de Polònia. Bonus: Sitges i “Malnacidos” Crítica • “Malnacidos” (inauguració Sitges): entreteniment que cau en blanqueig del franquisme, posant “bons i dolents” als dos bàndols i desplaçant el mal a “uns altres” (alemanys), perdent la oportunitat de sàtira política sobre el feixisme latent. Avanç • Avís d’especial Sitges al pròxim programa (Mandíbulas, Last Words, Savage State, etc.). Idees força • Sàtira com a mirall: de la Hispanitat al franquisme zombi, el programa denuncia contradiccions estructurals a Espanya. • La cultura (sèries, cinema, llibres) com a espai per tramitar el dol, construir memòria i exercir crítica política.

Panorama general Episodi temàtic sobre debuts i òperes primes que travessa cinema, còmic i videojocs. Des d’un editorial potent que contraposa Citizen Kane i Frankenstein fins a una crítica a fons de Falling (debut de Viggo Mortensen com a director), una entrevista doble a les autores underground Aroa Travé i Rosa Codina, i el debut indie icònic del videojoc Hyper Light Drifter. "No trespassing". La primera imatge de Citizen Kane ja adverteix: hi ha límits a l’accés a la veritat d’un personatge. Editorial: Debuts il·lustres i íntims De l’òpera prima canònica al debut casual • Es reivindica el debut com a gest artístic que pot ser programàtic (la gran obra que sacseja un llenguatge) o casual/quotidià, amb primeres vegades que ens fan vulnerables. Citizen Kane (1941) i l’antibiòpic • Un debut que capgira el classicisme: foscor, narració fragmentada, i el primer gran antibiòpic sobre un magnat. • Clau de lectura: el cartell de “No trespassing” i la impossibilitat de conèixer del tot el protagonista. Frankenstein (Mary Shelley) i el confinament de 1816 • Debut literari nascut d’un “confinament” climàtic (l’“any sense estiu”): casualitat, joc intel·lectual i imaginació col·lectiva que cuina un clàssic gòtic. Cinema: Debuts a cartellera i crítica de Falling Context de festivals i l’onada de debuts • Post-San Sebastián i vigílies de Sitges; en marxa el Festival Olalà (francòfon, també a Filmin). Debuts de la setmana (ràpid) • Explota Explota (Nacho Álvarez): musical setanter amb Raffaella Carrà; debut simpàtic i pop. • La isla de las mentiras (Paula Cons): canvi de documental a ficció; thriller històric sobre Salvora. "Un thriller de senyores amb mocador" per homenatjar heroïnes reals. • Canción sin nombre (Melina León): debut peruà en B/N, drama social dels 80 amb força visual. Crítica a fons: Falling (Viggo Mortensen) • Debut de Viggo Mortensen com a director i guionista (als 62 anys), també compositor i coprotagonista. • Interpretacions: Lance Henriksen compon un pare misògin, homòfob i ferit per la senilitat; fill (Mortensen) amb família diversa a Califòrnia —xoc de patriarcat rural vs pluralitat contemporània. • To i idees: humor com a instrument de pensament crític, no com a finalitat; polarització sociopolítica i absència de redempció fàcil. "No busco pel·lícules on tot es resolgui i s’acabi amb esperança. Això no és lo meu." • Posada en escena: contrastos visuals (neu del passat vs sol californià), diàleg memòria–present amb un muntatge aparentment caòtic però molt precís; cameo de David Cronenberg (proctòleg). • Resultat: sense ser una obra mestra, peli imprescindible i debut amb “veu” pròpia. Còmic: Underground, debuts i La Cúpula Dues veus noves: Aroa Travé i Rosa Codina • Entrevista amb la col·laboració de Bea Casas centrada en Carne y cañón (Travé) i Rompepistas (Codina, adaptant Quim/Quico Amat). • La Cúpula actua com a “família d’acollida”: tutoria editorial, criteri i aposta per noves veus. Maneres de debutar i documentar-se • Travé: instint de barri i observació directa; el “material” entra per la finestra, entre navajeros i Instagram. "El barri m’entra per la finestra." • Codina: adaptació meticulosa i documentació fins al detall (escena vuitantera, llenguatges, codis). Fanzine i consells • Fanzine conjunt: Grano de Pus (autoedició, tirades exhaurides; crònica d’adolescències). • Consells per debutar: - Coneix l’editorial (no enviar a l’atzar). - Constància i organització. - Escala realista: no començar per 350 pàgines. - Acaba el que comences. Videojocs: Hyper Light Drifter Debut d’Heart Machine (Alex Preston) • Kickstarter de 650.000$ (demanava 27.000), èxit crític i comercial; obra personalíssima sobre la malaltia crònica del creador. • Narrativa sense paraules, pixel art lluminós i música de Disasterpeace —entre la bellesa i la fragilitat. Disseny i influències • Exploració a l’estil Zelda clàssic, atmòsfera Metroid, mítica de Souls (història suggerida, no mastegada), i mecàniques d’esquiva, combos i ritme. • Tema central: la voluntat d’avançar malgrat la fragilitat i la “tos sanguinolenta” del protagonista. Llegat • Sèrie animada anunciada (equip de Castlevania a Netflix) i nou projecte Solar Ash: mateix esperit, un to més esperançat. Agenda i tancament El que ve • Cinema: Corpus Christi (estrena als cinemes), relleu de festivals (Olalà fins dia 8; comença Sitges). • Sèries: Brave New World (Stars Play), The Haunting of Bly Manor (Netflix). • Videojocs: FIFA 21 (PS4 amb actualització a next-gen). Idees clau • Debutar és tant un gest artístic “major” com una experiència íntima: del laberint biogràfic de Kane a la brutal sinceritat d’un fanzine. • Falling proposa mirar la polarització sense sermons ni catarsi fàcil: memòria, humor i ferides obertes. • En còmic, ecosistema i tutoria (La Cúpula) multipliquen opcions d’un bon debut. • En videojocs, el debut pot ser obra-manifest: mecàniques, estètica i biografia fusionades en un sol batec.

Introducció i tesi del programa "Porque hoy es el día de Sherlock, de Sherlock Holmes" • Obertura poètica sobre el pas del temps, la mort i l’eros, amb la cultura com a antídot vital. El fil conductor del programa: com la cultura manté vius els mites. • Punt de partida: la vitalitat inacabable de Sherlock Holmes malgrat els seus 40 anys de producció canònica, i com el personatge continua vivent a la memòria col·lectiva. Per què ara Sherlock? (proposta d’oient i efemèrides) • Dedicat a l’“Edu” (oient) que demana un monogràfic transversal sobre un personatge icònic. • Doble excusa d’actualitat: el recent “Batman Day” i l’estrena d’Enola Holmes (Netflix). Enola Holmes (2020): crítica ràpida • Film juvenil amb to marcadament infantil però amb temes adults (sufragi femení, terrorisme d’estat). Contradicció de to que la deixa “en terra de ningú”. • Ús intens del trencament de la quarta paret (influència Fleabag): efectiu però sobreutilitzat. • Arrel literària: novel·les de Nancy Springer (2006). Polèmica legal amb els hereus de Doyle pel període 1923–1927 (on el Sherlock es fa més emocional i empàtic), encara sota drets. • Lectura temàtica: actualització feminista que funciona a estones, tot i percebre’s forçada en moments. Sherlock Hound (Miyazaki): anime de culte dels 80 • Coproducció italojaponesa amb Hayao Miyazaki (6 capítols dirigits per ell), qualitat d’animació molt alta i persecucions “a l’estil Lupin”. • Estètica steampunk i dissenys aeronàutics “impossibles”. Doblació castellana memorable (la rialla de Moriarty és icònica). • Curiositats musicals: opening italo-disco adaptat a Espanya pel grup Nins. • Problemes legals amb hereus de Doyle van aturar la producció (81–84). Disponible a Amazon Prime. Arthur Conan Doyle i la construcció del mite • Biografia essencial: metge a Edimburg, influït pel forense Joseph Bell; abandona la medicina per l’escriptura. Crea Holmes a Estudi en escarlata (1887). • Mutació autoral: després de la Primera Guerra Mundial (mort del fill i del germà), Doyle torna a Holmes (1923) amb un to més humà i emotiu. • Com neix la imatge icònica: - Il·lustracions de Sidney Paget (pipa, deerstalker, capa inverness): el “look” clàssic prové del dibuix, no del text. - Teatre de William Gillette: popularitza l’“Elementary, my dear Watson” (frase no literal de les novel·les) i fixa gestos i tics. • “El gran buit” (Great Hiatus): Doyle mata Holmes a “El problema final” (1893) i el ressuscita quasi una dècada després per pressió popular. El Sherlock canònic: trets i relacions clau • Perfil: alt i prim, ment deductiva extraordinària, excèntric, violinista i boxejador, mestre del disfressament i apicultor. • Vicis i equilibri: cocaïna en moments d’avorriment (segons l’època), però també disciplina física —un Sherlock que pensa i colpeja. • Watson: metge veterà de la guerra angloafgana, cronista i contrapunt emocional; sovint “paret de frontó” per a l’enginy de Holmes. • Moriarty: el “Napoleó del crim”, el reflex fosc de Sherlock (intel·ligència equivalent, moral oposada). • Conceptes clau: 221B Baker Street, Irene Adler (“la dona”), Mycroft Holmes, i el Gran Hiatus com a espai per a preqüeles i relectures. Del paper a la pantalla clàssica: serials, ràdio i restauracions • Primeres etapes sonores: cicle d’Arthur Wontner (1931–37) com a Holmes britànic de finor “british”. Fotografia amb toc expressionista i pocs recursos. • Apogeu clàssic: Basil Rathbone + Nigel Bruce (1939–46). 14 films (de Fox a Universal) i més de 220 programes de ràdio. • Transició de producció: de 20th Century Fox (ambient victoriana, més pressupost) a Universal (Guerra Mundial, sèries B contemporànies). • Restauració als 90: arxiu UCLA, finançament de Warner Bros i… Hugh Hefner. El mite també viu gràcies als arxius. La Hammer i el gòtic en color: El gos dels Baskerville (1959) • Terence Fisher (director estrella de Hammer) porta Holmes al color, explotant el gòtic anglès (pàram, boires, mansions) de la novel·la. • Peter Cushing com a Holmes i Christopher Lee com a Henry Baskerville: química perfecte; racionalitat de Holmes vs. atmosfera d’horror victoriano. • Continuïtats i permutes: Lee serà Holmes en un títol posterior i Mycroft en l’adaptació moderníssima de Billy Wilder (70s). Variacions i paròdia Buster Keaton: Sherlock Jr. (1924) • Un “anti-Sherlock” físic i cinètic, que celebra el cinema mut: gags atlètics, muntatge trepidant i metacine (entrar dins la pantalla) per sublimar el mite. Holmes & Watson (2018) • Paròdia amb Will Ferrell i John C. Reilly: humor spoof a la Hot Shots/Aterriza como puedas. Irregular però amb gags funcionals; gest paròdic sobre tòpics holmesians. Sherlock al s. XXI: del jove Sherlock a Guy Ritchie • Young Sherlock Holmes (1985, Amblin): iniciació juvenil i emoció vuitantina; peça d’entrada per a noves generacions. • Guy Ritchie (2009/2011): estilització visual i anàlisi de combat en càmera lenta (deute amb el Holmes boxejador literari). Modernització per llenguatge cinematogràfic. BBC Sherlock (2010–2017): actualització, virtuts i trampes • Trasllat al present: missatgeria en pantalla, Londres digital, Sherlock com a “sociòpata altament funcional” (Cumberbatch) i Watson traumàtic post-Afganistan (Freeman). • Moriarty d’Andrew Scott: “assessor del crim”, amenaça transversal i carismàtica (eco del Joker). Construcció de continuïtat més sòlida que en versions clàssiques. • Punts forts: actors en estat de gràcia, diàlegs elèctrics, actualització elegant de casos clàssics (p. ex. Baskerville) i recursos visuals creatius. • Crítiques formals: manipulació de la informació (detalls amagats al muntatge), girs “més llestos que tu” i resolucions off-screen o en broma (la mort/ressurrecció exprés). • Valor global: malgrat les trampes, peça clau del reenamorament popular amb Holmes en la darrera dècada. Sherlock al Japó: Detective Conan (1994–…) • Premissa: Shinichi Kudo esdevé nen (Conan Edogawa) per un verí i continua resolent crims amb gadgets (rellotge anestèsic, xut “sobrehumà”). • Homenatge explícit: “Conan” per Conan Doyle i “Edogawa” per Edogawa Rampo; el barri Beika (Baker) i el detectiu Kogoro Mouri com a vehicle de deducció pública (eco de Lestrade). • Ecos literaris: figura d’Irene Adler inspirant la mare de Conan; Kaito Kid vestit a l’Arsène Lupin clàssic; referències constants a Holmes. • El film 6, El fantasma de Baker Street (2002): realitat virtual a l’època victoriana i cas de Jack l’Esbudellador. Fanfiction sofisticat per a holmesians. • To i recepció: juvenil però sovint adult (violència, política en films recents). Sèrie, manga, pel·lícules anuals i doblatges en català. Agenda i tancament Estrenes i recomanacions • Cinema: Rifkin’s Festival (Woody Allen), Falling (debut de Viggo Mortensen), Tommaso (Abel Ferrara), La mort de Guillem (Carlos Marques-Marcet). • Sèries: Patria (HBO), Fargo T4 (Movistar), La Révolution (Netflix). • Videojocs: Baldur’s Gate 3 (Early Access), Crash Bandicoot 4. Curiositats Baker Street • El 221B no existia a l’època de Doyle; el museu actual correspon al número real 239. La ficció crea la seva pròpia geografia. "Lo que muere es la materia; las ideas pueden vivir eternamente" — el programa ho confirma: Holmes és de tots i de totes.

Visió general Episodi d’Empanada Cultural dedicat a la festa i a la música electrònica, amb un fil conductor clar: la celebració, la cultura queer i la història dels sons de club. Després d’una obertura festiva, el programa entra fort amb RuPaul Drag Race (context, terminologia i polèmiques), salta al cinema amb dues mirades complementàries sobre DJs i nit —Berlin Calling (Berlín) i La leyenda de Frankie Wilde / It’s All Gone Pete Tong (Eivissa)— i culmina amb una classe magistral sobre Chicago House i els seus himnes. Tanca amb agenda cultural (cinema, videojocs, La Mercè i museus) i comiat musical. "La festa és festa en tant que s’acaba" — una idea que travessa el bloc de cinema i dona sentit a l’efímer de la nit. Cultura: RuPaul Drag Race — identitats, espectacle i debat públic Què és el drag i per què importa • Definicions clau: drag (expressió artística puntual), travesti/transvestit (rol de gènere en el vestir), trans (paraigua de transgènere i transsexual; implica identitat i transició). • Orígens i etimologia: el terme “drag” apareix documentat a finals del s. XIX; es vincula a actors interpretant rols femenins i, popularment, també a l’acrònim “Dressed As a Girl”. • Malentesos i persecució: del rebuig social a la radada de Stonewall (1969) i la seva memòria; es recomana un documental a Netflix i es critica el film “Stonewall” de Roland Emmerich per simplista. Qui és RuPaul i què fa el seu show • RuPaul Andre Charles (San Diego, 1960): model, showman i icona drag; esclat musical als 90 (Supermodel, 1993) i cara visible del col·lectiu. • Frase icònica: "You can call me he, you can call me she... I don't care as long as you call me." • Format del reality (des del 2009): càsting massiu, reptes setmanals, passarel·la, acting, comèdia, cosir, cantar… amb ritme altíssim, barroquisme visual i una capa educativa (història queer, relats personals) darrere l’esperpent. Polèmiques i límits de la inclusió • Crítica recurrent: “mainstreamització” del drag i explotació capitalista del format reality, amb risc de perpetuar estereotips. • Cas 2016: declaracions de RuPaul sobre no admetre persones trans en transició; antecedents d’ús de termes ofensius al programa. El 2018, disculpa pública i reconeixement d’aprenentatge continu. • Debat de fons: reality com a mecanisme d’exposició vs. inclusió. El programa admet varietat d’estils drag i funciona com a porta d’entrada massiva, sense substituir l’underground. Cinema: Berlín vs. Eivissa — DJs entre l’èxtasi, la caiguda i la redempció Dues pel·lícules, dues ciutats • La leyenda de Frankie Wilde (It’s All Gone Pete Tong, 2004) — Paul Kaye encarna un DJ fictici en clau de fals documental a Eivissa; cameos de DJs (Tiesto, Carl Cox, Paul Van Dyk), deliri, humor negre i retrat de la decadència i la desaparició d’un ídol. • Berlin Calling (2008) — Paul Kalkbrenner fa de DJ Icarus i composa la BSO (amb l’himne “Sky and Sand”). To més dramàtic i existencial, amb Berlín com a textura sonora (fins i tot amb jocs sobre l’U-Bahn). Escenes i temples de la nit • Berlín: clubs-mite com Berghain; maratons de cap de setmana; modernitat industrial i techno. • Eivissa: Bora Bora, Amnesia… sol, platja, afters i la sensació d’un somni que s’acaba (el “baixón” com a cara B de la festa). Idees clau • L’actitud col·lectiva i la llibertat d’expressió defineixen la festa més que l’espai. • Del hedonisme a la moraleja: com la creativitat pot ser camí de retorn després de l’excés. Música: Chicago House — del sermó de Jack a l’himne de la pista House vs. Techno (a grans trets) • House: ~120–130 BPM, arrel afro i herència disco; Techno: ~140–150 BPM, més dur i mecanitzat. Cançons i artistes imprescindibles • Marshall Jefferson — “Move Your Body” (1986): himne fundacional. • Frankie Knuckles & Jamie Principle — “Your Love”: el Godfather del House en estat pur. • Larry Heard (Mr. Fingers) — “Can You Feel It”: dimensió espiritual; s’hi incrusta el sermó de Chuck Roberts (“In the beginning there was Jack… let there be house”) i versions amb “I Have a Dream” de Martin Luther King. • Connexió ballroom: el house ressona a documentals com Paris Is Burning i a la cultura voguing. Context històric i ecosistema • 1979, Disco Demolition Night (Chicago): foguera simbòlica (i homòfoba) contra la disco; el House sorgeix “de les cendres” amb nova energia nocturna i DIY. • The Warehouse (Frankie Knuckles) i Music Box: clubs clau per consolidar el so. • WBMX: ràdio essencial per divulgar el House. • Evolució: cap a Acid House i la seva arribada a Europa (The Haçienda, Manchester) i el techno més dark (Berlín). • Reconeixement cívic: carrers amb noms de DJs i House Unity Day a Chicago. El cos com a metrònom: el “Jacking” • To jack: portar el ritme al cos; base de la dansa House. Ritual col·lectiu, comunitari i catàrtic. "In the beginning there was Jack… and Jack declared: let there be house." Agenda i recomanacions Cinema • En cartellera: Pinocho, Uno para todos (recomanables per aportacions concretes). • Reestrena/Terrenys coneguts: Terrence Malick — Knight of Cups (avis per navegants: bellesa visual, discurs dispers). • Streaming: Enola Holmes (Netflix) — anunci d’un especial Sherlock Holmes al proper programa. • Festivals: Fascurt (Mas Nou, 24–26 set.) — edició adaptada, entrades amb reserva. Videojocs • Mafia: Definitive Edition (25 set., PS4/Xbox One/PC). • PlayStation 5 — llançament 12/19 de novembre (segons regions), preus: 499 € (amb disc) / 399 € (Digital Edition). Barcelona — La Mercè i Museus • La Mercè: edició híbrida (presencial + virtual), entrades amb reserva i alta demanda. • Portes obertes (24 h) a equipaments com Palau Robert, CaixaForum, Pavelló Mies van der Rohe, Museu del Disseny, MACBA, Arts Santa Mònica, entre d’altres. Dades ràpides • Xarxes del programa: YouTube/Instagram/Facebook “Empanada Cultural”, Twitter “Empanada Cultura” (sense L).

Arrencada i context Inici de la 3a temporada d’Empanada Cultural coincidint amb la Diada i amb la idea recurrent del número 3 (regla del 3, tercera temporada, tricentenari, etc.). Reflexió de context: sis mesos de pandèmia (COVID-19), retorn a l’escola i necessitat d’“arrencar” per inèrcia social, laboral i mental. Recordatori del sentit de la Diada: celebrar, però sense oblidar que és la commemoració d’una derrota (1714). "Adaptar-se o morir. O adaptar-se i morir, potser." Llibres | Valero Sant Martí: “Jo només il·lumino la catalana terra” El personatge i el to Presentació del Valero Sant Martí: autor anònim, estil provocador, irreverent i explícit, amb pròleg de Jair Domínguez. Llibre de 2013, difícil de trobar; lectura dramatitzada per l’actor Edgar Moreno. Tò auto-crític amb la cultura catalana, atacant mites, rituals i tics locals amb sàtira extrema. Temes i dards (selecció amb cites) La gralla i el folklore: “La gralla és el pitjor instrument de la història dels sons…” Rock català i gustos populars: “La revolució de Sau, Els Pets i Sopa de Cabra demostrà que impera un gust abominable.” Relació amb els bascos i el clixé sexual-taverner (paròdia d’estereotips, to molt bèstia). Turisme a Barcelona i gentrificació: fantasia hiperbòlica de “recuperar” la ciutat; posada al dia amb el post-COVID i la regulació de lloguers. Barça i icones esportives: sàtira sobre Bojan Krkic com a símbol de promesa frustrada. Valoració Sàtira descarnada que assenyala les nostres contradiccions: catalanisme, cultura popular i moralitats. No apte per a sensibilitats: llenguatge escatològic, sexual i deliberadament ofensiu, però amb idees punyents sobre identitat i cultura. Còmics | “Victus” (Sánchez Piñol) en vinyetes Marc històric i adaptació Recordatori del setge de Barcelona (1714) en el context de la Guerra de Successió i de la derrota catalana. Trilogia de còmics signada per Santa Maria, Dalmasses i Sintes, seguint l’estructura “Bene, vidi, Victus” (joc irònic sobre el Veni, vidi, vici de Juli Cèsar: “Vine, vi i vaig ser vençut”). Focus narratiu Protagonista: Martí Zubiria, enginyer militar (personatge històric), narrat a la novel·la en primera persona amb humor i distància. Al còmic predomina la gravetat i l’èpica visual (splash pages, fortificacions, arquitectura militar del XVIII), mentre que es perd part de la ironía i el joc metaliterari de la novel·la. Punts forts i mancances Potència visual i síntesi (compressió de ~600 pàgines en <200 de còmic) per fer divulgació històrica. – Menys presència del to irònic i de la relació amb la copista que obre la novel·la, que aportava doble mirada i relativisme nacional. La gran assignatura pendent Reclam d’una gran pel·lícula sobre 1714: es critica “Barcelona 1714” (valoració pobra) i es constata que encara esperem un Victus cinematogràfic digne. Cinema | L’Amour flou (Un acuerdo original) Per què ara i per què aquesta? Estrena recent a sales (Icaria, Girona) i tancament del Festival Oh la la (octubre). S’utilitza com a metàfora de la ruptura Catalunya–Espanya: la separació no ha de ser tràgica si es troben solucions creatives i mediació. De què va Direcció, guió i protagonisme de Romain Bohringer i Philippe Rebbot (parella a la vida real): després de 10 anys junts i dos fills, se separen però conserven dos pisos units per una habitació compartida dels nens. Ecos de Nouvelle Vague i comèdia romàntica contemporània; galeria de secundaris que enriqueixen el relat. Subtext i context Retrat dels bobos francesos (bourgeois-bohème): bohemis, però amb solvència i capital cultural; joc entre vida i pantalla (famílies i fills hi actuen). Tò emocional i lúdic: fa riure, emociona i defensa formes noves d’estimar “després” de l’amor passional. Recomanació Recomanada com a peça lleugera però intel·ligent i útil per imaginar sortides no traumàtiques a conflictes de convivència. Agenda i recomanacions Cinema L’Amour flou (Un acuerdo original) – ja en cartell. “Un diván en Túnez”. “Technobox/Technoboss” (producció portuguesa; to de peça de culte). Documental francès “Ne croyez surtout pas que je hurle”. Sèries 14/09: The Third Day (HBO): estructura en tres parts amb peça teatral entremig. 18/09: Ratched (Netflix, Ryan Murphy): preqüela de “One Flew Over the Cuckoo’s Nest”. Videojocs 10/09: Vampire: The Masquerade (nou lliurament). 15/09: Spelunky 2 (PS4; PC a final de mes). 15/09: Pro Evolution Soccer 2021. 18/09: Super Mario 3D All-Stars (Switch) – edició limitada fins al 31/03. Música Festi Surf Costa Brava (Platja d’Aro): surf/rockabilly a l’aire lliure i gratuït. Idees clau i fils conductors El “3” com a leitmotiv: tercera temporada, tricentenari, tres grans seccions (llibres, còmics, cinema) i múltiples triples a l’agenda. Autoexamen cultural: del pamflet ferotge de Valero a la divulgació històrica de Victus. Ruptura i convivència: L’Amour flou inspira sortides creatives i civilitzades als conflictes (també polítics). Context pandèmic: relectures del turisme, l’ús de la ciutat i la reapertura cultural amb prudència.