episodis

Panorama general i to de l’episodi "Fins aquí l’editorial... Fotem-li canya a aquest gazpacho cultural." • Obertura editorial poètica i irònica sobre el pas del temps en plena era Covid, amb la metàfora del present com a pinça entre passat i futur, i connexió temàtica amb Tenet (palíndrom, temps invertit). • To juganer i meta-ràdio: comencen “acomiadant-se” per entrar directament en la idea de temps reversiu i l’absurd contemporani. Bloc 1 — Tenet (Christopher Nolan): crítica, idees i artesania Expectatives vs realitat • Hype post-pandèmia i etiqueta de “salvadora de sales” que pesa sobre el film. • Argument més simple del que sembla; la complexitat ve de l’embolcall (espionatge, guerra, apocalipsi) i del muntatge frenètic. "No ho intentis entendre, sent-ho" — consigna que el film projecta també cap a l’espectador. Temps, inversió i transcendència • El dispositiu temporal (inversió) sorprèn visualment però no sempre transcendeix com a idea, lluny de la densitat de Memento, Inception o Interstellar. • Reclam de més pauses i contemplació per fer respirar el concepte; l’acció fragmentada i la música martellejant dificulten “veure” clarament algunes escenes. Música i tècnica • Banda sonora de Ludwig Göransson (Zimmer estava amb Dune). Àmplia simbiosi audiovisual i energia rítmica molt marcada. • Pocs VFX per a un blockbuster així: uns 280 plans retocats. Gran treball físic i coreogràfic a doble presa (normal i “invertida”). El quadrat de Sator: palíndrom i capes de lectura • “SATOR – AREPO – TENET – OPERA – ROTAS”: palíndrom llatí sembrat al film (noms, espais, pistes) que connecta amb tradició clàssica i religiosa. • Interpretacions: des de el sembrador que guia les rodes fins al creador que manté les seves obres. En tot cas, un easter egg semàntic que aporta joc formal més que significat decisiu. Repartiment i personatges • John David Washington (Protagonista) correcte però poc carismàtic. • Robert Pattinson, el gran actiu emocional; signa el moment més humà del film. • Kenneth Branagh (Sator): villà tòpic però divertidament aterridor; Michael Caine fa un cameo saborós. Elizabeth Debicki funcional en el rol. Veredicte • Espectacle visual notable i idees estimulants, però fred i menys “amb cor” que altres Nolan. Recomanable amb les expectatives ajustades. Bloc 2 — Còmic + música: “El pequeño libro de la Black Music” (Boris & Bruno) Què és i com es llegeix • Llibre infogràfic, 1945–2015 (“del blues a Beyoncé”), una doble pàgina per any, humor i moltíssima dada. Ideal per llegir amb el reproductor a mà. Fites i línies d’evolució (pins de temps del programa) • Orígens del R&B i el rock and roll (Rosetta Tharpe; 1945–48). Afluència als charts i naixement de segells (finals 40s). • Apropiacions i ecos: Big Mama Thornton – Hound Dog vs Elvis (1953–54). John Lee Hooker i el riff matricial (late 40s–50s). • Screamin’ Jay Hawkins i el vodú teatral (1956). Girl groups: Marvelettes, Ronettes (early 60s). • Psicodèlia + soul elèctric: Jimi Hendrix, Sly & The Family Stone (late 60s). • James Brown i el naixement del funk; televisió i ball: Soul Train (70s). • Cinema Blaxploitation: Curtis Mayfield – Super Fly; còmic: Luke Cage/Power Man (70s). • Disco i producció: Chic – “Le Freak” (anècdota “Fuck Off” → “Le Freak”). • Parla rítmica i bases: dels sound systems jamaicans al rap: - Comercialització: “Rapper’s Delight” (Sugarhill Gang). - Canon social: Grandmaster Flash – “The Message”. - Public Enemy, retòrica i protesta (80s); N.W.A., Dr. Dre, Ice Cube i el gangsta (90s). • 2000s → trap i mainstream; Kendrick Lamar com a nou canònic (Pulitzer per DAMN.): llenguatge, flow i mirada generacional. Idees clau • La Black Music és un arbre amb molts troncs (blues, jazz, R&B, soul, funk, disco, hip hop) i una circulació constant d’influències i reapropriacions. • El llibre condensa i fa de guia (tenet) per a 70 anys d’innovació popular afroamericana. Bloc 3 — Interludi: “Milio Vibes” (rap casolà, Barça i cultura) • Sketch musical humorístic que juga amb l’orgull futboler (“el futbol també és cultura”) i els estereotips del “cultureta” vs “popular”. • To d’alleujament entre blocs llargs; tele-rap amb guiños locals (Barça, Poblenou). Bloc 4 — Agenda (cinema, sèries i videojocs) Cinema • Antebellum (estrena setmanal; viatges temporals i raça). • Singapur: títol d’autor “alguna cosa especial” (apunt de descoberta). • L’amour flou (comèdia francesa: separació i criança compartida, mirada tendre i enginyosa). • Bill & Ted: Face the Music (VOD; esperit juvenil mantingut). • Mulan (Disney+): estrena amb pagament premium (~21€) i accés persistent. • I’m Thinking of Ending Things (Netflix): nova de Kaufman, girs mentals i temps. • Festival: Fango Fest Amposta (gore, sèrie B; presència de curts dels presentadors). Sèries • The Boys T2 (Prime Video): torna el supercinisme amb bona forma. • Memorias de Idhún (Netflix): polèmica pel doblatge amb actors no especialistes. Videojocs • Marvel’s Avengers (PS4/XOne/PC): expectativa alta, alerta microtransaccions. • Tony Hawk’s Pro Skater 1+2 (Remake): retorn amb banda sonora icònica i nostàlgia skater. Tancament • Reforç de xarxes socials, comiat de l’estiu de “gazpatxos” i promesa de tornar en format temporada (vídeo i/o ràdio). • Torna el fil inicial: el temps – ni la primavera ni l’estiu “comencen o acaben” del tot, però el present segueix sent el nostre punt d’unió.

Editorial: violència, pacifisme i control social Idea central: crítica a la criminalització indiscriminada de la violència i a l’ús del pacifisme com a eina de desmobilització social. • Es denuncia la doble vara de mesurar: la violència “de dalt a baix” (corrupció, retallades, desnonaments) s’“axiomatitza”; la “de baix a dalt” es criminalitza. • Les elits coapten el discurs pacifista per desactivar la protesta i confondre “lluita” amb “violència”. • Es proposen “vàlvules d’escapament” com els esports (panem et circenses) que gamifiquen la violència i desvien la frustració. • No es legitima “tota” violència (guerres pel petroli, violència masclista), però es rebutja anar “amb el lliri a la mà”. • Context del pacifisme del segle XX absorbit per les elits com a mecanisme de control més potent que la repressió. "La violència és l'últim recurs de l'incompetent" — atribuïda a Asimov; aquí es gira el mirall: i si els incompetents són “ells” i per això es reserven el dret a la violència? "Efectivament, la violència és divertida" — cita provocadora per qüestionar-nos la fascinació que exerceix. Benvinguda i marc del programa • Presentació entre calor estival, recordatori de xarxes socials i absència temporal de l’Adrià. • Menú del dia amb un fil conductor temàtic: la violència en videojocs, assaig i anime. Bloc 1 — Videojocs: Ghost of Tsushima (PS4) Context i premissa • Acció d’aventura en món obert de Sucker Punch durant la 1a invasió mongola (1274) a l’illa de Tsushima. • Protagonista: Jin Sakai, samurai que evoluciona cap al “Ghost” per salvar el seu oncle i alliberar l’illa. • Estructura en tres actes, amb “relats” de personatges que construeixen la llegenda (o la fossa) del protagonista. Mecàniques i dualitat moral • Dilema central: honor samurai (duel obert) vs tècniques a l’ombra (sigil, emboscades). • Quatre dificultats (inclosa Letal). Duels, assalts a fortaleses, seguiment de pistes naturals (vent, guineus, ocells). Art, so i manera Kurosawa • Direcció d’art espectacular: camps, llum, tempestes, fulles i gespa sempre en moviment. • Música continguda que esclata en temes de batalla/duel molt identitaris. • Mode Kurosawa: blanc-i-negre amb gra fílmic, àudio en japonès i subtítols; homenatge a clàssics com Els set samurais, Yojimbo o La fortalesa amagada. Comparatives i ritme de joc • Més proper a l’"acció-món obert" estil Shadow of Mordor que al simulacionisme de Red Dead Redemption 2; menys feixuc i més directe. • En diàleg amb Sekiro (dificultat, katanes), i coetani a The Last of Us Part II en premis potencials. Dades i curiositats dels primers 10 dies • 2,5 M de còpies en 3 dies (nova IP de Sony més ràpida). • 156,4 M d’enemics vençuts; 57,5 M de duels; 16,2 M de banys termals; 14,2 M d’haikus; 28,1 M de melodies de flauta; 8,8 M de guineus acariciades. Bloc 2 — Llibres: “La facción caníbal — Historia del vandalismo ilustrado” (Servando Rocha) Què és i per què impacta • Assaig dens, periodístic i molt documentat sobre la violència, el terror i la fascinació cultural que generen. • Llibre que es llegeix amb pausa: notes extensíssimes i bibliografia per ampliar cada cas. Jacobins, terror i propaganda • El Club dels Jacobins (Revolució Francesa) i l’ús sistemàtic de la violència com a mètode polític; sobrenoms com “antropòfags” o “bevedors de sang” i el paper de la propaganda britànica. • Discussió sobre relats de canibalisme i la seva veracitat vs construcció mediàtica. Dadaisme i violència conceptual • El dadaisme ridiculitza l’art burgès i el positivisme. Exemples: Duchamp (Font/urinari) i el “Manifest Caníbal” de Picabia. "Dada no siente nada... Nada como vuestros ídolos... Nada como vuestros políticos..." • Malcolm McLaren equipara la provocació conceptual de Duchamp a Sex Pistols per legitimar el punk com a art/música. Música, crims i iconografia • Del post-punk a l’heaviness: Killing Joke, Sex Pistols, Black Sabbath, fins al black metal noruec (Burzum/Mayhem, assassinat, suïcidis, iconografia extrema). • Referències creuades: From Hell (Alan Moore), true crime, i la construcció d’icones violentes. Casos que interpel·len • Les germanes Papin (assassinat i mutilació; l’ull com a símbol d’acusació i consciència) i l’eco del motiu ocular al surrealisme (Un chien andalou, Dalí). • Pregunta de fons: per què ens fascina mirar la destrucció (p. ex. Torres Bessones) i quin paper hi juguen artistes/tecnòlegs en aquesta mirada. Bloc 3 — Anime: Devilman Crybaby (Netflix, 2018) Origen i autor • Basat en el manga de Go Nagai (pare del gènere mecha amb Mazinger Z; també erotisme i terror a la seva obra). • Direcció de Masaaki Yuasa (Science SARU): estil dinàmic, elàstic i expressionista; BSO tecno/synthwave d’aire Gaspar Noé. Trama i temes • Akira Fudo, adolescent hipersensible, és posseït pel dimoni Amon i esdevé “Devilman”, utilitzant el poder demoníac per combatre una invasió. • La sèrie condensa la saga en 10 episodis (actualitza a present, inclou xarxes i raperos) i retorna a l’esperit ferotge de l’original (decapitacions, orgies, vísceres). • Temes: bé vs mal, fanatisme, fake news, racisme/sexisme, injustícia social, i la culpa judeocristiana com a combustible de la barbàrie. Lectura crítica i to • Violència que pot semblar provocació gratuïta, però també al·legoria sobre com justifiquem el mal amb dogmes i redempcions impossibles (eco de Blasphemous). • Final nihilista: recomanat evitar si es té tendència depressiva. No obstant, convida a mirar “els nostres dimonis” per evitar punts de no retorn. Agenda i recomanacions Cinema (28/08) • Ténet (Nolan) — estrena als cinemes. • The New Mutants — per fi a sales després d’anys d’endarreriments. • Netflix: Orígenes Secretos (thriller amb cultura de còmics). Sèries • 17/08 — Territorio Lovecraft (HBO): road trip als 50s amb horror lovecraftià i racisme sistèmic. • 19/08 — High Score (Netflix): docu-sèrie de videojocs retro, narrada per Charles Martinet (veu de Mario). Videojocs • Ja en beta — Project xCloud (Microsoft): streaming per a subscrits a Game Pass Ultimate; llançament oficial 15/09. • 18/08 — Microsoft Flight Simulator (PC): realisme i paisatges fotorealistes. • 20/08 — Battletoads (Remake) (Xbox One/PC). Tancament • Recordatori de xarxes (YouTube, Facebook, Twitter, Instagram, SoundCloud) i missatge d’ànim a l’Adrià. Bon estiu i retorn després d’unes setmanes.

Introducció i fil conductor L’Empanar Cultural arrenca amb una introducció desenfadada i un fil conductor clar: parlar de filosofia i literatura a partir de dos llibres de Blackie Books —un de més teòric i un de més aplicat/pop— i, després, saltar al cinema amb la sèrie The Terror i tancar amb una agenda cultural completa. "Trata de la literatura y de la filosofía... dos libros... uno más bien teórico y el otro de filosofía aplicada a la práctica." Gran Història Visual de la Filosofia (Masato Tanaka, Blackie Books) Què és i com funciona • Llibre il·lustrat i molt accessible, signat per Masato Tanaka i supervisat per Tetsuya Saito, que recorre la filosofia occidental de Pitágoras a Antonio Negri. • Estructurat en cinc etapes (antiga, edat mitjana, premoderna, moderna i contemporània), combinant breus biografies, frase clau, obra destacada i síntesi de conceptes. • Explica amb gràfics i exemples senzills nocions com el dualismo, l’atomisme o el raonament inductiu/deductiu. Per què destaca • És una eina de divulgació que “ens ho dóna en safata”: fa sentir que la filosofia és abastable i comprensible. • Serveix tant per consultes puntuals de conceptes com per llegir en línia i entendre l’evolució del pensament i la societat. • Apunt crític simpàtic: no hi surt Žižek; tot i així, cobreix bé la contemporaneïtat. Futurama i la filosofia (Coltrane Lewis, Blackie Books) Premissa • L’autor utilitza situacions de la sèrie de Matt Groening per reflexionar sobre llibertat, identitat, consum, ecologia, Déu, intel·lecte i la por a l’oblit. • Casos emblemàtics: • El “Dia de la Llibertat” i el debat sobre llibertat d’expressió (Zoidberg i la bandera). • Bender com a vehicle per pensar el ser/no ser (ressò d’Asimov), tant mental com físic. Valor afegit • Futurama comptava amb equip de matemàtics i filòsofs: la sèrie és un terreny òptim per a la filosofia aplicada. • El llibre convida a portar la filosofia al dia a dia: qualsevol episodi, sèrie o vivència pot esdevenir matèria de pensament. • En la línia de Blackie, hi ha altres volums: The Simpsons i la filosofia, Marvel i la filosofia, etc. "Es un libro que anima a practicar la filosofía en el día a día..." Focus editorial: Blackie Books Identitat i catàleg • Editorial independent barcelonina amb el gos Blackie com a icona. Edicions molt cuidades, sovint en tapa dura i amb disseny reconeixible. • Catàleg eclèctic: de clàssics com L’Odissea a veus actuals (p. ex., ToteKing), i l’humor gràfic de Miguel Noguera. Línia infantil (Blackie Little) • Títols com El perro apestoso, Babar o el gat Radi (infermer). • Recomanació especial: El llibre de la fantasia de Gianni Rodari —contes breus que juguen amb el llenguatge (p. ex., el ratolí que “parla còmic”). Altres formats • Quaderns d’estiu per a adults: exercicis lúdic-culturals per “tocar” el llibre. Cinema: The Terror (AMC, disponible a Amazon) Context i premissa • Miniserie basada (lliurement) en la expedició perduda de Franklin (1845): dos vaixells HMS, l’Erebus i el Terror, intenten obrir una ruta àrtica; les restes no es troben fins 2014/2016. • La sèrie combina fets històrics i elements fantàstics (novel·la de Dan Simmons). Protagonista destacat: Jared Harris com a capità Francis Crozier. Ridley Scott, productor executiu. Temes i to • Més que “sustos”, és thriller psicològic sobre el confinament, la foscor i la condició humana (fe, jerarquia imperial, soberbia i por). • L’enemic principal és sovint l’home mateix i la desintegració de la comunitat davant l’adversitat. "El terror residía en no encontrar cobijo, comida, agua... o que te comiera un oso polar." Forma i producció • Fotografia com a “personatge”: foscor omnipresent, blaus freds i interiors opressius. • Rodatge principal a l’illa de Pag (Croàcia) i Budapest (Hongria); anècdotes de rodatge entre futbol i bars. • Presència inuit clau (actriu-músic “Niff/Nive Nielsen”) que aporta llengua i sensibilitat local. Recepció i continuïtat • La temporada 1 és autoconclusiva i molt recomanada; la 2 (antològica, “Infamy”) s’aparta cap a un to més efectista i menys històric. "El millor que podeu fer amb The Terror és mirar-la, en sèrio." Agenda cultural Cinema • Festival de Cinema de la Cerdanya (edició reduïda, principalment presencial). • Atlàntida Film Fest (online): retrospectiva Stephen Frears, Alexei Balabanov i focus Céline Sciamma (Retrat d’una dona en flames). • En cartellera o arribant: Blanco en blanco, The Bra, Judy & Punch, Papicha. Sèries • The Umbrella Academy T2 (Netflix): més entretinguda i juvenil. • Dignidad (HBO): miniserie xilena-alemanya sobre una secta dirigida per l’exnazi Paul Schäfer. • Misfits (Amazon Prime): totes les temporades disponibles. • Especial interactiu Unbreakable Kimmy Schmidt (Netflix). • Anime: The Seven Deadly Sins T4. Videojocs • Blasphemous — nou DLC. • Horizon Zero Dawn — llançament a PC (abans exclusiu PlayStation). • En sèries basades en còmics: Y: The Last Man reprèn el rodatge. Tancament i proper episodi • Xarxes: YouTube, Facebook, Twitter, Instagram, i podcasts a SoundCloud. • Proper tema anunciant: la violència (mirada d’estiu entre “borracheres, balconing i hòsties”).

Resum general L’episodi arrenca amb un to provocador i meta-radiòfonic per desembocar en un debat sobre censura, imitacions i llibertat d’expressió en cultura i mitjans. Després, el programa entra en tres blocs principals: una comparativa a fons de Blade Runner (novel·la vs. film), un recorregut pel panorama dels cines en plena pandèmia i els restrenes (amb focus en Apocalypse Now, Cinema Paradiso i Under the Skin), i una entrevista a Mr. Freak Esca (Jaume Quadrada) sobre el seu disc “Esca de vells”, procés creatiu i escena jamaicana catalana. Tanca amb una agenda cultural d’estrenes i festivals. "Si borrem el passat, no fotrem res de bo en el futur." Obertura: censura i llibertat d’expressió Context i sàtira: arrencada amb imitacions i bromes que deriven en una discussió sobre blackface, doblatge d’actors i la retirada o recontextualització de clàssics. Tesi: cal contextualitzar i no esborrar; defensar la llibertat d’expressió i atacar l’arrel del problema (“el sistema”), no les obres. Referències a casos recents als EUA, i trasllat del debat a l’escena catalana i a la tradició local d’imitacions i doblatge. "Hem de tombar el sistema, i no les obres." Tema 1 — Blade Runner: llibre vs. pel·lícula De què parlen les dues obres Pel·lícula (1982, Ridley Scott): ciberpunk noir on Deckard ha de retirar replicants a una Los Angeles del 2019. Humanitat vs. artifici com a eix. Novel·la (Philip K. Dick): San Francisco 1992 postnuclear; els androides fugen i el caçador replanteja la frontera de l’empatia (humans que potser no passarien el test). Diferències clau Títol i terminologia: El film adopta el mot “Blade Runner” (d’una altra novel·la, no de Dick). Al llibre són andrillos/andys; “replicants” és creació del film. Deckard: Film: detectiu estoic i solitari; alimenta la teoria (Ridley Scott) que podria ser un replicant. Llibre: més emotiu i empàtic (animals, entorn) i casat. Limitació de vida: Film: motor dramàtic dels replicants (voler “més vida”). Llibre: limitació tècnica assumida; el conflicte se centra en desmuntar l’empatia humana. Rachel: Film: prototip Nexus amb memòries implantades; crisi identitària i amor amb Deckard. Llibre: manipuladora, part d’un pla per debilitar Deckard (seducció per fer-lo menys eficient) i atac al valor de l’empatia. To i món: Film: contemplatiu i filosòfic, pintura d’un món trist i nostàlgic; el que importa és el que sentim. Llibre: més d’acció i paranoic; kipple everywhere, religió del Mercerisme i el mood organ (telèfon d’estats d’ànim). Idees força Què ens fa humans: no l’origen (orgànic/artificial) sinó l’empatia i l’experiència emocional. Real vs. fake en Dick: el lector/espectador mai no sap del tot què és real. Veredicte dels conductors Totes dues obres excel·leixen des d’enfocs diferents; recomanables i complementàries. Tema 2 — Cines en pandèmia i restrenes Crisi de sales i cas Cines Méliès Impacte COVID-19: reobertures parcials, noves restriccions i incertesa. Cines Méliès (BCN): tancament d’un santuari del clàssic (24 anys, incendis, inundacions, crisi econòmica); model privat sense coixí públic. Estratègies: les sales tiren d’estrenes assegurades i restrenes; a EUA, Goonies, Gremlins i Star Wars; a Japó, El viatge de Chihiro; aquí, combinació de clàssics i familiars. Apocalypse Now: versions i llegenda del rodatge Versions principals: 1979 (147’), Redux 2001 (196’), Final Cut 2019 (181’). Rodatge èpic a Filipines: tifó, actors malalts, excés pressupostari, Brando improvisant; Coppola: "La meva pel·lícula no va sobre Vietnam: és Vietnam." Cinema Paradiso i Morricone Nostàlgia i amor al cinema en estat pur; restrena encertada pel retorn a les sales. Homenatge a Ennio Morricone (i Andrea Morricone); Tornatore prepara el docu El maestro. Història de versions: de fracàs inicial a trionf amb el muntatge de Cannes. Under the Skin (2013) Experiència hipnòtica i sensorial, no narrativa clàssica. Scarlett Johansson com a presència no sexualitzada; mirada aliena sobre la condició humana. Música i disseny sonor envoltants. Tema 3 — Entrevista a Mr. Freak Esca (Jaume Quadrada) Què és l’“Esca de vells” Esca clàssic de finals 50/principis 60 (Jamaica) i calipso; etiqueta per diferenciar de rebrots posteriors. Clau de vigència: "És una música per viure-la, no per viure d’ella." L’escena catalana avui Sense el boom dels 90, però amb bandes de molta qualitat i relleu (ex.: projecte “Jamaicat”). Tradició local: Cabrians, Doctor Calypso, Penguins, etc. Creativitat i cançons del confinament “Coronavirus”: compost en dos dies i viralitzat. Procés creatiu desacomplexat: Fonts: Wikipedia, eines com Worder per cercar rimes. Home-studio; molts col·laboradors (exmembres de Doctor Calypso). Humor, polèmiques i salseo digital Cançó “Amic postís”: el “conegut” que no recordes a la nit. Plagi d’una base per part d’un usuari i resolt amb esportivitat. Debat per una peça sobre TDAH i la ironia en temps sensibles; encaixa amb l’obertura del programa sobre censura i context. Retro gaming Passió per aventures gràfiques (Monkey Island, Larry, Simon the Sorcerer) i 8/16 bits (Zelda SNES); col·leccions i emuladors. Agenda cultural Festivals i cicles: Festival de Peralada (online), incertesa Sala BCN, CCCB Gandules a l’agost. Cinema: possible restrena d’Origen (Nolan) com a rampa per Tenet; títols com Que suene la música (Military Wives), The Beast, Uno para todos, Mi hermano persigue dinosaurios. Videojocs: Ghost of Tsushima (PS4), comentat com a futur tema. Idees clau del programa Contextualitzar en lloc de censurar: conservar la memòria crítica. Blade Runner funciona en doble excel·lència (film i llibre) des de sensibilitats diferents. Els restrenes com a pont de retorn a les sales i com a lliçó de cine. L’“Esca de vells”: arrel, humor i bricolatge creatiu en temps difícils.

Panorama general del programa • Tancament de temporada amb mirada a un 2020 de resiliència i adaptació i anunci de l’estiu “Gazpacho Edition”. • Eix central: cobertura del Barcelona Film Fest (balanç, palmarès i crítiques principals). "Be water, my friend" BCN Film Fest 2020 — Balanç i context • Festival reubicat en calendari: bones xifres i sensació de retorn segur a sales (aprox. 8.000 espectadors amb aforaments limitats). • 44 pel·lícules (amb diverses estrenes i premières), i un encert en coloquis online que apropen creadors i públic. • Claves: programació mixta (biopics, documentals, títols d’autor) i clausura amb un títol potent. Peli de clausura: Sound of Metal Per què impacta • Experiència sensorial: disseny de so extraordinari (Nicholas Becker), que alterna plenitud, distorsió i absència de so per situar-nos dins la percepció del protagonista. • Metàfora vital: del “soroll” (metal) al silenci com a espai d’acceptació; el títol juga també amb el “so metàl·lic” dels implants. "There is nothing to fix here" "Sound of Metal es podria dir perfectament ‘Sound of Life’" Temes i lectura • Acceptació vs. arreglar la diferència: cinema inclusiu sense condescendència. • Crítica a la hipercomunicació digital (Byung-Chul Han): el silenci com a necessitat de l’ànima. • Protagonista (Riz Ahmed) superb, amb Paul Raci i Olivia Cooke reforçant el repartiment. Direcció: Darius Marder. • Clausura memorable del festival i imprescindible en sala pel treball sonor. Palmarès principal • Millor pel·lícula: Regreso a Hope Gap (Hope Gap). • Premi de la Crítica: Corpus Christi. • Millor guió: The True History of the Kelly Gang. • Millor actor: Josh O’Connor (Regreso a Hope Gap). • Millor actriu: Rosamund Pike (Madame Curie / Radioactive). • Millor música: Corpus Christi (sinergia amb Festival de Peralada). Crítiques destacades Corpus Christi (Polònia) • Sinopsi: jove exinternat que suplanta un capellà en un petit poble; drama moral sobre trauma, rols socials i perdó. • Potent interpretació, ritme i to; per alguns, gran rival de Parasite en el seu any d’Oscar. Regreso a Hope Gap • Escenari real a la costa sud d’Anglaterra (Seaford): ruptura matrimonial de 29 anys vista també des de la veu del fill; no hi ha bons/malvats, només ferides compartides. • Repartiment de luxe: Annette Bening, Bill Nighy i Josh O’Connor (premiat). • Direcció i guió: William Nicholson, que adapta la seva pròpia obra teatral. The True History of the Kelly Gang • Relectura del bandoler australià Ned Kelly (dir. Justin Kurzel), amb un potencial visual i musical enorme (barreja country/punk). • Crítica: guió episòdic que frena l’arc del personatge, malgrat el magnètic George MacKay. Documental de la setmana: Cunningham • Retrat formalment experimental de Merce Cunningham (dir. Alla Kovgan), centrant-se en l’etapa 1944–1972. • Muntatge, so i espais componen una peça sensorial on forma i contingut caminen plegats. • Connexions amb John Cage i l’avantguarda; recreacions coreogràfiques actuals filmades amb encert. Biopic vs documental: criteris i riscos • El festival evidencia la tensió entre fidelitat històrica i llibertats creatives. • El biopic pot caure en el episodisme si només enllaça highlights d’una vida; el documental pot resultar més immersiu si troba la forma adequada. Madame Curie (Radioactive) • Biopic dirigit per Marjane Satrapi amb Rosamund Pike excel·lent; però estructura episòdica i saltos al futur (Hiroshima, oncologia) que resulten més decoratius que narratius. • Poca profunditat en el discurs científic comparat amb el potencial del personatge; tot i així, visionable per interès biogràfic. • Repàs vital: de Varsòvia a París, descobriment del poloni i radi, dos Premis Nobel, i l’impacte posterior (teràpies, riscos). Cloenda i què ve ara • Tancament satisfactori de la cobertura del festival. • Tornada en format Gazpacho Edition (programa quinzenal d’estiu). • Xarxes: Facebook/Instagram/Twitter d’Empanada Cultural i podcast a SoundCloud.

Panorama general Episodi amb doble focus: una editorial crítica sobre la “nova normalitat” i la gestió pública, seguida d’una cobertura en profunditat de dos esdeveniments clau de cultura: GameLab 2020 (online) i el Barcelona Film Fest. "La veritat és difícil d’assolir quan la normativa i la publicitat ho cobreixen tot" — Editorial d’obertura, qüestionant el relat oficial i el màrqueting post-confinament. Editorial: “Nova normalitat”, policia i publicitat Idees clau • Crítica a la “nova normalitat”: es denuncia l’ús polític i publicitari del terme quan encara hi ha gent que no ha cobrat ERTEs o roman “al limbo”. • Anècdota amb la policia: identificació al carrer per “beure alcohol” que acaba essent una cervesa sense alcohol; s’utilitza per il·lustrar l’absurd normatiu. • Publicitat i resistència: s’escolta un anunci de cervesa que apel·la a “resistir a les barres”, criticant que la “resistència” es redueixi al consum al bar. GameLab 2020 (Live, online) Què és i per què importa • Fira professional de videojocs (fundada el 2005 per Iván Fernández Lobo), amb esperit divulgatiu i premis nacionals des de 2008 (les “Pulgues”, en honor a “La pulga”, 1983, Sinclair Spectrum). • Edició 2020 íntegrament online: més accessibilitat global, format conversacional, i la broma recurrent del “GameLab en calçotets”. Temes centrals 1) Streaming i cloud gaming • El futur del joc com a servei (tipus Netflix): joc deslocalitzat amb senyal 4K i input remot. • Reto tècnic: el lag (latència d’entrada) és solucionable; l’obstacle real és de negoci (hardware, marges i distribució). • Beneficis potencials: programar per una plataforma estàndard, reduint costos i obrint l’accés multi-dispositiu. 2) Models de negoci i disseny de producte • Divergència: - Visió “premium”: jocs més curts (≈12 h), intensos, de compra recurrent. - Visió live service: jocs massius i persistents (Fortnite, mons oberts), sovint free-to-play, que retenen anys. • Subscripció vs AAA a 60–70€: debat sobre sostenibilitat, costos (projectes de +50 M€) i expectativa de vendes (fins a 5 M d’unitats). 3) Narrativa, autoria i art • Debat “agency vs authorship”: llibertat del jugador vs intencionalitat autoral. • Els videojocs són art: defensa de la narrativa curada que guia sense “fer visible les parets”. • Inclusió i representació (New Games Movement): superar estereotips i ampliar mirades temàtiques i de públic. El moment “creadors vs creadors de contingut” • Diàleg tens amb un youtuber de gran audiència sobre el seu impacte (“us puc enfonsar si vull”) i el paper del crític/curador. • Es reivindica la crítica amb bagatge cultural i voluntat de millorar el mitjà. Premis GameLab 2020 • Gran triomfador: Blasphemous (The Game Kitchen, Sevilla) amb 5 guardons: Joc de l’Any, Millor PC, Millor Consola, Art, Disseny. • Arise: A Simple Story (producció catalana) amb 4 premis (p. ex. Narrativa, Àudio). • Altres: Reventure (Millor Idea Original), Melbits World (Millor mòbil/tablet), Bar Mitzva (Millor debut/estudiants). Barcelona Film Fest (Cines Verdi, Gràcia) Identitat del festival • Eix temàtic: cinema, literatura i història (adaptacions, biopics, context històric). • Edició desplaçada de Sant Jordi a l’estiu; sales amb aforament reduït i protocols (mascareta, gel). • Preu popular: entrades a 2,90€. Inauguració • Uno para todos (David Ilundain), amb David Verdaguer com a tutor de 6è a Casp: història de superació amb girs emocionals i mirada pedagògica. Selecció oficial — destacats Pinocho (Matteo Garrone) • Relectura fosca i fabular de Colodi amb Roberto Benigni (Geppetto). • Adults i infants la gaudiran; to grotesc/bizarr que fuig del pop amable de Disney. Corpus Christi • Producció polonesa, candidata als Oscar (estrangera): jove exreclus amb llum interior que confronta la hipocresia social i religiosa. • Reflexió potent sobre amor i perdó; interpretació imponent de Bartosz Bielenia. • Per l’equip, la millor del bloc. True History of the Kelly Gang (Justin Kurzel) • Neo-western intens, estilístic i contestatari: Ned Kelly com a mite d’origen australià. • Adverteix des de l’inici: “no hi ha res de veritat” — aposta per la veritat cinematogràfica per sobre de la literal. Altres títols del programa • Cuando Hitler robó el conejo rosa: exili previ a l’horror; mirada d’infància, to accessible però amb lectura adulta. • Mr. Jones: periodisme i Holodomor a Ucraïna; indaga el cost ocult de l’opulència soviètica. Focus CineAsia — Corea (100 anys de cinematografia) • Panoràmica 1960–2019 (de La criada a A Taxi Driver), més Seoul Station (germen animat de Train to Busan), Ode to My Father, The Spy Gone North, etc. • Connexions temàtiques amb l’actualitat obertes per l’èxit de Paràsits. Clausura • Sound of Metal (Darius Marder): bateria que perd l’audició; dilema identitari i disseny sonor d’impacte. Conclusions i idees força • Dues indústries en transformació: videojocs (streaming, models de negoci, narrativa) i cinema (protocols, mixtura presencial/online, preus populars). • Veritat vs relat: l’episodi posa el focus en com política, publicitat i formats influeixen la percepció i què pot fer la cultura per pensar millor el present. • Recomanacions ràpides: - Videojocs: Blasphemous, Arise: A Simple Story, Reventure. - Cinema: Corpus Christi (imperdible), Pinocho, True History of the Kelly Gang, Mr. Jones.

Panorama i editorial Obren amb una reflexió provocadora: som "ossets amorosos" o una "serp"? En clau d’humor i autoconsciència, situen el to del programa entre el cinisme i la tendresa. Recorden pèrdues recents i sentides: Carlos Ruiz Zafón i Ian Holm. Context de pandèmia i “nova normalitat” com a marc de totes les seccions. "¿Dónde está mi primavera?" — reivindicació emotiva d’una estació viscuda portes endins. Videojocs E3 cancel·lat i impacte del COVID-19 L’E3 (Electronic Entertainment Expo) s’anul·la (anunciat l’11 de març). Tot i l’impacte simbòlic, el sector aguanta i fins i tot creix durant el confinament. Creixement de vendes (març): +34% en jocs i +63% en hardware. Anècdota: oferta massiva de PS4 a 94€ a França genera allaus i intervenció policial. Estrenes clau que han alimentat el moment: Doom Eternal i Animal Crossing: New Horizons. Nova generació: Xbox Series X i PlayStation 5 Xbox Series X anunciada a finals de 2019, encara sense data concreta (finestra tardor–hivern 2020). PlayStation 5 ensenya primer el comandament i després el disseny (acte ajornat en solidaritat amb BLM). Finestra de llançament: Holidays 2020; especulació cap a novembre i guerra de preus imminent. Retards i condicions laborals Endarreriments notoris: The Last of Us Part II (finalment llançat el 19/06) i Cyberpunk 2077 (d’abril a setembre i després a novembre). Debat sobre el cost ocult de la velocitat: denúncies de crunch a Naughty Dog i Rockstar. Alternatives digitals a l’E3 IGN Summer of Gaming (juny): tràilers, gameplays, Q&A i streams benèfics COVID. Summer Game Fest (maig–agost), amb Geoff Keighley: exclusiva contínua, format estès i presència de grans marques. A casa: Gamelab Live BCN 2020 (23–25 de juny), edició telemàtica centrada en professionals; cobertura pròpia prevista. Cinema: ‘Spring’ (2014) — Justin Benson & Aaron Moorhead Recomanació central del programa. Una obra que barreja comèdia romàntica, fantàstic i tocs de terror sense manipular l’espectador, amb una progressió orgànica i molt de caràcter. Per què ‘Spring’? Parla del “monstre interior”, l’amor, la fertilitat i el pas del temps; el títol juga amb l’idea de “primavera” com a renaixement, encara que l’acció transcorre als últims dies d’estiu. No depèn del suspense; funciona per to, ritme i personatges. Música hipnòtica de Jimmy LaValle. Reconeixement: menció especial del jurat a Sitges 2014. Disponible a Movistar+. Temes i estil Multigènere fluid: del drama còmic inicial a la rom-com i cap a un fantàstic/terror subtil. Body horror ben mesurat i efectes especials integrats amb elegància en una posada en escena naturalista. Diàlegs amb ressonàncies Linklater (Before), però abraçant el gènere. Autors en sincronia: Benson (guió) i Moorhead (imatge), tàndem que es coneix a la RSA de Ridley Scott; ambició visual (drons, FX) sense perdre l’ànima indie. Repartiment i consell de visionat Nadia Hilker (magnetisme discret i poderosa presència) i el protagonista Evan formen una parella que sosté el to emocional i el misteri. Recomanació ferma: mirarla en versió original (el doblatge envaeix matisos) i, si es pot, evitar tràilers per gaudir la descoberta. Còmic: ‘La casa’ — Paco Roca (Astiberri) Premis i context Tornem al 2015 per una obra d’actualitat: nominació als Premis Eisner (Millor edició nord-americana d’una obra internacional). Paco Roca, autor de ‘Arrugas’ (gran adaptació animada), amb altres adaptacions menys afortunades com ‘Andanzas de un hombre en pijama’. Sinopsi i temes Tres germans tornen a la casa de camp que el pare va construir per decidir què fer-ne després de la seva mort. Un relat contingut i proper sobre dol, memòria, conflictes familiars i decisions dures (inclosa l’última hospitalària). Narració feta d’instants i records, més que no pas de grans girs argumentals: emoció quotidiana i identitat compartida. Art i to Paleta mediterrània (ocres, blaus nocturns), narrativa contemplativa i ritme de “fotogrames” que ressonen cinematogràficament. Còmic accessible per iniciar-se en la novel·la gràfica d’autor; afinitats amb obres com ‘Blankets’ (Craig Thompson) o ‘Piruetas’ (Tillie Walden), qui també destaca a l’edició actual (amb ‘Me estás escuchando’). On trobar-la: llibreries, en línia i biblioteques (amb protocols de desinfecció vigents). Agenda i comiat Avanç: cobertura del Barcelona Film Fest i del Gamelab la setmana vinent; menció a Sala BCN (Poble Espanyol) com a oferta cultural d’estiu. Xarxes d’Empanada Cultural: Facebook, Twitter, Instagram i podcasts centralitzats a SoundCloud.

Resum executiu Doble plat fort: anàlisi a fons del cinema d’Alexei Balabanov (Brat, Cargo 200, Morfina) i debat del llibre de Slavoj Žižek, “Pandèmia. La Covid-19 estremece al mundo”. Tons i memòria: obertura emotiva sobre les pèrdues recents (Pau Donés, Rosa Maria Sardà) i el record de creadors truncats. Retorn celebrat: torna en Carles Martínez a la taula; to de festa dins d’un episodi intens. On veure Balabanov: confirmació d’una gran retrospectiva a Atlàntida Film Festival i a Filmin. Cinema: Alexei Balabanov Trajectòria, to i singularitat Director rus de culte, incòmode però paradoxalment divertit, crític amb el seu país i humanista; cinema ple de contradiccions i amb una forta empremta post-soviètica. Va topar amb la censura russa; fins i tot un primer ministre el va definir com a “retratiste col·lectiu de l’època més dramàtica del país”. Anècdota icònica a Gijón (2007): intent de bany nocturn vestit a la platja de San Lorenzo després d’una projecció —el mite Balabanov també fora de la pantalla. Pel·lícules clau Brat (1997) i Brat 2: thriller mafiós de baix pressupost que esdevé culte i èxit comercial a Rússia. Protagonitzades per Sergei Bodrov Jr.; música poderosa; gènere com a vehicle social per retratar Sant Petersburg als 90 (migracions, mafies, desordre post-URSS). Zhmurki (Dead Man’s Bluff): vira cap a la sàtira criminal, de la màfia clàssica a l’immobiliària —festa negra d’un capitalisme desbocat. Cargo 200 (Gruz 200, 2007): dissecció duríssima de la URSS crepuscular (1984, pre-perestroika). Violència seca, personatges que s’extingeixen al marge d’una cançó “festiva” —impacte de veritat, no “diversió” tarantinesca. Morfina (2008): adaptació de Bulgàkov, pel·lícula d’època amb to i textura clàssics (capítols, carteles, fosos en negre, treball de llum setanter). Menys “personal” per ser un homenatge a Bodrov Jr. (autor del guió original que ell volia filmar). Eixos temàtics i estil Joventut perduda entre guerres (Txetxènia, Afganistan), cinisme social i retrat d’una societat en transició brutal. Ús de la música com a dispositiu d’època i d’ironia; muntatge clàssic i narrativa naturalista. On veure Balabanov Dificultat històrica d’accés a casa nostra, però: 13 de 14 pel·lícules a Atlàntida Film Festival (Mallorca) i en paral·lel a Filmin. “Les pel·lícules d’Alexei Balabanov són un retrat col·lectiu del nostre país en l’època més dramàtica de la seva història.” Llibres: “Pandèmia” de Slavoj Žižek Obertura, to i format Llibre curt, àgil i accessible (120 pàgines), amb to de comentari en present i beneficis destinats a Metges Sense Fronteres. Arrenca amb una imatge bíblica (“No em toquis”, Joan 20:17), llegida per un “ateu cristià” com Žižek per parlar del contacte i la prohibició en temps de virus. La “tormenta perfecta” Confluència de tres crisis que es potencien entre elles: • Crisi sanitària: malaltia, mortalitat, impacte psicològic. • Crisi econòmica: el mercat sembla importunar-se “més” que les persones —crítica a la reificació del capital. • Crisi geopolítica: Putogan (fusió de Putin i Erdogan) com a símptoma d’un autoritarisme oportunista; menció de Trump i la fal·làcia de la nova normalitat. “Comunisme del desastre” (no el de Lenin/Stalin) Proposta normativa, no profètica: • Intervenció d’Estat per garantir repartiment equitatiu (respiradors, aliments, protecció social). • Cooperació horitzontal entre Estats (compartir dades, materials, protocols) —solidaritat global real. Es posa en dubte la viabilitat immediata, però es defensa la direcció ètica d’aquest marc. Cultura pop i metàfores Kill Bill i la tècnica dels “cinc punts” com a imatge: esperem Xina alçar-se i fer “cinc passos” per veure si el sistema “explota”. Žižek gira el mirall: no només Xina, també el capitalisme pot ser el cos caduc amb el cor a punt d’implosionar. Diàleg amb Byung-Chul Han: filosofia que pensa el present, amb cites i inputs culturals que obren lectures. Valoració Llibre didàctic, provocador i sintètic; combina crítica sistèmica amb metàfores pop clares i un programa mínim de solidaritat. “La filosofia ha de comentar el present: aquest moment no el tornarem a tenir.” Moment humà i retorn Obertura emocional per les pèrdues (Pau Donés, Rosa Maria Sardà) i record del cineasta Alexei Balabanov. Retorn de Carles Martínez a la taula: to més festiu després de l’editorial, bromes i complicitat de grup. Moments destacats • Anècdota de Balabanov a Gijón: mite i excés. • Bodrov Jr.: tragèdia al glaciar Kolka (2002) i Morfina com a homenatge. • Projecte frustrat de Stalin com a capo mafiós (Willem Dafoe el va declinar). • Confirmació de la retrospectiva a Atlàntida/Filmin.

Editorial: aplaudiments, propaganda i sanitat pública Crítica als aplaudiments de les 20 h durant la COVID: entre solidaritat, desconnexió i possible propaganda. Denúncia de retallades, privatització i falta d’inversió: menys UCI que Europa, plantilles insuficients (especialment infermeria) i sous per sota de la mitjana. Rebuig a premis simbòlics (com el Premi Princesa d’Astúries a la Concordia) quan la resposta estructural no arriba. Referència a la plataforma Sanitarios Necesarios, estrès posttraumàtic al sector i el clam “Así no”. "...650.000 sanitaris que s'han deixat la pell i ara reben 7 cèntims i mig per la seva labor." Tema 1 — Manga/Anime: Monster (Naoki Urasawa) Per què ara Homenatge crític als sanitaris a través d’un relat sobre ètica mèdica, responsabilitat i culpa. Sinopsi (sense spoilers) El Dr. Kenzo Tenma, neurocirurgià japonès a Alemanya, tria salvar un nen ferit per bala abans que un alcalde influent. Anys després, aquell nen, Johan, esdevé (o inspira) el “monstre” que vertebra una trama de thriller mèdic, policíac i psicològic. Eix moral: la pregunta impossible — salvar-ho tot vs. evitar un mal major. Temes clau Doble identitat i bessons, responsabilitat, culpa i la idea del fals culpable (ecos hitchcockians). Marc històric: Alemanya pre i post Mur de Berlín, Guerra Freda, orfenats i experiments amb bessons. Format i on veure-ho Manga (1994) de Naoki Urasawa; anime (2004) de Madhouse, molt fidel (74 ep., ~20’), disponible en castellà i català (doblatges destacats). Intent d’adaptació live action per Guillermo del Toro (HBO) que no va prosperar. Tema 2 — Bulgàkov: entre la medicina i la literatura El doctor-escriptor Mikhail Bulgàkov (1891–1940): metge rural a la Rússia imperial/bolxevic, després escriptor i dramaturg. Fama pòstuma per El mestre i Margarida (influència en la cultura pop; p. ex. Rolling Stones, “Sympathy for the Devil”). El Diari d’un jove metge (relats, 1925–27) 9 relats sobre la pràctica rural a Smolensk (lloc fictici: Murievo), amb pocs mitjans i pacients que primer visiten curanderos (detall potent: “sucre” en un part complicat). Volum de feina abrasiu (milers de pacients/any) i procediments de tota mena (amputacions, traqueotomies, tifus…). Mirada humanista i reflexiva: salut, felicitat, condició humana, culpa i orgull professionals. "Los manuscritos no arden" — la literatura perdura. "La felicitat és com la salut: quan la tens, no la perceps; quan passen els anys, la recordes." Tema 3 — La sèrie A Young Doctor’s Notebook (Sky Arts) Concepte i repartiment Adaptació lliure i sàtira negra en 2 temporades (4×20’ cadascuna). Daniel Radcliffe (doctor jove) i Jon Hamm (doctor adult) dialoguen com a desdoblament moral/temporal del mateix personatge. Virtuts Dispositiu metanarratiu per jutjar decisions passades; humor negre, ritme àgil i gran registre còmic de Jon Hamm. Límits i crítiques Exagera la incompetència juvenil i centra massa el focus en l’addicció a la morfina (als relats és només un capítol, via l’alter ego Poliakov). Possible mirada classista/colonial sobre la Rússia rural; la sàtira pot diluir l’ètica i l’humanisme dels relats. Avanç — Morfina (2008), d’Alexei Balabanov Film rus inspirat en Bulgàkov (personatge Poliakov), to més cru i catastròfic que la sèrie. Balabanov s’enduu el material al seu terreny autoral (connexions amb la seva filmografia; es proposa aprofundir-hi en un pròxim programa). Recomanacions ràpides Veure l’anime de Monster (Madhouse) i, si es pot, llegir el manga d’Urasawa. Llegir els relats complets de Bulgàkov (no només “Morfina”). Mirar la sèrie A Young Doctor’s Notebook amb la clau de sàtira i comparar-la amb els textos.

Visió general • Episodi completament minimalista: l’única frase pronunciada al llarg de tot l’àudio és “Bona nit”, repetida a intervals regulars. • Objectiu aparent: induir calma i preparar per al descans mitjançant la repetició rítmica, funcionant com un mantra o una peça d’ASMR/soundscape nocturn. • Durada aproximada: ~91 minuts (5458 segons), amb una salutació cada ~30 segons. Estructura i ritme • Patró constant de repetició sense variacions de contingut, to o temàtica. • Absència de narració, entrevistes o notícies: no es desenvolupen temes addicionals. Temes principals • Repetició com a tècnica de relaxació: l’ús d’un mantra senzill per calmar la ment i marcar el pas del temps nocturn. • Ambient nocturn i sleep aid: pensar per acompanyar rutines de desconnexió abans d’anar a dormir. • Minimalisme expressiu: una sola paraula com a element sonor central, sense elements narratius. Cites destacades "Bona nit" Per a qui és útil • Persones que busquen un fons sonor suau i repetitiu per relaxar-se o adormir-se. • Oients interessats en ASMR, mindfulness i peces minimalistes. Notes de producció i escolta • Intervals regulars (~30s) entre salutacions, creant un ritme previsible. • No hi ha introduccions, resums editorials ni tancament formal: és una seqüència sostinguda del mateix missatge.

Resum general Aquest episodi és una peça totalment minimalista basada en la repetició de la frase "Bona nit" a intervals regulars (aprox. cada 30 segons) al llarg de més d'una hora. No hi ha canvis de tema ni converses; l'enregistrament funciona com un bucle sonor amb finalitat de relaxació, acompanyament per adormir-se o pràctica meditativa. Punts clau • Estructura repetitiva: només s'escolta "Bona nit" de forma rítmica i constant. • Objectiu sensorial: dissenyat com a mantra o ASMR lleu per a calmar, marcar el temps o acompanyar l'inici del descans. • Absència de segments: no hi ha seccions temàtiques, entrevistes ni narració—és una experiència auditiva uniforme. Ús i context • Ideal per a mindfulness, per crear ambient nocturn, o com a pista de fons per facilitar el son. • Pot servir com a temporitzador auditiu (un “Bona nit” cada ~30s) per marcar pauses o respiracions profundes. Cita destacada "Bona nit" Temes principals Repetició i ritme • Ús de la repetició com a mantra sonor que indueix calma. Relaxació i son • Enfocament en la regulació del to i l’ambientació nocturna. Simplicitat intencional • Minimalisme com a recurs: cap distracció, només el missatge nocturn iterat.

Panorama general del programa (Reborn) Els conductors celebren "un any més" i obren una reflexió editorial sobre la reinvenció: no és l’individu qui s’ha de reinventar constantment, sinó la societat. Crítica al discurs de "la llei del mercat" i a la paradoxa entre desacelerar i exigir reinvencions individuals. El programa torna en format "Temporada 2 — Reborn": continuïtat amb ajustos, però mateixa essència. "Es la ley del mercado, toca reinventarse." Cinema Malamente — Color Out of Space (2019) Què és i d’on ve Adaptació lliure de Lovecraft dirigida per Richard Stanley; protagonitzada per Nicolas Cage; producció d’Elijah Wood (SpectreVision). Picaresca “trash” amb pretensions estètiques: magenta everywhere per encarnar un color indescriptible. Trama i to Meteorit cau a la granja dels Gardner: paranoia, mutacions (alpaques incloses), i bogeria creixent. Barreja de horror còsmic amb recursos de sèrie B: dissolvències setanteres, jumpscares i humor involuntari. Punts forts i febles • Visual: moments potents i ecos de Mandy i Cronenberg (nova carn). • Cage Mode: outbursts icònics; desequilibri de to amb la resta del cast. • Efectes: irregulars (gran encert en la fusió mare-fill; desastre en la mega-alpaca). • Guió: ideas sembrades que no es recullen (p. ex., la llet d’alpaca). "Un somni que somia junts és una realitat" — frase melosa que il·lustra el to erràtic del guió. Veredicte Vol i no pot: pretensions interessants, però to dispers i durada excessiva. Apta per entrar “in the mood” del trash contemporani. Videojocs — The Last of Us (2013) Context i estudi Naughty Dog domina cada generació Sony amb trilogies (Crash, Jak & Daxter, Uncharted) i culmina la PS3 amb The Last of Us. Història i temes Vint anys després d’una pandèmia per cordyceps, Joel ha de escortar Ellie, immune, per un EUA col·lapsat. No és l’originalitat argumental, sinó l’execució emocional i la construcció de personatges. Disseny i mecàniques • Acció en tercera persona amb realisme: inventari en temps real, recursos escassos i crafting. • Terror per so i tensió (els xacquejadores). • Música de Gustavo Santaolalla: austeritat emotiva, esperança mesurada. Impacte i futur Aclamació crítica i comercial; remaster a PS4. Seqüela i sèrie d’HBO (Craig Mazin) en camí; polèmica sobre crunch i filtracions. Base semireal: el cordyceps existeix (en formigues), traslladat aquí a humans. "La gran virtut és que et fa viure el trauma de Joel i legitima el seu egoisme final." Sèries — After Life (Netflix, Ricky Gervais) Marc i to Comèdia dramàtica sobre el dol, la vida després de la pèrdua i l’humanisme ferit de Gervais. Capítols curts (6x30’ per temporada): recomanació de consum pausat per evitar la reiteració. Eixos temàtics • Dol sostingut vs. reiniciar la vida: no hi ha diés ex machina per a la tristesa. • Amor en múltiples formes: parella, família, amistat i animals (el gos Brandy com a àncora vital). • Nihilisme positivista: la vida val quan no la sobreactuem. Personatges i debat • Secundaris memorables (la vídua del cementiri) i d’altres discordants (el psicòleg excessivament esperpèntic). • Dinàmiques laborals (Tambury Gazette) com a microcosmos de patetismes tendres. • Crítica: to edulcorat i repetitiu en arcs, finals que tornen a casella 1. Capes culturals Obertura amb Bill Withers (Lovely Day); rescat musical del passat de Gervais amb Seona Dancing ("More to Lose"). Comparacions: The Office, Derek, BoJack Horseman, i els monòlegs de Gervais (cara àcida vs. cara tendra). "La sèrie és una teràpia: contempla la mort des de la vida i relativitza la ferida amb humor." Idees clau destacades Reinventar-se: millor col·lectivament que no pas exigir-ho constantment a l’individu. Color Out of Space: estil i imatge ambiciosos, guió pobre; Cage, factor dèficit i espectacle. The Last of Us: orfebreria narrativa i emocional; jugabilitat al servei de la història. After Life: dol sense trampes, humor com a bàlsam, però amb certa reiteració.