Altres

Episodis etiquetats amb Altres

12207episodis
M de Música del 7/11/2022 - episode art
M de Música

M de Música del 7/11/2022

Un programa al meu gust. La música que em desperta sentiments i emocions. Música clàssica, jazz, new age, etc. La paraula, la poesia introdueix la música. Maria Quintana.

l'Audició del 7/11/2022 - episode art
l'Audició

l'Audició del 7/11/2022

Audició de sardanes amb comentaris sobre les peces que s’escolten. A la meitat del programa, s’inclou normalment una curta notícia relacionada amb el món de la sardana.

Empanada Cultural del 5/11/2022 — Monstres a pantalla: Sitges 55 (palmarés i debat), Marvel Werewolf by Night, Pearl (A24), Sisu i As bestas - episode art
Empanada Cultural
1h 33min

Empanada Cultural del 5/11/2022 — Monstres a pantalla: Sitges 55 (palmarés i debat), Marvel Werewolf by Night, Pearl (A24), Sisu i As bestas

Resum general «El Festival de Sitges és un monstre» i Halloween és a tocar: un programa-Frankestein que enllaça el nou especial de Marvel amb la lectura crítica del palmarés de Sitges 55. Punts clau • Marvel sorprèn amb Werewolf by Night: blanc i negre, homenatge als monstres clàssics, direcció debut de Michael Giacchino, més violència explícita del que és habitual a Disney/Marvel. • Sitges 55, polèmica al palmarés: triomf de Sisu (entreteniment pur) per davant d’opcions més «artístiques» com Pearl. El públic premia Irati i la crítica, Something in the Dirt. Fora de competició, As bestas es destaca com a obra mestra. • Debat industrial: estratègia Marvel (sèries+especials a Disney+), el caos de DC, i el paper d’A24 en el suposat terror elevat. Marvel Special Presentation – Werewolf by Night Què és i com sona • Especial de 54’ a Disney+: Werewolf by Night de Michael Giacchino (també compositor). • Estètica retro: blanc i negre, granet de pel·li antiga, frames «cremats», cor mixt i fanfàrria Marvel «reimaginada». • Efectes pràctics i animatrònics; fotografia basada en expresionisme alemany (joc d’ombres, clarobscurs, fora de camp i strobe). To, gènere i límits • El cinema de superherois com a «contenidor de gèneres»: aquí terror clàssic amb humor dosificat. • Violència poc habitual a l’MCU (amputacions, sang –negra en B/N–). Declaració d’intencions: trasllat de Deadpool i Logan al catàleg Marvel. Personatges i trama (sense espòilers clau) • Conclave de caçadors de monstres a la mansió d’Ulysses Bloodstone; la joia mística decideix el lideratge. • Gael García Bernal brilla com a caçador de perfil baix; Elsa Bloodstone pren protagonisme; el «monstre» es roba l’espectacle. Veredicte ràpid • Un gran homenatge que funciona sol, estilísticament valent i divertit; encaixa en la línia de Doctor Strange in the Multiverse of Madness (Sam Raimi), però mira més enrere (Universal/Hammer). Sitges 55 – Palmarés i debat crític «Sisu» arrasa (millor pel·lícula, interpretació masculina, música i fotografia) i obre el debat: què ha de premiar un festival? Sisu (J. Helander) – guanyadora absoluta • Híbrid western-bèl·lic: un solitari i uns nazis com a diana «legítima» per a l’espectacle sagnant. • Entreteniment pur i autoconscient (sense pretensions temàtiques). • Crítica del programa: premis «excessius» davant d’opcions més treballades formalment. Pearl (Ti West, A24) – direcció i actriu • Díptic amb X (i camí de tríptic). Mia Goth, col·leboradora al guió, es corona (premi ex-aequo d’interpretació femenina). • Referents: melodrama de Douglas Sirk passat pel filtre del gènere; treball de color i composició apte per a cinèfils. • No necessita veure X prèviament; aposta per un horror emocional amb estil. «Terror elevat» i A24 • Debat sobre l’etiqueta: The Witch, Hereditary, Midsommar, etc. • Més que «nou llenguatge», nous autors amb veu pròpia i cura formal. Premi del Públic – Irati (P. Urkijo) • Èpica medieval en basc, arrelada al folklore d’Irati. • Exemple d’ecosistema basc: ajudes i aposta per gènere i identitat local; desig d’anàlegs en català. Premi de la Crítica – Something in the Dirt (Moorhead & Benson) • Duo de culte (Spring, The Endless) torna amb una peça pandèmica i cerebral. • Investigació meta, amistat tòxica i «palla mental» més autoreferencial; divisiva però aplaudida per la crítica. • Deriva comparativa: Venus (Balagueró) com a exemple d’híbrid menys reeixit. Meliés d’Or – Cerdita (Carlota Pereda) • De curt a llarg: bullying estiuenc, Laura Galán magnètica en pantalla. • Relectura de les Scream Girls vuitanteres, amb forma sòlida; en el dramàtic pur no sempre arriba, però el conjunt funciona i enganxa. Fora de competició – As bestas (R. Sorogoyen) • Obra mestra per la taula: tensió sostinguda, càmera amb pulsió i mirada social que estreny l’estómac. • La metàfora de la rapa das bestas obre i vertebra el film. Per molts, hauria d’haver estat la candidata òscar en lloc d’Alcarràs. Indústria i estratègies Marvel vs DC i el model plataforma • Marvel enllaça llargmetratges amb sèries/«especials» a Disney+ cada 2-3 mesos, mantenint la màquina en marxa. • DC: reconfiguracions, cancel·lacions i direcció erràtica; l’«enemic» el tenen a casa. Cloenda i agenda • Ronda final de festivals: budista, Terror de Cardedeu/Carre de Terror (STAC), Galàctica, Sabadell, Festival de Cinema Asiàtic, Molins… • Signatura radiofònica i tancament musical (ABBA i Adele) entre comiats en bucle. Cites destacades «No era un monstre. Era un ser humà normal i corrent, cruel, imbècil i rencorós. Igual que tots els altres.» (D. Glukhovsky) «Sisu»: perseverança i no rendir-se mai — amb sang i mala llet.

Benvinguts, Benvolguts, Ben Trobats del 4/11/2022 — Sàtira i revistes d’humor (La Codorniz, Hermano Lobo, El Jueves…), la Marxa sobre Roma i els gratacels — i no-gratacels — de Barcelona - episode art
Benvinguts, Benvolguts, Ben Trobats
1h 59min

Benvinguts, Benvolguts, Ben Trobats del 4/11/2022 — Sàtira i revistes d’humor (La Codorniz, Hermano Lobo, El Jueves…), la Marxa sobre Roma i els gratacels — i no-gratacels — de Barcelona

Panorama del programa "La revista más audaz para el lector más inteligente" Programa miscel·lani amb tres eixos principals: Història i pràctica de la sàtira i l’humor gràfic a Espanya: de La Codorniz a El Jueves, passant per Hermano Lobo, Por Favor i El Papus, amb la mirada privilegiada de Josep Hilario Ifon. Història contemporània: la Marxa sobre Roma i el feixisme italià (context, propaganda, declivi i memòria), conduïda per en Joan, amb interludis musicals (Faccetta Nera i l’himne partisan “Bella Ciao”). Arquitectura i ciutat: gratacels i projectes no construïts de Barcelona, del primer Urquinaona a les torres del 2000, i els gratacels “que podien haver estat” a Plaça Catalunya (1918 i 1955). També hi ha interludis musicals que accentuen els temes (Louis Armstrong “What a Wonderful World” i “Smile” de Chaplin) i una peça de cultura pop: la sorprenent trajectòria de la família musical The Kelly Family. 1) Sàtira, humor gràfic i revistes a Espanya Filosofia de la sàtira Sàtira ≠ humiliar: tot i l’aspiració a “fer gràcia sense humiliar”, la sàtira és, per definició, aguda, picant i mordaç; pot fer mal segons a qui interpel·la. Rebuda diversa: la mateixa broma pot ser entesa de formes radicalment diferents. El dibuix és menys ambigu que la paraula: el text té segones lectures que desplacen el sentit. La Codorniz: llegenda, estil i censura Revista (1941–1978), surrealisme i humor abstracte; va esdevenir institució cultural durant el franquisme. Censura i protecció: malgrat suspensions i avisos, va navegar el límit amb habilitat. Segons Ifon, també beneficiada per un cert estatus/proximitat de la seva redacció a Madrid. Llegendes urbanes: portades “famoses” que mai es van publicar, mites que apuntalen la seva aura (“la revista más audaz…”). Hermano Lobo i els setanta efervescents Hermano Lobo (1972–1976) com a “generació jove” de La Codorniz: va anar més lluny en el to i en el risc amb la censura. Els 70: període més fèrtil de l’humor gràfic a Espanya: La Codorniz, Hermano Lobo, Por Favor, El Papus i El Jueves convivint i dialogant. Territoris i escoles d’humor Madrid vs. Barcelona: diferències d’ecosistema i recepció. Forges com a paradigmàtic “humor madrileny”. Bruguera i l’escola catalana: Vázquez (germinador de personatges), Ibáñez (Mortadelo y Filemón), Penyarroya… L’ofici de crear personatges com a nucli. El Jueves: naixement, línia i evolució Fundat el 7 de maig de 1977: “El Jueves, la revista que surt el divendres”. Primer número: “Espanya va de cul”. Viratge popular: renúncia deliberada a l’elitisme intel·lectual per tocar “el carrer”. Innovacions meta (crèdits humorístics). Canvis i polèmiques: sortida d’Ifon (1978), mort del Gin, noves direccions; crítica a una deriva més grullera però comercialment efectiva. Ecosistema: El Víbora i la línia antisistema, adaptacions al cinema (“Makoki”, “Històries de la puta mili”), i la compra per part dels autors. Panorama internacional de l’humor satíric França: Charlie Hebdo com a sàtira política dura, excel·lència gràfica; límits en temes com la religió i la immigració. Itàlia: humor més d’opereta, mediterrani i directe. Anglaterra i EUA: del Punch clàssic a l’humor sense paraules (Chaplin, Mr. Bean, Tati). Saturday Night Live com a matró del “humor d’actualitat” (el gag “Franco sigue vivo” com a iconografia global). “Con la Iglesia hemos topado”: línies vermelles històriques de la sàtira a Espanya. 2) Interludis culturals i pop The Kelly Family (fenomen europeu) Fenomen de supervendes als 90 (origen als 70), 20+ milions de discos a Europa. Clan familiar itinerant (EUA, Espanya, Irlanda, Alemanya), educació a casa, vida en vaixell i posterior conquista d’Alemanya (macroconcerts a Dortmund). Música que il·lumina temes “What a Wonderful World” (L. Armstrong): pausa evocadora entre blocs. “Smile” (Chaplin) — versió Sidonie: pont cap a la reflexió sobre l’humor sense paraules i la cultura del gag visual. 3) Història: la Marxa sobre Roma i el feixisme italià (Joan) Del mite a la propaganda 28 d’octubre de 1922: “Marxa sobre Roma” — milers de camises negres pressionen el rei Vittorio Emanuele III, que evita l’estat d’excepció i obre la porta a Mussolini. Propaganda: moltes imatges icòniques són, en realitat, de la “marxa” del 1923, ja escenificada. Mussolini, l’oportunista: de socialista i anticlerical a pactista amb monarquia, Església i empresariat. Context i genealogia del feixisme Traumes de postguerra (Caporetto, atur, “victòria mutilada”), veterans i classes mitjanes radicalitzades. Gabriele D’Annunzio i l’epopeia de Fiume (1919–1920): preludi estètic i polític del feixisme. Caiguda i epíleg 1943: destitució; rescat de Gran Sasso (Skorzeny); RSI (República Social Italiana) titella dels nazis. 1945: captura i execució de Mussolini a Milà. Responsabilitats: repressió, guerres colonials (Líbia, Etiòpia), suport a Franco, persecució de jueus. Memòria i política: genealogies del MSI i connexions amb l’actualitat (referència a Meloni). “Giovinezza… per Benito Mussolini!” — l’himne com a engranatge de mobilització i culte al líder. Tancament amb “Bella Ciao” com a coda antifexista i referents culturals: Llibre recomanat: M. Mussolini. El fill del Segle (A. Scurati). Pel·lícules: de “Una giornata particolare” a “Salò” (Pasolini) i “Sono Tornato” (joc ucrònic amb el retorn del dictador). 4) Arquitectura i ciutat: gratacels (i no-gratacels) de Barcelona Què és un gratacels? Debat obert (alçada, pisos, ús): edificis habitats i que destaquen en l’skyline. Antenes i torres de comunicacions, fora. Cronologia essencial Primer “gran” a BCN: Edifici Urquinaona/Fàbregas (1944, 15 pisos). Banco Vitalicio (Passeig de Gràcia/Gran Via): anys 50. Porcioles (1957–1973): permissivitat de “remuntes” i edificis singulars — skyline més dens i discutible. Segona onada (70s–2000s): Torre Colom, Torre Tarragona, Hotel Arts i Torre Mapfre; Torre Mare Nostrum (Gas Natural) (Miralles-Tagliabue) — considerada pel MoMA; casos de “síndrome d’edifici malalt” ja resolts. Desplaçament cap a Diagonal Mar, Fòrum i Fira/L’Hospitalet: reequilibri territorial del vertical. Els gratacels que podien haver estat 1918 (Plaça Catalunya, solar avui Triangle/Fnac): projecte Howells & Rogers (130 m, 30 plantes). Hauria estat el primer gran gratacels d’Europa. Va quedar en paper (context econòmic i resistències). 1955 (Plaça Catalunya): projecte Josep M. Bosch i Aymerich (140 m, 40 plantes, usos mixtos, heliport). Guanya concurs i té suports, però litigis de propietat i oposició ciutadana l’aturen (sentència del Suprem, 1968). Altres “fantasmes” il·lustres: Font monumental de Gaudí a Plaça Catalunya; Plaça de les Glòries inacabable; “Vel de la Núvia” (Zaha Hadid) a la Sagrera; Propostes d’hotel flotant i barri penjat a Montjuïc (Bosch i Aymerich). Clau de lectura Barcelona protegeix el centre: aposta per concentrar l’alçada a perifèries recents per mantenir el caràcter mediterrani del nucli històric. Política, mercat i litigis han estat decisius per al skyline tant com l’enginyeria. “Com més treballo, més sort tinc” (Bosch i Aymerich) — el mèrit no sempre és suficient davant la fricció urbana. Idees força La sàtira és lectura contextual: depèn de qui mira, d’on es publica i del clima polític-cultural. La memòria del feixisme és també memòria de la propaganda: desmuntar mites (Marxa sobre Roma) és clau per entendre’n la pervivència. L’skyline de Barcelona és fruit d’equilibris: creativitat i límit, centre i perifèria, projecte i realitat.

← Torna a tots els podcasts