Babilònia

Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.

Horari d'emissió
Dissabte
19:00 - 20:00
Dijous
21:00 - 22:00

Subscriu-te al podcast

episodis

61-72 de 271
  • Llibres per Sant Jordi, art “L’immens minúscul”, Asimov i Egipte, homenatge a Milos Forman i repàs de Campeones, The Greatest Showman i Victoria & Abdul - episode art
    1h

    Panorama general del programa • Episodi marcat per recomanacions culturals de cara a Sant Jordi: llibres, art i cinema. • Homenatge musical a Milos Forman amb “Man on the Moon” de R.E.M. i record dels germans Taviani. "Mai és tard per fer les coses" — idea clau que travessa el llibre “El resto de sus vides” i el to vitalista del programa. Art: “L’immens minúscul” (exposició) Idees clau • Obres de petit format que obliguen a apropar-se: el detall esdevé un univers. • Motifs orgànics i repetitius: formes que evoquen l’espai aquàtic, l’atmosfera o el cos humà. • Instal·lació final amb quatre pedres que reprodueixen les formes dels quadres (pont entre matèria i representació). • Experiència “rica de matisos”, amb una estètica propera a l’aquarel·la i a l’organicitat. Llibres 1) “L’ordre del dia” (Éric Vuillard) • Petit llibre sobre la complicitat entre el gran empresariat alemany (Krupp, Thyssen, etc.) i l’ascens del nazisme. • Crònica de la reunió amb Hitler i del procés que porta a l’annexió d’Àustria (pressió, imposicions i fets consumats). • Reflexió sobre la normalització democràtica del totalitarisme i els mecanismes per perpetuar-se en el poder. • Connexions amb el present: auge de l’ultradreta, negacionisme i memòria històrica. "El nazisme no va fer un cop d’estat per arribar; el va fer a posteriori, un cop al poder." 2) “El resto de sus vides” (Jean‑Paul Didier‑…) • Història en paral·lel entre un tanatopractor (Ambroise) i una assistenta domiciliària (Manelle). • Contrapunt vital: ell, còmode entre morts i incòmode entre vius; ella, luz i sociabilitat entre persones grans. • Gira cap a un road movie literari amb l’àvia d’Ambroise i un ancià a qui cuida Manelle: humor, tendresa i humanitat. • Tò macabre lleu però no incòmode; finalment, cant a la vida i a les segones oportunitats. • Personatges secundaris memorables (l’àvia, un gat “omnipresent”, veïnat entranyable) que aporten comèdia i calidesa. 3) “Història d’Egipte” (Isaac Asimov) • Síntesi clara i pedagògica (estil Asimov) de l’antic Egipte: de c. 8000 aC fins a l’època romana i tardana. • Enfoc en faraons, períodes clau i canvis polítics; selecció d’episodis i figures essencials. • Context religiós: entrada del cristianisme i naixement de l’església copta (debats cristològics). • Llibre ideal per a introduir-se en la història egípcia sense perdre rigor. Homenatge i música: Milos Forman + R.E.M. • Record de Milos Forman (filmografia: Hair, Amadeus, Valmont, Man on the Moon) i menció als germans Taviani. • Escolta del tema “Man on the Moon” de R.E.M. i record que el grup va signar tota la banda sonora del film. Cinema 1) “Campeones” (Javier Fesser) • Relat d’un entrenador condemnat a entrenar un equip de bàsquet de persones amb discapacitat intel·lectual. • Valor: mostra diversitat de perfils i motius concrets darrere de cada conducta (por a ascensor, higiene, etc.). • Crítica: certa trampa triomfalista (narrativa de “ser campions”) que simplifica matisos de la vida quotidiana. • Tot i així, entra bé, és emotiva i posa en valor el treball professional i la dignitat dels protagonistes. 2) “The Greatest Showman” (Michael Gracey) • Musical vibrant sobre P. T. Barnum i els orígens del circ modern. • Fortaleses: banda sonora trepidant, balades memorables (“Never Enough”), ús de sons tribals i grans cors. • Temes: classisme i legitimitat artística; del museu de curiositats al circ i aspiració a “alta cultura”. • Comparacions: to comercial i vigor visual (recorda, en part, Moulin Rouge), però amb personalitat pròpia. • Valoració: rodona, entretinguda i amb números musicals d’altíssim impacte. 3) “Victoria & Abdul” (Stephen Frears) • Eix: solitud del poder i relació entre la reina Victòria i Abdul, jove indi de bona fe i mirada transparent. • Descoberta cultural: Victòria es fascina per l’Índia, l’urdu i nous sabors (anècdota del mango). • Conflicte: xoc classista a la cort; l’indi “desplaça” cortesans per proximitat emocional i intel·lectual. • Interpretacions: Judi Dench excel·lent; posada en escena elegant marca Frears. • Missatge: la saviesa no depèn de l’edat; la curiositat i l’aprenentatge són possibles fins al final. 4) Recomanació clàssica: “Rio Bravo” (Howard Hawks) • Westerm d’essència: John Wayne “fa de John Wayne”, Dean Martin en un dels seus millors papers, Angie Dickinson i Ricky Nelson. • Combina carisma, ritme i moments musicals icònics. 5) “Figures ocultes” (Hidden Figures) • Reivindicació de tres matemàtiques afroamericanes a la NASA invisibilitzades pel racisme. • Eficaç, “pensada per Oscars”, però necessària per a la memòria i la inspiració STEM. • Apunt històric: els ordinadors d’època eren limitats; astronautes confiaven en la verificació humana. 6) Avanç: “La batalla dels sexes” • Pròxim comentari sobre el partit històric entre Billie Jean King i Bobby Riggs (anys 70), eix de gènere i esport.

  • De Babadook a Lanthimos: terror psicològic, Sitges (Jupiter's Moon), distopia (Siete Hermanes), Fincher (Perdida), Álex de la Iglesia i Sorogoyen - episode art

    Panorama del programa Retorn del “Babilònia” post-Setmana Santa amb una ruta cinèfila variada i ben crítica. Els conductors repassen títols de terror i thriller, una distopia d’acció i un bloc final dedicat a l’univers de Yorgos Lanthimos, amb una pausa musical de Lisa Stansfield al centre. Temes i idees clau • Terror psicològic ben construït: Babadook com a model d’angoixa sense efectes especials i amb ambigüitat entre trauma i presència maligna. • Sitges i el risc de la barreja: Jupiter's Moon intenta fusionar crisi de refugiats i element místic/angelical; malgrat una set piece antològica, la simbiosi no acaba de quallar. • Distopia d’alt concepte i ritme: Siete Hermanes sorprèn pel dispositiu dels 7 papers de Noomi Rapace i un món de control de natalitat que funciona a nivell d’entreteniment. • Fincher en estat pur: Perdida destaca pel seu muntatge de 10 minuts central, una lliçó d’eficàcia narrativa, i per una Rosamund Pike imponent. • Comèdia negra de mòbils a taula: Perfectos desconocidos s’aguanta en el guió-diàleg i el joc d’interpretacions contingudes, sense excessos marca de la casa. • Neorealisme fosc espanyol: Que Dios nos perdone, vigor i credibilitat: calor, multituds, policia i un assassí brutal en un Madrid saturat per la JMJ. • Univers Lanthimos: Canino, Langosta, Alps, El sacrificio del ciervo sagrado — realitats alternatives assumides com a normals, humor negre, llenguatge pervertit i ansietat existencial. "Aquí el guió són els diàlegs" — sobre Perfectos desconocidos Crítiques i valoracions Babadook (2014, Jennifer Kent) • Relació mare-fill marcada per un trauma fundacional (mort del pare el dia del part) que es materialitza com a presència maligna o com a metàfora del dol. • Terror suggerit, amb el monstre quasi invisible i enfoc en la psicologia: no se sap si és al·lucinació, símbol o entitat real. • Clímax i final no convencional: resolució coherent amb el dispositiu emocional, fugint del clixé d’“exorcisme” final. • Moment dur i definitori: la mare, superada, deixa anar — "¿Por qué no te moriste tú en vez de tu padre?" • Recomanació relacionada: avanç de l’esperada “Hereditary” (comparada amb The Babadook, The Witch i The Shining), amb referència al pedigree creatiu de The Witch. Avanç: Hereditary (2018) + The Witch • Es destaca la recepció crítica excel·lent de Hereditary (Sundance), lligams temàtics amb traumes hereditaris i el to psicològic de The Witch. Jupiter’s Moon (2017, Kornél Mundruczó) • Premissa potent: refugiats sirians a la frontera hongaresa + jove que, després d’ésser abatut, levita. • Forma: càmera viva i immersiva; una seqüència espectacular ("el món al revés") que marca la memòria visual recent del gènere. • Fons: metge corrupte, moral ambigua i “explotació” del miracle en clau ambivalenta. • Valoració: interessant però irregular; la barreja sociopolítica-mística és fallida en cohesió. Ritme llarg (2 h), repeticions d’esquema. Aproximadament 3,5/5. Siete Hermanes (What Happened to Monday, 2017, Tommy Wirkola) • Distopia de superpoblació i control de natalitat: només es permet un fill. Les gestacions múltiples esdevenen la norma. • Noomi Rapace interpreta 7 germanes bessones amb personalitats diferenciades; Glenn Close (autoritat tecnocràtica) i Willem Dafoe en suport. • Execució tècnica molt sòlida en escenes amb totes les germanes; ritme alt, entreteniment consistent, amb algun excés assumible del gènere. • Valoració: proposta fresca i efectiva, bona enginyeria de posada en escena; crítica al biopoder encaixada en el thriller d’acció. Perdida (Gone Girl, 2014, David Fincher) • Thriller de desaparició que muta a joc de perspectives a mig metratge; 10 minuts de muntatge amb veu en off que reescriuen tota la trama amb energia i precisió exemplar. • Rosamund Pike signa una interpretació magnètica (voluble, perversa, freda). Ben Affleck, correcte en l’ambivalència víctima/sospitós. • Primera mitja hora pot semblar pretensiosa o lenta, però acaba justificada per la construcció de personatges i dinàmiques. • Valoració: Fincher en forma, llarga però robusta; per a molts, entre les seves millors amb Seven. Pausa musical • Lisa Stansfield — “All Around the World”: pausa de 2-3 minuts per respirar entre blocs. Perfectos desconocidos (2017, Álex de la Iglesia) • Sopar d’amics i joc de mòbils a la taula; secrets i tensions a flor de pell. • Guió basat en diàlegs i gestualitat: l’engranatge funciona, càmera elegant i continguda. • Belén Rueda destaca; to controlat (sense “desbarrar” com a El bar). Durada justa. • Valoració: rodada, intel·ligent i cómplice amb el públic. Que Dios nos perdone (2016, Rodrigo Sorogoyen) • Madrid en plena Jornada Mundial de la Joventut: calor, multituds i pressió mediàtica. • Parella de policies antagònics (amb Antonio de la Torre i un company d’energia més “basta”): química i versemblança. • Realisme sec, localitzacions reals i alguns moments gores no gratuïts que intensifiquen l’horror de l’assassí d’ancians. • Valoració: contundent, opressiva i molt ben interpretada; a la línia de Tarde para la ira i La isla mínima. Bloc Yorgos Lanthimos: realitats alterades que esdevenen normals • Marca d’autor: microcosmos regits per regles absurdes que els personatges assumeixen amb naturalitat; humor negre i to clínic. Canino (Dogtooth, 2009) • Família aïllada, llenguatge pervertit (paraules redefinides), sexualitat regulada. Xoc i sàtira de control i desinformació. Langosta (The Lobster, 2015) • Distopia sentimental en dos blocs (hotel i bosc): el món obliga a parella o transformació. Grandiosa en concepte, amb lleu estira-i-arronsa cap al tram final. El sacrificio del ciervo sagrado (2017) • Primera hora d’estranyesa freda; última mitja hora demolidora. Ritme deliberat, recompensa alta. Alps (2011) • Els “suplents” que ocupen llocs de persones perdudes: identitats borroses fins a no saber si vius o supleixes. Ansietat i ambigüitat sostinguda. • Nota final: el salt cap a actors de Hollywood (Nicole Kidman, Colin Farrell) porta visibilitat sense (encara) renunciar a la singularitat, tot i el risc de normalització.

  • Llibres, dones de pel·lícula i marató de cinema: “Les supervivientes”, taula rodona a Esplugues i de Polanski a Del Toro (amb Andía, El autor, Mi hermosa lavandería i La gran comilona) - episode art
    1h

    Panorama general del programa Episodi variat amb to distès i humorístic d’inici (Setmana Santa, cilici, anècdotes) i una agenda cultural molt completa. Temes centrals: llibres, taula rodona “Dones de pel·lícula” (paper de la dona al cinema) i comentaris de cinema (de clàssics a actualitat de Goya/Òscars). "Si lo bueno, breve, dos veces bueno" — sobre el format àgil de la taula rodona Llibres “Les supervivientes” (thriller) Sinopsi: protagonista que forma un triomvirat amb dues dones que, com ella, són supervivents d’assassinats massius. Arrossega un buit de memòria per trauma i el misteri avança fins a identificar el veritable botxí. Estil i referents: barreja d’Hitchcock i Agatha Christie; ritme àgil, prosa efectiva, sense farciment innecessari. Valoració: recomanable com a entreteniment breu; sense pretensions de gran literatura, però solvent. Recomanació exprés: “Barcelona, una biografia” (Enric Calpena) Abast: de la prehistòria a l’actualitat; visió panoràmica de la ciutat (història, costums, tradicions). Punts forts: clar, amè i útil per a qui vulgui entendre Barcelona i, per extensió, Catalunya. No aprofundeix a fons en cada tema, però dona molt bon context. Taula rodona: “Dones de pel·lícula” (Esplugues) Participants clau Isona Passola (Acadèmia del Cinema Català) i Judit Colell (directora; vicepresidenta de l’Acadèmia Espanyola), amb docència a Blanquerna. Míriam Porté (productora, Premi Gaudí per “La llum d’Elna”), Maria Rosa Fusté (productora i esplugina). Moderació: Pilar Díaz (alcaldessa d’Esplugues). Eixos del debat Bretxa d’accés i sostre de vidre: moltes estudiants d’audiovisuals però poques arribant a dirigir o aixecar projectes. Conciliació i maternitat: rodatges i localitzacions llargues fan molt difícil compaginar; manca de marc legal que faciliti la conciliació. Paritat i quotes positives: suport a mesures que fomentin l’accés i corregeixin desigualtats, sense desmerèixer talent. Desigualtat pressupostària: a directores se’ls assigna 30–40% menys de pressupost; això deriva en etiquetar com a “mirada femenina” el cinema més intimista quan sovint és limitació de recursos, no d’ambició. Rols i estereotips: crítica al model d’amor romàntic que “acaba amb un petó” i a la resolució “en boda” com a únic final feliç. Calen noves representacions a cinema, sèries i TV. Absències greus: poquíssimes directores de fotografia i compositores; dificultat real per trobar dones per a bandes sonores. Exemples d’èxit: la productora Belén Atienza (col·laboracions amb Bayona i Spielberg: “Lo imposible”, “El orfanato”, “Jurassic”) destaca el tracte d’igual a igual als EUA. Crítica a productes televisius: sèries com “La que se avecina” acumulen tòpics i histerisme en la representació de dones i col·lectius. "El talent no té gènere: cal que el sistema permeti que aflori i sigui reconegut." Cinema Andía (Handia) Premis: gran triomfadora tècnica dels Goya (vuit guardons). Història: al País Basc del XIX, dos germans i el gegantisme d’un d’ells; trajecte vital entre explotació i sensibilitat. Virtuts: disseny de producció i fotografia excel·lents, banda sonora exquisida, actors poc coneguts però creïbles. Recomanable i rodona. El autor Director: Manuel Martín Cuenca (“Caníbal”). Protagonista: Javier Gutiérrez (amb suport d’Antonio de la Torre i Adelfa Calvo). Premissa: un aspirant a escriptor decideix forçar la realitat del seu voltant (veïns, portera, immigrants) per alimentar la novel·la; joc metanarratiu entre vida i ficció. Tons: minimalista, reiterativa a propòsit, amb provocació (inclou nus masculí justificat dramàticament) i sàtira del masculí competitiu. La semilla del diablo (Rosemary’s Baby) Clàssic de Polanski: terror psicològic, atmosfera claustrofòbica i ambigüitat constant entre paranormal i salut mental. Repartiment: Mia Farrow, John Cassavetes, veïnat sinistre “amable”. Context i llegenda: edificis maleïts (tipus Dakota), rumors esotèrics i el crim de la família Manson que envoltaren l’estrena. Per què funciona: guió mil·limètric, direcció que no dona res per tancat fins al final, disseny d’espais decadents i tensió creixent. No ha envellit. La forma del agua (The Shape of Water) Opinió del grup: estèticament encantadora però previsible; es queda freda malgrat homenatges al cinema clàssic i musical. El Michael Shannon, el més potent. Animació: Coco i omissions Coco: celebrada per la seva originalitat, el món dels morts i l’emoció visual. A debat: absència de Your Name a nominacions; esment a Ferdinand. Musa Director: Jaume Balagueró. Repartiment: Elliot Cowan, Franka Potente. Valoració: idea interessant (muses fosques) però execució fallida: personatges poc creïbles, trama farragosa, terror poc efectiu. The Ritual Plantejament: amics de senderisme a Suècia i un trauma inicial; deriva cap a folk horror. Crítica: percepció d’absurditat i recursos de Netflix massa repetits; malgrat Rafe Spall premiat a Sitges, el conjunt no convenç. Mi hermosa lavandería (My Beautiful Laundrette) Stephen Frears primerenc; Daniel Day-Lewis en un paper icònic. Temes: immigració pakistanesa, classe, identitat i relació homosexual en el Londres dels 80; retrat viu de la marginalitat i l’emprenedoria. Estil: molt vuitanter en look, però vigent en temes. La gran comilona (La Grande Bouffe) Marco Ferreri + Rafael Azcona; repartiment de luxe (Mastroianni, Piccoli...). Conceptes: nihilisme, govern del desig (menjar/sexo) i crítica burgesa en clau surrealista i escatològica. Recepció: polèmica i censura en el seu moment; avui, peça clau del cinema bizarro setanter. Altres moments i tancament Bloc pop: record a Madonna – Like a Prayer i la seva polèmica religiosa. Cloenda amb desitjos de bona Setmana Santa i to humorístic. Idees clau destacades Desigualtat estructural al cinema: pressupostos, rols i accés a oficis tècnics. Necessitat de referents femenins i personatges no estereotipats a pantalla. Reivindicació de clàssics que no envelleixen i crítica a l’excessiva previsibilitat en alguns èxits recents.

  • Òscars en debat: El hilo invisible, Lady Bird, Tres anuncios i La forma de l’aigua; Farinha; memòria a Sant Pere Màrtir; Mecal; i “I Will Survive” (39 anys) - episode art

    Visió general del programa "Encara seguirem parlant dels Òscars..." — el programa gira al voltant d’un debat viu sobre les nominades i guanyadores dels Òscars, amb parèntesis culturals i històrics. Eix central: valoració crítica de diverses pel·lícules dels Òscars (i algunes dels Goya), amb especial atenció a l’obra de Paul Thomas Anderson, Greta Gerwig, Martin McDonagh i Guillermo del Toro. Segments destacats: El llibre polèmic Farinya i la història del contraban a Galícia fins al narcotràfic modern. Una ruta de memòria històrica: bateria antiaèria de Sant Pere Màrtir (Collserola). El Mecal, festival de curtmetratges de Barcelona. Cloenda musical amb “I Will Survive” (Gloria Gaynor) pels seus 39 anys. 1) Farinha: del contraban a la cocaïna (Galícia) Clau històrica: de la postguerra i l’escassetat a Galícia vs. Portugal (pla Marshall) neix un teixit de contraban (tabac, béns bàsics) que evoluciona a haixix i, finalment, cocaïna. Infraestructura i actors: noms com el Terito, Laureano Oubiña, el clan dels Charlines i Sito Miñanco construeixen una logística potent (batees de musclos, llanxes d’alta velocitat) i una xarxa local de distribució. Impacte social: normalització del tabac de contraban; diners que reguen clubs, parròquies i jovent, generant una imatge de “benefactors”. Amb la cocaïna, apareix el cost social (drogadicció juvenil) i canvia la percepció pública. Resposta institucional: operació Nécora (Garzón), reformes legals i persecució fiscal (estil Al Capone). Persistència de tentacles entre poder i negoci. Censura/restricció: el llibre és retirat temporalment per al·lusions a un alcalde d’O Grove. Punts forts del segment Exhaustivitat de dades i cronologia. Contextualització del pas del contraban al narcotràfic i el seu arrelament local. 2) Ruta de memòria: Bateria antiaèria de Sant Pere Màrtir Què és: espai recuperat dins dels Espais de la Memòria (Memorial Democràtic). Visita guiada mensual organitzada pels Museus d’Esplugues. Itinerari: sortida a la Plaça Mireia i pujada fins a Sant Pere Màrtir (Collserola). Vistes a Barcelona, Delta del Llobregat i Montserrat. Context històric: bateries pensades per repel·lir bombardeigs (Guerra Civil), finalment reubicades al Turó de la Rovira. Assaig del que seria la 2a Guerra Mundial. Extra: connexions amb el camp d’aviació de Rosanes i refugis antiaeris a la Garriga. 3) Festival Mecal (curtmetratges, BCN) Dates i seus: del 15 de març al 2 d’abril; seus com el CCCB, espais culturals i paral·lels. Oferta: seccions oficials i paral·leles (animació, comèdia, terror, Refugees Welcome, temes socials…) amb preus assequibles. Valor: oportunitat per veure gèneres i formats diversos en sessions curtes. 4) Òscars: debat de pel·lícules 4.1 El hilo invisible (Phantom Thread) — Paul Thomas Anderson Valoració coral: pel·lícula extraordinària, d’una elegància formal i direcció d’actors destacadíssima; subtilesa que “insinua més que mostra”. Elements clau: estètica, música, muntatge i una relació central complexa (figura de la germana, determinant). Per a alguns, obra mestra del seu autor. 4.2 Lady Bird — Greta Gerwig Tonalitat: coming-of-age vitalista i indie; conflicte identitari de la protagonista (Lady Bird vs. Christine) i xoc amb la mare. Punts forts: Saoirse Ronan (3 nominacions amb 24 anys) i Laurie Metcalf; direcció funcional però eficaç en direcció d’actors. Final “d’institut” que evita clixés. Debat Òscars: meritòria, però es qüestiona la coherència de nominacions/premis. 4.3 En cuerpo y alma (On Body and Soul) — Ildikó Enyedi Proposta original: història d’amor peculiar entre un cap d’escorxador i una auditora amb trets d’obsessió-compulsió, unides per somnis compartits amb cérvols. Contrapunt: arrenca amb imatges truculentes d’escorxador però deriva en una delicada història de connexió emocional. Gran treball d’Alexandra Borbély. Resultat: malgrat perdre davant “Una mujer fantástica”, segment la considera molt recomanable. 4.4 Tres anuncios en las afueras — Martin McDonagh Trama: mare devastada per l’assassinat de la filla que denuncia la inoperància policial amb tres cartelleres. Força: actuacions de Frances McDormand, Sam Rockwell i Woody Harrelson; el film capgira tòpics i fa evolucionar el poble i els personatges. Matís: aparentment “gran” en aparador, però la trama és més continguda del que sembla; igualment imprescindible. 4.5 La forma de l’aigua (The Shape of Water) — Guillermo del Toro Recepció al grup: sensació de déjà vu i recopilació de recursos de conte i cinema clàssic (amics/artistes, espionatge, criatura captiva per la ciència). Comparatives: ecos d’Amélie, La sireneta de Andersen i fins i tot paral·lelismes amb “1, 2, 3… Splash” (al·legats de plagi/eco visual circulen per la xarxa). Punt fort: Michael Shannon com a dolent carismàtic; direcció d’art i escenografia. Debat: molts dubtes sobre el seu Òscar a Millor Pel·lícula; diversos membres l’haurien situat darrere d’altres nominades. 4.6 Mirada a El laberinto del fauno (comparativa) Per què s’elogia: originalitat, atmosfera, i la duresa de la postguerra entrellaçada amb el conte; grans treballs de Sergi López, Maribel Verdú i Ariadna Gil. Anècdota industrial: proposta rebutjada a Hollywood d’“alemanyitzar” el dolent per doblar pressupost; Del Toro manté el context espanyol. 5) Cloenda musical: “I Will Survive” (Gloria Gaynor) Efemèride: 39 anys d’un clàssic de la música disco (1979). Cultura pop: del cinema (In & Out) a cants d’afició i política; himne que “travessa dècades”. Idees clau (resum executiu) Farinya il·lumina el pas del contraban a un narcotràfic industrialitzat, i com obliga a reformar lleis i a reorganitzar l’Estat. Memòria històrica viva: rutes com Sant Pere Màrtir connecten territori, guerra i ciutadania. Als Òscars, el grup defensa la finesa d’El hilo invisible, l’energia honesta de Lady Bird, la originalitat d’En cuerpo y alma i la potència actoral de Tres anuncios; es qüestiona la tria de La forma de l’aigua com a millor pel·lícula. Mecal: una porta d’entrada plural al curtmetratge internacional. Tancament amb un himne immortal: “I Will Survive”.

  • Òscars 2018: repàs crític a La forma de l’aigua, Dunkerque, El hilo invisible, Get Out i Una mujer fantástica, amb debat #MeToo i correcció política - episode art
    1h

    Resum de l’episodi "Serà cinema puro i duro." Els dos presentadors dediquen el programa a un repàs crític i sense embuts dels Òscars 2018, amb especial atenció a La forma de l’aigua, Dunkerque, El hilo invisible, Get Out i Una mujer fantástica, i amb un debat obert sobre #MeToo, correcció política i llibertat d’expressió a la indústria. Punts clau • Òscars 2018 amb repartiment de premis fragmentat: tornen a separar millor pel·lícula i millor direcció. • La forma de l’aigua: celebrada en art/disseny, però banda sonora i “millor pel·lícula” generen dubtes; es destaca el seu to retro amb pinzellades steampunk i colors pastel. • Dunkerque: triomf sonor i de muntatge merescut; el so com a part del llenguatge narratiu (bateg constant, tensió sostinguda). • El hilo invisible (Phantom Thread): elegància formal i perversitat soterrada; vestuari incontestable i gran treball musical i de muntatge subtil. • Blade Runner 2049: fotografia i VFX reconeguts, amb debat sobre alternatives (per ex. Dunkerque). • Una mujer fantástica: victòria justa; retrat potent de la transfòbia i de la lluita per la dignitat, amb ecos d’Almodóvar en alguns moments. • Get Out: guió original premiat per l’originalitat i la barreja de gèneres (thriller/terror psicològic i sàtira racial). • Call Me by Your Name: guió adaptat premiat a James Ivory (90 anys); els presentadors el troben fred i irregular tot i el prestigi. • Debat social: conversa franca sobre #MeToo, la correcció política com a corrent “omnipresent” i la llibertat d’expressió als mitjans. Debat inicial: #MeToo, correcció política i llibertat d’expressió • Es qualifica la gala d’“una mica sosa” i molt centrada en #MeToo. • Reflexió sobre abusos de poder a indústries creatives i la complexitat de les relacions de poder (també entre homes). • Reivindicació de la llibertat d’expressió a la ràdio local i crítica a cert formalime “políticament correcte”. Repàs de categories i guanyadors Maquillatge – El instante más oscuro (Darkest Hour) • Reconeixement lògic pel maquillatge transformador de Gary Oldman com a Churchill. • Comparació amb una altra cinta britànica recent sobre Churchill; intriga per la versemblança maquillada vs. actors d’edat semblant al personatge. Disseny de producció – La forma de l’aigua • Debat sobre què engloba el disseny de producció (conjunt artístic: art, localitzacions, vestuari integrat, textures). • Estètica retro, Guerra Freda, sèrie B i to steampunk suau amb colors pastel i criatura “clàssic 50s”. Muntatge i So (edició i mescla) – Dunkerque • So espectacular i funcional: des de l’impacte de les bales al casc del vaixell fins a les comunicacions dels pilots. • El pols sonor sosté el suspens i ajuda a entendre el missatge; muntatge com a nervi del film. Vestuari – El hilo invisible (Phantom Thread) • Premi “cantat” per recreació exquisida dels 50 i el personatge modista. • Elogi a Paul Thomas Anderson: contenció, ritme subterrani i una bella dialèctica entre elegància i perversitat. "És una pel·lícula elegant, però en l’elegància existeix la perversitat." Fotografia i VFX – Blade Runner 2049 • Reconeixement previsible per la seva aposta visual i tecnològica. • Es comenta que Dunkerque també era candidata sòlida en fotografia per la seva força plàstica. Animació i Cançó – Coco • Sense sorpresa amb Pixar; es compara amb l’expectativa que This Is Me (The Greatest Showman) pogués endur-se cançó. • Tangent sobre rècords d’Òscars i grans guanyadores històriques. Banda sonora – La forma de l’aigua • Valoració tèbia: música agradable però poc memorable per als presentadors. • Comparacions: El hilo invisible (piano clàssic, filigrana de cordes) i Dunkerque (Zimmer i el tic-tac/bateg que no s’atura) com a treballs més potents en record i funció narrativa. Pel·lícula estrangera – Una mujer fantástica • Triomf merescut del film xilè; actuació destacada de la protagonista (dona trans). • Denúncia de transfòbia institucional i familiar amb escenes dures i simbòliques; moments estilístics que evoquen Almodóvar. • Comentaris sobre les rivals: The Square (per ells, esnob i avorrida) i En cuerpo y alma (interès, duresa d’imatges d’escorxador). Guió original – Get Out (Déjame salir) • Originalitat en el gir de to: de trobada amb els sogres a thriller psicològic i sàtira del racisme “amable”. • Se subratllen les imatges hipnòtiques i la sensació d’opressió sostinguda. Guió adaptat – Call Me by Your Name • Premi a James Ivory (90 anys). • Opinen que el guió és fred, desmanegat i amb poca química entre els protagonistes, tot i la bellesa d’ambientació; discurs final del pare, el millor moment. Actriu secundària – Allison Janney (I, Tonya) • Elogi entusiasta: personatge devastador i presència imponent; contrast entre la duresa a pantalla i la seva elegància a la gala. Temes transversals i observacions • Separació de “pel·lícula” i “director”: retorn a una tradició menys habitual dels últims anys. • Mexican connection: es promet comentar l’auge de creadors mexicans als Òscars (del Toro, Cuarón, Iñárritu), però queda per a un altre moment. • Música en directe i talls: el programa tanca amb un bloc musical (Dire Straits) i un comiat dilatat en antena.

  • Òscars a la vista: I, Tonya, Tres anuncis, La forma de l’aigua; més La Catedral del Mar i William Morris al MNAC - episode art

    Resum de l’episodi Un episodi àgil i ple de contingut cultural amb mirada crítica i humor. Els tertulians arriben a les portes dels Òscars amb un repàs de les principals nominades, una ressenya literària i una parada al MNAC per descobrir l’herència de William Morris. Temes destacats • Especial Òscars: anàlisi de les favorites i travesses finals. • Crítica literària: "La Catedral del Mar" d’Ildefonso Falcones. • Exposició: William Morris i el moviment Arts & Crafts al MNAC. • Dossier cinema: "I, Tonya", "Barry Seal (American Made)", "Call Me by Your Name", "La forma de l’aigua", "Tres anuncis a les afores" i pinzellada d’"El fil invisible". • Pausa musical: ABBA – "Chiquitita" i el seu ús sorpresa a "Tres anuncis a les afores". Llibres La Catedral del Mar (I. Falcones) • Trama clàssica d’ascens social i caigudes en el marc de la Barcelona medieval: entreteniment fàcil i ben documentat, però amb tòpics i algun forat de versemblança. • Punts qüestionats: - Tractament massa ràpid de la Pesta Negra malgrat el seu impacte social i demogràfic colossal. - Algunes llicències històriques i personatges que s’elimina o giren el caràcter de manera poc coherent. - Descripcions del món dels bastaixos (carreus de Montjuïc a Santa Maria del Mar) que semblen extremes pel desplaçament físic implicat. • Valoració: lectura amena, ideal per “desintoxicar” d’obres més denses, però lluny de la profunditat o la potència d’un clàssic com El comte de Montecristo. Art i disseny William Morris i l’Arts & Crafts al MNAC • Context: final de l’època victoriana i auge del neogòtic; pont cap a l’Art Nouveau i el modernisme català. • Idea-força del moviment: "No tinguis res a casa teva que no sàpigues que és útil i que no consideris bell." • Què s’hi veu: papers pintats, catifes, mobles, vitralls i motius florals/vegetals, amb influències de japonisme i revival medieval artesanal. • Tensió central: exaltació de l’artesania vs. industrialització del segle XIX. Producte bell però elitista per cost. • Recomanació: molt didàctica i visual, ideal per famílies; ajuda a entendre el pas cap al modernisme. Cinema I, Tonya • Nominacions: Actriu (Margot Robbie), Actriu secundària (la mare) i Muntatge. • To i forma: biopic irreverent i muntatge fresc, àgil i metacinematogràfic; humor negre amb ecos Coen. • Personatge: Tonya Harding com a antítesi de la “princesa” del patinatge; crítica al judici estètic i de classe en l’esport. Fita tècnica: primer triple axel femení. • Escena clau: "Jo te hice campeona" — "Tú me condenaste" (mare-filla) • Valoració: recomanable; interpretacions potents (Robbie i la mare) i discurs feminista explícit. Barry Seal (American Made) • Trama: pilot carismàtic arrossegat a encàrrecs de la CIA i correguts de narco amb diners literalment “voleiant”. • Tom Cruise: histrionisme funcional al to esbojarrat de la història; encaixa bé. • Ritme i to: espiral d’excessos a l’estil "El senyor de la guerra"; connexió amb l’univers de "Narcos". Call Me by Your Name • Ambient: estiu als 80 al nord d’Itàlia, elegància d’Època i banda sonora de l’època. • Crítica del programa: ritme morós, química que arriba tard i poc justificada; salva un monòleg final del pare (excel·lent). • Valoració: correcta però no d’Òscar segons els tertulians. La forma de l’aigua • Delicada faula romàntica amb estètica vintage anys 50, colors delicatessen/Amélie i ecos de sèrie B de monstres. • Repartiment: Sally Hawkins, Michael Shannon, Octavia Spencer. • To: conte adult tipus La bella i la bèstia, amb moments de tendresa, humor i acció justa. • Valoració: molt ben resolta visualment i narrativa sòlida; favorita en diverses categories. Tres anuncis a les afores (Three Billboards) • Guió: molt potent, tot i que de vegades es nota el mecanisme del gir per transmetre missatge. • Interpretacions: Frances McDormand monumental; Sam Rockwell brillant i en evolució; Woody Harrelson contingut i emotiu. • Moment musical: ús sorprenent de "Chiquitita" (ABBA) en una escena trista que crea contrapunt emocional. • Valoració: per alguns, la millor de l’any; passa “com un coet” i manté la força dramàtica. El fil invisible (Phantom Thread) • Elegància extrema i preciós treball de vestuari; ritme Anderson més fred. • Pronòstic del programa: possible reconeixement a Vestuari; menys opcions en Film/Direcció. Prediccions Òscar (travesses del programa) • Millor pel·lícula: Tres anuncis a les afores (majoria) vs. El fil invisible (una veu). • Direcció: Christopher Nolan (Dunkerque) com a “compensació” acadèmica. • Actriu: Frances McDormand. • Actor: Gary Oldman (Darkest Hour). • Actor secundari: Sam Rockwell. • Actriu secundària: debat entre Allison Janney (I, Tonya) i Laurie Metcalf (Lady Bird). • Muntatge: Baby Driver. • Efectes/tecnic: Blade Runner 2049. • Pel·lícula estrangera: Una mujer fantástica. • Animació: Coco. Cites destacades "No tinguis res a casa teva que no sàpigues que és útil i que no consideris bell." — William Morris "Jo te hice campeona" — "Tú me condenaste" — diàleg mare-filla a I, Tonya To i ritme • Conversa distesa i irònica a l’inici; després crítica argumentada i referencial. • Pausa musical amb ABBA – Chiquitita per “aterrar” el to kitsch d’I, Tonya i recordar el seu ús insòlit a Tres anuncis.

  • Teatre (Quim Masferrer), Expo "Escoles d'altres mons", Ken Follett i Oscars: El hilo invisible, Lady Bird, Get Out, Perfectos desconocidos i Blade Runner 2049 - episode art

    Resum general Programa cultural amb to distès i molt coral. Es presenten col·laboradors i el sumari del dia, i s’entra en un recorregut per teatre, una exposició fotogràfica, llibres i un bloc central de cinema amb diverses nominades als Oscars, més una comèdia francesa i un debat encès sobre Blade Runner 2049. "És una pel·lícula elegantíssima" (sobre El hilo invisible) "Deixa'm sortir… perquè si no aquí…" (sobre Get Out) Teatre "Temps" de Quim Masferrer (monòleg) • Idea central: un home amb 90 minuts de vida afronta el compte enrere amb un cronòmetre a escena. • To i estil: monòleg amb humor constant, interacció mesurada amb el públic i un to catàrtic per "buidar el pap". • Subtext actual: referències a la situació política catalana; l’obra connecta sobretot amb públic català pro-independència. • Recursos escènics: arrenca escèptic i deriva cap a desinhibició i comptes pendents; detalls picants i irreverents (gag final "ensenya el cul"). • Valoració del grup: vetllada "agradable", bon ritme de riures i sensació de benestar; Masferrer "dona bon rotllo". Exposició "Escoles d’altres mons" al Celler de Can Ginestà • Contingut: 50 fotografies d’escoles arreu del món, majoritàriament en contextos de misèria i precarietat. • Lectura crítica: interès més social que artístic-fotogràfic; impacte quan t’hi atures a llegir i a mirar amb calma. • Context ampliat: record del documental El camí a l’escola (rutes perilloses, ponts de corda, internats llunyans, viatges de dies als Andes/Àsia/Amazònia). • Missatge: visibilitzar desigualtats educatives i les dificultats reals per accedir a l’escola. Llibres Ken Follett — "Una columna de fuego" • Marc històric: segle XVI; Guerres de religió entre catòlics i protestants; Matança de Sant Bartomeu; pes de l’Imperi espanyol (Felip II). • Escenaris clau: Sevilla (port d’entrades d’Índies, plata i comerç; arxius), i Països Baixos. • Protagonisme: trama d’"serveis secrets" (personatge ficcionat), entrellaçant fets històrics. • Estil: prosa simple i molt llegidora, enganxa per anècdotes i ritme. Contrast amb Paul Auster (dens, exigent). • Nota històrica: com en Els pilars de la Terra o La catedral del mar, hi ha llicències i detalls constructius/històrics discutibles, però la novel·la funciona com a entreteniment. Cinema (Oscars i altres) El hilo invisible (Phantom Thread) — Paul Thomas Anderson • Premissa: a la Londres de l’alta costura 50’s, el geni Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) crea vestits per aristocràcia; la seva germana Cyril (Lesley Manville) estructura el seu món. Entra Alma (Vicky Krieps), musa que li planta cara. • Personatges i dinàmiques: perfeccionisme, control i dependències (mare absent, germana omnipresent). Alma equilibra el joc de forces i desafia el creador. • Forma: elegància extrema, càmera i muntatge exquisits, contenció interpretativa i una música de piano hipnòtica. • Capa fosca: pátina malaltissa i relació de parella disseccionada amb fredor i precisió. • Moments clau - > "No juguessis això… que jo guanyo" (Alma a Reynolds) • Valoració: excel·lent en interpretacions (Day-Lewis, Manville, Krieps) i posada en escena; una de les peces fortes del dia. Lady Bird — Greta Gerwig • Coming-of-age a Sacramento: una noia d’institut (Saoirse Ronan) vol volar a Nova York i xoca amb la mare (Laurie Metcalf). • To i factura: senzilla, fresca i natural, amb tuf de cinema independent; ritme àgil i encant discret. • Oscars: merescuda nominació (direcció d’una dona debutant), però el grup no la veu guanyadora per la seva aparença d’obra "petita". Déjame salir (Get Out) — Jordan Peele • Arrencada: parella interracial; visita als sogres que sembla cordial… fins que deriva en malson. • Gir de gènere: de comèdia/romanç incòmode a thriller amb crítica ferotge al racisme i a la “façana” liberal. • Clau temàtica: sota la cordialitat hi ha "un negoci" on algú és la "mercaderia"; metàfora clara sobre minories a l’EEUU profund. • Oscars: sorprèn a alguns que estigui nominada, però la seva mala llet intel·ligent pesa. Perfectos desconocidos — Álex de la Iglesia • Joc: sopar de set amics; tots els mòbils sobre la taula, es llegeix tot el que arriba. • Efecte: flux de secrets, gelosies, pactes i girs (motiu de la lluna i canvi de registre). • Base: adaptació del film italià Perfetti sconosciuti; segons el propi director italià, la versió espanyola acaba “millor” que l’original, tot i el desgavell emocional. • Interpretacions: destaca Belén Rueda com a peça que encén el polvorí. Blade Runner 2049 — Denis Villeneuve • Acords i desacords: - Pros: potència visual, respecte a l’univers original sense calc, cadència hipnòtica que alguns abracen. - Contres: ritme molt lent, música repetitiva (eco de Vangelis sense igualar-lo), personatges menys carismàtics (paper de Jared Leto "sobra" per alguns), i contingut percebut com més magre. • Recomanació del tauler: veure-la sense comparar-la obsessivament amb l’original per valorar-ne la proposta pròpia. Quiero ser italiano (L’Italien, 2010) — Olivier Baroux • Comèdia francesa amb Kad Merad: un algerià es fa passar per italià ("Dino Fabrizzi") per prosperar com a venedor de Maserati a Niça. • Eix: farsa d’identitat que acaba esclatant entre feina, família i parella; subtext sobre integració i papers. Sales de cinema locals (apunt breu) • Cinebaix (Sant Feliu): valorat com a cinema de proximitat. • Esplau (Cornellà): queixes de soroll, menjar i neteja; experiència de centre comercial. Idees clau • Catarsi i humor al teatre per parlar de present polític. • L’exposició posa el focus en el dret universal a l’educació i els obstacles per exercir-lo. • En llibres, triomfa la narrativa històrica accessible per descomprimir després de lectures denses. • Al cinema, mosaic que va de l’elegància malaltissa (Phantom Thread) al thriller social (Get Out), passant per l’indie fresc (Lady Bird) i el joc coral (Perfectos desconocidos), amb debat apassionat sobre Blade Runner 2049.

  • L’adversari, Marrowbone i musicals; Goya 2018, The Square, Una mujer fantàstica, Paris, Texas i 50 anys del Planeta dels Simis (amb homenatge a Dolores O’Riordan) - episode art

    Vista general del programa • Emissió des dels estudis de Ràdio Desvern (98.1 FM) a Sant Just, amb to distès i agenda ben carregada entre llibres, cinema i música. • Temes clau: L’adversari (Emmanuel Carrère), El secreto de Marrowbone (llibre nascut del film), crítica de The Greatest Showman, repàs dels Premis Goya 2018, ressenyes de The Square i Una mujer fantástica, clàssic revisitat Paris, Texas, 50è aniversari d’El planeta dels simis i homenatge a Dolores O’Riordan amb “Zombie”. Llibres L’adversari, d’Emmanuel Carrère "Un viaje al corazón del horror" (contraportada) • No-ficció basada en el cas real de Jean-Claude Romand (1993): assassina la seva família i viu una vida de mentida durant dècades simulant ser metge de l’OMS. • L’autor reconstrueix amb estil periodístic d’investigació i to contingut: origen familiar, educació emocional reprimida, la primera gran mentida (examen no fet) i l’efecte dòmino de l’engany. • Eixos temàtics: buit identitari, autoengany, religió i penediment a presó, i el límit entre veritat i performance del propi jo. • Lectura: breu però colpidora, amb passatges durs que interpel·len el lector; inclou cartes de presó que amplien el retrat psicològic. El secreto de Marrowbone (llibre a partir del film de Sergio G. Sánchez) • Novel·la nascuda del guió (col·laboració vinculada a l’univers Bayona): lectura amena, amb il·lustracions i atmosfera de casa aïllada i secrets. • Premissa: quatre germans orfes s’aferren a la unitat familiar amagant la mort de la mare per evitar l’orfanat, mentre la casa de Marrowbone esdevé un microcosmos de pors, miralls coberts, sorolls i una taca misteriosa. • To i gènere: barreja de drama familiar, thriller i falsa aparença paranormal que acaba tenint explicació lògica. Sense espòilers: el llibre dosifica bé el “secret”. • Recepció prevista del film (segons comentaris rebuts): correcte però fluixet; el llibre funciona millor com a lectura lleugera i intrigant. Música Homenatge a Dolores O’Riordan (The Cranberries) • Recordatori emocionat de la cantant, morta sobtadament als 46 anys. Es comenta una versió metal de “Zombie” que estava preparant. • Escolta parcial de “Zombie” i anècdotes sobre l’impacte massiu del tema als 90. Cinema: novetats i crítiques The Greatest Showman • Musical vistós i “apte per a tots els públics” però massa correcte: números agradables però amb poca potència i certa sensació de producte “domesticat”. • Personatges dulcificats (el showman queda excessivament bondadós) i trames sí però no: idees que prometen però no acaben d’explosar. • Comparacions: no arriba al nervi de “Chicago” o al sarcasme de “Cabaret/Moulin Rouge”. Agrada i passa ràpid, però es pot oblidar fàcilment. Goya 2018: moments clau • Conducció: to més pla i de monòleg; actuació elegant d’Eleonor Watling amb les cançons nominades. • Reivindicació: ventalls vermells #MásMujeres i focus en l’escassetat de dones directores (≈7%); crida a normalitzar la presència femenina en direcció, producció, foto, VFX i guió. • Premiats destacats: La librería (Isabel Coixet) com a gran guanyadora; Handia (efectes i guió, entre d’altres); Estiu 1993 (actriu de repartiment i guió). Valoració general correcta i necessària. The Square (Ruben Östlund) • Sàtira del món de l’art contemporani centrada en el director d’un museu d’Estocolm i una instal·lació que interpel·la la comunitat i l’ètica. • Experiència de visió: llarga, elitista i irregular; seqüències que freguen el body art violent i descol·loquen pel to postmodern. • Valoració: per l’oient, fallida o sobrevalorada per a Palma d’Or; planteja idees però no sempre troba el to. Una mujer fantástica (Sebastián Lelio) • Retrat net i contundent d’una dona trans (Daniela Vega) que afronta el dol i la violència simbòlica d’un entorn elitista i hostil. • Virtuts: dignitat del personatge, elegància formal i interpretació impecable de Vega; final líric i serè sense trampa ni happy end mecànic. • Reconeixement: palmarès internacional sòlid; al programa es valora com molt superior a “The Square”. Clàssic revisitat: Paris, Texas (Wim Wenders, 1984) • Relectura emocionada d’un drama de pèrdua i redempció: un home apareix al desert i intenta reconectar amb el fill i la mare desapareguda. • Temes: memòria, culpa, ferides que no tanquen, i un retrobament final punyent (icònica cabina amb mirall). Film vigent i molt ben sostingut pel pas del temps. Clàssics i aniversaris 50 anys d’El planeta dels simis (1968) • Dirigida per Franklin J. Schaffner amb Charlton Heston: ciència-ficció de gust setanter i aire de sèrie B que li dona personalitat. • Idees fortes: inversió de rols (humans/primats), crítica de la supèrbia humana i el control del coneixement. • Escena final mítica: l’Estàtua de la Llibertat mig enterrada i la revelació del planeta. Franquícia posterior amb seqüeles, remakes, sèries i jocs. Tancament • Comiat amb menció musical final: “Time” d’The Alan Parsons Project (apareix a Una mujer fantástica).

  • De Goya a Wonder: teatre irlandès, Woody Allen, thrillers nòrdics, Lynch i els Goya - episode art

    Visió general del programa Programa molt variat amb llibres, teatre i cinema, i un breu homenatge musical. Els temes clau van de l’art de Goya a la sensibilització contra l’assetjament escolar, passant pel teatre irlandès, el cinema de Woody Allen i diversos thrillers nòrdics, fins a la reivindicació de més dones als Goya. "El que comença molt bé acaba a ser una cosa molt senzilleta" — sobre L’Àngel Negre "És una lectura per tractar el tema de l’assetjament escolar" — sobre Wonder Llibres L’Àngel Negre (thriller artístic al voltant de Goya) • Punt de partida: assassinat a la sala 67 del Museu del Prado que imita “Saturn devorant el seu fill” de les Pintures Negres de Goya. • Context artístic: bones referències a la tècnica de l’“estrapo”, col·leccionisme i possibles falsificacions. • Trama: deriva cap a una investigació que connecta 1878, la Quinta del Sordo i el rescat d’obres (col·leccionista Erlanger). • Valoració: comença erudit i prometedor, però es torna previsible i romàntic (relació restauradora–inspector), amb to “còctel” tipus Código Da Vinci. • Ideal com a lectura d’estiu: entretinguda per “passar l’estona”. Wonder (R. J. Palacio) — novel·la i adaptació • Estructura: narració coral en primera persona (August, amics, germana). • Temes: acceptació de la diferència, assetjament escolar, resiliència i educació emocional. • To i públic: positiu i amable, potser massa “ensucrat”, però molt adequat per a lectores i lectors de 8–12 anys. • La pel·lícula: clàssica i conciliadora, porta a la idea que aprenem del mal i que el grup acaba integrant i defensant l’altre. Teatre La calavera de Connemara (Martin McDonagh) • Ambient: Irlanda dels 90, humor negre i crítica a la hipocresia religiosa i social. • Protagonista: “desenterramorts” contractat per buidar tombes cada 7 anys; tràgiques arrels personals (accident de trànsit de la seva dona). • Posada en escena: actors en estat de gràcia (Pol López, Marta Millà, Oriol Pla, Xavi Sáez); ritme, fisicitat i versemblança. • Subtext: violència latent, alcohol com a evasió, i societat ofegada. • Connexió d’autor: McDonagh també és el director de cinema de “Tres anuncis a les afores”. Cinema Tres anuncis a les afores (McDonagh) • Trama: mare que exigeix justícia per la filla assassinada; retrat de personatges al límit. • Interpretacions: Frances McDormand i Woody Harrelson, molt destacats. • Valoració: rodona i intensa, tot i que alguns diàlegs poden sonar “massa de guió”. Final “ni bé ni malament”, coherent amb l’ambigüitat moral. Woody Allen — Irrational Man vs. Match Point • Eix temàtic: llegat de Dostoievski i el dilema moral de Crim i càstig (superioritat moral i crim sense mòbil aparent). • Irrational Man: professor nihilista que troba sentit vital en una acció criminal; Joaquín Phoenix i Emma Stone, solvents; final una mica forçat (escena d’ascensor). • Match Point: referent superior en to i execució; comparativa útil per entendre el fil filosòfic d’Allen. The Snowman (Tomas Alfredson, basat en Jo Nesbø) • Ambientació: Oslo nevat amb fredor i pulcritud visuals; inspector torturat (Michael Fassbender). • Mecanismes de gènere: assassí “ritual” amb ninots de neu; estructura de thriller nòrdic que pot sonar repetitiva per qui n’ha llegit/vist molts. • Valoració: correcte en atmosfera i direcció; final obert a possibles continuacions. L’autòpsia de Jane Doe • Dispositiu: pare i fill forenses, espai tancat, to realista i inquietant al primer tram. • Gir: deriva cap al fantàstic i perd força al final, però és eficaç com a sessió de terror domèstica. • Per a qui: fans del terror atmosfèric “de cambra”. L’home elefant (David Lynch) • Cas real d’extrema deformitat, tractat amb humanisme i dignitat; blanc i negre molt encertat per a l’ambient victorià. • Lectura: tensió entre explotació i cura; crueltat social vs. compassió institucional (metge, hospital, intervenció reial). • Lynch: una de les seves obres més accessibles en contrast amb peces més críptiques. Música Homenatge a Bill Haley • Recordatori dels 37 anys de la seva mort amb “Rock Around the Clock” (gravació antiga, energia old school). • Context: pare del rock and roll al costat d’Elvis. Premis i indústria Goya: més dones al cinema • Gala reivindicativa: etiqueta #MásMujeres i debat sobre la baixa presència de directores (~7% a l’Estat). • Palmarès: triomf tècnic d’“Handia” i reconeixement a Isabel Coixet per “La librería” (millor pel·lícula i direcció). • Notes de gala: presentacions irregulars; debat obert sobre representació i qualitat. Idees clau • Art i crim: del Prado a Oslo, el programa traça com l’obra i el context modelen el thriller. • Moral i responsabilitat: Dostoievski com a columna vertebral en Allen; límits entre el bé comú i l’ego. • Empatia i educació: Wonder com a porta d’entrada per parlar d’assetjament entre joves. • Humanisme vs. explotació: L’home elefant posa el focus en la dignitat de la diferència.

  • Premis Gaudí, Ozon i Linklater: de Vertigen a The Greatest Showman, amb “El truco” i el comiat d’Elton John i Neil Diamond - episode art

    Visió general Episodi molt complet sobre cinema, literatura i música, amb un fil conductor d’anàlisi cultural: dels Premis Gaudí i les seves lectures crítiques a l’obra d’autors com François Ozon, Richard Linklater i Alfred Hitchcock; i amb parades en un llibre entranyable ("El truco") i dues icones musicals (Elton John i Neil Diamond). "La pornografia ha matat l’erotisme" — reflexió sobre com ha canviat la representació del desig al cinema Literatura: “El truco” d’Emmanuel Bergman Trama i to • Doble línia temporal: Los Angeles contemporani (un nen d’11 anys que vol evitar la separació dels pares) i Praga en temps de l’Holocaust (el passat del Gran Zabatini, mentalista/il·lusionista). • El nen descobreix un disc antic del "Gran Zabatini" i creu que un conjur d’amor pot salvar el matrimoni dels pares; s’embadaleix en una cerca tendra i una mica esbojarrada. • A la línia històrica, es retrata la perícia psicològica del mentalista i el seu pas pel genocidi nazi. Valoració • Llibre tendre i recomanable, amb bona capacitat evocadora d’espais i un equilibri entre drama, comèdia i tendresa. • No és un "happy end" convencional: final matisat i humanament versemblant. Cinema: Premis Gaudí (10a edició) Gala i context • Conducció fresca i punyent de David Verdaguer; to molt marcat pel context polític (llibertat dels presos, absència d’autoritats estatals). Pel·lícules destacades i premis • "Estiu 1993": gran vencedora en premis principals (pel·lícula, direcció, actriu —Bruna Cusí—, guió...). • "Incerta glòria": triomf en apartats tècnics (ambientació, fotografia, muntatge), amb bones interpretacions, però debat sobre el seu posicionament moral i certa sobreactuació dramàtica. • Millor pel·lícula estrangera: “Dunkerque”, amb sorpresa per davant de la molt celebrada i peculiar “Toni Erdmann”. Debat crític • Discussió sobre com algunes obres equiparen vençuts i vencedors històrics sense prou matisos. • Conversa sobre la normalització LGTBI i el conflicte amb la institució religiosa en el cinema recent. Focus: “La llamada” (els Javis) • Adaptació d’una obra teatral musical per Javier Ambrossi i Javier Calvo (els Javis). Repartiment amb Macarena García, Belén Cuesta, Anna Castillo. • Trama a un campament de monges: una adolescent diu sentir la crida de Déu (que apareix estil Las Vegas i canta Whitney Houston), una altra descobreix que és lesbiana i s’enamora d’una monja. • To bizarre però entranyable, amb números musicals; premi del públic als Gaudí. Musical de la temporada: “The Greatest Showman” • Biopic musical de P.T. Barnum amb Hugh Jackman: espectacle visual, gran direcció artística i números potents; esperable recorregut als Oscars en categories tècniques/musicals. • Temes: família, identitat, inclusió (freak show humanitzat) i amb comentari sobre el racisme de l’època. "Jo vaig a veure com créixen les meves filles" — frase final que subratlla el gir cap a la família • Comparada afectuosament amb Chicago (energia i coreografies), amb to més amable que "La parada dels monstres". Música: Elton John i Neil Diamond (retirades) Elton John • Anunci de retirada dels escenaris als 70 anys; debat sobre possibles comiats extensos i futura activitat en estudi. • Escolta i comentari de “Your Song” (1969): una de les grans balades del pop, també recordada per Moulin Rouge; prova de la doble versant rockera i lírica d’Elton John. Neil Diamond • Als 77 anys, s’acomiada amb records com “Song Sung Blue”; figura clau d’un pop més suau i melòdic. Autor en primer pla: François Ozon “Una nueva amiga” (2014) • Drama amb ambigüitat identitària: després de la mort d’una amiga, la protagonista descobreix que el vidu es travesteix; neix una relació complexa entre dolor, descobriment i cura. • Ozon treballa la duplicitat i les identitats de gènere amb muntatge àgil i to entre drama i lleugeresa. “L’amant doble” (2017) • Thriller psicològic fosc i tèrbol sobre una dona amb símptomes psicosomàtics, un psicòleg seductor i la possible existència d’un bessó: dobles, cossos i pulsions en clau de noir sensual. • Canvi de registre: de l’afabilitat a una taranyina inquietant amb potència visual. Autor català i cinema d’art: Albert Serra • Estil d’art cinema: càmera fixa, minimalisme escenogràfic en entorns barrocs, tempi lentiníssim i ambició conceptual. • Comparacions amb Peter Greenaway (simetries, composició) i David Lynch (surrealisme, aquí esmentat tangencialment). Cinema alemany: contundència i severitat • Reivindicació de Fassbinder, Herzog, Schlöndorff i el clàssic “El tambor de llauna”: cinema sec i exigent, poc inclinat a l’emoció explícita. • Contrast amb obres com “La llista de Schindler” o “El pianista”, més emocionals. Clàssics: “Vertigen” (Hitchcock) • Revisita crítica de Vertigo: enginy de trama (McGuffin), falsetats controlades, posada en escena hipnòtica. • James Stewart i Kim Novak: imatge icònica i magnetisme eròtic del Star System clàssic, tot i limitacions interpretatives. Debat: erotisme vs pornografia al cinema • Tesi central: l’erotisme clàssic (misteri, suggeriment) s’ha esvaït amb la ubiqüitat de la pornografia digital i l’accessibilitat massiva. • Canvis de representació i infantilització de gèneres; desplaçament del desig cap al contingut explícit. Richard Linklater: la trilogia “Before” • "Before Sunrise (1995)", "Before Sunset (2004)", "Before Midnight (2013)": retrat generacional en temps real (20 anys) amb Ethan Hawke i Julie Delpy. • Format: converses llargues, passeigs per ciutats (Viena, París, Grècia), i evolució d’un vincle sentimental del flechazo juvenil a la complexitat adulta. • Punts forts: senzillesa formal, diàlegs que barregen lo divino i lo humano. Retret: certa banalitat o dubte existencial permanent que pot frustrar alguns espectadors.

  • Agon al CaixaForum, Hawthorne i «La casa de les set teulades»; Tres anuncios, cinema polonès, Crudo, Rastres de sàndal, Churchill i Mother! - episode art
    59'

    Panorama del programa • Tertúlia cultural amb to distès i tres blocs principals: art, llibres i cinema. • Introducció amb el sumari del dia i trànsit cap als temes reals quan comencen les ressenyes i debats. Art i exposicions Agon: la competició a l’antiga Grècia (CaixaForum, col·lecció del British Museum) • Idea central: representar l’agon (competència) en l’art grec — esport, efebs, jocs, rituals i context social. • Valoració crítica del comissariat: enfocament massa didàctic i per blocs (atletes, déus, etc.) que sacrifica un fil cronològic més intel·ligible. • Qualitat de les peces: bona ceràmica (figures roges i negres) amb escenes de lluita, higiene i vida atlètica; però falta monumentalitat en escultura i relleus, algunes peces menors i malmeses. • Expectatives vs realitat: s’enyora un "disqòbol" o escultures icòniques; el conjunt no llueix tant com altres mostres (comparació amb Warhol o exposicions de Goya/Delacroix). «Molta morratlla de magatzem i poca peça estrella» Llibres Nathaniel Hawthorne — «La casa de les set teulades» (1851) • Context: Nova Anglaterra pre-Guerra Civil; ressaca de les bruixes de Salem i del puritanisme; pont entre romanticisme i realisme americans, amb ecos de Whitman i Melville. • Temes clau: casa antiga, llegat familiar, maledicció que es reinterpreta com a herència de caràcter (una mena de pseudogenètica moral), fantasmagoria sòbria i observació psicològica. • Estil: prosa descriptiva i preciosista, amb to sarcàstic i d’humor negre; narrativa lenta però profunda. • Per a qui: lectors que gaudeixin de characters studies i d’atmosferes; pot resultar feixuc, però val la pena encara que no s’acabi. «Si no l’acabeu, tampoc passa res: el que us deixa ja és valuós» Cinema Tres anuncios en las afueras (Martin McDonagh) • Recepció dispar: guió amb giraments i personatges potents, però alguns diàlegs sonen "al servei del guió" i falta frescor sorpresa (comparada amb «Fargo» o «Comanchería»). • Lectura temàtica: com es produeix el mal en comunitats petites; l’ostentació del mal (presumir-ne) destapa la pudor col·lectiva. • Premis: gran recorregut en Globus d’Or i opcions d’Òscar, tot i les reserves dels tertulians. Estados Unidos del Amor (Tomasz Wasilewski) • Estructura: tres històries d’amor/desamor (capellà, vidu, enamorament lèsbic) entre Varsòvia i Berlín. • Forma: paleta desaturada i ritme contemplat, interiors d’estètica postcomunista; càmera pacient, plans fixos amb gran força atmosfèrica. • To: sense finals feliços ni tragèdies operístiques; és el pas del temps i la vida tal com és. Pausa musical — Homenatge a Black (Colin Vearncombe) • Recordatori dels singles Wonderful Life i Sweetest Smile i de la seva veu soul inconfusible. Crudo (Raw) • Premisses: estudiants de veterinària i el descobriment d’una addicció al voltant del canibalisme. • To i lectura: posada en escena contenida i no gratuïta; el centre és l’addicció i la seva normalització, no el gore. Ressonàncies amb addiccions tipus «The Addiction». • Eco autoral: la normalització de l’estrany recorda l’univers de Yorgos Lanthimos (Langosta, Canino, El ciervo sagrado). Rastres de sàndal (Maria Ripoll) • Drama tendre i humanista: germanes separades a l’Índia que es retroben a Barcelona; mirada sobre identitat, veritat i bondat. • Interpretacions: destaca el duet Nandita Das i Aina Clotet. Déjame entrar (Let the Right One In) + debat sobre censura • Revisitació de la versió sueca i comparació amb el remake americà (digne). • Denúncia de mutilacions televisives i edicions d’avió (exemples amb «Pulp Fiction» i «El lobo de Wall Street»). Churchill (2017, Jonathan Teplitzky) • Focus: tres dies previs a l’Operació Overlord (Dia D) — retrat de caràcter més que biopic total. • Fortaleses: Brian Cox i Miranda Richardson, factura britànica sòlida. • Reserva: tria d’un moment menys icònic que el del «sang, suor i llàgrimes»; correcte però discret. Mother! (Darren Aronofsky) • Lectura simbòlica: casa-a-món, ella com a mare/natura, ell com a ego de l’artista o figura demiúrgica; entrada d’Adam/Eva (Ed Harris/Michelle Pfeiffer), Caim i Abel, ritualitat i cicle etern. • Experiència: al·legoria bíblica i meta-cinema sobre creació, devoció i destrucció; polèmica per la interpretació de Bardem i el caràcter extrem del relat. «Un bucle d’adoració i sacrifici: l’artista alimenta l’ego i el món es consumeix» Cloenda • Tancament amb recomanacions i voluntat de seguir explorant lectures obertes en cinema d’autor.

  • Babilònia: Paul Auster 4-3-2-1, Patria d’Aramburu, vampirs a Cadis i Tennessee Williams, amb Pink Floyd de fons - episode art

    Panorama general Un episodi molt literari i cultural, amb un to distès de tertúlia. Es combina la crítica de llibres i teatre amb un fil musical icònic: Pink Floyd (The Dark Side of the Moon) i el tema Money. "Paul Auster, 4-3-2-1... i de fons Pink Floyd" • Eix central: tres llibres comentats amb profunditat. • Complement: una obra de teatre clàssica revisitada. • Fons musical: Pink Floyd, The Dark Side of the Moon, amb "Money" com a interludi. Llibres Paul Auster — 4-3-2-1 Clau: una vida en quatre versions. • El protagonista, Ferguson, viu quatre línies vitals alternatives a partir d’un fet clau (la mort del pare en una de les trames). • Tots els camins graviten entorn de l’escriptura (escriptor, periodista, reporter). • Retrat minuciós de Nova York i dels EUA entre els anys 60-70: cultura hippie, assassinat de Kennedy, presidències de Johnson i Nixon, efervescència literària i social. • To i estil: novel·la extensa i densa (unes 900 pàgines), amb gran detall històric i cultural. "Hi ha un moment que la història són quatre vides del Ferguson diferents..." • Temes: identitat, aleatorietat biogràfica, sexualitat fluida condicionada per circumstàncies, coming of age en temps convulsos. Fernando Aramburu — Patria Clau: la ferida humana del conflicte basc. • Novel·la coral i propera, reconeguda com a “millor llibre de l’any” per molts mitjans. • Estructura: capítols curts (3-4 pàgines), títols propis, salts temporals; inclou glossari de termes locals. • Focus: pressió social en pobles petits (“o estàs amb ells o estàs en contra”), paper del clergat, xantatge a empresaris, fractura entre famílies i veïnats. • Objectiu literari: més que explicar el conflicte, n’explora la dimensió humana (víctimes i botxins), la culpabilitat i la necessitat de cicatritzar. "Se está sacrificando por el pueblo vasco" (el discurs d’un capellà que il·lustra la pressió moral a l’entorn). • Debat crític: alguns personatges “massa bons” o innocents; no obstant, el valor està en l’empatia i la mirada sobre les conseqüències personals. Jesús Cañadas — Las tres muertes de Fermín Salvochea Clau: del costumisme gadità a la fantasia gòtica. • Ambientació: Cadis a cavall de finals del XIX i inicis del XX, argot local i humor. • Arrencada costumista amb infants, orfenats i vida de barri; gir sobtat cap al fantàstic: submón sota la ciutat, llegendes i una figura enigmàtica (María Moco). • Personatge clau: el pare barber del protagonista i el mític alcalde republicà Fermín Salvochea; revelació sorprenent: caçador de vampirs. • To: divertit, enginyós i “rar” en el millor sentit; prosa sòlida i molt entretinguda. "És un caçador de vampirs" Teatre Tennessee Williams — La gata sobre el tejado de zinc Clau: passions, herències i ambigüitat. • Muntatge amb Juan Diego com a pare patriarca; família reunida per aniversari i salut recuperada. • Conflictes: crisi matrimonial del fill petit, amb insinuacions d’adulteri i possible relació homosexual mai aclarida del tot; ambició de l’esposa i disputa d’herències. • Interpretacions: repartiment solvent (Andreas Muñoz, Begoña Maestre, Marta Molina, Alicia Sánchez, José Luis Patiño). • Recepció: bona acollida a l’Auditori de Sant Cugat; muntatge correcte i efectiu. Música Pink Floyd — The Dark Side of the Moon (de fons) Clau: un clàssic universal com a banda sonora del programa. • Dades: ~45 milions de còpies; un fenomen sostingut durant dècades. • Peça destacada: Money, amb la icònica caixa registradora, utilitzada com a interludi. Cine (anunciat, no desenvolupat a l’àudio transcrit) • A Most Violent Year (L’any més violent) — per Nacho. • Spider-Man: Homecoming. • The Greatest Showman — per Rosa. • Loving Vincent (preestrena ja estrenada). • Detroit — també per Nacho. Idees clau • Quatre vides, una identitat: Auster explora la biografia com a bifurcacions del destí. • Humanitzar el conflicte: Patria mira persones, no tesis; el dolor i la reconciliació al centre. • Fantasia amb arrels locals: Cañadas converteix Cadis en escenari mític amb humor i vampirs. • Clàssic vigent: Tennessee Williams conserva la força dramàtica en temes de poder, desig i herència. • Música icònica: Pink Floyd articula l’atmosfera del programa amb un clàssic intergeneracional.