episodis

Resum de l’episodi Episodi variat i molt complet amb cultura pop i alta cultura. Es repassen exposicions, teatre, llibres i cinema amb opinions argumentades i exemples concrets. Destaquen: Exposició immersiva de David Bowie al Museu del Disseny, prorrogada fins al 15 d’octubre, amb un recorregut potent per la seva etapa 70s i Berlín, vestuaris icònics i disseny expositiu d’alt nivell. Teatre en dues claus: el thriller psicològic “Paraules encadenades” (Jordi Galceran) i el muntatge multidisciplinari “Federico García (el gran espectacle sobre Lorca)”. Llibres: lectura profunda de “Anatomia d’un instant” (Javier Cercas) sobre el 23F i la reflexió antropològica i d’aventures de “La pell freda” (Albert Sánchez Piñol) amb ecos de colonialisme i alteritat. Cinema: revisió de clàssics i novetats—“L’home de les pistoles d’or”, “El diablo sobre ruedas (Duel)” de Spielberg i la nova “It” (2017) basada en Stephen King. “Jo crec que la història la construïm tots plegats” Exposicions David Bowie Is (Museu del Disseny) Punts forts: Pròrroga fins al 15/10 i gran afluència de públic. Disseny expositiu immersiu amb auriculars reactius: la música i la veu de Bowie canvien segons on mires. Enfoc en els 70s i Berlín: glam, androgínia, reinvenció artística i estètica dadaista (el famós “trajo” estàtic com a gest anti-funcional). Vestuaris de gira, cartells, dibuixos, vídeos i una sala final de concerts a 4 parets amb temes com “Under Pressure”, “Modern Love” i “Ziggy Stardust”. Valoració: exposició intensa i de qualitat, exemple de com fer mostres atractives i ben comissariades. Preu: 14–17 € (valen la pena). Complement: Brian Eno i Björk Centre d’Art Santa Mònica: “Light Forms / Sound Forms” de Brian Eno (gratuïta fins a l’1/10). Proposta super minimalista de so i llum. CCCB: exposició de Björk (entrada de pagament). Dues vies per complementar l’univers Bowie amb altres visions de música i imatge. Teatre Paraules encadenades (Jordi Galceran) Repartiment: David Bagès i Mima Riera. Interpretacions potents i gran química. Premissa: un segrest que es converteix en joc psicològic d’“encadenar paraules” i en dissecció d’una relació de parella amb manipulació i girs constants. Forma: ús d’audiovisuals (gravació del públic i pantalles) per integrar l’espectador. Apunt crític: la violència final pot resultar excessiva; l’obra ja havia resolt el clímax sense necessitat de “sang i fetge”. Federico García – el gran espectacle sobre Lorca (Pep Tosar) Format: espectacle multidisciplinari amb recitació, cante, guitarra, percussió i ball. Amb Mariola Membrives, Ricardo Moreno, David Domínguez i José Maldonado. Escena: músics i rapsode al darrere d’una pantalla amb projeccions (viatges, etapes vitals i creatives: Granada, Madrid –Residència d’Estudiants–, Nova York, Cuba, la Barraca... fins a la Guerra Civil i Granada). Valor: visió global i emotiva de Lorca i el seu entorn; col·loqui final amb el públic que desperta ganes de revisitar la seva obra. Llibres Anatomia d’un instant (Javier Cercas) Eix: el 23F i “l’instant” en què Suárez, Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo no s’ajupen mentre la Guàrdia Civil dispara “a l’aire” al Congrés. Contingut: Motivacions i caràcters dels protagonistes (el respecte militar de Mellado, la decència de Carrillo, la posat i trajecte de Suárez). Trames: Armada, Milans del Bosch, paper dels serveis d’intel·ligència, la Brunete, i el rol del Rei. Debat sobre cop tou vs. cop dur i el factor pragmàtic de les capitanies. Tesi narrativa: Cercas construeix una interpretació documentada i coherent, no conspiranoica, que convida a pensar la història. La pell freda (Albert Sánchez Piñol) Premissa: un excombatent irlandès és destinat a una illa remota com a tècnic atmosfèric; al far hi troba un faroer salvatge i atacs nocturns d’humanoides amfibis (“granotots”). Temes clau: Supervivència, convivència forçada i armes vs. nombre de l’enemic. Alteritat i empatia progressiva; mirada antropològica (l’autor és antropòleg). Tints de crítica al colonialisme i de dominació (sexual i material). Eco amb “Pandora al Congo”. To: original i sorprenent; barreja de fantasia fosca i reflexió moral. Cinema L’home de les pistoles d’or (western) Lectura: figura d’“home-ordre” que imposa justícia ràpida; duel entre símbol de llei i temptacions de trair aquest ideal. Actors: referències a Henry Fonda i Anthony Quinn; peça sovint obviada en el cànon, però amb discurs propi. El diablo sobre ruedas (Duel, Steven Spielberg) Tensió pura: camió “diabòlic” sense rostre que assetja un conductor; imaginari que remet a Hitchcock i també a l’“objecte assassí” de Stephen King (“Christine”). Posada en escena: plans picats, obsessió setentera per l’individu atrapat; imatges inesborrables (camió sense conductor a la vista, botes i mà enigmàtica). It (2017) Revisió fidel al llibre, sense “cutreria” d’efectes de la TV antiga. Ensemble infantil excel·lent (vibes de “Goonies”). Punts forts: ritme, caracterització de pors individuals i aparicions variades de Pennywise. Punt feble: tram final menys convincent. Globalment, un aprovat sòlid i entretingut. Altres Obertura simpàtica amb els salutacions de Nil (10 anys) i Roger (5 anys). Píndola de bibliografia pop: “Hollywood Babilonia” (Kenneth Anger) i la memòria escandalosa de Scotty Bowers (“Servicio completo”).

Resum general del programa "Hem arribat a l'Equador del programa"… però amb molt per explicar! Un episodi coral, distès i ple de recomanacions on el grup comparteix viatges, cinema, llibres i una exposició imprescindible. • To proper i d’equip: presentacions, bromes tècniques en directe i un sumari ambiciós. • Eixos principals: viatges (Xina, Ruta Càtara/Occitània, Extremadura), cinema (Visconti, Dunkerque, Estiu del 93), llibres (Montserrat Roig) i exposicions (David Bowie Is). Viatges Xina: cultura mil·lenària i escala gegantina • Impacte cultural: civilització potent, descobriments històrics i monuments universals. Sensació d’un “altre pol cultural” no occidental. • Logística i societat: molta gent, moltes cues i organització persistent (fins i tot amb megàfons). Turisme sobretot intern; el país no sembla “dissenyat” per al turisme internacional. • Beijing: molt neta malgrat la manca de papereres (costum d’endur-se les deixalles). Algunes pràctiques culturals sorprenen (com escopir) i taxi amb permissivitat del tabac. • Guerrers de Xi’an: espectacularitat per quantitat, però experiència massa distant (visita des de lluny, baranes, massificació). “Com una exposició mal comissariada”. • Gran Muralla: absolutament impressionant i integrada al paisatge de muntanyes. Sensació de meravella. • Pingyao: poble “medieval” xinès autèntic, poc fake, cases i patis tradicionals que conserven textura i olor d’època. • Gastronomia: similar a la dels “xinesos” d’aquí però més lleugera (vapor i menys fregits). Els “exòtics” insectes no són habituals. Ruta Càtara (Occitània, França): fortaleses, abadia i coves • Carcassonne: ciutat extramurs amb “modernitats envellides”; la ciutadella concentra els esforços i el turisme. • Narbonne: més cuidada, amable, enjardinada i agradable a la vora del canal. • Foix i altres castells: miradors magnífics, ruïnes amb encant; Foix, el més equilibrat i ben cuidat. • Abadia de Fontfroide: visita modèlica amb audioguia via Bluetooth i itinerari molt ben dissenyat. Mare del Cister (influència en Poblet i Santes Creus). • Grotte de Cabrespine: abisme espectacular amb passarel·la i terra de vidre; experiència “antivertigen”. • Gastronomia: menys memorable; carta repetitiva (pizzes, plats combinats, galettes) i especialitats com el cassoulet i canard. Preus que pugen ràpid. Extremadura: patrimoni mudèjar, romà i ibèric • Ruta a base d’autocar amb base a Càceres. Visites a Plasència (catedral gòtica XV–XVI), Garganta la Olla (Valle de la Vera, pimentó), Trujillo (alcassaba i plaça monumental), Guadalupe (monestir mudèjar extraordinari) i Mèrida (teatre, amfiteatre i ponts romans). • Millor època: primavera (Setmana Santa), tardor o ponts; a l’estiu el sol pica fort. • Guies: excel·lents; fins i tot un detall de regal amb loteria per la seva feina. • Gastronomia: ibèrics de qualitat (pernil excepcional però car), migas de pastor, carn de caça (cérvol, porc senglar). Vins locals correctes però no el seu punt fort. Cinema i sèries Miniserie: Hijos del Tercer Reich (Alemanya) • Retrat coral de joves amics abocats a camins divergents durant el nazisme (SS, front, infermera, jueu). Producció sòlida i d’èxit a Alemanya. Visconti – Senso • Melodrama històric sobre obsessió i autodestrucció. Opulència visual i direcció respectuosa i metòdica de Luchino Visconti. Es valora com a meravella del seu cinema. Dunkerque (Christopher Nolan) • Concepció: cinema d’acció sensorial i poques paraules; el relat s’entén per fets, muntatge i so. • “Fora de pla”: la tensió es construeix amb el que no es veu; l’angoixa ve pel disseny sonor i el ritme. • So com a protagonista: volum alt de trets, sirenes i motors per transmetre l’estrès i la supervivència del soldat. Visualització recomanada en 70mm/IMAX (Fenomena), on el so i la imatge llueixen especialment. • Comparativa: preferible a “Saving Private Ryan” per la seva economia visual i emocional, tot i algunes repeticions en el tram central. "És una pel·lícula més emocional que racional" — la por, el setge i la supervivència dominen l’experiència. Estiu del 93 (Carla Simón) • Història íntima d’una nena òrfena que s’adapta a viure amb els tiets. Mirada emocional, sensible i poètica. • Interpretacions: la nena brilla; debat sobre naturalisme i actors no professionals. Comparacions amb Ken Loach pel seu realisme i direcció d’actors. Exposicions David Bowie Is (Museu del Disseny, Barcelona) • Exposició comissariada pel V&A de Londres: guió expositiu, escenografies i recorregut exemplar. • Experiència: audioguia via Bluetooth, vestuari icònic (època glam dels 70), diorames multimèdia i una sala final immersiva de directes. • Enfoc: època 70s i primers 80s (Ziggy, Aladdin Sane) i el Bowie performer i dissenyador d’imaginaris. Llibres Montserrat Roig • L’hora violeta: mosaic de dones de diverses generacions en el context de la transició; estudis, militància (PSUC), vincles mare—filla i amistats; feminisme en construcció. • Digues que m’estimes encara que sigui mentida: assaig/reflexió sobre l’ofici d’escriure, la llengua pròpia, la televisió, el cinema i el temps narratiu. Capítols curts, densos en referències; Roig, culta i polivalent. • Altres: recordatori d’“Els catalans als camps nazis” i “Temps de les cireres”. Recomanació express (sèries) • The Handmaid’s Tale (El cuento de la doncella): distopia feminista guardonada amb Emmys; crítica sobre control del cos i autoritarisme.

Context i to general Últim programa de la temporada de “Babilònia” amb to distès i bromes internes, però amb contingut cultural potent. Es fa un repàs a llibres i cinema recent i de repertori, amb especial atenció a l’assetjament escolar, a un assaig sobre David Lynch, a un llibre japonès amb gat protagonista, i a pel·lícules que van de l’animació poètica al “blockbuster”. "Això de l’últim no, eh? — Bueno, l’últim de la temporada." Tema 1 — Bullying a Sant Boi: Fòrum i mirada cinematogràfica Punt fort: es destaca la consolidació del Fòrum local contra l’assetjament escolar (250 alumnes, 20+ educadors, 9 centres d’ESO i 3 recursos socioeducatius) com a acte anual de ciutat. • Es posa en valor la prevenció i les performances creades per alumnat i professorat per conscienciar. • Reflexió sobre les seqüeles del bullying i la necessitat que altres ciutats ho imiten. • Connexions amb el cinema: Moonlight, Cobardes (Corbacho), Déjame entrar (versions sueca i americana) i el seu tractament de l’assetjament. Tema 2 — David Lynch (assaig de Dennis Lim) i conversa cinèfila Punt fort: recomanació d’un assaig panoràmic de Dennis Lim sobre David Lynch i la seva multidisciplinarietat (cinema, música, publicitat, arts visuals). • Títols clau: Eraserhead, The Elephant Man, Blue Velvet, Wild at Heart, Lost Highway, The Straight Story, Mulholland Drive, Inland Empire, Twin Peaks. • Es remarca el seu eix creatiu: inconscient, duplicitat, estranyesa, humor negre, i la sensació d’enigma. • Debat apassionat sobre la densa opacitat d’Inland Empire i el límit entre cinema i videoart. "No m’estic enterant de res" (sobre Inland Empire), però amb fascinació pel risc i la forma. Tema 3 — Llibre: A cuerpo de gato (Hiro Arikawa) Punt fort: lectura d’estiu tendra i intel·ligent narrada des de la veu d’un gat (Nana), amb humor i sensibilitat molt japonesa. • El jove amo ha de buscar nova llar pel gat; cada capítol explora vincles passats i afectes. • El to combina tendresa i el caràcter independent dels gats; petites perles d’observació quotidiana. Tema 4 — La tortuga vermella (Estudi Ghibli + Michel Dudok de Wit) Punt fort: joia d’animació sense diàlegs, plena de simbolisme universal sobre la natura, el cicle de la vida i la convivència. • Coproducció Ghibli amb el director europeu Michel Dudok de Wit; premi “Un Certain Regard” (Cannes 2016). • La tortuga vermella impedeix que un náufrag fugi; metàfora sobre l’acceptació i la continuïtat. • Recomanació de veure-la amb una guia simbòlica: a Orient, la tortuga simbolitza saviesa, longevitat i permanència. Tema 5 — Vivir de noche (Ben Affleck) Punt fort: film de gàngsters irregular però amb moments d’ofici; Affleck convenç més com a director que com a actor. • Ambientada als anys 20; protagonista que vol no ser manat per ningú, atrapat entre clans irlandesos i italians. • Té bones idees, però divaga i manca de la “sapiència” d’uns Coen o Scorsese. Tema 6 — El talento de Mr. Ripley (Anthony Minghella) Punt fort: thriller psicològic i noir molt sòlid, amb actuacions memorables (Matt Damon, Jude Law, Philip Seymour Hoffman, Cate Blanchett) i ambientació jazzística italiana. • Adaptació de Patricia Highsmith amb enfocament elegant i inquietant: fascinació per les vies alienes i la falsificació d’identitats. • Música i posada en escena adients i refinades; final colpidor. Tema 7 — La mòmia (Tom Cruise) i el debat sobre l’estrella Punt fort: crítica dura al reboot com a vehicle de lluïment; acció frenètica i to seriós que es percep desconnectat del llegat egipci. • Es valora Russell Crowe, però es qüestiona el model de producció i control de l’estrella. • Comparativa amb altres títols de Cruise més reeixits quan no produeix (p. ex., Edge of Tomorrow amb Emily Blunt). “Hem fet la pel·lícula pel públic, no per la crítica”: es menciona aquest mantra en relació a l’estratègia de màrqueting. Tema 8 — La mort de Lluís XIV (Albert Serra) Punt fort: exercici de cinema d’autor contemplatiu i rigorós, amb plans fixos i un treball plàstic de llum, vestuari i composició que evoca pintura barroca. • Jean-Pierre Léaud encarna un rei envellit en compte enrere cap a la mort (gangrena) entre rituals cortesans i medicina d’època. • El temps mort i la repetició generen una experiència hipnòtica; ús de música sacra (Bach) per intensificar el trànsit. “Divertiu-me” vs “convidar a la contemplació”: es debat el pacte amb l’espectador. Tema 9 — Capità Calçotets Punt fort: animació gamberra i desenfadada; fantasia infantil de controlar la voluntat d’un adult amb un xas. • Humor escatològic “expulsiu” a l’estil Freudià de fase anal; funciona com a solta d’estiu. Digressions i referències • Cinema espanyol clàssic: Raza, La caza (Saura), Berlanga; context franquista i la qüestió de la química en parelles cinematogràfiques. • Kubrick: debat sobre Eyes Wide Shut vs. l’etapa més contundent (La naranja mecánica), i l’ofici d’actors/estrelles (ex., Kirk Douglas). • Cronenberg i el límit del cos i el malestar (Videodrome); videoart (Bill Viola, Cremaster). Conclusió Programa coral, equilibrat entre recomanacions literàries i cinematogràfiques, amb reflexions crítiques sobre la indústria i celebració del cinema d’autor. Tanca amb comiat de temporada i propòsits de tornar al setembre amb més lectures i pel·lícules.

Panorama general del programa Programa variat amb to d’estiu i molt bon ritme. Després d’una breu introducció i sumari, el grup entra en matèria amb una crònica cultural sobre la festa romana Ludi Rubricati (Sant Boi), un bloc de llibres amb un thriller d’actualitat i un assaig social sobre salut mental, i un tram de cinema amb estrenes, joies d’autor i clàssics imprescindibles. “L’acompanyament és la paraula clau” — idea central del llibre Ales de paper i del debat sobre salut mental. Art i història Ludi Rubricati: el “Funus” romà a Sant Boi • Context: les Termes romanes de Sant Boi (segles II–III dC) i espais museístics (Termes, Can Torrents, Can Barraquer). • Tema d’enguany: “Funus, la mort en el món romà” — rituals, oficis funeraris i convivència entre tradició pagana i primer cristianisme (paleocristià). • Escenes recreades: oficina funerària (làpides, sarcòfags, fèretres), moda i teixits, eines (militars), i un velatori familiar. • Costum i creences: moneda per a Caront, crida triple del difunt (“Lucius”) per certificar la mort, planyideres i ordre del seguici. • Apunt històric: amb Constantí s’ennobleix l’ofici d’enterrador (corps eclesiàstic), canviant l’estigma d’impuresa. • Figura destacada: Galla Placídia (referència local i poder femení a l’Antiguitat tardana). “La mort en el món cristià implica una segona vida; el període paleocristià en mostra la convivència amb el paganisme.” Llibres Thriller actual: “No soy un monstruo” (Carme Chaparro) • Gènere: thriller àgil i estiuenc amb girs intel·ligents. • Tema: desaparicions infantils amb patrons comuns; investigadora dona forta i creïble. • Estil: llenguatge planer, ritme efectiu, gir final que descol·loca. • Valor: lectura fresca dins d’un tema delicat, ben construïda per ser una primera novel·la. Assaig testimonial: “Ales de paper” (Cristina Paet) • Eix conceptual: vulnerabilitat i normalització de la vida de persones amb problemes de salut mental. • Clau metodològica: l’“acompanyament” professional i sensible dins les llars per trencar l’aïllament. • Objectiu: passar del model manicomial a la inclusió comunitària amb històries reals d’èxit. Debat mediàtic i responsabilitat • TV3 (“Nit i Dia”): crítica al tractament ficcional de la salut mental i el risc d’estigmatització. • Cinema (“Reset”): trepanació com a recurs de ficció poc rigorós i efectista. • Sects i xarxes: captació via Facebook i tècniques de control mental — alerta sobre vulnerabilitats i alfabetització crítica. Cinema Personal Shopper (O. Assayas) • Barreges: retrat d’ofici glamurós i trama d’esperits/duel; intenció subtil però poc reeixida. • Resultat: excés de suggerència i ritme massa dilatat; interpretació solvent de Kristen Stewart però discurs difús. La Bruixa (The Witch, R. Eggers) • Ambient: Nova Anglaterra del XVII, puritanisme, bosc i boires — atmosfera opressiva impecable. • Terror psicològic: fanatisme, culpa i “al·lucinació col·lectiva” vs presència maligna; por sense recórrer al gore explícit. • Notable: versemblança d’època, càsting poc conegut que aporta credibilitat. • Verdict: una joia del terror atmosfèric. Raw (Crudo, J. Ducournau) • Proposta: inici fred i clínic en una facultat veterinària; despertar transgressor que creix en intensitat. • Missa en escena: tons grisos, algun moment gore puntual, homenatges estètics (tocs Argento). • Valoració: correcta i suportable, irregular però amb idees; el gir final resignifica elements clau. Correspondências (Rita Acevedo Gómez) • Format: poesia epistolar filmada (Jorge de Sena i Sophia de Mello) amb recitat en portuguès/francès/grec. • Imatge: Lisboa íntima, mar, patis, cuines — una cadència poètica visual. • Durada: llarga però delicada i magnètica; cinema d’autor de gran qualitat. Clàssics Testimoni de càrrec (Wilder) • Punts forts: Charles Laughton immens; joc de màscares amb Marlene Dietrich; guió i girs de primera. • Observació: Tyrone Power més feble; tot i així, pel·liculó judicial de referència. El último tren de Gun Hill (confós amb “El tren de les 3:10”) • Temes: justícia vs llei del més fort, violència i responsabilitat paterna; western com a parabola moral. • Interpretacions: Kirk Douglas i Anthony Quinn poderosos; conversa clau amb el sogre de la víctima índia. Apunt final Moonlight (Barry Jenkins) • Estructura: tres etapes vitals (infància, adolescència, adultesa) d’un jove negre que pateix bullying i reprimeix la seva sexualitat. • To: sensibilitat i poesia visual en un entorn dur; silencis i mirades que expliquen l’ànima del personatge. • Valoració: premi Oscar polèmic per alguns, però pel·lícula sensible amb evolució emocional coherent. Idees clau del programa • Rituals romans de mort i transició cap al món paleocristià. • Salut mental i inclusió: l’acompanyament com a eix i la responsabilitat dels mitjans. • Terror psicològic de qualitat (La Bruixa) vs propostes irregulars però curioses (Raw, Personal Shopper). • Poesia al cinema: Correspondências com a experiència sensorial. • Clàssics que no fallen: Wilder i el western moral. • Identitat i vulnerabilitat: el viatge íntim de Moonlight.

Resum general Un episodi miscel·lani on el programa combina actualitat política i cultural: des del debat sobre la llengua i el ministre Wert fins a un recorregut apassionat per l’art medieval català (Monestir de Pedralbes i gòtic internacional al MNAC), una exposició dedicada a Georges Méliès, la lectura d’un poema de Carles Duarte i una recomanació literària de Haruki Murakami. Es tanca amb música de Mecano per parlar de joventut i avorriment. Temes principals Debat polític i llengua catalana: crítica a la desconnexió d’alguns ministres de la realitat social i educativa; la polèmica sobre “españolizar” i el contrast amb la quotidianitat de les famílies. Art medieval: Monestir de Pedralbes: visita comentada, arquitectura gòtica, tradicions de les Clarisses i la figura d’Elisenda de Montcada amb el seu doble sepulcre. MNAC i gòtic internacional: importància de la col·lecció, mestres com Ferrer Bassa i Lluís Dalmau, i la icònica Verge dels Consellers. Cinema primitiu i exposicions: Georges Méliès al CaixaForum i debat sobre el preu d’entrada en una fundació. Literatura: Haruki Murakami i els contes de “Després del terratrèmol”: nihilisme, soledat i esperança oberta. Poesia catalana: lectura d’un poema de Carles Duarte del recull “Maríntim”, homenatge a la Mediterrània. Música: “Perdido en mi habitación” de Mecano com a banda sonora d’un debat sobre la joventut. Destaques i cites "no és una cosa que a nosaltres ens preocupi" — sobre el debat català/castellà a l’escola segons una mare entrevistada. "És una visita que val molt la pena" — sobre el Monestir de Pedralbes. "La màgia del cinema" — l’exposició dedicada a Georges Méliès. Detalls per tema Debat polític i llengua Crítica a la classe política: es percep una desconnexió d’alguns ministres respecte a la realitat de les comunitats autònomes. Es recorda que el debat lingüístic sovint desvia l’atenció de problemes fonamentals (feina, arribar a final de mes). Referència al discurs d’“españolizar” i contraposició amb experiències reals de famílies a l’escola. Monestir de Pedralbes Visita amb missa polifònica de Bach i gran assistència. Tradició dels ous a les Clarisses abans d’un casament per demanar bon temps. Elisenda de Montcada: doble sepulcre (com a reina i com a monja), símbol d’una doble identitat i d’una devoció també estratègica. Arquitectura i art: gòtic català a l’església i al claustre de tres pisos; comentari sobre la policromia perduda per restauracions del s. XIX (influència de Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner i Viollet-le-Duc). Capella de Sant Miquel: encarregada a Ferrer Bassa (o possible mà italiana), pintures a l’“estil italià”. Espais visitables: refectori, dormitori, museu i claustre amb plantes medicinals (conveni amb Farmàcia), i anècdotes a la cuina. MNAC i gòtic internacional Recomanació de visites guiades i d’estructurar la visita per etapes (romànic, gòtic, modern, contemporani). Mestres esmentats: Ferrer Bassa, Pere Serra, Jaume Auguet, Lluís Dalmau. Peça clau: Verge dels Consellers (Ajuntament de Barcelona), amb detallisme flamenc i retrats personalitzats; pas cap a la pintura moderna amb influències de Flandes i Itàlia. Georges Méliès al CaixaForum i debat de preus Exposició “La màgia del cinema”: uns 400 objectes, màquines, vestuari i 21 fragments projectats; el mite de Méliès i la crema d’originals; connexió amb “Hugo” de Scorsese. Entrades a 4€: debat sobre la coherència d’una fundació que cobra i l’argument de “millorar exposicions”; reclam d’accessibilitat cultural. Literatura: Haruki Murakami (“Després del terratrèmol”) Murakami, finalista del Nobel: prosa que retrata la soledat, la depressió i la impassivitat social; contes amb finals oberts com a espurna d’esperança. Referències culturals: “Tokyo Blues”, i cinema que explora la solitud i el ritme oriental (p. ex., Lost in Translation, In the Mood for Love). Poesia: Carles Duarte (“Maríntim”) Lectura d’un poema sobre el mar al capvespre: sensualitat, fragilitat i eternitat del moment. “Maríntim”: homenatge a la Mediterrània i l’Empordà com a espais d’inspiració i esperança. Música: Mecano “Perdido en mi habitación”: una peça per parlar d’avorriment juvenil i tancar el bloc cultural amb to pop.

Resum general del programa "Això és el que passa a Babilònia...": un episodi coral amb art, museus, literatura, música i quatre pel·lícules destacades. Punts clau • Art i patrimoni: visita al Monestir de Pedralbes, debat sobre la policromia i la restauració del gòtic; repàs del Gòtic Internacional al MNAC (amb la joia de la corona: la Verge dels Consellers de Lluís Dalmau). • Exposicions: Georges Méliès al CaixaForum (objectes, projectors, fragments de films) i record de la pel·lícula Hugo de Scorsese. Debat crític sobre el cobrament d’entrades a una fundació. • Llibres i poesia: Haruki Murakami (llibre de relats Després del terratrèmol) i lectura d’un poema mediterrani de Carles Duarte. • Música: tall de Mecano ("Perdido en mi habitación") per enllaçar amb el bloc de cinema. • Cinema: quatre títols, de l’espectacle de Baz Luhrmann a l’íntim David Lynch, passant pel documental musical i el retrat de la infància: - El gran Gatsby (2013) - Kauwboy (2012) - Searching for Sugar Man (2012) - The Straight Story (1999) Art i patrimoni Monestir de Pedralbes • Visita amb missa polifònica de Bach, ambient ple i detalls de vida conventual de les Clarisses (inclosos costums populars com portar ous per a casaments amb bon temps). • Focus en Elisenda de Montcada: el seu doble sepulcre (cara a l’altar com a reina, i al claustre com a monja) simbolitza una doble identitat social i espiritual. • Arquitectura: gòtic català de referència (església de tres naus i claustre de tres pisos). Discussió sobre restauració del s. XIX i pèrdua de policromia original. • Tresors i espais: Capella de Sant Miquel (1343), atribuïda a Ferrer Bassa amb forta influència italiana (o possible autoria italiana directa), refectori, dormitori, museu i un claustre-jardí de plantes medicinals en col·laboració amb Farmàcia. "És una visita que val molt la pena" — pel valor artístic i l’experiència integral del recinte. MNAC: Gòtic Internacional • Recorregut guiat per peces dels s. XIV–XV: Ferrer Bassa, Pere Serra, Jaume Huguet, Lluís Dalmau... • Peça clau: La Verge dels Consellers (Lluís Dalmau). Innovació flamenca: detallisme, retrats individualitzats i signes del primer Renaixement. Context: consellers barcelonins busquen nous llenguatges europeus (Flandes/Itàlia). • Recomanació pràctica: visitar per seccions i amb guia per entendre l’evolució estilística. Exposicions Georges Méliès al CaixaForum • Mostra amb ~400 objectes: màquines antigues de cinema, vestuari, projectors i 21 fragments de films. Connexió amb els universos de Jules Verne i la màgia pionera del cinema. • Record de Hugo (Martin Scorsese) com a porta d’entrada moderna al món de Méliès. • Debat cívic: entrada única de 4€ per totes les sales. Opinió crítica sobre la mesura en una fundació. "És una excusa barata per cobrar" — es qüestiona la coherència entre avantatges fiscals i cobrament d’entrades. Literatura i poesia Haruki Murakami: Després del terratrèmol • Sis relats on el terratrèmol actua com a pretext per explorar temes de soledat, depressió, suïcidi i la desconnexió en la societat japonesa contemporània. • Estil i temes: to sovint nihilista, personatges joves i grans en contrapunt, finals oberts com a esquer d’esperança. Parallels amb altres obres com Tokyo Blues. • Clau de lectura: entrar en l’idiosincràsia japonesa per apreciar la seva mirada sobre la rutina, la mort i el sentit de comunitat. Poesia: Carles Duarte • Lectura d’un poema de mar i llum mediterrània: Empordà, mar, tacte i fragilitat del temps. La Mediterrània com a forjadora de sentiments i esperances. • Apunts biogràfics i to vitalista de l’autor; reflexions sobre precarietat i cost de la vida actual com a ressonància del text. Música Mecano – "Perdido en mi habitación" • Tall musical per parlar de joventut, avorriment i soledat. Pont emocional cap al bloc de cinema. Nostàlgia dels 80 i del temps passat. Cinema El gran Gatsby (Baz Luhrmann, 2013) • Estil: primera meitat d’espectacle exuberant (vestuari, festes i artifici visual) i segona meitat més emotiva sobre l’amor platònic i la classe social. • Repartiment: Leonardo DiCaprio, Carey Mulligan, Tobey Maguire (narrador — personatge especialment interessant pel seu ull observador). • Música i anacronia controlada: pop/jazz modern reorquestrat a l’estètica anys 20 (reminiscències del mètode Moulin Rouge). • Debat: comparació amb la versió de 1974 (Redford/Farrow) — alguns la troben més "nyonya"; Luhrmann hi afegeix brillantor formal però el nucli romàntic continua essent clàssic i idealitzat. Kauwboy (2012) • Retrat íntim d’un nen (Jojo) en solitud amb un pare distant i una cria de graula que esdevé mirall del seu propi procés de creixement i cura. • Temes: paternitat, absència materna, amistat, esport (waterpolo), límits entre joc i rivalitat; la domesticació de l’ocell com a metàfora de la vulnerabilitat. Searching for Sugar Man (2012) • Documental sobre Sixto (Rodriguez): músic oblidat a EUA i mite a Sud-àfrica durant l’Apartheid. • Forta costura social (Detroit en declivi) i combinació equilibrada d’entrevistes, paisatge humà i cançons de protesta. The Straight Story (David Lynch, 1999) • Road movie minimalista basada en fets reals: un avi viatja en segadora per reconciliar-se amb el seu germà. • Música d’Angelo Badalamenti i episodis de camí d’alta humanitat. "El que compta és el viatge" — el gest i el recorregut valen més que les explicacions. Editorial i tancament • Obertura amb to lliure i sense censura, i un breu editorial polític (ministre Wert, llengua i desconnexió de l’elit de la realitat social). • Comiat amb records, família i el pas del temps com a fils invisibles de l’episodi.

Resum general Episodi coral sobre arts visuals, teatre, música clàssica i cinema, amb un tancament musical. Els conductors combinen experiències personals i context històric per oferir una panoràmica cultural variada i amena. Arts visuals: Exposició minimalista de Miquel Planes a Can Ginestà, interpretada a través de camins i línies, i contextualitzada amb textos que n’enriqueixen la lectura. Teatre: Format d’impro-show de Planeta Impro al Teatre Neu, on el públic co-crea el guió amb idees en paperetes i intervencions en directe. Música clàssica: Rèquiem de Verdi a l’Auditori amb cor massiu i un mapping immersiu que acompanya els 7 moviments, destacant l’impacte visual i sonor. Llibres i cinema: Discussió sobre el clàssic assaig d’historiografia del cinema de Romà Govern (edició anagrama actualitzada), virtuts i límits de l’actualització i la seva mirada historiogràfica. Música pop/rock: Homenatge a Chris Cornell (Soundgarden) i emissió de "Black Hole Sun" com a comiat. Arts visuals: Miquel Planes a Can Ginestà – “Dibuixant línies” Idees clau Proposta minimalista i radical: formes, línies i taques que evoquen camins possibles més que una representació figurativa d’un paisatge. Complement essencial de lectura: els textos exposats aporten poètica i sentit a l’obra. "És tan o més important el que s’explica que la mateixa obra." Connexions històriques: minimalisme (anys 60, economia de mitjans) i corrent Art & Language (text com a part de l’obra; referències com Sol LeWitt). Reflexió sobre la percepció: la mirada contemporània tendeix a "retratar" el paisatge com a imatge i no com a experiència. Per emportar-se Clau de lectura: llegir algun dels llibres de sala després de la primera mirada ajuda a capir la poètica i el marc conceptual de la proposta. Teatre: Impro-show de Planeta Impro (Teatre Neu, Gràcia) Format i experiència El públic escriu frases/idees en paperetes (urnes a l’entrada) que els actors usen per crear esquetxos i trames en directe. Interacció constant: una persona del públic pot liderar emocions que els actors incorporen a l’instant (tristesa, alegria, ira...). Tot i seguir un patró (fila mestra), hi ha espai real per la improvisació; cada funció és diferent. To i qualitat Comèdia àgil, amb humor tipus "Club de la Comèdia" però més surrealista i amb bona factura interpretativa. Funciona com a experiència refrescant per públic jove i no tan jove. Preus i ofertes assequibles. Observació: funció en castellà (malgrat ser companyia local). Música clàssica: Rèquiem de Verdi a l’Auditori (OVC/Orfeó Català) L’experiència 85 minuts sense pausa amb 130 cantants (Orfeó Català + cor jove) i 4 solistes. Impacte sonor i coral. Escenografia i mapping: moqueta negra i projeccions que abracen pantalla, laterals i escenari; estètica blanc i negre amb tocs subtils (vermell, pastels), motius naturals i abstraccions que segueixen els 7 moviments. Musical i històric Obra religiosa d’aire marcadament operístic (diàleg entre solistes i cor; tècnica de parola scenica). Context: estrena el 1874; dedicat a figures nacionals italianes (inclou Alessandro Manzoni). Moment citat "La veu humana és un accident de l’evolució" — reflexió sobre el miracle acústic de la veu en el context d’un gran cor i solistes. Llibres i cinema: Història del cinema (Romà Govern, anagrama) Què aporta Manual canònic (1969) reeditat fins a 2014: excel·lent per organitzar cronologia, moviments, autors i tendències. Primer nucli (fins 1969): dens, metòdic i amb forta capacitat de síntesi (resums afinats de films i corrents). Debat sobre l’actualització Post-scriptum i secció final (era electrònica) menys contundents i amb certa redundància en un tram (repeteixen idees amb altres paraules). Valor historiogràfic: lectura no elitista, amb un angle marxista entès com a metodologia d’anàlisi històrica i social, no com a consigna. Índex onomàstic útil; inspira a descobrir filmografies i buits personals. Tancament i homenatge: Chris Cornell (Soundgarden) Recordatori Es recorda la figura de Chris Cornell (1964–2017), veu emblemàtica del grunge 90s (Soundgarden; escena amb Nirvana, Pearl Jam, etc.). S’emet "Black Hole Sun" com a comiat i pista final del programa.

Visió general Episodi coral i molt dinàmic on el grup —Rosa, Jaume, Nacho, David i el conductor Xesco Ramos— salta amb naturalitat de l’actualitat pop (Eurovisió) a la cultura catalana (Sardana de l’Any i Passió d’Olesa), passant per llibres, teatre i un bloc de cinema i sèries especialment ric. El to és proper i irònic, amb moments d’humor i reflexió. Temes principals Eurovisió i polèmica: debat sobre la qualitat recent del festival i el suposat “tongo” en la preselecció espanyola de l’any de Manel Navarro (al·lusions a Toñi Prieto i conflicte d’interessos). Llibres: crítica molt severa a “Como la sombra que se va” d’Antonio Muñoz Molina per la seva hibridació confusa entre biografia autoral i thriller sobre l’assassí de Martin Luther King. Cultura catalana: crònica de la Sardana de l’Any a Olesa i mini-peça musical-escènica de la Passió d’Olesa; reflexió sobre el relleu generacional del ball de sardanes. Art i salut mental: presentació del projecte “La mirada de l’altre” (art brut; exposició prevista pel Dia Mundial de la Salut Mental). Teatre: “L’Electe” (Ramon Madaula, Roger Coma), comèdia política sobre les neurosis d’un president a punt d’estrenar-se. Sèries: Narcos com a retrat del poder i la logística del narcotràfic (DEA, càrtels, “Los Pepes”). Cinema d’autor i gènere: “Marta y los demás” (Nely Reguera): retrat íntim amb Bárbara Lennie brillant. François Ozon: “Joven y bonita” i “Dans la maison”, adolescents amb virtuts diabòliques i límits entre ficció i realitat. Aki Kaurismäki: “El otro lado de la esperanza”, humanisme sec i humor fred sobre refugiats. “Que Dios nos perdone” (Sorogoyen): thriller policíac robust amb Antonio de la Torre i Roberto Álamo en estat de gràcia. “La bailarina” (La Danseuse): biopic de Loïe Fuller, avantguarda i sacrifici físic. “The Tribe” (Ucraïna): peça extrema, sense diàlegs ni música, en llenguatge de signes, sobre màfies juvenils sordes. Moments destacats i cites “La sardana és com una conversa que desemboca en un esclat.” “Nadie es serio a los 17 años” — record del poema de Rimbaud a propòsit de “Joven y bonita”. “Sorprenent dir tant amb aparentment tan poc” — sobre l’estil de Kaurismäki. Anàlisi per blocs Llibres: “Como la sombra que se va” (Muñoz Molina) • Arrencada potent: fugida transatlàntica fins Lisboa del presumpte assassí de Martin Luther King i exploració del seu odi. • Crítica central: barreja massa intrusiva de la vida i procés creatiu de l’autor amb la trama històrica — es percep pèrdua de fil i d’interès. • Apunts culturals: referències a jazz (Chet Baker) i a l’estructura-narrador d’“El gran Gatsby”. • Veredicte: lectura abandonada a mitja novel·la per desconnexió narrativa. Cultura catalana: Sardana de l’Any i Passió d’Olesa • Esdeveniment a Olesa (28a edició), votació popular entre les 10 finalistes. • Guanyadora: “Porta-la amb tu” d’Olivier Marquès — so modernitzat i treball tímbric més enllà del tòpic del flabiol. • Meta-lectura: es componen “200 llargues” sardanes l’any, però cal rejuvenir el públic ballador. • Inserció escènica: fragments de la Passió d’Olesa amb orquestres que no toquen sardanes — hibridació novedosa i efectista. • Nota cívica: menció al dret a decidir; “Catalunya triomfant” com a colofó simbòlic. Art i salut mental: “La mirada de l’altre” • Projecte d’art brut amb suport de Sant Joan de Déu; exposició prevista a l’octubre (Dia Mundial de la Salut Mental). • Objectiu: donar visibilitat artística a col·lectius amb dificultats d’accés a circuits expositius. Teatre: “L’Electe” (Ramon Madaula) • Premissa: president electe amb tic de picor nasal davant discursos; duel escènic amb un psiquiatre. • To i lectura: comèdia àcida que ridiculitza la classe política i exposa les tramolles del poder. • Repartiment: Roger Coma sobresurt; direcció i autoria de Ramon Madaula; gira per sales catalanes. Sèries: “Narcos” • Focus: Pablo Escobar vist pel relat d’agents de la DEA; del càrtel de Medellín al de Cali. • Clau temàtica: el poder que compleix promeses (obres immediates) genera devoció popular i complicitats. • Logística criminal: blanqueig impossible de contenir, diners enterrats, presó “a mida”, pressió estatal i de Los Pepes. • Valoració: producte sòlid, estèticament cuidat, sense arribar a la categoria d’“The Sopranos”. Cinema “Marta y los demás” (Nely Reguera) • Retrat naturalista d’una dona que sosté la família i una relació amb “drecho a roce”; xoc amb la nova parella del pare. • Bárbara Lennie, carisma i veritat escènica; diàlegs familiars crus i punxants. François Ozon: “Joven y bonita” + “Dans la maison” • Adolescents amb virtut diabòlica: exploració de límits, identitat i poder de la ficció. • “Joven y bonita”: la protagonista entra a la prostitució per curiositat i desig d’experiència, més que per moral o necessitat; la societat li imposa l’“etiqueta” i la transforma. • Motiu literari: Rimbaud (“Nadie es serio a los 17 años”) com a clau de lectura. • “Dans la maison”: alumne que manipula la realitat mitjançant l’escriptura i la mirada intrusa. Aki Kaurismäki: “El otro lado de la esperanza” • Tractament del refugi sirià amb humor sec, tendresa i duresa. • Tesi humanista: la gent humil supleix les mancances de l’administració. • Estil: aparent senzillesa per dir molt amb molt poc; gag visual i banda de rock senil com a respir irònic. “Que Dios nos perdone” (Rodrigo Sorogoyen) • Thriller policíac amb parella disfuncional: Antonio de la Torre (cervell) i Roberto Álamo (força bruta). • Antagonista inquietant, càrrega escabrosa i tensió sostinguda; premi Goya per a Álamo, merescut. “La bailarina” (La Danseuse) • Biopic de Loïe Fuller: invenció d’un llenguatge escènic de llum, color i volum; sacrifici físic extrem. • Context: París Belle Époque, aparició d’Isadora Duncan i relleu mediàtic. “The Tribe” (Ucraïna) • Proposta experimental sense diàlegs ni música, en llenguatge de signes, sense subtítols. • Món: institut per a joves sords convertit en xarxa de violència i explotació; posada en escena de plano-seqüència i càmera a l’espatlla. • Impacte: sensació de realitat brutal i desassossec. Tancament • Record a Donna Summer (“On the Radio”), icona de la música disco, per cloure amb energia lleugera després d’un episodi intens.

Panorama general Episodi amb to distès i molt contingut literari i cinematogràfic. Els tertulians passen de la broma inicial a debats intensos sobre novel·la contemporània, clàssics del realisme màgic i una ronda crítica de cinema recent. Llibres: Pierre Lemaitre, Tres dies i una vida Gabriel García Márquez, Cien años de soledad (50 anys) Stephen King, El bazar de los malos sueños Cinema: Moonlight (crítica severa) Manchester by the Sea (elogi unànime) Taviani: Maraviglioso Boccaccio Thomas Vinterberg: La comuna François Ozon: Frantz David Mackenzie: Comancheria (Hell or High Water) 10 Cloverfield Lane (aprovada) Life (2017) (desaconsellada) i apunt a Alien: Covenant Llibres Pierre Lemaitre — Tres dies i una vida Eix temàtic: culpa, atzar i pes psicològic d’un crim infantil no premeditat. Comparativa amb Crim i càstig (Dostoievski): Dostoiévski: crim raonat amb gran rerefons moral i social. Lemaitre: impuls sobtat d’un nen de 12 anys; el trauma i la por a ser descobert estructuren tota una vida. Tons i prosa: més planera i continguda que la saga del comissari Camille Verhoeven; destaca la claredat narrativa i la tensió sostinguda. Idees clau: • La angoixa de la possible descoberta perdura dècades. • El protagonista esdevé «normal» i fins altruista, però el rau-rau de la culpa marca caràcter i relacions. Gabriel García Márquez — Cien años de soledad (50 anys) "Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento..." Celebren el 50è aniversari d’un pilar del realisme màgic. Clau estètica: el meravellós integrat en el quotidià (morts que tornen, fertilitat expansiva, memòria col·lectiva...). Macondo com a univers fundacional, atemporal i autosuficient. Virtuts: • Prosa evocadora i precisa, sense pedantismes. • Multinivell: entra per a molts perfils de lector. Ombres (menors): possible excessiu nombre de personatges en el tram final. Frases que perduren: «Una persona no muere del todo hasta que no se la deja de recordar.» Stephen King — El bazar de los malos sueños Recull de 20 contes que revisita el millor King vuitanta-norera. Temes i troballes: • Americana de carretera, weird fiction i obsessions (cotxes «vius», fatalitat, paranoia). • Conte destacat: un cotxe-ésser devora els qui s’hi acosten —terror físic i absurd que funciona. Valoració: • Irregular però sorprenentment vigorós. • Recomanació «si només un King»: Cementerio de animales per impacte i culminació del terror domèstic. Cinema Moonlight Judici crític molt sever: • Pretensiosa i difusa en el que vol denunciar (bullying, identitat, vulnerabilitat social). • El bullying es mostra principalment fora de l’aula, sense aprofundiment educatiu. • Evolució del protagonista poc versemblant i emocionalment truncada. Únic punts positius: alguns motifs aquàtics com a espurnes de transició. Consens: material didàctic per a debats escolars, no «Millor pel·lícula». Manchester by the Sea Valoració coral: obra major, devastadora i honesta. Temes clau: • El pes insuportable de la culpa i la impossibilitat de redempció. • Masculinitat i inexpressivitat emocional en comunitats fredes i solitàries. • Relació tiet–nebot magnètica, motor d’una vida «en suspens». Recursos: • Ambient gèlid que eixampla el buit interior. • Escenes clau (trobada final, comissaria) d’una tensió humana extrema. Síntesi crítica: protagonista com a «mort vivent» que s’arrossega per la vida. Maraviglioso Boccaccio (Germans Taviani) Contrapunt poètic i elegant al Decameró de Pasolini. Ambientació minimalista, èmfasi estètic i en la dimensió amorosa/pura per sobre de l’erotisme explícit. Context de la pesta com a marc d’aïllament i narració en col·lectiu. La comuna (Thomas Vinterberg) Decepció respecte a la contundència de Festen. Bona premissa (comuna danesa 70s, gelosies, convivència), però previsible i sense l’esclat dramàtic esperat. Banda sonora i color local setenter com a atractius secundaris. Frantz (François Ozon) Direcció esteta i sensible; joc de blanc i negre / color amb significat emocional. Twist narratiu i amor impossible en context de postguerra i classes socials. Recomanació entusiasta: «cal veure-la i gaudir-la». Comancheria / Hell or High Water (David Mackenzie) Lectura: western modern i «Robin Hood privat» contra els bancs post-crisi. Fortaleses: • Tensió sostinguda i paisatge moral de pobles empobrits que no delaten els atracadors. • Jeff Bridges, «el John Wayne d’ara», roba mitja pel·lícula. • Estratègia «robar per pagar el banc al mateix banc»: sàtira del sistema. Dissent: per a alguns, correcte però podia anar més enllà. 10 Cloverfield Lane Thriller claustrofòbic de guió ben travat. Joc central: no saps si el captor és salvador o psicòpata fins ben avançat el film. Interpretacions: • John Goodman, amenaçador i ambigu. • Mary Elizabeth Winstead, sòlida protagonista. Veredicte: recomanable com a entreteniment intel·ligent. Life (2017) + menció a Alien: Covenant Desaconsellada: percebut com a derivativa i «còpia xunga» d’Alien. Cast solvent que no evita la previsibilitat. Recordatori: arriba de nou Alien: Covenant (escepticisme després de Prometheus). Extra Exposició Jujol — Sant Joan d’Espí (Cal Nigra) Col·lectiva de 28 pintors sobre la figura humana amb lectures no necessàriament figuratives. Destaquen peces d’abstracció cromàtica amb gran força.

Panorama general Un episodi coral i dinàmic que salta amb gràcia entre literatura, art i cinema. Després d’una presentació distesa, l’equip entra en matèria amb una crítica contundent a l’exposició “Els pilars d’Europa” al CaixaForum, continua amb poesia i contes —Kipling i García Márquez—, i enlaira el to amb l’anime Your Name. El tram central se’n va al cinema de gènere: horror eficient amb The Autopsy of Jane Doe, thriller eròtic i exquisit amb La doncella, i un palet de fre a El bar. Tanca amb novetats d’autor (Argentina i França), un medley disco per celebrar Estudio 54 i el clàssic Ben-Hur. Temes principals Exposicions i art • “Els pilars d’Europa” (CaixaForum/British Museum): muntatge pedagògic però obres «menors» i decepció per expectatives. Literatura • Poesia: If de Rudyard Kipling, valors victorians i impacte cultural. • Conte: Ojos de perro azul de García Márquez, amor oníric i realisme màgic. Cinema • Anime: Your Name (Makoto Shinkai), intercanvi de cossos, memòria i destí, amb catàstrofe còmica i emoció. • Terror: The Autopsy of Jane Doe, tensió de morgue, gore suau, bruixeria i ensurts efectius. • Thriller coreà: La doncella (Park Chan-wook), elegància visual i erotisme refinat. • Espanyol: El bar (Álex de la Iglesia), diàlegs i to irregulars, sensació de refregit. • Novetats d’autor: La idea de un lago (Milagros Mumenthaler) i El hijo de Jean (Philippe Lioret), identitat, absència del pare i memòria. • Clàssic: Ben-Hur (Wyler, 1959), perfecció èpica i la cursa de quàdrigues insuperable; a ritme d’Estudio 54 per celebrar 40 anys. Moments clau i idees Exposició: “Els pilars d’Europa” (CaixaForum) Punts forts: dispositiu museogràfic clar, mapa evolutiu i context històric didàctic. Crítica central: predomini d’“art de l’objecte” (anells, segells, ivori, pergamins) i absència d’obres majors; el gruix escultòric/pictòric destacable prové de col·leccions locals (MNAC/Marès), no del British Museum. Idees de fons: canvi de política expositiva i percepció de màrqueting per damunt del contingut. Poesia: Rudyard Kipling — If (1895) Poema didàctic d’ètica i caràcter — l’ideal del «cavaller britànic» en clau victoriana. Icona cultural reutilitzada en publicitat i esport (Wimbledon). Cita clau: Si puedes encontrarte con el triunfo y el fracaso y tratar a los dos impostores de la misma manera Estil pla i directe: el pes és el missatge i els valors, no la pirotècnia formal. Conte: García Márquez — Ojos de perro azul Trobada amorosa recurrent en somnis entre un home i una dona; a la vigília, l’oblit impedeix l’encontre. Realisme màgic: el lema escrit pels murs («Ojos de perro azul») com a pont entre móns. Embrió de temes que l’autor desplegarà després en novel·les majors. Anime: Makoto Shinkai — Your Name Premissa poderosa: adolescents que es desperten al cos de l’altre; humor de xoc de rols i descoberta personal. Capes temàtiques: memòria i identitat, por a la catàstrofe (cometa com a símbol), tradició vs. modernitat. Música i imatge: banda sonora pop emotiva i animació espectacular. Públic ampli: funciona per a adolescents i adults amb lectures diferents. Horror: The Autopsy of Jane Doe Eficàcia de gènere: ambient claustrofòbic de morgue, set pieces d’ensurt (neveres que colpegen, llums, corredors). Gir cap a bruixeria i terror sobrenatural amb gore contingut. Ritme sostingut fins al tram final, que demana certa «fe» del espectador. Thriller coreà: La doncella (Park Chan-wook) Exuberància visual: composició, color, detalls d’atrezzo i coreografia de plans. Erotisme refinat i jocs d’engany entre classes i gèneres; adaptació de Sarah Waters (Fingersmith). Signatura del director: violència estètica, mirada onírica i estructura en capes. Cinema espanyol: El bar (Álex de la Iglesia) Recepció tèbia: diàlegs manits, sensació de collage de referents (REC, tancaments en espai únic). S’albira el «veritable» de la Iglesia en alguns passatges físics, però el conjunt es percep irregular i menor. Novetats d’autor: identitat i absència del pare La idea de un lago (Argentina): records d’estiueig, llac com a metàfora de memòria; fills de desapareguts de la dictadura, proves d’ADN i dol ajornat; posada en escena continguda i pausada. El hijo de Jean (França/Canadà): viatge per recompondre l’origen; relacions noves (germans, amic del pare), deduccions subtils i final emocionalment serè. Clàssic + Disco: Ben-Hur & Estudio 54 Ben-Hur (1959): èpica incontestable, equilibri entre espiritualitat i aventura; la cursa de quàdrigues roman insuperable. Estudio 54 (40 anys): medley celebratori de música disco — energia i memòria d’una era.

Panorama del programa • Episodi coral amb arts visuals, poesia i narrativa breu, anime, cinema de gènere i novetats d’autor, més una pausa musical disco. • Tònic general: mirades crítiques i entusiastes a parts iguals, amb especial atenció al valor de la poesia i del conte, i a films sobre identitat i memòria. "Si te encuentras con el triunfo y la derrota y a estos dos impostores los tratas de igual manera" — Rudyard Kipling, If Art i exposicions Exposició “Els Pilars d’Europa” (CaixaForum, amb peces del British Museum) Valoració global: decepció. • Plantejament didàctic i espectacular (mapa interactiu, recorregut clar), però amb obres menors: anells, segells, ivoris i pergamins, sense grans peces escultòriques internacionals. • Dependència d’obres locals (MNAC, Museu Frederic Marès) per cobrir escultura i pintura sobre taula. • Crítica a la línia recent del centre: molt de màrqueting i poca substància respecte a èpoques amb Pissarro o Goya. • Període cobert (s. V–XV) ampli, però el nivell artístic exhibit és considerat bàsic per a públic avesat a museus. "Ens han pres una altra vegada el pèl" — sobre la selecció d’obres Llibres i poesia Rudyard Kipling — poema “If” (1895) • Poema emblemàtic de l’era victoriana: valors estoics i cavallerescos, to de pare a fill. • Estil planer orientat al missatge; línies icòniques reutilitzades en publicitat (p. ex. Nike) i a Wimbledon. • Idees clau: - Autodomini i integritat davant manipulacions i “postveritat”. - Equanimitat davant èxit i fracàs. - Esforç sostingut: “omplir un minut implacable amb 60 segons de labor”. "Serás un hombre, hijo mío" — tancament proverbial i inspirador Gabriel García Márquez — conte “Ojos de perro azul” • Dues ànimes que es troben en somnis dins la mateixa habitació; de dia, intent desesperat de reconèixer-se mitjançant la frase “ojos de perro azul” escrita per parets i carrers. • Realisme màgic primerenc (1947–1955): embrió de temes que cristal·litzaran a “Cien años de soledad”. • Tò líric i malenconiós: amor condemnat a l’oníric per l’oblit en despertar. Cinema Your Name (Makoto Shinkai) • Premissa potent: intercanvi de cossos entre un noi de Tòquio i una noia d’un poble lacustre, entre modernitat i tradició (rituals, deïtats, ofrenes). • Capítol de desastre còsmic (pas d’un cometa) que eleva el drama i el simbolisme sobre pèrdua i memòria (no oblidar el “nom” per no perdre la persona). • Poder visual i musical destacats; múltiples capes de lectura per a adolescents i adults. L’autòpsia de Jane Doe (The Autopsy of Jane Doe) • Thriller de terror contingut en una morgue familiar (pare forense i fill aprenent). • Investigació forense que vira cap a la bruixeria; “gore” moderat i ensurts efectius (joc de llums, cambres frigorífiques). • Ben valorada a Sitges; manté la tensió fins al tram final, on perd una mica de focus però s’aguanta. The Handmaiden (La doncella, Park Chan‑wook) • Elegància visual radical: composicions, colors i detalls d’objectes amb precisió oriental; erotisme refinat i palpable química entre protagonistes. • Joc d’enganys i perspectives típic del director; adaptació (ambientada a Corea) del relat de Sarah Waters. • Polèmica pel component eròtic, però solidesa formal i narrativa de cap a cap. El bar (Álex de la Iglesia) • Recepció freda: diàlegs forçats i manidos, i sensació de refregit d’idees i escenes d’altres obres. • Brillen moments puntuals del seu segell (seqüències subterrànies), però conjunt irregular i per sota del millor del director. Novetats d’autor: identitat i memòria La idea de un lago (Argentina) • Recerca del pare desaparegut en el context de la dictadura; proves d’ADN, memòria familiar i dol ajornat. • Posada en escena pausada i suggerent: el llac com a metàfora i records d’infantesa; mirada continguda i femenina. El hijo de Jean (França/Canadà) • Un home viatja al Canadà arran de la mort del pare biològic i descobreix una família que no coneixia. • Deduccions i intuïcions més que girs estridents; tendresa i recerca d’una pau identitària per refer la pròpia vida. Música Pausa disco: 40 anys de l’obertura de Studio 54 • Medley commemoratiu i secció nostàlgica sobre discos mítiques (70s–80s), tolerància i barreja de tribus urbanes; la música disco com a celebració divertida i canalla. Clàssic de Setmana Santa Ben‑Hur (1959) • Ritual anual: revisió íntegra, amb elogis a seqüències antològiques (galeres, cursa de quàdrigues insuperada). • Construcció monumental i eficàcia narrativa fins i tot per a no creients; 11 Òscars. • Desdeny pel remake recent: manca d’esperit i d’ofici respecte al clàssic.

Panorama general del programa • Presentació distesa amb el conductor refredat i agenda del dia. • Es repassen amb profunditat dos llibres —un clàssic i un actual— i una tria de pel·lícules que van des del cinema bizarro fins a un clàssic immortal de la comèdia, rematant amb una sàtira argentina premiada i un homenatge musical. "Dos hombres y un destino... dos hombres y medio" — Bromes d’arrencada abans d’entrar en matèria. Llibres 1) La insoportable levedad del ser, de Milan Kundera Punts clau • Novel·la clau de la literatura europea contemporània (1984), d’estil camaleònic: alterna primera persona, narrador omniscient, diàleg, i capes de metanarrativa. • Trama polifònica de relacions —Tomás, Teresa, la pintora— amb el teló de fons de la Primavera de Praga i la pressió dels règims autoritaris. • Eix temàtic: la lleugeresa versus el pes de l’existència. L’ésser humà tendeix a la lleugeresa, però desitja el pes que l’ancori. • El llibre es pot llegir a qualsevol edat: “cada lectura diu una cosa nova”. Hi ha passatges que funcionen com a assajos independents sobre dictadures i retractacions. "L’home és lleu per natura, i aquesta lluita contra la lleugeresa és la seva gran maledicció." • Adaptació cinematogràfica notable (Daniel Day‑Lewis i Juliette Binoche), llarga però dinàmica. 2) Recursos inhumanos, de Pierre Lemaitre Punts clau • Thriller social que entra de ple en l’atur, la crisi i els límits ètics del management. • Protagonista: exresponsable de recursos humans expulsat del sistema, temptat per una prova extrema que simula un segrest corporatiu. • Escriptura magnètica i contundent; últimes 100 pàgines a ritme “pim‑pam”. Sense happy end: zones grises humanes. • Contextualització del gènere: de la novel·la negra/noir francesa (Tetralogia Verhoeven: Irene, Alex, Rosy & John, Camille) a la línia nòrdica (fredor tonal, personatges secs, climes que pesen en l’ànim) i sèries com la de Sebastian Bergman. "Aquest paio té una capacitat d’enganxar-te que espanta." — Sobre Lemaitre. Cinema Cinema bizarro Santa Sangre (Alejandro Jodorowsky) • Cinema d’impacte simbòlic i oníric, proper a Buñuel i Fellini, rodat a Mèxic. Estètica grotesca, circ, deliri misticista (l’“església de la Santa Sangre”), psicomàgia i trauma. • Escenes icòniques (la mare sense braços, el fill com a “braços” de la mare, piano per delegació). Pot resultar excessiva per saturació de símbols, però és un document de culte d’una època i d’un autor multidisciplinari. Swiss Army Man (Daniels) • Trencadora, escatològica i emotiva: un nàufrag i un cadàver “multiusos” desenvolupen una amistat impossible. Humor absurd amb rerefons existencial i musicalitat coral molt integrada. • Final obert a interpretacions i certa discussió sobre coherència d’emplaçaments, però experiència lliure, fresca i valenta. Clàssic de comèdia Con faldas y a lo loco (Some Like It Hot, Billy Wilder) • Comèdia rodona, de ritme i diàlegs afilats. Transformisme, mafiosos i timing perfecte. • Jack Lemmon i Tony Curtis, estel·lars; Marilyn Monroe en un dels seus moments més icònics. "Ningú és perfecte" — Final mític que ha passat a la història del cinema. Comèdies actuals No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas (María Ripoll) • Comèdia romàntica lleugera i simpàtica, amb Verónica Echegui en clau una mica friki. Moments agradables però amb excés de música i solucions previsibles. Ideal per a públic jove; irregular si vens molt “treballat” en comèdia. El ciudadano ilustre (Mariano Cohn i Gastón Duprat) • Sàtira fina i punxant: un Nobel de Literatura torna al seu poble natal (Argentina) i s’enfronta a caciquismes, folklore, egos i absurds provincials. Tona berlanguiana, sense pretensions i d’una eficàcia notable. • Palmares: Goya i Gaudí a millor pel·lícula iberoamericana; Copa Volpi a Venècia per a Óscar Martínez. Altres apunts Obituari • Paloma Gómez Borrero: pionera com a corresponsal al Vaticà; estil objectiu dins un entorn conservador, veu entranyable i transversal a diversos governs; mort amb 82 anys. En radar • Estiu 93 (Carla Simón): triomf a Màlaga (Biznaga d’Or) i Berlinale (premi crítica/direcció novell). “On va, arrasa”. Recomanació de no perdre-la de vista. Debat exprés • Passengers: opinions dividides; primera meitat convincent, segona perd rumb, però manté interès per a part de l’audiència. Música • Homenatge a Chuck Berry: figura fundacional del rock and roll; bretxa tècnica amb la música en directe, però cloenda energètica amb el seu llegat en ment. Conceptes clau • Lleugeresa vs. pes (Kundera) • Noir francès vs. línia nòrdica • Psicomàgia i simbologia (Jodorowsky) • Comèdia clàssica vs. rom‑com actual