Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

25-36 de 476
  • 1h

    Cinema sense condicions del 9/12/2025 — Flores para Antonio i l’art del documental

    Context i obertura del programa • Programa Cinema sense condicions a Ràdio Desvern, darrer de la temporada. • Els conductors introdueixen el documental “Flores para Antonio” (Isaqui Lacuesta i Helena Molina), centrat en Antonio Flores i la seva filla Alba Flores. • La introducció sonora del programa és un fragment de la pel·lícula, amb la veu d’Alba Flores. Recomanacions de cinema en cartellera i estrenes Pel·lícules destacades (autoria i prestigi) • “Una batalla tras otra” de Paul Thomas Anderson: molt ben valorada al programa, considerada extraordinària. • “Frankenstein” de Guillermo del Toro. • “Valor sentimental” de Joaquim Trier. • “Bugonia” de Yorgos Lántimos: en la línia habitual del director grec, un dels autors clau actuals. Documentals i cinema d’autor • “Ciudad sin sueño” de Guillermo Galoé: documental sobre el barri marginal de la Cañada Real (Madrid). El defineixen com extraordinari i molt recomanable. • “Papeles” d’Arturo Montenegro: thriller polític-panameny sobre els Papers de Panamà (2016), amb ritme de thriller americà. • “Continental 25” de Radú Jude: vista al festival L’Alternativa, valorada positivament. • “Ariel” de Lois Patiño: s’estrena aviat, molt ben considerada. Títols encara per estrenar • “Father Mother, Sister Brother” de Jim Jarmusch: genera expectatives com a títol important dins la seva filmografia. • “La frontera” de Judit Colell, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. • “Hamnet” de Chloé Zhao: adaptació de la novel·la sobre la vida familiar de Shakespeare. Destaquen: - La novel·la és d’altíssim nivell literari i costa molt de “superar-la”. - El film pot aportar valor per imatge, localitzacions, interpretació i enfoc de personatges. • “Nouvelle Vague” (Nouvelle Vague Bach / títol similar) de Richard Linklater, assenyalada com a molt prometedora. Cinema familiar i altres recomanacions • “Avatar: foc i cendra” de James Cameron: nova entrega de la saga, recomanada per públic general/familiar. • “Wicked”: musical fantàstic recomanat per famílies amb criatures; bona acollida per part de pares i avis. • “Siras” / “Sira(t)” d’Oliver Laxe: molt bona pel·lícula, amb opcions d’arribar a l’Òscar a millor pel·lícula internacional; està entrant en el circuit de Globus d’Or, especialment destacada en so. Recordatori de la Filmoteca de Catalunya • Recomanen consultar la programació de la Filmoteca de Catalunya: - Web: www.filmotecacatalunya.cat. - Xarxes: Instagram i Facebook. • Subratllen que la Filmoteca combina passat, present i tendències actuals del cinema mundial. Introducció a “Flores para Antonio” Punt de partida emocional • Documental sobre Antonio Flores dirigit per Isaqui Lacuesta i Helena Molina. • Neix de la iniciativa personal d’Alba Flores, que decideix mirar el seu pare quan arriba a la seva mateixa edat de mort: 33 anys. • Alba tenia 8 anys quan va morir Antonio; el film és un procés d’obrir-se cap endins per recuperar records boirosos i buscar respostes que havia ajornat durant anys. “És el moment per ella”: el documental esdevé un ritual de dol i reparació. L’univers musical • La banda sonora és, en gran part, de la família Flores: Antonio, Lola, Lolita, Rosario, Alba. • La presència de Sílvia Pérez Cruz és comentada com a enigmàtica: apareix poc i el seu rol no acaba de quedar clar, tot i que podria ser fruit d’amistat i complicitat artística amb Alba i/o Lacuesta. Què és un documental? Reflexions sobre forma i llenguatge Diferència entre ficció i documental • En una pel·lícula de ficció: - Hi ha un guió tancat i molt precís. - Es roda el que hi ha al guió i el muntador segueix una estructura predeterminada. - Les decisions se centren en ritme, tipus de pla, ordre de plans dins d’una estructura ja escrita. • En un documental com “Flores para Antonio”: - Pot existir un guió inicial, però mai tan tancat ni precís com en ficció. - El rodatge i el material d’arxiu desborden el guió: passen coses no previstes, apareixen nous materials, històries laterals, troballes. - El muntatge es converteix en l’espai on es construeix de veritat la pel·lícula. El muntatge com a acte creatiu radical • El documental exigeix intuïció i automatismes creatius: - Com un pintor abstracte que sap que, en aquell punt del quadre, hi “demana” un traç negre o un vermell. - El muntador ha de sentir “què necessita la pel·lícula” a cada moment. • Tasques clau del muntatge documental: - Visionar centenars d’hores de material (arxiu públic i privat, rodatge nou, entrevistes…). - Criba: decidir què descartar encara que sigui bo. - Crear “caixetes mentals” i digitals amb imatges clau que poden ser importants més endavant. - Trobar el moment exacte per col·locar un pla perquè adquireixi tot el seu sentit emocional. Quan un pla encaixa “com si sempre hagués hagut de ser allà”, l’espectador rep una emoció profunda sense sentir-se manipulat. Arquitectura visual i recursos de “Flores para Antonio” Tipus de materials que combina • Material d’arxiu públic: - Fragments de televisions, noticiaris, programes d’entreteniment. - Aparicions de la família Flores com a figures mediàtiques. • Arxiu privat: - Gravacions domèstiques de la família. - Moments íntims, celebracions, moments de joc i música. • Fragments de pel·lícules: - Films on apareix Antonio, com a protagonista o com a personatge secundari. • Rodatge contemporani: - L’Alba avui: entrevistes, converses amb familiars, concerts, processos de treball. - Entrevistes amb familiars i amics (Sabina, germans, exdona, etc.). • Dibuixos animats: - Es parteix de dibuixos d’Antonio i es dona vida a aquestes imatges. - Serveixen per expressar allò inexplicable amb imatge real, especialment la lluita amb la droga. Escenes i imatges emblemàtiques 1. L’Alba nena cantant blues amb el pare • Antonio toca un blues senzill amb guitarra al sofà. • L’Alba petita improvisa la veu seguint el ritme del pare: - Es veu la intel·ligència musical d’Antonio, donant-li espai. - Es percep la connexió instintiva de l’Alba amb el temps i la música. • Moment d’una tendresa brutal i d’un valor documental incalculable. 2. El pla de la finestra • Es repeteix al llarg del film: de nit, una finestra; Antonio apareix des de la foscor i queda emmarcat com un quadre. • S’utilitza en moments de gran càrrega emocional. • Funciona com una imatge poètica que fa de pont entre el record i el fantasma. 3. El pla de l’Alba d’esquena amb les germanes • Les dues germanes li diuen a l’Alba: “És el moment, pregunta, pregunta.” • L’Alba, d’esquena a càmera, s’enfronta a 25 anys de preguntes no fetes. • La decisió de no mostrar-li la cara reforça: - La idea d’intimitat radical. - La sensació de fer-se forta davant la veritat. 4. Concerts com a eixos narratius • Concert d’homenatge a Lola Flores: - Antonio participa després d’una etapa de desintoxicació. - Ell diu que “ja està bé”, que està recuperat. - El film mostra la barreja de fragilitat i voluntat de renaixement. • Concert actual organitzat per Alba: - Acte col·lectiu d’homenatge a Antonio. - Hi participen músics i amics diversos. - Marca el tancament del procés de dol i l’afirmació de la seva pròpia veu. 5. Els dibuixos animats contra la droga • Dibuix d’un guerrer que lluita amb una espasa contra una massa negra (la droga). • El guerrer acaba autolesionant-se i es dissol en matèria negra. • És una alegoria explícita i potent de l’addicció d’Antonio i el seu final tràgic. Personatges i presències: la família Flores L’ombra de Lola Flores • Lola és una figura apabullant, carismàtica i omnipresent. • Directors i muntatge han hagut de vigilar que la seva personalitat no s’ho mengés tot: - Hi ha molt material d’arxiu de Lola. - Es podria haver convertit fàcilment en “la pel·lícula de la Lola”. • Es tria dosificar-la perquè el focus es mantingui en Antonio i Alba. La mare d’Alba (Ana Villa) i la gestió de límits • L’exdona d’Antonio (Ana Villa) apareix en entrevistes més fredes i convencionals visualment. • La impressió dels crítics és que el muntatge no li atorga el mateix pes que a altres testimonis. • S’explica que ha pogut intervenir també com a productora i marcar línies vermelles en el relat (especialment en la fase posterior de la relació i en la nova parella d’Antonio, la fotògrafa noruega Marian Nilsen). Pescaílla i altres figures • El Pescaílla apareix sovint en segon pla, gairebé sempre desdibuixat i sense protagonisme. • Es mostra més com a part de la “comitiva” familiar que no pas com a figura central. • Això reflecteix també el rol que, segons el relat, tenia dins aquell univers dominat per Lola i la seva descendència. L’eix central: Antonio i Alba • Antonio creix sota la influència massiva de la mare i lluita per generar una identitat pròpia: - S’allunya de la rumba i la cançó tradicional de la família per anar cap al rock. - Es percep un clar complex d’Èdip: adoració, dependència i necessitat de diferenciar-se de Lola. • Alba viu un doble recorregut: - De nena, marcada per la pèrdua sobtada i la impossibilitat de cantar. - D’adulta, inicia un procés conscient de revisió del pare, d’acceptació de la seva lluita amb la droga i de reconciliació amb el propi llegat. Muntatge, mètode i dificultats tècniques Dues anys de muntatge intensiu • El film ha trigat dos anys de muntatge, fet que indica la magnitud del projecte. • Muntatge a càrrec de Mamen Díaz i Alicia González Sanz, amb la implicació molt directa d’Isaqui i Helena en la selecció i l’estructura. • Part de la dificultat: el flux constant de nou material d’arxiu durant tot el procés. - Fins i tot a pocs dies de tancar el film van arribar “7 o 8 moments” nous que “calia posar com fos”. Del muntatge analògic al digital • Abans, amb cinema físic: - Es tallaven tires de pel·lícula, es penjaven en cistells amb claus segons tipus de pla i seqüència. - Es podia veure cada fotograma al trasllum i ordenar-lo manualment. • Ara, amb muntatge no lineal: - El programari només ordena en funció dels criteris humans. - En ficció, les claquetes (seqüència, pla, presa) permeten ordenar amb facilitat. - En documental, gran part del material no té aquesta estructura, és dispers i heterogeni. Estratègies d’organització en documental • Crear carpetes temàtiques i per tipus d’emoció o situació: concerts, infància, televisió, moments foscos, etc. • Batejar cada clip amb tres o quatre paraules clau que permetin recuperar-lo ràpid. • La memòria del muntador guarda una mena de catàleg: “aquell pla que em va impressionar tant per X”. El muntador necessita trobar ràpid el record visual que té al cap; si ha de perdre una hora obrint carpetes, el procés creatiu es talla. Dos mètodes de treball • Muntar llarg i retallar: - Es construeix la seqüència molt llarga al principi. - Després es va retallant i compactant fins a trobar la mesura justa. • Muntar directe a mida: - Es busca des del principi el ritme i la durada finals. - No es generen versions llargues intermitges. • En documental, ambdós mètodes són vàlids; cada equip desenvolupa el seu sistema propi. Comparacions, genealogia i complicitats Relació amb altres obres d’Isaqui Lacuesta • Esmenten “La leyenda del tiempo” com a precedent molt clar: - Allà, el jove Cheíto tampoc pot cantar després de la mort del pare. - Lacuesta explica que, en descobrir que Alba no podia cantar en morir el seu pare, va pensar: “estic fent La leyenda del tiempo una altra vegada”. - No ho buscava conscientment; és una autocita vital que li ve imposada per la realitat. • També es fa paral·lelisme amb “Segundo premio”: - Pel·lícula de ficció sobre el grup Los Planetas. - Comparteix amb “Flores para Antonio” l’interès pel moment de fractura vital i creativa. Diàleg amb el cinema de Carla Simón • Comparen l’arrencada de “Flores para Antonio” amb el cinema de Carla Simón (per exemple “Alcarràs”): - Punt de partida vinculat a una experiència familiar íntima. - Manera de filmar la realitat amb un esperit documental encara que formalment sigui ficció. Lacuesta vs. Albert Serra: dues maneres d’entendre l’autor • Es comenta una declaració d’Albert Serra afirmant que, a part d’ell, “el 99% del cinema espanyol no val res”. • Els locutors consideren que Serra no coneix prou el cinema de Lacuesta i que li resultaria interessant: - Tots dos treballen molt amb la intuïció i la llibertat formal. - Però Serra construeix un personatge públic d’“enfant terrible”, molt radical. - Lacuesta, en canvi, aposta per la col·laboració constant i la feina coral. Lacuesta és vist com un autor generós, que es nodreix de la gent amb qui treballa. Recepció pública i impacte emocional Èxit de públic i crítica • Informen que, en una setmana, el film ja ha recaptat 60.000 € a taquilla (dades de la distribuïdora Contracorriente). • Sales plenes o gairebé plenes (per exemple, sales 3 i 4 del Verdi, a Barcelona, funcionant en paral·lel). Reacció de l’audiència • Els locutors observen el públic sortint del cinema: - La gent surt tocada i emocionada. - És la sensació que la pel·lícula ha agradat a una gran majoria. • Comparen aquesta experiència amb la recepció d’altres documentals biogràfics (com el sobre Miquel Porter), assenyalant que en aquest cas Antonio i la família Flores tenen una popularitat molt més àmplia. El cinema com a teràpia • El film és terapèutic per: - Alba, que fa un procés de dol llargament ajornat. - Lacuesta i Molina, que exploren de nou la relació entre art i ferides familiars. - L’espectador, que viu una emoció intensa però lícita, no manipuladora. Per als locutors, el cinema es va inventar “per fer pel·lícules com aquesta”, que combinen veritat, forma i emoció profunda. Tancament del programa i notes finals • Expliquen que havien intentat convidar Isaqui Lacuesta i Helena Molina al programa, però que estaven immersos en un muntatge amb terminis molt estrictes i no han pogut assistir. • Es disculpen en nom seu i subratllen la bona disposició que tenien per venir. • Recorden que és l’últim programa de la temporada i aprofiten per: - Agrair la fidelitat dels oients a Ràdio Desvern i a Cinema sense condicions. - Desitjar bones festes de Nadal, Cap d’Any i Reis. - Recomanar anar al cinema en sala, reivindicant l’experiència col·lectiva. Idees clau de l’episodi Sobre “Flores para Antonio” • És una pel·lícula extraordinària, segons els locutors, que recomanen de manera obligatòria. • Pot emocionar tant qui coneix profundament la família Flores com qui hi entra “en blanc”. • Funciona alhora com a retrat familiar, carta d’amor filla-pare i estudi sobre addicció, fama i identitat. Sobre el documental com a gènere • El documental és cinema en majúscules, no un “gènere menor”. • El muntatge és l’espai on es decideix què és la pel·lícula. • La combinació de arxiu, rodatge nou, animació i dispositius formals poètics mostra fins on pot arribar el llenguatge documental.

  • 1h 3min

    Cinema sense condicions del 2/12/2025 — Dràcula, Bogònia i el poder del documental

    Context i to de l’episodi Programa Cinema sense condicions a Ràdio Desvern, edició de desembre, amb un to molt cinèfil i didàctic. Es combina recomanació de pel·lícules per festes amb una part més teòrica sobre diferències entre ficció i documental. Participants habituals (Pep com a conductor implícit, Jan Hernández i Anastasi), amb diàleg distès sobre generacions, gustos i maneres de veure cinema. 1. Generacions, qualitat i cinema (153–390) Diferències generacionals i recepció del cinema • Es comenta com l’opinió dels més joves (Jan) ajuda a contrastar la mirada de qui porta molts anys veient cinema. • S’utilitza la nova versió de Frankenstein (Netflix) com a exemple de pel·lícula que agrada tant a joves com a veterans. • Idea clau: quan una obra té molta qualitat, la bretxa generacional es redueix molt. "Una cosa bona sempre és apreciada per tothom en general" • També es reflexiona sobre el públic que no vol “pensar massa”: no és un tema d’edat, sinó d’actitud davant el cinema. 2. Dràcula: A Tale of Love (Luc Besson, 2024) (390–822) Banda sonora i context • El programa arrenca amb la banda sonora de Dràcula: A Tale of Love, composta per Danny Elfman, autor de més de 150 bandes sonores. • Es destaca la qualitat extraordinària de la música i es recomana escoltar-la a YouTube (banda sonora de Drácula de Luc Besson). El repte d’adaptar Bram Stoker avui • Recorden que la novel·la de Bram Stoker (1897) ha generat més de 100 adaptacions. • Comparen la nova versió amb grans referents: - Dràcula de Francis Ford Coppola (1992) - Nosferatu de Robert Eggers (2024) - Nosferatu de Werner Herzog - Les versions de la Hammer amb Christopher Lee • Idea central: intentar superar el Dràcula de Coppola és gairebé impossible; és considerat una obra mestra que va capturar “gairebé totes les essències” de la novel·la. Virtuts i problemes de la versió de Besson • Primera meitat: - Arrencada fabulosa: música, imatge, reconstrucció de combats. - A l’altura, en alguns moments, del Dràcula de Coppola. • Segona meitat: - Es detecta una caiguda notable: dispersió, recreació excessiva. - Gran treball en vestuari (candidat a Òscar), decorats i recreació d’ambients, però la narració es difumina. Canvis respecte la novel·la • Luc Besson fa una versió molt lliure: - Canvi de rols i personatges: Jonathan Harker ja no és un agent immobiliari que porta Dràcula a Londres. - Londres desapareix i és substituïda per París. - Harker es transforma en capellà, i diversos personatges tradicionals són reconfigurats. • Això pot inquietar l’espectador que coneix la història i espera reconèixer els equivalents clàssics. Veredicte • Malgrat els desequilibris, la consideren recomanable per aquestes festes: - Durada de 2h 09’ que no es fa pesada. - Molt atractiva en l’àmbit estètic i tècnic. • No posen notes, però la situen com a recomanació amb garanties d’èxit per a públic general. 3. Relació amb l’audiència: cap a un feedback actiu (822–908) • El programa s’apropa a la fi de la temporada de tardor-hivern i es planteja millorar la interacció amb l’audiència. • Proposta: crear una bústia d’opinions perquè els oients puguin: - Valorar les pel·lícules comentades. - Expressar acord o desacord. - Fer recomanacions. • Descarten, de moment, la interacció en directe (trucades, etc.) per evitar que el programa es converteixi en un “safareig impressionant”, però veuen viable recollir opinions i respondre-les al programa següent. 4. Bogònia (Yorgos Lanthimos) (936–1503) Perfil de Yorgos Lanthimos • Director grec amb un cinema independent molt personal: - Sovint combatiu i incorrecte. - Fuig de la “correcció” formal i temàtica. - Tot i moure’s en el marc del cinema independent, és encara més radical que la mitjana. • A parer del crític, és d’aquells directors que “no saben fer pel·lícules dolentes”: poden agradar més o menys, però mai deixen indiferent. Sinopsi de Bogònia Dos bojos conspiranoics segresten la poderosa presidenta d’una gran farmacèutica, convençuts que és un extraterrestre que ha vingut a destruir el planeta. • Punt de partida molt típic de Lanthimos: premisses extremes que semblen impossibles de resoldre, però que ell acaba articulant amb coherència. Recorregut de la seva filmografia Recorden diversos títols per situar el seu estil: • Etapa més marginal i de baix pressupost (a Grècia): - Canino - Alps • Salts de producció i consolidació internacional: - Langosta (The Lobster) - El sacrificio de un ciervo sagrado - A partir d’aquí ja es veu un salto tècnic important i més finançament. • Consolidació i reconeixement massiu: - La favorita: fascinant retrat històric de l’Anglaterra del s. XVII; una pel·lícula que barreja crítica social i sofisticació formal. - Pobres criatures (Poor Things): considerada pel crític la seva obra mestra, on concentra l’essència i brillantor del seu cinema. - Kind of Kindness: no arriba al nivell de Pobres criatures, però manté el llistó molt alt. Valoració de Bogònia • Definida com una pel·lícula “rodona”, que deixa coses obertes però: - És agosarada i contemporània. - Es pot llegir com un cinema del futur arrelat en problemes del present. • Lanthimos continua sent radical: les seves “fletxes” apunten sempre al poder, especialment al poder absurd que domina bona part del planeta. Interpretacions i repartiment • Treball en tàndem amb Emma Stone, companya creativa i productora de la pel·lícula. • Emma Stone: - Interpreta un paper descrit com “monumental”. - Comparada amb grans actors com el Robert De Niro de la seva època daurada (capacitat camaleònica extrema) o Charlotte Rampling en moments de plenitud. • Jesse Plemons: - Per al crític, és l’autèntic protagonista de la pel·lícula. - Fa una interpretació que considera digne d’Òscar. - Té un físic “especial”, una mica d’“actor estripat” que encaixa amb personatges marginals o excèntrics. • El to de Bogònia barreja: - Humor negre i corrosiu - Tragèdia i drama - Fort ancoratge amb la realitat social i política actual • Conclusió: Bogònia és una de les propostes més potents per aquestes festes per a espectadors que busquin cinema d’autor exigent i provocador. 5. Siempre es invierno (David Trueba, 2025) (1525–1920) Context i origen literari • Títol: Siempre es invierno (2025), de David Trueba, amb David Verdaguer, Isabel Renald i Amaia Salamanca. • Adaptació de la novel·la Blitz, tot i que el mateix Trueba havia dit que mai adaptaria una novel·la; fins i tot va negar drets a altres directors perquè la volia adaptar ell mateix. Recepció crítica i impressió personal • En general, la crítica publicada en diaris i revistes de cinema és bastant positiva. • L’analista del programa: - La recomana com a pel·lícula “que es deixa veure bé”. - Però subratlla que la novel·la és clarament superior. - Creu que Trueba es “traeix a si mateix” com a adaptador, prenent decisions que debiliten la força del llibre. Elements de guió i oportunisme cultural • El film incorpora un homenatge al 125è aniversari del naixement de Luis Buñuel, efemèride que el programa ha anat celebrant durant l’any. • Exemples d’aquest “oportunisme Trueba”: - En el mes d’abril (l’acció cobreix 12 mesos, de gener a gener), introdueix de cop la tamborrada del Divendres Sant a Calanda, davant de la casa de Buñuel. - Aquest episodi no existeix en la novel·la: s’afegeix al film per lligar-lo a Buñuel, amb un to una mica forçat. • L’autor juga sovint al “woddyallenisme”: - Diàlegs ràpids, acudits curts, ironia urbana. - David Verdaguer actua com el seu alter ego en pantalla, amb un posat molt ben adaptat al personatge. Valoració de fons • Positius: - Tècnicament molt ben feta. - Bona direcció de Verdaguer i repartiment solvent. - Argument sobre relacions amoroses entre generacions: joventut entorn dels 40 i maduresa entorn dels 60. • Negatius o dubtosos: - El crític “no s’acaba de creure” bona part del resum i el desenvolupament dramàtic. - Detecta tics de voler epatar (sorprendre) l’espectador que li resulten artificials. - En el tractament del sexe i les relacions, creu que algunes feministes es podran sentir molestes, tot i que Trueba barreja “una de cal i una d’arena”. • Conclusió: recomanada com a pel·lícula entretinguda i accessible, però amb reserves importants per qui conegui la novel·la original. 6. Valor sentimental (Sentimental Value, Joachim Trier, 2025) (1930–2170) Sinopsi i relacions familiars • Pel·lícula noruega de Joachim Trier, presentada a Cannes 2025. • Premissa: - Dues germanes, Nora i Agnès, es retroben amb el seu pare Gustav, un reconegut director de cinema. - Gustav ha estat poc present a la vida de les filles. - Agnès: casada, amb fill, vida aparentment “normal”. - Nora: actriu, vida més independent i més crítica amb el pare. • El conflicte s’encén quan el pare: - Els presenta un guió nou i vol que Nora el protagonitzi. - Nora reacciona amb un “ni de conya”. - Com a resposta, Gustav fitxa una actriu emergent de Hollywood (interpretada per Elle Fanning). • A partir d’aquí s’obren tensions familiars, gelos professionals i emocionals entre: - Pare i filles. - Les dues germanes. - Les germanes i la nova estrella vinguda d’Hollywood. L’univers de Joachim Trier • Considerat un director en clara pujada, amb un estil que barreja: - Influència bergmaniana (introspecció, conflictes existencials). - Amb tocs de la part més dramàtica i intel·lectual de Woody Allen. • Filmografia de referència que es menciona: - La pitjor persona del món (2021): molt celebrada internacionalment. - Oslo, 31 d’agost: pel·lícula de denúncia amb gran càrrega emocional. - Telma (2017): recordada amb especial afecte pel crític. - La tutoria (2024). Estil visual i interpretatiu • Cinema nòrdic d’autor, amb característiques típiques: - Posada en escena molt precisa i neta. - Fotografia cuidada i ús molt mesurat de la música. - Silencis llargs quan toca; ritme pausat però intens. • Repartiment: - Elle Fanning: estrella emergent de Hollywood dins de la ficció. - Renate Reinsve (citada com Renat Reinsbe): ja vista a La pitjor persona del món, considerada extraordinària i magnètica des del primer pla. - Inga Ibsdotter Lilleaas (anomenada Inga Its Daughter Lillers): l’altra filla, també molt sòlida, encara que més coneguda al context nòrdic. - Stellan Skarsgård (pare Gustav): rostre molt familiar al públic per sèries i films internacionals. Judici global • Valor sentimental es col·loca en un lloc preferent de recomanacions: - Cinema d’autor emocional, fi i profund. - Ideal per a espectadors que busquen drama familiar amb pes psicològic. 7. Ciudad sin sueño (Guillermo Galoé): documental sobre la perifèria (2170–2352) Tema i espai • Documental de Guillermo Galoé, rodat a la Cañada Real (extrarradi de Madrid), gran assentament informal. • Protagonistes: una família de ferrallers (aixaterrers) que viu de la recollida de ferralla. Xoc entre “progrés” i arrelament • El “progrés” urbanístic pretén eliminar el xabolisme, oferint als veïns pisos homogenis en blocs idèntics: - Mateixes façanes, mateix disseny: “no saps quin és el teu pis si no mires el número”. • La família no vol marxar: - No se senten bé “entre quatre parets”. - Tot i que als pisos hi ha llum, radiadors i calefacció, i a la xabola sovint s’han d’escalfar amb foc a terra. • Es planteja un conflicte profund entre identitat, llibertat i suposat benestar modern. Estil i actuacions • Tots els participants són no professionals, cosa que dona al film una: - Força i vigor extraordinaris. - Gran sensació de realisme. • Comenten que, tot i que hi ha guió i muntatge, aquests no es noten, fet que reforça la impressió de realitat immediata. • Destaquen el treball d’Antonio Fernández Eubarre, que interpreta Toni, un noi de 17 anys: - Considerat extraordinari per la seva capacitat de transmetre emoció i veritat. Recomanació • El crític defineix Ciudad sin sueño com un documental “extraordinari” i el recomana amb especial èmfasi, tant a l’oient com al company d’estudi. • El títol, aparentment estrany, cobra tot el sentit després de veure la pel·lícula, lligat a una ciutat on no acaba d’haver-hi espai per als somnis dels qui viuen als marges. 8. Avanç del proper programa: Flores para Antonio i el documental (2352–2557) Teaser de la setmana següent • Anuncien que el proper programa (últim de l’any) volen gravar una conversa amb: - Isaki Lacuesta - Elena Molina • Per parlar del documental Flores para Antonio, sobre la vida del músic Antonio Flores. • Això serveix de pont cap al tema teòric del dia: - Diferències (i similituds) entre el llenguatge de la ficció i el del documental. 9. Documental vs ficció: llenguatge, autoria i veritat (2557–3559) 9.1. Definicions bàsiques i confusions habituals • Proposen distingir entre: - Llargmetratge de ficció i llargmetratge documental (evitant dir que “les pel·lícules” són només les de ficció). - Documental vs reportatge: dos formats diferents. • El reportatge televisiu: - És informatiu i periodístic, vinculat a l’actualitat. - També té punts de vista, però està més mediatitzat per la línia editorial (dreta, esquerra, etc.). • El documental: - Té una mirada concreta d’autor (autoria clara). - Vol veure la realitat des d’una perspectiva personal, amb una tesi. - Pot moure emocions, sentiments i reflexions tant o més que una pel·lícula de ficció. 9.2. L’origen documental del cinema • Recorden que el cinema neix com a documental: - L’arribada del tren a l’estació dels Lumière. - La sortida dels obrers de la fàbrica. • En canvi, directors com Méliès o Segundo de Chomón representen la branca fantàstica i ficcional (posada en escena, trucs, històries inventades). • El cinema s’ha dividit històricament entre: - Lumière (realitat, registre). - Méliès (poesia, imaginació, ficció). 9.3. Veritat i ficció: fronteres difuses • Esmenten el director Lorenzo Soler, cineasta de lluita i testimoni social, que defensava que: Hi ha més ficció en molts documentals i més realitat en moltes pel·lícules de ficció. • Això vol dir que: - El documental no és un reflex “pur” i objectiu: hi ha selecció, muntatge, posada en escena encoberta. - Moltes pel·lícules de ficció (Roma città aperta, Paisà, Bienvenido, Mr. Marshall, etc.) funcionen com documents històrics clau. • Apareix la noció de docuficció o ficció-documental: - Obres que barregen elements documentals reals amb reconstruccions ficcionals. - Exemples: Rossellini, Roma città aperta; cinema neorealista; etc. 9.4. El cas d’Isaki Lacuesta • Isaki Lacuesta és vist com un autor en què documental i ficció es confonen: - La leyenda del tiempo (fort component documental). - Un año, una noche: ficció sobre els atemptats de París al Bataclan. • S’apunta que Lacuesta probablement negaria una separació clara entre documental i ficció en la seva obra. • Es compara l’experiència de veure: - Primer un documental francès sobre els fets del Bataclan. - Després la pel·lícula de Lacuesta. • Al cap de l’espectador, tots dos materials es barregen en una unitat, compartint: - Més o menys els mateixos espais de París. - Textura visual semblant (nit, llums blaves de la policia, daurats dels interiors, pols en suspensió...). • Destaquen un personatge real del documental: l’amo d’un restaurant on va morir la seva dona, que relata els fets al lloc dels fets. És un moment de potència emocional enorme. 9.5. Llenguatge cinematogràfic: el muntatge no canvia • Des de la perspectiva del muntador (Anastasi): El llenguatge cinematogràfic és el mateix en ficció i documental. • La diferència principal és en com s’estructura i com s’arriba al muntatge: En ficció • Normalment hi ha un guió previ complet: - Diàlegs escrits. - Escenes planificades. - Actors que han de dir determinades frases. • El muntatge s’ajusta a una estructura ja dissenyada, tot i que moltes decisions es prenen també a sala de muntatge. En documental • Sovint no hi ha un guió tancat abans de rodar (sobretot en el context més àcrata o de budget baix): - Pot haver-hi una guia, una escaleta, però el gruix de la “narració final” es construeix al muntatge. - A vegades, literalment, “el guió es fa al muntatge”. • Exemples personals: - Amb el director Pere Joan Ventura (recentment desaparegut), muntatges de documentals que duraven vuit mesos. - A mig procés es detectaven illes i fragments i es començava a escriure la tesi i estructura a partir del que el material suggeria. 9.6. La tesi: què vols explicar de veritat? • Tant en ficció com en documental, cal una tesi de fons: - No és només “la història d’un noi i una noia”, sinó què vols dir amb aquesta història (gelosia, desig, culpa, memòria, etc.). • En documental: - Surt molt de la “pulsió inicial” del director: per què el tema li importa. - Si no hi ha una tesi clara, el film corre el risc de quedar difús. 9.7. Diversitat de formes documentals • Dins del documental hi ha molts gèneres i maneres: • Segons la veu narrativa: - Documental amb veu en off clàssica que guia la història. - Documental centrat en un personatge conductor. - Documentals més corals, on diverses veus conformen el relat. • Segons el gènere dramàtic: - Documental-thriller (true crime, investigacions...) - Documentals de comèdia o amb molt humor. - Documentals de natura i animals (un gènere propi). • Exemple: el documental sobre el lleopard de les neus (Leopard de les neus): - Manté l’espectador una hora i vint sense mostrar gairebé l’animal. - Destaca la paciencia extrema del cineasta esperant una sola aparició real. - Demostra que el documental pot sostenir plans llargs i ritmes molt diferents del cinema de ficció. 9.8. Muntatge i ritme: ficció vs documental • En documentals de natura, un pla de la sabana pot durar dos minuts i mig amb una sola veu en off i música. • En ficció, en canvi, és molt rar mantenir un pla tan llarg sense que passi res rellevant. El ritme i les expectatives d’espectador canvien segons el gènere. 10. Cloenda (3559–3617) • Tanquen el programa recordant que el proper serà l’últim de l’any i esperen poder comptar amb: - Isaki Lacuesta - Elena Molina • Tema central previst: parlar de Flores para Antonio i aprofundir encara més en la reflexió sobre el cinema documental. • Després del comiat, la cinta de la ràdio passa a una falca de Càritas Sant Just i anuncis institucionals, i més tard a un altre programa musical (Just blues), ja fora de Cinema sense condicions.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 25/11/2025 — Sis mirades a Buñuel: surrealisme i crítica social

    Panorama general del programa En aquest episodi de Cinema sense condicions es dedica el segon especial al 125è aniversari del naixement de Luis Buñuel, centrant-se en sis obres clau de la seva filmografia. Les pel·lícules analitzades són: • Un chien andalou • L’Âge d’or (L’Aix d’Or) • Las Hurdes, Tierra sin pan • Nazarín • Ensayo de un crimen (La vida criminal de Archibaldo de la Cruz) • Le charme discret de la bourgeoisie (El discret encànt de la burgesia) El to del programa combina anàlisi cinematogràfica rigorosa, context històric i apunts personals dels locutors, mostrant com Buñuel evoluciona del surrealisme pur a una crítica social i moral cada cop més depurada, però sempre amb el seu segell provocador. 1. Introducció i context Presentació del programa i dels participants • El programa arrenca recordant que és el segon especial dedicat a Buñuel amb motiu del 125è aniversari del seu naixement a Calanda. • Es presenta l’escaleta: cada tertulià comentarà unes pel·lícules concretes, repartides de manera més o menys aleatòria. Intervenen: • Pep (conductor que presenta i comenta diverses pel·lícules) • Anastasi (analitza sobretot el vessant surrealista i psicoanalític) • Eduard (se centra en el documental i el context històric-social) Hi ha també un breu comentari d’actualitat (50 anys de la mort de Franco) i referències personals a setmanes intenses de festivals de cinema. Buñuel com a figura intel·lectual Es dibuixa un retrat de Luis Buñuel com a: • Intel·lectual complet: escriptor, crític de cinema, home de teatre, gran epistolar. • Cineasta-autor: de 32 pel·lícules, és guionista en 30, i el seu nom sempre apareix al capdavant dels crèdits quan treballa amb col·laboradors. • Gran lector: biblioteca de més de 1.000 volums a Mèxic, molt selecta. • Col·laboracions amb figures com Dalí, Julio Alejandro, Luis Alcoriza i, als últims anys, Jean-Claude Carrière, amb qui construeix una afinitat profunda i que escriu Mi último suspiro. "Nunca me ha gustado la belleza cinematográfica prefabricada" — Buñuel, a propòsit del volcà Popocatépetl També es recorda la seva obsessió pels tambors de Calanda, presents en diverses pel·lícules i posteriorment mitificats per la crítica, fins al punt que Buñuel acabà dient que estava "hasta la coronilla de los dichosos tambores". 2. Un chien andalou: naixement d’un cinema radical Característiques generals • Considerada sovint la primera pel·lícula de Buñuel, tot i ser un curtmetratge de 16 minuts (1929). • Guió escrit a quatre mans amb Salvador Dalí a París, en ple auge del surrealisme de Breton. • Classificada com a cinema de terror fantàstic i surrealista, és muda, tot i que Buñuel en farà després una versió musicada amb fragments de Tristan und Isolde. Estil i contingut • El film és una cadena d’imatges oníriques i delirants, sense continuïtat lògica: - L’icònic ull tallat per una navalla - Escenes eròtiques molt agosarades per a 1929 - Situacions absurdes que desafien el relat clàssic. • És un paradigma del surrealisme cinematogràfic i de la crítica a l’Església. • Es nota la influència de La interpretació dels somnis de Freud, que Buñuel coneix i integra en la construcció de desitjos, pulsions i imatges reprimides. Producció, restauració i recepció • Pressupost aproximat: 100.000 francs francesos. • El film és restaurat el 2003 per la Filmoteca Espanyola a partir del negatiu original i còpies en nitrat, i avui es pot veure fàcilment en línia. Importància dins la trajectòria • És el punt de partida del cinema bunyuelià: - Trencament del relat clàssic. - Fusió de somni i realitat. - Erotisme, violència simbòlica i atacs a la moral burgesa i religiosa. • Ja s’hi veu l’ofici adquirit com a ajudant de direcció i home de teatre abans de dirigir, amb un muntatge i una posada en escena molt conscients. 3. L’Âge d’or: el surrealisme a l’enèsima potència Continuïtat i salt endavant • Rodada pocs mesos després de Un chien andalou (oficialment un any), L’Âge d’or és considerada fins i tot més emblemàtica del surrealisme. • És la segona pel·lícula sonora rodada a França i la primera de la història del cinema que utilitza veu en off, una innovació formal decisiva. • És un llargmetratge d’uns 60 minuts, amb estructura i "cos" de pel·lícula completa. Imatges i seqüències clau La pel·lícula desplega una successió d’escenes aparentment incoherents però cohesionades pel segell bunyuelià: • Inici impactant amb escurçons, bisbes lligats a les roques del Cap de Creus i una escena sobre la fundació de Roma. • Eix central: la persecució d’un desig sexual impossible entre el protagonista i la dona estimada. Escenes destacades: • La festa al palau: - El protagonista, home de temperament fogós, dona una bufetada a la mare de la noia per una nimietat (unes gotes de licor). - El gest té un aire d’Hermanos Marx: absurd, violent i paròdic alhora. • L’escena del jardí (una de les més mítiques del cinema segons els tertulians): - Muntatge altern entre l’orquestra que toca i el joc eròtic entre els protagonistes. - La dona es queda als peus d’una estàtua, aferrant-se al dit gros del peu en una clara metàfora de fel·lació i de fetitxisme. - L’escena porta el desig a la seva expressió més extrema i surreal. • Posteriorment, l’estàtua adquireix un valor simbòlic encara més fort: - Quan el desig s’apaivaga, ell imagina la dona vella, hi ha una mena de moment platònic i de sublimació de l’amor. • Final sadia i blasfem: - Escena al castell de Silling (referència directa al Marquès de Sade). - Es narra una orgia amb joves, absolutament "fora de la llei" segons els estàndards actuals. - Apareix una figura que evoca clarament Jesucrist, sortint de l’escena orgiàstica, en una de les crítiques més dures a la moral cristiana. Producció, recepció i censura • Pressupost: al voltant d’1 milió de francs, finançats pels vescomtes de Noailles, aristòcrates escandalitzats posteriorment pel resultat. • Protagonitzada per Gaston Modot i Lya Lys, amb interpretacions molt potents. • Estrenada al Cinema Studio 28 de París, és requisada als sis dies per la policia per pressió de grups ultradretans. • Prohibida a França fins al 1980 i a Nova York fins al 1981; a Espanya, la censura es manté durant dècades. Significat dins la trajectòria • Consolidació de Buñuel com a nau nodrissa del surrealisme cinematogràfic. • Desenvolupament del tema central del programa: - El desig com a pulsió fonamental. - La crítica ferotge a la burgesia, l’Església i l’ordre establert. • Aporta recursos formals (veu en off, muntatge altern radical, barreja de gags i blasfèmia) que reapareixeran en la seva obra posterior. 4. Las Hurdes, Tierra sin pan: del surrealisme al realisme brutal Gènesi del projecte • Documental filmat el 1933 a la comarca de Las Hurdes (nord de Càceres, Extremadura), una de les zones més pobres i aïllades d’Espanya: fins al 1922 gairebé no se’n coneixia ni l’existència. • Buñuel hi viatja amb Ramon Acín, amic seu, aragonès i anarquista. • En una nit de borratxera a París, tots dos decideixen fer una pel·lícula sobre la misèria d’aquella regió. Finançament i llegenda • Ramon Acín promet finançar el film si li toca la loteria. • Uns mesos després realment li toca i li envia els diners a Buñuel. • Alguns autors malintencionats han suggerit que els diners provenien d’"expropiacions" anarquistes a bancs, però els tertulians ho qualifiquen de versió poc versemblant i ideològicament interessada. Format i versions sonores • Filmada com a reportatge mut, amb durada d’uns 29 minuts, reduïts després a uns 27 per la supressió de dos fragments. • Diverses etapes de sonorització: - Cartells explicatius escrits per Buñuel. - Versió francesa amb veu en off d’Abel Gance. - Versió en castellà posterior. - Versió més coneguda a partir de 1996, amb veu en off de Paco Rabal. Els tertulians recomanen veure-la sense so per apreciar tota la força de les imatges, que el comentari i la música tendeixen a suavitzar. Contingut i duresa de les imatges • S’encadenen plans sobre la vida extrema dels habitants de Las Hurdes: - Pobresa absoluta, malalties, manca d’infraestructures bàsiques. - Escena colpidora de l’enterrament d’una criatura. - Una nena malalta asseguda en una pedra al camí, sense possibilitat real d’ajuda. "Mi intención al realizar esta obra fue transcribir los hechos que me ofrecía la realidad de un modo objetivo, sin tratar de interpretarlos, y menos aún de inventar" — Buñuel, a Mi último suspiro Buñuel parla d’una "terrible poesia" i d’un film "fet amb amor", malgrat la seva duresa. Censura i polèmica • Des del primer passi privat al Palacio de la Prensa hi ha conflictes: - Discussió amb Gregorio Marañón, que acusa el film de demagògia perquè, segons ell, ja s’hi estaven fent millores. • Al llarg dels anys, el documental pateix atacs de censura i prohibicions de tot tipus, tant durant la República com després. Vigència • Avui continua sent una referència per a la crítica de la desigualtat estructural i la representació de la misèria al cinema. • Fins i tot en premsa recent es compara la seva censura amb la d’obres actuals, prova de la seva permanent actualitat. 5. Nazarín: fe, fracàs i humanisme Context i origen literari • Film de l’etapa mexicana de Buñuel (1958), situat a la part central d’aquest període. • Adaptació de la novel·la "Nazarín" de Benito Pérez Galdós, un dels tres textos galdosians que Buñuel porta al cinema (juntament amb Viridiana i Tristana). • Aquesta recurrència indica una afinitat profunda amb l’univers moral i social de Galdós. Sinopsi bàsica • A començament del segle XX, a Mèxic, un humil capellà rural (interpretat magistralment per Paco Rabal) comparteix el poc que té amb els pobres. • Una prostituta provoca un incendi; ell la protegeix, i també una altra dona que s’enamora d’ell i abandona el seu promès per seguir-lo. • Aquestes dones creuen que el pare Nazarín té poder de fer miracles, cosa que ell rebutja frontalment. • Per la pressió popular i l’escàndol, es veuen obligats a fugir a peu, iniciant un camí ple de vexacions, temptacions i proves. • Nazarín és assimilat simbòlicament a un nou Crist o a un nou Francesc d’Assís, però ell només vol fer el bé, no pas ser un sant. Producció, càsting i anècdotes • Buñuel tenia la història al cap durant deu anys, però no la volia rodar fins a trobar l’actor adequat. • Veient una pel·lícula de Gillo Pontecorvo interpretada per Paco Rabal, Buñuel exclama que ja té el seu Nazarín, i posa en marxa el projecte. • Guió de Buñuel i Julio Alejandro; fotografia de Gabriel Figueroa, un dels grans de la fotografia mexicana. Anècdota significativa: • Figueroa prepara un pla espectacular amb el Popocatépetl de fons. • Buñuel li fa girar la càmera 180 graus i rebutja el volcà, rematant-ho amb la frase sobre la "bellesa prefabricada" ja citada. • És tota una declaració de principis estètics. Temes i lectura crítica • Buñuel manté l’essència de Galdós però actualitza continguts: - Introdueix una vaga (tema absent un segle abans). - Afegeix una epidèmia de pesta, que serveix per confrontar la fe i la desesperació. - Inclou una escena inspirada en Diálogo entre un sacerdote y un moribundo de Sade, on es rebutja Déu. • Segons Octavio Paz, a Nazarín: "La imatge de Crist s’empetiteix mentre sorgeix amb força la de l’home." És a dir, el film desplaça el focus de la divinitat cap a la condició humana i la seva dignitat. El final de la pinya: humanisme pur Escena clau citada amb entusiasme: • Nazarín és portat com a pres per un guàrdia, després de molts avatars. • Una dona humil, amb un carro ple de fruita, veu la comitiva i demana si pot oferir-li alguna cosa. • El guàrdia accepta sempre que ell no hagi de pagar, i la dona li regala a Nazarín una pinya sencera. Això simbolitza: • La solidaritat entre iguals, entre humils. • L’ajuda desinteressada a un home corrent, no a una autoritat religiosa. • La substitució del "favor a l’Església" per la fraternitat humana. Els tertulians consideren aquesta escena extraordinària i commovedora, i expliquen que Buñuel la va descobrir quasi com una epifania durant el rodatge. Recepció i valoració • Nazarín és, segons Buñuel, la seva pel·lícula preferida de les 18 que va rodar a Mèxic. • A Cannes rep el Gran Premi del Cinema Internacional. • El director John Huston, també retirat a Mèxic, arriba a dir que és una obra mestra universal i confessa: "M’hagués agradat dirigir-la jo." 6. Ensayo de un crimen (La vida criminal de Archibaldo de la Cruz): desig, culpa i fetitxisme Plantejament i arrencada • Pel·lícula mexicana de 1955, que els tertulians destaquen com una de les més impactants i modernes de Buñuel. • El film comença durant la Revolució Mexicana: - El petit Archibaldo ("l’Archi") viu en una casa benestant. - Hi ha revoltes al carrer i trets que arriben fins a l’interior. • La seva institutriu mor d’un tret mentre mira per la finestra. • El nen associa la mort amb una caixa de música que sona en aquell moment: - Neix el lligam entre so, desig de mort i plaer. - Tot i que sap racionalment que no n’és el responsable, interioritza la idea que ell l’ha "matat" mentalment. La caixa de música i les navalles: aparició del thriller • La caixa de música esdevé l’leitmotiv de tota la pel·lícula: - És un objecte carregat de poder fetitxista. - Buñuel inaugura un recurs que després molts altres directors utilitzaran. • L’Archibaldo adult desenvolupa una obsessió homicida associada a la caixa i a una caixa de navalles marcada pels dies de la setmana: - "Avui és dijous, toca matar amb aquesta" — un ritual macabre i gairebé còmic a la vegada. • Tot plegat configura un thriller amb un to molt personal, que recorda i anticipa alhora recursos de directors com Hitchcock. Fetitxisme, dones i classe social • Archibaldo busca una "dona-objecte" que satisfaci la seva pulsió de matar més que no pas un desig sexual convencional. • Apareixen diverses dones de la burgesia mexicana dels anys 50: - Dones de bona família, amb amants, marits enganyats, matrimonis d’aparença respectable. • La pel·lícula retrata amb ironia aquest microcosmos burgès, alhora que explora les patologies del desig. Frases memorables: "Decente y pobre es peor que granuja y rico" — síntesi corrosiva de la moral social que Buñuel qüestiona Connexions cinèfiles i estructura • Els tertulians remarquen la modernitat del guió, amb girs constants i una construcció molt sòlida. • S’estableixen paral·lelismes amb films posteriors sobre pulsions i fetitxisme (com Bilbao de Bigas Luna) i amb Psicosi o Vertigo de Hitchcock: - No tant per copiar, sinó per compartir una mateixa obsessió pel desig desviat i per l’ús d’objectes (caixes, vasos de llet, espais simbòlics) com a motors dramàtics. • A diferència d’altres obres més fragmentàries, aquí Buñuel construeix una narrativa clàssica: - Introducció del trauma infantil. - Desenvolupament de la pulsió homicida. - Successió de trobades amb dones que activen o desactiven aquesta pulsió. - Desenllaç amb tots els girs propis d’un thriller. Els tertulians insisteixen que és una pel·lícula apassionant i molt vigent, que es pot llegir perfectament des de categories actuals (culpa, responsabilitat, desig, patologia). 7. Le charme discret de la bourgeoisie: la matriosca bunyueliana Un "resum" de Buñuel • Pel·lícula francesa de 1972 (102 minuts), una de les últimes de Buñuel, que els participants defineixen com una autèntica síntesi de la seva obra. • Estructura de "matriosca": situacions que es contenen unes dins les altres, somnis dins de somnis, relats que s’obren i mai es tanquen del tot. • Buñuel mateix dóna molta importància a la repetició sense desenllaç: seqüències que es multipliquen sense un final clar, reforçant la sensació d’absurd. Trencament de la narració clàssica • No hi ha plantejament–nus–desenllaç convencional. • Són episodis autònoms on un grup d’amics burgesos intenta sopar o dinar i sempre és interromput per motius absurds o grotescos: - Servei que falla o desapareix. - Situacions de guerra o emergència. - Somnis, records, fantasies que interrompen l’acció. • Les escenes podrien reordenar-se i la pel·lícula continuaria funcionant, perquè el "fil" argumental és deliberadament prim. Crítica social i institucions Buñuel hi desplega una crítica àcida a: • Gran burgesia: hipòcrita, narcotitzada pel ritus del menjar sofisticat. • Dictadures sud-americanes: - L’ambaixador de Miranda, país fictici, representa una dictadura que trafica amb cocaïna. • Església: - El monsenyor que fa de jardiner, després confessa un moribund, descobreix que aquest ha matat els seus pares i el mata d’un tret després de l’absolució. • Exèrcit i policia: - Escenes on la violència institucional apareix com quelcom quotidià i buit de sentit. • Classe serventa: - No idealitzada, també inclosa dins l’absurd social. Escenes i gags destacats • Les dones i el sergent: - Tres dones intenten prendre el te; s’hi acosta un sergent que els explica com va enverinar el seu pare per indicació de la mare difunta. - Un cop acaba el relat, es limita a acomiadar-se i marxar. - El cambrer no té te, ni cafè, i només pot oferir aigua: una reducció còmica de les expectatives burgeses. • Monsenyor jardiner–assassí: - El bisbe que vol treballar com a jardiner és cridat per donar l’extremunció a un home moribund. - En saber que és l’assassí dels seus pares, l’executa fredament després de confessar-lo. - L’escena condensa la hipocresia religiosa i la confusió entre justícia divina i venjança privada. • Infidelitat banalitzada: - L’ambaixador és sorprès al llit amb la dona del seu amic, però el marit accepta la situació amb una indiferència absurda. - Tot es dissol com si fos un malentès trivial. • Guerrillers mirandins: - L’existència de grups revolucionaris que volen atemptar contra l’ambaixador es tracta amb la mateixa lleugeresa que qualsevol altre gag. - La política i la violència queden reduïdes a episodis sense pes dramàtic especial. Somni, vigília i desig Buñuel condensa en aquesta pel·lícula una de les seves idees centrals: "El sueño y la vigilia se parecen demasiado. Por eso confundimos la realidad con lo que deseamos." La pel·lícula barreja constantment: • Escenes realistes. • Escenes on algú somia, i després descobreix que tot era un somni. • Escenes en què un somni conté un altre somni. El resultat és una sensació d’inestabilitat ontològica: l’espectador no sap mai del tot si el que veu és "real" dins del film o una projecció del desig o de la por d’algun personatge. Valoració global • Els tertulians la consideren una porta d’entrada privilegiada a Buñuel: - Resum de temes (burgesia, Església, desig, violència, absurd). - Resum de formes (somni, repetició, escenes autònomes, humor negre). • Recomanen especialment la seva visió per entendre el Buñuel madur sense haver de veure tota la filmografia. També es vincula la seva estructura a El manuscrito encontrado en Zaragoza, film que Buñuel admirava, amb històries que s’encadenen sense una continuïtat convencional. 8. Tancament del programa • El programa conclou amb la idea que aquestes sis pel·lícules només són una petita mostra de la riquesa de l’obra de Buñuel: - Conviden l’oient a veure la resta de la filmografia, especialment la vintena de títols que queden fora d’aquest especial. • Es remarca la vigència dels temes bunyuelians (desig, fe, hipocresia social, violència institucional) i la seva influència en directors posteriors. • Anuncien que el proper programa continuarà parlant de cinema, però donant per tancat el bloc dedicat al 125è aniversari de Buñuel. "L’ordre no és imprescindible: en Buñuel, el desordre genera una sensació de riquesa" — síntesi final del to del debat Els locutors s’acomiaden agraint l’escolta i deixant clar que Buñuel continua sent un cineasta essencial per entendre el cinema del segle XX i XXI.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 18/11/2025 — Buñuel a Calanda: museu, arxiu i vigència

    Context i estructura del programa • Programa Cinema sense condicions a Ràdio Desvern, dedicat íntegrament a Lluís Buñuel. • Emissió especial amb contingut principal: entrevista enregistrada a Calanda amb Jordi Xifrà, director del Centre Buñuel de Calanda, en motiu del 125è aniversari del naixement de Buñuel. • El programa combina: - Presentació a l’estudi - Àudio de la visita a Calanda - Tancament amb informació de projeccions i una breu anàlisi d’una escena de Viridiana. Presentació del programa i del viatge a Calanda Equip i to del programa • Presentació de l’equip del dia: Pep Armengol (conducció), Anastasi Rinos, Jan Hernández (control tècnic) i Eduard Amorós com a convidat. • Es destaca que és un programa diferent, sense la música inicial habitual vinculada a una pel·lícula. • Conversa distesa inicial sobre la setmana de cadascú, que ajuda a marcar el to proper i informal del programa. Context del desplaçament a Calanda • Recordatori que part de l’equip va viatjar a Calanda el 22 d’octubre, poble natal de Buñuel, conegut: - pels préssecs - pel Centre Buñuel de Calanda - i per la tamborrada de Divendres Sant. • Es remarca la bona acollida al centre per part de Jordi Xifrà, i el caràcter gairebé amistós de la trobada entre gent que estima l’obra de Buñuel. La tamborrada i la “rompida de l’hora” • Abans de l’entrevista s’explica la tamborrada de Calanda: - Dura unes 25 hores ininterrompudes. - Hi participa gent de totes les edats, organitzada en bandes de tambors de diferents mides. - El moment culminant és “la rompida de l’hora”, quan tots els tambors sonen alhora. • S’insisteix en el seu impacte sensorial: “Realment sentir-ho et posa la pell de gallina.” • L’àudio del programa fa sonar la rompida just abans d’entrar a l’entrevista enregistrada a Calanda. El Centre Buñuel de Calanda: origen, funció i recursos Presentació de Jordi Xifrà i del museu • L’entrevista arrenca des de Calanda, al Centre Buñuel de Calanda, celebrant el 125è aniversari del naixement de Buñuel (22 de febrer de 1900). • Es dona la benvinguda a Jordi Xifrà, director del centre, i es contextualitza: - Fundació Centro Buñuel de Calanda: primera fundació i primer museu del món dedicat a un director de cinema. - Creat l’any 2000, coincidint amb el centenari del naixement de Buñuel. Què ofereix el museu • No és un museu de “reliquiaris” (objectes personals), sinó un espai per viure l’experiència del cinema de Buñuel: - obsessions i temàtiques recurrents - relació amb la literatura - univers creatiu i simbòlic. • El museu és la gran atracció de la Fundació, però no l’única eina de difusió. Funcions de la Fundació • Objectius principals: - Preservar el patrimoni vinculat a Buñuel - Difondre la seva obra i el seu llegat - Promoure activitats culturals, acadèmiques i educatives al voltant del director. • L’edifici acull també: - l’oficina de turisme - un auditori per conferències, cursos i congressos. • Exemple d’activitat destacada: primer congrés d’una associació d’estudiadors de cinema universitaris espanyols, amb Buñuel com a tema central. Arxiu Buñuel i digitalització: un projecte clau Col·laboració amb la Filmoteca Espanyola • En arribar a la direcció, Xifrà va contactar la Filmoteca Espanyola per: - Restaurar pel·lícules pendents (especialment Las Hurdes) - Digitalitzar materials relacionats amb Buñuel. • Es destaca que França sovint ha anat per davant d’Espanya en la preservació de la seva obra i materials (Cinémathèque Française, Museu Fellini, etc.). El gran projecte: digitalització de l’Arxiu Buñuel • Xifrà considera prioritari i gairebé el seu “èxit personal” el projecte que “veurà la llum” a finals de novembre/principis de desembre: - Digitalització completa de l’Arxiu Buñuel conservat a la Filmoteca Espanyola. - Accés obert i consultable en línia per qualsevol investigador o interessat. Contingut de l’arxiu digitalitzat • No inclou les pel·lícules, però sí un volum molt ric de documents: - Guions (especialment guions de rodatge) d’aproximadament 30 de les 32 pel·lícules - Correspondència: cartes personals i professionals - Documents diversos (econòmics, invitacions a passis, etc.) - Fotografies fetes i conservades per Buñuel - Revistes i guions publicats (com els de Un perro andaluz a la revista Nuestro Cine). • Valor especial dels guions de rodatge: - Permeten comparar el guió literari inicial amb el que es roda finalment. - Mostren les anotacions manuscrites i els canvis que Buñuel introduïa durant la producció. “Crec que tota aquesta documentació [...] és un pas fonamental, almenys que s’alinea molt bé amb els objectius de la nostra fundació.” La biblioteca de Buñuel • S’ha escanejat la biblioteca personal de Buñuel a Mèxic (uns 1.200 volums): - Portades - Primeres pàgines - Pàgines amb subratllats i anotacions. • Importància: - Permet veure què llegia i com ho llegia (subratllats per fer La Vía Láctea, per exemple). - Hi apareixen: - Clàssics russos del XIX (Dostoievski, etc.) - Best-sellers i novel·les d’espionatge - Obres surrealistes amb dedicatòries personals - Llibres sobre terrorisme, mostrant les seves preocupacions polítiques. Facilitar la recerca • Fins ara l’arxiu era difícilment accessible: - Habitació tancada, calia despesa i tràmits presencials a Madrid. • Amb la digitalització, s’eliminen “pals a les rodes” per a la recerca i es potencia l’estudi internacional de Buñuel. Publicacions i recerca: llibres i revista Col·lecció de llibres “Lluís Buñol, Cine i Vanguardies” • Iniciativa de la Fundació coordinada per Xifrà. • Objectiu: - Difondre la recerca sobre Buñuel - Donar espai a nous investigadors - Recuperar llibres esgotats. • Enfocament no endogàmic: - No només Buñuel, sinó també cinema i avantguardes artístiques. • Fins ara: 23 títols, dels quals 15 dedicats directament a Buñuel. Revista “Buñoliana. Revista de cine, arte i vanguardies” • Revista acadèmica anual. • Ja disponibles gratuïtament en PDF els 4 primers números. • Percentatge aproximat: - 85–90 % d’articles sobre Buñuel - Resta sobre altres cineastes i moviments vinculats a les avantguardes. • Xifrà subratlla que anomenar-la només “revista sobre Buñuel” seria limitar massa el camp temàtic. Recepció acadèmica de Buñuel • Al món universitari internacional Buñuel és molt valorat, però a Espanya sovint hi ha més interès per altres autors. • Es menciona que a França es poden fer revistes anuals sobre autors concrets sense problema, mentre que aquí això seria més complicat. Buñuel i el món contemporani: vigència, jovent i educació Actualitzar Buñuel per a les noves generacions • El Centre vol connectar Buñuel amb el públic jove, especialment: - presentant Un perro andaluz com una experiència propera a l’humor visual i al llenguatge de les xarxes socials, - treballant-lo com a material pedagògic. • El cinema de Buñuel permet abordar temes actuals: - Violència de gènere (El bruto, Belle de jour, Ensayo de un crimen, El...) - Desnonaments i lloguers abusius (El bruto) - Miseria i desigualtat social (Los olvidados) Les pel·lícules poden esdevenir eines pedagògiques potents dins de currículums educatius, per exemple al govern d’Aragó. Resistència i desconeixement • Problemes detectats: - Desconeixement general de la etapa mexicana de Buñuel. - Prejudici que Buñuel és un cineasta “raro” i només “surrealista”. • Xifrà subratlla que Buñuel també fa cinema comercial dins la indústria mexicana, amb una posada en escena magistral. Vigència estilística • Les pel·lícules de Buñuel no envelleixen per: - l’univers personalíssim - la combinació de realisme i surrealisme - la capacitat d’emocionar i incomodar. • Les seves obres vanguardistes són molt més properes al consum audiovisual actual del jovent del que pot semblar. Finançament, estructura política i límits materials Estructura de la Fundació • La Fundació Centro Buñuel de Calanda és de dret públic i té un patronat bàsicament polític: - Ajuntament de Calanda - Diputació Provincial - Govern d’Aragó - Consell Comarcal - Caixa de crèdit (com a únic actor privat). Pressupost i límits • Pressupost anual aproximat: 35.000–40.000 €. • Totes les activitats depenen de subvencions justificades amb despesa prèvia. • Amb aquest pressupost: - Restaurar una sola pel·lícula ja seria massa car. - Cal prioritzar entre exposicions, llibres, activitats educatives i projectes d’arxiu. Separació de funcions amb el festival de cinema • Històricament, una part important dels diners anava al Festival de Cinema organitzat per l’Ajuntament. • Xifrà defensa separar clarament: - recursos del Centre Buñuel (museu, arxiu, recerca) - recursos del festival. Un petit “miracle cultural” • Malgrat els pocs recursos, Xifrà considera un miracle poder mantenir: - museu - digitalitzacions - col·leccions de llibres - revista acadèmica - activitats educatives i congressos. L’obra de Buñuel: etapes, influències i recepció Etapes principals de la filmografia • Repartiment generalitzat per l’equip: - Etapa francesa inicial (surrealisme clàssic: Un chien andalou, L’âge d’or) - Etapa mexicana (18 pel·lícules) - Pel·lícules espanyoles disperses en tres moments: Las Hurdes, Viridiana, Tristana. Xifrà i l’apreciació de les etapes • Personalment, Xifrà tria l’època mexicana com la més rica i diversa: - major densitat d’obres mestres - combinació de melodrama, crítica social i estil personal. • Comparteix admiració per: - Nazarín - Él - Los olvidados - El bruto i altres títols mexicans. • Reconeix també la singularitat de: - Viridiana com a punt de convergència - Tristana com a exemple de fusió galdosiana i bunyueliana - Pel·lícules franco-mexicanes com Así es la aurora o La muerte en este jardín. Direcció d’actors i star system • Buñuel tenia una gran capacitat de “vampiritzar” intèrprets: - Convertir Catherine Deneuve en una “orfaneta espanyola” a Tristana, anul·lant-ne l’aura de star francesa. - Fer servir actrius i actors de l’star system mexicà d’una forma que desnaturalitza la seva imatge pública. Influències, paral·lelismes i impossibilitat de còpia • Xifrà defensa que l’univers de Buñuel és tan personal que: - costa molt influir directament altres autors sense caure en la còpia pobra o la caricatura (ulls tallats, insectes, etc.). • Paral·lelismes importants: - Alfred Hitchcock: punts de contacte entre Él i Vertigo, i entre Marnie i el cinema bunyuelià. - John Huston i Luchino Visconti: grans adaptadors literaris que admiraven Buñuel, i eren admirats per ell. Es destaca que tots tres comparteixen una mateixa comprensió profunda del cinema com a art d’emocionar i d’organitzar la posada en escena. Orígens cinèfils de Buñuel • Buñuel descobreix el cinema a partir de “Las tres luces” (Lang), que el porta a voler dedicar-se-hi. • A París estudia amb Jean i Marie Epstein, que el marquen profundament. • Treballa de crític de cinema per a revistes com Gaceta Literaria i La Revue d’Art. • Admira especialment Buster Keaton (per damunt de Chaplin) i pel·lícules com La Passion de Jeanne d’Arc. Conservació i drets de les pel·lícules • Toda la filmografia de Buñuel ha estat editada i és trobable, encara que dispersa entre diverses distribuïdores. • Moltes pel·lícules es poden veure en plataformes digitals i fins i tot a YouTube. • Drets d’autor: - No entraran en domini públic fins a 80 anys després de la seva mort (encara en vigor uns quants decennis). Memòria local, arrelament i testimoni personal Buñuel i Calanda • Calanda (uns 4.000 habitants) és el poble natal de Buñuel, però el director hi va viure només de petit i després se’n va anar a Saragossa, Madrid i a l’exili. • Xifrà considera que per al poble: - Buñuel és una icona però amb poc arrelament vital. - Molta gent no el va conèixer personalment. • Tasca del Centre: - Fer pedagogia local (mestresses de casa, centres educatius). - Organitzar visites escolars al museu amb projeccions com Un perro andaluz i treball de recepció amb infants i joves. Un document fílmic excepcional • Pep explica un record personal de principis dels anys 70: - Viatge a Calanda per Setmana Santa amb càmera de Super 8. - Filma Buñuel caminant davant de casa seva i després la tamborrada i la “rompida de l’hora” des del balcó de casa de Buñuel, convidat pel mateix director. - A la casa hi eren Jacqueline Chaplin, Carlos Saura, Juan Luis Buñuel, entre d’altres. • Aquest metratge és un document únic de Buñuel a Calanda en plena Setmana Santa. • Xifrà mostra gran interès perquè el Centre pugui digitalitzar i conservar aquesta filmació. Retrat final de Buñuel: esperit, imatge i humor Imatges i documents que el simbolitzen • Xifrà tria com a pla icònic de Buñuel: - El primer pla de Tristana mirant la tomba del cardenal Tavera. - Hi veu concentrats: - la tensió entre mort i bellesa - la forma clàssica (pla fix, composició geomètrica perfecta) - i un missatge heterodox i pertorbador. • Hi relaciona també el famós tall de l’ull a Un chien andalou: - Un altre pla fix, gairebé lumier, on l’impacte està “tot dins del pla”. • Document emocional preferit del Centre: - Una primera edició del Manifest Surrealista de Breton, peça clau per entendre la seva formació intel·lectual. Com definir Buñuel • Si hagués de triar tres paraules, Xifrà proposa: - Humorista - Contradictori - Surrealista • Recorda que Buñuel, quan li van fer una pregunta semblant, es va definir com: - surrealista - realista - teològic. Buñuel i el món actual • Xifrà imagina que si Buñuel pogués veure el present diria: “Aneu a prendre pel sac.” • Segurament es tornaria “a la tomba” decebut per: - la sobrepoblació - la desinformació massiva - el terrorisme • També creu que, si fos viu, encara faria cinema: - No sabia ni volia fer una altra cosa. - Certament necessitaria productors valents com els que va tenir al final de la seva carrera (Silverman, etc.). Tancament del programa: Viridiana i homenatge continuat Anunci de projeccions • Es recorda als oients que l’endemà (19 de novembre, 22.30 h) BTV emetrà Viridiana en una còpia excel·lent. • Es recomana vivament no perdre-se-la. Anàlisi breu d’una escena de Viridiana • S’escolta un fragment de diàleg entre Viridiana, Jorge (Rabal) i Ramona, en una escena de cartes i música. • L’Anastasi comenta la famosa frase: “Mi prima Viridiana terminará por jugar al tute conmigo.” • Aspectes destacats: - De petit, ell recordava la frase d’una altra manera (“acabaré jugant al tute amb la meva primeta”), però la memòria col·lectiva sovint distorsiona el text real. - Inicialment l’escena al guió tenia un to més clarament sexual (apagar la llum, suggerir el que passava), però la censura franquista en va retallar el contingut. - Es creu que Rabal podria haver matisat la frase al rodatge, aprofitant la llibertat parcial d’interpretació que Buñuel donava als actors. • Paradoxa interessant: - De vegades la censura, involuntàriament, força solucions que resulten encara més suggeridores i cineastes com Buñuel saben convertir la limitació en potència expressiva. Avanç del següent programa • Es tanca anunciant que el proper programa es dedicarà a: - 6 pel·lícules considerades obres mestres de Buñuel - amb 10 minuts per cadascuna, com a segona part de l’homenatge pel 125è aniversari. • Es remarca la voluntat de fer un homenatge en dos capítols a un creador que abasta molt més que el cinema. Cloenda amb les veus de Pep, Anastasi i Eduard, acomiadant-se fins dimarts vinent.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 11/11/2025 — Greenaway i El contracte del dibuixant; L'Alternativa

    Resum general de l’episodi Cinema sense condicions dedica el programa a una anàlisi profunda de Peter Greenaway i, especialment, d’El contracte del dibuixant, amb una mirada a la seva trajectòria, els recursos formals, la música de Michael Nyman i el context històric. També s’hi incorpora la presentació del Festival de Cinema Independent de Barcelona, L’Alternativa, al CCCB, i es tanca anunciant un doble especial dedicat a Luis Buñuel. Obertura i recomanació • Breu anècdota personal del presentador i conversa amb els col·laboradors. • Recomanació exprés: les dues pel·lícules de “Dune” disponibles a Netflix. Peter Greenaway i “El contracte del dibuixant” Trajectòria i mirada d’autor • Greenaway és presentat com un artista total: pintor, escriptor, muntador, documentalista i director, amb una filmografia que abraça ficció, sèries, documentals i curtmetratges. • Repàs de títols clau: The Falls, Zoo, El ventre de l’arquitecte, Drowning by Numbers, The Cook, the Thief, His Wife & Her Lover, Prospero’s Books, The Pillow Book, Ronda de nit, Eisenstein in Guanajuato, Walking to Paris. • Influències pictòriques recurrents: Rembrandt, Caravaggio, Vermeer i el món de l’art com a eix central. Música i sinopsi del film • Banda sonora de Michael Nyman, inspirada en el barroc d’Henry Purcell, adaptada amb un estil minimalista que es fon amb el muntatge i la imatge. • Sinopsi: un dibuixant accepta un contracte amb la Sra. Herbert per fer 12 dibuixos de la finca a canvi d’honoraris, manutenció i favors sexuals; el contracte esdevé motor dramàtic i, del to de comèdia inicial, el film vira cap a un thriller ple de pistes (i pistes falses) a l’estil Agatha Christie. "El contracte el van signar les dues parts i només el poden trencar les dues parts." Llenguatge visual i recursos de posada en escena • Ús conceptual de marcs i quadrícules per “dibuixar el que veus”; el marc a l’escena guia la composició i la mirada de l’espectador. • Antecedent del seu picture-in-picture: imatge dins la imatge com a eina narrativa i de composició, sempre integrada amb elegància i sentit. • Simetria, geometria i plans-escena: encuadraments rigorosos, moviment escènic que respecta la composició i un ritme visual que reforça el discurs estètic. Narrativa, poder i girs de rol • El dibuixant passa de l’autoritat prepotent a víctima del seu entorn; l’art s’explora com a instrument de poder (tant de qui encarrega com de qui crea). • Erotisme nu i explícit integrat sense morbositat, amb tensió de classe i gènere en les relacions. Símbols i dispositius • L’estàtua com a testimoni “invisible” pels personatges però visible per a l’espectador; actua com a guia de lectura (amb pistes certes i enganyoses). • La innocència del nen és l’única mirada, amb l’espectador, capaç de “veure” l’estàtua. • Principi ètic i estètic: "Dibuixar el que veus i no el que coneixes." Context històric i producció • Acció situada el 1694 (instauració de Guillem III, creació del Banc d’Anglaterra i restitució del dret de propietat de la dona), reforçant lectura política i de gènere. • Localització clau a Groombridge (Kent); rodatge en 8 setmanes i estratègia de continuïtat lumínica filmant cada angle a les mateixes hores. Música i procés creatiu de Nyman • Nyman arriba al projecte des d’una exploració de música antiga i la fusió amb codis contemporanis: repetició, sèries i variacions com a base del teixit musical. Accés a la pel·lícula • Dificultat d’accés en plataformes legals a l’Estat; alternatives: Filmoteca, biblioteques municipals i edicions físiques de col·leccionista; en línia, qualitat variable. Festival de Cinema Independent de Barcelona – L’Alternativa (CCCB) Panorama del festival • Presentació de la 32a edició al CCCB: secció oficial (llargs, curts, nacionals), seccions paral·leles i un Hall amb activitats gratuïtes. • Eix temàtic: el cos (cos extès, pròpi, alteritat, participació). • Activitats: masterclasses (Theo Anthony, Lizzie Borden, Lois Patiño, Elena López Riera), tallers familiars, espai professional (desenvolupament, distribució, finançament, fiscalitat, internacionalització i marc legal). • Seus: principal al CCCB i subseus com el Maldà i la Filmoteca. • Calendari: del 13 al 23 de novembre. Properament: especial Luis Buñuel • Dos programes d’homenatge pel 125è aniversari del seu naixement. • Conversa des del Centre Buñuel de Calanda i sessió coral sobre sis pel·lícules de Buñuel amb col·laboradors habituals.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 28/10/2025 — El Guateque, Buñuel i Panahi: crítiques i agenda

    Context i veus Programa: Cinema sense condicions a Ràdio Desvern. Conduït per Pep Bermengol amb el Jan i l’Anastasi. "És un divertiment... és un clàssic" — sobre El Guateque Tema central: El Guateque (The Party, 1968) Per què avui? • Després de setmanes més serioses, trien una comèdia icònica per tancar octubre amb to distès. Clau de la comèdia • Anàlisi del personatge de Peter Sellers (Hrundi V. Bakshi) i el mític “cambrer borratxo” (Stephen Franken), amb gags recurrents i gestuals a l’estil Jacques Tati (Monsieur Hulot). • Estructura com de fals pla seqüència: plans oberts, transicions guiades per la música de Henry Mancini i una festa coral on “tothom té el seu moment” (inclòs un cameo fugaç de Peter Falk). • Escenes memorables: la del “pollastre” al sopar i la gran escuma final, resoltes amb posada en escena mil·limetrada i timing còmic impecable. • Lectura meta: ironia suau sobre la indústria de Hollywood (productors, aspirants, oportunismes a la festa). Valoració • Humor encara efectiu en molts gags, alguns ritmes avui se senten més lents, però el conjunt “entra sol”. • Nota orientativa: 8–9/10; clàssic imprescindible de Blake Edwards. Blake Edwards en perspectiva • Repàs a la trajectòria: de “Desayuno con Diamantes” a “Días de vino y rosas”, la nissaga de “La Pantera Rosa”, “Qué hiciste en la guerra, papá?”, “10 (la mujer perfecta)”, “Victor o Victoria”, “Cita a ciegas”… • Reconeixement tardà: sense Òscars competitius; honorífic el 2004. Música i to • Obertura amb Claudine Longet cantant “Nothing to Lose” (de The Party); comparació del seu to melancòlic amb Carla Bruni i ressons de balades de Joan Baez. Agenda especial: Lluís Buñuel Viatge a Calanda i programes monogràfics • Anuncien dos especials: 18 i 25 de novembre dedicats a Lluís Buñuel. • 1r programa: entrevista de “Cinema sense condicions” a Jordi Xifrà (director del Centre Buñuel de Calanda) repassant 125 anys i el paper del centre. • 2n programa: comentari de 6 pel·lícules representatives de les tres etapes (espanyola, mexicana, francesa, amb focus en el treball amb Jean‑Claude Carrière). Crítiques de novetat Los Domingos (Alauda Ruiz de Azúa) • Sinopsi: Ainara (18) anuncia a la família que entrarà en un convent de clausura; xoc familiar, debat fe vs. llibertat personal. • To i posició: direcció percebuda com a neutral; bones formes (fotografia, muntatge), interpretacions discretes; no prioritària per l’equip. • Context: guardonada amb la Concha d’Or a Donosti, però el programa es mostra escèptic amb l’entitat del relat. Un simple accidente (Jafar Panahi) • Palma d’Or (Canes). Arrencada mínima: una topada nocturna amb el cotxe porta una família a un taller on el protagonista reconeix el seu torturador. • Eixos: dilema moral entre venjança i humanitat; composició austera, fuera de campo culminant amb un final d’alt impacte sonor i ètic. • Recomanació: imprescindible. Tertúlia inicial i projectes Recomanació sèrie • El Jan comenta “Lupin” (Netflix): ritme àgil, engrescadora des del primer capítol. Projecte de l’Anastasi • Preproducció d’un documental (amb peces en realitat virtual) sobre els terratrèmols del s. XV a Catalunya; actualitzacions properes. Aula de cinema: el muntatge amb Joan Marimón Homenatge i idees clau • Lectura i comentari d’idees de Joan Marimón (muntador i teòric): el muntatge com a pilar vertebrador entre guió, rodatge i postproducció. • Conceptes: la narració necessita una instància relatora; versemblança = espai + temps + personatges + ús del llenguatge audiovisual; corbes d’interès i anàlisi fina de seqüències. Avanç i cloenda • Avanç: “Estrany riu” (òpera prima catalana ambientada al Danubi) per a la setmana vinent. • Teaser final: pròxima xerrada sobre Bilbao de Bigas Luna.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 21/10/2025 — Taviani i La nit de Sant Llorenç, Eggar, Sitges, Murch

    Panorama de l’episodi Programa coral i sense condicions amb tres blocs principals: trajectòria i anàlisi dels germans Taviani (focus en La nit de Sant Llorenç), homenatge a Samantha Eggar a propòsit de The Collector (1965), i palmarès recent del Festival de Sitges. Es tanca amb l’“Aula de cinema” dedicada a Walter Murch i la seva regla de sis del muntatge. "Cinema sense condicions." Temes principals • Germans Taviani: context biogràfic, compromís polític, filmografia i lectura humanista-poètica de La nit de Sant Llorenç (1982). • Homenatge a Samantha Eggar: record de la seva interpretació a The Collector i ecos en altres autors. • Festival de Sitges: repàs del palmarès i tendències (fantàstic/terror, presència asiàtica, repartiments corals). • Aula de cinema: les 6 regles de Walter Murch i aprofundiment en el centre d’atenció, la profunditat i la composició. • Apunts i anècdotes: Toscana, Siena i Cafè Siena; apunt futbolístic del Barça. Germans Taviani i La nit de Sant Llorenç Context i trajectòria • Paolo i Vittorio Taviani (San Miniato; formació a Pisa) es declaren hereus de Rossellini —l’impacte de Paisà els porta al cinema. • Primeres obres: documental per ENI, "L’Italia non è un paese povero" (1960), censurat; recuperat íntegre el 1999 per Tinto Brass. • Línia combativa i d’esquerres: de Un uomo da bruciare (1962) a Sotto il segno dello scorpione (1969), passant per Sovversivi (1967). • Èxits clau: Padre Padrone (Palma d’Or, 1977) i La notte di San Lorenzo (1982). Després: Kaos (1984, Pirandello) i Good Morning, Babilonia (1987). • Reconeixement: David di Donatello a la trajectòria (1983). Estil i posada en escena a La nit de Sant Llorenç • Context: Toscana, estiu de 1944, retirada nazi i avanç aliat; relat en veu en off d’una dona que rememora la seva infància. • Estètica: planificació valenta (grans primers plans), lluminositat progressiva, barreja de realisme i fabulació poètica. • Humanisme neorealista: respecte pels personatges, coralitat (el grup com a pinya), i empatia amb els camperols. Seqüències i símbols destacats • Mutació cromàtica: la comunitat viatja de nit vestida de negre; amb el dia, es treuen les jaquetes i “apareix el color” → símbol d’esperança. • Èxode i blat: camins entre camps de blat que rimen al llarg del viatge; ecos bíblics d’un poble en trànsit. • Cràter-olla: refugi coral sota bombardeig que reforça la idea de comunitat. • Claus del retorn: muntatge rítmic mostrant les claus de casa —memòria material d’allò abandonat. • Llicència romana: aparició d’una centúria romana i imatge icònica d’un home travessat per deu llances —potència plàstica i muntatge el·líptic. • Pregària infantil com a escut: "Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desemparis ni de nit ni de dia." – La nena la repeteix com a protecció; retorna al final transmesa a un nadó. • Noms i identitats: el nom Giovanni com a testimoni d’amor i dol; els joves juguen a canviar-se els noms per protegir-se i resignificar-se. • Escena d’amor tardana: amb H. Antonutti i M. Lozano, filmada amb tacte i dignitat, revelant la bellesa interna. • El toll: trepitjar un toll descalç com a retorn a la infantesa —epíleg líric. Lectures i comparacions • Erice: memòria i mirada infantil (contingut vs. extraversió italiana). • Angelopoulos: sensació de temps suspès i historicitat poètica. • Missatge: humanisme contra la barbàrie; la guerra cos-a-cos mostrada amb cruesa i compassió. • On veure-la: Filmin. Homenatge a Samantha Eggar (1939–2025) • Record a Samantha Eggar, protagonista de The Collector (1965, William Wyler), amb premi a Canes i Globus d’Or. • Sinopsi breu: un jove tímid i trastornat segresta una noia, creient que l’amor s’imposarà amb el temps; metàfora del col·leccionisme (papallones/persones). • Carrera amb alts i baixos: de Doctor Dolittle (1967) a Chromosome 3 (1979, Cronenberg) i televisió; sempre perdura la força del seu paper a The Collector. • Ecos i influències: Bigas Luna (Bilbao), Peeping Tom, i referències al Silenci dels anyells per la imatge del col·leccionista. Festival de Sitges: palmarès i tendències • Millor pel·lícula: L’arxermenastre lletja (Emily Bridgesfeldt). • Premi Especial del Jurat (ex aequo): El furiós (Kenji Tanigaki) i Obsessió (Carrie Barker). • Direcció: Park Chan-… • Interpretació masculina: repartiment de La plaga. • Interpretació femenina: Rose Byrne (Si pogués et donaria una puntada de pèl). • Guió: Un fantasma útil (Consti que bun bun xa xoc). • Música: Yasutaka Nakataka i Suhei Aminori (Èxit guió 8). • Efectes: Teneli Chocke i François Dage ner (Honey Bunge). • Crítica (ex aequo): La vida de Chuck i Reflection in a Dead Diamond. • Tendències: predomini asiàtic, repartiments corals, gran afluència de públic i projeccions internacionals. Aula de cinema: les 6 regles de Walter Murch i més enllà Les 6 regles (ordenades per importància) • 1) Emoció: el tall ha de privilegiar el que sent l’espectador. • 2) Història: cada decisió ha d’empènyer el relat endavant. • 3) Ritme: respectar la respiració del pla i la cadència musical. • 4) Direcció de la mirada: cap on miren personatge i espectador. • 5) Pla bidimensional: coherència gràfica, eix, lectures esquerra/dreta. • 6) Espai tridimensional: continuïtat espai-temps versemblant (o el·lipsi explícita). Centre d’atenció i muntatge intern • El centre d’atenció és dinàmic i es desplaça (mans/rostre/peus, objectes). Els talls han de potenciar aquesta coreografia visual. • Profunditat de camp i desenfoc com a eines expressives (estètiques canviants, decisions “polítiques”). • Composició i terços: herència pictòrica adaptada al moviment (Antonioni, espais i tensions al quadre). Altres moments • Toscana i Siena: evocació del Palio i menció afectuosa al Cafè Siena (Sant Just d’Esvern) com a pont sensorial amb l’episodi. • Apunt esportiu: Barça golejant a Montjuïc amb to distès entre blocs.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 14/10/2025 — Batalla d’Argel, Keaton i 'One Battle After Another'

    Visió general Programa centrat en tres eixos: anàlisi profunda de La batalla d’Argel, homenatge a Diane Keaton i crítica entusiasta de One Battle After Another de Paul Thomas Anderson. Conversa àgil, documentada i matisada, amb connexions històriques i cinematogràfiques. La batalla d’Argel (Gillo Pontecorvo) Context i mirada • Film clau sobre la guerra d’independència d’Algèria (1954–1962), amb una posada en escena que combina realisme quasi documental i dramatització rigorosa. • Pontecorvo, militant antifeixista i d’idees d’esquerres, filma des d’una perspectiva humanista: empatitza amb el poble però manté una dialèctica constant entre insurgència i repressió. • Música d’Ennio Morricone; només Jean Martin (coronel Mathieu) és actor professional: la resta, no professionals, amplifiquen l’efecte de veritat. Clau del film i temes • Estructura d’acció que “respira”: alterna set pieces de tensió amb pauses reflexives que fan avançar la comprensió política i emocional. • Retrat metòdic de l’estratègia urbana del FLN (cèl·lules, compartimentació, atemptats, vaga general) i de la resposta francesa (intel·ligència, tortura, control mediàtic). • El film mostra la complexitat moral: comprensió del deure militar vs. legitimitat de l’alliberament nacional. • Escenes icòniques: el paper central de les dones en l’estratègia; el poble com a protagonista coral; la seqüència del cloixard i la reacció de la ciutat benestant; el focus a la Casba. "Si no hi ha tortura, no hi ha informació" — fredor operativa del coronel. "Necessitem que la premsa estigui al nostre favor" — control del relat com a arma. Metàfora de l’atènia: fins que no se’n talla el cap, el cos es reprodueix — lectura sobre jerarquies insurgents. Tècnica i forma • Blanc i negre, càmera de carrer i muntatge nítid i jerarquitzat: la confusió “es veu” però s’entén. • Sensació de documental però és ficció extremadament versemblant. • Equilibri entre masses i individualitats: el carisma d’Ali La Pointe i la intel·ligència del “mentor” estratega dialoguen amb el dispositiu coral. Actualitat i ecos • Parallels amb Bataclan i Barcelona (2017): la lògica de la guerrilla urbana persisteix. • Contextualització del 1966 com gran collita cinematogràfica (Bresson, Godard, Bergman, Antonioni, Leone, Tarkovski, Menzel, Penn...). • Influències i diàlegs: Nuit et Brouillard, Senderos de gloria, The War Game, Z, Le chagrin et la pitié, Shoah, fins a The Zone of Interest i Civil War. • Recepció: prohibida a França durant anys; trauma colonial encara sensible. • On veure-la: Filmin. Homenatge a Diane Keaton Vida i trajectòria • Diane Keaton (1946–2025): icona del cinema nord-americà; Òscar per Annie Hall. Relacions creatives i vitals amb Woody Allen, Warren Beatty i Al Pacino. Papers destacats • Trilogia d’El padrí; Manhattan; Interiors; Reds; Buscando al señor Goodbar; comèdies posteriors més irregulars però populars. Perfil • Actriu de presència magnètica i timing còmic/dramàtic impecable; també fotògrafa, ocasionalment cantant, i amb esperit independent. Record musical: Rhapsody in Blue (Gershwin) de la banda sonora de Manhattan. One Battle After Another (Paul Thomas Anderson) Visió general • Crítica fervorosa: possible pel·lícula de la dècada. Durada 162’ que “vola”. • To de thriller amb humor negre per colar un discurs antiautoritari i d’esquerres en clau de cinema gran públic. • Presència intertextual: el film inclou fragments de La batalla d’Argel; una obra “nina russa” plena d’ecos. Escriptura, ritme i tècnica • Guió depurat i respiració narrativa exemplar (pauses i esclats d’acció). Muntatge de precisió. Música de Jonny Greenwood en estat de gràcia. • Múscul de producció (pressupost alt) posat al servei de la idea, sense anul·lar l’autoria. Interpretacions • Leonardo DiCaprio: moments minimalistes d’una veritat desarmant (escenes amb la filla). • Sean Penn: antagonista amb autoritat amenaçadora. • Benicio del Toro: gir de registre cap a un mentor espiritual carismàtic i empàtic. Trama (sense espòilers) • El grup insurgent French 75 (ressons d’esquerres europees 70s) i el segrest de la filla del protagonista activen el motor emocional i polític. Ecos i ressonàncies • Comparatives: Killers of the Flower Moon, Crash, Hijos de los hombres, Amores perros, Babel, The Chase, Once Upon a Time in Hollywood, els Coen (The Big Lebowski), Ari Aster. • Temes: utopia, organització, mitjans i poder, violència i responsabilitat privada/pública.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 7/10/2025 — Pulp, Donostia i Romeria: debat i novetats

    Presentació i to del programa • Programa obert amb música i lema del show. Ambient relaxat i col·loquial, amb l’equip habitual. "Cinema sense condicions" Pulp: Vida, Mort i Supermercats (Florian Habicht, 2014) Clau del documental i del tema musical • Arrenca amb “Common People” de Pulp i una lectura parcial de la lletra (en castellà) per il·lustrar el seu to social i irònic. • El documental retrata el concert de retorn a Sheffield (Motorpoint Arena, 2012) i fa un mosaic humà de la ciutat: gent gran que coneixia Jarvis Cocker dels inicis, joves a la porta del concert, i escenes domèstiques i de mercat. Idees principals • Naturalitat i frescor com a eix: el film evita el divisme i posa el focus en la comunitat i els fans. • Sheffield com a espai social: ciutat obrera, poc idealitzada, presentada amb honestedat. • Alternança entre concert i retrat social; ús de testimonis quotidians per fer un assaig social més enllà del típic documental musical. • Disponible a Filmin, durada 1h26, valoració 8.3. Palmarès del Festival de Sant Sebastià (73a edició) • Conxa d’Or: Los domingos, d’Alauda Ruiz de Azúa (també Premi FIPRESCI). • Conxa de Plata (Interpretació protagonista): José Ramón Soroiz per Mas Palomas. • Premi Especial del Jurat: Històries de la Bona Vall, de José Luis Guerin (film més premiat; estrena prevista al novembre). • Conxa de Plata (Direcció): Joachim Lafosse per 6 dies de primavera (també guió amb Chloé D... i Pa... Ismael). • Interpretació de repartiment: Camila Plat per Betlem. • Fotografia: Pau Esteve Birba per Tigres. • Nous Directors: Emilie Talun per Mike Loes. • Horizons Llatins: La Torre de Gel, de Lucille Hatzmzima-Libovitch. • Premi del Públic: La veu de Hind, de Kaouther Ben Hania. • Premi Joventut: La misteriosa mirada del flamenc, de Diego Céspedes. Debat a dues veus: Romeria (Carla Simón, 2025) "Jo vaig al cinema absolutament nu i en blanc... Sense condicions prèvies." Visió crítica (en contra) • Pel·lícula percebuda com autocomplaent i poc crítica amb un passat complex; prioritzaria l’aplaudiment sentimental a l’afrontament de veritats incòmodes. • Hibridació memòria/història que difumina la veracitat: no sempre queda clar què és record i què és realitat. • Crítiques tècniques: direcció d’actors (no professionals), guió, fotografia i sobretot so/dicció; es perd fins a un ~20% de diàlegs. • Se li retreu idealització dels pares i una mirada naturalista que evita la duresa del context. Visió favorable (a favor) • Trilogia coherent: infantesa (Estiu 1993) → comunitat materna (Alcarràs) → orígens paterns (Romeria). • Ús personal de memòria i pas del temps, amb textures (Super 8, vídeo) per crear un teixit de record que busca complicitat emocional però evita el “segrest emocional”. • Defensa del treball amb actors no professionals i del radar local (arrelament territorial) malgrat la formació internacional; reconeixement internacional sostingut. • El so problemàtic s’atribueix més a mescla i/o calibratge de sales que no al rodatge de so directe. Ètica i recepció: obra vs. autor, MeToo • Debat general sobre separar obra i persona (exemples: Picasso, Polanski) i fins on cal revisar el passat amb valors presents. "L’obra és l’obra, la persona és la persona." • Contextualització de l’“onada” de films dirigits per dones: no com a moda, sinó com a correcció històrica; el que importa és la qualitat, no la quantitat. So i dicció: on falla? • Problema situat en la mescla final (equilibri de bandes, freqüències de mitjos/greus) i la calibració de sales, no tant en la presa de so. Efecte: diàlegs inintel·ligibles en certs trams. Novetats i recomanacions Una batalla tras otra (Paul Thomas Anderson, EUA, 2025) • Repartiment de luxe: Leonardo DiCaprio, Sean Penn, Benicio del Toro, Regina Hall, Teyana Taylor i el descobriment Chase Infiniti. • Recomanació entusiasta: film del qual “es parlarà la dècada sencera”. Eddington (Ari Aster, EUA, 2025) • Reivindicada malgrat la freda acollida. Amb Joaquin Phoenix i Pedro Pascal. • Sàtira/neo-Oest sobre el post-Covid: control informatiu, teletreball, IA i mòbils com a “armes” de denúncia viral. Dràcula: A Love Tale (Luc Besson) — Avanç • Producció europea de 45 M€, 130’ — Sitges com a plataforma d’estrena. • Enfocament romàntic i lliure: Dràcula (Caleb Landry Jones) no viatja a Anglaterra sinó que la trama es trasllada a París; Van Helsing es reimagina com a capellà (Christoph Waltz). • Mitja hora inicial espectacular a la Romania del XV (batalles); gran ambientació, vestuari i música. Algunes reserves sobre el reposicionament de personatges clau. Conclusions • Un episodi que combina assaig musical i social (Pulp), actualitat de festivals, i un debate crític a fons sobre el cinema-memòria de Carla Simón. • Tanca amb recomanacions potents (PTA), relectures valentes (Ari Aster) i reinvencions d’autor (Luc Besson).