episodis

Panorama del programa Un nou “Cinema sense condicions” amb crítiques, comparacions i debat temàtic. Conversa viva i plural entre tertulians sobre films recents i clàssics, amb especial atenció a la identitat i la manipulació, el cinema que incomoda i la representació de la mort. "El cinema interpel·lador et vol fer mal" — Sobre Haneke i els autors que sacsegen l’espectador Crítiques i converses de pel·lícules “Quatre noms de dona” (Martha Marcy May Marlene) Debut de l’autor (al programa l’anomenen Sam/Sean Durkin) i to de cinema independent premiat a Sundance. Trama: fuga d’una secta a l’Upstate de Nova York i reconstrucció del present d’una jove que arrossega traumes i una fractura d’identitats (Martha/Marcy May/Marlene). Recursos: • Estructura en present amb records intrusius i somnis. • Mostra la violència i l’abús sense morbositat, amb realisme sobri. • Final obert que deixa interrogants sobre el futur de la protagonista. Idees clau: • La secta supleix la família absent; la sortida implica reaprendre límits socials. • Joc amb la percepció: allò recordat vs allò realment present. Comparacions que surten al debat: • El sin nombre (Balagueró) — sectes. • Palíndroms (Todd Solondz) — identitat multiplicada. • Respiro — llibertat del cos i control social subtil. Alps (Yorgos Lanthimos) Punt de partida: grup que, per diners, suplanta persones mortes per consolar famílies; cada membre duu el nom d’un pic alpí (Montblanc, etc.). To i estil: sòrdid, incòmode, críptic però captivador; gran posada en escena que et fa entrar en un món estrany. Interpretacions: actrius femenines especialment sòlides; fotografia i enquadraments opressius. Lectura: cinema que no busca complicitat sinó interpel·lar i incomodar. Debat: cinema que interpel·la vs. cinema còmplice Referents: Michael Haneke (La pianista, Funny Games). Punts tractats: • El cinema “interpel·lador” et manté “fora” i et fa pensar; el “còmplice” facilita la identificació. • Discussió sobre si aquest tipus de cinema demana “masoquisme” a l’espectador (conclusió: no; busca sacsejar, no castigar). • Credibilitat vs. estilització: comparacions amb Carancho (Trapero) i fins on es pot carregar les tintes sense perdre versemblança. Take Shelter (Jeff Nichols) Plantejament: un pare de família comença a tema una gran tempesta. Dilema central: "Està boig o percep el que els altres no poden veure?" Virtuts: intriga sostinguda, ambició psicològica i posada en escena que converteix l’angoixa en experiència. Lectures en debat: • Treball sobre l’esquizofrènia (antecedent matern, teràpia, estigma). • Metàfora de la crisi econòmica: atur, manca de cobertura social, sobreendeutament; la tempesta com a imatge de la precarietat. • Les vacances com a símbol de “viure per sobre de les possibilitats” abans del cop de realitat. Punts de fricció: • Final obert discutit; alguns el veuen desalineat amb el retrat clínic. • Valoració d’actors (esment a Jessica Chastain) amb opinions dispars. Parèntesi Marvel: The Avengers Elogi a l’eficiència del model industrial: repartiment coral (Samuel L. Jackson, Scarlett Johansson, Mark Ruffalo, Robert Downey Jr.) i capacitat de revaloritzar la marca (impuls a còmics i personatges). Wilaya (Pedro Pérez Rosado) Context: retorn d’una dona als camps de refugiats sahrauís i retrobament amb la germana. Toni i forma: bellesa visual i aire quasi documental per mostrar la dificultat de la vida quotidiana i el paper de la dona i la migració. Matís crític: alguns poden trobar a faltar un enfoc més polític explícit; la pel·lícula aposta per la microhistòria íntima. Tema central: la mort al cinema (mapa de mirades) 1) Mite i star system Morts icòniques que transcendeixen l’obra: James Dean, Marilyn Monroe, River Phoenix, Bruce Lee. Efecte: mitificació que altera la recepció històrica. 2) La mort d’autors i llegats Caso Nicolás Ray (i documental de Wim Wenders): creació des del llindar i lectura testamentària de l’obra. 3) Morts tecnològiques i de formats Del mut al sonor, del blanc i negre al color, de l’analògic al digital: “necrològiques” industrials que reconfiguren el llenguatge i l’exhibició. 4) Morts d’estils i moviments Neorealisme italià, Nouvelle Vague: productes d’una època que no es poden repetir tal qual; perviuen en influències, no en continuació literal. 5) La mort com a suggeriment Exemples: Los otros — la mort com a joc percebut i atmosfera. Importa el no dit, el punt de vista i la revelació. 6) La mort com a tema explícit Exemples: Las invasiones bárbaras (afrontar el final), Mar adentro (vida, autonomia i límit). Biografia vs. ficció i les seves ètic-estètiques. 7) La mort com a objecte de desig/imatge O estranho caso de Angélica (Oliveira): enamorar-se d’una imatge de la mort; lectura psicoanalítica i poètica. Apunts i agenda Projecció: “Nader i Simin, una separació” (divendres 11, Casal de Joves d’Utopia). Proper programa: Mites del món actual al cinema.

Visió general Programa coral de cinema amb retorn de col·laboradors, recomanacions en cartell, tria de “pel·lícula del mes”, i un bloc central sobre l’evolució del paper de la dona al cinema. Conversa viva amb acords i desacords respectuosos, plenes de cites i referències. "Parlarem de l’evolució del paper de la dona en la societat i en el cinema." Punts clau del programa Pel·lícula del mes: consens per prioritzar “Alemanya (Bienvenidos a Alemania)” per disponibilitat i temes de fons (migració), deixant “Take Shelter” per més endavant. Recomanacions i cicles: Cineclub Utopia: “Beginners”. Cinefòrum Les Voltes (Més que Cinema): mes temàtic “Educació i cinema” amb “La classe”. Crítiques i debats: “La voz dormida” provoca debat intens (guió, to, premiacions Goya, mirada femenina sobre la Guerra Civil). “Feliz Año, Abuela” (basc, comèdia negra): sorpresa positiva, destacant la Montserrat Carulla. “Grupo 7”: bona direcció i ambient, actuació destacada de Javier Gutiérrez/Antonio de la Torre; guió percebut com a irregular. “Intocables”: gran èxit popular; debat sobre manipulació emocional vs. optimisme i química dels protagonistes. “La invenció de Hugo” (3D): homenatge al cinema mut i a Méliès; breu apunt sobre “Les Infidels”. Tema central: Evolució del paper de la dona al cinema De la femme fatale (Garbo, Stanwyck, Hayworth) i el film noir als retrats contemporanis més actius i complexos (“The Artist”, “Robin Hood”). Discussió sobre l’atractiu del model fatal: poder, repte, independència, i contrast amb l’“àngel de la llar”. Evolució real, però amb assignatures pendents (igualtat salarial, clixés persistents). Destaquem Debat obert i plural • Postures contraposades, especialment en “La voz dormida” i “Intocables”. • Es qüestiona la manipulació emocional i s’alaba quan el cinema emociona sense fer trampes. Mirada històrica i exemples • De Wilder i “Sabrina” al noir clàssic (“Perdición”, “Gilda”, “Retorno al pasado”). • Referències europees (Renoir, Clouzot) i remakes de Lang. • Passarel·la cap a models femenins més autònoms i resolutius. Recomanacions pràctiques • Veure “Bienvenidos a Alemania” abans que la retirin de cartell. • Agenda: Cineclub Utopia i Cinefòrum Les Voltes. Quotes i idees Sobre “Intocables”: • “Pel·lícula francesa més americana” vs. • “Hi ha manipulació emocional”. • Defensa: retrat optimista i vital, evita la llàstima del protagonista. Sobre la femme fatale: • Personatge “necessari” per tensió dramàtica i repte masculí. • Diferenciar “perversa” de “dona potent” (ex: Scarlett O’Hara no és perversa). Conclusió Un episodi equilibrat entre actualitat de cartellera, reflexió crítica i anàlisi històrica. El tram final ofereix una síntesi clara de com el cinema ha passat de la vamp clàssica a figures femenines amb agència, tot subratllant que el camí cap a la igualtat real encara continua.

Resum "Bé, acabarem ja la nostra audició." Tancament del programa: el/la locutor/a anuncia la fi de l’emissió. Transició final: es prepara el comiat abans d’acabar definitivament. No s’afegeixen nous temes ni contingut addicional; és una clausura breu i directa. Context i to To conciliador i proper, pensat per acompanyar els oients en el tram final. Missatge curt, clar i sense digressions.

Introducció • Programa de cinema amb mirada crítica i humanista. • Avanç de continguts: Akira Kurosawa vs Roman Polanski, novetats de cartellera i connexions amb cultura, espiritualitat i clàssics. "Cinema sense condicions." Estrenes i cartellera L’Exòtic Hotel Marigold (John Madden) • Comèdia dramàtica coral sobre un grup de jubilats anglesos que es traslladen a l’Índia. • Temes clau: tercera edat, amistat, amor tardà, pèrdua i capacitat d’adaptació cultural. • Actrius destacades: Judi Dench i Maggie Smith, amb arcs de personatge potents i evolutius. Índia: llengua, cultura i integració • Debat sobre la facilitat de comunicació en anglès a l’Índia i el llegat colonial. • Reflexió sobre els prejudicis i el xoc cultural, i com el film els desmunta amb tendresa. Debat: sanitat, Ayurveda i evidència • Comparativa sanitària: llistes d’espera al Regne Unit vs rapidesa a l’Índia. • Introducció a la medicina tradicional ayurvèdica (5.000 anys) i la seva convivència amb la medicina ortodoxa. • Idea clau: el natural i el químic no són oposats; Ayurveda com a sistema validat per tradició i pràctica. Bloc temàtic: mort, espiritualitat i cultura El tractament de la mort al cinema • Referència a “La sort d’Emma” i la idea: “La por a la mort és pitjor que la mort.” • Comparació cultural: la mort com a tabú vs convivència natural en altres tradicions. Espiritualitat vs religió (dogma vs dubte) • Distinció entre dogma (certeses tancades) i espiritualitat (nutrir-se d’intuïcions i sentit). • Bergman com a cineasta del dubte i la transcendència. Clàssics revisitats: Visconti, Von Trier i el valor del “clàssic” • “L’Innocent” (Visconti): retrat implacable de gelosia, maldat i desesperança; diàleg amb “Melancholia” (von Trier). • Defensa del clàssic atemporal: la forma pot envellir, però el nucli humà i temàtic roman viu. Fora de camp: el blog de Xesco Ramos • Llistes i crítiques amb notes altes: “Melancholia”, “Who’s Afraid of Virginia Woolf?”, “Jane Eyre”, “Drive”, “The Artist”, “Albert Nobbs”, “War Horse”, “La invenció d’Hugo”. • Debat sobre criteri i el que defineix un clàssic contemporani. Crítica: “Extraterrestre” (Nacho Vigalondo) • De l’enginy de “Los cronocrímenes” a una comèdia romàntica de ciència-ficció íntima. • Eix: una nau enorme al cel com a teló de fons d’un triangle relacional; to mesurat, respectuós i sense artifici. • Interior vs exterior: a dins, psicologia i proximitat; a fora, posada en escena dramàtica i buidor desolada. • Comparació: més a prop d’un “Solaris” lleuger que d’un blockbuster alienígena. Dossier Kurosawa Humanisme i rigor formal • Kurosawa com a humanista feroç i mestre de la narració visual: color, ritme, composició i direcció d’actors. • Música com a traç inicial (flauta/trompeta) que es completa al final: narrativa constructiva. Films clau i influències • “Els set samurais”: heroisme al servei del col·lectiu; base de mil remakes i del western coral. • “Ran”: Shakespeare en clau japonesa; grandesa visual i tragèdia universal. • “Rashomon”: relativitat del punt de vista; pedra angular en escoles de cinema. • “Dodes’ka-den”: dignitat en la discapacitat; mirada poètica i empàtica. • “High and Low” (“Cel i infern”): thriller social que baixa de les elits als barris baixos. “Kurosawa va dedicar la seva vida a humanitzar l’art.” Dossier Polanski Paranoia, espai i lucidesa • Biografia marcada per la violència i la persecució; cinema com a poesia de la mirada paranoica. • “El pianista”: paranoia col·lectiva i aniquilació de l’individu sota el totalitarisme. • “The Ghost Writer”: vigilància difusa; enemics invisibles i identitat esborrada. • “Rosemary’s Baby”: paranoia individual alimentada socialment; manipulació del punt de vista. Contrast amb Kurosawa • Kurosawa: cirurgià del relat i del punt de vista, domini conscient de la tècnica. • Polanski: immers des de dins en el trauma, generant inquietud existencial. Tancament i pròxim programa • Epíleg amb “Somnis” de Kurosawa: oníric sense psicoanàlisi, clau per entendre codis culturals japonesos. • Proper tema: evolució del paper de la dona a la societat i al cinema.

Panorama general Tertúlia de cinema amb un to proper i crític. Es combinen: Crítiques d’estrenes i recomanacions (Clooney, Marigold Hotel, recuperacions de Besson). Debat intens sobre ‘Intocable’ i el seu tractament social i estètic. Anàlisi de ‘Closer’ i les dinàmiques de manipulació emocional. Tema central (2a part): música i cinema: funcions, recepció sensorial, cinema mut vs. sonor i exemples canònics. "Cinema sense condicions." Crítiques i recomanacions de la setmana The Ides of March (Clooney) Valoració global: decepció; es percep un cinisme de fons i una direcció encara immadura comparada amb Clint Eastwood. Lectura: el film suggereix que per triomfar cal ser cínic; debat si és extrapolable més enllà de la política cap a l’empresa i la societat. The Best Exotic Marigold Hotel (John Madden) Recomanada com a comèdia dramàtica entranyable i de “bon rotllo”. Punts forts: repartiment britànic excel·lent (Judi Dench, Tom Wilkinson, Maggie Smith, Bill Nighy) i context indi amb conflictes culturals i vitals. Temes: envelliment, memòria, família, reinventar-se a partir dels 60-70, el contrast entre expectativa i realitat. Recomanacions relacionades Record de The Darjeeling Limited (Wes Anderson): viatge iniciàtic de tres germans a l’Índia, humor i melancolia. ‘Bienvenidos a Alemania’ (coproducció turcoalemanya): avís que pot passar desapercebuda malgrat ser molt recomanable. Recuperacions i autors: Luc Besson Nikita, Léon i El cinquè element Trama i estil: emocions fortes, combinació de violència i tendresa. Marca d’autor: protagonistes femenines aparentment fràgils que revelen integritat i força moral (de Nikita a Mathilda i Leeloo). Debat: ‘Intocable’ i la seva lectura social La crítica de Nando Salvá (El Periódico) Objecció principal: retrat d’un món de fantasia on riquesa i desigualtats no pesen, i art/música clàssica caricaturitzats. Rèplica de la tertúlia La pel·lícula se centra en una trobada entre dues persones més que en una tesi sobre classes. Fonament biogràfic (Philippe Pozzo di Borgo) que reforça l’autenticitat del relat. Intercanvi cultural real: del hip-hop a Vivaldi; normalització del tracte a la discapacitat. Ètica i recepció: responsabilitat del cinema en la transmissió de valors, sense oblidar la seva funció d’entreteniment. "No vull compassió... vull que ens vegin com a persones." Anàlisi: ‘Closer’ (Mike Nichols) Temes i personatges Quadrilàter amorós: manipulació, dependència, inseguretat i autodestrucció. Lectura: tesi desencantada de les relacions; només un personatge (Natalie Portman) exerceix autonomia i límits sans. Dinàmiques: ambició calculadora (Clive Owen), acomodament (Julia Roberts), fascinació fràgil (Jude Law). Teatre i ecos Origen teatral confirmat; posada en escena centrada en diàleg i tensió. Comparació amb Carnage (Polanski): dos parelles, espais tancats, despullament moral. Tema del dia (2a part): música i cinema Els sentits, Plató i la litúrgia del cinema Com ens afecta veure films només amb vista i oïda? Reflexió sobre la caverna de Plató i la realitat vs. representació. La litúrgia de la sala (foscor, concentració) i la reticència a noves tècniques (3D) com a canvi de llenguatge. Cinema mut, so i banda sonora Recordatori clau: el “cinema mut” no era silenciós; sempre hi havia música (en viu o integrada en passes). ‘The Artist’ parla sobretot de la transició al sonor, no del “mut” en si. Funcions de la música: definicions bàsiques Música “incidental” vs. diegètica: Música que senten els personatges (al quadre, a l’escena) vs. subratllat expressiu que guia l’espectador. La banda sonora pot codificar personatges i anticipar rols (en thrillers/noir ja des dels crèdits). Exemples il·lustratius ‘Laura’ (Otto Preminger): la música revela enamorament del detectiu davant una absència. ‘The Artist’ i Bernard Herrmann (Vértigo): la selecció musical amplifica l’obsessió i la caiguda. Chaplin: autor que integra música de gran sensibilitat per articular gag i emoció. Gènere de terror: sense música, baixa la por; el so crea anticipació i espant. En romanç, la música eleva el clímax emocional. Idees clau per emportar-se La música és narració: estructura la recepció, defineix ton i personatges. ‘Intocable’ es defensa com a relat de trobada humana, no pamflet social; el seu èxit rau en proximitat i humor sense pietisme. ‘Closer’ exposa la tensió entre desig, poder i límits; la lucidesa recau en el personatge de Portman. El cinema “mut” és un mite: sempre va ser audiovisual, amb la música com a columna vertebral de l’experiència.

Resum general Episodi centrat en “J. Edgar” de Clint Eastwood, complementat amb crítiques a Intocables, The Help i La invenció d’Hugo, i un bloc de recomanacions que inclou Pollock, Tess, Faust, Chronicle, Red Lights, revisions de clàssics a TV, My Week with Marilyn i la joia indie American Splendor. També es destaca Eastwood com a compositor de bandes sonores. Temes principals • “J. Edgar” (Clint Eastwood): anàlisi del personatge Hoover, la posada en escena clàssica d’Eastwood, actuació de DiCaprio, omissions històriques i debat sobre l’enfoc. • “La invenció d’Hugo” (Scorsese): el millor 3D que han vist alguns tertulians; lluentor tècnica però guió irregular per a públic infantil/adult. • “The Help” (Criades i Senyores): bona interpretació coral però maniqueisme i “moral simplificada” que debilita el drama. • “Intocables”: comèdia dramàtica francesa eficaç, fresca i recomanable, amb química entre protagonistes i crítica suau a l’elitisme cultural. • Bloc recomanacions i estrenes: “Pollock”, “Tess”, “Faust”, “Chronicle”, “Red Lights”, “Serpico”, “My Week with Marilyn”, “American Splendor”. “Coneix el màxim de tothom i provoca la por que implica el que tu sàpigues dels altres.” Anàlisi destacada “J. Edgar” (Clint Eastwood) • Forces: interpretació contundent de Leonardo DiCaprio, direcció clàssica i precisa, retrat d’un poder basat en el control de la informació i la por. Subtrames íntimes (mare, identitat, amistat fidel) que humanitzen el personatge. • Debat: alguns troben el film ensopit en ritme i “no identificable” emocionalment; d’altres defensen que funciona com a pel·lícula però és menys agosarada en el pla històric. • Omissions/edulcoracions esmentades: cas Rosenberg, hostilitat a figures com Oppenheimer/Einstein, possible implicació en l’entorn de Martin Luther King, i vincles amb la maçoneria no explorats. • Treballs tècnics: música d’Eastwood subtil i efectiva; maquillatge irregular en l’envelliment d’alguns personatges. “Controlar la informació és el nucli del poder d’Hoover.” “La invenció d’Hugo” • Tècnica: 3D “excepcional”, luminositat i immersió molt per sobre d’altres títols (superior a Tintin per alguns). Fotografia i disseny estètic preciosistes. • Guió: arrencada “màgica” però es desinfla cap a un final precipitat; empatia irregular amb protagonistes; dubte sobre públic objectiu (nens vs. cinèfils per l’homenatge a Méliès). “The Help” (Criades i Senyores) • Context: Sud dels EUA als 60, segregació i criades negres vs. senyores blanques. • Crítica: maniquea (bons vs. dolents sense matís); bones actuacions (Viola Davis, Octavia Spencer), però dramàticament feble. • Comparativa: es contraposa amb “Cadena Perpètua” per subratllar que allà els “bons” són més matisats i creïbles. “Intocables” • To i ritme: comèdia dramàtica àgil, divertida i ben interpretada; dinamita tics de la retòrica francesa; vasos comunicants culturals (Vivaldi vs. hip-hop). • Valoració: no és “obra mestra”, però molt recomanable i d’ofici impecable. Altres títols i apunts • Pollock (Ed Harris): retrat d’art com a necessitat i genialitat amb instabilitat; direcció i interpretació d’Harris excel·lents. • Tess (Polanski): potser llarga, però Nastassja Kinski en estat de gràcia. • Faust (Sokurov): expectativa alta per potència visual i autoria. • Chronicle (Josh Trank): mirada anti-glam al superpoder adolescent, amb ecos de “Carrie”; escenes de vol oníriques memorables. • Red Lights (Rodrigo Cortés): estudi de fenòmens paranormals i “gir final”; bones interpretacions (De Niro i altres) però guió discutible. • Serpico (Lumet) i El Padrí III: revisió a TV; Serpico destaca per potència moral i foscor lumetiana. • My Week with Marilyn: guió feble; encerts parcials (Branagh com a Olivier), però Marilyn no acaba de respirar en el retrat. • American Splendor: docu-ficció sobre Harvey Pekar i el còmic amb Robert Crumb; petita meravella amb Paul Giamatti brillant. • Eastwood compositor: repàs de la seva feina musical (Gran Torino, Mystic River, Million Dollar Baby, Changeling, entre d’altres); distinció entre score i soundtrack i menció a Nino Rota/Carpenter com a paral·lels.

Resum general Programa de cinema amb to proper i apassionat que recorre tres eixos: - Anàlisi sensible de “Le Havre” (Aki Kaurismäki), amb èmfasi en la solidaritat i l’esperança enfront de la vellesa d’Europa. - Oscars 2011: “The Artist” vs “Hugo” (Scorsese), homenatges creuats al cinema clàssic, Méliès i la màgia del 3D, i debat sobre versió original. - Monogràfic de Natalie Portman: trajectòria, premis i paper clau a “León: el professional”, “Closer”, “Star Wars” i “V de Vendetta”. També s’ofereix una agenda amb projeccions locals i un repàs extens de les novetats de la Biblioteca Can Ginestar. Temes principals 1) “Le Havre” (Kaurismäki): un conte de solidaritat • Tò de conte: història de bondat radical i comunitat que acull un infant immigrant. • Valors: esperança, dignitat i humanisme davant la precarietat. • Mirall social: majoria de personatges són gent gran; s’obre debat sobre envelliment d’Europa i la immigració com a relleu generacional. • Ecos clàssics: comparacions amb Chaplin i Frank Capra. 2) Oscars 2011: “The Artist” vs “Hugo” • Repartiment 5-5 de premis entre ambdues; “The Artist” s’endú guardons majors. • Homenatges creuats: un francès celebra el cinema mut americà; Scorsese homenatja Georges Méliès i la invenció fílmica. • “Hugo”: delicadesa visual, inventiva i tribut a la fàbrica de somnis; paral·lelisme amb “Cinema Paradiso”. • Debat VO: intertítols de “The Artist” en castellà a sales VO; autenticitat lingüística a “Hugo” (francès vs anglès); defensa de la versió original. 3) Agenda i comunitat • Projecció de “Chico y Rita” (V.O.) a la Biblioteca Les Voltes. • Documental del mes: “El cielo abierto” (Monsenyor Romero). • Cinefòrum: “Escuchando al juez Garzón”. • Filmoteca en marxa i cicles a recuperar. 4) Novetats Biblioteca Can Ginestar • Nadal i Hivern 2012 amb títols destacats: Midnight in Paris, The Fighter, La red social, Black Swan, El discurs del rei, Incendies (proper al Cineclub), Irina Palm, Super 8, También la lluvia, The Tourist, Tres metros sobre el cielo. 5) Monogràfic: Natalie Portman • Perfil: nascuda a Jerusalem (1981), jueva no practicant, llicenciada en Psicologia (2003). • Premis: Oscar, BAFTA i SAG per “Black Swan”; Globus d’Or per “Closer”. • Facetes: actriu, productora, directora i guionista; treball en teatre (Anna Frank, La gavina). • Rols clau: - “León: el professional” — interpretació imponent amb 13 anys; relació complexa i maduració emocional. - “Closer” — personatge més agosarat i sincer, eix de la dinàmica de parelles. - “Star Wars” — Padmé Amidala, doble identitat i presència icònica. - “V de Vendetta” — transformació, accent britànic i iconografia de la màscara (moviment Anonymous). • Altres: “Beautiful Girls”, “New York, I Love You”, “Hotel Chevalier”, “Thor”, “Your Highness”, “No Strings Attached”. Punts clau i anàlisi “Le Havre”: ètica de la bondat • La pel·lícula proposa que els humans poden “treure el millor” per sobre la picaresca. • Personatges grans com a dipositaris de saviesa; el nen immigrant com a esperança i futur. • Debat sobre la piràmide demogràfica invertida a Europa i la necessitat de base jove. Oscars i memòria del cinema • “Hugo” reactiva la “màquina del somni” i la utopia cinematogràfica; “The Artist” apel·la a la nostra memòria mítica del cinema mut. • Comparació amb “Cantant sota la pluja” i “Cinema Paradiso”. Natalie Portman: intensitat i intel·lecte • Combinació de candidesa i maduresa des de ben jove; gran capacitat per liderar l’energia de l’escena. • Tria de papers que exploren identitat, risc i veritat emocional; resistència a la sexualització gratuïta. Agenda i recomanacions • Veure “Le Havre” per un cinema de tendresa i compromís. • Recuperar “Hugo” en 3D si és possible, per la seva poesia visual i tribut a Méliès. • No perdre “Incendies” (Cineclub) i descobrir “Irina Palm”. • Assistir a les projeccions locals: “Chico y Rita” (V.O.), documental “El cielo abierto” i cinefòrum de Garzón. Cites destacades “La necessitat de reactivar la màquina del somni… posar novament en marxa la utopia.” “És un conte… una història de solidaritat i d’esperança.” “La piràmide demogràfica és invertida; necessitem una bona base.” Tancament El programa clou avançant que el film del mes serà J. Edgar i recordant el blog i xarxes del programa.

Panorama general del programa Sessió àgil i variada centrada en: • Redescobrir clàssics (Frank Capra, Mr. Smith Goes to Washington) i thrillers moderns (Infiltrados). • Repàs d’estrenes i reposicions televisives (La Sexta 3) i debat sobre cinema comercial vs cinema de qualitat. • Crítica destacada de Declaració de guerra (to, posada en escena i mirada sobre la malaltia). • Especial dedicat a Morgan Freeman: trajectòria, papers icònics i trets interpretatius. "Ingenuïtat no és sinònim de tonteria." Clàssics i descobertes Frank Capra i l’idealismes (El cavaller sense espasa) • Relectura entusiasta de la pel·lícula: crítica al sistema capitalista i al poder mediàtic. • L’“ingenuïtat” del protagonista es defensa com a motor ètic davant el cinisme. • Valoració del tàndem Capra-guionista i del magnetisme de James Stewart. "La ingenuïtat, al cap i a la fi, és el motor de tot allò que no es produeix i que no tenen els cínics." Thrillers i TV: entre la qualitat i la cartellera “fàcil” • Mercury Rising (confosa d’entrada amb Mel Gibson) com a thriller de nens amb autisme i codis: subratlla virtuts més que dèficits. • La Sexta 3: un any de cinema triat; audències liderades per títols comercials (decepció per absència de joies “de qualitat”). • Any de Gràcia (Ventura Pons): comèdia lleugera, funcional per “passar l’estona”, però superficial. Estrenes i recomanacions • The Grey / Inferno Blanco (Liam Neeson): desaconsellada (premissa de supervivència amb llops sense evolució dramàtica). • Shame (Steve McQueen): gran aclaparament crític, però a la taula costa veure’n la “gràcia”; debat sobre Fassbender (talent vs atractiu). • We Need to Talk About Kevin (Tilda Swinton): interpretacions sòlides, però difusa i sense tesi clara. • My Week with Marilyn: bona pinta, pendent de veure. Crítica destacada: Declaració de guerra • Tò fresc i no lacrimogen sobre una malaltia greu infantil; evita el morbo hospitalari i se centra en la resiliència de la parella. • Paràbola bèl·lica (guerra a l’Iraq com a mirall) i càmera àgil. • Alguns ressalten fredor i línia dramàtica plana; d’altres destaquen el mèrit d’evitar el melodrama. • Debat ampli: reaccions parentals, resistència i possibles separacions post-tractament (culpabilitat, pressió social, dol). "És una pel·lícula fresca, sorprenentment, amb la temàtica que té." Noir, corrupció i thrillers moderns Infiltrados (Scorsese) • Valorada com a culminació del thriller policial: tensió sostinguda, doble identitat, Nicholson imparable. • Contrast amb Pulp Fiction: Tarantino juga amb la “broma”; aquí no baixa la tensió i s’imposa la recerca de veritat i justícia. • Debat amb El padrí: no la supera en “qualitat total”, però actualitza el gènere i aporta novetat narrativa. • Context: novel·la negra, corrupció policial i diferències culturals (EUA/Europa/LatAm); el mòbil com a peça clau del relat modern. "La realitat sempre supera la ficció." Especial Morgan Freeman • Perfil: presència, elegància natural i personatges honestos en el cinema comercial de qualitat. • Títols destacats: Cadena perpètua: cant a l’amistat; clàssic que “enxampa” sempre. Seven: serial killer icònic; debat sobre el to i el pes del temps. Driving Miss Daisy: tendresa i dignitat en la relació xòfer-senyora. Million Dollar Baby: narrador/confident que llimen conflictes. Invictus: Mandela amb autoritat moral; mirada americana via esport. Unforgiven: post-western humanitzat (amb Eastwood). 10 Items or Less: joia petita amb Paz Vega; química i sensibilitat. Bruce/Evan Almighty: Freeman com a Déu convincent i carismàtic. Saga Batman: Lucius Fox, solvència i calidesa. • Premis i nominacions esmentats: Òscar de repartiment per Million Dollar Baby; nominacions per Driving Miss Daisy, Cadena perpètua, Invictus. "Sense Sidney Poitier, molts actors negres no haurien pogut actuar en el Hollywood clàssic." Tancament i premis • Goya: gala àgil i divertida (Eva Hache, menció a Santiago Segura); José Coronado encertat com a guanyador. • Anunci: la setmana vinent, especial Natalie Portman i canals del programa a Facebook i Twitter per propostes i feedback.