Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis

RSS

episodis

433-444 de 476

2 d’abr. del 2013
58'
Cinema sense condicions del 2/4/2013
Al 26è CsC de la temporada, hem tingut un convidat molt especial: En Xavi Puebla, director d'A puerta fría, el seu tercer llargmetratge, que hem escollit com a merescudíssim film del mes d'abril.
26 de març del 2013
59'
Cinema sense condicions del 26/3/2013 — Cinema, Setmana Santa i mort: clàssics i debats
Panorama del programa • Conversa improvisada entre dos cinèfils sobre cinema i Setmana Santa, amb un fil conductor: com el cinema representa la religió, la mort i els valors socials. • Del record dels clàssics bíblics al debat actual sobre recepció, indústria i ètica. "Ens hem quedat amb una funció, som actors... hem de saber llegir bé un paper" (sobre la monarquia a El discurs del rei) Cinema de Setmana Santa i clàssics bíblics • Recordatori històric: abans la cartellera es transformava per Setmana Santa amb superproduccions bíbliques. • Referències clau: La túnica sagrada (més informativa/emocional) vs L’egipci (més crua i problematitzadora; direcció de Michael Curtiz). • Eix temàtic: el contrast entre cinema «devocional» i cinema que planteja conflictes morals de fons. El discurs del rei: propaganda o emoció? Temes principals • Institució vs individu: la pel·lícula funciona com a defensa subtil (sibilina) de la monarquia, però a través d’un drama personal molt emocionant. • La ràdio i la performativitat: la veu, el ritme i les pauses com a eines de legitimació simbòlica. • Context històric: declaració de guerra d’Anglaterra a Alemanya (1939) i pes simbòlic del discurs. Música • Banda sonora d’Alexandre Desplat: versió de Händel reinterpretada amb emotivitat notable; capacitat camaleònica del compositor. Cicle “Cinema i la Mort” (Terrassa) • Iniciativa singular (11a ed.) impulsada per les funeràries de Terrassa al Cinema Catalunya. • Mirada a la mort des de perspectives aconfessionals/interconfessionals. Selecció de films • Cartes a Déu: comunicació terapèutica d’un nen amb Déu per canalitzar el dolor. • L’arbre (The Tree): duel familiar i simbologia de l’arbre com a presència/connexió. • Beginners: sortida de l’armari als 75, memòria i aprenentatge de l’amor. • Biutiful: Barcelona perifèrica; espiritualitat respectuosa i retrat de la precarietat. Religió, ètica i societat al cinema Cristianisme i decadència • Quo Vadis i Ben-Hur: fi d’un cicle a Roma (Neró) i emergència del cristianisme com a alternativa moral; tensió poder vs valors. Islam i coherència moral • Abu, fill d’Adam: una coherència ètica portada al límit (renunciar al Hajj per no perjudicar ningú). Exemple potent de principis per damunt d’imperatius rituals. Dilemes ètics sense fe • Pregunta central: podem ser bons sense llei/fe? Referències a Dostoievski i a Crims i faltes (Woody Allen). Budisme i càstig • Kim Ki-duk (Primavera, estiu, tardor, hivern... i primavera): debat sobre càstig vs aprenentatge com a via d’educació moral. Infància i sistema • Nadie sabe (Kore‑eda): infants abandonats, desprotecció estructural i falles del teixit social. Cicles de civilització • El núvol Atlas (Wachowski): patrons que es repeteixen; dificultats per crear una cultura sense controls coercitius. Cinema com a diagnòstic social i eina política • El espíritu de la colmena: franquisme vist des del conflicte intern i la simbologia (bé/mal, coneixement, por). • Cidade de Deus i La vendedora de rosas: fer visible la violència estructural i servir d’impuls per a polítiques públiques. • La espalda del mundo: treball infantil i denúncia de condicions infrahumanes. • Buñuel, Las Hurdes: metàfora de l’endogàmia (sexual/cultural) i conseqüències d’aïllar-se. Indústria, recepció i gustos • Saturació d’acció mainstream (Stallone, Bruce Willis) vs dificultat d’arribada del cinema d’autor. • Nuri Bilge Ceylan (Climas; Història d’Anatòlia): ritmes pausats que molts espectadors rebutgen; barreres de recepció. • Django Unchained: entreteniment amb capes de lectura; facilita la distància estètica davant la violència. • Haneke: contrast entre Amour (contemplatíva i universal) i La cinta blanca (lectura més hobbesiana de la naturalesa humana). • Shyamalan: escenaris morals sobre límits, educació i responsabilitat. Cloenda i avanç • Confiança en la cultura com a espai de coneixement i obertura. • Proper programa: William Wyler i entrevista amb Xavi Puebla (Puerta fría).
19 de març del 2013
52'
Cinema sense condicions del 19/3/2013 — Cinema i medi ambient + retrat d'Elia Kazan
Context i fil conductor Programa de “Cinema sense condicions” centrat en dues línies principals: - Cinema i medi ambient: panoràmica històrica, obres clau i mirades (ciència-ficció, thrillers, documentals, animació i cinema d’autor). - Retrat d’Elia Kazan: biografia, filmografia essencial, l’Actors Studio i la polèmica del maccarthisme. "La natura té el valor per si mateixa" Cinema i medi ambient Qüestió de marc i criteris • Punt de partida: no tota pel·lícula “ambientada a la natura” és ambientalista. Es busca implicació, missatge o perspectiva antropològica sobre la relació humà-natura. • Evolució històrica: poques obres fins als 70; a partir d’aquí, esclat (distopies, riscos nuclears, conservacionisme, crisi climàtica). Línia temporal i títols clau Pioners documentals/semidocumentals: • Nanook of the North (1922): mirada antropològica i relació dura amb l’entorn. Robert Flaherty com a referent. Anys 50 (primers avisos conservacionistes): • Wind Across the Everglades (1958, N. Ray): protecció d’aus vs. caça comercial als pantans de Florida. Anys 70 (distopia i ètica ambiental): • Silent Running (1972): últims vestigis vegetals en òrbita; dilema moral entre utilitat i valor intrínsec de la natura. Innovació en efectes (equip que heretarà Lucas). • Soylent Green (1973): superpoblació, recursos esgotats i aliment “alternatiu”. Distopia social contundent. Anys 70-80 (energia nuclear i conseqüències): • The China Syndrome (1979): thriller sobre accident nuclear i tapament corporatiu; to premonitori. • Koyaanisqatsi (1982): simfonia visual (Reggio/Philip Glass) que contraposa hiperindustrialització i ritmes naturals. • The Day After (1983, TV) i • When the Wind Blows (1986): del conflicte nuclear a l’"hivern" i l’impacte humà i ambiental. Conservacionisme, selva i biodiversitat (80-90): • The Emerald Forest, Gorillas in the Mist i Medicine Man: selva com a espai de cura i misteri; tensió entre ciència, indústria i ecosistemes. • Erin Brockovich (2000): contaminació industrial i justícia ambiental (cas real). Crisi climàtica i cultura popular (2000s): • The Day After Tomorrow (2004): clima extrem en clau blockbuster (accelera processos per consciència pública). • The Simpsons Movie (2007): la comèdia escull l’ecologia com a tema troncal. • Avatar (2009): epopèia ecologista i respecte pels pobles i el seu entorn. Naturalesa i límits humans (no-ficció/fusió): • Grizzly Man (2005) i Into the Wild (2007): fascinació per la natura i els riscos d’ideals “purs” sense preparació. Debats transversals • Accident nuclear vs. guerra: aleatorietat, opacitat i impacte de llarg abast. • Obsolescència programada: Comprar, tirar, comprar evidencia el disseny per caducitat (de bombetes a mitges) i el seu cost ambiental. • Polèmiques climàtiques: La gran estafa global planteja un relat contrari al consens científic i mostra com interessos geopolítics/econòmics poden modular discursos. Valor com a peça per entendre el debat públic, tot i la controvèrsia. Animació (per a adults i multigeneracional) • Ghibli: Nausicaä de la vall del vent, La princesa Mononoke, Ponyo: ètica ecocèntrica, espiritualitat i conflictes home-natura. • WALL·E (i contrast amb Up): crítica a l’extracció, el residu i la desconnexió de la Terra. • Altres per a adults: Vals amb Bashir, Persepolis (no ambientals, però exemple de maduresa del format). Apunts d’autor contemporanis • Días de pesca en Patagonia (Carlos Sorín): redempció íntima i paisatge com a espai emocional. • The Straight Story (David Lynch): viatge humil i observació del món viu; desconnexió humana del que no és “nosaltres”. Elia Kazan: vida, obra i polèmica Orígens i formació • Nascut a Cesària (Capadòcia); emigrat a Nova York. Yale (Art Dramàtic) i Group Theatre: teatre innovador i compromès. Del teatre al cinema i l’Actors Studio • Impulsor de l’Actors Studio (amb Lee Strasberg): mètode que marca generacions (Marlon Brando, Montgomery Clift, Paul Newman, James Dean, etc.). Obras clau i col·laboracions • Amb Tennessee Williams: Un tramvia anomenat desig (teatre i cinema), Baby Doll. • Amb John Steinbeck: East of Eden (presentació de James Dean; color i Cinemascope). • Altres fites: Viva Zapata!, On the Waterfront (La llei del silenci), Splendor in the Grass, Panic in the Streets, Gentleman’s Agreement (Òscar a la direcció i denúncia de l’antisemitisme social). Novel·la i autobiografia • America America (film i novel·la, retrat migratori) i The Arrangement (El compromís), d’autorevisió vital. Maccarthisme i llegat • Testimoni davant el HUAC (1952): delació d’antics companys; va preservar carrera però va erosionar vincles (Brando no hi tornaria a treballar). Polèmica reactivada amb l’Òscar honorífic (1999). • Com a cineasta: modernitat formal, primeríssims plans intensos, i direcció d’actors excepcional que va redefinir l’actuació al cinema nord-americà. Idees clau La ciència-ficció ha estat vehicle privilegiat per debatre el medi ambient. El cinema ambientalista va accelerar-se a partir dels 70: distopies, nuclear i conservació. L’animació i la comèdia popular poden transmetre missatges ecològics potents. Elia Kazan combina compromís social, innovació interpretativa i una ombra històrica que complexifica el seu llegat.
12 de març del 2013
58'
Cinema sense condicions del 12/3/2013 — Almodóvar, Lincoln, Terry Gilliam i Cotillard
Vista general del programa En aquest episodi, el grup repassa estrenes i visions recents, dedica un focus d’autor a Terry Gilliam i tanca amb un perfil de Marion Cotillard. També s’anuncia el cicle de Satyajit Ray a la Filmoteca i s’avança el tema del proper programa. Ressenyes i estrenes Pedro Almodóvar – “Los amantes pasajeros” (comèdia a bord) • Pel·lícula d’humor sexual explícit, ambientada majoritàriament dins d’un avió, amb una metàfora visual de l’“espiral” del motor com a entrada a un somni. • Giro cap a una frivolitat volguda en contrast amb l’etapa més sofisticada i densa de títols com Hable con ella o La piel que habito. • Recepció desigual: crítica molt dura però amb forta taquilla el primer cap de setmana. Es destaca el to monotemàtic i barroer, i la filiació amb l’humor manxec (Carlos Areces, números en playback). “És directa, és barroera a propòsit i és com una bufetada a la intel·lectualitat.” • Lectura possible: un “alliberament” de l’autor davant l’exigència acumulada, més pensada com a divertiment que no pas per a una anàlisi profunda. Steven Spielberg – “Lincoln” (drama polític de maduresa) • Film dens i rigorós sobre la política en acció: més retrat de procés històric que no pas epopeia d’heroi; poca acció, molta substància. • Diàlegs rics i re-visionable per captar matisos. Parallels suggerents amb l’actualitat (debats constitucionals, joc brut i corrupció com a constant humana). • Interpretacions: Daniel Day-Lewis, Tommy Lee Jones i Sally Field destaquen. Es recomana veure-la en versió original pel treball vocal de Day-Lewis. “No és un melodrama barat… sinó un film dens, profund, amb personatges consistents.” Andrew Haigh – “Weekend” (intimitat i veritat) • Drama romàntic britànic, naturalista i íntim, que evita tòpics i victimisme en el retrat LGTBI. • Successió de converses sobre temes com la mort, l’homofòbia, el matrimoni, la solitud i el compromís; ecos d’Before Sunrise amb “temps límit” que intensifica cada escena. • Amor i desig retratats amb honestedat i sense sensibleria; versemblança i química creïble entre els protagonistes. • Recomanació relacionada: Shortbus (John Cameron Mitchell, 2006), per la seva franquesa sobre sexualitat i ruptura de tòpics. Joe Wright – “Anna Karenina” (adaptació amb risc formal) • Arrencada amb posada en escena “teatral” (entre bambolines) que pot distanciar, però el film guanya a mesura que avança. • Jude Law convenç; Keira Knightley es percep menys potent per a la dimensió del personatge. • En el context de les adaptacions prèvies (Garbo 1935, Vivien Leigh 1948, Sophie Marceau 1997), aquesta versió resulta irregular però interessant. Clàssics i cicles Filmoteca de Catalunya – Retrospectiva Satyajit Ray • Presentació que contraposa Ray i Visconti: elegància i consciència de canvi social, però procedències i mirades molt diferents. • Títols destacats: Trilogia d’Apu, Charulata, Jalsaghar (El saló de música), The Chess Players, i un documental sobre Ray. • Recomanació de “revisitar” Ray per no perdre de vista allò fonamental del cinema humanista i modern. Focus d’autor Terry Gilliam – entre el somni i la burocràcia • De Monty Python al cinema d’imaginació desbordada, Gilliam combina entreteniment i profunditat amb constants d’autor: xoc entre realitat i fantasia, crítica de la burocràcia, i ús de la metàfora com a motor narratiu. • Obres clau: - Brazil: distopia kafkiana sobre la deshumanització burocràtica i l’evasió per la fantasia. - The Adventures of Baron Munchausen: hibridació lúdic-poètica entre guerra i ficció, exaltant la imaginació com a via d’alliberament. - Fear and Loathing in Las Vegas: visió psicodèlica de la realitat deformada per les drogues. - Tideland: drama íntim on una nena afronta la tragèdia a través d’un món interior d’imatges i pors; peça menys celebrada però coherent amb el seu univers. • Història de producció: el seu “Quixot” fallit i la seva renúncia a la nacionalitat nord-americana apunten a una trajectòria combativa i singular. Gilliam creu en la metàfora, la poesia i la imaginació, i que “la realitat i els somnis es poden creuar”. Perfil d’actriu Marion Cotillard – versatilitat entre autor i indústria • Després de 38 films, esclata internacionalment amb La Vie en Rose (2007): Òscar a millor actriu per una interpretació en francès (fet inèdit fins aleshores), a més de César, BAFTA i Globus d’Or. • Paper destacat a Nine (2009), on “omple la pantalla” per damunt d’un repartiment estel·lar. • Trajecte recent en anglès: Public Enemies, Origen (Inception), Midnight in Paris, Contagion, i The Dark Knight Rises; pendents i autorals: The Immigrant (Low Life) de James Gray i rodatge amb els germans Dardenne. • Musicalment dotada: participació a Jeanne d’Arc au bûcher a l’Auditori de Barcelona, amb gran acollida. • Mètode i transformació: aposta per “sentir” el personatge; capacitat de desaparença física i emocional al servei del paper. Avanç del proper programa • Tema: medi ambient al cinema, amb l’Andreu. • Director destacat: Elia Kazan. Context: Actors Studio, controvèrsies del maccarthisme i recomanació de The Arrangement (El compromiso, 1969) com a obra clau sobre ètica, èxit i integritat. On escoltar-ho de nou • Disponible a: cinemesensecondicions.blogspot.com i a la Ràdio a la Carta de Ràdio d’Esvern.
5 de març del 2013
59'
Cinema sense condicions del 5/3/2013 — Visconti, La vida de Pi 3D, Atles dels núvols i gastronomia
Resum general En aquest episodi, Francesc, Jaume i Carme combinen crítica d’estrenes i recuperacions amb un dossier d’autor i un tema temàtic. Els eixos clau són: l’ús del 3D a La vida de Pi, el debat sobre El lado bueno de las cosas, l’ambiciosa Atles dels núvols, un apunt de cinema indi poc visible, un dossier sobre Luchino Visconti i un recorregut per cinema i gastronomia amb escenes icòniques. Crítiques i debats La vida de Pi (Ang Lee) — 3D, posada en escena i conte/fàbula • Primer 3D de la Carme: experiència visualment adient pel context natural, els animals i la mar, però amb rigidesa de càmera que resta proximitat als personatges. • La història funciona com a conte que esdevé fàbula: la segona versió dels fets dona una lectura simbòlica i adulta sobre la imaginació com a mecanisme de plenitud. • Sobre l’Oscar a Ang Lee: atreviment formal amb una història subtil en 3D; debat sobre si el premi encaixa amb el tipus de film. "La imaginació és un do que fa l’home més ple." El lado bueno de las cosas (David O. Russell) — interpretacions i to • Debat sobre el guardó a Jennifer Lawrence vs. Emmanuelle Riva. Es valora millor el treball de Bradley Cooper, amb més matisos en el personatge. • Retrat de la família americana i del procés d’integració social d’algú amb problemàtica mental; la segona meitat vira a comèdia romàntica previsible. • Direcció amb bona mobilitat de càmera; personatge d’ella percebut com a histriònic/esperpèntic per a alguns. "La primera part és més interessant que la segona." Atles dels núvols (Wachowski & Tykwer) — espectacle i discurs • Muntatge mil·limètric per entrellaçar 6-7 històries amb els mateixos actors en rols diversos; proposta molt dinàmica i atractiva. • Missatge reiterat de trencar fronteres i superar limitacions; visual i musicalment plaent, però massa comercial i previsible en alguns traços morals (bons/dolents). • Connexions amb la ciència-ficció clàssica (Blade Runner, Soylent Green), i lectura metafòrica de la reencarnació com a continuïtat humana i lluita generacional. "Intenten una obra d’enginyeria i la claven en un 95-96%." Focus: cinema indi (poc accessible però essencial) • Anunci: Cicle Satyajit Ray a la Filmoteca de Catalunya (ocasió històrica per veure la seva filmografia; connexió amb la Trilogia d’Apu). • Recomanació: “Mee Sindhutai Sapkal” — biopic d’una dona casada de nena que es converteix en defensora d’orfes; estructura en flashbacks durant un viatge a Los Angeles; emocionant i humanista. Dossier: Luchino Visconti — l’intel·lectual del neorealisme • Tríada clàssica italiana (postguerra): Rossellini (documentalista del real), De Sica (emoció i empatía), Visconti (la mirada intel·lectual i analítica). • Temes: relacions de poder, transformacions socials, aristocràcia vs. modernitat, declivi d’una classe i emergència d’una altra. • Films destacats i aportacions: - Il Gattopardo: fi d’una època, estètica operística i esplendor visual. - La caduta degli dei: anatomia del nacionalsocialisme i del poder. - Rocco e i suoi fratelli: migració sud-nord i desarrelament urbà. - Le notti bianche: adaptació de Dostoievski, lírica i depurada. - Morte a Venezia: música de Mahler i decadència estètica/existencial. - Col·laboració amb Burt Lancaster: papers madurs, densos i memorables. "Visconti retrata la seva pròpia classe per entendre’n el declivi i el sentit del poder." Tema: cinema i gastronomia — la taula com a escenari • El menjar com a metàfora de desig, excés, identitat o redempció. Escenes i títols clau: - La quimera de l’or (Chaplin): la bota com a banquet; humor i fam. - Viridiana (Buñuel): l’“Últim sopar” dels marginats; surreal i incòmode. - La grande bouffe (Ferreri): gula fins a l’autoaniquilació; crítica al buit vital. - El festí de Babette (Axel): el plaer culinari com a alliberament d’una comunitat austera. - The Cook, the Thief, His Wife & Her Lover (Greenaway): la taula com a teatre de violència i venjança. - Como agua para chocolate (Arau): cuina com a alquímia emocional; el que es cuina es transmet. - Un toque de canela: gastronomia i cosmos (“gastronomia”/“astronomia”) per parlar d’arrels i exili. - Altres: Chocolat, Charlie i la fàbrica de xocolata, Tapes, Julie & Julia, Deliciosa Marta. Agenda i recomanacions • Estrenes: Parker, Los amantes pasajeros (Almodóvar), Les flors de la guerra (Zhang Yimou). • Cicle Satyajit Ray a la Filmoteca: oportunitat per redescobrir un clàssic universal.
26 de febr. del 2013
59'
Cinema sense condicions del 26/2/2013
En el 22è Sense Condicions de la temporada: Novetats en DVD de la Biblioteca Joan Margarit; estrenes, avançaments i clàssics; els germans Coen; i Blancaneus, com a film del mes.
19 de febr. del 2013
59'
Cinema sense condicions del 19/2/2013 — Goya vs Gaudí, Blancanieves, Kon-Tiki i animació adulta
Resum general • Programa coral amb en Jaume, l’Andreu, en Francesc i en Joan, dedicat a actualitat de premis, anàlisi crítica i focus d’autor, més un bloc d’animació per a adults. • Estructura real: debat sobre Premis Goya/Guadí i “Blancanieves”; crítica d’“El muerto y ser feliz” i discussió sobre cinema experimental; repàs a les nominades als Òscars (internacional) i ressenya de “Kon-Tiki”; focus Juanma Bajo Ulloa; i recorregut per l’animació adulta (de Disney a Bakshi, Heavy Metal i Ghibli). Premis Goya vs Gaudí: cerimònies, encerts i errades • Valoració general: repartiment de premis “equilibrat” segons els tertulians, en línia amb els Gaudí. • Millor de la gala Goya: discursos de J. A. Bayona, Maribel Verdú, José Sacristán i Enrique González Macho. Pitjor: ritme i realització de TVE, comparada desfavorablement amb la gala Gaudí conduïda per Buenafuente i produïda per TV3. • Polèmica Candela Peña: denúncia a la gala vs. desmentit de l’Hospital de Viladecans l’endemà. Debat sobre formes i fons de la reivindicació pública. • Errada a l’entrega: confusió del premi de cançó (afectant “Los niños salvajes”); s’atribueix a error humà no malintencionat. “Blancanieves”: proposta de Pel·lícula del Mes i debat ideològic/estètic La pel·lícula i el seu encaix als premis • Producció catalana premiada als Gaudí tot i ser parlada en castellà; format de fals cinema mut amb intertítols; ambientació andalusa anys 30; excel·lències tècniques (foto, música, interpretacions) i riques referències (p. ex. “Freaks”, “Sunset Blvd.”). • Proposta com a “pel·lícula del mes” per haver arrasat a Gaudí i Goya i per la seva capacitat d’interpretació simbòlica. Debat de fons (representació vs adhesió) • Lectura crítica d’un tertulià: > “És una pel·lícula ideològicament del PP”, per l’ús dels toros i una “Espanya profunda”. • Rèplica: mostrar una realitat o tradició (toros, iconografia) no implica necessàriament defensar-la; es debat la diferència entre representació cultural i apologia. • Avaluació final: consens a separar valor artístic de lectura ideològica; es reconeix potència emocional i formal, amb dissens en el subtext. “El muerto y ser feliz” (J. Rebollo) i el paper del cinema experimental • Pel·lícula atípica amb José Sacristán (premiat als Goya): road movie negra amb tocs de comèdia; aposta formal arriscada (doble veu en off, trencaments de la banda sonora) i direcció molt marcada. • Context de producció: presència de Lluís Miñarro, productor d’autor conegut per avalar propostes radicals. • Debat: innovació vs. accessibilitat. - Postura 1: el cinema, art popular, ha d’arribar al gran públic; l’experimentació és valuosa quan connecta. - Postura 2: l’experimentació obre camins i filtra tendències que, després, el cinema comercial incorpora. Òscars 2013 (Millor pel·lícula internacional) i ressenya de “Kon-Tiki” Nominades destacades • “No” (Xile), “Amour” (Àustria), “War Witch” (Canadà), “A Royal Affair” (Dinamarca) i “Kon-Tiki” (Noruega). “Kon-Tiki” (2012): aventura i ciència • Sinopsi: Thor Heyerdahl prova (1947) que la Polinèsia podia haver estat poblada des d’Amèrica del Sud navegant amb un rai de fusta “precolombí”. 101 dies i 7.000 km impulsats per corrents i vents. • Valors cinematogràfics: rodatge vigorós, escenes d’acció sòlides, interpretacions creïbles i carisma del protagonista. • Metacapa documental: el material filmat original va originar l’Òscar al millor documental (1951). • Recomanació: film molt engrescador, apte per a públic jove i adult. Focus d’autor: Juanma Bajo Ulloa • Trajectòria i risc: de “Alas de mariposa” i “La madre muerta” (drames autorals durs) a “Airbag” (encàrrec amb marca pròpia) i “Frágil”. Fundador de productora pròpia; aposta per independència i to provocador. • “Airbag”: èxit massiu pre-Torrente; sota la capa gamberra (violència tarantiniana, set pieces com l’Arguiñano i la “truita russa”), hi ha crítica social. Es debat si el públic es queda en l’anècdota o capta la càrrega de fons. • “Frágil”: paràbola metacinematogràfica amb gir final justificat; dard a una indústria que penalitza veus personals. • Discussió ampliada: - Art popular vs elitisme; importància de la rendibilitat i les pressions del sector. - Relectures amb el temps: de “Taxi Driver” a “Pulp Fiction”, com canvien les percepcions. - Ideologia i art: referències a Riefenstahl/Eisenstein per separar (o no) forma i contingut. Animació per a adults: de Disney a l’underground i Ghibli • Punt de partida: “Fantasia” (Disney) com a exemple d’animació sofisticada que pot frustrar expectatives infantils; risc artístic i recepció desigual en el seu moment. • Ralph Bakshi: - “Fritz the Cat” (sexuada, transgressora, nascuda de l’underground de Robert Crumb). - “The Lord of the Rings” (1978): rotoscòpia per donar realisme; condensació valenta i seqüències (Mines de Mòria, pont i Balrog) que anticipen posades en escena de Peter Jackson. - Altres: “American Pop” (biografia fictícia d’un ídol pop) i “Cool World” (híbrid animació/persones, amb Kim Basinger i Brad Pitt). • Híbrids i gamberrisme: “Who Framed Roger Rabbit” i “Monkeybone” (cervell del creador posseït pel seu alter ego animat). • Heavy Metal (1981): antologia d’historietes de fantasia i ciència-ficció, banda sonora amb heavy; producció artesanal costosa (rotoscòpia) avui vista com a primitiva però clau històricament. • Estudi Ghibli: “La tomba de les lluernes”, potser l’al·legat més colpidor contra la guerra en animació. Proper programa i recursos • Pel·lícula del mes: “Blancanieves”; la Carme presentarà un bloc sobre els germans Coen. • Recuperació del programa al blog: cinemassensacondicions.blogspot.com “El cinema és un art popular… quan innova i arriba, és extraordinari; si només innova i no arriba, em grinyola.”
12 de febr. del 2013
59'
Cinema sense condicions del 12/2/2013 — Quartet, Apu i Minnelli; violència de gènere
Panorama i estructura del programa Programa amb tres blocs: crítiques i novetats, monogràfic de Vincente Minnelli i debat sobre violència de gènere. Intervencions àgils i amb contrast d’opinions. Crítiques i recomanacions Quartet (Dustin Hoffman) • Debut direccional de Hoffman: pel·lícula britànica, amable i sense grans pretensions, ambientada en una residència d’artistes veterans. • Gran repartiment (Maggie Smith destaca per la seva sobrietat). Secundaris interpretats per músics reals: troballa que aporta versemblança. • Mirada tendra a la vellesa, les manies i les rivalitats creatives; to lumínic i humà. • Final intel·ligent: el concert esperat no es mostra; "No hi ha show" – el fora de camp reforça l’emoció. • Guió de Ronald Harwood (The Pianist). Resultat: petita gran peça amb happy end, ben dirigida i elegant. Trilogia d’Apu (Satyajit Ray) • Descoberta entusiasta de la primera part (estil neorealista): poesia visual i cruesa de la pobresa a la Índia rural. • Fotografia extraordinària; humanisme i credibilitat per damunt del lirisme gratuït. • Contrapunt a visions “artificioses” de la pobresa: aquí és real i profunda. Mama (Andrés Muschietti; prod. Guillermo del Toro) • Barreja de terror i fantàstic que es decanta clarament pel segon (portals dimensionals, criatura materna). • Punts forts: atmosfera i el personatge-monstre interpretat per Javier Botet (síndrome de Marfan), cas de visibilització i inserció professional. • Co-producció canadenca-espanyola. Com a gènere, funciona; li manca una trama més rodona i transcendència. La trama (Broken City) • Thriller amb Mark Wahlberg, Russell Crowe i Catherine Zeta-Jones: correcte però tòpic i superficial; interpretacions solvents, història funcional. Breu: Infiltrados (Scorsese) • Exemplar de cinema negre modern: tensió sostinguda, duel DiCaprio–Damon; ús del mòbil com a motor narratiu. Monogràfic: Vincente Minnelli Trajectòria i trets • Director clau del musical clàssic, però els drames dels 50 destaquen encara més. Obsessió plàstica pel color (vermells) i càmera que “balla” amb els actors. Films clau comentats • Cautivos del mal (1952): en B/N; visió amarga de la indústria de Hollywood; Kirk Douglas magnífic. • El loco del pelo rojo (1956): biopic de Van Gogh; Kirk Douglas mimètic i intens; Anthony Quinn (Gauguin) roba escenes en pocs minuts. Clàssic que no envellix. • Un americano en París (1951): musical innovador, base per a evolucions posteriors (Donen/Kelly a "Cantando bajo la lluvia"). • Gigi (1958): èxit d’Òscars (9), però desgastada amb el temps, més enllà de la música. • Como un torrente (1958) i Con él llegó el escándalo (1960): per molts, el seu cim dramàtic; Shirley MacLaine, Frank Sinatra, Robert Mitchum en estat de gràcia. • Altres: Brigadoon (1954), Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1962). Tema central: Violència de gènere, masclisme i desigualtat "Allà on es miri hi és ella... el discurs està impregnat de la necessitat de contenir-la..." (J. M. Ferrer Martí) Idees clau • Diferenciar entre masclisme estructural (rols predefinits que eliminen la igualtat) i violència de gènere (anul·lació, control i dany – físic, psicològic o verbal). • Igualtat real i llibertat (especialment econòmica) com a condicions per reduir l’abús; la independència econòmica de la dona és palanca històrica de canvi. Films discutits i què il·lustren • El lado bueno de las cosas (Silver Linings Playbook): trastorn bipolar, límits entre impuls i violència; el suport afectiu-noia com a catalitzador, amb mirada crítica a l’“american way” d’apostes i reptes. • Las ventajas de ser un marginado (The Perks of Being a Wallflower): marginació i possible esclat de violència si no hi ha cura i xarxes de suport. • Set núvies per a set germans: musical encantador però masclista; mostra d’una estructura patriarcal (segrestos, governança masculina), útil per pensar el context històric. • Con él llegó el escándalo i ecos a Como un torrente: conflictes de gènere on tots dos rols col·lisionen; retrat de patologies del masclisme més enllà del context. • Te doy mis ojos (I. Bollaín) i Solo mía (J. Balaguer): violència de gènere explícita (física, psicològica, controladora). • Agua (Deepa Mehta): violència estructural a la Índia (condemna de les vídues); tabú social que obliga a rodar fora del país. • No sin mi hija: xoc cultural i control coercitiu en migració/retorn d’origen. "Si les dones treballen en xarxa i cooperen per avançar, cap crisi les podrà vèncer i cap desigualtat les podrà fer desistir." (Gina Pol Iborra) Cloenda i proper programa • Avanç: Animació per a nens o per a adults? (Andreu) i focus sobre Juanma Bajo Ulloa. Tornada al blog i ràdio a la carta per recuperar l’episodi.
5 de febr. del 2013
49'
Cinema sense condicions del 5/2/2013
19è CsC de la temporada: Cartellera (Lincoln), previsions (Gangster Squad) i estrenes (Bèsties del Sud Salvatge); Francis Ford Coppola; i "Directors d'un sol film"!
29 de gen. del 2013
1h
Cinema sense condicions del 29/1/2013 — Django, ‘Óxido y Hueso’, John Ford i Amour
Panorama del programa Espai amb tres trams clau: debat sobre Tarantino a partir de Django Unchained, crítica de ‘De óxido y hueso’, bloc monogràfic de John Ford, i final amb anàlisi profunda d’‘Amour’ de Haneke. Tot plegat amb un punt comú: com el cinema afronta la condició humana, la violència i l’amor. Temes principals i per què importen Tarantino vs Haneke: contrast entre cinema alliberador i pop (Tarantino) i cinema que obliga a afrontar el dolor i els límits (Haneke). ‘De óxido y hueso’ (Audiard): retrat de solituds que es troben, amb un protagonista primari però d’una humanitat ferida; potser un final massa conciliador. John Ford: de la llegenda sobre la realitat (‘Liberty Valance’) a la complexitat moral de westerns i drames socials; vigència de clàssics com ‘La diligència’ o ‘Les raïms de la ira’. ‘Amour’ (Haneke): posada en escena naturalista i magistral per narrar el deteriorament, la cura i el vincle; una pel·lícula tendra i devastadora alhora. Anàlisi per blocs 1) Tarantino, ‘Django’ i el límit entre estil i profunditat • Tarantino és qualificat de «gran còmic» visual: brillant en forma, però sovint més superficial en personatges i conflictes existencials. • Comparació amb Sergio Leone: l’ús del primer pla i la música d’Ennio Morricone com a arquitectura d’icones més que d’introspecció. • En ‘Django’, lectura sobre complicitat amb el poder i paper de certs personatges (dones de la casa) com a implacable mirall social. • La violència de Tarantino es matisa amb fora de camp: > “Això no cal que us ho ensenyi”. Reivindicació contra l’etiqueta de “massa violent”. 2) ‘De óxido y hueso’ (Jacques Audiard) • Trama: ell, pare sense rumb que lluita en combats clandestins; ella (Marion Cotillard), ensinistradora d’orques que perd les cames. Dues solituds que no són perdedores sinó desorientades. • Temes: supervivència, lligam no romàntic que esdevé profund, i el “bon salvatge” com a tensió entre instint i cura. • Direcció: fotografia exquisida, ritme i encadenats precisos, escenes d’orques i combats rodades amb força i noblesa. • Debat: final percebut com massa feliç; en conjunt, interpretacions poderoses (especialment ell) i comparacions amb ‘The Master’ (busca de lloc al món). 3) John Ford: llegenda, ordre i humanitat • Idea central: “Quan la llegenda es converteix en fet, imprimeix la llegenda” (‘Liberty Valance’) — la mitologia com a ciment social. • Ford és situat al costat de Murnau, Sternberg, Vidor, Mizoguchi, Rossellini: un autor més enllà del sistema d’estudis. • Tractament dels indis: no maniqueu; conflicte, però amb dignitat i complexitat. • Vigència dels clàssics: ‘La diligència’ s’aguanta perfectament; ‘Les raïms de la ira’ com a drama social perdurable; ‘L’home tranquil’ i ‘Mogambo’ mostren personatges amb gruix; ‘La taverna de l’irlandès’ es percep envellida. 4) ‘Amour’ (Michael Haneke) • Premissa: ella pateix un ictus i demana no tornar a l’hospital; ell cuida amb tendresa, impotència i fermesa. El film es reclou a casa, espai claustrofòbic i íntim. • Posada en escena: plans llargs, tempo sostingut, composicions precises; detalls sonors (aixeta oberta) que construeixen sentit. Cinema naturalista i impecable. • Moments clau: el colom com a metàfora de vulnerabilitat i control; escenes de pentinat i bany que sintetitzen amor i pèrdua de dignitat; l’acomiadament de la cuidadora com a xoc entre protocol i sensibilitat; relació amb la filla traçada amb poques però eloqüents pinzellades. • Lectura emocional: no és només dura; és profundament tendra i humana. Haneke evita el sentimentalisme i aconsegueix commoure a través de la precisió. Cites destacades “El Tarantino t’allibera dels teus problemes; el Haneke te’ls fa afrontar.” “Explicar-la com a obra mestra és molt difícil… i aquí Haneke ho fa.” Conceptes clau Fora de camp, tempo, primer pla, posada en escena, naturalisme, llegenda vs realitat. Conclusió Un programa que enllaça ètiques i estètiques: de la icona pop (Tarantino) al naturalisme íntim (Haneke), passant per l’humanisme clàssic (Ford) i la sensibilitat contemporània (Audiard). El comú denominador: persones enfrontant-se a poder, dolor i amor.
22 de gen. del 2013
57'
Cinema sense condicions del 22/1/2013 — Django, Egoyan i Shakespeare: debats i estrenes
Resum general Programa coral amb quatre grans blocs: • Django Unchained: escolta prèvia d’un tall crític i debat extens sobre l’estil de Tarantino, la violència, els personatges i els seus finals. • Quartet (Dustin Hoffman): comèdia britànica amable sobre l’envelliment i la música. • Atom Egoyan: retrat del director i els seus temes recurrents (pèrdua, vulnerabilitat, identitat). • Shakespeare al cinema: panoràmica d’adaptacions (del cinema mut a Olivier, Welles i Branagh) i versions transposades. "És igual de quin color tens la pell... pots ser una persona de bon esperit o algú que vol fer mal." — Tall d’Albert Rodríguez sobre Django Al final, confirmen el pròxim programa: pel·lícula del mes “Amour” (Haneke) i John Ford. 1) Django Unchained: clip i debat Tall crític (Albert Rodríguez) • Tarantino fa un recorregut per western clàssic i espagueti western (Leone), amb ecos fins i tot de Kurosawa. • Ambigüitat moral: no hi ha bons ni dolents per raça; hi ha persones i decisions. • Figura alemanya (Christoph Waltz) com a agent simbòlic i narrador del “conte”; Django com a “príncep blau” dins un conte de fades macabre. Valoracions del panell • Francesc: Tarantino aquí és més clàssic i iconoclasta alhora; homenatge que “humanitza el mite”, intensitat i sorpresa. • Joan: massa llarga (li “sobra una hora”), final poc satisfactori; prefereix Inglourious Basterds. • Tots: sentit de l’humor molt efectiu en situacions tensas; Waltz destaca; DiCaprio funciona com a “títere” amb Samuel L. Jackson com a veritable cervell. Violència, finals i recepció • Comparació amb Sam Peckinpah: per a uns, Tarantino “celebra la festa” de la violència (càlcul estètic); Peckinpah remarcava la seva inutilitat. • Finals múltiples: s’assenyala que el film té “tres finals” i que podria haver acabat abans; per diversos tertulians, el clímax final és massa previsible i “massa bé”. • Relectura mítica: Django és “mite” i contraploma de Espartaco; debat sobre la racionalitat vs salvatgisme en la superació de la injustícia. Controvèrsies i digressions • Spike Lee: crítica sobre la representació afroamericana; el panell defensa que Tarantino “juga” i provoca per fer pensar. • Spielberg i Lincoln: sospita d’hagiografia i “manipulació” històrica; esment de dades laterals (Liberia, vida privada) i comparació amb Amistad (bona però avorrida). • Recepció mixta però amb consens en la direcció, interpretacions i música. 2) Quartet (Dustin Hoffman) Una primera direcció sòbria i britànica • Comèdia amable ambientada en una residència d’artistes d’òpera que organitza un concert per salvar el centre (aniversari de Verdi). • Maggie Smith, Tom Courtenay i Billy Connolly brillen; producció BBC amb to clàssic i elegant. • Efectiva i emocional, sense grans pretensions; atractiva per amants de l’òpera. • En contrast amb Amour (Haneke), és menys exigent i més conciliadora. 3) Atom Egoyan: temes i filmografia Eixos temàtics • Pèrdua, dol i vulnerabilitat; relacions humanes sense maniqueisme; no juga a agradar ni a fer concessions. • Mirada d’identitat desplaçada (armeni nascut al Caire, establert al Canadà) que alimenta la seva exploració de la desubicació. Títols destacats • El dulce porvenir (The Sweet Hereafter): comunitat trasbalsada per un accident escolar; l’advocat i la seva filla trenada amb el dol col·lectiu. • Family Viewing i Speaking Parts: soledat, obsessió, intimitat mediada per la imatge. • Ararat: el genocidi armeni i la negació històrica turca; peça clau per entendre el corpus d’Egoyan. "Abans d’arrascar i qualificar, cal entendre la posició de cadascú" — sobre l’ètica d’Egoyan 4) Shakespeare al cinema: mapa d’adaptacions Abast i primers temps • L’autor més adaptat: prop de 400 adaptacions. • 1899: primera peça filmada, King John. • Cinema mut: Ricard III (1911 i 1912), Hamlet (1920, DE), Othello (1922, DE). Paradoxa: text molt dialogat però gran floració muda (amb suport de fonògrafs/actors en sala). Del sonor a l’època Olivier • 1929–1936: The Taming of the Shrew (Fairbanks/Pickford), Romeo and Juliet (Cukor), As You Like It (Czinner), A Midsummer Night’s Dream (Dieterle/Reinhardt). • Laurence Olivier: Henry V (1944, amb propòsit propagandístic pre-Normandia), Hamlet, Richard III. • Kenneth Branagh: revitalitza el gènere; Hamlet íntegre (~4 h), llenguatge cinematogràfic modern i repartiment coral. Welles, Kurosawa i d’altres translacions • Orson Welles: reordena textos per fer cinema; Macbeth (rodada en 3 setmanes), Othello (4 anys d’interrupcions), Campanades a mitjanit (fusió d’obres), fragments d’El mercader de Venècia; aura màgica i poderosa. • Kurosawa: Macbeth → Trono de sangre; Rei Lear → Ran. • Variants i metacine: Looking for Richard (Al Pacino), Shakespeare in Love, El rei lleó (ecos d’Hamlet), versions mexicanes (Cantinflas), Bergman i Somni d’una nit d’estiu, i el Dogma The King is Alive (assajar Lear al desert com a forma de supervivència). Debats i vigència • Personatges humans i polièdrics: ni bons ni dolents “purs”. • Temes traslladables a avui (ex.: un Macbeth corporatiu). • Discussió sobre lectures de gènere a La fierecilla domada: context històric vs recepció actual. 5) Tancament i pròxim programa • Pel·lícula del mes: proposta confirmada, Amour (Michael Haneke), amb nominacions als Òscars. • Tema del pròxim programa: John Ford. • Recordatori d’arxiu del programa al web.
15 de gen. del 2013
58'
Cinema sense condicions del 15/1/2013
En el 16è CsC de la temporada, Carme Nebot, Joan Morros i Francesc Aguilar us presentem un munt de pel·lícules d'estrena i per estrenar; a l'actor Donald Sutherland i al triumvirat Chaplin-Lloyd-Keaton.