Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

409-420 de 476
  • 59'

    Cinema sense condicions del 3/12/2013 — Spielberg, cartellera i els jueus al cinema

    Resum general Un episodi amb tres blocs principals: cartellera i estrenes, un monogràfic intens sobre Steven Spielberg i un repàs panoràmic del paper dels jueus al cinema. Conversa viva, discrepàncies argumentades i moltes connexions cinèfiles. Temes principals Cartellera i crítiques • De tal pare, tal fill (Hirokazu Kore‑eda): drama sobre un error d’hospital i l’intercanvi de nadons que enfronta sang vs convivència. Referències a Ozu (Tokyo Story), a la filmografia del mateix Kore‑eda (Nobody Knows, Still Walking) i ecos de Wenders (Paris, Texas) i dels Dardenne (El fill) per disseccionar la família i l’afecte. • Sèptimo (Patxi Amezcua): thriller amb gran premissa (els fills desapareixen a l’escala) i bons actors (Ricardo Darín, Belén Rueda), però guió i elaboració insuficients; bona feina de càmera, però conjunt “barruer”. Debat obert sobre la transparència de les institucions que financen pel·lícules. • Documental Els records glaçats (Albert Solé): viatge amb la científica Josefina Castellví de retorn a l’Antàrtida, barrejant arxiu i present. Segona part molt potent pel valor testimonial i paisatgístic. • 12 anys d’esclavitud (Steve McQueen): lectura poderosa i reposada de l’esclavatge; tensió entre expressió d’autor i narració clàssica. Comparada amb Django Unchained i, tangencialment, amb l’itinerari de Spielberg a El color púrpura. • La jaula de oro (al programa, “La jaula humana”) i Heli (Amat Escalante): retrats durs i lírics de la frontera Mèxic‑EUA i la violència sistèmica; comparació reveladora amb The Counselor (Ridley Scott) per temes i atmosfera. • La gran bellesa (Paolo Sorrentino): mosaic romà contemporani amb l’ombra de La dolce vita. Opinions dividides: brillantor formal i ambició vs distància emocional i sàtira decadent. Monogràfic Steven Spielberg • De l’últim “Nou Hollywood” (Duel, Jaws, Close Encounters) a la consagració popular (Indiana Jones, E.T.). • 90s amb prestigi i Oscars (Schindler’s List, Saving Private Ryan) i el punt d’inflexió tecnològic de Jurassic Park. • Segle XXI prolífic i madur: A.I., Minority Report, War of the Worlds (al·legoria 11‑S), Munich, Catch Me If You Can, The Terminal, War Horse, Lincoln. • Debat: autor popular o gran venedor? Defensa del seu llenguatge visual “mestre” i filiació clàssica (Hitchcock, Ford, Capra). Temes recurrents: infància perduda, relacions pares‑fills i la por com a motor dramàtic. Els jueus al cinema • Migracions i aportació intel·lectual, científica i cultural als EUA; pes històric a la indústria: majors com Warner, Paramount, Universal, Columbia, 20th Century Fox, MGM fundades o dirigides per jueus. • Recorregut d’autors i intèrprets (Allen, Wilder, Lang, Polanski, Lubitsch, Lumet, Kubrick; Kirk Douglas, Paul Newman, Harrison Ford, Natalie Portman, etc.). • Debat sobre “lobbies” i influències, amb matisos i discrepàncies entre tertulians. Debats i idees clau • Sang vs convivència en la definició de la família (Kore‑eda) i ecos en adopcions i separacions. • Guió i posada en escena: quan una bona premissa no basta (Sèptimo). • Cinema i ètica del finançament: a qui “paguem” quan comprem una entrada? • Spielberg com a hereu del clàssic: estructura, càmera i emoció per sobre del tema. • Contrapunt crític sobre John Ford i la relació forma/contingut en el clàssic nord‑americà. "El cinema és llenguatge: imatge i so. L’emoció prové de com ho expliques, no només del què." Pel·lícules i referències citades • Kore‑eda: De tal pare, tal fill; Nobody Knows; Still Walking • Ozu: Tokyo Story • Wenders: Paris, Texas • Germans Dardenne: El fill • Amezcua: Sèptimo • Albert Solé: Els records glaçats • Steve McQueen: 12 anys d’esclavitud; Hunger; Shame • Tarantino: Django Unchained; Spielberg: El color púrpura; Always; L’imperi del sol • Diego Quemada‑Díez: La jaula de oro; Amat Escalante: Heli; Ridley Scott: The Counselor • Paolo Sorrentino: La gran bellesa; Fellini: La dolce vita • Robert Wise: The Day the Earth Stood Still (en relació amb E.T.) Proper episodi • Focus en Daniel Day‑Lewis i grans obres literàries adaptades al cinema.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 26/11/2013 — Kinetoscat, La por, Blue Jasmine i Ozu vs Yamada

    Panorama general del programa Presentació del magazine digital Kinetoscat amb la seva fundadora, Anna Martínez. Repàs d’estrenes i crítiques: La por (Jordi Cadena) i Blue Jasmine (Woody Allen). Debat central: comparativa entre Cuentos de Tokio (Y. Ozu) i Una família de Tòquio (Y. Yamada), amb referència a Make Way for Tomorrow (L. McCarey). "No hi ha pel·lícules bones o dolentes"; hi ha mirades i contextos (referència a la Conxita Casanovas). Entrevista: Kinetoscat (revista digital de cinema català) Missió i abast Revista digital diària centrada en el cinema català: produccions i coproduccions, talent català a fora i activitats a Catalunya (festivals, cineclubs, exposicions, museus). Vol ser una finestra única: agenda, crítiques, reportatges, entrevistes i cobertures, tot en un sol espai. Valor diferencial Contingut 100% producció pròpia (no “copiar i enganxar”). Especialització: en cada festival, destaquen i ordenen les pel·lícules catalanes i els seus horaris. Vocació de professionalitat: seccions que, un cop s’estrenen, es mantenen de forma sostinguda. Cobertura i ecosistema Festivals grans (p. ex. Sitges) i d’altres de gran interès però menys mediàtics: FICMA, In-Edit, L’Alternativa. Reivindicació del paper dels cineclubs i la necessitat de difusió centralitzada. Veus i perfils No només directors: també crítics, distribuïdors, exhibidors, direcció d’art, muntatge i fotografia per explicar la indústria. Presència digital Web: contingut propi; Facebook: peces pròpies + activitats rellevants; Twitter: sumari i notícies d’interès del cinema català. Equip i operativa Petita redacció amb col·laboradors (disseny, fotografia, periodisme, realització). Ritme intens de producció en fase inicial. "És una finestra més, però única: no hi ha cap revista amb aquest focus i periodicitat." Estat del cinema català i l’independent Molt talent i varietat; el repte és la finestra i la difusió. L’Alternativa (20 anys): cinema independent com a experiència alliberadora que trenca el relat clàssic • Allunya del mainstream i dels blockbusters i convida a omplir buits interpretatius. • Reivindica que qualsevol cinèfil hauria de veure’n per obrir la mirada. Tensió estructural: cues per sagues comercials (Jocs de la Fam) mentre propostes exigents costen d’omplir sales. Crítiques i estrenes La por (Jordi Cadena) Visions contrastades: • Per a alguns, angoixa eficaç amb violència suggerida a l’estil Haneke (potent ús del que no es mostra). • Per a altres, ritme irregular i final impactant però poc versemblant amb el conjunt. Consens: és dura, ben rebuda per la crítica, però pot no ser “revisible” per to de tema. Blue Jasmine (Woody Allen) Valorada com una de les més sòlides de l’etapa recent (des de Match Point): • Cate Blanchett: interpretació monumental i personatge complex i egocèntric. • Estructura d’anar i tornar temporal ben tramada; secundaris consistents (excepte un interès amorós final més feble). Lectura social: dialèctica de classes i caiguda d’una protagonista atrapada en la ficció de si mateixa. Debat central: Ozu vs Yamada (i McCarey) Context i filiació Cuentos de Tokio (1953, Y. Ozu): clàssic sobre pares que visiten fills a Tòquio; tema de generacions i modernitat. Una família de Tòquio (2013, Y. Yamada): homenatge en color, actualitza context i personatges. Arrel remota: Make Way for Tomorrow (1937, L. McCarey), amb motius i perfils que inspiren el guió d’Ozu. Estil i llenguatge Ozu: plans fixos baixos (punt de vista del tatami), pauses, fora de camp, diàlegs frontals que interpel·len l’espectador. Yamada: posada al dia més amable i accessible; per alguns, certa banalització del to transcendent d’Ozu; per d’altres, una modernització eficaç. Personatges i temes Ozu: arquetips perdurables; saviesa sobre la ingratitud filla i la generositat paterna. Yamada: introdueix el fill jove com a vector de crisi/Fukushima i precarietat; canvis dramàtics (mort i resolució) més explícits i dramàtics. Debat viu sobre figures com la perruquera i el marit: perfil més dur i pragmàtic a Ozu; més dúctil (o tòpic) a Yamada. Valoració final Dues pel·lícules recomanables: Ozu com a obra transcendent i perdurable; Yamada com a homenatge ben resolt i emocional. Consell d’audició: veure-les totes dues per apreciar subtileses d’estil, to i context. Tancament i proper programa Col·laboració oberta entre el programa i Kinetoscat; contacte a kinetoscat.com i xarxes. Avanç: sessió dedicada al cinema jueu i Steven Spielberg (convidat: Sergi Grau).

  • 59'

    Cinema sense condicions del 19/11/2013 — Espagueti Western i crítiques: Buñuel, Tòquio, Allen

    Panorama del programa Cinema sense condicions obre amb música d’espagueti western i un sumari àgil: crítiques recents, un clàssic de Buñuel, l’estrena japonesa de la setmana i un monogràfic profund sobre Sergio Leone i el gènere. Crítiques i recomanacions L’últim rei d’Escòcia (2006) Impacte: pel·lícula duríssima que retrata el règim d’Idi Amin a Uganda a través del seu metge personal. Temes clau: • Dictadura i violència d’estat • Colonialisme i fronteres artificials com a arrel de conflictes • Perversions de classe en societats sense classe mitjana estabilitzadora Moments destacats: • La foto final real d’Idi Amin, que provoca més terror que la ficció • La corba de presa de consciència del metge, de la fascinació a l’horror Cita que pesa: "Tu has vingut aquí a jugar amb els negritos... Això no és un joc, és la realitat." Clàssic: Él (Luis Buñuel, 1953) Una joia que confirma el geni de Buñuel: posada en escena mil·limètrica, metàfores visuals i crítica soterrada a burgesia i Església. Eixos: • Psicologia del gelós obsessiu (Arturo de Córdova) • De l’assetjament psicològic al maltractament físic • Metàfores brillants (el traster com a ment desordenada del protagonista) Resultat: cinema clàssic de ritme i forma impecables, que continua commovent i interpel·lant. Estrena del mes: Una família de Tòquio (2013) Recomanació forta: obra honesta i commovedora, interpretacions sobresortints, director veterà amb llarga trajectòria. Context: remake d’“Tokyo Monogatari” (Yasujiro Ozu, 1953), amb actualitzacions de llenguatge i color. Debat obert: comparació amb l’original d’Ozu (alguns prefereixen l’original pel llenguatge cinematogràfic). Es proposa fer-ne pel·lícula del mes i comentar-la en profunditat. Comunitat: possible convidada Anna Martínez Medina (revista digital “Quines Tocat”) per parlar de cinema català i del film. ¿Quién mató a Bambi? (2013) To i gènere: comèdia negra i desacomplexada, més bèstia del que sembla pel tràiler; s’apropa a tendències de la nova comèdia americana. Comparatives: ecos de “Fargo” (Coen) en dinàmiques de perdedors i crítica social soterrada. Autor: Santi Amodeo sorprèn pel salt de registre respecte a “Cabeza de perro”, però manté coherència d’interès social. Blue Jasmine (2013, Woody Allen) Retrat demolidor de la lluita de classes i de la façana de la classe alta. Cate Blanchett: interpretació inconmensurable, personatge tan magnètic com detestable. Claus: tràgicomèdia amb ecos d’“Un tramvia anomenat desig”; defensa d’una vida autèntica i emocionalment honesta. Monogràfic: Espagueti Western Orígens i ruptura El western clàssic entra en crisi a finals 50–60; Europa (Itàlia i Espanya) el reinterpreta amb un to més cínic, canalla i brut. Influències creuades: samurais japonesos i bandolerisme espanyol; l’heroi en entorns hostils i poder corromput. Producció europea i estètica Chinecittà, Almeria i també Esplugues (Catalunya) com a pols de rodatge; aquí es parlava de “chorizo western”. Actors clau: Clint Eastwood, Charles Bronson, Henry Fonda, James Coburn, Franco Nero; també Fernando Rey o Paco Rabal. Auge i declivi: boom 60–70; influència decissiva en la revifada del western als 80 (Eastwood, Silverado...). Música i mètode (Leone/Morricone) Música com a identitat del gènere: molt més que Morricone (Bruno Nicolai, Roberto Pregadio, Carlo Savina…), però Morricone esdevé la referència absoluta. Mètode singular: Leone demanava la música abans i rodava escoltant-la; actors i càmera es sincronitzen amb el tempo musical. Resultat: imatge-so indissolubles. Llegat modern: Tarantino homenatja l’espagueti western (“Django”) en estètica, música i estructura. Sergio Leone: de l’artesà al creador Trilogia del dòlar (Un grapat de dòlars; La mort tenia un preu; El bo, el lleig i el dolent): joc formal que desposseeix el western de solemnitat intel·lectual. Salt d’autor amb “C’era una volta il West” (Hasta que llegó su hora): Henry Fonda en paper de vilà; arrencada antològica de 10’. Recepció als EUA: xocs amb distribuïdores; muntatges alterats (cas dolorós d’“Érase una vez en América”). La dona a Leone: de figura marginal a personatge complex (Claudia Cardinale com a icona de desig, mare i força dramàtica). L’empremta de Leone a El Padrino (hipòtesi suggeridora) La Paramount va oferir inicialment “El Padrino” a Leone. El film de Coppola presenta ritmes i suspensions temporals que recorden el pols de Leone. Escenes com l’aturada a l’hospital amb Michael Corleone evoquen el tempo cerimoniós i la tensió del western leoninià. Comunitat i agenda “Quines Tocat”: nova revista digital centrada en producció catalana; possible participació al programa. Saló del Manga: èxit rotund; proposta d’incorporar secció de cinema japonès. La setmana vinent: debat de “Una família de Tòquio” com a pel·lícula del mes i, si és possible, comparativa amb Ozu.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 12/11/2013

    Novè Sense Condicions de la temporada: Cartellera i avançaments de cinema; Ingmar Bergman, director destacat; i "La fi de la vida reflectida des del cinema", com a tema de la setmana!

  • 59'

    Cinema sense condicions del 6/11/2013 — Elías Querejeta, William Wyler i l’eròtica al cinema

    Resum general Programa amb tres eixos ben definits: homenatge a Elías Querejeta, dossier sobre William Wyler i debat sobre l’eròtica al cinema, amb parades en estrenes/vicions recents i una recomanació del cicle ImagineIndia. Puntals del programa • Elías Querejeta: record a la seva mort i repàs del seu paper com a productor clau del cinema espanyol, amb olfacte per descobrir directors i burlar la censura amb intel·ligència. • William Wyler: perfil complet del director, el seu perfeccionisme llegendari (90 takes), la col·laboració amb Gregg Toland, i el seu talent per dirigir actors i adaptar obres literàries. • Erotisme vs pornografia: debat sobre la sensualitat suggerida vs la representació explícita, amb exemples de Saura, Hitchcock, Picnic i un record d’una icònica escena de La ciutat cremada. Homenatge a Elías Querejeta Figura i llegat • Productor amb visions clares i risc artístic: va impulsar Carlos Saura, Víctor Erice, Jaime Chávarri, Moncho Armendáriz, Fernando León de Aranoa, Emilio Martínez Lázaro i Gracia Querejeta. • Paper clau en internacionalitzar el cinema espanyol: La caza (Berlín), El espíritu de la colmena (Donosti), etc. • Capacitat de dialogar (i xocar) amb els directors per elevar els projectes. Sovint implicat en guions i decisions creatives. Censura i visió política • En ple franquisme, va protegir i potenciar un cinema crític amb el sistema, sovint esquivant la censura amb metàfores i perspectives infantils/emocionals (cas Víctor Erice). • Anècdota: la censura va obligar a retallar i reanomenar La caza del conejo a La caza per connotacions considerades "elusives". Comercialitat vs independència • Comparació amb Lluís Miñarro: tots dos arriscats i presents a festivals, però Querejeta integrava millor una vessant comercial sense renunciar a l’autoria. Adaptacions i controvèrsies • Cas El último viaje de Robert Rylands (Gracia Querejeta), lliurement inspirada en Todas las almas (J. Marías): negociació contractual i litigis, amb la pel·lícula finalment estrenada. "Va estimular moltíssims cineastes. Quan no escrivia, provocava que els altres escriguessin." Conversa amb el convidat: hàbits i estrenes Presentació de Sergi Rubió • Director i productor del curt El silenci (amb Jordi Domènech). Debat sobre anar al cinema avui • Percepció d’avorriment amb part del cinema comercial recent; comentari crític de l’última de Gus Van Sant. • Proposta de veure i comentar Una pistola en cada mano (Cesc Gay) i pacte perquè el convidat triï pel·lícula. Pel·lícules comentades Dead Man Walking (Tim Robbins) • Lectura ètica i espiritual d’alta intensitat, amb dues interpretacions majúscules (Susan Sarandon i Sean Penn). • El film construeix una línia fina on el protagonista és bo i dolent alhora, mentre l’entorn institucional es mostra mediocre. • Connexions amb el valor de l’escolta (paral·lel amb Kramer vs. Kramer). The Cradle Will Rock (Tim Robbins) • Retrat apassionat del Nova York dels 30-40: atreviment artístic, compromís social i contradiccions de l’època. 360 (Fernando Meirelles) • Estructura coral que evoca Babel però amb menys potència conceptual; irregular però veïble. Focus: cicle ImagineIndia (Casa Àsia i Filmoteca) • Selecció de cinema indi independent i social, allunyat del Bollywood mainstream. • Retrospectiva d’un clàssic com Mrinal Sen (esmentat al programa amb nom aproximat) a l’alçada de Satyajit Ray. • Curiositat: aparició d’un actor vinculat a la trilogia d’Apu. • Reforç de la invitació a assistir a les projeccions: garantia de narracions absorbents. Dossier: William Wyler Biografia i context • Nascut a Mulhouse (Alsàcia) el 1902; formació europea (Lausana, violí a París) i salt a Hollywood via parentiu amb Carl Laemmle (Universal). Estil i mètode • Director d’ampli espectre (drames, èpics, melodrames, comèdies romàntiques, policíac, suspens). • Perfeccionista de rodatge: "Wyler 90 takes"; cerca del matís interpretatiu i precisió escènica. "No sé el que busco, però sé el que no vull." • Col·laboració recurrent amb Gregg Toland (fotografia profunda, precisió compositiva). Actors i direcció d’interpretacions • 36 nominacions als Oscars per interpretacions en films seus; 14 estatuetes per actors/actrius (xifra excepcional). • Impuls a estrelles com Bette Davis, Audrey Hepburn, Charlton Heston, entre d’altres. Títols clau • Anys 30-40: These Three, Dodsworth, Jezebel, Wuthering Heights, The Little Foxes, The Letter. • Guerra i postguerra: Mrs. Miniver (6 Oscars), The Best Years of Our Lives (7 Oscars) — mirada humana al retorn dels veterans. • Anys 50-60: Roman Holiday (guió de Dalton Trumbo, aleshores a la llista negra), Detective Story, Friendly Persuasion, Ben-Hur (11 Oscars), The Children’s Hour, The Collector. Recepció i vigència • 12 nominacions a millor direcció (3 Oscars). Estil sovint qualificat d’"invisible": comptar històries amb claredat i eficàcia. • Algunes obres poden notar el pas del temps en temes i codis, però The Best Years of Our Lives manté una força universal. Tema final: l’eròtica al cinema Erotisme vs pornografia • L’erotisme opera per la suggerència, el gest i la tensió; la pornografia per l’explícit i la consumació. • Valor de la sensualitat i la psicologia del desig per sobre de la literalitat. Exemples i matisos • Carlos Saura: La prima Angélica — erotisme intel·lectual i psicoanalític en context repressiu. • Hitchcock: Vertigo (obsessió, fetitxisme) i sobretot Rear Window (tensió eròtica elegant i persistent). • Picnic: traspassa amb contundència la barrera del suggerit en el seu context. • La ciutat cremada: escena del campanar (Àngela Molina i Xabier Elorriaga), d’una bellesa memorable. "Només cal que em despulli i nedi fins a l’interior del mar" — imatge evocada (Imma Merino) que condensa erotisme pur per via sensorial i poètica. Tancament • Proper programa: resum de temporada i recomanacions finals. Blog: cinemassensecondicions.blogspot.com

  • 1h

    Cinema sense condicions del 5/11/2013 — Estocolm, Gravity i Ventura Pons: cine i clàssics

    Panorama de l’episodi Programa de tertúlia cinèfila amb crítiques, comparatives i un perfil extens de Ventura Pons. Es combinen estrenes, referències a clàssics i reflexions sobre tècnica, narrativa i temes socials. Estrella de la setmana: Estocolm (Rodrigo Sorogoyen) Retrat d’una generació: diàlegs vius i juvenils en una primera meitat nocturna pels carrers de Madrid, seguida d’una segona part més fosca i colpidora que desmunta la màgia inicial. Ofici de direcció: tot i ser la segona pel·lícula del director, destaca maduresa tècnica (ús de música, enquadraments, càmera) i direcció d’actors. Producció: tirada endavant amb micromecenatge. Temàtica: síndrome d’Estocolm com a metàfora de relacions de dependència i veritat/mentida en el festeig. Interpretacions: Laura Garrido i Javier Pereira, amb mencions a trajectòries televisives i cinema previ. Valoració: inquietant i sorprenent; a alguns crítics els sembla lenta, però al programa se’n defensa el ritme. Clàssics que dialoguen amb l’actualitat Tarde de perros (Sidney Lumet) Robatori a un banc amb simpaties creixents cap als atracadors (Al Pacino, John Cazale) i un retratat social de l’època. Síndrome d’Estocolm in situ: hostatges que es van identificant amb els lladres. Tono tragicòmic que manté tensió i humanitat. El tercer hombre (Carol Reed, 1949) Fascinació per la música d’Anton Karas i la fotografia expressionista a la Viena de postguerra. Apunts de guió (Graham Greene) i final mantingut per decisió del director, malgrat les preferències de l’autor. Objetivo Birmania (Raoul Walsh) Gir de plantejament: missió complerta als primers minuts i, després, odissea de supervivència. Errol Flynn, en estat de gràcia. La vida de Brian (Monty Python) Sàtira irreverent i perenne sobre religió i fanatisme, amb humor absurd i escenes memorables (la sandàlia, el savi en silenci, el platet volant). Gravity (Alfonso Cuarón) Protagonisme absolut de Sandra Bullock i ritme sostingut sense que la lentitud sigui un problema. Rigor físic i posada en escena: ús exemplar de lleis de Newton, inèrcies i sistemes de referència. Escenes que funcionen com a lliçons de física integrades a la narrativa. Referències elegants: ecos de Solaris i 2001 (escena fetal i “renaixement”). 3D: impacte estètic notable, amb algun abús puntual de recursos. "És una lliçó de física de pe a pa." "No és intranscendent: parla d’amistat, sacrifici i renaixement." Don Jon (Joseph Gordon‑Levitt) Drama contemporani sobre addicció al porno i la deshumanització del desig. Triangle interpretatiu potent: Scarlett Johansson i Julianne Moore eleveven el material. Retrat del Don Joan actual: materialista, egocèntric i contradictori (confessió catòlica setmanal inclosa). Valoració: irregular però valenta; final percebut com a conservador per alguns, però trenca inèrcies de Hollywood. Apunts de cinema clàssic mut Ernst Lubitsch: Lady Windermere’s Fan (adaptació d’Oscar Wilde). Comèdia elegant i sofisticada en cinema mut. Focus d’autor: Ventura Pons Trajectòria plural: del documental Ocaña, retrat intermitent (Cannes 1978) al costumisme popular, i després adaptacions d’autors catalans (Monzó, Benet i Jornet, Baulenas, etc.). Títols destacats: El perquè de tot plegat; Actrius; Carícies; Amic/Amat; Anita no perd el tren; Food of Love (Menja d’amor); El gran Gato; Barcelona (un mapa); Forasters. Debat al programa: Visió 1: millor període 1995–2003, després irregularitat a la baixa (Mor, idiota; Animals ferits; Mil cretins; Any de Gràcia). Visió 2: evolució temàtica, no tant de qualitat; explora comèdia bàrbara, esperpent i retrats socials. Rases d’estil: Direcció d’actors (background teatral), Mirada sobre Barcelona i valenta en narratives.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 29/10/2013 — Adèle, Trueba i Pie de pàgina + apunt Kieslowski

    Resum general Programa de “Cinema sense condicions” (29/10/2013) amb tres blocs principals: debat sobre La vida d’Adèle (Blue Is the Warmest Color), crítica de la nova estrena de David Trueba i anàlisi en profunditat de Pie de pàgina (Footnote) de Joseph Cedar. Es tanca amb un breu apunt sobre Kieslowski i recordatori final dels Cinemes Bolitx. Temes principals • La vida d’Adèle: amor, classe social i representació de l’erotisme; comparacions amb Fassbinder, Pasolini i Kieslowski; debat sobre si és “obra mestra”. • Vivir es fácil con los ojos cerrados (David Trueba): road movie amable ambientada el 1966, amb Javier Cámara; s’acusa d’excessiva nostàlgia i guió “a brotxa gorda”. • Pie de pàgina (Footnote): duel pare-fill en el món acadèmic jueu sobre el Talmud, el Premi Israel i el reconeixement; to de tragèdia amb aparença de comèdia; escenes clau magistrals (sala del Ministeri, superprimer pla del pare, “docent”). • Apunt Kieslowski: perfil ràpid del director polonès, la seva trilogia i el Decàleg; eixos de culpa i transcendència. “És una tragèdia amb aparença de comèdia… no hi ha clars bons ni clars dolents.” La vida d’Adèle (Blue Is the Warmest Color) Què s’hi destaca • Història d’amor entre dues joves on el valent no és l’erotisme sinó el retrat de la classe i dels codis socials: una és de medi privilegiat i “no cal dissimular”, l’altra ha d’“amagar-ho tot”. • Comparacions: moral i profunditat a l’estil Kieslowski, però s’argumenta que s’acosta més a Fassbinder en el conflicte social i a Pasolini en el to més poètic. • Debat sobre les escenes sexuals: explícites però justificades per l’arc amorós; es rebutja el qualificatiu de “pornogràfica”. • Expectatives i recepció: entusiasme crític “pels núvols”, però el programa matisa el rang d’“obra mestra” i defensa que ho dirà el temps. • Detalls temàtics: la paradoxa d’un personatge “lliure” que al final actua de manera convencional davant una infidelitat; excessiva presència de “festes” vs. el treball com a valor dramàtic. Vivir es fácil con los ojos cerrados (David Trueba) Valoració • Ambientada el 1966: professor (Javier Cámara) que ensenya anglès amb cançons dels Beatles viatja a Almeria per veure John Lennon; s’hi afegeixen un noi fugat i una jove que amaga un conflicte. • To amable i nostàlgic, però es critica un guió massa grosser (“a brotxa gorda”), tòpics seixanteros i humor forçat. • Tot i l’esforç de Cámara i repartiment, el personatge resulta massa naïf i poc creïble. Participació a Sant Sebastià sense ressò. “Li falta una història que sigui emotiva de debò… i que te la creguis.” Pie de pàgina (Footnote), de Joseph Cedar Context i premissa • Director nascut a Nova York i format a Jerusalem; temàtiques arrelades al món jueu. Aquí, duel entre pare i fill filòlegs del Talmud quan esclata la polèmica pel Premi Israel (màxim guardó cultural). To i conflicte • Tragèdia vestida de comèdia gràcies a la música i al ritme; no hi ha herois ni vilans: cada personatge (pare, fill, president del tribunal) té motivacions sòlides. • Temes clau: orgull i reconeixement, mètode vs. divulgació, sistema acadèmic (enveges, política de premis), masculinitat i exigència social. Escenes i recursos memorables • Superprimer pla del pare durant el discurs d’homenatge al fill: gelosia, dolor i una història prèvia insinuada amb finor. • L’anècdota de la paraula “docent”: humor que revela jerarquies i condescendència social cap a l’ofici. • La sala del Ministeri d’Educació: posada en escena claustrofòbica, humor àcid i crítica institucional (passadissos estrets, cadires escasses, aixeta que no funciona) que exposa la manipulació del premi. • El mètode del pare: amb una sola paraula i les seves fonts, “esbrina la veritat” com en un thriller discret. Lectures dels personatges • El pare: obsessiu, metòdic, tancat al món exterior; científic d’ofici que potser arriba tard a un nou paradigma. • El fill: seductor, productiu, divulgador; noblesa amb ambigüitats; el retret de “covard” (de la seva dona) plana sobre les seves decisions. • Grossman (president): de presumpta “antagonista” a figura amb raons pròpies; s’insinua que el sistema premia accidents i oportunismes. Cap al final • Final obert i tens: l’acceptació o no del premi i la superbia/dignitat en joc; el conflicte pare-fill queda irresoluble, coherent amb la seva tragèdia íntima. “És una pel·lícula per veure més d’una vegada… excel·lent guió i interpretacions magnífiques.” Apunt Kieslowski • Director polonès cabdal (amb Polanski i Wajda), conegut per el Decàleg, La doble vida de Verònica i la Trilogia dels colors. • Eixos temàtics: culpa, moral i indagació individual. Recomanat com a autor de referència. Recomanacions i tancament • Es recomana veure “Pie de pàgina” als Cinemes Bolitx (VO subtitulada al català) i es lloa l’espai i el tracte. • Avanç: proper programa, “Elogi dels actors i les actrius professionals” i Ventura Pons.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 22/10/2013

    6è Cinema Sense Condicions de la temporada: Cartellera i avançaments de cinema; James Cameron com a director destacat; i la crònica del 46è Festival de Cinema de Sitges, amb Sergi Herrada!

  • 59'

    Cinema sense condicions del 15/10/2013

    5è CsC de la temporada: Cartellera, avançaments i desitjos de cinema; Zhang Yimou i la cinquena generació de cineastes xinesos, amb en Joan Seguer!

  • 59'

    Cinema sense condicions del 8/10/2013 — Estrenes, exili nazi al cinema i Billy Wilder

    Panorama general Resum d’un episodi amb tres eixos clau: estrenes i crítiques recents, història i impacte dels grans exiliats del cinema fugint de Hitler (amb focus en UFA, expressionisme i Casablanca) i perfil creatiu de Billy Wilder. "Nadie es perfecto" Estrenes i crítiques "Glòria" (Sebastián Lelio) • Protagonista: dona d’uns 60, separada, retratada en primers plans molt íntims per entrar en la seva ànima. • To i temes: solitud, resistència vital i final en bucle que reforça la desesperança. • Interpretació: Paulina García, premiada a Berlín (Millor Actriu), excel·lent treball. • Música: balades toves 70-80 (Umberto Tozzi) que contrasten amb el buit emocional. • Comparativa: el cinema americà ha fet molts relats de perdedors, però aquí la proximitat cultural fa més mal i se sent més real. Cinema familiar: "Zipi y Zape y el club de la canica" vs "Justin y la espada del valor" • Zipi i Zape: aventura tipus The Goonies, clar bé vs mal (autoritarisme que no deixa jugar); atrapa els infants; real actors, més proximitat. • Justin: animació espanyola molt ben feta tècnicament, però valors d’“honor” arcaics i personatges de tall massa nord-americà; història simple. "Le premier jour du reste de ta vie" (2008) • Fresca dissecció familiar i de valors burgesos; reaccions davant la mort i canvis vitals; to enriquidor per qui qüestiona valors conservadors. "Gravity" (Alfonso Cuarón) i contrapunt amb "Elysium" • Gravity: imprescindible en 3D; bellesa visual i immersió inicial de 10-12 minuts; història mínima però peripècia contundent; Sandra Bullock, potser la millor interpretació de la seva carrera. • Elysium: efectes desmesurats, bons molt bons / dolents molt dolents, confl icte facilón; no enganxa malgrat el múscul visual. "El médico alemán (Wakolda)" (Lucía Puenzo) • Premissa: Mengele a la Patagònia i fascinació per una adolescent de creixement endarrerit; thriller sobre identitat i experiments. • Valoració: bona interpretació d’Àlex Brendemühl, però la pel·lícula queda a mig camí: li manca tensió i suc narratiu. Festival de curtmetratges de Cornellà (jurat) • Dades: 167 curts rebuts; mostra de tendències 2012-2013. • Forma vs fons: alt nivell tècnic (ESCAC i escoles), però històries febles i tòpics recurrents. • Documental i experimental: viatges repetitius/exòtics; algunes peces experimentals reixides per risc i combinació de to. CineBaix i agenda • "Elin" (Noruega): mirada moderna a la salut mental i la integració; col·loqui posterior massa tòpic. • Avança la Mostra de Cinema del Món Àrab i Mediterrani (24/10–final de novembre) i cartellera setmanal (Gravity, La herida, The Spirit of ’45, Hannah Arendt, etc.). Fugint de Hitler: exili i transformació de Hollywood De la Berlín daurada a l’èxode • Berlín (post-1a GM): capital cultural; esplendor de la UFA (productor Erich Pommer), naixement de l’expressionisme alemany. • Títols clau: "El gabinet del Dr. Caligari", Murnau ("Nosferatu", "Faust"), Fritz Lang ("Metròpolis", "M"), "L’Àngel Blau" (Marlene Dietrich; música de Franz Waxman i Friedrich Hollaender). • Gent de diumenge (1929): Wilder–Siodmak–Zinnemann; proto-neorealisme; Pommer detecta talent i els contracta. • 1933: pujada de Hitler i fugida massiva (>800 professionals). Casos: Brecht expulsat; Waxman apallissat i exiliat (composarà 144 BSO a Hollywood, Òscars per "Sunset Blvd" i "A Place in the Sun"); Fritz Lang rebutja Goebbels i fuig; Henry Koster marxa amb diners “rescatats” del banc. • Xarxes d’acollida: Lubitsch i colla creen ajudes i feina (p. ex. "Ninotchka"). • Impacte estètic: l’ús de llum i ombra de l’expressionisme modela el terror i el cine negre nord-americà. • Conseqüència històrica: l’expulsió de cervells debilita el Tercer Reich i potencia els EUA a nivell cultural i científic. "Casablanca": el rostre de l’exili en pantalla • Producció antinazi (1942-43) amb majoria d’actors exiliats (Peter Lorre, Paul Henreid, Conrad Veidt, Marcel Dalio, Madeleine Lebeau…). • Escena icònica: La Marsellesa vs himne alemany; la emoció real dels exiliats dona una força única a la seqüència. • Compromís: donatiu de l’1% del salari a l’European Film Fund (Lubitsch i altres) per ajudar refugiats. • Reversos de l’exili: trajectòries refulgents (p. ex. Waxman) i d’altres truncades (p. ex. Erich Pommer acabant pintant gerros per sobreviure). Billy Wilder: guió, imatge i acer caustic Qui és i com treballa • Jueu vienès; família marcada per l’Holocaust; exiliat; periodista abans de cineasta. • Admira Lubitsch; mètode de writers’ room amb reescriptura fina d’escena a escena. • Poètica: diàleg curt i punyent, narrativa visual (objectes que revelen trama), sarcasme amb tendresa. Films destacats i notes crítiques • "Sunset Blvd." (1950): dissecció de Hollywood i la fama decadent. • "Stalag 17" (1953): thriller de presó de guerra magnètic. • "Witness for the Prosecution" (1957): virtuosisme d’Agatha Christie a la pantalla. • "Some Like It Hot" (1959): guió mil·limètric i ritme demolidor. • "The Apartment" (1960): construcció rodona; crítica a l’abús de poder corporatiu i doble moral; objectes com a claus dramàtiques. • "One, Two, Three" (1961) i "The Front Page" (1974): sàtira política i periodisme ràpid i adictiu. • "Sabrina" (1954): ha envellit pitjor pel rol de gènere i classe; en canvi, "Irma la Douce" aguanta millor com a comèdia. Tancament • Pròxim programa: Festival de Sitges 2012 i John Carpenter.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 1/10/2013 — Estrenes, salut mental, Koreeda, Loach i Lumet

    Panorama general del programa Espai amb crítiques d’estrena, recuperacions destacades i un debat central sobre el paper del cinema com a motor de diàleg. També hi ha un focus d’autor dedicat a Sidney Lumet i un recordatori de la projecció de Django desencadenat al Cine Club Utopia. "El cinema ha de ser diàleg." Estrenes i cartellera Valoració ràpida inicial • Ordre de recomanació de la Carme: Mud (Mat) > La mejor oferta > Cruce de caminos. Cruce de caminos (The Place Beyond the Pines) • Direcció: Derek Cianfrance. Protagonistes: Ryan Gosling i Bradley Cooper. • Estructura en tres parts amb ambició, però resultat irregular i poc creïble en alguns girs dramàtics. • Punts forts: interpretacions i posada en escena (seqüències amb moto molt ben filmades). • Punts febles: guió forçat i “compacte” desigual; promet més del que compleix. La herida (Fernando Franco) • Retrat cru i incisiu d’una jove amb trastorn límit de personalitat (TLP). • Fort impacte emocional: aria, repetitiva i sense concessions, amb intents de suïcidi i deriva afectiva. • Interpretació molt destacada de Marian Álvarez (premiada a Sant Sebastià). • Valor: divulgatiu i conscientitzador; risc: desesperançada i difícil per a part del públic. "És una pel·lícula crua, desesperançada, depriment... i alhora necessària per entendre el TLP." Still Walking (Hirokazu Koreeda) • Retrat íntim i humanista d’una família japonesa, hereu modern de l’esperit d’Ozu. • Observació subtil de rols familiars, dols i no dits; direcció inconmensurable segons el col·laborador. La mejor oferta (Giuseppe Tornatore) • Thriller de cambra amb Geoffrey Rush excels; trama de trencaclosques i falsificació (art i identitat). • To elegant i clàssic; sorpresa final “a l’estil Poirot”, però amb major densitat temàtica que un simple whodunit. Mud (Jeff Nichols) • Conte contemporani al Mississipí: infància, lleialtat i marginalitat sense miserabilisme. • Personatges traçats amb quatre pinzellades molt eficaces; ritme sostingut i immersiu. • Considerada la millor estrena del bloc; connexions amb l’anterior de Nichols, Take Shelter. Debat: el cinema com a diàleg Ken Loach — L’esperit del 45 • Documental sobre el welfare state britànic: nacionalitzacions i naixement del NHS el 1945. • Contrapunt crític a l’era Thatcher i l’auge de la desigualtat. • Tesi: recuperar l’“esperit del 45” per no perdre les conquestes socials. Diàleg vs. denúncia • El diàleg sovint arriba després del conflicte i la denúncia (casos històrics i cinematogràfics). • Exemples a debat: Clint Eastwood (Gran Torino, Invictus) com a vies de diàleg; límits en altres obres on predomina la denúncia. Focus d’autor: Sidney Lumet 12 Angry Men (1957) • Teatre filmat i televisiu elevat a cinema pur: càmera precisa i direcció d’actors mestra. • Nucli moral: “no culpable” per duda razonable, més que “innocent”. • Dissecació dels prejudicis i l’ètica del jurat a través d’un crescendo dramàtic claustrofòbic. Altres títols destacats • Piel de serpiente (The Fugitive Kind): Anna Magnani i Marlon Brando en melodrama fosc i potent. • Panorama des del pont: immigració, sindicats i passions (arrels teatrals d’Arthur Miller). • Assassinat a l’Orient Express: coral de luxe i whodunit clàssic; entreteniment d’alta escola. • Serpico: denúncia de la corrupció policial amb fibra realista. • Network: sàtira ferotge dels mitjans; per a alguns, una de les millors de la història. • Última etapa: Antes de que el diablo sepa que has muerto — negror familiar d’una contundència demolidora. Recordatoris i agenda • Projecció: Django desencadenat (Cine Club Utopia, Sant Just) — reflexions sobre la impossibilitat del diàleg entre bandos, tot i la complicitat entre Django i el caçarecompenses. • Proper programa: Fugint de Hitler: grans exiliats del cinema i monogràfic Billy Wilder. Idees clau • Mud: recomanació top; conte iniciàtic sòlid i emotiu. • La herida: mirada valenta al TLP, imprescindible però dura. • Koreeda: detallisme humanista que perdura. • Tornatore: engany i solitud amb embolcall clàssic. • Lumet: ètica, actors i guions al servei del drama moral. • Cinema i diàleg: la denúncia pot ser pas previ, però l’objectiu és obrir converses que transformin.

  • 58'

    Cinema sense condicions del 24/9/2013

    Segon Sense Condicions de la temporada: Estrenes i avançaments de cinema; Woody Allen com a director de la setmana; i Les obsessions al cinema, el tema d'avui!