Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

385-396 de 476
  • 1h

    Cinema sense condicions del 27/5/2014 — Cannes 2014, 'Les tres vides de Pedro Burruezo' i l'alcohol al cinema

    Visió general Episodi amb tres eixos principals: crònica del Festival de Cannes 2014 amb la corresponsal Tiziana, entrevista a Josep López Pérez sobre el seu debut documental "Les tres vides de Pedro Burruezo" i debat sobre cinema i alcohol liderat pel metge Lluís Baciano. A l'inici, breu ronda de recomanacions d'estrenes. Recomanacions i escalf inicial • Valoracions creuades de "La grande bellezza" i menció de "Viva la libertà" (Toni Servillo en doble paper, premissa política enginyosa). • Altres títols destacats: The Lunchbox, Gangs of Wasseypur I & II. • Recordatori del portal crític de Josep López Pérez: NoSoloCine.net. Crònica de Cannes 2014 (amb Tiziana) • Palma d'Or: Winter Sleep (Nuri Bilge Ceylan). "És llarga… i lenta; molt diàleg, poca música… molt psicològica." • Millor actriu: Julianne Moore ("Maps to the Stars", David Cronenberg). • Millor actor: Timothy Spall ("Mr. Turner", Mike Leigh). • Premi del Jurat: ex aequo per Jean-Luc Godard ("Adieu au langage") i Xavier Dolan ("Mommy"). • "Force Majeure (Turist)" (Ruben Östlund) distingida; percepció de concurs 2013 com a globalment més fort. • Referències a cinema espanyol (Jaime Rosales), pendent de veure. Entrevista: "Les tres vides de Pedro Burruezo" Origen i estructura • De 6 hores d’entrevista espontània neix el títol i el concepte: música, ecologia i misticisme. • Documental amb to meta-cinematogràfic, humor i ironia; la música com a eix troncal. El crescendo final i la cançó sorpresa • Tema final-regal gravat en secret, amb tres moviments: • Veu solista de Maia Kanaan i la Bohemia Camerata. • Rumba amb músics del carrer de la Cera (eco del cor rumber de "Todos los gatos son pardos"). • Rap amb Jorge Ragnampaiser; retrobament de Claustrofobia (Antoni Baltà i Maria José Pena). • Muntatge amb força cinematogràfica: amics, família, corals i orquestra. "La idea d’aquest documental no és guanyar calés, però menys perdre." Exhibició, distribució i producció • Passis setmanals amb cinefòrum: Cinemes Girona (dimecres 19:30) i itinerància (CineBaix, SGAE Montpou). • Autoproducció sense subvencions; distribució artesanal i recorregut per festivals. • Equip i coprotagonistes creatius: Manuel Mira (muntatge/fotografia); productora Verne Films. Música, misticisme i identitat • Obertura amb peça del disc Misticíssimus: lletra en llatí i referències místico-religioses (tres cultures: àrab, cristiana i jueva). • Barreja de música antiga, clàssica i moderna; identitat mestissa catalana (veu de la mare andalusa, coral local, teixit social). L’autor multimèdia • Josep López Pérez, autor multimèdia: novel·la negra "Tierra de por medio" (detectiu Luis Costa, pròleg d’Oti Rodríguez Marchante), guionista, director i editor. Cinema i alcohol: panoràmica i pel·lícules clau Dues mirades complementàries • L’alcohol com a cultura, oci i plaer vs l’alcohol com a malaltia (addicció i danys). • Exemples cara A (gaudi): • "Sideways" (Alexander Payne): viatge vinícola a Califòrnia. • "La parte de los ángeles" (Ken Loach): el whisky com a oportunitat vital. • Exemples cara B (alcoholisme): • "The Lost Weekend" (Billy Wilder, 1945): crítica al tractament sanitari estigmatitzador de l’època. • "Days of Wine and Roses" (Blake Edwards, 1962): retrat descarnat i clar, amb teràpia de grup; la baixada als inferns d’una parella aparentment "normal". • "Mi tío Jacinto" (Ladislao Vajda): context espanyol i realisme social. Leaving Las Vegas i altres • "Leaving Las Vegas" (Mike Figgis, 1995): • Història d’amor entre situacions extremes (prostitució i autodestrucció). • Música decisiva en els moments íntims; interpretacions d’Nicolas Cage i Elisabeth Shue. • "Barfly" (Barbet Schroeder) i l’univers cru de Bukowski. • "La leggenda del santo bevitore" (Ermanno Olmi): to existencialista. • Nota biogràfica: l’autor del llibre "Leaving Las Vegas" es va suïcidar abans de l’estrena de la pel·lícula. "L’alcohol és una droga, la més perillosa i la més a l’abast." (Lluís Baciano) Perspectiva mèdica i social • Genètica vs entorn: existeixen factors genètics de vulnerabilitat, però l’ambient (hàbits familiars, pressió social) és clau en la manifestació de la dependència. • Adolescència i consum: normalització del botelló i baixa percepció de risc. • Danys: càncer, patologia cardiovascular, accidents, violència (domèstica i social). • Educació i consciència: cal promoure un consum moderadament conscient i polítiques preventives. • Anècdota docent: alumna de 14 anys que admet "m’agradaria no beure cada dia"; importància del modelatge familiar. Cloenda • Recordatori de passis i cinefòrums de "Les tres vides de Pedro Burruezo". • Avanç del proper programa: especial Burt Lancaster i comentari d’"El fuego y la palabra" (Richard Brooks).

  • 57'

    Cinema sense condicions del 20/5/2014 — Cannes al dia, Cronenberg i Imamura: Narayama

    Visió general Podcast de "Cinema sense condicions" amb tres blocs: actualitat i cartellera, crònica directa de Cannes i focus en Shohei Imamura. Episodi marcat per la Palma d’Or com a idea-far i per una lectura molt crítica i humanista del cinema. Punts clau • Cannes — panorama i tendències: recepció desigual però amb títols forts (Cronenberg, Leigh, Szifron, Östlund, Kawase). • Anàlisi d’autor: Shohei Imamura i la seva mirada sobre les classes baixes, l’instint de supervivència i la crítica al consumisme. • Pel·lícula destacada: La balada de Narayama (1983), retrat duríssim i líric d’un poble regit per tradició i escassetat. • Cartellera: recomanacions amb debat moral i polític (Anne Fontaine, Roberto Andò) i apunt sobre "Snowpiercer". "Todos entre ellos van buscando una libertad que nunca realmente podrán obtener." (sobre Maps to the Stars) Cartellera i connexions amb festivals Jaume Rosales a Un Certain Regard • Hermosa juventud: retrat actual de crisi i precarietat amb gran treball d’actors (Ingrid García-Jonsson). • Comparativa amb cinema sobre ETA: el rigor d’"Un tiro en la cabeza" vs. el to popular de "Ocho apellidos vascos". Recomanacions en sala • Dues mares perfectes (Anne Fontaine): melodrama moral amb Naomi Watts i Robin Wright; qüestiona normes socials i desitjos. • Viva la libertà (Roberto Andò): sàtira política sobre lideratges buits i representació. • Apunt: Snowpiercer (Bong Joon‑ho). Produït per Park Chan‑wook; ciència-ficció distòpica amb sàtira social. Cannes amb Tiziana Polello Estat del concurs • Any menys "espectacular" que l’anterior, però amb títols sòlids. Títols destacats • David Cronenberg — Maps to the Stars: comèdia sàtira sobre Hollywood, amb repartiment coral (Julianne Moore, John Cusack, Mia Wasikowska). - Temes: narcisisme, dependències, famílies disfuncionals. - Referents: ecos d’Eva al desnudo (amb mare-filla i llegat). • Mike Leigh — Mr. Turner: biopic pictòric sobre J. M. W. Turner; imatge entre pintura i realitat; Timothy Spall imponent. • Atom Egoyan — The Captive: thriller de segrest; recepció controvertida per la seva construcció formal. • Damián Szifron — Relatos salvajes: comèdia negra que exagera els agravis quotidians; gran ritme i humor corrosiu. • Ruben Östlund — Turist (Force Majeure): crisi matrimonial arran d’una avalanxa; masculinitat en qüestió i telèfons com a nou tòtem. • Naomi Kawase — Still the Water: peça delicada i de força femenina; sensibilitat contemplativa. Shohei Imamura: mirada i filmografia Perfil i estil • Figura clau de la Nouvelle Vague japonesa; col·laborador primerenc d’Ozu (com a ajudant) però oposat als seus temes: - Ozu: família tradicional, submissió, ordre. - Imamura: classes baixes, sexualitat, instint, prostitució, violència simbòlica i natural. • Crítica doble: a la tradició rígida i al consumisme modern nipó. Títols remarcables (mostreig) • Primerenca: Pigs and Battleships (1961) — sàtira de la postguerra i presència americana. • The Insect Woman (1963) — trajecte d’ascens/caiguda d’una dona; premi d’interpretació a Berlín. • The Pornographers (1966) — família, desig i hipocresia; submón sexual com a mirall social. • Vengeance Is Mine (1979) — assassí nòmada; retrat amoral i familiar tèrbol. • Palma d’Or: La balada de Narayama (1983) i, més tard, L’anguila (1997). Altres: Black Rain (1989), Dr. Akagi (1998), Agua tibia bajo un puente rojo (2001). La balada de Narayama (1983): una peça única Context i to • Llegendes rurals en temps d’escassetat. A 70 anys, la tradició mana pujar l’ancià a la muntanya sagrada per morir. • Posada en escena amb paisatge i fauna com a testimonis — natura que observa i comenta. Temes principals • Supervivència col·lectiva vs. afectes individuals. • Moralitat de la necessitat: normes extremes per evitar la fam. • Càstig comunitari: justícia sumària per robatori (escena del pou, esfereïdora). • Infanticidi i gènere: preferències i vendes per subsistència. Escenes i recursos • Obertura aèria sobre la neu: preludi del destí dur. • Repartiment de patates — microeconomia de la misèria. • Animals (serps, aus, rosegadors) com a metàfora de la cadena vital. Lectures i diàlegs amb altres obres • Parentescos amb Dogville (comunitat tancada, autojustícia) però amb arrel antropològica i naturalista. • Ressona en directors moderns (possible eco en Von Trier en la crueltat ritualitzada). • Mirada que interpel·la el present: - Crisi contemporània, fragilitat de l’estat del benestar i límits ètics en situacions límit. Interpretacions • La mare: figura de cura i transmissió de coneixement per assegurar la nissaga. • El fill: tensió entre tradició i responsabilitat afectiva. Conclusió • Episodi que enllaça l’actualitat de Cannes amb la permanència d’un cinema que pregunta per la condició humana. • Imamura emergeix com a veu imprescindible per entendre la dureza i la dignitat en contextos d’escassetat. "No és tot or allò que llueix": sota la tradició i el progrés, Imamura hi descobreix vida, instint i contradicció.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 13/5/2014 — Extrems: addiccions, docuficció i muntatge

    Introducció i convidat • Convidat: Joan Riedweg, codirector d’Extrems (amb Abel Folk), cineasta polifacètic (director, guionista, muntador, compositor). • Els conductors destaquen la qualitat sorprenent d’Extrems i el seu muntatge innovador. "Constantment estàs veient ficció i, cada dos minuts, pam: no és ficció, és veritat." “Extrems”: objectiu i format Objectiu social i recepció • TV-movie de TV3 que va tenir 7 setmanes en sala (Cinemes Alexandra) amb pressupost reduït. • Propòsit: ajudar la societat parlant d’addiccions des de la normalitat i l’esperança (final positiu i no morbós). • Audiència TV: més de 450.000 espectadors en estrena tardana; gran interès social. Format i to • Híbrid de docuficció: barreja de ficció interpretada i testimonis reals. • Estructura en tres parts: primera com a enigma des del punt de vista del coaddicte, segona que revela i lliga les peces, i tercera que tanca en clau de recuperació. • Ritme marcat pel “pam” que alterna realitat i ficció per trencar expectatives i reforçar el missatge. • Tractament de moments d’angoixa amb pinzellades d’humor per donar respir. Metodologia creativa i posada en escena Direcció d’actors i improvisació • Es van estudiar 16 històries reals i se’n van escollir 6; als actors només se’ls donava una part i la resta l’explicava el protagonista real just abans de rodar. • Sense assaigs, take únic sempre que fos possible: cerca del naturalisme i la veritat emocional. "Sin trampa ni cartró": els extres del DVD mostren converses actor-personatge sense música ni filtres. Muntatge i llenguatge • El muntatge (assumit per Riedweg) és el cor del film: analogia amb la cuina (guió = menú; rodatge = mercat; muntatge = cuina on es combina i tasta). • Ús expressiu de color, so i efectes digitals (pocs però impactants), i 15 formats de càmera (incloent mòbils) per aconseguir textures diferenciades i agilitat. • Rodatge “impossible”: 22 dies, ~200 seqüències (10/dia) gràcies a la planificació i experiència en videoclip. Contingut i missatge sobre addiccions • L’addicció és una malaltia (no un vici). El film evita morbo i estigmes; mostra perfils no marginals que poden acabar a presó pels cercles de consum. • El rol del coaddicte (parella/familiar que no veu la realitat) és clau; el film el fa viure a l’espectador a la primera part. • Compromís amb final constructiu: centres amb més del 70% de recuperació. • Classificació +12 per fer-la arribar a adolescents; projeccions en escoles, universitats i debats amb fort impacte. "Volem una pel·lícula que ajudi la gent." Difusió i indústria • Problema crònic de promoció i difusió del cinema català a l’estranger. • Al Festival del Caire (classe A), Extrems va ser l’única cinta espanyola/catalana; cap periodista estatal acreditat la va veure. Contrast amb el suport institucional francès (ambaixada, premsa, protocol). Biografia i altres obres • Riedweg ve de periodisme i Ràdio i TV, però aviat entra en vídeo/postproducció. Trajectòria en publicitat i videoclips (HD pioner, estereoscopia 2K) i interès per 4K. • Aliança creativa amb Abel Folk (codirecció complementària: actors/òptica vs tècnica/edició). • Altres treballs: Desclassificats (TVMovie sobre poder mediàtic i polític; bones dades tot i competir amb Avatar). Reflexions sobre el cinema • El cinema pot ser evasió però també servei públic. Extrems neix d’una motivació personal (el germà de Riedweg, que va morir per l’alcohol; homenatge explícit). • Crítica als estereotips de la comèdia comercial, tot reconeixent-ne l’ofici i el bon guió quan hi és. • Referent esmentat: Richard Curtis; posada en valor de la comèdia ben escrita i de la dificultat de fer riure. Clau de lectura estètica • Recursos com mèdiums, lluminositats “extraterrestres” o cowboys s’utilitzen per representar paranoies del consum, amb una lectura oberta per a l’espectador. • L’espectador és convidat a construir la pel·lícula. Tancament • Agraïments i crida implícita a una major difusió d’Extrems. • Anunci del següent programa: Shohei Imamura i “La balada de Narayama”.

  • 58'

    Cinema sense condicions del 6/5/2014 — Illes de pel·lícula, Papillon i cartellera

    Panorama general En aquest episodi, el grup entra en tres blocs centrals: Crítiques d’estrenes i cartellera: valoracions de “Tren de medianoche a Lisboa”, “Todos están muertos”, recomanacions com “Nebraska”, “Her”, “Filomena”, “Ida”, “Carmina o amén”, i curiositats com “Lunchbox” i “El desconegut del llac”. Monogràfic: illes de pel·lícula: com el recurs de l’illa defineix to, temes i personatges (dureses, edèn, presons, atzar) amb exemples clàssics. Anàlisi a fons de Papillon (1973): adaptació, interpretacions, estructura, fortaleses i limitacions. “La llibertat és un dels béns més preuats” — idea clau rere l’obsessió d’evadir-se a Papillon Crítiques i cartellera “Tren de medianoche a Lisboa” (Bille August) Valoració global: fluixa malgrat un Jeremy Irons solvent; bona fotografia de Lisboa però adaptació literària poc creïble en llenguatge cinematogràfic. Punts febles: atmosferes que no arrelen, decisions del protagonista poc versemblants, subtrama històrica (Salazar) que no convenç. “Todos están muertos” (Beatriz Sanchís) Crítica negativa: història tancada i sense interès; l’Elena Anaya eleva el material però el conjunt no s’aguanta. Context: coproducció amb recepció festivalera; debat col·lateral sobre any de producció i trajecte de la directora. Farhadi, “El passat (Le passé)” i comparatives Direcció d’actors excelsa, ritmes serens i profunditat íntima; final amb enginy però excessiu “folletó” per alguns. Interpretacions destacades: Bérénice Bejo, Tahar Rahim; mencions a “About Elly” i “Una separació”. Altres títols i tendències Recomanades: • “Nebraska” • “Filomena” • “Her” • “Ida” • “Miele” • “El vent s’aixeca” • “Matterhorn” • “Noè” (com a curiositat). Conversa “blockbuster”: Capità Amèrica (fluixa) vs Els Venjadors (millor valorada); menció a Scarlett Johansson. Espanyoles: “Carmina o amén” (continuïtat fresca de la primera, to de comèdia negra, èxit de passes gratuïtes). “Lunchbox” (Índia): interès i opinions dividides. “El desconegut del llac”: intriga per l’enfoc minimalista del desig i el temps; rebuda crítica positiva. Debat cultural: “Azul y no tan rosa” (Veneçuela) Èxit local i Goya a hispanoamericana, però percep decalatge cultural en el tractament de l’homosexualitat, vist des d’Europa. Contrast amb Iran a Farhadi (classe mitjana alta amb codis “occidentals”); discussió sobre diferències de context vs generalitzacions. Illes de pel·lícula: usos i significat Per què una illa? L’illa imposa aïllament, autosuficiència i un hàbitat que modela els personatges. Com a decisió de posada en escena, condiciona el to: supervivència, utopia, càstig o fatalitat. Duresa i autosuficiència “Hombres de Aran” (Flaherty, 1934): epopeia de subsistència en roca i mar; pagesia inventada a cop de mar i pedra. “L’illa desnuda” (Kaneto Shindô): rituals de vida elemental (aigua, cultiu) filmats amb lirisme auster. Extensió temàtica: aïllaments no marítims que funcionen com illes socials/mentals: “Dogville” (von Trier), “El bosc” (Shyamalan). Edèn o cel a la terra “Queimada” (Pontecorvo): xoc entre utopia tropical i colonialisme; Brando com a agent del desordre. “El motí de l’‘Bounty’”: el paradís polinesi com a contrapunt a la disciplina naval. “The Descendants”: Hawai com a paisatge-valor a preservar davant l’especulació. “Mediterraneo”: després de la guerra, la nostàlgia d’una illa com a lloc d’última pertinença. Aïllament forçat (presons) “Birdman of Alcatraz”: redempció intel·lectual en captivitat (Burt Lancaster i l’ornitologia). “Escape from Alcatraz”: enginy i claustrofòbia amb Clint Eastwood (Don Siegel). Referències: Alcatraz, Illa del Diable (Guaiana Francesa), Château d’If… L’aigua com a mur infranquejable. Atzar i nàufrags “Náufrago (Cast Away)”: l’illa com a prova existencial i reconstrucció d’identitat per atzar. Papillon (1973) a fons Context i adaptació Basada en el ‘best-seller’ autobiogràfic de Henri Charrière (àlies “Papillon”), èxit global a finals dels 60. Guió de Dalton Trumbo; direcció de Franklin J. Schaffner; música de Jerry Goldsmith (nominació a l’Oscar). Debat: la novel·la és molt més ampla; el film condensa 500-600 pàgines i alguns lectors el veuen millor com a minisèrie. Temes i lectura Eix central: obstinació per la llibertat davant condicions infrahumanes a la Guaiana Francesa i l’Illa del Diable. Amistat i lleialtat: contrapunt vital entre Papillon (instint d’evasió) i Dega (supervivència adaptativa). Denúncia implícita del colonialisme i les seves pràctiques penitenciàries. Interpretacions Steve McQueen (Papillon): presència carismàtica, estoica, físicament compromesa. Dustin Hoffman (Dega): per alguns, més matisat i subtil, miopia moral amb humanitat; aporta ritme i contrapès dramàtic. El llibre vs la pel·lícula Diferències remarcables (p.ex., estada “idíl·lica” fora de presó té més pes al llibre). Crítiques: Pel·lícula massa llarga (2h30) amb tram potser allargat; Costures del resum visibles entre episodis; Tot i així, film entretingut i sostingut per la dupla protagonista. El director i l’ofici Franklin J. Schaffner: recorregut sòlid (“El planeta dels simis”, “Patton”, “Els nens del Brasil”). Aquí aplica classicisme vigorós al subgènere carcerari. Conclusions Les illes funcionen com a dispositiu cinematogràfic potent: del quadrat psicològic a la utopia i la condemna. A la cartellera, poca brillantor global però diverses joies autorals i populars. “Papillon” persisteix per temes universals (llibertat, amistat, dignitat), malgrat els límits de l’adaptació.

  • 56'

    Cinema sense condicions del 29/4/2014 — Atom Egoyan i Exotica, Miele i Le Passé, Miyazaki, Malick i Sorrentino: pèrdues, culpa i bellesa

    Panorama de l’episodi Eix central: un monogràfic sobre Atom Egoyan —amb èmfasi en Exotica i The Sweet Hereafter— travessat per crítiques de novetats (Miele i Le Passé) i relectures de clàssics moderns (Miyazaki, Kiarostami, Malick i Sorrentino). El programa juga entre el debat estètic (control vs. abandonament), la representació del dol i la culpa, i la bellesa com a via de comprensió. Temes principals • Atom Egoyan: estil, temes recurrents i anàlisi d’Exotica i The Sweet Hereafter • Estrenes/crítiques: Miele (Valeria Golino) i Le Passé (Asghar Farhadi) • Relectures: Miyazaki (El viento se levanta), Kiarostami (El sabor de las cerezas) i Malick (The Tree of Life) • Sorrentino: La grande bellezza i altres títols • Debat creatiu: cineastes del control vs. de l’abandonament • Música i atmosfera: Leonard Cohen i la banda sonora de Mychael Danna a Exotica "Ningú no vol morir; una altra cosa és no suportar la vida." — idea clau emergida arran de Miele Monogràfic Atom Egoyan Signatura i obsessió temàtica • Relacions complexes, secrets i memòria; el relat com a puzle emocional. • Atmosferes melancòliques, un to gairebé oníric i muntatge que retarda el sentit per implicar l’espectador. • Mirada vivencial (més que existencialista): com ens relacionem i com el trauma modela el vincle. Exotica • Ambient d’un club eròtic on “no es pot tocar”: la distància física reflecteix ferides afectives. • Un inspector d’impostos (Francis) repeteix un ritual amb la ballarina Cristina: dol enquistat i projeccions. • Estructura de puzle: fragments de passat (batuda al camp, botiga d’animals exòtics), gelosia i malentesos que desvien fins a l’últim tram. • Música: Leonard Cohen (Everybody Knows) i partitura melancòlica de Mychael Danna potencien el clima de pèrdua i desig. The Sweet Hereafter (El dulce porvenir) • Tragèdia col·lectiva (accident d’autobús escolar): dol comunitari i la figura d’un advocat que vehicula—i qüestiona—la recerca de reparació. • Egoyan posa en escena l’ambivalència moral i el pes dels no dits, evitant la tesi fàcil. Crítiques d’actualitat Miele (Valeria Golino) • Tema: eutanàsia a la clandestinitat. Retrat d’una jove sense arrels que ajuda malalts terminals i entra en crisi davant un cas que desafia el seu codi. • Tractament contingut i no morbós; càmera i personatges molt ben treballats. • Idea-força: defensa de la vida en la seva complexitat; el límit entre voler morir i no poder viure. Le Passé (Asghar Farhadi) • París com a escenari de famílies “líquides”: exmarit iranià, nova parella, fills d’unions prèvies. • Eix temàtic: culpa (vivencial, circumstancial, paradoxal, fins i tot construïda). • Personatges sòlids i no estereotipats; continuïtat amb la mirada analítica de Farhadi sobre les dinàmiques domèstiques. Relectures i comparatives Miyazaki — El viento se levanta (The Wind Rises) • Biografia ficcionada d’un enginyer aeronàutic: somni de volar vs. ús bèl·lic de la tècnica. • Clàssica, poètica i elegant; lleugerament llarga per a alguns, però emocionalment rica. • Fil conductor: cita de Paul Valéry: “Le vent se lève… il faut tenter de vivre.” Kiarostami i Malick • Kiarostami (El sabor de las cerezas; A través de los olivos): minimalisme i densitat moral. • Malick (The Tree of Life): família, memòria i transcendència; l’espectador completa el fora de camp i el sentit, més enllà del pur virtuosisme visual. Sorrentino • La grande bellezza: commoció per l’excés i la bellesa; parentiu formal amb Malick en el moviment de càmera i el tractament d’espais. • Reivindicació d’Il Divo i This Must Be the Place com a peces a recuperar. Debat estètic i musical Control vs. abandonament • Distinció (Assayas) aplicada al cinema: grans cineastes solen articular un control coral sobre l’equip i l’obra, sense anular espais d’imprevist. Música i atmosfera • En Egoyan, la música és estructural: Leonard Cohen i Mychael Danna teixeixen la melancolia d’Exotica. • La tria musical no és ornamental: diu i condueix. Cloenda i agenda • Novetat: Egoyan presenta The Captive a competició a Cannes (segrest i memòria vuit anys després). • Proper programa: Illes de pel·lícula (Papillon) i connexions amb cinema iranià. • Recordatori: es pot reescoltar el programa a “senzacondicions.blogspot.com”.

  • 58'

    Cinema sense condicions del 22/4/2014

    Al 29è Sense Condicions de la temporada: Estrenes i avançaments de cinema; Il viaggio di G. Mastorna, amb Andreu Farran, i Federico Fellini, amb Tiziana Puleio!

  • Cinema sense condicions del 15/4/2014 — Nit a Ràdio d’Esvern: pop en anglès i polifonia

    Resum general Aquest llarg bloc nocturn de Ràdio d’Esvern (98.1 FM) combina falques locals, diversos blocs de música pop-soul en anglès i un tram final de M de Música on es llegeix poesia de Miquel Martí i Pol i es presenta un àlbum de polifonia sacra d’Anvers amb cor de veus blanques. L’emissió intercala sovint IDs, "Fins demà!" i "Bona nit" com a falques de continuïtat. Què hi trobaràs • Promos de programes locals: "Just a la Fusta", "La Penya del Morro", agenda i informatius comarcals, més anuncis de franges musicals (Pep Quintana, Maria Quintana). • Blocs musicals en anglès: balades i R&B/indie amb lletres sobre l’amor, la vulnerabilitat i la memòria; inclou un fragment reconeixible de Stevie Wonder ("I believe when I fall in love…"). • Segment central de M de Música: lectura del poema "Principis" de Martí i Pol i presentació del disc "Laudació en Salvatorem" (Sebastián van Stenberg i Peter van de Velde), amb l’anècdota del cor infantil belga fotografiat davant del monestir de Montserrat. Invitació a una escolta pausada i meditativa. Temes principals • Programació local i falques: recordatoris de franges (matins i vespres), esports i cultura de Sant Just, i enllaços a l’actualitat comarcal. • Música pop-soul/indie en anglès: peces amb tornades insistents sobre el pensament amorós i la dependència emocional; ritme suau i ambient nocturn. • Polifonia sacra i espiritualitat: focus en veus blanques, textura coral i una peça destacada d’“Alleluia”, tot emmarcat per una crida a la tranquil·litat i la meditació. Cites destacades "Funambulesc faig tràgics equilibris entre el silenci i la procacitat…" (Poema "Principis", M. Martí i Pol) "Alleluia." Notes i context • L’emissió presenta molts IDs i salutacions ("Fins demà!", "Bona nit") que separen talls musicals i falques. • El segment de M de Música comença realment quan la presentadora entra a antena (no confondre amb la falca prèvia). Crèdits i programes • M de Música: presentat per Maria Quintana; a les vies de so, Carles. • Altres falques: referències a Just a la Fusta, La Penya del Morro, Informatiucomarcal.com, i franges de música coral (Pep Quintana).

  • 58'

    Cinema sense condicions del 8/4/2014 — Wes Anderson, Noé i l’univers de Pasolini

    Visió general Programa de “Cinema sense condicions” amb un tancament de trimestre molt complet: crítiques d’estrenes i recuperacions, debat intens sobre “Noé” de Darren Aronofsky, i un monogràfic profund dedicat a Pier Paolo Pasolini. "Per a Pasolini, el cinema era un llenguatge per arribar millor a la gent que la literatura." Punts clau • Wes Anderson: lectura apreciativa però crítica d’“El Gran Hotel Budapest” — estil brillant, cast impecable, però amb capes que costen d’abastar del tot. • Noé (Aronofsky): debat polaritzat. Espectacle tècnic i interpretatiu (Crowe i Connelly, en destacat), però discussió sobre el grau d’autoria i les llicències respecte al relat bíblic. • 10.000 km (C. Marqués-Marcet): duet interpretatiu potent (Natalia Tena i David Verdaguer), intimitat i versemblança; potser lleu excés de metratge pel seu dispositiu minimalista. • Recuperació clàssica: “Chuka” (Gordon Douglas), western amb subtext humà i relacions complexes en un fortí d’“irregulars”. • Autoria europea: breu elogi d’Aki Kaurismäki (humanisme sobri, històries senzilles i veritat social). • Cédric Klapisch: decepció amb “Nueva vida en Nueva York” respecte “L’auberge espagnole” i “Las muñecas rusas”. • Comèdia francesa: “9 meses de condena” (Dupontel), alta idea simpàtica, bona química, entreteniment sense més. • Tren de noche a Lisboa (Bille August): Jeremy Irons solvent; divisió d’opinions sobre la versemblança d’un relat més proper al conte que al realisme. Monogràfic Pasolini Perfil i poètica • Poeta abans que cineasta: porta la seva poesia i crítica social al cinema (“Accattone” com a punt de partida). • Cinema com a llenguatge: poca obsessió per la tècnica, gran focus en expressar i interpel·lar. • Italia 40–60: amor/odi amb el país, mirada als proletaris invisibilitzats i denúncia de la burgesia i els neo-feixismes. Relació amb la tradició italiana • Contrast amb Visconti (història), De Sica (humanisme sentimental) i Fellini (imatgerià i record), situant Pasolini com a poeta del cinema i agitador ideològic. Trilogia de la vida i gir cap a “Salò” • “Il Decameron” i la trilogia de la vida: erotisme, vitalitat i sàtira malentesa sovint en clau superficial. • “Salò o le 120 giornate di Sodoma”: denúncia descarnada del poder que instrumentalitza cossos i desitjos; lectura del feixisme com a mecànica de dominació. “Il Vangelo secondo Matteo” • Una de les versions més respectuoses i potents de la figura de Crist, fidelitat al text i força neorealista. • Paradoxa històrica: perseguit per sacrilegi i alhora celebrat pel Vaticà per aquesta obra. Ecos i context • Referència a “El evangelio de las maravillas” (Ripstein): irreverència bíblica i crítica als utopismes decadents. • Censura i cineclubs a l’Estat espanyol: circuits alternatius per accedir a Pasolini i cinema d’autor. Agenda i tancament • És l’últim programa del trimestre; tornada després de Setmana Santa. • Proper especial: Fellini i “Il viaggio di G. Mastorna” (projecte no realitzat), amb el professor Andreu Ferran. • Crida a continuar anant al cinema i recuperar programes anteriors al web del programa.

  • 54'

    Cinema sense condicions del 1/4/2014 — Ida, estrenes i Elia Kazan: 'La llei del silenci'

    Novetats i crítiques Ida (Paweł Pawlikowski) • Recomanació unànime: drama íntim sobre una novícia als anys 60 que descobreix les seves arrels jueves. • Tema central: identitat, solitud i el contrast entre una jove serena i sòlida i una tia desencantada però poderosa. • Estil visual: blanc i negre preciós, format 4:3, enquadraments quiets i expressius (eco dels 60; evocacions de Dreyer). • Música i ambient: to auster i moments de jazz; estètica que serveix la narració, no preciosista. • Interpretacions: dues actrius excel·lents; la jove protagonista destaca per la seva mirada i serenor. "És una pel·lícula d’una grandíssima humanitat" Dallas Buyers Club (Jean-Marc Vallée) • Context: inicis de les teràpies del SIDA (anys 80); l’AZT (AZT) resultava tòxic a dosis d’aleshores. • Actuacions: Matthew McConaughey i Jared Leto premiats; es comenta el transformisme físic (–21 kg) i com això pot haver pesat als premis. • Crítica: interès quasi documental; debat sobre si l’Òscar respon també a la gesta física de l’actor. "Per cada quilo que es va primar, un vot del jurat" (broma recurrent) "El poder dels laboratoris… venen verí" The Grand Budapest Hotel (Wes Anderson) i debat sobre “claus” de l’autor • Entusiasme: màgia visual, ritme, decorats i repartiment; per a alguns, una experiència “de somni”. • Debat: cal conèixer l’univers de l’autor per gaudir l’obra? - Postura 1: no hauria de caldre context previ. - Postura 2: conèixer les claus (com amb Bach o Von Trier a Nymphomaniac) amplifica el plaer. "Jo demano a les pel·lícules que la gent no conegui res, vagi al cine i li agradi." Noé (Darren Aronofsky) • Sota embargament: no en donen detalls, però opinions polaritzades (de 0 a 10). Pregunta oberta sobre conèixer la filmografia d’Aronofsky. Mejor otro día (A Long Way Down, Pascal Chaumeil) • Comèdia britànica (BBC) amb humor fí del Regne Unit; recomanada però millor sense spoilers. • Repartiment: Pierce Brosnan, Aaron Paul i una Imogen Poots magnètica. • Nota: els treballs francesos previs del director generen més dubtes. Enemy (Denis Villeneuve) • Intriga del doble, basada en Saramago; Jake Gyllenhaal (doble paper), Mélanie Laurent i Isabella Rossellini. • Expectatives altes: bona recepció a Sitges; antecedents sòlids del director (Incendies, Prisoners). Guillaume i els nois, a taula! (Guillaume Gallienne) • Origen teatral (one-man show, Comédie-Française); molts César. • Opinions dispars: ell brilla com a actor, però la història divideix. Monogràfic: Elia Kazan Biografia i inicis • Origen: anatoliogrec, emigrat als EUA; cofundador de l’Actors Studio (Strasberg). • Teatre: va portar a l’escenari Tennessee Williams i Arthur Miller (Un tramvia anomenat Desig, La gata sobre la teulada de zinc, La mort d’un viatjant). • Cinema: primeres etapes a la Fox; prestigi creixent fins als grans títols dels 50 i 60. La llei del silenci (On the Waterfront, 1954) • Trama: estibadors de Nova York sotmesos a la màfia sindical; un exboxejador (Marlon Brando) passa de noi perdut a home que pren partit, impulsat per l’amor (Eva Marie Saint) i la consciència (Karl Malden). • Fotografia: Boris Kaufman crea una atmosfera dura i lírica; molts exteriors a l’alba per una llum crua i boirina portuària; enquadraments que remarquen la petitesa de l’home davant el sistema. • Música: Leonard Bernstein signa una suite simfònica que descriu personatges i tons (puresa vs sordidesa). Tensió creativa amb Kazan pel balanç so/diàleg. • Premis: 8 Òscars (pel·lícula, director, actor, actriu de repartiment, guió, muntatge, direcció artística B/N, fotografia B/N). • Lectura contemporània: la lluita obrera del moll s’ha automatitzat (robots i contenidors), però el dilema moral persisteix. McCarthisme i polèmica • Kazan va delatar companys davant el Comitè d’Activitats Antiamericanes; la pel·lícula s’ha llegit com una autojustificació del delator “honest”. • Passat comunista breu i conflictiu; l’episodi el va marcar i travessa la seva obra. Altres títols destacats • A l’est de l’Edèn (1955): descobriment de James Dean; primer color de Kazan; força intacta avui. • Viva Zapata! (1952), Baby Doll (1956), Río Salvaje (1960). • Esplendor en la Llerba (1961): gran èxit popular. • Amèrica, Amèrica (1963): ambiciosa i personal, menys comercial però molt valorada. El compromís (The Arrangement, 1969) • Gènesi: arrenca de la novel·la best-seller de Kazan; volia Brando, però la fa Kirk Douglas amb Faye Dunaway i Deborah Kerr. • Tema: crisi d’un publicista d’èxit que es pregunta si viure per diners o vocació; to psicoanalític sense caure en el flashback fàcil. Última etapa • Los Visitors (1972) i The Last Tycoon (1976, amb De Niro): recepció feble; Kazan es bolca més en l’escriptura. Tancament i notícies • Festival de Màlaga: el cinema català triomfa (especialment amb “10.000 km”). • Proper programa: Pasolini i L’Evangeli segons Sant Mateu (amb convidada italiana).

  • 1h

    Cinema sense condicions del 25/3/2014 — De Jimmy P a Gravity: Wes Anderson, Neil Jordan i Alfonso Cuarón, i el docu-ficció de La plaga

    Panorama general Capítol coral i molt cinèfil: començant amb novetats vistes pels col·laboradors, passant per un repàs a Wes Anderson, una valoració de Byzantium (Neil Jordan) i un focus extens en Alfonso Cuarón. La segona meitat se centra en La plaga (Neus Ballús) i obre un debat ric sobre el cinema documental i la docu-ficció. Introducció i estructura del programa • Benvinguda, repàs del format (tres parts) i avanços dels temes del dia. • Recordatori que la pel·lícula del mes és La plaga i proposta d’obrir el focus cap al gènere documental. Crítiques i converses de pel·lícules Jimmy P (Arnaud Desplechin) • Valoració positiva de les interpretacions: Benicio del Toro i Mathieu Amalric destaquen per la seva ductilitat i presència. • Dubtes de guió: es percep que el conflicte central es resol massa d’hora, minvant la tensió dramàtica. • Comentari metacinematogràfic: no és fàcil filmar una teràpia sense perdre ritme ni interès. Wes Anderson: The Grand Budapest Hotel i univers autoral • Comparativa amb The Darjeeling Limited: per a alguns, més humanitat i fons emocional a Darjeeling que no al conte sarcàstic i mil·limetrat de Grand Budapest. • Punts forts de Grand Budapest: posta en escena exquisida, to de còmic elegant, composició visual hiperpolida i joc amb l’espectador. • Repartiment estel·lar (p. ex. Tilda Swinton), caracteritzacions extremes i humor fi. • Esbossos de filmografia: Rushmore, The Royal Tenenbaums, The Life Aquatic, Moonrise Kingdom; constants d’Anderson: infància/adolescència, melancolia i estil de vinyeta. "Aquesta és un còmic divertit, ben estructurat, ben fet... però és un còmic." • Apunt ràpid: Non-Stop (Jaume Collet-Serra), thriller adrenalític, efectiu però sense gran profunditat. Byzantium (Neil Jordan) • Continuïtat temàtica amb Interview with the Vampire però sense assolir el seu nivell. • Per sobre de la tendència adolescent del vampirisme, però decepciona comparada amb les millors obres de Jordan. Focus de director: Alfonso Cuarón Y tu mamá también • Redescoberta entusiasta: delicada, lliure i colpidora en el seu tram final. • Impuls a carreres d’actors (Maribel Verdú, Gael García Bernal, Diego Luna). Children of Men • 2027 distòpic: món arrasat i infertilitat global; una jove immigrant embarassada esdevé l’última esperança. • Tesi humanista i posada en escena immersiva; record impactant del film en projeccions multitudinàries. Gravity • Visionat essencial en 3D: dimensió sensorial i espacial decisiva. • No només espectacle: via crucis íntim d’una dona entre el buit i la voluntat de viure; ecos de 2001 i Solaris. • Final metafòric potent (renaixement a través de l’aigua). Col·laboracions i altres treballs • Binomi creatiu amb el director de fotografia Emmanuel Lubezki (clau en l’estètica de Cuarón). • Altres obres esmentades: Great Expectations, Harry Potter i el presoner d’Azkaban, segment a Paris, je t’aime. També s’evoca el seu interès primerenc per ser astronauta. Tema central: La plaga (Neus Ballús) Context i marc • Pel·lícula sorgida del Màster en Documental de Creació (UPF) dirigit per Jordi Balló; combinació de documental i ficció amb gran naturalisme. Personatges i trames creuades • Pagès de Gallecs i el seu ajudant de l’Europa de l’Est (lluitador grecoromà) configurant un díptic sobre la feina i la resistència. • Dona gran (Maria Ros), figura d’una personalitat aclaparadora, camí de residència i en lluita diària per l’autonomia. • Cuidadora filipina a la residència: mirada sensible sobre les cures. • Prostituta de camins: presència fugaç que tanca el mosaic social. Estil i dispositiu de docu-ficció • Ritme calmat, llum diàfana i observació discreta; sensació de “mirada invisible” que ens situa dins la vida aliena sense violència. • Fets dramatitzats amb arrel real: la pel·lícula es construeix amb els personatges “fent de si mateixos”. • Moments colpidors: la resistència a la dutxa i el crit de rebuig es revelen humans i comprensibles quan entenem la seva respiració i vulnerabilitat. "Has d’acceptar el present" — idea central, gairebé budista, sobre la resiliència. Temes i to • Supervivència, soledat, comunicació, dignitat: lluites quotidianes sense victimisme. • Cinema utòpic en el sentit de depurar el soroll social i quedar-se amb l’ànima de les dificultats “de sèrie”. Referents i genealogia documental • Clàssics: Nanook of the North (Flaherty), L’home amb una càmera (Dziga Vertov) i el llegat fotogràfic de Boris Kaufman. • Moderns: En construcción (José Luis Guerín) com a parent proper en observació i espai urbà; mencions a Inside Job, Michael Moore, Buena Vista Social Club, i sèries com Apocalipsis: La Segunda Guerra Mundial o Cosmos. Valoració final • Originalíssima i terapèutica: convida a l’atenció, relaxa i reconcilia amb el quotidià. • Recomanada per revisitar i detectar noves capes de sentit. Tancament • Comiat musical i avanç del proper programa: Pasolini i revisió d’L’evangeli segons Sant Mateu.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 18/3/2014 — Takahata i La tomba de les lucièrnagues + estrenes

    Resum de l’episodi Episodi centrat en Isao Takahata i “La tomba de les lucièrnagues”, amb context històric i cultural del Japó, comparatives amb altres clàssics, i una ronda d’estrenes i recomanacions. També es revisita “Rashomon” per parlar de la subjectivitat de la veritat i com aquest concepte ressona en l’actualitat. "La veritat és sempre subjectiva... cadascú s'explica la seva per justificar que té raó." Temes principals “La tomba de les lucièrnagues” (1988): drama antibel·licista demolidor, mirada íntima de la guerra a través de dos infants; poesia visual (les lluernes) i crítica social. Isao Takahata (Studio Ghibli): trajectòria, estil més realista en contrast amb la fantasia de Miyazaki; treballs a TV (Heidi, Marco) i films clau (Only Yesterday, Pom Poko, Yamada, Princess Kaguya). Rashomon i la subjectivitat: la multiplicitat de punts de vista i l’impacte d’Akira Kurosawa en l’entrada del cinema japonès a Occident. Estrenes i crítiques: “Jimmy P.” (Desplechin) i “Non-Stop” (Jaume Collet-Serra) amb debat sobre versemblança i entreteniment. Cultura japonesa: rols de gènere, família, disciplina social i distància emocional; com aflora al cinema i a l’animació. Anàlisi de “La tomba de les lucièrnagues” Per què és una obra mestra antibel·licista Impacte emocional: mostra sense filtres els efectes de la guerra sobre els més vulnerables. Narrativa honesta: comença amb el destí dels protagonistes i se centra en el “com” i el “per què” hi arriben. Crítica social: denuncia la priorització del col·lectiu/família extensa per sobre de l’individu i la manca de compassió en context de penúria. Poètica de resistència: el refugi i les lluernes funcionen com a metàfora de bellesa efímera i de la capacitat infantil de resiliència. "És un dels al·legats antibel·licistes més contundents" — després de veure-la, és difícil justificar cap guerra. Context i referents Basada en una novel·la autobiogràfica (mort per desnutrició de la germana de l’autor). Takahata, nascut el 1935, va viure la guerra; és una de les veus de Ghibli amb memòria directa del conflicte. Comparada amb: • Ozu (detall quotidià, humanisme) • Mizoguchi (tragèdia social) • “L’imperi del sol” (Spielberg, 1987) — coetània en tema, però menys radical en el final. Animació japonesa vs occidental "Si resulta impossible imaginar a Disney realitzar una pel·lícula sobre nens que passen gana... al Japó no existeix aquesta distinció: tot es pot animar." — Isao Takahata Al Japó, l’animació és vehicle per a temes adults; menys compartimentació per edats. Estètica Ghibli: fons i llum de gran detall poètic, personatges de disseny senzill i expressiu; realitat per sobre de fantasia en Takahata. Perfil d’Isao Takahata (Studio Ghibli) Trajectòria essencial Inicis a Toei; primer llarg “Horus: Prince of the Sun” (1968) — fracàs comercial però influent. TV als 70: “Heidi” (1974), “Marco” (1980), “Anna de Teules Verdes”. Ghibli (1985+): “La tomba de les lucièrnagues” (1988), “Only Yesterday” (1991), “Pom Poko” (1994), “My Neighbors the Yamadas” (1999), “The Tale of the Princess Kaguya” (2013). Signatura autoral Realisme i humanisme vs la fantasia lírica de Miyazaki. Temes: memòria, infància, família, ecologisme. Altres continguts destacats Revisita de “Rashomon” i el seu impacte Multiplicitat de versions d’un crim: la veritat com a construcció subjectiva. Porta d’entrada del cinema japonès a Occident (lleó de Venècia, anys 50). Crítiques d’estrenes “Jimmy P.” (Desplechin): psicoanàlisi post-Segona Guerra Mundial; Benicio del Toro brillant en la fragilitat; notable interès antropològic. “Non-Stop” (Jaume Collet-Serra): thriller d’entreteniment amb Liam Neeson; debat entre versemblança vs ritme i tensió; divisió d’opinions. Cultura i societat japonesa Rols de gènere: fort pes de la dona en l’educació i gestió domèstica; persistència d’estereotips. Disciplina i respecte en situacions límit (post-tsunami), però també distància emocional en el tracte diari. Properament Següent pel·lícula d’actualitat: “La plaga”. Clàssic a recuperar: “Vértigo” (Hitchcock).

  • 1h

    Cinema sense condicions del 11/3/2014 — Wes Anderson, melodrames, Ozon i All That Jazz

    Panorama de l’episodi Podcast coral de "Cinema sense condicions" amb debat viu i polièdric. L’equip presenta estrenes i anàlisis crítiques, alternant comèdia, melodrama i musical: de Wes Anderson a François Ozon, i un bloc extens dedicat a Bob Fosse i All That Jazz. Tema 1 — Wes Anderson: The Grand Budapest Hotel Context i estrena: obertura a la Berlinale i passi de premsa imminent a Barcelona; to habitual de Wes Anderson. Tò i estil: comèdia amb punt àcid, posada en escena meticulosa, noms i llocs inventats (República de Zubraska). Repartiment: Ralph Fiennes, Adrien Brody, Tilda Swinton, Edward Norton; química coral. Trama (sense spoilers): records del propietari actual explicant l’entrada juvenil a l’hotel i la relació amb el concierge excèntric (Fiennes). Intriga testamentària amb to divertit i ritme àgil. Tema 2 — Melodrama, dolor vs. sofriment: 12 Years a Slave vs. Alabama Monroe 12 Years a Slave (Steve McQueen) Premis: Òscar a millor pel·lícula, guió adaptat i actriu de repartiment (Lupita Nyong'o). Lectura crítica: es qüestiona una possible “trampa emocional” contemporània aplicada a un drama del segle XIX; personatges percebuts com massa lineals excepte un Michael Fassbender complex i potent. Forma: imatge i primers plans excel·lents; debat sobre com el cinema representa el dolor (físic) vs. el sofriment (existencial). Alabama Monroe (The Broken Circle Breakdown) Nucli dramàtic: parella dispar (cantautor i tatuadora), amor profund i malaltia de la filla; el patiment erosiona el vincle. Idees clau: el gran sofriment es viu en solitud, malgrat compartir causa i espai; pel·lícula de matisos i interpretacions excel·lents. Forma: muntatge endavant/enrere i música que filtra l’emoció sense ofegar en el melodrama. "El gran patiment és sempre una situació solitària." Tema 3 — François Ozon: Jeune et jolie (La joven y bonita) Recepció dividida: film provocador i deliberadament opac; el·lipsis musicals com a "puntuació brechtiana" que suspèn explicacions racionals. Debat: joc de mirades i desig vs. absència de motivació explícita; comparada amb Belle de jour (Buñuel) i amb tendències postmodernes. Valoracions: alguns ho veuen com a exercici superficial/provocador; d’altres, com a teixit de contradiccions d’alt nivell. Tema 4 — Bob Fosse: del musical clàssic a All That Jazz Context i trajectòria Fosse (actor, ballarí, coreògraf, director) opera després de l’època daurada del musical clàssic (de Minelli, Donen, Gene Kelly…), i el renova. Cabaret: èxit amb 8 Òscars; números musicals versemblants integrats en la diègesi; muntatge altament suggerent. Lenny: biopic en B/N sobre Lenny Bruce; pont temàtic cap al to adult d’All That Jazz. All That Jazz Autoretrat en clau Fellini (8½): després d’un infart, Fosse ficcionalitza la seva vida, obsessions i culpa; Palma d’Or i 4 Òscars (direcció artística, muntatge, vestuari, BSO). Escenes clau: obertura amb audició massiva i muntatge vertiginós; diàlegs mentre es balla (vida com a coreografia); aparicions de la Mort (Jessica Lange); final amb "Bye Bye Life" i la cremallera de la bossa mortuòria. Tesis: artista genial i perfeccionista però immadur en la vida íntima; retrat incòmode que no busca complicitats. El muntatge convida a la participació activa de l’espectador. Comparació: relació amb la Mort més visceral/emocional que la via racional de El setè segell (Bergman). Idees clau de l’episodi Dolor vs. sofriment: el cinema com a eina privilegiada per captar el sofriment interior més enllà del dolor físic. Ètica de la representació: risc de la complicitat automàtica (victimisme) vs. complexitat moral (Fassbender a 12 Years a Slave). Provocació vs. profunditat: Ozon tensiona el relat amb el·lipsi i opacitat; recepció dividida. Musical modern: Fosse integra narrativa, muntatge i coreografia per fer avançar la trama; autoretrat sense autoindulgència a All That Jazz. Cites destacades "El gran patiment és sempre una situació solitària." "No és un personatge que et sedueixi; no vol quedar bé."