Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

373-384 de 476
  • 59'

    Cinema sense condicions del 25/11/2014 — Orígenes, Trash, Relatos Salvajes i postmodernitat

    Panorama general Programa amb tres blocs: ressenyes d’estrenes i festivals, una tertúlia extensa sobre Relatos Salvajes i un debat de fons sobre la postmodernitat al cinema. Hi intervenen un convidat expert, l’Ignasi Juliacs, i els habituals, amb to àgil i crític. 1) Crítica: Orígenes (I Origins) Què és i com funciona • Film de Mike Cahill (vist a Sitges) que barreja ciència i mística: investigació de l’iris, reencarnació i dilemes sobre percepció i identitat. • Protagonistes: Michael Pitt i Britt Marling (musa del director), amb una història d’amor narrada amb elegància, més mostrada que explicada. Punts forts i febles • Forts: idea suggeridora, ritme contemplatiu, relació construïda amb mirades i temps. • Febles: deriva cap a un to massa sentimental, certa ambigüitat que evita espòilers però també dilueix l’impacte. Comparacions i detalls • Connexió temàtica amb Interstellar (ciència com via a allò místic). • Debat sobre el títol original “I Origins” i el sentit d’“I/Jo”. "La ciència com a esforç humà per transcendir cap a allò inabastable" • Referència a l’Uncle Boonmee (reencarnació i memòria) per contrastar textures i enfocaments. 2) Crítica: Trash (Stephen Daldry) i context Sinopsi i equip • Daldry (Billy Elliot, The Hours, The Reader) dirigeix amb guió de Richard Curtis. • Tres nois de faveles del Brasil troben una cartera que desencadena un thriller social. Valoració • Comparada amb Slumdog Millionaire i Cidade de Deus: comparteix ambient i premissa, però es queda enrere. • Problemes de guió: forats, ritme lent, previsible. Ambient aconseguit, però la història no s’aguanta. Apunts de context • Record de l’ímpetu industrial que va desfermar Cidade de Deus i el posterior salt a Hollywood de Meirelles. • Recomanació del curt “L’Alfombra Roja” (seguiment de la nena de Slumdog): retrat colpidor de la realitat dels slums. 3) Tertúlia: Relatos Salvajes (Damián Szifrón) Estructura i temes • Antologia de 6 històries “salvatges”: situacions límit, paradoxals, sovint amb venjança al centre. • Lectura doble del títol: no només històries bèsties, sinó un sistema que propicia l’excés. Episodis destacats • Obertura de l’avió: magistral sobre el contagi de la bogeria i l’escalada. • Darín (dinamitador) en clau kafkiana: burocràcia que t’ofega; crítica a l’estat de coses. • Boda: per alguns el més fluix per la seva deriva absurda sense “moralina” clara. Clau cultural i comparacions • Mirada que l’audiència local llegeix com a versemblant a l’Argentina i exagerada aquí; debat sobre venjança com a motor (paral·lel amb Corea del Sud i el western nord-americà). • Referents: Esperando la carroza (comèdia ferotge) i Tiempo de valientes (barreja de gènere i idiosincràsia porteña). Veredicte • Entretinguda, amb nervis i idees; potser sobrevalorada pel hype festivaler. • No es considera postmoderna: relats lineals, missatges clars i construcció clàssica de causa-efecte. 4) Monogràfic: Postmodernitat al cinema (Ignasi Juliacs) Definició ràpida • La postmodernitat neix com a reacció i negació de la modernitat: rebutja les metanarratives (explicacions totals del món) i celebra el fragment. • Arrelada en la revolució tecnològica (pas del fotoquímic al digital) i en el fracàs de les utopies del segle XX: deriva sovint nihilista i distòpica. Recursos i estètica • Metaficció i exhibició de l’artifici. • Hiperrealitat: barreja de real i fabricat fins a fer-los indistingibles. El digital com a zeros i uns que trenquen el vincle amb la “imatge real” fotoquímica. Exemples i contrastos • Cas paradigmàtic: Sucker Punch (Zack Snyder). Nivells de videojoc, proves, iconografia híbrida, i final negro/nihilista. • Blade Runner com a inauguració popular d’un imaginari distòpic postmodern (encara amb rodatge fotoquímic i densitat filosòfica). • 300: assumptes de TBO/graphic novel i hiperestilització; l’obra mostra la seva pròpia “tramoya”. • Comparativa Ben-Hur (quàdrigues reals, fisicitat tangible) vs Pompeia/digitals (espectacle hiperreal però desincarnat). • Ridley Scott i el so/imatge hiperrealista (p. ex. Robin Hood), enfront de textures orgàniques d’altres clàssics (p. ex. Excalibur per la seva artesania i aura). "No intentis veure la globalitat; conforma’t amb el fragment" — la trampa ideològica que l’Ignasi denuncia com a reaccionària. Tesi final • El cinema actual sovint prioritza l’envoltori per sobre de la història; el risc és perdre relat, ambigüitat fecunda i contacte amb allò real. Conclusió • Orígenes: idea potent i misticisme, però amb excés de sensibilitat. • Trash: ambient autèntic però guió feble; millor recuperar peces com L’Alfombra Roja. • Relatos Salvajes: antologia viva i punyent, lectura culturalment situada; no postmoderna. • Debat de fons: la postmodernitat sacseja la relació del cinema amb la realitat i la narrativa; gran repte crític per a espectadors i creadors. Proper programa: “Diplomàcia” (Schlöndorff).

  • 1h

    Cinema sense condicions del 18/11/2014 — Debat: La isla mínima, Interstellar i esport al cinema

    Panorama del programa Episodi amb tres eixos centrals: • Debat intens sobre la lectura moral i l’estètica de La isla mínima • Anàlisi d’Interstellar: relativitat, percepció del temps i el segell Christopher Nolan • L’esport com a metàfora de la vida: de Rollerball a Invictus, Carros de foc, Million Dollar Baby i Moneyball "L’esport és lluita i superació; la cuina, plaer i comunitat. Tots dos expliquen la vida." També apareixen digressions sobre doblatge vs V.O., banda sonora (Vangelis) i l’anunci d’un especial de postmodernisme en cinema. Debat crític: La isla mínima (Alberto Rodríguez) Eixos del debat • Moralitat i ambigüitat: discussió sobre si el film és inequívoc en la crítica a la policia franquista o si deixa zones grises. Per a alguns, “final poc ambigu”; per a d’altres, el contrast entre els dos policies es construeix progressivament i amb matisos. • Personatges i arc ètic: - PolicIa veterà: passat franquista, mètodes durs, però intolerant amb el maltractament d’altres. - PolicIa jove: “generació transició”, més normativista; evoluciona quan descobreix veritats incòmodes. • Context històric: retrat “autèntic” d’època i geografia del Guadalquivir; la fotografia aèria i el paisatge són molt elogiats. • Forma vs fons: part de la taula defensa que el missatge de fons és més important que l’embalatge estètic; d’altres subratllen l’equilibri aconseguit. "Els vencedors seguirem vencent" — el record del lema franquista emergeix com a clau interpretativa. Thrillers i memòria històrica: Fuego i altres mirades Fuego (Lluís Marías) • Tema: policia víctima d’ETA que deriva en venjança; paral·lel amb el tòpic del vigilant a l’estil Harry el Brut però sense el seu “mite”. • Valoració: guió “acceptable” però direcció, posada en escena i direcció d’actors considerades insuficients; interés creixent a mesura que avança, però “no lograda”. • Debat polític: discrepàncies sobre negociació, perdó i final d’ETA; es contrasta amb l’estratègia actual i amb la memòria de víctimes. Altres aproximacions • Patricia Ferreira, Sé quién eres: exemple elogiat de tractament fi del tema. • Irene Villa: cas real de resiliència i reintegració social, suggerit com a història a filmar alternativa a la venjança. Sci‑fi i filosofia del temps: Interstellar (Christopher Nolan) Valoració coral • Fortaleses: - Idees científiques punteres: relativitat del temps, forats negres, múltiples dimensions. - Tractament conseqüent dels costos humans dels viatges interestel·lars. - Relacions pare‑filla com a eix emocional i motor científic. • Debilitats percebudes (per alguns): durada excessiva, guió irregular, alguns diàlegs “forçats” i moments d’interpretació “sobreactuada”. Doblada vs V.O. • Es destaca que la V.O. de Matthew McConaughey és més continguda i orgànica; el doblatge pot fer variar la percepció de l’actuació. Teixit de referències • Contact i, sobretot, 2001: Una odissea de l’espai com a filiació estètica i conceptual; es menciona 12 Monos com a exemple de paradoxes temporals ben lligades. Temes i imatges clau • Possibilitat de lectura “cíclica” (somni/ala d’avió) que tanca el cercle narratiu. • Personatge del científic “salvable” que manipula dades per ser rescatat: humanitat contradictòria. • Humanisme de Nolan: confiança en la decisió humana per sobre de la màquina. • Funció “didàctica”: film útil per introduir física moderna i epistemologia de la percepció. "El temps no és immutable; la nostra percepció pot enganyar-nos." Esport com a metàfora de la vida Dos fils conductors vitals • Esport: lluita, superació, disciplina; pot elevar o destruir segons l’ús/abús. • Cuina: plaer, socialitat, quotidianitat; contrapunt hedonista a l’esforç. Itinerari de pel·lícules • Rollerball (Norman Jewison): - Futur corporatiu on la violència esportiva canalitza la frustració social. - Crítica de la societat de l’espectacle i del poder. • Invictus (Clint Eastwood): - Mandela utilitza el rugbi com a cohesió nacional post‑apartheid. - Sota el gest simbòlic i el lideratge, s’admet la complexitat col·lectiva (no “màgia” política). - Moment definitori de lideratge: convèncer una assemblea després d’una decisió presa. • Carros de foc (Hugh Hudson) – Vangelis a tope: - Dualitat Abrams (pastor protestant) vs Liddell (jueu de classe alta), identitat i reconeixement a l’Anglaterra d’inicis del s. XX. - Tractament impecable d’entrenament, prova i ètica; banda sonora icònica. • Gal·lípolis (Peter Weir): - Correr com a ideal romàntic xoca amb la màquina de guerra; exaltant i devastadora. • Million Dollar Baby (Clint Eastwood): - Boxa com a camí d’ascens i abisme; decisions ètiques extremes i conseqüències socials. • Moneyball (Bennett Miller; guió d’Aaron Sorkin): - El valor no és l’estrella, sinó l’“ajust perfecte” per a cada rol. - Mètodes estadístics per competir amb pressupost limitat; metàfora de gestió del talent i presa de decisions basades en dades. Música, so i icones • Vangelis: de fons recurrent; recordatori del poder de la banda sonora per fixar èpoques i emocions. • Comparació de registres: del lirisme inspirador a l’ús per campanyes i espectacle. Proper programa • Avanç: especial sobre postmodernisme en cinema amb el col·laborador convidat Ignasi Juliacs. "Nosaltres escoltarem" — voluntat d’obrir una sessió més teòrica i transversal.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 11/11/2014 — Interstellar, maquillatge i Benjamin Button: ciència, caracterització i emoció al cinema + recomanacions CineBaix

    Panorama general Programa de “Cinema sense condicions” amb una conversa àgil i argumentada entre els tres conductors sobre: crítica d’Interstellar (Christopher Nolan), un bloc temàtic sobre maquillatge i caracterització al cinema, i una anàlisi detallada d’El curiós cas de Benjamin Button (David Fincher). També fan recomanacions de la cartellera del CineBaix i tanquen amb l’avanç del proper programa. "no us conformem amb el que us han dit" — crida a anar més enllà, atribuïda a la lectura que fan de Nolan Interstellar (Christopher Nolan) Què destaca • Ambició científica: fonamentada en la relativitat general, el film explora forats negres, forats de cuc, dilatació temporal per velocitat i gravetat, i una possible cinquena dimensió com a pont d’informació entre espai-temps. • Construcció de món i tensió: el col·lapse mediambiental a la Terra i la missió d’exploració creen una tensió sostinguda; paisatges islandesos i disseny sonor/visual molt cuidats. • Lectura de gènere: el protagonista s’assimila a un heroi de western que “munta” una nau; presència d’IA funcional dins d’un engranatge narratiu coherent. • Diàleg amb el cànon: referències i comparacions amb 2001, Gravity, Take Shelter i la realitat contemporània (crisi climàtica). Debat i punts crítics • VO vs doblatge: es remarca la pèrdua de matisos en el doblatge (cas McConaughey) en una pel·lícula molt basada en la proximitat interpretativa. • Recepció dividida: per a alguns, fredor emocional i excessos (durada, música de Hans Zimmer molt present, certa petulància en explicacions científiques); per a d’altres, Nolan s’imposa com a autor que estira el marc cultural i científic de l’espectador. • Tema vs argument: més enllà del viatge espacial, el tema real és el temps i la nostra capacitat de comprendre’l i sentir-lo, amb una “estirada” intel·lectual cap a l’inconegut. Maquillatge i caracterització al cinema Idea central • El maquillatge és, com la música, un recurs narratiu essencial: tant l’excés com l’absència són decisions creatives. Inspiració del bloc: el programa Polònia (TV3) i la potència de la identificació a través de la caracterització. Punts clau i exemples • Creació de personatge al llarg del temps: Chaplin i la construcció iterativa de Charlot. • Relleu interpretatiu sota capes de maquillatge: exigeix als actors sostenir el personatge malgrat la transformació física i el pas del temps. • Exemples: - Meryl Streep com a Margaret Thatcher a “La dama de hierro”. - Leonardo DiCaprio com a J. Edgar Hoover a “J. Edgar”. - Transformacions de gènere: Dustin Hoffman (Tootsie), José Luis López Vázquez (Mi querida señorita), Robin Williams (Mrs. Doubtfire), Glenn Close (Albert Nobbs), Victoria Abril i el món delirant però controlat de “La piel que habito” (Almodóvar). El curiós cas de Benjamin Button (David Fincher) Context i autoria • Basada en el relat curt de F. Scott Fitzgerald; guió d’Eric Roth (també autor de Forrest Gump). Direcció de David Fincher. Interpretacions i tècnica • Brad Pitt signa una interpretació “de 10” en una trajectòria vital que va “d’avi a nadó”. • Cate Blanchett i Tilda Swinton (molt destacada) completen un repartiment solvent. Caracterització i llum exquisides; cada pla sembla minuciosament perfeccionat. Temes i moments • L’argument (vida en regressió) serveix un tema humà: el temps, l’amor, la diferència, la solitud i l’atzar. "Quan ets diferent com nosaltres, és sempre així." • Escenes memorables: - La cadena de causalitats que deriva en l’accident de la ballarina: demostració cinematogràfica de l’atzar i les connexions invisibles. - El comiat al moll amb el pare: silencis i mar com a espai de reconciliació. • Per què convenç malgrat l’element fantàstic? Perquè el nucli humà és profund i versemblant; la narració és hipnòtica i coherent emocionalment. Recomanacions CineBaix • “Relatos salvajes” (Argentina; produïda per El Deseo). • “Omar” (en versió original). • “Love Is Strange” (El amor es extraño). • “La sal de la tierra” (doc. de Wim Wenders) — valoracions molt positives. Proper programa • Tema: L’esport com a metàfora de la vida (amb Andreu Ferran). • Films previstos: “Chariots of Fire” i “The Loneliness of the Long Distance Runner”, entre d’altres.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 4/11/2014 — Diplomàcia, Nolan i Interstellar, Alpha, Jia Zhangke i un especial Park Chan-wook: JSA i la Trilogia de la Venjança

    Panorama de l’episodi Un episodi ric en recomanacions i debats que transita del directe simfònic al cinema d’autor. Es revisen estrenes i recuperacions, es contrasta la dialèctica cinematogràfica amb l’“excessivitat” de l’espectacle i s’ofereix un ampli bloc sobre el nou cinema coreà, culminat amb un perfil aprofundit de Park Chan-wook (JSA i Trilogia de la venjança). Recomanació musical en directe Film Symphony Orchestra (FSO): experiència impactant a l’Auditori de Barcelona, amb 70 músics i un programa centrat en bandes sonores. S’esmenta l’emblemàtic tema de Tiburón (John Williams) com a exemple de la potència simfònica en cinema. Crítica destacada: “Diplomàcia” (Volker Schlöndorff) Context històric: Agost de 1944, París ocupada; el general Dietrich von Choltitz rep l’ordre de destruir la ciutat. Focus dramàtic: duel dialèctic entre Choltitz (Niels Arestrup) i el cònsol suec Raoul Nordling (André Dussollier). Valoració: interpretacions majúscules i ritme cinematogràfic malgrat l’origen teatral. Direcció sòlida de Volker Schlöndorff (Palma d’Or i Oscar per El tambor de hojalata). Referent: paral·lelismes amb el best-seller i film clàssic “Arde París” (1966). Debat: Christopher Nolan i el límit entre dialèctica i espectacle Punts clau: Expectativa per Interstellar, però crítica a l’“excés” en trams finals del seu cinema. Contrapunt: Memento com a obra d’alta originalitat i coherència formal. Idea força: el cinema de Nolan oscil·la entre la dialèctica narrativa i l’espectacle “gratuït”. Descoberta local: “Alpha” (2013), de Joan Cutrina Estètica molt coherent i personal; narrativa amb desajustos (confusió entre personatges i arcs). Director bàsicament documentalista; la pel·lícula es recupera a televisió després d’una trajectòria discreta a sales. Jia Zhangke i el cinema xinès contemporani Visionat: A Touch of Sin (2013). Quatre històries sobre corrupció, desigualtat i violència. Filmografia destacada: Naturaleza muerta (Still Life), Platform, The World, Pickpocket. Contrast amb Zhang Yimou: dels drames socials (p. ex. La linterna roja) al wuxia estètic (Héroe, La casa de las dagas voladoras), percebut com menys profund per alguns tertulians. Violència, gustos i límits personals Tema central: quan la violència sembla “gratuïta”, genera rebuig i trenca l’empatia. Evolució del gust: la revisió pot canviar percepcions. Exemple: Pulp Fiction no va convèncer en un primer visionat i després es valora com una de les millors de Tarantino. Altres cites: Stoker (Park Chan-wook), The Tree of Life, i el paper de la conversa i la crítica per reconfigurar lectures. Nou cinema coreà: context i accés Corea del Sud: Polítiques de quota d’exhibició nacional (80–90 dies/any) i liberalització progressiva respecte als anys 70. Boom econòmic (postguerra fins avui) i consolidació tecnològica i cultural. Corea del Nord: producció tancada, de caràcter pamfletari, sense circulació internacional. Distribució: aquí arriben sobretot thrillers i drames; les comèdies romàntiques coreanes són menys accessibles. Perfil d’autor: Park Chan-wook Origen i formació: estudis de filosofia; fascinació per Hitchcock (Vertigo); crítica i assistències fins a debutar. Primers films: The Moon Is the Sun’s Dream (1992) i Trio (1997), sense èxit; reconeixement massiu amb JSA (2000). JSA (Joint Security Area) i el desig d’unificació Clau temàtica: amistat truncada entre soldats del nord i del sud a la frontera; metàfora del somni d’unificació. Recepció: gran èxit a Corea; ressona amb gestos com la desfilada conjunta a Atenes 2004 i Torí 2006. Ecosistema coreà i trilogies Trilogia de la venjança (Park Chan-wook): Sympathy for Mr. Vengeance (2002) Oldboy (2003) Lady Vengeance (2005) Oldboy: trama de captivitat i revenja; el remake nord-americà de Spike Lee fracassa en replicar-ne el to i la potència. Autors afins: Kim Jee-woon i Bong Joon-ho (Memories of Murder, Mother, The Host, Snowpiercer), amb grans interpretacions de Song Kang-ho. Focus: “Sympathy for Mr. Vengeance” Sinopsi: un noi sord-mut deixa els estudis d’art per salvar la seva germana (trasplantament de ronyó). Després d’una estafa al mercat negre, opta per un segrest que desemboca en tragèdia i desencadena una cadena de venjança. Moment clau: > "Sé que ets un bon noi, però t’he de matar." Lectura: no busca “simpatia”, sinó empatia; el film planteja dilemes morals i la inexorabilitat de la violència. Catarsi, western i vigilants Comparatius morals amb el western clàssic i el vigilantisme (Dirty Harry): la ficció com a catarsi per canals que la realitat no permet. Preferència dins la trilogia: per alguns, la primera és la més rodona; altres destaquen matisos de les següents. Cloenda Avanç: pròxim programa sobre el paper del maquillatge en la construcció d’identitats al cinema (repte: veure “Benjamin Button”). Idees força Interpretacions i dialèctica com a motors del gran cinema (cas “Diplomàcia”). La violència i l’“excés” com a línies que separen espectadors i escoles estètiques. El temps i la revisió transformen la recepció de les obres. El nou cinema coreà combina indústria, polítiques públiques i autories potents, amb Park Chan-wook com a figura central del període.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 28/10/2014 — Dardenne i Cotillard, Magical Girl i documentals

    Panorama de l’episodi Programa dedicat a cinema d’autor i social. Es destaquen dues línies centrals: • Anàlisi profunda de “Deux jours, une nuit” dels germans Dardenne, amb una elogiada interpretació de Marion Cotillard. • “Magical Girl” de Carlos Vermut, presentada com una de les propostes més estimulants del cinema espanyol recent. També s’incorporen tres documentals socials d’actualitat i un tram final de debat sobre pamfletarisme, ètica laboral i el paper de la col·lectivitat en el treball. Temes principals 1) “Magical Girl” (Carlos Vermut) • Cinema negre, inquietant i meticulós, amb un joc de predestinació on “tot encaixa”. • Reconeixements a Sant Sebastià: Conxa d’Or (Pel·lícula) i Conxa de Plata (Director). • Interpretacions destacades: José Sacristán, Bárbara Lennie i Luis Bermejo. • Referències estilístiques i to: ecos de Fritz Lang, fora de camp a l’estil d’Erice, ressons de Buñuel, Berlanga, Saura i Almodóvar. • Valoració crítica: no depèn tant de la trama literal sinó de “com” s’explica; pot convidar a un segon visionat. “Per a mi és la gran revelació del cinema espanyol del segle XXI.” — citant el judici d’Almodóvar sobre el film • Pregunta icònica del tràiler que obre debat a l’estudi: “Si poguessis escollir un poder màgic, quin seria?” 2) Documentals socials • En tierra extraña (Icíar Bollaín): retrat de l’emigració qualificada a Edimburg, amb Alberto San Juan i música de Pascal Gagné. 72 minuts, to sobri i testimonial; complementa visions d’Arcadi Oliveres i Isona Passola. • Història d’un futur (dir. Marc Clarió): veus de la gent gran (GC i franquisme fins avui) sobre Catalunya i el dret a decidir; finançament via crowdfunding. • La caça (Arleth Carreño): metàfora entre la caça d’ocellets i la xarxa econòmica dels desnonaments (cas a Mataró); 50’ aprox., dins festival de Drets Humans. 3) “Deux jours, une nuit” (Dardenne) — anàlisi i context • Premissa: una treballadora ha de convèncer 16 companys que renunciïn a una prima de 1.000 € perquè ella no sigui acomiadada. • Temes clau: - Dignitat i resistència personal davant la precarització. - Individualisme vs. solidaritat en el teixit laboral contemporani. - Impacte de la globalització i la robotització en la banda baixa del mercat laboral. • Posada en escena austera: seguiment proper del personatge, temps morts productius, empatia sense pamflet. • Marion Cotillard: treball extraordinari, amb pes físic i emocional; els Dardenne guanyen abast amb una estrella sense trair l’estil. • Debat ètic: - És deshonest traslladar la decisió de l’acomiadament als propis treballadors? - No hi ha “bons i dolents” explícits; el film revela zones grises del sistema. • Context Dardenne: continuïtat amb films sobre vulnerabilitat (Rosetta, Le Fils, L’Enfant, El silenci de Lorna, El nen de la bicicleta). • Comparativa: s’evoca Ken Loach (It’s a Free World) per parlar de com el sistema empeny cap a l’explotació encara entre iguals. Perfil i trajectòria Germans Dardenne • Directors belgues centrats en relats socials i ètics. • Palma d’Or a Cannes per Rosetta i L’Enfant. • Estil: minimalista, càmera propera, enfoc en dilemes morals concrets, gran treball amb actors. Marion Cotillard • Única actriu que ha guanyat l’Òscar en francès per La vie en rose. • Rellevants: De rouille et d’os, Nine, Midnight in Paris, Origen, The Dark Knight Rises, The Immigrant. • A “Deux jours, une nuit”, sosté el film amb una interpretació de gran contenció i veritat. Cloenda i proper programa • Avanç: Park Chan-wook i Joint Security Area per al proper espai. • Comiat musical amb Marion Cotillard cantant La vie en rose.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 21/10/2014 — Masclisme com a metàfora: cinema d’ahir i d’avui

    Introducció i to de l’episodi "Avui tinc la sensació que a Persona, i més tard a Crits i murmuris, he arribat al límit de les meves possibilitats. Que en plena llibertat he fregat aquests secrets sense paraules que només la cinematografia és capaç de treure a la llum." — Ingmar Bergman • Punt de partida amb una cita de Bergman (via Sandra Navarro) per marcar el to: la capacitat del cinema per revelar secrets innominables. • L’episodi gira entorn de la idea clau: el masclisme com a metàfora i com el cinema el reforça, el qüestiona o el disfressa, amb exemples clàssics i contemporanis. Homenatge i context cinèfil Theo Angelopoulos • Lectura d’un text sobre la seva mort com a fi d’una època i testimoni del naufragi de l’estat del benestar. • Record d’“La mirada d’Ulisses” i la seva figura com a cineasta-humanista europeu. Crítiques i anàlisis de pel·lícules Perdida (Gone Girl, David Fincher) • Radiografia de la perversió a la parella i de la manipulació mediàtica. • Ecos de Stoker (Park Chan-wook) i Merci pour le chocolat (Chabrol): teranyines de control i identitats modelades per la ficció. • Clau: no és un “truc de guió”, sinó una metàfora distòpica de com imatge i fantasia governen la realitat. Secrets i mentides (Mike Leigh) • Drama familiar sobre identitat, classe i origen amb humanisme i naturalisme. • Debat sobre doblatge vs. versió original: la modulació de la veu com a eina dramàtica central en Leigh. The Deep Blue Sea (Terence Davies) • Melodrama modern sobre passió vs. serenor en una societat repressiva. • Connexions amb Brief Encounter i The French Lieutenant’s Woman: el cost del desig i l’autoanàlisi moral. Tema central: el masclisme com a metàfora Què entenem per metàfora • Una metàfora és una construcció expressiva que, posada al costat d’una realitat, la fa més entenedora. • Al cinema, gairebé cada film és una metàfora en si mateix: sembla la realitat per parlar-ne millor. Clàssics dels 50 que reforcen el patró • Cuando ruge la marabunta i La gata sobre el teulat de zinc exhibeixen la superioritat masculina i la submissió femenina com a norma narrativa i moral. • Altres ecos: The Quiet Man; el cànon clàssic sovint tanca la dona en una “closca” sense sortida. Narratives alliberadores • Ryan’s Daughter (David Lean) proposa un camí d’“obertura”: la metàfora apunta a alliberar l’espectador dels tòpics, no a confirmar-los. El present: disfressa o evolució? • Drive i The Drop (L’entrega): persistència del mascle salvador/protector violent; ella queda en segon pla funcional. • Gran Torino i Mystic River (Clint Eastwood): diagnòstic de masculinitats ferides; comunitat vs. individu; el gènere hi està creuat amb raça i classe. • Locke: fantasia de competència masculina omnipresent; la dona queda codificada com a reacció histèrica; el “pare” com a trauma massa literal. • Gone Girl i Blue Jasmine: “compensacions” que deriven en desequilibris (matriarcat tòxic o col·lapse psíquic) més que no pas en equitat. • Lucy: invertir el gènere del protagonista no corregeix la metàfora si tot el món resta comparsa; és poder absolut en femení, no equilibri. Cap a un equilibri • Bergman: crisi existencial i de classe amb dones complexes sense jerarquia moral predeterminada. • Éric Rohmer: engrescament i ètica quotidiana; igualtat de mirades sobre l’amor i el desig. • Wim Wenders (Paris, Texas): reconeixement de danys i possibilitat d’empatia mútua. • Carlos Saura (proposta de monogràfic): cartografia masclista-feminista a l’Espanya contemporània. • Luc Besson: de Léon a Lucy; i a l’òrbita tecnològica de Her: el cinema comercial sembla en impàs entre tòpic antic i sobrecompensació. Tancament • Avanç: tràiler de La distancia (Sergio Caballero) i tema obert: Fassbinder com a mirada crítica de les relacions de poder. • Idea final: calen metàfores més equilibrades que no disfressin el masclisme ni l’inverteixin, sinó que el desmuntin mostrant camins de dignitat compartida.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 14/10/2014 — Cinema i bogeria: de Caligari a Melancholia, amb Fincher sota la lupa i crítiques de La entrega, El Rayo i Perdida

    Panorama general Tema central: cinema i bogeria amb un metge convidat que guia un recorregut per trastorns mentals al cinema i grans títols que els han abordat. A la primera part, crítiques i novetats: La entrega (The Drop), El Rayo (docu-ficció espanyola) i Perdida (Gone Girl) de David Fincher, amb una mirada retrospectiva a la seva filmografia i una comparativa amb La isla mínima. "Com si estiguéssim apropant-nos al subconscient." Crítiques i novetats La entrega (The Drop) Valoració general positiva per l’atmosfera, el pols narratiu i la immersió en la marginalitat i els codis mafiosos. • Es lloa la realització “extraordinàriament ben feta” i l’elegància, però es qüestiona el final amb glossa de la individualitat i cert to de “happy ending”. • El “personatge gos” és recurrentment esmentat com a recurs emocional visible. El Rayo i el "documental de creació" Pel·lícula petita que es reivindica: treball amb actors no professionals, preocupació social (immigració), hibridació ficció-documental, guió tancat amb espai per a improvisació i integració de persones i institucions reals. • Proposta d’articular un “moviment” al voltant d’aquestes obres (afinitats amb La plaga, No todo es vigilia). • Mostra d’ofici: convertir un imprevist policial en material fílmic. Perdida (Gone Girl) — David Fincher Debat viu: recepció dividida. • Per alguns, film “correcte” però cínic i amb girs poc creïbles, massa llarg i menys inspirat que altres Fincher (fotografia i guió per sota de la mitjana del director). • Bona interpretació de Ben Affleck i ritme sostingut, però forats de guió i operació de màrqueting sobrevolant el conjunt. • Es compara (a favor d’ella) la contundència d’Isla mínima. David Fincher en perspectiva Repàs a títols clau: • Seven: innovadora en el neo-noir, iconografia dels crèdits, gir final impactant, “pas endavant” estètic i narratiu. • Zodiac: fascinant per l’ambient i l’anàlisi de la societat mediàtica; menys sobre “l’assassí”, més sobre l’ecosistema que el produeix. • Fight Club: visió apocalíptica i joc d’identitat que guanya amb l’“spoiler” previ. • The Social Network: ritme hawksià, muntatge vertiginós i retrat de l’ambició tecnològica. "Amb una noia i una pistola ja tenim una pel·lícula." Dossier temàtic: cinema i bogeria Marc conceptual Distincions bàsiques i termes clau: Bogeria (ús literari) versus classificació clínica. Trastorns principals: esquizofrènia, bipolaritat i depressió major. Diferència clau: psicòsis vs psicopatia: Psicòsis: malaltia amb brots; fora del brot, vida funcional possible. Psicopatia: absència d’empatia; no és “malaltia” psicòtica i pot aparèixer en contextos quotidians. Orígens expressionistes: El gabinet del Dr. Caligari (1920) Pionera en representar crims i control mental (sonàmbul i figura del doctor); marca l’entrada de la bogeria al llenguatge visual del cinema. Psicoanàlisi a plató: Recuerda (Spellbound, 1945) Hitchcock integra el psicoanàlisi en un thriller romàntic amb el famós segment oníric dissenyat per Dalí. • Avui, lectura com a obra menor hitchcockiana on el dispositiu clínic és excusa de trama; interès principal: el fragment oníric i la interpretació d’Ingrid Bergman. Memòria i identitat: Memento (2000) Retrat de l’amnèsia anterògrada mitjançant un relat invertit a trossos. • El valor diferencial és la forma: estructura que fa emergir la psicologia del protagonista i el tema de l’autoengany. • Cine de culte que admet revisions múltiples. Seducció i frontera moral: Lilith (1964) Drama psicològic de Robert Rossen amb Jean Seberg i Warren Beatty: un terapeuta es veu trasbalsat i seduït per una pacient amb esquizofrènia, borrant límits ètics i emocionals fins al desenllaç tràgic. • Metàfores visuals (aigua) i capes simbòliques (Lilith com a figura primordial d’insubmissió). Institucions i violència: Algú va volar sobre el niu del cucut (1975) De Milos Forman: al·legat a la llibertat i denúncia de la violència institucional. • Retrat inesborrable de la infermera cap i de l’impacte del poder disciplinari sobre l’individu. • Debat clínic: ús de electroxoc (encara existent en contextos molt concrets) i crítica a la lobotomia com a pràctica aberrant. "Lo mejor que podemos hacer es seguir con nuestras actividades cotidianas." Depressió i apocalipsi emocional: Melancholia (2011) De Lars von Trier: dos moviments (Justine/Claire) amb el preludi de Tristán e Isolda. • Depressió com a “mort en vida” i intercanvi de papers davant del fi del món: la depressiva troba serenor, la no depressiva s’enfonsa en l’angoixa. • Cinema sensorial: il·luminació, imatges oníriques i estat emocional com a matèria narrativa. Psiquiatria: de l’asil a la medicalització Reflexió històrica: cicles i modes terapèutiques a la medicina; avui predomina la medicalització (fàrmacs més eficaços i segurs) però es reivindica la normalització i integració social dels trastorns mentals, més enllà de l’“asil”. Idees clau El cinema tendeix naturalment a explorar l’inconscient i els estats mentals alterats. No confondre violència amb malaltia mental: la psicopatia no és psicòsis. La forma pot ser diagnòstic: estructures narratives (p. ex. Memento) com a mirall del trastorn. Institucions sota sospita: el cinema denuncia maltractes simbòlics i reals (Forman). La depressió a Melancholia mostra una mirada íntima i experiencial, no “superior”, del món. Tancament i proper programa Es tanca anunciant el tema vinent: el masclisme com a metàfora, i un comentari de La gata sobre la teulada de zinc.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 7/10/2014 — Sitges en directe: Franco Nero, Django i estrenes

    Visió general Programa vibrant i canviat sobre la marxa: connexions en directe amb el Festival de Sitges, crítiques d’estrena i un especial dedicat a Franco Nero i el llegat de Django. Conversa àgil amb corresponsals i focus en curtmetratges emergents. "Aquell lloc és apte per a tota la vida excepte per a la humana." — recordant el rodatge a les marismes del Guadalquivir a La isla mínima Estrenes i crítiques La desaparició d’Eleanor Rigby (Ned Benson) El millor: • Interpretacions de primer nivell: Jessica Chastain, James McAvoy, William Hurt, Isabelle Huppert. • Posada en escena i càmera molt ben treballada; un Nova York filmat amb gran sensibilitat (seguiments urbans excel·lents). Reserva crítica: • És un “mix” de dues pel·lícules (ell/ella) presentades a Toronto; el muntatge unificat afebleix la profunditat emocional del trencament. • Primer tram molt potent, però el desenvolupament i desenllaç no acaben de nudar ni tancar amb força. Veredicte: es veu bé i interessa, però no arriba a gran pel·lícula; recomanable amb expectatives moderades. La isla mínima (Alberto Rodríguez) Context i concepte: thriller ambientat a inicis dels anys 80 a les marismes del Guadalquivir; investigació de dos policies castigats amb caràcters oposats (Javier Gutiérrez, Raúl Arévalo). El millor: • Ubicació i atmosfera: territori aïllat, aspre i hipnòtic; fotografia premiada i plans aeris impactants. • Interpretació: Gutiérrez destaca per una mirada i matisos més polièdrics; Arévalo encarna la rigidesa metòdica. • Ambició temàtica: transició espanyola, caciquisme, violència i misèria social. Però… • Guió una mica dispers (droga, caciquisme, abús, pobresa): massa fils alhora. Comparativa: més densa i colpidora que Grupo 7; eco de Memories of Murder (dues mirades policials en entorn marcat). Veredicte: molt recomanable; cinema espanyol valent i tècnicament sòlid, amb algun desajust de guió. Sitges en directe: crònica de Julio Hernando Panorama viu de projeccions i ambient festivaler (Auditori, sessions exhaurides, Zombie Walk). Destaquen: • Dead Snow 2 (Noruega): zombies a la neu, gamberra i imaginativa en el gore. • The Guest (EUA): thriller d’infiltrat amable que no és el que sembla; molt ben rebuda. • The Midnight After (Hong Kong): arrencada potent (minibús a ciutat deserta), però desenllaç penjant. • Montana (Regne Unit): relació paterno-filial entre exsoldat i jove correu de narcos; sòlida. • Starred Up (Regne Unit): retrat dur i violent d’un jove a presó d’adults; gran treball actoral. • Réalité (Quentin Dupieux): meta-cinema marcià i surrealista; curiosa però molt estranya. • Honeymoon (EUA): lluna de mel que deriva en inquietud i misteri. • Goodnight Mommy (Àustria): gèrmans que dubten si la mare operada és realment ella; inquietant i atmosfèrica. • Horsehead: onirisme críptic que no acaba d’agaradar. Curtmetratges i talent emergent (Sandra Navarro) Focus en la secció competitiva de curtmetratges i en els Premis SGAE Nova Autoria (millor realització, guió i banda sonora). L’escola “Bande à Part” col·loca un curt amb millor banda sonora (quart any consecutiu amb guardó). Presentació de La carrera (Christopher Cartagena): curt de gènere pur amb Ben Moner; molt bona acollida en un nivell internacional altíssim. Apunt cinèfil: cita ineludible amb Jean-Luc Godard i el seu Adieu au langage 3D. Especial Franco Nero i el llegat de Django Sitges atorga a Franco Nero el premi Màquina del Temps per una trajectòria prolífica (gairebé 200 títols). De Django (1966, Sergio Corbucci) al cameo a Django Unchained (Quentin Tarantino): • El spaghetti western original ja tractava la violència fronterera i tensions racials (fins i tot el Ku Klux Klan), temes que Tarantino reinterpreta. Carrera polièdrica: • Treballs internacionals amb John Huston (La Bíblia), Joshua Logan (Camelot, on coneix Vanessa Redgrave), Damiano Damiani (Il giorno della civetta amb Claudia Cardinale i Lee J. Cobb), Luis Buñuel (Tristana), i col·laboracions diverses (incloent Fassbinder). Perfil: actor carismàtic, icona europea que salta a produccions anglosaxones. Música i herència de l’Spaghetti Western Tarantino reivindica un subgènere que Hollywood sovint menysté, i el converteix en obra autoral moderna. Recuperació de partitures d’Ennio Morricone i altres: música emblemàtica que defineix to i identitat del gènere. Proper programa Tema: cinema i bogeria (amb el Dr. Lluís Bessiana). Referents: La part bona de les coses i altres. Recupera el programa al blog: cinemassinacondicions.blogspot.com

  • 58'

    Cinema sense condicions del 30/9/2014 — Linklater i Boyhood, espies i musicals indie

    Resum general Episodi vibrant de “Cinema sense condicions” amb tres blocs principals: recomanacions i cartellera, un monogràfic sobre Richard Linklater (trilogia Before, carrera indie i School of Rock) i una anàlisi a fons de Boyhood. El programa també connecta cinema i política amb una sèrie de films sobre espionatge i conflictes geopolítics (Hamburg post-11S, Palestina–Israel, Estasi), i reflexiona sobre ideals generacionals, la manipulació i la vida quotidiana. Temes principals Richard Linklater i Boyhood Estil de diàleg i càmera fixa a la trilogia Before. Boyhood com a retrat de 12 anys de creixement real amb mirada respectuosa i observacional de la vida americana. Espionatge i geopolítica A Most Wanted Man: el món de claveguera dels serveis d’intel·ligència a Hamburg post-11S (Le Carré, Corbijn, Philip Seymour Hoffman). Omar i Paradise Now: el conflicte Palestina–Israel, manipulació, Mossad i el límit entre amor i resistència. Dos vidas i La vida de los otros: memòria, Estasi i ideals/trencadissa generacional. Recomanacions de cartellera God Help the Girl (musical indie de Belle & Sebastian; dir. Stuart Murdoch): acolorida, dolça i agredolça. La isla mínima (thriller espanyol potent). Notes sobre Magical Girl (Carlos Vermut) i The Drop. School of Rock Comèdia musical sobre educació i motivació: subverteix el rol docent i enganxa l’alumnat a un projecte compartit a través del rock. Moments clau i idees destacades Espionatge com a “món de claveguera”: petits grups autònoms fan la feina bruta abans que actuïn els grans serveis (CIA, MI6, BND). Hamburg com a escenari post-11S: vigilància, yihadisme i moral grisa a A Most Wanted Man. Palestina–Israel: cinema que posa el focus en vides truncades i manipulacions; el Mossad com a agència d’eficiència implacable. Estasi i ideals: del fervor ideològic a la decepció; cinema que interroga el passat amb empatia i lucidesa. Linklater: diàlegs llargs, càmera discreta, atrapa sense artificis; trajectòria indie (Austin Film Society) i recerca formal (de Dazed and Confused a Boyhood). Boyhood: originalitat del dispositiu (12 anys), naturalitat radical i microgestos que revelen decisions vitals. Per alguns, una mica llarga; per altres, una crònica vital hipnòtica. Cites “Vols dir que no estem igual tots?” — sobre la incertesa compartida entre fill i pares a Boyhood. “I els Nadals?” — una línia mínima que concentra la pèrdua del nucli familiar. Pel·lícules i obres mencionades God Help the Girl (Stuart Murdoch) La isla mínima (Alberto Rodríguez), Magical Girl (Carlos Vermut), The Drop (Michaël R. Roskam) A Most Wanted Man (Anton Corbijn; novel·la de John le Carré) Omar i Paradise Now (Hany Abu-Assad), Munich (Steven Spielberg) Dos vidas (Georg Maas), La vida de los otros (Florian Henckel von Donnersmarck) L’home de marbre (Andrzej Wajda), La confession (Costa-Gavras; guió de Jorge Semprún) Trilogia Before (Before Sunrise, Before Sunset, Before Midnight) Boyhood (Richard Linklater) School of Rock, Dazed and Confused (Linklater) Properament Anunci: especial Leos Carax (presentació de Cocó i Tiziana) al pròxim programa.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 23/9/2014 — San Sebastián, La isla mínima i cinema utòpic

    Resum general Episodi coral centrat en tres eixos: la crònica del Festival de San Sebastián, una entrevista sobre el film híbrido documental-ficció "No todo es vigilia", i un debat profund sobre cinema utòpic versus distòpia amb exemples clau. 1) Crònica de San Sebastián i novetats • Comparativa San Sebastián vs. Sitges: menys densitat, més seguiment de títols i rodes de premsa. • Experiència de cobertura: feina intensa (web, vídeo) i anècdota de "The Drop (L'entrega)" vista després d’una nit en blanc. • Focus Susanne Bier: contrast entre "A Second Chance" (rodatge danès) i "Serena" (producció americana), i el debat sobre traduccions/títols ("Hævnen" → "En un mundo mejor"). • Crítica entusiasta de "La isla mínima" (Alberto Rodríguez): thriller de gran direcció, fotografia i atmosfera, i trobada a l’Hotel Maria Cristina amb Raúl Arévalo i el director, que anuncia voler deixar el gènere. 2) Entrevista: Sandra Navarro i "No todo es vigilia" • Film d’Hermes Paralluelo (secció Nous Directors): docuficció amb els avis del director com a protagonistes, plans llargs i tempo natural. • Valor formal: muntatge, so, enquadrament i llum, diàlegs que semblen espontanis amb estructura treballada; rodatge digital amb múltiples preses. • Comparació amb "La plaga": segona fita d’un nou registre híbrid on la frontera entre realitat i ficció es dilueix. • Indústria i educació: curtmetratges, ICAA, plataformes de visionat online i impuls del cinema a l’escola a l’estil francès per educar l’audiència i protegir el sector. 3) Documentals d’actualitat i crowdfunding • Debat sobre "L’endemà" (Isona Passola) i "Mai és tan fosc" (Arcadi Oliveres): complements d’un moment històric; el valor de la selecció de testimonis. • Fenomen crowdfunding: el cas "Fènix 11·23" i l’energia col·lectiva de les projeccions amb coproductors populars. • ETA a San Sebastián: menció de novetats temàtiques en cartell. • Reflexió sobre realitat i ficció al documental: la ficció pot apropar-se més a la veritat que el registre brut. "La ficció a vegades s’aproxima més a la realitat que a la mateixa realitat." 4) Tema central: Cinema utòpic vs. distòpia Concepte • No només retratar o criticar una realitat, sinó proposar camins que capgiren la inèrcia social i mental. • Diàleg amb la història i les versions múltiples de la realitat; incorporar veus divergents per complexificar la veritat. • La creativitat social i la proposta política-cultural com a motor. Exemples i línies de debat • Teatre: Brecht, "La bona persona de Sezuan" – el conflicte ètic obert i la decisió encomanada a l’espectador. • Cinema utòpic en el quotidià: "La plaga" (convivència, comunitat, cura mútua) i "Silver Linings Playbook" (reubicació del trastorn mental en un marc d’objectius, relacions i espai propi). • Distòpia i resistència: "Gattaca" (control genètic) i "Fahrenheit 451" (control cultural). Resistir és la proposta que obre escletxes d’utopia. "L’utopia va molt relacionada amb la resistència." • Marc autoral: Michael Radford – de la distòpia "1984" a les sortides humanistes d’"Il Postino" i "El mercader de Venècia" (centralitat de la persona i els seus drets). 5) Cloenda • Idees utòpiques poden ser pinzellades dins de films no utòpics: un gest, una escena, una microproposta que reorienta la mirada. • Avanç: "Boyhood" (Richard Linklater), film del mes – projecte de 12 anys que capta el creixement real dels personatges.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 10/6/2014

    36è Sense Condicions de la temporada: Hermosa juventud, de Jaime Rosales, amb Jaume Vidal i Francesc Aguilar; cinema iranià, amb Tiziana Puleio, i Persepolis i Copia certificada, films destacats!

  • 1h

    Cinema sense condicions del 3/6/2014 — Vampirs, precarietat i Burt Lancaster: Jarmusch, recomanacions de París i Elmer Gantry al detall

    Panorama de l’episodi Programa de “Cinema sense condicions” amb tertúlia coral i una convidada jove (Lara Gómez). Conversa amb la col·laboradora Cocó des de París amb recomanacions d’estrenes i mostres; debat central sobre Hermosa juventud de Jaime Rosales; monogràfic extens dedicat a Burt Lancaster i anàlisi de Elmer Gantry (El fuego de la palabra) de Richard Brooks. Temes principals • Only Lovers Left Alive (Jim Jarmusch): visió lírica i d’atmosfera del mite vampíric amb Tilda Swinton i Tom Hiddleston, música hipnòtica i sensibilitat romàntica contemporània. • Recomanacions des de París (Cocó): States of Grace/Short Term 12 (Destin Daniel Cretton), La chambre bleue (Mathieu Amalric, sobre Simenon) i Dans la cour (Pierre Salvadori) amb una Catherine Deneuve natural i emotiva. • Cronenberg recent: mirada crítica i més “continguda” al sistema de la fama (Maps to the Stars). • Hermosa juventud (Jaime Rosales): radiografia freda però molt actual de la precarietat juvenil, comunicació via mòbil/WhatsApp i decisions límit; debat sobre distància formal vs. empatia. • Burt Lancaster, icona i productor valent: de The Killers a From Here to Eternity, productor de Marty, compromís progressista i col·laboracions europees (Visconti, Bertolucci). • Elmer Gantry (El fuego de la palabra, Richard Brooks): crítica a la venalitat dels predicadors evangèlics i a la barreja de religió i diners, amb un Lancaster immens; adaptació premiada i mirada ambivalent que critica i alhora humanitza. Moments i idees clau Only Lovers Left Alive (Jarmusch) • Cocó defensa que és una obra d’atmosfera i sensibilitat: > “És una pel·lícula d’atmòsfera. No cal buscar un gran guió.” • Parella d’Adán i Eva vampirs entre Detroit i Tànger; to aristocràtic, underground i culte; aparició de John Hurt. • Música de Jozef van Wissem i SQÜRL; pas per Cannes. Recomanacions de París (Cocó) • States of Grace / Short Term 12 (Destin Daniel Cretton): retrat sincer de joves en risc i educadors amb ferides pròpies. • La chambre bleue (Mathieu Amalric) sobre Georges Simenon: to “chabrolià”, thriller adult amb amants sospitosos; Stephanie Cléau (parella d’Amalric) aporta veritat. • Dans la cour (Pierre Salvadori): trobada entre un músic de 40 que es rendeix i una veïna gran (Catherine Deneuve); molt commovedora, menys comèdia del que sembla; gran treball de Gustave Kervern. Cronenberg, etapa recent • Maps to the Stars: més “tranquil·la/continguda” que els seus títols més transgressors; sàtira incisiva de la cultura de la fama a Hollywood. Debat: Hermosa juventud (Jaime Rosales) • Mirada clínica i molt contemporània sobre precarietat, baixa formació i camins difícils per sortir-se’n. • Recursos formals: seqüència clau mostrant una pantalla de mòbil amb fotos/missatges. > “Les seves pel·lícules són com una radiografia… com anar tallant amb un bisturí.” • Discussió sobre alternatives col·lectives (sindicats) vs. individualisme i escapades precàries (pornografia amateur). • To final contundent i desesperançat; comparació amb els Dardenne (més passionals) i amb Kaurismäki (Nubes pasajeras). Burt Lancaster: vida, carrera i compromís • De la fisicitat i el carisma inicials a un gran actor de matisos. • The Killers el llança; clàssics com From Here to Eternity (petó icònic amb Deborah Kerr). • Com a productor, aposta per projectes difícils: Marty (Òscar). • Compromís progressista: suport als drets civils (MLK), amistat i suport a col·legues estigmatitzats; independent de dogmes. • Etapa europea: Visconti (Il Gattopardo, Conversation Piece), Bertolucci (Novecento). Elmer Gantry (El fuego de la palabra), de Richard Brooks • Lancaster volia fer un anti–Billy Graham; Brooks adapta amb mestria la novel·la (Òscar a guió adaptat). • Crítica a la veateria religiosa i a la doble moral, però amb humanitat per les criatures d’aquell món. • Temes: espiritualitat vs. diners, espectacle religiós com a “xou”, ambivalència moral i capacitat de seducció del predicador. • Brooks, gran adaptador (Tennessee Williams, Capote, Conrad): dirigeix actors cap a grans interpretacions. • Escena destacada: Lancaster cantant a l’església, demostrant carisma i profunditat emocional. Frases destacades “És una pel·lícula d’atmòsfera.” “Com una radiografia del present.” “Un anti–Billy Graham.” Conclusió • Episodi polifònic que transita de l’art cinema (Jarmusch) a la realitat social (Rosales) i culmina amb una lliçó de cine clàssic i d’adaptació literària (Brooks) a través d’un Burt Lancaster majúscul.