Cinema sense condicions del 17/9/2013

Per fi arriba, amb el repàs als films que més ens han interessat durant aquests mesos d'estiu, el 1r Cinema Sense Condicions de la temporada 2013-2014... A Ràdio Desvern, és clar!

Cinema sense condicions del 5/7/2013 — Estrenes franceses, Siete Cajas, Branagh i Dogma 95

Panorama del programa "Cinema sense condicions" amb Carme, Francesc i l’Hugo (nou col·laborador) obre amb una nit diversa: tres crítiques destacades, un perfil de director i un repàs a Dogma 95. Avisos de programació i blog: canvis puntuals reflectits al blog del programa (sensecondicions.blogspot.com) Recordatori: consultar la cartellera local (CineBaix) Context: el moment del cinema francès Política pública clau: la llei del cinema a França assegura un retorn de taquilla a la producció, fons específics i quotes de producció/distribució. Resultat: ecosistema fecund, directors joves i diversitat estilística. Crítica 1 — L’Exercice de l’État (L’exercici del poder) De què va Seguim un ministre de Transports en mode quasi documental, entre crisi sobtada i trama de privatització d’infraestructures. Tònic: immediatesa mediàtica, eslògans, control del relat i “cintura” política. El que destaca Estil: híbrida de ficció i to documental; arrenca amb visions oníriques que perfilen el personatge. Temes: poder vs. estat, frenesí buit i gestió de crisis a cop de titular. Valoració Forta però massa explícita en el discurs; menys suggerent del desitjable. Comparacions: “Le Capital” (Costa-Gavras) i, sobretot, Margin Call com a referent més reeixit. “Un pas enrere et fa perdre vots… la immediatesa és el fonamental.” Crítica 2 — Tomboy De què va Estiu, nova ciutat i una nena de 10 anys que explora la seva identitat presentant-se com a noi (Mikaël) al grup d’amics. El que destaca Interpretació prodigiosa de la protagonista i càmera propera que capta mirades, jocs i dilemes amb candor i claredat. To: pel·lícula blanca, transparent, sense morbositat; coming-of-age delicat sobre preadolescència i identitat de gènere. Valoració Guió molt ben trabat, resol els embolics amb naturalitat. Recomanació clara: valenta i lluminosa. “És una pel·lícula blanca, transparent… difícil de trobar en un cinema tan contaminat.” Crítica 3 — Siete Cajas (Paraguai) De què va En un mercat d’Assumpció, un jove carreter accepta traslladar 7 caixes a canvi de diners per comprar-se un mòbil amb càmera. El que destaca Ritme i mestissatge de gèneres: thriller, aventura de supervivència i costumbrisme. Posada en escena sorprenent amb pocs mitjans; llengua híbrida: castellà + guaraní (VOSE imprescindible). Música: tema final de Revolver; aire vital i estimulant. Valoració Guió vertiginós i fresc; algun actor desigual, però conjunt molt efectiu. Directors: Juan Carlos Maneglia i Tana Schomburg. Recomanadíssima. Cartellera i recomanacions (CineBaix) En cartell: La caça (Vinterberg) — recomanació forta i pont cap al Dogma 95. Altres títols esmentats: Ayer no termina nunca, La gran boda, Iron Man 3. Director de la setmana — Kenneth Branagh Bio i perfil Nascut a Belfast (1960); criat a Reading. Actor, director, guionista i productor. Sir Kenneth Branagh. Vocació shakespeareana (influït per Derek Jacobi), formació a la RADA. Obres clau Enric V (1989) — actor i director; nominacions a l’Oscar. Molt soroll per no res (1993) — comèdia shakespeareana radiant, Toscana en colors daurats; amb Emma Thompson. Hamlet (1996) — versió íntegra, 4 hores que “no cansen”; lectura coreogràfica i visualment original. Altres: Frankenstein (1994), La huella (2007) — amb Michael Caine/Jude Law; Peter’s Friends (1992); aparicions a Harry Potter. Valoració Versatilitat exemplar entre teatre i cinema; gran adaptador de Shakespeare amb nervi cinematogràfic. Branagh a Hollywood — Thor i pont cap al Dogma Thor (2011): contrast entre mitologia nòrdica i Amèrica profunda; dinamisme, conflicte pare-fill i peix fora de l’aigua. Repartiment clau: Natalie Portman, Stellan Skarsgård (vincle escandinau que obre cap a Dogma 95). Dogma 95 — decàleg, films i crítica El “vot de castedat” (manaments clau) Localitzacions reals; càmera en mà; so diegètic (sense música afegida); color sense il·luminació artificial; no gèneres; no crèdits de direcció; muntatge lineal i unitat espai-temps. “Juro com a director que m’estendré de tot gust personal; no soc un artista…” Films fundacionals Dogma #1: Celebració (Festen, 1998) — Thomas Vinterberg Dogma #2: Els idiotes (1998) — Lars von Trier Dogma #3: Mifune — Søren Kragh-Jacobsen Dogma #4: The King Is Alive — Kristian Levring (eco de Shakespeare: Rei Lear al desert) Valoració Estratègia disruptiva i de màrqueting eficaç per visibilitzar un cinema alternatiu. Crítica final: decàleg arrogant i sovint incomplert, però influent. Tancament i avanç Proper programa (subjecte a canvis): malalties mentals al cinema i David Lynch. Arxiu i actualitzacions: cinemassencecondicions.blogspot.com.

Cinema sense condicions del 25/6/2013

Cinema sense condicions del 18/6/2013 — Estrenes CineBaix, Danny Boyle i repàs de temporada

Visió general Programa coral amb tres blocs: cartellera d’estrenes de CineBaix, comentaris d’actualitat (amb focus en Trance de Danny Boyle) i repàs de la temporada amb tendències per països, debats sobre remakes i un apartat dedicat a Spielberg. Cloenda amb salutació d’estiu. Estrenes a CineBaix (selecció i comentari breu) Man of Steel (Superman 3D): versió “diferent” del mite; pendent de veure per opinar. Robot & Frank (Un amigo para Frank): premi del públic a Sitges; relació entre un androide cuidant i un home gran; recomanable. El profesor (Detachment, Tony Kaye): gran actuació d’Adrien Brody, però to massa depriment sobre el món educatiu. The Imposter: docu-thriller sobre un “fals retrobat”; molt bona premsa i girs sorprenents. Turistas (Sightseers): sàtira que deriva en excessos de sang; assassins en sèrie de vacances. Monsters University (Pixar): continuació de l’icònica “Monstres S.A.”; apta per a tots els públics i amb expectativa positiva. Recomanació d’actualitat: Trance (Danny Boyle) Boyle manté el seu segell visual, publicitari i sorprenent (de “Trainspotting” a “Slumdog Millionaire”). Recordatori de “127 Hours” (angoixant i introspectiva) i “Millions”; ús de flashbacks, al·lucinacions i posada en escena molt rica. Consens a la taula: val la pena anar a veure-la. Comèdies d’amics: Resacón III vs The Trip Resacón 3 (The Hangover Part III): comèdia “suau” però eficaç si “compres el joc”; personatges ben definits (destaca Zach Galifianakis). The Trip (britànica): viatge gastronòmic amb humor més fred i observacional; estil i to molt diferents del model americà. “O tu jugues aquest joc, t’ho passes bé; o et quedes fora i dius quina animalada.” Europees que connecten: Intocable i Hasta la vista Intocable (Intouchables): senzillesa i credibilitat en una amistat basada en la dignitat i el tracte de persona a persona. “No vol que el tractin com un malalt, vol que el tractin com una persona.” Hasta la vista (Bèlgica): road movie delicada i humaníssima sobre tres joves amb discapacitats que busquen desflorar-se; gran treball interpretatiu. Sèries TV amb nivell cinematogràfic Mad Men: reconstrucció exquisida dels 60, personatges i arcs altament addictius; exemple de talent que migra a la televisió. Repàs de la temporada: dades i tendències Distribució per països (29 títols aproximats) França (~24%, 7 títols): màxim volum comentat. Estats Units (6); Espanya (5); Itàlia (1) i altres europees (DE, DK, NO, UK…). Cinema francès a l’alça Títols: Le Prénom, Holy Motors, Intouchables, De óxido y hueso, Tomboy, Dans la maison, Amour. Sensació de renovació d’estil: menys retòrica, més personalitat i agilitat narrativa. Espanya: pocs recursos, bons guions Una pistola en cada mano (guió i repartiment molt sòlids), Blancanieves, A puerta fría, El artista y la modelo, Operación E. Itàlia: estat actual i clàssics Directors actuals: Marco Tullio Giordana (focus en “La meglio gioventù”), Gianni Amelio, Marco Bellocchio, Daniele Luchetti, Nanni Moretti; menció de Tinto Brass (carrera irregular i eròtica). La meglio gioventù: de minisèrie RAI a dues pel·lícules de 3 h; saga familiar del 60 als 2000, amb història d’Itàlia (Brigades Roges, Falcone). Reivindicada com obra mestra moderna. Record d’Ettore Scola: “La famiglia”, “La terrazza”, “Macaroni” (amb Jack Lemmon i Mastroianni) i defensa dels valors mediterranis. Remakes: criteri artístic vs mercat Casos: “Abre los ojos” → “Vanilla Sky”, “REC” → “Quarantine”; Haneke refent “Funny Games” en anglès; Hitchcock i Wyler refent obres per millora artística. EUA: selecció i el cas Spielberg Títols comentats: Lincoln, Django Unchained, Life of Pi, El fraude (Arbitrage), The Great Gatsby (coprod. AUS/EUA). Spielberg: “Lincoln” com a obra densa i rigorosa, sustentada per Daniel Day-Lewis; debat sobre finals massa sentimentals en altres obres. Reivindicació de “Catch Me If You Can”: guió i duel DiCaprio–Hanks molt inspirat. Altres: llegat popular de E.T., Jaws, Indiana Jones; Tintín i l’ús d’animació/3D. Altres europees destacades La caza (DK), Amor bajo el espino blanco (CN), Kon-Tiki (NO/DK/UK), Barbara (DE). Regne Unit: Anna Karenina, Quartet (Dustin Hoffman), La parte de los ángeles (Ken Loach). Cloenda Acomiadament fins al setembre i invitació a veure molt cinema durant l’estiu per compartir recomanacions a la tornada.

Cinema sense condicions del 4/6/2013

En el 35è CsC de la temporada, hem parlat de tres pel·lícules de la cartellera actual; Pier Paolo Pasolini ha estat el director destacat; i "Quins haurien de ser els criteris d'excel·lència d'un film", el tema de la setmana!

Cinema sense condicions del 28/5/2013 — Sugarman, contes al cinema, Buñuel i L’Estrella

Visió general Programa amb tres eixos principals: - Crítica de pel·lícules d’actualitat: Searching for Sugar Man i 360. - Monogràfic sobre contes infantils al cinema: exemples, relectures i funció psicològica. - Buñuel en profunditat: realitat vs desig, surrealisme i institucions. Inclou una notícia de cartellera (VO subtitulada en català al Boliche) i recomanació d’un drama social contemporani, L’Estrella. Crítiques d’actualitat Searching for Sugar Man Retrat potent i emotiu de Sixto Rodríguez: fracàs comercial als EUA vs idolatria a Sud-àfrica. Vincle amb la crisi de Detroit: un marc social que eleva el relat de redescoberta. Cinema d’aire documental, basat en entrevistes i cançons amb lletres antiburgeses. "És una combinació d’elements que harmonitzen tan bé que et treus el barret." 360, Juego de Destinos (Fernando Meirelles) Mosaic global a l’estil de La ronda: històries encadenades entre Viena, Londres, Bratislava, Rio, Denver. Guió de Peter Morgan; repartiment internacional (Jude Law, Rachel Weisz, Anthony Hopkins, Ben Foster...). Personatges amb cos i ànima; conflictes creïbles malgrat el poc temps en pantalla. Valoració: recomanable dins de l’estrena recent. Contes infantils i cinema: relectures i poder Adaptacions i relectures destacades Neil Jordan — En companyia de llops (1984): caputxeta vermella en clau psicoanalítica i simbòlica. Charles Laughton — La nit del caçador: fa servir codis de conte per a un thriller moral i visualment icònic. Terry Gilliam — El secret dels germans Grimm: fantasia com a crítica social i del poder. Tim Burton — Edward Scissorhands i Sweeney Todd: univers fantàstic i gòtic amb arrels de conte. Bluebeard (Richard Burton, Raquel Welch): actualitza Barbablava, connectant-lo amb l’Holocaust. Hansel & Gretel: Cazadores de brujas: entreteniment recent que sorprèn positivament. Where the Wild Things Are: summa emocional de contes i imaginari infantil. Contes, psicoanàlisi i educació emocional Els contes clàssics (Grimm, Andersen, Perrault) encapsulen pors i desitjos primaris. Útils com a gimnàstica emocional: situen els infants en conflictes segurs i els mostren vies de sortida. Debat sobre quan explicar-los (no sempre abans d’anar a dormir) i com actualitzar-los perquè dialoguin amb el present (violència masclista, racisme, convivència religiosa). "Els contes i els mites són una llavor immortal que el cinema reactiva per parlar del present." Disney vs originals La versió Disney sovint suavitza la crueltat dels contes originals; cal distingir entre conte i adaptació. Cinema social contemporani L’Estrella (Alberto Aranda) Drama situat a Santa Coloma de Gramenet amb actors i músics locals (banda sonora de Muchachito Bombo Infierno). Temes: violència masclista, precarietat, convivència intercultural i resistència veïnal. El film funciona com un conte modern: la protagonista busca recuperar l’agència i la il·lusió a través de xarxes comunitàries (centres cívics, teràpia, art, ball). Notícia El cinema Boliche (Diagonal, BCN) inaugura projeccions en versió original subtitulada en català. Projecte impulsat per crítics, amb suport institucional. Focus: Luis Buñuel Realitat vs desig Eix central de la seva obra: el xoc entre la realitat rígida i el desig impetuós que anul·la la voluntat. Recursos formals: plans estàtics vs moviments sobtats (travelings/zooms) per materialitzar el conflicte. "Exploració de punts de la consciència no sotmesos a la raó" (definició del surrealisme). Films i idees clau Inicis surrealistes: Un chien andalou i L’âge d’or — imatges xocants per desvetllar l’inconscient. Viridiana — crítica a la caritat paternalista i a les fantasies de redempció. Rituals burgesos (variacions entre títols): trastocament de tabús i codis socials (menjar/defecar; el desig i el control). Cet obscur objet du désir — el desig fragmentat: dues actrius per una mateixa dona. El ángel exterminador — clausura simbòlica: impossibilitat de sortir i pas a un nou tancament (l’església). Simón del desierto — literalitza l’ascetisme per pensar el control del desig. Buñuel en diàleg Kubrick (Eyes Wide Shut): desigs reprimits. Almodóvar: el desig com a motor; la productora es diu “El Deseo”. Tarantino: catarsi del desig i violència (p.e. Django). Lars von Trier (Dogville) i Ozon: contes perversos per parlar de la realitat. Surrealisme i institucions Revolució sobretot moral: qüestiona les estructures ideològiques més que no pas l’economia o la política. La religió s’analitza com a mecanisme de control del desig; Buñuel n’exposa les contradiccions amb lucidesa iconoclasta. Cloenda Avanç: proper programa amb Pier Paolo Pasolini i debat sobre criteris d’excel·lència en el cinema (apunts sobre pragmatisme).

Cinema sense condicions del 21/5/2013 — Concurs de curts, Gatsby, Aronofsky, La caça i Stoker

Panorama general de l’episodi Un programa molt complet amb un convidat especial, Adolf Sallol, per parlar del Concurs de Curtmetratges Ciutat de Cornellà, seguit per una taula rodona crítica sobre “El Gran Gatsby (2013)”, un apunt àgil sobre Iron Man 3, un monogràfic profund de Darren Aronofsky i un debat final sobre les pel·lícules del mes: “La caça” i “Stoker”. "Com un Òscar": el concurs revela els guanyadors en sobres tancats el dia de la gala. Concurs de Curtmetratges Ciutat de Cornellà (Adolf Sallol) Essencial • 15a edició (4a de la “segona tongada” després de la reactivació) • Periodicitat: biennal per ajustos pressupostaris; la subvenció és anual (50%), es concentra en un concurs cada dos anys per no retallar premis • Participació creixent: ~80 (1r any), 150 (2n), 120 (últim) • Recepció de films fins al 31 de juliol; gala a l’octubre • Categories: Ficció (dividida en A –produccions subvencionades– i B –amateur “solet”), Documental i Animació • Durada: fins a 30 minuts (abans 20) • Jurat: criba prèvia “interna” (5-6 per categoria) i jurat extern que tria guanyadors (resultats en sobres) • Premis: 500 € per guanyador de cada especialitat; 100 € per finalistes • Bases i enviaments: www.pcr.cat (Patronat Cultural Recreatiu) Punts clau • Filosofia de dues franges a Ficció: fair play entre produccions professionals vs. amateurs • Estratègia de terminis més amplis per veure i valorar millor • Èmfasi en l’ecosistema viu: “Hi ha molta gent fent cine” “El Gran Gatsby” (Baz Luhrmann, 2013) Valoració global • Inici percebut com massa kitsch/anacrònic; la pel·lícula guanya força amb l’entrada de Leonardo DiCaprio • DiCaprio, extraordinari; ofega la resta del repartiment (Tobey Maguire no encaixa del tot) • Comparada amb adaptacions anteriors, millor que la de 1974 (Redford/Farrow); es comenta també la muda i la d’Alan Ladd • La novel·la (F. S. Fitzgerald, 1925) es manté superior, però el film és recomanable Temes i lectures • Crítica a les elits americanes i a la buidor dels anys 20 (“era del jazz”) • Idealització de Daisy i la impossibilitat de recuperar el passat • Potència del contrast social: l’enterrament buit de Gatsby • Discussió sobre 3D: percebut com innecessari i distractor • Curiositat industrial: producció amb diners australians; recepció crítica desigual als EUA "Som mala gent" — la pel·lícula reté el to crític de la novel·la envers la classe alta. “Iron Man 3” (Shane Black, 2013) Apunts ràpids • Més cohesionada i amb personatge millor tractat que “Els venjadors” • Interessant autocrítica sociopolítica: la amenaça és interna, desmuntant el relat de l’enemic extern • Recomanada per a públic ampli; manté humor + acció + sàtira • Atenció: escena postcrèdits que dona sentit a la narració Monogràfic Darren Aronofsky Perfil i estil • Director de gran coherència autoral i profunditat temàtica (obsessió, autodestrucció, límits cos-ment) • Muntatge vigorós, posada en escena immersiva, música de Clint Mansell com a signatura • Pressupostos sovint ajustats amb resultats d’alt impacte Filmografia comentada • Pi (1998): càbala, matemàtica i paranoia visual; estil asfixiant i declaració d’intencions • Requiem for a Dream (2000): addiccions i final del somni americà; ritme de “tornada” visual-sonora • The Fountain (2006): recerca d’eterna joventut i acceptació; multidimensional i emotiva • The Wrestler (2008) i Black Swan (2010): díptic sobre l’ofici com a destí; equilibri vs. autodestrucció • Enllaços crítics: ecos de Haneke i von Trier; comparacions amb Christopher Nolan (etapa “Memento”) • Projecte anticipat: Noa (Noè) Doble crítica: “La caça” (2012) i “Stoker” (2013) “Stoker” — bellesa formal vs. buit o tesi? • Consens en una estètica exquisida (fotografia, muntatge, música) i domini del llenguatge visual • Debat sobre el guió: per a alguns, “relativista i complaent” amb poc gruix; per a d’altres, anàlisi potent de la violència interna • Parentesc explícit amb Hitchcock: “Shadow of a Doubt” (oncle carismàtic i maligne; dinamització moral) • Moments destacats: monòleg matern sobre maternitat/fracàs; l’ensenyament de la cacera com a intent de reorientar la pulsió violenta "Les flors no trien el color que tenen" — leitmotiv sobre l’atzar i la condició humana. “La caça” — densitat ètica i pressió social • Percepció de major contingut i gruix dramàtic: la sospita i el linxament social • Final ambigu i colpidor: la societat no perdona; es comenta qui podria disparar • Personatge central: vulnerabilitat personal (divorci, paternitat) i entorn comunitari que es gira en contra Encreuament de mirades • Eix comú: la cacera — literal i simbòlica — com a dispositiu de tensió • Divergència de valors: moralisme clàssic (Hitchcock) vs relativisme contemporani • Diagnòstic compartit: dues propostes que interpel·len l’espectador i admeten múltiples lectures Tancament • Recordatori del blog del programa: cinemansacondicions.blogspot.com • Invitació al públic a participar i a enviar curts al concurs (fins al 31 de juliol, bases a pcr.cat)

Cinema sense condicions del 14/5/2013 — Estrenes, Stoker vs La caça, independència i salut mental

Panorama del programa • Format en 3 parts: crítiques d’estrenes, independència dels pobles al cinema i salut mental al cinema. Crítiques i propostes de “pel·lícula del mes” Stoker (Park Chan-wook) vs La caça (The Hunt) • Valoracions molt altes de “Stoker”; es proposa fer dues pel·lícules del mes: Stoker i La caça. • “Stoker” explora la maldat i la violència com a pulsió interna; comparada amb Hitchcock i Haneke (“Funny Games”). • Referències i connexions: La sombra de una duda (Hitchcock), Cosmopolis (Cronenberg), Holy Motors (Carax). “Aquí coneixereu què és la maldat en tota la seva potència.” • Apunts de trama (sense espòilers clau): mort del pare, aparició de l’oncle, records/flashbacks emocionals, tensió familiar i social. Estrenes de la setmana La Mula (Espanya) • Producció conflictiva: director anònim després de la sortida de Michael Radford; baralles legals i retard d’estrena. • Basada en la novel·la de Juan Eslava Galán; tema: Guerra Civil i vivència real del pare de l’autor. • Reacció crítica desigual; tot i ser irregular, “es pot veure”. Objetivo: La Casa Blanca (Olympus Has Fallen) • Acció “americanada” d’Antoine Fuqua; rebuda molt crítica a la taula (“inversemblant”, “horterada”). • Morgan Freeman desaprofitat; comparacions amb “Independence Day” i el cinema de Roland Emmerich. Crítica: Bárbara (Christian Petzold) • Context: RDA, 1980. Metgessa vigilada per voler marxar; clima de sospita i vigilància constant. • Punts forts: atmosfera austera, posada en escena d’angles rectes i fredor; interpretació de Nina Hoss excel·lent; fotografia en contrast natura/duresa social. • Comparació: diferent de “La vida de los otros” (guió d’aquesta és menys robust). Tot i ser previsible, recomanable per ambient i actuacions. Tema principal: Independència dels pobles al cinema Repertori de títols clau • Irlanda: Michael Collins (Neil Jordan), “The Devil’s Own/La sombra del diablo”, “En el nombre del padre”, The Boxer. • Algèria: La batalla d’Argel (Gillo Pontecorvo). • Índia: Gandhi (Richard Attenborough). • Escòcia: Braveheart. • Altres: “Queimada”, “El viento que agita la cebada” (Ken Loach), “El Libertador” (Veneçuela, sobre Simón Bolívar). Vies d’accés a la independència: pacífica vs violenta • El cinema sovint privilegia la via violenta (més “cinematogràfica”). • La realitat europea recent: prepondera la via pacífica i pactada (Noruega-Suècia, Islàndia-Dinamarca, Txèquia-Eslovàquia, Montenegro, etc.). • Cas Kosovo (2008): declaració unilateral; el TIJ (2010) n’avalà la legalitat; reconeixement ampli internacional i no reconeixement d’Espanya (malgrat suports de CCAA com Catalunya, País Basc i Galícia). Anàlisi comparada: Michael Collins vs La batalla d’Argel • Estructura i estil: - “La batalla d’Argel”: to pseudodocumental, actors no professionals, gran flashback central, realisme cru. - “Michael Collins”: narració lineal amb muntatge paral·lel per intensificar; ficció realista amb repartiment estel·lar (Liam Neeson, Julia Roberts, Aidan Quinn, Stephen Rea). • Autoria i context: - Neil Jordan: formació en història i literatura; cicles entre Irlanda (obres més substancials, p. ex. “Juego de lágrimas”) i Hollywood (projectes més comercials). - Gillo Pontecorvo: filmografia escassa però destacada; pel·lícules marcades per pressions polítiques (França vs “Batalla d’Argel”; censura franquista a “Queimada”). • Tesi compartida: als processos d’independència hi ha joc brut i mentides tant abans com després de la creació del nou estat. Irlanda com a cas paradigmàtic • El conflicte mal tancat prolonga la violència i la fractura social; films com “The Boxer” ho retraten amb força. • “The Devil’s Own” (Pakula) posa el xoc IRA vs valors americans. “Això no és un final feliç de pel·lícula americana… perquè sóc irlandès.” Mitjans, poder i finançament • Denúncia de manipulació mediàtica (poder centralitzat a Madrid) i els seus efectes en la percepció de Catalunya a l’Estat. • Dificultats de finançar relats incòmodes; exemples: crowdfunding a “Fènix 11-23”; “Braveheart” s’acaba produint als EUA. Salut mental i cinema Marc general • El cinema sovint explora desequilibris, pors i angoixes; diferència entre trastorns puntuals i patologia. Casos i diagnòstics a través de films • Psicosi i lideratge: El motín del Caine — incapacitat d’afrontar el conflicte i fugida de la realitat. • Doble personalitat i psicoanàlisi: Psicosis i Recuerda (Spellbound) (Hitchcock) — tractament psicològic del trauma i les identitats. • Obsessió professional: Tesis sobre un homicidio — compulsions del control que deriven en desequilibri. • Esquizofrènia i identitat trencada: Spider (Cronenberg) — retrat colpidor. • Institucions i deteriorament: One Flew Over the Cuckoo’s Nest — crítica a l’impacte institucional en la salut mental. • Vincle terapèutic i límits: Lilith (Robert Rossen) — relació complexa en entorn psiquiàtric (Warren Beatty, Jean Seberg). • Psicopatia i consumisme: American Psycho — ritualització del cos i la imatge com a símptoma d’un buit violent. • Identitats latents: Stoker — arquetips i múltiples selves que emergeixen sota pressió. Reflexió • Proliferació de pel·lícules que conviden a la violència; cal distància crítica per no normalitzar-la. Tancament i proper programa • Proposta: dues pel·lícules del mes (Stoker i La caça). • Anunci de convidat i concurs de curtmetratges de Cornellà. • Recuperació del programa al blog: CinemaSenseCondicions.blogspot.com

Cinema sense condicions del 30/4/2013

Al 30è Sense Condicions de la temporada a Ràdio Desvern, hem tornat a parlar de novetats en DVD de la biblioteca, d'estrenes i avançaments de cinema; i Stanley Kubrick ha estat el director destacat!

Cinema sense condicions del 23/4/2013 — Coixet, Promised Land, Richard Brooks i amors

Crítiques i estrenes Ayer no termina nunca (Isabel Coixet) • Valoració crítica: estètica potent però diàleg excessiu i teatralitzat. • Intent de barrejar crisi econòmica (2017) amb drama íntim que resulta forçat. • Comparada amb “Mi vida sin mí”, la nova proposta decepciona per monotonia i artifici. Promised Land (Gus Van Sant) i el debat energètic • Drama sobre una multinacional del gas que vol explotar un poble en crisi; destacada Frances McDormand. • Correcta però poc original; interessant el punt de vista des del costat dels empleats. • Digressió sobre ètica corporativa (ecos d’“Erin Brockovich”), el paper d’arquetips i la versemblança del canvi moral del protagonista. • Complement: documental “Gasland” (Josh Fox) i el tema del fracking; paral·lel amb “Un lugar en el mundo” (A. Aristarain) sobre abusos extractius. "És una pel·lícula correcta i prou" (sobre Promised Land) El Castor (Jodie Foster) • Drama incòmode i suggerent sobre doble personalitat (Mel Gibson) i dependència d’una titella com a veu alternativa. • Moments inquietants; no del tot rodona però valenta en el tractament del trastorn. Alacrán enamorado (Santiago Zannou) • Neo-nazisme, boxa i redempció: el protagonista aprèn valors al gimnàs en contraposició a l’odi. • Javier i Carlos Bardem: pes específic; es destaca el valor formatiu de l’esport i la lluita contra el racisme. Anna Karenina (Joe Wright) • Posada en escena creativa (teatre dins del cinema), vestuari impecable. • Crítica: la pel·lícula prioritza la forma sobre el vast món social de Tolstoi; Jude Law excel·lent, Vronski massa banal. • Comparacions amb Garbo/Vivien Leigh; Knightley més eficaç a “Orgull i prejudici”. Bonus: La caça (Thomas Vinterberg) • Proposta com a pel·lícula del mes: autenticitat i dissecció de la naturalesa humana; final impactant. Monogràfic: Richard Brooks • Inicis com a guionista (Houston, Siodmak) i pas a la direcció. • Semilla de maldad (1955): drama escolar pioner en conflicte racial; llançament de Sidney Poitier. • La gata sobre el tejado de zinc: clímax emocional sostingut; Elizabeth Taylor, Paul Newman, Burl Ives en estat de gràcia. • Elmer Gantry (El fuego y la palabra): crítica incisiu a l’ús mercantil de la religió amb tendresa pels personatges; Burt Lancaster pletòric. • A sangre fría: radiografia freda i pertorbadora del crim; precursor d’un to que després reprendrà “Zodiac”. • Etapa 70s: Bite the Bullet (Gene Hackman) i el desencant postclàssic. "Una radiografia tremenda del que és la perversió" (sobre A sangre fría) Especial: Històries d’amor al cinema • Doctor Zhivago: amor i destí en temps convulsos. • Romeo i Julieta / West Side Story: amors inevitables; música i posta en escena rodones. • Much Ado About Nothing (Branagh): comèdia d’embolics amb gràcia i lleugeresa. • The Bridges of Madison County: passió breu que qüestiona el matrimoni com a única via d’amor. • Some Came Running (Minnelli): xoc entre classe social i desig (Shirley MacLaine, Sinatra). • Calle Mayor / Marty: solitud i necessitat d’estimar; crueltat social vs. tendresa quotidiana. • The Sheltering Sky (Bertolucci): fascinació cultural, dependència i pèrdua del jo. • Le Notti Bianche (Visconti): triangle entre idealització i cura propera. • Elsa y Fred: amor tardà, emotiu i ple de vida. • Paris, Texas (Wenders): delicadesa extrema, paisatge com a emoció. En tancament • Intervenció d’un estudiant amb recomanació final: “Destino de Caballero” (xoc d’amor i classe social). • Acomiadament i previsió de continuar el debat en pròximes emissions.

Cinema sense condicions del 16/4/2013 — La caça, Oblivion, To the Wonder i Capra

Resum general Programa dedicat a estrenes i anàlisi d’autors, amb un repàs ampli a: • "Tipos legales" i el boom de cinema per a sèniors • "Oblivion" i la ciència-ficció autoral • "To the Wonder" i l’estil de Terrence Malick • "La caça" de Thomas Vinterberg com a gran estrena europea • "Los últimos días" com a distopia barcelonina • Monogràfic de Frank Capra i mirada clàssica • Introducció a l’Escola de Barcelona "També la perturbadora sensació que qualsevol de nosaltres podem formar part d’una horda linxadora..." (sobre La caça) Estrenes i crítiques Tipos legales (Stand Up Guys) Valoració mixta: es deixa veure, però amb guió i gags (Viagra, tòpics) una mica banals; s’aguanta sobretot pel trio Al Pacino – Christopher Walken – Alan Arkin. Walken, en estat de gràcia: interpretació continguda i amb pes moral que sosté el suspens d’una trama que transcorre en 24 hores. Context: debat sobre la proliferació de films per a públic sènior (ex. "Quartet", "The Best Exotic Marigold Hotel") i l’allargament de l’esperança de vida com a nou target. Recomanació connexes: Carlito’s Way (1993) Noir potent i sense concessions de Brian De Palma amb Pacino: redempció impossible i clímax demolidor. Oblivion (Joseph Kosinski) Ciència-ficció amb identitat visual: intrigant, amb referències (Blade Runner, clàssics del gènere) però amb idea pròpia sobre memòria manipulada i identitat. Paisatges terrestres espectaculars; Tom Cruise solvent i Olga Kurylenko correcta. To the Wonder (Terrence Malick) Clau de lectura: el·lipsi emocional, veu en off multilingüe i fotografia d’aire impressionista per explorar compromís, espiritualitat i identitat. Divisió d’opinions: per a alguns, marca autoral innovadora que equilibra emotivitat i intel·lecte; per a altres, excessivament esteticista i freda. La caça (Thomas Vinterberg) Tornada gran de l’autor de "Celebració" (Dogma 95). Una de les pel·lícules de la temporada. Sinopsi: un mestre de parvulari (immens Mads Mikkelsen) queda atrapat per una mentida infantil i el pànic moral d’una comunitat. Temes clau: justícia i linxament social, fragilitat del teixit comunitari, amistat trencada (la nena és filla del seu millor amic), relació pare-fill. Recepció crítica a Cannes: valorada com a potencial guanyadora fins que va aparèixer "Amour" de Haneke. Los últimos días (Àlex i David Pastor) Distopia barcelonina: plaga d’agorafòbia que immobilitza la població; atmosfera i disseny de producció sobresortints (10/10). Punts febles: guió i diàlegs irregulars; final percebut com massa ingènuo per alguns. Virtuts: ritme amb salts temporals ben integrats; metàfora sobre la por i l’individualisme ferotge. Monogràfic: Frank Capra Perfil i ideari Sicilià-americà; humanisme i idealisme: la bondat individual com a motor de transformació col·lectiva. Crítica al poder i a l’ambició des del punt de vista de la persona comuna; finals tancats però amb tocs agridolços. Etapa documental (WWII) Sèrie "Why We Fight" (especialment "Prelude to War"): didactisme eficaç i peça clau de moral bèl·lica. Pel·lícules destacades "It Happened One Night" (Sucedió una noche): 5 Òscars; model de comèdia romàntica. "You Can’t Take It with You" (Vive como quieras): celebració de la llibertat individual. "Meet John Doe" (Juan Nadie): media i poder vs. integritat; to agridolç molt marcat. "Arsenic and Old Lace" (Arsénico por compasión): comèdia negra innovadora, Cary Grant esplèndid. "It’s a Wonderful Life" (¡Qué bello es vivir!): clàssic nadalenc, viratge de gèneres i qüestionament de l’absència del protagonista com a idea dickensiana. "Pocketful of Miracles" (Un gánster para un milagro): comiat amb encant clàssic. Panorama: Escola de Barcelona Què va ser Etiqueta crítica per a una constel·lació de cineastes barcelonins (Portabella, Aranda, Jordà, Nunes, Camino, entre d’altres) als 60-70. Relleu i estil Reacció al "Nuevo Cine Español" mesetari i subvencionat; aposta per autofinançament, cooperativisme i actors no professionals. Més d’avantguarda i espontània que la Nouvelle Vague (menys teòrica, més fresca), amb percepció externa de "to burgès" en contraposició a Madrid. Idees clau Cinema per a sèniors: mercat en creixement i propostes diverses, de l’elegància de "Quartet" al noir crepuscular de "Tipos legales". Memòria i identitat: eix comú entre "Oblivion" i el mètode Malick a "To the Wonder". Pànic moral i justícia**: "La caça" com a estudi demolidor de la comunitat. Por i individualisme: "Los últimos días" com a metàfora social situada a Barcelona. Capra: fe en l’individu, crítica al poder i humanisme clàssic que perdura. Frases destacades "És una pel·lícula que et dona un cert orgull que ho hagin fet aquí al país." (sobre Los últimos días) "La bondat captura prou com per transformar el món." (síntesi de l’ideari caprià)

Cinema sense condicions del 9/4/2013 — Vittorio De Sica, Side Effects i animals al cinema

Panorama del programa Cinema sense condicions obre amb una tertúlia viva que combina ressenyes d’estrenes, un debat sobre cinema polític europeu, un monogràfic sobre Vittorio De Sica i un tema especial sobre animals al cinema. "És una decepció i és recomanable al mateix temps" — sobre Side Effects Ressenyes i recomanacions Tipos legales (Stand Up Guys, Fisher Stevens) • Recomanació ferma: comèdia crepuscular de gènster amb to de cinema negre i amistat tardana. • Trio d’actors esplèndids: Al Pacino, Christopher Walken i Alan Arkin, amb un Pacino en la seva millor forma recent. • Estil: humor mesurat, tensió ètica i final obert ben aconseguit; evita l’excés d’“explicar” l’argument per no condicionar-ne la sorpresa. "Prefereixo no desvetllar massa cosa i que la gent la vegi i la descobreixi" Efectes secundaris (Side Effects, Steven Soderbergh) • Dues meitats diferenciades: - Primera: radiografia punyent del mercat farmacèutic i la salut mental. - Segona: gir cap a cinema negre de falses aparences; per alguns, convencional i menys estimulant. • Debat a la taula: divisió d’opinions entre qui la troba “decebedora” i qui en defensa el joc de gènere. • Interpretacions: Jude Law destacat; el film juga amb el punt de vista de l’espectador. Món petit (doc, viatge d’Albert Casals) • Història inspiradora: viatge fins al punt més allunyat de Barcelona, en cadira de rodes i amb pocs recursos. • Fortalesa vs. forma: emociona per la proesa vital, però es percep com un muntatge que desaprofita el potencial de les trobades i el viatge com a experiència de viatger (no turista). • Comparada amb Intocable: es remarca que “Intocable” té una història més sòlida, essencial per sostenir una pel·lícula. Barbara (Christian Petzold) • Recepció desigual: alguns la troben fluixa i previsible en el seu arc final, malgrat la bona premsa. • Comparació: s’oposa sovint a “La vida dels altres”, considerada per alguns una obra que guanya amb revisions. Debat: cinema polític de l’Europa de l’Est Títols i eixos • La vida dels altres (von Donnersmarck): transformació moral del vigilant i crítica sòlida del sistema a l’Alemanya Oriental. • La confesión / L’aveu (Costa-Gavras, basada en Semprún): crítica “des de dins” del comunisme, menys pamfletària del que se li atribueix sovint. • L’home de marbre (Wajda): denúncia i revisió crítica del relat oficial; peça clau del cinema polonès. Idees clau • Diferenciar corrents: trotskisme, marxisme i estalinisme no són equivalents. • Generacionalment, aquests films impliquen qui va viure el post-68 i la reformulació d’ideals. • Matís comparatiu amb el franquisme: dinàmiques repressives diferents en context, intensitat i època. Monogràfic: Vittorio De Sica i el neorealisme italià Perfil i obres • Neorealisme humanista: De Sica explica històries arrelades a la postguerra italiana, amb la mirada posada en la dignitat i la supervivència quotidiana. • Títols cabdals: - Ladri di biciclette (El lladre de bicicletes) - Sciuscià (Sciuscià) - Miracolo a Milano (Miracle a Milà) - Umberto D. • Col·laboració clau amb Cesare Zavattini (guions). Temes i lectura • Miseria material i moral de la postguerra; la “justícia” és gairebé inabastable. • Empatia sense pamflet: l’ètica neix del detall quotidià, no del discurs explícit. "Quan les coses van tan malament, difícilment hi pot haver una guspira de justícia" Etapa posterior i actrius • Viratge parcial a cinema més comercial sense perdre ofici. • Grans treballs amb Sophia Loren: La ciociara (Dos mujeres), Matrimonio all’italiana, I girasoli. Parallels espanyols • Relleu amb Berlanga, Bardem, Nieves Conde (Surcos): fer passar la crítica per la tendresa i la identificació del personatge. Tema especial: Animals al cinema 1) Marca i icones • Lleó de la Metro-Goldwyn-Mayer (MGM): símbol de poder i força com a identitat de marca. 2) Animals clàssics i valors humans • Lassie: fidelitat i retorn a la llar com a eix emotiu. • La mula Francis: contrapunt còmic i “assenyat” al món militar. • Seabiscuit: el cavall com a heroi americà; perseverança i superació. 3) Entre la tendresa i l’horror • King Kong: metàfora del que és primitiu i tendre alhora; del monstre domesticat per l’afecte. • Tarzan i Chita: animal “domesticat” i partner a l’alçada humana; franquícia d’èxit sostingut. 4) Docu-ficció i documentals • Gorilas en la niebla: èpica conservacionista a partir de la figura de Dian Fossey; humanització dels goril·les i denúncia del negoci il·legal. • El viaje del emperador: el cicle vital dels pingüins emperador; narrativa delicada i muntatge precís. • L’os: la natura com a relat iniciàtic i immersiu (observació i supervivència). 5) Atmosfera i símbol • Los pájaros (Hitchcock): el grup com a amenaça; terror sorgit del quotidià. • 2001: Una odissea de l’espai: l’os com a primera eina — un gest que condensa l’evolució i el naixement de la tècnica. • Apunts finals: La vida de Pi; Blancanieves; gossos a La profecía com a vectors d’atmosfera i suggeriment. Altres títols citats • Pulp Fiction; Batman vuelve; Annie Hall; Argo; Little Miss Sunshine; Take Shelter; Sospechosos habituales; Ocean’s Eleven; Surcos; ¡Bienvenido, Mister Marshall!; Calabuch. Conclusions • Programa coral i dens: de l’estrena recomanable d’una comèdia de gàngsters crepuscular a la divisió d’opinions sobre Soderbergh. • De Sica: la força del neorealisme per explicar el món des de la història humana concreta. • Animals al cinema: de marca a metàfora, de company a amenaça — un recurs expressiu amb enorme versatilitat.