episodis

Tema central: la mirada ajena (la mirada dels altres) "¿Quién narices es uno mismo?" Entre el manament actual del sé tú mismo i l’antic conócete a ti mismo, el programa explora com la nostra identitat es construeix sota la mirada dels altres. Idees clau de l’editorial • Referències a Jim Rohn i la seva màxima: som el promig de les 5 persones que ens envolten. • El sociòleg Charles Horton Cooley i el seu yo espejo: ens veiem com creiem que ens veuen. • Tesi del programa: la mirada ajena condiciona l’autoestima, la pertinença a tribus i, en última instància, la nostra manera de ser i d’actuar. Secció 1 — Sèries: Autodefensa (Filmin) Sinopsi i context • Sèrie d’autoficció creada per Berta Prieto, Belén Barenys (Meme) i Miguel Ángel Blanca (Bugalú Films), 2a producció pròpia de Filmin. • Dues amigues de vint-i-pocs a Barcelona que "fan el que els dóna la gana" mentre trepitgen línies vermelles emocionals per descobrir qui són. • Polèmica prèvia: tràiler encén Twitter abans de l’estrena. Clau de lectura • Autoparòdia i vergonya aliena a l’estil Larry David; hibrida documental i ficció amb molta impro. • Estètica de punquisme voluntari: jump cut, llum frontal dura, immediatesa mòbil, llenguatge memètic. • Capítols curts (12–18’): ritme fresc i accessible. Temes principals • Salut mental: ansietat i depressió (un episodi temàtic), necessitat de validació constant. • FOMO (fear of missing out): ansietat per no “ser-hi” ni “pertànyer”. • Tribus i identitat: com ens definim pertanyent a un col·lectiu. • Feminisme i institucionalització: tensions entre discurs empoderat i pràctica quotidiana; contradicció com a dret. • Cancel·lation i por: especial en nois joves (por a "ser cancelat" per errors no intencionats). Frases/cites que ressonen "¿Qué crees que es más importante ahora mismo, el feminismo o el ecologismo?" "No vas a cumplir ninguno de tus sueños... todo el mundo tiene más talento que tú." Valoració coral • Pot dividir: alguns espectadors hi veuen repotència; d’altres, una tragicomèdia lúcida sobre la precarietat emocional. • Interessant com a mirall generacional (Z/Millennial), amb el risc del privilegi implícit. Secció 2 — Còmic: Mi experiencia lesbiana con la soledad (Kabi Nagata) Què és • Manga autobiogràfic (2016; ed. en castellà per Fandogamia) de Kabi Nagata. • To visual kawaii i narració assaig-confessional sobre ansietat, depressió i identitat. Obertura impactant "En els meus 28 anys de vida... el juny de 2016 tenia davant meu un escort lesbiano." Temes principals • Soledat radical i recerca d’encaix social: dependència de l’aprovació aliena. • Relació amb els pares: expectatives, silencis i càrrega emocional. • Identitat sexual: camí d’autoentendre’s; l’episodi de l’escort com a clic terapèutic (decidir per una mateixa, entrar “al club” de l’experiència). • Salut mental: tricotil·lomania, baixa autoestima, precarietat laboral, cicles depressius. Forma i to • Dibuix aparentment amable que contrasta amb contingut punyent; ús de metàfores visuals i humor trist (tragicomèdia) per fer digerible el dolor. Impacte • Fenomen editorial (premis i vendes a Japó i fora). L’obra funciona com a teràpia i com a mirall generacional sobre vulnerabilitat i autocura. Secció 3 — Cinema: Close (Lukas Dhont) Premis i context • Pel·lícula belga de Lukas Dhont. Gran Premi del Jurat a Cannes i Sevilla; el jove Eden Dambrine premiat com a millor actor a Sevilla. De què va (sense espòilers) • Amistat íntima entre dos nois de 13 anys. El pas del paradís estiuenc a l’escola exposa la seva relació a la mirada ajena, que la reinterpreta (i la fereix) des de prejudicis. "On n’est pas en couple... on est plus plus, quasiment frères." Eixos temàtics • La mirada com a dispositiu narratiu i moral (també present a Girl): els plans tancats (close) expressen intimitat; l’entrada del judici social obre l’escala i trenca el món privat. • Fragilitat i crueltat a l’adolescència; pressió de la tribu i del dispositiu escolar. Forma • Fotografia i color d’alt nivell (predomini del roig compartit), travellings poètics, ús potent del fora de camp i una banda sonora que dialoga amb la imatge. Recepció • Emocionalment colpidora (pot semblar dirigida a les llàgrimes, però amb gran elegància). Una de les pel·lícules de l’any segons el programa. Agenda i tancament • Exposició al CCCB: "Constel·lació Gràfica. Joves autores de còmic d’avantguarda" (molt recomanable per descobrir noves veus). • CaixaForum: exposicions de còmic (història) i mòmies d’Egipte. • Cinema: La emperatriz rebelde (relectura de Sissi; interessant però previsible). • Videojocs: arriben els Game Awards (anàlisi de guanyadors i sorpreses al proper programa). • Proper episodi: Mantícora (estrena destacada i debat assegurat).

Tema central Eix conductor: la força condicionadora de la mirada aliena en com ens definim, ens relacionem i ens autoexpliquem. "És una oda al dret a la contradicció." • Es presenta el fil comú que travessa sèries, còmic i cinema: validació externa, FOMO, etiquetes generacionals, feminisme institucional, identitat i fragilitat emocional. Sèries — Autodefensa (Filmin) De què va i per què ha encès el debat • Autoficció de dues amigues de 20-i-pico a Barcelona que volen trepitjar línies vermelles per descobrir-se. • Polèmica a xarxes després del tràiler: judicis ràpids, lectura de “pijas que es droguen i tenen sexe”. • La sèrie es presenta com a defensa pròpia davant la por; to d’autoparòdia i frescor formal. Forma i llenguatge • Estil quasi documental: impro, naturalisme, muntatge amb “jump cut”, intrusions sonores; “punquisme” visual deliberat. • Capítols curts (10–20’): ritme àgil, frases “memejables”, un humor que equilibra patetisme i orgull. Temes • Salut mental (ansietat, depressió), FOMO, validació per likes, cultura de la cancel·lació. • Feminisme com a discurs ja institucional: contradiccions d’ús, poder i oportunisme; identitat i límits. • Tòpics generacionals i privilegi: la línia entre retrat i caricatura. "¿Qué es más importante ahora mismo: el feminismo o el ecologismo?" Còmic — “Mi experiencia lesbiana con la soledad” (Kabi Nagata) Clau de lectura • Autobiografia i assaig gràfic sobre depressió, ansietat, relació amb els pares i identitat sexual. • Traç kawaii per narrar temes durs amb ironia i tendresa; lectura ràpida però densa en idees. Eixos temàtics • Soledat i recerca d’encaix social; feina precària i autoexigència. • Baixa autoestima i necessitat de validació externa. • Procés íntim: del contacte físic terapèutic al pas per una escort, desencadenant un “clic” d’autonomia i catarsi creativa. "He arribat al meu límit; ja no puc suportar decepcionar-me més a mi mateixa." Impacte i continuïtat • Èxit a Japó i a Espanya; obres posteriors amb la mateixa veu honesta i terapèutica. Cinema — Close (Lukas Dhont) Context i premis • Top de l’any per l’equip. Gran Premi del Jurat a Cannes i Sevilla; reconeixement a l’actor Eden Dambrine. Sinopsi temàtica • Amistat íntima entre dos nois de 13 anys que es fractura en entrar a l’institució escolar i a la mirada dels altres. • Mirada (la pròpia i l’aliena) com a dispositiu central: intimitat vs. tancament, proximitat vs. pressió social. Posada en escena • Imatges elegants: travellings entre flors, color vermell com a vincle, primers plans claus. • Molt subtext visual i silencis expressius; direcció emocional potent que alguns poden percebre com manipulació. Pregunta latent: fins on pot la mirada col·lectiva empènyer decisions extremes? Agenda i proper programa • CCCB: “Constel·lació gràfica. Joves autores de còmic de vanguarda”. • CaixaForum: exposicions (còmic i Mòmies d’Egipte). • Cinema: “La emperatriz rebelde” (relectura de Sissi; interès desigual, però canvi de perspectiva). • Game Awards: resultats i debat al proper episodi. • Estrena a comentar: Mantícora (element videojoc i debat assegurat). Idees clau transversals • Fragilitat com a denominador comú sota estètiques i tons diferents. • La mirada aliena modula el desig d’encaix: tribus, etiquetes, FOMO, cancel·lació. • Tots tres títols exploren com l’autoimatge es construeix en diàleg (o en xoc) amb l’escrutini social.

Visió general Episodi dedicat al Terror Molins (leitmotiv: “terror musical”) i a com la música i l’harmonia dialoguen amb la família… sovint a través del seu contrari: el caos, la incomoditat i la crueltat. A més, cobertura especial de ‘Petite Flor’ (Santiago Mitre) i agenda d’estrenes. "La música ens porta records... i avui també ens porta al terror incòmode" Idees clau • Leitmotiv oficial: terror musical (amb icones com Rocky Horror). • Leitmotiv real de l’edició: “terror incòmode” — obres que treballen la tensió moral i psicològica més que el gore o el jumpscare. • Sitges vs. Molins: públic fidel, estrenes que circulen entre festivals i un any molt potent a nivell de programació (llargmetratges i curts). Pel·lícules destacades de Terror Molins Speak No Evil (Guanyadora secció oficial) Terror psicològic d’alta incomoditat: una parella accepta la invitació d’uns coneguts per passar uns dies a casa seva i entra en una espiral d’ansietat social, passivitat moral i violència (sobretot verbal). • No és gore: la violència principal és de context, límits i humiliació. • Construcció a foc lent amb una escena final d’un cruelt realisme que impacta. "És una pel·lícula que et deixa fet caldo" "No hi ha monstres: és terror psicològic" Soft & Quiet (Premis: Millor pel·lícula, Millor guió, Premi del públic — Being Different) Una òpera prima rodada en pla seqüència que comença com una trobada quotidiana i destapa el pastís fins a un crescendo d’hostilitat i crueltat. • Estructura en temps real; canvis d’espais i to que no donen treva. • Remarca la dinàmica de grup i l’efecte contagi d’idees extremistes (sense espòilers). Sick of Myself (Millor interpretació — Being Different) Comèdia negra noruega sobre l’ego i el narcisisme en l’era dels followers: una jove s’autoindueix desfiguracions per atraure atenció i capital social. • Sàtira ferotge de l’art postmodern, les relacions tòxiques i la validació en xarxes. • Energia de “nova carn” en un clímax visualment potent. Terrifier 2 (Bloody Madness — Millors efectes especials) El retorn triomfal del slasher icònic Art the Clown amb 140 minuts d’efectes pràctics i imaginari grotesc i festiu. • Pressupost modest, gran rendiment en taquilla i ovacions a sala. • Recupera el carisma del monstre a l’era del terror psicològic. Curtmetratges • 10-33: terror fora de camp en un lavabo de cinema durant un tiroteig; el so és l’arma principal de la tensió. • Phelgm (P-H-E-L-G-M): surrealisme amb cargols i crítica a l’alienació urbana; final i postcrèdit memorables. • O (Meliès d’Argent): al·legoria d’addicció i obsessions a través de forats i cercles; vibe Junji Ito (Uzumaki) reconegut pel mateix director a posteriori. Balance del festival Any de rècords en projeccions i públic; ambient de comunitat (“terror incòmode” com a fil conductor) i anècdotes de marató. Molins es consolida com a espai on el públic respon i on estrenes troben vida més enllà de Sitges. ‘Petite Flor (Pequeña Flor)’ — Santiago Mitre Comèdia negra romàntica amb thriller existencial sota el leitmotiv del jazz (Sidney Bechet) i el magnetisme de la cançó “Petite Fleur”. Ambientada a Clermont-Ferrand, juga amb idiomes (français, castellà, català) i trenca tòpics. Context i producció • Any Mitre: també estrena Argentina, 1985; ‘Petite Flor’ va patir retards de programació (rodatge anterior, estrena tardana en festivals). • Passa per Sitges (Novas Visions) i arriba a sales (9 de desembre). Trama (sense espòilers crítics) • Parella mixta: ell, dibuixant argentí que es queda a casa amb el nadó; ella, francesa que impulsa la carrera professional. • El veí dandy i melòman (narrador en off) esdevé catalitzador de la història; els dijous, a ritme de “Petite Fleur”, ell l’assassina de maneres variades… i l’endemà tot es “reseteja”. • Sergi López interpreta un terapeuta que, en paral·lel al veí, modela un doble itinerari terapèutic per a la parella. Temes • Eros vs. Tànatos: seducció musical convertida en pulsió letal. • Xoc cultural i de gènere: masculinitat desubicada, rols domèstics i treball. • Narració polièdrica: alterna comèdia negra, romanç, thriller i subtext existencial; homogènia en perspectiva. • Basada en una novel·la argentina (2015). "Una història de vida i de mort, i tant se val en quin ordre" Per què funciona • Idea alta (loop homicida amb música) al servei d’un retrat de personatges. • Quatre pilars interpretatius (Daniel Hendler, Vimala Pons, Melvil Poupaud, Sergi López) i to juganer amb l’idioma. • Menor en producció, però gran en solvència i originalitat. Agenda • Cinema: ‘Petite Flor’ (9/12), ‘Inu-Oh’ (animació musical de Masaaki Yuasa), ‘Mantícora’ (Sorogoyen) i bon any del cinema espanyol (As bestas, etc.). • Videojocs: God of War: Ragnarök i The Callisto Protocol (horror espacial) com a grans llançaments.

Resum general del programa Programa especial d’Empanada Cultural on, amb to juganer però sensible, s’aborda el tema del dol i es dedica una extensa secció al Asian Film Festival Barcelona (AFFB): crítiques de “Broker” (Hirokazu Kore‑eda), “Decision to Leave” (Park Chan‑wook) i la guanyadora “Return to Dust” (Li Ruijun). La segona meitat se centra en “Men” (Alex Garland), una proposta de terror poètic que explora el maltractament, la culpa i els arquetips masculins. To i arrencada • Obertura amb poesia irònica sobre el dol per rebaixar la tensió del tema. • Presentació de l’Ariadna Salvador (terapeuta, artista i veu del programa), que aporta marc psicològic del dol. Bloc 1 — Asian Film Festival Barcelona (AFFB) Panorama del festival • El AFFB celebra 10 edicions (projeccions principalment als Cinemes Girona); enguany, 111 pel·lícules i 5 seccions. • Context històric a BCN: del BAF (Barcelona Asian Film Fest) al D’A i consolidació de l’Asian Film Festival. • Metodologia de la secció: focus en 3 títols clau (dues de gran “hype” i la guanyadora del palmarès). Crítica — Broker (Hirokazu Kore‑eda) • Producció 100% coreana sobre les Baby Box (espais d’abandonament de nadons) i la família disfuncional. • Punts crítics: abús de la música (voluntat d’“emulsionar” l’emoció) i to massa naïf/lumínic que dilueix la profunditat del tema. • Actuacions salvadores: Song Kang‑ho (premi a Canes) i Bae Doona. Bones idees de partida, però li sobra emoció i li falta fondària. Crítica — Decision to Leave (Park Chan‑wook) • Thriller noir/melodrama amb una direcció i muntatge impecables (premis a Canes i Seminci). • Música de Cho Young‑wuk que aquí és diegètica i narrativa (no només subratlla emocions). • Plot: relació d’obsessió entre un detectiu i la vídua (xinesa) d’un escalador mort en circumstàncies sospitoses. • Fortaleses: mescla de gèneres sense costures, posada en escena precisa, paneos que integren capes de narració i punts de vista. • Límit: pot caure en l’efectisme (tècnica que ho devora tot), però manté ànima i personatges potents. “En el moment que tu dius que m’estimes, el teu amor s’acaba; quan el teu s’acaba, comença el meu.” Crítica — Return to Dust (Li Ruijun) [Guanyadora] • Drama rural xinès d’un lirisme auster i honest: amor, dignitat i natura com a eixos. • Parella de marginats abocats a un matrimoni concertat que construeixen cura mútua i sentit al treball de la terra. • Fotografia i composició exquisides; ritme contemplatiu que “cou a foc lent”. • Context: gran recepció a Xina i censura posterior (imatge incòmoda de la pobresa i de polítiques d’habitatge). • Una de les pel·lícules més profundes de l’any per l’equip. Bloc 2 — “Men” (Alex Garland) Plantejament i temes • Terror d’A24 amb poètica visual i simbolisme: el dol és el detonant, però el nucli és la relació de maltractament, el masclisme i la culpa. • La protagonista (magnífica Jessie Buckley) es retira a un poble per transitar el dol i acaba en un “purgatori” on tots els homes (interpretats per Rory Kinnear) són variacions d’un mateix arquetip (micro/macro‑violència, control, moral repressiva, abús). • La culpa es multiplica com una sola emoció que projecta mil ombres (el film la fa tangible amb figures masculines diverses: casolà cuñao, exhibicionista/Adan vegetal, policia protector‑controlador, nen manipulador, capellà culpògen, borraxo assetjador, etc.). L’experiència sensorial i els referents • Terror “unsettling” (inquietant), no de “susto”: suggestió, disseny sonor amb ecos/cants i grits que funcionen com a catarsi. • Comparatives: ecos de von Trier (Antichrist/Dogville) i de la sensibilitat femenina de Kieślowski (muses tipus Irène Jacob/Juliette Binoche reflectides en la posada en escena de Buckley). • Final de gran catarsi emocional (experiència física i alliberadora mantenint la duresa del viatge). • Disponibilitat: estrena a Movistar Plus+ l’11/11. Agenda i recomanacions • AFFB continua online a Filmin fins al 13/11, amb títols destacats (ex.: curt kirguís “Al Akashu” —“Toma y corre”—). • A Amazon Prime Video: “Sardar Udham” (inauguració del festival; superproducció índia de 2h45 amb ambició formal). • Altres festivals: Terror Molins, Bai de Fest (Roses), Cotxeres de Sants, Fantàstic Granollers i Ciné Massacre (16/11). Idees clau • Dol: procés no lineal (negació, ira, negociació, depressió, acceptació) que el programa aborda amb humor i sensibilitat. • Broker: emotivitat excessiva vs. complexitat del tema; Decision to Leave: mestissatge de gèneres i direcció excelsa; Return to Dust: bellesa honesta i crítica social fins a la censura. • Men: mapa d’arquetips masculins i culpa que converteix el terror en experiència catàrtica i política.

Resum general En aquest episodi d’Empanada Cultural, amb to satíric i moments poètics, el trio habitual i la convidada aprofundeixen en dos grans blocs: Festivals (Asian Film Festival BCN): panoràmica i crítica de tres títols clau: Broker (Hirokazu Kore-eda), Decision to Leave (Park Chan-wook) i Return to Dust (Li Ruijun). Cinema (Men, d’Alex Garland): una lectura profunda del dol i les relacions tòxiques a través d’un terror simbòlic, corporal i altament poètic. A més, tanquen amb una agenda de projeccions i on veure les obres en streaming. Temes principals 1) El dol i la toxicitat a «Men» (Alex Garland) Punt de partida: la protagonista inicia un retir rural després d’una pèrdua (dol), que activa un recorregut emocional i sensorial de superació de la culpa i del maltractament. Concepte clau: la multiplicitat de men (tots interpretats per Rory Kinnear) com a projeccions/arquetips de la masculinitat i de les seves formes de control: el protector paternalista, el policia que no protegeix, el nen que manipula, el capellà moralitzador, l’«Adam» primigeni… Forma: terror simbòlic i físic, sound design molt treballat (ecos, cants, crits com a alliberament), imatge densa i lírica; un clímax visceral que divideix però que tanca amb catarsi i sensació de llibertat. Lectura terapèutica: les fases del dol (negació, ira, negociació, depressió, acceptació) es barregen amb el procés de sortir d’una relació de maltractament. El “pecat” imposat: ser dona; la sortida: desactivar la culpa aliena i afirmar l’agència pròpia. «Quan dius que m’estimes, el teu amor s’acaba. Quan el teu amor s’acaba, el meu comença.» 2) Asian Film Festival BCN — tres pel·lícules destacades • Broker (Hirokazu Kore-eda) Tema: les Baby Boxes a Corea i la família disfuncional “marca Kore-eda”. Crítica: excés de música i d’insistència emocional; to massa naïf que resta profunditat; bones actuacions (amb Song Kang-ho, premi a Cannes) però divaga i s’allarga. Idea clau: “li sobra emoció, li falta profunditat”. • Decision to Leave (Park Chan-wook) Barreja de gèneres: elegant creuament entre thriller/noir i melodrama; música diegètica que narra; muntatge virtuós (premiat) amb paneigs que “transiten” entre capes de relat. Temes: obsessió, desig, ambigüitat moral; ella és xinesa en context coreà, capa geopolítica de fons. Alerta: gran domini tècnic amb risc d’efectisme, però manté ànima i coherència. «Hitchcock hormonat»: estil Park Chan-wook, sofisticat i voluptuós, sense perdre el pols emocional. • Return to Dust (Li Ruijun) Força del senzill: retrat rural xinès d’una parella marginada que troba dignitat, amor i sentit en el treball i la terra. Forma: ritme contemplatiu, fotografia i composició exquisides; la càmera només es mou amb un sentit: quan ho fan el treball i l’amor. Impacte: espiga d’or a Seminci; censurada a la Xina malgrat l’èxit local. Cinema sincer, honest i profund. Punts clau per obra Men (Alex Garland) • Terror simbòlic i corporal; A24; estètica poètica tipus Kieślowski en la musa (Jessie Buckley). • Arquetips masculins com a miralls de culpa/control; el poble com a purgatori. • El so (eco, cant, crits) funciona com a trànsit i alliberament. Broker • Tema potent (abandonament/infantesa) però música i to edulcorat; highlight: Song Kang-ho. Decision to Leave • Direcció i muntatge premiats; lirisme visual, noir romàntic; excel·lents Tang Wei i Park Hae-il. Return to Dust • Lirisme rural sense bucòlica: auster i veritable; actor amateur (Wu Renlin) que “respira camp”. Agenda i on veure-les Men (2022): disponible a Movistar Plus+ (a partir de l’11 de novembre). Asian Film Festival BCN Online: títols a Filmin (fins al 13 de novembre). Recs: curt kirguís «Al Akachu» (Toma y corre). Sardar Udham (Índia): a Amazon Prime Video (inauguració del festival, thriller històric amb gran muntatge). Festivals a Catalunya (gènere/terror): Terror Molins, By The Fest (Roses), Cotxeres de Sants, Fantàstic Granollers; i esdeveniment Cine Massacre (16 de novembre).

Visió general • Episodi amb to satíric però centrat en el tema del dol i la pèrdua, amb dos blocs principals: - Un especial festivals sobre l’Asian Film Festival Barcelona (AFFBCN 2022) i tres pel·lícules clau. - Una anàlisi profunda de MEN (Alex Garland, 2022) amb l’Ariadna Salvador, des de la perspectiva del dol, el maltractament i el patriarcat. • Malgrat la temàtica fosca, el programa manté humor i ritme, però també ofereix lectures crítiques i sensibles sobre cinema i emocions. Festivals: Asian Film Festival Barcelona 2022 • Context: el festival celebra 10 edicions (iniciat el 2011), seu principal als Cines Girona; enguany es projecten 111 pel·lícules (més de 100 títols), amb 5 seccions. Broker (Hirokazu Kore‑eda) • Tema central: les baby boxes a Corea (punts d’abandonament de nadons) i les famílies disfuncionals. • Crítica: excés de música per forçar l’emoció, to massa naïf davant un assumpte molt seriós; gran repartiment (especialment Song Kang‑ho, premi a Cannes a millor actor) però amb falta de profunditat. “En temps de Ryusuke Hamaguchi, el cinema d’autoexili de Kore‑eda té quelcom d’anacrònic.” • Valoració: proposta irregular (129’), amb gràcia en direcció d’actors però excedida en efectisme emocional. Decision to Leave (Park Chan‑wook) • Barreja de gèneres: thriller + melodrama amb classe; música diegètica que narra i no només adorna. • Virtuts tècniques: muntatge i direcció premiats; ús de paneos que transiten espais i punts de vista sense tall, potenciant el suspens. • Protagonistes: Tang Wei i Park Hae‑il; tòpics del noir (obsessió, atracció, sospita) revisitats amb estil. • Valoració: impecable en forma i molt sòlida en fons; pot fregar l’efectisme pel domini tècnic, però funciona. Return to Dust (Li Ruijun) • Retrat rural de la Xina nord‑oest: dos marginals units per un matrimoni concertat troben dignitat, cura i equilibri en el treball de la terra. • To i mirada: cinema contemplatiu, honest i profund; humanisme sense edulcorants, però ple de tendresa. • Guardons: Espiga d’Or a la Seminci; presentada a Berlinale. “Un cant a sobreviure amb dignitat i a la importància de la natura, i un mirall de la discriminació als marginats.” • Valoració: el gran pel·liculó del festival; sincera i preciosa, no es fa llarga (131’). Cinema: MEN (Alex Garland, 2022) • Punt de partida: el dol és el detonant (pèrdua de la parella) i la protagonista es retira a un poblet verd per transitar-lo. • Gènere i to: terror d’alta volada (A24) amb fase final de nova carn i imatges viscerals; poesia visual i metàfores constants. • Marc temàtic: el dol com a teló de fons, però el focus principal recau en el maltractament, la culpa i el patriarcat. Temes clau i simbologia • Pecat original i fruita prohibida (la poma) com a metàfora de la culpabilització de la dona. • El poble com a purgatori: proves, persecucions i gaslighting que erosionen la identitat de la protagonista. • Disseny sonor: ecos, cants i crits que funcionen com a catarsi i transmutació emocional, més enllà del simple sobresalt. • Referents estètics: ressons a les muses femenines de Kieślowski (La doble vida de Verònica, Tres colors: Blau). Arquetips d’homes (tots interpretats per Rory Kinnear) • El casolà: micromasclisme amable i condescendent (control subtil del llenguatge i la identitat d’ella). • L’home nu / Green Man: pulsió primordial home‑natura; amenaça i possible purga a la vegada. • El policia: falsa protecció que esdevé control i invalidació del relat d’ella. • El nen: dependència i xantatge emocional que instrumentalitza la seva part maternal. • El capellà: matràs de culpa i repressió moral (doble estàndard i abús simbòlic/real). • Altres figures: el parroquià del bar (assetjament), l’acòlit emmascarat (icona Marilyn i reducció de la dona a objecte sexual). Experiència, recepció i on veure-la • Experiència de visionat: inquietant i ansiosa, però amb una descàrrega final alliberadora en el recorregut del personatge. • Disponibilitat: a Movistar Plus (a partir de l’11 de novembre). Agenda i cloenda • AFFBCN Online (fins al 13 de novembre, a Filmin): recomanacions com Mamón, Recipe, The Bergen i el curt Ala Kachuu (Take and Run). • Altres cites de gènere: Terror Molins, By The Fest (Roses), Cotxeres de Sants, Fantàstic Granollers i CineMasacre (16/11).

Resum general «El Festival de Sitges és un monstre» i Halloween és a tocar: un programa-Frankestein que enllaça el nou especial de Marvel amb la lectura crítica del palmarés de Sitges 55. Punts clau • Marvel sorprèn amb Werewolf by Night: blanc i negre, homenatge als monstres clàssics, direcció debut de Michael Giacchino, més violència explícita del que és habitual a Disney/Marvel. • Sitges 55, polèmica al palmarés: triomf de Sisu (entreteniment pur) per davant d’opcions més «artístiques» com Pearl. El públic premia Irati i la crítica, Something in the Dirt. Fora de competició, As bestas es destaca com a obra mestra. • Debat industrial: estratègia Marvel (sèries+especials a Disney+), el caos de DC, i el paper d’A24 en el suposat terror elevat. Marvel Special Presentation – Werewolf by Night Què és i com sona • Especial de 54’ a Disney+: Werewolf by Night de Michael Giacchino (també compositor). • Estètica retro: blanc i negre, granet de pel·li antiga, frames «cremats», cor mixt i fanfàrria Marvel «reimaginada». • Efectes pràctics i animatrònics; fotografia basada en expresionisme alemany (joc d’ombres, clarobscurs, fora de camp i strobe). To, gènere i límits • El cinema de superherois com a «contenidor de gèneres»: aquí terror clàssic amb humor dosificat. • Violència poc habitual a l’MCU (amputacions, sang –negra en B/N–). Declaració d’intencions: trasllat de Deadpool i Logan al catàleg Marvel. Personatges i trama (sense espòilers clau) • Conclave de caçadors de monstres a la mansió d’Ulysses Bloodstone; la joia mística decideix el lideratge. • Gael García Bernal brilla com a caçador de perfil baix; Elsa Bloodstone pren protagonisme; el «monstre» es roba l’espectacle. Veredicte ràpid • Un gran homenatge que funciona sol, estilísticament valent i divertit; encaixa en la línia de Doctor Strange in the Multiverse of Madness (Sam Raimi), però mira més enrere (Universal/Hammer). Sitges 55 – Palmarés i debat crític «Sisu» arrasa (millor pel·lícula, interpretació masculina, música i fotografia) i obre el debat: què ha de premiar un festival? Sisu (J. Helander) – guanyadora absoluta • Híbrid western-bèl·lic: un solitari i uns nazis com a diana «legítima» per a l’espectacle sagnant. • Entreteniment pur i autoconscient (sense pretensions temàtiques). • Crítica del programa: premis «excessius» davant d’opcions més treballades formalment. Pearl (Ti West, A24) – direcció i actriu • Díptic amb X (i camí de tríptic). Mia Goth, col·leboradora al guió, es corona (premi ex-aequo d’interpretació femenina). • Referents: melodrama de Douglas Sirk passat pel filtre del gènere; treball de color i composició apte per a cinèfils. • No necessita veure X prèviament; aposta per un horror emocional amb estil. «Terror elevat» i A24 • Debat sobre l’etiqueta: The Witch, Hereditary, Midsommar, etc. • Més que «nou llenguatge», nous autors amb veu pròpia i cura formal. Premi del Públic – Irati (P. Urkijo) • Èpica medieval en basc, arrelada al folklore d’Irati. • Exemple d’ecosistema basc: ajudes i aposta per gènere i identitat local; desig d’anàlegs en català. Premi de la Crítica – Something in the Dirt (Moorhead & Benson) • Duo de culte (Spring, The Endless) torna amb una peça pandèmica i cerebral. • Investigació meta, amistat tòxica i «palla mental» més autoreferencial; divisiva però aplaudida per la crítica. • Deriva comparativa: Venus (Balagueró) com a exemple d’híbrid menys reeixit. Meliés d’Or – Cerdita (Carlota Pereda) • De curt a llarg: bullying estiuenc, Laura Galán magnètica en pantalla. • Relectura de les Scream Girls vuitanteres, amb forma sòlida; en el dramàtic pur no sempre arriba, però el conjunt funciona i enganxa. Fora de competició – As bestas (R. Sorogoyen) • Obra mestra per la taula: tensió sostinguda, càmera amb pulsió i mirada social que estreny l’estómac. • La metàfora de la rapa das bestas obre i vertebra el film. Per molts, hauria d’haver estat la candidata òscar en lloc d’Alcarràs. Indústria i estratègies Marvel vs DC i el model plataforma • Marvel enllaça llargmetratges amb sèries/«especials» a Disney+ cada 2-3 mesos, mantenint la màquina en marxa. • DC: reconfiguracions, cancel·lacions i direcció erràtica; l’«enemic» el tenen a casa. Cloenda i agenda • Ronda final de festivals: budista, Terror de Cardedeu/Carre de Terror (STAC), Galàctica, Sabadell, Festival de Cinema Asiàtic, Molins… • Signatura radiofònica i tancament musical (ABBA i Adele) entre comiats en bucle. Cites destacades «No era un monstre. Era un ser humà normal i corrent, cruel, imbècil i rencorós. Igual que tots els altres.» (D. Glukhovsky) «Sisu»: perseverança i no rendir-se mai — amb sang i mala llet.

Panorama general Episodi “monstruós” que enllaça tres eixos: el Festival de Sitges (ed. 55), Halloween i la cultura pop, i el gir de Marvel cap al terror amb l’especial Werewolf by Night. El programa combina crítica, història del gènere i indústria (Marvel/Disney vs DC), i tanca amb un repàs del palmarès i recomanacions clau. "No era un monstruo... era un ser humano normal y corriente: cruel, imbécil y rencoroso." — D. Glujóvski (Metro 2034) Marvel entra al terror: Werewolf by Night (Special Presentation) Què és i per què importa • Especial de 54 minuts (Marvel Special Presentation, Disney+), dirigit i musicat per Michael Giacchino. • Homenatge als clàssics de la Universal i a la Hammer: blanc i negre, textura analògica, expressionisme alemany, disseny de so i música retro. • To i risc: sorprenent nivell de violència dins l’MCU (amputacions, sang “negra” pel B/N), efectes pràctics i animatrònics; aposta formal molt cuidada. Sinopsi (sense espòilers clau) • Conclave de caçadors de monstres a la mansió d’Ulysses Bloodstone (recentment mort): qui caci el monstre dins el laberint i reclami la Bloodstone en serà el nou líder. • Personatges clau: la filla, Elsa Bloodstone; un caçador “afable” (Gael García Bernal) i un monstre que “es roba el xou”. Clau de llenguatge i posta en escena • Joc d’ombres, clarobscurs i pla seqüència violent que juga amb el fora de camp. • Efectes pràctics per sobre del croma; direcció amb mirada clàssica i ritme de gènere. • Gael García Bernal aporta un contrapunt humà i desarmat entre “rudes” caçadors. Marvel/Disney vs DC: model industrial • Serialització MCU: sèries i pel·lícules es retro-alimenten cada 3 mesos; Disney integra catàleg “R” (Deadpool, Logan) sota Marvel. • DC en crisi: projectes cancel·lats (p. ex. Batgirl), univers compartit irregular. • Altres homenatges recents MCU: She-Hulk (trencament de la quarta paret) i WandaVision (recorregut per dècades de sitcoms). Doctor Strange 2 (Sam Raimi) ja obrí la porta al terror. Sitges 55: palmarès i debat Gran premi a Sisu (J. Helander): entreteniment vs ambició • Guanyadora i multipremiada (pel·lícula, actor, música, fotografia). Western + bèl·lic hiperviolent i còmic. • Concepte cultural: “Sisu” = perseverança estoica que mai es rendeix. • Tesi del programa: premi discutible — «és només entreteniment», quan un festival hauria de vetllar també la recerca artística. "Sisu és sang i mala llet, perseverar fins al final." Alternatives que sí sumen • Pearl (Ti West, A24) — Premi direcció i Mia Goth, millor actriu (ex aequo). Melodrama cromàtic a l’estil Douglas Sirk portat al terror; treball de color i posada en escena impecable. Top-3 del festival per als conductors. • Night Siren — Premi interpretació femenina compartit (díptic actoral potent). Premis de Públic i Crítica • Premi del públic: Irati (Paul Urkijo) — capa i espasa en basc, arrelada al folklore; gran cura formal i identitat pròpia. • Premi de la crítica: Something in the Dirt (Moorhead & Benson) — cinema pandèmic, minimalista, meta i conspiranoic; per al programa, es queda en premissa i “palla mental” sense evolució dramatúrgica suficient. Altres destacades • Cerdita (Mèlies d’Or) — actualitza el trope de la “scream girl” amb una protagonista de cos no normatiu; homenatges als 80 (Carrie, La matança de Texas), bona direcció d’imatge i format quadrat; campanya de màrqueting molt efectiva. • As bestas (Sorogoyen) — per als conductors, obra mestra: thriller rural gallec de tensió sostinguda, gran direcció d’actors (Luis Zahera), metàfora inicial de la “rapa das bestas” com a idea rectora. Comparada amb Alcarràs, juga “en una altra lliga”. Highlights i idees força El millor de l’episodi • Werewolf by Night: demostració que el gènere dins l’MCU pot ser contenidor (comèdia, espies, terror) amb personalitat pròpia. • Pearl i As bestas: cinema d’autor amb llenguatge i risc formal; el festival n’ha d’aplaudir l’ambició. • Irati: valor de fer gènere en llengua pròpia i folklore local amb ambició visual. Debats que queden oberts • On posar el límit entre divertiment i excel·lència artística en un palmarès? • El viratge de Marvel cap a tons adults: passatgera estratègia de temporada (Halloween) o nova línia? • El model industrial (serialització, catàleg “R”) com a motor o llast de la creativitat. Recomanacions ràpides • Si t’agrada Marvel/terror: mira Werewolf by Night per l’homenatge formal i el to. • Si busques cinema potent de festival: Pearl (color i actuació), As bestas (tensió i direcció), Irati (identitat i èpica). • Curiositat crítica: Something in the Dirt — interessant com a experiment pandèmic, però irregular.

Panorama general Programa dedicat a la Nova Carn (new flesh): una mirada a la perversió estètica del cos, l’erotisme dislocat i la fusió cos-màquina en cinema, manga i art contemporani. "Long live the new flesh" — Videodrome Idees clau • La nova carn com a estètica del cos abjecte: plaer i dolor, eros i tànatros, tecnologia i carn. • Diàleg entre cinema (Cronenberg), manga (Junji Ito) i arts visuals (Witkin, Sherman, Giger) per cartografiar el caos interior. • Debat crític: quan l’autor repeteix motius, aporta o enumera? Tema central: què és la Nova Carn? • Definició: estètica perversa del cos, representació obscena del real que frega allò que no es pot mostrar (tabú, mort, metamorfosi). • Referents: Cronenberg (Videodrome, Shivers, The Fly), Clive Barker (Hellraiser), Tsukamoto (Tetsuo: The Iron Man), i artistes com Orlan, Carolee Schneemann i Cindy Sherman. • Preguntes obertes: - És reacció al porno i a la saturació d’imatges? - Reescriu la relació entre cos, desig i tecnologia? "Let us not be afraid to map the chaos inside" — Crimes of the Future Bloc 1 — Cinema: David Cronenberg i 'Crimes of the Future' De què va • Futur distòpic on Saul Tenser (Viggo Mortensen) i Caprice (Léa Seydoux) converteixen les seves mutacions i extirpacions d’òrgans en performances. • Ecos temàtics: cos vs. màquina, dolor extingit, malaltia com a mutació evolutiva, sexualitat ambigus dolor/plaer, identitat i alliberament. Punts forts • Composició visual sobriament clàssica per mostrar horrors; música suggeridora de Howard Shore (ressons a Lynch/Twin Peaks). • Recull el millor de l’etapa 80-90 (body horror i poètica distòpica). Crítiques i debat • Sensació de “greatest hits”: massa enumeració de motius, poc desenvolupament de llavors (p. ex. el fil del plàstic com a futur evolutiu). • Alguns tons interpretatius (Kristen Stewart) trenquen la gravetat; subtrames que no culminen. • Conclusió coral: valuosa com a catàleg i retorn del llenguatge, però sense el cop d’estómac de Crash/Existenz/Dead Ringers. "La cirugía es el nuevo sexo" — (diàlegs de la pel·lícula) Bloc 2 — Manga: Junji Ito i el body horror Per què Junji Ito • Mestre del terror gràfic i del body horror: busca la bellesa en el grotesc amb traç detallista i composició elegant. Obres destacades • Tomie (1987): femme fatale immortal que esclavitza desig i violència; regeneració, diabolisme i identitat fragmentada. • Uzumaki (1998–99): poble maleït per espirals; obsessió que deforma cossos i natura. Metàfora absorbent del caos que tot ho espiralitza. Adaptació anime anunciada per Adult Swim. • Gyo (2001–02): peixos amb potes metàl·liques guiats per l’“olor de mort” que hibriden peix-màquina-humà; subtext d’angoixa nuclear a la tradició Godzilla/Akira. • Black Paradox (2014): quartet que planeja suïcidi col·lectiu; doppelgängers, identitats duplicades i tecnologia; la més accessible per començar. Temes i to • De l’inquietant lovecraftià a l’escatologia i la paròdia, sempre amb focus en el cos com a amenaça i el desconegut com a terror. Bloc 3 — Art i fotografia: Joel-Peter Witkin, Cindy Sherman, H. R. Giger Joel-Peter Witkin • Fotografia de cossos mutilats, bodegons de natura morta literal, negatius rascats i àcids: una litúrgia de l’abjecte. • Relectures irreverents (Velázquez, Venus de Botticelli) i imatges com Carrot Cake (cosos no normatius, desig i tabú) o el “petó” de caps seccionats. Cindy Sherman • Autoretrats com a eina d’autoconeixement i crítica de gènere: mutabilitat del rostre, rols femenins i identitats construïdes; connexions amb la nova carn per l’ús del cos com a camp de discurs. H. R. Giger • Necronom V (1976): síntesi de sensualitat biomecànica. La saga Alien hereta el terror però edulcora el component sexual subversiu de Giger. Agenda i tancament • Avanç del Festival de Sitges (6–16): pròxim programa especial; proposta d’enllaçar cinema fantàstic amb arts visuals locals (Cau Ferrat, Rusiñol – “La Morfina”). Conclusions del programa • La nova carn continua sent un llenguatge potent per pensar cos, tecnologia i desig. • En cinema, Cronenberg torna amb ofici; en manga, Junji Ito expandeix el body horror amb imaginari únic; en art, Witkin/Sherman/Giger obren fronts polítics i sensibles sobre el cos.

Overview del programa "The new flesh" — la nova carn com a fil conductor d’un episodi intens i pertorbador. L’episodi d’Empanada Cultural aborda la nova carn des de tres fronts: - Cinema: el retorn de David Cronenberg amb "Crimes of the Future" i un debat crític sobre si aporta novetats o bé un "greatest hits" del seu imaginari. - Còmics/Manga: un descens a l’obra de Junji Ito i el seu body horror (Tomie, Uzumaki, Gyo, Black Paradox). - Art: la fotografia i la iconoclàstia de Joel-Peter Witkin, les performances identitàries de Cindy Sherman i la sensualitat biomecànica de H.R. Giger. A la part final, agenda amb el Festival de Sitges i avís d’un especial al proper programa. Presentació i fil conductor: què és la “nova carn”? "La mort només és el principi" La nova carn s’entén com una estètica del cos que mescla eros i tànaos, allò que és obscè (el que queda fora d’escena) i la fascinació per la metamorfosi i la mutilació. Referents clau evocats: Videodrome, Shivers, The Fly, Hellraiser (Pinhead), Tetsuo. Marc teòric: el cos com a escenari de l’inconscient, l’erotisme dislocat i la fricció plaer/dolor. Cinema: Cronenberg i "Crimes of the Future" Context i temes Cronenberg torna després de 8 anys amb una peça que molts perceben com a testament fílmic de la seva etapa 80-90. Temes centrals: el cos i la màquina, el desig, la malaltia com a revolució, sexualitat ambivalent i tecnològica, identitat i alliberament. Línies memorables del tràiler i la pel·lícula: "It is time to listen" "The world is a much more dangerous place now that pain has all but disappeared" "Let us not be afraid to map the chaos inside" Valoració crítica (debate) • Punts forts: composició visual sòlida, to melancòlic, música de Howard Shore, ecos de David Lynch. • Dèficits: guió que enumera idees sense desenvolupar-les prou (pistes sobre el plàstic/ecologia), subtrames que es dilueixen, cues de to (interpretació de Kristen Stewart) que treuen potència al discurs. • Diagnosi general: més reiteració que risc; sensació de “fanfiction de Cronenberg” en lloc de veritable reinvenció. Comparacions i genealogia Relectura de filmografia: Shivers, The Fly, Crash, Dead Ringers, Videodrome. Discussió sobre la vigència dels temes en el s. XXI i el relleu generacional amb Brandon Cronenberg (Antiviral, Possessor). "La cirugía es el nuevo sexo" — lògica de la nova carn portada a l’extrem performatiu. Còmics/Manga: Junji Ito i el body horror L’autor i l’estil Junji Ito (mestre del mal rotllo): traç reconeixible, composicions que busquen bellesa en el grotesc, fascinació per allò inquietant i l’indesxifrable (ecos de Lovecraft). Obres clau • Tomie: femme fatale immortal que regenera el cos i esclavitza des del desig. • Uzumaki: una maledicció d’espirals que consumeix un poble; metàfora implacable amb imatges icòniques. Adaptació anime (Adult Swim) en camí. • Gyo: peixos amb potes metàl·liques i l’“olor de mort”; mutants peix-màquina-humà; por nuclear i crisi de l’evolució. • Black Paradox: quatre desconeguts i un suïcidi col·lectiu que vira cap a dobles (doppelgänger) i identitats tecnològiques. Claus de lectura • Cos com a amenaça i alteritat radical. • De l’interior cap a l’exterior: terror que germina al cos i en deforma la realitat. • Potència visual que convida a lectures socials (ansietat, tecnologia, trauma col·lectiu postnuclear). Art: Witkin, Sherman, Giger — iconoclàsties del cos Joel-Peter Witkin Bodegons de carn i mort, caps tallats, negatius ratllats i corroïts amb àcid: bellesa dins la lletjor. Reescriptures d’icones: de Velázquez (Les Menines) a una Venus desbordant, passant per un "petó" de dos caps de la mateixa persona — una necro-icona contra la cultura del selfie. Cindy Sherman Autoretrats com a dispositiu d’identitat: performance del rostre, gènere, rol social i mirada crítica al canó de bellesa. H.R. Giger Biomecànica sensual i feminitat monstruosa ("Necronom IV/V"): el pont entre art d’avantguarda i imaginari fantàstic (Alien), sovint més radical a l’art que al cinema comercial. Agenda i tancament Festival de Sitges (6–16): anunci d’un especial al proper programa. Recordatori de xarxes i podcasts/videocasts. Idees clau La nova carn com a marc per pensar el cos: desig, dolor, tecnologia i identitat. Cronenberg signa un retorn elegant però poc disruptiu. Junji Ito: el body horror més imaginatiu i opressiu del manga contemporani. Witkin–Sherman–Giger: l’art contemporani com a espai on la perversió i la transgressió esdevenen pensament visual.

Panorama general de l’episodi "Llarga vida a la nova carn" — amb aquest crit, el programa obre una travessa per la Nova Carn i el body horror a cinema, manga i arts visuals. Eix central: la Nova Carn com a estètica del cos pervertit i l’abjecte, on el plaer es confon amb el dolor, Eros es troba amb Tànatos i el cos esdevé camp de batalla entre tecnologia, malaltia i desig. Editorial: Què és la Nova Carn i per què ara Definició: estètica perversa del cos; representació obscena (allò “fora d’escena”) lligada a la mort i al tabú. Referents ràpids: Cinema: Cronenberg (Videodrome, Shivers, The Fly), Barker (Hellraiser), Tsukamoto (Tetsuo). Art i performance: Cindy Sherman, Orlan, Carolee Schneemann. Actualitat: tornada de Cronenberg amb Crimes of the Future i ressorgiment del debat sobre cos, tecnologia i ecologia. Tò: ironia i advertiment d’estómac sensible — «si acabeu de menjar, espereu una mica». Cinema: David Cronenberg — Crimes of the Future De què va Parella d’artistes performatius (Saul Tenser i Caprice) que exhibeixen la mutació i extirpació d’òrgans nous com a espectacle, en un futur on el dolor gairebé ha desaparegut. Ecosistema de personatges: revolucionaris que volen aprofitar la fama de Saul, policies d’antivici, mare que rebutja la maternitat, nen que menja plàstic, administratives excitades pel registre d’òrgans. Temes clau Cos i màquina: associacions i dissociacions entre carn i tecnologia. Malaltia com a canvi: la mutació com a possible revolució interior i social. Sexualitat: ambigua, dolorosa i tecnificada; «la cirurgia és el nou sexe». Identitat i alliberament: el cos com a text on inscribir-hi sentit. Eco-crisi: del metall al plàstic (gran idea que queda suggerida però poc desenvolupada). Lectura crítica del programa Virtuts: Imatge i composició: posada en escena clàssica i precisa per mostrar l’horror sense histerisme formal. Música de Howard Shore: leitmotiv atmosfèric i narrativa musical sòlida. Connexions amb l’etapa 80‑90 (la “gran època” Cronenberg): nova carn en estat pur. Ombres: Sensació de “catàleg” o greatest hits: enumeració d’idees sense dur-les a un nou nivell. Subtrames que no arriben enlloc i llavors temàtiques que no es reguen. To desajustat: la línia interpretativa de Kristen Stewart trenca el registre; el policia d’antivici (Welket Bungué) queda tòpic i desintegrat del conjunt. Impacte menor si es compara amb obres com Videodrome, The Fly, Crash o Dead Ringers. Verdict del grup Pel·li apreciable com a retorn i compendi del seu imaginari, però més nostàlgia que novetat. Per a un autor novell seria notable; per Cronenberg, queda curta. Còmics: Junji Ito — el mestre del body horror Per què importa Traç reconeixible: línia exuberant, composicions belles dins del grotesc. Tò temàtic: del surrealisme i l’escatologia al terror lovecraftià de l’allò desconegut. El cos com a amenaça: el rebuig i la mutació parteixen de l’interior cap a l’exterior. Guardons: Eisner 2021 a millor guionista/artista. Obres destacades Tomie (1987) — shojo serialitzat a Monthly Halloween D’entrada angelical, Tomie és una entitat immortal que esclavitza pel desig i regenera el cos amb inquietant facilitat. Uzumaki (1998‑99) — seinen a Big Comic Spirits Un poble maleït per les espirals: obsessió, metamorfosi i implosió de la matèria cap al motiu espiral. Adaptació anunciada a Adult Swim (mini sèrie de 4 episodis). Gyo (2001‑02) — seinen Peixos amb potes metàl·liques impulsats per l’“olor de mort” envaeixen la terra; híbrids peix‑màquina‑humà i degradació de cossos. Sota-text: por nuclear i crisi evolutiva. Black Paradox (2014, ed. esp.) Quatre desconeguts que volen fer un suïcidi col·lectiu; doppelgängers, robots i identitat duplicada en una trama més accessible però salvatge. Idees força Junji Ito és nova carn en vinyeta: bellesa en l’abjecte, ansietats modernes i cos com a text mutante. Art: Joel‑Peter Witkin, Cindy Sherman i H. R. Giger Joel‑Peter Witkin (fotografia) Obstinat per cossos mutilats, caps tallats i bodegons abjectes; maltracta el negatiu (rallats, àcids) per fer emergir l’abisme en la imatge. Traumes i reescriptures: del Cistell amb fruites (Caravaggio) i Les Menines (Velázquez) a un petó entre dues meitats del mateix cap — crítica al narcisime de l’“autoselfie”. Obres com “Carrot Cake” (1980) desnormativitzen el desig i dignifiquen cossos no normatius. Cindy Sherman (autorretrat i rol de gènere) Autorretrats com a eina d’autoconeixement i interrogació del rol femení: transformació, màscara i identitat. Confluència amb la nova carn: el rostre i el cos com a espai mutable i discursiu. H. R. Giger — Necronom V (1976) Femininitat monstruosa i erotisme biomecànic. La il·lustració concentra la sensualitat que el cinema sovint edulcora o omet. Agenda i tancament Avanç del Festival de Sitges (6‑16): pròxim episodi, especial Sitges. Proposta transversal: dialogar cinema fantàstic amb patrimoni local (p. ex. “La morfina” de Santiago Rusiñol al Cau Ferrat) per pensar estats alterats de consciència. Idees clau que queden La nova carn continua sent un mirall incòmode del nostre temps: tecnologia, ecologia, cos i desig. Entre catàleg i reinvenció: el debat obert sobre si Cronenberg actualitza o recicla. El manga i la fotografia porten el body horror a límits que el cinema comercial rarament travessa.

Visió general del programa "Sortir del foc per caure a les brases" — fil conductor humorístic d’un retorn de temporada marcat per un estiu d’excessos i turbulències. Programa de retorn amb tres grans eixos temàtics i una agenda final: Cinema: anàlisi profunda de Pacifiction d’Albert Serra (Cannes, recepció crítica, estil, temes i lectura política). Art: Pop Art en context de contracultura dels 60 i focus en David Hockney (sèrie de les piscines, crítica al consum, forma vs. contingut). Videojocs: Hades (Supergiant Games) com a roguelite isomètric exemplar amb narrativa sorprenentment rica. Agenda: estrenes, festivals i exposicions destacades. Introducció i to del programa Context i humor de benvinguda Sàtira del «tot mal» postestiu: calor extrema, incendis, vaga de docents, trens precaris, divisions polítiques i obituari de Godard. Presentació de l’equip i convidat (Edgar Moreno), to desimbolt i meta sobre el món dels podcasts. Cinema: Pacifiction (Albert Serra) Per què és rellevant Serra, «el més internacional» del cinema català, ombreja Cannes de forma recurrent. Percepció d’obra més accessible sense renunciar a la seva radicalitat formal. Trama i idees clau Ambientada a Tahiti (Polinèsia Francesa), segueix l’alt comissari (Benoît Magimel) entre el poder, la paranoia i el rumor d’assajos nuclears. Lectura noir polític: el poder colonial decadent, la línia fina entre víctima i botxí, i la soledat del poder. Estil i posada en escena Imatges que hipnotitzen: temps dilatat, llum crepuscular, muntatge fractal; so i música superlatius. Atmosfera linchiana (bar/discoteca com a centre magnètic) i ecos de Winding Refn; ambigüitat entre somni i vigília. El títol juga amb capes: Pacific + Fiction — calma aparent que encobreix enigma i tensió. Cites destacades "Esto es un trabajo tan exhaustivo… lo último en que piensas es en el espectador" — A. Serra "La política és com una discoteca… gent que surt d’after, perduda i sense rumb" — monòleg clau del tram final Punts forts Interpretació monumental de Magimel (alter ego fosc, elegant i decadent). Direcció sonora i fotogràfica que converteixen la bellesa tropical en angoixa latent. Art: Pop Art i David Hockney Context: anys 60 i contracultura Revolta juvenil: no a la guerra del Vietnam, feminisme en creixement, drets civils i psicodèlia. El pop eleva l’objecte quotidià i icones mediàtiques; crítica i celebració de la societat de consum. Warhol i el paradigma pop Les sopes Campbell com a readymade seriat: banalitat sacralitzada al museu, inversió de context i viralisme pre-digital. David Hockney (la piscina i més enllà) Obres com A Bigger Splash / The Splash / A Little Splash: visió geomètrica i opaca d’un oci californià d’aparent innocència. Tensió formal: figura clàssica vs. abstracció de l’aigua; postmodernisme primerenc. Subtext homoeròtic i crítica soterrada: “el luxe també pot ser una presó”. Psicodèlia vs. pop Del pop (icona/serie) a la percepció alterada: "Yellow Submarine" com a clàssic visual psicodèlic. Videojocs: Hades (Supergiant Games, 2020) Mecàniques i gènere Roguelite isomètric: kill–die–repeat amb mapes procedurals i decisions constants. Ritme frenètic, control accessible i alt marge de combinatòria. Narrativa i món Sorprenent densitat: 21.000 línies de diàleg; humor i lore de mitologia grega amb to còmic. Protagonista: Zagreus (fill d’Hades) vol escapar per descobrir la veritable mare. Subtrames riques: Orfeu i Eurídice, Sísif… amb girs i relectures humanes. Art, so i recepció Disseny artístic vibrant i música adaptable a zones i combats. Premiat (Time Top 10, Game Awards: millor joc independent). Plataformes: Switch, PC, PS4/PS5, Xbox. Durada potencial: 50–100 h segons ambició (final “veritable” després de múltiples cicles). Agenda cultural Cinema i festivals Suro (Mikel Gurrea) amb Vicky Luengo i Pol López. Don’t Worry Darling (Olivia Wilde) amb Florence Pugh i Harry Styles; polèmica i recepció dividida. Crimes of the Future (David Cronenberg): retorn de la nova carn. Sant Cugat Fantàstic (23–25): gènere i curts (inclou peça amb Edgar Moreno). Sèries i exposicions Rick & Morty (nova temporada a HBO): ciència-ficció, humor negre i muntatge virtuós. CaixaForum Barcelona: Còmic. Somnis i Història (gran panoràmica del mitjà). Idees clau transversals Bellesa vs. angoixa: tant a Pacifiction com a Hockney (i a Hades), l’embolcall estètic amaga fissures i crisis. Forma com a discurs: Serra porta la posada en escena al centre; Hockney contraposa forma i contingut; Hades demostra que el disseny de sistemes pot explicar històries. Ambigüitat moral: víctimes i botxins intercanviables (Serra), oci luxós però claustrofòbic (Hockney), i deïtats familiars però despietades (Hades).