Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

193-204 de 476
  • 59'

    Cinema sense condicions del 15/10/2019 — So Long, My Son, Woody Allen i el projecte Cinema en curs: crítiques d’O que arde, Retrat d’una dona en flames, Joker i Ad Astra, i debat sobre sales de repertori

    Introducció i editorial Context excepcional a Catalunya: el programa s’obre amb una posició clara davant les sentències als presos polítics (total de 99 anys i 6 mesos). "Un problema polític només es pot resoldre políticament" i cal respectar una demanda que implica més de dos milions de ciutadans. Crítiques i recomanacions ‘So Long, My Son’ (Hasta siempre, hijo mío) — Wang Xiaoshuai Punts clau • Actuacions magistrals (Os de Plata a la Berlinale per als dos protagonistes) amb un realisme que freguen el documental. • Estructura narrativa per el·lipsis molt clara i entenedora, que travessa 30–40 anys d’història xinesa a través d’una parella. • Diàleg amb el neorealisme (Rossellini) i ecos d’Angelopoulos; to sobri, profund i gens melodramàtic malgrat un títol castellà molt carregat. • Context social: política del fill únic, transformacions del país i el pes de la comunitat, però amb tractament familiar universal. • Durada: 3 hores que “les ha de durar”. “És una obra d’art.” ‘A Rainy Day in New York’ — Woody Allen Punts clau • Banda sonora exquisida (jazz clàssic; “Misty”, d’Erroll Garner) i fotografia de Vittorio Storaro (tardor a Central Park). • Elle Fanning destaca; Timothée Chalamet divideix opinions. • Woody Allen en clau d’“essència Allen”: elegant i fluida però derivativa, repeteix gags i situacions d’altres títols; “notable” per ofici, però sense la màgia de les grans. • Crítica a la bombolla pija novaiorquesa i a un protagonista que “no dóna un pal a l’aigua”. ‘O que arde’ (Lo que arde) — Oliver Laxe Punts clau • Cinema físic i sensorial a la Galícia rural; no actors (Benedicta Sánchez i Amador Arias) d’una veritat colpidora. • Obertura amb bulldozers arrasant el bosc i clímax amb incendi real; la lluita paradoxal dels bombers. • Relació mare-fill d’una empatia i sensibilitat excepcionals. • Recorregut festivaler: Quinzena dels Realitzadors (Cannes) — Premi de la Crítica. ‘Retrat d’una dona en flames’ — Céline Sciamma Punts clau • 1770, Bretanya: una pintora ha de retratar una jove que es nega a posar; amor construït entre mirades. • Gira de dones: direcció, protagonistes i mirada feminista subtil dins el context històric. • Guió de filigrana (Premi al Millor Guió a Cannes), diàlegs escassos però precisos; imatges d’una bellesa extraordinària. • Pot connectar encara més amb el públic femení, segons testimonis de sala. ‘Joker’ — Todd Phillips Punts clau • No és una cinta de superherois; és una pel·lícula rebel sobre exclusió i violència estructural. • Joaquin Phoenix, interpretació descomunal. • Controvèrsia internacional: problemes a Rússia i prohibició a la Xina. • L’elogi a l’autocrítica del cinema nord-americà. ‘Ad Astra’ — James Gray Punts clau • Òrbita íntima: odissea fill–pare amb ecos d’Homer (Telèmac), Edip i ‘Heart of Darkness’ (Conrad). • Estètica que remet a 2001, però la història és traslladable a qualsevol geografia; el viatge és emocional. • Brad Pitt, magnetisme sobri en un relat d’obsessió i reconciliació. Debat: clàssics i experiència de visionat Punts clau • Sales de repertori (Verdi, “Imprescindibles”): revisitar Bergman (‘Summer with Monika’, ‘Fresas salvajes’, ‘Persona’) que no envellixen. • Crítica a l’emissió televisiva amb corts publicitaris llargs (8TV): “no es pot tallar una emoció” (Fellini). Preferència per BTV i plataformes (control del temps i sense anuncis). Tema central: el projecte educatiu ‘Cinema en curs’ Què és i com neix • Iniciat el 2005; impulsores: Núria Aidelman i Laia Collel. • Objectiu: el cinema com a art i llenguatge, no com a instrument publicitari; creació al centre. Metodologia i pràctica • Simbiosi cineasta–docent a l’aula; treball per pràctiques des del primer dia amb material professional (càmeres, micros). • Nivells: de Primària a Batxillerat (implicació real del centre; sovint caps de setmana, franges llargues, etc.). • Guió col·lectiu a partir d’emocions viscudes; rigor en llum, plans i posada en escena; vocabulari tècnic integrat pels alumnes. • Formació del professorat (convivència de cap de setmana amb cineastes) i projeccions a la Filmoteca. Resultats, reconeixements i expansió • Premi Ciutat de Barcelona; projeccions i xarxa internacional (França/Marseille, Xile, Argentina, Brasil...). • Cineastes implicats: p. ex. Pep Garrido i Meritxell Colell (‘Con el viento’). • Web i contacte: cinemaencurs.org — l’accés demana centres “creients” i molt implicats. "Els resultats són impagables"; els infants incorporen el llenguatge cinematogràfic amb una velocitat sorprenent. Agenda • Mostra a Bordils (Primària, tradició de llenguatge audiovisual): dissabte, 10–18 h. Rutes guiades, càmera fosca i pràctiques obertes per a famílies i visitants. Cloenda • A l’avanç: visita de L’Àngela Gutiérrez (música i cinema) per parlar del Festival de Venècia.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 8/10/2019 — Joker, Mientras dure la guerra i Paradise Hills: crítiques i conversa sobre direcció artística amb Laia Colet

    Resum general Un episodi molt complet de Cinema sense condicions amb tres blocs clau: • Crítica de Joker i la seva lectura sobre l’exclusió social, amb comparacions a Taxi Driver. • Anàlisi contundent de Mientras dure la guerra d’Amenábar, destacant interpretacions i debatent el seu posicionament històric. • Conversa amb la directora artística Laia Colet sobre trajectòria i el disseny visual de Paradise Hills, amb focus en localitzacions reals, VFX puntuals i una estètica «ensucrada» amb rerefons inquietant. "Venceréis, pero no convenceréis" — la frase d’Unamuno al Paraninf, moment clau comentat en profunditat. 1) Crítica de Joker (Todd Phillips) Idees principals • Tema central: l’exclusió social per damunt de la malaltia mental; el món que «esclou violentament» als més vulnerables. • Interpretació de Joaquin Phoenix: extraordinària en cos i psicologia; el personatge «s’apodera» del film. • Comparativa amb Taxi Driver (Scorsese, 1976): foscor urbana, alienació, impossible redempció i esclat de violència. • Recepció i to: film «dur» per a l’espectador; ús impecable de recursos del cinema americà (so, imatge, fotografia) per dirigir l’emoció. • Context: ecos de Batman (origen), referències de l’audiència a V de Vendetta, Lleó d’Or a Venècia. Apunts destacats • Barreja de realitat vs. al·lucinació (subtrama amb la veïna) com a mecanisme narratiu. • Sorpresa per l’autoria: Todd Phillips (Ressacón a Las Vegas) signa un film molt més fosc i madur. 2) Crítica de Mientras dure la guerra (Alejandro Amenábar) Valoració • Interpetacions molt sòlides: Karra Elejalde (Unamuno), Eduard Fernández (Millán Astray), Santi Prego (Franco). • Estil i tempo: estètica pausada, cromatisme de pedra salmantina; música «massa mansa» per a una tragèdia. Crítica de fons • Percepció de «consentiment» narratiu amb el cop d’estat en bona part del metratge; absència de la violència real «en directe» fins al tram final. • Franco representat com a militar impertorbable que escolta i actua; el colpisme hi apareix «netejar» de brutalitat explícita. • Escena clau: el Paraninf i el «Venceréis, pero no convenceréis»; confrontació entre brutalitat i intel·ligència. • Polèmica pública: protestes i retrets de sectors ultres; debat sobre equidistància i decisions històriques dramatitzades. Detalls addicionals • Flashbacks amb Unamuno i la seva dona considerats poc aportatius. • Apunts de versemblança discutibles (carreteres «massa» ben asfaltades, etc.). 3) Entrevista a Laia Colet: trajectòria i mètode Projectes i anècdotes de rodatge • Che (Soderbergh): Cuba reproduïda a Puerto Rico per motius polítics/logístics; construcció massiva de bohíos i campaments; fusta importada de República Dominicana. • El perfume, Eva, l’Olivo (Icíar Bollaín), Juli (Cuba), Evolution (Lucile Hadzihalilovic): treball d’ambientació que oscil·la entre passat, present i futur. • Estació espacial Mir (film cubà): recreació en plató; troballa clau a un desballestament militar a Polònia per a panells i instrumentació russa versemblant. Manera de fer • Recerca obsessiva, aprofitament de documentació i barreja de recursos reals i artificials per construir mons creïbles. 4) Paradise Hills (Alice Waddington): disseny i món visual Concepte i autoria • Primera pel·lícula de Waddington; guió amb Nacho Vigalondo; Sundance i Sitges. • Premissa: un centre en una illa per «reeducar» joves d’elit; món tancat i aparentment idíl·lic on «no tot és el que sembla». Cast i posicionament internacional • Emma Roberts, Milla Jovovich, Eiza González, Danielle Macdonald. • Estratègia de repartiment per projecte global i vendes internacionals. Estètica i execució • Estil «dolç, floral i ensucrat» amb rerefons sinistre; gran llibertat formal: barreja de modernisme, surrealisme i constructivisme. • Localitzacions reals molt intervingudes (sense platós): • Taller d’Arquitectura a Sant Just (a tocar del Walden). • Casa Xavier Corberó (Esplugues). • Supercomputador MareNostrum (capella a Barcelona). • Jardí Marimurtra i costa de Blanes; Sant Climent de Bages. • Truc de temporada: totes les flors afegides (rodatge en hivern). • Ús de VFX selectiu: el gran saló del casament és digital 360° amb sòl real; la resta, decorats i espais tangibles (les actrius ho agraeixen per actuar fora de croma). 5) Projectes en curs • Rodrigo Cortés: llargmetratge rodat a Barcelona (detalls reservats fins estrena). • La boda de Rosa (Icíar Bollaín): acabada de rodar; protagonitzada per Candela Peña, amb Sergi López i Nathalie Poza. Tancament • Proper episodi: projecte «Cinema en curs» — cinema a secundària amb professors d’Història de l’Art, experiències a França, Alemanya, Catalunya i Estat.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 1/10/2019 — Festival de Sant Sebastià amb Aronofsky i "Pacified" (Concha d'Or), "Mientras dure la guerra", Coreeda, "La innocència", "Siete razones para huir" + convidada Helena Jaume Andreu i "Amazing Grace"

    Resum general Episodi d'arrencada de temporada de «Cinema sense condicions» amb una combinació de crònica de festival, reflexions sobre cinema i la presentació d’una convidada de luxe: l’editora Helena Jaume Andreu. El programa s’obre amb una trobada fortuïta amb Darren Aronofsky a Sant Sebastià i avança per les principals pel·lícules vistes al festival, per acabar amb un apunt cívic i un tast musical-cinematogràfic amb Aretha Franklin. "Come see the movie. We love the movie. It's a great film, it's called Pacified" Destaquem Trobada inesperada amb Darren Aronofsky i menció a "Pacified" de Paxton Winters, que acabaria guanyant la Concha d’Or. Crònica de Sant Sebastià: impressions de "Mientras dure la guerra" (Amenábar), "La innocència" (Lucía Alemany), "Siete razones para huir" (Soler/Quinto/Torras) i "La vérité" (H. Koreeda). Convidada: Helena Jaume Andreu, gran dama del muntatge cinematogràfic, amb trajecte que inclou "Campanadas a medianoche" d’Orson Welles. Apunt cívic (1 d’octubre): "ni perdonar ni oblidar". Tancament musical-cinematogràfic: "Amazing Grace" (1972) d’Aretha Franklin. Sant Sebastià 2019: Pel·lícules i anècdotes "Pacified" (Paxton Winters) i l’anècdota Aronofsky Concha d’Or per a "Pacified"; producció amb connexió Darren Aronofsky. Equip que va convivir 7 anys a una favela per rodar la pel·lícula: realisme arrelat a la comunitat. Trobada casual al carrer i vídeo espontani a YouTube. "Mientras dure la guerra" (Alejandro Amenábar) Focus en una franja molt concreta prèvia a l’esclat de la Guerra Civil a Salamanca. El film contraposa la darrera etapa de Miguel de Unamuno (interpretació destacada de Karra Elejalde) amb les maniobres de la junta colpista (Franco, Mola, etc.). Valoracions: cine d’estil fred i distant, però aquí encertat pel rigor documental i moments amb fi d’humor enmig de la tensió històrica. Interpretacions potents, amb Eduard Fernández com a Millán Astray. "La hija de un ladrón" (Belén Funes) No la van poder veure, però interès alt (direcció emergent, vinculada a l’ESCAC). Comentaris sobre Greta Fernández i el seu paral·lelisme gestual amb Eduard Fernández. "La innocència" (Lucía Alemany) Debut sòlid, ambient rural valencià; pares interpretats per Sergi López i Laia Marull. Tracta la descoberta afectiva i sexual adolescent amb franquesa; promoció amb preservatius al públic com a gest simbòlic. Rodatge i interpretacions naturals; ritme que manté la vigília malgrat l’hora intempestiva. "Siete razones para huir" (Esteve Soler, Gerard Quinto, David Torras) Set històries breus, adaptades d’obres teatrals d’Esteve Soler. To àcid i provocador, esperit buñuelià: l’espectador mai no està “còmode”. "La vérité" (Hirokazu Koreeda) Metacine amb Juliette Binoche, Catherine Deneuve i Ethan Hawke. Pel·lícula densa, de diàleg, ritme contingut i llenguatge cinematogràfic molt afinat. Reflexions sobre memòria, relacions mare-filla i la representació dins del rodatge. Ambient i plans Anècdotes de pluja i festa (gala Amenábar, logística d’autocar improvisat). Desig de continuar la roda de festivals (Sevilla, Berlín, etc.). Convidada: Helena Jaume Andreu (editora) Presentada com «la gran dama del muntatge»; trajectòria amb directors que exigien treballar amb ella. Record especial de "Campanadas a medianoche" (Orson Welles, 1965): fita històrica i professional en un context on a les dones els costava entrar a la professió. Apunt cívic: 1 d’octubre "Ni perdonar ni oblidar", com a record d’una ignomínia que queda i s’amplia en la memòria col·lectiva. Música i cinema: "Amazing Grace" (Aretha Franklin) Documental rodat el 1972 sobre una sessió de gospel en directe que dona nom al disc. Visionat recent que serveix de cloenda emotiva a l’episodi.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 25/6/2019 — Final de temporada: Destroyer, Toy Story 4, Muñeco Diabólico, Jarmusch, Maradona i Rembrandt; i les estrenes Els dies que vindran i Litus

    Panorama general • Últim programa de la temporada: presentació, baixes per motius sanitaris i pla del dia. • Objectiu: repàs a la cartellera d’estiu i comentaris de les pel·lícules vistes recentment. "Tampoc donaré molts espòilers, però… l’estructura narrativa no és la que estem acostumats." Ressenyes destacades Destroyer (2018, Karyn Kusama) • Thriller hibrid (policíac, drogues, sectes, familiar) amb estructura no convencional i lectura més enllà de la trama. • Nicole Kidman: transformació física i temporal (“abans/després”), debat sobre si busca la cursa als Òscars o és decisiva per al personatge. • Recepció dispar a la taula: per alguns bona i diferent dins del gènere, per altres irregular. Reivindicació de veure-la tot i no ser “el gran thriller”. "No és convencional. I potser quan te n’adones ja és tard… però a mi em va entrar bé." Toy Story 4 (2019, Pixar) • Per alguns, la més valenta des de la primera: trenca motlles formals i de trama, i juga amb el públic. • Pixar com a estudi que parla a infants i adults: humor doble capa i idees de metafísica i anagnòrisi (autoconeixement de les joguines). • Debat “emoció vs raonament”: l’era de l’emoció en l’espectacle; comparació amb Coco (més llagrimeta dirigida) i defensa de TS4 com a joc més “acadèmic” però creatiu. • Personatge femení: Bo Peep torna amb força i lideratge, exemple de feminisme orgànic sense forçar quotes (en contrast amb Capitana Marvel comentada com a més “programàtica”). • Final: inesperat per a una saga infantil (sense espòilers), reforça l’aposta temàtica. "La consigna és l’emoció... van a buscar l’emoció de l'espectador." Terror, tecnologia i remakes Muñeco Diabólico (Child’s Play, 2019) • Estratègia promocional amb Toy Story 4 (ninos Pixar “eliminats”). Remake/posada al dia del concepte Chucky. • Premissa: robots domèstics “Buddy” fabricats al Vietnam; un empleat acomiadat desprograma un unit, que esdevé malèfic i s’infiltra en una família. • Valoracions: entretinguda i ben muntada; destaca Aubrey Plaza. Crítica a l’excés de gore a la tercera part i a la versemblança (la família “aguanta massa”). • Final obert i pista de continuïtat/franquícia; a l’horitzó, sèrie de Don Mancini. "Mentre el Chucky té els ulls blaus, tot funciona; quan se li posen vermells… agafeu-vos!" Jarmusch i el repartiment coral The Dead Don’t Die (2019) • Nova de Jim Jarmusch amb repartiment de culte: Bill Murray, Adam Driver, Tilda Swinton, Steve Buscemi, Iggy Pop. Va inaugurar Cannes. • Interès sobretot per les interpretacions i el to jarmuschià. Gimme Danger (2016) • Record del documental de Jarmusch sobre Iggy Pop & The Stooges: retrat rigorós i articulat d’Iggy, lluny del tòpic del “boig del rock”. • Comentaris sobre la versatilitat d’Adam Driver (de Patterson a Infiltrado en el KKKlan). Documentals: esport i art Diego Maradona (Asif Kapadia) • Focus al pas pel Nàpols: èpica del sud vs nord (Juve, Milan, Inter), ascens a glòria i entorn camorrista. • Tractament: documental molt a favor del jugador; política i vida sentimental menys pesades que l’èpica esportiva i la caiguda per cocaïna (que emergeix a la part final). • Mètode Kapadia: muntatge d’arxiu (més de 500 h condensades). Retrat del carisma i caràcter combatiu de Maradona. • Recomanable tant per amants de l’esport com de la història social dels 80 a Itàlia. Rembrandt: etapa final (Exhibition on Screen) • Documental tècnic: cromatisme, materials, restauració, i l’ofici del gravador. • Dins la sèrie britànica Exhibition on Screen (dimarts culturals als Verdi): resultats desiguals segons títol. Esment a títols afins (Klimt/Schiele, Van Gogh, Loving Vincent) i crítica a El jove Picasso per manca d’aportació respecte la bibliografia local. • Apunt històric: el relat de la independència d’Holanda i la seva explosió cultural-econòmica com a context de Rembrandt. Estrenes locals i relacions de parella Els dies que vindran (Carlos Marqués-Marcet) • Tanca la trilogia iniciada amb 10.000 km i seguida per Tierra firme. Protagonista recurrent: David Verdaguer. • Joc entre realitat i ficció al voltant d’un embaràs (materials domèstics, tres fases narratives). Sense espòilers. • 10.000 km: parella a distància; obertura en pla seqüència i treball actoral exigent. Tierra firme: parella lèsbica i maternitat compartida. Litus (Dani de la Orden) • Retorn del director a un cinema més personal (després de treballs alimentaris). Reforç de la seva línia de Barcelona nit d’estiu/hivern. Recomanada. Tancament • Comiat de temporada i crida a no deixar el cinema a l’estiu. • Darrera recomanació: Como pez fuera del agua (comèdia italiana) com a “pel·lícula de l’estiu”.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 18/6/2019 — Sombra i Els dies que vindran: crítiques, biòpics en debat i entrevista amb Roser Bundó sobre interpretació, càsting i el pont Madrid-Barcelona

    Resum general Programa de "Cinema sense condicions" amb crítiques, recomanacions i una entrevista extensa a l’actriu Roser Bundó. Es destaca la bellesa visual i la poètica del blanc i negre de Sombra (Zhang Yimou), el debat al voltant d’Els dies que vindran (Carlos Marques-Marcet) i un repàs a biòpics i thrillers recents (Rocketman, el documental d’Scorsese sobre Bob Dylan, i Good Time). La segona meitat és una conversa profunda sobre l’ofici d’actor, diferències entre teatre, cinema i televisió, el paper del càsting i les xarxes socials, i el moment industrial entre Madrid i Barcelona. "S’ha de veure en pantalla gran" — insistència general sobre l’experiència cinematogràfica de Sombra Crítiques i recomanacions Sombra (Zhang Yimou) • Pel·lícula d’estètica imponent: paleta de grisos, composicions cenitals, simbologia de yin i yang i coreografies d’acció amb paraigües-arma. • Trama de dobles i poder: un general ferit s’amaga i entrena un doble (la “sombra”) per desafiar el regne opressor. • Contrapunt amb l’obra anterior del director: aquí absència de color, duresa i èpica tràgica. • Subtext: honor, dignitat i el cost de la crueltat; apunt de dignificació femenina en un context medieval. • Recomanació unànime: imprescindible al cinema per la seva força plàstica. "És una lluita devastadora i cruelíssima" — sobre el clímax bèl·lic Els dies que vindran (Carlos Marques-Marcet) • Ficció a partir d’un embaràs real (Maria Rodríguez Soto i David Verdaguer), però amb personatges ficticis. • Debat intern: alguns troben a faltar més documental i menys ficció; d’altres veuen la peça com a tancament d’una trilogia de la intimitat i maternitat (amb 10.000 km i Tierra firme). • Interpretacions destacades, especialment Maria Rodríguez Soto en les distàncies curtes. • Tò de parella: es critica una visió massa conflictiva de la quotidianitat i un cert desequilibri de perspectiva envers el personatge masculí. • Recepció prevista: dividirà públic (identificació vs. distància). "La càmera és una lupa" — idea que ressona en parlar del naturalisme i la intimitat al cinema Rocketman (Dexter Fletcher) i el boom dels biòpics • Per alguns, arriba a rebuf de Bohemian Rhapsody i pateix la comparació. • To més intimista i musicalitzat, però amb conflictes previsibles i dramatismes poc versemblants. • Tot i les crítiques, l’efecte nom i el gènere biopic musical mantenen el seu atractiu comercial. Rolling Thunder Revue: A Bob Dylan Story (Martin Scorsese) • Apunt breu: documental a Netflix que val la pena observar per la combinació Scorsese + Dylan; visió parcial encara. Good Time (Safdie, amb Robert Pattinson) + High Life (Claire Denis) • Recomanació forta de Good Time: thriller nocturn, ritme punyent i gran transformació de Robert Pattinson. Temes: precarietat, delinqüència, racisme, sistema sanitari, brutalitat policial. • High Life es menciona com a altra prova del registre ampli de Pattinson. Entrevista a Roser Bundó Referents i estil d’interpretació • Referents: Meryl Streep (versatilitat total) i Isabelle Huppert (contenció, densitat interior). Dos camins no excloents per a l’actor. • Tesi: el cinema d’avui tendeix al minimalisme expressiu (un rostre i una llàgrima), però també hi ha espai per arriscar i abraçar registres més histrionics quan el personatge ho demana. "M’agrada quan el director et compra l’aposta i et deixa provar" — sobre el risc interpretatiu Teatre vs cinema i televisió • Teatre: energia del directe, relació amb la platea i exigència de veu i cos. • Cinema/TV: la càmera és una lupa que ho veu tot; cal precisió, veritat i micro-matisos. • Formació: el teatre com a base (veu, presència, tècnica) facilita el salt a la pantalla. • Plaer i ofici: el teatre com a repetició sempre viva; el cinema com a art de l’espera per a l’actor. "El teatre és l’art de repetir com si fos la primera vegada" — sobre la disciplina escènica L’ofici: càsting, xarxes i carrera • El càsting mira també el misteri i la sexualitat (presència) d’un actor en càmera. • Xarxes socials: eina útil per visibilitat i accés, però poden pervertir-se com a aparador constant. • Carrera: combinar projectes desitjats amb ofici; perseverança i capacitat de vendre’s sense perdre identitat. "No treballen els bons, sinó els que segueixen picant pedra" — sobre perseverança Madrid vs Barcelona i el paper de les plataformes • Madrid concentra més ficció i musicals, amb plataformes (Netflix) impulsant volum de producció. • Percepció de més públic de teatre i una economia menys ressentida que a Barcelona en la crisi recent. Experiències i projectes • Trajecte: Institut del Teatre; companyia La Reial; treball amb Javier Daulte; salts a l’audiovisual. • Curtmetratges amb Un Fergat Productions: del drama al to paròdic i musical; repte d’un paper sense diàleg sostingut en primer pla. • Credo interpretatiu: fascinació per personatges trencats i contradictoris; mencions a La favorita com a exemple de direcció i interpretació corals. Idees clau • Sombra: experiència visual i simbòlica que reclama pantalla gran. • Els dies que vindran: ficció sobre un embaràs real que dividirà públic; interpretacions sòlides. • Biòpics: moment de saturació; Rocketman no convenç a tothom. • Good Time: imprescindible per redescobrir Robert Pattinson en clau de thriller nocturn. • Ofici d’actor: formació teatral, presència en càmera i equilibri entre art i ofici. • Indústria: Madrid com a pol de producció i xarxes com a arma de doble tall per a la visibilitat.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 11/6/2019 — De Columbus i A Private War a La Banda, i la gran història dels Estudis Balcázar a Esplugues

    Resum general En aquest episodi, el programa recorre diverses mirades sobre el cinema contemporani i clàssic, amb crítiques breus i una peça central d’història del cinema a Catalunya. Els punts més destacats: • Crítiques i recomanacions: del retrat arquitectònic i contemplatiu de “Columbus” a la crònica bèl·lica d’“A Private War”, passant per la comèdia comercial “Es por tu bien” i una mirada al free cinema britànic amb “O Lucky Man!”. • Preestrena valenciana: “La Banda” de Roberto Bueso, una òpera prima senzilla i fresca, arrelada a la cultura musical valenciana i rodada en valencià. • Tema central: el convidat Salvador Joan desplega un relat exhaustiu dels Estudis Balcázar i de la seva xarxa internacional, culminant amb la creació d’Esplugues City (1964) i el seu impacte en la producció europea. Agenda i novetats • Música de fons: banda sonora de “Pàtria” (Ricardo Boya); anunci d’un acte a Sant Vicenç dels Horts. • A la Filmoteca: menció d’una masterclass de Lucrecia Martel. "no és el mateix cobrir guerra des d’una habitació... que estar al propi terreny" Crítiques i recomanacions Columbus (Kogonada) — cinema i arquitectura • Pel·lícula nord-americana d’estil contemplatiu; destaca per la posada en escena i l’ús d’arquitectura moderna com a motor narratiu. • Idees clau: ritme lent, simetries i línies rectes com a expressivitat; descoberta vocacional d’una jove apassionada per l’arquitectura. • Valoració: molt estimulant per a qui gaudeix de la relació entre espai i personatge. Es por tu bien (Carlos Therón) — comèdia comercial • Tres pares s’alien contra els nuvis de les seves filles. • To: lleuger i intrascendent; bons actors, però diàlegs sovint forçats/vergonyants. • Valoració: passatemps sense més. Free Cinema i O Lucky Man! (Lindsay Anderson) • Repàs del moviment britànic de free cinema (pont entre neorealisme i Nouvelle Vague), i connexions amb el manifest del Dogma 95. • “O Lucky Man!” (1973): sàtira anticapitalista amb números musicals d’Alan Price; episòdica però sorprenentment cohesionada; protagonitzada per Malcolm McDowell. • Apunts: vincles creatius entre McDowell, Anderson i Stanley Kubrick; anècdotes sobre la direcció d’actors de Kubrick. A Private War (Matthew Heineman) — el preu del testimoni • Biopic de la corresponsal de guerra Marie Colvin (interpretada per Rosamund Pike), centrada en Síria i l’impacte en civils. • Fortaleses: immersió al camp de batalla, muntatge àgil, consciència humanitària; actuació potent de Pike. • Matís: tendència a la “superwoman” i irregularitats en el tractament del trauma; malgrat això, recomanable per comprendre la feina periodística en zones de conflicte. Preestrena: La Banda (Roberto Bueso) • Òpera prima valenciana: història sentimental de retorn, amors creuats i amistats, en el context d’una banda de música de barri. • Punts forts: naturalitat, arrelament local (rodada en valencià, subtitulada), to lleuger i sensible que recorda ecos de Rohmer o un Woody Allen primerenc (salvant distàncies). • Context: presència a Màlaga; aposta per l’idioma i identitat cultural; producció modesta però coherent. Tema central: Estudis Balcázar i Esplugues City (1964–1973) Orígens i múscul financer • La productora Balcázar sorgeix de la iniciativa d’Alfonso Balcázar, impulsada pel capital del pare, Don Enrique, potent empresari peleter amb exclusiva mundial de pells russes en el període d’entreguerres. Del primer impuls a l’estratègia de negoci • Entrada al cinema com a productor (anys 50), primer amb distribució via CIFESA i després integrant distribució pròpia associant-se amb agents com Filmex/Filmax. • Ús de les llicències d’importació per a cinema americà com a clau de negoci. Xarxa internacional de coproducció • Creació de segells a Itàlia (ALPA), França (Jean Films) i Alemanya (International Germania Films) per coproduir i accedir a subvencions i mercats. • Alternança entre films d’autor inicials i un gir al cinema comercial per sostenir el model. Hollywood com a model • Viatges el 1957 per estudiar el model de major: organigrama amb departaments (guió, muntatge, doblatge, etc.) i Rambla de Catalunya com a “quartel general”. Incendi d’Orphea i resposta • Després de “La Bella Lola” (1962), incendi als estudis Orphea; la productora es reorganitza rodant a Madrid i a Europa mentre projecta estudis propis. Naixement d’Esplugues City • Amb una finestra legal, instal·len els estudis a Esplugues de Llobregat (1964) en naus industrials del Polígon Montesa: platós grans, fossat aquàtic, sales de muntatge i doblatge. • Esdevé pol de rodatges internacionals, amb equips d’Itàlia, Alemanya, França i també produccions americanes; marca un moment d’or de la producció a Catalunya. Cloenda • Tancament amb agraïment al convidat Salvador Joan i anunci de la propera convidada, Roser Bundó. Moments destacats • Retrat honest del periodisme de guerra a “A Private War”. • Aposta cultural per la llengua i identitat a “La Banda”. • Llegat industrial: Balcázar com a cas d’integració vertical i vocació internacional que va situar Esplugues al mapa del cinema europeu.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 4/6/2019 — Lucrecia Martel a la Filmoteca, el judici contra Mandela i crítiques de The Perfection, Brightburn i El vendedor de tabaco

    Panorama de l'episodi Punts clau • Focus central en Lucrecia Martel: repàs de la seva obra, temes i estil, i anunci de la seva retrospectiva a la Filmoteca de Catalunya i una classe magistral al CSSB. • Documental imprescindible: "El Estado contra Mandela y los otros" (2018) reconstrueix el judici de Rivonia amb àudios originals i animació en carbó; rigor històric i potència moral. • Ressenyes de novetats: "The Perfection" (Netflix) com a thriller psicològic curt, estrany i estimulant; "Brightburn (El Hijo)" com a subversió de Superman en clau de terror que resulta derivativa i desaprofitada; "El vendedor de tabaco" com a drama històric estèticament bell però narrativament feble malgrat un gran Bruno Ganz com Freud. • Agenda: torna "Black Mirror" al seu format d’origen amb 3 episodis; calendari i consells pràctics per a la visita de Martel. Ressenyes i novetats The Perfection (Richard Shepard, Netflix) • Thriller psicològic al món de la música clàssica (xelo), amb gir(s) de guió i una posada en escena que evita el thriller convencional. • Dura 90 minuts: ritme àgil i concepte potent més que no pas gran pressupost o estrelles mediàtiques. • Veredicte: recomanació moderada per la seva estranyesa i idees, sense ser “la gran pel·lícula de Netflix”. Brightburn (El Hijo) • Proposa un what if de Superman: el nen arribat en nau espacial fa un ús maligne del poder (visió làser, força...), desmuntant l’axioma “amb gran poder ve gran responsabilitat”. • To gore i de terror, però amb forats de guió i molta dependència del coneixement previ del mite superheroic. • Compara amb "El Prodigio/The Prodigy": massa similar en estructures i escenes clau. • Veredicte: idea atractiva, execució desaprofitada. El vendedor de tabaco (Nikolaus Leytner) • Adaptació de la novel·la de Robert Seethaler; Viena 1938–39 sense postalismes, amb la irrupció nazi com a fons. • Bruno Ganz interpreta Sigmund Freud amb solvència excepcional; la pel·lícula destaca visualment, però no assoleix la força de la novel·la. • Veredicte: prescindible malgrat moments d’una bellesa notable. Agenda ràpida: Black Mirror • Torna al format original: 3 episodis d’uns 60 minuts i creador original de nou al timó. Documental: El Estado contra Mandela y los otros (Nicolas Champeaux, Gilles Porte) • Reconstrueix el judici de Rivonia (1963–64) amb 256 hores d’àudio desclassificades; sense imatges d’arxiu del judici, s’opta per animació en carbó d’Oerd van Cuijlenborg, integrada amb documentals d’època i entrevistes (acusats supervivents, familiars, advocats). • Contextualitza l’apartheid i els càrrecs de sabotatge/traïció (es demanava pena de mort; resultat, cadena perpètua, amb 27 anys a presó en el cas de Mandela). • Moment clau: la declaració final de Mandela, que condensa el seu compromís ètic i polític: “Estic disposat a lluitar per la democràcia, la llibertat i la igualtat de totes les persones, fins a la mort.” • Valor: oportuna i necessària, de rigor incontestable per la base documental, i d’un impacte humà ampli (famílies, advocacia, solidaritats interracials). Focus: Lucrecia Martel Perfil, temes i estil • Una de les directores més influents del segle XXI: mirada crítica a la burgesia i les seves hipocresies; interès per la dona de classes treballadores i la seva quotidianitat. • Relació amb la religió: educació catòlica, però distanciament crític; defensa una mirada estètica més que doctrinal. • Recursos formals: disseny sonor meticulós (aus, ambients, humitats, riu com a eix simbòlic —Paraná), càmera al clatell que reforça l’asfíxia i el punt de vista. • Cinema d’“entrada lenta”: exigeix acceptar el seu joc narratiu i rítmic; recompensa amb capil·laritat de detalls i densitat sensorial. Filmografia destacada • La Ciénaga (2001): món en descomposició; tensió creixent cap a un final pertorbador; crítica a la classe alta de Salta. • La niña santa (2004): religió, sexualitat latent i fantasmagories quotidianes; hipnosi atmosfèrica en el detall. • La mujer rubia / La mujer sin cabeza (2008): ambigüitat entre somni i al·lucinació; culpa i decadència burgesa; tram central més ferragós però coherent amb la seva poètica. • Zama (2017): adaptació d’Antonio Di Benedetto; espera kafkiana i desgast del colonitzador; depuració simbòlica (evita la iconografia cristiana) i cruïlla intercultural; obra de culte. • Producció: suport clau dels germans Almodóvar en la producció executiva i la distribució europea. Agenda Martel • Retrospectiva a la Filmoteca de Catalunya: inici el dia 13; es projectaran els 4 llargmetratges i una selecció de curts (alguns inèdits). • Classe magistral al CSSB: dijous 6, 19h, aula 1. Gratuïta, aforament limitat; recomanat arribar amb temps. Convergències i altres recomanacions Veus en diàleg • Conexions amb Doris Dörrie i Chantal Akerman pel compromís autoral i la mirada sobre el quotidià. • Pilar Miró: paral·lelisme de recorregut independent i crític; record del cas "El crimen de Cuenca". El regreso del cepa • Documental que revisita el rodatge i l’escàndol/censura d’"El crimen de Cuenca"; torna a localitzacions i testimonis (p. ex. Guillermo Montesinos, Mercè Sampietro), i traça el caràcter fort i la singularitat de Miró. Conclusió • Episodi que combina anàlisi autoral (Martel), memòria històrica (Mandela) i crítica d’estrenes amb criteri, destacant el valor del so, la forma i el context com a claus per llegir el cinema d’avui.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 28/5/2019 — Greta, Shadow i comèdia italiana; Jess Franco a debat; Especial Ovidi Montlló: cançons, filmografia i memòria

    Panorama general del programa Bloc 1 — Novetats i crítiques de cartellera: destripatge de Timadores compulsivas (The Hustle), recomanació del documental Llámale Jess i debat sobre Jesús Franco; crítica de Greta (Neil Jordan) i de Shadow (Zhang Yimou); píndola sobre el curt Cacau i Nata; focus en documentals d’art al Verdi (Klimt & Schiele, i Van Gogh); i dues comèdies italianes recents amb bona acollida. Bloc 2 — Especial Ovidi Montlló: introducció musical amb peces sobre Vicent Andrés Estellés, repàs extens de la filmografia d’Ovidi (amb Furtivos com a fita major), context polític i cultural dels 80, i tancament amb "M’aclame a tu". Novetats i crítiques (Bloc 1) Destripatge: Timadores compulsivas (The Hustle) • Valoració: una de les comèdies més fallides dels últims anys per falta de ritme i d’humor efectiu. • Remake femení amb Anne Hathaway i Rebel Wilson: tòpics de "parella desigual" que no funcionen. • Es vaticinen Razzie Awards (inclosa pitjor parella), malgrat pressupost i segell de gran estudi. Documental i debat: Llámale Jess (Carles Prats) i la figura de Jesús Franco • Recomanació vehement del documental: val la pena i es troba online. • Temes clau: - Doble versió (espanyola i internacional) per burlar la censura. - Manipulacions i doblatges aliens que alteraven el sentit de les pel·lícules. - Franco com a autor contracorrent, llenguatge propi i món irreverent. • Context i militància cultural: jazz, pseudònims (p. ex. "Clifford Brown"), família il·lustre (Marías, Ricardo Franco...). • Lectures recomanades: Memòries de Jesús Franco; "Bienvenido Mister Cagada" (converses amb Berlanga). "Tot això és el cinema i la resta és Jesús Franco" — frase menyspreadora atribuïda a Bertrand Tavernier, qualificada aquí d’injusta i esnob. Curt recomanat: Cacau i Nata — quatre generacions de dones de la Granja Viader • Documental emotiu i clar sobre 150 anys d’emprenedoria femenina. • Valor: memòria viva de Barcelona i d’un comerç icònic. Greta (La viuda) — Neil Jordan • Thriller psicològic clàssic i elegant: fotografia i posada en escena destacables. • Interpretacions: Chloe Grace Moretz i "Isabel Hiper" (Isabelle Huppert) en estat de gràcia. • Recomanada com a peça convencional però notable dins del gènere. Shadow — Zhang Yimou • Retorn al període històric (s. XIII-XIV) amb estètica en grisos fascinant i irrupcions de sang. • Simbologia del yin/yang (ombra/claror) aplicada a trama i personatges. • Recorda per instants a Daggers voladores (plans sostinguts, càmera lenta, planificació clàssica). • Inventiva visual: paraigües-daga com a idea d’acció marca de la casa. • Perfecció tècnica al servei d’una història tradicional però efectiva. Sèrie de documentals d’art (Cinemes Verdi) • "Klimt i Schiele. Eros i Psique" (Michele Mally, 2018): molt treballat i musicalment excel·lent; Viena com a protagonista; context Freud i tomb de segle. • Van Gogh (sessió de dimarts, presentat per Valeria Bruni Tedeschi): altra recomanació forta. • Es desestima la instal·lació de realitat virtual sobre Van Gogh. "Deixeu-vos portar per la música" — selecció musical subratllada com a clau d’immersió. Comèdia italiana: dues sorpreses • "Come un gatto in tangenziale" (titulat aquí "Com un peix fora de l’aigua"): xoc de classes entre tecnòcrata de la UE i dona de perifèria; gran treball de guió i interpretacions. • "Dieci giorni senza mamma": sitcom familiar on el pare s’enfronta sol a tres fills i a la logística domèstica; funcional i molt mediterrània. • Conclusió: renovació de la comèdia italiana amb agudesa social i situacions reconeixibles. Especial Ovidi Montlló (Bloc 2) Introducció musical i Estellés • S’escolten peces d’Ovidi sobre poemes de Vicent Andrés Estellés: "Els amants", "Sonata d’Isabel" i, al final, "M’aclame a tu". • El programa evita els tòpics d’"Homenatge a Teresa" i "La fera ferotge" per posar en valor altres joies. "La meua poesia em surt del cor i dels collons" — resposta d’Estellés a una senyora burgesa; síntesi de la seva poètica directa i popular. Filmografia d’Ovidi — fites, encerts i derivades • Inicis: aparició breu a "Fúria espanyola" (1974, Francesc Betriu). • Fita major: Furtivos (1975, José Luis Borau). - L’elecció (via Lola Gaos i Gonçal Castelló) i la presència ruda i tendra d’Ovidi. - Impacte de popularitat: després del film, "ja no podia anar al metro". • Documental clau: "La nova cançó" (1975, Bellmunt i Àngel Casas) — peça generacional tot i que avui es miraria amb més distància. • Altres treballs 70s: - "La ciutat cremada" (1976, A. Ribas) — aquí, valorada com a "horrorosa" però d’èxit popular. - "La siesta" (Jordi Grau); "L’obscura història de la cosina Montse" (Jordi Cadena). - "La portentosa vida del pare Vicent" (Carles Mira) — comèdia valenciana descordada. - "Soldados" (Alfons Hongria) — bona acollida i premi d’interpretació. - "Companys, procés a Catalunya" (J. M. Forn); "La verdad sobre el caso Savolta" (Antonio Drove). - "La Sabina" (Borau) — problemes de guió, repartiment hispano-anglès solvent. • 80s: supervivència i contrastos - Cadena de títols alimentaris de transició (explotació, comèdia gruixuda...). - Contrapunt de qualitat: La fuga de Segovia (Imanol Uribe) amb Ovidi com a Oriol Solé Sugranyes; Héctor (Carlos Pérez Ferrer) — possiblement la seva millor interpretació protagonista. - Altres: "Fuego eterno", "El pelirrojo", "Passatge a Eivissa", "La veritat oculta", "L’aire d’un crim". Context cultural i polític • Canvi d’època (arribada de Pujol, 1980) i declivi de la Nova Cançó en l’espai públic institucional. • Hegemonia d’un sector cultural "oficial" que deixa en fora de joc la protesta i la cançó d’autor. "Este es el actor y yo soy el gilipollas" — Juan Luis Galiardo, assenyalant Ovidi, en una anècdota que subratlla el respecte dels col·legues. Idees clau Furtivos consagra Ovidi com a actor de pes; la resta de carrera és irregular però amb illes notables. Jesús Franco recuperat com a autor singular, més enllà del gènere i del menyspreu crític. Greta i Shadow: dues propostes sòlides i estèticament potents en cartellera. Comèdia italiana a l’alça: guions vius i sàtira social reconeixible.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 21/5/2019 — DocsBarcelona, Aquarela i Fyre: boom del documental, plataformes i «Cacau i Nata» amb Jordi Espuny

    Resum executiu Programa centrat en documental: del festival DocsBarcelona i el seu impacte al debat sobre plataformes, amb crítiques d’«Aquarela» i «Fyre», i una segona part dedicada al convidat Jordi Espuny, que presenta el documental «Cacau i Nata» i repassa el llegat de la Granja Viader i el naixement del Cacaolat. Punts clau • DocsBarcelona: seus (Aribau Multicines, CCCB), masterclasses (p. ex. Víctor Kossakovsky), seccions i expansió a Hispanoamèrica. • Auge del documental: creixement d’audiència, paper de TV3 «Sense ficció», i la versatilitat del format documental. • Crítica de títols: «Aver que ensorri la revolució» (relat del 20‑S/1‑O amb gran claredat narrativa) i «Aquarela» (l’aigua com a protagonista, altíssim framerate). • «Fyre» (Netflix): l’estafa del festival i la fascinació pel seu making of intern; debat sobre realitat/ficció i magnetisme del protagonista. • Plataformes i qualitat: «The Ballad of Buster Scruggs», estratègies d’estrena (Beatles «Eight Days a Week», film de Bruce Springsteen) i la convivència cine/streaming. • Convidat: Jordi Espuny: presenta «Cacau i Nata» (dir. Fina Sensada), documental sobre quatre generacions de dones Viader, arxius familiars i la gènesi del Cacaolat. • Estrena: BTV (DOCS), dissabte 25, 19:30. • Tema pendent: educació clàssica vs pensament crític. Contingut detallat DocsBarcelona: impacte, seccions i formats • Dates i seus: del 15 al 25, projeccions a l’Aribau Multicines i masterclasses al CCCB. • Programació: obertura amb «Aquarela» i classe magistral de Víctor Kossakovsky; cloenda amb el documental sobre Pepe Mujica. • Abast i premis: diverses seccions, inclusió d’obres d’Espanya i Hispanoamèrica, i itineràncies (sales, biblioteques i fins i tot presons). • Auge del gènere: augment exponencial d’interès; referència a TV3 «Sense ficció» com a motor de qualitat. «El format de documental és molt versàtil… hi ha films on el personatge és l’aigua.» «Aver que ensorri la revolució» (20‑S/1‑O) • Relat dirigit per un canadenc amb abundant material enregistrat a Barcelona (20‑S, 1‑O). • Narració molt ben conduïda (anades i tornades temporals), amb context històric i fils com Lluís Llach. • Valorat per la seva claresa expositiva i recorregut internacional (Grenoble, París). «Aquarela» (Víctor Kossakovsky) • «El personatge d’Aquarela és l’aigua» en les seves formes (líquida, sòlida, vaporosa). • Filmada a ~95 imatges/segon i projectada localment a 48 i/s: definició i detall excepcionals, sense efectismes gratuïts. • Seqüències impactants: tormenta tropical devastadora i rescats sobre gel que es trenca. «Jo no havia vist mai res semblant.» «Fyre: The Greatest Party That Never Happened» (Netflix) • De l’app per contractar artistes a un festival-escàndol de luxe a les Bahames (entrades fins a 45.000 €). • El promotor Billy McFarland va contractar càmera per documentar-ho tot: material de primera mà que alimenta el dubte entre realitat i posada en escena. • Tò «angoixant però també hilarant»: el guió real sembla increïble, però és verídic (McFarland a presó). «No m’ho crec… Sembla muntat com una pel·lícula.» Plataformes, qualitat i estratègies • Qualitat a Netflix: «The Ballad of Buster Scruggs» dels germans Coen desmunta prejudicis. • Estrenes esdeveniment: cas «Eight Days a Week» (Beatles) o el film de Bruce Springsteen; finestres curtes al cinema i posterior disponibilitat massiva. • Conclusió: si hi ha creació i qualitat, benvingui vingui d’on vingui; el cinema i el streaming poden coexistir. Convidat: Jordi Espuny i «Cacau i Nata» Història de la Granja Viader i el Cacaolat • Orígens familiars a Cardedeu; Marc Viader passa de mosso a propietari, funda Letona i impulsa la diversificació. • Inspiració del batut de cacau en un viatge a Hongria; el fill Joan hi veu l’oportunitat d’aprofitar mermes de llet: neix el Cacaolat. • Repte tècnic: emulsions i dissolució del cacau (procés químic-industrial). • Màrqueting pioner (anys 30): ràdio, cinema, eslògans; gran record a les retransmissions futbolístiques dècades després. • Canvis als 70 (multinacionals) i, avui, Fundació Marc Viader per preservar i difondre la memòria. El documental «Cacau i Nata» (dir. Fina Sensada) • Projecte impulsat per Teresa Enric (productora) i Teresa Pérez (guió inicial), amb focus en les dones de la família Viader. • Arxiu familiar extens (films domèstics de Jaume Casadamunt, materials dels fills i nets) que la directora reconstrueix creativament en una nova línia narrativa. • La directora, Fina Sensada, aporta ofici de camp (ONGs, operacions, camps de refugiats) i un muntatge d’autor sensible i potent. • Retrat d’un segle i quart d’història i d’uns valors: treball, emprenedoria i compromís social. • Estrena: BTV (DOCS), dissabte 25, 19:30. «Va capgirar-ho tot… d’una manera molt creativa, molt inspirada: obra d’autor.» Valors i llegat Viader • La granja farà 150 anys el proper any: continuïtat familiar i identitat de país reflectida en la seva trajectòria. • Èmfasi en humilitat d’origen i ajuda als altres com a eixos del relat familiar. Tema pendent • Debat proposat per al futur: educació clàssica (adoctrinadora?) vs educació per al pensament crític i l’autonomia personal. Recs finals • Veure «Cacau i Nata» a BTV. • Recuperar «Aquarela» en sala si és possible. • A Netflix: «Fyre» i «The Ballad of Buster Scruggs». • Comèdia italiana citada: «Como un pez fuera del agua» (per un altre programa).

  • 1h

    Cinema sense condicions del 14/5/2019 — Cinema transcendental al Pi, obituari Doris Day, José Feliciano i crítiques de Blaze, Necesitamos tu voto, L'última follia i Antes de la quema

    Panorama general del programa • Programa amb equip reduït i to proper: es confirma l’absència de col·laboradors per baixa mèdica. • Avanç de continguts: a la segona meitat, dossier sobre cinema transcendental i el cicle a la cripta de Santa Maria del Pi. Llibres, festivals i una tesi sobre la mort al cinema Muertes creativas en el cine (Joan Marimón) • Eix temàtic: la mort com a motor dramàtic i recurs estructural al cinema. • Anècdota de Buñuel: "Que bien se muere Fernando" — l’elogi a Fernando Rey a Sonatas, que va portar-lo a Viridiana. • Idea clau: la mort pot obrir, tensionar o clausurar relats; el tractament no cal que sigui grandiloqüent, sinó sincer i mesurat. Agenda i recomanacions • Presentacions del llibre de Marimón (Ràdio Sant Vicenç, Saló del Cinema i les Sèries). • Inici del DocsBarcelona: destacat el documental Aquarela (recomanada amb 5 estrelles). Crítiques de pel·lícules recents Los hermanos Sisters (The Sisters Brothers) • Recomanació fervent abans que surti de cartellera. • Valoració: western modern d’alt nivell, poc freqüent els darrers anys. Necesitamos tu voto (Les pulaines) • Premissa prometedora sobre maquinària electoral i equips de campanya. • Crítica: superficial, no entra en la cuina del poder ni en la corrupció; se’n salva Alexandra Lamy. L’última follia de Clarisse Darling • Tema: Alzheimer; to lleuger. • Fortaleses: Catherine Deneuve i Chiara Mastroianni; també Alice Taglioni com a Deneuve jove; bona direcció d’art (objectes, autòmats, rellotges) com a ancoratges de memòria. • Debilitats: guió poc treballat i direcció irregular. Música i obituari José Feliciano, convidat musical simbòlic • Versions potents (Time After Time, You Send Me), guitarra exquisida, personalitat vocal. • Crítica a la indústria: etiquetar-lo com a "flamenco balladier" és imprecís i irrespectuós amb la seva identitat artística. Adéu a Doris Day (97 anys) • Trajectòria: de cantant a icona de la comèdia clàssica; propaganda amable de l’American Way of Life. • No arriba a Hawks/Lubitsch, però va marcar època (Confidencias a medianoche, Pijama para dos) amb Rock Hudson i comèdies de pudor recatat i colorista. Biopic musical Blaze (Ethan Hawke) • Retrat de Blaze Foley: to melancòlic, balades country, atmosfera Texas 70s–80s. • Crítica: metratge excessiu i repeticions que l’alenteixen; malgrat tot, 5–6 moments enginyosos i bon fresc d’època. Comparativa amb Townes Van Zandt; tòpics del biopic (estrella d’un sol èxit, amors difícils, caiguda). Comèdia andalusa Antes de la quema (Fernando Colomo) • Producció localista a Cádiz amb voluntat d’evasió. • Crítica: guió deficient, muntatge i posada en escena irregulars, gags que no funcionen a sala. • Millor peça: cançó d’Antonio Carmona; destaquen Manuela Velasco i Maggie Civantos; Manny Manquiña desaprofitat. Descobertes i perles fora del circuit Sueño en otra lengua (Ernesto Contreras) • Premiat a Tribeca; sobre una llengua indígena en extinció (zikril) i el vincle entre llengua, paisatge i comunitat. • Toca el misticisme i una història d’amor inesperada amb sensibilitat. • Context: vista a la Mostra de Cinema Mexicà als Maldà (curadoria d’Américo Voltio). El diari rojo (Juan Carlos Olaya) • Rescat d’una peça de cinema de guerrilla (37 anys) amb solucions creatives, ironia i atreviment formal. • Crida a cercar perles amagades en circuits alternatius. Dossier: Cinema transcendental a la cripta del Pi Marc i criteris • Cicle a la Basílica de Santa Maria del Pi: espai d’acollida, obert i actiu culturalment. • Inspirat en el clàssic de Paul Schrader, De l’estil transcendental en el cinema (Ozu, Dreyer, Bresson). Conceptes clau • Disparitat: desunió entre l’ésser humà i el seu entorn que desemboca en acció decisiva. • Èstasi: la imatge/posada en escena que no resol la disparitat sinó que la transcendeix, elevant l’experiència. "You send me… tu em fas transcendir" Autors i ressonàncies • Dreyer i Bergman: filiació estètica i espiritual (Dies Irae com a preludi del silenci de Déu bergmanià). • Ordet anticipa el Crist de Pasolini (semblança fins i tot física amb l’intèrpret d’El evangeli según Mateo). • Decisions de programació en context cristià: es privilegia Dreyer/Bresson/Rossellini; s’explica l’encaix delicat d’Ozu (oriental/zen) i Bergman (silenci de Déu) segons el lloc. Pel·lícules projectades • Rossellini: Francesco, giullare di Dio; Roma, città aperta; Europa ’51 (una de les pel·lícules més cristianes filmades). • Pasolini: L’evangeli segons Mateu. • Dreyer: Dies Irae; La passió de Joana d’Arc. • Bresson: El diari d’un capellà rural; Au hasard Balthazar; L’Argent. Missatge final • Revaloritzar el cinema dels marges (per economia o per risc artístic) i mantenir viva la curiositat. Conclusions express • Moments àlgids: dossier Schrader/Dreyer/Bresson/Rossellini, homenatge a Doris Day, i descobertes com Sueño en otra lengua. • Crítiques amb caràcter: recomanació forta de Los hermanos Sisters; prevencions amb Necesitamos tu voto, L’última follia i Antes de la quema; matisos a Blaze.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 7/5/2019 — Del BCN Film Fest a la Palma de Cervelló: premis, recomanacions i el renaixement d’un cinema de poble

    Panorama general Programa amb dues meitats complementàries: una crònica crítica i apassionada del BCN Film Fest (Verdi) amb premis, recomanacions i decepcions, i la presentació d’un projecte local que retorna el cinema en pantalla gran a la Palma de Cervelló. "El festival d’aquest any té un notable assegurat" BCN Film Fest: el millor, el pitjor i el que ve Direcció, balanç i premis principals • La nova direcció de la Conxita Casanovas rep valoració molt positiva: programació variada i d’alt nivell. • Premis destacats: • Crítica oficial: Soledad (Agustina Macri) – drama d’arrel històrica sobre cèl·lules anarquistes als 70. • Premi de l’ASEC (jurat amb Pep Armangol): La vida sense la Sara Amat (Laura Jou) – òpera prima catalana amb fotografia de Griselda Jordana i gran direcció d’actors joves; adaptació de la novel·la de Pep Puig. • Menció especial: La mirada d’Orson Welles (Mark Cousins) – doc imprescindible per cinèfils. Inauguració i cloenda • Obertura: Litus (Dani de la Orden) – comèdia agredolça, “val la pena”. • Cloenda: The Ballad of Buster Scruggs (Coen) – sis peces de western; moments “extraordinaris”. Distribució via Netflix. Secció oficial: recomanacions i avisos • Altament recomanada: Peterloo (Mike Leigh) – cinema històric rigorós, sense concessions. Paral·lelismes amb l’actualitat: "Parla de repressió... la repressió sempre és igual" • Docs essencials: • La mirada d’Orson Welles – dibuixos inèdits que il·luminen el seu procés creatiu. • Varda par Agnès – autobiografia filmada de Varda, emotiva i lúcida. • Klimt & Schiele: Eros & Psyche – entusiasme unànime: “per veure-la deu vegades”. • Cinema d’autor i local: • Buñuel en el laberinto de las tortugas (Salvador Simó) – combinació d’animació i arxiu sobre el rodatge de Las Hurdes; reivindicació de Ramon Acín i anècdotes històriques delicioses. • Nacido Rey (Agustí Villaronga) – fresc històric luxós, fotografia de Josep M. Civit i contrapunt a Lawrence d’Aràbia; duel d’idees entre Philby i Lawrence. • Staff Only (Neus Ballús) – segon film que confirma talent; Helena Andrada, revelació; to semidocumental al Senegal. • D’altres destacats: • The Happy Prince (Rupert Everett) – fusió gairebé mimètica actor/personatge. • Rojo (Benjamín Naishtat) – atmosfera opressiva pre-dictadura argentina; dura però amb interès. • Vitoria, 3 de marzo (Víctor Cabaco) – reconstrucció oportuna i digna. • Irregulars o fallides (segons el debat): • The White Crow (Ralph Fiennes) – biopic de Nureyev centrat en la fase menys interessant. • El secreto de las abejas – bons moments “entomològics”, però incoherències dramàtiques. • Hotel Mumbai – arrenca bé i deriva a pastitx de tons. • La hija de alguien – esforç d’Aina Clotet desaprofitat. • Entreteniment efectiu: • L’extraordinari viatge del fakir – comèdia “sentir-se bé”; títol local amb “Ikea” discutible; efectista però funciona. Mirant endavant • Avanç: sessió temàtica Netflix pròxima setmana. Deures: Fyre (doc, Netflix). La Palma de Cervelló recupera el cinema: projecte, model i comunitat L’espai i l’equip • Seu: Teatre de l’Aliança Palmarenca – històricament ja havia fet cinema. • Inversió clau: projector digital professional/semiprofessional per usos culturals diversos. • Organització: Comissió de 12 persones (cinèfils, tècnics, AMPA, Ajuntament) i molta il·lusió. Programació i hàbits • Adults: 3r divendres de cada mes, 22:00 – rutina fixa i evitant coincidències amb el Barça. • Familiar: 4t diumenge de mes, 17:00-17:30 – horari consensuat amb AMPA. • Capacitat: 210-220 butaques amb bona visibilitat. Experiència de sala molt cuidada. "No senties ni respirar" (sobre una sessió de Bohemian Rhapsody amb 200 assistents) • Planificació: calendari a 2-3 mesos vista i tràiler de l’esdeveniment següent a cada sessió. Públic, teixit i promoció • Audiències: 160-200 assistents en èxits; públic també de Corbera, Sabadell, Molins, Sant Just. • Promoció: Ajuntament assumeix publicitat (TV local, cartelleria); difusió a xarxes (Facebook, WhatsApp, web) i sinergies comercials (punts/tiquets canviables per entrades). • Model d’entrades: paga tothom (descomptes per socis de la societat); possible constitució d’entitat pròpia en el futur. Dimensió cultural i complicitats • Exposicions i cessions: • Francesc Boix: expo de fotografies (juliol) i projecció d’El fotógrafo de Mauthausen. • Filmoteca de Catalunya: cessió de fons fotogràfic de directors per tardor. • Fòrums i convidats: obertura a directors catalans i crítiques-col·loqui; proposta de Camins de glòria (Kubrick) amb fòrum. • Memòria del cinema català: record i divulgació de Fructuós Gelabert (pioner), de qui es lamenta la pèrdua d’obres. "El cinema, sent l’espectacle més barat, és una oportunitat que s’ha de produir a tots els pobles" Proper programa • Sessió especial: Netflix. Visionat recomanat: Fyre (doc). Idees clau • BCN Film Fest molt sòlid; imprescindibles: Peterloo, Varda par Agnès, La mirada d’Orson Welles, Klimt & Schiele; forta recomanació local: Staff Only i Buñuel en el laberinto... • Renaixement del cinema de poble: calendari estable, experiència de sala, xarxa comunitària i ambició cultural.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 30/4/2019 — BCN Film Fest, Endgame i Fyre; 'Mujer de la montaña', 'Conociendo Astrid' i taller d'escriptura amb Pilar Carseller

    Panorama de l’episodi • Programa dedicat a cinema i literatura amb Pilar Carseller com a convidada, enllaçant el relat cinematogràfic amb l’escriptura narrativa. • Debat sobre el BCN Film Fest, l’impacte de Avengers: Endgame, el documental Fyre (Netflix) i les crítiques de Mujer de la montaña i Conociendo Astrid. • "Masterclass" de Carseller sobre ficció, estructura narrativa (tres actes, trama vs història) i la seva novel·la La llibreta blava. Barcelona Film Fest (BCN Film Fest) Ambient i eslògan • Sensació de “saturació de cinema” a Gràcia i molt bon nivell aquest any. • Discussió de l’eslògan: > "on la pel·lícula pot ser tan bona com el llibre"; anècdota de Carlos Pumares replicant "mentira" abans de cada projecció. Recomanacions i presències • Cinema català: Litus (Dani de la Orden), Nacido Rey (Agustí Villaronga), Buñuel en el laberinto de las tortugas (Salvador Simó), Staff Only (Neus Ballús). • Cinema espanyol: Vitoria, 3 de marzo (Víctor Cabaco) — film polític amb material d’arxiu i àudios policials. • Internacionals: Peterloo (Mike Leigh) i Mid90s (Jonah Hill). • Documentals: The Eyes of Orson Welles (Mark Cousins) i Varda par Agnès. • Tancament del festival: The Ballad of Buster Scruggs (Germans Coen). Blockbusters i plataformes Avengers: Endgame (sense espòilers) • Final de cicle després de 22 pel·lícules: un “bon final” i una peça per als fans (en el bon sentit). • Ritme sostingut malgrat les 3 hores de durada. • Debat sobre el futur del consum: Disney+ i la possible separació entre grans esdeveniments en sala i títols de personatge per a consum domèstic. Documental: Fyre (Netflix) • Crònica del festival fallit i l’ecosistema d’influencers i promeses inflades. • Valor documental: imatges internes (making-of 24/7) que mostren el caos en temps real. • Tònic: angoixant però fascinant, amb moments gairebé còmics per l’absurd; retrat del carisma seductor del promotor i de com s’ignoren els senyals d’alarma. Crítiques Mujer de la montaña (Woman at War) • Protagonista: dona d’uns 50 anys, directora de cor, que esdevé activista contra la contaminació industrial (sabotatge meticulosament planificat). • To i forma: barreja d’aventura de fugitiu amb tendresa íntima (procés d’adopció), i un enginyós ús de músics en escena com a element de distanciament brechtià. • Temes clau: cultura vs negocis, ètica de l’activisme, doble identitat (bessona pacifista) i recursos visuals ingeniosos en les fugides. Conociendo Astrid • Biopic sobre la joventut d’Astrid Lindgren (autora de Pippi Calcesllargues): de l’entorn rural dur dels anys 20 a l’emancipació a Estocolm. • Eixos: maternitat en solitari en context luterà estricte, creixement personal, i el progrés dels drets de les dones. • Tractament: delicat, sense melodrama, emotiu quan cal i històricament il·luminador. Taller d’escriptura amb Pilar Carseller Ficció com a experiència emocional • Narrar és seduir lector/espectador: oferir-li un viatge emocional i de coneixement, no només informació. • Cada escena ha de contenir acció i petit clímax, fent avançar personatges i conflicte. Estructura: trama vs història, tres actes • Diferència entre història (el que passa) i trama (com ho servim). • Model bàsic de tres actes amb punts de gir i clímax per acte; el cinema sol condensar en ~120 pàgines/minuts. Didàctica de l’escriptura • A l’aula, cal passar de “fer redaccions” a escriure de veritat: planificar intencions, ordenar idees, reescriure i compartir processos. • Resultat: alumnes publicant els seus “llibres” a classe, amb l’orgull d’haver creat una narrativa llegible. La llibreta blava (novel·la de Carseller) • Història de maduració (3–20 anys) d’una noia en context rural aragonès previ a la Guerra Civil; trajecte cap a Barcelona i la dificultat de fer-se gran. • Inspiració real (testimoni de la mare), ficcionada amb recursos literaris. • Recursos narratius: - Preàmbul amb “narrador càmera” (descripció pura, gairebé cinematogràfica). - Estructura en tres parts (preàmbul, nucli, epíleg) i gir final enginyós (sense espòiler). • Idea-força sobre alfabetització: "Quan aprenguis a llegir, seràs lliure per sempre" — Frederick Douglass Tancament • Properes setmanes: més visionats del BCN Film Fest i seguiment de recomanacions (p. ex. Fyre a Netflix).