Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

217-228 de 476

  • Cinema sense condicions del 15/1/2019 — Under the Silver Lake i Yuli, amb visita a l’Institut Lumière: debats, preestrenes (Border, Roma) i animació (Your Name, El Congreso)

    Resum general Punts clau • Debat intens sobre Under the Silver Lake: visions oposades entre qui la troba hipnòtica, oberta i lúcida i qui la veu confusa, reiterativa i pretensiosa. • Yuli (Icíar Bollaín) rep una valoració positiva per la fotografia, la música d’Alberto Iglesias i la direcció de nens, amb matisos sobre la seva profunditat dramàtica. • Bloc de preestrenes i cartellera: comentaris crítics sobre Border (Gräns), discrepàncies amb Roma, i una comèdia espanyola inqualificable. • Filmoteca: recomanació del cicle Isaki Lacuesta i dels curts a la plataforma de Termita Films (La matança del porc). • Animació: crítica dura a Your Name (excessos i reiteració) i gran recomanació de El Congreso (Ari Folman), peça clau per reflexionar sobre identitat, avatars i la mercantilització de l’art. • Visita a l’Institut Lumière (Lió): crònica apassionada d’una “Disneylàndia per cinèfils”, amb la casa d’Antoine Lumière, el mur dels cineastes, el Festival Lumière, i un recorregut per invencions que van anticipar el cinema en color (autochrome), el 75 mm i el 3D. Debat de crítiques i estrenes El caso Murer (119–292) • Tema d’injustícia històrica i context polític suggeridor, però el film es percep feixuc, poc fluid i amb estructura que no rutlla. Under the Silver Lake (297–948; 1221–1310) • Defensors: celebració del joc conspiranoic pop, sàtira dels mites i codis de la cultura popular i el seu poder manipulador. • Detractors: film adolescent, confús, indulgent, deute superficial amb Lynch, excés d’idees que no quallen. • Moments destacats: la seqüència del pianista és qualificada de “antològica” per alguns. "Hi ha un joc del poder i que som tots uns titelles" "És un film amb pretensions... però és pràcticament impossible entendre res" Atardecer i El hijo de Saúl (949–1219) • Comparativa sobre posicionament del personatge, quadre tancat i força del context històric. • Es destaca a László Nemes per invenció formal i immersió; sobre Atardecer, divisió entre qui la troba plom i qui en subratlla la metàfora de la fi de l’Imperi austrohongarès. Yuli (Icíar Bollaín) (1471–1816) • Retrat biogràfic de Carlos Acosta amb fotografia preciosa (Álex Catalán) i música formidable (Alberto Iglesias). • Direcció de nens molt solvent; narrativa clara i estètica cuidada. Matisos: no és una pel·lícula "especialment profunda", però emociona i funciona. Preestrenes, Border i Roma (1821–1945) • Border (Gräns): sorpresa que fos l’enviada sueca als Òscar; pèrdua de gràcia en l’execució. • Roma: discussió clàssica entre l’admiració per la posada en escena i la percepció d’avorriment més enllà del blanc i negre excel·lent. • Comèdia espanyola: “absolutament inqualificable”; crítica a un model de comèdia televisiva. Filmoteca i Termita Films (1950–2075) • Recomanat el cicle Isaki Lacuesta a la Filmoteca i l’accés als curts a la web de Termita Films. • Es destaca La matança del porc (Super 8 manipulat, veu en off crítica, ecos del 15M). Animació: Your Name i El Congreso (2083–2511) • Your Name (Makoto Shinkai): elogi al plantejament inicial, però retret a la reiteració i a la deriva melodramàtica. • El Congreso (Ari Folman): distopia sobre avatars, drets d’imatge i decadència de Hollywood; gran peça per pensar el jo, la substitució i la virtualització (Lem, Holy Motors, Ready Player One). "Vull el teu art... per fer-ne negoci; tu, com a persona, ja no m’interesses" Visita a l’Institut Lumière (Lió) El lloc i el projecte • Definició com a “Disneylàndia per cinèfils” (fundat el 1982), amb museu a la casa d’Antoine Lumière i àngar històric conservat gràcies al col·leccionista Paul Génard. Invencions i pedagogia • Recorragut pedagògic des de la cambra fosca (Leonardo) fins al cinematògraf. • Els Lumière van anticipar: autochrome (color amb pols de patata), fotografia estereoscòpica (3D), 75 mm, i un sistema que filmava, revelava i projectava. • Exposició clara de plaques, càmeres i formats; comparativa amb el Museu del Cinema de Girona. Mur dels cineastes i Festival Lumière • Mur amb fotografies i plaques de grans cineastes; peregrinatge de noms com Mankiewicz. • Festival Lumière (des de 2009, a l’octubre): programació de més de 200 clàssics restaurats i homenatges (p. ex. Jane Fonda). Sales i accés • Gran sala a l’Àngar i tres sales d’art i assaig al centre de Lió; centre de documentació i biblioteca (accés restringit). Agenda i recomanacions • TV3: Petitet (Carles Bosch), a les 21:45. • Proper programa: Fernando Casal parlarà de Miquel Porter i història del cinema.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 8/1/2019 — Morricone s’acomiada i el millor de 2018: Shoplifters, Cold War, Roma, documentals, terror i sèries

    Obertura Ennio Morricone centra el preludi: els conductors descobreixen en directe la seva retirada. Recorden la seva prodigiosa trajectòria (més de 500 partitures, nascut el 1928) i guardons recents com l’Òscar per a "The Hateful Eight". "Qui vulgui saber qui era Maria Callas ha d’acudir per força a aquesta pel·lícula." El format del programa Objectiu del dia: repàs col·lectiu de les millors pel·lícules vistes el 2018, recomanacions i alguns descarts. Tòtems de l’any, sorpreses independents, documentals imprescindibles, terror innovador, i un tram final sobre sèries i estrenes en cartellera. Internacionals destacades Família, memòria i supervivència Shoplifters (Un asunto de familia) — Kore-eda: una família atípica que qüestiona els lligams convencionals i la frontera entre necessitat i delicte. Actuacions de primer nivell. El ángel (Luis Ortega) — retrat amb carisma d’un jove delinqüent a l’Argentina; estil i magnetisme. La noche de 12 años — duresa de la repressió a l’Uruguai: reclusió, aïllament i resistència de Mujica i companys durant 12 anys. Europa (I): amor i història Cold War (Pawlikowski): gran història d’amor en B/N, travessada per opressió i exili en la Polònia comunista. Imatges bellíssimes i to dur. Kore-eda, univers familiar: refinament sense lacrimogènia i mirada humanista. El viaje de Nisha: xoc entre tradició pakistanesa i llibertat occidental en la segona generació migrada; moments pare-filla colpidors. EUA i documentals Three Billboards Outside Ebbing, Missouri — humor negre i ràbia social. Wonder Wheel (Woody Allen) — melodrama visualment ric. Captain Fantastic — debat sobre educació i estil de vida alternatiu. First Reformed (Schrader) — ambició teològica-ecologista, no del tot rodona però recomanable. Documentals: • Maria by Callas — material d’arxiu primorós, retrat definitiu. • Visages, Villages (Varda & JR) — road-doc tendre i juganer. Cinema d’autor: lírica i marges Lazzaro felice — faula poètica amb ressons de Pasolini; crítica al capitalisme amb interpretacions magnífiques. The Rider (Chloé Zhao) — Amèrica profunda, identitat i cos trencat; comunitats confinades amb sortides difícils. Eco temàtic: Trote (Gz.) contraposa domini del cavall i submissió social de la dona. Adaptacions i docs: • On Chesil Beach — delicada sobre el desig i la repressió. • Comandante Arian (Alba Sotorra) — immersiu i valent sobre la lluita kurda. Risc, gènere i innovació Provocació d’autor: La casa de Jack (von Trier) i Climax (Gaspar Noé) — experiències radicals; la segona, lisèrgica i desaconsellable a públic aprensiu. Terror 2018: Hereditary i Ghostland — reescriptura del gènere amb imaginari poderós. Superherois: • Avengers: Infinity War — clímax serial d’una dècada de univers compartit. • Spider-Man: Into the Spider-Verse — animació revolucionària, estil híbrid que obre un nou llenguatge visual. Under the Silver Lake — neo-noir pop ple d’homenatges, capes i enigmes; densa i fascinant. Internacionals (II) Roma (Cuarón) — memòria íntima a Mèxic; ruta dual mare-cuidadora; Netflix i sales coexistint. BlacKkKlansman (Spike Lee) — denúncia racial amb cops de realitat al final que connecten amb l’actualitat. També: Burning (Lee Chang-dong) i Three Faces (Panahi) — recomanades. Europees: França i Rússia França: • Cosas de la edad (Guillaume Canet) — comèdia autoconscient. • Numéro Une (Tonie Marshall) — drama corporatiu i feminista. • Place publique (Agnès Jaoui) — sàtira de costums parisenca. Rússia: Loveless (Sin amor) — per alguns, la pel·lícula de l’any: rigor i desesperança d’un país en guerra freda emocional. UK: The Party (Sally Potter) — peça d’orfebreria: guió esmolat i final sorprenent. Espanyoles i catalanes Comandante Arian (Sotorra), Petra (Rosales). El silencio de otros — documental imprescindible: memòria, fosses i dignitat; projeccions amb aplaudiments finals. Entre dos aguas (Isaki Lacuesta) — continuïtat vital amb força documental. Les distàncies — amistat, distàncies emocionals i mirada generacional; gran Alexandra Jiménez. També: La enfermedad del domingo, Sin rodeos (caricatura sociològica del 2018), Sin miedo (Zulian) — cinema polític sobre Guatemala, malauradament invisible als circuits. Problema recurrent: excés d’estrenes i poca vida en cartellera per a títols independents. Sèries i plataformes Sabrina (relectura fosca del mite noranter) com a nova proposta; reconeixements tardans a The Americans. Debat sobre la fragmentació de continguts i l’arribada de Disney+: risc de monopoli i exclusivitats d’IP (Marvel, Star Wars) que dispersen l’audiència. Cartellera i cloenda Estrena: Destroyer (Karyn Kusama) — thriller circular amb Nicole Kidman en tour de force; proposta irregular i excessiva per alguns. Referència creuada amb Ben Is Back (Julia Roberts) pel tema addiccions/família. Tancament: recomanació de recuperar aquestes obres en sales de reposició i plataformes. Idees clau 2018, any de gran diversitat: del cinema d’autor líric a l’animació més trencadora. Documentals com a espai de memòria i pedagogia cívica (Maria Callas, El silencio de otros). Gènere en renovació: terror i superherois ofereixen riscos i troballes formals. Mercat tensionat: massa estrenes, poca vida en cartell i streaming cada cop més segmentat.

  • Cinema sense condicions del 18/12/2018 — Juli (Carlos Acosta) amb Laia Colet: rodatge a Cuba, so i color; recomanació top d’“Un assumpte de família” (Kore‑eda) i decepció amb “Silvio y los otros” (Sorrentino); també “Miriam miente”

    Resum general En aquest episodi de Cinema sense condicions, amb la presència de la directora d’art Laia Colet, l’equip comenta estrenes i petites joies, i dedica la segona meitat a desentranyar el procés creatiu i de producció de “Juli” (biopic de Carlos Acosta dirigit per Icíar Bollaín). • Recomanació forta: “Un assumpte de família” (Hirokazu Kore‑eda). • Desaconsellada: “Silvio y los otros” (Paolo Sorrentino). • Descoberta: “Miriam miente” (Rep. Dominicana). • Focus: making‑of de “Juli”: rodatge a l’Havana, prioritats de so, paleta de color, càsting, VFX, context polític i logística a Cuba. Crítiques i recomanacions de la setmana “Silvio y los otros” (Paolo Sorrentino) — No recomanada • Estructura malmesa per la versió internacional que fusiona “Loro 1” i “Loro 2” en una peça de 150’ (quedarien 54’ fora), amb salts de guió i poca coherència. • Manca de contrast i d’anàlisi: el film queda tancat en la bombolla Berlusconi, sense context ni contrapunt. • Tò i posada en escena: arrencada tipus “calendari Pirelli” i un excés de música “enganxosa” que intenta fer-la més digerible. • Recepció a taula: avorrida i repetitiva; la crítica al berlusconisme no hi arriba. “És avorridíssima… i la música és horrorosa: si tens un enemic, li regales el CD.” “Un assumpte de família” (Hirokazu Kore‑eda) — Recomanadíssima • Palma d’Or a Canes. Joia magistral que combina tendresa i pertorbació amb naturalitat. • Millor d’arribar‑hi amb poca informació: comença d’una manera i s’obre a gir(s) subtil(s) que reconfiguren el sentit. • Temes clau: família i supervivència en la societat actual; punts de contacte universals més enllà de la cultural japonesa. • Interpretacions excel·lents i direcció humanista del mestre Kore‑eda. “Una cinta que pot robar el cor tant als amants del cine d’autor com als espectadors més convencionals.” “Miriam miente” (Natália Cabral i Oriol Estrada) — Joia petita • Retrat adolescent a la Rep. Dominicana, centrat en una noia mulata que prepara la festa dels 15 i s’enfronta a classisme/colorisme i expectatives socials. • Direcció senzilla i clara, càmera discreta, i mirada fina sobre amistat, identitat i pressions de “blanquejament” simbòlic. • Producció amb connexió catalana i context d’una indústria dominicana en creixement per incentius fiscals. Entrevista a Laia Colet (directora d’art de “Juli”) L’escenari clau: l’ISA (Universitat d’Arts de l’Havana) com a metàfora • Complex nascut de la Revolució en un antic camp de golf; projectes inacabats (teatre, música, dansa) convertits en ruïnes plenes de sentit. • Espais oberts, sense portes ni parets, pensats com a alegoria de l’aire nou revolucionari; avui, metàfora d’una utopia interrompuda. • Carlos Acosta fa anys que vol restaurar l’espai per a una escola de dansa (amb suport Foster; pendents d’acords amb el govern). D’origen a pantalla: del llibre a la pel·lícula • Carlos Acosta escriu “Sin mirar atrás”; la BBC s’hi interessa, el guió passa a Paul Laverty i la producció a Morena Films. • Biografia contrària a “Billy Elliot”: un pare que l’obliga a ballar fins que ell descobreix la vocació i vola cap a l’èxit internacional. Rodar a Cuba: localitzacions i l’impacte d’Irma • Rodatge majoritari a l’Havana i barris populars; logística dura i materials escassos. • Huracà Irma en plena preproducció: equip atrapat sense llum/aigua; la ciutat es refà amb una resiliència comunitària admirable. “L’endemà de la inundació, la gent ja jugava a dòmino amb l’aigua als turmells.” So per sobre de l’estètica: una decisió d’autoria • Icíar Bollaín és directora d’actors i prioritza el so directe: evitar doblatge (amb no‑actors) i escollir localitzacions “nete” sonorament. • Renúncia a la preciosa Escola Nacional de Dansa per soroll de trànsit; es transforma una casa en escola real (amb tarima de fusta construïda a pols, fusta difícil d’aconseguir post‑huracà). • El públic destaca el so: microdettall de passos i moviments que amplifica la intimitat del personatge. Color i espais: orientar l’espectador • Contrastos entre exteriors lluminosos i un espai d’assaig negre (pintat), gairebé una cova, per marcar l’actualitat i ubicar els salts temporals i coreogràfics. Coreografies, arxiu i càsting del nen • El moment icònic de “Romeu” s’integra via imatges d’arxiu (Lausana) justificades en un televisor. • Càsting del nen: es prioritza veritat emocional per sobre de la tècnica; per a passos exigents, s’utilitzen dobles i trucatge digital de canvi de cara en plans concrets. • Breakdance: combinació de aprenentatge intens i doblatge puntual amb recursos de posada en escena (gorra baixada). Carlos Acosta: implicació i actuació • Sorprenentment, poca implicació creativa prèvia (agenda plena); les coreografies les signa Maria Rovira. • A l’última setmana entra com a actor; temors inicials, però un resultat sòlid, amb nominació al Goya (Actor revelació). • La companyia d’Acosta protagonitza el tram coral final: nivell tècnic altíssim i cultura de dansa molt arrelada a Cuba. Format i rodatge de dansa • Composició d’imatge que ressalta el porte d’Acosta. • Ús de Steadicam per “ballar amb la càmera”: plans seqüència que s’acosten a braços i cames sense perdre el moviment; repeticions limitades per fatiga dels ballarins; estudi previ de coreografies (assaigs gravats amb mòbil) per dissenyar trajectòries. Subtext polític i recepció a Cuba • A Cuba, la pel·lícula ressona com a verbalització de tabús: “La pel·lícula verbalitza coses que els cubans no poden verbalitzar.” • Diàlegs crítics sobre turisme sexual i espais restringits per a locals (hotels/oci): rodatge amb prudència i oïdes “oficials” a prop; alguns escenaris reubicats. • Coproducció amb equip local clau per permisos i resolució d’imprevistos (“sense cubans, no s’hauria pogut fer”). Equip i tancament • Taula: Pol Diggler, Carme Nabot, Joan Sardà, Pep Armengol, i la convidada Laia Colet. • Crida a veure “Juli” la primera setmana per garantir continuïtat en cartell. • Comiat i bones festes.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 11/12/2018 — Netflix, terror i 'Roma'; 'El rei' i 'Trote'; i 80 anys de les Brigades Internacionals amb Eduard Amorú

    Resum general Programa en dues parts. A la primera, l’equip comenta estrenes i visionats recents amb especial atenció a Netflix, el terror contemporani i títols com Apostle, Cam, El rei, Trote i Roma. A la segona, conversa extensa amb Eduard Amorú sobre el 80è aniversari del comiat de les Brigades Internacionals, la seva memòria, els actes commemoratius i el ressorgiment del feixisme a escala global. Primera part: Crítiques i debat • Tendència Netflix i sales: Estrena limitada de Roma als Verdi per poder optar als Òscar i posterior exclusivitat a plataforma; estratègia percebuda com a jugada comercial que, tanmateix, acosta cinema d’autor al gran públic. • Apostle (Gareth Evans, 2018): Terror d’atmosfera amb subtext ecologista —la natura com a “monstre” que contraataca—; interessant per la metàfora, irregular com a peça de gènere. Ecos d’El hombre de mimbre. • Cam (2018): Òpera prima fresca que innova el terror a partir del món de les webcam performers. Ritme àgil, gran escena d’obertura i tensió sostinguda. Recomanació destacada. • Per què agrada tant el terror?: Debat sobre la transgressió i el trencament d’arquetips en un gènere molt explotat; subgèneres (gore, psicològic) i recepcions generacionals (cas Hereditary). • El rei (Alberto San Juan): Cinema polític basat en una obra teatral (San Juan, Guillermo “Willy” Toledo, Luis Bermejo). Interpretacions camaleòniques donant vida a figures com Juan Carlos I, Franco, Suárez o Felipe González. Projeccions escasses però plenes; aplaudiments finals. Film sòbrio, centrat en el poder de l’actor i la memòria incòmoda. • Trote (Xacio Baño): Drama rural gallec durant la Rapa das Bestas. Metàfora del patriarcat asfixiant, estilisme marcat (plans seqüència, seguiment, punts de fuga) i influència bressoniana. Interessant proposta d’autor, potser exigent per al gran públic. • Roma (Alfonso Cuarón): Blanc i negre, memòria íntima al Mèxic de 1970. Cinema pur i bellíssim segons la crítica; història senzilla explicada amb una forma excepcional que emociona progressivament. Film d’autor amb forta mirada femenina i ressò global (Lleó d’Or a Venècia). • BlacKkKlansman (Spike Lee): Thriller polític sobre infiltració al KKK als 70, amb colofó d’imatges de Charlottesville (2017). Detall colpidor: una bandera de la Brigada Lincoln al carrer, pont simbòlic entre antifeixismes d’ahir i d’avui. Segona part: Brigades Internacionals amb Eduard Amorú • Context i actes del 80è aniversari: De la desfilada del 28/10/1938 a Barcelona al programa d’activitats (cursa a Montjuïc, jornades acadèmiques, recorregut memorial, concert-homenatge i obra de teatre Una nova primavera). • Passionària i el comiat: La força del discurs de Dolores Ibárruri i el compromís moral amb els voluntaris de 52 països. «Quan la República hagi vençut i el país estigui en pau, torneu: sereu rebuts amb els braços oberts, amb la nacionalitat que us haureu guanyat.» • Les Brigades al cinema: De For Whom the Bell Tolls, Confidential Agent i The Way We Were a Tierra y libertad i documentals com Hollywood contra Franco. El cinema com a memòria viva. • Guerra d’Espanya, no ‘civil’: Insistència en la dimensió internacional del conflicte (ajut alemany i italià a Franco; pont aeri decisiu). Record del massacre de Yagüe a Badajoz. • Avui: Alerta pel ressorgiment feixista (Europa, EUA, Brasil). Casos de revisionisme i retirada de monuments a Polònia; memòries controvertides a Eslovènia. La necessitat d’una memòria activa. • Memòria i xarxa internacional: Entre 43.000–46.000 voluntaris; 9.000–10.000 morts aproximats. El cas del desaparegut Merriman. Xarxa global d’associacions (destaca ALBA als EUA) i descobriments com la peça filmada de Cartier‑Bresson. • Record personal i símbols: L’impacte del 1996 i la idea d’una avioneta llençant un poema de Miguel Hernández (irrealitzable avui per seguretat). Vivència de la Caputxinada i crida final a la responsabilitat cívica. Idees clau • Netflix consolida una estratègia híbrida sales/plataforma que reobre el debat sobre distribució i premis. • El terror contemporani guanya pes quan innova i aporta subtext social. • El rei i Roma exemplifiquen, des de registres diferents, una memòria audiovisual potent (política i íntima). • La memòria de les Brigades és present i operativa: actes, recerca, cinema i pedagogia per contrarestar el revisionisme i els extremismes emergents.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 4/12/2018 — De Tres cares a La noche de 12 años i Mandy: crítiques, Bohemian Rhapsody i l’auge del documental als cinemes

    Resum general Programa dividit en dues parts: en la primera, l’equip comenta diverses estrenes i recomanacions; en la segona, amb el convidat Pepe Méndez, es debat l’auge sense precedents del cinema documental a sales i festivals, amb una mirada històrica i crítica sobre la seva relació amb la veritat i la manipulació. Crítiques i recomanacions Tres cares (Jafar Panahi) • Road movie intimista que arrenca amb una trucada-viral sobre el suïcidi d’una jove frustrada per no poder ser actriu. • Panahi i l’actriu Behnaz Jafari s’interpreten a si mateixos; recorren l’Iran rural mostrant el xoc entre tradició conservadora i vocació artística femenina. • Destaca la posada en escena sobria i suggerent, l’ús de locals i el paisatge com a personatge; millor valorada que “Taxi Tehran”. Wiñaypacha (Guinyaypacha) – Perú • Raresa poderosa rodada a més de 5.000 m als Andes. 96 plans fixos en 90 minuts, textura pictòrica (referències a Ozu, Ford, Tarkovski i llum “a la Rembrandt”). • Minimalista i ètnica: una parella d’ancians espera el fill i lluita amb l’escassetat (fins i tot “s’acaben els llumins”). Rituals a la Pachamama i fulles de coca com a quotidianitat. • Cinema d’alta honestedat, no comercial però emocionalment contundent; recomanada per qui cerqui una experiència contemplativa. La noche de 12 años (Álvaro Brechner) • Drama carcerari sobre 3 tupamaros (entre ells José “Pepe” Mujica), sotmesos a 12 anys d’aïllament i tortures sota la dictadura uruguaiana. • El film evita el pamflet i se centra en la vivència humana: gana, deliri, somnis, humor i resistència. Interpretacions sòlides (Antonio de la Torre, Chino Darín, etc.). • L’únic però: excessiva durada (hauria estat rodona amb 90’). Tot i així, altament recomanable i de caràcter universal. "Como no pudimos matarles, vamos a volverlos locos." Mandy (Panos Cosmatos) • Venjança lisèrgica i ultrastilitzada amb Nicolas Cage. Estètica 80s, gore poètic, tocs de comèdia negra i música de Jóhann Jóhannsson. • Experiència psicotròpica i de culte instantani: polaritza (o fascina o extenua). Direcció premiada a Sitges. Bohemian Rhapsody i A la sombra de Kennedy • Bohemian Rhapsody: biopic autoritzat i emocional, de fórmula clàssica, pensat per al gran públic. • A la sombra de Kennedy (Rob Reiner): retrat de Lyndon B. Johnson fins a la Llei de Drets Civils; delimita el període i evita altres fronts (com Vietnam). Recordatori que els biopics són construccions a posteriori. Tema central: l’auge del documental als cinemes Panorama actual: festivals i cartellera • Explosió de festivals de documental (al voltant de 140 al món) i presència inèdita a sales de Barcelona (fins a 7 documentals simultanis en cartellera: El silencio de los otros, El misterio del Padre Pío, El mayor regalo, Maria by Callas, Monet: Pintant el jardí modern, Quinqui Stars, etc.). • Afluència real de públic (ex. In-Edit) i interès sostingut pels documentals musicals i biogràfics. Breu història del documental (claus) • Orígens: Lumière (reportatge), Méliès (ficció i muntatge), i després la gran revolució del muntatge soviètic (Kuleshov, Pudovkin, Vertov). • Postguerra: escola britànica; a Espanya, Basilio Martín Patino com a referent (Canciones para después de una guerra; Queridísimos verdugos). Per què ara? Factors del boom • Tecnologia accessible i equips petits que abaratixen costos i obren la porta a nous autors (també des d’escoles de cinema). • Públic amb ganes de realitat (passat i present), fascinació mitòmana per figures musicals i interès per històries locals/globals. • Plataformes i sèries documentals (Netflix: Making a Murderer; a Espanya: Muerte en León) que amplifiquen el gènere. Cas d’estudi: El silencio de los otros • Documental de denúncia, cuinat durant 6–7 anys, produït pels Almodóvar. Fotografia i muntatge refinats. • Obre amb una imatge icònica: una dona gran dipositant flors a l’“absència” on creu que jeu la mare, sota una carretera. • Reflexiona sobre la memòria històrica i la llei d’amnistia: perseverança de les víctimes davant la negació institucional. "La llei de l’oblit és antinatural." Veritat, manipulació i sèries documentals • El documental no és neutral per definició: el muntatge i el punt de vista re-signifiquen les imatges. Exemple: documentals de la Guerra Civil espanyola amb les mateixes imatges i lectures oposades. • Cita atribuïda a Lenin: el cinema com a art prioritària per al poder; també explotat per la propaganda (record de Hitler). • Confluència amb la ficció: auge de ficcions basades en fets reals i pseudo-documentals; els límits es difuminen. Idees clau • El programa recomana, sobretot, Tres cares, La noche de 12 años i, per als més agosarats, Mandy. • El documental viu una edat d’or a les sales i plataformes per una combinació de tecnologia, interès social i potència narrativa del real. • El punt de vista és el cor del documental: pot il·luminar o manipular; cal espectadors crítics.

  • Cinema sense condicions del 27/11/2018 — Òpera i cinema: homenatge a Bertolucci, "El silencio de otros", "Entre dos aguas" i el poder de la banda sonora (Kubrick, Coppola, Allen)

    Panorama general de l’episodi "El cinema és audiovisual: com a mínim 50% imatge i 50% so." — Àngela Gutiérrez Programa coral amb tres blocs principals: • Crítiques i estrenes de la setmana (amb un homenatge a Bernardo Bertolucci). • Reivindicació del documental "El silencio de otros" i prèvia d’"Entre dos aguas" d’Isaki Lacuesta. • Gran bloc temàtic sobre òpera i cinema a càrrec de la convidada Àngela Gutiérrez, amb exemples moderns i clàssics, i una interpretació en directe de Händel. Crítiques, homenatges i estrenes Crítica exprés: Superlópez • Valoració: negativa (paròdia mal resolta, guió reiteratiu, efectes poc enginyosos). • Comparatius: Pitjor resolta que "Anacleto: Agente Secreto"; lluny de comèdies populars ben afinades. Homenatge a Bernardo Bertolucci • Recordatori d’una filmografia clau: "Prima della rivoluzione", "Il conformista", "Novecento", "Ultimo tango a Parigi", "L’últim emperador", "La luna", "The Dreamers". • Col·laboracions: Pasolini i el director de fotografia Vittorio Storaro. • Apunts crítics: Etapa final més "irregular", però amb estil i mirada constants. • Defensa d’"Ultimo tango a Parigi" com a obra mestra pel domini de Brando i la direcció. Documental: "El silencio de otros" • Altament recomanable: premi del públic a la Berlinale; nominació als Premis del Cinema Europeu. • Direcció: Almudena Carracedo i Robert Bahar; producció dels germans Almodóvar. • Tema: la lluita de les víctimes del franquisme i l’efecte del Pacte de l’Oblit (1977). • Virtuts: muntatge extraordinari, fotografia poderosa i banda sonora excel·lent. • Exhibició: projecció molt limitada (una sola sala i franja). El públic aplaudeix al final. Prèvia: "Entre dos aguas" (Isaki Lacuesta) • Continuació de l’univers de "La leyenda del tiempo" (12 anys després dels germans Isra i Cheíto). • Temes: solitud, maduració i el retrat social extrapolable a l’Espanya actual. • Acredita el poema visual i la sensibilitat de Lacuesta; recorregut més enllà de sales comercials. • Actualitat: retrospectiva de Lacuesta al Centre Pompidou (tercer català viu amb mostra, després de Dalí i Tàpies). Altres visionats • "Another Day of Life" (animació + documental sobre Angola): recomanada; edició i disseny de so excel·lents. • "Overlord": inici bèl·lic potent, però el mix gènere (zombis/WWII) queda a mig camí; sense innovació. Bloc temàtic: Òpera i cinema (per Àngela Gutiérrez) Tesi • L’òpera i la música clàssica, usades amb sentit narratiu, aporten metallenguatge i subratllen sentit, to i informació. • Clau analítica: diferenciar música diegètica (sona dins l’escena) i extra-diegètica (música externa que comenta l’acció). Exemples contemporanis "Three Billboards Outside Ebbing, Missouri" — The Last Rose of Summer • Obre títols i retorna en una escena clau (incendi de la comissaria). • La cançó funciona com a metàfora de la solitud obstinada de la mare: l’“última rosa”. "Lazzaro felice" — ecos de Bellini (Casta Diva) i música d’església • L’harmonia belcantista impregna l’ambient; una caixa de música fa emergir el tema a nivell diegètic. • L’entrada a l’església i l’ofertori converteixen la música en personatge: Lazzaro “s’emporta” la música, símbol d’allò públic i compartit. "Antichrist" (Lars von Trier) — Händel, "Lascia ch’io pianga" • Obertura en B/N a càmera lenta: èxtasi dels amants i tragèdia paral·lela del fill. • El text de l’ària (desig de llibertat davant la "cruda sort") anticipa la culpa i el dol que estructura el film. Clàssics i mestres de la selecció musical Kubrick: • "The Shining": obertura amb ressons de rèquiem, presagi fúnebre. • "Barry Lyndon" (Sarabanda de Händel), "2001": ús modèlic de repertori clàssic amb funció estructural. Coppola: • "Apocalypse Now": "Cavalleria de les Valquíries" de Wagner com a arma psicològica i muntatge sonor icònic (helicòpter → ventilador). • "El Padrí III": "Cavalleria rusticana" integrant la lògica tràgica. • "The Cotton Club": muntatge altern coreografia/violència, tempo musical com a metrònom del relat. Scorsese i Woody Allen: • "Toro Salvaje": clàssica per elevar la tragèdia íntima. • "Match Point": "Una furtiva lagrima" a l’inici com a foreshadowing musical (crescendo dramàtic sota la retòrica de la “sort”). Altres punts: Buñuel (Tristán e Isolda), Amenábar (Nessun dorma), i avís sobre l’abús de "Tristan" en publicitat i cinema. Mètodes i casos d’estudi • Contraposició irònica: "Singin’ in the Rain" en "A Clockwork Orange" per tensar sentit. • Leone/Morricone: música composta prèviament i reproduïda al rodatge per coreografiar actors i càmera ("Érase una vez en América"). • Miles Davis: jazz enregistrat en sessions sobre projecció ("Ascenseur pour l’échafaud"). • John Williams: presència d’instrumentistes al set (Star Wars) per activar l’acting i ajustar leitmotivs. Cloenda musical • Àngela interpreta en directe "Lascia ch’io pianga" (Händel). • Tancament del programa i anuncis: proper convidat, Pepe Méndez. Punts clau • El poder del so: quan música i imatge divergeixen o convergeixen amb intenció, el sentit s’expandeix. • Òpera com a narració: no només acompanya; pot ser personatge, metàfora o ironia dramàtica. • Memòria i justícia: "El silencio de otros" destaca per la seva forma i la seva urgència cívica. • Isaki Lacuesta: cinema-poesia amb arrel social i reconeixement internacional.

  • Cinema sense condicions del 20/11/2018 — El Ángel, Tres Cares i terror de Molins; Sergi Casamitjana (ESCAC): beques, plataformes i futur del cinema

    Debats de crítica El Ángel (Luis Ortega) • Opinions dividides: alguns tertulians la troben hipnòtica i amoral; d’altres, narrativament pobra en comparació amb Relatos salvajes. • El personatge: es debat si la seva banalitat del mal és buida o, justament, el que la fa inquietant i atractiva. • Comparacions: Relatos salvajes (Szifrón) es destaca per episodis sorprenents i un crescendo impecable, especialment el duel de cotxes i l’episodi amb Darín. • Interpretacions i tècnica: el Chino Darín i el trio de pares criminals destaquen; elogis a la fotografia, muntatge i ritme; un robatori filmat amb delicadesa i tensió. Tres Cares (Jafar Panahi) Context • Panahi, emblema de la Nova Onada iraniana, roda clandestinament malgrat una inhabilitació de 20 anys i antecedents de detencions i censura. • Recorregut vital i reconeixements: Lleó d’Or (El cercle), Os d’Or (Taxi), absència simbòlica a Cannes 2010 amb la cadira buida. La pel·lícula i recepció • Premissa: una actriu rep un vídeo d’una noia d’un poble conservador i, amb Panahi, viatgen per comprovar si és real o manipulació. • Valoracions: film precís, líric i lliure; per alguns, el millor Panahi recent; superior a Taxi. Estrena: divendres. • Virtuts: ús extraordinari del paisatge de muntanya, ritme de road movie, gran interpretació de la protagonista i posada en escena que suggereix molt amb silencis i rostres. Rodar en clandestinitat s’ha convertit en un acte de resistència creativa Recomanacions del Festival de Terror de Molins • Verano del 84: thriller d’estiu entre amics, tocs d’investigació i terror. Entretinguda i amb resolució efectiva. • One Cut of the Dead (Japó): meta-comèdia zombi sobre un rodatge que deriva en invasió real. Gir de guió brillant, oda al cinema de baix pressupost. • Ghostland (Canadà): terror amb girs a l’estil Shyamalan; intensitat i sorpresa dins d’un gènere molt explotat. Guardó a Millor Guió a Molins. Apunt breu: thriller policíac danès • Entreteniment eficaç però convencional; crítica final a una apologia policial innecessària. Només falta que surti algú i digui: ‘viva la guàrdia civil’ Conversa amb Sergi Casamitjana (ESCAC) ESCAC: trajectòria i èxits • ESCAC, reconeguda internacionalment; alumni com J.A. Bayona, Javier Ruiz Caldera, Roser Aguilar, etc. • Cas paradigmàtic: a Jurassic World hi treballen 5 graduats de l’ESCAC (direcció, foto, muntatge, so, producció). Escándalo Films vs ESCAC Films • Naixement per inserir talent que no trobava feina. De projecte petit a productores rellevants a Catalunya i Espanya. • Finançament clàssic: TV, vendes internacionals i (abans) subvencions. Plataformes i canvi d’hàbits • Netflix, HBO i altres han transformat el finançament i el consum: volum de sèries, binge-watching, VO més present. • El mercat es desplaça del “cinema” al “audiovisual”; la producció seriada demanda molta mà d’obra qualificada. Beques i accés • Centre 100% privat: cost aproximat de 50.000 € en 5 anys. • Programa de beques-talent (Cinesa, Telefònica, BBVA, Moritz…): prop del 20% de l’alumnat estudia sense pagar. Objectiu: ampliar cobertura. Formació i currículum • Model 3+2 (grau + màster) i 10 especialitats: direcció, producció, guió, fotografia, muntatge, VFX, documental, direcció artística, so, etc. Nou model de producció • De l’autor únic a la writers’ room i equips de direcció: flexibilitat, treball col·laboratiu i continuïtat de to per damunt de l’autoria individual. El futur de les sales • Les sales quedaran per grans esdeveniments (blockbusters) i per un públic jove i sènior; el consum habitual, a plataformes. • El cinema en sala manté el valor social de compartir l’experiència; les sèries, més individuals i d’entreteniment continu.

  • Cinema sense condicions del 13/11/2018 — El Ángel, festivals (Molins i l’Alternativa), Millennium i Overlord, i Especial Mestres i Cinema

    Panorama general del programa Temes principals tractats • Recomanació entusiasta d’El Ángel (Luis Ortega): interpretacions i posada en escena excel·lents; possible recorregut als Òscars; s’hi destaca el debut de Lorenzo Ferro i un to de cinema negre vibrant. • Ronda de festivals: crònica del Festival de Terror de Molins de Rei (De Palma, Mandy, marató de 12 hores, i una peça “friki” d’anunnakis) i repàs de l’ecosistema de festivals a Barcelona (25a edició de l’Alternativa; Mostra CineBaix). • Documentals a destacar: - El Pionero (Sebastià d’Arbó): contingut molt interessant sobre la seva etapa com a director, tot i una factura discreta. - Comandante Arian (Alba Satorra): mirada honesta i propera sobre una comandant kurda; sense idealismes, molt compromesa i amb risc real. • Crítica de Millennium: Lo que no te mata te hace más fuerte: - Valoració negativa: guió i situacions inconsistents, model “James Bond en femení” que rebaixa la complexitat original. - Debat sobre el concepte de > "feminisme conservador" i sobre com no n’hi ha prou amb invertir rols si no hi ha mirada transformadora. - Reivindicació de l’arquitectura original de Lisbeth Salander i preferència per les versions sueques; comparativa amb Wallander (Mankell) i com les adaptacions angleses (Kenneth Branagh) sovint perden gruix. • Overlord: entreteniment “palomitero” amb dues meitats (bèl·lica i terror/zombis), producció d’Abrams, bona set piece inicial però dubtes de versemblança i concessions comercials. • Especial Mestres i Cinema (Joan Agut): recorregut ampli i crític pels arquetips del professor al cinema, amb tres eixos principals: 1) Mestres en l’escola reglada (inspiradors vs. entorns conflictius) 2) Mestres i mentors en altres àmbits (música, arts marcials, ciència, feines alternatives) 3) Professors com a persones complexes (més enllà de l’aula; fugint dels estereotips) "No caiguem tant en els estereotips: el mestre pot ser un personatge amb llums i ombres, no només un salvador o un ‘coach’." Crítiques, recomanacions i comparatives El Ángel (Luis Ortega) • Pel·lícula “rodona”: guió, ritme de muntatge i banda sonora treballats; protagonista magnètic (Lorenzo Ferro). • To de cine negre i energia pop; comparada com a mescla improbable entre Call Me By Your Name i Tarantino, però que funciona. • Comparativa amb El Clan (Pablo Trapero): tot i el tema real criminal, es considera menys agosarada i menys original que El Ángel. Festivals i projeccions • Molins de Rei: Vestida para matar (Brian De Palma) impacta en pantalla gran; expectativa per Mandy i la mítica marató de 12 hores. • Detectiu Conan: lliçó de política i funcionariat japonès; molt densa per a públic infantil, més recomanable per adults fans de la sèrie. • A Barcelona: l’Alternativa (25a) inaugura amb Entre dos Aguas (Isaki Lacuesta); la Mostra CineBaix (Mediterrània i Llevant) amplia el mapa de cicles i programacions. Documentals • El Pionero (Sebastià d’Arbó): testimoni valuós dels 80, forma simple però contingut potent. • Comandante Arian (Alba Satorra): - Seguiment proper d’una comandant kurda; implicació sense romanticisme. - Valor humà: integritat, convicció i risc (li arriben a disparar; part del film mostra la convalescència). Millennium: Lo que no te mata te hace más fuerte • Decepció: acció formulària, viratge a ‘Bond’ i pèrdua d’humanisme en favor de la tècnica. • Relectura del personatge de Lisbeth Salander: es reivindica el seu impacte inicial com a arquetip i l’especificitat del feminisme que aportava. • Debat sobre adaptacions: versions sueques vs. americanes; paral·lel amb Wallander (Mankell) i la pèrdua de textura en remakes. Overlord • Dues pel·lícules en una: tbo d’azers bèl·liques i laboratori nazi de terror/zombis. • Gran obertura aèria i ritme solvent; dubtes sobre credibilitat històrica i certa deriva juvenil. Especial: Mestres i Cinema (Joan Agut) 1) Mestres en l’aula reglada: arquetips i entorns conflictius • Arquetip del mestre inspirador (i el seu mirall femení), p. ex. El club de los poetas muertos / La sonrisa de la Mona Lisa, i Los chicos del coro. • Entorns durs on l’educació és eina de canvi: - Rebelión en las aulas (1967) i Mentes peligrosas. - França: Ça commence aujourd’hui (Eso y empieza todo) i Entre les murs (La classe). - La ola: recreació alemanya d’un experiment americà sobre el feixisme latent; fals documental i avís vigent. - Documental català Entre Maestros: metodologies reals i propostes de creixement. 2) Mestres i mentors en altres àmbits • Educació individualitzada: El pequeño salvaje, El milagro de Ana Sullivan, The King’s Speech; també Ágora (Hipàtia) com a mestratge en conflicte amb el món. • Aprenentatges de resistència i disciplina: Karate Kid, La máscara del Zorro, Star Wars (Yoda). • Arts i creixement personal: Tous les matins du monde, El piano, Fame, Billy Elliot, Whiplash. • Formació militar: Oficial y caballero vs. Full Metal Jacket (la cara amable vs. la cruesa del model). • El “mestratge del delicte”: Oliver! i el número antològic de Fagin ensenyant a robar. 3) Professors com a persones complexes (fugint dels estereotips) • Mestres amb ombres o conflictes: Looking for Mr. Goodbar (referida com “buscant el Mr. Woodward”), A Beautiful Mind, Bad Teacher, Confessions (venjança extrema d’una mestra), Vivir es fácil con los ojos cerrados (obsessió pedagògica via Beatles). • Altres rols educadors fora de l’aula: - La calumnia (Wyler): el rumor, l’homofòbia implícita i el drama moral dins una escola. - La cinta blanca: quan els nens són el mal i el mestre no pot revertir el poble. - Matar un ruiseñor: el pare com a educador ètic. - El indomable Will Hunting: el psicòleg que educa des de la vulnerabilitat compartida. "El mestre pot ser protagonista humà, amb defectes i contradiccions; l’ofici no l’ha de reduir a arquetip." Idees clau • El valor d’El Ángel com a cim del cinema argentí recent. • Comandante Arian: documental imprescindible, honest i sense maquillatge. • Millennium pateix l’efecte ‘franquícia’: pèrdua de gruix, tècnica vs. humanisme i un pseudoempoderament superficial. • El cinema sobre educació funciona millor quan evita estereotips i explora conflictes reals i matisos.

  • Cinema sense condicions del 6/11/2018 — BlacKkKlansman i El Ángel; sèries i festivals de gènere; i els secrets de l’Arxiu de Santa Maria del Pi: història, digitalització i salvament a la Guerra Civil

    Introducció i focus de l’episodi • El programa arrenca presentant l’equip i el convidat, l’arxiver i músic Jordi Sacases (Arxiu parroquial de Santa Maria del Pi). • Es destaca l’inici d’un cicle de cinema de temàtica espiritual —el “cicle de cinema transcendental”— amb obres de Rossellini, Pasolini, Dreyer i Bresson. "Presenta pel·lícules que són de temàtica espiritual... i volen explicar el concepte transcendental a través del cinema." Crítiques i recomanacions de cinema Films destacats BlacKkKlansman (Spike Lee) • Basada en fets reals: un policia afroamericà s’infiltra en el Ku Klux Klan amb un “doble” jueu. • To barrejat: sàtira i denúncia política; es retreu tos narratiu desigual i estereotips en la representació del KKK i la policia. • El tram final, amb connexions amb l’actualitat (eslògan “America First”), elev·la l’impacte i situa el debat en el present. "És una pel·lícula tan desigual com interessant, però que s’eleva al final... i la transforma en una provocació cap a una problemàtica actual." El Ángel (Luis Ortega) • Biogràfica de l’assassí en sèrie Carlos Robledo Puch; to fascinant i malsà que “enganxa”. • Produïda pels germans Almodóvar. Posada en escena que evoca Almodóvar, Scorsese i Tarantino. • Interpretacions magnètiques (debut del protagonista; aparició de Chino Darín). Aclamada a festivals i èxit a Argentina. "Produeix un rebuig i una fascinació... una de les millors pel·lícules argentines dels últims anys." Altres títols comentats (valoracions breus) • L’arbol de la sangre (Julio Medem): • Metratge llarg i excessos melodramàtics; no recomanada. • Bergman — Any clau/Documental (Jane Magnusson): • Visió "molt americana" i esbiaixada; oblida títols com L’ou de la serp; recomanable amb reserves per a fans de Bergman. • Dogman (Matteo Garrone): • Dura i física, però no supera el filtre del grup. • Arde Madrid (sèrie): • Estètica B/N sense justificació clara; recreació de postguerra poc versemblant. • El desentierro (thriller valencià): • Ambició de film noir amb salts temporals; guió confús amb excés de flashbacks. • El veredicto: La ley del menor (The Children Act): • Producció BBC amb Emma Thompson i guió d’Ian McEwan; arrenca bé però desbarra en el cas central. • Mi obra maestra (Gastón Duprat): • Satira del mercat de l’art que es desvia a mitja pel·lícula; promet i no compleix. Sèries i agenda de gènere Sèrie Chilling Adventures of Sabrina (Netflix) • Nova adaptació més fosca i adulta del còmic d’Archie: terror explícit, bon ritme i guió sòlid. • Recomanada per a qui gaudeixi de Stranger Things i American Horror Story. Agenda • Terror de Molins (focalitzat enguany en Brian De Palma i Carrie). • Fantàstic Granollers. • Esment del cicle Kubrick a la Filmoteca. Entrevista a Jordi Sacases: l’Arxiu parroquial de Santa Maria del Pi Què és un arxiu i en què es diferencia d’una biblioteca • Un arxiu conserva la documentació que una institució o persona genera per obligació i gestió; una biblioteca és una col·lecció escollida. "Un arxiu i una biblioteca són un ou i una castanya." Origen i evolució de l’arxiu • Primeres peces conservades: segle XI (compres, vendes, títols de propietat). • Al segle XV s’implanta la seria·lització i els índexs per gestionar el volum creixent de papers. • El Llibre del ventre: llibre de comptes de manutenció de canonges; mostra la centralitat de la gestió econòmica al fons. Fons i formats conservats • A més de documents administratius: fotografies, gravats, material audiovisual (p. ex. processons en Super 8 dels anys 50), i un arxiu musical històric. • El Pi fou la segona parròquia en importància a Barcelona i gestionà un territori ampli; fons molt transversal sobre la vida de la ciutat. Cultura popular i el Pi • Rivalitat històrica amb Santa Maria del Mar (elit) vs. El Pi (més proper al poble). • Tradició dels gegants del Pi i la processó de Setmana Santa (la més important de Barcelona fins a 1900). Accés públic i el mite de l’“arxiu secret” Vaticà • L’arxiu és obert a tothom (dilluns, dimecres i divendres a la tarda; dissabte al matí). • L’Església obrí els arxius al públic des de Lleó XIII (s. XIX), abans que molts civils. • “Arxiu secret Vaticà” vol dir arxiu de la Secretaria (del llatí secretum), no que sigui ocult; consultable amb requisits habituals. Digitalització: difusió vs. conservació • La digitalització és excel·lent per a la difusió, però no garanteix preservació a llarg termini (dependència tecnològica i formats efímers). • Els arxivers demanen mínim 300 anys de perdurabilitat; els suports digitals canvien cada 5–10 anys. • Exemples: documentació de l’Exposició de 1888 es llegeix perfectament; en canvi, Olimpíades del 92 amb formats obsolets presenten problemes. "Si voleu que un document duri segles, feu-lo en pergamí i tinta tradicional." Cinema i música: “Tous les matins du monde” i l’arxiu musical • La pel·lícula impulsà generacions de violistes i, amb les interpretacions de Jordi Savall, posà en valor música recuperada dels arxius. • L’Arxiu del Pi conserva partitures de la seva capella de música; es promouen concerts per “interpretar” el fons, com cal fer amb el cinema: no n’hi ha prou a guardar-lo, cal fer-lo sonar/veure. Salvament a la Guerra Civil (1936–39) • Equip de la Generalitat republicana (p. ex. Agustí Duran i Sanpere, Jordi Rubió) organitza escamots per rescatar fons en esglésies en flames. • Al Pi, mentre cremava el temple, entraren per la rectoria i, amb sacs, salvaren la documentació de l’arxiu superior. • El fons passà per l’antic convent de l’Esperança, Pedralbes i Viladrau (on romangué durant la guerra). Retorn documentat el 1943 i 1946. "Anaven caminant per damunt del sostre... i se’ls cremaven els peus. Es van jugar la vida per salvar l’arxiu." Present i línies de treball • Entrades recurrents: comptabilitat, factures, correspondència (ara digital), cartelleria (col·lecció del s. XIX fins avui). • L’arxiu és viu: documenta l’activitat actual i la posa en context amb més de nou segles de memòria. Idees clau • BlacKkKlansman divideix pel seu to, però sacseja al final; El Ángel sorprèn per la seva fascinació incòmoda. • Les sèries de gènere (com Sabrina) evidencien l’empenta del format i el calendari de festivals. • Un arxiu és gestió de memòria: conserva allò que la institució genera; la digitalització no substitueix la preservació a llarg termini. • L’Arxiu del Pi és un puntsal de patrimoni: des del segle XI fins avui, amb una història de salvament exemplar durant la Guerra Civil.

  • Cinema sense condicions del 30/10/2018 — Lazzaro Felice, Petit Paysan i Fahrenheit 11/9 + Aurora de Pares (Video Instant): el videoclub que resisteix amb tarifa plana, arxiu de 45.000 títols i nou cinema propi

    Visió general de l’episodi "Si no ho trobes a Video Instant, és que no existeix." Episodi variat i molt viu de Cinema Sense Condicions amb ressenyes, documentals i debat polític, i una conversa a fons amb Aurora de Pares, propietària de Video Instant (el videoclub més antic d’Espanya, amb un fons únic de 45.000 títols, 8.000 en VHS). La primera part recull crítiques de novetats i recomanacions; la segona, una entrevista que explica el nou rumb del videoclub: trasllat, tarifa plana, cafeteria, programació pròpia i la defensa del format físic com a memòria viva del cinema. Ressenyes i recomanacions Petit Paysan (Un héroe singular) • Drama rural francès sobre un jove ramader que afronta una epidèmia bovina i els límits entre el legal i l’il·legal per salvar la seva explotació. • Òpera prima amb moments potents, to contemplatiu i ús del silenci; retrat de la pressió reguladora sobre la petita pagesia. Lazzaro Felice (Alice Rohrwacher) • Conte modern, poètic i reivindicatiu sense maniqueismes, sobre la bondat d’un jove (Adriano Tardiolo) i l’explotació dels humils per part del poder. • Ressonàncies de Pasolini; transita de la comunitat rural de “La Inviolata” a la urbe, amb una segona meitat de marginalitat i reciclatge creatiu. • Interpretacions destacades i aparició de Sergi López. Una receta familiar (Eric Khoo) • Drama culinari i emocional entre Japó i Singapur: la gastronomia com a pont de reconciliació i memòria. • Seqüències de cuina filmades amb cura i amor; el menjar com a lligam familiar i cultural. Sèries: anime i cuina • Recomendació d’anime trencador i surrealista (Devilman Crybaby). • Sèrie japonesa antològica ambientada en un restaurant de ramen: capítols independents on la cuina és el nexe entre vides. El árbol de la sangre (Julio Medem) • Virtuosisme visual però guió massa embolicat; deconstrucció narrativa amb quotas identitàries (castellà/català/eusquera) i subtrames de família, sexe i droga. • Lectura política implícita d’Espanya federal; secundaris de luxe (Ángela Molina, Josep Maria Pou, Najwa Nimri). Fahrenheit 11/9 (Michael Moore) • Retorn de Moore amb una advertència sobre el feixisme i l’ascens de Trump. • Cas Flint (Michigan): crisi de l’aigua amb plom, responsabilitats polítiques i decepció amb Obama. • Crítica a demòcrates i republicans; aposta pel lideratge juvenil com a futur polític. Història i actualitat de Video Instant (Aurora de Pares) De l’Instant a l’arxiu viu • Fundat fa 40 anys per Gennaro de Pares i Aurora Martínez. Catàleg exhaustiu: totes les pel·lícules editades a Espanya des del naixement del vídeo. • Trasllat d’Enric Granados a Viladomat, 239 (entre Provença i Rosselló). Nou enfoc: comunitat, esdeveniments i sala pròpia • Presentacions mensuals de DVDs amb directors/actors (Bayona, Coixet, Albert Serra, etc.). • Nou espai amb botiga + cafeteria i construcció d’un cinema i sala de tallers per a cinefòrums i cicles. Plataformes vs videoclub: convivència i valor afegit • Les plataformes han reeducat a pagar per la cultura, però el videoclub aporta curació, sociabilitat i memòria (el físic no caduca). • Exemple: clàssics que falten en streaming (Indiana Jones, Los Goonies, temporades de Joc de Trons retirades temporalment). Tarifa plana i horaris • Nova tarifa plana: 8,95 €/mes, lloguer il·limitat, retorn en 7 dies. • Horari: dl–ds 10:30–14:30 i 17:00–21:00; dg i festius (majoria) 11:00–15:00 i 16:00–20:00. Defensa del físic i drets • No poden digitalitzar el fons per drets: el lloguer s’ha adquirit per al format físic. • El videoclub conserva VHS, Betamax i U-matic, i fins i tot lloga reproductors per investigació i tesi. Títols difícils i inèdits • Surviving Picasso (Anthony Hopkins) o cinema català com La plaça del Diamant en català (no editada en DVD) només disponibles en VHS. • Hamlet (Kenneth Branagh) en versió llarga preservada en VHS. Suport del sector i futur • J.A. Bayona va impulsar adhesions perquè fos “botiga emblemàtica” (Ajuntament no ho va concedir). • Crowdfunding reeixit: botiga i cafeteria en marxa; segona fase per acabar el cinema. • Pla per recuperar al seu cinema títols de qualitat que desapareixen massa aviat de cartellera. Cultura i memòria "El futur passa per la gent jove... i per no oblidar d’on venim." • Record a les Brigades Internacionals (80è aniversari del comiat a Barcelona) i la necessitat de preservar la memòria davant els nous populismes a Europa i Amèrica Llatina. Idees clau • Video Instant és un arxiu viu i un espai de comunitat: físic, prescriptiu i preservacionista. • Les plataformes i el videoclub poden conviure: l’una amplia l’accés, l’altre conserva el que es perd i aporta criteri i proximitat. • El documental de Moore és una crida d’alerta sobre la deriva autoritària i el poder del compromís juvenil.

  • Cinema sense condicions del 23/10/2018 — First Man, Petra i Cold War; Sitges 2018 a examen; El fotógrafo de Mauthausen; i Gaspar Noé (Climax, Irreversible, Enter the Void, Love)

    Introducció • Obertura amb tràiler d'El fotógrafo de Mauthausen i sintonia de “Cinema sense condicions”. • Presentació del menú del dia: estrenes (First Man, Petra, Cold War), repàs de Sitges 2018 (Mandy, Suspiria, Under the Silver Lake…), breu crítica d’El fotógrafo de Mauthausen, i tema del dia: Gaspar Noé (Climax i filmografia). "Estem disposats a explicar-vos el que fem... el programa tindrà dues parts" Crítiques d’estrenes First Man (Damien Chazelle) • Visió molt hermètica i en primer pla que ofega, amb pocs plans generals i poca sensació d’epopeia. • Coherència temàtica amb Chazelle (el preu del triomf), però aplicació poc cinemàtica: “com si s’oblidés que fa una pel·lícula”. • Ryan Gosling interpretat com a cooler extrem, apàtic; el biopic cau en tòpics i es fa llarg i fred; decepció comparada amb Whiplash i La La Land. "Jo no la recomano pas… surts del cine igual que has entrat." Petra (Jaime Rosales) • Rosales busca més accessibilitat sense abandonar l’experimentació: la càmera entra i surt com un personatge i el relat és no lineal (capítols desordenats) que generen girs i riquesa narrativa. • Temes: secrets i mentides familiars, perdó i penediment, amb suspens sostingut i ritme contemplatiu. • Interpretacions destacades: Bárbara Lennie, Àlex Brendemühl, Marisa Paredes, Oriol Pla i un antagonista ferotge (Joan Botell). • Valoració: recomanable; més càlida que els títols anteriors de l’autor, però encara dins l’autor cinema. Cold War (Paweł Pawlikowski) • Blanc i negre 4:3 de gran bellesa, amb aire Nouvelle Vague; el·lipsis abruptes que exigeixen complicitat de l’espectador. • Història d’amor tòxic que viatja entre Polònia, França i Itàlia, amb la música i la posada en escena com a motor emocional. • Comparada amb Ida, aquesta és menys rodona segons els tertulians; difícil que guanyi l’Òscar, però molt interessant. Sitges 2018: valoració i títols clau Valoració general • Edició percebuda com mediocre i desdibuixada en gènere (massa noir/thriller a competició per a un festival fantàstic). Mandy (Panos Cosmatos) • Rebuig frontal: venjança elemental, sadisme i estètica sense substància. Tot i Nicolas Cage, film qualificat d’“impresentable”. Suspiria (Luca Guadagnino) • Barreges de context històric a Berlín, feminisme i deliri final de gran guinyol: resultat indigerible, amb gore i acumulació d’idees que “no casen”. Under the Silver Lake (David Robert Mitchell) • Divisiva però reivindicada: thriller conspiranoic a Hollywood amb un protagonista errant; laberint de missatges ocults, comicitat estranya i crítica a la manipulació cultural. • Recordatori de l’anterior It Follows: terror sense gore, tensió psicològica i metàfora d’ETS. "Al final, el poder condiciona els que es creuen originals i lliures." El fotógrafo de Mauthausen (Mar Targarona) • Producció digna i reconstrucció històrica sòlida; rodatge en camp recreat amb cura d’art i fotografia. • Peros: casting qüestionat (Mario Casas com a Francesc Boix “no transpua catalanitat”), i segona meitat massa ficcionada; funciona millor la primera part. Tema del dia: Gaspar Noé Estil i recursos • Estètica de neó, electrònica i plans seqüència flotants; càmera lliure i immersiva que incomoda i hipnotitza. • Improvisació: rodatges amb poques pàgines de guió (Climax ~5, Love ~7), direcció d’actors molt viva. Climax (2018) • Estructura en dues meitats: 1) presentacions i dansa (tres grans plans seqüència), 2) mal viatge col·lectiu lisèrgic sense subjectives. • Lectures enfrontades: per a un tertulià és impacte físic i emocional; per a l’altre, “videoart” sense núcleo narratiu. "Per mi no és una pel·lícula: és videoart, un exercici audiovisual molt ben filmat que no du enlloc." Irreversible (2002) • Narrativa inversa: primer mostra el trauma i després humanitza els personatges retrocedint en el temps. • Tractament de la violència i la violació amb afredor i intensitat; impacte sensorial (seqüència de l’extintor). Love (2015) i Enter the Void (2009) • Love: la més centrada en personatges, triangle amorós amb intensitat emocional; per alguns, la millor de Noé. • Enter the Void: viatge lisèrgic mai vist, amb ambició formal; relació fraterna com a columna dramàtica. Debat obert sobre autor i límits • Noé com a autor revulsiu que busca la incomoditat; comparat amb Lynch i Nicolas Winding Refn en ambició visual. • Discussió sobre forma vs. fons: quan l’hipnòtic visual compensa (o no) la manca d’argument clàssic. Tancament • Avanç del proper programa: visita de la fundadora de Video Instan i nova etapa del videoclub (projeccions, bar, fons monumental). • Comiat del programa i invitació a continuar el debat sobre Sitges en futurs episodis.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 16/10/2018 — Sitges amb Gaspar Noé i Lars von Trier, Burning, estrenes de la setmana i gran entrevista a Ferran Rañé

    Panorama del programa "Cinema sense condicions." Programa en dues parts molt marcades: una primera amb crítiques i novetats (Sitges, estrenes destacades i recomanacions), i una segona amb una entrevista extensa a l’actor català Ferran Rañé (Juglars, Dagoll Dagom, televisió i pedagogia d’interpretació). Part 1 — Crítiques, Sitges i novetats Sitges: Gaspar Noé — Climax (00:08:10 – 00:11:54) • Pel·lícula-assaig que busca deliberadament el rebuig: 46 minuts inicials de dansa en pla seqüència i després un descens lisèrgic cap al caos. • Tracta el “mal viatge” com a forma de terror interior. Valorada per la direcció i el risc, però difícil de recomanar com a “història”. • Passi als Verdi (22:30 h). Consell: sopar lleuger abans. Sitges: Lars von Trier — The House That Jack Built (00:11:56 – 00:15:23) • Retrat d’un assassí en sèrie dividit en dues meitats: to còmic negre amb TOC al principi i tram final com a descens dantesc als inferns. • Von Trier incomoda i és autoreferencial (inserta fragments de la seva filmografia). Interpretable com a “deshumanitzar per humanitzar”. • Estrena prevista: 15 de febrer. Recomanacions de Ferran Rañé (00:15:28 – 00:24:12) • El reino (Rodrigo Sorogoyen): corrupció reconeixible sense dir noms; Antonio de la Torre en estat de gràcia. • Cold War (Paweł Pawlikowski): amor impossible sota l’ombra estalinista; bellesa formal, tractament extraordinari de la música popular polonesa; debat sobre l’arrel autobiogràfica. • The Rider (Chloé Zhao): docuficció amb no actors; hipnòtica relació home–cavall a l’Amèrica profunda; dura i sensible, sense concessions. Estrenes de la setmana (00:24:21 – 00:27:50) • Peppermint (Matar o morir): venjança a l’estil Charles Bronson amb Jennifer Garner; acció i pirotècnia, però poc versemblant i convencional. Nota sobre títols espanyols que “expliquen massa”. • The Wife (La buena esposa): melodrama literari amb Glenn Close i Jonathan Pryce; solvent i clàssic, però conservador en el seu gir feminista. Burning — Lee Chang-dong (Murakami) (00:27:50 – 00:32:00) • Adaptació lliure del conte Barn Burning (Murakami): triangle entre escriptor precari, noia fascinant i amic ric enigmàtic. • Tota la peça vibra amb una vena poètica i una tensió latent que creix fins a un final demolidor. • Destaquen la interpretació d’ella, el “creixendo” dramàtic i l’ús de símbols (gata, fogueres, crepuscle). Apunts ràpids (00:32:08 – 00:34:29) • Biopic d’Elis Regina ben aviat; obertura del programa amb “Águas de Março”. • Lazzaro felice (Alice Rohrwacher): faula social amb aire pasolinià; Sergi López excel·lent i to fantàstic puntual. Agenda (00:34:35 – 00:36:09) • Temporada de documentals d’art: Rembrandt, Bosch, Caravaggio, impressionistes, Canaletto, Manet, Picasso, Matisse. • Festival In-Edit (documentals musicals) i Filmets (Badalona). Part 2 — Entrevista a Ferran Rañé De Sant Just a Els Joglars: memòria i llibertat d’expressió (00:03:00 – 00:08:01) • Inicis: escola de Sant Just, números d’humor a l’“Acadèmia Texas”, entrada a l’Institut del Teatre i als Joglars. • Cas La Torna (Consell de Guerra, 1977), exili a França i retorn amb l’indult. "És garrifós el retrocés... quan es condemna gent per una cançó, estem retrocedint. Espanta molt." Dagoll Dagom — El Mikado: èxits i anècdotes (00:36:15 – 00:40:59) • Paper de Ko-Ko: “cançó del Piu Piu” i la cèlebre llista d’execucions actualitzada cada muntatge. • Entrada triomfal a escena i gira en castellà (anècdota del Teatre Arriaga). Obres i producció — Jean-Claude Carrière (00:41:00 – 00:44:57) • Produccions pròpies: “Busco el senyor Ferran” (L’Aide-mémoire) i “La controvèrsia de Valladolid”; teatre poètic i de pensament. Pedagogia de l’actor: espai, temps i ritme (00:44:58 – 00:46:16) • Principis pràctics d’interpretació: control de temps–espai–ritme. • Mecànica del gag: repetició, tercera vegada, variació rítmica. Projectes recents i complicitats (00:46:20 – 00:48:52) • Peça íntima amb la seva filla Joana (ballarina): memòria i poesia escènica. • La resposta (Brian Friel) dirigida per Sílvia Munt; menció d’Afterplay. Televisió i indústria (00:48:55 – 00:55:16) • TV3 i sèries: Kiko el Progre, Majoría absoluta, Merlí (professor amb inici d’Alzheimer molt estimat pel públic). • Diferències de pressupost i abast entre produccions catalanes i estatals, però bones pràctiques a casa nostra. Teatre i còmic — Maquinavaja i El pallasso i el Führer (00:55:20 – 00:58:24) • Maquinavaja (Màquina Baixa): còmic portada a escena, crítica social ferotge, recepció intensa (incloses funcions al País Basc). • El pallasso i el Führer: treball de protagonista vinculat a Charlie Rivel. Idees clau • El programa equilibra el millor de Sitges (Noé, Von Trier) amb autoria asiàtica de primer nivell (Lee Chang-dong) i l’ull posat a les estrenes. • L’entrevista a Ferran Rañé és una lliçó d’història escènica, llibertat d’expressió i ofici d’actor (de Joglars a Dagoll Dagom, televisió i pedagogia).