Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

229-240 de 476

  • Cinema sense condicions del 9/10/2018 — Cold War, Lady Gaga a “Ha nascut una estrella” i el “quart poder” al cinema: de Mark Felt a Humphrey Bogart

    Introducció i to del programa • Obertura de “Cinema sense condicions” amb to distès i homenatge musical a Montserrat Caballé. “Una de les millors enregistraments de Montserrat Caballé, en homenatge.” • Estructura del programa en dues parts: ressenyes breus i especial temàtic sobre el quart poder amb el convidat Joan Sant. Ressenyes i debats de la primera part La gavina (The Seagull, 2018) • Adaptació de l’obra de Txékhov amb un arrencada en l’últim acte i la resta en flashback. • Enfoc en els “estats d’ànim” txekhovians: amors no correspostos, desig frustrat i melancolia. • Fotografia i posada en escena delicades; el film mira el teatre des del llenguatge del cinema. • Interpretacions destacades, amb èmfasi en Annette Bening. Revenge (2017) i l’òrbita Sitges + connexions • Thriller de venjança amb empremta slasher i gore “sitgerià”. • Iconografia de renaixement (l’“au fènix”) i escena lisèrgica de cauterització que divideix. • Debat sobre l’autoria visual, el ritme de muntatge i la reiteració de tòpics del gènere. • Comparacions amb estètiques tipus Tarantino i amb el còmic (Sin City, 300). • Digressió: A Ghost Story (2017) com a exemple de cinema conceptual que “o hi entres o no”. Ha nascut una estrella (A Star Is Born, 2018) • Nova versió d’un clàssic refet múltiples vegades: ascens d’una cantant i declivi d’una estrella. • Lady Gaga sorprèn per naturalisme interpretatiu (sense el seu estilisme habitual). • Comentari industrial: presència determinant del productor John Peters i ecos de la versió Streisand. • Cooper és percebut com a “director nominal” en una pel·lícula de marcada mà de productor; cançons percebudes com homogènies. Cold War (2018) • Drama d’amor truncat en B/N a la Polònia de postguerra i la Guerra Freda. • Debat central: estètica exquisida vs rigor històric i duresa del context (repressió estalinista, instrumentalització del folklore, control del comissari polític). • Punts a favor: direcció elegant, plans memorables, interpretació de Joanna Kulig i la força del relat d’exili i identitat. • Crítiques: transicions repetitives a negre, dubtes de versemblança musical/gestual en el protagonista masculí. • Consell d’audiència: veure-la informats sobre la història de Polònia per captar-ne totes les capes. Especial: el “quart poder” al cinema (convidat: Joan Sant) Plantejament • Pregunta clau: “El quart poder existeix avui?” • Context: del periodisme d’investigació i la protecció de les fonts a l’actual ecosistema de sobreexposició, tertulians i xarxes. Mark Felt: El informante (2017) • Biografia del segon de l’FBI sota J. Edgar Hoover, revelat com a “Garganta Profunda” del cas Watergate. • Liam Neeson encarna Felt; direcció de Peter Landesman. Defensa de la independència de l’FBI i filtracions a la premsa davant la ingerència política. • Diferència ètica amb l’“informant-espectacle” actual: anonimat de la font, centralitat del diari i del mètode. • Matís moral: “la fi justifica els mitjans” aplicat a infiltracions il·legals que el porten a presó (posterior indult). “No era important qui informava, sinó el diari i el periodista.” Deadline – U.S.A. (El quart poder, 1952) • Clàssic de Richard Brooks amb Humphrey Bogart com a editor que planta cara al sensacionalisme i a la màfia de Nova York. • Retrat del periodisme com a servei públic: fonts verificades, tirada especial per exposar un mafiós, tensió entre negoci i ètica. • Guió àgil, diàlegs punyents i mosaic d’escenes que mostren la maquinària d’un diari. • Final obert però esperançador sobre la supervivència de la línia editorial. Reflexions finals • Contrapunt EUA/Espanya: cultura de fer cinema sobre casos polítics (Watergate) vs silenci o manca de tancament narratiu en casos locals (Banca Catalana, GAL, etc.). • Transformació del rol de les fonts en l’ecosistema mediàtic contemporani: de l’anonimat responsable a l’exhibició i la mercantilització. Tancament • Agraïment al convidat i avanç del proper programa: entrevista a Ferran Ranyer sobre la seva carrera a teatre, cinema i televisió. Punts clau en negreta • Debat profund sobre l’estètica vs la política a Cold War. • Lady Gaga sorprèn pel naturalisme a Ha nascut una estrella. • El periodisme com a quart poder: de Mark Felt a Deadline – U.S.A. • Revenge divideix però destaca per l’estil i el pols visual.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 2/10/2018 — El Reino sota la lupa, Sant Sebastià, Maniac (Netflix) i gran avanç de Sitges amb Carles Mir

    Panorama general del programa Episodi centrat en cinema actual i de gènere, amb una taula on es debat a fons sobre la pel·lícula espanyola "El Reino", es repassen els premis de Sant Sebastià, es recomana la minisèrie de Netflix Maniac i es fa un avanç extens del Festival de Sitges (història, convidats, activitats i tendències), amb el crític i presentador Carles Mir com a convidat destacat. "El Reino es venia com a favorita a Sant Sebastià... i no li han donat cap premi." Convidat i context Carles Mir: presentador de cinema a BTV i veu autoritzada amb dècades de trajectòria (jurats, crítiques i ràdio). Vincles amb Sitges des de l’adolescència i memòria viva del festival. El Reino (Rodrigo Sorogoyen): crítica i debat Expectatives i context industrial Director: Rodrigo Sorogoyen (37 anys). Trayectoria prèvia: Estocolmo (2013), Que Dios nos perdone, Madre i televisió. Producció: A3Media Cine (Atresmedia), amb rerefons del Grup Planeta (Antena 3, La Sexta, editorials, ràdio i premsa com La Razón i El Español). Idea clau: ecosistema mediàtic potent que condiciona promoció i recepció. Valoració crítica principal (posició més severa) Tema gran, mirada petita: tracta la corrupció però es queda en la superfície. Personatges percebuts com estereotips, sense profunditat ni progressió. Sensació de fotografia falsa de l’Espanya real, “sense passat ni ideologia”. Guió irregular i denúncia difusa; l’última escena sobre mitjans, tot i potent, es veu “manipulada”. Comparatives: • Spotlight i Margin Call: exemples de rigor narratiu i abast universal. • "B, la pel·lícula" (B de Bárcenas): més valenta i precisa en la denúncia. "És una fotografia falsa de l’Espanya real." Contraargument i punts a favor que s’assenyalen Bona factura tècnica: càmera, posada en escena i actors (especialment Antonio de la Torre). Llegible pel públic espanyol: contextualment entenedora localment, encara que poc exportable. Recepció a festivals i mercat Sant Sebastià: no rep premis tot i la condició de favorita (interpretat com a separació entre hype i criteri del jurat). Comercialment: es preveu que funcioni per promoció, repartiment i tema. Subdebats vinculats Dani de la Orden: trajectòria entre cinema personal i encàrrecs industrials (El pregón, El mejor verano de mi vida), i el rol de plataformes (Netflix) per a nous projectes. Efecte col·lateral: temor que una aproximació superficial “vaciï” el tema de la corrupció a curt termini. Festival de Sant Sebastià: resultats principals Concha d’Or: Isaki Lacuesta per "Entre dos aguas" (segona Concha d’Or després de "Los pasos dobles"). Reconeixement a una gran actriu veterana (esmentada amb entusiasme a la taula). Sèries: Maniac (Netflix) Què és i per què destaca Minisèrie de 10 capítols (25–45 min), direcció de Cary Joji Fukunaga; protagonitzada per Emma Stone i Jonah Hill. Mescla de fantasia, ciència-ficció, drama i comèdia negra; estructura trencada i surrealista. Punts clau Primer capítol: desorientador per disseny (“no s’entén res”), però marca el to. Si el superes, enganxa. Tema: assajos farmacològics amb tres pastilles i exploració de traumes/somnis. Interpretacions molt sòlides; posada en escena pop amb ecos de 2001: una odissea de l’espai. "La prova de foc és superar el primer capítol." Festival de Sitges: memòria, convidats i activitats Records i ADN de Sitges Sitges, poble cinèfil: de 3 cinemes a l’hivern a 6 a l’estiu (amb jardins). Anècdotes històriques: passis amb Anthony Perkins, cues kilomètriques, i l’impacte comunitari. Edició actual (avanç destacat) Convidats: • Tilda Swinton (gala d’inauguració). • Traci Lords, Nicolas Cage, Ed Harris. • M. Night Shyamalan, Peter Weir. Obertura: nova "Suspiria" (remake d’Argento), advertint de gore i impacte físic a sala. Altres noms i tendències: Gaspar Noé ("Climax", sexe/violència i experiments com Love 3D), debat sobre violència estilitzada vs. denúncia. Activitats i ciutat en festa Zombie Walk: maquillatge gratuït per centenars de participants. Tasta de vins, projeccions a la fresca, concursos d’aparadors. Gincana 2001: trobar el monòlit als aparadors (segells i premis). Calendari extens: més de 300 títols (llargmetratges, curts, documentals, animació). "Sitges és també una ciutat en mode festival: carrer, música, nits, i públic entregat." Sales i repertori: el cas Fenomena Fenomena (Barcelona): model de repertori + estrenes, gran pantalla i so de referència. Programes: restauracions (p. ex., 2001), clàssics i cult (de Casablanca a Alien), nits temàtiques amb pizza i cervesa. Figura de Nacho Cerdà i l’extrem ultra-gore d’"Aftermath" (com a peça de debat estètic i límits). Revisitacions de Wes Anderson ("Rushmore", "The Life Aquatic"): estètica poderosa, recepció desigual dels guions. Cloenda Agradiments a Carles Mir i avanç del proper programa: conversa sobre el quart poder. Idees força El Reino divideix: tècnicament solvent, però amb guió qüestionat i denúncia percebuda com poc valenta. Sant Sebastià referma criteri propi (premi a Lacuesta); l’hype no sempre es tradueix en palmarès. Maniac: risc formal en TV premium, amb actors en estat de gràcia. Sitges: més que un festival, ecosistema cultural que celebra el gènere i la comunitat.

  • Cinema sense condicions del 25/9/2018 — Conspiració crítica, onada de cinema religiós i generacional: First Reformed, El Papa Francisco, L’apparition; corrupció a El Reino i retrats íntims a Les distàncies i Viaje al cuarto de una madre

    Tema central del programa • Els conductors obren amb desconcert davant d’un panorama on abunden pel·lícules avorrides amb gran ressò crític, i plantegen si hi ha una conspiració de la crítica o de la indústria. • Debat sobre qui finança i avala projectes: subvencions, televisions i productores que aposten per noms i “aval” per sobre del contingut. Es parla d’una possible “era de l’aval”. • Crítica a la postveritat en la crítica cinematogràfica: titulars previs, periodisme editorialitzat i consens prefabricat. • S’assenyala una sobredosi d’emoció per sobre de la raó, amb films que “apunten temes grans” però queden a la superfície i no prenen posició. El cinema contemplatiu (sovint sortit d’escoles com l’ESCAC) es veu com un clixé quan es confon silenci amb profunditat. "El que salvarà al final el món serà l’amor" • La frase, present en diversos títols analitzats, és qüestionada quan esdevé recurs fàcil o final consolador sense conseqüències dramàtiques o intel·lectuals. Pel·lícules analitzades First Reformed (Paul Schrader) • Retrat dens de fe, culpa, dol i eco-angoixa amb un reverend marcat per la pèrdua (fill mort a l’Irak) i diàlegs d’alta càrrega ideològica (Vietnam, ecologia, esperança). • Estil formal auster: fotografia gairebé monocroma, format gairebé quadrat que concentra l’atenció i una progressió dramàtica rigorosa. • Exemple de cinema d’idees que sí entra al fons i sosté el seu discurs fins al final. El Papa Francisco: A Man of His Word (Wim Wenders) • Lectura crítica: documental institucional impulsat pel Vaticà, amable amb el personatge i poc compromès amb solucions o amb la dimensió del sagrat. • Estructura d’entrevistes i retalls de viatges; s’apunta a contradiccions (doble llenguatge, gestos simbòlics, mapping per al medi ambient) i a propaganda obliqua pròpia del segle XXI. • Recomanat només amb mirada crítica; destinat als “convençuts”. L’apparition (Xavier Giannoli) • Thriller espiritual francès sobre una comissió (periodista, teòlegs, psiquiatra) que verifica una suposada aparició mariana. • Retrata el poder eclesiàstic en segona línia i el mercadeig al voltant del fenomen; una via “indirecta” de discurs religiós en cinema contemporani. El reino (Rodrigo Sorogoyen) • Thriller sobre corrupció política en una autonomia, amb cas fictici però referències recognoscibles. • Valor tècnic alt (ritme, posada en escena), però diagnòstic feble i avorrit per diàlegs críptics dins “la pomada” i absència de contrapès extern; la denúncia queda esterilitzada. Viaje al cuarto de una madre (Celia Rico) • Intimitat mare-filla en un poble andalús, precarietat i rutina domèstica; espai centralitzat al “quarto de la mare” com a cercle vital tancat. • S’analitza com a peça de cinema generacional femení recent (amb Julia Ist, Les distàncies, Estiu 1993, Penélope) i s’apunta a interpretacions desiguals (Anna Castillo se’n surt; paper matern desaprofitat). • Comparació amb La enfermedad del domingo per mostrar com dos relats mare-filla poden divergir en profunditat i intensitat dramàtica. Les distàncies (Elena Trapé) • Quatre amics viatgen a Berlín per sorprendre un antic amic que… fuig. • Tracta les distàncies físiques i emocionals, vides paral·leles i secrets; atmosfèra de suspens íntim. • Aplaudiment per la millor actriu (Alexandra Jiménez); retrets a un to contemplatiu que s’allarga i resolucions basades en l’“amor” com a comodí. Tendències i indústria Cinema contemplatiu i escola • Es detecta un patró d’òperes primes i treballs d’escola amb ritmes lents, temes íntims i mirades i silencis com a matèria dramàtica, sovint sense presa de posició ni aprofundiment. “Segrest” del talent per cadenes i plataformes • Autors prometedors (p. ex., Sorogoyen, Dani de la Orden) són absorbitts per TV/majors (A3Media, Netflix), orientant-se a “producte” i rebaixant risc. • Es contrasta amb trajectòries més heterogènies (p. ex., La propera pell d’Isaki Lacuesta) o amb comèdia comercial francesa amb bons guions i actors. Subvencions i “era de l’aval” • Es discuteix que hi hagi més diners per a òperes primes mentre els consagrats creen via pròpia (productores com El Deseo). • Alarmes sobre “productes per quedar bé” que desplacen cinema que afronta problemes autèntics. Conclusió • El programa proposa una mirada crítica: no n’hi ha prou amb emoció i embalums estètics; cal contingut, posició i profunditat. • Es destaquen contrastos: quan el cinema d’idees és rigorós i formalment coherent (First Reformed) el resultat perdura; quan predomina el gest sense conseqüència, la denúncia o l’espiritualitat es dilueixen.

  • Cinema sense condicions del 18/9/2018 — Festival de Cinema de la Cerdanya, El pomo azul, La revolución silenciosa i El viaje de Nisha: festivals, ucronies i recomanacions d’estiu

    Resum general Tornada de vacances a Cinema Sense Condició amb un programa coral i ple de recomanacions. L’eix del debat passa pel Festival Internacional de Cinema de la Cerdanya i el seu entorn (curts, documentals, projeccions en búnquers i un llarg destacat), i s’obre després a dues pel·lícules europees amb fort substrat històric i social: La revolución silenciosa i El viaje de Nisha. El tram final recull festivals de gènere, sèries d’“ucronia”, i un ram de títols recents amb pros i contres. Temes principals Festival Internacional de Cinema de la Cerdanya (Puigcerdà) • Ambient acollidor i programació àmplia de curtmetratges (més de 1.000 rebuts, centenar seleccionats). • Diversitat de sessions: infantil, nits de terror, documentals i estrenes de llargmetratge que sovint no arriben als circuits comercials. • Reconeixement al cineasta de la casa: Pol Diggler presenta el seu treball i es comenta la vinculació amb la Cerdanya Film Commission. • Record d’un rodatge local i pas per TV: “L’Elegido”. Curts i documentals destacats del festival • “Nori” (Japó) i “M.A.M.O.N.” (Mèxic–Uruguai): sàtira política i crítica despietada a la política migratòria de Trump. • Escola tècnica vs. guió: es detecta que la forma sovint supera el fons, amb excepcions remarcables. • “Madre” (Rodrigo Sorogoyen) i un curt català, “Arts Memorativa” (dir. Pau Pérez), amb Lluís Soler premiat com a millor actor (i Abel Folk). • Documental impactant: “Xutbol” (Fèlix Colomer) sobre els abusos al cas Maristes, amb testimonis de víctimes i acusat. “Tothom queda retratat… és un retrat de la societat molt contundent.” Projeccions als búnquers (Línia P) • Sessió immersiva dins d’un búnquer amb 4 documentals d’història d’Espanya i Europa: • “La batalla desconocida” (Paula Cons) • “Terracramada. La destrucció de Barcelona” (Sílvia Kerr) • “Espies en l’arena. Objectiu: Espanya” (Paula Zorzin i Marta Hierro), entre d’altres • Valor afegit: veure cinema històric dins un espai històric n’eleva la força testimonial. Llargmetratge del festival: “El pomo azul” • Comèdia-fàbula de Montse Bodas i Raquel Troiano; original i diferent del patró habitual del cinema espanyol. • Context: bombolla immobiliària abordada amb imaginació (concurs d’uns ancians excèntrics que regalen un pis a una parella que superi proves). • Repartiment femení en estat de gràcia: Celica Torcal (brillant), Aurora González i Susana Sucena; cameo d’Antonio Esquivias. • Recomanada com a peça “original, distinta i sorprenent”. La revolución silenciosa (Lars Kraume) • Basada en fets reals (RDA, 1956). Un minut de silenci d’uns estudiants per la revolució hongaresa desencadena la repressió del règim. • Forta reconstrucció d’època i atmosfera d’opressió; bons treballs del repartiment jove. • Idees clau: la disciplina del partit, la por col·lectiva i el contrast entre idealisme adolescent i supervivència adulta. • Valoració: notable per ambient i interpretacions, amb punt melodramàtic en alguns trams. El viaje de Nisha (Iram Haq) • Coproducció noruega–alemanya–sueca basada en l’experiència personal de la directora. • Identitat i integració: una adolescent d’origen pakistanès a Oslo viu entre dues cultures; la família la envia a Pakistan “per corregir-la”. • Tractament intimista i contundent sobre el xoc cultural, el pes de la família i la soledat de l’individualisme occidental. • Escenes memorables i dures (penya-segat, final). • Guanyadora dels principals premis Amanda (Noruega). “La integració real… es produeix sovint en diverses generacions.” 1945 (Ferenc Török) • Drama en blanc i negre d’alta tensió moral: l’arribada de dos jueus a un poble sacseja les culpes pels espolis i delacions de postguerra. • Virtuts: posada en escena austera, fotografia i silencis “bergmanians”; tensió sostinguda i retrat de la por col·lectiva. • Discussió a l’equip: per a alguns, petita obra d’art; per d’altres, massa reiterativa en la seva anècdota. Festivals i projeccions d’estiu: Fantosfreak i Gandules (CCCB) • Fantosfreak (Cerdanyola): 19 edicions, descoberta de curts de gènere (terror, friki), avanços del que es veurà a Sitges/Molins. • Gandules del CCCB: projeccions a l’aire lliure amb gran afluència; tema de l’any: “Llum Negra” (ocultisme, vodú, Illuminati…). • Format festiu i popular amb curts i peces de transició molt celebrats. Recomanacions addicionals • Animació: Los Increíbles 2 – guió enginyós i personatges molt ben construïts. • Autor europeu: un “Aki” recent (referència a Aki Kaurismäki) amb molt bona rebuda entre els tertulians. • Sèries: The Man in the High Castle (Amazon), ucronia sobre un món on els nazis han guanyat; to visual poderós i intriga sobre la veritat dels fets. Referència estètica a “Utopia” (Channel 4). • Cinema d’autor USA: The Rider (Chloé Zhao) – retrat auster i honest de l’univers del rodeo a Dakota del Sud amb actors no professionals; dura però molt recomanable. • Bèl·lica: Der Hauptmann (El capitán) – basada en fets reals, polèmica taula sobre la seva violència i sentit del missatge. Breus finals (estrenes i alertes) • Mary Shelley (Haifaa Al-Mansour): biopic apreciable. • Hereditary: fort desacord a taula; per a alguns, terror potent; per a d’altres, inconsistent. • Los Amores Cobardes (Carmen Blanco): petita, estimable. • Penélope (Eva Vila): opinions dividides, amb crítica molt negativa d’un tertulià. • Testigo de otro mundo (Argentina): doc “peculiar” en cartellera. Recomanacions i alertes ràpides • Per veure sí o sí: El viaje de Nisha, La revolución silenciosa, El pomo azul, The Rider, Los Increíbles 2, 1945 (si us agrada el drama moral en B/N). • Per descobrir en festival: Fantosfreak, Gandules (CCCB). • Amb cautela/controverses: Der Hauptmann (El capitán), Hereditary, Penélope. • Per saltar-se: Una casa, una familia y un milagro (comèdia sense sorpresa). Cites destacades “La integració… no existeix una obra de màgia: sovint calen diverses generacions.” “El cinema històric vist dins un búnquer pren un relleu especial.” Crèdits i proper programa • Equip al complet: Joan Morros, Joan Sardà, Pep, Francesc Aguilar, Pol Diggler, Carme Nebot i convidada “La Musa”. • Proper convidat: Ignasi Julià (La Vanguardia).

  • 1h

    Cinema sense condicions del 19/6/2018 — Conspiracions i cinema: Terra convexa, comèdies d’estiu i Hereditary; “Whitney” i l’art d’adaptar històries amb Glòria Montero

    Panorama de l’episodi Últim programa de la temporada 2017-2018 de “Cinema sense condicions”. Episodi coral amb recomanacions per a l’estiu i una conversa en profunditat amb la convidada Glòria Montero (escriptora, dramaturga i documentalista). Punts clau • Presentació de la convidada: trajecte vital i creatiu transnacional (Austràlia, Canadà, Barcelona) i treball en cinema, teatre i literatura. • Bloc de recomanacions: documentals i cinema d’estrena per a l’estiu, amb especial atenció a les comèdies franceses i al terror d’autor. • Entrevista-assaig amb Glòria Montero sobre el poder dels relats, la narratologia (Levi-Strauss, Jerome Bruner), les diferències de mitjà (literatura vs. cinema), i les tensions en les adaptacions. "Contant-nos contes, ens ensenyem com viure" — referència a Jerome Bruner Documental i conspiracions: “Terra Convexa” • Es comenta un documental sud-americà que “refuta” tant la Terra plana com la Terra esfèrica per proposar una Terra “convexa”. • És un exemple de pseudociència amb retòrica d’autoritat (banda sonora èpica, “experts” en sèrie, proves amb làsers alllarg de llacs, etc.). • Diàleg crític sobre la fascinació per les conspiracions i la seva dimensió sociològica, amb ecos del documental “Room 237” sobre Kubrick. • Idea central: la narrativa conspirativa construeix un marc que sempre té resposta per a tot, generant la sensació que “ens enganyen”. Comèdies franceses d’estiu • Vacances amb mamà (2018, Eloïse Lang): comèdia lleugera i eficaç, amb gags ben enllaçats i to ideal per a cinema d’estiu; Miu Miu encapçala el repartiment. • Marie Francine (Los 50 son los nuevos 30): retrat humorístic i amb punt crític sobre la reentrada a casa dels pares i l’“adulteri” com a motor de conflicte narratiu. Terror familiar: “Hereditary” (Ari Aster) • Òpera prima amb posada en escena precisa i interpretacions potents (Toni Collette, Gabriel Byrne). • Terror atmosfèric amb pocs cops d’efecte; tram final una mica precipitat, però conjuntament sòlida i renovadora del gènere. Biopic documental: “Whitney” (Kevin Macdonald) • Documental brillant i rigorós sobre Whitney Houston: context familiar, religiós i racial; la tensió entre ser una gran cantant i una gran estrella. • Eix temàtic: artista negra que busca èxit massiu en el mercat “blanc”, amb paral·lels a Michael Jackson. • Ritme que alterna muntatge vertiginós i testimonis íntims; presència breu de Sissy Houston, suggerint distància amb els anys d’excés i caiguda. Breu apunt • Nova pel·lícula de David Trueba: comentari crític i recomanació de passar pàgina en aquesta ocasió. Entrevista amb Glòria Montero: el poder d’explicar 1) El relat com a estructura de vida • De Levi-Strauss a Jerome Bruner: els relats són estructures d’aprenentatge i memòria, una “fulla de ruta” per donar sentit a l’experiència. • El conflicte com a motor dramàtic (ex.: adulteri) i ecos del moviment #MeToo. 2) Mitjans i llenguatges • El mitjà imposa formes i límits: el cinema tradueix pàgines en mirades; la literatura explora interioritats amb una altra profunditat. • Cites útils per entendre el muntatge i la temporalitat: "Cada història ha de tenir un principi, un mig i un final, però no necessàriament en aquest ordre" — Godard 3) “Lucky” (John Carroll Lynch) • Elogi al film com a poema cinematogràfic sobre la vellesa i la quotidianitat; Harry Dean Stanton, immens. Cameo memorable de David Lynch. 4) Adaptacions i friccions • Casos d’estudi: A Clockwork Orange (Burgess vs. Kubrick), The Shining (Stephen King vs. Kubrick). • Bones pràctiques: La insoportable levedad del ser (Kundera + Carrière) i Lady Macbeth (selecció d’un tram de l’obra literària). • Problema recurrent: grans novel·les vs. cinema (expectatives del lector, càsting icònic — ex.: Gone with the Wind). 5) Escriptura i traducció • Activadors: idees que no es poden oblidar (fins i tot una frase escoltada al carrer pot desencadenar una novel·la). • Traducció pròpia d’obra teatral i reptes del bilingüisme: precisió del castellà vs. polisèmia/elasticitat de l’anglès. • Breakfast at Tiffany’s: Capote vs. Paramount (Marilyn vs. Audrey) i canvis de final que transformen el sentit. 6) Frida K i trajecte personal • Naixement de l’obra “Frida K” per a la seva filla, l’actriu Allegra Fulton, i èxits internacionals. • Allegra Fulton apareix també a The Shape of Water (petit paper); reflexió sobre la Frida-manía i l’abast mític del personatge. Tancament • Comiat de temporada amb desitjos d’estiu i nota final de context polític a Catalunya.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 12/6/2018 — Nens i cinema, nou cinema xilè (Larraín i Lelio) i ressenyes de Desobedience, Maria by Callas, Borg vs McEnroe, The Cakemaker i El orden divino

    Introducció • El programa obre amb salutacions i la presentació del convidat, Joan Agut (mestre amb més de 30 anys d’experiència i cinèfil), que torna per parlar del tema central: nens i cinema. "Parlar dels nens i el cinema: què ens mostra el cine i com evoluciona la mirada sobre la infància." Panorama del cinema xilè contemporani Larraín i Lelio, dos noms clau • Es repassa la renovació del cinema xilè recent amb èxits internacionals. • Pablo Larraín: “La frontera”, “No” (2012), “El club” (2015), “Neruda”, “Jackie”. • Sebastián Lelio: “Gloria” (2013), “Una mujer fantástica” (Òscar a millor pel·lícula internacional), i el seu remake nord-americà de “Gloria”. Temes destacats • Debat sobre remakes: de “Gloria” a “Funny Games”, i el pes del mercat dels EUA i l’allergia als subtítols. • Comparativa Spotlight vs El club: per alguns, “El club” és més contundent i fosca en la denúncia. Ressenyes i recomanacions Desobedience (Sebastián Lelio) • Coproducció anglosaxona ambientada a Londres; guió de S. Lelio i Rebecca Lenkiewicz (co-guionista d’“Ida”). • Protagonitzada per Rachel Weisz i Rachel McAdams. Drama intimista sobre ortodòxia jueva i identitat. • Punts forts: interpretacions, concisió narrativa i subtilesa. Maria by Callas • Documental d’arxiu amb una selecció molt cuidada que contraposa la diva i la dona. • Moments musicals icònics (ex. Casta Diva). Retrat de la solitud de l’excepcionalitat. Borg vs McEnroe • Duelo de 1980 a Wimbledon com a sismògraf del perfeccionisme i la pressió d’elit. • Retrat més profund de Borg; McEnroe queda més esbossat però el partit i el tiebreak són memorable. The Cakemaker (El repostero de Berlín) • Melodrama discret sobre dol, identitats i límits religiosos/culturals a Jerusalem. • Ritme molt lent i un llarg flashback final poc justificat; destaca l’ús sensual de la pastisseria en imatge. El orden divino • Suïssa, 1971: lluita pel sufragi femení. Tractament emotiu i lineal, amb toc de didactisme sentimental. • Reflexió (política) sobre per què Suïssa hi arribà tard sense revolució industrial ni gran classe obrera. Dossier principal: Nens i cinema (Joan Agut) 1) Estereotips i catàleg bàsic • Imatges recurrents: nen/nena “agradable”, repipi, o pensat per generar empatia immediata. • Exemples: “Mary Poppins”, “Somriures i llàgrimes”, “Solo en casa”, “Cinema Paradiso”. • Mirada espanyola amb nenes protagonistes de gran nivell: “El espíritu de la colmena”, “El sur”, “Cría cuervos” i el recent “Estiu 1993”. 2) Empatia, perill i seqüències icòniques • Adolescència desorientada a “The Ice Storm”. • Patiment i revelació a “El sexto sentido”; la nena atrapada a “Poltergeist”. • Clàssic del muntatge: el carric fort d’“El acorazado Potemkin” i el seu “muntatge d’atraccions”. 3) Nens “dolents” o amenaça invertida • Variants de terror i inquietud: univers Stephen King (pobles abduïts per infants), “Los niños de Brasil”, “The Children’s Hour”, “El exorcista”, “El buen hijo”, “La cinta blanca”. • Subversió contemporània: “Hard Candy” (capgira la Caputxeta; duel psicològic poderós). • Vampir romàntic i ambigu: “Déjame entrar” (preferible versió sueca a l’americana). 4) Quan el vincle amb un adult fa créixer el nen • “El chico” (Chaplin) barreja de comèdia i melodrama; model fundacional. • Tati i el nebot (Monsieur Hulot) contra la modernitat tecnificada. • “Ladrones de bicicletas” i “Pelle el conquistador”: el nen acaba superant la figura adulta, duresa i maduració. • “Cinema Paradiso”: estima pel cinema, però amb excessos sentimentals. • Truffaut com a referent de la infància: “Les 400 coups”, “L’enfant sauvage”, “L’argent de poche”. 5) Duos insòlits i paternitats alternatives • “Kikujiro” (Takeshi Kitano): gàngster i nen en un viatge tendre i anti-cliché. • “Terminator 2”: el robot com a “pare” que no falla a John Connor. • “The Shining” (Danny) i “Léon: The Professional” (Natalie Portman): presència infantil potentíssima en gèneres de risc. 6) Distopies: els nens com a esperança del món • “Children of Men”, “Mad Max: Fury Road”: el nen (o l’embaràs) com a promesa de continuïtat de l’espècie. 7) Adults que fan de nens; faules i límits • Del cinema mut (Chaplin, Keaton, Laurel & Hardy) a “Amélie” i “Life of Pi”: la mirada infantil en cos adult. • Debat sobre “La vida és bella”: faula efectiva per a uns, inversemblant per a altres; comparació amb “El niño del pijama de rayas”. 8) Si féssim una pel·lícula amb nens... • Rebuig d’estereotips i preferència per finals oberts; mostrar la vida tal com és, amb la complexitat dels processos de creixement. Conclusions i tancament • Programa coral amb crítiques variades i un dossier dens i didàctic sobre la representació de la infància al cinema: de l’empatia als rols invertits, de l’educació a la distopia. • S’anuncia la propera convidada, Gloria Montero, per parlar de cinema i escriptura.

  • Cinema sense condicions del 5/6/2018 — Polanski i “Basada en hechos reales”, guia de cartellera d’estiu, “Ladrones de tiempo” i Laia Colet: de Cuba a l’estació MIR

    Panorama general Episodi miscel·lani i molt complet: comença amb la crítica de “Basada en hechos reales” de Roman Polanski, segueix amb una guia de cartellera d’estiu amb recomanacions sòlides, un avanç d’estrena (“On Chesil Beach”) i un bloc dedicat al DOCS Barcelona amb el documental “Ladrones de tiempo”. La segona meitat és una entrevista en profunditat a Laia Colet (directora d’art) sobre el seu ofici i rodatges internacionals: Cuba (Yuli), el set de l’estació MIR per a “Sergio & Sergei” i el projecte distòpic “Paradise Hills”. Crítica destacada: “Basada en hechos reales” (Roman Polanski) “La salsa no li qualla.” Punts clau • Tema i to: thriller psicològic d’aires clàssics, amb duel entre dues protagonistes. • Guió: coescrit per Polanski i Olivier Assayas a partir de la novel·la de Delphine de Vigan. • Recepció: crítica dividida; es retreu confusió, erratisme i un clímax poc reeixit. Virtuts • Posada en escena i fotografia molt polides; muntatge solvent. • Música d’Alexandre Desplat que ajuda a sostenir la tensió. Mancances • Guió condensat en excés d’una novel·la complexa; subtileses que el cinema no acaba de traduir. • Duel interpretatiu que no ateny la intensitat esperada. • Com a referents, alguns hi veuen ecos de “Repulsión” i “El quimérico inquilino”, però el resultat decep. Guia de cartellera (quadern d’estiu) Recomanacions amb una sola sessió o poca disponibilitat • “Borg/McEnroe” — molt bona, parla d’èxit/fracàs, atrau fins i tot fora del tennis. • “Camarón: Flamenco y revolución” — documental cim. • “Cares i llocs (Visages, Villages)” d’Agnès Varda i JR — molt recomanable. • “Dede” (Geòrgia) — tragicomèdia rural, cinema ètnic honest i ben fet. • “Disobedience” (Sebastián Lelio) — internacional, amb Rachel Weisz i Rachel McAdams. • “En tiempos de luz menguante” — mirada des de dins a la RDA, amb Bruno Ganz. • “La forma de l’aigua” — Òscar a millor pel·lícula; encara en cartell. • “Lean on Pete” — retrat de l’Amèrica profunda; Steve Buscemi, Chloë Sevigny i un cavall memorable. • “Maria by Callas” — arxiu monumental condensat en 100 minuts imprescindibles. • “Muchos hijos, un mono y un castillo” (Gustavo Salmerón) — divertidíssima. • “Rebelde entre el centeno” — biopic d’S. D. Salinger i el naixement d’un clàssic. • “Tres anuncios en las afueras” — provocadora i altament recomanable. • “Un sol interior” (Claire Denis) — interessant, amb Juliette Binoche; recepció desigual segons gènere. • “Una mujer fantástica” (Sebastián Lelio) — Òscar a millor pel·lícula internacional; radiografia del Xile contemporani. Apunt • “Lucky” — homenatge a Harry Dean Stanton; debat entre expectatives i guió; presència de David Lynch en un paper. Avanç d’estrena: “On Chesil Beach” • Basada en la novel·la curta d’Ian McEwan (guió del mateix autor). • Fidelitat elevada al text, amb un retoc final més edulcorat. • Saoirse Ronan brilla; Emily Watson en suport de luxe. • Fotografia i localitzacions: extraordinàries. • Òpera prima de Dominic Cooke: s’hi veu fusta de director. DOCS Barcelona: “Ladrones de tiempo” (Cosima Dannoritzer) Idees principals • Crítica a la cultura do it yourself quan trasllada tasques de l’empresa al consumidor (Ikea, auto-check-in, kioscos de comanda, compra online). • El temps com a recurs més preuat i camp de negoci. • Concepte de cost d’oportunitat: el que fas impedeix fer una altra cosa. Exemples i impacte • Casos de substitució de personal per màquines i outsourcing al client. • El fenomen japonès del karoshi (mort per excés de feina). • Debat posterior amb discrepàncies: el valor del film és la reflexió que obre. Entrevista a Laia Colet (directora d’art) Trajectòria en breu • De col·laboracions amb Ken Loach, Almodóvar i Marc Recha, a títols com “El perfum”, “Che: El argentino”, “El olivo”, “Presentimientos” i “Sergio & Sergei”. • Premi Gaudí per la direcció artística d’“Eva”. Yuli (Icíar Bollaín): biopic de Carlos Acosta • Projecte BBC amb Paul Laverty (guió). • De barri humil de l’Havana a primer ballarí del Royal Ballet; primer Romeo negre. • Rodatge principalment a Cuba, amb setmanes a Madrid i Londres. Treballar a Cuba: reptes logístics i creatius • Sense Internet i telèfon car: canvia el flux de comunicació; et torna propietari del teu temps. • Transport fràgil (cotxes dels 50–60), aturades imprevistes. • Escassetat de materials (fusta, pintura, ferro): cal enginy i intercanvis; aconseguir fusta per a la tarima va costar 2,5 mesos. • Anècdota: decidir un camió groc i descobrir que “a l’illa no hi havia groc”. • Equip local competent i espavilat: tot s’aconsegueix, però més lent i de manera artesanal. Censura, permisos i context • L’Estat controla permisos i hi ha lectura de guió; “Yuli” és no denunciant, però situa el context dur dels 90 (crisi soviètica, balseros). • Carlos Acosta és molt estimat i mai ha renunciat a Cuba; avui impulsa escola i companyia. Canvis recents a Cuba • Iniciatives privades tímides i controlades; auge del turisme (almendrones “impoluts”). • Obertura amb EUA: més teòrica que real. “Sergio & Sergei”: l’estació MIR al plató • Exterior i interiors cubans rodats a Cuba; l’estació MIR es construeix a Barcelona. • Documentació: la MIR real era estreta, atapeïda i “cutre” (fòrmiques, moquetes tacades), res a veure amb la ciència-ficció pulcra. • Solució per a la ingravidesa: actors penjats amb arnesos. • Recerca d’aparellatge soviètic: viatge a Polònia a una empresa de desmilitarització; selecció amb gomets i enviament de palets plens de material. “Paradise Hills” (Alice Waddington) • Òpera prima produïda per Nostromo; guió de Nacho Vigalondo i Brian DeLeeuw. • Repartiment: Milla Jovovich, Emma Roberts... • Distopia d’estètica molt agosarada: fotografia, vestuari i art inventen un món. Ofici i mirada • Diferències de sistema: als EUA predomina el productor; a Europa, més veu de director (excepcions: Soderbergh com a productor-director). • Referents: Dante Ferretti, Ezio Frigerio, equips italians i clàssics. • Filosofia: la direcció d’art ha de ser adaptable; si el teu “segell” s’imposa sempre, falla la pel·lícula. “T’has d’adaptar a la pel·lícula; ha de ser funcional.” Frases destacades • “És una pel·lícula de Polanski... però la salsa no li qualla.” • “A Cuba tornes a ser propietari del teu temps.” • “La MIR real era l’antítesi de 2001.”

  • 59'

    Cinema sense condicions del 29/5/2018 — Camarón, Petitet i "Como Nossos Pais"; i el neofeixisme vist pel cinema: Bergman, American History X i La Ola

    Bloc 1 — Recomanacions i crítiques de cinema Camarón, Flamenco y Revolución (Alexis Morante) Documental d’arxiu sobre Camarón de la Isla que entusiasma per la força del personatge i la seva veu, però amb omissions notables. • Virtuts: recorregut vital complet, material d’arxiu valuós i impacte universal del seu art (comparat amb figures com Ravi Shankar o Frank Sinatra). • Crítiques clau: - Oblit de la seva etapa a Badalona/Barcelona (no es menciona “Badalona” i quasi no apareix Barcelona), malgrat concerts al Palau de la Música i La Monumental, i el seu vincle amb Catalunya. - Enfoc “andalusista” per ser una producció de Canal Sur/Junta d’Andalusia: es construeix un relat nacional que esborra la dimensió gitana universal de Camarón. "En el meu fèretre només hi haurà la bandera del poble gitano" — voluntat de Camarón, remarcant la seva identitat per sobre de l’andalusisme o l’espanyolitat. • Moments destacats: - La lectura que el seu “quejío” ja conté contingut social sense necessitat de lletres explícites (record de Paco de Lucía). - Records dels Jocs del 92 (contractat però no hi va actuar per la seva mort el febrer de 1992). • Veredicte: Recomanable, tot i les mancances. Convida a trencar prejudicis sobre el flamenc a Catalunya i a reconèixer el llegat de Camarón. Petitet (Carles Bosch) Retrat vibrant de la rumba catalana a través del percussionista Petitet i el seu repte: portar la rumba al Liceu en format simfònic. • Eix narratiu: promesa a la mare al llit de mort; superació personal malgrat la miastènia gravis; del carrer de la Cera al Liceu. • Tensió dramàtica real: malalties, contratemps logístics, i fins i tot cantant solista perdut per una borratxera la nit abans. • Lectura cultural: film que emociona i s’exporta bé, però dificultat de convertir la rumba catalana en fenomen global (disciplina/organització vs. espontaneïtat del context). Como Nossos Pais (Laís Bodanzky) Drama brasiler que aborda amb gran equilibri i naturalisme els rols de gènere, la vida de parella i l’empoderament femení sense caure en pamflets. • Temes: - Reavaluació del paper de la dona al segle XXI. - L’amor com a concepte social i la fidelitat com a possible forma de repressió. - La sobrecàrrega de rols (filla, mare, professional) i la pressió invisible sobre la dona “independent”. • Punts forts: guió coescrit per la directora i el seu marit, mirada no maniquea (“dona amb l’home”), i sensació de realitat quotidiana. • Veredicte: Molt recomanable per la seva honestedat i capacitat de generar reflexió. Bloc 2 — Debat: neofeixisme i cinema Marc general Ressorgiment de l’extrema dreta a Europa amb partits que ja incideixen en governs. Factors clau: • Crisi econòmica i pèrdua de poder adquisitiu (especialment des de 2008), precarietat i erosió de la classe mitjana. • Immigració i refugi instrumentalitzats com a cap de turc. • Desaparició/transformació del moviment obrer, deslocalització i revolució tecnològica (robòtica) que destrueix llocs de treball. "La percepció de pobresa és sovint una percepció de desigualtat." El huevo de la serpiente (Ingmar Bergman, 1977) i ecos de Cabaret Berlín 1923: hiperinflació, fam i desesperació. El film il·lumina el naixement del monstre dins la societat: decadència de Weimar, violències antisemites creixents i experiments “científics” que preludien l’horror. • Paral·lel històric: Tractat de Versalles, hiperinflació, caiguda de la classe mitjana i ascens del ressentiment (banquers/prestamistes, molts jueus), utilitzat pel nazisme fins a l’Holocaust. De 1929/73/2008 al present: patrons que tornen • Cicles de crisi capitalista (1929, 1973, 2008) i conseqüències socials. • La classe treballadora és absorbida en una classe mitjana endeutada (hipoteques) que assumeix menys risc i queda més exposada a la por. • Immigració com a substitut del “ressentiment nacional” (Versalles) en el relat contemporani de l’extrema dreta. American History X (Tony Kaye, 1998) Radicalització individual en context de família fracturada i entorn tense, amb lideratges neonazis a l’ombra i institucions desbordades (educació, policia). • Clau: la promesa de “solucions fàcils” a problemes complexos posa el focus en la polarització i el racisme. La Ola / Die Welle (Dennis Gansel, 2008) Experiment pedagògic que mostra com neix l’autoritarisme a l’aula: ritual, uniforme, salutació, lema (força mitjançant disciplina, comunitat i acció) i efecte identitari que emborratxa de poder. • Deriva: el professor perd el control i constata que ell mateix va ser arrossegat pel poder. • Missatge: la educació i la cultura són centrals per immunitzar contra el sectarisme i la seducció de l’autoritarisme, especialment en joves que, tot i “tenir-ho tot”, busquen sentit en llocs obscurs. "Pertànyer a un grup identitari dona seguretat, però també pot encegar." Apunt final Referència a La cinta blanca (Haneke) per aprofundir en educació i valors com a substrat d’ideologies autoritàries. Tancament amb disculpes pel temps i compromís de continuar el debat.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 22/5/2018 — Lucky, Lean on Pete i Deadpool 2; Corporate vs «El doctor de la felicidad». Entrevista amb Adela de l’Os sobre biblioteques i inclusió social

    Introducció del programa • El programa s’obre amb el lema «Cinema sense condicions» i un avís: aquesta setmana han vist moltes pel·lícules, però poques recomanacions fermes. • Estructura en dues parts: taula de crítiques/recomanacions i entrevista amb convidada. "Biblioteca és molt més que cultura: és l’espai més democràtic que tenim" — Adela de l’Os Crítiques i recomanacions de cinema Lucky (John Carroll Lynch) — retrat del final de vida • Protagonitzada per Harry Dean Stanton, als 90 anys, en una Amèrica profunda i silenciosa. • To proper a Nebraska; minimalisme, silencis i una mirada lúcida sobre la por final i la solitud. • Moments destacats: el somriure final i la cançó «Volver». Aparició deliciosa de David Lynch amb la metàfora de la tortuga. • Idea clau: una meditació serena sobre la mort, sense melodrama i amb humanitat. "Tinc por" — confessió que sintetitza el nucli emocional del film. Paris, Texas (Wim Wenders) — ressò temàtic • Rescatada per comparació: un altre Stanton solitari i romàntic, amb guió de Sam Shepard. • Camí de redempció i reconeixement del deute afectiu: història poderosa sostinguda pel guió. Lean on Pete (Andrew Haigh) • Drama d’iniciació sobre un jove i el cavall que li dona rumb. Actuació remarcable de Charlie Plummer; secundaris de luxe (Steve Buscemi, Chloë Sevigny). • Sensibilitat europea aplicada a un relat molt americà; contenció emocional sense sensibleria; fotografia excel·lent. • Versemblança discutida, però el detall i els silencis arrosseguen l’espectador. «El doctor de la felicidad» (Knock) — advertiment • Comèdia francesa amb Omar Sy. Valorada com greument perillosa (socialment): s’enriu de la gent del poble i promou valors equivocats. • Diagnòstic del panell: no recomanada. Corporate — dinàmiques laborals i pressió • Thriller corporatiu contemporani sobre RRHH i la cultura d’acomiadaments. Interessant i àgil, amb bones interpretacions (Céline Sallette i Violaine Fumeau). • Limita el focus a l’empresa i acaba condescendent amb les cúpules, però evidencia bé la pressió que deriva en suïcidis. Deadpool 2 (David Leitch) • El superheroi més irreverent de Marvel: autoreferencial, comèdia negra explícita (no per a menors). • Guió enginyós però irregular en to i ritme; menys potent que la primera. Recomanable com a entreteniment. Sergio & Serguei (apunt) • Es menciona breument; queda pendent de comentari per falta de temps. Entrevista: Adela de l’Os i la Fundació Biblioteca Social Missió i visió • La Fundació (sense ànim de lucre) neix per visibilitzar i impulsar projectes de biblioteques públiques adreçats a col·lectius vulnerables. • Reivindicació central: la biblioteca és cohesió social — obertura universal, estada sense consum, acollida. Context social: dades clau • Catalunya: ~20% de pobresa; pobresa infantil ~30%; >500.000 persones amb discapacitat. • Espanya (INE): ~14 milions en risc de pobresa; ~6 milions en pobresa severa. • Necessitat: biblioteques com a nodes d’inclusió i detecció precoç. Premis «Biblioteca Pública i Compromís Social» — projectes inspiradors • Mecànica: premi anual, finalistes i un guanyador; 1.200€ per reinvertir + vídeo de difusió del projecte. • Exemples destacats: - Porxena — «Biblioteca d’Acogida» per a joves migrants: apoderament i integració local. - Madrid (Retiro + Hospital Niño Jesús) — «La lectura que da vida»: biblioteca duplicada a l’hospital per donar esperança a infants amb càncer. - Cambados (Galícia): la biblioteca com a centre neuràlgic comunitari, xarxa amb escoles i oficis locals (mariscadores). - Bon Pastor (Barcelona) — «Teixint una xarxa d’oportunitats»: substitució de vigilant per educador social, treball de microviolències i sexisme, connexió amb Serveis Socials i Barcelona Activa. Impacte: resocialització de joves en risc mitjançant xarxa amb escoles i centres juvenils. "En lloc d’un segurata, porteu-me un educador social" — canvi de paradigma amb resultats tangibles al cap d’un any de feina. Finançament i governança • Patronat i jurat mixts: bibliotecaris i tercer sector (educadors i treballadors socials). Treball voluntari. • Política de finançament: no accepten subvencions públiques per independència i perquè els diners públics vagin directament a les biblioteques. • Model: microdonacions de particulars i empreses del sector (editorials), i campanya «aniversari/festa amb compromís social» per convertir regals en donacions. Biblioteques al cinema i imaginari cultural • Referències recents: «The Public» (persones sense llar a una biblioteca pública; filmada dins la biblioteca). • Dades d’una tesi (1928–2015): 855 pel·lícules on apareixen biblioteques (públiques i privades). Títols esmentats: El nom de la rosa, La novena porta. • Llibre i censura al cinema: El joven Marx (culmina amb el Manifest), La libreria (xoc per publicar Lolita en un poble; context històric de polèmica i prohibicions). Evolució del rol bibliotecari • De prestatge i estudi a espais de creació i coneixement compartit: tallers, clubs, presentacions, formació digital. • Exemples internacionals: - Dinamarca: ampliació d’horaris a l’hivern per combatre l’aïllament i reduir consum energètic. - Bibliobusos: vida social itinerant per a pobles envellits; sovint l’únic contacte regular. • Ecosistema català: >380 biblioteques públiques i 11 bibliobusos; estructura digna d’equipaments i personal, amb sensibilitat social creixent arreu de l’Estat (Galícia, País Basc, etc.). • Distinció institucional: la Biblioteca de Catalunya és nacional (no municipal) i té funcions i activitats (exposicions) diferents d’una biblioteca pública municipal. Cloenda i avanç • Tancament amb agraïment a Adela de l’Os i avanç del proper programa: neonazisme i l’ascens de l’extrema dreta.

  • Cinema sense condicions del 15/5/2018 — Maig del 68 i cinema, Borg vs. McEnroe i suport al càncer de mama a la UB

    Resum general Programa amb tres eixos principals: Maig del 68 i el cinema: context històric, la figura d’Henri Langlois i la Cinemateca Francesa, la reacció dels cineastes de la Nouvelle Vague, i l’impacte creatiu i polític en grups com el Groupe Dziga Vertov i el Grup Medvedkin. Connexions amb l’Escola de Barcelona, la censura franquista i la necessitat d’un llenguatge el·líptic (Jordà, Portabella, “Nocturn 29”). Debat contemporani: del llegat del 68 al 15M en el cinema; obstacles de finançament i ideologia a la indústria actual. Exemples: crítica a “El mejor verano de mi vida” i el documental de Portabella “El rapte d’Europa”. Crítica d’estrena: “Borg vs. McEnroe” com a retrat de l’elit esportiva (pressió mental i física, triomf/fracàs, fi de cicle), comparada amb “Rush”, “Match Point” i “Boogie Nights”. Entrevista: la Glòria (UB) presenta el Grup de Suport a persones amb càncer de mama: orígens, recursos, trobades mensuals, límits del voluntariat (acompanyar sense suplantar els professionals) i canvi d’escala de valors després de la malaltia. Recomanacions de pel·lícules sobre malaltia i cura: “Mi vida sin mi”, “Un monstruo viene a verme”, “La enfermedad del domingo” i “Truman”. "Quan el feixisme puja, el cinema baixa i viceversa." "L’ordre acaba amb els camps de concentració." (atribuides al context d’Henri Langlois) Temes principals 1) Maig del 68 i cinema • Origen a Nanterre (moviment del 22 de març), demanda d’accés lliure i politització creixent. • Crisi a la Cinemateca Francesa: Malraux destitueix Langlois (febrer 68), i el gremi cinematogràfic es mobilitza; Langlois retorna el 28 d’abril de 1968. • La Nouvelle Vague com a “fills de Langlois”: Godard, Truffaut, Rivette, Jean Rouch; els arxius salvats per Langlois durant l’ocupació. • Radicalitat i formes noves: Godard roda “La Chinoise” (67) i després el Groupe Dziga Vertov; el Grup Medvedkin dona la càmera als obrers. • Espanya: Escola de Barcelona i llenguatge críptic per esquivar la censura (Portabella, Jordà; “Nocturn 29”). 2) Del 68 al 15M: ecos al present • Debat sobre si el 15M ha generat cinema potent: encara emergent i condicionat per finançament/televisions. • Exemples: crítica a “El mejor verano de mi vida” (tractament superficial de l’ocupació) vs. Portabella i “El rapte d’Europa” (cartografia dels nous moviments socials: 15M, Podem, independències, etc.). 3) Crítica: “Borg vs. McEnroe” • Retrat intens del duel (Wimbledon 1980) i del desgast mental/físic de l’elit esportiva. • Temes: fi de l’era Borg, pressió i esclavatge del rendiment, triomf/fracàs. • Comparacions: “Rush” (F1), “Match Point” (no és cinema de tenis), i “Boogie Nights” (radiografia d’una època a través d’un sector). • Recomanació extra: documental “Maria Callas”. 4) Entrevista – Grup de Suport (UB) càncer de mama • Origen: iniciativa des del vicerectorat d’Afers Socials; primer nucli de 6–7 dones. • Recursos: web amb informació fiable (alimentació, activitat física), bibliografia (fons UB), correu de contacte i trobades mensuals obertes. • Principi clau: no són professionals sanitaris; acompanyen, comparteixen experiències i “trucs”, no substitueixen metges/infermeres/psicòlegs. • Variabilitat del procés: tipus de càncer, edat, protocols; incertesa i “espasa de Dàmocles”; empatia instantània entre afectades. • Canvi de valors: salut, amor i continuïtat de la vida guanyen pes; la participació al grup és enriquidora per a totes les parts. • Cinema i malaltia: “Mi vida sin mi” (Coixet), “Un monstruo viene a verme” (Bayona), “La enfermedad del domingo”, “Truman”. Persones i rols • Joan i Pep – Conductors i crítics. • Glòria – Convidada, professora (UB) i membre del Grup de Suport a persones amb càncer de mama. Pel·lícules i obres citades • La Chinoise; Godard i el Groupe Dziga Vertov • Grup Medvedkin • Nocturn 29 (Portabella, amb Brossa) • El rapte d’Europa (Portabella) • Borg vs. McEnroe; Rush; Match Point; Boogie Nights • Maria Callas (documental) • La enfermedad del domingo; Mi vida sin mi; Un monstruo viene a verme; Truman

  • Cinema sense condicions del 8/5/2018 — Barcelona necessita un gran festival? Ressenyes de Lucky, Alma Mater, A Quiet Place i Avengers: Infinity War, i conversa amb la productora Sandra Forn sobre producció i plataformes

    Introducció i convidada Programa: Cinema sense condicions (dimarts; reemissió dissabte a les 14:00) Convidada: Sandra Forn (productora, Films de l’Orient), filla del cineasta Josep Maria Forn. "El més difícil és la visibilitat." — Sandra Forn El llegat familiar • Josep Maria Forn: director, productor, guionista i actor; fundació de l’Institut de Cinema Català (1975), càrrecs institucionals i guardons (Creu de Sant Jordi, Premi Gaudí d’Honor). • La mare de Sandra Forn: actriu amb 34 pel·lícules. Debat: Barcelona Film Fest i la necessitat d’un gran festival "Barcelona necessita un gran festival." • Crítica al Barcelona Film Fest (privat, vinculat a Cinemes Verdi i Contra Corriente Films): percepció de col·lecció de preestrenes més que no pas festival amb selecció curatorial forta. • Atomització de festivals a la ciutat (Americana, D’A, DocsBarcelona, Mecal…), però manca un festival gran de referència a Barcelona (Sitges ho és a Catalunya, però no supleix Barcelona ciutat). • Debat diners vs voluntat política i capelletes culturals; reclam de donar visibilitat al talent local i creure’s el propi sector. Ressenyes de pel·lícules Lucky (John Carroll Lynch) • Homenatge-testament a Harry Dean Stanton (rodat als 90 anys). Film poètic, melancòlic i minimalista sobre la vellesa i la proximitat de la mort. • Guió escrit per dos amics actors de Stanton, destil·lant fragments biogràfics (servei a la Segona Guerra Mundial, concursos televisius, Bloody Mary recurrent, tabac) en un retrat íntim. • Ecos de Nebraska (Bruce Dern) i el to observacional de Paterson (Jarmusch). Una escena musical mexicana destaca per càrrega simbòlica. • Recomanació entusiasta: "brillantíssima". Alma Mater (Philippe Van Leeuw) • Drama de guerra “tancat” en un pis a Síria: claustrofòbia, resiliència femenina i pressió moral en temps de foc creuat. • Exemple d’“economia de mitjans”: quan tot passa dins d’un espai, calen actors excel·lents i guió sòlid. Comparacions amb la segona meitat de Repulsió (Polanski). • Temàtica: la vivència civil de la guerra, focalitzada en la força de la dona que sosté la família. A Quiet Place (John Krasinski) • Tesi potent (el so com a amenaça; família que viu en silenci), amb una posada en escena efectiva però reiterativa. • Moment destacat: escena del part, tensió i construcció de thriller modèliques. • Opinió general: idea que hagués lluït més en curtmetratge. Avengers: Infinity War (Germans Russo) • Crossover multitudinari que tanca un cicle de 10 anys del MCU. Coordinació de múltiples trames amb ofici formal notable. • Gir tonal: triomf del mal (Thanos) en un final agredolç que va sorprendre i emocionar el públic. • Requisit recomanat: haver seguit la sèrie de pel·lícules prèvies per captar la riquesa de l’univers. • Èxit massiu de taquilla i rècords d’estrena. Televisió: Vida Privada (TV3) de Sílvia Munt • Valoracions positives del primer episodi: direcció sòlida, bona càmera i actors afinats. Es proposa seguir i comentar la segona part. "Val la pena recuperar-la a la carta." Ofici de productora: conversa amb Sandra Forn Què fa un productor? • Present a tot el cicle: de la idea al guió, finançament, rodatge, postproducció i estrena/promoció. • Finançament mixt: televisions, administracions, dossiers de projecte; ajustos creatius per encaixar pressupostos. • Quan no hi ha distribuïdor, la productora pot fer auto-distribució (vendre a cinemes, festivals, materials de premsa). El màrqueting és el gran mur per a l’independent. "És un negoci: sense públic, la sala no es pot permetre programar-te." Sales vs plataformes: finestres en transformació • Les finestres d’exhibició clàssiques s’estan escurçant/transformant. Plataformes (Netflix, Filmin, HBO…) són una oportunitat real per al cinema independent i han reduït la pirateria. • Públics diferents: qui va a sales i qui consumeix a plataformes no sempre se solapen. • Cas d’estudi: Pieles (Eduardo Casanova) amb estrena limitada a sales a Espanya però gran recorregut a Llatinoamèrica via Netflix. • Futur probable: coexistència amb menys sales però més especialitzades, mentre les plataformes creixen i impulsen producció. Sèries: saturació, criteris i recomanacions • Sobresaturació d’oferta i dispersió de criteris: costa orientar-se i avaluar la qualitat; el pilot és clau per enganxar. • Molt talent (actors, directors, guionistes) s’ha mogut a sèries; format més agosarat i estable econòmicament. • Recomanacions i clàssics esmentats: - The Sopranos; Six Feet Under - The Booth at the End (home misteriós en un bar que concedeix desitjos amb contrapartides): alta tensió dramàtica amb pocs elements. "A les sèries s’assumeixen riscos que al cinema sovint no es prenen." Cloenda • Agraïment a Sandra Forn; queden projectes de Films de l’Orient per comentar en una propera visita. • Idees-força del programa: - Barcelona reclama un gran festival de cinema. - Lucky com a imprescindible recent; Alma Mater i A Quiet Place com a debats sobre forma i eficàcia; Infinity War com a fita de blockbuster coral. - Plataformes com a via clau per a visibilitat i sostenibilitat del cinema independent.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 24/4/2018 — BCN Film Fest i preestrenes; 50 anys de 2001; i Anna Sallés dissecciona La mort de Stalin, L’esperit del 45 i L’instant més fosc

    Panorama del programa • Estructura en dues parts: novetats i preestrenes; i conversa central amb la historiadora Anna Sallés. • Convidada: Anna Sallés Ibonastres, historiadora especialista en la Revolució Russa i la política europea del segle XX, que comenta tres films d’història i política. Temes destacats • Presentació del BCN Film Festival (2a edició) i la seva línia: cinema vinculat a literatura i història, amb voluntat divulgativa i popular. • Crítiques ràpides de preestrenes: Finding Your Feet (Bailando la vida), Custòdia Compartida, Aniquilación. • Bloc de clàssics i música al cinema: 50 anys de 2001: A Space Odyssey (Kubrick), el ritme i la tria musical (Morricone, Nino Rota), i La flauta màgica de Bergman. • Conversa amb Anna Sallés sobre tres pel·lícules amb fil històric comú (Segona Guerra Mundial i conseqüències): - La mort de Stalin: paròdia ferotge del poder i la repressió estalinista. - L’esperit del 45 (Ken Loach): naixement de l’estat del benestar, clau del laborisme britànic del 1945 i el seu desmantellament posterior. - L’instant més fosc (Darkest Hour): el lideratge de Churchill, Dunkerque i el pes de la propaganda. Crítiques i recomanacions (preestrenes) Finding Your Feet (Bailando la vida) • Comèdia dramàtica britànica “feel-good” sobre reinvenció vital d’una dona de classe alta que canvia de món i valors. • Punts forts: interpretacions d’Imelda Staunton, Celia Imrie i Timothy Spall; el caràcter naturalista de l’actor britànic. • Missatge: canviar una vida acomodada i hipòcrita per una de més lliure i compromesa. Custòdia Compartida (Xavier Legrand) • Drama tens sobre divorci, custòdia i maltractament; recepció polaritzada (de lloances a crítiques severes). • Debat: alguns troben l’embolcall de thriller exagerat i final poc versemblant; d’altres la consideren molt potent en la denúncia. • Temes: mirada a la prudència judicial, el biaix en processos de custòdia i la violència masclista. Aniquilación (Alex Garland) • Ciència-ficció d’autor amb Natalie Portman i Oscar Isaac; ecos de sèries contemporànies i d’estètiques coloristes. • Enfoc: menys pirotècnia i més idea; “pseudociència” suggerida i joc narratiu amb l’espectador. • Nota de distribució: llançament via Netflix (malgrat escala visual de cinema). Clàssics i música al cinema 2001: A Space Odyssey (50 anys) • Vigència extraordinària per la perfecció formal, la tria musical i el pensament que integra: història, filosofia, ciència i evolució humana. • «Ritme» com a clau artística transversal; Kubrick com a mestre en encaixar música clàssica i imatge per multiplicar l’efecte dramàtic. Música i posada en escena • Exemples: rodatges amb música prèvia de Morricone (C’era una volta in America) i el tema de Nino Rota per El Padrí; el poder d’escoltar la música durant el rodatge. • Bergman i La flauta màgica: ús de primers plans del públic per convertir la recepció en part del relat visual. Conversa amb Anna Sallés La mort de Stalin • Més paròdia que sàtira: humor negre per representar la brutalitat del sistema i la lluita pel poder a la mort de Stalin (1953). • Figures clau: Khrusxov, Malenkov, Molotov, Beria (policia política: de l’NKVD cap al KGB en la postguerra) i el mariscal Jukov. • Context: memòria de la repressió estalinista (processos de Moscou 36-38, depuracions, camps, deportacions) i el paper soviètic decisiu a la guerra (Stalingrad, setge de Leningrad, Kursk). • Lectura històrica: «tot és veritat però explicat com a farsa», amb exageració de personatges i situacions per fer visible l’absurd del terror. «Sense la resistència soviètica, els primers a arribar a Berlín van ser els russos.» L’esperit del 45 (Ken Loach) • Del triomf laborista (1945) al Welfare State: nacionalitzacions, sanitat, educació i habitatge públics, inspirats en Keynes. • Missatge: si hi va haver recursos per a la guerra, n’hi ha per al benestar col·lectiu; crítica a la desmantellació posterior (Thatcher) i a la tercera via (Blair). • Connexió present: debat sobre pensions, prioritats pressupostàries i la necessitat de protegir drets universals. «Si vam trobar recursos per guanyar la guerra, els podem trobar per garantir el benestar.» L’instant més fosc (Darkest Hour) • Focus en maig de 1940: l’arribada de Churchill, la crisi de Dunkerque i la disputa interna entre pactar o resistir (Halifax vs resistència). • Escepticisme històric: la «flota civil» de rescat és possiblement més llegenda que realitat massiva; la força retòrica de Churchill via ràdio com a arma moral. • Cinema i versemblança: l’escena del metro funciona dramàticament però és discutible històricament; debat sobre propaganda i memòria. • Apunt sobre elits britàniques: coqueteig pronazi d’alguns sectors (record a The Remains of the Day) i la complexitat del context. Cultura i política avui • Edició en català de textos de Lenin (selecció, ed. 3i4): valor cultural i pedagògic. • Crítica a la mediocritat política contemporània i al màrqueting; esment a Macron, Valls i debats locals. Informació de servei • El festival BCN Film Fest es comentarà amb més calma al proper programa. • Pròxima emissió: 8 de maig, especial Universos Cinematogràfics amb Pol i Ferran.