Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

253-264 de 476

  • Cinema sense condicions del 16/1/2018 — Tres anuncis als afores, Molly’s Game i Ventura Pons; del xou de Truman a Gran Hermano: cinema i control social

    Panorama general • Episodi amb dues parts: primer, crítiques de novetats i recomanacions; segon, una conversa amb el convidat Joan Sanz sobre The Truman Show, Gran Hermano i el control social. • Punts forts: debat apassionat i matisat sobre “Three Billboards Outside Ebbing, Missouri”; diagnosi crítica del documental de Ventura Pons; valoracions dividides de Molly’s Game; i una reflexió contundent sobre com les imatges, la televisió i les plataformes modelen la nostra ideologia i hàbits. "És una explosió que et clava un cop de puny a l’estómac" — sobre Three Billboards Crítiques i estrenes Me estás matando, Susana (2015, Roberto Sneider) • Comèdia romàntica mexicana basada en novel·la, protagonitzada per Gael García Bernal i Verónica Echegui. • Valoració: història pobra amb un dèficit masclista evident; es salva per la química de la parella protagonista. Recomanable només per fans dels actors. Universal i Faraona (Ventura Pons) • “Retalla i enganxa” documental sobre tres figures barcelonines: Ocaña, Gato Pérez i Pepe Rubianes. • Millor tram: evocacions/converses (Ignasi Millet amb Jesús Pérez Ocaña; Carles Flavià amb Jaume Sisa), tendres i molt barcelonines. • Tram feble: la part de Rubianes (vídeos de viatges a l’Àfrica) — la pel·lícula fa aigües aquí i no remunta del tot. • Diagnosi: exemple del Pons més low cost; recomanable només per incondicionals de les figures retratades. Three Billboards Outside Ebbing, Missouri (Martin McDonagh) • Context: 3a pel·lícula del dramaturg de l’In-yer-face theatre; humor negre, esperpent + realisme que incomoda. • Interpretacions: Frances McDormand (magnífica), Sam Rockwell i Woody Harrelson; personatges “bons i dolents alhora”, profundament humans i ferits. • Temes: dol, ràbia, racisme, ineficiència policial, tensió en comunitats petites; final obert i justificat. • Forma: música i fotografia magistrals; ritme que alterna violència i moments de slapstick que funcionen. • Reconeixements: Globus d’Or (millor pel·lícula-drama, guió, actriu i secundari), premis de públic i crítica (Toronto, Sant Sebastià), etc. • Comparacions: “Nebraska”, “El ciudadano ilustre”, “Relatos salvajes” — el film comparteix la idea de normalitat que es trenca i deriva en conflicte. Molly’s Game (Aaron Sorkin) • Debut de Sorkin com a director; Jessica Chastain lidera un biopic judicial sobre l’ascens i caiguda de les timbes de pòquer VIP. • Pros: direcció i guió molt sòlids, ritme verbal Sorkin, mecanismes legals ben exposats. • Controvèrsies: estructura fragmentada que pot resultar repetitiva; relació amb el pare (Kevin Costner) percebuda com a fluixa; Michael Cera genera dubtes de càsting. • En conjunt: consistent i disfrutable, amb retrets sobre la “amabilització” del personatge i certa sobreexposició de text. Tema central: The Truman Show, Gran Hermano i el control social (amb Joan Sanz) Punt de partida • “The Truman Show” (1998, Peter Weir; guió Andrew Niccol; Jim Carrey i Ed Harris) com a metàfora de la vigilància i la fabricació de la realitat. • Ed Harris defensa que l’èxit és “perquè és real”; es qüestiona aquesta pretensió de realitat i la seva càrrega ideològica. Ideologia, publicitat i “normalitat” • Hipòtesi: grans corporacions i publicistes (metonímia: IBEX 35) dissenyen històries i formats que imposen hàbits, desitjos i rutines (“allò normal”). • Exemples: paquets de televisió de pagament, consum cultural, “parelleta” com a norma social, aspiracions prefabricades. • Mecanisme clau: generar fòbies i murs simbòlics (p. ex. la por al mar de Truman) per contenir la dissidència. Gran Hermano i avui: de la tele als youtubers • Missatge implícit de GH: triomf sense mèrit (morro, bellesa, notorietat) — impacte en aspiracions juvenils. • Mutació actual: youtubers, Instagram, cultura del tuit/WhatsApp — la “cultura de la frase” i la desinformació sense contrast. Cites clau "Las imágenes no son inocentes ... toda película influye ... crea hábitos, normas de comportamiento, mentalidades, formas de vida ... que constituyen la ideología" — Glòria Camarero "La mejor manera de hacer propaganda es cotidianizarla: parecer que no se hace" — Glòria Camarero Debat final • Es denuncia la intoxicació informativa als mitjans generalistes espanyols i la dificultat d’accedir a informació no esbiaixada. Apunts finals • Proper episodi: Joan Agut parlarà de cinema d’animació.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 9/1/2018 — Globus d'Or, #MeToo i "Time's Up"; marató de ressenyes (Paddington 2, El joven Karl Marx, Star Wars, Wonder Wheel, The Disaster Artist, Thi Mai, The Foreigner, C’est la vie) i focus en la sèrie Borgen

    Resum general de l'episodi • Tornada de vacances, presentació de l’equip i agenda del programa sense convidat aquesta setmana. • Bloc d’actualitat: Globus d’Or marcats per #MeToo i Time’s Up, amb repàs als principals premis i el discurs d’Oprah Winfrey. • Bloc central: ressenyes de múltiples estrenes i títols recents, amb debat sobre to i direcció en alguns casos (sobretot Wonder Wheel). • Bloc final: focus en la sèrie Borgen i el seu retrat rigorós de la política i els mitjans a Dinamarca. Globus d'Or 2018: reivindicació i premis • Nit marcada per la protesta: actrius i actors vestits de negre en suport a #MeToo i l’iniciativa Time’s Up, arran de l’escàndol Harvey Weinstein. "Time’s up: s’ha acabat el temps" — crit de la gala i idea central del discurs d’Oprah Winfrey • Principals premis comentats: - Three Billboards Outside Ebbing, Missouri: triomf amb 4 guardons; Frances McDormand (Millor Actriu). - Gary Oldman (Millor Actor) per Darkest Hour (biopic de Churchill, pendent d’estrena aleshores). - Coco (Millor Pel·lícula d’Animació). - Big Little Lies (Millor minisèrie/TV movie), amb Nicole Kidman premiada. • Context local: es recorda que l’assetjament no és exclusiu dels EUA; mencionen Leticia Dolera i les seves denúncies públiques. Ressenyes de cinema Paddington 2 • Comèdia familiar que barreja animació CGI (l’os) i actors reals amb molta solvència. • Hugh Grant brilla com a antagonista; to tendre i engrescador per a una franja infantil àmplia (aprox. 6–13 anys). • Valoració: molt recomanable per a famílies; ritme i simplicitat ben equilibrats. Es contrasta amb Coco, que pot tocar temes més Pixar/Inside Out orientats també a l’emoció adulta. El joven Karl Marx (Raoul Peck) • Biopic focalitzat en els 26–30 anys de Marx: periodista, escrits polítics, trobada amb Engels i gestació del Manifest Comunista (1848). • Virtuts: bones escenes històriques (mítin de Proudhon, dinàmica Marx–Engels), context i itinerància europea (Alemanya–França–Bèlgica–Anglaterra). • Pegues: to discursiu i posada en escena televisiva, menys arriscada del que el material demana; ritme desigual. • Valoració: interessant i correcta, útil com a aproximació històrica (en any commemoratiu de Marx), tot i que poc trencadora en la forma. Star Wars: Els últims Jedi • Recepció dividida: espectador poc fan surt desconcertat i inclinat cap a la decepció; reconeix entretinguda, però amb decisions que li pesen. El sacrificio de un ciervo sagrado (Yorgos Lanthimos) • Impacte potent i incòmode; atmosfera pertorbadora que deliberadament incomoda (especial sensibilitat davant el sofriment infantil). • Valoració: molt apreciada per alguns; experiència intensa no apta per a tots els gustos. Wonder Wheel (Woody Allen) — debat • Un sector la considera de les pitjors del director recentment: excés de teatralitat, il·luminació “programàtica” (vermells/tristos blaus) i diàlegs que no acaben de fluir. • Contrapunt: d’altres la veuen com una bona peça dramàtica dins la seva etapa seriosa (sense “acudits” Allen clàssics) i destaquen la fotografia de Vittorio Storaro. "No veurà ni un acudit de Woody Allen" — avís al públic: és un drama pur • Conclusió: divisiva; grans intencions formals, però desequilibri de guió per a alguns. The Disaster Artist (James Franco) • Homenatge-paròdia a la mítica "pitjor pel·lícula": The Room (Tommy Wiseau). • James Franco ofereix una interpretació histriònica i magnètica; humor metacinematogràfic que explica (i inventa) “raons” per a errors de raccord, salts d’eix i incoherències del film original. • Recomanació: millor si prèviament s’ha vist The Room; el contrast multiplica els gags. • Anècdota: fracàs inicial a taquilla vs. posterior culte en sessions golfes; el mateix Wiseau apareix als Globus d’Or quan premien Franco. Thi Mai, rumbo a Vietnam (Patricia Ferreira) • Primera comèdia espanyola rodada a Vietnam: Carmen Machi, Aitana Sánchez-Gijón, Adriana Ozores, Dani Rovira. • Comèdia amable amb tocs feministes i d’amistat, centrada en una àvia que no vol renunciar a ser-ho i un viatge d’adopció. • Destacat: música de Pablo López, sorprenentment inspirada i motor emocional del film. • Valoració: entretinguda i comercial, plena de tòpics però ben feta. El extranjero (The Foreigner) — Martin Campbell • Thriller d’acció amb Jackie Chan (productor i protagonista) i Pierce Brosnan en un marc de escissió de l’IRA i atemptats a Londres. • Virtuts: seqüències d’atemptats i acció ben resoltes tècnicament. • Pegues: trama implausible i repetitiva, subtrames “House of Cards” de salseig polític-sexual, i un heroi massa infal·lible justificat amb passat de ex marine. • Veredicte: no recomanada per la taula; malgrat l’ofici, la història no és creïble ni satisfactòria. C’est la vie (Le sens de la fête) — Nakache & Toledano • Comèdia coral sobre un casament “pijo” narrada des del càtering. • Crítica severa d’un tertulià: humor que ridiculitza la classe treballadora, missatge reaccionari i mirada conformista darrere la rialla. • Nota: malgrat això, figura com a nominada als Goya a millor pel·lícula europea. Sèries: Borgen (Dinamarca) • Sèrie política (3 temporades) sobre l’ascens i govern d’una primera ministra danesa, en un sistema de coalicions permanents (sense majories absolutes). • Punts forts: - Rigor i realisme: guions molt treballats que eviten allargar-se, amb salts narratius precisos i coherents. - Equilibri entre política, vida personal/familiar i mitjans de comunicació (periodistes, TV, spin i contrapès mutu). - Temes clau: quotes de poder femenines, soledat del poder (“com més puja, més sola”), decisions militars, pactes i contradiccions morals. - Interpretacions excel·lents i posada en escena sòbria; exteriors a Christiansborg (seu dels tres poders). • Comparativa: - Més europea i reflexiva que House of Cards (menys grandiloqüent, més centrada en el pacte i el cost personal del poder). - Admirada per polítics i creadors; Stephen King la va triar com a millor sèrie de l’any quan la va descobrir. • Recomanació de visionat: seguida (binge) per no perdre el fil de trames i evolucions de rols entre temporades. Disponible en DVD a biblioteques i reemissions locals. Tancament • Avanç de la setmana vinent: convidat Joan Sant per parlar de The Truman Show i els Gran Hermano. • Comiat del programa: "Cinema Sense Condicions" us desitja bon any i fins la setmana que ve.

  • Cinema sense condicions del 2/1/2018 — Copa del Rei: rotacions del Barça, prèvies Celta-Barça i Lleida–Atlético; mercat de l’Espanyol; Coutinho i el City a la Premier; renovació de Paco Sedano; Nani Roma al Dakar; i el Barça bàsquet remunta el vol

    Resum general Programa marcat per la Copa del Rei i l’aturada post-Nadal: debat sobre com gestionar les rotacions del Barça, prèvies dels duels Celta–Barça i Lleida–Atlético, balanç del mercat d’hivern a l’Espanyol, focus Premier (Coutinho, lesions al City i futur d’Alexis), entrevista amb el capità del Barça de futbol sala, Paco Sedano, i conversa amb Nani Roma abans del Dakar. Tanca amb l’anàlisi de la tercera victòria seguida del Barça de bàsquet. Punts clau • Debat Copa del Rei (Barça): polèmica entre preservar titulars o fer un mix; es preveu rotació amb “porter de Copa” i gestió en funció del calendari. • Dembélé, alta mèdica i opcions reals d’entrar a la convocatòria a Vigo. Coutinho, operació reactivada amb xifra al voltant dels 150 M€. • Celta–Barça: Balaídos ple i avís de Sergi Gómez: “el Barça competirà, surti qui surti”. • Lleida–Atlético: ambientàs al Camp d’Esports, debuten Diego Costa i Vitolo a la llista; Simeone reclama màxima concentració. • Espanyol: renovació de Pau López encallada; sortides (Diop, Hernán Pérez, Álvaro Vázquez, Marc Navarro) i possible traspàs d’Aarón Martín (mín. 20 M€). • Premier: lesió de Gabriel Jesús (1–2 mesos) i tornada immediata de De Bruyne; Alexis Sánchez, molt a prop de sortir (City en pole). Wenger i Mourinho repliquen a crítiques de Thierry Henry i Paul Scholes. • Paco Sedano renova 2 anys: compromís de retirar-se al Barça i nova responsabilitat al projecte Masia 360. Objectius: Final Four, Copa i lliga amb més estabilitat i menys alts i baixos. • Nani Roma (Dakar 2018): torna a Mini JCW 4x4; reglament més favorable als 4x4 (–100 kg, més recorregut de suspensió). Dakar molt exigent des de Perú (dunes) fins a l’Argentina (calor extrema). Objectiu: competir bé per guanyar. • Barça bàsquet: tercera victòria seguida, però el test real arriba a Moscou contra el CSKA. Detall per blocs Debat: Copa del Rei i gestió de recursos del Barça • Valverde alternarà per calendari i rivals (tres partits en vuit dies: Celta–Barça dues vegades i Levante; després, visita a Anoeta). • Model “anglès” vs. terme mig: suplents fins a quarts i pujades d’exigència a semifinals. • El “porter de Copa” dona identitat diferent a l’onze i confiança en partits incòmodes. Informatiu (Catalunya Vespre) • Cas Diana Quer: cas “resolt però no tancat”. • ERC–Junts per Catalunya: interrogants sobre investidura de Puigdemont des de Brussel·les. • TV3 i l’IVA: risc per a programes de producció externa (inclòs Polònia). • PNB condiciona pressupostos a la situació a Catalunya. • Protestes a l’Iran: repressió amb més d’una vintena de morts. • Vall d’Hebron: nova tècnica robòtica per a l’apnea del son. • Liceu busca nou director; vent en retirada però amb restriccions locals. Vox pop i prèvia Celta–Barça • Oients dividits entre Copa pels suplents, híbrid o titulars en rondes avançades. • A Vigo, Sergi Gómez alerta que “Balaídos costa” i que el Barça competirà al màxim, surti qui surti. Prèvia Lleida–Atlético • Camp d’Esports pràcticament ple i mosaic “Per la nostra ensenya, sempre Lleida”. • Convocatòria de Simeone: entren Diego Costa i Vitolo; baixa Koke (adductors) i descans per Oblak i Gabi; Vietto/Gaitán a la rampa de sortida. • L’entrenador del Lleida (Albadalejo) busca marcador ajustat per arribar viu a la tornada al Wanda. Espanyol: mercat d’hivern • Pau López: negociació encallada; el club manté un punt d’optimisme oficial, però el context és pessimista. • Sortides: Diop (Eibar) consumada; Hernán Pérez (vol Getafe, discrepància per la fitxa); Álvaro Vázquez (Nàstic, cessió encallada per condicions); Marc Navarro, opció de cessió. • Aarón Martín: només per traspàs ≥ 20 M€. El club ja no tanca la porta a alguna entrada. Premier League i mercat • Coutinho: lesió “sospitosa”; el Liverpool posa el llistó en 150 M€. Klopp modera el discurs. • Manchester City: baixa Gabriel Jesús (1–2 mesos); De Bruyne i Silva a l’onze. Possibilitat d’Alexis al gener per cobrir la davantera. • Arsenal: Wenger ja admet un “encara” sobre sortides; Alexis, molt probable que marxi. • Wenger vs. Henry i Mourinho vs. Scholes: respostes públiques a crítiques de llegendes del club. Barça Futbol Sala: Paco Sedano • Renova 2 anys i reafirma: “em retiraré aquí”. • Millores de l’equip: estabilitat, pes dels fitxatges, i menys irregularitat que l’any passat. A semifinals de Copa del Rei, classificats per la Copa d’Espanya i a la Final Four europea. • Entra al projecte Masia 360 com a tutor de deportistes; perfil acadèmic ampli (INEF, màsters i docència). Barça bàsquet • Victòria coral (77–101 a la pista del Gipuzkoa). L’Ernest Macià adverteix: el veritable termòmetre és el CSKA. Dakar 2018 amb Nani Roma • Preparació sense lesions, molta càrrega cardiovascular i aclimatació a calor/altitud (CAR de Sant Cugat). • Canvi a Mini JCW 4x4 per projecte i reglament: –100 kg i més suspensió afavoreixen els 4x4; el buggy de Mini ha nascut fort, però és més nou. • Recorregut: Perú (dunes des del km 1) – Bolívia – Argentina (final dur per calor). • Objectiu: “competir bé per estar en la lluita per guanyar”. Frases destacades “Surti qui surti, el Barça competirà; a Balaídos sempre costa.” — Sergi Gómez (Celta) “És aquell partit amb molt a perdre i poc a guanyar; caldrà molta concentració.” — Diego Simeone (Atlético) “He renovat dos anys més… el meu compromís és retirar-me aquí.” — Paco Sedano (Barça Futbol Sala) “Sempre l’objectiu és guanyar… però la cursa és l’examen final.” — Nani Roma (Dakar) Conceptes clau • Rotacions, porter de Copa, mercat d’hivern, lesió muscular, apnea del son (tècnica robòtica), buggy vs 4x4, Final Four, calor/altitud.

  • Cinema sense condicions del 19/12/2017 — Downsizing, The Disaster Artist i el subgènere de les famílies assetjades: Suburbicon, Funny Games i més (amb festivals i remakes)

    Panorama general del programa "El que hem de fer és fer venir ganes d’anar al cine… explicar el mínim perquè tinguis les ganes i la sorpresa" Programa en dues parts: recomanacions i crítiques recents, i un tema central dedicat al subgènere de les famílies assetjades al cinema. Es tanca amb un debat sobre remakes i sagues i una mirada als grans festivals. Recomanacions i crítiques Downsizing (Alexander Payne) • Premissa: una sàtira de ciència-ficció on la humanitat pot “fer-se petita” per viure en un nou ordre social. • To i objectius: intenta abordar crisi econòmica, democràcia, solidaritat i canvi climàtic; per alguns, massa ambiciosa i perd focus al tram final. • Virtuts: realització brillant, direcció d’actors molt sòlida. Matt Damon i Christoph Waltz destaquen. Obertura a Venècia, aquí titulada “Una vida a lo grande”. • Valoració: divertida i disfrutable, però no al nivell de “Nebraska”; excel·lent factura formal amb un guió que es difumina al final. The Disaster Artist, The Room i el culte al “mal cinema” • “The Disaster Artist” recrea quasi pla a pla “The Room” de Tommy Wiseau; la gràcia és veure com un “penjat” fa una pel·li que fracassa però esdevé film de culte perquè fa riure sense voler-ho. • Comparacions: ecos d’“Ed Wood”. S’esmenta “Troll 2” i el documental “Best Worst Movie”. • Debat espanyol: paral·lelismes i contrastos amb “Algo muy gordo” (rebutjada com a metallenguatge que no fa riure) i amb “El autor” (problemes de to i ambicions d’autor no assolides, sobretot comparada amb “Caníbal”). Documental recomanat: Muchos hijos, un mono y un castillo • Retrat hilarant i tendre de Julita Salmerón i els seus desigs vitals: “molts fills, una mona i un castell”. • Eix narratiu: la família ha de deixar el castell i es llança a una recerca de dues vèrtebres de l’àvia (un McGuffin que activa memòria i identitat familiar). • To: humor constant i anècdotes increïbles; molt celebrada en crítica i recomanada pels participants. A Ghost Story (David Lowery) • Definida com la “versió d’autor” de Ghost: minimalista, hipnòtica, amb Casey Affleck sota un llençol. • Èmfasi musical i atmosfera. Reivindicació de veure-la sense espòilers per preservar l’experiència. Star Wars: re-visions i expectatives • Repàs de la saga i preparació per a l’episodi VIII. Opinió diversa: alguns s’hi queden amb l’original (episodi IV), d’altres reivindiquen l’episodi V. Tema central: el subgènere de les famílies assetjades "Les famílies felices no són felices… és una aparença" (discussió sobre Tolstoi i les façanes domèstiques) "No crec que hi hagi pel·lícules bones i dolentes; hi ha experiències bones o dolentes" El sacrificio de un ciervo sagrado (Yorgos Lanthimos) • Family perfecta que es veu desestabilitzada per un adolescent inquietant (sobresurt Barry Keoghan). • Tò: tensió creixent; posada en escena amb ecos de Kubrick. • Nota clau: incorpora un element fantàstic/paranormal que pot dividir espectadors (versemblança vs al·legoria moral). Suburbicon (George Clooney, guió antic dels germans Coen) • Retrat d’un suburbi ideal que amaga hipocresia i violència; paral·lelismes amb “The Truman Show” i “Eduardo Manostijeras”. • Emparentada amb “Fargo”: crònica negra de l’Amèrica domèstica. Opinió dividida sobre el to (interessant però descompensada per alguns; impactant per d’altres). Funny Games (Michael Haneke) • Terror domèstic sense motivació: dos joves saditzen una família “perquè sí”. • Efecte: incomoditat extrema i crisi d’expectatives sobre “com se’n surt” la família. Remake pla a pla en anglès. Altres variants i exemples • “El cabo del miedo/El cabo del terror” (1962 vs 1991): la venjança com a motor; manipulació eròtica de la filla per part de l’assetjador (Mitchum/De Niro). Debat sobre l’impacte musical i la contundència del remake. • “Visitor Q” (Takashi Miike): assalt intern i mediàtic a una família; sàtira extrema i material molt sensible. • “Saw”: gore de llarga durada amb moralina punitiva i debat ètic sobre justícia i càstig; fenomen de fans i discurs transmèdia. Remakes, reestrenes i el cas Blade Runner 2049 • Per què els remakes? - Motivacions comercials i d’accessibilitat (color vs blanc i negre, estrelles, “actualització” de clàssics). - Efemèrides com els 20 anys de Titanic alimenten relectures. • Blade Runner 2049: - Per alguns, desencís i pèrdua de l’“encant” no programable del culte. - Per d’altres, descobriments tècnics i noves capes; gran ambició visual. - Idea clau: el culte sovint no és planificable; neix amb el temps i la recepció. Festivals: experiència i accés • Sant Sebastià: ciutat preciosa, bon nivell de pel·lícules i alta accessibilitat als equips (hotel Maria Cristina com a hub). • Cannes: el més important, però estricte i compartimentat. • Berlín: gran programació, ambient fred a l’hivern però experiència molt rica. • Sitges: festival de gènere amb èxit de públic jove i fans; menys glam de “gran estrella” però passió cinèfila a flor de pell. • Anècdota: trobada memorable amb Anjelica Huston a Berlín. Cloenda • Agraïment al convidat Jordi Oliva i bones festes.

  • Cinema sense condicions del 12/12/2017 — Cinema sense condicions: crítiques exprés (L’autor, Suburbicon, Llueve en vacas, Destinos, Bad Moms 2) i monogràfic Big Pharma (The Constant Gardener, Fire in the Blood, Dallas Buyers Club) — VIH/SIDA, patents i tuberculosi

    Panorama general Programa dividit en dues parts: primer, una ronda de crítiques exprés de novetats i títols recents; després, un monogràfic amb el Dr. Lluís Beciana sobre el negoci de la medicina i la indústria farmacèutica, amb casos de pel·lícules que l’aborden i una actualització sobre salut pública. Crítiques exprés de cinema L’autor (Manuel Martín Cuenca) • Síntesi del cinema espanyol entre comèdia popular (Martínez Soria) i autor (Saura). • El film juga entre la comèdia i el retrat de l’escriptor sense talent eclipsat per l’èxit de la parella. • Valoració: interessant com a idea, però sense recomanació explícita. "Jo no recomano pel·lícules; indico què s’hi pot trobar." Suburbicon (George Clooney, guió original dels Coen) • Barreja comèdia negra + crítica racial + thriller domèstic als 50. • Repartiment sòlid (Matt Damon, Julianne Moore), però el to no acaba de lligar Coen/Clooney. • Valoració: amb moments bons, però coixa en el conjunt. Llueve en vacas • Adaptació d’obra teatral amb to de teatre de l’absurd. Producció independent amb repartiment coral (Maribel Verdú, Laia Marull, Eduardo Noriega…). • Dura 75 minuts, arrenca amb la frase: "Llueve en vacas" • Valoració: divisiva (“o la adores o la detestes”). Millor entrar-hi sense saber-ne res. Destinos (Bulgària) • Thriller coral de taxistes nocturns a Sòfia que esdevé retrat social. • Mostra la desmoralització postcomunista: llums de bancs i clubs eròtics dominen la nit, metàfora d’un país precaritzat. • Valoració: molt recomanable; acció i lectura social ben travades. El gran desmadre (Bad Moms 2) • Mix de comèdia gamberra + comèdia nadalenca. • Tres generacions (àvies, mares, fills) amb bones actrius (Mila Kunis, Kristen Bell, Kathryn Hahn, Susan Sarandon…). • Valoració: entreteniment nadalenc; final moral: "Per Nadal, cada ovella al seu corral" Lesa humanitat (doc. català d’Héctor Fàbregas/Faber) • Ambiciós, però desestructurat: transició espanyola comparada amb crims contra la humanitat (Cambodja, Auschwitz, Argentina). • Crític amb l’esquerra (PSOE, PCE), aparicions polèmiques (Garzón). • Útil el focus sobre la monarquia; destaca la intervenció de Joan Tardà: "La monarquia és il·legítima; el rei no va jurar la Constitució." • Valoració: idees interessants, execució feble (arxiu i entrevistes mal treballats). Un intercanvi per Nadal (Noruega; familiar) • Pròleg d’animació i metratge real; relectura del mite de Santa Claus en clau local. • Estrena solidària (2€ a La Marató de TV3). • Valoració: adequada per a nens; amable i funcional. Exhibició i projecció: alertes de format • Denúncia de manipulacions d’imatge en projeccions (enquadraments farcits, moviments “inventats”, absència de franges negres) a cinemes concrets. • Possibles errors de format/objectiu o processos automàtics que reencuadren. • Recomanació: vigilar projeccions i exigir correcció als cinemes. Monogràfic: negoci de la medicina i indústria farmacèutica (Dr. Lluís Beciana) Preguntes ètiques clau • És legítim que una indústria amb afany de lucre prioritzí fàrmacs de confort (finasteride, viagra) davant malalties greus (malària, tuberculosi, SIDA)? • És acceptable fixar preus indecents o comercialitzar medicació amb balanç risc-benefici desfavorable? • Cal un sector públic fort que reguli i orienti la recerca i l’accés. The Constant Gardener (El jardinero fiel, 2005) • Thriller sobre assajos clínics letals a Kènia i trames entre farmacèutiques, serveis secrets i diplomàcia. • Com a cinema: ambiciosa, però irregular (vol ser thriller, romanç i cinema social). • Sobre el fons: versemblant en la pressió corporativa, tot i que el cas extrem és difícil de provar. Fire in the Blood (2013) • Documental sobre patents, genèrics indis i l’accés als antirretrovirals a l’Àfrica. • Mostra la baixada de preus de 15.000€ a ~100€ per pacient/any gràcies a activisme, ONGs i genèrics. • Idea central: la indústria cerca el màxim benefici, fins i tot quan l’impacte en salut pública és massiu. "Una mort és una tragèdia i un milió de morts és una estadística." Dallas Buyers Club (2013) • Cas real d’accés a fàrmacs no aprovats (FDA) per a pacients amb VIH als 80. • Força interpretativa (Matthew McConaughey, Jared Leto). • Evita el sensacionalisme i posa el focus en la lluita individual i els buits reguladors. Estat actual del VIH/SIDA (context local) • Avui, el VIH és una malaltia crònica amb tractaments efectius per a qui entra al sistema. • Problemes: • Nous contagis persistents (especialment per via heterosexual). • Manca de campanyes preventives sostingudes. • Infradiagnòstic: percentatge rellevant de persones que no saben que són portadores. • Necessitats: prevenció, diagnòstic precoç i educació sexual. Tuberculosi i resistències als antibiòtics • Reemergència de ceps resistents per ús inadequat d’antibiòtics. • A casa nostra hi ha reservori propi; la idea de “reintroducció” per immigració és marginal. • El sistema públic funciona bé en detecció i control, però les resistències són un risc creixent global. Tancament • S’anuncia una convidada de TV3 per al proper programa (cloenda de temporada). • Agraïment al Dr. Lluís Beciana per una exposició clara i incisiva sobre salut i indústria.

  • Cinema sense condicions del 5/12/2017 — Sam Peckinpah a fons, ‘Un sac de billes’ sota lupa, debat sobre ‘El viaje’ i polèmica amb ‘Coco’; homenatge a Carles Santos

    Introducció • Programa: Cinema sense condicions (Ràdio d’Esvern) • Obertura musical amb Knocking on Heaven’s Door i anècdota sobre la versió (confusió Bob Dylan/Eric Clapton) • Participants: Pep Armengol (convidat habitual), Pol i el/la presentador/a "Estem tocant a les portes del cel, les portes del cel del cinema i de la vida." Agenda i homenatge cultural Record a Carles Santos i activitat al MACBA • Es recorda el músic i cineasta Carles Santos, col·laborador de Pere Portabella i vinculat a Joan Brossa • Anunci: l’acte d’inauguració de l’exposició de Brossa al MACBA (dia 12) es converteix en homenatge a Carles Santos, amb projeccions de curts i una seqüència de Pont de Varsòvia • Recomanació del documental “Espies en l’Arena” (cicle Visions Documentals, Cinema Girona) Crítica: “Un sac de billes” (“La bolsa de càniques”) Valoració general • Crítica molt negativa: es qualifica de “infecció sentimental” i de cinema de llàgrima fàcil "És una cosa absolutament infumable." • Es tracta d’un relat de supervivència de dos germans jueus a la França ocupada, però amb guió convencional i context històric mal explicat Observacions • Producció “rica” en localitzacions i ambientació acurada, però amb errors de versemblança (pentinats anacrònics) • Discurs percebut com a projueu, profrancès i proiglesia catòlica, amb protagonisme de capellans i absència del judaisme dels personatges • Remake del film de Jacques Doillon (1975) “Un sac de billes” Polèmica: “Coco” (Pixar) i representació cultural • Es qüestiona l’afirmació que la pel·lícula respecta la cultura mexicana; es veu com una visió americana i massa enfocada a la família • Esment de les acusacions públiques contra John Lasseter (context del moment) i crítica a la idealització de la família a l’obra de Pixar • Comparació amb “Inside Out”: trames denses per a públic infantil; ara són films més familiars que no pas infantils Debat: “El viaje” (The Journey) i el conflicte a Irlanda del Nord Concepte i to • Film que barreja biopic polític i road movie: trobada entre Ian Paisley (unionista protestant) i Martin McGuinness (IRA/Sinn Féin) en un viatge monitoritzat • Discrepàncies: per a alguns, interessant pel dispositiu de dos personatges tancats; per a altres, un cant a la classe política que oblida el patiment del poble (manca de flashbacks o context) Apunts crítics • Escenes considerades forçades (gag del fill de Paisley; gasolinera amb to histriònic) • Referències: The Queen, La dama de ferro, Cosmopolis (per l’espai tancat) • Personatges i context: Gerry Adams, Bernadette Devlin, dècades de violència i negociacions obviades en l’enfoc Pausa musical i anècdota • Torn a Bob Dylan i confirmació de l’Eric Clapton a la guitarra en una gravació d’aniversari Monogràfic: Sam Peckinpah Vida i ofici • Naixement: 1925 (Califòrnia); Mort: 1984 (59 anys) • Origen familiar de juristes (Partit Demòcrata): cultura de debat, rigor i matís en la veritat • Inici com a escriptor i guionista (TV), pas a la direcció; mentor: Don Siegel (“La invasión de los ladrones de cuerpos”) • Caràcter: exigent, al·lèrgic a la incompetència; hàbits d’estimulants (whisky, cocaïna, B12) fora de rodatge "Jo soc una bona puta, donde me manden voy de una patada." (autodefensa irònica davant la crítica) Temes clau i estil • Subversió de la dualitat bons vs. dolents: codis morals ambigus, honor i lleialtat amb escletxes "Els bons tenen les seves esquerdes... i els dolents també tenen el seu codi d'honor." • Renovació del western clàssic amb un to crepuscular, ètic i violència amb sentit dramàtic • Control del guió a partir de la segona pel·lícula (intervenció constant en reescriptures) Filmografia essencial (selecció destacada) • Obres mestres (segons el programa): - Duelo en la alta sierra - Major Dundee - The Wild Bunch (Grupo salvaje) - The Ballad of Cable Hogue (La balada de Cable Hogue) - Pat Garrett & Billy the Kid - Bring Me the Head of Alfredo Garcia (Quiero la cabeza de Alfredo García) • Altres destacables: - Straw Dogs (Perros de paja): dura i polèmica, continua impactant - Junior Bonner: bona però mal distribuïda - The Getaway (La huida): èxit comercial amb estructura de western - Convoy: incursió en el subgènere de camioners - Cross of Iron (La cruz de hierro): única incursió a la II Guerra Mundial, molt recomanable - Aristocrats of Crime i Clave Omega: intents de traslladar el “codi Peckinpah” fora del western Coincidències amb Kubrick • 1961: va escriure part de One-Eyed Jacks (El rostro impenetrable); van passar-hi Peckinpah, Kubrick i finalment Marlon Brando com a director • 1971: Any de la violència a Europa — Straw Dogs (Peckinpah) i A Clockwork Orange (Kubrick) reben fortes crítiques El paper de la dona al seu cinema • Contràriament a la fama de cinema “masculí”, les dones sovint tenen conviccions, iniciativa i pes dramàtic (Maureen O’Hara, Senta Berger, Susan George, Ali MacGraw, Estelle Stevens, Ida Lupino) • Mètodes d’exigència amb actrius (plor i tensió a set) comparats amb casos d’altres autors; resultat: interpretacions potents i memorables Diàleg i ètica • Diàlegs amb sentència moral i ironia "Ha dado su palabra... —¿A un ferrocarril? —Es su palabra. —No importa; importa a quién se la das." (The Wild Bunch) Recomanacions finals • Indispensables per (re)veure: Duelo en la alta sierra, La balada de Cable Hogue, The Wild Bunch, i com a “testament” del director: Bring Me the Head of Alfredo Garcia Tancament • Anunci del proper programa: Lluís Baciana parlarà del negoci de la medicina • Comiat amb el to romàntic atribuït a l’esperit de Peckinpah

  • 1h

    Cinema sense condicions del 28/11/2017 — Documentals en primer pla: Visions Documentals, El Amparo i “Chuck Norris contra el comunisme”; ressenyes de La llibreria, Orient Express, Terraferma i Coco

    Panorama general del programa Episodi centrat en el gènere documental amb la presentació del cicle Visions Documentals (Cinema Girona) i dues peces clau: El Amparo i Chuck Norris contra el comunisme. A la primera part, ressenyes de ficció en cartellera i recomanacions variades: La llibreria (Isabel Coixet), Assassinat a l’Orient Express (Kenneth Branagh vs. Sidney Lumet), Terraferma/Anchor and Hope (Carles Marquès-Marcet) i Coco (Pixar). A la segona, el convidat Martí Sants aprofundeix en la filosofia, programació i dinàmica de debat de Visions Documentals, amb properes sessions sobre memòria històrica i un cas artístic controvertit (Robert Llimós i l’ovni). “Com a conte s’aguanta; com a realitat, molt menys.” Ressenyes i debat de pel·lícules La llibreria (Isabel Coixet) • To melancòlic, tardorenc i gran treball de fotografia; interpretacions sòlides (Emily Mortimer, Patricia Clarkson). • Concep la pel·lícula com un “conte” visual de personatges solitaris i tendres, més que no pas com una crítica social contundent. • Debat intern: per a alguns, guió menor i tesis poc punyent; per a d’altres, ofici i ritme nítids, i un retrat de personatges “que s’aguanten”. “És un conte de bons i dolents… d’escriure bonic.” Assassinat a l’Orient Express (2017) i el llegat de Lumet (1974) • Branagh signa una versió espectacular i oberta a exteriors, amb un Hercule Poirot menys memorable que el d’Albert Finney a Lumet. • Fort repartiment coral en ambdues versions; la de 1974 manté un aire claustrofòbic molt efectiu. • Pensada també per a públic nou que no coneix Agatha Christie ni la versió clàssica. Terraferma / Anchor and Hope (Carles Marquès-Marcet) • Reuneix el trio Natalia Tena – David Verdaguer – Oona Chaplin per explorar maternitat, família no tradicional i relació a tres amb gran naturalitat. • Valor diferencial: química del trio i versemblança emocional; no arriba, però, a la potència de 10.000 km. • Recordatori del telefilm 13 dies d’octubre (sobre Lluís Companys): premi Gaudí i bon ofici de direcció i guió. El Amparo (Roberto Calzadilla) • Basada en fets reals (1988-89, frontera Veneçuela-Colòmbia): matança de pescadors i lluita per la veritat i la dignitat dels dos supervivents. • Direcció amb posada en escena precisa i primers plans expressius; procés d’immersió dels actors amb la comunitat. • El mateix director s’alinea com a defensor dels drets humans, crític tant amb govern com amb oposició. “La veritat i la dignitat: ells podien sortir-se’n… però decideixen resistir.” Chuck Norris contra el comunisme (PBS, 2014) • La xarxa clandestina de VHS a la Romania de Ceaușescu: 60.000 cintes, 10.000 vídeos d’importació il·legal, Irina Nistor doblant-ho tot amb una sola veu. • No només entreteniment: els visionats mostraven el mode de vida occidental (supermercats plens, llibertat de consum) com a contranarrativa a la propaganda estatal. “Fins i tot el fill de Ceaușescu demanava aquestes pel·lícules.” Coco (Pixar) • Animació d’altíssim nivell, univers visual exuberant i música com a motor emocional i identitari. • Temes valents tractats amb calidesa: mort, oblit, Alzheimer, família i memòria. • Manual Pixar del “make me care”: personatges que importen i un clímax d’impacte emocional. “Fes que m’importi.” Recomanació clàssica: Veredicto final (1982, Sidney Lumet) • Un Lumet de pes (amb Paul Newman, Charlotte Rampling, James Mason): drama judicial claustrofòbic i moral de lectura clàssica. • Exemple d’ofici i contenció que ressona en el debat sobre versions i actualitzacions. Eix central: Visions Documentals (Cinema Girona) Què és i què proposa • Fòrum mensual (des de 2012), curat per Martí Sants, amb projeccions i debat amb creadors. • Línia editorial: documentals fora del mainstream, de caire crític, contracultural i llibertari, amb revisió de la memòria històrica i cultures del marge. • Formats habituals: de 52 a 90 minuts, amb debat de 45’ (aprox.) i continuació informal al bar en ocasions. Públic i impacte • Mitjanes sostingudes (entorn 50 assistents, amb pics notablement superiors) en un context de sales difícils. • Valor afegit: accés als autors i generació d’espectadors crítics. Exemples • Cas “Lucio” (falsificador anarquista): popular a TV, però al fòrum el valor és el diàleg directe amb els protagonistes i el context crític. Properes sessions destacades 1) Espies aliats i el franquisme (estrena a Catalunya) • Direcció: Pablo Azorín i Marta Herrero. Ús d’animació ben resolta en un marc de memòria històrica. • Tesi punyent: contacte d’espies amb l’oposició interior i abandó aliat quan “el Franco ja els anava bé”. “Els aliats es van adonar que això no anava enlloc… i els van deixar penjats.” • Data excepcional: Dimarts 12 de desembre, 20:00 (desplaçat pel calendari). 2) Gener: Robert Llimós i l’ovni • Pintor de trajectòria sòlida que relata una experiència d’ovni; el focus del documental és el buit cultural i el rebuig del circuit artístic davant el gir de la seva obra. • Direcció: José Antonio López. Tractament mesurat i testimonial, sense efectes, que exposa el cas i el debat. Dades pràctiques • Lloc: Cinema Girona. • Ritme: Primer dimarts de mes (excepte excepcions com el 12/12). • Hora: 20:00 projecció + debat posterior. Avanç del pròxim programa • Tributa a Sam Peckinpah: revisió i contextualització de la seva obra i el seu pas del temps.

  • Cinema sense condicions del 21/11/2017 — God's Own Country, Jigsaw (Saw 8), Liga de la Justícia, Zama, You Were Never Really Here i The Killing of a Sacred Deer: crítiques, debats i curtmetratges

    Panorama general Equip i format • Presentació amb Joan Morros i l’equip habitual: Joan Cerdà, Pep Armengol, Francesc i Pol Digle. • Programa en dues parts: crítiques de les pel·lícules vistes i, després, especial sobre curtmetratges. Crítiques i converses God's Own Country (Tierra de Dios) • Drama rural britànic de Francis Lee que combina amor, família, aïllament i arrelament a la terra de Yorkshire. • Protagonista: Johnny, jove granger que s’evadeix amb alcohol i sexe fins que l’arribada d’un treballador romanès li canvia la vida. • Destaca per la duresa realista del món de la granja i la transformació lenta i empàtica del protagonista. • Guardons i reconeixements (Sundance, Edimburg, BIFA); recomanada malgrat no portar la “maquinària” de Hollywood. "Quan surts de la pel·lícula, no tens ganes de ser granger." • Breu digressió vinculada: relació amb els animals, Blade Runner i la línia entre intel·ligència i sensibilitat artificials. Jigsaw (Saw 8) • Nova entrega de la saga, valorada com millor que la setena i fidel als seus girs narratius. • Subtext ètic-social: justícia vigilant, responsabilitat vital i el “joc” com a prova extrema per aprendre a valorar la vida. • Recomanada a fans; té continuïtat argumental (no és del tot independent de les anteriors). "Sempre hi ha l’opció, perquè és un joc." Liga de la Justícia (DC) • Dirigida per Zack Snyder; banda sonora amb moments destacats de Danny Elfman però amb ús de so atronador considerat excessiu. • To seriós amb contrapunt humorístic de Flash; enemic percebut com a grotesc i amb recursos de deus ex machina. • No recomanada per la taula; sospita de notes inflades a portals com IMDb i d’estratègies de màrqueting. "No la recomanem." Zama (Lucrecia Martel) • Adaptació d’Antonio Di Benedetto; trànsit existencial d’un funcionari colonial a finals del s. XVIII, entre el buidatge burocràtic i el desig de trasllat que mai arriba. • Imatges i ambientació extraordinàries; lectura filosòfica sobre el sentit de la vida i el destí. • Produïda amb suport dels germans Almodóvar; altament recomanada. "No dubto en considerar [Zama] d’obra mestra." You Were Never Really Here (Lynne Ramsay) • Thriller d’autor amb un Joaquin Phoenix excels (premi a Cannes) i guió premiat. • Música de Johnny Greenwood potent (amb algun excés d’ús) i posada en escena rigorosa. • Definida com una peça rodona, sense fissures. "Peça rodona, sense fissures." The Killing of a Sacred Deer (Yorgos Lanthimos) • Cinema d’impacte amb guió mil·limetrat i diàlegs aparentment desencaixats que retraten una elit mèdica insensible. • Temes clau: tragèdia grega, destí, culpa i revenja; crítica a la família perfecta i a la insensibilització social. • Referències i ecos estilístics: Kubrick (El resplendor), Haneke, Todd Solondz; comparada amb Borgman. • Debat intens a la taula: entre l’acceptació de l’al·legoria i el rebuig per la seva inversemblança; pel·lícula molt dura i no apta per a tothom. "No és una pel·lícula per tothom; és molt dura." Especial curtmetratges El curt com a obra total • Defensa del curtmetratge com a format amb identitat pròpia, no pas un pas previ “menor” cap al llarg. • Paral·lelisme amb el conte vs la novel·la: hi ha idees que demanen 10 minuts i d’altres 120. • Context: a Espanya el curt té poca vida comercial; França i EUA tenen tradició més sòlida. Recomanacions i exemples • "El casco de Júpiter" (Marina Salas, Karra Elejalde): sensibilitat i concisió, ambientat en un cementiri. • "La matança del porc" (curt amb material històric integrat per Isaki Lacuesta): memòria rural, transició i 15M; projeccions a Nova York i Viña del Mar. • "Organizar lo Imposible" (L’Alternativa): destacat recent. • Record als inicis: Lumière, Chaplin, Keaton i la força del curt clàssic. Proper programa • Avanç: conversa amb Martí Sanz sobre Visions Documentals al Cinema Girona; continuïtat del debat sobre documentals i curtmetratges.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 14/11/2017 — Ressenyes de The Big Sick, Framed, A Ghost Story, Muse, Los Nadie, Macaroni i Okja + Especial Catherine Bigelow (The Hurt Locker, Zero Dark Thirty, Detroit)

    Resum general Episodi de “Cinema sense condicions” amb una primera part de crítiques variades i una segona part dedicada a un especial sobre Catherine Bigelow. Després d’una obertura musical amb John Denver i la presentació de l’equip, el programa entra en una roda de ressenyes que van de la comèdia romàntica al terror i l’autor, incloent festivals, qüestions de doblatge i el circuit independent. Es tanca amb un monogràfic ric en context sobre l’obra, els temes i l’estil de Bigelow. Temes principals Especial Catherine Bigelow: trajectòria, en terra hostil (The Hurt Locker), Zero Dark Thirty, Detroit, estil de tensió realista i ús de càmera en mà. Ressenyes d’estrenes i descobertes: The Big Sick (Michael Showalter): comèdia romàntica amb xoc cultural. Framed (Marc Martínez Jordán): terror “slasher” i retransmissions en directe, to Black Mirror. A Ghost Story (David Lowery): cinema contemplatiu, format 4:3, Rooney Mara i Casey Affleck. Muse (Jaume Balagueró): arrencada molt potent; deriva cap al grand-guignol comercial. Los Nadie (Juan Sebastián Mesa): retrat juvenil a Medellín en B/N i argot. Con los brazos abiertos (Philippe de Chauveron): comèdia francesa criticada per tòpics i tractament de la discapacitat. Una razón para vivir (Breathe): biopic clàssic, dilatat per al material que té. Macaroni (Ettore Scola): amistat, contrast mediterrani vs. modernitat; valor de la VO i del disseny sonor. Okja (Bong Joon-ho): cinema familiar amb mirada crítica al sistema alimentari-industrial; projecció en un ateneu. Circuits i formats: festivals (Molins, Sitges), streaming (Netflix), projeccions independents, i el debat doblatge vs. versió original. Moments destacats i idees clau The Big Sick • Comèdia “amable” que se sosté sobretot per les interpretacions (Kumail Nanjiani i Zoe Kazan); guió percebut com a irregular. Framed (Festival de Terror de Molins) • Barreja de slasher, home invasions a l’estil Haneke (“Funny Games”), i crítica de l’economia de l’atenció dels directes mòbils. • Producció petita però “molt ben invertida”, amb humor negre i mala llet controlada. A Ghost Story • Proposta poètica i contemplativa (format 4:3, cantonades arrodonides); gran seqüència amb Rooney Mara menjant pastís “en un pla interminable”. • “El llençol” de Casey Affleck transmet més del que sembla; banda sonora i fotografia premiades a Sitges. Muse (Balagueró) • “Primera part brillantíssima”, realització sòlida; segona part s’inclina al terror comercial de Filmax. Los Nadie i referències • Adolescents punk a Medellín, argot intens i realisme social. Es compara amb Jia Zhangke (Pickpocket/Xiao Wu) i Jim Jarmusch (Permanent Vacation). Con los brazos abiertos • Crítica severa: tòpics racistes i ús “repugnant” d’un personatge amb discapacitat per fer humor. Una razón para vivir (Breathe) • Història real amb respirador mecànic; correcte però allargada. Macaroni (Ettore Scola) • Duel Lemmon–Mastroianni, amistat i humanisme mediterrani vs. executiu modern. Reivindicació de la versió original: el doblatge “aplana” el disseny sonor i la força de les escenes. Okja (Bong Joon-ho) • “Cinema familiar” que qüestiona valors del sistema i la indústria càrnia; repartiment internacional (Tilda Swinton, Paul Dano, Lily Collins, Jake Gyllenhaal). Projecció en un Ateneu del Clot, obrint debat sobre drets i pràctiques de streaming. Especial Catherine Bigelow • Visió d’un “feminisme de fer” més que discursiu: dirigir gèneres “masculins” sense renunciar al propi to. • Biografia i influències: pintura (Edward Hopper), etapa com a policia, matrimoni amb James Cameron, primera dona a guanyar l’Òscar a millor direcció. • Estil: acció amb tensió sostinguda, càmera en mà, textura semidocumental, personatges obsessionals. • Punts forts: - The Hurt Locker: el desactivador de bombes i la solitud del risc. - Zero Dark Thirty: la recerca de Bin Laden (Jessica Chastain), el raid nocturn amb realisme operatiu. - Detroit: disturbis del 67, violència policial i ressonància contemporània. - Strange Days: distopia de “gravació d’experiències” i revolta social; connexió amb la seva mirada sobre control i poder. “La primera part és brillantíssima” (sobre Muse) “Això és simplement repugnant” (sobre l’humor amb discapacitat a Con los brazos abiertos) “No és només narrativa: és poètica visual” (sobre A Ghost Story) Participants • Francesc (tècnic i conductor) • Joan Sardà • Carme Nebot • Pol Digger

  • 59'

    Cinema sense condicions del 7/11/2017 — Crítiques de 'En cuerpo y alma', 'La Chana', 'Aquarius' i més + Postedificació: vicis ocults, Codi Tècnic i bombolla immobiliària

    Introducció • El programa arrenca amb la sintonia sorpresa setmanal, que aquesta vegada és del clàssic western de Sam Peckinpah, The Wild Bunch (Grupo Salvaje), i la presentació de l’equip i del convidat. • Convidat: Albert Jalaber, expert en seguretat, patologia de la construcció, rehabilitació i obra nova; antic aparellador municipal de Vallirana (19 anys) i Cervelló (13 anys). Primera part — Cinema: crítiques i recomanacions The Bookshop (Isabel Coixet) • Valoració crítica: frustrant; missatge lleugerament progressista vehiculat amb un llenguatge cinematogràfic conservador. • Possible interès del públic per motius extracinematogràfics (posicionament polític de la directora), però com a pel·lícula “no treu cap a res”. Spoor (Agnieszka Holland) • Thriller ecològic de bosc i caçadors. Càmera molt en moviment; whodunit amb una sèrie d’assassinats. • Conclusió: es descobreix el culpable al final però “tampoc té gaire res més”. Jericó, el infinito vuelo de los días (Catalina Mesa) • Documental colombià sobre dones d’un poble anomenat Jericó: sincer, proper, amb esperança i alegria malgrat les penalitats. • Temes clau: influència de l’Església catòlica a Llatinoamèrica; racisme de base social; música popular colombiana com a valor afegit (banda sonora que acompanya testimonis; redescobriment de repertori poc conegut). La Chana (Lucija Stojevic) • Documental “de visió obligada” sobre Antònia Santiago Amador, La Chana, bailaora de flamenc. • Punts forts: veritat i art en estat pur; domini rítmic extraordinari que dialoga amb un bateria en patrons clàssics; retrat humà amb material d’arxiu i moments íntims. En cuerpo y alma (Ildikó Enyedi) • Retorn de la directora hongaresa després de 18 anys. Història d’amor estranya i delicada entre dues persones introvertides en un escorxador. • Contrapunt estètic: delicadesa vs. brutalitat (imatges explícites del sacrifici animal) amb càrrega ètica implícita. • Premis: Ós d’Or a Berlín. Comparacions amb Kieślowski (silencis, diàlegs curts). Única pega: personatge de la psicòloga desencaixat. Algo muy gordo (Carlo Padial, amb Berto Romero) • S’autodefineix com a meta-reflexió sobre la comèdia i la indústria; els tertulians la consideren avorrida i prescindible. "li falta poc per ser 8½ o La nit americana… però el tros que li falta és la distància entre una porqueria i una obra d’art" Aquarius (Kleber Mendonça Filho) • Retrat de mobbing immobiliari a Recife: última resident (Sônia Braga, magnífica) resisteix l’assetjament d’inversors (soroll, brutícia, termites, porno a l’apartament de dalt…). • Virtuts: personatge central potent; connexions amb realitats del sector immobiliari. • Ombres: subtrames acumulades (vida sentimental, malaltia) i un element de classe (protagonista posseeix diversos pisos) que trenca l’empatia segons algun comentarista. Revisió ràpida d’Isabel Coixet (filmografia) • Diversitat d’opinions: bones sensacions amb Mi vida sin mi, La vida secreta de las palabras, Mapa de los sonidos de Tokio; rebuig a Elegy (adaptació considerada “desastrosa” de Philip Roth). Domo i cinema de guerrilla • Peculiar film rodat com si fos íntegrament amb càmeres de seguretat al Museu de Badalona; idea formal interessant malgrat resultats irregulars. • Reivindicació del cinema de baix pressupost i suggeriment d’usar CCTV per a relats com el cas Gürtel. Es bromeja amb fer un crowdfunding. Segona part — Postedificació: la “postveritat” en l’edificació (Albert Jalaber) Problemes habituals i vicis ocults • Memòries de qualitats vs realitat: portes d’“envero” amb interior de cartró; dobles vidres mínims; condensacions per ponts tèrmics en fusteries d’alumini; rajoles “buides” que es trenquen. • Conceptes clau: vicis ocults, patologies d’aïllament i humitats, defectes d’execució invisibles a simple vista. Responsabilitats i control d’obra • El notari es blinda amb el “cuerpo cierto”; l’Ajuntament concedeix llicències però no verifica execució ni adequació real a projecte. • Control tècnic escàs: els tècnics no poden ser a peu d’obra tot el temps; documentació de materials caducada o invàlida és freqüent. • Evolució legal: d’imputar bàsicament arquitecte i aparellador a incloure “tots els intervinents” (cal provar-ne la responsabilitat). De facto, sovint “palma” l’aparellador per l’assegurança de responsabilitat. Guia pràctica per comprar un habitatge • Abans de signar: - Registre de la Propietat: càrregues, hipoteques, censos. - Ajuntament: afectacions urbanístiques (ampliacions de carrer, costes, carreteres i les seves servituds). - Inspecció tècnica independent: humitats, fissures, assentaments (normals fins a cert punt), instal·lacions (aigua, calefacció, electricitat). • Materials i energia: - Vigilància de l’aïllament tèrmic real (no només el mínim legal). - Cautela amb plaques solars tèrmiques: sistemes complexos, vida útil ~20 anys, amortització dubtosa; millor invertir en bon aïllament. Limitacions i “vicis ocults” • Verificar aïllaments pot requerir fer cales: el venedor no ho acostuma a permetre; els vicis afloren després. Símptomes d’una nova bombolla immobiliària • Augment de visats d’obra nova (col·legis professionals i registres). La banca prefereix finançar obra nova (més marge) que parc existent. • Retallada d’obra pública (pressupostos) vs estímul de nova edificació. • Preus: obra nova a nivells de pic anterior; locals prime a Passeig de Gràcia/Portal de l’Àngel a 13–14k €/m²; alta rotació de botigues; fenomen similar al carrer de Sants. • Diagnòstic de sistema: abaratir costos per maximitzar beneficis sense prou escrúpols, amb impacte directe en famílies i comerç. Durabilitat i desigualtats de qualitat • Vida econòmica legal d’un habitatge: 50 anys. "legalment, a 50 anys, el valor és zero" • Contrapunt: edificis de l’Eixample continuen dempeus amb fonaments minsos. La qualitat va per barris (promocions de zona alta vs barris populars). Normativa: del franquisme al Codi Tècnic (CTE) • De les “Normes de bona execució” a les NBE i finalment al CTE. • La transposició espanyola del codi europeu s’ha fet “a la baixa”: exigències d’aïllament i càrregues menors que els estàndards europeus. Patologies exemplars: aluminosi i granulite • Ciment alumini: a Europa, ús en bases sense humitat; a Espanya es va malutilitzar en estructures exposades a humitat → corrosió d’armadures i pèrdua de secció (corrents galvàniques) → fallades. • Granulite (acabat de façana de granulats de marbre): prometia adherència i impermeabilitat; amb els anys, es desprèn. Tancament • Tema pendent proposat: construcció i diner negre (per una segona part). • Avanç: la setmana vinent, especial dedicada a Kathryn Bigelow.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 31/10/2017 — The Square, En cuerpo y alma i Blade Runner 2049: art, somnis i distopies; també Thor: Ragnarok, L’illa de les flors i Tots els matins del món

    Panorama del programa "Anarquia" Sessió oberta i molt viva on el grup debat sobre cinema d’autor i comercial, amb un fil conductor clar: la relació entre forma i contingut. Destaquen tres eixos: Sàtira i art contemporani a The Square Amor, somnis i vulnerabilitat a En cuerpo y alma Identitat i futur distòpic a Blade Runner 2049 Al voltant, es revisen peces clau com Thor: Ragnarok, el curt L’illa de les flors i el clàssic musical Tots els matins del món. The Square (Ruben Östlund) Pel·lícula sueca, Palma d’Or, definida com una gran pel·lícula de personatge i de guió. Protagonista: director d’un museu d’art contemporani, elitista però contradictori; evolució psicològica molt ben traçada. Idea clau: la posada en escena és bona, però el pes recau en el guió i la progressió del personatge més que en la fotografia. Comparada amb The Wolf of Wall Street pel retrat de l’ecosistema laboral i els excessos. Valoracions: entre 8 i 8,5. Recomanada. Thor: Ragnarok i el gir “familiar” del blockbuster Crítica a Marvel per convertir una figura amb pòsit mitològic en slapstick i humor fàcil. Debat sobre la deriva del “cinema familiar” cap a l’infantil i el contrast amb els 80 (p.ex. Spielberg) i la nostàlgia reempaquetada (Stranger Things). Direcció de Taika Waititi: encert en el to còmic per alguns, però diluïció del personatge per altres. En cuerpo y alma (Ildikó Enyedi) Os d’Or a Berlín. Història d’un director financer d’un escorxador i una inspectora de qualitat que comparteixen el mateix somni. Ella, amb perfil d’Asperger; ell, amb discapacitat física. Guió i personatges excel·lents; ritme que creix orgànicament; posada en escena d’arrel centroeuropea (ressons de Miklós Jancsó i ecos d’Ulrich Seidl). Debat sobre el final i l’“escena de l’esmorzar” (a alguns els sobra). Polèmica amb l’etiqueta de comèdia negra; potser és més una tragicomèdia. Apunt: possible remake a Hollywood podria perdre l’essència. Toc Toc (comèdia espanyola) Comèdia coral sobre el TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu). Crítica: banalitza el trastorn, abusa de tòpics i de la “cura” de grup fàcil; poca gràcia malgrat el repartiment (p.ex. Rossy de Palma). L’illa de les flors (Ilha das Flores) Curt de ~13 minuts; muntatge d’arxiu, animació i veu per denunciar el sistema: residus, desigualtat i deshumanització. Impacte demolidor en molt poc temps. Vigència total. Tots els matins del món (Alain Corneau) Delícia austera de plans fixos i sense artifici, centrada en la música (viola de gamba), amb Jordi Savall i el tàndem Gérard/Guillaume Depardieu. Contraposa l’èxit exterior i la vida interior dedicada a l’art. Reflexió sobre el sentit de la música: "Sense la música, la vida no tindria sentit." Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve) – Debat Opinions dividides: A favor: més estimulant que l’original per alguns; so i música prodigiosos; amplitud de pla general per expandir la distopia i la solitud. Crítiques: metratge llarg (2h40), ritme feixuc, interpretació massa hieràtica, excés d’“evidències” visuals; dependència forta de l’original. Comparatives formals: l’original (Ridley Scott) més opressiva i en primer pla/pla americà; la seqüela obre espais i tematitza l’exterior buit. Temes: memòria, identitat, creador-criatura, caducitat; discussió sobre si calia una seqüela o un nou relat cyberpunk. Paral·lels i derivades: Fahrenheit 451 (Truffaut), Mother! (Aronofsky), ecos de Buñuel. Tangent actual: apagat digital i fragilitat tecnològica; exposició del CCCB, “La fi del món” (canvi climàtic, vida domèstica en distopia propera). Forma vs contingut Es constata una tendència a premiar el continent (so, fotografia) per sobre del contingut (guió) en superproduccions. Matís: també hi ha blockbusters que arriben “a la mèdul·la” del que volen explicar; no és una dicotomia absoluta. Tancament Proper programa: curtmetratges. Foto final i comiat.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 24/10/2017 — Novetats de cinema (Handia, Las hijas de Abril, Marrowbone, Fe de etarras) i debat: com el cinema català tracta els fets històrics

    Introducció • Obertura musical amb la icònica peça de Tubular Bells (El Exorcista), marcant un to cinèfil i nostàlgic. • Presentació del convidat especial, Àngel Comas (doctor en Comunicació Audiovisual, crític i autor prolífic), i estructura del programa: primera part de tertúlia de novetats i segona part dedicada al tractament dels fets històrics en el cinema català. "Els esdeveniments històrics... serveixen de marc en una història." Primera part: Tertúlia de novetats i estrenes El sistema solar (Perú) • Drama familiar d’origen teatral (cinc personatges en una casa), amb posada en escena estàtica i aire de melodrama televisiu dels 60. • Presència d’Adriana Ugarte; conjuntament, se’n ressalta el caràcter antiquat i la poca ambició cinematogràfica. Atraco a la inglesa (The Hatton Garden Job) • Heist “a l’antiga” amb lladres veterans que acumula tots els clixés del gènere. • No explota el contrast generacional ni aporta cap gir nou; sensació de ja vist. La pell freda (Cold Skin) • Adaptació internacional de la novel·la d’Albert Sánchez Piñol; rodat en anglès. • Recepció freda (Sitges). Com a peça de gènere, queda descafeïnada i poc memorable. Nuestra vida en la Borgoña • Drama de tres germans viticultors amb potencial desaprofitat; fotografia bonica, però guió feble i conflictes sense profunditat. • Broma recurrent: quan només es destaca la fotografia, mal senyal. Handia (Aitor Arregi i Jon Garaño) • Basada en el gegant d’Altzo, en plena Guerra Carlina: gira per capitals europees i lluita familiar per sortir de la pobresa. • El millor: emoció sostinguda, relació entre germans, direcció de fotografia rica i música inspirada. Reconeixements a Donostia (Premi Especial del Jurat). • Discussió sobre irregularitats de ritme/estructura i el valor dels premis. Context del cinema basc (record de Loreak). "A mi em va atrapar... estem davant d’una pel·lícula feta amb el cor." Las hijas de Abril (Michel Franco) • Escenari a Puerto Vallarta: mare (Emma Suárez) que passa de normalitat a transgressió i demència en la dinàmica mare-filla. • Emma Suárez, en un paper de gran risc i intensitat (Premi del Jurat a Un Certain Regard, Cannes). Recomanada especialment pels fans de l’actriu. El secreto de Marrowbone (Sergio G. Sánchez) • Òpera prima del guionista de Bayona. Terror polit: mansió asturiana com a EUA, quatre adolescents, casa “amb vida”. • Imatge neta i transicions so/imatge ben treballades, però li manca suspens continu; abús d’ensurts sonors puntuals; ecos de Sleepy Hollow. Fe de etarras (Borja Cobeaga, Netflix) • Comèdia negra sobre una cèl·lula d’ETA (2010) en plena final del Mundial; to de cringe a l’estil The Office. • Cauta fins al límit: evita arestes més dures (violència, conseqüències) i carrega massa el to patètic, amb personatges “massa idiotes”. Ritme irregular. La noche que mi madre mató a mi padre • Metacomèdia àgil i fresca sobre el procés d’una pel·lícula dins la pel·lícula. Diàlegs punyents i repartiment en estat de gràcia (Belén Rueda, Eduard Fernández, Diego Peretti). Segona part: Debat — Fets històrics en el cinema català Definir “cinema català” i maneres d’abordar la història • “Cinema català” com a etiqueta problemàtica (producció, rodatge, direcció?). • Model clàssic (Hollywood): la història com a context de personatges i idees; sovint hi ha una ideologia latent. • Contrast útil: Terra i llibertat (ideologia al primer pla) vs Pa negre (història de fons). Ideologia, finançament i exemples • Condicionants de producció: - > "Les pel·lícules avui dia les financen les televisions." - Les cadenes tendeixen a alinear projectes amb la seva línia editorial. • Exemples i biaixos: Salvador (Puig Antich); debat sobre Villaronga i les percepcions d’Incerta glòria; tensions d’òptica en el relat. • En el franquisme tardà, petites escletxes en català: Mariona Rebull, Tambor del Bruc (òptica espanyolista). • Transició i memòria: Jaime Camino (Las largas vacaciones del 36, Caudillo, Canciones para después de una guerra, El llarg hivern), Jordi Grau. Valor de la memòria històrica des de la ficció i el documental. Josep Maria Forn i el relat de país; on som avui • Josep Maria Forn, cronista fonamental: - La piel quemada (immigració andalusa i fonaments de la Catalunya moderna). - Productor de La ciutat cremada; darrer muntatge d’arxiu El somni català (inclou el discurs de Cambó). • Panorama present: poques històriques recents al catàleg (Catalan Films); menció a projecte Barcelona 1714 (Anna Bofarull). • El present es “filma” en temps real a televisió i xarxes; la perspectiva històrica vs la immediatesa del relat. Forma vs contingut, autoria i límits comercials • El valor de la posada en escena i el punt de vista per sobre de l’argument previsible; exemples: L’Exorcista (integració música-imatge), Warhol/Morrissey, relacions director-actriu (Sternberg/Dietrich). • Autoria difusa: productor/actor poden imposar-se (casos comentats com Emma Suárez); anècdotes d’Hitchcock i la famosa escena de la dutxa. • Adaptacions de Shakespeare com a test de mirada (Olivier vs Welles vs Branagh) que mostren com la forma reinterpreta el fons. • Indústria i TV afavoreixen el diàleg, la redundància i formats domesticats; la recerca formal és més difícil dins el cinema comercial. Tancament • Avanç del proper programa: noves aportacions de Blade Runner. • Comiat i agraïments a Àngel Comas.