Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

241-252 de 476
  • 1h

    Cinema sense condicions del 17/4/2018 — In memoriam Forman i Taviani; addiccions a “Dies de vi i roses”; ressenyes d’“A Quiet Place”, “Sergio & Serguei” i “Rampage”; documental “Sin miedo” i sèrie “Silicon Valley”

    Introducció Programa amb mirada cinèfila i social: record a dos mestres europeus, ressenyes d’estrena, un debat sobre el missatge d’“A Quiet Place”, recomanació del documental “Sin miedo” i una secció central sobre les addiccions en parella a partir de “Dies de vi i roses” (1962). • Convidat: Joan Sanz, que aborda l’alcoholisme en la relació de parella a partir del clàssic de Blake Edwards. • Taula d’estrenes: cinema europeu, Cuba, blockbuster d’acció i terror de suspens. • Tancament amb avanços de la setmana vinent. In memoriam: Miloš Forman i Vittorio Taviani Miloš Forman (1932–2018) • Etapa europea i el Nou cinema txec: llibertat formal i sàtira en títols com “Els amors d’una rossa” i “El ball dels bombers”, marcats per l’esperit del 68 i la Primavera de Praga. • Exili als EUA: “Taking Off” (traduïda aquí com a “Juventud sin esperanza”, un títol considerat un despropòsit), i consagració amb “Algú va volar sobre el niu del cucut” i “Amadeus”. • Debat sobre l’eficàcia vs. rigor històric a “Amadeus”: espectacle immens però llicències com la figura del director d’orquestra en temps de Mozart. • Altres obres: “Ragtime”. Popularitat creixent i americanització del seu cinema, amb Praga de nou com a escenari a “Amadeus”. "Els americans busquen l’efectivitat i passen del rigor històric" (comentari a taula) Vittorio Taviani (1931–2018) • Dúo Paolo & Vittorio Taviani: cinema literari, compromès i arrelat a Itàlia. Recent “Una questione privata” (signada només per Paolo per motius de salut del germà, però escrita ambdós). • Motivació de tornar al feixisme en l’actualitat: alerta pel ressorgiment de l’ultradreta a Europa i EUA. • Fitxa canònica: “Padre Padrone” (Palma d’Or), “Good Morning, Babilonia”, “Le affinità elettive”. Relació amb Rossellini i fidelitat a la Toscana. • Procés creatiu: passejades amb el gos, sedimentant idees literàries i polítiques en projectes. Estrenes i ressenyes “Sergio & Serguei” (Cuba/Mediapro) • Comèdia humana i política: un radioaficionat i professor de filosofia a l’Havana connecta amb Serguei, cosmonauta a l’estació MIR, i amb un nord-americà vigilat per la CIA. • Narradora: la filla del protagonista, que recorda en off la infantesa. • Tècnica: fotografia i muntatge molt sòlids; to amable i fresc. “Rampage” • Festival d’acció amb Dwayne Johnson: un goril·la “floquet de neu” alterat, un llop volador i un cocodril gegant arrasen Chicago. • Pur entreteniment de “mamporreo” sense més pretensions. “A Quiet Place” (John Krasinski) • Idea potent: terror del silenci; criatures que cacen pel so. Família que es comunica en llengua de signes (filla sorda) i supervivència en silenci. • Virtuts: posada en escena pulcra i ús del so enginyós. • Divergències crítiques: part de la taula la troba sobrevalorada i poc aterridora, amb tensió que no sempre culmina. • Debat ideològic: es llegeix un missatge “reaccionari” on “qui aixeca la veu rep càstig”. "La total falta de so ens inquieta... i demostra el poc que sabem apreciar-lo" (lectura crítica sobre el dispositiu del silenci) Documental “Sin miedo” (Claudio Zulian) • Contrapunt polític a “A Quiet Place”: dignificació de qui alça la veu contra la repressió. • El GAM (Grupo de Apoyo Mutuo) a Guatemala: memòria de desapareguts i víctimes d’una guerra civil de 36 anys (1960–1996), el país amb més repressió proporcional a Amèrica Llatina. • Zulian, creador polifacètic: del videoart a documentals com “A través del Carmel” (pla únic) i la ficció històrica “Born”. Fotografia i testimoni d’alta bellesa i sobrietat. Sèries: “Silicon Valley” (HBO) • Comèdia satírica i realista sobre l’ecosistema de start-ups: un algoritme revolucionari i una cursa per finançament, aliances i rivals. • Cameos i guiños constants a les Big Tech; caràtula animada que s’actualitza amb l’actualitat (p. ex., escàndols de Facebook). • Recomanació forta: personatges rodons, ritme alt i pilots de temporada especialment brillants. Tema central: Addiccions en parella amb “Dies de vi i roses” (1962) Fitxa i context • Direcció: Blake Edwards. Música: Henry Mancini. Protagonistes: Jack Lemmon i Lee Remick. • Reconeixement: Oscar a la millor cançó; nominacions i premis a BAFTA i Sant Sebastià. • Peculiaritat d’autor: Edwards, associat a la comèdia (p. ex. “La Pantera Rosa”), signa aquí un drama demolidor. Tesi del convidat • L’addicció no és l’“arrel del problema” sinó una mala solució a un malestar previ. • En la parella, sovint la influència decisiva sobre la dona ve del company; en l’home, més del grup d’amics (generalització contextualitzada). • Possibles predisposicions genètiques a l’addicció; canvis d’objecte (de la xocolata a l’alcohol) com a símptoma. Cinc escenes clau (diagnòstic i caiguda) • Desencís laboral: el RP (Lemmon) vol canviar de client; fricció amb l’ètica i el propi ofici. • Interpel·lació del sogre: dilema moral sobre representar productes “dolents”. • Nit fatídica: ell arriba borratxo i exigeix que la muller begui per “entrar en sintonia” tot i estar donant el pit; primer glop d’ella. • Degradació a l’hivernacle: recerca desesperada de whisky, destrossa de flors; en paral·lel, transgressió límit a l’habitació del pare. • Epíleg amarg: rehabilitació d’ell vs. recaiguda d’ella; la paternitat i la custòdia com a cru gir final. Debat i genealogia • Gènere i època: imatge de la dona treballadora però dins els límits socials dels 60 (secretària d’alta direcció, lectora constant). • Precedent destacat: “The Lost Weekend” (Billy Wilder), amb retrat del delirium tremens i una visió igualment dura de l’alcoholisme. • Lectura actual: drama que continua vigent; canviant-lo a color podria estrenar-se avui sense perdre força. Actualitat addiccions: epidèmia d’opioides als EUA • Alerta econòmica: segons Janet Yellen (Reserva Federal), l’addicció als opiacis redueix la participació laboral. • Resposta política: emergència nacional declarada per l’administració Trump; retirada de receptes que deriva en mercat il·legal. Cloenda i avanç • Proper programa: Anna Sallés (historiadora) parlarà de com el cinema reflecteix la història.

  • Cinema sense condicions del 10/4/2018 — Gorrión Rojo, Isla de Perros, La mort d’Estalin, Coses de l’edat, Lou Andreas‑Salomé i La casa torcida: espies, sàtira política, crisi dels 40 i misteri clàssic

    Visió general de l’episodi Programa coral amb recomanacions i debats: del thriller d’espies de Gorrión Rojo al món stop motion de Wes Anderson a Isla de Perros; de la sàtira política La mort d’Estalin a la metacomèdia francesa Coses de l’edat (Rock’n Roll); biopic intel·lectual amb Lou Andreas‑Salomé i misteri clàssic d’Agatha Christie a La casa torcida. Tanca amb un debat breu sobre cap a on va el cinema actual. Highlights clau • Gorrión Rojo (Red Sparrow): thriller d’espies clàssic, to realista i mirada crítica sobre una Rússia mostrada com als anys 60; concepte de les escoles de «sparrows» com a eix. • Isla de Perros (Wes Anderson): univers personalíssim, stop motion exquisit i sàtira amb possible fricció cultural amb el Japó; lectura política (casta dominant, exclusió) i humor caústic. • La mort d’Estalin (Armando Iannucci): comèdia política brillant i trepidant, fidel en perfils històrics, amb un desenllaç tan còmic com terrible. • El bon mestre (Les grands esprits): idea potent però sense ritme ni guió sòlid; recomanació negativa. • Coses de l’edat (Rock’n Roll): metacine juganer amb Guillaume Canet i Marion Cotillard fent d’ells mateixos; comèdia molt efectiva malgrat crítiques fredes. • Lou Andreas‑Salomé (2016): biopic respectuós, idea formal sòlida (flashbacks, material fotogràfic), tot i repeticions; recomanada pel valor del personatge (Nietzsche, Rilke, Freud). • La casa torcida (Crooked House): adaptació d’Agatha Christie amb ambientació 50s, repartiment notable, protagonista discutible i final sorprenent. • Debat final: el cinema actual es torna més conservador, repeteix fórmules i pateix certa buidor de context per la postmodernitat. "Els 10 últims minuts són magistrals" (sobre La casa torcida) "El cinema cada cop s’està fent més conservador... sobre segur i sobre fórmules" (debate final) Pel·lícules i temes 1) Gorrión Rojo (Red Sparrow) Temes clau: • Història d’espies amb talps dins de l’organigrama rus • «Sparrows»: escoles de seducció per infiltrar i extreure informació • To realista i menys estilitzat que Atomic Blonde • Imatge de Rússia com a clima opressiu i punitiu Valoració: mainstream ben resolt; interessant per to i context geopolític, amb crítica implícita al relat americà sobre Rússia. 2) Isla de Perros (Wes Anderson) Temes clau: • Stop motion al Japó d’un futur proper; gossos confinats per un virus • Humor caústic, univers simètric i distanciat d’Anderson; to aparentment infantil però amb rerefons polític (exclusió, poder) • Controvèrsia: possible burla de la cultura japonesa i relació home-gos vista com a servil Valoració: molt recomanable per estil i imaginari; s’hi detecta l’estranyesa i ironia marca de la casa. 3) La mort d’Estalin (Armando Iannucci) Temes clau: • Cronologia de la mort d’Estalin (1953) i la lluita pel poder (Beria, Khrusxov) • Comèdia política amb ritme trepidant que no amaga la violència dels fets (massacre a Moscou) • Perfils històrics ben ajustats; Steve Buscemi com a Khrusxov i un Beria inquietant Valoració: brillant i implacable; fa riure i glaça alhora. Una de les pel·lícules a veure. 4) El bon mestre (Les grands esprits) Temes clau: • Professor d’elit reubicat a barri perifèric conflictiu • Mirada sobre immigració, xoc cultural i pedagogia en context difícil Valoració: Desaconsellada: manca de ritme, guió poc travat i discurs massa convencional. 5) Breu debat: cinema francès vs anglès Punts clau: • El francès, sovint més discursiu i conduït en aquest tipus de drames • L’anglès tendeix més a mostrar i deixar decidir a l’espectador 6) Coses de l’edat (Rock’n Roll) Temes clau: • Guillaume Canet i Marion Cotillard s’interpreten a si mateixos • Crisi dels 40, imatge «ser rock o no ser rock», cameos (Johnny Hallyday) • Gags meta (Cotillard preparant accents, "fer-se coixa" per un paper) Valoració: Comèdia coral rodona i molt divertida; crítica immerescudament freda. 7) L’un dans l’autre ("Cariño, yo soy tú") Valoració: Desaconsellada sense pal·liatius. 8) Lou Andreas‑Salomé (2016) Temes clau: • Figura clau: pionera universitària, relacions intel·lectuals amb Nietzsche, Rilke i Freud • Estructura en flashback amb recurs fotogràfic (potser repetitiu) • Quatre actrius per diferents etapes; destaca la interpretació en vellesa (72 anys) • Aportacions a la psicoanàlisi i independència intel·lectual Valoració: Recomanada pel valor cultural i el retrat; formalment honesta tot i monotonia de recursos. 9) La casa torcida (Crooked House) Temes clau: • Adaptació d’Agatha Christie (anys 50), sense Poirot/Marple; inspector propi • Ambientació i posada en escena sòlides; guió amb segell Julian Fellowes • Repartiment: Glenn Close, Gillian Anderson, Stefania Martini, Honor Kneafsey; Max Irons, protagonista polèmic (tou) • Final no expository clàssic i gir sorprenent Valoració: Aconsellable per fans de Christie i pel final; actuació protagonista resta força però el tram final eleva el conjunt. Debat final: cap a on va el cinema? Conclusions ràpides: • Conservadorisme creixent: apostar sobre segur, fórmules i refregits • Efecte postmodernitat: reciclar esquemes d’altres contextos genera buidor i manca de densitat Proper programa Tema avançat: addiccions a les parelles a propòsit de Dies de vi i roses.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 3/4/2018 — De L'insulto a Ready Player One: estrenes, plataformes i balanç dels Oscars

    Resum executiu Episodi coral amb crítiques d’estrenes i un debat intens sobre els Oscars. Es destaquen: L'insulto (El insulto): drama judicial libanès sobre identitat, dignitat i fractures polítiques-religioses. Un sol interior: retrat íntim i molt femení de la recerca de l’amor, sostingut per una gran Juliette Binoche. Sàtira i denúncia de dos títols locals: Paella Today i El club de los buenos infieles ("endisme", masclisme i encàrrecs turístics). L’Aviso: thriller matemàtic-sobrenatural percebut com a pretensiós i irregular. Ready Player One: espectacle citacional dels 80/90 que divideix la taula entre el gaudi i la crítica pel seu missatge superficial. Balanç Oscars: repartiment de premis, “nova” línia de l’Acadèmia i debat sobre Spielberg, The Post, Lady Bird, Detroit, The Florida Project, Get Out i més. Temes extra Plataformes i festivals: Netflix a Cannes, veto de selfies i l’ombra d’Amazon. Repàs de convidats recents i línies per a futurs programes (cinema i educació, música de cinema, animació). Ressenyes d’estrenes L'insulto (The Insult) Punts forts: interpretacions excel·lents, equilibri moral entre parts enfrontades i ús efectiu del format de judici (de factura molt “americana”). Idea central: a partir d’un insult entre un libanès cristià i un palestí al Líban, el conflicte escala políticament i revela com víctimes i botxins es confonen. Matís: algun to melodramàtic; comparada amb Una separación, El viajante i Clash per registre i intensitat. • Recomanada; va competir com a millor pel·lícula internacional als Oscars. "No, no: diners no. Jo vull que es disculpi." Un sol interior (Claire Denis) Retrat íntim d’una dona que busca “l’amor autèntic”: estructura episòdica basada en desenganys, mirada marcadament femenina i sense ironies. Actriu: Juliette Binoche, sosté i eleva el film. Referències: eco de Fragments d’un discurs amorós (Roland Barthes); cameo final de Gérard Depardieu com a “lector d’amors”. To: diàlegs “molt francesos” (intel·lectualitzats), final obert; "com la vida" més que rom-com. Paella Today Valoració: artefacte turístic, percebut com a encàrrec i malbaratament de fons públics; coentor folklòrica i espanyolització de València. Objectiu percebut: mirar cap al mercat xinès (arròs, focs, postals) però sense substància. "És una vergonya." El club de los buenos infieles Valoració: endisme total i masclisme; dones esborrades del relat, humor ranci. Forma: tècnicament correcta (falsa entrevista a l’estil I, Tonya), però buidesa d’idees i paleta visual pobra. L’Aviso (Daniel Calparsoro) Thriller amb salts temporals, matemàtiques i aire sobrenatural; comparat amb Pi o Los cronocrímenes però queda en pupurri. Problemes: pretensiós, casualitats forçades, doblatge post en fals i estètica verdosa de manual. Cast: Raúl Arévalo en degradació psicològica; aparicions de Belén Cuesta i altres. • No recomanada. Ready Player One (Steven Spielberg) Divisió a la taula: Pros: espectacle trepidant, seqüència de The Shining antològica, virtuosisme tècnic. Contres: fan service vuitanter, moralina final (“treu-te el casc i surt fora”) i superficialitat del subtext social. Lectura crítica: el 2045 s’assembla massa al present; el món real del film és tan “fictici” com l’virtual; missatge desproporcionat després de dues hores d’híper estímul audiovisual. Recepció: crítiques dispares entre mitjans i generacions. "Després de dues hores de soroll, et diu: deixa de jugar i surt al carrer." Oscars 2018 i tendències de l’Acadèmia Repartiment de premis: • Millor pel·lícula i direcció: La forma de l’aigua (discussió sobre si premi també “industrial” i de campanya). • Guions: Get Out (original) per subvertir el gènere; Call Me By Your Name (adaptat). • Tècnics: Dunkerque i Blade Runner 2049; animació: Coco. • Final “compensat”: Tres anuncios en las afueras no s’emporta millor pel·lícula però brilla en interpretació. Línia editorial: l’Acadèmia busca nous referents i diversitat, evita “apalancar” Spielberg per sistema. Sobre Spielberg i The Post: Percepció de megalomania (entre DeMille i Disney) i d’un thriller periodístic menys afinat del que podia haver estat. Meryl Streep debatuda: gran actriu, però paper possiblement desajustat d’edat; la pel·lícula pateix més de guió i to que no pas d’interpretació. Snubs i modes: Detroit (Bigelow) ignorada malgrat potència i risc. Lady Bird qualificada de buida per part de la taula, malgrat l’etiqueta “moderna” i feminista. The Florida Project divideix: autenticitat vs. pel·lícula “contra l’espectador”. Plataformes, festivals i invitats Cannes: reticències a Netflix a competició i veto de selfies. Amazon: comentari col·lateral sobre la batalla política i econòmica del moment. Convidats recents i futurs eixos: música de cinema (Thomas Newman), animació i cinema i educació (Joan Agut), poesia i cinema (duo Nosferatu, premis Riba/Miquel de Palol). Cites destacades "Els dos són culpables i innocents a la vegada" (sobre L’insulto) "Una pel·lícula molt francesa: diàlegs intel·lectualitzats i final obert" (sobre Un sol interior) "És una malversació de fons públics" (sobre Paella Today) Idees clau Equilibri moral i didàctica política funcionen a L’insulto. Mirada femenina i quotidiana donen veritat a Un sol interior. Assaig-error del cinema comercial local: quan prima l’encàrrec sobre l’autoria (Paella Today, Club infieles). El gran espectacle pot tapar el subtext (Ready Player One) si no hi ha reflexió sòlida. Oscars cada cop més repartits i sensibles a senyals de canvi, però amb contradiccions.

  • 1h 1min

    Cinema sense condicions del 20/3/2018 — Crítiques setmanals, Frankenstein al TNC i dossier Roman Polanski: de la trilogia en B/N a les obres mestres

    Panorama de l’episodi • Presentació de l’equip i agenda: programa especial abans de Setmana Santa i retorn amb tertúlia després de festes. • Estructura del dia: crítiques ràpides de novetats i cartellera, una peça de recomanació teatral (Frankenstein al TNC) i un dossier extens dedicat a Roman Polanski. Crítiques de la setmana La casa junto al mar (La villa) — Robert Guédiguian • Drama familiar a Marsella amb tres germans que tornen per l’agonia del pare. • Valoració: estil molt personal però aquí es percep retòrica i pesantor; la nostàlgia política (militància comunista) pesa sense revitalitzar-se. • Apunts de repartiment: Ariane Ascaride en un paper desajustat com a “primera dama del teatre”. Sin rodeos — Santiago Segura (remake de Sin filtro) • Comèdia de catarsi: una dona beu una pòssima i comença a dir la veritat sense filtres. • Fortaleses: temàtica d’actualitat, sàtira a influencers i tecnoutopies, i Maribel Verdú en gran forma. • Veredicte: recomanable per riure amb punt de crítica social. Tomb Raider — Roar Uthaug • Aventureres a l’estil Indiana Jones amb Alicia Vikander com a Lara Croft. • Observació clau: el pròleg que presenta Lara com a repartidora en bicicleta es llegeix com una glamurització de la precarietat juvenil. • Aventura efectiva però derivativa i amb tema edípic/patern molt marcat. The Leisure Seeker (El viaje de sus vidas) — Paolo Virzì • Parella gran en road movie cap a la casa d’Hemingway. Helen Mirren i Donald Sutherland destaquen amb interpretacions magnífiques. • Crítica: Virzì, en el pas a Hollywood, perd complexitat i gruix del seu cinema italià; film lineal malgrat el bon ofici. Alma Mater — Philippe Van Leeuw • Drama de guerra claustrofòbic a un pis de Beirut amb diverses generacions. • Aconsegueix angoixa i realisme, però li manca potència cinematogràfica (planificació austera) per atrapar del tot. Ponts entre arts: Frankenstein al TNC (recomanació) • Reflexió sobre vasos comunicants entre cinema, teatre i literatura. L’adaptació escènica de Frankenstein (dir. Carme Portacelli) es destaca com extraordinària i molt superior a moltes versions cinematogràfiques. • Elements remarcables: grandíssimes interpretacions (Joel Joan, Àngel Llàtzer i un repartiment molt sòlid), música i ús de projeccions com a llenguatge complementari. • Reacció del públic: gran connexió amb públic jove i aplaudiments sostinguts. "Fa molt temps que em ballava pel cap portar a escena aquesta novel·la... la literatura que té com a eix central l’ésser humà, els seus problemes existencials i filosòfics..." — Carme Portacelli "Tenia clar que l’obra començaria en el moment mateix de la creació... és un moment dolorós i l’espectador és colpit per una imatge impactant." — Guillem Morales Dossier Roman Polanski Temes constants • Claustrofòbia i incomunicació • Adulteri i voyeurisme • Sexe i vampirització • Decadència social • Bogeria i mort • Lluita (sovint improbable) de l’ésser humà contra el seu destí. Tres impactes vitals que travessen l’obra • Infància sota l’ocupació nazi (pèrdua de la mare, camps; memòria que aflora a El pianista). • Assassinat de Sharon Tate (1969) pel grup Manson, amb ressons en el seu imaginari d’horror i culpa. • Cas Samantha Geimer (1977): procés judicial, exili i estigma públic; impacte sobre la seva carrera i recepció. Trajectòria en fites • Trilogia B/N: Cuchillo en el agua (1962), Repulsión (1965), Cul-de-sac (1966) — depuració formal i mirada corrosiva; fotografia de Gilbert Taylor. • Gir de gènere i sàtira: El baile de los vampiros (1967). • Consagració: La semilla del diablo (1968) — èxit massiu i una Mia Farrow demolidora. • Shakespeare fosc: Macbeth (1971) — bellesa plàstica i duresa tràgica. • Cim del noir: Chinatown (1974) — narració i posada en escena exemplars. • Obra personalíssima: El quimérico inquilino (1976) — identitat, paranoia, espai opressiu. • Etapa 80-90: Frenético (1988) (thriller hitchcockià), Lunas de hiel (1992) (passió i dominació), La muerte y la doncella (1994) (política i trauma), La novena puerta (1999) (al·legoria esotèrica). • S. XXI: El pianista (2002), El escritor (2010) (política), Un dios salvaje (2011) i La Venus de las pieles (2013) (cambres de pressió, duel interpretatiu), Basada en hechos reales (2017). Imprescindibles recomanats • Repulsión • Cul-de-sac • El baile de los vampiros • La semilla del diablo • Chinatown • El quimérico inquilino • Frenético • Lunas de hiel • Un dios salvaje • La Venus de las pieles "Polanski és un autor total: depuració formal, mala llet satírica i una constant exploració de la fragilitat humana dins espais tancats." Tancament • Recordatori: pausa per Setmana Santa; el programa torna el primer dimarts després, amb tertúlia i recomanacions. • Missatge final: "Bones vacances i molt de cinema, teatre i bones lectures".

  • Cinema sense condicions del 13/3/2018 — Indie nord-americà, “1945”, documentals d’art, comèdies recents i VIH: conversa amb el Dr. Josep Malloles

    Resum general Programa variat amb dues meitats diferenciades: primer, cròniques i crítiques de cinema —amb èmfasi en cinema independent nord-americà, documentals i estrenes comercials— i, després, una extensa i didàctica entrevista amb el Dr. Josep Malloles sobre l’origen, l’evolució i la prevenció del VIH/SIDA. "El SIDA no és cap tonteria" — Dr. Josep Malloles Bloc 1 — Ressenyes i debats de cinema Festival de cinema independent nord-americà (crònica del Paul) Valoració molt positiva del festival i de l’organització, amb l’únic però d’un vídeo de 3 minuts repetit abans de cada sessió. Destaquen títols d’humor àcid i risc creatiu: • Patty Cakes: història d’una aspirant a rapera que vol escapar d’un entorn familiar trencat, amb to d’humor sarcàstic. • Bricksby Beer: comèdia negra amb ecos de “Room”, sobre reconstrucció vital i imaginari televisiu. • Dina: documental sobre una parella a l’espectre autista (amb Asperger) en les setmanes prèvies al casament. • Sílvio: peça curta, visualment singular, sobre un home disfressat de goril·la que troba un espai d’expressió en TV local. “1945” (Ferenc Török, Hongria) Blanc i negre elegant i posada en escena sòlida. Trama: arribada de dos jueus a un poble al final de la Segona Guerra Mundial activa la por per la restitució de propietats; en paral·lel, un casament local. Temes: culpa col·lectiva, honor, perdó, vergonya. Tot i els mèrits formals, el relat genera reticències per la seva perspectiva i interès. Documentals 100 dies de soledat (Olivares/Díaz): idea a l’estil Thoreau/Walden; impressions i natura (cérvols, mussol, llop), però ritme excessivament dilatat; hagués funcionat millor en format curt. The Best Day of My Life (Pride Madrid): documental institucional; seguiment de participants d’arreu (Rússia, Uganda, França, Espanya) amb posada en escena homogènia i poc creativa; sensació de peça promocional. L’Art al cinema (Cézanne: Portraits of a Life; David Hockney): sessions convencionals, de vocació divulgativa i caràcter televisiu; repàs d’exposicions i contextos amb experts i comissaris. Estrenes comercials Històries d’una indecisa (L’embarras du choix): comèdia lleugera i efectiva sobre l’art de decidir; personatges ben dibuixats; bon entreteniment sense pretensions. La mort de Stalin (Armando Iannucci): humor britànic que no connecta amb tothom; es comenta la prohibició a Rússia i la seva explotació mediàtica; percepció de superficialitat i gag poc efectiu. Bloc 2 — Entrevista amb el Dr. Josep Malloles (VIH/SIDA) Origen i transmissió Salt zoonòtic a inicis del s. XX a l’Àfrica: del SIV (simi) al VIH (mutació i nova espècie). Transmissió exclusivament per via sexual, via parenteral (punxades/material contaminat) i via vertical (mare-fill). No és hereditari. Primers casos i evolució del tractament Primers casos descrits el 1981 (LA, NY, San Francisco). Virus aïllat el 1983 (Institut Pasteur). Primer antiretroviral el 1985. 1996: triteràpia que bloqueja la replicació; el sistema immunitari es regenera. Avui: pastilla única diària, projectes d’injeccions bimensuals i reservoris subcutanis. Eficàcia >95% amb bona adherència. Per què no hi ha cura (encara) El virus estableix reservoris en cèl·lules de memòria de vida mitjana llarguíssima; per això es pot controlar, però no eradicar amb les eines actuals. Concepte clau: U=U — indetectable (virus no detectat al plasma) implica intransmissible en relacions sexuals. Percepció social i riscos De l’impacte de Freddie Mercury/Rock Hudson (por i canvi d’hàbits) a l’actual imatge “Magic Johnson” (vida normalitzada). Això pot conduir a trivialitzar la malaltia. "Si hi ha algú pitjor que està infectat pel virus… és no saber-ho" Salut pública i estratègia A Catalunya, 700–800 noves infeccions/any de manera sostinguda. Es proposa incorporar serologies de VIH i hepatitis C a les analítiques rutinàries. Exemples de Vancouver i Austràlia: tractament com a prevenció (diagnosticar, tractar, fer indetectables) per tallar la cadena de transmissió. Pràctiques d’alt risc i impacte Chemsex: ús de drogues amb finalitat sexual (sessions llargues, múltiples parelles) que multiplica el risc de MTS i pot causar psicosis agudes i altres problemes. “Ruletes” sexuals: modalitats d’alt risc amb incertesa deliberada sobre l’estat serològic. Prevenció i recursos Preservatiu: l’eina més econòmica i efectiva; ús actual insuficient. Proves gratuïtes a farmàcies de Catalunya (xarxa específica; derivació ràpida a hospital si cal). PrEP (profilaxi preexposició): molt efectiva si s’indica i s’utilitza bé, però no substitueix el preservatiu ni resol altres MTS. Consell final: no abaixar la guàrdia, conèixer les vies de transmissió, fer-se proves periòdiques i prioritzar la prevenció. Cinema i VIH Reconeixement a Dallas Buyers Club i Philadelphia per la seva versemblança clínica i social. Cloenda Avanç del proper programa: Roman Polanski.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 6/3/2018 — Oscars 2018, ‘IPIS’ i el canvi de paradigma: Netflix/HBO/Amazon, amb crítica d’En la sombra

    Panorama general del programa "Cinema sense condicions" posa el focus en una gala dels Oscars repartida, un curtmetratge propi amb ambició formal i un debat profund sobre el futur del cinema en l’era de les plataformes. • Programa amb tres blocs principals: Oscars 2018, curtmetratge IPIS i plataformes (Netflix/HBO/Amazon), amb una crítica destacada d’En la sombra (Fatih Akin). Oscars 2018: gala equilibrada i poca sorpresa Balanç global • Percepció d’una gala “bastant fluixeta” i molt repartida (cap film domina aclaparadorament: màxim 4 premis; diversos empats a 3). • Menys soroll del previst sobre Me Too i reivindicacions racials; en canvi, sensació de repartiment polític dels guardons. Títols clau i sorpreses • "La forma de l’aigua" (Guillermo del Toro): debat intern sobre el seu to romàntic/naïf i l’ús de l’al·legoria; part de la taula la percep massa publicitada i comparada amb fenòmens com La La Land o Amélie. • "Tres anuncios en las afueras": per alguns, la més encertada i la que “feia més cinema d’acadèmia”. • Àmbit tècnic: Blade Runner 2049 i Dunkirk s’enduen els premis d’oficis. • Sorpresa: Get Out (Déjame salir) guanya guió original, inesperat per part d’alguns oients i tertulians. ‘IPIS’ (Qui paga mana): un curt de 25’ sense diàleg que parla amb la música i el so Concepte i llenguatge • Curtmetratge de 25 minuts, sense diàlegs i amb la protagonista muda: la narrativa se sosté en actuació, fotografia, so i música. • Gènere: thriller amb elements de tensió i terror; to “pseudo-tecnològic” on la pantalla i els xats esdevenen part de la posada en escena. • Idea visual clau: el joc de tancar un ull alternant (percepció/punt de vista), que guia l’espectador sense mastegar-li la informació. So, música i decisions formals • No es va gravar so directe; tot el disseny de so i foley es crea en postproducció (Reaper), amb música original (Ableton) d’Ariad i Miquel Soler. • El so i la música “parlen” per la protagonista; aposta conscient per confiar en l’espectador. Producció, rodatge i postproducció • Desenvolupament: impulsat després d’un networking a Sitges; subvenció ICEC i suport de Film Commissions (Barcelona i Cerdanya), Catalan Films i FIFH (Hospitalet). • Rodatge: Blackmagic 4K, acabat a 2K; format 2.40:1; equip reduït i molt cohesionat; anècdota de “barbacoa” durant el rodatge que reflecteix el clima de família. • Eines: Premiere i After Effects per a edició i grafismes; el gruix de postproducció s’allarga fins a 5 mesos per la càrrega de pantalles i so. Direcció, guió i interpretacions • Roser (protagonista): interpretació expressiva i sostinguda sense paraules; la progressió emocional (de la calma a l’angoixa) es treballa escena a escena. • Guió: reescriptura col·lectiva abans del rodatge; sense storyboard formal, però amb planificació clara i marge d’improvisació útil al set. • Valoració global: fotografia meravellosa, tensió sostinguda i ús innovador de la tecnologia com a motor dramàtic. Crítiques breus: ‘Lady Bird’ i ‘En la sombra’ Lady Bird • Opinió d’una part de la taula: mediocre per a estàndards d’Oscars; debat sobre nominacions per raons comercials. En la sombra (Fatih Akin) • Recomanació destacada: Diane Kruger carrega el film amb una interpretació colpidora. • Basada en fets reals sobre terrorisme d’extrema dreta a Alemanya (2000–2007) contra persones d’origen turc. • Estructura en tres parts; el judici subratllat com a cim dramàtic. • Debat sobre el final: per a uns, justificat i sense moralina; s’apunta una diferència generacional en la recepció. Plataformes i canvi de paradigma: Netflix, HBO i Amazon VOD i premis • De la TV lineal al Video On Demand: consum sota demanda i menys dependència de publicitat. • Netflix/Amazon arriben als Oscars (documentals, guions, interpretacions); es qüestiona: què és “cinema” si no passa per sala? Cinema vs streaming: debat obert • Postures puristes (e.g., Christopher Nolan) vs. nova realitat d’estrenes directes a plataforma. • Experiència: sala vs casa. Millora tècnica a la llar i qualitat desigual d’algunes sales alimenten el canvi d’hàbits. Catàlegs, inversions i identitat de marca • Inversions 2018: Amazon ~4.500 M$, Netflix ~8.000 M$ en producció pròpia; objectiu d’arribar a 50% contingut original. • Identitats editorials percebudes: - HBO: més seriosa/autor; sèries com The Sopranos, The Wire, True Detective, The Young Pope. - Netflix: amplitud i varietat; originals com House of Cards, Orange is the New Black. - Amazon: risc i propostes estranyes/singulares (e.g., adaptacions com American Gods). • Mercat espanyol: pes de Movistar en drets i finestres, que condiciona la disponibilitat de sèries a altres plataformes. Serialització i convivència • El cinema s’serialitza (franquícies tipus Star Wars), mentre la TV fa films d’autor; les fronteres es difuminen. • Conclusió compartida: convivència entre sales i plataformes. Més riscos i veus noves a l’streaming, però cal filtre per la sobreoferta. Avanç del proper programa • Invitació d’un expert en SIDA (Josep Malloles, Hospital Clínic) per parlar de cinema i VIH: Philadelphia, Dallas Buyers Club i altres títols.

  • Cinema sense condicions del 27/2/2018 — La vida lliure, Le Brio, Herrementari, The Party i En la sombra + Entrevista al Duo Nosferatu (Albert Bové i Marco Mezquida)

    Visió general de l’episodi Programa de tertúlia cinèfila amb un to àgil i proper. A la primera part, l’equip comenta estrenes i recomanacions de la setmana; a la segona, entrevista musical amb els pianistes de jazz Albert Bové i Marco Mezquida, el Duo Nosferatu. Bloc 1 — Crítiques de cinema: valoracions de «La vida lliure», «Una razón brillante (Le Brio)», «Herrementari», «The Party» i «En la sombra (In the Fade)». Bloc 2 — Música i cinema: conversa amb el Duo Nosferatu sobre el seu projecte, el pes del cinema mut (Murnau), i influències jazzístiques (Ellington, Strayhorn, Monk, Bud Powell), amb anècdotes sobre el repte de tocar amb dos pianos i el seu concert al Festival de Jazz de Terrassa. Crítiques de cinema La vida lliure (Marc Recha) "És una petita obra mestra" Ambientada a Menorca, 1918, amb la grip com a amenaça de fons; segueix Biel i Tina en la seva lluita pel retrobament amb la mare (a Argel). Cinema més narratiu que poètic, però amb una forma visual que frega la poesia cinematogràfica; ritme lent però precís que convida a la contemplació. Interpretacions destacades: Mariona Gomila, el nen protagonista, l’avi, i Sergi López (to mitològic). Aparició de Núria Prims i Miquel Gelabert en trames de contraban. Referències culturals: de l’Odissea al Vell i la mar; fotografia extraordinària. Apunts sobre Recha: cineasta dels Països Catalans (València, Catalunya Nord, Menorca); treballa des d’una mena de "novel·la prèvia" pròpia i dona centralitat a imatge i so. Anècdota amb Toti Soler i la fusió de guitarra i sons de natura. Una razón brillante (Le Brio, Yvan Attal) Comèdia francesa convencional però efectiva sobre oratòria i classe social/origen. Duo central: professor provocador (Daniel Auteuil) i estudiant magrebina (Camélia Jordana) preparant un concurs nacional d’eloqüència. Temes: racisme i sexisme insinuats; crítica subtil que es dilueix pel to de comèdia. Curiositats: el professor cita estratègies d’oratòria de Schopenhauer; retrat impactant de la Universitat de París 2 (escales, aules massives, arquitectura oberta). Herrementari (El herrero y el diablo) Conte fosc basat en fàbula amb aire de "Sleepy Hollow" i ecos de "Pastorets" en algunes solucions visuals. Ambientació: Postguerres carlines al País Basc; mite local d’un ferrer demonitzat pel poble, descens a l’infern i tractes d’ànimes. Producció amb voluntat i art disseny sòlids, però desigual: moments suggerents i d’altres grotescos o ridículs. Comentari irònic: al segle XIX "es dialogava a base de clatellots"; to gran guinyol al tram final. The Party (Sally Potter) Peça de cambra brevíssima (71’), en blanc i negre, d’humor negre i ritme britànic. Repartiment coral excel·lent: Timothy Spall, Kristin Scott Thomas, Bruno Ganz, Cillian Murphy. Arquitectura teatral: espai únic, diàleg punxant, final sorprenent. Paral·lelismes d’estructura amb «Un dios salvaje» però desenvolupament propi; comparacions amb «Le Prénom» pel mecanisme de dinar/reunió que esclata. En la sombra (In the Fade, Fatih Akin) Drama en tres capítols: «La família», «La justícia» (judici) i «En el mar» (resolució). Diane Kruger premiada a Canes; història inspirada en terrorisme neonazi, però Akin opta per la ficció i no la dramatització d’un cas real. Debat ètic: justícia institucional vs justícia per la pròpia mà; final discutit però amb coherència dins la proposta. Punts forts: la posada en escena del judici i el joc de mirades; posicions dividides sobre alguns girs de personatge. Entrevista musical: Duo Nosferatu (Albert Bové i Marco Mezquida) Origen i leitmotiv del projecte Nom inspirat en Nosferatu (1922, F.W. Murnau); l’ombra del cinema mut com a leitmotiv estètic. També coneixen la versió de Werner Herzog (1979). Composició pròpia d’Albert Bové, «Nosferatu», en dues parts: • Primera: to bàlcànic/terrorífic, Nosferatu al taüt al castell. • Segona: viratge jazz (Cotton Club), trobada imaginària amb Duke Ellington i Billy Strayhorn. Repertori i influències Repertori amb aroma vampiresc/diabòlic: títols de fantasmes i dimonis; evolució cap a un set més obert en directe. Influències clau: Ellington–Strayhorn (cançoner, personalitat melòdica i harmònica), Thelonious Monk i Bud Powell (dues fites del bebop). Anècdota de llenguatge jazzístic: maltraduccions com «Straight, No Chaser» → «Recto, no cazador»; mostra de com el context és clau en terminologia. El repte dels «dos pianos» en escena El piano ja és una "orquestra"; dos pianos poden ser densitat abrasiva o una conversa fluïda. Clau del duet: escolta mútua, ús flexible de textures (una mà vs «artilleria» completa) i equilibri sonor. Logística: lloguer i transport complexos; varietat de mides de cua segons sala; ocasional ús de teclats si l’espai ho demana. Agenda Festival de Jazz de Terrassa: concert el 10 de març (actuació a platea per qüestions d’espai), presentant el projecte Duo Nosferatu. Detalls destacats i temes transversals Identitat cinematogràfica per tonalitat nacional: • «Le Brio», molt francesa (oratòria, universitat, comèdia social) • «The Party», molt britànica (sarcasme, format teatral) • «En la sombra», molt alemanya (rigor formal, divisió en capítols) Ús de poètica audiovisual: «La vida lliure» prioritza imatge i so per sobre del diàleg explícit. Presència de filosofia de l’argumentació (Schopenhauer) en una comèdia d’oratòria, un toc poc habitual al cinema comercial.

  • Cinema sense condicions del 20/2/2018 — El fil invisible, Sin Amor i The Party; esberlant Loving Pablo i debat sobre poesia i El club dels poetes morts (amb Josep Maria Folquet)

    Panorama del programa • Convidat especial: Josep Maria Folquet (poeta, traductor i professor), guardonat amb el Miquel de Palol i el Carles Riba. • Crítiques i recomanacions: El fil invisible (Phantom Thread), Sin Amor (Loveless), The Party i Loving Pablo. • Conversa final: poesia, educació i la pel·lícula El club dels poetes morts. Crítiques i recomanacions de cinema El fil invisible (Phantom Thread) — bellesa extrema, fredor emocional i poder tòxic • Bellesa i control: Film d’estètica impecable i gran classicisme formal (plans, colors, vestuari), que alguns troben “fred” i “distant”. • El geni egòlatra: Daniel Day-Lewis encarna un modista d’alta costura als anys 50, obsessiu i egòlatra, que viu per la perfecció i la bellesa. • Relació perversa: La jove musa descobreix que només pot apropar-se al geni quan ell és dèbil i li indueix aquesta debilitat; una dinàmica malsana i manipuladora. • Interpretacions: Daniel Day-Lewis, d’Òscar; treball de personatge preparat durant mesos. Debat sobre la versemblança de mans i gestos d'ofici. • Música: Banda sonora controvertida per alguns, no sempre ben integrada amb la imatge. • Referències: S’evoca Visconti (el gust per l’opulència i la composició) i es compara el director Paul Thomas Anderson amb la seva filmografia prèvia. “És una pel·lícula extraordinàriament bonica… però freda; arriba un moment que et deixa fora.” Sin Amor (Loveless) — dissecció d’una separació i radiografia d’una societat • Cop emocional: Un retrat duríssim d’una ruptura de parella de classe mitjana a Moscou, amb un nen completament desatès. • Tesi dolorosa: Absència total de tendresa; els personatges no mostren penediment, només malestar profund. • Context rus: Conversa sobre la duresa social (desplaçaments, fred, alcoholisme, isolament) i com el film l’embolcalla en la intimitat familiar. • Direcció: Andrey Zvyagintsev continua una mirada incisiva i implacable (afinitats amb Leviathan). “No hi ha absolutament res que s’assembli a alguna cosa tendra.” The Party (Sally Potter) — recomanació exprés • Format i ritme: Blanc i negre, 71 minuts i unitat d’espai i temps; precisió quirúrgica, sense minuts sobrers. • Tò i influències: Comèdia negra de cambra entre Qui té por de Virginia Woolf? i Un déu salvatge. • Repartiment coral: Kristin Scott Thomas, Patricia Clarkson, Timothy Spall, Bruno Ganz, Emily Mortimer, Cillian Murphy, Cherry Jones — tots esplèndids. • Música diegètica: Selecció de vinils que marca el pols de l’acció. • Veredicte: Altament recomanable; una sàtira política i íntima contundent i molt ben escrita. Loving Pablo (Fernando León de Aranoa) — una oportunitat perduda • Plantejament: Adaptació des del punt de vista de la periodista Virginia Vallejo (Penélope Cruz). Comparada amb sèries i documentals sobre Pablo Escobar, la pel·lícula no aporta prou. • Problemes greus: - Idioma: Rodada en anglès amb accents forçats; inversemblant i alienant. - Narració en off: Excessiva i mal resolta. - Guió: Fragmentat (salt temporal constant amb cartells) i superficial. • Interpretacions: Javier Bardem convenç a mitges; Penélope Cruz molt discutida. • Context industrial: Estratègia de preestrena per entrar als Goya; polèmica sobre la decisió i la recepció crítica. • Conclusió: No recomanada — “americanada mal feta”; millor recórrer a Narcos o documentals. “Queda clar que no el recomanem.” Conversa central: poesia, educació i “El club dels poetes morts” Per què torna a interessar “El club…”? • Folquet confessa el seu interès renovat per veure el film: la figura del docent que encén l’espurna cultural i emocional a l’aula. • Experiències docents: La dificultat d’interessar adolescents, el valor del Carpe Diem i la creativitat com a motors d’aprenentatge. “Interessar-los és molt complicat; però quan funciona, transforma.” Poesia a l’aula i al món • Universitats als EUA: Classes de poesia amb poetes com Robert Lowell; tradicions i prestigi cultural que aquí costen de reproduir. • El poder de la lectura en veu alta: Record d’un professor recitant Quevedo i l’efecte commovedor del vers final: “Polvo serán, mas polvo enamorado.” • Cànon i tria d’autors: Defensa de Carles Riba, J. V. Foix i Joan Vinyoli, i clàssics com Ausiàs March; crítica a una selecció escolar massa previsible o menor. • Lectures obligatòries vs hàbit lector: Debat sobre imposar clàssics (p. ex. Tirant lo Blanc als 17 anys) i la necessitat d’acompanyament i gradació; els best-sellers poden obrir la porta a lectures de més volada. Avanç musical i cloenda • Proper convidat: Albert Bové (piano), projecte a dos pianos amb Marco Mezquida: duet Duonosferatu. • Connexió amb el cinema: Tema “Nosferatu” i influència del film homònim. • Tancament: Evocació d’“Oh, captain, my captain” i falques de Ràdio Despert.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 13/2/2018 — Ressenyes (Cuando dejes de quererme, Black Panther, Todo el dinero del mundo, El hilo invisible, Barbara, La enfermedad del domingo), Exposició Pere Portabella i monogràfic Yorgos Lanthimos

    Visió general del programa Programa de crítica i debat cinematogràfic amb dues parts: • Primera part: ressenyes d’estrenes i descobertes recents. • Segona part: monogràfic sobre el director grec Yorgos Lanthimos (temes, estil i filmografia), amb talls de “The Lobster”. "Si hi ha problemes... se’ls assignarà un nen. Suele ayudar mucho." Exemple del to corrosiu i absurd de “The Lobster” que el programa fa servir per introduir l’univers de Lanthimos. Part 1 — Ressenyes i comentaris Cuando dejes de quererme (Igor Legarreta) Veredicte general: sorpresa positiva. • Comèdia d’intriga basca que vira cap al thriller amb encert. • Es sosté en tres personatges principals i interpretacions en “estat de gràcia”. • Destaquen Eduardo Blanco, Miki Esparbé i, sobretot, Flor Torrente (presència magnètica en primer pla). • Contextualitza la història a l’Euskadi recent, amb referències a ETA, sense estridències. • Ritme àgil i “bon regust” final. Black Panther (Marvel) Recepció de la taula: majoritàriament negativa. • Acció percebuda com a “buidament espectacular” i estereotips marcats. • Dissonància entre l’alta expectativa crítica a internet i l’experiència dels oients del programa. • Debat sobre el to, el discurs identitari i la percepció d’explotació de clixés. Todo el dinero del mundo (Ridley Scott) Recepció: de tèbia a negativa, amb matisos. • Punts forts: Christopher Plummer (avi Getty) molt solvent; direcció d’art setentera. • Punts febles: protagonistes plans, guió irregular i ritme feixuc; estereotips sobre la màfia calabresa; moments que freguen el ridícul. • Debat ètic: retrat d’un milionari que no paga el rescat del net; tensió entre principis i deshumanització. • Llicències dramàtiques (p.ex. cronologia de la mort de Getty) per conveniència narrativa. El hilo invisible (Paul Thomas Anderson) Premis i context: 6 nominacions als Oscars (pel·lícula, director, actor). • El millor: Daniel Day‑Lewis, extraordinari; posada en escena clàssica i fotografia exquisida. • El problema: manca d’empatia amb els personatges i segona meitat avorrida; música poc encertada per alguns tertulians. • Debat sobre el suposat caràcter “feminista” del film i sobre el mite del “geni” despòtic. • Conclusió: bellesa formal indiscutible, però distància emocional que refreda l’experiència. Barbara (Mathieu Amalric) Aproximació no convencional al biopic de la cantant francesa. • Joc meta amb rodatge dins del rodatge; Jeanne Balibar tant actriu com cantant. • Valor: ús molt ben tractat de material d’arxiu i voluntat de fugir del biopic convencional. • Límit: l’experiment no acaba de quallar; recomanable sobretot per a fans de la chanson i de Barbara. La enfermedad del domingo (Ramón Salazar) Altament recomanada. • Drama intimista i sense concessions sobre la relació mare‑filla. • Interpretacions sobresalents de Bárbara Lennie i Susi Sánchez. • Guió destil·lat: paraula precisa, gest i mirada com a motor dramàtic. • Temes: perdó, oblit, rancor, venjança, estima, orgull i poder material. • Es desaconsella donar-ne detalls: el viatge és l’essència. Cultura — Exposició Pere Portabella: Cinema, Art i Política • Lloc i dates: Museu Can Framis (Fundació Vila Casas), Poble Nou, fins al 23 de juny; cicle complementari a la Filmoteca de Catalunya (i sessions al Texas). • Eixos: retorn de Tarradellas, “Viridiana”, Assemblea de Catalunya, producció i llenguatge cinematogràfic. • Idea clau: per entendre Portabella, cal veure les pel·lícules; l’exposició és un bon complement. • Tresor artístic: col·lecció privada (Picasso, Miró, Tàpies, Chillida, Viladecans, Equip Crònica, etc.) i cartells il·lustres (p.ex. Miró per “Umbracle”). • Valor històric: “El sopar” (1974) amb antics presos polítics, recontextualitzat el 2017 amb entrevista a Oriol Arau (advocat de Puig Antich). Part 2 — Monogràfic Yorgos Lanthimos Perfil i estil • L’“enfant terrible” global del cinema d’autor contemporani; formació i cultura teatrals molt presents. • Marca de la casa: diàlegs freds i inquietants, humor negre, distòpies socials, composicions mil·limètriques (eco de Wes Anderson, però “fosc”), violència sovint indirecta i mirada cruel a la condició humana. • Temes recurrents: amor (convencions i parella com a dispositiu social), família (control, educació tòxica), educació (manipulació del llenguatge i realitat), violència (especialment envers infants i animals com a sacsejada moral). Filmografia comentada i recepció • Primers treballs i assentament d’estil: “Kinetta” (2005), ja amb càmera nerviosa i personatges ambigus. • “Dogtooth (Canino)” (2009): icònica, visualment potent, sobre confinament i adoctrinament familiar; nominació a l’Oscar. • “Alps” (2011): identitats substituïdes i dol; premi de guió a Venècia. • “The Lobster (L’angosta)” (2015): distopia de la parella obligatòria; premi del Jurat a Canes i nominació a l’Oscar a guió. • “The Killing of a Sacred Deer (El sacrifici d’un cérvol sagrat)” (2017): tragèdia moderna amb ressons d’Ifigènia (tragèdia grega) i lectures bíbliques; família desestructurada i culpa. • Avanç: “The Favourite” (Emma Stone, Rachel Weisz) — drama de cort sobre el regnat d’Anna d’Stuart. Referents i ecos • Buñuel (sorna burgesa), Kubrick (espais i perspectiva), Haneke, Lars von Trier, Gaspar Noé, Ulrich Seidl, i composició “de nines” a l’estil Wes Anderson però desassossegant. "He matado a tu hermano… ¿Quieres un café?" El contrast banal‑macabre sintetitza el to emocionalment anestesiat del seu món. Tanca • Avanç de l’estrena: “The Favourite” de Lanthimos. • Proper programa: convidat el poeta Josep Maria Folquet (Premi Carles Riba), amb comentari de “El club dels poetes morts”.

  • Cinema sense condicions del 6/2/2018 — Florida Project, L’insulto, Goya i Gaudí, i el monogràfic Thomas Newman: ressenyes i debat a Cinema Sense Condicions

    Introducció • Retorn del Francesc a l’estudi i presentació del programa. • Avanç de continguts: primera part amb ressenyes i debats de pel·lícules i segona part dedicada al compositor Thomas Newman amb la convidada Laia Flotats. Primera part: Ressenyes i debat Context: cinema americà recent i l’era Trump • Es planteja un fil conductor: des de l’Òscar de Moonlight proliferen pel·lícules de “denúncia” en clau més “europea”. • Crítica a una tendència negativista i sense esperança en part del cinema anglosaxó recent. “Podria parlar-se de ‘cinema en l’era Trump’: moltes obres apunten a la denúncia, però sovint la proposta queda esmorteïda.” The Florida Project • Mirada sobre la marginalitat a l’òrbita de Disney World (Orlando): motels precaris, atur, drogues i criatures desbordants. • Valoracions dividides: per a alguns, denúncia insuficient i personatges presentats com a positius sense ser-ho; per d’altres, interpretacions infantils sorprenents. • Willem Dafoe hi fa un paper poc agraït. El retrat social és intens, però genera rebuig més que adhesió. Thank You for Your Service (Deber cumplido) • Drama sobre el TEPT de soldats que tornen de l’Iraq. Direcció de Jason Hall. • Música de Thomas Newman: la denúncia es dilueix pel tractament formal i resolució convencional. França (1): Ganar al Viento (Mistral Gagnant) • Documental de Dauphine Julliand sobre canalla amb malalties rares: maduresa precoç, naturalitat parlant de la mort i coneixement dels tractaments. • Fort respecte visual (evita la morbositat). Es troba a faltar punt de vista explícit de la directora (debat sobre l’objectivitat en documental; referència a Patricio Guzmán). França (2): Perdido (Mon Garçon) • Mateix punt de partida que la russa Loveless (Zvyagintsev): parella en crisi i fill desaparegut. • Deriva cap al thriller policial que perd profunditat sociopolítica. Amb Guillaume Canet i Mélanie Laurent. Goya 32: una gala per oblidar • Crítiques a una gala llarga, sense ritme ni mordent i amb lema d’igualtat de gènere però conduïda per homes (record a Leticia Dolera). • Silenci gairebé absolut sobre presos polítics, corrupció i Catalunya (contrast amb els Gaudí). • Premis destacats: Isabel Coixet (premis majors), Carla Simón (tres premis per Estiu 1993), documental: Muchos hijos, un mono y un castillo; curt documental: Los desheredados de Laura Ferrés (Sant Boi). L’insulto (Ziad Doueiri) • Conflicte entre cristià libanès i palestí musulmà que escala des d’un insult fins a gairebé un cas d’estat. • Forta direcció d’actors (premis a festivals; destaca Rita Hayek). Moments d’intimitat filmats amb gran sensibilitat. • Retrets de guió: progressió massa seqüencial i dilatada en judicis. Tot i així, útil per fer entenedor l’herència de fractures comunitàries. “A partir d’un insult… la història sembla voler ensenyar com les ferides històriques revifen a la mínima.” El cuaderno de Sara • Aventura africana amb Belén Rueda: to d’entreteniment, ecos d’“Indiana Jones” en clau familiar. Gaudí i cinema català: Brava i Incerta glòria • Ressenya de Brava (Roser Aguilar): procés intern d’una dona després d’una agressió, ritme pausat i mirada psicològica. • Debat sobre els Gaudí: “Incerta glòria” com a gran pel·lícula de l’any, polèmica sobre visibilitat i repartiment de premis, i tensions econòmiques del sector. Segona part: Monogràfic Thomas Newman (amb Laia Flotats) Descobriment i trets d’estil • Primera enamorada de Newman amb Essència de dona (1992): sensibilitat, corda pinçada/ostinats i capes de cordes com a senya d’identitat. • L’“epifania” arriba amb American Beauty (1999): música inseparable del relat; marimba i ostinats hipnòtics. Moments icònics • American Beauty: tema d’obertura i escena de les roses; debat sobre la bossa de plàstic com a metàfora de la bellesa quotidiana. • Amb Sam Mendes: - Road to Perdition: to lúgubre i elegíac fidel a l’univers noir. - Revolutionary Road: música continguda i melancòlica. - Bond (Skyfall, Spectre): músca d’acció sofisticada sense perdre la seva empremta. Altres registres • Dones lluitadores: Erin Brockovich, The Iron Lady, He Named Me Malala. • Comèdia dramàtica: The Best Exotic Marigold Hotel amb tocs orientals. • Animació i sèries: Buscant en Nemo, Buscant la Dory, WALL·E i Six Feet Under. Estil, família i reconeixements • Pertany a la saga Newman (Alfred, Lionel, Randy…): tradició orquestral, adaptabilitat de gèneres i innovació tímbrica. • Distincions diverses però sense Òscar encara: “un club selecte” d’autors enormes sense estatueta. “Seguir la filmografia d’un compositor revela una altra manera d’entendre el cinema: la música com a arquitectura emocional.” Cloenda i avanç • Proposta perquè Laia Flotats torni com a col·laboradora; confessa ser fan d'Star Wars (debat generacional). • Avanç del proper programa: Yorgos Lanthimos (Canino, The Killing of a Sacred Deer).

  • 1h

    Cinema sense condicions del 30/1/2018 — Premis Gaudí, Òscars i ‘The Post’: premsa a Hollywood, ‘Three Billboards’, ‘El joven Karl Marx’ i ressenyes exprés

    Panorama general del programa Episodi molt complet amb tres eixos principals: Debat sobre els Premis Gaudí: victòries, omissions i comparatives entre “Estiu 1993”, “Incerta glòria”, “Tierra firme” i d’altres. Ressenyes i tendències: valoracions de novetats (Cavernícola, Déjate llevar, The Commuter, Three Billboards, The Shape of Water, El joven Karl Marx) i un debat profund sobre tècnica vs autoria (Bayona, Vigalondo). Tema central: com Hollywood retrata la premsa al llarg del temps, culminant amb “Els arxius del Pentàgon” de Spielberg, i el llegat de Nixon/Watergate. "Sempre hi ha raons visibles i unes altres invisibles" (sobre els premis) Premis Gaudí 2018: èxits, polèmiques i omissions Punts clau “Estiu 1993” (Carla Simón): reconeixement ampli (direcció, pel·lícula, actriu). Part de la taula entén l’aposta com a impuls a una òpera prima i una veu emergent; també s’expressa preocupació sobre la transició de l’autora cap a projectes menys autobiogràfics. “Incerta glòria”: diversos tertulians la consideren superior com a millor pel·lícula i celebren els premis a Núria Prims i Oriol Pla. “La Chana” (Lucija Stojevic): celebrada la victòria en documental; crítica a la seva mala distribució i desig de reestrena. “Tierra firme” (Carlos Marques-Marcet) vs “10.000 km”: es constata la marca autoral de Marques-Marcet; opinió dividida sobre quin títol és més potent. Es destaca David Verdaguer. “Júlia Ist”: com a òpera prima, alguns la veuen més arriscada que “Estiu 1993”. La gala i la lectura política dels premis Valoració irregular de la gala (bon nivell musical; alguns gags destacats), amb la sensació que hi ha dinàmiques extracinematogràfiques influint en el palmarès. Idees força: • Premis com a plataforma de promoció per a nous talents. • Distinció entre raons visibles i invisibles en els guardons. Ressenyes i crítiques exprés “Cavernícola” (Early Man) Aardman i l’esperit Wallace & Gromit: animació divertida però orientada a públic infantil; entreté, sense més. “Déjate llevar” (Lasciati andare) Comèdia italiana amb Toni Servillo i Verónica Echegui: bones interpretacions, però guió fallit; recomanable només pels actors. Òscars: “Three Billboards” i “The Shape of Water” “Three Billboards Outside Ebbing, Missouri”: guió molt sòlid i interpretacions brillants; després hi haurà una anàlisi a fons. “The Shape of Water”: crítiques per excessiva tendresa i convencionalitat al tram final; es posa en dubte la seva etiqueta de pel·lícula “política”. “The Commuter” (El pasajero) De Jaume Collet-Serra (amb Liam Neeson): entreteniment d’acció ben greixat tècnicament però inversemblant i deutor de fórmules ja vistes; obre el debat sobre virtuosisme tècnic vs substància. Tècnica vs autoria: Bayona i Vigalondo Tendència actual: realitzadors tècnicament impecables però amb guions convencionals. J.A. Bayona: “L’impossible” i “L’orfanat” es lloa l’ofici, però es qüestiona l’originalitat temàtica. Nacho Vigalondo: es defensa la seva mala llet soterrada i idees potents (“Los cronocrímenes”, “Open Windows”, “Colossal”), malgrat desenvolupaments amb inèrcies de producció americana. “El joven Karl Marx”: biopic humà vs incisió política El que funciona Apropa la joventut de Marx i l’amistat amb Engels; humanitza la figura i mostra la contradicció de classe (militància obrera vs finançament familiar). El que coixeja Manca d’arista política i de contundència sobre la lluita de classes; s’esmenta que un director com Ken Loach hauria aportat un to més punyent. Utilitat Bona porta d’entrada per a públic jove que vulgui situar el context del marxisme. Biopics sota la lupa: conformisme i Òscars Es detecta una tendència burgesa i conforme en biopics recents. “El instante más oscuro” (Churchill): criticada com a conformista; escena del metro vista com a inversemblant. Discussió sobre què entenem per “pel·lícula d’Òscar” i els canvis recents en el palmarès. “Three Billboards”: moral ambigua i humor negre Claus de lectura Guió excel·lent: sorpreses emocionals constants i crescendo dramàtic. Moralitat grisa: ningú és del tot bo o dolent; el film “intenta salvar” els personatges sense exculpar-los. Final: no resol el cas i confirma que el focus són els personatges i el poble, no la investigació. "Això no anava de la violació i assassinat; anava del poble i dels personatges." Punts de debat Versemblança discutida en algunes accions (p. ex. l’incendi de la comissaria i les conseqüències). Humor negre molt marcat; paper del nan com a veu honesta del relat. Hollywood, la premsa i “Els arxius del Pentàgon” (The Post) Context: de Griffith a Watergate Dels orígens (Griffith, Birth of a Nation/Intolerance) a Citizen Kane (magnats de premsa i poder) i Deadline U.S.A. (El cuarto poder). Girs dels 70: amb Watergate neix el cinema que posa noms i cognoms al joc brut del poder: “All the President’s Men”, conspiracions, etc. El bon periodisme: Good Night, and Good Luck, The Insider (El dilema), Kill the Messenger (Matar al mensajero); el mal periodisme: Primera plana i El gran carnaval de Billy Wilder. “Els arxius del Pentàgon” (Spielberg) Fortaleses: claredat expositiva, defensa de la llibertat de premsa i arc de Katharine Graham (Meryl Streep) en un món d’homes; es percep la pressió del poder i la doctrina de la raó d’estat. Reserves: per a alguns, el guió no enganxa tant com podria. Comparació amb la sèrie danesa Borgen per la seva finesa en entrellaçar política i mitjans. "La raó d’estat no pot situar-se per damunt dels drets i de la democràcia." Nixon, Watergate i el poder Retrat d’un poder paranoic disposat a traspassar límits (punxades, pressions, reelecció a qualsevol preu) com a advertiment atemporal. Cloenda Avanç: proper episodi amb Laia Flotats parlant de Thomas Newman i la nissaga Newman de compositors.

  • Cinema sense condicions del 23/1/2018 — Loveless, Relatos salvajes i un viatge pel cinema d’animació (Disney, Ghibli, Pixar) + els premis de Pol Diggler

    Resum de l’episodi Temes principals • Crítica en profunditat de Loveless (Andrey Zvyagintsev): estil, context, recepció i lectura social de la Rússia contemporània • Comentari de Relatos salvajes (Damián Szifron): humor negre, violència quotidiana i unitat del film antològic • Monogràfic: història i tendències del cinema d’animació: de Disney clàssic a Ghibli, Pixar, stop-motion i animació europea i espanyola • Premis i projectes de Pol Diggler: reconeixements recents i un futur llargmetratge distòpic en català Premis i projecte de Pol Diggler • L’equip de rodatge guanya en un “curt de cap de setmana” els premis a millor direcció i millor música per un curt “musical absurd”. • Un altre curt, amb subvenció de l’ICEC, la PAC i Catalan Films, rep a EUA els premis a millor actriu i millor música. Títol: “IPIS (Qui paga mana)”. • Avanç del primer llargmetratge: presentació i recerca de coproducció a Sitges; serà una distopia catalana sobre ànima, transmigració d’ànimes i qüestions transgènere. Crítica: Loveless (Zvyagintsev) Per què destaca • Direcció i guió d’Andrey Zvyagintsev (co-guió amb Oleg Negin). Film amb textura visual extraordinària, ritme lent però justificat, i una posada en escena que dialoga amb el millor cinema europeu. • Influències i ecos de Bergman, Antonioni, Tarkovski, Bresson i Sokurov. Fotografia freda, composicions precises i ús de la penombra en escenes íntimes per prioritzar el comportament sobre l’explicitud. Temes i lectura social • Radiografia despietada d’un matrimoni en descomposició i, a través d’ell, crítica severa de la societat russa actual: burocràcia desbordada, ONG's suplantant la policia en desaparicions, i retradicionalització (religió i família) com a resposta a la desestructuració. • Observació de l’“admiració per Occident”: omnipresència de lletra llatina en anuncis i xandalls (“RUSSIA” en llatí), com a símptoma de mimetisme i “marca país”. Moments i actuacions • Escenes de sexe en pla general i penombra: lectura moral i psicològica dels personatges. • Paper destacat de Mariana/Marina Spivak; interpretacions sòlides i contingudes. • Música amb tensió creixent i ús expressiu del crescendo. “No dona concessions a res… És una pel·lícula molt pessimista.” “Interpel·la la societat sencera d’arreu del món.” Comentari: Relatos salvajes (Damián Szifron) Estructura i to • Sis relats curts amb humor negre; violència que emergeix de situacions quotidianes. Diferent de Tarantino: l’espectador es manté observador més que no pas còmplice. Segments remarcats • Pròleg de l’avió: gir demolidor; paral·lelisme posterior amb el cas real dels Alps (Germanwings). • Duel a la carretera: escalada testosterònica del conflicte entre dos conductors. • El casament: explosió emocional i desenllaç tan feroz com irònic. Producció i recepció • Coproducció Argentina–Espanya amb els Almodóvar; repartiment argentí de primer nivell; unitat tonal notable malgrat el format antològic. Monogràfic: història i tendències de l’animació Orígens i pioners • El cinema, per definició, és il·lusió de moviment: en essència, animació. • Walt Disney estableix el llargmetratge d’animació mainstream amb Blancaneus (gran risc i gran èxit) i experimenta amb Fantasia (música de concert, segments i tècniques diverses). • Hibridacions memorables: Gene Kelly + Jerry (claqué coreografiat), Mary Poppins, i insercions d’animació en cinema d’acció real. • Imaginari pop i psicodèlic: The Wall (Pink Floyd) i Yellow Submarine (Beatles). Renaixement 80s–90s: nous públics i nous llenguatges • Irrupció d’anime adult: La tumba de las luciérnagas (1988), relat devastador de supervivència postbèl·lica. • Renaixement Disney: La sirenita, La Bella i la Bèstia, Aladdin, El rei lleó: múscul narratiu i innovació tècnica. Revolució digital i la marca Pixar • Stop-motion d’autor: Nightmare Before Christmas (1993), univers visual i musical únic. • Pixar entra per la porta gran amb Toy Story: trilogia amb progressió emocional fins a la maduresa del seu protagonista; guions plens de gags i capes. • Moments icònics: Up (els primers minuts, una lliçó de narrativa sense paraules) i Inside Out (didàctica sensible de les emocions i el canvi). Anime i alternatives • Estudi Ghibli: La princesa Mononoke (natura com a força amiga/enemiga) i, sobretot, El viaje de Chihiro —per a molts, obra mestra absoluta del gènere. • Stop-motion contemporani: Los mundos de Coraline (foscor, iniciació i identitat). Europa i Espanya • França: Les Triplettes de Belleville (estètica lletja i fascinant), Persepolis (blanc i negre, memòria i denúncia). • Espanya: Chico y Rita, Arrugas (mirada humana sobre la vellesa; clara recomanació). Debat sobre Coco (Pixar) • Virtuts: ambició tècnica (multituds, escenografies complexes), guió eficaç i personatges secundaris carismàtics. • Crítiques: dubtes sobre l’autenticitat mexicana (música “poc mexicana” per a algun oient), i retorn a valors familiars percebuts com carrinclons. • Idees clau: la memòria com a segona mort; la ofrena com a ritual per mantenir els records vius. Avanç del pròxim episodi • Convidat: Ignasi Juliacs. Tema: com Hollywood tracta la premsa al llarg del temps, a propòsit d’Els arxius del Pentàgon (Spielberg).