Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

265-276 de 476
  • 59'

    Cinema sense condicions del 17/10/2017 — Blade Runner 2049 a debat + Lumière!, La mano invisible, Creative Control i The Mountain Between Us (amb The Dark Tower)

    Panorama de l’episodi "Fins d’aquí 18 anys no la tornaria a veure" i "2 h 43 min de temps perdut" són dues de les frases contundents del debat sobre Blade Runner 2049. • Episodi coral amb debat extens sobre Blade Runner 2049 i ressenyes d’estrenes/recuperacions: Lumière!, La mano invisible, Creative Control i The Mountain Between Us; més una mirada a The Dark Tower i a les condicions de projecció. • Tonalitat: crítica i analítica, amb discrepàncies marcades, èmfasi en ritme, coherència narrativa, disseny de producció i recepció del públic. Temes principals 1) Debat central: Blade Runner 2049 • Reaccions oposades: des de frustració amb el ritme i la buidor temàtica fins a valorar-la com a CI-FI correcta i tècnicament impecable. • Punts clau del debat: - Ritme i durada: percepció de lentitud “per ser lenta” i no per necessitat dramàtica; escenes i plans que s’allarguen sense aportar (“el cavallet”). - Soft reboot i continuïtat: repetició de tòpics (replicants, resistència) amb un retcon (apagón 2022) “explicat fora de pantalla” (curts a YouTube), que dilueix la continuïtat. - Temes que s’obren i es tanquen: memòries implantades vs. reals, replicants que podrien tenir fills, resistència… apuntats però poc explorats. - Univers i disseny: fotografia i art direction esplèndids, però per a alguns al servei d’una estètica buida; d’altres en destaquen l’ofici i el so (Hans Zimmer). - Herència del clàssic: repàs a les múltiples versions de l’original de Ridley Scott i a la seva “canonicitat” (Final Cut 2007). - Animals i món: recordatori de l’univers Dick (animals sintètics), elements que queden massa de fons. - Recepció i públic: producte que barreja connoisseur i gran públic, sense satisfer del tot cap dels dos. • Frases que marquen el to: - > "Haurien estat 2 h 43 min de temps perdut". - > "És tècnicament impecable, però estètica vacua". - > "Si no es digués Blade Runner, seria una CI-FI correcta". 2) Lumière! (Thierry Frémaux) • Experiència sorprenent i restauracions exquisides: 108 peces (d’entre ~1.400), amb irisatge original i un “visor” que no existia a l’època, cosa que reforça l’ofici de composar el pla. • Valor didàctic i històric: posada en escena ja present als Lumière (trenca el tòpic documental vs. ficció Meliès). • Per contra: comentari en off percebut com excessiu i xovinista; música de Camille Saint-Saëns “inadequada”. • Recomanació d’ús: - > "Pel·lícula ideal per mirar sense música, i a estones, sense comentari". 3) La mano invisible (David Macián, d’Isaac Rosa) • Dispositiu teatral a l’estil Dogville: espai nu, oficis en exhibició com si fos un zoo laboral, públic invisible. • Temes: precariat, explotació, rols i nihilisme; actors que deixen de ser “treballadors” per ser “espectacle”. • Forma: plans seqüència, interpretacions notables; per a alguns, alguns trams s’allarguen. • Comparació afí: el curt Nada S.A. (contractat “per no fer res”), més concentrat i punyent. 4) Creative Control (Benjamin Dickinson) • Sàtira tecno-romàntica en realitat augmentada: publicitari crea l’avatar de la parella del seu amic amb unes ulleres AR. • Comparacions: Her, Ex Machina, ecos de Black Mirror; aporta diàlegs àgils, però nova aportació temàtica modesta. 5) The Mountain Between Us (Hany Abu-Assad) • Drama de supervivència amb subtext romàntic i reflexió sobre la parella en situació límit. • Idris Elba i Kate Winslet: solvents i eficaços. Film agradable i convencional, “maca de veure”. • Context d’autor: record a la potència crítica de Paradise Now, del mateix director. 6) The Dark Tower (Nikolaj Arcel) • Adaptació King que es percep escurçada i buidada d’univers (1 h 30 min per a una saga extensa). • Desencaix entre tràiler i pel·lícula: venuda com a duel d’adults (Elba/McConaughey), però protagonitzada per un nen i orientació més “Nàrnia”. • Observació general: promocions que no expliquen la pel·li que veus (casos citats: també a Mother!, Blade Runner). 7) Condicions de projecció (fil vermell de l’episodi) • Queixes sobre sales, llums, mòbils, sons i versions de projecció que distorsionen l’experiència. • Proposta: tornar al tema en profunditat perquè condiciona la percepció i el judici de les pel·lícules. Destaquem • Debat valent i molt detallat sobre què ha d’aportar una seqüela i com equilibrar forma, ritme i idees. • Mirada cinèfila als orígens del cinema (Lumière) i al present (RA/VR, precarietat laboral, màrqueting) amb exemples concrets i comparatives útils. • Recorregut equilibrat: blockbusters vs. indie, clàssic restaurat vs. noves propostes.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 10/10/2017 — Mother, Morir, Logan Lucky, Incerta Glòria i Nieve negra: projeccions en fals, símbols i evasió cinèfila

    Introducció i obertura musical Context i to del programa • Arrencada amb la versió metal d’Els Segadors, “The Reapers”, d’A Sound of Thunder (EUA), amb fragments en anglès i en català. • Comentari oportú arran de les declaracions recents de Puigdemont; el programa, tot i ser de cinema, s’hi refereix breument per context. "Cinema sense condicions!" Denúncia de projeccions: el cas de Mother El problema • Denúncia d’una projecció mal configurada en una gran cadena: format d’imatge incorrecte, fotogrames retallats, imatge estirada per omplir pantalla corbada i dominant verda que empobreix la fotografia. • Sensació de “moviment brownià” a la càmera (artefacte digital), primers plans desmesurats i pèrdua d’enquadrament i intenció visual. • Crítica al doblatge quan desvirtua veus clau (p. ex., Javier Bardem) i pèrdua de matisos; defensa de la versió original. "Vigileu molt on aneu a veure una pel·lícula, perquè si no us poden colar qualsevol cosa." Recomanacions pràctiques • Comproveu el format (presència de franges en pel·lícules panoràmiques) i la qualitat abans de quedar-vos a la sala. • Sales suggerides on solen cuidar la projecció: Verdi, Boliche, Icaria (VO). Es comenta que Verdi passa l’original de Blade Runner aquesta setmana. Mother (2017), de Darren Aronofsky Lectura i temes clau • Obra radical i personal: per a molts, rotunda; per a d’altres, amb segona meitat desbordada. Ambdues lectures són defensables. • Clau interpretativa: Jennifer Lawrence és la Terra; el que l’envolta simbolitza la humanitat i les seves agressions. Bardem encarna el Creador/Poeta i l’egolatria que permet/desatén la destrucció. • Missatge ecologista central: un “clam” per no carregar-nos el planeta; estructura cíclica de regeneració. Referències i estil • Ecos de Polanski (La semilla del diablo), Kubrick (The Shining: bloqueig creatiu), Lars von Trier (Melancholia; aproximació formal tipus dogma en el seguiment de personatges), Bíblia i Divina Comèdia (descens per nivells infernals). • Sequència coral de ~20 minuts que condensa guerres, violència i caos, amb simbologia totalment deliberada. Notes • A VO s’hi detecta un moment cantat en castellà (ressò de la pervasivitat lingüística als films nord-americans/canadencs). • Experiència condicionada de manera crítica per la qualitat de projecció: imprescindible veure-la en condicions. Morir (2017), de Fernando Franco Qui és Fernando Franco • Prestigiós muntador (45 films; nominat al Goya per Blancanieves). Debut brillant amb La herida (Goya Director Novell) i consolidació amb Morir. De què va i com ho filma • Crònica íntima d’una parella travessada per la malaltia (càncer). Rodada al País Basc, amb poquíssim diàleg i aposta pel gest, el silenci i la mirada. • Marian Álvarez, descomunal; la pel·lícula és “ella”. Direcció segura, muntatge rigorós i imatges d’autenticitat contundent. "La enfermedad se convierte en el catalizador de aspectos latentes en una relación amorosa…" — Fernando Franco Per què veure-la • Dura, seca, sense sensibleria ni morbo, però profundament humanista. Cinema que fa pensar (no comercial ni “fàcil”). Logan Lucky (2017), de Steven Soderbergh Pitch i to • Heist rural a la Nascar (Coca-Cola 600) a Carolina del Nord. Tres germans orquestren un robatori aprofitant la cursa; necessiten un expert en caixes fortes (un Daniel Craig esbojarrat i en estat de gràcia). • Humor i ritme àgil; to de “diversió amb cervell” i crítica suau al sistema. Referències i trivia • Records d’Atracó perfecto (Kubrick), O Brother i El gran Lebowski (germans Coen). Ecos d’Ocean’s Eleven però més relaxat. • Guió signat per “Rebecca Blunt” (identitat presumptament fictícia). Soderbergh, com sovint, controla foto/càmera amb pseudònim. Incerta Glòria i l’univers d’Agustí Villaronga La pel·lícula • Adaptació sòlida i producció exquisida (Isona Passola). Actors principals i secundaris molt afinats; ambientació i planificació impecables. Villaronga, creador absolut • Es compara la pulsió autorista radical d’obres com Tras el cristal, El mar o el docu El testamento de Rosa amb les adaptacions Pa negre i Incerta Glòria, percebudes aquí com a menys “salvatges” creativament però molt recomanables. Nieve negra (Martín Hodara) i el mirall de La cordillera (S. Mitre) Nieve negra • Thriller d’autor disfressat de gran estudi: estructura no convencional, barreja de gèneres (drama, thriller, crim, intriga familiar) i intriga sostinguda. • Leonardo Sbaraglia i Ricardo Darín al capdavant; es demana dicció més clara en algun cas, però el conjunt funciona i sorprèn. La cordillera (comparació) • Política d’alta volada: cimera andina, intriga de corrupció i pressió mediàtica, Christian Slater com a emissari nord-americà. Interpretació creïble de Darín com a president. • Malgrat encerts, tercer acte feble i final desdibuixat. Referència a Sorrentino (Il Divo) per afinitat temàtica. Recomanacions i proper programa Què queda clar • Vigileu les projeccions: format, color i enquadrament importen tant com el film. Si la còpia és dolenta, exigiu solució. • Doble proposta de la setmana: - Per pensar: Morir. - Per evadir-se: Logan Lucky. Avanç • La setmana vinent: especial Blade Runner 2049 amb el convidat Ferran Pujol. Es recomana revisar la Blade Runner original en VO als Cinemes Verdi abans d’anar-hi.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 26/9/2017 — Mother! d’Aronofsky, Victoria & Abdul, el documental Hasta la raíz i monogràfic d’Alejandro Jodorowsky (+ apunt sobre La mano invisible)

    Visió general del programa Un episodi molt complet amb quatre eixos principals: • Crítica coral i polèmica de Mother! de Darren Aronofsky • Ressenya de Victoria & Abdul de Stephen Frears • Crònica del documental Hasta la raíz i el seu impacte social • Monogràfic extens sobre Alejandro Jodorowsky, la seva obra i el seu pensament També s’anuncia la projecció de La mano invisible amb el director David Macián i l’autor Isaac Rosa, i es tanca amb l’agenda i la propera convidada. Mother! (Darren Aronofsky) Clau de lectura i to • Pel·lícula altament divisiva: primera part de càmera tancada i atmosfera teatral; segona meitat amb escalada radical de to i gènere. • Passa pràcticament tota a la casa; la càmera va “enganxada” a la protagonista (Jennifer Lawrence), amb il·luminació molt natural i to fosc d’aires Dogma 95. • Secundaris de luxe: Michelle Pfeiffer i Ed Harris brillen especialment. "La pel·lícula enfolleix... canvia de gènere, canvia de to, canvia tot." Temes i interpretacions • Debat sobre el bé i el mal, religió, feminisme i la figura de la dona subjugada que pren consciència. • Títol obert: es suggereix lectura com a Mare Terra, però l’equip evita spoilers. • Comparada amb altres Aronofsky: ecos de Cisne negro (trauma i deliri) i distanciada del caràcter més clàssic de Noé o El luchador. "És una pel·lícula de tertúlia requerida" — per la quantitat de capes simbòliques i lectures possibles. Punts forts i friccions • Fortaleses: ambició formal, immersió psicològica, interpretacions i risc autoral. • Friccions: per alguns, excés i escalada “massa” radical; per d’altres, justament el seu valor. Victoria & Abdul (Stephen Frears) Context i balanç • Cinema orientat a gran públic, polit i accessible, amb la Judi Dench en estat de gràcia. • Frears demostra ofici i direcció d’actors; repàs de filmografia (de My Beautiful Laundrette a The Queen i Philomena). Què explica i per què importa • Tram final del regnat de la Reina Victòria i la seva relació amb Abdul, un servent indi, al si d’un entorn anglosaxó ultra conservador. • Subtext actual: xoc cultural, xenofòbia i poder; humor i ironia per parlar d’humanitat i privilegis. • Valoració: agradable i solvent, però “no una gran pel·lícula”; “et treus el barret” per l’ofici i el repartiment. Hasta la raíz (doc.) — identitat, drets i visibilitat De què va • Documental del sociòleg i cineasta Juan Carlos González Díaz sobre descendents haitians a la República Dominicana a qui se’ls nega la nacionalitat tot i néixer-hi. • Conseqüències: persones convertides en apàtrides, sense accés a estudis ni feina — exclusió sistèmica. "De la nit al dia, et diuen que no pertanys enlloc." "Apàtrida" és una paraula preciosa… i brutal. Per què és rellevant • Exemple de periodisme de pau i cinema com a eina de canvi: donar veu i visibilitat on els mitjans generalistes no arriben. • Connexió amb l’actualitat laboral: esment de les “Kellys” (cambreres d’hotel) i la precarització. Monogràfic: Alejandro Jodorowsky Perfil i inicis • Artista total: director, guionista, poeta, dramaturg, actor, músic, autor de còmics; xilè, d’origen jueu ucraïnès, nacionalitzat francès. • Vinculat al grup Pànic (Arrabal, Topor); irrupció surrealista amb Fando y Lis (1968). El Topo (1970): cinema psicotròpic • Declaració d’intencions: una experiència LSD-cinematogràfica per via d’imatges, ritus i violència simbòlica. • Anti-materialisme, camí espiritual i barreja irreverent de religions: misticisme com a motor del personatge. "El Topo no és un western… conté totes les religions… és una experiència per a tota la vida." Temes recurrents i provocació • Eixos: esperit vs. diners, sexualitat com a expressió, sàtira de política i religió, imatges extremes. • Ús controvertit d’animals i iconografia (p. ex. uniformes amb esvàstiques) com a xoc i crítica. La montaña sagrada: tarot i odissea • Grup de poderosos a la recerca de la immortalitat guiats per un guru (ell mateix); simbologia del tarot i ritual iniciàtic. • Estètica exuberant, ritus, sacralitat i profanació com a dues cares del mateix viatge. Dune: el gran projecte no filmat i la seva empremta • Croada per reunir “guerreros espirituales”: Dalí, Orson Welles, Pink Floyd, Moebius… • Naufragi per qüestions de finançament; el “llibre de producció” i els conceptes acabarien impregnant la sci-fi posterior. Obra posterior i darrera etapa • Santa Sangre (1989): més narrativa però igualment vigorosa i violenta. • La danza de la realidad i Poesía sin fin: to autobiogràfic, balanç vital i tancament de cicle. Pensament i gest "No es pot canviar el món, però sí començar a canviar-lo." "He vingut per fer servir el teu canal per dir a la gent que deixi de mirar la televisió." • Es defineix com a “guerrero de la paz”: acció, teràpia simbòlica i art com a transformació. Agenda i anuncis • Projecció de La mano invisible al Palau de la Virreina (dijous, 19 h) amb el director David Macián i l’autor Isaac Rosa: crítica al món del treball i la precarització. • Cabaret Místic d’Alejandro Jodorowsky al Teatre Tívoli (28 i 29): l’autor continua actiu als 88 anys. Tancament • Proper episodi: convidada Laura Ayet. • Comiat de l’equip i recordatori de seguir el programa en directe o en podcast.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 19/9/2017 — Dunkerque, Detroit i Verónica: repàs d’estiu i “Homes de Negre” — executius a El Apartamento i The Company Men

    Panorama general Nou inici de temporada de “Cinema sense condicions” amb un programa en dues parts: • Primera part: repàs de pel·lícules vistes a l’estiu — amb debat intens sobre Dunkerque (Christopher Nolan) i comentaris sobre La seducció (The Beguiled), Detroit, A War, Bye Bye Germany, Verónica, La Llamada i Abracadabra. • Segona part: tema monogràfic “Homes de Negre”, una mirada al món dels executius al cinema i a la vida real, a partir de El Apartamento (Billy Wilder) i The Company Men (John Wells). Pel·lícules: debat i recomanacions Dunkerque (Christopher Nolan) El debat central del programa. • Punts forts destacats: música de Hans Zimmer (so com a element narratiu), fotografia i muntatge no lineal que articula el temps (costa/mar/aire) i permet seguir clarament l’acció malgrat el mínim diàleg. • Crítiques: manca de context històric explícit sobre l’evacuació (maig de 1940), lectura percebuda com a patriòtica britànica (predomini del relat dels petits mercants vs. pes real dels cuirassats), i alguns moments poc versemblants (clímax de l’avió que aterra a la platja). • Valoració del director: reconeixement a la versatilitat de Nolan (de Memento i Interstellar a una bèl·lica clàssica), tot i que per a alguns està lleugerament sobrevalorada. "La gran aventura de Nolan sempre és el temps." La seducció (The Beguiled, Sofia Coppola) • Bona direcció premiada a Canes, però opinions dividides: per a uns, triomf de les protagonistes; per a altres, una visió que deixa malparades les dones. • Comparació amb l’original de Don Siegel: història “tancada” on el marge per variar és limitat; el carisma del personatge masculí pivotava de manera diferent. Detroit (Kathryn Bigelow) • Basada en fets reals (1967). Tres parts molt marcades: • Inici de tall docu-ficció (imatges d’arxiu + càmera immersiva) • Bloc central d’alta tensió a l’hotel (una hora gairebé a temps real) • Judici final, més convencional • Interpretacions destacades: John Boyega (vigilant) i Will Poulter (policia). Retrat contundent de violència institucional i ressonàncies amb el present (supremacisme, racisme, justícia que no repara). A War (Tobias Lindholm) • Estructura en dues capes: front d’Afganistan (to a l’estil The Hurt Locker) i judici civil a Europa. Interessa per com la guerra impacta la vida familiar. Bye Bye Germany (Sam Garbarski) • Jueus alemanys que, sortint dels camps, decideixen quedar-se a Alemanya i es fan venedors porta a porta. Humor jueu fi i solidesa narrativa; ecos de la força d’Irina Palm. Verónica (Paco Plaza) • Terror psicològic “petit” i eficaç: • Evita el gore i l’estridència • Juga amb ombres i dubtes sostinguts • Direcció d’actors (infants) molt solvent La Llamada (Javier Calvo i Javier Ambrossi) • Musical espanyol fresc, irreverent i “blasfem” ambientat en un camp d’estiu de monges. Carisma coral (Macarena García, Belén Cuesta, Anna Castillo). Humor pop i números musicals que funcionen. Abracadabra (Pablo Berger) • Valoracions negatives: humor slapstick irregular i repartiment desaprofitat malgrat noms potents (Maribel Verdú, Antonio de la Torre). Lluny de la creativitat i el pols de Blancanieves. Segona part: “Homes de Negre” — executius i poder El Apartamento (Billy Wilder) • Símptoma d’un ecosistema laboral: relacions clientelars i tòxiques on un empleat cedeix el seu apartament a executius per guanyar favors. • Deriva de gènere: contrast entre com “es ven” el home (via servitud/submissió social) i com es jutja la dona (ascensorista, jove i guapa, atrapada en una relació desigual). El film denuncia un classisme/masclisme estructural amb tendresa i ironia. The Company Men (John Wells) • Dues capes d’executiu: • Alt nivell lligat a l’empresa via stock options (Tommy Lee Jones) • Mandos intermedis/mitjans (Ben Affleck) més vulnerables • Eixos temàtics: crisi 2008, cultura de les aparences (golf, cotxe, façana social) i acomiadaments com a xoc d’identitat. També exposa vincles clientelars (Maria Bello) i la caiguda en cadena dels “afins”. "L’important no és ser bon professional, sinó aparentar" — una crítica a la façana com a valor social. Debat ampli: ambició, poder i mediocritat • Es cita Margin Call per retratar l’ambició com a motor profund, no sempre exhibicionista però sovint nociva. • Referència a “Miss Sloane” (Jessica Chastain): l’ambició com a principi rector, per damunt d’ideologia o causa. • Exemple de la vida real: Donald Trump com a paradigma del “somni americà” reduït a marca i aparença. Cites i idees clau "El millor amor que es pot tenir és aquell que no espera ser correspost" — Up in the Air (2009). • L’equip la llegeix com a individualisme emocional elevat a virtut. "Se reconoce un mediocre cuando este cree haber descubierto lo que es poder: poder es poder hacer sufrir" — Jorge Wagensberg. • Aforisme per sintetitzar una ética del poder malaltissa. Tancament i proper programa • Epíleg sobre la competitivitat com a vici corporatiu quan esdevé “apunyalar a despatxos” en lloc de crear valor. • Avanç: la setmana vinent, Alejandro Jodorowsky.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 20/6/2017 — Final de temporada: millors pel·lícules (La propera pell, Tarde para la ira, I, Daniel Blake), debats sobre cinema independent, i crítiques de Miss Sloane, Júlia Ist, Pieles i Clash

    Resum general de l’episodi Episodi especial de final de temporada on l’equip comparteix les seves millors pel·lícules de l’any, fa crítiques ràpides de títols recents i obre debats sobre el rumb del cinema independent i generacional. El to és coral, amb discrepàncies enriquidores i moltes recomanacions per recuperar a sales alternatives, filmoteques o biblioteques. "S’ha de gratar una mica" per trobar el bon cinema més enllà de l’estrictament comercial. Temes principals • Crítiques inicials: Miss Sloane, Júlia Ist, Pieles, i el model de cinema d’“espais tancats” (Locke, Enterrado, Clash). • Websèrie oculta: The Boids, retrat de col·lectius marginals i la seva força col·lectiva. • Top de la temporada (col·lectiu): destaca especialment La mano invisible i, entre d’altres, La propera pell, Tarde para la ira, I, Daniel Blake, Paterson, Moonlight, Loving, Frantz, Lady Macbeth, El ciudadano ilustre, Incerta glòria. • Debats: tècnica vs. narració en el nou cinema independent; cobertura desigual en premis (Gaudí/Goya) i el cas de La propera pell. • Tancament i “pendents”: recomanacions finals com The Handmaiden, Empatia, El otro lado de la esperanza, i menció d’exposicions (Alexander Kluge) i documentals musicals (Gimme Danger). Crítiques i debats destacats Miss Sloane (John Madden) • Visió crítica però positiva gràcies a una Jessica Chastain magnètica que “salva la pel·lícula”. • Guió amb ambició de ritme a l’estil The West Wing o Margin Call, però amb forats i trampes de versemblança. "Sense ella... [la pel·lícula] no funcionaria igual". Júlia Ist (Helena Martín) • Crònica d’un Erasmus a Berlín entre docu-ficció i mirada generacional: enyor, no-integració i descoberta d’una vida diferent. • Debat intern: per a alguns, reiterativa i amb poca tensió narrativa; per a altres, interessant en la seva evolució per personatges (eco de 10.000 km) i ús de pantalles. Cinema d’“espais tancats” i tensió narrativa • Referents: Locke (un tour de force de guió dins d’un cotxe), Enterrado/Buried (tensió extrema), i Clash (una furgoneta com a microcosmos polític). • Idea clau: l’enginy del guió pot convertir la limitació espacial en potència dramàtica. Pieles (Eduardo Casanova) • Proposta radical, grotesca i provocadora sobre identitats i desig; humor negre i crítica ferotge a la “norma”. • Direcció artística i posta en escena exquisida: paleta de colors, simetries i composició que evoquen Wes Anderson i Kubrick, amb l’ànima caòtica de John Waters i ecos de Lynch i Holy Motors. "És una macarrada… però l’estètica és increïble". Websèrie: The Boids (Short Time, Sant Boi) • Retrat coral de persones marginades (prostituta, trans, drogodependent, etc.) que troben força en comunitat*. • Humor negre i situacions límit per desmuntar prejudicis socials. Millors pel·lícules de la temporada (selecció conjunta) Pel·lícula de la temporada • La mano invisible: producció cooperativa, gran qualitat artística i discursiva. Recomanada recuperar quan estigui disponible. Destaquen especialment • Espanya/Catalunya: La propera pell, Tarde para la ira, Incerta glòria, El hombre de las mil caras, Projecte Lázaro. • Internacional: I, Daniel Blake, Paterson, Moonlight, Loving, Frantz, Nocturnal Animals, Arrival (La llegada), Un monstruo viene a verme, The Neon Demon, Lady Macbeth, The Handmaiden, El otro lado de la esperanza. • Documental/Música/Assaig: Gimme Danger (Jarmusch), Safari (Ulrich Seidl), Empatia, David Lynch: The Art Life. • Arts visuals: Tito: A Phantom Monk (Dani Mollà), i l’exposició d’Alexander Kluge a La Virreina. Debats transversals Tècnica vs. narració en el nou cinema independent • Crítica a cert cinema jove: deliri per la tècnica i acumulació de fets sense “tensió narrativa”. • Defensa del mestissatge entre experiència viscuda i imaginació per assolir versemblança i profunditat. Premis i reconeixement • Discussió sobre els Gaudí/Goya i la recepció de títols com La propera pell (aplaudida per direcció, interpretacions i fotografia). Recomanacions finals i tancament • Recuperar joies en sales petites, filmoteques i biblioteques. • No perdre’s: The Handmaiden, Empatia, El otro lado de la esperanza, i els documentals citats. "Veieu cinema, gratem més enllà del que és comercial i compartiu descobertes."

  • 59'

    Cinema sense condicions del 13/6/2017 — Clàssics recuperats, Wajda i el realisme socialista, i l’univers hipnòtic de David Lynch (amb Twin Peaks)

    Panorama de l’episodi Cinema Sense Condicions combina tres blocs principals: clàssics en pantalla gran, un debat sobre Wajda i l’art sota el realisme socialista, i una segona part centrada en David Lynch (a partir del documental The Art Life) i l’impacte de Twin Peaks. "És un cine hipnòtic" — definició clau del llenguatge de Lynch Clàssics revisitats vs. sequera de qualitat actual Sensació de baixa qualitat a la cartellera • Els tertulians remarquen la manca de pel·lícules noves realment destacables en la temporada recent. • Es valora la via de revisitar clàssics en pantalla gran (ex. Phenomena, Filmoteca) com a antídot i plaer cinèfil. Projeccions i comentaris • Testimoni de càrrec (Billy Wilder): - Charles Laughton monumental; complicitat real amb Elsa Lanchester; Marlene Dietrich en estat de gràcia. - El plaer de veure-la en còpies restaurades que fan lluir fotografia i so. • Last Train from Gun Hill (John Sturges): - Duel d’ètica vs. poder amb Kirk Douglas i Anthony Quinn; rigor narratiu i construcció de personatges exemplar. • Fenomen del cinema de reestrena (Pulp Fiction, Taxi Driver) amb públic jove: s’està creant afició per la gran pantalla amb títols canònics. Wajda: art, política i censura Afterimage i la batalla contra el realisme socialista • Afterimage (Wajda) retrata l’artista Władysław Strzemiński i la seva oposició a l’art oficial: - Museus desmantellant sales per decisió política; - Docència d’art modern (Van Gogh) contra consignes estètiques de règim. • Altres Wajda en debat: Les noies de Wilko, La terra de la gran promesa (i la seva versió seriada), L’home de marbre i L’home de ferro. Parallels amb Espanya i la Xina • Carles Saura i les segones lectures per esquivar la censura: crítica des de dins. • Estratègia de règims: exportar cine d’autor a festivals per simular obertura. • Anècdota de Viridiana (Buñuel) a Cannes: logística per evitar censura prèvia i impacte polític del premi. Estrenes recents: el que funciona i el que no • Cartas da Guerra (Ivo Ferreira): - B/N, epistolar sobre un metge a la guerra d’Angola; bellesa formal però recepció freda en sala. • El sueño de Gabrielle (Mal de pierres) (Nicole Garcia) amb Marion Cotillard: - Melodrama d’amor i malaltia; guió irregular i resolucions forçades; repartiment infrautilitzat. • American Pastoral (Ewan McGregor) i Fences (Denzel Washington): - Exemples d’actors que passen a la direcció amb resultats poc inspirats (pèrdua de pols visual i discursiu). David Lynch: The Art Life i claus del seu univers El documental com a porta d’entrada • The Art Life se centra en la formació artística (pintura) i en vivències que brollen al seu cinema: - Infància i obsessions; - La paternitat com a fil íntim; - L’estudi com a santuari creatiu. • Es posa en valor que Lynch és, abans que res, pintor; el seu cinema neix d’aquesta pràctica. Eraserhead com a manifest personal • Eraserhead és, segons Lynch, la seva pel·lícula més pròpia. - Clau de títol: eraser = goma d’esborrar; cap-goma com a imatge metamòrfica. • El mètode: idees-imatges que “arriben”, treball escena a escena (Inland Empire) fins que emergeix l’obra. "L’espectador ha de completar l’obra" — complicitat activa amb el públic Estil i efecte • Hipnosi cinematogràfica i lògica de somni més que explicació clàssica. • Mulholland Drive: - Tensió sostinguda i magnetisme; preguntes sense tancar que persistixen. • Blue Velvet: - Per a alguns, la més rodona; móns paral·lels sota la superfície idíl·lica. - Reconeixement canònic (fins i tot Woody Allen la va lloar com a obra de l’any). • Twin Peaks: - Lynch com a showrunner avant la lettre: ruptura del marc televisiu i qualitat que marca un abans i un després. - La pel·lícula Fire Walk with Me com a peça visualment imponent dins el corpus. Variacions i controvèrsies • The Straight Story: debat entre lectura apacible i metàfora profunda del món natural vs. humà. • Wild at Heart: energia pop i foscor, una altra cara de l’autor. • Producció i indústria: Mulholland Drive finançada per Europa (França) davant reticències a EUA. Lloc en la història • Director americà de referència: per a molts, entre els 10 (fins i tot 5) millors de la segona meitat del segle XX. • Signe dels grans: món reconeixible en segons — com amb Picasso al quadre, Lynch a la pantalla. Tancament i proper capítol • Avanç del resum de temporada (el “cànon” del programa) per al proper episodi. • Proposta de futurs monogràfics: Fassbinder i altres autors.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 6/6/2017 — Clash, Pàtria, Miss Sloane i l’utopia hippie d’Oferiu flors als rebels: cinema de proximitat, lobbies i emergència climàtica

    Panorama de l’episodi Un programa amb dues meitats ben definides: • Primera part: crítiques i recomanacions de cinema recent, amb debat sobre com valorar i recomanar obres de micropressupost del nostre entorn. • Segona part: entrevista a Jesús Ángel Prieto sobre el seu documental Oferiu flors als rebels i una reflexió més àmplia sobre contracultura, autosuficiència, canvi climàtic i un model de cinema català sostenible. "Cinema sense condicions" — l’esperit que sobrevola l’episodi: fer i defensar cinema amb recursos escassos però amb idees clares. Pel·lícules comentades Clash (Mohamed Diab) • Proposta quasi documental situada dins d’un furgó policial en el caos post-revolució egípcia. • Punts forts: posada en escena tensa, càmera valenta en primers plans i interpretacions sòlides que “enganxen el no enganxable”. • Punts febles: es retreu manca d’arc narratiu per facilitar la identificació amb l’espectador. • Debat: com a docu-ficció, alguns defensen que la força és el retrat del fet, no tant una trama clàssica. • Conclusió: Diab, un director amb futur. Pàtria (Jean-François Charansonnet) • Ambició: fer un “Braveheart català” amb 200.000 € i micromecenatge. • Reaccions dividides: es valora la voluntat i el risc d’una producció ínfima, però es critica la feblesa del guió i l’eficàcia narrativa. • Debat de fons: recomanar o no recomanar obres locals irregulars? - • A favor: cal defensar el cinema de proximitat perquè pugui existir i créixer. - • En contra: no rebaixar el llistó de la qualitat per respecte a l’espectador. • Tema estructural: al país manca desenvolupament de guions i vies d’aixecar projectes. • Apunts històrics: la dificultat d’un “1714 èpic” i l’alternativa del minimalisme com a via estilística i productiva local. "Per fer una bona pel·lícula es necessiten tres coses: un bon guió, un bon guió i un bon guió." Miss Sloane (John Madden) • Thriller polític sobre lobbies i la Segona Esmena (control d’armes). • Personatge central: una estratega brillant i despietada (Jessica Chastain, portentosa), amoral però magnètica, que lluita per una bona causa. • Destaquen els reptes verbals, monòlegs, ritme i un final obert. • Reconeixement: Globus d’Or per a Chastain; sorpresa per l’absència als Oscars. • Recomanació: molt recomanable com a retrat del poder i la manipulació. Merci Patron! (François Ruffin) • Documental activista amb humor contra les pràctiques d’un gran holding de luxe (LVMH; Bernard Arnault). • Estratègia: infiltracions, boicot simbòlic i denúncia de deslocalitzacions i tancaments d’empreses. • Efecte: cinema de protesta amè i participatiu, que convida al debat col·lectiu. Su mejor historia – Their Finest (Lone Scherfig) • Londres, 1940: cinema, propaganda i resistència durant els bombardeigs. • Capes temàtiques: - • Invisibilització de la guionista dona (crèdits i sous). - • “Basada en fets reals”: la veritat es modela per conveniències narratives i polítiques. • To: delicadesa formal i interpretacions excel·lents (Gemma Arterton). • Avui: una mirada vigent sobre veritat, relat i poder en la indústria cultural. Entrevista a Jesús Ángel Prieto Trajectòria i arrels • Arribada a Sant Just Desvern (1968), integració al cineclub Recerca i experiències de projeccions clandestines. • Professor i exdirector de l’Escola Massana, realitzador audiovisual i investigador. • Línia de treball: minimalisme, proximitat, respecte pels protagonistes i per les condicions reals de producció. Oferiu flors als rebels (2012) • Gènesi: descobriment del poble d’“Ocera” i d’un teixit contracultural dels 70-80 (hippies, anarquisme, post-Vietnam, psicodèlia). • Rodatge: 2 anys de caps de setmana, 22-23 h de material; muntatge final de 80'. • Personatges clau: Eulàlia (formatge Serrat Gros), Jaume, Susset, Nico, Mercè i Jim Stilbeigo (expilot de Vietnam). • Metodologia: documental sense veu en off, confiança i intimitat, i límits ètics (respectar allò que els protagonistes no volen fer públic). • Títol i ecos: ressonàncies anarquistes i la idea d’“oferir flors als rebels” que van intentar viure una alternativa. Què en queda de la utopia hippie? • Més enllà del tòpic, hi havia treball dur i autosuficiència real: “Aquests pencaven”. • Lliçons vigents: anticonsumisme, autonomia, economia del quilòmetre zero i comunitats artesanes. • Tensions actuals: moviment antisistema sovint massa urbà; la vida al camp exigeix canvi de xip i constància. "Ni hippie ni res. Anticonsum." "Jo volia controlar la meva pròpia vida." Emergència climàtica i cinema Els tres últims refugis (2013) • Curt distòpic i metàfora: l’última dona artesana al món sobreviu per autosuficiència. • Missatge: o tornem a quilòmetre zero i reduïm la dependència, o la situació s’escapa de les mans. • Pedagogia a l’aula (ecosociologia): de la crítica a la proposta (economia del bé comú, cooperativisme, residu zero). Cap a un cinema català sostenible • Via local: minimalisme estilístic i productiu, històries potents amb pocs recursos. • Coll d’ampolla: distribució i desenvolupament de guions. • Pràctiques “green”: sensibilitat per la petjada ecològica de les produccions. • Necessitat: ecosistema de suport i valentia institucional per temes com el clima. Idees clau • El debat no és només “agrada/no agrada”: cal valorar context, recursos i risc en obres de micropressupost. • Sense guions sòlids, el sistema no tracciona: cal invertir en desenvolupament. • La contracultura dels 70 inspira respostes actuals: autosuficiència, cooperació i decreixement. • El cinema pot ser eina d’activisme, memòria i transformació, també des de l’escala local. Cites destacades "Per fer una bona pel·lícula es necessiten tres coses: un bon guió, un bon guió i un bon guió." "Com podem apoyar perquè el cine d’aquí es faci, es tiri endavant?" "O tornem a quilòmetre zero i a ser autosostenibles… o això s’escapa de les mans." "Aquests pencaven… si no, a l’hivern no menjaves."

  • 59'

    Cinema sense condicions del 30/5/2017 — Cannes i poesia: Tangente, La Chambre i Clash; Tavernier vs. Godard; Dallas en català; debat sobre Paterson; Frantz, El Padrí i Macbeth

    Panorama general • Episodi centrat en cinema recent vist pels col·laboradors, una crònica “de camp” a Cannes i una conversa a fons amb el poeta i traductor Josep Maria Folquet sobre doblatge, llengua i poesia. • Moments clau: crònica de Cannes (Tangente, La Chambre), crítiques a Tavernier i el seu documental, recomanació de Clash, el mite de Dallas en català i la frase icònica, lectura poètica del llibre de Folquet, debat crític sobre Paterson i un tram final de recomanacions (Frantz, El Padrí, Macbeth) i reflexions sobre la poesia catalana. Temes principals destacats Cannes, 70è aniversari (quinzena de realitzadors) • Curt francès “Tangente”: retrat poètic d’una marató personal • Llarg italià “La Chambre”: naturalisme amb actors no professionals i ecos universals; crèdits amb Martin Scorsese com a productor executiu Crítiques i recomanacions • Bertrand Tavernier, Voyage à travers le cinéma français: percebut com a egòlatra i selectiu; debat intens vs. la Nouvelle Vague • Pàtria, la llegenda d’Otger Cataló...: projecte voluntarista però fallit (guió, interpretacions, pressupost) • Marie Curie (Marie Noëlle): biopic melodramàtic i poc rigorós • Clash (Mohamed Diab): molt recomanable, tensa i immersiva dins d’una furgoneta antiavalots (Egipte 2013) Dobl-ATGE en català, censura i normalització • TV3 1983: primer Dallas en català; naixement d’un imaginari sonor propi i debat sobre registre • Frase icònica: > "Suelen, ets un pendó" (adaptació de “You are a bitch” per censura moral de l’època) • Evolució: del català massa acadèmic a parla viva; exemples de traducció i doblatge (Lubitsch, “La cua de palla”, Kerouac) Poesia i cinema • Lectura del Poema 13 de Morir com un riu (Folquet) amb música de Requiem for a Dream • Debat sobre Paterson (Jim Jarmusch): crítica a una visió “frívola” del fer poètic i dels epígons de William Carlos Williams Recomanacions finals • Frantz (François Ozon): delicada i precisa • El Padrí I-III (Coppola): Shakespeare filmat, coda operística a la III • Macbeth (2015, Kurzel): fidel a Shakespeare; Marion Cotillard i Michael Fassbender en estat de gràcia Reflexions sobre poesia catalana • Crítica a l’endogàmia de premis i baix nivell en certs circuits • Referents: Foix, Carles Riba (poesia com a objecte de coneixement), Ausiàs March; distància amb el noucentisme i amb algunes traduccions clàssiques Resum detallat per blocs Crònica de Cannes i cinema amb alè poètic • Francesc Aguilar narra una visita exprés a Cannes (quinzena de realitzadors), amb dues peces que comparteixen alè poètic i proximitat a peu de carrer: - • “Tangente” (curt francès): una corredora persisteix malgrat el dolor; veu en off que revela el “perquè” final amb emoció continguda. - • “La Chambre” (llarg italià): família d’actors no professionals, vida en brut (infants que es guanyen la vida fumant, robant coure). Final colpidor sobre el pas a l’edat adulta i les traïcions que exigeix. Quatre pel·lícules, una imprescindible • Tavernier (documental): recorregut idiosincràtic pel cinema francès; se li retreu pretensió i selecció esbiaixada amb oblits significatius. • Pàtria... d’Otger Cataló: voluntat de gènere èpic sense mitjans, guió feble i casting irregular; oportunisme temàtic i resultat decebedor. • Marie Curie (2016): personatge fascinant reduït a melodrama; preferibles biòpics clàssics anteriors. • Clash (2016): proposta immersiva i política dins d’una furgoneta antiavalots (Caire, 2013). Tensions ideològiques entre detinguts, seqüències de gran potència (mànegues d’aigua, pedrades, trets). Recomanació clara. Tavernier vs. la Nouvelle Vague • Joan Sardà amplia la crítica a Voyage à travers le cinéma français: acusa Tavernier d’ego i de menystenir col·legues; lectura pobra de Godard (reduït a belles imatges) enfront de l’ambició d’Histoire(s) du cinéma. • Recomana Goodbye Berlin (Fatih Akin): road movie adolescent, lleugera i divertida, tipus Tom Sawyer/Huckleberry Finn contemporani. TV3, Dallas i la frase que va normalitzar un to • Inici de TV3 (1983) amb Dallas doblada al català. Folquet revela censura institucional i autocensura dels traductors. "Suelen, ets un pendó" • Adaptació necessària pel context moral i polític (mossèn Fanosa, fiscalització de continguts). Malgrat l’estranyesa inicial, el doblatge fou una eina clau de normalització lingüística. • Exemples de qualitat: To Be or Not To Be (Lubitsch) en català, al nivell de l’original. Crítica a traduccions massa acadèmiques (gàngsters tractant-se de “vostè”, títols com Els pòtols místics per The Dharma Bums). Lectura poètica i debat sobre Paterson • Folquet recita el Poema 13 de Morir com un riu amb música de Requiem for a Dream. Imaginari de pèrdua, consciència i obstinació, amb flama en combustió i riu que flueix com a imatges centrals. • Sobre Paterson (Jarmusch): Folquet hi veu una visió frívola del fer poètic (poemes “de circumstància”) i ironitza amb el caire d’epigonisme de William Carlos Williams. El “gos” esdevé el personatge “més intel·ligent” en destruir els poemes. Recomanacions i clàssics • Frantz (François Ozon): delicada, aborda dols i culpes amb traça. • El Padrí I-III (Coppola): Shakespeare amb imatges; coda operística a la III amb Cavalleria rusticana. • Macbeth (2015, Kurzel): fidel a Shakespeare; Marion Cotillard i Michael Fassbender brillen; violència suggerida amb bon gust. Sobre la poesia catalana avui • Crítica a l’endogàmia i a un nivell discret en alguns premis i circuits; “cadena de favors” vs. qualitat. • Referents de Folquet: J.V. Foix, Carles Riba (poesia com a objecte de coneixement), Ausiàs March. Distància amb el noucentisme i amb certes traduccions canòniques. • Tesi: si Riba hagués nascut en un gran centre europeu, seria un far continental al costat de Mallarmé, Rilke o Eliot. Frases i moments per recordar "Suelen, ets un pendó" — la primera sacsejada del doblatge de ficció en català a TV3 (1983) "La poesia és un objecte de coneixement" — idea-clau de Carles Riba reivindicada per Folquet Proper episodi • Avanç: documental “Oferiu flors als rebels” — Què en queda de la utopia hippie?

  • 59'

    Cinema sense condicions del 23/5/2017 — Pirates del Carib 5, Get Out i el ‘cinema autoconscient’: Taviani, DocsBarcelona i més

    Panorama de l’episodi "El sentit de l'humor que no manqui mai" — obertura distesa abans d’un recorregut per blockbuster, cinema d’autor, documental polític i teoria del llenguatge audiovisual. Què s’hi tracta • Crítica de Pirates del Carib 5: música icònica, estructura d’episodi, to slapstick, antagonista potent i CGI notable. • Bajo el sol (Croàcia/Balcans): tres dècades, memòria de la guerra i lectura exigent per a l’espectador. • Get Out (Jordan Peele): thriller de terror amb sàtira racial, herència i actualització de Guess Who’s Coming to Dinner. • El Silencio de los Fusiles (DocsBarcelona): negociació FARC-Govern, ritme documental i biaixos d’accés. • Maravilloso Boccaccio (Taviani): Decameró amb posada en escena exquisida, to plàcid i bellea formal. • Tema central: el ‘cinema autoconscient’: diferències amb el metacinema, trencament de la quarta paret, mockumentary, deus ex machina conscient i complicitat amb l’espectador (Lynch, Woody Allen, Monty Python, Haneke, Gondry, etc.). Pirates del Carib 5: música, saga i espectacle Punts clau • Música inconfusible: leitmotiv reconeixible; s’associa ja indestriablement a la saga. • Episodis més que saga narrativa: capítols que comencen i acaben; referències residuals a films anteriors. • To i públic: aventura amb molta slapstick a l’estil Chaplin; orientada a espectadors joves, tot i la durada llarga (2h20). • Dues trames en un film: a mitja pel·lícula emergeix un “segon problema”, sensació de “pel·li empalmada”. • Protagonistes nous poc carismàtics: el fill del tàndem Bloom–Knightley no té embranzida. • Antagonista (Javier Bardem): presència i mala bava que s’empassa l’escena, construcció de personatge potent; encaix natural del personatge espanyol. • CGI i rejoveniment: Johnny Depp jove ben resolt en 4K; efectes de la tripulació fantasma narrativament integrats. • Escena postcrèdits: cal seure fins al final. • Comparació amb Fast & Furious: escalada d’espectacle i autoconsciència del “més i millor”. • Valoració: entreteniment solvent; “una més” dins la franquícia, però efectiva en taquilla. Bajo el sol: memòria i ferides dels Balcans Punts clau • Producció principalment croata (coproducció), ambientada en tres dècades: anys 90, 2001 i quasi present. • Estructura mosaic: tres històries que funcionen soles; alguns actors interpreten diversos rols. • Lectura exigent: deixa buits interpretatius perquè l’espectador construeixi sentit. • Context històric: dissolució de Iugoslàvia (1991), trauma recent, radicalitat del conflicte; debat sobre “guerra civil” vs. “guerra de civils”. • Recomanada per qui busca reflexió històrica més que entreteniment. Get Out: terror, sàtira i racisme liberal Punts clau • Jordan Peele firma un debut rodó: thriller-terror amb fort subtext racial i humor negre. • Mirall de Guess Who’s Coming to Dinner (1967): parella interracial i trobada amb la família “progre”. • Frase-recurs recurrent: > “Votaríem Obama per tercer cop” — marcant la falsa confortabilitat liberal. • Mecànica de tensió: l’espectador és atrapat progressivament; equilibri entre clímaxs de gènere i comentari social. • Interpretacions: “de deu”. Final amb guiño d’humor que allibera sense diluir el missatge. El Silencio de los Fusiles (DocsBarcelona): crònica d’una pau difícil Punts clau • Documental de Natalia Orozco sobre els 4 anys de negociació FARC–Govern a Cuba, fins a la signatura (2016). • Ritme i reiteració: avanços i retrocessos impedeixen un crescendo clàssic; tots sabem “com acaba” (teòricament bé), cosa que condiciona la tensió. • Biaix d’accés: més facilitat per filmar el Govern que la guerrilla, afectant la imparcialitat percebuda. • Moments destacats: - La mà forçada: encaix amb Raúl Castro que obliga Santos a donar la mà al cap de les FARC; el gest canvia la litúrgia. - Classe i poder: confessions de Santos sobre la seva “generació del country club”. - Magnitud del conflicte: comandaments, anys de guerra, generacions nascudes a la selva i reptes de reinserció. • Context: referència a la votació perduda i a les dificultats posteriors. Maravilloso Boccaccio (Taviani): Decameró en clau de bellesa Punts clau • Adaptació dels Taviani del Decameró: 5 contes, posada en escena delicada i mil·limetrada. • Segle XIV, la pesta: 7 noies i 3 nois s’aïllen al camp i s’expliquen històries. • To plàcid i lluminós: menys corrosiva que l’original literari; una delícia visual. • Record de la seva “Le affinità elettive” (Guete): delicadesa, consciència formal i elegància clàssica. Tema central — El ‘cinema autoconscient’: quan la forma és el fons "La forma i el fons s'uneixen d'una manera purament cinematogràfica" Definicions • Metacinema: mostra el procés cinematogràfic (rodatges, indústria) — p. ex. The Artist, Boogie Nights. • Cinema autoconscient: juga amb el canal i el llenguatge per fer-te conscient que mires cinema i fer-te còmplice del joc. Context i corrents • Postmodernitat i digitalització: més mans toquen el cinema; irrupció de moviments com Dogma 95. • L’autor (Lynch, Woody Allen, Von Trier, Monty Python…) guanya marge per trencar convencions. Recursos i exemples • Subtítols com a “ment”: Annie Hall — diuen una cosa i els subtítols en revelen una altra. • Il·lusió i dispositiu: Club Silencio (Mulholland Drive) — el so com a trompe-l’oeil emocional. • Trencar la ‘quarta paret’: Deadpool i House of Cards (l’“a part” teatral) parlen directament a càmera. • Mockumentary: The Office, Modern Family — el format entrevista legitima la mirada a càmera. • Deus ex machina conscient: Funny Games (el comandament que “rebobina” la narració); Monty Python and the Holy Grail (mor l’il·lustrador i s’acaba l’amenaça); Caché (joc de cinta i punt de vista). • Anagnorisi meta: The Truman Show i el mateix Deadpool — consciència de ser personatge dins un dispositiu. • Joc de canal: Gondry (La science des rêves) i Carax (Holy Motors) — transicions de mitjà, somni i performance. Idees força • Complicitat de l’espectador: no només entén la història, sinó el “com” s’explica. • Sortir del teatre filmat: el cinema com a llenguatge autònom capaç de descriure somnis i reflectir la seva pròpia naturalesa. • Autor i concessions: certs creadors poden portar el risc formal perquè l’espectador coneix el seu univers. Cloenda • Valoració coral d’un episodi variat i estimulant, amb ponts entre l’entreteniment industrial i la experimentació formal. • Avanç: contingut de la setmana vinent, “sorpresa”, pendent d’invitats.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 16/5/2017 — De «Venus» a «Z: La ciutat perduda»: sexualitat, classicisme i valors esportius (Coach Carter, McFarland, Moneyball)

    Panorama de l'episodi • Programa de cinema amb dos blocs: recomanacions/estrenes i entrevista amb un convidat del món de l’esport. • Temes centrals: documental «Venus» sobre sexualitat femenina, «Z: La ciutat perduda» (James Gray) i el seu classicisme, i l’esport com a eina educativa a través de «Coach Carter», «McFarland, USA» i altres títols de superació. Especial LMKC i teatre «Herògenes» (avanç de programa germà) • Es presenta un especial a LMKC (Més que Cinema) de Ràdio Sant Vicenç dedicat a l’obra teatral «Herògenes», produïda per Papito Project (Masque Cultura) i liderada per Selene Perdomo. • Connexió entre arts: cinema, teatre i música, amb tres actrius i un músic en escena. «Venus» (documental danès): intimitat, dignitat i des-erotització • Format minimalista: una cadira, dues directores fent preguntes i dones que confessen la seva experiència sexual amb naturalitat i límits autoestablerts. • Gir creatiu: el projecte neix com a eròtic però deriva en entrevistes confessionals, prioritzant la dignitat i la veritat personal. • Clau estètica: els nus finals no resulten eròtics perquè l’autèntic «despullament» ja ha estat psicològic. • Afinitats formals: recorda «La silla de Fernando» i altres peces d’entrevista en cadira. Sèries i pornografia: «Hot Girls Wanted» i mirada «feminista» a Barcelona • Sèrie documental (Netflix) que obre focus sobre webcams, porno amateur i trajectòries d’entrada en la indústria. • Primer capítol entre EUA i Barcelona, amb una directora de porno «feminista» anomenada al programa com Eric Alast (referent local), i una mirada menys grullera que l’“mainstream”. «Z: La ciutat perduda» (James Gray): classicisme vs. immediatesa Recepció crítica • Aclamació gairebé unànime (Fotogramas, El Mundo, Cinemanía, El Periódico): 5/5 (10/10) en moltes crítiques, destacant posada en escena hipnòtica, epopeia íntima i equilibri entre aventura i crònica humana. Debat: crítica vs. públic • Diferencial d’expectatives: IMDb 7,1 mentre una part del públic la veu «lenta». S’apunta a un xoc entre el ritme clàssic i l’hàbit recent d’espectacle d’efectes i acció constant. Temes i lectura • Biopic de Percy Fawcett: exploració, cartografia, utopia i sacrifici a l’Amazònia. • Classicisme elegant i pausat com a opció estètica; aventura de factura clàssica que dialoga amb l’epopeia de David Lean. • Idea clau: la curiositat intel·lectual i el risc físic com a motor del progrés. Enllaç amb l’esport • El film inspira una reflexió sobre caràcter, constància i objectius a llarg termini, eixos que es recuperen al bloc d’esport. Convidat: Carles González (coach esportiu) • Llicenciat en CAFE, professor d’educació física i entrenador personal. • Defensa l’esport com a eina d’integració social, transmissió de valors i generador d’emocions i felicitat. «Coach Carter»: disciplina, educació i transformació Sinopsi • Ken Carter (Samuel L. Jackson) torna al seu antic institut de Richmond (CA) per entrenar un equip de bàsquet indisciplinat. • Estableix un contracte amb 10 normes (només una esportiva; la resta, acadèmiques i personals). Suspèn l’activitat de l’equip quan no es compleixen les mitjanes. Valors clau • Disciplina, companyerisme, responsabilitat acadèmica, lideratge i modelatge adult en contextos vulnerables. • Moment icònic: els companys comparteixen suïcidis i flexions per ajudar a reincorporar el jugador Timo Cruz. Context social • Richmond: barri obrer i divers (negres, hispans, blancs, asiàtics), amb violència i desigualtats. Carter aposta per universitat abans que marcador. Cita destacada «El nostre major por no és no encaixar; el nostre major por és la nostra força desmesurada... alliberant-nos del nostre propi por, ajudem a alliberar altres persones.» Resultats i aprenentatges • L’equip pot perdre el partit clau però guanya en vida: sis jugadors arriben a la universitat. Missatge: l’esport prepara per a la vida. Altres títols d’esport i superació El guerrer pacífic (Peaceful Warrior) • Gimnasta d’elit, coach de meditació i disciplina interna per superar l’ego i el desordre vital. Stand and Deliver (Ganes de triomfar) • Un professor transforma una classe «impossible» fins a aprovar càlcul avançat: superació col·lectiva per via educativa. Moneyball • Bèisbol amb anàlisi de dades per trencar biaixos estètics i competir amb talent infravalorat. Altres • «Glory Road», «Invictus», «Million Dollar Baby»: visions complementàries sobre lideratge, identitat i resiliència. «McFarland, USA»: córrer per integrar • Professor (Kevin Costner) en un poble agrícola majoritàriament mexicà detecta talent per al cross-country i forma un equip. • Iconografia visual: entrenaments en muntanyes de nous i paisatges de conreu; metàfora de pujades i baixades de la vida. Tancament • Agraïments al convidat i avanç del proper programa: cinema autoconscient (Woody Allen, Tarantino, Lars von Trier/Dogma), és a dir, quan el film és conscient de si mateix i juga amb les seves pròpies tècniques.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 9/5/2017 — Bona nit en bucle: peça minimalista per al descans, ASMR i meditació (quasi 60 minuts)

    Visió general Aquest episodi és una peça sonora minimalista i repetitiva on únicament s’escolta la frase «Bona nit» a intervals regulars d’uns 30 segons durant aproximadament 59 minuts i 29 segons. No hi ha canvis temàtics, ni entrevistes, ni notícies: és un loop mantingut amb intenció de calma, possible ús com a ASMR, relaxació o inducció al son. "Bona nit" Idees clau • Estructura fixa: una sola frase repetida sense variacions de contingut. • Ritme regular (~30 s): constància temporal que afavoreix la previsibilitat i la mindfulness. • Objectiu plausible: relaxar, acompanyar l’adormiment o servir de fons per a meditació lleugera. • Absència de temes: no es detecten segments informatius, debats o entrevistes; és una experiència sonora contínua. Temes principals • Salutació nocturna com a mantra: ús de «Bona nit» com a mantra repetitiu que fomenta la calma. • Minimalisme sonor: economia de recursos —una sola frase, cap música afegida, cap transició— per generar un estat mental reposat. • ASMR/relaxació: possible efecte de ASMR i respiració auditiva per a la rutina de son. Moments clau (cronologia) • Inici del patró rítmic: 0 s • Patró sostingut sense variacions: 0–3569 s • Tancament del bucle: 3569 s Públic i usos suggerits • Persones que busquen descans i silenci guiat amb una presència vocal mínima. • Oients d’ASMR i mindfulness que prefereixin estímuls simples i previsibles. • Ús com a fons per llegir, meditar o adormir-se. Notes de producció • Uniformitat de volum i timbre constants; absència de jingles o cortinetes. • Sense seccions reals: tot l’episodi és un únic bloc amb la mateixa frase repetida. Conclusió Una peça contemplativa i funcional: la repetició de «Bona nit» cada ~30 segons crea un entorn estable per a la relaxació i el descans, sense contingut informatiu ni narratiu addicional.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 2/5/2017 — La mano invisible, Jonathan Demme i Kubrick: treball en espectacle, violència i Los Angeles ’92

    Visió general Programa de cinema que combina crítica d’estrenes, homenatges i un bloc central de reflexió sobre la violència en el cinema i la societat. Es parteix de la pel·lícula "La mano invisible" per parlar de la precarietat i la mercantilització del treball, es ret homenatge a Jonathan Demme, i el convidat Joan Sanz proposa un recorregut per Kubrick ("Senderos de gloria" i "La naranja mecánica"), el pensament de Proudhon, el poder de la paraula segons Joseph Conrad, i els disturbis racials de Los Angeles (1965 i 1992). "Al final de mes, lo único que importa es el sueldo" Pel·lícula destacada: "La mano invisible" (David Macián) Clau del tema • Estrena recent a sales de Madrid i Barcelona; el director fa de “ambaixador” de la seva obra. • Adaptació de la novel·la d’Isaac Rosa; subtítol: El espectáculo del trabajo. • Dispositiu narratiu: una nau industrial on diversos oficis (paleta, cosidora, telefonista, informàtic, carnisser…) treballen davant de públic, sota condicions laborals canviants imposades per uns ocupadors. • Suggereix una crítica a la precarització i a la gamificació del treball; recorda "Danzad, danzad, malditos" (la repetició extenuant) i "El mètode Grönholm" (dinàmiques de selecció, però traslladades a treballadors no executius). "El espectáculo del trabajo" • Missatge central: el sistema converteix la feina en espectacle i erosiona la dignitat del treballador. Homenatge a Jonathan Demme Trajectòria i estil • Cineasta independent capaç d’entrar a la indústria sense perdre el gust artístic. • De la factoria Roger Corman als grans títols: "Something Wild", "Married to the Mob", "El silencio de los corderos" i "Philadelphia". • Fort vincle amb el documental musical: "Stop Making Sense" (Talking Heads), videoclips (UB40, New Order, Bruce Springsteen) i TV (Saturday Night Live). • Curiosa devoció per Pere Portabella: el cita explícitament a "La veritat sobre en Charlie". Crítiques exprés "Jennifer 8" (1992) • Thriller amb Andy García, Uma Thurman i un John Malkovich brillant en un tram breu però memorable. • L’interès rau en la manera de descobrir el culpable i en la mirada sobre el funcionament policial. "The Taking of Pelham 1 2 3" (Tony Scott) • Acció impecable “marca USA” i bona química entre el criminal i el treballador ferroviari. • Comparació amb l’original dels 70: l’original és més rodó i clàssic; la versió moderna destaca pel pols narratiu. "El Dorado" – anècdota • Lectura crítica del mite: el John Wayne és presentat com un “trampós” que sempre busca avantatge en el duel final. Bloc temàtic: la violència Marc general • La violència és un instrument de control social: pot servir la ignorància, la intolerància, la política, la religió o l’economia. • Distinció clau: violència amb monopoli d’Estat vs. violència individual/social. Kubrick I — "Senderos de gloria" (1957) • Antimilitarista al 100%: denúncia la violència d’Estat exercida mitjançant l’exèrcit i la lògica de sacrifici dels soldats. • Context històric: a 12 anys del final de la II Guerra Mundial, 4 de Corea i en plena Guerra Freda; recepció de premis nul·la, comprensible per l’època. • Kirk Douglas excel·lent. Kubrick II — "La naranja mecánica" (1971) • Violència "per se": un individu violent en un Londres futurista i el debat sobre el condicionament (eco de Pavlov) per “curar-lo”. • El missatge: l’Estat, que monopolitza la violència, no tolera la violència individual fora del seu control i instrumentalitza la “cura” i el càstig segons convé. • Recepció: múltiples nominacions a Òscars i Globus d’Or. Proudhon — la guerra com a motor • Lectura de "La Guerra y Paz" que defensa, de forma polèmica, la guerra com a força primordial i "divina" per a la vida social. "La guerra es divina... es primordial, esencial para la vida y para la producción de los hombres y de la sociedad" • Debat crític: context del segle XIX, antisemitisme i sexisme de l’autor; risc d’ús ideològic posterior. Joseph Conrad — el poder de la paraula • "Crónica personal" reivindica la paraula com a força mobilitzadora superior a l’argument nu. "Dadme, en cambio, una palabra precisa... y moveré el mundo" • Connexió amb el cinema: paraules com "glòria" o "pietat" han mogut nacions i ciments socials. Racisme i contracte social — Los Angeles 1965/1992 • Marc: el contracte tàcit on l’Estat té el monopoli de la violència i la justícia. Quan la justícia falla, la societat “recupera” la violència. • 1965 (Watts) i 1992 (Rodney King): dos episodis calcats de brutalitat policial i absolucions que desencadenen disturbis massius. • Xifres 1992: 58 morts, 11.000 detinguts, 3.000 ferits i danys per més d’1 bilió de dòlars. • Actualitat: repunt del racisme percebut als EUA i casos recents d’insults racistes a l’esport a Europa. Domesticació de la violència i Estat del benestar • La violència es pot domesticar mitjançant la cultura i institucions (p. ex. la UE i l’Estat del benestar post-II GM), però l’Estat manté el monopoli i el control. Tornada a "La mano invisible" i comiat • La pel·lícula il·lustra la violència sistèmica del mercat —la mà invisible— que degrada la dignitat laboral. • Apunt final: extensió de l’empatia cap als animals (una altra forma de violència normalitzada sense veu). • Tancament: anunci del proper programa, amb Francesc Boix i el fotògraf de Mauthausen.