Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

277-288 de 476
  • 59'

    Cinema sense condicions del 25/4/2017 — Lady Macbeth, Kubrick, Stefan Zweig, Ma Loute i La Professora: poder, esperpent i exilis al cinema

    Panorama general del programa • Episodi centrat en recomanacions i anàlisi de cinema sense concessions, amb una segona part monogràfica dedicada a Stanley Kubrick a càrrec del convidat Pep Armengol. • A l’obertura es presenten l’equip i els temes, amb breus mencions a sèries com El Ministerio del Tiempo i Borgen, i una incidència tècnica resolta ràpidament. Ressenyes i debats de la 1a part Lady Macbeth (William Oldroyd, 2016) • Valoració global: extraordinària. Adaptació de la novel·la curta de Nikolai Leskov, amb un final intel·ligentment actualitzat per ressonar al segle XXI. • Temes clau: poder, maldat i control; ecos de Shakespeare en el to i símbols visualment potents (bosc, simetries, immobilitat imponent de la protagonista). • Estil: posada en escena precisa i austera; influències evocades de Buñuel i de la planificació simètrica d’Ulrich Seidl. • Producció: BBC Films i fons de la Loteria Nacional britànica; cinema d’autor, no orientat al pur entreteniment. • Interpretació: Florence Pugh destaca amb una presència magnètica i gairebé intemporal. Alta societat (Ma Loute, Bruno Dumont) • Debat polaritzat: per a alguns infumable (guió i to que no quadren), per a d’altres notable i entretinguda, amb sàtira corrosiva de classe i esperpent desbordat. • Punts destacats: fotografia d’alta qualitat; interpretacions extremes (Juliette Binoche, Valeria Bruni Tedeschi); humor negre i elements grotescos (incloent canibalisme) com a vehicles de crítica social. • Conclusió: o t’enganxa o la rebutges; durada una mica excessiva, però amb moments potents de sàtira. La Professora (The Teacher) • Context: Bratislava, 1983, sota domini soviètic; mirada lluminosa a un entorn opressiu. • Trama: bullying de la mestra cap als alumnes i famílies, mitjançant favors forçats i abusos de poder quotidians; la direcció de l’escola no hi planta cara. • Virtuts: actors infantils excel·lents, personatge central matisat (banalitat i dominació), guió sòlid i versemblant dins el context històric. • Recepció: premiada a Karlovy Vary; cinema menor però molt digne, que pot passar desapercebut malgrat el seu interès. Stefan Zweig: Adéu a Europa (Maria Schrader) • Retrat d’un intel·lectual europeu en exili (París, Londres, Nova York, Brasil) i del seu desencís davant l’ascens del nazisme. • Idea clau: la pèrdua de la casa europea i el sentiment d’apatrídia; connexió amb el llibre El món d’ahir. • Estil: posada en escena acadèmica, bellesa formal i una escena final d’alt impacte; gran interpretació, però no per a tots els públics. “Tres vegades m’han ensorrat casa i existència... i amb violència dramàtica m’han llançat al buit.” — Stefan Zweig, El món d’ahir Especial 2a part: Stanley Kubrick (per Pep Armengol) Vida, mètode i trets d’autor • Orígens al Bronx; fotògraf primerenc, afició al jazz i als escacs (clau per al seu pensament estratègic i el control total del rodatge). • Creador total: direcció, fotografia, muntatge, guió, música i so; obsessió pel detall (fins i tot el doblatge i les condicions de projecció). • Ideari estètic: el muntatge com a essència del cinema; aposta per una experiència visual i no verbal. Influències i temes • Referents: Eisenstein (muntatge), Max Ophüls, Buñuel; pensadors com Jung, Freud, Voltaire, Kafka i Nietzsche. • Homer com a brúixola: la vida com a lluita (Ilíada) i com a viatge (Odissea); 2001, odissea espacial n’és la sublimació. Filmografia destacada (repàs exprés) • The Killing (Atraco perfecto): narrativa innovadora i influència posterior (p. ex. Tarantino). • Spartacus: èxit industrial que li dona múscul econòmic i independència creativa. • Lolita: adaptació amb Nabokov al guió. • Dr. Strangelove: comèdia negra sobre la guerra nuclear i sexualitat latent al discurs del poder. • 2001: el sostre creatiu; cinema purament visual i filosòfic. • A Clockwork Orange: polèmica per l’acusació d’enaltiment de la violència; lectura malinterpretada i retirada temporal al Regne Unit. • Barry Lyndon: perfecció pictòrica i sobre el viatge vital. • The Shining: apropiació personal del material de Stephen King per fer-ne un clàssic del terror psicològic. • Full Metal Jacket: la guerra del Vietnam com a deshumanització programada. • Eyes Wide Shut: testament fílmic i summa de temes kubrickians (desig, poder, ritual, alienació). Idees clau sobre Kubrick • Cinema d’autor total: rigor en cada decisió i domini dels processos. • Temes recurrents: poder, violència, alienació, ritual, desig i la fragilitat de la llibertat humana. • Estratègia industrial: habilitat per protegir la seva autonomia artística dins la indústria. Tancament • Cloenda amb agraïments i anunci del pròxim tema: la violència al cinema.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 18/4/2017 — Borgen, Kaurismäki i James Baldwin; Fast & Furious 8 i Nieve Negra; i debat d’èxit/fracàs amb Moonlight i Incerta glòria

    Visió general Programa variat i molt viu on es combinen recomanacions, crítiques i un debat temàtic. Els punts forts del capítol són: • Valoració entusiasta de la sèrie política danesa Borgen i el seu realisme. • Dues mirades potents al compromís social: el cinema d’Aki Kaurismäki i el documental sobre James Baldwin, I Am Not Your Negro. • Bloc comercial d’acció amb Fast & Furious 8 i una crítica més freda a Nieve Negra. • Un eix central de reflexió amb el convidat Jordi Espuny sobre èxit i fracàs, exemplificat amb Moonlight i Incerta glòria, i connectat amb l’educació i els valors. "Tots els personatges són perdedors" (sobre Incerta glòria) "Més enllà de l’esperança, hi ha futur" (sobre Kaurismäki) Temes principals Política i poder a la ficció: Borgen • Comparada amb The West Wing i House of Cards, Borgen destaca per la seva mirada europea i la versemblança del poder a Dinamarca. • Fort equilibri entre trama política i vida privada dels protagonistes; guions àgils, interpretacions sòlides i ritme que "enganxa". • Es comenta una pegada tècnica: el ràcord (gestos, cigarrets) en alguns plans-contraplans, possiblement herència del Dogma 95 o certa relaxació formal. Compromís i humanisme: Kaurismäki i The Other Side of Hope • Lectura emocionada i lúcida d’aquesta pel·lícula: els refugiats, l’esperança i la necessitat de creure en la possibilitat real de futur. • Cinema amb sobrietat, ironia i humanitat; evita el partidisme i manté l’obra oberta a la interpretació de l’espectador. James Baldwin avui: I Am Not Your Negro (Raoul Peck) • Documental basat en el manuscrit inacabat Remember This House; veu en off de Samuel L. Jackson i arxius televisius. • Repàs a la vida i pensament de Baldwin i als líders assassinats dels drets civils (Medgar Evers, Malcolm X, Martin Luther King). • Intercalant imatges del present, evidencia la persistència del racisme als EUA; debat a peu de sala amb espectadors afrodescendents reforça l’impacte. Acció i franquícies: Fast & Furious 8 • Adrenalina sostinguda, guió sorprenentment compacte i inventiva "sense complexos" (submarins perseguint cotxes, hackeig massiu de vehicles). • Interpretacions carismàtiques (Vin Diesel, Dwayne Johnson, Jason Statham; gran "dolenta" de Charlize Theron). • Ús notable d’efectes pràctics que dona fisicitat a l’espectacle. Ombras i forats: Nieve Negra • Repartiment potent (Ricardo Darín, Leonardo Sbaraglia, Laia Costa) però amb problemes de guió i vocalització. • Sensació de forats narratius i dificultat per seguir diàlegs en projecció (reivindicació de subtítols, fins i tot en sales). Documental Empatia: dubtar del relat • Peça senzilla però efectiva: un protagonista que investiga i contrasta dades, amb ressonàncies a Matrix sobre la percepció de la realitat. • Proposta de pensament crític: informar-se, verificar i decidir. Eix temàtic: èxit i fracàs (amb Jordi Espuny) Marc conceptual • En la nostra cultura (catalana/espanyola), el fracàs sovint es viu amb estigma; en contextos anglosaxons, pot valorar-se com experiència d’aprenentatge. • Connexió amb l’educació: cal acompanyar els joves a gestionar frustracions, esforç i motivacions reals, lluny de models mediàtics superficials. Moonlight: identitat, gueto i redempció • Retrat d’un entorn que condiciona (gueto, drogues, violència), però on emergeixen gestos de reconciliació i redempció. • La mare del protagonista, tot i el dany causat, troba al final un camí de reconeixement; el protagonista mostra trets que el salven de l’abisme. Incerta glòria: derrota i complexitat moral • Tesi contundent: tots són vençuts en una guerra on guanyar és quasi impossible. • Debat sobre la diferència entre la novel·la de Joan Sales i l’adaptació d’Agustí Villaronga: el llibre ofereix més context i matisos. • Personatges clau: • Solaràs: figura d’alta integritat i complexitat ètica; el seu arc interpel·la sobre coherència i lleialtat. • La Carlana: personatge conflictiu, ple d’arestes, que dona densitat dramàtica (exemple de com el conflicte sosté el relat). • Lectura ètica i política no maniquea: més enllà de bàndols, interessa la consistència moral i el cost personal. Idees destacades • La bona ficció política (Borgen) equilibra trama, personatges i realitat institucional sense renunciar al ritme. • El cinema humanista (Kaurismäki) pot parlar del nostre present sense dogmes, deixant espai a l’espectador. • El documental d’idees (Baldwin, Empatia) és clau per confrontar mites i entendre la continuïtat dels conflictes. • Les franquícies d’acció poden ser creatives i eficients quan coneixen el seu gènere i juguen amb les seves regles. • En educació i cultura, cal normalitzar l’error i el fracàs com a part del camí cap a l’aprenentatge i el creixement. Participants • Conducció i tertúlia: Joan Morros, Francesc Aguilar, Joan Sardà, Joan Cerdà, Paul Digger (Pol) • Convidat: Jordi Espuny • Intervenció: Jaume Vidal

  • 59'

    Cinema sense condicions del 4/4/2017 — Locas de alegría, Your Name i David Lynch: anime vs manga i la ideologia al cinema (Walter Benjamin, religió i propaganda)

    Panorama general Un episodi ric en mirades crítiques i debat conceptual. A la primera part, l’equip ressenya i recomana pel·lícules com Locas de alegría (La pazza gioia), Un hombre llamado Ove, el documental David Lynch: The Art Life i l’anime taquiller Your Name, amb un ampli debat sobre manga vs anime i les claus culturals japoneses. A la segona part, Jaume condueix una reflexió sobre la filosofia i la ideologia al cinema, passant per Walter Benjamin, la demòtica de Txirinacs, el paper de la religió i la propaganda (del Vaticà a Hollywood) i la centralitat del muntatge com a eina crítica. "Qualsevol pel·lícula té una ideologia al darrere, encara que sigui la de més evasió." Primera part: Crítiques i recomanacions Locas de alegría (La pazza gioia) — Paolo Virzì • Crítica entusiasta: Valeria Bruni Tedeschi desborda pantalla amb una força a l’estil Mangano/Magnani; gran química amb Micaela Ramazzotti. • Ambientació en un centre psiquiàtric “no a l’ús” per parlar no de patologies, sinó de llibertat, amistat i supervivència emocional. • Subtext social: contrast entre aristocràcia italiana i marges; ecos antipsiquiàtrics (influència Basaglia) i gir simbòlic d’una casa aristocràtica reconvertida en centre. • Guió travat, ritme que implica i esgota emotivament. Recomanació clara. Un hombre llamado Ove • Retrat d’un home rígid i solitari que es transforma per contacte veïnal; to amable, amb humor i melancolia. • Es discuteix la versemblança social sobre Suècia (individualisme vs comunitat) i la idealització del context. David Lynch: The Art Life • Documental centrat en els primers 30 anys de Lynch, amb material domèstic i la seva veu en off. • Mostra el procés pictòric i el domini del color, traç i composició; clou amb Eraserhead, que ell defineix com la seva millor obra. • Moments memorables d’humor autobiogràfic (p. ex. la primera marihuana i la carretera). Indispensable per admiradors de Lynch. Your Name — Makoto Shinkai (+ debat manga vs anime) • Valoració altíssima: bellesa visual extraordinària, música integrada i narrativa que barreja romanticisme i tocs de ciència-ficció. • Poca orientació infantil; objectiu adolescent/jove, però gaudible per tothom. • Èxit global: pel·lícula d’animació japonesa més taquillera; premis i recepció excel·lent. • Debat didàctic: manga (còmic) vs anime (animació), influència de Studio Ghibli, i codis culturals japonesos (occidentalització de personatges, referències històriques i socials que aquí poden perdre’s). Altres títols • Breu sobre Comanchería: to i ambient “sureño” proper a True Detective; interpretacions potents. • Life (2017): thriller espacial entre Alien, The Thing i Gravity: organisme unicel·lular activat per humans; por còsmica i ecos Lovecraft. Segona part: Ideologia i filosofia al cinema Filosofia i idealisme (marc conceptual) • Filosofia com a amor a la saviesa i coneixement del pensable. • Idealisme: tendència a idealitzar per damunt de la realitat sensible. Demòtica (Txirinacs) i religió al cinema • “Demòtica” (del grec demos, poble): paraula rehabilitada per Lluís Maria Xirinacs per al pensament i acció del poble. • El cinema acosta a les religions: dels Amish a Silencio (Scorsese) i Spotlight (abusos a l’Església). Mirada tant a la llum com a les ombres. Propaganda, poder i masses • El cinema, art de masses, és clau per a la propaganda: Vaticà (filmoteca i difusió parroquial), nazisme, URSS, Franco, i Hollywood en guerra. • Tota obra audiovisual és política en algun grau. Importància del sentit crític i del context de recepció. Walter Benjamin, muntatge i Escola de Frankfurt • Concepte de constel·lacions: lectura per muntatge d’idees i interrupció que obre interpretacions. • El muntatge com a eina de llenguatge i consciència espectatorial. • Ecos de l’Escola de Frankfurt (Adorno, Horkheimer, Habermas): crítica del llenguatge i de la cultura de masses des de tesis marxistes. Altres moments destacats Obertura i “La puerta abierta” (Filmin) • Francesc confessa que no va gaire al cinema i aprofita la ràdio per veure cinema via Filmin. Comentari inicial sobre La puerta abierta (Carmen Machi, Terele Pávez) i el retrat de comunitat de veïns i sordidesa quotidiana. Proper episodi • Tornada després de Setmana Santa (18 d’abril) amb el convidat Jordi Espuny per parlar de fracàs i èxit a partir de Moonlight.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 28/3/2017 — Logan, Kaurismäki i Ghost in the Shell; MECAL i Filmoteca; i el gran debat: quan i com adaptar videojocs al cinema

    Resum de l'episodi Episodi molt complet de Cinema Sense Condicions que arrenca amb una notícia preocupant sobre sales buides al centre de Barcelona i entra de ple en crítiques recents, agenda cinèfila i festivals. La segona meitat se centra en el tema del dia: les adaptacions de videojocs al cinema, amb dades de la indústria, repàs històric, casos d'èxit/fracàs i criteris per fer-les bé. Debat i crítiques Notícia: sales buides al centre de Barcelona • Es comenta que en una nit de la setmana passada, a diverses sales del Comèdia (grup Balanyà) no hi havia cap espectador i es van cancel·lar projeccions. • Hipòtesi: el públic s’ha desplaçat cap a les perifèries i centres comercials (Hospitalet, Badalona), deixant el centre amb menys afluència. "Barcelona té molts festivals petits però no té un festival gros." Crítica: Logan (2017) • Tancament de la col·laboració de Hugh Jackman com a Wolverine, amb un final digne i potent. Classificació per adults (R) que aporta la brutalitat coherent amb el personatge. • Valoracions: una de les millors de la saga X-Men; to crepuscular i homenatge a l’actor. • Idea clau: l’R arriba tard però encerta el to madur del gènere. Crítica: El otro lado de la esperanza (Aki Kaurismäki, 2017) • Premi a la Berlinale per direcció. Història de destins creuats a Hèlsinki entre un restaurador i un refugiat siri. • Humor sorneguer i subtil, mirada humanista sense carregar les tintes. Obligatòria per cinèfils. • Punts forts: estil inconfusible, encadenament d’escenes absurdes fetes amb molta serietat, refinament de l’humor respecte a títols anteriors. Programació Filmoteca (abril) • Cicle dedicat a Jacques Rivette (primer aniversari de la mort), visita de Bertrand Tavernier amb documental sobre el cinema francès. • Reivindicació de Maurice Tourneur; focus en cinema xilè dels 60; macro-cicle del centenari de la Revolució Russa (1917–2017); selecció dels millors films de l’any; especial Setmana Santa sobre el dimoni al cinema. Els Barrufets (2017) • Proposta clarament infantil a l’antiga: entreteniment familiar sense segona lectura “per adults”. • Subtext lleu: descoberta d’un llogaret de barrufetes que activa una lectura de gènere, però sense carregar el discurs. Ghost in the Shell (2017) • Adaptació “occidentalitzada” de l’anime: més Hollywood (Scarlett Johansson), però manté un to propi i no abusa dels VFX. • Temes: cyberpunk i transhumanisme (cos millorat, límit humà-android). Comparacions amb Blade Runner, Ex Machina i sèries com Westworld. • Veredicte: entretinguda, centra el viatge interior del personatge; els fans ortodoxos hi trobaran pegues, però funciona com a blockbuster amb pòsit. MECAL i curtmetratges • Recompte de peces al festival MECAL (Santa Mònica / Cinemes Girona). Bloc internacional amb curts claustrofòbics molt ben realitzats. • Destaca “M.A.M.O.N.” (Monitor Against Mexicans Over Nationwide): sàtira del mur de Trump amb humor absurd i to a l’estil Iron Sky. Kong: Skull Island i La Bella i la Bèstia (2017) • Kong: ritme alt i to divertit; com a “pel·li de Kong” és discutible, però s’aguanta molt bé com a aventura. • La Bella i la Bèstia: encert visual i musical, però problemes de continuïtat temporal en el muntatge; durada llarga per a públic infantil. Tema central: Videojocs al cinema Per què adaptar videojocs? • Dades (Catalunya): ~120 empreses, ~1.700 treballadors i ~217 M€ anuals (un +41% interanual). El sector català representa prop del 40% de la facturació d’Espanya. • Dades (món): prop de 99,6 bilions de dòlars anuals. Indústria que ja supera el cinema en volum global. • Motivació: aprofitar IPs populars per portar grans històries a públic que no juga, però sense confondre mecàniques amb narrativa. Desafiaments clau • Interactivitat vs. visionat passiu: el joc és experiència; el cinema és relat. Cal traduir to, atmosfera i conflicte, no la “jugabilitat”. • Ludonarrative dissonance: xoc entre el que fas jugant i el que “explica” el joc a les cinemàtiques. • Accessibilitat: ha d’entendre-la qui no ha jugat. Evitar l’excés de lore i explicar una història tancada. • Evitar decisions cosmètiques (p. ex. “americanitzar” personatges) que buiden l’obra del seu context. Breu història de les adaptacions (veredictes ràpids) • Inicis 90: Super Mario Bros. (1993) → desviació cyberpunk que no entén l’original; Street Fighter (1994) i Mortal Kombat (1995) → divertiments pulp, però prima la marca sobre el relat. • Anys 2000 “efecte Matrix”: Tomb Raider (2001) → espectacle i estrella, però més estil que arqueologia d’aventures. • Primer èxit crític: Silent Hill (2006) → terror psicològic i atmosfera traslladats amb encert. • 2010s: Prince of Persia (2010) → visualment polit, narrativament buit; Need for Speed (2014) → busca el filó de Fast & Furious; Angry Birds (2016) → sorprenentment funcional; Warcraft (2016) → fidel en to, embolic narratiu; Assassin’s Creed (2016) → cast de luxe, però fosca i avorrida; Resident Evil: The Final Chapter (2017) → saga esgotada, muntatge confús. Bones pràctiques i futur • Centrar-se en: personatges, to i conflicte; no “explicar com es juga”. • Fer-la autònoma i llegible per no jugadors; la fidelitat és de sensacions, no de mecàniques. • Futur immediat: reboot de Tomb Raider amb Alicia Vikander; rumors persistents de Metal Gear (IP altament cinematogràfica, però complexa en durada i to). "No necessito que la pel·lícula m’expliqui com es juga: necessito que m’expliqui el seu to i el seu argument." Cites destacades "El cinema, que jo sàpiga, sempre ha tractat d’humanitzar; quan no ho fa, la pel·lícula es buida." "Quan intentin portar l’atmosfera i el relat –i no la mecànica–, les adaptacions funcionaran." Paraules clau i conceptes • Transhumanisme • Cyberpunk • Survival horror • Ludonarrative dissonance • Reboot • Blockbuster • Adaptació

  • 59'

    Cinema sense condicions del 21/3/2017 — Incerta Glòria, Safari, Captain Fantastic i Rara: cinema, educació, famílies i els violins a Hollywood

    Resum general Episodi polifònic on el grup de crítics comenta quatre pel·lícules molt diferents —Incerta Glòria, Safari, Captain Fantastic i Rara— per abordar temes com el cinema català i la seva indústria, l’ètica de la cacera de trofeu, l’educació alternativa i els models de família homoparental. A la segona part, un bloc musical didàctic repassa el paper dels violins a Hollywood i el concepte de música de concert amb referències a Heifetz, Stern i Bernard Herrmann. Temes principals Incerta Glòria (Agustí Villaronga) • Valoració crítica molt positiva: direcció impecable, posada en escena brillant, i interpretacions sensacionals (destaquen Núria Prims i Oriol Pla). • Adaptació del text de Joan Sales centrada en els amors contrariats en el front d’Aragó (1937), evitant el film bèl·lic convencional per un drama tràgic i íntim. • Debat sobre el caràcter català (entre el seny i la rauxa) encarnat en personatges contraposats; discussió sobre l’“espavilat” que navega entre bàndols. • Relació amb “Pa negre”: equips de producció similars però ambiciosa autonomia artística; alguns la consideren fins i tot superior. "No és una pel·lícula bèl·lica en cap cas; sí que pot ser una pel·lícula tràgica, i finalment és una pel·lícula d’amors contrariats." Safari (Ulrich Seidl) • Documental sobre la cacera de trofeu a Namíbia i Sud-àfrica: Seidl adopta una posada en escena freda i simètrica als interiors i càmera a l’espatlla als exteriors. • El director “no pren partit”, però les imatges condueixen a conclusions ètiques clares sobre la humiliació post-mortem i el consum del luxe venatori. • Context Seidl: trilogia “Paradies”, “Import/Export” i “Im Keller” com a retrats incisius i gèlids de la condició humana. "Seidl no pren partit... però les imatges ens porten cap a conclusions molt clares." Captain Fantastic (Matt Ross) • Comèdia dramàtica i road movie amb Viggo Mortensen: un pare educa els seus fills amb un model alternatiu (autoexigència acadèmica, supervivència, valors anticonsum). • Xoc cultural quan la família entra a la “civilització”: cohesió social vs. excel·lència individual. • Moments que defineixen l’ètica del film: el “Dia de Noam Chomsky” o el debat sobre “comprar” carn versus matar-la i assumir-ne la responsabilitat. "Pagues un sicari perquè t’ho faci" (sobre comprar pollastre al supermercat). Rara (Pepa San Martín) • Drama naturalista xilè basat en fet real: família homoparental i pressió social/institucional (escola, justícia). • Posada en escena estàtica i observacional; interpretacions de les nenes, sorprenentment naturals. • Eix temàtic: prejudicis i manipulació de menors per part d’adults; contrast amb el context iberoamericà on determinats drets i normalitzacions arriben més tard. "La filla ha d’estar amb el pare" (com a “llei” no escrita que evidencia el biaix patriarcal). Bloc musical: música de concert i violins a Hollywood • Distinció terminològica de música clàssica vs. música de concert (Montsalvatge): del barroc al dodecafonisme, el “clàssic” és només un període. • Ús de la corda al cinema de Hollywood: ambient, narració, caracterització; èmfasi en Bernard Herrmann (Hitchcock, recuperat per Scorsese a Taxi Driver). • Tres violinistes estel·lars i cinema: • Jascha Heifetz: “Rapsòdia de joventut” (1939), “Bathing Beauty” (1944); interpretació del Concert de Mendelssohn (Op. 64). • Isaac Stern: solos a “El violinista a la teulada”, aparició a “The Talented Mr. Ripley”, documental pedagògic “From Mao to Mozart”. • Amb Yo-Yo Ma, Stern interpreta el Doble Concert de Brahms (Op. 102). Moments destacats i cites "Feia temps que no vèiem en el cinema català unes interpretacions d’aquest nivell." "És molt rica de matisos" (sobre Incerta Glòria) i debat sobre el personatge “espavilat” que transita entre bàndols. "La litúrgia després de matar... és sempre la humiliació post-mortem de l’animal" (Safari). "Ells celebren el dia de Noam Chomsky" (Captain Fantastic). "Sembla un documental" (sobre l’actuació naturalista a Rara). Conclusions • Incerta Glòria destaca com a fita del cinema català recent: direcció, interpretacions i adaptació ambiciosa i sensible. • Safari articula un mirall incòmode sobre la cacera de trofeu i els seus rituals, amb la típica neutralitat incisiva de Seidl. • Captain Fantastic obre un debat útil sobre models educatius i xocs de valors en societats complexes. • Rara posa el focus en la normalització i els biaixos institucionals sobre famílies homoparentals, amb un dispositiu formal contingut i eficaç. • El bloc musical reforça la importància de la corda a la banda sonora clàssica de Hollywood i reivindica figures canòniques del violí.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 14/3/2017 — Incerta glòria, El viatjant i Kong: adaptacions, ètica animal i filosofia al cinema

    Panorama general de l’episodi Programa coral sobre cinema amb ressenyes, debat d’adaptacions literàries, ètica del tractament d’animals, i un bloc intens de cinema i filosofia. Els temes centrals giren entorn d’Incerta glòria, El viatjant (The Salesman) i Kong: Skull Island, amb una mirada crítica a l’adaptació, els personatges i els subtextos socials i morals. "Relat total que reflecteix la crisi profunda de l’home contemporani en el vendaval de la guerra" — (Francesc-Marc Álvaro sobre Incerta glòria) Incerta glòria (Villaronga) i la novel·la de Joan Sales Clau de lectura • No és un film “de guerra”, sinó de personatges en situació límit, amb la guerra com a teló de fons. • La pel·lícula s’enfoca en quatre figures: Lluís (Marcel Borràs), Carlana (Núria Prims), Juli Soleràs (Oriol Pla) i Trini. • El personatge de Juli Soleràs destaca per la seva complexitat moral i carisma ambigu. La novel·la i l’adaptació • Sales va redactar la novel·la durant 23 anys; és epistolar, d’enorme profunditat psicològica i fita de la postguerra catalana. • El film adapta un fragment de l’obra i aposta per la proximitat emocional més que no pas per l’abast coral total del llibre. • Debat sobre el repte d’adaptar grans novel·les: la comparació amb l’original pot condicionar la recepció; citat Hitchcock sobre preferir adaptar novel·les “menors” per fer-ne bons guions. Producció i arts tècniques • Direcció d’Agustí Villaronga; rodat a Aragó, La Garriga i Barcelona. Fotografia i ambientació històrica molt cuidades. • Repartiment amb secundaris de categoria (p. ex., Juan Diego), i Núria Prims molt destacada. Exposició “Art i Cinema” (CaixaForum) • Recorregut dels inicis del cinema als 90: de la desconfiança mútua a un diàleg creatiu entre arts plàstiques i cinema. • Mostra “ben estructurada”, amb clips, peces i context històric; recomanació com a sortida cultural. El viatjant (The Salesman) – Asghar Farhadi Trama i context • Matrimonio jove a Teheran, actors d’Arthur Miller, pateix una agressió en un pis amb passat ambigu. • El film és un thriller íntim: suspens de processos interiors més que d’accions. Debat cultural i de gènere • Discussió sobre decisions dels protagonistes (denunciar o no, relació amb la vergonya i l’honor) i lectura cultural (normes socials i censura a l’Iran). • Eix temàtic: la reacció d’ell s’interpreta com humiliació i incapacitat de pair, més que no pas pura venjança; ella opta per una mirada menys punitiva. Premis i recepció • Oscar a Millor Film Internacional (2016); el director no assisteix a la gala en protesta per polítiques migratòries. Crítiques ràpides La Bella i la Bèstia (2017) • Remake fidel pla a pla amb Emma Watson; espectacle familiar, canvis feministes mínims. Kong: Skull Island • Blockbuster amb subtext ecològic: límits del domini humà sobre la natura, “rei necessari” de l’ecosistema i conseqüències del canvi climàtic. El guardián invisible (Fernando G. Molina) • Thriller comercial amb recepció irregular; destaca un debat encès sobre ètica animal arran d’una escena de violència contra una nutria embarassada. • Denúncia del tòpic cinematogràfic de “matar l’animal per compassió” i crida a altres protocols de cura. Esment ràpid d’Ícaro i del circuit d’estrenes. Cinema i filosofia (Andreu Ferran) Natura i domini • De King Kong (1933) a Skull Island: tensió entre home i natura, i el retorn del domini contra l’ésser humà. • The Happening com a apocalipsi “biològica” d’atmosfera inquietant. Bondat, maldat i societat • Dogville i Viridiana com a tractats sobre la bondat posada a prova i les dinàmiques de poder i submissió. Vida, dolor i mort • Wilbur se quiere suicidar (Lone Scherfig): duel de visions vitals entre germans; dogma, humor i tragèdia en equilibri. Realitat i simulació • Matrix i The Truman Show: caverna de Plató i hipòtesis de món simulat. Memòria i identitat • Eternal Sunshine of the Spotless Mind, La jetée → 12 Monkeys, Memento, Abre los ojos, Enemy, Pi: com els records i les el·lipsis mentals modelen la identitat i la narració. Temps, espai i ciència • Interstellar i 2001: visualització de relativitat i ecos de teoria de cordes; obsessió de Nolan pel temps i les seves paradoxes. Cloenda • Avanç del pròxim convidat: Joan Giner (crític de l’època de Miquel Porter i ara al jazz). Recordatori de futurs comentaris pendents.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 7/3/2017 — Asphalte, Rosalie Blum, El viajante, La chica desconocida i Logan: cinema i el repte d’estudiar després dels 40

    Panorama general • Episodi coral que combina crítica de cinema d’autor i comercial amb un bloc central d’entrevista i debat social sobre formació a l’edat adulta i mercat laboral. • Eixos principals: comèdia i drama francesos contemporanis (Asphalte, Rosalie Blum), cinema iranià premiat (El viajante), debat sobre el gir “thriller” dels Dardenne (La fille inconnue), superherois en clau adulta (Logan) i educació al llarg de la vida (testimoni de Joan Sant, amb ponts cap al cinema clàssic com Birdman of Alcatraz). "Cinema sense condicions." Crítica de pel·lícules Asphalte (La comunidad de los corazones rotos) • Comèdia coral “de comunitat” amb aires de vinyetes a l’estil “13, Rue del Percebe”. • Punts forts: Isabelle Huppert i Valeria Bruni Tedeschi com a aparicions de luxe; to humà, personatges amb manies i tendresa. • Valoració: correcta i entretinguda, sense ser una gran obra; to a mig camí entre sensibilitat de barri i estilització. Rosalie Blum • Adaptació d’una novel·la gràfica en tres parts amb protagonistes de diferents edats; direcció de Julien Rappeneau (amb referència al llegat de Jean‑Paul Rappeneau). • Retrat de vida quotidiana amb l’amor com a eix; barreja de previsibilitat amable i sorpreses agradables. • Valoració: molt recomanable; manté l’atenció i deixa pòsit emocional. El viajante (The Salesman) — Asghar Farhadi • Drama moral amb subtext teatral: parella d’actors que representen “Muerte de un viajante” d’Arthur Miller, intercalat amb el conflicte íntim. • Punts forts: final que impacta i fa pensar; Farhadi manté el pols sobre la naturalesa humana, tot i un desenvolupament inicial irregular. • Valoració: recomanable per la seva resonància posterior, tot i estar per sota de “Nader y Simin, una separación”. La fille inconnue (La chica desconocida) — Germans Dardenne • Premissa: una metgessa es culpabilitza per no obrir la porta a una jove (després assassinada) i inicia una investigació quasi policial. • Interpretació d’Adèle Haenel: extraordinària, omple el metratge amb naturalisme i tensió interna. • Debat estilístic: el film adopta recursos de thriller (inclosa una persecució), però per alguns oients el to Dardenne (càmera al clatell, plans continus, radicalitat ètica) queda diluit. • Crítica social: policia desbordada fins al punt d’“inventar” una identitat; reflex sobre la culpa i el deure professional. • Valoració: digna però menor dins la filmografia Dardenne; es lloa el treball actoral i es qüestiona la justificació de l’obsessió investigadora de la protagonista. "Una pel·lícula dolenta dels d’Arden sempre serà millor que la millor pel·lícula del Mariano Osores." Logan • Cloenda del cicle de Hugh Jackman com a Lobezno: to madur, fosc i contemplatiu, amb classificació R per violència explícita. • Direcció de James Mangold: aposta per personatge per damunt de l’espectacle; duo amb Patrick Stewart molt solvent. • Impacte emocional: final que commou (públic plorant a sala); mirada sobre soledat, immortalitat i pèrdua. • Valoració: molt recomanable, “una de personatges” dins l’univers Marvel, amb ambició d’arribar més enllà del pur entreteniment. Entrevista i debat: Estudiar més enllà dels 40 Testimoni de Joan Sant • Als 45 anys decideix entrar a la universitat (Història) per passió i per consolidar el seu lloc a l’empresa; es gradua als 52. • Reptes: conciliar feina de responsabilitat, família i estudis; reclama horaris més flexibles i beques per fomentar la formació contínua. • Històries exemplars: companys que venen directament de la feina (fins i tot canviant-se al lavabo) i estudiants que treballen de nit o formen família durant la carrera. "Crido que tothom que tingui més de 40 anys s’apunte a la universitat." Mercat laboral, experiència i futur • Discussió viva sobre: - Formació vs experiència: recuperació del valor de l’experiència en grans empreses. - Precarietat i edatisme: salaris baixos, pràctiques i el difícil encaix dels 50+. - Crisi i responsabilitats: crítica a la miopia econòmica i a la falta de previsió; crida al sentit crític i a la transformació. • Proposta: promoure educació al llarg de la vida per empoderar i generar consciència capaç de canviar estructures. Cinema i educació: miralls i metàfores Birdman of Alcatraz (1962) • Figura de Robert Stroud: de la violència a l’autoeducació a través dels ocells i l’estudi; metàfora de la voluntat per no embogir i autorealitzar-se en un entorn hostil. • Dada colpidora: Stroud va morir el 1963 sense arribar a veure la pel·lícula. Altres títols inspiradors • Rebelión en las aulas i Coach Carter: el lideratge educatiu i la transformació per la formació i la disciplina. Curts sobre feina i dignitat • El corredor (Fundació PIMEC): trobada entre despatxador i despatxat; reflex sobre l’ocupabilitat 50+. • NADA S.A.: sàtira sobre l’alienació laboral — cobrar per no fer res; crítica a l’absurd corporatiu. Idees clau • El cinema serveix com a laboratori moral per parlar de culpa, responsabilitat, dignitat laboral i segones oportunitats. • La formació contínua després dels 40 és possible i transformadora; calen polítiques i horaris que ho facin viable. • Entre l’autor (Farhadi, Dardenne) i el blockbuster (Logan), el programa defensa el personatge i el pensament com a centre de la bona narrativa.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 28/2/2017 — Òscars 2017, Moonlight vs La La Land, Hedi, Comancheria i Fences: cinema, política i postveritat

    Resum general Programa centrat en els Òscars 2017 i el duel Moonlight vs La La Land, amb una anàlisi profunda de Moonlight i una discussió extensa de la pel·lícula tunisiana Hedi. També es comenten Comancheria (Hell or High Water) i Fences, i s’obre un debat sobre cinema, món rural, postveritat i el fenomen Trump. Tancament amb agenda dels Germans Dardenne a la Filmoteca. "Moonlight no és una pel·lícula amable" "Hi ha uns silencis a Hedi... t'estan dient tot el que li passa al personatge" • Principals eixos: - Òscars 2017: gala més austera, polèmica de l’últim sobre, repartiment de premis i interpretacions. - Moonlight: retrat de la feblesa i la identitat en tres etapes; cinema lluminós i emotiu; excel·lent fotografia i interpretacions. - Hedi: tradició vs modernitat en una Tunísia post-Primavera Àrab; metàfora d’un país sense horitzó clar; realisme proper a l’estil Dardenne. - Comancheria: western contemporani que captura el context econòmic i social (marginació, petroli, llei i ordre). - Fences: adaptació teatral molt dialogada; grans actors, però posada en escena poc cinematogràfica. - Postveritat i política: el cinema com a reflex de la fractura entre món rural i urbà, i la percepció d’“èxit” en el lideratge. Temes principals Òscars 2017: gala, polèmica i premis • Gala percebuda com més senzilla i austera. • Debat sobre l’error final del sobre: alguns apunten a muntatge deliberat; majoria ho veu com un desprestigi per a l’organització, no planificat. • Interpretacions: - Crítica a l’Òscar de Casey Affleck (Manchester by the Sea) per interpretació “massa continguda”. - Defensa de Ryan Gosling (La La Land) com a actor més versàtil en aquest cas. - Emma Stone divideix opinions personals, però és reconeguda com a estrela del moment. • Moonlight vs La La Land: - Es valora que Moonlight és superior com a cinema i mereixedora de l’Òscar a Millor Pel·lícula, malgrat ser menys “amable”. - La La Land és vista com festiva i popular, però menys substancial. • Reconeixement a Mahershala Ali (Millor Actor Secundari) per una presència que “omple la pantalla”. • Tangents: comentari crític de La Gran Muralla (Zhang Yimou) com a blockbuster allunyat de l’autor. Moonlight: anàlisi Clau temàtica i posada en escena • Basada en una obra teatral, ambientada a Miami, d’imatge lluminosa malgrat el to melancòlic. • Estructura en tres etapes (Little, Black, Chiron): la història de la solitud del diferent i la construcció de la identitat. • No és cinema “militant” sinó un relat sobre la feblesa, el creixement i la dignitat. • Fotografia i música excel·lents; primers plans intensos; interpretacions destacades (mare del protagonista i el mentor interpretat per Mahershala Ali). Comancheria (Hell or High Water) • Western modern amb fort component socioeconòmic: decadència rural, sequera de recursos, aparició del petroli, bancs i marginació. • Jeff Bridges brilla com a policia veterà tejà; el film qüestiona la noció de “bondat” i la llei davant la precarietat. • Convida a entendre per què determinades zones van votar Trump: ressentiment, pèrdua d’oportunitats, ruptura amb el relat èpic del “conqueridor de l’Oest”. Fences • Adaptació teatral dirigida i protagonitzada per Denzel Washington, amb Viola Davis: grans interpretacions, però posada en escena estàtica i molt verbosa. • Temes: classe treballadora afroamericana als anys 50, família, adulteri, mort i tanques (metàfores de barreres socials i íntimes). • Pel·lícula llarga i de base teatral: el guió i el diàleg sostenen l’obra més que el llenguatge cinematogràfic. Hedi: context, personatges i lectura política Context tunisí • Tunísia post-Primavera Àrab: caiguda del turisme després d’atemptats; país petit (uns 10M hab.) amb forta empremta francòfona. • Òpera prima de Mohamed Ben Attia, produïda pels germans Dardenne. Premi Millor Òpera Prima i Millor Actor (Berlinale). Conflicte central • Tradició vs modernitat: Hedi, jove timid i aclaparat per una mare dirigista, entre un casament concertat i l’amor amb una animadora d’hotel que encarna la llibertat però també la incertesa. • La repressió de rols també afecta els homes: normes socials rígides, expectatives familiars i religioses. Personatges i actuacions • Retrats coherents i matisats (mare, germà, promesa i amant). L’actor protagonista destaca per silencis eloqüents i presència. Metàfora del país • Hedi acaba entre dos mons sense un horitzó sòlid: metàfora d’una Tunísia que no pot marxar ni quedar-se amb garanties. La noia que marxa a França també encarna una fuga sense expectatives. Estil i influències • Posada en escena intimista amb ritme, càmera propera als personatges i realisme moral proper als Dardenne, però amb veu pròpia. Postveritat, món rural i lideratges • Debat sobre postveritat i comunicació política directa (Twitter) que altera la mediació periodística. • El cinema de gènere (de Deliverance a l’horror rural) reflecteix la fractura rural-urbana i la percepció d’agravi comparatiu. • Als EUA, pes de la cultura de l’èxit i reverència a l’“emprenedor” com a model de lideratge. Apunts finals i agenda • Recordatori del cicle dels germans Dardenne a la Filmoteca (presentació de “La fille inconnue”). • Tancament amb anuncis de futurs temes i convidats.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 21/2/2017 — Animals al cinema: ètica i representació (de Disney a The Shallows), ressenyes d’“Ove” i “The Neon Demon”, i tria del mes: “Hedi”

    Introducció i to general • Obertura musical amb “The Bare Necessities” d’El llibre de la selva per situar el to i l’eix temàtic. • Anunci del fil conductor: els animals al cinema, entre la moralina Disney i les representacions més crues o realistes. "Com es manipulen les coses per fer-nos creure el que es vol. I en el món dels animals és molt simptomàtic." Disney, Kipling i la moralina Del clàssic a la crítica • Reflexió sobre la força literària de Kipling i el filtre Disney: cançons simples però efectives que marquen l’imaginari col·lectiu. • Contrapunt: El rei lleó és criticat com a pitjor retrat del món animal per la seva visió jeràrquica i monàrquica. El tema del dia: animals, cinema i ètica al rodatge Polèmica recent i frontera documental/ficció • Debat arran del vídeo d’un pastor alemany obligat a l’aigua en un set: benestar animal i responsabilitats del rodatge. • Diferència entre documental i ficció: manipulació i muntatge vs. realitat i conseqüències. "En un rodatge... què passa amb els animals? És un tema dur i complex." Seqüeles i retorns: quan tornen els mites • Discussió sobre Trainspotting 2 i Blade Runner 2: risc autoral vs. allargar el xiclet de sagues comercials (Resident Evil, Underworld). • Idea clau: si tornen els mateixos autors (Boyle, Villeneuve) pot ser estimulant i no pur explot. Ressenya 1: Un hombre llamado Ove Trames i arquetips • Dramedy sueca basada en Backman: un vell misantrop i la irrupció d’“altres” que li capgiren la vida. • Ressons d’As Good as It Gets i Up: ús intel·ligent del flashback (associat als intents de suïcidi) per explorar la solitud i el dol. • Efectiva però previsible: emociona amb to moralista final i convencions de “peix fora de l’aigua”. Ressenya 2: The Neon Demon i el cinema de la moda Estètica vs. guió, i tradició del “fashion film” • Winding Refn proposa un exercici visual radical (més videoclip/fashion film que llargmetratge clàssic): ritme lent, atmosfera hipnòtica, violència quirúrgica. • Influències: Lynch, Gaspar Noé, i ecos de Cronenberg (contrast amb l’“antiblanc nuclear” d’Antiviral de Brandon Cronenberg). • Tema: la gelosia i la competitivitat caníbal del món de la moda. • Connexió amb el precedent de Prêt-à-Porter (Altman): mirada coral al valor i la vanitat de la moda, amb decisions provocadores sobre la nuesa com a “vestit” natural. Cartellera i propostes (Timecode, Callback, Hedi) • Ganes pendents de veure Timecode i Callback (doble “T” català-internacional). • Tria del mes en debat: Moonlight, El que de veritat importa, Vigas por Vigas (material íntim de Vigas Luna) i la tunisiana Hedi. Un viento de libertad (produïda pels Dardenne). Interludi: Doctor Dolittle i el respecte als animals • De Rex Harrison a Eddie Murphy: de l’escolta als animals al repartiment de faules; recordatori que abans s’usaven animals reals al set. • Nota de producció: la dificultat de rodatge amb animals i el concepte de semovients (com nens i animals, no “domables” per definició). Distopia amb animals: The Lobster • Societat que obliga a viure en parella o convertir-se en animal. El protagonista: una “llagosta”. • El gos (germà “ex-humà”) i una escena violenta marquen la mirada crua sobre la sensibilitat (o insensibilitat) envers els animals. • Conclusió: gran tesi, guió desigual en el desenvolupament, però ple d’idees suggerents. Catàleg d’exemples i debat ètic Animals com a companys i símbols • Truman, Hachiko, Babe: animals com a contrapunt serè o motor empàtic. Cas Beethoven: fins a nou gossos per sostenir el rodatge. • War Horse i sèries de cavalls: sospites d’esgotament i riscos al set. "Cinema amb animals, en molts casos, és sinònim de maltracte animal." Animals com a amenaça i relectures • Tiburón, Orca, Aracnofòbia, The Birds: arquetip de l’animal amenaçant que modela pors col·lectives. • The Shallows (Collet-Serra) matisa l’imaginari: el tauró defensa casa seva; la lluita és de supervivència, no d’odi. Faules i política • Rebelión en la granja (Orwell) i Chicken Run: faules sobre poder i burocràcia que utilitzen animals per desvetllar la condició humana. Altres cites • Moby Dick, A Fish Called Wanda, The Artist (gos estel·lar), Space Jam. • Punt conceptual final: “animals no humans” i el western com a gènere que naturalitza l’ús instrumental d’animals (transport, vestimenta, menjar). Tancament • Pel·lícula del mes confirmada: Hedi. Un viento de libertad. • Comiat musical amb El rei lleó, en clau crítica a la seva visió monàrquica i moralitzadora. • Pregunta final que punxa la bombolla Disney: “Què mengen els animals de les pel·lícules de Disney?”

  • 59'

    Cinema sense condicions del 14/2/2017 — La mort al cinema (Bergman i Huston), comèdies fúnebres i "Quatretondeta"; debat sobre "Moonlight", "La La Land" i "Split"

    Tema central: la mort al cinema Eix del programa: el doctor Lluís Beciana reprèn la segona part del monogràfic sobre la relació entre cinema i mort, amb èmfasi en la seva dimensió metafísica i el dol. Ingmar Bergman i "El setè segell": fe, sentit i finitud • Context: el cavaller que torna de les croades negocia temps amb la Mort jugant als escacs, mentre s’interroga sobre la fe i el sentit de la vida en temps de pesta. • Clau interpretativa: lectura existencialista (influx de Camus i Sartre) i crítica de les respostes fàcils de la religió davant l’angoixa metafísica. • Recursos cinematogràfics: blanc i negre d’alta intensitat, composició d’imatges icòniques i metàfores (la parella d’artistes com a al·lusió a la Mare de Déu i el Nen, la joventut/desig, el lladre...). • Recepció: obra capital que divideix; per alguns és “indiscutible” en la cultura europea i per altres “massa exigent”. "Yo quiero entender, no creer." "Nadie puede vivir mirando a la muerte y sabiendo que camina hacia la nada." Censura i doblatges durant el franquisme • Es recorden manipulacions de diàlegs, muntatges i fins i tot afegits musicals per ajustar-se a la moral oficial. • Exemples: canvis a versions en castellà de films de Bergman; casos paradigmàtics com "Mogambo" o la cartelleria final en pel·lícules on els ‘malfactors’ escapaven. John Huston i "Els morts" (The Dead / Dublinesos): el dol • Adaptació de James Joyce: Huston filma un epitafi crepuscular on el record i la música obren l’aixeta del dol. • Idea clau: la impossibilitat d’acomiadar-se pot convertir la tristesa en una càrrega de tota la vida. • Enllaç temàtic: mencions d’"Amour" (Haneke) i "Les invasions bàrbares" (Denis Arcand) com a mirades serenes i profundes sobre el final de vida. Comèdia i mort: l’humor negre com a vàlvula • Dificultat: costa unir humor i tragèdia “amb brillantor”. • Títols: "Death Takes a Holiday", "The Loved One" (Tony Richardson), "Vivan los novios" (Berlanga), "Little Miss Sunshine", "Avanti" (Billy Wilder). • Lectura: l’humor pot rebaixar el dramatime sense banalitzar el comiat. Recomanacions i actualitat "Quatretondeta" (Pol Rodríguez) • Road-comèdia fúnebre amb José Sacristán i Sergi López: un viatge per repatriar les despulles de l’estimada es transforma en un relat tendre i berlangià amb girs que resignifiquen tot el que hem vist. • To: mig broma, mig existencialista, amb un final que colpeix. "Moonlight" (Barry Jenkins) • Anàlisi entusiasta: film poètic, de pressupost mínim, estructurat en tres etapes vitals (infantesa, adolescència, maduresa) amb fotografia i música exquisides. • Mirada: dignifica el relat afroamericà fugint de l’espectacularització de la violència; aposta per la tendresa i la intimitat. • Influències: traça europea (Dardenne, Lars von Trier) en la proximitat de càmera i el ritme. • Debat: comparació amb "La La Land" i el joc dels Òscars; valoració que el seu lloc és més a prop del cinema d’autor europeu que del cànon hollywoodenc. "Split" (M. Night Shyamalan) • Thriller psicològic sobre personalitat múltiple: potent en atmosfera i posada en escena, però amb algunes incongruències narratives. • Epíleg: es discuteix el final que connecta amb l’univers d’"El protegido", com a autocita que amplia el món de Shyamalan. "La La Land" i l’estat del musical • Valoració crítica: es troben a faltar cançons memorables i coreografies a l’alçada del període clàssic. • Comparacions: "Chicago", "Nine", "West Side Story" i el model de producció Arthur Freed; paral·lel amb l’òpera (un parell d’àries memorables i molt ‘relleno’). • Nota d’indústria: la nostàlgia tipus The Artist funciona com a ‘pack de referències’ per a noves generacions; gran eficàcia de màrqueting als premis. • Context: es comenta, en clau d’ambient dels Òscars, el moment sociopolític (Trump vs. “pel·lícula Obama”). Tancament • Proper programa: els animals al cinema. • Nota de títol: "The Dead" de Huston es va distribuir com "Dublinesos" (pel recull de contes) i no amb la traducció literal d’"Els morts".

  • 59'

    Cinema sense condicions del 7/2/2017 — Goya 2017, Figures Ocultes i Jackie; La La Land, Múltiple i Manchester by the Sea; i les pel·lícules del mes: Loving i Paterson

    Visió general Episodi coral de «Cinema sense condicions» amb tertúlia en tres blocs: impressions dels Goya 2017, crítica d’estrenes i recomanacions (Figures Ocultes, Jackie, La La Land, Múltiple, Manchester by the Sea, Silence…), i la doble «pel·lícula del mes»: Loving i Paterson. El to és àgil i crític, combinant records històrics, valoracions estètiques i lectures polítiques contemporànies. Destaquem • Goya 2017: «Tarde para la ira» guanya Millor Pel·lícula; Bayona (Un monstruo viene a verme) s’endú Millor Direcció. Valoració general de la gala: tèbia i repetitiva, amb bons músics però poc risc. • Figures Ocultes: Història potent (tres dones negres a la NACA/NASA) però tractament massa “feel-good” i convencional; interpretacions sòlides; curiositats tècniques (IBM, Fortran). • Jackie (Pablo Larraín): Focus molt restringit als dies posteriors a l’assassinat de JFK; Natalie Portman, treball d’imitació vocal i gestual notable; alguns troben el guió massa domèstic i dirigit a un públic específic. • La La Land: Obertura espectacular i homenatge al musical clàssic; per alguns, sobrevalorada en comparació amb «The Artist». • Múltiple (Split): Shyamalan torna amb un dispositiu psicològic inquietant; gran exercici interpretatiu; pel·lícula que «et fa pensar» sobre identitat i trastorns mentals. • Manchester by the Sea: Prestigi crític però part de la tertúlia la percep gèlida i distanciada; debat sobre l’“indie de Sundance” (esment a Comanchería). • Silence (Scorsese) i cinema de fe: recepció dividida; s’ofereixen recomanacions paral·leles d’Óscar Parra de Carrizosa per abordar temes religiosos amb delicadesa. • Paterson (Jim Jarmusch): Ritme de rutina poètica, humor mínim i observacional; el gos es roba escenes; debat sobre el valor de la poesia “ordinària” i influència de William Carlos Williams. • Loving (Jeff Nichols): Drama íntim i vigent sobre drets civils; lectura que connecta amb l’era Obama i els reptes socials a l’era Trump (racisme, minories, Virgínia). Temes principals 1) Premis i indústria • Tensió entre premi de pel·lícula (productors) i premi de direcció (autor). • Percepció de gales conformistes i humor irregular; bona execució musical (Film Symphony Orchestra) però poc recorregut conceptual. 2) Representació, raça i gènere • Figures Ocultes i Loving confronten segregació i sexisme; el programa subratlla la vigència d’aquests relats en el context polític actual. 3) Biopic i focus narratiu • Jackie aposta per microscòpia temporal (pocs dies) en lloc d’un retrat panoràmic; debat sobre què es deixa fora i a qui interpel·la. 4) Estil i recepció • Fricció entre fredor autoral i connexió emocional (Manchester by the Sea, Haneke, Shyamalan). • Musical com a dispositiu nostàlgic: celebració vs. sobrevaloració (La La Land). 5) El quotidià com a art • Paterson: la rutina i la poesia de l’ara i aquí; humor deadpan; objectes i animals (el gos) com a contrapunts còmics. Cites destacades «Em va semblar una cosa molt ja vista… No vaig veure cap novetat» (sobre la gala dels Goya) «Una història potent… però massa americana de medalles» (sobre Figures Ocultes) «M’he quedat a fora… la pel·lícula és tan freda que no acabo de sintonitzar» (sobre Manchester by the Sea) Conceptes clau i referències • Premis Goya: «Tarde para la ira», Manolo Solo, Bayona, «Un monstruo viene a verme», «La propera pell». • Figures Ocultes: NACA/NASA, Fortran, IBM 7090, Katherine Johnson, segregació a Virgínia. • Jackie: Natalie Portman, Pablo Larraín, arxiu televisiu i reconstrucció. • La La Land vs. The Artist: risc formal vs. homenatge. • Múltiple: Shyamalan, identitats múltiples, comparació amb Psicosis. • Manchester by the Sea: Kenneth Lonergan, Casey Affleck, etiqueta indie (Sundance), esment de Comanchería. • Silence: Scorsese, fe i martiri; paral·lel amb Óscar Parra de Carrizosa (Bajo un manto de estrellas, L’espina de Dios). • Paterson: Jim Jarmusch, William Carlos Williams, «Hurricane» de Bob Dylan (ecos de Patterson, NJ). • Loving: Jeff Nichols, drets civils, context Obama/Trump.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 31/1/2017 — Gaudí 2017, Hotel Europa i Lion, Merlí, i especial Cinema i Rock: Beatles, Dylan, Doors i Joy Division

    Resum general Un episodi amb tres blocs clau: crònica i debat dels Premis Gaudí 2017, crítica d’estrenes i sèries (Hotel Europa, Lion i la recomanació de Merlí) i un especial extens sobre Cinema i Rock que recorre de Beatles i Dylan fins a The Doors i Joy Division. "Va ser una gala molt reivindicativa" — discursos destacats (especialment el de Pou) i debat sobre l’equilibri dels premis. Premis Gaudí 2017 Punts clau del debat • Valoració global: gala millor que l’any anterior, més reivindicativa i amb bons números musicals. • Polèmica principal: sensació de descompensació en categories tècniques amb el domini de Bayona (Un monstruo viene a verme) davant de produccions més petites. • Interpretació masculina: es defensa que Àlex Monner (La propera pell) mereixia el guardó per sobre d’Eduard Fernández; se subratlla el reconeixement explícit del mateix Fernández i d’Isaki Lacuesta. • Categories tècniques: queixes per fotografia i so (es reivindica el treball de Diego Dussuel i l’equip d’Amanda Villavieja en La propera pell). • Reflexió de fons: debat sobre com competir superproduccions vs. cinema d’autor, i sobre si caldria refinar o ampliar categories sense fer gales interminables. "És so, aquesta pel·lícula" — sobre La propera pell i la seva proposta sonora. Cobertura i making-of • L’equip va fer cobertura a catifa vermella amb Infiltrats, molta activitat a xarxes (Facebook, Twitter), i 23–24 entrevistes. • Comentari sobre menys presència de premsa enguany i reconeixement a col·laboradors (p.ex. Laura Krause). Estrenes i recomanacions Hotel Europa (Muerte en Sarajevo) — Danis Tanović • Thriller coral a l’Hotel Europa durant el centenari de l’assassinat de Franz Ferdinand (Gavrilo Princip), amb trames paral·leles: vaga a la cuina, equip de documental intern, i protocols diplomàtics. • To de drama amb moments de sàtira institucional (ecos de Grand Budapest/Fawlty Towers), i durada ajustada (<90’), molt ben valorada. • Eix temàtic: revisió del relat històric (heroi vs. antiheroi) i final cíclic que tanca el discurs. Sèrie: Merlí (recomanació) • Impacte alt: marató de 26 capítols; sorpresa positiva pel guió pensat des de l’inici, direcció d’Eduard Cortés i carisma de Francesc Orella. • Forta connexió amb públic jove: cada capítol gira entorn d’un tema filosòfic; exportació i doblatge (emissió a La Sexta, venda a Llatinoamèrica; disponibilitat a TV3 a la carta). Lion — Garth Davis (comparativa amb Rastres de sàndal) • Valoració crítica: melodrama irregular que va de més a menys malgrat el repartiment (Dev Patel, Nicole Kidman, Rooney Mara). • Comparativa: Rastres de sàndal (molt superior en tractament del retrobament entre germanes i el pont Índia–Occident) vs. el màrqueting americà de Lion. Especial: Cinema i Rock Orígens i maduració del rock (1950s–1960s) • De la fusió rhythm & blues i country (Chuck Berry, Fats Domino) a Elvis Presley i la massificació juvenil. • British Invasion: Beatles ressusciten el rock and roll i el fan més adult (1962–1970). Beatles al cinema i al documental • Films clau: A Hard Day’s Night i Help! (Richard Lester), Yellow Submarine (animació), Let It Be (desintegració del grup). • Documentals: The Beatles Anthology, Eight Days a Week – The Touring Years (Ron Howard). • George Harrison productor (HandMade Films: Life of Brian) i retratat per Scorsese a Living in the Material World. • Debat històric a Espanya i la ficció de Vivir es fácil con los ojos cerrados. Yoko Ono i l’avantguarda Fluxus • Cinema experimental radical (p.e. peces minimalistes i corporals) i treball conjunt amb John Lennon; recepció difícil però influent. Bob Dylan al cinema • Núcli documental: Don’t Look Back (Pennebaker), No Direction Home (Scorsese), I’m Not There (Todd Haynes, sis actors encarnant Dylan; Cate Blanchett premiada). • Ficcions i BSO: Pat Garrett & Billy the Kid ("Knockin’ on Heaven’s Door"). Grans festivals i concerts • Monterey Pop, Woodstock, Altamont (Gimme Shelter), Isle of Wight (Murray Lerner), The Last Waltz (Scorsese) i Rust Never Sleeps (Neil Young). Altres vincles • Paul Simon: One-Trick Pony i la cançó "That’s Why God Made the Movies". • Prince: Purple Rain, direcció de Graffiti Bridge i BSO de Batman (1989); conversa sobre l’eix funk–rock negre i ecos de George Clinton. • The Doors/Jim Morrison: formació cinèfila (UCLA), concerts tumultuosos, us de la música al cinema (Apocalypse Now), biopic d’Oliver Stone i el docu When You’re Strange. • Joy Division: documental Joy Division i ficció Control (Anton Corbijn); tancament amb "Love Will Tear Us Apart". Moments extra i cloenda • Obertura amb clip d’un projecte universitari de quatre noies i posada en marxa tècnica del programa. • Avanç del proper episodi: doble pel·lícula del mes — Paterson i Toni Erdmann (Toni Erdmann/Lobby?) en paral·lel.