Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

301-312 de 476
  • 1h

    Cinema sense condicions del 4/10/2016 — Sitges 2016 i “Vestigis”; estrenes (Elle, Miss Peregrine, Sing Street, M.S. Dhoni, Storks, La Vache, Pelé) i especial Escacs i Cinema

    Idees clau de l’episodi Avanç exclusiu de “Vestigis”: el locutor afirma haver-la vist en primícia. Film dur, claustrofòbic i d’estil proper a Haneke; es projecta a Sitges amb passis diumenge a les 12:00 i 18:30. Festival de Sitges 2016: destacada la catifa vermella diària i l’atracció mediàtica; el locutor hi assistirà diumenge a la tarda. Panorama d’estrenes: recorregut ampli per estrenes internacionals i 5 produccions espanyoles. Especial “Escacs i cinema”: usos del joc com a definidor de personatges i com a metàfora narrativa; anàlisi de l’escena didàctica d’“El concursante”. “Vestigis” a Sitges: context i lectura crítica Què és i quan es veu Títol: “Vestigis”. Passis diumenge a Sitges (12:00 i 18:30; possible seu: Casino Prado). Col·loqui previst amb director (Ivan Morillos), guionista (Ivan Humanes) i productor (Thomas Spiker). Producció i localitzacions Rodada 99,9% a Roses: paisatge marí, castell i carrers; rodatge exprés (9 dies, jornades llargues). Tons i referents Film dur, inquietant, amb moments onírics; ecos de Michael Haneke i records d’“Bilbao” (Bigas Luna). Personatges atormentats i absència de treva emocional. Sense spoilers, es remarca un final contundent. “És un malson de pel·lícula… de les que et deixen recuperant l’alè.” Festival de Sitges 2016: catifa vermella i focus Catifa vermella cada dia: estratègia de visibilitat i fotocall per a públic i premsa, emulant festivals com Donostia i Màlaga. Afluència: equips, homenatjats i convidats de primer nivell; gran oportunitat per al cinema de gènere. Panorama d’estrenes de la setmana Internacionals Elle (Paul Verhoeven) Protagonista: Isabelle Huppert. Thriller de venjança; interpretacions arriesgades i personatge complex. Expectativa crítica alta; interès per la direcció incisiva de Verhoeven. Miss Peregrine’s Home for Peculiar Children (Tim Burton) Univers d’ésser “peculiars”, iconografia gòtico-barroca. Dubte del locutor: que no derivi en “massa aventura” i simplifiqui la metàfora; el tràiler, però, promet. Sing Street (John Carney) Coming-of-age musical: la música com a salvavides emocional. To esperançador a l’estil de “Once” i “Begin Again”. M.S. Dhoni: The Untold Story Biopic sobre el críquet a l’Índia; finestra a context històric i social (record de la partició Índia-Pakistan). Esperable combinació de drama esportiu i elements de Bollywood. Storks (Cigonyes) Animació de l’estudi darrere de “The Lego Movie”. Sàtira del “negoci” de portar nadons versus lògica industrial. To lleuger; el locutor la deixa per més endavant. La Vache (La vaca) Road-movie tendra d’un home que viatja amb la seva vaca cap a la fira de París. Eix emotiu: relació humà-animal i tracte respectuós. Pelé: Birth of a Legend Producció nord-americana sobre el naixement d’una llegenda del futbol; epíleg als NY Cosmos. Estat de l’exhibició Tot i la profusió d’estrenes, moltes sales programen els mateixos títols. S’aprecia esforç per diversificar oferta i circular copiess digitals entre sales. El CineBaix (Sant Feliu) destaca per cicles, documental del mes i col·loquis. 5 estrenes espanyoles destacades Vientos de la Habana Thriller càlid i tòrrid amb Jorge Perugorría; policia que investiga l’assassinat d’una exprofessora. Spain in a Day (dir. Isabel Coixet, idea global de Ridley Scott) Documental col·lectiu d’un dia a Espanya amb clips de la ciutadania; interès en la curadoria i la pluralitat de mirades. El tiempo de los monstruos (Félix Sabroso) Metacinema amb Javier Cámara i Carmen Machi; festa, rodatge i realitat difuminats. Context personal del director que li aporta poètica i to lúdic. La reconquista (Jonás Trueba) Drama íntim sobre una parella que es retroba; ritme més “francès”, actuacions molt ajustades. Juegos de familia (Belén Macías) Comèdia dramàtica: marit que intenta reconquerir la dona fent-se amic de l’amant; retorn de Juanjo Puigcorbé. Especial “Escacs i cinema” (amb Pol Diggler) Orígens de l’afició Pol aprèn a jugar amb el seu pare i participa en tornejos locals des de petit. Com s’usen els escacs a la pantalla Com a definidor de personatges: meticulosos, obsessius o fins i tot psicopàtics. Com a metàfora de sistemes complexos: vida, economia, política, estratègia. “El concursante”: els escacs com a metàfora bancària Escena clau que converteix el taulell en una lliçó d’economia (interessos, deute i escassetat de diners). “Si al cap de 12 mesos hem de pagar 11 monedes cada una… d’on les traurem?” Imatge poderosa: peons i monedes sobre el tauler per explicar la mecànica del crèdit i l’asimetria del sistema. Altres pel·lícules amb escacs • “La tabla de Flandes” • “A través del espejo” (Alícia i el tauler com a món) • “Bienvenido, Mister Marshall” (overture amb partida al poble) • “Hijo de Caín” (thriller psicològic al voltant d’un jove prodigi) • “Pawn Sacrifice (Bobby Fischer)” Valoracions i idea final “Hijo de Caín”: els escacs més com a mitjà que com a tema profund; funciona al clímax competitiu. Idea clau dels finals de partida: hi ha milers de jugades possibles, però sovint només una és la bona. Cloenda Anunci del tema de la setmana vinent: “tribus urbanes”. Absències puntuals de col·laboradors habituals; Pol Diggler s’incorpora en tram central i lidera l’especial d’escacs.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 27/9/2016 — Villeneuve i Demolition, L’Avenir de Hansen-Løve, El hombre de las mil caras i corrupció; Narcos T2 i el nou ‘cinema de barri’ espanyol

    Resum general En aquest episodi, l’equip de Cinema sense condicions obre amb un joc musical que porta a parlar de Demolition i del cinema de Denis Villeneuve, entra en una crítica entusiasta de L’Avenir de Mia Hansen-Løve, i dedica un bloc extens a El hombre de las mil caras, enllaçant-lo amb un debat sobre corrupció, mitjans i responsabilitat ciutadana. També hi ha recomanacions seriòfiles (Narcos T2 i Scream Queens) i un tema central: el nou “cinema de barri” espanyol, amb el cas Cuerpo de élite i la influència de les productores. Es tanca amb agenda de clàssics a TV i un avanç del tema de la setmana vinent. Punts clau • Demolition serveix per reivindicar el to imprevisible i l’exploració psicològica de Villeneuve. • L’Avenir és destacada per la seva direcció subtil, l’ús de l’el·lipsi de muntatge i una interpretació brillant d’Isabelle Huppert. • El hombre de las mil caras activa un debat profund sobre corrupció sistèmica, manipulació mediàtica i narrativa cinematogràfica (ús de veu en off i personatges composats). • Sèries: Narcos T2 es recomana pel retrat del declivi d’Escobar; Scream Queens T2 aporta sàtira metatelevisiva del slasher. • “Nou cinema de barri” espanyol: entre tòpics regionals, sàtira i la mà de les productores; Cuerpo de élite s’assenyala com a comèdia popular que, tot i els clixés, reparteix la sàtira i funciona. • Agenda cinèfila: repàs ric de clàssics imprescindibles a TV i cicles d’aniversari. Temes principals 1) Denis Villeneuve i Demolition: identitat, to i filmografia • A partir d’un joc musical, s’identifica Demolition i es reivindica el director: Enemy, Prisioneros, Incendies. • Es destaca la seva manera d’afrontar històries: introspecció, imprevisibilitat i trencament de fórmules clàssiques. • Sobre Demolition: proposta de veure-la plegats i fer un especial del director o de Jake Gyllenhaal. “És que en cap moment et pots imaginar el que passarà en el següent moment.” 2) L’Avenir (El porvenir), de Mia Hansen-Løve • Valoració molt positiva: pel·lícula recomanadíssima; direcció guanyadora de l’Ós de Plata (Berlín 2016). • Retrat de “la vida mateixa”: una professora de filosofia que, a través de pèrdues successives, redescobreix la vida. Interpretació d’Isabelle Huppert excepci-onal. • Forma: ús constant de l’el·lipsi de muntatge que aporta ritme i naturalitat; diàlegs filosòfics justificats pel context i integrats amb versemblança. “Sembla que estiguis contemplant la vida mateixa.” • Discrepància amb una crítica (Ruiz de Villalobos) que la titlla de forçada: els tertulians defensen que no ho és, ni en to ni en contingut. 3) El hombre de las mil caras (Rodrigo Sorogoyen/Alberto Rodríguez - context 2016) • Recepció: gran treball d’Eduard Fernández com a Francisco Paesa; la pel·lícula és “eixuta”, sense glamour, i aposta per una crònica fosca de personatges. • Qüestions formals: debat sobre l’ús de veu en off i la credibilitat del Roldán; es valora el personatge inventat (Coronado) com a narrador eficaç; Marta Etura també destaca. • Lectura política i mediàtica: - Radiografia d’una època i de la “manera de fer” de les elits. - Debat sobre oportunitat d’estrena i equilibris polítics. - Comparacions internacionals sobre dimissions i cultura política. - Paper dels mitjans: immediatesa, titularisme i desconnexió amb la realitat investigada. • Funció didàctica: el film pot despertar esperit crític davant del relat oficial. “No s’assembla a res” (en el bon sentit): no busca el poliment estilitzat d’un Scorsese; aposta per l’asperesa i el desencant. 4) Sèries Narcos T2 (Netflix) • Binge model (“temporada sencera el mateix dia”): ritme de consum alt. • Continuïtat del retrat d’Escobar: ascens i caiguda, amb focus en la part més fosca i familiar del personatge; doble mirada DEA/Colòmbia. Scream Queens T2 (Fox) • Sàtira de l’slasher clàssic (Jason, Freddy…) amb to de comèdia negra àcida, ara en entorn hospitalari/universitari; dels creadors de Glee i American Horror Story. 5) Altres estrenes i autors • Neruda (Pablo Larraín): visió personal, amb interès en la construcció del perseguidor; comparació amb El club per contundència temàtica. • The BFG (Spielberg) i Ben-Hur: Ben-Hur genera debat però resulta estimulant per a conversa familiar i preguntes dels més joves. 6) Tema central: el “nou cinema de barri” espanyol (segons Ángel Quintana) • De grans produccions (Ágora) a un corrent popular que actualitza el “cinema de barri”: tòpics regionals, humor i comentari social més (o menys) agut. • Distinció clau: la mà de les productores orientant to, tall i estereotips vs. espais més independents amb veu d’autor. • Referents clàssics: Berlanga/Azcona, Saura, Bardem — humor + crítica de fons com a model. 7) Cas d’estudi: Cuerpo de élite • Comèdia coral que reuneix arquetips regionals (català “agarrado”, basc forçut, andalusa devota, murciana inintel·ligible, madrileny “xuleta”). • Tot i el catàleg de tòpics, el guió “s’aguanta”, reparteix la sàtira i critica la corrupció política; funciona millor que la seqüela d’Ocho apellidos vascos (opinió del programa). 8) Agenda i clàssics a TV i sales • Panoràmica de la setmana: Barrio (Fernando León), El caballero oscuro (Nolan), Amores perros (Iñárritu), Pa negre, Manhattan (Woody Allen), El Padrino III, cicle d’aniversari (Jules et Jim, Te querré siempre, La gran ilusión, Sunset Blvd., Les 400 coups, Liberty Valance, Amanece que no es poco, Remando al viento, El espíritu de la colmena, Senderos de gloria, Viridiana). 9) Debat final: popular vs. autoral i el rol de les productores • Es proposa distingir entre cinema que només busca la rialla i aquell que conjuga humor i mirada crítica. • Es remarca el pes creixent de les productores en el tall de les comèdies comercials i el marge més lliure dels projectes independents. 10) Avanç del proper programa • Tema: bancs i cinema. Recomanació prèvia: veure Concursante.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 20/9/2016 — De Paesa a la venjança: L’home de les mil cares, Tarde para la ira i Café Society, amb Suburra, corrupció i recomanacions TV

    Panorama de l’episodi En aquest programa, el grup de crítics entra a fons en tres eixos principals: 1) la novetat espanyola L’home de les mil cares d’Alberto Rodríguez; 2) la pel·lícula del mes, Tarde para la ira (Raúl Arévalo); i 3) el parèntesi clàssic-romàntic de Woody Allen amb Café Society. El debat es desplega sobre el fil conductor de la corrupció, els mecanismes del thriller i la força de la direcció i la interpretació en el cinema espanyol recent, tancant amb un bloc de recomanacions de cinema a la televisió per a la setmana. "La veu en off és permanent... i molesta" — sobre L’home de les mil cares L’home de les mil cares (Alberto Rodríguez) Què funciona • Direcció i factura tècnica: posada en escena sòlida, ritme de thriller i fotografia molt cuidada. • Música i to: pulsió moderna amb ecos d’Scorsese/Guy Ritchie, ús d’off per accelerar salts temporals i geogràfics. • Tema: el cas Paesa–Roldán permet llegir, per via de paràbola, trames de poder i corrupció d’ahir i d’avui. On trontolla • Excessiva veu en off: resta respir cinematogràfic i distància l’espectador dels personatges. • Guió percebut com desestructurat: dona massa coses per sabudes; per a públic no espanyol pot resultar opac. • Caracterització de Paesa: es troba a faltar més densitat psicològica a la interpretació principal; secundaris com Marta Etura destaquen millor. Comparacions i context • Referències a Ildivo (Sorrentino), Narcos i el thriller europeu sobre corrupció. • Debat si és un projecte d’encàrrec (a partir del llibre de Manuel Cerdán, impulsat pel Grup Z) amb menys "autoritat" personal que La isla mínima. Tendències: corrupció, Suburra i el contrast amb la comèdia de barri Suburra i ecos de Gomorra • Es remarca l’afinitat temàtica (trames polítiques, mafioses i eclesiàstiques) i la idea de fils invisibles que mouen el poder. Estat de forma del cinema espanyol • Coincideixen que hi ha un bon moment de potència i ofici al thriller espanyol actual. • Contrast amb certa comèdia de barri i el "post-humor autonòmic"; es critica durament el to i resultats de títols recents liderats per estrelles com Dani Rovira. Café Society (Woody Allen) El que aporta • Una peça clàssica de nostàlgia anys 30, amb la dualitat Nova York vs. Hollywood. • Fotografia excelsa de Vittorio Storaro (primer cop digital d’Allen): llum daurada i contrastos d’espais molt notables. Limitacions • Història d’amor fluixa i poc arriscada; dinàmica romàntica/melancòlica que no acaba de quallar. • Interpretació d’algun rol masculí de pes percebuda com insuficient; Kristen Stewart rep opinions dividides però, per alguns, amb projecció. "Divertidament alleniana, però menor; el record quedarà en la fotografia." Pel·lícula del mes: Tarde para la ira (Raúl Arévalo) Per què destaca • Direcció i guió molt treballats (7 anys d’elaboració): thriller de venjança d’alta tensió, sec i precís. • Interpretacions: Antonio de la Torre broda un personatge contingut i ferit; Ruth Díaz, Luis Callejo i Manolo Solo aporten gruix i versemblança. • Càmera i textura: rodat en 16 mm per aconseguir gra i tacte físic; ambientacions de bar i gimnàs de boxa d’un realisme cutre impecable. • Influències i ecos: Germans Coen i No es país para viejos (per persecució metòdica i atmosfera), més referències a western (duels, moral crepuscular) i algun eco de Tarantino en la planificació. Temes • Venjança i pèrdua: impuls moral ambigu, sense redempció fàcil. • Lluita de classes: friccions socials presents en espais i diàlegs (el bar vs. el pis "gran"). Debats interns • Algunes decisions del tercer acte divideixen: coherència del comportament d’algun personatge i lectura del final. "Jo ja no tinc res a perdre" — la brúixola moral d’un justicier devastat Setmana de cinema a la televisió (recomanacions) • TV2, avui 21.45 — Del rosa al amarillo (Manuel Summers, 1963): clàssic tendre i premiat (Conxa d’Or) sobre amors en dues edats. • TV1, avui tard — Clara Campoamor. La mujer olvidada: biopic televisiu amb Elvira Mínguez sobre el sufragi femení a la II República. • TV2, dimecres — Mamá cumple 100 años (Carlos Saura): comèdia coral nominada a l’Òscar; repartiment mític (Aparicio, Fernán Gómez...). • TV2, dijous — Remando al viento (Gonzalo Suárez): sis Goya; Mary Shelley, Byron i la gènesi de Frankenstein amb repartiment internacional. • TV2, divendres — Alas de mariposa (Juanma Bajo Ulloa): debut potent; es recorden també La madre muerta i la icònica Airbag. Proper programa • Avanç del tema: "Post-humor autonòmic" i el nou "cinema de barri" — radiografia crítica d’una línia d’humor comercial recent i el seu impacte.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 13/9/2016 — De Mercader a Bobby Fischer: “El elegido”, “Tarde para la ira”, “Neruda”, Woody Allen, “The Shallows”, “Suicide Squad” i el boom dels remakes

    Resum general Tornada de temporada amb una tertúlia molt viva on el nucli és la pel·lícula “El elegido” (Antonio Chavarrías), al voltant de Ramon Mercader i l’assassinat de Trotski, i un repàs ampli a estrenes i fenòmens recents: de “Tarde para la ira” i “Neruda” a Woody Allen, del suspens marí de “The Shallows” al caos de muntatge de “Suicide Squad”, passant per la tendència als remakes i l’auge de les sèries. Temes principals • “El elegido”: context històric (Stalin vs Trotski), figura de Ramon Mercader i el pes de la seva mare, Caridad del Río; debat sobre el to, interpretacions i llicències dramàtiques. • “Tarde para la ira”: debut sòlid de Raúl Arévalo i interpretació imponent d’Antonio de la Torre. • “Pawn Sacrifice” (Bobby Fischer): mirada psicològica i ús del disseny de so com a motor narratiu. • “Neruda” (Pablo Larraín): retrat polièdric del poeta; fotografia excelsa, recepció desigual del personatge perseguidor. • Woody Allen (“Café Society”): etapa més romàntica i nostàlgica, to clàssic i artesanal. • “The Shallows” (Infierno azul): supervivència minimalista i tensió efectiva; direcció de Jaume Collet-Serra. • “Suicide Squad”: promoció desbocada, muntatge fragmentat i desequilibris de to. • Remakes i relectures: “Legend of Tarzan”, “Ghostbusters”, “Ben-Hur”; debat cine vs televisió i el boom de sèries (Netflix, “Narcos”). Anàlisi destacada: “El elegido” (Chavarrías) Clau històrica i dramatúrgica • Context: l’enfrontament ideològic i de poder entre Stalin i Trotski, i la captació de Mercader per la policia secreta soviètica. • Rigor i llicència: la part documental està molt treballada, i el film aprofita els buits històrics per a la creació dramàtica. • Caridad del Río: interpretació molt destacada d’Elvira Mínguez; debat sobre si el film simplifica o equilibra la seva influència. • Dilema moral: la pel·lícula humanitza Mercader amb un moment de dubte plausible; es discuteix si un “militant d’una sola peça” admetria fissures. • Producció: recreació de Nova York anys 40 a Barcelona, rodatge a Mèxic i a la Cerdanya (seqüències d’entrenament amb identitat falsa) — una posta en escena ambiciosa i sòlida. "No és un heroi ni un villà; en part és una víctima" — plantejament sobre Mercader i la seva condició de titella ideològic. Referents i comparatives • Documental recomanat: “Assaltar los cielos” — context i testimonis clau (inclosa la centralitat de la mare). • Altres: Orwell i “Homenatge a Catalunya”; Ken Loach (“Tierra y Libertad”) com a miralls de l’època i de les escissions a l’esquerra. • Judicis de Nuremberg: “Vencedores o vencidos” (1961) s’elogia com a clàssic que no ha envellit, per l’equanimitat de veus i densitat argumental. Altres crítiques i apunts ràpids “Tarde para la ira” (Raúl Arévalo) • Thriller de revenja directe i efectiu; direcció amb ofici i gran direcció d’actors. • Antonio de la Torre: presència i matisos que arrosseguen el film. “Pawn Sacrifice” (Bobby Fischer) • Retrat d’obsessió i paranoia; el so “mana” el muntatge. • Tobey Maguire convenç en la fractura entre geni i peó geopolític. “Neruda” (Pablo Larraín) • Fotografia esplèndida i joc del gat i la rata (perseguit/perseguidor). • Però: el personatge del policia (Gael García Bernal) genera distància; recepció irregular. Woody Allen — “Café Society” • Etapa més romàntica-nostàlgica que el seu període més fosc; previsible però molt ben explicada. “The Shallows” (Jaume Collet-Serra) • Suspens concentrat en espai reduït, amb respecte ecològic pel tauró com a depredador en el seu hàbitat. • Recorda el pols de supervivència de “127 Hours” en clau marítima. “Suicide Squad” • Campanya desmesurada i producte final trencat: to indecís (humor negre vs foscor) i muntatge de tràiler que sacrifica estructura i personatges (Joker residual). Remakes, relectures i sèries • “Legend of Tarzan”, “Ghostbusters”, “Ben-Hur”: relectures amb sort desigual; debat sobre remake/reboot i “gust” a televisiu en certs productes. • Sèries i plataformes: auge de Netflix i “Narcos”; qüestió d’autenticitat, accents i múltiples visions d’un mateix fet històric. Recomanacions i agenda • Pel·lícula del mes (proper programa): “Tarde para la ira”. • A l’horitzó: “L’home de les mil cares” (Alberto Rodríguez). • A recuperar/seguir: “Assaltar los cielos” (doc), “Sing Street” (John Carney), “Vencedores o vencidos”.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 28/6/2016 — De Bobby Fischer a El rei Borni: cinema social vs. blockbuster, amb "Arrugues", "La delicadesa", "Magical Girl" i l’ombra de Nolan i Deadpool

    Visió general del capítol Un episodi coral de “Cinema sense condicions” que recorre de l’anàlisi de "Pawn Sacrifice" (Bobby Fischer) a un debat profund sobre El rei Borni i la polarització social, passant per les mirades sensibles d’Arrugues i La delicadesa, i l'ambigüitat moral de Magical Girl. Al tram final, un repàs al cinema comercial vs. d’autor, els antiherois i el lloc dels superherois contemporanis (Nolan, Deadpool) en el nostre imaginari. Temes principals Bobby Fischer i la Guerra Freda: el film de Edward Zwick aborda l’escac i mat psicològic i polític, amb un enfocament psiquiàtric punyent i la rivalitat EUA-URSS com a mirall d’ideologies. Arrugues (animació): visió continguda i no melodramàtica de l’Alzheimer, destacant l’ús de les el·lipsis com a dispositiu narratiu i empàtic. La delicadesa: dol i reconstrucció emocional amb Audrey Tautou; el film evita el parany del discurs tancat i proposa decisions intuïtives i processos no lineals del dol. El rei Borni (El rei Tuerto): peça central de l’episodi. Un relat que no polaritza ni assenyala bons/dolents, sinó que promou la reflexió sobre violència policial, militància, populisme i discursos de l’odi, amb personatges que derrapen cap als extrems. Magical Girl (Carlos Vermut): cadena de conseqüències, crítica al materialisme i a la seducció del poder, amb troballes iròniques (la Constitució com a “lloc de trobada” que ningú no toca). Autor vs. blockbuster: cerca d’un punt d’equilibri entre ambició creativa i abast popular. Exemples: Christopher Nolan (pont entre autor i superproducció), Edgar Wright, i els límits de l’espectacle (Gods of Egypt, La cinquena onada). Antiherois i quarta paret: de Deadpool a la trilogia de Batman (Nolan), s’esborren fronteres morals i es qüestiona si calen herois visibles o col·lectius actius (Anonymous, V de Vendetta, Snowden, Spotlight). Pel·lícules i punts clau "Pawn Sacrifice" (Edward Zwick) • Força emocional i tractament psicològic del geni i la rivalitat • Mirall de la Guerra Freda i del xoc d’estratègies: equip (URSS) vs. individu (EUA) • Repartiment: Tobey Maguire (Fischer), Liev Schreiber (Spassky) • Debat sobre l’“èxit assegurat” i algunes llacunes de guió "Arrugues" • Tractament digne de la demència sense caure en el melodrama • Ús d’el·lipsis que emulen els buits de memòria • Contrapunt de personatges: humor negre vs. sensibilitat "La delicadesa" • Duelo, impulsos no racionals i reenganxament a la vida • Recomanada en un passi a Cornellà (data esmentada al programa) "El rei Borni (El rei Tuerto)" • Rebutja la polarització: obliga l’espectador a posicionar-se i dialogar • Desplaçaments ideològics: quan el policia “entén” el discurs i es radicalitza • Paper de les dones: vist com a decisiu però desigualment desenvolupat • Recepció diversa (mossos, públic militant): incomoditat productiva "És una pel·lícula que promou la reflexió, no et diu qui fa bé i qui fa malament." "Magical Girl" • Estructura d’efecte papallona: cada acció encadena conseqüències • Crítica al materialisme i a educar “donant sempre el que es vol” • José Sacristán: por, culpa i dependència en clau de cinema negre • Gags d’ironia política (la Constitució com a objecte invisible) Autor, blockbuster i superherois • Nolan com a model de pont: de "Memento" a "Interstellar" • Deadpool i el trencament de la quarta paret; antiheroi sense “salvar el món” • "Batman" (Nolan): lluita contra sistemes més que contra individus • Dilema final: herois o col·lectius? La força del comú organitzat vs. la figura messiànica Idees destacades No hi ha equilibris fàcils: quan falten “elements equilibradors”, els discursos deriven cap a extrems. L’ambigüitat moral és motor de debat: films que no tanquen interpretacions afavoreixen la conversa social. Equilibri industrial: l’ideal és combinar autoria i abast sense sacrificar complexitat. Cites "No polaritza; et convida a pensar i a parlar després." "El màxim de gent no vol dir que tothom estigui content: vol dir que el film arribi i activi el diàleg." Conclusions El rei Borni es consolida com a títol de la temporada per la seva capacitat d’activar conversa crítica. El recorregut de l’episodi mostra un mapa complet: del biopic polític i psicològic a l’animació social, del drama íntim al thriller moral, i del blockbuster meta-heroic a la política de les imatges.

  • 58'

    Cinema sense condicions del 21/6/2016 — Deesses índies enfadades, Dory i Deadpool, i l’enigma Alan Smithee — recomanacions, adaptacions i clàssics

    Panorama del programa Episodi molt variat de “Cinema sense condicions” amb crítiques i recomanacions, un debat sobre adaptacions basades en fets reals, un bloc sobre Deadpool i la quarta paret, i una secció central dedicada al misteriós pseudònim d’autoria cinematogràfica: Alan Smithee. Tancament amb clàssics i títols que han marcat la temporada. "És una pel·lícula reivindicativa... de la vida que et porten les dones índies" (sobre 7 Deesses / Angry Indian Goddesses) Crítiques i recomanacions d’estrena 7 Deesses (Angry Indian Goddesses) – Pan Nalin • Retrat coral de 7 dones índies a Goa, amb mirada crítica a la societat patriarcal i ecos del Maig del 68 europeu, traslladats al context indi més dur. • Títol original i distribució: problemes de censura a l’Índia (referències religioses a Kali i llenguatge), amb versió íntegra a l’estrena local. • To: reivindicatiu i accessible; no una obra mestra, però estimable i ben interpretada. • Context d’autor: connexió amb Samsara (2001) — sensibilitat més europeïtzada que el Bollywood clàssic. Les recomanacions del Jaume • Clàssic: Cuando ruge la marabunta (1954) – aventura amb Charlton Heston i Patricia Neal; sorprèn per riquesa de diàlegs i tensió prèvia al clímax de la “marabunta”. • Estrena festivalera: Desde allá (Veneçuela) – relació entre un home i un noi amb capes socials i polítiques; paral·lel amb Fassbinder pel tractament identitari sense reduir-ho a l’etiqueta de l’homosexualitat. • Autor europeu: Fátima (França) – drama sobre integració i migració, recomanada per la seva sobrietat i sensibilitat. Buscant la Dory (+ curt “Piper” de Pixar) • Seqüela que recentra el focus en Dory i la seva memòria a curt termini: ritme que pot resultar angoixant per la repetició intrínseca del personatge, però globalment eficaç i emotiva. • Públic: més familiar que altres èxits recents de Pixar (Inside Out, Zootropolis), però amb capes per als adults que van créixer amb Buscant en Nemo. • Curt “Piper”: exhibició tècnica en sorra i aigua; fotorealisme sorprenent. Debats de fons Adaptacions de fets reals: Spotlight vs El Club • Es discuteix fins on arriba la llibertat creativa quan el relat deriva de fets reals: en aquests casos, pesen molt guió, interpretacions i direcció artística. • Contrast: Spotlight (solidesa procedimental i repartiment coral) vs El Club (Larraín) per potència artística fruit d’una ficcionalització més lliure. Comèdia espanyola: Ocho apellidos catalanes vs El Pregón • Valoració de guió i arquetips: Ocho apellidos catalanes funciona com a comèdia lleugera ben tramada; El Pregón recorre a estereotips amb menys finor. Deadpool i la quarta paret (amb excursió a House of Cards) • Antiheroi Marvel: humor negre i meta, violència explícita, i romanç com a motor emocional. • Clau formal: trencar la quarta paret per dialogar amb l’espectador i reflexionar sobre el propi gènere; paral·lel televisiu a House of Cards. • Recepció: connecta fort amb adolescents per la seva irreverència i vulnerabilitat. "La quarta paret de la quarta paret… això són 16 parets" (joc meta a Deadpool) Tema central: l’enigma Alan Smithee i l’autoria Què és Alan Smithee? • Pseudònim col·lectiu usat (especialment als EUA) per directors, guionistes o altres que reneguen d’una obra per diferències creatives o de muntatge. • Origen canònic: Death of a Gunfighter (1969), crèdit com a “Alan Smithee” per imposició sindical d’atribuir direcció. Exemples i ramificacions • Casos citats: American History X (tensió Tony Kaye–Edward Norton); An Alan Smithee Film: Burn Hollywood Burn (Arthur Hiller signa Smithee); Woman Wanted (Kiefer Sutherland), entre molts altres. • Variants d’autoria: Soderbergh signa fotografia amb alias; els germans Coen han jugat amb crèdits alternatius; el Dogma 95 va proposar no citar el director per qüestions d’ètica d’autoria i dispositiu. • Casos històrics de substitució de direcció: Spartacus (Anthony Mann inici, Kubrick final) com a recordatori de la complexitat industrial del cinema. Tancament: clàssics i pel·lícules que marquen Tres títols destacats • Nightcrawler (Dan Gilroy) – per a alguns, obra mestra recent injustament infravalorada en el seu pas per sales. • Raíces profundas (Shane, 1953) – western de muntatge fluid, paisatge icònic i música memorable; un model de clàssic que resisteix revisions. • The Arrangement (El compromiso, 1969) – Elia Kazan; dilema entre èxit econòmic i vocació com a sentit de vida, emblema de crisi de valors dels 60. "Val la pena viure pels diners o per fer una feina que doni sentit a la vida?" (sobre The Arrangement)

  • 59'

    Cinema sense condicions del 7/6/2016 — Blockbusters vs cinema d’autor, comèdia semàntica i “El rei borni”: “Nuestros Amantes”, “Fàtima” i “Valor de ley”

    Introducció Programa coral de debat i recomanacions cinematogràfiques amb un eix doble: ressenyes de títols recents/clàssics i un debat intens sobre el concepte de blockbuster. La segona meitat se centra en l’“anàlisi del dia”: El rei borni de Marc Creuet. Ressenyes breus “Nuestros Amantes” (Miguel Ángel Lamata) • Comèdia romàntica que aposta per una “comèdia semàntica” (diàleg viu, sarcasme, rèplica i contrarèplica) amb ecos de Woody Allen i reminiscències dels Hermanos Marx. • Punts forts: duel verbal entre protagonistes (Eduardo Noriega i Michelle Jenner), joc de paraules i to irònic de dos personatges “tocats” per relacions passades. • Peros: certa irregularitat de ritme i una estètica inicial atractiva que no es manté; la forma interessa tant o més que el contingut. “És una comèdia semàntica” — definició que sintetitza el seu to de diàleg punyent. • Comparada amb altres propostes espanyoles de relació amorosa i joc formal: Requisitos para ser una persona normal, Barcelona, nit d’estiu / nit d’hivern, i el to blog/overprint de Joven y alocada. “Fàtima” (Philippe Faucon) • Retrat senzill i modern de la migració: mare marroquina a França i la tensió entre valors d’origen i esperances d’integració de dues filles adolescents. • Valor: naturalitat i mirada humana sense ocultar dificultats; final que deixa “pa per pensar”. “Valor de ley (True Grit)” (Germans Coen) • Revisitada amb entusiasme: posada en escena precisa, música i un tram final visualment colpidor. Comparada amb el clàssic de John Wayne i amb noves versions de westerns (p. ex. 3:10 to Yuma), destaca per actualitzar el gènere amb una mirada moral més aguda. Debat: què és un blockbuster? • Definició funcional: blockbuster com a cinema de masses dissenyat per maximitzar públic i mercat (taquilla i merchandising), amb orígens moderns sovint situats a “Tiburón” i “Star Wars”. • Matisos: hi ha autors que aproximen el seu segell al gran públic (p. ex. Christopher Nolan). Les comèdies romàntiques sovint han jugat en terreny comercial (p. ex. Love Actually), però èxit i qualitat no són sinònims. • Tensió creativa: discussió viva entre veure el cinema com producte (visió industrial) o com obra artística (visió autoral). Exemples d’adaptacions discutides: El código Da Vinci, Crepúsculo, versus èxits clàssics d’alta ambició (Ben-Hur, Spartacus). “Un blockbuster és un reventador de taquilles… però no sempre el mercat respon com s’havia previst.” Focus del dia: “El rei borni” (Marc Creuet) Context i temes • Comèdia negra de cambra sobre violència policial, militància activista, crisi i hipocresies quotidianes. Estrenada en plena actualitat local, dialoga amb casos reals que el públic té molt presents. • Clau de lectura: ningú en surt indemne. La pel·lícula “ridiculitza” o desmunta totes les posicions (policia, víctima, entorn, intel·lectualització), i convida l’espectador a posicionar-se. Adaptació teatral al cinema • Neix d’obra teatral del mateix equip i troba recursos de cinema: escenes fora del pis (metro, carrer) i un final cinematogràfic que seria inviable a l’escenari. • Comparada amb altres “habitacions úniques”: Un dios salvaje (Polanski). Aquí s’opta per obrir lleugerament l’espai i incorporar context. Muntatge i recursos • Ús de muntatge paral·lel (tele, reaccions públiques) per expandir el món i fer d’altaveu social, amb eco de l’“espai exterior” de L’àngel exterminador. • Valor afegit: assajos prolongats (anys de rodatge teatral) que doten els diàlegs de fluïdesa i falsa espontaneïtat. Debat intern sobre si el muntatge destaca o és “correcte i funcional”. Personatges i posicions ideològiques • Personatges vistos com arquetips deliberats per forçar el xoc de punts de vista. L’obra evita donar solucions i prefereix exposar contradiccions. • Destaquen: el policia (limitacions d’entorn i llenguatge emocional), la parella i una figura femenina que, tot i etiquetada sovint com “la tonta”, acaba mostrant una lucidesa inesperada. “Trencament de la quarta paret”: la pel·lícula s’adreça a l’espectador perquè completi el sentit. Referent teatral: Brecht i “La bona persona de Sezuan”. Final, quarta paret i recepció • El final obert i la interpel·lació directa poden frustrar qui espera un “missatge” clar; per d’altres, és el nucli crític de l’obra: posar l’espectador davant de la seva pròpia ideologia. • Debats addicionals: tics de personatges, límit de l’exageració en la comèdia, i el tema idioma/versions (passis en català i castellà). Altres notes Edgar Wright: “The World’s End” • Paràbola sobre dependència tecnològica i control del network, amb l’habitual equilibri de Wright entre gag visual, muntatge molt pensat des de guió i subtext social. Proper programa • Avanç: especial Luchino Visconti la setmana vinent; possible convidat especialista. Tancament de curs imminent.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 31/5/2016 — Dos bons tipus, Green Room, Viva la Libertà i l’univers d’Edgar Wright: crítica, festivals i el debat documental vs ficció

    Resum general En aquest episodi de Cinema sense condicions, el col·loqui recorre quatre eixos principals: Crítiques de dues estrenes destacades: “Dos bons tipus” (The Nice Guys) i “Green Room”. Panoràmica i ecosistema del documental: DocsBarcelona, màsters i iniciatives locals, i el debat documental vs ficció. Recomanació política amb humor: “Viva la Libertà” de Roberto Andò. Monogràfic d’Edgar Wright: estil, muntatge, gags visuals i la “Trilogia del Cornetto”, amb una lectura de l’evolució de la comèdia del cinema mut fins al fals documental televisiu. Crítiques i estrenes Dos bons tipus (The Nice Guys) Comèdia negra d’estil àcid, amb to de “buddy cops”. Protagonistes: Russell Crowe (matón) i Ryan Gosling (detectiu), ambientada als anys 70, entre el boom disco i el porno setanter. Director: Shane Black; es comenta que prepara una seqüela de Predator. Punts forts: • Humor negre molt marcat i girs de guió “per jugar” amb l’espectador. • Barreja de to i referències: recorda Boogie Nights i Puro vicio. Recomanació: apte per a públic ampli, però amb avís per humor molt negre i temes adults. Green Room (Jeremy Saulnier) Thriller de suspens intens, amb moments de violència seca i incòmoda; va passar per Sitges. Premissa: banda punk que actua en un local ple de neonazis i topa amb un crim al camerino. Amb Patrick Stewart en un paper secundari clau. Tò: no és “gore festiu”; la sang queda en segon terme però l’impacte és molt dur. Humor tan àcid que incomoda. Distribució: difusa a l’Estat; s’entén pel seu caràcter extrem. “És una pel·li molt dura… amb un humor tan àcid que incomoda.” Docs, festivals i el debat del documental Experiències DocsBarcelona i ecosistema local Contacte amb l’equip de “Metamorfosis” i coincidència amb el curt guanyador “Campanya” (Màlaga), sobre la campanya de Barcelona en Comú. “Alcaldessa” s’ha estrenat i ha estat premiada; “Metamorfosis” encara busca distribució comercial. Descoberta del màster de documental de creació a la UPC (a més del de la UPF). “Bibliocurts” a les biblioteques de la Diputació; destacat el curt “Ciutat Meridiana” (observacional, contemplatiu, amb ecos de José Luis Guerin). Documental vs ficció: fronteres, mètode i categories Trencament de fronteres entre docu i ficció: • Exemples híbrids: “La plaga”, “No todo es vigilia”. • Metodologia de creació: investigació, convivència i posada en escena a partir d’allò viscut (record de Flaherty i Nanook of the North). Crítica a la manipulació en certs documentals televisius; defensa de l’honestedat i del muntatge com a llenguatge. Debat sobre categories (Oscars): animació adulta vs infantil (ex. Anomalisa vs Inside Out); confusió entre “docu” i “ficció” quan l’important és la qualitat i l’impacte. “Més que l’etiqueta, el determinant és si la pel·lícula t’arriba: si et fa pensar, plorar o sentir.” Apunt crític: Viva la Libertà (Roberto Andò) Sàtira política italiana basada en una novel·la d’Andò: un líder desapareix i substitueixen la seva imatge pel seu germà bessó, bipolar i recentment sortit d’un psiquiàtric. Toni Servillo interpreta brillantment les dues cares (després de “La gran belleza”). To irònic i lúdic, amb mirada sobre la política i la vida privada. Premis Donatello: guió i actor secundari. Reivindicació d’una peça que potser va quedar a l’ombra de l’impacte de La gran belleza. Monogràfic Edgar Wright i l’evolució de la comèdia Scott Pilgrim vs. the World Mescla estilística: còmic + videojoc + cultura pop anys 80–90. Tema de fons: maduració emocional d’un inadaptat; estructura de “nivells” (els 7 exs com a caps finals). Ritme i muntatge frenètic com a llenguatge; molt generacional, pot “cansar” qui no entri en les seves claus. La Trilogia del Cornetto (Shaun/Hot Fuzz/The World’s End) Girs de gènere radicals a migmetratge: del costumisme a zombis, conspiracions o sci‑fi. Dúo Simon Pegg & Nick Frost; running gags (la tanca; el cornetto: vermell – zombis, blau – polis, verd – aliens). Subtext social: comunitats que es tanquen sobre si mateixes, perdedors/inadaptats funcionant com a mirall de la societat. Llenguatge, muntatge i gags visuals Wright integra el muntatge des del guió: el·lipsis ultraràpides, transicions sonores, plans seqüència en paral·lel que revelen canvi (ex. ruta al supermercat a Shaun). Humor cinematogràfic de precisió: gags en primer i segon pla, slapstick modern, acció al servei del concepte (no “acció per l’acció”). Parenteus i contrastos: Jackie Chan (acció-humor), Aronofsky (rituals quotidians estilitzats), Mad Max: Fury Road (ritme i claredat visual). De Chaplin a The Office: genealogia exprés de la comèdia Del slapstick (acció-reacció) de Chaplin/Buster Keaton a la comèdia de diàleg (Woody Allen, Marx Brothers) i la teatralitat de les sitcoms clàssiques. El trencament del fals documental a TV: The Office, Modern Family, Parks & Recreation; la comèdia del patetisme (Ricky Gervais) i l’apart visual (Arrested Development). Apunts i comparatives Wright com a “autor popular”: ambiciosament formal però cercant la connexió amb el gran públic. Comparacions: Tarantino/Rodríguez (apadrinament i marca d’autor), Tim Burton (els girs de to; Wright els controla millor), Kieślowski com a broma cinèfila dels “tres sabors” del cornetto. Altres vincles: guió a “Tintín” (Spielberg), projecte truncat d’“Ant‑Man”, producció executiva d’“Attack the Block”. “Canvia el format a partir del minut 40: la pel·li que era policíaca passa a aliens, però sempre per explicar ‘alguna cosa’.” Tancament Reforç de recomanacions: “Dos bons tipus” (entreteniment negre per públic ampli) i “Green Room” (molt intensa, no per a menors). Avanç: la setmana vinent, “El rei Borni” (El rei Tuerto) com a pel·lícula del mes.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 24/5/2016 — El olivo i l’ofici de la direcció artística: conversa amb Laia Colet, disseny de producció, metàfores d’oliveres i futur del cinema

    Panorama general de l’episodi Conversa viva i detallada al voltant de la pel·lícula El olivo (dir. Icíar Bollaín, guió de Paul Laverty) i l’ofici de la direcció artística amb la convidada Laia Colet (Premi Gaudí). El programa combina crítica cinematogràfica, making-of, reflexió industrial i trajectòria professional. Punts clau El cor d’El olivo: un conte tendre sobre el vincle neta-avi i una metàfora de la terra espoliada; el guió de Paul Laverty és molt elogiat pel diàleg i estructura. Lectura formal: debat sobre el to “senzill” i “contingut”; alguns troben fotografia i muntatge inicial febles, però el conjunt guanya força avançada la trama. Interpretacions destacades: Pep Ambrós i Javier Gutiérrez reben elogis; Anna Castillo divideix opinions; gran treball amb no actors (avi i nenes) a l’estil Ken Loach. Subtext social: crítica a la corrupció i al boom immobiliari, l’exportació d’oliveres mil·lenàries i les protestes ambientals; a Alemanya, l’ecologisme té més pes mediàtic i institucional. Direcció artística invisible: Bollaín demana que “no es noti el departament”; laia Colet opta per un realisme subtil en maquillatge, localitzacions i attrezzo. El ‘càsting’ de l’olivera: l’arbre és un “personatge”. Selecció d’un exemplar real, rèplica en làtex/resines, fulles reals/falses i muntatge tècnic per a un hall corporatiu alemany. Seqüència de l’Estàtua de la Llibertat: construcció en pòrex i guix especial per permetre el trencament controlat; ajustos de proporcions (braç abaixat) per raons logístiques. Production designer vs director artístic: distincions de nomenclatura i funcions; el primer defineix el llenguatge visual, el segon el fa possible. Indústria i formats: sèries amb més ambició de qualitat, però condicionades per pressupostos; al cinema espanyol hi ha signes de millora sostinguda. Trajectòria i preferits: Colet destaca la feina a Perfume, Evolution (Lucile Hadžihalilović) i Che (Soderbergh); contrasta l’escala de producció Europa/EUA (cas Exodus). “L’olivera és una metàfora del que s’ha fet amb la terra, la costa i el patrimoni: es ven com un bé qualsevol.” Lectura crítica d’El olivo • Forces: guió sòlid, diàlegs fluids, equilibri entre drama, comèdia i road movie; humanisme dels personatges; imatges potents (camió amb l’Estàtua de la Llibertat, vivers d’oliveres). • Debats: inici amb muntatge i definició de personatges confusos; protesta a Alemanya percebuda per alguns com a massa amable; to “dolç” assumit com a opció conscient. • Actuacions: Pep Ambrós, molt celebrat per contenció; Javier Gutiérrez, consistent i realista; Anna Castillo divideix; excel·lent treball amb no actors (l’avi triat entre veïns). • Tema i símbols: oliveres mil·lenàries exportades; comunitat del bar com a “xarxa social” analògica; contrast cultural en ecologisme; debat sobre l’ombra d’un possible Alzheimer de l’avi, no explicitat. Making-of i direcció artística (Laia Colet) • Estètica Bollaín: “no es veu cap departament”. Maquillatge, art i fotografia són orgànics i no ostentosos. • Localitzacions i “aterrar” el guió: la direcció d’art fixa espais, textures i to; Castelló per concentració d’oliveres mil·lenàries; paisatge mediterrani “dolç”. • El ‘personatge’ olivera: “càsting” d’arbres, rèplica en motlle de làtex i peces per entrar al hall; fullatge real/fals combinat; estructura metàl·lica certificada per seguretat en escena. • Hall corporatiu alemany: repte de trobar sostres >7–10 m a Europa; limitacions d’accessos i de grues; logística fragmentada i muntatge in situ. • Estàtua de la Llibertat: disseny modular i materials lleugers/resistents; “cop” simbòlic moderat en quadre; sensibilitat cultural diferent percebuda per l’equip alemany. • Funcions i rols: el/la “production designer” defineix la visió visual; el/la “director/a artístic/a” la materialitza (nomenclatura varia per països). • Storyboard i mètode: storyboards simples per posició de càmera; codis de color per personatges; molt treball en assajos i set. Indústria, sèries i trajectòria • Sèries vs cinema: creix l’ambició de qualitat, però pressupost i audience condicionen (ex.: Ministeri del Temps); televisió clau en el finançament del cinema. • Salut del cinema a Catalunya/Espanya: percepció de progrés sostingut més que d’un “passat gloriós”; més ofertes i projectes en marxa. • Presència catalana a El olivo: molts actors i caps d’equip catalans; opció per talent i xarxes prèvies de col·laboració. • Projectes destacats: gaudi personal a Perfume i Evolution; viatges i recerca per Che; contrast d’escala amb Exodus (“1.200 a càtering” en rodatge massiu). • Projecte actual: coproducció Cuba–Barcelona, construcció de l’estació espacial Mir en plató; reptes d’ingravidesa i disseny tècnic. Idees per emportar-se • La direcció artística és clau per “posar peu a terra” a un guió: espais, textures i objectes expliquen tant com els diàlegs. • L’olivera funciona com a símbol emocional i polític; el seu tractament lúcid i “invisible” reforça l’impacte sense didactisme. • La indústria evoluciona cap a formats i equips híbrids, on talent local i coproduccions obren camí a projectes ambiciosos.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 17/5/2016 — The Fall, cinema negre i neo-noir, L’Olivo, el nou terror (Babadook, It Follows, The Witch) i Manuel Martín Cuenca amb Caníbal

    Obertura: cinema, vida i versemblança Idea central: “el cinema és una forma de viure i de pensar la vida”. Es reivindica el cinema com a mirall de les persones, les famílies i els conflictes. Debat sobre versemblança: la ficció pot ser més autèntica que el documental (record a Basilio Martín Patino, autor de Caudillo i Canciones para después de una guerra), perquè la invenció pot revelar veritats profundes. Exemple canònic de “trampa útil” al cinema: la porta que s’obre cap a fora a Double Indemnity per fer possible una escena clau; una falsedat formal al servei d’una veritat dramàtica. The Fall (BBC): thriller de precisió i mirada moral Context i autoria: sèrie britànica de qualitat, creada per Allan Cubitt, ambientada a Belfast. Primera temporada dirigida per Jakob Verbruggen; la segona pel creador. Interpretacions: Gillian Anderson (detectiu brillant, implacable i complexa) i Jamie Dornan (assassí metòdic, pare de família, atractiu i pertorbador). Forma i muntatge: premi al muntatge i ús de plans que contraposen delicadesa i perversió; ritme de “rellotgeria” que atrapa l’espectador. Tema clau: detectiu i assassí com a miralls; comparteixen mètode, ambició i intel·ligència tot i habitar mons oposats. To i genealogia: eco de Seven però amb aire europeu i menys tenebrós; aposta per una èpica moral allunyada d’estereotips i del New Age superficial. “És una història inusualment ben narrada, amb una precisió que avui trobem més a sèries que no pas a sales.” Què és el cinema negre? Definicions, límits i etiquetes Definició operativa i clàssics Proposta (Francesc Cànovas): cinema negre narra una persona normal abocada al crim, sovint per un detonant (p. ex., una “femme fatale”). Exemples clau i discussió: Double Indemnity (Perdición) com a model del gènere. Sunset Boulevard (Crepúsculo de los dioses): debat si és “negre” pel seu crim i la caiguda moral. The Third Man: l’escena de la nòria com a cinisme moral industrial. El verdugo: el “complir amb el que toca” com a negre quotidià. Neo-noir i barreja de gèneres El terme “neo-noir” s’aplica ampliament a films com Drive, Nightcrawler, Solo Dios perdona o Blade Runner: més aviat estètica i to que no pas recepta rígida. Funció social: el negre com a anàlisi de la realitat i la corrupció (Vázquez Montalbán; La isla mínima i la transició; màfies a Itàlia; policies a la vora del delicte). Figures recurrents: el perdedor i la trajectòria cap avall com a motor dramàtic. L’Olivo (Icíar Bollaín): símbols, “trampes” i crítica social Premissa: una olivera mil·lenària arrencada i venuda a Alemanya; la família la vol recuperar. L’arbre com a símbol d’arrelament i memòria. Versemblança vs trampa: com a Double Indemnity, s’accepta una licència (una olivera mil·lenària enmig d’un camp “normal”) per fer funcionar el relat simbòlic. Crítica corporativa: es denuncia el greenwashing i la façana ecològica de certes empreses. Direcció artística i espai: duel Andalusia–Düsseldorf; es destaca el treball artístic en el trajecte (camió, espais, contrastos). “Moment vegà”: apunt sobre la deshumanització en una granja de pollets i el seu contrast amb la sacralització de l’arbre. El nou terror: Babadook, It Follows, The Witch Tendència: reinvenció del gènere amb ritmes més pausats, estètica d’indie nord-americà i menys “sustos” de manual. Babadook: l’horror com a metàfora psicològica; el monstre és allò no vist i intern. It Follows: idea altament high concept: la transmissió sexual del terror; “camina lent, però sempre arriba”. The Witch: ambient colonial i bruixeria; recepció dividida malgrat mèrits formals (llum natural, òpera prima). Ritmes, generacions i llenguatge cinematogràfic Canvis de ritme: del muntatge frenètic i l’excés d’efectes del blockbuster a la recerca d’una narrativa més densa en el cinema independent. Recepcions generacionals: el que sorprèn o avorreix depèn de la socialització audiovisual (de Heidi a Bob Esponja, o d’animació clàssica Disney a ritmes contemporanis). Secretary vs 50 sombras de Grey: mateix tema, dos llenguatges Secretary (Sundance, originalitat): tracta la submissió i la relació de poder amb llenguatge indie, personatges i finals menys domesticats. 50 sombras: mateix marc temàtic però amb codi blockbuster i resolucions més previsibles. Manuel Martín Cuenca: La flaqueza del bolchevique i Caníbal Línia d’autor: equilibri entre forma, contingut i inquietud moral que perdura després del visionat. La flaqueza del bolchevique: variació “Lolita” on el protagonista construeix la seva pròpia perdició; final diferent de la novel·la per coherència cinematogràfica. Caníbal (Antonio de la Torre): sastre granadí incapaç de relacionar-se amb dones si no és menjant-se-les; posada en escena pulcra i inquietant. Eix temàtic: pot l’afecte cap a una nova dona redimir o reconfigurar el monstre? Pregunta oberta al final, que el programa proposa resoldre en un proper episodi. “Directors que surten de les classificacions busquen investigar la naturalesa humana. Això és el que perdura.”

  • 47'

    Cinema sense condicions del 10/5/2016 — Edat d’or del cinema francès, el diàleg al cinema i novetats: L’Hermine, Les Souvenirs, The Witch, Angry Birds, Barcelona nit d’hivern i El rei borni

    Introducció i estructura del programa • Benvinguda amb retard per la pluja i presentació del format: primera part de novetats i recomanacions, i segona part temàtica sobre el diàleg al cinema. • Presentació del convidat: Antoni Villaró (Toni), cinèfil de Sant Just, que s’afegeix a la conversa. Cinema francès: moment dolç i prolífic • Els locutors destaquen una època daurada del cinema francès, amb una mitjana d’estrenes d’altíssim nivell. • Referències i títols esmentats: El profeta, Óxido y hueso, Amour, Holy Motors, De dioses y hombres, Pequeñas mentiras sin importancia, l’obra de Luc Besson (Lucy, Léon), The Artist, Intocable, Dardenne (Dos días, una noche), films de Polanski rodats a França. Crítica: L’Hermine (El jutge), de Christian Vincent • Retrat discret i molt humà d’un president d’un tribunal penal de províncies, amb un enfoc diferent del gènere judicial: menys centrada en la culpabilitat i més en la trastienda i l’ètica del procés. • Interpretació de Fabrice Luchini, premiada a Venècia, destacant la contenció, paciència i respecte del personatge. • Sense ser una obra mestra, es recomana per la sensibilitat i la mirada nova sobre el sistema judicial. ‘Les Souvenirs’ (‘Els records’): intergeneracionalitat i petites veritats • Antoni Villaró defensa que és un film honest, senzill i just que retrata el conflicte intergeneracional: pares absorbís per la rutina, un fill més sensible i una àvia lúcida que guia el nét. • La química àvia-nét és el cor emocional; el pare viu una crisi per jubilació i inseguretat. La pel·lícula evita el melodrama i aposta per una reflexió tendre i sense artificis. • Diàlegs justos i ben mesurats; una història amb capas que creix en una segona visió. Tema del dia: el diàleg al cinema Idees clau • A partir d’un article d’Imma Merino (2012) sobre Yael Perlov, es reivindica el diàleg com a compromís vital, polític i cinematogràfic. No puc abandonar una posició activa i lluitar contínuament per crear un diàleg. • El diàleg és també una interpel·lació sense paraules: el cinema que et fa pensar i t’obliga a posicionar-te. Exemples i contraexemples • Es comenten casos de conflicte israelià-palestí: ‘Paradis 9’ (entrenament de suïcides) i ‘Omar’, que mostren manipulació i absència de diàleg real. Novetats i crítiques The Witch (La Bruja) • Preestrena molt comentada, però recepció freda al programa: tot i la llum natural i l’ambientació, la història es percep previsible i poc innovadora dins del gènere. • Comparacions: ‘Babadook’ aporta una mirada psicològica més singular; es recorda l’impacte formal de ‘The Blair Witch Project’ i el recurs del found footage. Angry Birds • Adaptació pensada clarament per a nens: funcional i entretinguda, però sense la doble lectura d’un Inside Out o Zootropolis. • Recomanable per a sessions familiars; no busca anar més enllà del seu públic objectiu. Cinema català i espanyol: èxits, límits i diàleg Barcelona nit d’hivern (Dani de la Orden) • Sorpresa positiva: guió rodó, repartiment encertat (Miki Esparbé, Alberto San Juan, Clara Segura…), ritme fresc i natural. El públic va aplaudir al Texas (3€) amb sala plena. • Contrapunt amb El pregón (fluixa) i comparacions amb l’univers Ocho apellidos: entreteniment que fa riure, però sovint sense empremta duradora. El rei borni (recomanació destacada) • Vista a Màlaga, celebrada com a recomanació de l’any: humor negre, base teatral i diàlegs potents entre un antidisturbis i el manifestant a qui va ferir, discutint política i responsabilitats sense caure en la violència. Exemples de cinema de diàleg (França i Polanski) • Le Prénom (El nom) i Un dios salvaje (Polanski): com el diàleg tancat pot desmuntar màscares, valors i relacions. • Recordatori: el diàleg també pot ser cinema del silenci que dialoga amb l’espectador. Reflexions finals sobre l’experiència • Valoració del cinema que trasbalsa i perdura: films que et fan plorar o pensar més enllà dels crèdits. • Distinció entre l’evasió puntual i el cinema que deixa poso. Apunts finals i proper programa • Breu menció a La punta del iceberg (intriga laboral) com a peça interessant encara que irregular. • Avanç: visita de Laia Colet (direcció d’art) o Carme Nabot per parlar de la dona al cinema (com a creadora i personatge) i proposta de veure ‘El Olivo’ d’Icíar Bollaín.

  • 31'

    Cinema sense condicions del 3/5/2016 — Superherois en auge: estratègia Marvel, directors i mites moderns + Palmarès de Màlaga, "El cas Fritz Bauer" i la joia espanyola "Capa Caída"

    Panorama general del capítol Episodi centrat en el boom del cinema de superherois, amb una mirada a l’estratègia Marvel, el paper dels directors i la recepció del públic. A més, es comenten estrenes i premis (Festival de Màlaga), una recomanació destacada del cinema espanyol de gènere i un focus en el director Manuel Pérez Cáceres. "Els superherois són els nous mites" — idea clau que travessa el debat Introducció i convidat Convidat: Ferran Pujol (Ferro PM), tècnic en realització audiovisual i youtuber recent centrat en pel·lícules, sèries i videojocs. Xarxes: Ferro PM a YouTube, Twitter i Instagram. Debat d’arrencada: videojocs i cinema mainstream — quan un medi es fa massiu, proliferen les “fotocòpies”. Palmarès de Màlaga i una estrena destacada El cas Fritz Bauer Crònica breu d’“El cas Fritz Bauer”: el retorn d’un fiscal general jueu a l’Alemanya del 1957 per perseguir criminals nazis i impulsar judicis que Nuremberg no va completar. Posa en valor la feina silenciosa però determinant de figures individuals en la recerca de justícia. Festival de Màlaga: els guanyadors Millor pel·lícula: Callback. Guardons repartits entre Callback i La pròxima pell (actriu: Emma Suárez), amb èxit català. Comentaris sobre el director de Callback (Carles Torras) i el context de producció, i sobre títols vistos a la mostra: “Rumbos”, “La noche que mi madre mató a mi padre”, “Acantilado”, “El rey tuerto”. Focus director: Manuel Pérez Cáceres Filmografia disponible a Filmin: • Un drama carcerari de ficció a Quatre Camins. • Una peça d’observació amb la càmera a l’alçada dels infants. Avanç: entrevista a “Més que cinema” (Ràdio Sant Vicenç) i connexió prevista amb la Laia Torrents des de Moçambic. Debat central: l’auge del cinema de superherois 1) Causes i evolució del to No és nou, però ara és mainstream: dels X‑Men (2000) i Spider‑Man (Raimi) a Batman (Nolan) i Iron Man. Tècnica narrativa: donar orígens pseudocientífics per fer versemblant allò extraordinari. El públic s’ha “educat” i admet capas fantàstiques creixents (ex.: la màgia de Doctor Strange, un “Harry Potter per adults”). 2) Estratègia d’univers compartit i màrqueting Marvel imposa cohesió d’univers i calendari llarg: cada peça ha d’encaixar. Escenes post‑crèdits com a ganxo serialitzat que alimenta l’hàbit de continuïtat. Resultat: experiència coral on cada títol “suma” a una macro‑narrativa. 3) Directors i control creatiu Les pel·lis de superherois funcionen com a prova de foc per a nous talents o autors amb seguidors. Cas paradigmàtic: Edgar Wright i Ant‑Man — anys de desenvolupament, però s’aparta per divergència de to/encaix; el film final manté to lleuger i encaixa a l’MCU. El gènere oscil·la entre la veu d’autor i la bíblia d’univers. 4) Recepció i ritmes Malgrat durades llargues, quan el conflicte és sostingut (ex.: Civil War), l’espectador es manté dins del flux narratiu. Preferències personals: gust per herois amb “mala bava” o més foscos (ex.: Batman), i per títols irreverents com Deadpool. 5) Villans i dilemes morals De “dolents de opereta” a antagonistes amb ideologia: ex.: Bane (desmuntar un sistema), Zemo (Civil War, interpretat per Daniel Brühl) com a motor dramàtic humà. Nova línia: debat sobre danys col·laterals i responsabilitat (fil conductor de Civil War). 6) Superherois com a mites moderns Arquetips contemporanis equiparables als herois grecs o figures clàssiques (Zorro, pistoler clàssic). Saturació d’“orígens” coneguts (Batman) — el públic ja domina els codis i demana noves capes. 7) Context històric i geogràfic Orientació nord‑americana del gènere; a Espanya, tradició de tebeos (ex.: “Superlópez”, “Anacleto”). Còmics i context sociopolític: de la Segona Guerra Mundial a la metàfora de les minories (X‑Men) i la foscor dels 80/90 (Frank Miller: “The Dark Knight Returns”; “Sin City”). Què en quedarà del boom? Cicles de blockbusters (ahir dinosaures, avui superherois). No tot el que triomfa comercialment perdura, però deixa icones, hàbits i mercaderia. Alguns títols s’imposen per qualitat cinematogràfica més enllà de la taquilla. Recomanació espanyola imprescindible “Capa Caída” (2013), amb el superheroi Magno — direcció de Santiago Alvarado. • Premi a Sitges (categoria novell) i reestrena posterior al Cinema Girona. • Exemple fresc i enginyós de com abordar el gènere des d’aquí. Tancament Agraïments al convidat Ferran Pujol (Ferro PM). Avanç del pròxim programa: “El diàleg al cinema”, presentat per Jaume Vidal.