Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

313-324 de 476
  • 1h

    Cinema sense condicions del 26/4/2016 — Del Festival de Màlaga a Rocky: cròniques, crítiques i l’esport al cinema i a la salut (amb Albert Olivella)

    Panorama general Episodi dividit en dues grans parts: una crònica del Festival de Màlaga amb recomanacions i valoracions de diverses pel·lícules, i un bloc central amb Albert Olivella sobre la relació entre cinema i esport, els seus valors narratius i els límits de l’esport d’elit en contrast amb l’activitat física orientada a salut. "L’esport, mal portat o mal administrat, pot passar factura." "Necessito aquesta hora d’exercici perquè no em torni boig." Crònica del Festival de Màlaga Destaquen La noche que mi madre mató a mi padre (Inés París) • Comèdia amb to de thriller i girs constants. • Arrencada una mica artificial, però es justifica i guanya molt a mesura que avança. • Repartiment sòlid: Belén Rueda, Eduard Fernández, Diego Peretti, Maria Pujalte. El rei borni (Marc Crehuet) • Adaptació d’una peça de la Sala Flyhard. Comèdia negra i teatral, d’una sola localització, centrada en diàlegs i interpretació. • Trama sobre un antidisturbis i el manifestant a qui va fer perdre un ull. • Per la taula, el millor guió del festival: fresc, valent i molt ben rodat. Rumbos (Manuela Moreno) • Coral de històries paral·leles amb càmera observacional (ecos a “Waking Life”). • Avança a poc a poc i pot semblar farragosa, però deixa detalls persistents; pot créixer en el record. • Reconeixement a la trajectòria de la directora (curt “Pipas”). La punta de l’iceberg (María López Arostegui) • Thriller correcte i interessant sense ser major. • Direcció amb ofici; bona carta de presentació. Metamorfosis (doc.) • Documental sobre l’arrel de Guanyem i la candidatura Barcelona en Comú (del 15M a l’alcaldia). • Seguiment proper de Laia Forner i material íntim (diari per Skype). • Valor afegit: l’olfacte d’haver començat a gravar el 2014, abans de saber on acabaria el procés. "Comences a gravar sense saber si allò arribarà enlloc; a vegades, la realitat supera el guió." Crítiques en cartellera L’heroi de Berlín (Race) Biopic de Jesse Owens i les Olimpíades de Berlín 1936. Pretensió alta, resultat discret: recreació correcta, però sense gruix dramàtic suficient. El millor: Jeremy Irons com a mediador COI; el teixit político-diplomàtic és el més interessant. Relació atleta-entrenador amb potencial infrautilitzat. Títol original “Race” destaca el doble sentit: raça i cursa. Les Souvenirs (Jean-Paul Rouve) [basada en David Foenkinos] Comèdia dramàtica tendra i melancòlica sobre tres generacions. Una àvia que s’escapa de la residència; el net troba el seu camí a través d’ella. Interpretacions: Michel Blanc, extraordinari en un personatge ric i contradictori; l’àvia, emotiva i carismàtica. Detalls i valors que demanen segon visionat; humor fi i bones vinyetes de vida. Altres recomanacions i tertúlia Metamorfosis (doc.): recorregut per festivals; previsió de passi en sales d’autor (p. ex. Cinemes Girona). El camí més llarg per tornar a casa: ressonàncies personals i localitzacions reconeixibles. Victoria (Sebastian Schipper): pla seqüència de més de dues hores, gran exemple de risc i cohesió narrativa. Tema central: Esport i cinema (amb Albert Olivella) Valors, arquetips i punts de vista El cinema d’esport explora identitat, resiliència, ètica de la competència i relació entrenador-atleta. Mirades diverses: atleta, entrenador, política i societat. Títols esmentats: Rocky, Invictus, Million Dollar Baby, Jerry Maguire, Carros de foc. El cas Rocky (nucli emotiu i cultural) “Rocky” (1976) va guanyar l’Òscar a Millor Pel·lícula; guió de Sylvester Stallone i èxit rendible amb pocs recursos. “Rocky IV” (1985) va ser la més taquillera de la saga; context de Guerra Freda. Força del perdedor que competeix contra si mateix; la música com a motor de motivació. Ecos i referents: la boxa en el cinema (Kubrick, Killer’s Kiss), Stallone director de “Staying Alive”. “Rocky serveix per córrer: és banda sonora i és mètode.” Boxa, icones i context De Muhammad Ali vs Joe Frazier a mites locals; el pes cultural de la boxa als 60-70 era enorme. L’interès social ha mutat; el cinema n’extreu dramatúrgia de primer nivell. Esport d’elit vs salut L’alt rendiment no és compatible, sovint, amb la salut: cos al límit, lesions, pressió i cost emocional. Exemple: testimoni de Virginia Berasategui i el programa “Salvados”: “Mi cuerpo está destrozado... y mi mente, rota.” Diferenciar esport (competir) d’activitat física (benestar). L’aficionat “pro”: running i Ironman Boom del running i proves extremes: maratons, Ironman. Risc de voler “fer de pro” sense base: sobrecàrregues, lesions i fins i tot mort sobtada. Mesures recomanades: • Prova d’esforç i electrocardiograma previs. • Planificació i progressió. • Evitar normalitzar l’extrem i el “postureig” de la fita. Exercici com a tractament: diabetis, alimentació i estrès Diabetis tipus 1: l’exercici requereix gestió fina (insulina, glucèmies), però és compatible i molt beneficiós en qualitat de vida. Diabetis tipus 2: l’activitat física és clau per millorar control glucèmic i revertir factors de risc (sedentarisme, alimentació). L’exercici és una eina de gestió de l’estrès: "Necessito aquesta hora d’exercici perquè no em torni boig." Per a la salut: no deslligar exercici d’alimentació i higiene del descans. Tancament Agraïment a Albert Olivella i avanç la setmana vinent: “boom dels superherois” coincidint amb l’estrena de “Capitán América: Civil War”.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 19/4/2016 — Del present als clàssics: Barcelona 92, Spotlight, Els records, Julieta i les millors pel·lícules de la història

    Panorama de l’episodi En aquest episodi, el grup analitza estrenes i preestrenes recents, recomanacions i decepcions, i obre un debat ric sobre les millors pel·lícules de la història. El fil conductor alterna crítica actual i mirada cinèfila: de la crònica urbana de Barcelona 92 a la maduresa d’Almodóvar, passant per un gran descobriment francès i un repàs a clàssics imperibles. Punts clau Recomanació destacada: “Els records” (Les souvenirs) de Jean-Paul Rouve, adaptació de David Foenkinos: cinema generacional, fi i emocional, amb interpretacions memorables (Annie Cordy, Michel Blanc). Debat intens sobre “Julieta”: interpretacions, música d’Alberto Iglesias i el tema central de la culpabilitat com a eix moral i emocional. Cròniques d’estrenes/preestrenes: la crònica social de “Barcelona 92”, l’eficàcia clàssica de “Spotlight”, els matisos de “La modista” i el thriller de càmera tancada “La invitació”. Indústria i guió: decepció amb “Toro” (Kike Maíllo) i conversa sobre americanització, finançament televisiu i l’ofici del guió. Les millors de la història: llistes personals, criteris (entre gust i qualitat formal), i un mosaic de títols de Chaplin, Wilder, Hitchcock, Fellini, Welles, Godard, Truffaut, Bergman, etc. “La pel·lícula jo crec que remou els sentiments… i alhora t’obliga a reflexionar.” “El tema principal és… la culpabilitat.” Coses vistes i recomanacions Barcelona 92 (preestrena, film català low cost) • Retrat de la Barcelona olímpica i el seu impacte en barris i subcultures (punks, skins). • Producció prolongada (3–4 anys), amb obstacles logístics; tècnicament senzilla però honesta. • Valor d’ambientació: cartelleria, art i recreació dels 90. • Tema sensible i polaritzant: xoca visions sobre moviments i violència; risc de quedar “al calaix” per la seva dificultat de distribució. Spotlight • Cinema periodístic clàssic: guió i estructura sòlids, actuacions ajustades. • Denúncia de la pederàstia eclesiàstica i crítica del sensacionalisme. • Dues idees fortes: - Component “estructural” (celibat/dinàmica institucional). - Autocrítica al periodisme per oportunitats perdudes dècades enrere. La modista • Retrat d’una comunitat tancada que deriva en toxicitat i “venjança dolça”. • Dilema ètic: la venjança es torna “massa desitjable”, generant empatia amb el càstig. • Kate Winslet i repartiment solvents; final percebut com innecessàriament allargat. La invitació (guanyadora de Sitges) • Thriller de sopar d’amics que vira cap a una “comunitat” de tall sectari. • Connexions amb obres sobre espais socials tancats: The Dead (John Huston), Festen (Vinterberg), Melancolia (Lars von Trier). Recomanació de la setmana: “Els records” (Les souvenirs) • Direcció de Jean-Paul Rouve; basada en la novel·la de David Foenkinos. • Repartiment: Annie Cordy (extraordinària), Michel Blanc i un protagonista jove que creix en responsabilitat i maduresa. • Trama generacional: avis, pares i nets; diàlegs excel·lents, exteriors/interiors cuidats. • Tema: el pas del temps i la interdependència entre generacions. • Impacte emocional i intel·lectual: - “Remou els sentiments” - Força la reflexió sobre decisions, cura i memòria familiar. • Valoració global: imperdible i amb revisió recomanada. Decepció: “Toro” i la conversa sobre la indústria • Malgrat un cast potent (Mario Casas, Luis Tosar, José Sacristán), el guió no acompanya; trama “a batzegades”. • Sensació d’americanització superficial sense la mateixa cura de guió. • Debat sobre el paper de les TV generalistes en el finançament: obligacions d’inversió, gran múscul de producció però resultats irregulars. • Contrapunts positius del sistema: de vegades emergixen títols excel·lents (La isla mínima, etc.). Debat: “Julieta” (Almodóvar) • Opinions dividides: actuacions naturals vs. teatrals, música d’Alberto Iglesias percebuda com encertada per uns i excessiva per altres. • Eix temàtic: la culpabilitat (d’arrel religiosa) i la seva erosió silenciosa en vincles familiars. • Pel·lícula més continguda i “d’etapa madura” comparada amb pics com Todo sobre mi madre o La piel que habito. • Premis i percepció: Cannes, ecos d’Òscar, i la idea que sovint els guardons arriben tard. Les millors pel·lícules de la història: criteris i seleccions Criteris vs. preferències • Tensió entre gust personal i qualitat formal (narrativa, interpretació, guió, direcció). • Biaixos generacionals i geogràfics; referència a enquestes com la de la BBC duta a terme amb molts crítics. • Debat sobre si el cinema més recent “supera” l’antic o simplement dialoga i innova a partir d’ell. Selecció internacional (mostres) • Chaplin: La quimera de l’or, Temps moderns • Lubitsch: To Be or Not to Be • Buster Keaton: El maquinista de la General • Sergio Leone: Cérs una vegada a Amèrica • Mankiewicz: Eva al desnudo • Wilder: L’apartament • Mulligan: Matar un rossinyol • Hitchcock: Encadenats • Frank Capra: Quina vida més meravellosa • Elia Kazan: Amèrica, Amèrica Selecció europea (mostres) • David Lean: Lawrence d’Aràbia • Fellini: La dolce vita, La Strada • Sternberg: L’àngel blau • Visconti: Le notti bianche • Marco Tullio Giordana: La meglio gioventù • Pontecorvo: La batalla d’Alger • Berlanga: Plácido • Almodóvar: Todo sobre mi madre • Henckel von Donnersmarck: La vida dels altres • Godard: À bout de souffle • Truffaut: Els 400 cops • Bergman: Maduixes silvestres • Dreyer: Ordet • Orson Welles: Campanades a mitjanit Documental i híbrids • El sol del membrillo (Víctor Erice), La vieja memoria (Jaime Camino), La plaga (Neus Ballús): tres fites que estiren la frontera entre documental i ficció. Connexions i “doblets” cinèfils • Take Shelter (Jeff Nichols) en diàleg amb The Woman in the Window (Fritz Lang). • 2001: A Space Odyssey (Kubrick) i Interstellar (Nolan): llenguatge visual vs. explicitació; ecos literaris d’Arthur C. Clarke. • El mestre de titelles (Hou Hsiao-hsien): virtuosisme narratiu i barreja de registres. • Comèdia moderna: Embriagado de amor (PTA). Ràfega de títols moderns (segons votacions personals) • Antiviral (Brandon Cronenberg), paròdies com Hot Shots i Airplane! • Love (Gaspar Noé), Nightcrawler, The Hateful Eight • Inception, Gravity, Enemy, Eyes Wide Shut • Annie Hall, Taxi Driver, El quimérico inquilino, Rosemary’s Baby • Sunset Boulevard, Duck Soup, The Night of the Hunter, Happy End (i l’eco al curt català “La ruta natural”). Tancament i proper programa • Afegeixen Doctor Zhivago (Lean) i El ángel exterminador (Buñuel) com a ultres clàssics d’obligada menció. • Avanç: la setmana vinent, Albert Olivella parlarà de l’esport al cinema; esment al biopic del corredor olímpic a Berlín (pista: Jesse Owens).

  • 58'

    Cinema sense condicions del 12/4/2016 — De Koreeda a Nolan: novetats de la biblioteca, Interstellar al detall, Cegados por el Sol, Barcelona 92 i la fascinació per Bárbara Lennie

    Panorama del programa • Es repassen novetats i descobertes: des de la guanyadora de Sitges “The Invitation”, fins a novetats de la Biblioteca de Sant Just Desvern. • Bloc central amb dues peces destacades: Interstellar (disseccionada amb èmfasi en la seva base científica) i Nuestra hermana pequeña de Hirokazu Koreeda, comparada amb l’univers d’Ozu i la seva mirada sobre la família. • Altres focus: l’estrena de Cegados por el Sol (A Bigger Splash) i l’eco de “La piscina” (1969); la preestrena independent de Barcelona 92 sobre subcultures juvenils i hooliganisme; i un homenatge entusiasta a Bárbara Lennie, amb “Magical Girl” al centre. “És una grandíssima pel·lícula i s’ha de veure més d’una vegada.” (sobre Interstellar) Novetats i recomanacions ràpides Sitges i allau d’estrenes • Es destaca “The Invitation”, guanyadora de l’últim Sitges, com a títol a tenir molt en compte (thriller d’alienació: desaparició i retorn “canviat” d’un personatge). Biblioteca de Sant Just Desvern: noves incorporacions • Pride (2014) — Unió de miners i col·lectiu LGTBI a l’Anglaterra dels 80; to més d’“entreteniment” que de drama profund, però efectiva. • Lucy (Luc Besson) — Thriller d’acció amb Scarlett Johansson; premissa de poders i “màquina de matar”, ben produïda. • La dama d’oro (Woman in Gold) — Helen Mirren com a Maria Altmann: reclam patrimonial a l’ombra del nazisme i el retrat de Klimt. • Alma salvaje (Wild) — Viatge iniciàtic; interpretació potent de Reese Witherspoon; fortalesa i redempció. • La gran seducció (The Grand Seduction) — Comèdia amable sobre pobles que cerquen noves oportunitats laborals. • Mad Max: Fúria en la carretera — Acció d’alt voltatge, tocs de feminisme; Charlize Theron en estat de gràcia. • Interstellar — Vegeu anàlisi al bloc central. Focus 1 — Interstellar: ciència, emoció i espai-temps • Recepció entusiasta entre públic jove i cinèfils; potència visual i conceptual. • Densitat científica: relativitat, física quàntica, gravetat i una interpretació narrativa de la cinquena dimensió (amor i emocions com a vector dramàtic que travessa l’espai-temps). • Recomanació de revisió múltiple per captar-ne matisos. “Utilitza la idea del temps, l’espai-temps... i es pot raonar allà d’una manera rigorosa.” Focus 2 — Japó: Koreeda, Ozu i la família contemporània Nuestra hermana pequeña (Hirokazu Koreeda) • Relat íntim de tres germanes que acullen una quarta germanastra; caràcters finament dibuixats i drama sense tremendisme. • Temes: responsabilitat (la germana gran assumeix un rol parental), ferides familiars i reconstrucció afectiva. • Nota crítica: el doblatge en resta autenticitat (rituals i registres poden semblar cursis des de fora). Diàleg amb altres títols • Koreeda: “Kiseki (Milagro)”, “De tal padre, tal hijo” i, en contrapunt, “Nadie sabe” (família per absència, to duríssim). • Ozu: “Cuentos de Tokio” — del model familiar tradicional a l’actual; canvia la forma, persisteix el fons (expectatives, cura i decepcions). Focus 3 — Cegados por el Sol (A Bigger Splash) i ecos de La piscina • Thriller de sensualitat, gelosia i poder en una vila amb piscina; repartiment de primer nivell (Tilda Swinton, Dakota Johnson, etc.). • Comparada amb “La piscina” (1969), i evocats altres títols aquàtics com “El nedador” (1968): la piscina com a escenari de desig, classe i crim. Focus 4 — Barcelona 92: subcultures, radicalitat i memòria • Preestrena d’un projecte independent ambientat en les Olimpíades: skinheads, hooliganisme i els soterranis d’una Barcelona perifèrica (La Verneda/“la Berneda”). • Més crònica que acció: plans fixos, diàlegs i context per entendre tensions entre grups (Boixos Nois, Brigadas Blanquiazules, ultras) i l’ecosistema polític (de Terra Lliure a l’espanyolisme exacerbat). • Necessita bagatge previ per captar clau i argot; valor informatiu i de memòria col·lectiva. Focus 5 — Bárbara Lennie: trajectòria i “deificació” • De “Obaba” (Montxo Armendáriz) a “Magical Girl” (Carlos Vermut), passant per “Mujeres en el parque”, “Los condenados” (Isaki Lacuesta), “Las 13 rosas”, “Stella Cadente” i “El Niño”. • “Magical Girl”: personatge hipnòtic, teranyina emocional que atrapa i és atrapada; presència i profunditat excepcionals. “No m’imagino cap actriu fent el que ella fa a Magical Girl.” • Perfil reservat però magnètic; projecció internacional creixent. Avanç del proper programa • Es prepararà una tertúlia sobre les 10 millors pel·lícules de la història del cinema (llistes personals i debat).

  • 59'

    Cinema sense condicions del 5/4/2016 — El Novato, Julieta, 100 años de perdón, Hitchcock/Truffaut i Kiki: naturalisme francès, melodrama clàssic, atracaments i sexe pop

    Introducció • Programa dedicat a comentaris de cinema recent i clàssic amb opinions contrastades entre els participants. • Temes clau del dia: El Novato (Rosenberg), Julieta (Almodóvar), 100 años de perdón, el documental Hitchcock/Truffaut i Kiki, el amor se hace de Paco León. El Novato (Rudi Rosenberg) Punts forts • Naturalisme francès: guió fluid, senzill i sense pretensions, que aposta per la quotidianitat i la versemblança. • Interpretacions molt naturals d’adolescents, amb moments que semblen gairebé documentals (improvisació orgànica, espontaneïtat). • Durada ajustada (aprox. 80 minuts) i ritme àgil. Temàtica • Integració d’un noi en una nova escola; amistat, identitat i límits del grup. "Amb un plantejament tan senzill, desenvolupa un guió molt natural i sense ornaments innecessaris." Veredicte • Grata sorpresa dins la tradició del cinema francès que sap trobar la màgia en les coses petites; s’estrena el divendres. Julieta (Pedro Almodóvar) Què destaca • Adaptació de tres relats d’Alice Munro. Fotografia signada per un prestigiós director de foto francès (mencionat com Jean-Claude Carrier). Música d’Alberto Iglesias. • Estil més clàssic, fred i calculat del que és habitual en Almodóvar: menys risc, més contenció, to més "literari" i cerebral. • Interpretacions: Adriana Ugarte (jove) i Emma Suárez (madura) encaixen amb solidesa; aparicions breus però potents (p.ex. Rossi de Palma). Forma i estructura • Abundant ús de flashbacks entre present i passat per explorar un conflicte mare-filla i el pes de la pèrdua, els secrets i les emocions enterrades. • Per alguns, música excessiva en passatges on no caldria; per altres, refinament tècnic i direcció d’actrius exquisida. "No sembla una pel·lícula d’Almodóvar... conceptualment és menys arriscada i més sobre segur." Context i recepció • Es compara amb etapes prèvies del director: de la frescor de "Todo sobre mi madre" a propostes més extremes com "La piel que habito" o el fracàs de "Los amantes pasajeros". • Valoració final: solvant, molt cuidada i perdurable, però no entre les millors del director. 100 años de perdón (atracament i crítica social) Sinopsi i to • Atracament a una sucursal d’un banc a València; aviat s’hi revela una trama paral·lela amb papers comprometedors dins d’una caixa forta. • Combina thriller d’atracaments i comentari social; esment a amistat de la banda i respecte a les diferències internes. • Producció potent (TVE, Atresmedia), cast mixt (argentins i espanyols; citats Rodrigo de la Serna, Raúl Arévalo). Lectura social • L’espectador és conduït a empatitzar amb els atracadors i a qüestionar l’“aparell de control” de l’Estat. • Debat viu al programa sobre si la pel·lícula perdona massa els atracadors i si la crítica queda curta en el pla estructural. "Qui roba a un lladre té 100 anys de perdó" — el títol ja fixa la mirada moral del relat. Del film al món real • Connexió amb l’actualitat: Papers de Panamà, evasió fiscal, xarxes internacionals i naturalesa estructural del problema. • Reflexió sobre el caos sistèmic, la individualitat dels actors i l’efecte papallona. • Deriva cap al tema de dades, drets digitals i dret a l’oblit (persistència d’informació en plataformes). Hitchcock/Truffaut (doc. de Kent Jones) Eix del documental • Relectura del mític llibre-entrevista de François Truffaut a Alfred Hitchcock i de com va redefinir la gramàtica cinematogràfica del mestre del suspens. • Testimonis de Scorsese, Fincher, Bogdanovich, Schrader, Linklater, entre d’altres (es discuteix l’absència d’altres veus). Idees clau • Hitchcock com a pensador que s’expressa amb imatges, no només mag del suspens. • Rigor formal: storyboards propis, control del temps i l’espai, del muntatge i del punt de vista; el recurs del McGuffin. • Exemple d’obra recomanada: Encadenados (Notorious), guió de Ben Hecht; relació amb context històric (post SGM, urani). • Casos de muntatges imposats i posterior remuntatge autorial (paral·lel amb "Érase una vez en América" de Sergio Leone). "No es tracta de fer una lluança, sinó de destacar virtuts inqüestionables del que aquest senyor era capaç de fer." Debat • Comparació amb Kubrick (abast temàtic més ampli) i sobre especialització de Hitchcock. • Reivindicació de la poesia cinematogràfica més enllà de la trama. Kiki, el amor se hace (Paco León) Evolució d’autor i dispositiu • Passa de l’experiment i falsa no-ficció de Carmina o revienta i Carmina y amén a una comèdia coral més madura i polida en foto, art, ritme i direcció d’actors. • Remake de l’australiana The Little Death, amb millora de ritme i lligams entre històries, segons comentaris citats. Contingut i forma • Comèdia sobre fílies i desitjos: tractament pop, lliure i sense prejudicis; to amable i no moralitzant. • Disseny sonor i joc entre diegètic/extradiegètic molt treballat; transicions que sostenen el ritme coral. • Recursos visuals pedagògics a l’“intro” (referència a títols de Masters of Sex); cromatisme, música i set-pieces ben definits. Interpretacions i escenes destacades • Candela Peña sobresurt per precisió gestual i veritat; el conjunt d’actors, molt solvent. • Escena final de la festa amb Alexandra Jiménez i els sordmuts: clímax emocional i cinematogràfic. "Una obra fresca, trencadora i simpàtica; cal seguir de prop Paco León." Debat ètic • Esment de crítiques per un subtramat que podria frivolitzar el consentiment (dona adormida). Al programa se’n fa eco sense subscriure’ls, però s’assenyala el debat com a necessari. Tancament • Apunt d’actualitat sobre Almodóvar i absència en preestrena (context dels Papers de Panamà). • Teaser per al pròxim programa: focus en Bárbara Lennie (es citen Magical Girl, El Niño, Estrella Cadente) i recomanacions.

  • Cinema sense condicions del 29/3/2016 — José Luis Guerin i el pont entre documental i ficció: de Caligari i Home a Kore‑eda, Chaplin, Nolan i Spartacus - episode art
    59'

    Cinema sense condicions del 29/3/2016 — José Luis Guerin i el pont entre documental i ficció: de Caligari i Home a Kore‑eda, Chaplin, Nolan i Spartacus

    Panorama de l’episodi • Programa obert amb música de The Quiet Man que enllaça amb Innisfree de José Luis Guerin, i amb la melodia de Candilejas (Chaplin) com a fil musical. • Estructura del programa: una primera part d’estrenes i recomanacions i una segona part monogràfica sobre José Luis Guerin i el seu cinema com a espai on es troben documental i ficció. "Tota la ficció conté una part de documental i tot el documental una part de ficció." — Chantal Akerman (citada a partir de Guest, de Guerin) Estrenes i recomanacions El gabinet del doctor Caligari (1920) • Clàssic fundacional de l’expressionisme alemany: forts contrastos, decorats angulosos, estètica teatral i rostres marcats. • Debat històric i crític (evocant Siegfried Kracauer): aquestes imatges anticipen —en clau simbòlica— la fascinació pel poder i el control massiu que culminarà en el nazisme. • Tema de fons: hipnosi, superstició i manipulació col·lectiva; un mirall de la realitat social del seu temps. Home (2009), de Yann Arthus‑Bertrand • Documental compost íntegrament de plans aeris: diagnòstic visual i poètic de la salut del planeta. • Missatge d’alerta ecosocial i mirada global: la Terra com a “casa” comuna. • Encaix amb el tema del dia: la tria d’imatges, el muntatge i la narració doten el documental d’un traç de ficció —la realitat es construeix en pantalla. Ressenyes en profunditat Nuestra hermana pequeña (Hirokazu Kore‑eda) • Retrat quotidià i serè de quatre germanes a Kamakura: menjars, gestos, tradicions i afectes. • Tò d’hereu d’Ozu: ritme calmat, atenció als detalls i humanisme discret. • Basada en un manga per a dones adultes: delicadesa, vincles i microconflictes íntims. • Única objecció: durada una mica extensa per al seu to (2 h 8 min), però molt recomanable. The Gift (Joel Edgerton) • Thriller psicològic molt ben construït amb tres personatges clau (Edgerton, Jason Bateman, Rebecca Hall). • Tensions a foc lent, gir constant i final obert; res no és el que sembla. • Joc moral sobre el passat i el poder: el "que diu en Simon s’ha de fer" travessa la pel·lícula com a llei no escrita. • Interpretacions sòlides i tensió quasi hitchcockiana. Debat: grans produccions vs. cinema d’autor • Nolan i la trilogia de Batman: profunditat conceptual dins del cinema de superherois; la frase que ressona: "Hi ha qui ho vol tot bé… i qui ho vol cremar". • Ridley Scott: contrast entre l’impacte històric de Blade Runner i recepcions més irregulars de títols recents; menció a The Martian. • Spartacus (Kubrick; guió de Dalton Trumbo): exemple de superproducció clàssica d’alta ambició narrativa i política. • Son of Saul: cinema petit en escala però gran en innovació formal i potència immersiva. • Pont amb el tema central: fins i tot en la ficció industrial hi ha sediment documental (entorns, època, maneres de viure) —mentre que el documental crea sentit a través d’estratègies de posada en escena. Monogràfic: José Luis Guerin Acadèmia de les muses • Dispositiu: un professor de filologia italiana (Raffaele Pinto) i les seves alumnes; classes sobre Dante, el llenguatge i la creació. • Estètica dels reflexos (vidres, miralls, llum) que materialitza capes de realitat i desig; la càmera col·loca l’espectador en l’ambigüitat entre ficció i documental. • Idea força: el llenguatge configura la realitat; la pedagogia pot desbordar-se cap a l’experiència amorosa i el debat ètic sobre el rol del professor. • El mite d’Orfeu opera com a marc simbòlic: poesia, descens a l’infern, límits del coneixement i del desig. Mètode Guerin • La realitat com a guió: filmar sense un guió tancat i construir el sentit en el rodatge i el muntatge; llibertat respecte a inversors i formats rígids. • "La vida ja té prou arguments": observació, escolta i composició poètica a partir del que emergeix. Estudis de cas • En construcció: crònica del Raval durant enderrocs i obres; cinema social i poètic a la vegada, amb personatges trobats i transformació urbana com a eix. • Guest: diari de viatges com a convidat a festivals; mosaïc mundial de trobades i ciutats —una mena de "Babel" documental. Inclou l’ombra tràgica de la crítica eslovena Nika Bohinc, que Guerin havia filmat prèviament. • La ciutat de Sílvia: dispositiu minimalista (una persecució/observació) que obre una cartografia sensorial de la ciutat i dels seus habitants. • Innisfree: retorn al poble de The Quiet Man i diàleg amb la memòria cinèfila. Tancament • Avanç del proper film del mes: Kiki, el amor se hace (Paco León). Compromís de veure-la abans del proper programa.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 22/3/2016 — De Kiki a Hateful Eight: estrenes, animació i les pel·lícules que mai van existir (Kubrick, Burton, Jodorowsky, Welles i Coppola)

    Panorama del programa • Presentació distesa i anunci d’un menú variat: estrenes, anàlisi d’animació japonesa, experiència tècnica amb Tarantino en 70 mm i un especial sobre les «pel·lícules que mai van existir». «Cinema Sense Condicions» amb Joan Morros, Francesc, Pol Digger, Andreu Ferran i el Jaume. Estrenes i crítiques ràpides Kiki, el amor se hace (Paco León) • Valoració entusiasta: direcció d’art exquisida, colors i to de videoclip, música i disseny molt cuidats, interpretacions naturals i guió fluid. • Estructura coral amb capítols que conflueixen; comèdia sobre fílies amb fons temàtic i sensibilitat. • Veredicte: «pel·lícula del mes». «Una pel·lícula… no de 10, però de 9». O los tres no ninguno • Comèdia francesa que promet i no compleix: superficial, poc treballada i poc divertida. • Recomanació: evitar-la. El pregón (Dani de la Orden; guió de Diego San José i David Serrano) • Comèdia de tòpics mal resolts; excessiu protagonisme d’Andreu Buenafuente i Berto Romero, repartiment desigual. • Intenta jugar a la coralitat «berlangiana» sense assolir-la. • Punt d’interès: tracta, encara que de manera barroera, la qüestió del maltractament animal en tradicions. • Veredicte global: fluixa; problemes d’estructura i guió més que no pas de direcció. Indústria i grans produccions espanyoles Cien años de perdón i el rol de les TV • Thriller d’atracaments amb subtext polític-social, correcte en ritme i execució. • Dilema industrial: pressupost d’uns 6M€ i recaptació domèstica al voltant de 2M€; el model es compensa amb vendes internacionals/TV/VOD. • Marc regulatori: obligació legal de les TV d’invertir ~5% en cinema; ara es pot destinar part a sèries, la qual cosa pot reduir pressupostos cinematogràfics. Estètica del thriller i VFX • Tendència a la grade freda (blau/boira) i a la postproducció per emular atmosferes «nòrdiques». • S’assenyala una manipulació digital visible en plans urbans i ambients. Palmeras en la nieve i altres títols • Producció amb gran desplegament tècnic (localitzacions, música, foto), però guió feble i poca credibilitat. • El Niño i La isla mínima com a models recents de superproducció televisiva; aquesta última amb autor (Alberto Rodríguez) més marcat. Reposicions i clàssics a Barcelona • Fenomen creixent de reestrenes en sales com Fenomena, Renoir Florida Blanca, Balmes i Verdi (matinals a les 12h). • Recomanació forta: «Tres colors» (Azul, Blanco, Rojo) i La doble vida de Verónica de Kieslowski. «Si t’agrada el cine, són visionats imprescindibles». Animació: Japó vs. mainstream • «Els records de Marnie» (Ghibli): mirada íntima sobre identitat i memòria; sensibilitat japonesa cap als obstacles vitals. • «Kung Fu Panda 3»: valors comunitaris i d’autoafirmació en clau familiar. • «El viento se levanta» i «La princesa Kaguya»: ambició estètica i temàtica; la primera s’endinsa en la creació i les seves conseqüències socials. • Contrast: esperit heroic nord-americà vs. introspecció japonesa. Tarantino en gran format: The Hateful Eight • Experiència a Fenomena en 70 mm (Ultra Panavision) i so Dolby Atmos: la música de Morricone i el disseny sonor guanyen protagonisme. • Direcció d’actors excel·lent i diàlegs sostinguts que mantenen la tensió sense avorrir. • Debat obert: forma vs contingut — quan la proesa tècnica eclipsa el guió; es comparen casos de plan-seqüència extens (p. ex., «L’arca russa»). Especial: Les pel·lícules que mai van existir • Introducció des de «Il viaggio di Mastorna» de Fellini (amb Buzzati i Manara), projecte amb storyboards que no va arribar a filmar-se. • Mostra de projectes cancel·lats, transformats o fallits que fan salivar qualsevol cinèfil: - Kubrick – Napoleon: cancel·lat després del fracàs de «Waterloo». - Tim Burton – Superman Lives amb Nicolas Cage: proves de vestuari; guió problemàtic; no va prosperar. - Jodorowsky – Dune: amb Pink Floyd, Giger i Moebius; el gran «what if…» de la ciència-ficció. - Orson Welles – Heart of Darkness: plantejat a l’Europa prèvia a la II GM; pressupost inassumible per RKO. - El Quixot maleït: intents d’Orson Welles i el rodatge desastrós de Terry Gilliam (crònica a «Lost in La Mancha»). - «Que viva México!» (Eisenstein) i «Abajo el telón» (Tim Robbins) com a derivacions d’intents inacabats/recuperats. - Provocació apòcrifa: un Batman d’Orson Welles amb Marlene Dietrich; exercici especulatiu. - Batman crepuscular de Clint Eastwood (inspirat en Frank Miller): projecte seriós finalment aparcat per l’èxit de Nolan. - Buñuel – La Regenta i els seus esbossos per a «Johnny Got His Gun» (Dalton Trumbo): intents no culminats. - Kubrick vs. Spielberg – A.I.: projecte concebut per Kubrick que acaba dirigint Spielberg; debat d’autoria i to. - Alex North – banda sonora perduda de 2001: composta i descartada; redescoberta com a peça de concert. - Bonus adaptacions de videojocs: Resident Evil hauria pogut ser de George A. Romero amb Leonardo DiCaprio. Coppola, Scorsese i el pes del temps • Projecte no realitzat: Coppola – Megalopolis (reconstrucció futurista de NYC), aparcat per pressupost. • Debat: El Padrí (òpera i classicisme) vs. la cruesa rítmica de Scorsese en la màfia; qüestió de sensibilitats i generacions. «El temps és el criteri definitiu que fa clàssica una pel·lícula».

  • 1h

    Cinema sense condicions del 15/3/2016 — Paolo Sorrentino a fons: Youth, Il Divo i La grande bellezza; estrenes The Gift, Madame Marguerite i El cas Fritz Bauer; Kiki, El Pregón i més cinema local

    Panorama del programa • Penúltim programa del trimestre amb estructura en tres blocs: estrenes i visionats, monogràfic Paolo Sorrentino i comentari de la seva filmografia. • Obertura musical amb “This Must Be the Place” per enllaçar amb Sorrentino i el seu film amb Sean Penn. "Les millors pel·lícules del cinema que mai van existir" — avanç de la temàtica del programa vinent amb l’Andreu. Estrenes i visionats recents “Tots els camins de Déu” (Gemma Ferraté) • Drama minimalista que imagina els tres dies entre la traïció de Judes i el seu suïcidi. • Sessió organitzada per l’associació Dream Barcelona (col·lectiu catòlic LGTBI). Missatge clau: “Déu estima a tothom per igual.” • Elecció formal destacada: inici panoràmic i resta en format 4:3; discussió sobre l’ús narratiu del format (referències a Mommy de Xavier Dolan). • Tò incandescent i suggerent, càmera propera, economia de plans i interpretacions que conviden a la lectura oberta. “Madame Marguerite” (versió francesa del cas Florence Foster Jenkins) • Comèdia dramàtica sobre una mecenes burgesa que canta òpera fatal mentre el seu cercle l’aplaudeix. • Humor de la incomoditat sense ridiculitzar el personatge; èmfasi en l’ús de la música i la “musicalitat” del relat. • 4 premis César. Comparativa amb l’estrena posterior nord-americana amb Meryl Streep. “The Gift (El regalo)” — Joel Edgerton • Thriller clàssic de suspens ben dosificat, amb girs inesperats i final obert. • Trio actoral solvent: Rebecca Hall, Jason Bateman i el mateix Joel Edgerton. • Recomanable dins el panorama recent del gènere per realisme, coherència i cura del guió. "No és una obra mestra… però és recomanable" — valoració sobre el seu lloc en la cartellera actual. “El cas Fritz Bauer” (Alemanya) • Thriller històric-judicial sobre la captura d’Adolf Eichmann des de la mirada del fiscal general Fritz Bauer. • Correcta i informativa; més valuosa pel que explica que per la seva ambició formal. Altres temes de cartellera i indústria • “Kiki, el amor se hace” (Paco León): expectativa i to d’episodis; recordatori de Carmina o revienta i Carmina y amén com a tragicomèdies realistes. • “El Pregón” (Dani de la Orden): visió d’“screen test” amb materials en procés; comèdia amb Buenafuente i Berto, amb notes sobre desequilibris de protagonisme i ambició berlanguiana. • Relleu del cinema coral català: Barcelona, nit d’estiu/hivern com a guions madurs i ben resolts; comparació crítica amb Incidencias (Corbacho i Cruz), i record de Tapas i Cobardes. • Visita al rodatge de “100 metros” (Dani Rovira, David Verdaguer) a Sant Just. Monogràfic Paolo Sorrentino Temes i constants • Personatges d’alta potència externa (cultura, prestigi, poder) però amb buidor interna i conflicte existencial. • Fascinació formal: moviments de càmera coreografiats, ús de música diegètica i extradiegètica, i muntatge amb “musicalitat”. • Escenes marca de la casa: monòlegs/diàlegs que desmunten un personatge en pla llarg (a La grande bellezza, Il Divo i Youth). Pel·lícules comentades i lectures • “Le conseguenze dell’amore”: estudi d’aïllament i control; debat sobre el seu tercer acte més d’acció i la coherència amb l’univers del director. • “Il Divo”: thriller judicial experimental; cartells explicatius al principi i al final; retrat cínic i gèlid d’Andreotti i l’ecosistema polític. • “La grande bellezza”: crònica d’una elit decadent; discrepància entre oients sobre interès temàtic vs. èxtasi estètic. • “Youth (La giovinezza)”: per alguns, la més rodona en guió i personatges; debat sobre si els protagonistes són buits o, al contrari, motoritzats per objectius i ferides latents. • “This Must Be the Place”: comentari del “videoclip” intern i l’ús del tema dels Talking Heads com a dispositiu emocional i espacial. Estètica i música com a discurs • El valor de l’“encadenament música-imatge” per crear sentit i emoció; escenes memorables com l’“orquestra” natural a Youth. • La forma com a significat: la posada en escena no només embelleix, sinó que articula el conflicte intern dels personatges. Debat crític: finals oberts i “rellotgeria” de guió • Defensa de les obres que deixen interrogants oberts i conviden l’espectador a completar el sentit. • Reserva sobre el “mecanisme de trampes” quan el guió amaga informació que els personatges ja saben vs. el descobriment simultani espectador-personatge. Proper programa • Convidat: Andreu. "Les millors pel·lícules del cinema que mai van existir" • Tema jocós/cinefílic que promet debat i creativitat sobre projectes imaginaris o perduts.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 8/3/2016 — Anomalisa i Tarantino; Room i Zootrópolis: distopies, animació adulta i estrenes (Volcània, Rock the Kasbah, Ida, A Bigger Splash)

    Resum general Programa centrat en cinema d’autor i animació, amb una segona part dedicada a una anàlisi profunda d’Anomalisa de Charlie Kaufman. A la primera part, repàs d’estrenes i recuperacions: Volcània (distopia local amb ecos de la caverna de Plató), Rock the Kasbah, Room (L’habitació), Ida, i la preestrena de Cegados por el sol (A Bigger Splash). També hi ha debat sobre animació familiar vs. adulta amb Zootrópolis (Zootopia) i Inside Out. Finalment, gran bloc sobre Los odiosos ocho de Tarantino: diàlegs, posta en escena i la música d’Ennio Morricone. "Genera moltes preguntes, aquesta pel·lícula." "Ell passa de la seguretat a la desprotecció del món obert." Temes principals Anomalisa (Charlie Kaufman) Stop motion d’alta precisió i to existencialista. Recursos clau: totes les veus i cares iguals excepte els protagonistes; metàfora de l’alienació i la percepció. Debat d’interpretacions: alguns oients la troben desoladora i amarga; d’altres remarquen el seu valor com a dissecció de la solitud i l’autoengany. Tarantino – Los odiosos ocho Èmfasi en diàlegs hipnòtics i tensió en espai tancat; homenatges i estil reconeixible. Música d’Ennio Morricone: funció d’obertura i marca de to; discussió sobre la seva presència i premi. Room (L’habitació) Lectura lluminosa des de la mirada del nen malgrat el tema dur; relació mare-fill d’una gran sensibilitat. Primera part magistral dins l’habitació; segona part sobre l’adaptació al món obert. Animació familiar vs. adulta (Zootrópolis vs. Inside Out) Zootrópolis: thriller amb lectura doble (nens/adults), humor i crítica social (burocràcia, prejudicis). Inside Out: debat sobre moralisme i abast real per a nens; creativitat vs. “missatge tancat”. Anàlisi destacada Anomalisa • Metàfora central: tothom sona i sembla igual menys qui irromp com a diferent (Lisa), suggerint buidor, rutina i fam d’alteritat. • Stop motion amb expressivitat facial i corporal poc habitual; direcció que converteix el quotidià en inquietant. • Temes: solitud, vacuitat, autoengany, el miratge de la “connexió única”. • Recepció al programa: des de l’entusiasme formal fins a la sensació de desesperança. Tarantino – Los odiosos ocho • Diàlegs i ritme com a motor; dues hores llargues en espai tancat sostingudes per guió i posada en escena. • Morricone: obertura/marc sonor que anticipa girs i densitat dramàtica. • Relectura del seu cinema: perdedors, traïcions, violència i estil d’autor. Room • Pel·lícula emocionalment lluminosa tot i la premissa; punt de vista infantil que redefineix la percepció del captiveri. • Idea força: el nen passa de la seguretat de la presó a la desprotecció del món obert. Altres estrenes i cites • Volcània: distopia industrial i mite de la caverna; idea potent però resolució irregular de thriller. • Rock the Kasbah: sàtira negra, Bill Murray carismàtic; to desequilibrat. • Ida (Pawlikowski): B/N, contenció i ferida històrica; relació amb la tieta com a despertar vital. • Cegados por el sol (A Bigger Splash): desig, poder i destrucció sota el sol de la riquesa; personatges amb psicologies intenses. Conclusions Anomalisa destaca per la seva forma i lectura simbòlica sobre la identitat i l’alienació. Tarantino reafirma el valor del diàleg i el control del temps en pantalla. Room sorprèn per la seva humanitat i l’òptica del nen. Zootrópolis confirma l’eficàcia del doble nivell (nens/adults) en animació comercial, mentre que Inside Out obre debat sobre el límit entre creativitat i moralisme.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 1/3/2016 — Òscars 2016, El renacido i La joventut: debats, recomanacions i com les xarxes socials transformen el cinema

    Resum global del programa Programa de “Cinema sense condicions” amb una taula que repassa els Òscars 2016, valora amb detall El renacido, recomana títols recents i clàssics, i entra a fons en el tema central: com les xarxes socials i la tecnologia modelen les històries i el llenguatge del cinema. Clau del programa: visió crítica dels premis (sorpresa de Spotlight, “deute” amb DiCaprio, infra-valoració de Tarantino), celebració de la fotografia naturalista d’El renacido, i una panoràmica rica d’obres que retraten l’era digital. Recomanacions destacades: Un dia perfecte (Fernando León de Aranoa) com a “petita gran” pel·lícula; La joventut (Sorrentino) com a mirada humanista sobre la bellesa i el pas del temps. Tema central: de The Social Network a Her, passant per Ben X, 10.000 km, Open Windows o la sèrie Black Mirror, el programa dissecciona identitat digital, anonimat, fama i afectes mediatitzats. “La gent no vol tenir amics; el que vol és tenir fans.” Òscars 2016: sorpreses, tendències i polèmiques Sorpresa de Spotlight: lectura que el premi a millor pel·lícula respon sobretot al “tema” i al seu impacte social, més que no pas a la forma cinematogràfica. Leonardo DiCaprio: Òscar vist com a “compensació” després d’anys d’aspiracions; comparació amb interpretacions anteriors (p.ex. El llop de Wall Street) considerades més contundents. Tarantino i altres infra-premiats: percepció d’una certa “mania” de l’Acadèmia; reconeixement a Morricone per la música, però poc per a la resta. Mad Max: Fury Road: reconeixement tècnic ampli (maquillatge, so, muntatge…), coherent amb la seva potència formal. Inside Out vs. Anomalisa: victòria d’Inside Out però interès crític fort per l’stop-motion i el guió de Kaufman a Anomalisa. Altres punts: valoracions contrastades de L’habitació (Brie Larson) versus Carol; reconeixement a l’aposta formal i interpretativa d’El fill de Saül. El renacido: supervivència, natura i forma Direcció i posada en escena: rodatge amb llum natural, condicions extremes i una fotografia espectacular (premiada per tercer any consecutiu). Sensació de “aventura de supervivència” que transcendeix el gènere per la immersió física i visual. Interpretacions: el patiment del protagonista es percep “real”, però es debat si el paper ofereix el millor aparador per a un Òscar d’actor. Lectura temàtica: duresa d’un món pre-industrial i transformació dels modes de vida; natura com a personatge. Recomanacions i comparatives Truman (Cesc Gay) i Un dia perfecte (Fernando León de Aranoa) Truman: sòlida en interpretacions, però per alguns no aporta novetat temàtica o formal. Un dia perfecte: “pel·lícula de l’any” per a un dels tertulians. • Premissa mínima (treure un cadàver d’un pou a Bòsnia) que activa humor, humanisme i crítica. • Repartiment solvent (amb un Benicio del Toro que contrasta radicalment amb el seu personatge a Sicario), rodatge a Granada i detalls de posada en escena naturalista. Clàssics i remakes: Sleuth Comparativa entre Sleuth (1972, Mankiewicz) i el remake Sleuth (2007, Kenneth Branagh) amb Michael Caine i Jude Law: la versió clàssica es percep més ben armada en personatges, la moderna més agosarada formalment. La joventut (Paolo Sorrentino): bellesa, envelliment i ironia Michael Caine i Harvey Keitel com a vells amics en un balneari als Alps; aparicions curtes però intenses de Jane Fonda i Paul Dano. Tesi: el títol és irònic; la pel·lícula tracta més de la bellesa que de la joventut, amb una barreja de comèdia i drama marcada per l’harmonia i la cadència visual. Per alguns, més satisfactòria que La gran bellesa pel seu to i la seva humanitat. Tema central: Xarxes socials i cinema The Social Network (2010) Retrat vertiginós i estilitzat de l’origen de Facebook (muntatge, música, ritme). El personatge de Zuckerberg queda emocionalment aïllat i moralment qüestionat; lectura sobre la diferència entre popularitat i amistat. • “Tens 500 milions d’‘amics’ i pots estar més sol que la una.” • Exclusivitat com a valor (clubs d’elit) traslladat a les plataformes. Pioners i formes de relació mediada Denise Calls Up (1995): premonitòria; amics que només es relacionen per telèfon/internet i no es veuen mai. Anticipa l’atomització social. 10.000 km (2014): parella a distància via Skype i missatgeria; intimitat i desgast en el marc digital. Open Windows (2014): ús de pantalles, webcams i càmeres de seguretat com a llenguatge; thriller nadiu de l’era multipantalla. The Departed (2006): els mòbils com a dispositiu que altera i domina el relat del thriller. Identitat digital, vulnerabilitat i anonimat Ben X (2007): bullying i espectre autista; dualitat entre la impotència social del noi i la seva identitat poderosa en un videojoc en línia. Barreja de real i virtual en posada en escena. Amor i tecnologia Her (2013): relació amb una IA; to més indie, introspectiu i emocional. La veu de l’assistent (Scarlett Johansson a VO) esdevé experiència sensorial i narrativa. • En diàleg amb la distopia tecnològica de Black Mirror: memòria total, vigilància, identitats curades i conseqüències ètiques. Autorepresentació i exposició Joven y alocada (2012): un blog com a espai de llibertat i identitat sexual en un context religiós restrictiu. • La curadoria del jo a xarxes: triar quin “jo” mostrar (professional vs personal), el paper de l’anonimat i el “personatge digital”. Mort digital: perfils memorials i l’“oblit” impossible a internet; xarxes com a arxiu vital i “cementiri” futur. Decisió final Pel·lícula del mes per al proper programa: Anomalisa.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 23/2/2016 — Ave, César! dels Germans Coen, Russell Crowe i The Water Diviner: venjança al cinema, Truman i clàssics revisitats

    Visió general Episodi centrat en la reflexió cinematogràfica a partir de tres eixos: els Germans Coen (amb "Ave, César!" com a palanca), el repàs crític a Russell Crowe (actor i director a "The Water Diviner"), i un debat sobre la venjança i la violència en el cinema clàssic i contemporani, amb parades en el cinema espanyol recent i clàssics que guanyen amb la revisió. "Els Germans Coen han provocat fascinació per la manera com han agafat els diferents gèneres i els han anat fent seus." Germans Coen i "Ave, César!" Temes i to d’Ave, César! • Homenatge lúdic i crític al Hollywood dels 50, amb un "fixer"/mediador com a eix. • Sàtira sobre la mediació industrial, la moralitat i la por al comunisme. • Relectura de gèneres clàssics: peplum, western, comèdia musical. Sobre la trajectòria dels Coen • Contrast entre peces més “lleugeres” i títols punyents: Fargo, Barton Fink, Inside Llewyn Davis, No és país per a vells, Valor de llei. • Divergència d’efecte: films que radiografien mons i personatges vs. recerques de més profunditat existencial (ex. "Un tipus seriós"). • Comparació amb els Dardenne: més incisió social i radicalitat en aquests últims. "Germans Coen: 'Això és així… i tu fes el que vulguis amb això', amb una maestria formal innegable." Cinema espanyol recent • "Truman": correcta però poc innovadora; bones interpretacions amb classificacions de premis discutibles. • Referències: "Techo y comida" i "El camí més llarg per tornar a casa" (amb gos), aquesta última llegida com a proposta més exigent per a l’espectador. Russell Crowe: actor i director The Water Diviner (com a director) • Lectura crítica del guió: detonant emocional (mort de l’esposa) i dilemes de coherència; bones intencions, execució irregular. • Eix temàtic: el dol, la recerca dels fills i el respecte a l’altre. Interpretacions destacades • "A Beautiful Mind": tractament més dolç de l’esquizofrènia comparat amb "Spider" (Cronenberg). • "The Insider": denúncia poderosa contra la indústria del tabac, Crowe entre pressions creuades. • "Master and Commander": contenció i naturalesa d’un líder complex; desviacions no convencionals del guió clàssic. • Altres: "State of Play" (gran treball de conjunt), "Les Misérables" (Javert convincent), "A Good Year" (dues vides en contrast), "Gladiator", "L.A. Confidential", "Robin Hood", "Noé" (versió apòcrifa d’Aronofsky que demana revisió). Venjança i violència: del clàssic al contemporani • Eix de la venjança: "Gladiator", "Ben-Hur" i eco a molts thrillers contemporanis. • "The Searchers" (John Ford): la recerca com a via a la fractura i el buit, no a la catarsi. • Crítica a guions que forcen l’enginy estructural per sobre del sentit humà i ètic. Clàssics que creixen en la revisió i cloenda • "Breakfast at Tiffany’s" (Blake Edwards): ironia sobre fascinació per diners i vida fàcil amb arquitectura de personatges que guanya capes amb el temps. • "Vacances a Roma" i el pont amb Wyler. • Proper programa: "xarxes socials i cinema" (Facebook, Twitter) com a tema i forma.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 16/2/2016 — Victoria i educació especial al cinema: A cel obert, La tête haute, Nahid, curtmetratges a Pallejà i el pròxim especial Russell Crowe

    Introducció Programa dedicat a parlar de cinema amb una invitada especial, Laia Vidal (cap d’estudis d’un centre d’educació especial). Es presenta l’estructura del programa i qui hi participa. El gruix del debat se centra en una crítica entusiasta de la pel·lícula Victoria (2015) i, sobretot, en un bloc temàtic sobre educació especial al cinema. Crítiques i recomanacions de cinema Victoria (2015) • Film del director Sebastian Schipper, rodat en un únic pla seqüència real de 2 h 20 min a Berlín (barri de Kreuzberg). • Protagonista: Laia Costa (premiada als Gaudí i per l’Acadèmia alemanya). El relat acompanya una jove espanyola en una nit que deriva en baixos fons urbans i emocionals. • Punts forts: - Experiència en temps present, sense talls, amb llenguatge visual modern i atmosfera inquietant. - Coreografia de càmera impecable: persecucions, bicicleta, piano, plors i riures, amb la càmera sempre al lloc just. - Interpretacions molt sòlides i hipnòtiques. • Retret menor: podria guanyar amb 20 minuts menys, però no es fa llarga per la tensió sostinguda. "Us prometo que és cinema pur." • Exhibició local: al Cinemes Texas (Barcelona), sessió única nocturna, amb molt bona entrada per boca-orella. Avanç del pròxim episodi: Russell Crowe • Tema anunciat: filmografia de Russell Crowe. • Recomanacions: - Com a director i protagonista: The Water Diviner ("El buscador d’aigua"). Història original amb to d’aventura i drama; agradable però amb alguns tòpics. - Com a actor: State of Play (recomanació destacada). Gran duel interpretatiu i una construcció de personatge plena de matisos. Nahid (Iran) • Direcció: Aida Panahandeh. Retrat sòlid d’una dona divorciada que cria el seu fill en un context legal i social desfavorable (guarda paterna per defecte al pare) i amb l’exmarit addicte a drogues. • Interpretacions excel·lents (especialment la protagonista i el nen). Ambientació fosca i hivernal que acompanya el to. • Comparada amb Nader i Simin, una separació, resulta menys potent, però digna i ben narrada. Mostra de curtmetratges a Pallejà • Sessió de curts al Castell de Pallejà organitzada per Més que Cinema. Destaca la productora local Unhu Producciones (Sant Boi) per la seva creativitat amb pocs mitjans. • Selecció remarcable: - Efímera Negra (websèrie): microrelats negres de 30 segons molt ben planificats. - Ja no és com abans: comèdia romàntica amb zombis, rodada a Sant Boi. - Una tarda com Bolaño: exercici explicatiu en pla seqüència a Girona. - Hienas Blood (Nicolás Caicolla): migmetratge d’aire Sicario (ritme, duresa i ironia), ambientat en trames de narcotràfic a Mèxic. Una grata sorpresa quasi de superproducció. Tema central: Educació especial al cinema El centre de la Laia (context i objectius) • Escola pública d’educació especial amb alumnat de 3 a 21 anys (grups reduïts: 5-7 alumnes). 60% amb autisme/psicosi; la resta amb retard intel·lectual. • Col·laboració amb el SESMIC (Salut Mental Infanto-Juvenil) amb intervenció setmanal. • Objectiu clau: no només llengua/mates, sinó aprenentatge de l’ésser: treball d’emocions, identitat i posar paraules al que senten. A cel obert (Mariana Otero) • Documental que mostra una institució a la natura entre Bèlgica i França i un enfocament no intrusiu basat en l’observació i l’acompanyament (partner): semblar-se a l’infant per evitar la vivència d’un adult "totpoderós". • Recursos: tallers (teatre, música, cuina, jardineria) per facilitar l’expressió indirecta del món intern. • Conceptes clau: - Estadi del mirall: ajudar a reconèixer-se com a unitat (especialment rellevant en autisme). - Literalitat en l’autisme (metàfores i humor costen; l’exemple de "4 dies" vs la data exacta il·lustra el pensament literal). - La paraula pot ser persecutòria: s’usa poc i amb cura; es privilegia el gest, el joc i el ritme. - Vincle com a condició imprescindible: seguretat per poder treballar; la tendresa s’administra amb consentiment i límits (el contacte físic pot angoixar). "Nosaltres volem ser els seus semblants; evitar ser viscuts com a intrusos." La tête haute (Cabeza alta) • Drama de justícia juvenil: una jutgessa (Catherine Deneuve) acompanya un noi molt vulnerable, creant un vincle i consolidant l’esperança malgrat recaigudes. • Comparativa amb l’enfocament belga: aquí el vincle explícit és palanca de canvi; al model no intrusiu, la distància també protegeix. Ambdós marcs posen l’èmfasi en mirar i sostenir. Enfocaments i pràctiques • Psicoanàlisi vs conductisme: debat obert. S’accentua entendre el que li passa al nen i no voler-lo transformar, posant en valor les capacitats (p. ex. memòria) més que les limitacions. • Entorn educatiu: inclusió a escola ordinària si no hi ha patiment; si n’hi ha, cal un entorn adaptat (grup petit, espais de regulació). • Contenció de l’angoixa: evitar auto/heteroagressions mitjançant paraula, ritme, carícies si s’accepten, i altres eines de regulació. • Treball en equip: reunions constants, supervisió clínica i posada en comú de l’angoixa de cada cas. L’educador ha d’aprendre a no personalitzar l’agressió. Autisme, psicosi i adolescència • Autisme vs psicosi: en psicosi sovint hi ha paraula, però amb inestabilitat i dificultats de gestió; en autisme, la paraula pot estar molt més restringida. • Adolescència: moment de reactualització de la infantesa, on poden emergir brots (p. ex. psicòtics) si hi ha bases fràgils. Tenemos que hablar de Kevin • Es posa el focus en el vincle mare-fill: la manca d’encaix inicial i la no vinculació poden generar mancances. S’adverteix contra les generalitzacions: les causes són plurals i cal prudència interpretativa. Tancament • Comiat i recordatori del pròxim episodi especial sobre Russell Crowe.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 9/2/2016 — Goya des de dins, estrenes (Nahid, The Danish Girl, Dioses, Gemma Bovery, Zoolander 2) i Eros al cinema: de Nymphomaniac a Love

    Crònica dels Goya des de dins Infiltració “backstage” i VIP: recorregut intern per la catifa vermella i el fotocol (fins a 32 metres), accés a sales VIP i al backstage, amb anècdotes sobre greixatge per al set, i trobades amb figures com Juliette Binoche, Tim Robbins, Javier Bardem i Penélope Cruz. Producció i to de la gala (30a edició): percepció d’un salt de qualitat en realització i patrocini; Dani Rovira millor que en edicions prèvies; comparativa amb els Premis Gaudí d’enguany. Premis i debat: sensació de previsibilitat; contrast entre el reconeixement a Ricardo Darín i interpretacions emergents (p. ex. Borja Espinosa); discussió “Truman” vs “Un día perfecto”. Censura/retallades de temps: polèmica amb el discurs de Natàlia de Molina i l’eslògan social “Techo y comida per tothom”; queixa explícita de Ricardo Darín sobre els talls de parlaments. "No hi ha dret que estiguéssim tallant a la gent" — (resum de la protesta de Ricardo Darín) El curt guanyador ‘El corredor’: alegria per l’equip de Jordi Montesinos i la seva dimensió social (atur a majors de 50); debat sobre el valor cinematogràfic i el seu recorregut cap als Òscar. Bonus madrileny: ruta cinèfila per Lavapiés (arrencada de “Hablar”) i descoberta del bar vegà Oveja Negra. Estrenes i crítiques El mal que hacen los hombres (Robert Térmens) Valoració negativa: descens de nivell en relació a obres anteriors del director; to de thriller dur sense prou profunditat dramàtica. Nahid (Ida Panahandeh, Iran) Cinema iranià contemporani dins l’“escola de Teheran”. Trama: dona jove divorciada amb custòdia condicionada del fill (no es pot tornar a casar), i pressió patriarcal que regula fins i tot gustos i oci. Punts forts: interpretació molt expressiva de la protagonista i crítica valenta a les dinàmiques de poder de gènere. Primavera en Normandia (Gemma Bovery) Comèdia romàntica francesa, metacinema literari: la vida de Gemma imita “Madame Bovary”. To lleuger, amb encert en l’ambientació i el joc intertextual. The Danish Girl Biogràfica sobre identitat de gènere als anys 20: trànsit i el suport de la parella en una època sense recursos mèdics establerts. Eddie Redmayne solvent, però el film pot caure en reiteració i en l’apel·lació emocional directa. Dioses (Bogowie, Polònia) Biopic mèdic sobre els intents pioners de trasplantament de cor; estructura de thriller mèdic amb clímax “efecte House”. Correcta i amb premis locals, però amb epicitat allargada i ritme irregular. Zoolander 2 Sàtira del món de la moda amb cameos a dojo (inclosa Penélope Cruz en clau paròdica). Humor absurd i estrident; com a seqüela, manté part de l’encant, tot i perdre frescor respecte a la primera. Nota crítica sobre publicitat i masclisme: minicicle de curts de El Corte Inglés per Sant Valentí percebut com masclista; debat sobre apropiació comercial del llenguatge audiovisual i propostes de denúncia pública. Tema central: Eros al cinema Línia fina: eròtic vs pornogràfic El cinema eròtic és una temàtica transversal (no un gènere tancat). El límit entre artístic i gruller depèn de context, intenció i posada en escena. Dos casos recents que provoquen i exploren límits Nymphomaniac (Lars von Trier): provocació discursiva per interrogar els límits morals i socials, amb dispositiu formal d’autor. Love (Gaspar Noé): relació amorosa i sexual amb posada en escena molt personal, ús de plans llargs, temporalitat fragmentada, i moments de sexe explícit/“realista” (inclòs l’efecte 3D). "Per què no hi ha pel·lis que parlin realment de la relació entre l’amor i el sexe?" — (ideari que travessa Love) Debat: diferència entre provocar per provocar i explorar la condició humana; el valor de la tècnica i del punt de vista per dotar de sentit les escenes sexuals. Altres propostes i extrems For Lovers (catàleg Netflix): drama relacional amb sexe explícit percebut com a afegit publicitari més que orgànic. El cadàver d’Anna Fritz (CAT): límit transgressor (necrofília) tractat amb to de thriller juvenil; interpel·lació sobre banalització del sexe extrem. Necromantik (DE): gore extrem i tema tabú amb sorprenent embalum estètic (banda sonora elegant), però d’imatges grotesques. Censura, insinuació i poder de la imaginació De l’antic Código Hays al franquisme: restriccions que van afinar el llenguatge del desig a través de la insinuació. Exemples clàssics d’erotisme suggerit: “Gilda”: potència de les mirades i el joc d’ocultació. “Picnic” (Holden/Novak): tensió sexual a través del ball i el subtext. L’anècdota de la publicitat subliminal (Coca-Cola/Popcorn) com a mostra de persuasió i límits ètics. Tesi recurrent: el cinema pot ser més sensual i perdurable amb la subtilesa que amb l’explicitesa. Referents contemporanis d’erotisme suggerit “Carol”, “Amélie”, “Un tramvia anomenat desig”, “La gata sobre la teulada de zinc”: construcció d’erotisme per mirada, tensió i posada en escena, sense necessitat d’excés explícit. "A vegades, les dones són més atractives pel que insinuen que pel que mostren" — (síntesi del debat al voltant de la posada en escena) Cloenda i pròxim programa Tancament musical i anunci: la setmana vinent, convidada Lídia Vidal per parlar de l’educació espacial al cinema. Idea-força de l’episodi: entre el “darrere la catifa vermella” i l’Eros davant la càmera, el programa explora com mirada, context i intenció defineixen tant el valor dels premis com el sentit del desig en pantalla.