Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

337-348 de 476
  • 1h

    Cinema sense condicions del 20/10/2015 — Cinema i xocolata: Audiard (Dheepan), Antonio Cumple 50, Granja Viader i Cacaolat, salut del cacau i ‘El Club’

    Resum general Un episodi que barreja amb gràcia cinema i xocolata amb una convidada especial: Mercè Casaldemont Viader (Granja Viader). El programa es desplega en tres trams: estrenes i recomanacions, un bloc monogràfic sobre la xocolata (història, salut i ofici), i un recorregut per pel·lícules on la xocolata és protagonista o símbol. Punts clau • Jacques Audiard i la Palma d’Or: repàs de filmografia i comentari entusiasta de la seva nova pel·lícula, identificada pels locutors com The Fan/Diffen, clarament referida a Dheepan. • Cinema indie de proximitat: descobriment i defensa d’Antonio cumple 50 (Alejandro Mira), una sàtira coral, micropressupostària i sorprenentment vigorosa. • Anunci del club de la setmana vinent: triaran El club (Pablo Larraín), “fortíssima” i polèmica, com a Pel·lícula del Mes. • Xocolata i salut: la Mercè exposa els beneficis del cacau (endorfines, antioxidants, polifenols). Referència a estudis del Clínic: baixarien tensió arterial i colesterol amb xocolata >60% de cacau. • Granja Viader i Cacaolat: trajecte històric des de 1900, la fàbrica Letona i la creació de Cacaolat (1931) inspirada a Hongria; evolució actual (versions amb estèvia i sense lactosa) i expansió internacional. • Pel·lícules amb xocolata: de l’encant de Chocolat (Lasse Hallström) al thriller glaçat de Gracias por el chocolate (Claude Chabrol), passant per cites icòniques com la de Forrest Gump. Estrenes i recomanacions Jacques Audiard: de l’impacte d’Óxido y hueso a Dheepan • Recordatori d’Óxido y hueso (Marion Cotillard) i la seva rara combinació de duresa i tendresa. • Nova pel·lícula (anomenada com The Fan/Diffen; es tracta de Dheepan): - Context: final de la guerra a l’antic Ceilan (Sri Lanka) i migració a França amb una “família” de conveniència (cap dels tres és parent biològic). - Temes: exili, integració, identitat i supervivència; ecos de l’actual crisi de refugiats. - Forma: posada en escena precisa, actors no professionals i empatia amb el protagonista. • Altres títols d’Audiard esmentats: De battre mon coeur s’est arrêté, Un prophète, Sur mes lèvres. Indie km 0: Antonio cumple 50 (Alejandro Mira) • Retrat d’un sopar d’aniversari que esdevé una explosió de veritats i “draps bruts”, amb humor, surrealisme i moments gairebé fellinians. • Producció “heroica”: micromecenatge, equip còmplice, i un repartiment reduït i eficaç. • Recepció: aplaudiments als Cinemes Texas; es reclama una estrena comercial. Proper club: El club (Pablo Larraín) • Convent-correccional per a capellans amb passat fosc; impacte demolidor i debat ètic. • Es destaca el seu to dur, la incomoditat que genera i l’interès temàtic. Xocolata: història, salut i ofici La xocolata com a plaer i aliment • Presència cultural i festiva: xocolatades, mones de Pasqua, bombons, pastisseria. • Beneficis clau del cacau: - Endorfines (benestar i plaer) - Antioxidants i polifenols (acció antiinflamatòria) - Teobromina (estimulant suau) i fonts de ferro “Els efectes saludables s’obtenen consumint diàriament xocolata amb més del 60% de puresa.” • Recomanació pràctica: 20–30 g/dia de xocolata >60–70% cacau. • Avís important: la teobromina és tòxica per als gossos. No donar-los xocolata. Granja Viader: de lleteria a icona • Orígens (c. 1900) al carrer Xuclà; innovacions del besavi (derivats lactis, higiene, escala). • Cofundació de la fàbrica Letona i innovació del Cacaolat (1931): - Inspiració: refresc de llet amb cacau tastat a Hongria. - Solució circular: aprofitament de llet desnatada amb cacau. • Avui: Cacaolat amb estèvia (sense sucres) i sense lactosa; expansió a Europa, Xile i EUA. • Públic: barreja de turistes i locals; fascinació per la continuïtat familiar (ja en 5a generació). Elaboració i qualitat • Hot xocolata de la casa: cacau en pols, una mica de sucre, farina de blat de moro, canyella i aigua, a foc lent fins a textura espessa i equilibrada. • Criteri de compra: - Prioritzar xocolates >70% cacau i qualitat del cacau (barreges, origen a Centreamèrica/Africa). - Desconfiar de opcions massa barates amb percentatges alts declarats. Cinema i xocolata: pel·lícules destacades El plaer amable vs. el negre psicològic • Chocolat (Lasse Hallström, 2000): conte lumínic i amable. La Mercè s’hi sent “com a casa”. • Gracias por el chocolate (Claude Chabrol): thriller domèstic de dobles vides i justícia perversa; debat sobre ressonàncies hitchcockianes vs. mirada Chabrol/Buñuel. Escenes i cites icòniques • Forrest Gump: “La vida és com una caixa de bombons: mai saps què et tocarà.” • Charlie y la fábrica de chocolate (Tim Burton): somieig en rius de xocolata i imaginari pop. • La grande bouffe (Marco Ferreri): hedonisme extrem; escena de xocolata desfeta en clau provocativa. • Monty Python’s The Meaning of Life: glotó que acaba “explosionant” després d’un trosset de xocolata. • Fresa y chocolate (Cuba): amistat i identitat amb gran sensibilitat. • Como agua para chocolate (Alfonso Arau): passió culinària i realisme màgic. • El festín de Babette: el menjar com a gràcia transformadora. • El cebo (Ladislao Vajda): ús de la xocolata com a ceba sinistra en un clàssic del cinema negre espanyol. Idees pràctiques i conclusions • Per salut, prioritzar xocolata negra >70% i racions moderades. • Evitar donar xocolata a gossos (teobromina tòxica). • El relat de Granja Viader il·lustra com tradició + innovació poden crear icones (Letona, Cacaolat). • A nivell cinematogràfic, el programa contraposa el confort del conte (Chocolat) amb la inquietud del thriller (Chabrol) i el xoc de Larraín. Properament • Setmana vinent: El club (Pablo Larraín) com a Pel·lícula del Mes. Es preveu debat intens per temàtica i to.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 13/10/2015 — Irlanda, l’IRA i el cinema: de Bloody Sunday a The Boxer; crítiques d’El Club, Segon Origen, Everest i Lejos de los hombres + Concurs Cinemater Cornellà

    Panorama general del programa • Obertura del magazine de cinema amb novetats, crítiques i un especial temàtic. • Avanç d’agenda: detall del 26è Concurs de curtmetratges Cinemater Ciutat de Cornellà i dates clau de projeccions i lliurament de premis. • Crítiques i recomanacions de la setmana: Segon Origen, Lejos de los hombres, El Club i revisió d’El último rey de Escocia. • Especial temàtic: Irlanda, l’IRA i la independència a través del cinema, amb focus en Bloody Sunday, Michael Collins, En el nombre del padre i The Boxer. Agenda i concursos • 26è Concurs de curtmetratges Cinemater Ciutat de Cornellà: 402 obres rebudes (387 acceptades), comitè seleccionador i jurat extern definits, 18 finalistes triades i projecció pública amb degustació, seguit de cerimònia de premis. Crítiques i recomanacions d’estrena Segon Origen (adaptació de “Mecanoscrit del segon origen” de Manuel de Pedrolo) • Punt fort: potència estètica i recreació postapocalíptica (escenaris devastats, troballes visuals com el Camp Nou destruït). • Punts febles: adaptació insuficientment profunda del nucli emotiu i filosòfic de la novel·la; química irregular entre protagonistes; rodatge en anglès i doblatge poc natural; gir cap a thriller amb el personatge de Sergi López que “embarranca” el to. • Conclusió: oportunitat parcialment desaprofitada; l’obra literària conserva un potencial no del tot traslladat a pantalla. Lejos de los hombres (Loin des hommes, David Oelhoffen; basat en Camus) • Context: drama existencial ambientat a Algèria; to de western humanista. • Virtuts: relació humanista entre irreconciliables; paisatges i fotografia precises; to sobri amb tocs d’humor; presència i control creatiu de Viggo Mortensen, atent a preservar l’“esperit” original a totes les fases (fins i tot títols i doblatges). • Nota: versa tangencialment sobre independència (Algèria) i enllaça amb el fil temàtic del programa. El Club (Pablo Larraín) – Pel·lícula destacada del mes • Impacte: film duríssim i radical sobre culpa i impunitat dins l’església, d’una crueltat gairebé “terrorífica”. • Excel·lències: direcció, fotografia, música i intèrprets de gran nivell. • Context autoral: Larraín ja havia signat “No” (2012) —sobre el plebiscit a Xile—, i aquí porta la seva mirada crítica a un extrem més sec i colpidor. • Recomanació: imprescindible; es proposa com a “pel·lícula del mes”. “Vaig sortir del cine absolutament descol·locat… és d’una duresa que gairebé podríem dir que és terrorífica.” Opinió del públic: Everest (Baltasar Kormákur) • Recepció: entreteniment eficaç, amb “toc americà”, però fotografia i immersió excel·lents. • Fidelitat factual: recrea el desastre de 1996; presència del periodista-escalador Jon Krakauer i el seu llibre “Into Thin Air”. • Moments clau: explicació de la “zona de la mort” al coll Sud. “El collador sud… és un moment on el cos comença directament a morir.” • Recomanació lectora: el llibre de Krakauer aporta més profunditat i matisos que el film. Revisió: El último rey de Escocia (Kevin Macdonald) • Temes: corrupció del poder, seducció i engranatge autoritari a l’Àfrica; la figura d’Amin i la implicació moral d’un jove metge. • Escena final: impacte de material d’arxiu real que accentua el terror del personatge històric. Especial temàtic Irlanda, l’IRA i la independència a través del cinema • Context sociopolític: demografia, divisió territorial (República d’Irlanda vs. Irlanda del Nord), trajecte cap a la independència (1919–1921) i fractura confessional-política. • Lectora de conjunt: el cinema ha documentat i interpretat el conflicte amb diverses òptiques, del docudrama a la ficció intimista. Bloody Sunday (Paul Greengrass) • Format: docudrama nerviós i immersiu sobre la marxa pacífica a Derry el 30/01/1972. • Fets: càrregues i trets reals, 13 morts (molts adolescents), trenta i escaig ferits; posterior impunitat dels responsables. • Validació: museu a Derry amb documentació extensa que corrobora els fets clau representats. Altres peces clau sobre el conflicte • Michael Collins (Neil Jordan): epopeia política de la lluita per la independència. • En el nombre del padre (Jim Sheridan): injustícia, identitat i sistema penal en el marc de l’IRA. • Larga es la noche (Odd Man Out, Carol Reed): noir existencial primerenc sobre la violència i la persecució. • El delator (The Informer, John Ford): clàssic d’origen irlandès amb mirada moral sobre la traïció. Jim Sheridan i The Boxer • Perfil: figura central del cinema irlandès; del teatre a Dublín a la projecció internacional. • Filmografia rellevant: Mi pie izquierdo (debut i Òscars), En el nombre del padre, En América. • The Boxer: retorn d’un boxejador vinculat per context a l’IRA; - Interpretacions memorables de Daniel Day-Lewis i Emily Watson. - Ritme i posada en escena sòlides; ús emotiu de la cançó tradicional “Danny Boy”. “Considero que és una obra mestra i la recomano fervorosament.” Reflexió final • Aprenentatge comparatiu: la via catalana, massiva i pacífica, contrasta amb la història de violència a Irlanda/ETA. • Factors clau: absència d’organitzacions armades actives i marc europeu condicionen i protegeixen l’exercici cívic. “Libertat, sin ira.” Avanç de la setmana vinent • Convidada: Mercè Viader (Granja Viader), tema “xocolata i cinema”. • Apunt històric: inventors del Cacaolat; tradició de xocolata negra d’arrel americana.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 6/10/2015 — Regressió d’Amenábar, Anacleto i Inside Out; Los Héroes del Mal i homenatge a Omar Sharif

    Panorama general Podcast de “Cinema sense condicions” centrat en cinc eixos: Regressió (Amenábar), Anacleto: Agente Secreto, Inside Out (Pixar), Los Héroes del Mal i un ampli homenatge a Omar Sharif. Conversa viva i crítica, amb comparacions, context històric i aportacions de la comunitat. "No és una gran pel·lícula, vaja" — sobre Regressió Regressió (Alejandro Amenábar): mal, conspiració i psiquiatria Idea clau: La cinta explora la possible existència de Satán i el mal com a contrapès del bé, amb l’eco de Roman Polanski (La llavor del diable) i Àlex de la Iglesia (El dia de la Bèstia). Lectura dual: • Conxorxes i sectes com a motor del mal. • La desestabilització mental i la mirada de la psicologia/psiquiatria com a explicació alternativa. Valoració: Interessant pel plantejament temàtic, però amb mancances notables de guió i interpretació. Apunt conceptual: El mal no per confrontar el bé, sinó per “donar-li raonaments” — una distinció que vertebra la lectura moral del film. Referències creuades Roman Polanski, Àlex de la Iglesia i altres visions cinematogràfiques de l’ocult. Anacleto: Agente Secreto (J. Ruiz Caldera): comèdia d’acció efectiva Guió: Sòlid i tancat, ple de gags que retornen (p. ex. l’al·lèrgia als cacauets que tanca l’arc). Direcció i ritme: Obertura visual potent (fugida al desert amb cotxe vermell), to d’esperpent que combina acció i humor “de la casa”. Interpretacions: Imanol Arias i Quim Gutiérrez, tàndem amb química; Alexandra Jiménez destaca en un paper de múltiples registres. Diagnòstic: Comèdia d’acció espanyola divertida i ben acabada; recomanable. Inside Out (Pixar, Pete Docter): el valor de la tristesa Concepte: Personificació d’emocions (alegria, tristesa, por, ràbia, fàstic) en una central de control tipus computadora/biblioteca de memòries. Eix temàtic: • Relació Alegria–Tristesa com a cor emocional. • Adolescència i reubicació vital (trasllat de Minnesota a San Francisco). Missatge: La tristesa és necessària i pot ser generadora d’esperit, innovació i maduresa. Apunts visuals: Tren del pensament, arxius de memòria per colors, illes de la personalitat. "La tristesa acaba sent generadora d’esperit i d’innovació... junt amb la joia" Los Héroes del Mal (Zoe Berriatúa): adolescència i violència Tò i influències: Contundent, incòmoda; ecos de La taronja mecànica (Kubrick), Alphaville i Haneke. Música simfònica com a contrapunt de la violència. Trama: Tres adolescents “raritos” assetjats formen una coalició per venjar-se; deriva moral i emocional sense treva. Producció: Impuls de la productora d’Àlex de la Iglesia; fotografia, guió i personatges molt cohesionats. Interpretacions: Jorge Clemente, Emilio Palacios, Beatriz Medina (impecables) i cameo de Macarena Gómez. Conclusió: Molt recomanable, malgrat haver passat massa desapercebuda. Homenatge a Omar Sharif: èpica, romanticisme i carisma Dues fites amb David Lean • Lawrence d’Aràbia (1962): èpica desèrtica; dinamisme entre el personatge de Sharif i Lawrence (Peter O’Toole), amb una admiració profunda que frega l’enamorament en sentit ampli. • Doctor Zhivago (1965): drama romàntic i històric; humanisme i tendresa del personatge enmig de la Revolució Russa. Altres papers i curiositats • Monsieur Ibrahim i les flors del Coran (2003): saviesa quotidiana, ponts culturals amb mirada tendra i acollidora. • Che (1969): Sharif com a Che Guevara, amb Jack Palance com a Fidel Castro. • Cameos: Top Secret, La Pantera Rosa torna a atacar; coprotagonista a La isla misteriosa (Bardem). Lectures crítiques i comunitat Comparatives: S’ha dit “el Max von Sydow oriental”, però es ressalta la calidesa de Sharif vs. la duresa habitual de von Sydow. Veu de l’audiència: Preferències repartides entre Lawrence d’Aràbia i Doctor Zhivago; reconeixement ampli a la seva trajectòria. In memoriam: Mort el maig del 2015 (83 anys), amb Alzheimer. Tancament i avanç Avanç: Tema de la setmana vinent a càrrec de Joan Morros: Irlanda, l’IRA i el cinema. Incidència tècnica: Alba no ha pogut entrar; queda pendent el reportatge de veus a la sortida d’Everest.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 29/9/2015 — Del Festival de San Sebastián a Taxi Teherán: El Clan, Hijo de Saúl i el debat sobre Irrational Man de Woody Allen

    Panorama general del programa • Presentació del programa amb to bilingüe (català/castellà) i convidat internacional: Robert Aranowski (Polònia). • Estructura en dues parts: - Primera: cròniques i recomanacions del Festival de San Sebastián. - Segona: debat de la pel·lícula del mes, Irrational Man de Woody Allen. • Aclariment d’estrenes: Truman s’endarrereix; es comenta el rebombori amb Amenábar i les primeres impressions. "Como el cine, nada." Defensa contundent de l’experiència en sala: silenci, foscor i pantalla gran com a part essencial de l’obra. 1) San Sebastián: highlights, recomanacions i context El Clan (Pablo Trapero) – Recomanació destacada • Basada en fets reals de l’Argentina dels 80: segrestos a famílies riques amb final tràgic. • Contrast formal potent: música viva i rock d’època vs. l’horror domèstic del captiveri. • Reconeixement a Pablo Trapero i trajectòria (Mundo Grúa, Carancho, Elefante Blanco). Hijo de Saúl (László Nemes) – La mirada a l’Holocaust • Ambientada a Auschwitz: un membre del Sonderkommando creu reconèixer el seu fill i vol evitar la seva cremació. • Elecció de posada en escena immersiva: càmera enganxada al protagonista, camp curt i el món desfocat al voltant. • Recorregut festivals (Cannes, premis) i recomanació ferma d’estrena. Cinema polonès i recomanacions • Referències a Andrzej Wajda (Katyn) i Pawel Pawlikowski (Ida). • Novetats locals: Karbala (bèl·lic, Irak 2004). • Projecte de Robert: portal novela.pl per difondre cinema i sèries espanyoles/latinoamericanes a Polònia. • Recomanacions espanyoles: La isla mínima (estrena a PL), Magical Girl (seleccionada per crítics polonesos), Anacleto (divertiment ben resolt). Defensa de la sala de cinema • Argumentari sobre la pèrdua d’immersió en pantalles petites. • Exemple paradigmàtic: Lawrence of Arabia i el cinema en 70 mm; també Star Wars. • Anècdota emotiva: parella gran que viatja pel món a través del cinema. 2) Focus: Taxi Teherán (Jafar Panahi) Context del cinema iranià • Recordatori de grans noms: Abbas Kiarostami, Asghar Farhadi (Una separación). • Premi recent: Oso de Oro a Berlín per Taxi. Panahi: biografia, censura i resistència • Detencions (2009-2010), retirada de passaport i inhabilitació per filmar i viatjar. • Suport internacional de cineastes (Redford, Scorsese, Spielberg, Dardenne, Stone, etc.). • Gest simbòlic a Cannes: cadira buida. "Al igual que los artistas de todo el mundo, también los cineastas iraníes deberían ser reconocidos y no censurados, reprimidos y encarcelados." Rodar sense permís: cinema clandestí • Precedent: This Is Not a Film enviada en un pen dins d’un pastís. • A Taxi, sense crèdits per protegir l’equip; nota final d’agraïment del director. Què explica Taxi • Format de fals documental: Panahi condueix un taxi i conversa amb passatgers; retrat coral de Teheran. • To: humà i juganer, però amb aristes dramàtiques; final irònic/cínic amb lectura política. • Vincle estilístic amb Kiarostami: cinema de la necessitat, càmera com a eina de resistència cultural. • Recomanació d’estrena: peça imprescindible per entendre l’Iran contemporani. 3) Altres temes El somni català (Josep Maria Forn) i TV3 – Companys • Cine de subsistència: muntatge d’arxiu i obres prèvies per traçar el relat històric (del s. XIX a avui). • Reivindicació d’autors catalans contemporanis: Carlos Marqués-Marcet (10.000 km) en un telefilm sobre Companys amb gran direcció i interpretacions. 4) Debat: Irrational Man (Woody Allen) Recepció del públic i música com a leitmotiv • Vox pop a la sortida: bona acollida general, però alguns retrets a la repetició musical. • La peça musical s’usa com a tema conductor del personatge (Joaquin Phoenix) i anticipa el to moral del relat. Guió i punt d’inflexió • Mitja pel·lícula per perfilar el professor: ritme lent i classes poc suggeridores. • El gir arriba amb una conversa escoltada en un bar: s’activa el thriller moral i la intriga. Temes i referents • Dilema de Dostoiévski (Crim i càstig), tradició Allen: Delitos y Faltas, Match Point. • Comparacions amb Buñuel pel tipus de resolució final; influències franceses (debat): Claude Chabrol i la geometria moral. • Lectura formal: narrativa teatral, talls que prioritzen idees sobre versemblança; paral·lel amb Alain Resnais (Amar, beber y cantar). Valoració crítica • Punts febles: excés de veu en off (redundant), humor escàs, perfil subratllat del protagonista, to irregular. • Punts forts: fotografia notable, Joaquin Phoenix eleva el conjunt, alguns detalls de posada en escena. • Conclusió: obra menor de Woody Allen, interessant per temes i recursos, però lluny de les seves millors. 5) Cloenda • Recomanació: veure Taxi Teherán i seguir les estrenes de Truman i El Clan. • Avanç del proper programa: especial Omar Sharif. • Agraïment a Robert Aranowski i recordatori del seu portal: novela.pl.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 22/9/2015 — B (Bárcenas), Bernie i Anacleto: crítica, documental vs ficció, Inside Out, Django i “Truman” com a pel·lícula del mes

    Panorama de l’episodi En aquest programa, l’equip represa la temporada amb un menú molt variat: des d’una crònica crítica de “B (Bárcenas)” i el seu context de boicot, fins a la sàtira criminal “Bernie” de Linklater, passant per la recomanació entusiasta d’“Anacleto: Agente Secreto” com a model d’acció-comèdia made in Spain. També hi ha espai per a Inside Out (Del revés) vista des d’una òptica psicològica, la violència estilitzada de Tarantino a “Django Unchained”, i un debat de fons sobre documental vs ficció. Es tanca amb recomanacions, reposicions i l’anunci de “Truman” (Cesc Gay) com a pel·lícula del mes. “El cinema també ens ha de servir per interpretar totes aquestes coses.” Temes principals “B (Bárcenas)” i el boicot polític: recorregut de producció, distribució limitada i el gran valor de les interpretacions. “Bernie” (Richard Linklater): fals documental corrosiu sobre moral comunitària i carisma manipulador. “Anacleto: Agente Secreto”: aposta fresca d’acció-paròdia amb química d’elenc i ofici de direcció. Documental vs ficció: la intenció i el muntatge com a claus; el documental de creació i la línia entre realitat i invenció. Inside Out (Del revés): lectura psicològica de les emocions, els records i la maduració. Django Unchained: entreteniment salvatge, girs de repartiment i versatilitat actoral. Recomanacions/Reposicions: Nightcrawler; Requisitos para ser una persona normal; debat sobre Noah Baumbach; Aprendiendo a conducir. Pel·lícula del mes: “Truman” (Cesc Gay) i activació de la comunitat. Comentaris clau “B (Bárcenas)” — política, judicis i interpretació Produïda via micromecenatge davant la negativa de cadenes; estrenes limitades i traves institucionals. Concepció quasi teatral (de l’obra “Ruz-Bárcenas” de Jordi Casanovas): densitat de diàleg i posada en escena austera. El gran valor: interpretacions poderoses (Bárcenas i el jutge), creació d’un personatge creïble, hàbil i sibil·lí. “Bernie” — falsa no-ficció i moral de poble Linklater construeix un fals documental sobre un treballador de tanatori idolatrat que acaba cometent un crim. To corrosiu i coral amb testimonis; Jack Black, Shirley MacLaine i Matthew McConaughey clavats. “Anacleto: Agente Secreto” — comèdia d’acció local amb múscul Direcció amb talent i to (Javier Ruiz Caldera); paròdia d’espies amb ritme, música i gags afinats. Química entre Imanol Arias i Quim Gutiérrez; reivindicació d’una via ibèrica a l’acció-comèdia (ponts amb Airbag i crítica a intents menys reeixits com Rey Gitano). Documental vs ficció — la frontera i la intenció El públic sovint associa documental amb veritat, però la intenció i el muntatge poden capgirar el sentit de les mateixes imatges. Referents: Basilio Martín Patino, Michael Moore, José Luis Guerin (Innisfree), i el cinema documental de creació (La plaga, etc.). Inside Out (Del revés) — emocions i desenvolupament Suportada per recerca psicològica: emocions-personatge, illes de la personalitat i records multicolors. Mostra la complexificació emocional de la infantesa a l’adolescència; efectiva per a públic adult i infantil. Django Unchained — estil i repartiment Tarantino combina èpica, humor negre i violència operística; DiCaprio irromp a mitja pel·lícula i Jamie Foxx brilla (contrast amb el seu paper a Collateral). Recomanacions i debats Nightcrawler (Jake Gyllenhaal): imprescindible; reposada al Texas. Requisitos para ser una persona normal (Leticia Dolera): nova oportunitat en reposició. Noah Baumbach: divisió d’opinions entre Mientras seamos jóvenes, Frances Ha, Mistress America, etc. Aprendiendo a conducir (Isabel Coixet): xoc cultural tractat amb dolçor (Patricia Clarkson i Ben Kingsley). Comunitat i properament “Truman” (Cesc Gay) com a pel·lícula del mes; proposta d’esdeveniment a xarxes perquè l’audiència s’hi sumi. Possible invitat polonès per parlar de festivals i cinema (enllaç amb Papusza i cine polonès).

  • Cinema sense condicions del 30/6/2015 — Jurassic World i Poltergeist a judici; Third Person, Màgical Girl i Gondry: recomanacions d’estiu i estrenes

    Visió general Episodi ple de recomanacions i antirecomanacions: el grup contrasta grans estrenes de Hollywood amb cinema d’autor i títols menys comercials. Es destaquen crítiques a seqüeles com Jurassic World i Poltergeist, un debat sobre Paul Haggis i el seu film Third Person, una anàlisi apassionada de Màgical Girl de Carlos Vermut, un repàs a l’univers creatiu de Michel Gondry, dos curtmetratges evocadors, i un bloc d’estrenes que inclou Elsa & Fred, Rey Gitano, ma ma i Loin des hommes. També s’obre un debat ètic a propòsit de Stone (2010). Punts clau • Seqüeles sota sospita: manca de guió i planificació a Jurassic World i Poltergeist. • Paul Haggis, virtuts i límits: dubtes sobre Third Person; reivindicació d’In the Valley of Elah; recordatori de la Crash de Cronenberg. • Màgical Girl (Carlos Vermut): cinema suggerent, premiat i d’impacte; connexions amb Clouds of Sils Maria i Demonlover. • Michel Gondry: estil naïf i imaginatiu; imperdibles com Olvídate de mí i La ciencia del sueño. • Curtmetratges: família, feina i el repte de la distribució de curts. • Estrenes d’estiu: Shirley MacLaine a Elsa & Fred; retorn de Juanma Bajo Ulloa amb Rey Gitano; nou de Julio Medem; Viggo Mortensen a Loin des hommes. • Debat ètic: Stone (2010) i la complexitat de la reinserció i els judicis de risc. Blockbusters a examen: Jurassic World i Poltergeist Què es critica • Guions febles i poca planificació: trames disperses i protagonisme que “balla” sense coherència. • Efectes especials notables, però sense suport narratiu sòlid. “A mi em va faltar guió… em va faltar planificació… els efectes, clar, molt bé, però el principal és un bon guió.” • Per a Poltergeist, es remarca la repetició de situacions i la manca d’aportació respecte a l’original. Veredicte • Antirecomanació de totes dues com a prioritats de cartellera; millor buscar alternatives d’autor. Paul Haggis i l’entramat de Third Person Third Person (en tercera persona) • Tres històries d’amor en paral·lel (Nova York, París, Roma) amb repartiment coral; recepció inicial irregular que millora amb el temps. • Es percep certa força artificial de les històries creuades. Trajectòria i comparatives • Es qüestiona Crash (2004) d’Haggis per construcció massa “trencaclosques”. • Forta recomanació de In the Valley of Elah pel seu ritme contingut, el to intimista i una interpretació creïble de Tommy Lee Jones. • Recordatori de Crash (1996) de David Cronenberg: dura, potent, sobre fascinació pel metall, els accidents i la sexualitat. “Quan intenta fer històries creuades, per mi força massa la situació.” Màgical Girl: suggeriment i abisme moral Sinopsi essencial • Nena de 12 anys amb leucèmia, obsessió per una sèrie japonesa; el pare busca un vestit caríssim i fa xantatge a una dona amb problemes mentals. Minimalisme argumental amb gran potència simbòlica. “És absolutament suggerent. És una pel·lícula que no t’ensenya pràcticament res.” Per què impacta • Premi a Sant Sebastià; film que “encisa” sense deixar indiferent. • Direcció precisa i narrativa el·líptica que apel·la a l’espectador. Connexions i ecos • Pont amb Clouds of Sils Maria (Olivier Assayas): envelliment, identitat i estatus artístic; misteri i desaparicions que obren lectures. • Referència a Demonlover (Assayas): descens pervers i control a distància via xarxes, ressonant amb l’ombra moral de Màgical Girl. Retorn a Jurassic World: personatges i fórmules • Es critica la presentació antipàtica d’un personatge femení i la previsibilitat del conjunt. • El clímax respon a una carta “amagada”, però el camí sents que ja l’has vist. Michel Gondry: imaginació i humanitat Obres i to • Destaquen: Olvídate de mí (Eternal Sunshine of the Spotless Mind), La ciencia del sueño, Rebobine por favor, The Green Hornet, i l’estrena de Nosotros y yo. • Estil naïf, joc formal i gran imaginació. Comparat amb l’esperit observacional de Jacques Tati. “Director diferent: no saps mai què trobaràs i et sorprèn sempre.” Curtmetratges: família, feina i circuits difícils • Curt 1: aniversari familiar que es tambaleja per una petita fissura; resolució que deixa al descobert qui queda “fora” del pacte familiar. • Curt 2: d’una queixa social quotidiana a un gir de context que torna la mirada cap a valors positius. • Reflexió sobre la manca de circuits clars per veure curts fora de festivals. Veterans i remakes: Elsa & Fred (Radford) • Remake amb Shirley MacLaine i Christopher Plummer a càrrec de Michael Radford (Il Postino, 1984). Celebració de l’enamorament a la vellesa amb vigor adolescent. • L’original argentina és reivindicada com una delícia. Stone (2010): reinserció i risc • Robert De Niro és un psicòleg que avalua la llibertat condicional d’un piròman; la dona del reu (Milla Jovovich) complica el cas. Ambigüitat i final obert. • Debat sobre la fallibilitat dels judicis professionals i les conseqüències tràgiques potencials. “En el moment que fa el judici favorable, es pot equivocar… i la tragèdia pot ser enorme.” Directors bascos i noves estrenes • Juanma Bajo Ulloa: del drama demolidor (Ales de mariposa, La madre muerta) a la comèdia salvatge (Airbag) i el retorn amb Rey Gitano; recuperació de Frágil com a joia oculta. • Julio Medem: nova pel·lícula, ma ma. • Loin des hommes (David Oelhoffen), amb Viggo Mortensen: desubicació, conflicte i país en transformació. Tancament • Agraïments als col·laboradors i pausa d’estiu. Retorn al setembre amb més Cinema Sense Condicions.

  • Cinema sense condicions del 16/6/2015 — Cinema i teatre sense condicions: "Requisitos para ser una persona normal", "Hablar", "Viaje a Sils Maria" i el joc d’adaptar entre escenaris i pantalles

    Panorama general Programa dedicat a la cruïlla entre cinema i teatre: crítiques de novetats, un debat viu sobre diferències de llenguatge, i un recorregut per adaptacions en ambdós sentits. El to combina passió cinèfila, ofici teatral i mirada crítica sobre la forma i el fons. "És la cultura el que compta." "En hablar también te das cuenta de que no hay nadie normal. Entonces, ¿cuáles son los requisitos?" Part 1 — Novetats i crítiques "Requisitos para ser una persona normal" (Leticia Dolera) • Gran elogio unànime: òpera prima "rodona", tendra, enginyosa i original, mereixedora dels premis de Màlaga (guió novell, fotografia, muntatge). • Actuacions: Leticia Dolera, "Sílvia Munn" (mare), Manuel "Gurke" i el germà amb síndrome de Down. • Estil visual: adreces a càmera, jocs gràfics amb rètols, to de comèdia indie que evita clixés. • Missatge: oda a la diferència i a ser fidel a un mateix; qüestiona els tòpics socials sobre la normalitat. "És simple i plenament rodona... romàntica sense ser cursi... tot funciona." "Jo la proposaria com la comèdia espanyola de l'any." "Hablar" (Joaquín Oristrell) • Proesa formal: pla seqüència únic d’uns 90 minuts (quatre preses totals), parent de "La soga" de Hitchcock. • Fortaleses: energia, emoció en temps real, repartiment coral d’alt nivell. • Límits: parts improvisades desiguals; menys elaboració de guió que a "Requisitos". • Lectura temàtica: precarietat laboral, arbitrarietats, lleialtats familiars i, al clímax, defensa del teatre i la paraula. • Debat "película de premi" vs. "pel·lícula bona": - "Requisitos": més meticulosa i equilibrada; tanca bé en durada i to. - "Hablar": governada pel talent i el risc, pot ser menys de premi però molt per gaudir. "Viaje a Sils Maria" (Assayas) • Meta-teatre: assaigs, relleu generacional i mirall entre vida i escenari. • Binoche vs. Kristen Stewart: discussió sobre carisma i paper més agraït; Stewart guardonada amb el César. • Temes: envelliment, caducitat, experiència vs. moment, identitat de l’actriu davant el paper que abans la feia triomfar i ara passa a altres mans. "Far from the Madding Crowd" (T. Vinterberg) • Adaptació clàssica sòlida: direcció segura; destaquen Carey Mulligan, Matthias Schoenaerts i Michael Sheen. • No és la millor del director, però notable en interpretació i posada en escena. Part 2 — Teatre avui: experiència i llenguatge Teatre Fòrum a Sant Boi (grup Imagina) • Obra sobre mediació veïnal interpretada per persones amb problemàtica de salut mental. • Format Teatre Fòrum: el públic i actrius substitutes intervenen i improvisen per buscar solucions. • Idea clau: aquesta interacció en viu no és traslladable al cinema amb la mateixa naturalesa. Diferències de llenguatge: teatre vs. cinema • Cinema: muntatge, variabilitat d’espais, i sobretot el primer pla com a arma expressiva; pot transformar el temps i l’espai. • Teatre: continuïtat, presència i risc; el públic "busca el fallo"; força de la paraula i del directe. • Economia i forma: el pla seqüència pot ser barat en rodatge, però no sempre és la millor forma narrativa. Part 3 — Adaptacions i simbiosi Casos d’estudi entre escenaris i pantalles • "La señorita Julia" (Strindberg → cinema de Liv Ullmann): exemple negatiu si s’adapta literalment sense gramàtica cinematogràfica. • "Una jornada particular" (Scola → teatre): bona traslació; a escena, arrenca amb un clip cinematogràfic abans de l’entrada dels actors. • Horton Foote: exemple d’ampliació cinematogràfica des d’una obra amb nous personatges i accions. Pel·lícules sobre el món de l’actor i la indústria • Exemples: "Birdman", "Eva al desnudo", "Sunset Blvd", "Cautivos del mal", "Dos semanas en otra ciudad". • Miren els processos creatius, l’ego, la fama i la frontera entre vida i representació. Altres adaptacions recents i aprenentatges • "La duda", "Agosto", "Incendies", "Cabaret", "Diplomacy". • Debats locals: Cesc Gay ("Una pistola en cada mano", "VOS") i El método Grönholm (més tòpic a teatre; al cinema, més complexitat i personatges afegits). • Principi rector: forma i fons han de congeniar amb el llenguatge del mitjà; calc teatral al cinema pot fallar, i a l’inrevés. Temes transversals clau Normalitat i tòpics socials • "Requisitos" desafia el motlle del que es considera "ser normal" i defensa l’autenticitat. La cultura i la paraula com a bé comú • "Hablar" culmina en una defensa del teatre, del text i de la relació amb el públic: "És la cultura el que compta." Forma vs. fons • El risc formal (pla seqüència) pot fascinar, però no ha d’ocultar l’eix temàtic i emocional. Tradició i relectura • De Shakespeare a Tennessee Williams i Arthur Miller: el cinema ha trobat riquesa en relectures ("Hamlet" de Branagh íntegre però cinematogràfic, "Coriolanus" de R. Fiennes en context contemporani, "Ran" de Kurosawa a partir de Rei Lear).

  • Cinema sense condicions del 9/6/2015 — Mandarines i Corn Island: Geòrgia en pantalla; narrativa clàssica vs ruptura; Hawking al cinema; Fenomena, Jorge Grau i la pressió de Telecinco

    Resum general • Episodi centrat en cinema d’orígens poc habituals (Geòrgia), anàlisi de narrativa clàssica vs. trencament, i biòpics de científics. • Debat comparatiu entre Mandarines i Corn Island: estètica, guió i personatges. • Biòpics: La teoria del tot (Hawking) i connexions amb Una ment meravellosa (Nash) per parlar de malaltia i creativitat. • Crònica del cinema Fenomena i revisió de Jorge Grau amb “No profanar el sueño de los muertos” (1974). • Discussió sobre indústria i televisió (Telecinco/Mediaset) i el seu impacte en la creativitat a les comèdies espanyoles. "Està molt bé trencar les normes, però una vegada que les coneixes." Geòrgia en pantalla: Mandarines i Corn Island Mandarines (Estònia/Geòrgia) — pel·lícula pacifista amb personatges potents • Sinopsi i context: en plena tensió bèl·lica a la regió de Geòrgia (Caucas), un fuster estonià que fa caixes de mandarines acull dos enemics ferits (un txetxè i un georgià). • Temes clau: pacifisme, convivència difícil d’ètnies i llengües, i la guerra com a segon pla davant la vida quotidiana. • Fortaleses: guió molt ben travat, personatges amb angles i interpretacions destacades; final que justifica per què el fuster no marxa malgrat la guerra. Corn Island (Geòrgia) — bellesa visual i metàfora de la natura • Plantejament: formació d’una illa al riu Enguri (prop del Mar Negre) pel sediment; un avi i la seva neta hi conreen blat de moro. • Comparacions: analogia amb el Nil i l’agrimensura antiga (cordes 3-4-5 i el teorema de Pitàgores) per descriure el redibuix de terres. • Estètica: llums, angles i detalls que converteixen la creació de vida en imatge poderosa; filmació laboriosa i molt cuidada. • Context geopolític: ecos d’Abkhàzia i Ossètia i el rerefons de presència russa. • Límits: guió menys dens i personatges menys matisats que a Mandarines (especialment la neta, percebuda com massa “estilosa” pel context). Quan el guió no ho és tot: narrativa clàssica vs ruptura • Punt de partida: classe magistral recent del director Sergi Pérez (El camí més llarg per tornar a casa) sobre narrativa clàssica. • Clau didàctica: si hi ha objectiu extern clar, som en narrativa clàssica; si el motor és intern, entrem en una dinàmica diferent (més poètica o no ortodoxa). • Creativitat: cal conèixer el cànon per trencar-lo amb sentit. • Exemple: Stanley Kubrick — filmografia de narratives no canòniques, centrada en inquietuds internes que generen incomoditat productiva a l’espectador. • Recepció: el gust depèn d’etapa vital, estat d’ànim i codis assimilats; és essencial explicar el “per què” ens agrada o no una pel·lícula. "La manera com analitzem una pel·lícula depèn de la nostra capacitat d’assimilar diferents formes de narrar." Comparativa directa: Mandarines vs Corn Island • Preferència declarada: Mandarines. • Raons: història més complexa, conflicte humà ric i personatges molt diferenciats; a Corn Island, predomina l’estètica sobre el desenvolupament de personatges. Biòpics i genialitat: Hawking i Nash La teoria del tot (2014, James Marsh) • Enfoc: biòpic de Stephen Hawking vist sobretot des de la mirada de Jane (la seva parella). • Impacte: Eddie Redmayne — actuació premiada (Òscar) amb gran progressió física i emotiva. • Contingut: el film se centra en la relació sentimental i familiar més que no pas en l’obra científica. • Debat: per a alguns, no tanca del tot el cicle narratiu ni aprofita al màxim el potencial de l’argument. "És una pel·lícula en què el personatge és ell, però la protagonista és ella." John Nash i Una ment meravellosa • Contrapunt: Nash (esquizofrènia) vs Hawking (ELA): dues biografies on la malaltia condiciona la trajectòria i la recepció pública. • Creativitat i salut mental: debat sobre si cert desequilibri pot estimular divergència i creativitat, i com la medicació pot apaivagar o complicar processos creatius. Fenomena i la reivindicació del cinema de gènere • Espai: Fenomena (Barcelona) — una sala única, gran, amb so envoltant Atmos, curada per Nacho Cerdà; recuperació de clàssics i cicles com el del Buque Maldito (Diego López). • Sessió destacada: No profanar el sueño de los muertos (1974), de Jorge Grau — terror, zombies i gore amb estètica i idees d’autor. • Context: finals del franquisme; el film incorpora subtext social (indústria, indiferència) i detalls provocadors (ex. escena inicial de streaking per retratar la reacció social). • Testimoni: participació del director (85 anys), anècdotes de rodatge i reivindicació d’un gènere sovint menystingut però formalment solvent. Indústria, televisió i comèdia: el cas Telecinco • Cadena i model: Telecinco/Mediaset produeix comèdies d’èxit (Ocho apellidos vascos, El otro lado de la cama, Amigos), sovint amb equip consolidat (Emilio Martínez-Lázaro, Borja Cobeaga…). • Condicionants: finançament motivat per obligacions legals i lògiques comercials; ús intens de product placement i autopromoció (ex. aparicions de reality shows dins la narració). • Efecte: bona ofici tècnic i de guió, però amb marcs força mediatitzats que poden limitar la llibertat creativa. Cloenda i proper programa • Pendent: repàs a Manoel de Oliveira (esment de “Belle Toujours” amb Michel Piccoli). • Avanç: proper espai amb David Torres i Joan Morros per parlar de teatre i cinema i tancar temporada.

  • Cinema sense condicions del 2/6/2015 — Sergi Pérez: del dol a la pantalla — Estructura clàssica, procés indie i anàlisi de Kubrick, Spielberg i companyia

    Tema i convidat • Convidat: Sergi Pérez (director i professor a l’ESCAC), presentant la seva òpera prima: El camí més llarg per tornar a casa. • Canvi de plans editorial: del previst “cinema taiwanès” a una conversa en profunditat sobre narrativa cinematogràfica, el procés creatiu d’una pel·lícula indie i una anàlisi temàtica i formal del film del convidat. Masterclass de narrativa clàssica (tres actes) Estructura bàsica • Eix central: la combinació entre objectiu extern del personatge i conflicte que l’obstaculitza. • Distribució clàssica: 1r acte (presentació), 2n acte (el “nus”, el més llarg), 3r acte (resolució, retorn transformat). • El midpoint (punt mig): reforça o muta l’objectiu extern i incrementa la tensió. "Sempre hi ha d’haver un conflicte que obstaculitzi l’objectiu." Exemples • Referents “paradigmàtics” de la teoria (Robert McKee): Kramer vs. Kramer; aplicacions evidents en Indiana Jones, La llista de Schindler, Mad Max (sortir/retornar), etc. • Debat: la forma clàssica no és “colonització” sinó una convenció eficaç assumida per l’espectador; conviu amb altres llenguatges (Godard, Dardenne, Haneke, Apichatpong Weerasethakul). Anàlisi d’“El camí més llarg per tornar a casa” Sinopsi essencial • Un home en dol —sense exposició de la causa— surt de casa per portar el seu gos al veterinari; en el trajecte, la seva fugida emocional el confronta amb ell mateix. Estructura i mites • Estructura “ultraclàssica”: objectiu extern = tornar a casa (eco d’Ulisses), amb “illes”/proves pel camí. • Giro de sentit: el personatge descobreix que perseguia un objectiu equivocat; el valor està en l’aprenentatge del viatge. "La mort ha d’estar convivint amb tu sempre." Forma vs. informació • Elecció deliberada de no exposar el context de la pèrdua: abstracció perquè l’espectador s’hi projecti. • Construcció de tensió a partir de la informació dosificada i d’un protagonista “antagònic” per l’espectador, que costa d’acompanyar. Posada en escena • Doble dispositiu visual: seguiment dinàmic des del darrere i pla fix amb zoom (passiu-agressiu), reforçant la sensació que el personatge “fugirà” de la càmera. • Relacions claustrofòbiques amb secundaris; única alenada empàtica: la cambrera. El clímax i el gos • Clímax al bosc: el gos passa de ser “el que es vol fugir” a mirall del protagonista; els seus crits activen el retorn del personatge. • Moment de perdó i de reenganxament amb la vida; la família i la litúrgia funerària funcionen com a mirall incòmode. Procés creatiu i producció indie Origen i veritat • Arrel autobiogràfica (anècdota familiar amb el gos): recerca de veritat personal com a motor creatiu. Del curt al llarg • El film neix d’un curtmetratge integrat a la pel·li. Un “gazapo” (oblidar-se les claus) es converteix en el motor del 2n acte (recuperar l’accés a casa) i en símbol mític. Finançament i logística • Crowdfunding i producció amb Niu Dindi; suport decisiu de l’ESCAC en moments clau. • Disseny de producció de baix pressupost: bosc, casa, cotxe i vestuari propis; localitzacions pròximes; rodatge en capes (tercera part més fosca després d’aturada i reescriptura). Càsting • Borja Espinosa com a protagonista: complicitat prèvia i escriptura “a mida”; preferència per actors no excessivament mediàtics per mantenir versemblança. Debats i referents Clàssic vs. experimental • Clàssic: objectiu/obstacles visibles (ex. Dardenne amb objectius tangibles i conflicte intern potent). • No-clàssic: mosaic de vides (Código desconocido, Haneke), experiment radical (2001, tres blocs units per tesi d’evolució/tecnologia), noves gramàtiques (Godard, Apichatpong). Kubrick, Spielberg i altres • Eyes Wide Shut: tensió per descoberta de la “part fosca” i arquitectura de seqüències conversacionals extenses. • The Shining: debat psicosi/psicopatia; presència del “resplendor” com a element quasi màgic. • Spielberg: múltiples exemples d’encaix clàssic (ex. objectiu clar i obstacles definits). • Ecos i contrastos amb Blancanieves, The Artist, El espíritu de la colmena, El sol del membrillo. Recepció i generació • Alumnes de l’ESCAC: sorpresa positiva; veure el professor “acadèmic” trencar formes però des del coneixement. • Sobre una “nova onada” indie catalana: existeix un grapat valent i heterogeni (ex. “No todo es vigilia”, “Altas presiones”, “Osoñar los androides”, Neus Ballús), però l’etiqueta “moviment” és prematura i reductora. Idees clau per emportar-se • La forma clàssica pot ser invisible i potent si es domina: objectiu extern + conflicte = tensió dramàtica. • No exposar-ho tot pot amplificar l’empatia: l’abstracció del dol convida l’espectador a projectar-s’hi. • El “gazapo creatiu” (les claus) pot convertir-se en motor narratiu i símbol. • Amb pocs recursos, un disseny de producció intel·ligent i el rodatge en capes poden elevar la pel·lícula. • El clímax funciona quan resol temes interns (perdó, retorn a la vida), no només trames externes.

  • Cinema sense condicions del 26/5/2015 — Homenatge a Vicente Aranda, Cannes 2015, Mad Max: Fury Road i l’anàlisi de “No todo es vigilia”

    Visió general Programa de “Cinema sense condicions” amb un recorregut per grans temes d’actualitat i memòria cinematogràfica: necrològica i repàs de l’obra de Vicente Aranda, apunt d’actualitat de Cannes 2015 (Palma d’Or a Jacques Audiard i millor direcció a Hou Hsiao-hsien), una immersa valoració de Mad Max: Fury Road i la trilogia original, i una anàlisi estètica i temàtica de “No todo es vigilia” d’Hermes Paralluelo, que obre debat sobre els límits entre documental i ficció. Temes principals • Vicente Aranda (In memoriam): filmografia, constants (sexualitat), títols clau i polèmiques. • Cannes 2015: Palma d’Or a Jacques Audiard (Dheepan) i millor director a Hou Hsiao-hsien (The Assassin). Avanç de monogràfic sobre cinema taiwanès per al proper programa. • Mad Max: Fury Road i la saga: món postapocalíptic, recursos (aigua/benzina), protagonisme de Charlize Theron (Imperator Furiosa) i herències de la trilogia de George Miller. • “No todo es vigilia” (Hermes Paralluelo): fotografia extraordinària, ritme contemplatiu, vida rural vs hospital, envelliment i por a la separació; debat sobre docuficció. Resum del contingut Homenatge a Vicente Aranda: obra, constants i controvèrsies • Record d’Aranda i repàs d’etapes: una primera època més celebrada i una darrera etapa més irregular segons els tertulians. • Títols citats i valorats: Amantes, El Lute (camina o revienta), Celos, La pasión turca, Juana la Loca, Carmen (2003) —defensada per la seva relectura potent del personatge. • Crítiques i polèmica: Tirant lo Blanc (molt mal rebuda), El amante bilingüe i el debat identitari/lingüístic. • Constant d’autor: tractament frontal de la sexualitat i del desig. Cannes 2015 i avanç de cinema taiwanès • Palma d’Or a Jacques Audiard per Dheepan; millor direcció a Hou Hsiao-hsien per The Assassin. • Connexió amb el proper programa: monogràfic de cinema taiwanès amb convidat expert. Jaime Camino i la Guerra Civil al cinema • Reivindicació de Jaime Camino. Confusió inicial amb La vieja memoria (doc.), però s’acaba destacant El largo invierno (1991) com a “gran pel·lícula de la Guerra Civil”, amb guió coral i mirada complexa. Mad Max: Fury Road i la trilogia original • Context: món postapocalíptic on aigua i benzina són capitals; figura messiànica-opressiva que acapara recursos i una comunitat de guerrers alterats. • Charlize Theron (Imperator Furiosa) guanya protagonisme sobre Tom Hardy. Disseny visual i persecucions demencials però molt coreografiades. • Valoració: entreteniment robust amb subtext sobre manipulació, religió i poder en escassetat; interès per la barreja de distopia i utopia. Repàs elogiós de la trilogia amb Mel Gibson (especial afecte per la tercera, Beyond Thunderdome). “No todo es vigilia” (Hermes Paralluelo): estètica, ètica i límits del documental • Protagonistes: Felisa i Antonio, avis del director (82 i 84). Dues parts marcades: hospital fred i hostil vs casa al poble de Terol (Espanya rural despoblada). • Forma: plans fixos i llargs, travelings lents, absència de música fins al final. Imatges d’una bellesa pictòrica —“és com una exposició d’imatges”— que retraten soledat a dos, lligams de 60 anys i por a la separació/residència. • Lectures compartides i discrepants: • Per a uns, exquisidesa fotogràfica però reiteració i manca de trama poden avorrir l’espectador acostumat a ficció clàssica. • Per a altres, és clau entendre-la com a documental de creació més que drama convencional; l’objectiu és fer emergir el temps viscut i la mirada del net. • Debat teòric: realitat vs ficció. • Parallels amb La plaga (Neus Ballús) i el documental clàssic de Robert Flaherty; menció a biografies híbrides com Searching for Sugar Man. • Es parla d’un possible gènere híbrid contemporani que problematitza la frontera entre posar en escena i capturar allò real. Cites destacades “La fotografia és realment extraordinària.” “Per mi és la millor pel·lícula que s’ha fet sobre la Guerra Civil espanyola.” (sobre El largo invierno) “Allò és una exposició d’imatges.” Conclusions i punts clau • Aranda: figura central del cinema espanyol; obra irregular però amb pics destacats i un tractament valent del sexe i el desig. • Cannes 2015: confirmació del moment de Hou Hsiao-hsien i del vigor del cinema d’Audiard; preparació d’un focus taiwanès. • Mad Max: espectacle d’acció amb idees sobre poder i recursos; la nova entrega consolida la saga i resignifica el protagonisme. • No todo es vigilia: peça contemplativa i d’alta potència visual que divideix per ritme i dispositiu; obra clau per discutir el docu-ficcional i per retratar l’Espanya rural i l’envelliment amb dignitat.

  • Cinema sense condicions del 19/5/2015 — Formats del cinema, Mad Max i Vigília

    Resum general Un programa viu i dialogat on es combinen crítiques d’estrena, clàssics imprescindibles i un dossier tècnic extens sobre els formats cinematogràfics. Entre els punts forts: Mad Max: Fury Road entusiasma pel seu espectacle visual i el protagonisme de la Furiosa de Charlize Theron. Debat i recomanació de No tot és vigília (Hermes Paralluelo): film límit entre documental i ficció, de ritme contemplatiu i enorme sensibilitat. Revisita de Ciutadà Kane per parlar de poder mediàtic, crítica d’art i modernitat formal; record del cicle Orson Welles a la Filmoteca. Dossier principal: recorregut ordenat i amè per la història dels formats (de 35 mm mut, Vitaphone i 1.37:1 a Cinerama, CinemaScope, VistaVision, Todd-AO, Panavision, variants com Technirama/Techniscope, i un tast de l’era digital i els formats domèstics 8 mm/Super 8). Crítiques i recomanacions Mad Max: Fury Road • Es destaca l’energia visual, la posada en escena i l’impacte sonor; la persecució amb la “banda sonora” en diègesi (timbals i guitarrista amb llançaflames) com a icona. • Protagonisme real de Furiosa (Theron): personatge fort, auster i ambigu, que porta el pes dramàtic. • Lectures de fons: falsos profetes, monopolització de recursos (aigua, gasolina) i manipulació del poder. No tot és vigília (Hermes Paralluelo) • Proposta contémplativa i minimalista, entre documental i ficció, sobre uns avis que afronten solitud, dependència i memòria. • Referents i diàleg crític amb Amour (Haneke): aquí s’evita el dramatisme explícit; hi ha espais per a l’humor i la tendresa. • Lectura destacada (Sergi Sánchez) que subratlla l’austeritat expressiva i la potència emocional: "No sabem fins a quin punt és documental, fins a quin punt és ficció, ni ens fa cap falta." • Proposta del programa: pel·lícula del mes; es convida a veure-la aviat per la possible curta vida en cartellera. Altres • Apunts sobre Magical Girl (Carlos Vermut) i la seva entrada en circuit televisiu. Clàssics i cicles Ciutadà Kane (Orson Welles) • Es reivindica la seva vigència total: investigació del jo a través de mirades alienes, el mite del poder mediàtic (Hearst), i crítica ferotge a l’acumulació d’art com a capital i poder. • Reflex sobre el periodisme groc, la manipulació i analogies amb casos actuals. • Recordatori del cicle Orson Welles a la Filmoteca de Catalunya i lament per la desaparició de cicles televisius d’autor i de cinematografies nacionals. Dossier: Història dels formats Del mut a l’Acadèmia (1.37:1) • Estàndard 35 mm (1909), imatge ~1.33:1. El mut es projectava a ~16 fps; la TV el va accelerar a 24 fps, creant el mite de la “càmera ràpida”. • Arribada del so: Vitaphone (1927) i posterior so òptic sobre la cinta; consolidació (1931) del format 1.37:1 (Academy). Immersió primigènia: Cineorama (1900) • Pantalla cilíndrica i 10 projectors: experiència envoltant però perill d’incendi (nitrat de cel·lulosa). Referència cinematogràfica a «Cinema Paradiso» pels riscos de la pel·lícula inflamable. Cinerama (1952) • Tres càmeres/projectors sincronitzats, 26 fps i so multicanal en un quart suport. Experiència espectacular, però cost elevat i sales especialitzades. • Limitacions creatives (millor per a èpics que per a intimitats). Trucs de John Ford per dissimular les línies entre panells. La resposta dels estudis • CinemaScope (Fox): anamòrfic amb pantalles concaves, 2.35:1. Gran èxit comercial, però amb distorsió en primers plans. • VistaVision (Paramount): negatiu horitzontal, gran nitidesa, estimat per Hitchcock. • Todd-AO (70 mm, 30 fps): imatge molt neta i so envoltant direccional. Per facilitar exhibició, versió a 24 fps en pantalles planes. • Panavision: corregeix distorsions del CinemaScope i esdevé l’estàndard panoràmic modern. Variants i economia del format • Technirama (derivat VistaVision) i Techniscope (“el CinemaScope dels pobres”): permetien panoràmica abaratint costos; usat, per exemple, per Sergio Leone. Digital i domèstic • Tast de l’era digital: flexibilitat de relacions d’aspecte i alta qualitat fins i tot amb smartphones. • Formats domèstics: 9,5 mm, 8 mm i Super 8; memòria del lloguer de bobines i projectors casolans. Moments destacats Fusió d’espectacle i discurs a Mad Max (poder, recursos, culte). Docu-ficció sensible a No tot és vigília, amb plans fixos que conviden a la contemplació. Vigència de Welles per entendre el poder dels mitjans i l’ús de l’art com a capital. Claredat pedagògica en l’evolució de formats: cada innovació tècnica condiciona l’expressivitat dels directors.