Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

289-300 de 476
  • 59'

    Cinema sense condicions del 24/1/2017 — Proyecto Lázaro, Loving, zombis i neo‑noir: immortalitat, drets civils i tendències; amb La La Land i Timecode al tancament

    Panorama general del programa "Cinema sense condicions" obre amb una icònica escena del camarot dels germans Marx per anunciar un episodi ple —com el seu camarot— de crítiques i debats cinematogràfics. Eix central: debat profund sobre Proyecto Lázaro (Realive) de Mateo Gil —immortalitat, criogenització i ètica científica. Altres títols destacats: Loving (Jeff Nichols), recomanació sobre Frantz (François Ozon), crítica severa de Colonia, descobriment documental amb Pantalla Arrasgada, gènere zombi amb The Girl with All the Gifts (Melanie) i neo‑noir amb Vivir de noche (Ben Affleck). Tancament d’actualitat: mirades a La La Land (nominacions) i celebració de Timecode (nominació als Òscars). Debat central: Proyecto Lázaro (Realive) — Mateo Gil Temes i idees clau Immortalitat com a “qüestió de temps”: la pel·lícula tracta què passa si la criogenització permet saltar dècades i reviure en un futur tecnificat. Dilemes ètics i industrials: Tractament del subjecte ressuscitat com a "trofeu" o producte per a inversors. Crítica a la ciència sense escrúpols i a la lògica empresarial. Tons i referents: final amb regust a Black Mirror; ecos d’Abre los ojos, El món feliç (Huxley), L’Immortal (Borges) i el film indie The Man from Earth. Discussió entre tertulians: • Postures enfrontades sobre la versemblança del comportament del protagonista un cop reviu. • Debat sobre si la pel·lícula hauria d’obrir-se més al nou món (pressupost vs. concepte). Apunts de producció i context Mateo Gil (col·laborador històric d’Amenábar en guions com Tesis, Abre los ojos, Mar adentro, Ágora), dirigeix amb ambició internacional i gran nivell tècnic. Repartiment: Tom Hughes, Oona Chaplin (neta de Chaplin). Cas real referenciat: el 2016 un tribunal britànic autoritza la criogenització d’una nena de 14 anys —la pel·lícula opera com a anticipació més que com a distopia. Per què funciona Fotografia i muntatge: imatges suggestives i fluïdes, ús de veu en off ben integrat. Focus en sentiments: dol, solitud, memòria, canvi d’opinió al llarg del temps. Resum d’opinió • Per a alguns tertulians és una proposta sòlida, ambiciosa i sensible. • Retrets puntuals: “tancament” d’espai (poca obertura al món exterior) i decisió final del protagonista. Loving — Jeff Nichols De què va Basada en fets reals (parella interracial a Virgínia, anys 50‑60) i en la causa que culmina el 1967 abolint lleis anti‑matrimoni interracial als EUA. Com està narrada Del macro al micro: evita judicis i pancartes per centrar-se en la intimitat de la parella. Moments clau: “Digue-li que l’estimo.” —la resposta d’ell a l’advocat abans del Tribunal Suprem, resumint el nucli emocional. Interpretacions Ruth Negga i Joel Edgerton: interpretacions contingudes i potents. Veredicte Delicada, honesta i humanista; una via alternativa al drama judicial convencional. Recomanació breu: Frantz — François Ozon Exquisida: evita el folletín amb un tractament fi del dol, la culpa i la reconciliació. Inspiració en materials clàssics (via Lubitsch). Colonia (Colonia Dignidad) Crítica principal Tractament superficial i inversemblant del cop d’estat de Pinochet i de la Colonia Dignidad. Exemples: assemblea del MIR presentada de manera naïf; manca de rigor sobre clandestinitat i protecció documental. Efecte “estranger al centre”: protagonistes europeus eclipsen el poble xilè. Conclusió Tema massa seriós per a una aproximació tan esquemàtica; el resultat no està a l’altura de les víctimes. Pantalla Arrasgada — Gerard Gormezano Què és Documental sobre el pintor i escenògraf Marcelo Grande. Producció mínima, per amor a l’art. Valor artístic Observacional i proper, recorda El sol del membrillo (Víctor Erice): veiem el procés creatiu (capas de textura i rascat amb cúter que “arrasa” la superfície). Vincles biogràfics: Tomelloso, connexions amb l’entorn d’Antonio López. Experiència de projecció Sessió a Filmoteca amb quartet de corda tocant una suite de la banda sonora —doble lectura de la música (en viu vs. en el film). The Girl with All the Gifts (Melanie) — Colm McCarthy Gènere i gir Zombis post‑apocalíptics amb segona generació: nens mig zombi/mig humà en un centre educatiu que intenta potenciar la seva humanitat. Punts forts Arrencada potent (primers 15’), bona protagonista infantil; referències i analogies (gat de Schrödinger, incertesa identitària). Límits Deriva cap a tòpics del gènere i acció coneguda; idees interessants que no acaben de coronar. Vivir de noche (Live by Night) — Ben Affleck Ambient i trama Neo‑noir de mafiosos en temps de llei seca (anys 30‑40): venjança, casinos, Ku Klux Klan, religió i burocràcia local. Valoració Producció correcta però cansada i llarga (més de 2h). Càrrega de clixés del noir. Interpretació d’Affleck: registre massa uniforme; detalls de vestuari deslluïts. Tancament: novetats i premis • Breu discrepància sobre la sobrevaloració de Toni Erdmann (mencionada com “Tony Herrmann”). • La La Land: reconeixement massiu als Òscars, però alguns tertulians la veuen inflada malgrat seqüències brillants. • Timecode (Juanjo Giménez): curt català nominant als Òscars; història mínima i poètica amb la dansa com a llenguatge entre dos vigilants d’aparcament. • Avanç: pròxim programa sobre cinema i rock. Idees destacades Immortalitat vs. humanitat: quan la ciència avança, què preservem de l’experiència humana? Intimitat com a política: Loving demostra que l’amor i la protecció mútua poden ser l’argument més poderós. Rigor històric: tractar traumes col·lectius exigeix respecte, context i versemblança. Gènere amb variacions: el terror/zombi encara pot aportar lectures noves si no cau en l’acció rutinària.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 17/1/2017 — Proyecto Lázaro, Animales nocturnos, La donzella i Patterson: ciència-ficció fosca, poesia quotidiana i clàssics entre Gaudí i Star Wars

    Introducció i agenda del programa • Avanç de programació i possibles convidats: intenten portar Isaki Lacuesta i Isa Campo (La propera pell) coincidint amb les nominacions als Premis Gaudí. • Marc temporal: conversa situant l’audiència en la setmana dels Gaudí i logística de l’entrevista. Ressenyes destacades i recomanacions Animales nocturnos (Tom Ford) • Thriller de venjança amb estructura narrativa fragmentada i to cru, policíac i “sureny”. • Influències i ecos: True Detective i Funny Games. • Punts forts: girs de guió, ambigüitat moral i un final impactant. • Valoració: sorprenent i contundent. Proyecto Lázaro (Mateo Gil) — Pel·lícula del mes • Proposta de ciència-ficció filosòfica amb ecos de Black Mirror: primer home reviscut via crionització. • Temes clau: eutanàsia “entre amics”, identitat, ànima (els “21 grams”), límits de la ciència i superpoblació. • Estructura: salts entre passat, present i futur; debat religió vs. ciència. • To: molt fosca, íntima i reflexiva; no de “crispetes”. • Moments potents: la preparació conscient d’una mort “neta” i la idea que el cos pot tornar jove però la ment “se sent vella”. • Comparativa: Ex Machina (IA i sensibilitat), Abre los ojos (empresa i somni tecnològic). "Descidit: film del mes" La donzella (Park Chan-wook) • Film d’aire clàssic que dialoga amb tradició japonesa (Mizoguchi), amb plans seqüència meticulosos i gran direcció d’actrius. • Erotisme suggestiu amb contenció i un muntatge que talla “al temps just” per evitar caure en el porno. • Referències: Jean Genet, Sade; tema central de l’engany i la complicitat creixent entre les protagonistes. • Valoració: “un goig de pel·lícula”, pausada però hipnòtica. Patterson (Jim Jarmusch) • Poesia quotidiana i minimalista: una setmana a la vida d’un conductor d’autobús que escriu poemes. • Recursos: repeticions i duplicacions com a estructura poètica (bessones, noms, rutines). • Contrapunt als blockbusters: humanisme, oficis, classe mitjana. "És un poema filmat" El dia més feliç en la vida d’Olli Mäki • Biòpic de boxa finès amb estètica i ritme de Nouvelle Vague: blanc-i-negre, càmera lliure, diàlegs i mirades per damunt del cop de puny. • Valoració: deliciós i naïf; pot dividir opinions, però té una personalitat visual molt marcada. Altres títols comentats • Ex Machina (bus ALSA; comparada per to i temes amb Proyecto Lázaro). • La vida inesperada (Javier Cámara; anècdotes sobre doblatge). • Passengers (nova vida i relativitat del temps en viatges interestel·lars; eco d’Interstellar i relats d’Arthur C. Clarke). • Documental: Frágil equilibrio (Guillermo García López) amb Pepe Mujica — radiografia del sistema: fronteres, desnonaments, treball-voràgine al Japó. • Cicles i filmografia Jarmusch: Dead Man, Ghost Dog, Night on Earth, Stranger Than Paradise. Debats i connexions Ciència vs. religió, ànima i tecnologia • Proyecto Lázaro: la ciència com a “fe” moderna? Dilemes sobre si l’ànima es conserva en la crionització. • Nietzsche i el “superhome”: fins on ens porta la tècnica? • Risc de distopia amb la tecnologia com a “braç armat” de la ciència (ombra Black Mirror). Distopies i estaments socials • De Gattaca a In Time i l’edifici “de castes” (High-Rise): persistència de classes i burocràcia, fins i tot en futurs “perfectes”. Viatges espacials i temps • Passengers, Interstellar, Clarke: el viatge espacial com a viatge temporal i renúncia a la vida “enrere”. Clàssics, obituaris i homenatges Actrius clàssiques i estrelles • Record a Debbie Reynolds (Cantando bajo la lluvia) i Carrie Fisher (Leia): el dol de mare i filla amb un dia de diferència. • Olivia de Havilland (longevitat) i Kirk Douglas (centenari): de Espartaco a Senderos de gloria, El ídolo de barro i El gran carnaval. • Lectura sobre Robert Redford i reflexió sobre l’evolució del star system als blockbusters. CGI i "ressurreccions" a la pantalla • De The Crow a Rogue One: rejuvenir o recrear actors amb CGI; dilemes ètics i industrials. • Sèrie de Netflix citada: un “actor” que acaba sent sostingut en 3D pel sistema — crítica al culte a la imatge i a l’autoria difusa. Mestres i llegat • Andrzej Wajda: La tierra de la gran promesa i el naixement del sindicalisme al cinema; paral·lel amb Salt of the Earth. • Billy Wilder: recomanació d’article i memòria de “Ningú no és perfecte”. Tancament i proper programa • Recordatori: treballen per tenir Isaki Lacuesta i Isa Campo (La propera pell), àmpliament nominada als Gaudí. • En cas contrari, el focus continuarà en Proyecto Lázaro com a alternativa destacada. Idees força • Pel·lícula del mes: Proyecto Lázaro — ciència-ficció fosca, íntima i filosòfica. • La donzella — elegància clàssica, erotisme contingut i muntatge precís. • Patterson — la poesia de la repetició i la vida corrent. • Debat — religió vs. ciència, ànima i límits tècnics (recreació d’actors) en el cinema actual.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 10/1/2017 — La doncella, Shin Godzilla i el centenari de Kirk Douglas: premis, necrològiques, el millor de 2016 i avanç 2017

    Introducció • Programa de retorn al 2017 amb tres blocs principals: crítiques (La doncella, Shin Godzilla), actualitat (premis, necrològiques, agenda) i especials (centenari de Kirk Douglas, resum del 2016 i avanç 2017). Crítiques destacades La doncella (The Handmaiden, Park Chan-wook) • Valoració: molt recomanable. Film "delicatíssim" amb una justícia narrativa i visual impecable. Combina mirada dolça i cruel. • Estructura: relat en capítols que reexplica la història amb nova informació, generant canvis de percepció sense caure en el Rashomon clàssic. Manté el suspens fins a establir un vincle de confiança entre personatges que ja no pot revertir. • To i temes: - Violència dosificada i amb to de «Tarantino en broma». - Erotisme potent, per instants ratllant la pornografia, però sense estridències i filmat amb gran delicadesa. - Joc lingüístic en versió original (coreà/japonès) amb subtítols diferenciats per color: recomanació de veure-la en VO pel valor sonor i cultural. "Et provoca una sensació de mitja eufòria... una habilitat màgica de Park Chan-wook que aquí arriba al colmo." Shin Godzilla (Godzilla Resurgence, Hideaki Anno, Shinji Higuchi) • Enfoc: sàtira política més que film de catàstrofes. El monstre és el detonant; el centre és la resposta burocràtica del sistema japonès. • Estil: ritme vertiginós de diàlegs i tràmits, to d’absurd calculat; moments de fals documental/The Office i metacinema (mirades a càmera). • Lectures: metàfora nuclear (de Hiroshima/Fukushima) explicitada per personatges i científics. Reflexió sobre aliances internacionals i protocols que paralitzen l’acció. • Vincle temàtic 2016: paral·lel amb La llegada (Denis Villeneuve): l’“amenaça” és secundària; el focus és com ens organitzem. • Nota comercial: pot dividir el públic per ritme, humor i codi oriental; exigeix esforç de lectura de subtítols. • Apunt: comparació amb la versió americana recent i menció d’Underworld: Blood Wars (saga anacrònica i estirada). "És un ‘Sí, ministre’ japonès de dues hores amb Godzilla de fons." Premis i indústria Premis Gaudí, Globus d’Or i altres • Gaudí (29/01): - La propera pell (Isaki Lacuesta, Isa Campo): 14 candidatures. - Un monstre ve a veure’m (J.A. Bayona): 11; 100 metros (Marcel Barrena): 11. - La mort de Lluís XIV (Albert Serra): 7; El rei borni (Marc Creuet): 6. - Gaudí d’Honor: Josep Maria Pou. • Albert Serra: Premi especial Feroz; 4 candidatures als Lumière (fet inèdit); nou president de la PAC. • Globus d’Or: La La Land (Damien Chazelle) fa 7/7; Isabelle Huppert premi per Elle (Paul Verhoeven), també vencedora en llengua no anglesa. • Medalles al mèrit en Belles Arts: José Coronado i Ricardo Darín. Necrològiques i comiats • Zsa Zsa Gabor, Michèle Morgan, Carrie Fisher i Debbie Reynolds (impacte per la mort en 48 h; docu HBO avançat: Bright Lights). • Santi Ibáñez (actor català, teatre/TV/cinema) i Gil Parrondo (director d’art, 2 Òscars, clau en superproduccions a Espanya). • Mitjans: fi del programa Cinema 3 a TV3 (des de 1984); símptoma de fragilitat de la informació cinematogràfica a televisió. • Sector curtmetratge: reclam de més suport institucional durant «El dia més curt». Agenda cultural • Música de cinema: Alexandre Desplat dirigeix l’OBC a Barcelona. • Exposicions Barcelona: - «Art i cinema. 120 anys d’intercanvis» (CaixaForum, fins 26/03). - Alexander Kluge «Jardins de cooperació» (La Virreina, fins 05/02). - Joana Biarnés «Disparant amb el cor» (Valid Foto, fins 14/01). - «Mil metres quadrats de desig: arquitectura i sexualitat» (CCCB, fins 19/03), amb abundant material fílmic. • Formació: Taller de crítica cinematogràfica (CCCB, 31/01–28/03) amb Àngel Quintana, Emma Merino, Carlos Losilla i taula amb cineastes (Neus Ballús, Isa Campo, etc.). Dossier: Kirk Douglas (centenari) • Efemèride: 100 anys (n. 1916). 91 films com a actor, 30 com a productor, 2 com a director. • Papers canònics: Spartacus (Kubrick; va trencar la llista negra acreditant Dalton Trumbo), Paths of Glory, Lust for Life (Van Gogh, premi Cercle de Crítics NY), 20,000 Leagues Under the Sea, The Vikings. • Inicis i caràcter: origen humil, Broadway, ràdio; determinació (beques, feines a la universitat). Versatilitat: també excel·leix fent de dolent a «Retorn al passat» (Tourneur). • Premis: 3 candidatures a l’Òscar sense guanyar; Òscar honorífic 1996 (Spielberg) pels 50 anys de carrera. "La seva gran contribució va ser defensar els represaliats del McCarthisme acreditant Dalton Trumbo a Spartacus." 2016 en recomanacions (selecció) • D’autoria i europees: - La propera pell, El rei borni, L’Acadèmia de les muses, Tarde para la ira (debut sòlid de Raúl Arévalo), El porvenir (Hansen-Løve, Huppert), Paterson i docu Gimme Danger (Jarmusch), El olivo. • Socials i premiades: - Un monstre ve a veure’m, Yo, Daniel Blake, El ciudadano ilustre, Spotlight (gran film d’investigació periodística; contrapunt a El club per tractament del mateix tema de fons). • Gènere i autor: - Los odiosos ocho (estrena a principi d’any), Kiki, el amor se hace, Sully, Snowden (ficció amb més potència dramàtica que el docu, segons el debat del programa), Carol. • Local: Barcelona, nit d’hivern. Avanç 2017 (panoràmica) Suspens/Drama • Suburbicon (G. Clooney, guió germans Coen), Asesinato en el Orient Express (Kenneth Branagh), Logan Lucky (Soderbergh), Happy End (Haneke), Manchester frente al mar (Kenneth Lonergan), Toni Erdmann. Biopics i basades en fets reals • Loving (Jeff Nichols), Jackie (Pablo Larraín, N. Portman), Molly’s Game (debut d’Aaron Sorkin), Battle of the Sexes, Moonlight. Blockbusters i franquícies • Sci-fi/espai: Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve), Alien: Covenant (Ridley Scott), Star Wars Ep. VIII. • Superherois: Guardians of the Galaxy Vol. 2, Thor: Ragnarok, Spider-Man: Homecoming, Logan, Wonder Woman. • Animació i remakes: The Lego Batman Movie, La bella i la bèstia, Emoji: la pel·lícula. Idees clau • La doncella destaca per la seva arquitectura narrativa que reorienta el punt de vista i per un erotisme elegant. • Shin Godzilla subverteix el gènere: el veritable antagonista és la burocràcia; lectura històrica i política d’impacte. • Kirk Douglas, icona clàssica, és reivindicat tant per la creença en l’autoria com per la dignitat professional (Trumbo). • El 2016 deixa un mosaic ric de cinema d’autor, social i de gènere; el 2017 arriba carregat d’autors i grans franquícies.

  • Cinema sense condicions del 20/12/2016 — Espòilers, crítiques (Les innocentes, Contratiempo, Silenci), documental Tito: The Phantom Monk i els orígens clàssics de Star Wars

    Visió general de l’episodi Episodi coral amb to de tertúlia cinèfila: comença amb un pròleg accidentat (retards per la pluja i presentació d’equip), entra en un debat intens sobre la cultura de l’espòiler, segueix amb crítiques de novetats (Les innocentes i Contratiempo), un focus destacadíssim en el documental català Tito: The Phantom Monk i una preestrena decebedora (Silenci de Scorsese). La recta final la signa Andreu Ferran amb un recorregut apassionat per les influències clàssiques que alimenten Star Wars (de Kurosawa a Flash Gordon), tancant amb recomanacions de TV i exposicions. "Jo estic fart, ja... dels spòilers" — Francesc Aguilar Debat central: la cultura de l’espòiler Francesc carrega contra l’obsessió: • “Digue’m el que vulguis” • explica finals (Lost, Rogue One) i “no passa res”. Matís dels companys: • Evitar espòilers quan són clau (Hitchcock, Psicosi; whodunit). • El valor està en el “com”, no només en el “què” (exemple: Sunset Boulevard revela el destí des del principi i és brillant). • Gaudi màxim “entrant en blanc” al cine; els tràilers i crítiques ja són sovint espòilers encoberts. • Casos pràctics: Fight Club (saber el gir pot ajudar o restar); Sully (fet real, la gràcia és el tractament). Idea clau: preservar la descoberta quan és part del joc de l’autor; altrament, no mitificar el secret. Crítiques i recomanacions Les innocentes (Anne Fontaine) Context: Polònia, desembre de 1945; basat en fets reals narrats per una metgessa de la Creu Roja francesa. Trama: conseqüències de violacions a un convent; embarassos múltiples i xoc entre fe, trauma i assistència mèdica. Valoració: • Forma: preciosisme (fotografia acolorida, cants litúrgics) que “endolceix” un material dur. • Fons: tema potent però “massa pulcre” per la seva cruesa. • Interpretacions: Agata Kulesza (magistral; ja lluïa a Ida). Conclusió: interessant però amb un embalatge estètic que desencaixa amb l’aspror del relat. Contratiempo (Oriol Paulo) Tècnica: execució moderna i eficaç; gran pols de posada en escena. Guió: excés de girs (efecte “Rashomon al quadrat”), trama que es mareja en versions, hiperhomenatge hitchcockià (fins i tot el cotxe a la llacuna). Interpretacions: Ana Wagener i Bárbara Lennie, molt sòlides; José Coronado recurrent a l’univers Paulo. Espai: una Barcelona poc viscuda (22@, autopistes, skyline) que podria ser “qualsevol lloc”. Conclusió: espectacularment funcional, però guió carregat i derivatiu. Focus: Tito: The Phantom Monk (Dani Monlleó) Peça clau de l’episodi. Documental de creació sobre l’artista “Tito” (de perruquer a escultor radical): • Escultures amb cabells solidificats; instruments fets amb ossos d’animals; performances extremes (cucs sobre el cos). • Trajecte vital: Poblenou → Movida madrilenya → París → camp de Tarragona; retirada del circuit amb mecenes discret. • Posada en escena: respecte a l’anonimat actual (imatges d’arxiu, plans llunyans), testimoni de Miquel Barceló elogiant-lo. Marc més ampli: defensa que el millor cinema català recent és el documental/experimental (Portabella, Isaki Lacuesta, Guerin, Albert Serra, Neus Ballús...), mentre el comercial no consolida indústria. Veredicte: “Magistral, molt madur, fascinant”. Recomanat quan es pugui veure (Filmoteca, MACBA, DVD). Silenci (Martin Scorsese) Preestrena (sortida 6 de gener). Recepció a la taula: decepció; 2h40 repetint el mateix i poques palanques dramàtiques. Lectura: quan Scorsese entra en la vetlla religiosa, pot connectar molt amb ell però no sempre amb l’espectador; aquí, densitat sense progrés. Conclusió: interès desigual més per convicció íntima que per narrativa. Recomanacions extra TV (setmana): • Dos atracadores (La 2) • Master and Commander • Origen • Intocable • Midnight in Paris • biopic d’Édith Piaf (Marion Cotillard). Exposicions: • “Art i cinema. 120 anys d’intercanvis” (CaixaForum) — peces de la Cinémathèque Française i institucions locals; vincles entre cinema i altres arts. • Mostra del Cinema Italià de Barcelona (Cinemes Verdi). Tema d’Andreu Ferran: Star Wars, un gran mosaic d’influències Tesi: l’univers Star Wars és una gran destil·lació d’homenatges a cinema clàssic d’aventures, bèl·lic i serials dels 40–50. Exemples cridaners: • Esquadró 633 → el clímax de “trinxera” i el tret “al forat” de A New Hope. • Kurosawa (p. ex. Dersu Uzala) → la supervivència en paratges gèlids ressona a Hoth (Han/Luke i el tauntaun). • Serials i pulp: Flash Gordon (infiltració i rescat de la princesa; estètica i fins la màscara de Darth Vader), ecos de mil referents perduts a la TV actual. Mirada crítica: el cinema comercial sovint “paia” idees del cinema de culte i les fa digeribles per a tothom. Paral·lels fora de Star Wars: • Sèries com The Sopranos amb deutes a Buñuel (pistes en relacions i imatges), • Mamma Mia! com a variació d’un esquema previ (Buena sera, Mrs. Campbell). Missatge final: • No tot és plagi: “tot el que no és homenatge és plagi” (E. d’Ors). • Veure Star Wars pot ser una porta d’entrada a (re)descobrir els clàssics que en són la font. Cloenda Tancament de trimestre i any; retorn el 10 de gener. Invitació futura: portar Dani Monlleó al programa per parlar del documental.

  • Cinema sense condicions del 13/12/2016 — Paterson, La doncella, Vaiana i The Infiltrator — El ciudadano ilustre, pel·lícula del mes

    Panorama general del programa Sessió variada amb crítiques i debats que van del cinema independent nord-americà al cinema oriental, passant per l’animació comercial i el thriller criminal, amb focus final en la pel·lícula del mes: El ciudadano ilustre. Malgrat uns inicis amb incidències tècniques, el to és àgil i ple de referències entre pel·lícules, literatura i televisió. "És una pel·lícula molt difícil d’explicar en paraules: s’ha de veure." (sobre Paterson) Crítiques i comentaris Paterson (Jim Jarmusch) Clau temàtica: retrat de la vida quotidiana i la classe treballadora a través d’un conductor d’autobús que escriu poesia, amb ecos de William Carlos Williams i un joc de dobles i coincidències (Patterson/Patterson, Adam Driver “conductor”). Estil: narrativa minimalista, observacional i independent; composició i ritme precisos, amb una posada en escena que reforça el cicle diari. Apunts destacats: mencions a Time situant-la entre les millors de l’any; digressió sobre Hurricane (Denzel Washington) i la cançó de Bob Dylan, enllaçant amb la geografia i memòria del lloc. • Punts forts: la mirada humanista, la interpretació d’Adam Driver, la direcció de Jarmusch. • Reserva: pot semblar "freda" per a qui demana més trama. Hirokazu Kore-eda: Després de la tormenta i filmografia Constància autoral: retrats familiars, intimitat i ritmes calmosos; comparacions amb Kiseki (I Wish), Mi hermana pequeña i Still Walking. Valoració de Després de la tormenta: protagonista massa "perdedor" i menys marge d’identificació; millor primera meitat que segona. • Virtuts: direcció subtil, guions pensats, interpretacions sòlides. • Reserva: certa irregularitat rítmica i menor empatia amb el protagonista. Park Chan-wook: La doncella (The Handmaiden) Estructura: tres parts amb punts de vista creuats (eco de Rashomon) que relecturen els fets i desplacen la percepció de l’espectador. Forma i to: exquisida posada en escena, fotografia, vestuari i disseny; to elegant però "fred" emocionalment per a alguns; eròtica i sordidesa convivint amb una narració calculada. Origen literari: adaptació de Fingersmith (Sarah Waters) traslladada a Corea/Japó. Context filmogràfic: comparacions amb Oldboy, Joint Security Area, I’m a Cyborg, But That’s OK i Stoker. • Punts forts: sofisticació tècnica, arquitectura narrativa, interpretacions. • Reserva: distància emocional per excés d’esteticisme. "Destil·la originalitat amb una posta en escena de la millor tradició del cinema clàssic oriental." Interludi comparatiu: Rashomon i La propera pell Minidebat sobre relats múltiples: es reivindica el dispositiu de punts de vista simultanis a La propera pell (Isaki Lacuesta/Isa Campo), posant-la "20 vegades millor" que Rashomon en aquest joc —afirmació provocadora per remoure consensos. Vaiana (Moana) — Disney Retolació europea: a Europa es distribueix com a Vaiana per qüestions de drets. Línia creativa: continuïtat dels equips de Frozen i Zootròpolis; combinació de musical, aventura i autoparòdia marca de la casa. Elogis: cançons molt inspirades, animació 3D d’alt nivell, trama mítica (talismà i equilibri natural), química entre la protagonista i el semidéu (veu de Dwayne Johnson). Cites pop: número musical d’un crustaci signat per membres de Flight of the Conchords. • Punts forts: diversió transversal (infants/adults), humor meta, múscul tècnic. • Reserva: resolució "formula" Disney, però el viatge compensa. The Infiltrator Sinopsi: agent de la DEA (Bryan Cranston) s’infiltra en càrtels per escalar fins a Pablo Escobar; inspiració real. Recepció dispar: uns destaquen el suspense i el camaleonisme del protagonista; d’altres hi veuen aire televisiu al primer tram i excés de durada. Context: ecos de la sèrie Narcos (repartiment llatinoamericà recurrent), comparacions amb Puro vicio i L’home de les mil cares pel joc d’enganys i identitats. • Punts forts: tercer acte més potent, tensió d’infiltració. • Reserva: diàlegs "lapidaris" impostats i arrencada irregular. Documental: María conversa Proposta: seguiment del procés creatiu de la Blanca Portillo per a una obra dirigida per Agustí Villaronga (direcció de Lídia Zimmerman). Encerts: mirada al treball actoral, construcció del personatge, disseny d’escena i vestuari; ús de música de Dead Can Dance. Context Villaronga: menció de l’intent d’adaptar La mort i la primavera (Mercè Rodoreda). • Resultat: documental sobrat d’interès per veure l’ofici des de dins. Recomanacions a la televisió TVE2: Distrito Quinto (1957, Julio Coll). TV3: documental La cançó censurada (Nova Cançó i censura). Canal Hollywood: Las amistades peligrosas (Stephen Frears). TV3: una de Coppola (mencionada com "Pegui Suez"). TNT: The Italian Job. Pel·lícula del mes: El ciudadano ilustre Premissa L’escriptor argentí Daniel Mantovani, recent Premi Nobel, viu a Barcelona en bloqueig creatiu. Accepta tornar al seu poble natal, Salas, on mai no ha tornat en 40 anys, i del qual ha extret bona part dels seus personatges i històries. "Volver al pueblo es el tema central de El ciudadano ilustre." (citant una lectura crítica argentina) Temes clau Xoc de mons: el cosmopolita versus l’"Argentina profunda"; admiració, rancúnia i expectativa de favors (la figura pública com a recurs dels altres). Joc metanarratiu: capes de relat on la pel·lícula adopta maneres de la literatura (descripcions "no cinematogràfiques", contes dins del relat, detalls com els gossos que segueixen el protagonista, o el conte explicat a la vora del foc). Crítica equitativa: es qüestiona tant el paternalisme elitista de l’autor com el provincianisme del context; llibertat predicada vs. practicada. Realisme local: retrat versemblant de dinàmiques socials (clientelisme, violència latent, orgull i greuges). S’esmenta que Salas existeix i s’emmiralla en molts pobles bonaerenses. Debat intern Final “tramposament lúdic”: una part de la taula el troba tramós si s’explica tard; d’altres el veuen com a joc narratiu coherent amb la lògica de dobles i capes. Genealogia cinèfila: ecos de Maduixes salvatges (Bergman) i Desmuntant Harry (Woody Allen): el viatge de tornada com a dispositiu de memòria, autoconsciència i revisió moral. • Veredicte col·lectiu: pel·lícula molt recomanable, amb capes de lectura que guanyen en el record i en la relectura. Tancament Avanç: visita de l’Andreu Ferran la setmana vinent. Comiat i salutacions finals.

  • Cinema sense condicions del 29/11/2016 — Cinema sense condicions: documentals, Jarmusch i Mungiu; TV de la setmana; i la política catalana al cinema (de Companys a El complot dels anells)

    Visió general del programa Episodi molt complet amb tres blocs clars: crítiques i recomanacions de novetats, agenda de TV i un tema central amb el convidat Adrià Alcina sobre com s’ha representat (o s’ha evitat representar) la política catalana al cinema i a les sèries. • Convidat: Adrià Alcina (periodista i economista amb trajectòria internacional) per parlar de la política catalana al cinema. • Primera part: documental del mes «La teoria sueca de l'amor», el documental musical de Jim Jarmusch sobre The Stooges, i la nova de Cristian Mungiu («Los exámenes»). També una mirada crítica a Inferno (Ron Howard). • Segona part: recomanacions televisives (de «El silencio de los corderos» a «Batman Begins», passant per «La caza» i «Aquells cels»). • Tercera part: recorregut per peces clau i mancances del cinema polític català, de «La ciutat cremada» i «Companys, procés a Catalunya» fins a «El complot dels anells», «Ho sap el ministre», l’“invisibilització” de Barcelona en títols com Darkness i Los últimos días, i la mirada externa de Klapisch a «L’auberge espagnole». També la caricatura popular d’«Ocho apellidos catalanes». "Catalunya no és Espanya" — una declaració d’independència fictícia dins d’«El complot dels anells» que il·lustra com el cinema català va tocar el tema de manera distòpica als 80, mentre sovint l’ha eludit en etapes posteriors. Primera part — Què hem vist «La teoria sueca de l’amor» (Erik Gandini) • Documental que contraposa la Suècia hiperindividualista (amb estat del benestar que facilita l’autosuficiència fins a extrems tràgics) i l’Etiòpia comunitària (poca protecció social, però alta protecció humana). • Inclou reflexions de Zygmunt Bauman sobre la felicitat i el sentit vital: quan l’objectiu és la felicitat individual, l’individu col·lapsa. • Context de cicle: «Els documentals del mes» (Paral·lel 40), amb forta implantació a Catalunya via biblioteques i sales locals (Ateneu de Sant Just/Sant Feliu). «Gimme Danger» (Jim Jarmusch) — The Stooges i Iggy Pop • Documental musical de muntatge magistral d’arxiu; retrat potent de l’escena de Detroit (MC5, context social i polític). • Iggy Pop sorprèn com a narrador lúcid i veu greu d’actor, contrastant amb la seva figura escènica ferotge. «Los exámenes» (Cristian Mungiu) • Drama sobre pressió educativa, decisions juvenils i una Romania post-Ceaușescu marcada per la corrupció quotidiana. • Punts forts: atmosfera tèrbola i angoixant marca de la casa; diagnosi d’un país que funciona a base de favors i sobres. • Reticències: massa temes apuntats i poc aprofundits; narrativa percebuda com dispersa en comparació amb «4 meses, 3 semanas y 2 días». «Inferno» (Ron Howard) • Thriller de persecucions constants, guió poc estructurat i frases lapidàries; Tom Hanks poc còmode en un to que no li afavoreix. • Valoració tècnica i visual per sota del pressupost i de les localitzacions que podia lluir. Segona part — Televisió: Recomanacions de la setmana • AMC — «El silencio de los corderos» (dimarts, 23:45) • Calle 13 — «El golpe» (dimarts, 23:40) • Paramount — «La caza» (dijous, 23:45) de Thomas Vinterberg • Paramount — «Raíces profundas» (Shane) de George Stevens: clàssic del western i antecedent de «El jinete pálido» • TV3 — «Aquells cels» (adaptació de Bernardo Atxaga): viatge i reflexió d’una ex-reclusa d’ETA • TNT — «Batman Begins» (dissabte, nit) de Christopher Nolan • Extra cartellera festival: «La mano invisible» (David Macián) al REC Tarragona; mosaic coral sobre el treball amb Bruto Pomeroy. Tercera part — Tema central amb Adrià Alcina: Política catalana i pantalla Marc de referència • Als EUA hi ha una tradició consolidada de cinema i sèries polítiques (ex.: «The Wire», «House of Cards»). A Catalunya/Espanya sovint s’han evitat els debats locals amb noms i cognoms. Transició i història • «La ciutat cremada» i «Companys, procés a Catalunya»: ambicioses i valuoses com a cinema històric; però, després del 79, s’atura l’ambició de grans títols polítics. «El complot dels anells» (1988) • Distopia ambientada en ple 1992 olímpic: president mort, grup terrorista català, estat d’excepció mediàtic, i una declaració d’independència filmada als estudis de TV. • Idea clau: escenari molt allunyat de la realitat de l’època; oportunitat perduda per parlar del debat real Catalunya-Espanya en temps olímpics. "Catalunya no és Espanya" — declaració fictícia que, vista des d’avui, sorprèn pel to i pel contrast amb dècades recents sense tractaments igual d’explicits en el nostre cinema. «Ho sap el ministre» (1991) i la tradició de «L’escopeta nacional» • Sàtira sobre contracts militars i descentralització: els catalans hi posen tècnica i diners; els llocs de treball van “on convé”. • Encara que divertida, roman en la caricatura i evita especificar partits, figures reals o dinàmiques parlamentàries del moment. La ciutat fingida: Barcelona que no s’atreveix a ser Barcelona • Darkness (Jaume Balagueró) i Los últimos días: rètols i taxis “neutres”, estacions sense anuncis. Tendència a diluïr la identitat local per universalitzar, perdent verisme. Quan ha de venir algú de fora: «L’auberge espagnole» (Klapisch) • La mirada francesa retrata com pocs la Barcelona dels 2000s: Erasmus, llengua, identitat, sobiranisme incipient i globalització. • Escena icònica: petició de fer classe en castellà vs. normalitat d’impartir-la en català en una aula amb majoria d’estudiants catalans. Caricatura popular i debat candent: «Ocho apellidos catalanes» • Utilitza l’humor per tocar la independència (boicots, tòpics i malentesos). Eficaç per connexió amb el debat social, si bé des de l’exageració. Conclusions • Tendència històrica del cinema català a evitar el debat polític concret o a refugiarsi en la caricatura/distopia, mentre altres cinematografies afronten la realitat local de cara. • Quan s’encaren els temes que la gent discuteix a casa (llengua, identitat, independència, corrupció), el públic respon millor. Cal més valentia i més verisme. • Proper programa: «El ciudadano ilustre» com a base per continuar el debat.

  • Cinema sense condicions del 22/11/2016 — Arrival, Aliados i la mort al cinema: eutanàsia, malaltia terminal i humor negre + recomanacions TV

    Panorama del programa • Presentació del magazine “Cinema sense condicions” amb l’equip: Joan (host), Carme Nabot, Joan Sardà, Pol, el tècnic Francesc i el convidat metge Lluís Beciana. • Estructura del dia: breus ressenyes d’estrenes i visionats recents, recomanacions de televisió i tema central: la mort al cinema (eutanàsia, malaltia terminal, humor i pena de mort). També es comenta “A Monster Calls” de cara a un altre espai. Ressenyes de pel·lícules Carme: I, Daniel Blake; Després de la tempesta; Sully • I, Daniel Blake (Ken Loach): retrat colpidor i creïble del xoc entre el diagnòstic mèdic i la burocràcia que exigeix buscar feina. - Personatge central fuster, analfabet digital, i una mare sola amb dos fills com a figura molt real d’exclusió social. - Escenes clau com el banc d’aliments; crítica a una administració que tracta “temes humans” sense humanitat. • Després de la tempesta (Hirokazu Kore‑eda): sensibilitat japonesa sobre família i responsabilitats. • Sully (Clint Eastwood): mirada clàssica a l’“heroi” i el seu judici públic. “És una pel·lícula que te la creus” (sobre I, Daniel Blake) Joan: Love & Friendship (Whit Stillman, sobre Jane Austen) • Adaptació correcta de Lady Susan, amb encerts de repartiment i to, però per sota d’altres referents d’Austen. • Útils recursos informatius (rètols, cartes, crèdits amb personatges), però estil refinat i estèril de Stillman. Pol: Arrival (Denis Villeneuve) • Ciència-ficció d’“arribada” que gira cap a l’humà i el lingüístic. Direcció i fotografia brillants; disseny de so amb so diegètic molt destacat. • Final discutible/allargat, però conjunt molt recomanable. Subtext metalingüístic que es revela amb el temps. • Extra: experiència sensorial “Exmile” (festival de Molins de Rei) amb sistemes d’olor (Olorama) i debat sobre innovacions sensorials (olor, tacte, 4D) més enllà del 3D. Estrena destacada: Aliados (Robert Zemeckis) • Thriller d’espionatge romàntic de “nova clàssica factura” amb Brad Pitt i Marion Cotillard. Funcionarà comercialment, però amb final i química discutibles (Pitt fred; poca connexió amb Cotillard). • Fotografia i ambientació de la 2a Guerra Mundial, especial atenció a Casablanca i desert. • Avís de spoilers: el tràiler revela massa; millor entrar-hi “en blanc”. Zoom: La doctora de Brest (Emmanuelle Bercot) • Cas real: metgessa detecta efectes cardíacs greus d’un antidiabètic; inèrcia del sistema i pressions de laboratori fins a la retirada del fàrmac. • Pel com a denúncia és valuosa; com a pel·lícula, menor i irregular. Proposta per a futur debat: cinema i indústria farmacèutica. Televisió: recomanacions • A History of Violence (Cronenberg), • Total Recall (1990, la que “s’aguanta”), • Antàrtida (Manuel Huerga) amb una gran Ariadna Gil, • Buscando a Nemo, • Thelma & Louise, • El discurso del rey, • Malditos bastardos. Tema central: La mort al cinema (Lluís Beciana) Introducció de les línies del tema: • Malaltia terminal i “anunci de la mort”, • Eutanàsia i dret a decidir, • Humor negre i pena de mort, • Mort espiritual/metafísica. “El cinema intensifica el drama fent de la mort un personatge més; paradoxalment fa la història més viva.” Malaltia terminal • Ikiru (Akira Kurosawa, 1952): un buròcrata descobreix que té càncer i decideix aprendre a viure impulsant un parc infantil. - Paràbola sobre responsabilitat i sentit vital. - Frase clau: “No tinc temps per odiar la gent.” • Mi vida sin mí (Isabel Coixet, 2003): jove mare amb càncer grava missatges pels fills; to tendre i contingut que convida a “prendre les regnes”. - Connexions: La correspondencia (Tornatore) i el pas del temps a Interstellar (vídeos que arriben desfasats en el temps). • Truman (Cesc Gay): amistat, comiat i la idea central que acomiadar-se bé pot donar una mort més serena. Eutanàsia • Mar adentro (Alejandro Amenábar, 2004): el cas Ramón Sampedro i la batalla legal per morir dignament; derrota judicial, solució clandestina i confessió posterior. • Million Dollar Baby (Clint Eastwood): la pel·lícula anticipa el dilema amb un record del gos familiar i l’acte d’eutanàsia; “Solo te tengo a ti, Franky.” — preludi emocional del desenllaç. Humor, crítica i pena de mort • El verdugo (Luis G. Berlanga): sàtira demolidora del franquisme i la pena de mort, amb guió d’Azcona; humor negre d’una modernitat sorprenent. - Context i polèmica a Venècia; frase atribuïda a Franco: “No es que sea comunista, es algo peor: es anti‑español.” Altres • Amour (Michael Haneke): mirada serena i devastadora a l’últim tram de vida en parella. Cloenda • Proper programa: “La política catalana en el cinema” amb l’Adrià Alzina. • El tema de “la mort al cinema” queda obert per a una segona part.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 15/11/2016 — Shakespeare amagat al cinema: West Side Story, El rei lleó i Kurosawa; i estrenes El ciudadano ilustre i Després de la tempesta

    Panorama del programa • Obertura amb el lema «Cinema sense condicions» i presentació de l’estructura del programa. • Invitats i focus del dia: Pep Bujosa introdueix el tema central: Shakespeare amagat (influències shakespearianes en el cinema sense que el títol ho delati). "Música isabelina" i debat llaminer sobre la teoria d’Anonymous (Shakespeare com a pseudònim aristocràtic). Estrenes destacades El ciudadano ilustre (Mariano Cohn i Gastón Duprat) • Comèdia negra i molt vitriòlica sobre el retorn d’un Nobel a l’Argentina profunda que va inspirar els seus llibres. • Òscar Martínez, premi a Venècia a la millor interpretació; ritme ascendent, humor agra i retrat demolidor tant del poble com del propi escriptor. • Referències a l’obra anterior del tàndem (L’homme de al lado) i al to càustic de la seva filmografia. Després de la tempesta (Hirokazu Kore‑eda) • Drama familiar de gran subtilesa i autenticitat, centrat en la quotidianitat i la intimitat. • Director comparat amb Ozu (mirada humanista), amb to serè i humor fi (l’àvia roba escenes). • Possibles «pel·lícula de la setmana» i candidata a «pel·lícula del mes» per la contenció exquisida i l’impacte emocional. Tema central: Shakespeare amagat al cinema Context isabelí i pràctica teatral • Breu bio de Shakespeare, el Globe, i l’ambient teatral (actors masculins fent tots els papers). • Shakespeare in Love s’usa com a finestra d’època més que no pas com a obra mestra. Shakespeare avui: cartellera i vigència • Estrenes i reposicions a Barcelona: Hamlet (Pau Carrió, Pol López), Ricard III (X. Albertí, L. Homar), i Molt soroll per no res (musical d’Àngel Llàcer, transposat als anys 50 i al rodatge d’un film). • Per què perdura? Perquè dissecciona les passions humanes universals: dubte, amor, avarícia, violència, venjança. Romeo i Julieta → West Side Story • Paral·lel clar: dues bandes (Jets vs Sharks) i amor impossible (Tony i Maria). • Escena del «balcó» quasi idèntica en estructura emocional; final adaptat cap a una reflexió sobre la violència en lloc del doble suïcidi. Hamlet: monòleg, versions i derivacions • «To be or not to be…» com a icona cultural i prova d’ofici d’actors al cinema (Morning Glory, My Darling Clementine, Lubitsch a To Be or Not To Be). • Branagh filma un Hamlet integre i operístic (4h20), traslladat al segle XIX. • Adaptacions - El rei lleó: estructura de Hamlet (pare assassinat pel tiet, recerca d’identitat i justícia). - Kurosawa, Los canallas duermen en paz: trasllat modern corporatiu, venjança metòdica i títol que subratlla el desencant moral. Rei Lear → Kurosawa, Ran • Repartiment del poder entre fills/germans, naixement del caos i la bogeria del patriarca. • Ran (1985) condensa el mite en èpica visual; escena clau del trencament filial i la guerra inevitable. Altres influències i travessies de gènere • Orson Welles: Campanades a mitjanit (Falstaff), síntesi de diverses obres. • La tempesta → Forbidden Planet (ciència-ficció) i Yellow Sky (western): mateix arquetip d’illa/espai aïllat, pare + filla i irrupció d’estranys. Recomanacions i TV de la setmana • Emissions destacades: Shakespeare in Love (Canal Hollywood), El rei lleó (Disney), L’apartament (Wilder, AMC), El nom de la rosa (Paramount), La noche es nuestra (James Gray), i Woody Allen: Magic in the Moonlight i la seva «comèdia sexual d’una nit d’estiu» (eco d’El somni d’una nit d’estiu). Ronda final i tancament • Comentari crític de La chica del tren (masclisme i peça «superada»). • Més ecos shakespearians: Los Tarantos (Romeu/Julieta a Barcelona), Carmelo Bene (Un Amleto di meno). • Joia de culte: Theatre of Blood (Vincent Price, Diana Rigg) on els assassinats remeixen les morts canòniques de Shakespeare. "To be or not to be" travessa gèneres i dècades com a clau d’entrada a l’imaginari col·lectiu. • Cloenda i teaser: proper programa amb el Dr. Lluís Beciana sobre la mort al cinema (amb referències com Ikiru de Kurosawa).

  • Cinema sense condicions del 8/11/2016 — Cinema sense condicions: estrenes (Doctor Strange, 100 metros, Sully), TV i festivals, i gran especial Jazz & Cinema (Stormy Weather, Anatomy of a Murder, Ascenseur pour l’échafaud, Last Tango in Paris)

    Resum general Programa molt complet amb tres blocs ben definits: Actualitat i crítiques de la setmana: impressions sobre Doctor Strange, 100 metros i una anàlisi extensa de Sully de Clint Eastwood. Agenda: recomanacions de cinema a televisió, crítica de traduccions de títols, festivals (Terror de Molins i Sevilla) i crònica de l’estrena de La mano invisible. Especial “Jazz i cinema” amb Joan Sardà i Pep Armengol: recorregut històric, context de racisme i segregació, biopics, documentals, i escolta de peces icòniques a pantalla (Lena Horne, Duke Ellington, Miles Davis, Gato Barbieri). "És un homenatge a la cultura de l’esforç, al treball ben fet i a la sensatesa humana" — sobre Sully (Clint Eastwood) Bloc 1 — Pel·lícules i comentaris Doctor Strange (Marvel) • Introducció d’un nou heroi a l’UCM, amb un to que barreja arrogància a l’“Iron Man” i dimensió mística. • Destaquen els efectes visuals (referència a Origen/Inception) i el viatge quasi lisèrgic de la posada en escena. • Protagonista: Benedict Cumberbatch. 100 metros (Marcel Barrena) • Drama de superació basat en Ramon Arroyo i l’esclerosi múltiple; títol pel diagnòstic “no podrà caminar 100 metres”. • Dani Rovira canvia de registre; recepció tibia: guió a “mig gas” i tendència al melodrama; interpretacions salvables. • Context: director provinent del documental i TV movies; debat sobre l’encert del càsting. Sully (Clint Eastwood) • Valoració molt positiva: film sobri, clàssic, i excel·lent narrativament (estructura no lineal que manté la tensió malgrat conèixer el final). • Eixos temàtics: experiència humana vs simulacions tècniques, responsabilitat professional, treball ben fet. • Tom Hanks com a Sully i Aaron Eckhart com a copilot: interpretacions molt sòlides. • Música de Clint Eastwood i posada en escena de gran clàssic de Hollywood; petita pega: certa exaltació patriòtica. Apunt de realisme i arts en pantalla • Discussió sobre Bird (Clint Eastwood) i Cisne negro: tensions entre versemblança i dramatització quan la mirada és d’especialistes (jazz, dansa). Bloc 2 — TV, traduccions i festivals Recomanacions a televisió • TV3: Origen (Inception) — divendres 22:30. • TVE/La 2: Los soldados de Salamina, Mr. Turner. • Paramount: Revolutionary Road. • TVE/La 2: Un dios salvaje (Polanski). Traduccions de títols • Crítica a traduccions que canvien el sentit original (p. ex. “Inception” → “Origen”), i anècdotes sobre errors del francès literal. Festivals i crònica • Festival de Terror de Molins (inici el dia 11) i Festival de Sevilla (en marxa). • Crònica de La mano invisible (David Macián), basada en Isaac Rosa: “l’espectacle del treball” en una nau industrial; molt recomanable i amb equip present a la projecció. Bloc 3 — Especial “Jazz i cinema” (Joan Sardà i Pep Armengol) Marc general • El cinema i el jazz s’originen gairebé alhora i es troben en múltiples formats: documental, ficció, biopic, i bandes sonores. • Context històric: racisme i segregació han condicionat presència, autoría i recepció de creadors afroamericans. Orígens i “all-black films” • Pioners: Hallelujah (1929, King Vidor) i The Green Pastures (1936): repartiments negres, espirituals i blues. • Arrels musicals: de l’esclavatge al gospel i els espirituals; pèrdua de la polirrítmia africana i assentament del 2/4 i 4/4 del jazz clàssic. • Segregació als clubs: Cotton Club (Harlem): músics negres, públic blanc. Peçes i moments clau a pantalla • Stormy Weather (1943): Lena Horne en una explosió d’alegria i ritme. • Anatomy of a Murder (1959): film noir judicial d’Otto Preminger amb Duke Ellington (orquestra i aparició en pantalla). • Ascenseur pour l’échafaud (1958, Louis Malle): Miles Davis improvisa davant la projecció — paradigma d’improvisació jazzística aplicada al cinema de la Nouvelle Vague. • Last Tango in Paris (1972, Bertolucci): tema signat per Gato Barbieri (arranjaments d’Oliver Nelson); lirisme i intensitat. Biopics i documentals • Biopics: resultats desiguals; es critica la impostació de Lady Sings the Blues (1972, Billie Holiday via Diana Ross) i el to moralista a The Man with the Golden Arm (1955, Preminger). • Documentals imprescindibles: Jazz on a Summer’s Day (1959, Bert Stern); Let’s Get Lost (Bruce Weber) sobre Chet Baker; Thelonious Monk: Straight, No Chaser (1988, Charlotte Zwerin) — autèntic monument a Monk. • Tancament musical: Amarcord (Nino Rota) passat pel filtre d’un pianista de jazz — mostra de com el jazz “fa seva” la melodia cinematogràfica. Idees clau • Sully brilla pel seu pols clàssic i el debat ètic sobre la decisió humana en temps d’algoritmes i simulacions. • El jazz al cinema prospera tant com a textura sonora (ambient, ritme, to) com a tema (biografies, contextos) i mètode (improvisació sobre imatge). • El context històric (racisme, segregació) és inseparable de la representació musical a Hollywood, però també hi ha hagut espais de llibertat (Europa, Nouvelle Vague).

  • Cinema sense condicions del 25/10/2016 — La propera pell, I, Daniel Blake i Black Mirror: cinema social, distopies vs realisme, estrenes i recomanacions TV

    Resum general Episodi dedicat a tres grans blocs: 1) crítica principal d’“La propera pell” d’Isaki Lacuesta i Isa Campo; 2) anàlisi d’“I, Daniel Blake” de Ken Loach i debat sobre si és distopia o realisme social; 3) conversa sobre “Black Mirror” (T3E1) i l’impacte de les xarxes socials. A més, ronda d’estrenes i recomanacions televisives de la setmana. Temes principals • “La propera pell”: thriller psicològic polièdric sobre identitat, memòria i violència (familiar, social i envers els animals) en un entorn rural pirinenc. Interpretacions i disseny de so destacats. • “I, Daniel Blake” (Ken Loach): retrat humanista i contundent de la burocràcia i el benestar social; premis a Cannes i Sant Sebastià; to de neorealisme actualitzat. • “Black Mirror” T3E1: sàtira d’una societat de puntuacions socials; reflexió sobre la performativitat a Instagram/Facebook i les jerarquies de reputació. • Debat conceptual: diferències entre distopia i realisme amb exemples (“Brazil”, “A Clockwork Orange”, “Children of Men”, “Matrix”, “Interstellar”) i el cas Snowden. • Estrenes i TV: opinions sobre Tim Burton (“Miss Peregrine”), repàs de pel·lícules a canals (Canal Hollywood, AMC, TNT, Paramount, TV3, TV2) durant la setmana. Debats i idees clau Distopia vs realisme • Part dels tertulians discuteixen si el cinema social de Loach pot considerar-se distòpic o és estrictament realisme crític. • Exemple comparatiu: “Brazil” (distopia declarada) vs “I, Daniel Blake” (realisme burocràtic). • Es recorda que algunes distopies acaben aproximant-se a la realitat (vigilància massiva, Snowden, control algorítmic), difuminant fronteres. Xarxes socials i estatus • “Black Mirror” T3E1 imagina una societat estamental basada en puntuacions socials (me gusta/ratings) que condicionen drets i oportunitats (fins i tot agafar un avió). • Es debat la pressió d’autoexhibició en actors i creadors, i el paper dels algoritmes/hashtags per a la visibilitat global. • S’apunta que l’impacte no depèn tant de l’edat com del perfil d’ús i capital social digital. Anàlisis destacades “I, Daniel Blake” (Ken Loach) • Premis: Palma d’Or (Cannes) i Premi del Públic (Sant Sebastià). • Tesi: la burocràcia converteix l’ajuda social en un laberint punitiu. Humanisme i calidesa en el tractament dels personatges. • Estil: simplicitat neorealista, interpretacions properes i emoció sense pamfletarisme. • Debat: alguns volen llegir-la com a distopia quotidiana; la majoria la defensa com realisme social. “La propera pell” (Isaki Lacuesta, Isa Campo) • Thriller psicològic que integra múltiples punts de vista simultanis i qüestiona la veritat única. • Eixos temàtics: identitat, memòria selectiva, violència naturalitzada (familiar, comunitària i envers els animals) i costums rurals sense maniqueisme. • Interpretacions: Emma Suárez i, sobretot, Àlex Monner en un treball intens i matisat. • Disseny de so: ús expressiu del paisatge sonor (gel, gotes, neu) i del silenci per generar tensió sense recursos de thriller convencionals. • Final obert ben integrat, que admet múltiples lectures sense trair el que el film proposa. Estrenes i recomanacions TV • Crítica a “Miss Peregrine” (Tim Burton): barreja de referents pop i llocs comuns; percepció de retorn desigual al seu univers de personatges excèntrics. • TV de la setmana: “El nombre de la rosa” (Canal Hollywood), “Silver Linings Playbook” (AMC), “Gladiator” (TNT), “Resident Evil” i “The Man Who Shot Liberty Valance” (Paramount), “After Earth” (TV3), “Quartet” (TV2), “Alien” i “American Beauty” (Paramount), “The King’s Speech” (AMC), “Tesis” (Paramount). Cites destacades “Qui mata no és la bala, qui mata és qui dispara.” “No és una crítica al món rural; és el que hi ha. Les imatges, però, tenen vida pròpia.” Tancament Proper episodi: especial Jazz i cinema amb el convidat Joan Sardà, amb música i repàs de fites (p. ex. El cantor de jazz) en la transició al cinema sonor.

  • Cinema sense condicions del 18/10/2016 — Distopies al cinema: de 1984 a Black Mirror, amb crítiques de Snowden, Un monstre em ve a veure i La noia del tren

    Visió general Programa centrat en el cinema distòpic, amb una primera part de crítiques recents i una segona part temàtica on s’analitza el gènere, les seves arrels literàries i el seu impacte actual, de George Orwell a Black Mirror. També s’anuncien preestrenes i entrevistes. "La guerra ja no és la trinxera: la guerra és internet" — reflexió nascuda del debat sobre Snowden que enllaça amb les distopies sobre vigilància i control. Pel·lícules vistes i comentades Snowden (Oliver Stone) • Valoració global: positiva i sorprenentment sòlida dins la filmografia recent d’Oliver Stone; ritme àgil per a 2h20, bon muntatge i interpretació destacada de Joseph Gordon-Levitt. • Comparativa: es contrasta amb el documental Òscar Citizenfour (2014) —molts crítics el van considerar superior— però el film de Stone es defensa per la seva potència narrativa i vitalitat de ficció. • Contingut i matisos: es discuteix el buit sobre Rússia (context condicionat) i la no-clausura del final, més reflexiu que concloent. • Arc del personatge: l’evolució d’Edward Snowden, de conservador patriòtic a dissident per coherència moral, és un dels punts forts dramatúrgics. • Idea clau: la guerra digital i la vigilància massiva traslladen el conflicte del camp de batalla al ciberespai. "No només és la guerra física; és la virtual […] i sovint es juga una guerra bruta d’espionatge massiu." Els germans Grimm (Terry Gilliam) • Redescoberta entusiasta: fantasia, inventiva i autoría. Gilliam és definit com un autor polivalent que projecta el seu món interior amb força visual i narrativa. Un monstre em ve a veure (J.A. Bayona) • Expectatives altes complertes: drama potent i emotiu, amb un tractament fantasiós elegant i unes aquarel·les/animació molt celebrades. • Campanya dels mocadors: més enllà del màrqueting, la pel·lícula impacta sense caure en manipulacions gratuïtes. La noia del tren (The Girl on the Train) • Crítica negativa: thriller poc aconseguit, personatges unidimensionals i guió feble; darrera part amb to de telenovel·la. • Debat sobre best-sellers: èxits massius que no sempre resisteixen l’adaptació; es compara el cas amb Dan Brown (Inferno, El codi Da Vinci). Agenda i preestrenes • Proposta: fer “La propera pell” (Isaki Lacuesta) com a Pel·lícula del Mes la setmana vinent. • Entrevistes: Emma Suárez i Àlex Monner (relacionat amb la preestrena). Tema del dia: Cinema distòpic Definició i clàssics literaris • Distopia: antiutopia on una societat fictícia es mostra com a indesitjable/opressiva. • Arrels literàries clau: 1984 (George Orwell), Un món feliç (Aldous Huxley), Fahrenheit 451 (Ray Bradbury). Tendències i rerefons actual • Auge recent: distopies més centrades en tecnologia i relacions humanes. • “Profecies” que interpel·len el present: 1984 troba ecos en Snowden/WikiLeaks (vigilància, reescriptura de la memòria, intimitat trencada). “Funcionaris que reescriuen l’hemeroteca per ajustar-la a la versió oficial” — un tema d’Orwell que ressona avui. Debat: mirall social o evasió? • Es planteja el risc que l’allau de distopies de Hollywood desvïi l’atenció dels problemes reals actuals. • Contrapunt: el gènere serveix per parlar del present a través d’hipòtesis extremes (“i si…?”) i genera debat social i ètic. Exemples i eixos temàtics Tecnologia i control • Matrix — acció + capa filosòfica sobre realitat/ simulació i control. • Minority Report — predicció del crim: seguretat vs llibertat. • Ex Machina — frontera entre IA i desig; humanitat de la màquina. • Her — intimitat i afectes amb sistemes operatius; soledat connectada. • Black Mirror — antologia sobre deshumanització tecnològica. Biopolítica i genètica • Gattaca — determinisme genètic i meritocràcia esbiaixada. • Code 46 — control reproductiu i compatibilitats genètiques. Desigualtat i classes • Metròpolis — pionera en conflicte de classe i mecanització. • High-Rise — l’edifici com a metàfora de jerarquia social. • In Time — el temps com a moneda: rics sense pressa, pobres corrent. Societat i conducta • Temps moderns — alienació laboral (prefigura ansietats modernes). • The Lobster — normativitat afectiva portada a l’absurd. • Soylent Green — recursos escassos i cinisme institucional. • Children of Men — infertilitat global per parlar d’immigració i drets. Black Mirror (nova temporada) • Format: capítols autoconclusius (~1h), cadascun una distopia tecnològica. • Temes: comercialització del “talent”, social rating, dol i recreació digital, vigilància extrema. • Novetat: retorn amb temporada produïda per Netflix. Conclusions • El gènere distòpic, lluny de ser simple evasió, activa preguntes incòmodes sobre el present: vigilància, llibertat, desigualtat, tecnologia i identitat. • Recomanacions per iniciar-se o continuar: The Lobster, Ex Machina, Her, Children of Men, Black Mirror. • Seguiment: atents a la preestrena de La propera pell i a les entrevistes amb Emma Suárez i Àlex Monner.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 11/10/2016 — Bayona i “Un monstre ve a veure’m”, Snowden i la vigilància massiva, i tribus urbanes: de West Side Story a Ciutat de Déu (amb homenatge a Andrzej Wajda)

    Panorama general Episodi amb to cinèfil i reflexiu: comença amb un homenatge a Andrzej Wajda, segueix amb una crítica entusiasta de “Un monstre ve a veure’m” (J. A. Bayona), una anàlisi de “Snowden” (Oliver Stone) i un debat sobre la vigilància massiva, passa per altres visionats (Tim Burton, “Demolition”) i culmina amb el tema del dia: les tribus urbanes al cinema, comparant “West Side Story” i “Ciutat de Déu”. Tanca amb l’avanç del proper programa sobre cinema distòpic. Homenatge a Andrzej Wajda (1926–2016) Figures clau, pel·lícules i context d’un mestre del cinema europeu de postguerra. • Es recorda la seva mort als 90 anys i el seu paper com a símbol d’una Polònia ocupada i crítica amb el sistema comunista. • Títols destacats esmentats: Canal, Cendres i diamants, Paisatge després de la batalla, La terra de la gran promesa, L’home de marbre, L’home de ferro, i Katyn. • Es proposa dedicar-li un programa monogràfic el proper trimestre i veure’n 3–4 obres essencials. “Una pel·lícula que jo recomano… si algú no la coneix, la recomano.” (sobre L’home de marbre) Crítica: “Un monstre ve a veure’m” (J. A. Bayona) Tema i perspectiva • Conte de fantasia emotiva sobre un nen de 12–13 anys que afronta la malaltia de la mare refugiant-se en un món màgic amb un monstre-arbre. • La narració està filtrada per la mirada del nen: mare, àvia i pare es veuen des de la seva òptica, fet que aporta profunditat i coherència emocional. Direcció i llenguatge visual • Bayona demostra gran ofici en el diàleg entre màgia i realitat, i en el ritme entre música i silenci. • Dibuixos/animació de traç gòtic, estilitzat i no convencional: una aposta estètica pensada i molt ben integrada. Interpretacions i música • El jove Lewis MacDougall destaca i sosté el film. Felicity Jones i l’Àvia (Sigourney Weaver) funcionen molt bé. Liam Neeson aporta la veu al monstre. • Banda sonora de Fernando Velázquez: molt potent i immersiva; excel·lent ús del silenci. Context Bayona • Tercer llargmetratge després de “L’orfanat” (èxit de públic i crítica) i “L’impossible” (ambiciosa i solvent). Es remarca que Spielberg el fitxa per a la seqüela de Jurassic World. • Adaptació de la novel·la ideada per Siobhan Dowd i completada per Patrick Ness, que també signa el guió. “És una història de superació… extraordinàriament profunda.” “Snowden” (Oliver Stone) i el debat sobre la vigilància massiva La pel·lícula • Biopic d’Edward Snowden: del seu pas per l’NSA a la filtració de programes d’espionatge massiu post-11S. • Joseph Gordon-Levitt ofereix una interpretació molt mimètica. Direcció d’Oliver Stone sòlida i clàssica de thriller polític. • El film s’articula des de l’entrevista a Hong Kong i va reconstruint la trajectòria amb flashbacks. Temes clau • Espionatge a escala global: interceptació de telèfons, correus, metadades; poder de filtratge per algoritmes. • Frontera entre seguretat i privacitat; l’ús de dades també per a fins comercials. • Paranoia tecnològica i conseqüències personals (estrès, salut) del protagonista. “Ara les guerres ja no es fan a les trinxeres; són digitals.” Debat a l’estudi • Discussió sobre el paper de grans plataformes (p. ex. Google) en la recollida i cessió d’informació. • Es planteja la dificultat d’una “revolució” clàssica en un món hiperconnectat i es reivindiquen reformes tangibles (estat del benestar, serveis públics) com a evolució possible. Altres visionats i línies temàtiques Tim Burton: “Miss Peregrine’s Home for Peculiar Children” • Valoració positiva: fantasia gòtica, forats temporals i viatges paral·lels, amb l’univers visual propi del director. • Debat sobre l’estètica gòtica i recepció crítica desigual; es recorden títols com “Ed Wood” o “Mars Attacks!”. Tendència: homes desubicats al cinema recent • A partir de “Demolition” s’identifica una línia de personatges masculins fora de lloc que busquen sentit: • “Drive”, “Only God Forgives”, “The Drop”, “Nightcrawler”, “The Big Lebowski”… • Sovint es juga amb la distància emocional i una mirada existencialista que contradiu el melodrama que els envolta. Tema central: Tribus urbanes al cinema Marc conceptual • Naixement després de la Segona Guerra Mundial en entorns urbans: anonimat, solitud i desigualtat territorial. • Necessitat d’identitat col·lectiva i configuració de subcultures en oposició a la dominant. Referència a Zygmunt Bauman i la societat líquida. • Als 80, el fenomen es massifica i el màrqueting n’aprofita l’estètica (hipsters, tatuatges, piercings…), desplaçant el sentit original. Comparativa clau Punts en comú (West Side Story vs. Ciutat de Déu) • Entorn urbà i bandes com a resposta identitària. • Líders i territori com a eixos: dominar l’espai equival a poder. • La violència funciona com a cola social i mecanisme de supervivència. Diferències • “West Side Story” (1961): musical elegant, emotiu i “amable” malgrat el conflicte; relat de Romeu i Julieta en barris de Nova York entre Jets (anglosaxons) i Sharks (portorriquenys). Música de Leonard Bernstein i lletres de Stephen Sondheim. • “Ciutat de Déu” (2002): crònica aspra i sense concessions de les faveles de Rio; la violència és el centre i es perpetua generacionalment. L’única sortida parcial, el fotògraf Buscapé, que documenta la seva realitat. “Matar es converteix en una banalitat.” (sobre l’aprenentatge del poder a Ciutat de Déu) Tancament i avanç • Proper programa: cinema distòpic. Recomendacions prèvies: • Sèrie “Black Mirror” • Clàssics com “Blade Runner” • Recordatori: distòpic = contrari d’utòpic.