episodis

Panorama general Resum extens d’un episodi que combina una anàlisi profunda de Persona (1966) d’Ingmar Bergman amb un repàs crític i el palmarès de la 39a edició dels Premis Goya. El programa alterna context biogràfic i filmogràfic de Bergman, lectura filosòfica i formal de Persona, i una mirada ràpida però incisiva a la gala dels Goya. • Tema central: Persona com a fita de llibertat formal i exploració de la identitat • Segon bloc: Premis Goya (to de la gala, discursos i guanyadors destacats) “Tinc la sensació que en Persona he arribat al límit de les meves possibilitats… he fregat aquests secrets sense paraules que sols el cinematògraf és capaç de fer sortir a la llum.” — Ingmar Bergman Persona d’Ingmar Bergman Context i trajectòria de Bergman • Biografia bàsica: naixement a Uppsala (1918), mort a l’illa de Fårö (2007), el mateix dia que Michelangelo Antonioni • Formació i influència: el teatre com a escola principal; pare pastor luterà, disciplina rígida; deriva cap a l’agnosticisme • Obra: més de 60 títols entre cinema i televisió; també director teatral a Estocolm • Filmografia clau citada: Un estiu amb Mònica (1953), Somriures d’una nit d’estiu (1955), El setè segell (1956), Maduixes silvestres (1956), El manantial de la doncella (1960), Els combregants (1962), El silenci (1963), Persona (1966), L’hora del llop (1967), Vergonya (1968), El ritu (1968), Passió (1969), Crits i murmuris (1972), Secrets d’un matrimoni (1974), Cara a cara (1976), Sonata de tardor (1978), De la vida de les Marionetes (1980), Fanny i Alexander (1982), Saraband (2003) Per què Persona és central • Bergman la considera culminació del seu llenguatge fílmic: un exercici de llibertat que revela els “secrets sense paraules” del cinema • Pel·lícula de cambra que es percebia “minoritària” però que va tenir acollida crítica mundial i influència sostinguda “Tot el que l’home digui sobre Persona pot ser contradit; el contrari també pot ser cert.” — Peter Cowie Estructura i posada en escena: el pròleg i la forma • Pròleg antològic (6’38”): muntatge de fragments cinematogràfics, cinema mut, obturacions, cremades de pel·lícula i un nen que toca una pantalla en blanc mentre s’hi projecta la silueta d’una dona (imatge-mare). Trencament subtil de la quarta paret i declaració d’amor al cinematògraf • Bergman juga amb la materialitat del cinema (càmeres, grua, projector, pel·lícula que es crema): la pel·lícula és, abans de res, “cinema” Temes i simbolisme • Identitat i límits del jo: on acaba el meu jo i comença el de l’altre? Persona explora la fusió i la fractura identitàries • Màscares (etimologia de “persona” = màscara): la protagonista oscil·la entre la màscara escènica (Electra), la màscara de la vida domèstica i una “tercera màscara” de silenci i observació • Trauma matern i silenci: el dolor d’Elisabet Vogler per no estimar el fill es llegeix com a nucli emocional del mutisme • Lectura feminista: dues dones al centre del relat, complexitat emocional sense reduccions, i una aproximació amorosa entre elles presentada amb naturalitat i sense morbo Influències i ressonàncies • Influències citades pel propi Bergman: Com en un mirall (1961) i El silenci (1963), i el vertigen identitari de Vertigo (Hitchcock, 1958) • Paral·lel amb Kubrick i 2001: Una odissea de l’espai per la idea nietzscheana de la destrucció/fusió del vell i la creació d’un “home nou” • Efecte en cineastes posteriors: Tarkovski, Woody Allen, Kubrick, David Lynch (Mulholland Drive) i Gus Van Sant (Jerry) en la representació de la dualitat i els desdoblaments Escenes i moments clau • Monòleg eròtic de la platja (Alma): erotisme verbal sense eufemismes, d’una potència infreqüent; un exemple de com la paraula pot ser imatge • Seqüència del televisor: noticiaris de la Guerra del Vietnam, llum freda de la TV que inunda l’habitació; contextualització històrica i crítica mediàtica • Imatge del nen i la pantalla: síntesi de maternitat/imatge, desig de contacte i memòria projectada • Carícia dels cabells: gest d’afecte i dependència emocional d’una delicadesa extrema Dispositius formals i muntatge • Fusió de rostres (precursor del “morphing”): creació d’una tercera imatge que no és ni Alma ni Elisabet —metàfora visual de la nova persona • Foto històrica fragmentada (Gueto/Varsòvia): el muntatge desglossa mirades i tensions, convertint la lectura d’una imatge fixa en cinema pur • Escena duplicada: un discurs sencer mostrat primer sobre la cara d’Elisabet i després sobre la d’Alma —el punt de vista altera el sentit i aprofundeix l’empatia Tancament: llegat i on veure-la • Persona és: radical, profunda (psicològica i filosòficament), angoixant i arriscada; sustentada per dues actrius en estat de gràcia: Bibi Andersson i Liv Ullmann • Disponible a Filmin en restauració del 2011 Premis Goya (39a edició) La gala: to, discursos i moments • Impressió general: cerimònia llarga amb alguns pics d’elegància i emotivitat • Goya d’Honor: Aitana Sánchez-Gijón —parlament emotiu, defensa del treball i impuls als joves • Goya Internacional: Richard Gere —discurs percebut com a discret; referències al budisme i a un “temps fosc” als EUA • Referències socials: Palestina, desnonaments, memòria i Dana al País Valencià; presència destacada de membres del Govern Palmarès destacat • El 47: 5 guardons (inclou millor pel·lícula i actriu de repartiment —Clara Segura—, direcció de producció i efectes especials) • Segundo premio (Isaki Lacuesta, Pol Rodríguez): 3 premis (inclou millor direcció i millor muntatge —Javi Frutos—) • Marco: 2 premis (inclou millor actor protagonista —Eduard Fernández— i millor maquillatge i perruqueria) • La Virgen Roja (Paula Ortiz): 2 premis (disseny de vestuari i direcció d’art) • La Estrella Azul: 2 premis (millor actor revelació —Pepe Lorente— i direcció novell) • La habitación de al lado (Pedro Almodóvar): 2 premis (millor música original —Alberto Iglesias— i millor fotografia —Edu Grau—) • La guitarra flamenca (Gerard Cortés): 2 premis (millor cançó original i millor documental) —intervenció de C. Tangana breu i lúcida • Salvar María: millor actriu revelació (Laura Weissmahr) • La infiltrada (Arantxa Echevarría): millor pel·lícula i millor actriu protagonista (Carolina Yuste) • Casa en Flames (Dani de la Orden): millor guió original (Edu Solà) Tancament i avanç • Proper programa: aprofundiment en els sis punts de muntatge de Walter Murch i recomanació d’una sèrie a Movistar

Introducció • Episodi centrat en el clàssic de la setmana: La llista de Schindler (1993), de Steven Spielberg, amb un debat sobre memòria històrica, llenguatge cinematogràfic i muntatge. • També hi ha un tast de novetats (Baby Girl, Diferentment, Fora de la llei), una “Aula de cinema” sobre Walter Murch i un tancament gastronòmic amb recomanació de calçotada. Clàssic de la setmana: La llista de Schindler Per què ara • Es proposa com a clàssic en el marc de la commemoració del 80è aniversari de la Segona Guerra Mundial. • Recordatori de la magnitud de l’Holocaust: 6 milions de jueus assassinats. “Qui salva una vida salva el món sencer.” (Cita del Talmud que la pel·lícula fa seva) Fitxa tècnica i creativa • Direcció: Steven Spielberg (director jueu, llarg recorregut transversal de gèneres i gran domini de l’ofici). • Música: John Williams — una partitura clau que acompanya i punteja l’acció durant 3h i 5min. • Fotografia: Janusz Kamiński — blanc i negre amb una potent gamma de grisos i detalls puntuals de color. • Muntatge: Michael Kahn — fluïdesa sense capítols explícits, transicions i estructura molt finament cosida. • Guió: Steven Zaillian, basat en la novel·la Schindler’s Ark (metàfora de salvació). • Art i vestuari: gran cura i versemblança (direcció artística modèlica, vestuari premiat). • Repartiment: Liam Neeson (Oskar Schindler), Ben Kingsley (Itzhak Stern), Ralph Fiennes (Amon Göth) — els tres en estat de gràcia. • Premis: Òscars i BAFTA a millor pel·lícula i millor director (1993), entre molts altres reconeixements. Estructura, ritme i muntatge • Pel·lícula “tancada” i didàctica per decisió deliberada de Spielberg, amb una narrativa clara que prioritza emoció i comprensió. • Malgrat la durada, manté un ritme sostingut i una progressió sense caure en capítols marcats. • La seqüència de la liquidació del gueto de Cracòvia és una lliçó de muntatge (paral·lelismes, puntuació rítmica, punt de vista). Recursos formals clau • Obertura en color i pas a blanc i negre amb una el·lipsi inversa (fum de l’espelma → fum de la locomotora): un pont temporal de gran bellesa. • La nena de l’abric vermell com a “planting” visual: element en color dins el B/N que simbolitza vida, innocència i esperança; reapareix amb fort impacte dramàtic. • Epíleg en color amb visita real a la tomba de Schindler: tancament testimonial. Personatges i interpretacions • Schindler: arc de transformació del col·laboracionisme oportunista a la redempció com a salvador d’unes 1.200 persones. • Stern: cervell pràctic i ètic del mecanisme de salvació. • Amon Göth: representació creixent del mal, sàdic i monstruós. • Observació crítica: la massa de víctimes queda, a estones, massa esquematitzada (poca “baixada a l’arena” de vides concretes als barracons). Lectura crítica (amb admiració) • El final emocional (Schindler plora: “podria haver salvat més persones”) pot sentir-se explicat en excés; alguns preferirien suggerència amb el rostre de l’actor en lloc d’insistència verbal. • El film és didàctic i no “postmodern”: informa el que vol i construeix una lluita paradigmàtica entre bé i mal; comparat amb obres com El fill de Saül o La zona d’interès, és menys obliqua i més exemplaritzant. Missatge i impacte • Defensa de la memòria històrica davant negacions o banalitzacions. • El cinema com a eina pedagògica: recomanació que els joves (en edat adequada) vegin obres com aquesta i visitin camps d’extermini per entendre l’horror. • Disponible amb còpia excel·lent a Filmin. Altres obres i referents sobre l’Holocaust Comparatives esmentades • La zona d’interès (visió introspectiva i filosòfica), Shoah (Claude Lanzmann), Nuit et brouillard (Resnais), El gran dictador (Chaplin), Ser o no ser (Lubitsch), La vida és bella (Benigni), El fill de Saül (László Nemes). Documental relacionat • The Last Days (1998, prod. exec. Spielberg): cinc supervivents hongaresos; enfoc clàssic, valuós per testimonis i retorns als llocs d’origen. Novetats i cartellera Baby Girl (Halina Reijn) • Thriller eròtic amb Nicole Kidman. • Valoració: no recomanada; posada en escena desencaixada i protagonista desubicada. Diferentment (Aaron Schindberg) • Drama sobre acceptació de la diferència (eco d’“L’home elefant”). • Valoració: recomanable, amb bona interpretació protagonista, tot i lluny de la potència poètica de Lynch. Fora de la llei (Patsy Ponziroll) • Comèdia negra de crim a l’“ona Fargo” (salvant distàncies). • Molts elements bons però irregular en coherència; amb talent podria ser gran comèdia. • Tot i això, entretinguda: no avorreix. Aula de cinema: Walter Murch i els 6 criteris de muntatge • Referència al llibre de capçalera: “En el momento del parpadeo”. • El muntatge com a decisió contínua del “moment exacte de tall” segons: - 1) Emoció (primer criteri) - 2) Història/argument - 3) Ritme - 4) Rastre de la mirada - 5) Bidimensionalitat de la pantalla - 6) Coherència de l’espai tridimensional • Continuarà amb més desenvolupament la propera sessió. Bonus final • Tancament distès amb recomanació de calçotada de temporada a Sant Just: ambient i dates assenyalades; invitació a reservar i gaudir en grup.

Context i obertura • Obertura musical amb “Raindrops Keep Fallin’ on My Head”, que connecta amb Dos homes i un destí (Butch Cassidy and the Sundance Kid) i el record de Paul Newman. Centenari de Paul Newman (1915–2008) i repàs exprés de la seva carrera Per què se’n parla avui • Paul Newman hauria fet 100 anys el 26 de gener; els locutors celebren el centenari amb un repàs de títols clau i una anècdota personal. Papers destacats com a actor • El pistoler de l’esquerra (1958, Arthur Penn) — paper de Billy el Nen. • La gata sobre la teulada de zinc (1958, Richard Brooks). • El llarg i càlid estiu (1958, Martin Ritt) — on coneix la seva parella artística i vital. • El buscavides (1961, Robert Rossen). • Cortina esquinçada (1966, Alfred Hitchcock). • La llegenda de l’indomable (1967, Stuart Rosenberg). • Dos homes i un destí (1969, George Roy Hill) — la cançó d’obertura hi fa de pont. • El cop (1973, George Roy Hill). • L’infern de coure (1974, John Guillermin). • Veredicte final (1982, Sidney Lumet). • El color dels diners (1986, Martin Scorsese). • Camí a la perdició (2002, Sam Mendes) — última interpretació. Com a director • Raquel, Raquel (1968), Casta invencible (1971), The Shadow Box (1980), Harry and Son (1984), The Glass Menagerie (1987), entre d’altres. Anècdota • Participació en un anunci de Freixenet (1989) rodat a Kansas City; record personal d’haver-hi coincidit amb Newman. El clàssic de la setmana: Querelle (1982), de R. W. Fassbinder Adaptació i sinopsi • Adaptació de la novel·la de 1945 de Jean Genet (publicada el 1947 amb 460 exemplars il·lustrats per Jean Cocteau). • Context a la ciutat portuària de Brest (Bretanya). • Querelle (Brad Davis): lladre, bisexual, prostitut i assassí, manipula i mata buscant identitat i poder; seducció, traïció i retorn al vaixell que l’ha dut a Brest. “Tots els homes tendeixen a matar allò que més estimen.” — cançó dins del film que connecta amb la visió fatalista de Fassbinder Biografies i influències • Genet: novel·lista, dramaturg i poeta, vida al límit (El funàmbul citat com a lectura clau). • Fassbinder (1945–1982): actor, dramaturg i director prolífic — en 13 anys va signar 43 pel·lícules, incloses sèries monumentals com Berlin Alexanderplatz. • Influències: teatre d’Artaud i Brecht; cinema de Douglas Sirk i autors europeus. • Equip estable de col·laboradors, ritme de treball que evitava la dispersió del seu “repertori”. Estètica, to i posada en escena • Estil deliberadament antirealista i teatral: decorats de plató, acting amb distanciament brechtià, llum i color com a expressió (paletes saturades, contrastos, verds/blau/vermel) — ecos de Sirk i de certs interiors “irreals” a l’estil “Johnny Guitar”. • Ús constant de miralls i composicions oníriques: identitat reflectida i fracturada. • Violència mostrada amb subversió del realisme (gestos i conseqüències més que l’impacte explícit). Estructura i recursos narratius • Muntatge fragmentari i cíclic, repeticions com a motiu formal i de sentit. • Veus en off múltiples (cites de Genet) i pantalles blanques tipus intertítol que aturen el flux per textualitzar el desig i la idea. • Capa simbòlica religiosa (crucifixos, processons) i mitemes (Orfeu/Eurídice) aplicats a la autoreflexió del protagonista. Temes centrals • Eros i Tànatos: erotisme i mort marquen el ritme intern. • Desig, poder, culpa i nihilisme: espai moral ambigu on res no és del tot cert ni del tot fals; l’ambigüitat és el motor ètic i formal. Recepció, accés i valoració • Pel·lícula exigent i de gran densitat literària; recomanable veure-la més d’una vegada. • Dificultat per trobar-ne còpia; es recomanen biblioteques. • Valorada pels locutors com a obra coherent i impecable en realització, fotografia, so i muntatge. Premis i cerimònies (Feroz, Gaudí, Goya) • Valoració crítica de les gales televisades (ritme, to, realització). • S’apunta la necessitat de cerimònies més agiles i atractives per al públic general. Recomanacions Cinema: The Brutalist (Brady Corbet) • Protagonitzada per Adrien Brody; fresc de 30 anys sobre un arquitecte arribat als EUA a la postguerra. • Durada: 215 minuts (amb intermedi); projectada en gran format. • Elogi global: música, imatge, muntatge i interpretacions; es presenta com una de les pel·lícules a seguir del 2025. Sèrie: True Love (Truelove) • Producció britànica (Filmin). • 6 episodis de ~45’; drama amb pols de thriller. • Temes: amistat, compromís i eutanàsia; girs narratius sense trampes. • Repartiment destacat: Lindsay Duncan i Clarke Peters. • Recomanada com una de les millors sèries recents. Falca local • Menú calçotada a Can Ginestà (Sant Just Desvern): dates 2 i 16 febrer; 2, 16 i 30 març. • Reserves: 652 527 378. • Menú complet per 39€ (calçots, graellada, acompanyaments, postres i begudes). Interludis i transicions • Bloc musical de transició cap al “clàssic de la setmana”. • Interludi repetit amb “Fins demà!”, a tall de falca o element tècnic. El més important: • Un homenatge a Paul Newman i el seu llegat. • Una lectura rica i polièdrica de Querelle (Fassbinder/Genet) sobre identitat, desig i ambigüitat. • Dues recomanacions potents per l’agenda: The Brutalist i True Love. • Tancament amb agenda local gastronòmica.

Context i to de l’episodi Programa especial dedicat a la memòria de David Lynch i al seu llegat cinematogràfic, amb el “clàssic de la setmana” centrat en Mulholland Drive, un repàs de temes, influències i filmografia, i una segona part amb el palmarès i anàlisi crítica dels Premis Gaudí 2025. "Hi ha un gran forat en el món, ara que ja no està amb nosaltres. Però, com ell deia, fixa't en la rosquilla i no en el forat. És un dia bonic, amb un sol daurat i blaus al cel." Homenatge a David Lynch Perfil artístic i temes recurrents • Artista total: director, guionista, muntador, músic i pintor; col·laboracions habituals amb Àngelo Badalamenti i tècnics de confiança (p. ex., Alan Splet al so). • Temes clau: el misteri, el territori oníric i el surrealisme visceral; pulsions de violència (de vegades sexual) i identitats escindides. • Influències: Hitchcock (Vertigo), Kubrick (2001, Lolita), Fellini (Nits de Cabiria, 8½), Buñuel (L’Àngel Exterminador), i literatura kafkiana (La metamorfosi). • Biografia esbossada: de la pintura a la imatge en moviment (“a la pintura li faltaven moviment i so”); amistats creatives primerenques i pas al cinema independent amb Eraserhead. Música com a columna vertebral • Badalamenti com a signatura sonora de Lynch (Blue Velvet, Twin Peaks, Mulholland Drive). • Interludis musicals destacats a l’episodi: “In Dreams” (Roy Orbison, Blue Velvet), tema de Twin Peaks, “I’m Drenched” (David Bowie, Lost Highway) i “Angel Star” (David Lynch & Chrysta Bell, The Big Dream). Clàssic de la setmana: Mulholland Drive On veure-la i edició • Disponible a Filmin amb restauració 4K (Estudio Canal + Criterion, 2021), supervisada per Lynch; metratge base de 35mm. Sinopsi (sense espòilers) i lectura temàtica • Inici en clau musical i tall sobtat a un accident a Mulholland Drive: una dona morena sobreviu i perd la memòria. • Arriba a Los Angeles, es creua amb una aspirant a actriu canadenca; amistat, desig i investigació del passat com a eix. • Joc d’identitats (Rita/Camila – Betty/Diane), Hollywood com a maquinària que imposa cares i destins; ecos de Sunset Boulevard i crítica a la indústria. • Clau lynchiana: narrativa fragmentada, somnis i realitats entrellaçades, atmosfera de misteri i seducció audiovisual. Repartiment i equip • Naomi Watts (Betty/Diane) i Laura Elena Harring (Rita/Camila) en un duet magnètic; Justin Theroux com a director assetjat per poders opacs. • Música: Àngelo Badalamenti; foto: Peter Deming; muntatge: Mary Sweeney; guió/direcció: David Lynch. Per què importa • Una de les obres capital de Lynch (al costat de Blue Velvet), síntesi de les seves obsessions: identitat, somni, desig i poder. Twin Peaks: èxit, tensió industrial i preqüela • El “cas Laura Palmer” esdevé fenomen televisiu (èxit major a Europa), mentre Lynch hi imprimeix un segell cada cop més personal. • Xoc amb productors i resposta d’autor amb la preqüela “Twin Peaks: Últims dies de Laura Palmer”. Reconeixement en festivals (inclosa Palma d’Or a la trajectòria de Lynch en altres contextos) i prestigi europeu. Filmografia repassada (pinzellades) • The Elephant Man: prestigi internacional i consolidació d’autor. • Dune (1984): ambició lligada a limitacions de pressupost; recepció desigual, avui peça de culte. • Blue Velvet (1986): thriller suburbà i somiador; punt d’inflexió estètic. • Wild at Heart (1990): obra per a fans, més divisiva. • Lost Highway (1997): thriller nocturn i hipnòtic; fotografia i atmosfera en estat pur. • The Straight Story (1999): road movie humanista, la menys “lynchiana” per alguns, però reivindicada per d’altres. • Mulholland Drive (2001) i Inland Empire (2006): aquesta última, compendi radical de tres hores que exigeix lectura sensorial més que racional. Documental recomanat • David Lynch: The Art Life (2016): imprescindible per entendre el seu procés creatiu des de la infantesa fins als primers films. Premis Gaudí 2025: palmarès i valoracions Palmarès destacat • El 47 (Marcel Barrena): 8 guardons (incloent Millor Pel·lícula, actor protagonista, vestuari, maquillatge, VFX i Premi del Públic). • Polvo serán (Carlos Marqués-Marcet): 4 Gaudís (Millor Pel·lícula en llengua no catalana, direcció d’art, muntatge, música original – Maria Arnal). • Casa en flames (Dani de la Orden): 3 premis (Guió original, actriu protagonista – Emma Vilarasau, actor secundari). • Segundo premio (Isaki Lacuesta & Pol Rodríguez): 3 premis (Direcció, fotografia, so). • Salve Maria (Marc Coll): 2 (Guió adaptat i revelació – Laura Bismarck). • Millor pel·lícula europea: Anatomia d’una caiguda (Justine Triet). Gaudí d’Honor • Paco Poch rep el Gaudí d’Honor-Miquel Porter i Moix: reconeixement a mig segle com a productor i impulsor de carreres i projectes clau. Valoració de la gala • Percepció de durada excessiva i gags discutibles (p. ex., “home de la mànega”). • Debat sobre catalanitat i discursos; ressò a xarxes (X/Twitter) amb el “nivell nen”. • Desig de més cinema en català i millor representació a nominacions. Punts clau • Mulholland Drive es reivindica com a fita del cinema contemporani: identitat, somni i indústria. • Lynch: creador transversal, amb el so i la música com a eixos dramàtics. • Gaudí 2025: palmarès repartit, reconeixement estructural al paper del productor i debat obert sobre la gala.

Resum general Un episodi ric i variat on es combinen crítica de novetats, revisió de clàssics, una defensa apassionada de la Filmoteca de Catalunya i una extensa “Aula de cinema” sobre llenguatge i muntatge. El plat fort crític és la nova Nosferatu de Robert Eggers, contextualitzada amb Murnau, Herzog i Coppola. Dos documentals d’art —Anselm (Wim Wenders) i Ciento volando (Arantxa Aguirre) sobre Eduardo Chillida— centren la part documental. Es completen amb recomanacions de cartellera (Emilia Pérez, Índia —Payal Kapadia— i Conclave) i recordatori final dels Premis Gaudí. Temes principals • Nosferatu (Robert Eggers, 2024): comparacions amb Murnau (1922), Herzog (1979) i Coppola (1992); valors, interpretacions i protagonisme femení. • Documentals d’art: Anselm (Wenders) sobre Anselm Kiefer i Ciento volando (A. Aguirre) sobre Eduardo Chillida i Chillida Leku. • Filmoteca de Catalunya: restauracions, condicions de projecció, activitats i recursos (biblioteca, exposicions). • Cartellera recomanada: Emilia Pérez (Jacques Audiard), Índia (Payal Kapadia – Mumbai, tres dones), Conclave (Edward Berger). • Aula de cinema: tipus de plans, pla seqüència, muntatge analític vs sintètic, ritme intern/extern, “planting” i exemple de Psycho (Hitchcock). Moments destacats i idees clau Filmoteca: experiència de sala i patrimoni • Condicions de visió òptimes i respecte a la projecció (sense crispetes ni entrades tardanes) com a valor diferencial. • Revisites a clàssics restaurats: Los golfos (Carlos Saura), El espíritu de la colmena (Víctor Erice), i Fata Morgana (Vicente Aranda), amb debat sobre l’“Escola de Barcelona”, el free cinema i la Nouvelle Vague. • Valoren també la labor de conservació a Terrassa, la biblioteca especialitzada i les exposicions (cinema amateur, etc.). Documentals d’art • Anselm (Wim Wenders) - Retrat majúscul d’Anselm Kiefer: obra monumental, materials pesants (ferro, pedra, fusta), espais immensos i trajecte vital marcat per la polèmica a Alemanya i l’acollida a França. - Diàleg entre creadors (Wenders i Kiefer) i celebració de l’acte creatiu. - Cita clau d’Adorno (qüestionada): “Després d’Auschwitz, no té sentit que es pugui fer poesia.” - El film defensa conèixer, superar i sublimar la història a través de l’art i la creativitat. • Ciento volando (Arantxa Aguirre) - Homenatge poètic i didàctic a Eduardo Chillida en el seu centenari, guiat per testimonis i la visita a Chillida Leku (jardí-museu d’Ernani). - Enfoc en els “quatre elements”, la forja i l’obra pública —i en el rigor de Chillida també en gravat i en arquitectura d’adaptació. - Valor emocional i comunitari: el vincle amb el jardiner i l’arrelament del projecte. Nosferatu (Robert Eggers, 2024) • Context i genealogia: Murnau (1922, mite fundacional), Herzog (1979, readaptació alemanya amb Kinski), Coppola (1992, exuberància formal i amor pel cinema). • La versió d’Eggers, densa i atmosfèrica, manté homenatges visuals a Murnau però traça camí propi; es rumoreja un director’s cut de més de 3 hores. • Interpretacions: Lily-Rose Depp guanya centralitat —el film desplaça el centre cap al personatge femení—, amb Willem Dafoe i Bill Skarsgård (Dràcula) en registres continguts i físics. • Terror, misteri i textura visual en nocturns i contrallums; algun grinyol de ritme que podria resoldre’s amb el metratge íntegre. Cartellera recomanada • Emilia Pérez (Jacques Audiard) - Una de les 5 millors de 2024 per al crític. Potent mirada amb fort component femení/trans; polèmica de recepció a Mèxic. • Índia: “La voz que imaginamos” (Payal Kapadia) - A Mumbai, tres dones (dues germanes), relacions personals i laborals; soroll d’entorn com a paisatge sonor permanent i moments de silenci significatiu. - Retrat de resiliència quotidiana i de ciutat viva; bellesa interior i realisme de servei públic (infermeria, quiròfans, etc.). - Recorden de passada la deliciosa The Lunchbox (referència a les carmanyoles), com a “mirall” de realitats índies. • Conclave (Edward Berger) - Thriller vaticà elegant, posada en escena exquisida, gran treball actoral i versemblança d’espais (sense filmar al Vaticà real). - Girs de guió finals interessants, dins d’un conjunt moderadament previsible però molt recomanable. Aula de cinema: llenguatge, plans i muntatge • Tipologies de pla per escala: del gran primer pla al gran pla general; el pla americà i la seva funció en el western. • Per dinàmica: pla fix, pla en moviment (panoràmica, travelling, càmera a mà), i el singular pla de pulsació constant (moviment cíclic sense inici/fi clar: rodes, molins, pistons). • Muntatge analític vs sintètic (pla seqüència): decisions de primer i segon pla condicionen el ritme i el sentit. • Ritme intern (acció dins el pla) i ritme extern (relació entre plans al muntatge). • Concepte de “planting” (anticipació significativa): un detall vist ara trobarà payoff després. • Exemple canònic: Psycho (Hitchcock) — progressió des de plans oberts a primeríssims primers plans a la dutxa; música de Bernard Herrmann com a motor dramàtic. Recomanacions i valoracions • Imprescindibles: Anselm; Ciento volando; Nosferatu (Eggers) — especialment si arriba el director’s cut. • Molt recomanables: Emilia Pérez; Índia (Payal Kapadia); Conclave. • Recuperar a sala: clàssics restaurats a la Filmoteca per veure’ls en condicions idònies i contextualitzats. Agenda • Recordatori dels Premis Gaudí (Acadèmia del Cinema Català): dissabte 18, 22:00h.

Resum general Episodi amb tres trams clars: • Obertura amb to smooth jazz que prepara l’ambient. • Peça musical amb lletra sobre un romanç efímer — una trobada que comença i s’acaba en una sola nit. • Llarg tram principal amb la repetició hipnòtica de “Bona nit” com a mantra per relaxar-se i afavorir el son (estil ASMR), sense altres intervencions. Temes principals Obertura musical — "Smooth Jazz Club" • Introducció sonora minimalista que situa l’oient en un ambient nocturn i íntim. "Clip. Smooth. Jazz. Club." • Serveix com a cortineta abans d’entrar a la peça lírica. Romanç d’una nit — peça lírica en anglès • Motiu central: dues persones, "both brokenhearted", viuen una connexió intensa i fugaç en una sola vetllada. "When we started, both brokenhearted... it could begin and end in one evening." • Imatges clau: la llum que les atrapa, el taxi esperant, la urgència del temps que passa. "The minutes went by, the cab is outside..." • Tanca el passatge amb la idea d’acceptar i avançar. "When we parted, moving on." • Estribells vocals rítmics ("ba-ba-ba") que aporten textura i transició cap al tram meditatiu. Mantra “Bona nit” — guia per al son • Repetició de “Bona nit” a intervals regulars, creant un ritme constant i previsible que indueix calma. "Bona nit" • Finalitat: relaxació, meditació nocturna i acompanyament fins a l’adormiment, sense distraccions narratives addicionals. • Absència d’altres temes: tot el tram es dedica exclusivament a la salutació nocturna.

Visió general Aquest “episodi” és eminentment repetitiu i minimalista, més proper a una cortineta/identificació d’emissora que no pas a un podcast amb contingut conversacional. Els fragments es repeteixen en bucle amb molt poques variacions. Identificació d’emissora: breu menció a “sintonitzes, ràdio d’esfer … de ràdio de Sant Lluís” a l’inici. Leitmotiv vocal: repeticions de “Nurem de riu”. Tancament: iteracions de “Fins demà!”. Coda rítmica: una llarga seqüència d’exclamacions (“!”) que funcionen com a percussió/èmfasi. "sintonitzes, ràdio d’esfer … de ràdio de Sant Lluís" "Nurem de riu" "Fins demà!" Temes principals 1) Identificació d’emissora (inici) • Breu muntatge on es diu “sintonitzes, ràdio d’esfer … de ràdio de Sant Lluís”. • Serveix d’entrada i marca d’identitat sonora. 2) Leitmotiv “Nurem de riu” • Motiu vocal repetit insistentment durant diversos minuts. • Fa de nucli sonor, com un eslògan o cortineta prolongada. 3) Tancament “Fins demà!” • Frase de comiat repetida seqüencialment, com un sign-off. • Apareix en blocs, especialment després del tram de “Nurem de riu”. 4) Coda d’exclamacions (“!”) • Seqüència extensa de “!” en intervals regulars, amb caràcter rítmic/percutiu. • Funciona com a dissolució final del muntatge, amb una aparició esporàdica d’un “Fins demà!” (p. ex., cap al segon ~513). Cronologia orientativa 0s–17s: Obertura amb to de ràdio; identificació d’emissora. 17s–239s: Repeticions de “Nurem de riu”. 241s–459s: Bloc de comiat amb “Fins demà!” de forma reiterada. 489s–final (~3617s): Llarg tram d’exclamacions (“!”) amb una textura repetitiva i alguns recordatoris esparsos del comiat. Idees clau Caràcter experimental: el conjunt sembla una peça de continuïtat radiofònica (cortineta/ID) més que no pas una conversa. Repetició com a recurs: el missatge es basa en la reiteració de tres motius: identificació, leitmotiv i comiat. Ús d’estructura modular: cada bloc sonor té una funció clara (entrada, motiu, sign-off, coda).

Visió general Episodi íntegrament basat en la repetició de la frase “Bona nit” a intervals regulars d’aproximadament 30 segons. No s’hi desenvolupen temes, entrevistes ni notícies; és una peça minimalista i rítmica centrada en la salutació nocturna. "Bona nit" Què hi trobaràs • Repetició constant de la salutació “Bona nit” durant tot l’episodi. • Ritme temporal regular (~30 s) entre cada intervenció. • Absència de temes o segments editorials: no hi ha desenvolupament narratiu. • Petit buit/tall al voltant del segon 2848 abans de reprendre el patró. Temes clau Repetició i ritme • Patró consistent de call-and-wait: una salutació breu seguida d’un interval fins a la següent. • Efecte de cadència i ritual nocturn. Minimalisme sonor • Ús d’un únic enunciat per crear una experiència auditiva senzilla però marcada. • L’absència de variacions o comentaris reforça el caràcter experimental. Observacions rellevants • No hi ha introducció editorial ni resum del contingut: la primera “Bona nit” ja forma part del patró repetitiu. • Tota la peça pot percebre’s com una vinyeta sonora nocturna.

Obertura i context Piensa en mí… Un inici musical per homenatjar la gran Marisa Paredes a través de la versió de Luz Casal a “Tacones lejanos”. • L’episodi s’obre amb una dedicatòria a Marisa Paredes i la promesa d’un repàs rigorós de la seva trajectòria. • Presentació de l’equip i del convidat: Toni Espinosa (director dels Cinemes Girona). Homenatge a Marisa Paredes Perfil i trajectòria • Actriu nascuda com Mercedes Paredes (1946), amb una carrera de gairebé 60 anys entre teatre i cinema. • Formació i base teatral als 60–70: dicció impecable, elegància natural i presència escènica. • Compromís cívic i polític ferm: defensa de llibertats, drets de les dones i posicionament d’esquerres. Papers i directors clau • Amb Almodóvar (6 títols): “Entre tinieblas”, “Tacones lejanos”, “La flor de mi secreto”, “Todo sobre mi madre”, “Hable con ella”, “La piel que habito”. • Arturo Ripstein: “Profundo carmesí” (1996) — paper breu però “extraordinari”. • Agustí Villaronga: “Tras el cristal” (1986) i “Després de la pluja” (2007). • Guillermo del Toro: “El espinazo del diablo” (2001). • Roberto Benigni: “La vita è bella” (1997). • Fernando Fernán-Gómez: “Las bicicletas son para el verano” (1983). • Inicis al cinema 70s (“Goya”, Nino Quevedo) i aparició final en documental (2024) sobre Agustín Gómez Arcos. Compromís i reconeixements • Presidenta de l’Acadèmia (2003) i Goya d’Honor (2018). • Anècdota “No a la guerra” (Goya 2012): participació i coherència amb la seva postura social. • Vida personal: matrimoni amb Antonio Isasi-Isasmendi (una filla, María Isasi) i llarga parella amb Chema Prado. Cinema Girona: identitat, història i projecte Cronologia essencial (1936–2010) • 1936: inaugurat com a Cinema New York (c. Girona 173, Eixample dret), poc abans de l’aixecament feixista. • 1939: canvis de nom — “Cine España” (set.) i “Cine Moderno” (des.). • 1990: tancament i reobertura com a multisala (3 sales) amb Lauren. • 2005–06: caiguda de Lauren; reobre com Casablanca-Gràcia. • 2010: renaix com a “Cinemes Girona” amb aposta per V.O., cinema europeu, independent i en català. L’equip i el relleu (2010–…) • 7 socis; idea inicial de Xavier Atance; direcció i gestió diària de Toni Espinosa. • Model d’exhibició d’autor, proximitat i cura tècnica. • Espinosa, també productor (“La nit que va morir l’Elvis”, “Un país sin librerías”, “Mía i Moi”, “Dernier Round”, “L’última nit”, “Third Week/Terwick”). Públic jove i educació audiovisual • Objectiu: formar espectadors lliures i crítics més enllà del mòbil i les plataformes. • Iniciatives: Cicle Cinema i Drets dels Infants (6.000 nens/any), El Meu Primer Festival, sessions per a estudiants tot l’any, projectes amb Cinema en Curs i Joves Programadors. • Crida a polítiques públiques estables d’educació audiovisual: el consum dels joves és majoritàriament audiovisual (TikTok, YouTube), cal alfabetització crítica. Festivals, mostres i reconeixements Mostres i festivals al Girona • Mostra de Cinema del Dia de Brasil, Festival de Cinema i Drets Humans, Festival de Cinema i Medi Ambient, Asia Film Festival, Americana Film Fest, i altres. • Estrenes de documentals i llargmetratges d’autor, espai per cinema independent. Reconeixements • Premi Pepón Coromina (2022) a la tasca de difusió cultural. • Reivindicació de figures claus de la producció catalana (Paco Poch; llegat Pepón Coromina). Xarxes d’exhibició i innovació Europa Cinemas i CICAE • Adhesió a Europa Cinemas (900 cinemes) per a la circulació del cinema europeu. • Pertinença a CICAE (xarxa internacional de cinemes d’art i assaig). • Impuls del Circuit de Cinema Digital: pioners en continguts alternatius (òperes en directe). Qualitat tècnica i experiència de sala Cura de projecció i so • Projectors làser nous (sales 1 i 3), equalització professional anual, manteniment constant. • Estàndards de projecció com a compromís amb l’obra i el públic. Per què la sala importa • La sala fosca concentra i allibera d’inputs; disseny per minimitzar distraccions (moqueta negra, absència de reflexos). • Exemple “Roma” (Cuarón): a pantalla gran revela capes i posada en escena; a casa perd força. A la sala de cinema és on el cinema es veu millor. Programació: criteris, límits i casos recents • 3 pantalles vs 13–16 estrenes setmanals: selecció dura, ansietat per no poder mantenir títols que ho mereixen. • Dilema entre permanència de films que funcionen i arribada de novetats rellevants. • Es citen estrenes i títols en curs: “Emilia Pérez”, “Conclave”, “Parthenope”, “O Canada”, i altres; defensa de “Paul Schrader” i debats de recepció. Criteri crític i ètica de recomanació • Defensa d’una crítica propositiva: evitar estrelles/puntuacions; descriure valors i aportar context. • Respecte per la diversitat de sensibilitats: una mateixa pel·lícula pot connectar o no segons l’espectador i el moment vital. Curiositat final • Projecció nudista: els Cinemes Girona, pioners a l’Estat en una sessió d’aquest tipus; experiència “simpàtica” i ben resolta. Idees clau • Homenatge a una actriu essencial: Marisa Paredes. • El model Girona: història, projecte col·lectiu, cura tècnica, xarxes europees i educació del públic jove. • Tesi central: la sala de cinema com a espai insubstituïble d’experiència cinematogràfica.

Panorama de l’episodi Episodi eminentment experimental o de prova: el que s’escolta és una obertura amb el lema "Cinema sense condicions", una salutació multilingüe molt breu, unes pistes de temes (negocis i ciència) sense desenvolupament, i després un llarg bucle de comiat amb la frase "Bona nit" repetida aproximadament cada 30 segons fins al final. "Bona nit" Aquest patró suggereix una rúbrica nocturna o un loop de so (possiblement tècnic) més que no pas una conversa amb continguts extensos. Temes principals Salutacions i to multilingüe: entrada amb "Dastic noches", indicant un registre informal i híbrid. Pistes temàtiques: negocis i ciència: aparició de mots clau com Businesses i Science, però sense secció desenvolupada. Comiat repetitiu: bucle prolongat de "Bona nit" que domina la durada de l’episodi. Moments destacats Obertura i identitat "Cinema sense condicions" inaugura el programa i en marca la identitat. Salutació Breu salutació ("Dastic noches") que dona pas a possibles temes. Pistes de contingut Referències a Businesses (diversos cops) i Science (un cop), que sonen com a índex verbal o prova de so. Bucle nocturn Des del segon 59, la peça entra en un bucle de comiat amb "Bona nit" repetit a intervals regulars, sense conversa nova. Observacions i context Absència de debat real: no hi ha desenvolupament de negocis ni ciència, només etiquetes verbals. Caràcter de prova o rúbrica: el patró repetitiu i les entrades curtes apunten a una peça de transició o test d’àudio.

Resum executiu Una conversa àgil i apassionada amb la cineasta Sònia Herman Dolz al voltant del seu documental 2023, Depot Reflecting Boijmans (sobre el nou dipòsit del Museu Boijmans Van Beuningen, Rotterdam). El programa ressegueix la gènesi formal i musical de la pel·lícula, els seus paral·lelismes històrics amb imatges d’arxiu dels anys 30, i el seu to de pel·lícula d’aventures on l’arquitectura, l’art i el cinema es conjuguen en una «sinfonia» visual i sonora. "Es una sinfonía entre el arte y la arquitectura y el cine" Al tram final, s’estableix un pont amb l’obra primerenca de Dolz —el documental de 1999-2000, This Is Me (Yo soy así), sobre la Bodega Bohemia de Barcelona—, i es recupera una cita d’Oscar Wilde que sintetitza la mirada de l’autora sobre l’art i la vida. Context i disponibilitat • Presentació al DART — Festival de Cinema d’Art (Barcelona), amb projecció als Cinemes Girona i selecció a la plataforma CaixaForum+ (visionat gratuït amb registre i subtítols en català/portuguès). • La pel·lícula ha rebut el Premi del Jurat al Socially Relevant Film Festival (Nova York), destacant la seva rellevància social en la democratització de l’accés a l’art. Temes principals tractats 1) Un documental que juga com una aventura • To sorprenent i juganer: complicitat entre l’arquitecte (Winy Maas) i el director del museu (Sjarel Ex), retratats com a “dos nens” que s’atreveixen amb una idea gegantina. • Rebutja el tòpic d’“arquitectura = avorriment”: ritme viu, humor subtil i crèdits cantats que ja marquen l’originalitat musical i narrativa. "No dejar que nadie se duerma" 2) Metodologia: sense guió, amb muntatge- brúixola • Sense guió previ: punt de partida clar i obert a la sorpresa, deixant que la realitat dicti el relat. • Muntatge com a «trencaclosques sense tapa»: dosificar, col·locar cada escena on toca i saber descartar plans que “no transmeten”. "Sé que solo puede encajar de una manera… pero ¿cuál es?" 3) Dues èpoques en diàleg: 1930s ↔ 2020s • Integració d’arxiu en B/N (1930–35) de la construcció del museu i material actual del dipòsit reflectant (2023), amb muntatges alterns memorables (vidres, cobertes, inauguracions). • Dues parelles paral·leles: director + arquitecte (ahir i avui), i dos edificis “com guants” que protegeixen la col·lecció. 4) Música i espai sonor • Partitura de Paul M. van Brugge: dels crèdits cantats a la seqüència d’“embalatge curós” amb una atmosfera hipnòtica, quasi fluxus. • So i eco del dipòsit buit que modelen converses espontànies entre director i arquitecte. 5) Estil visual i narrativa • Evita el talking head: informació a través d’accions, converses naturals i posada en escena; imatges-reflex del revestiment mirall i moments fugaços (patinadora, dansa de reflexos) que suggereixen més que no pas expliquen. • Autocrítica honesta: l’arquitecte assenyala un volum tècnic al terrat que “no queda bé”. 6) Obres i referents • Col·lecció de primer nivell (Kandinsky, Magritte, Warhol, Dalí, Miró, Mondrian, Bacon, Durero, Piranesi…). • “Running gag” amb l’obra de Maurizio Cattelan (el forat al terra i el seu doble al dipòsit), i instal·lació lumínica de Pipilotti Rist (liri/“ovari” gegant que projecta imatges). • Piranesi com a eco visual: escales impossibles reimaginades; una pilota que cau pel nucli d’escales culmina en un gest lúdic a l’exterior. Moments destacats del podcast • Crèdits cantats en neerlandès on els noms de l’equip esdevenen música. • Descripció del dipòsit: cilindre mirallat, bosc al terrat, accés públic a magatzems i tallers. • Debat sobre difusió: sense “gran nom-ganxo”, la pel·lícula creix per boca-orella i sorprèn especialment públic jove. • Pont amb This Is Me (Yo soy así) i la Bodega Bohemia (1999–2000), reivindicant la memòria cultural de Barcelona. Oscar Wilde: "És a través de l’art —i només a través seu— que podem assolir la perfecció; a través de l’art —i només a través seu— que podem protegir-nos dels sòrdids perills de l’existència real." Per què veure-la • Perquè transforma un “documental d’arquitectura” en cinema d’aventures i sinfonia visual. • Per la seva integració modèlica d’arxiu i present, i un muntatge que captura coincidències feliços com a motor narratiu. • Perquè democratitza l’accés a la col·lecció i els processos museístics: veure com es guarda i es cuida l’art també és art.

Resum general Un episodi dedicat a l’estrena d’“El cas Àngelus. La fascinació de Dalí”, de Joan Frank Charansonet, amb una conversa viva amb l’actriu i coproductora Esther Nubiola i el compositor Marcús J.G.R. El programa posa el focus en el Dalí més íntim i humà, la música com a fil conductor emocional, el rerefons del quadre “L’Àngelus” de Jean-François Millet i el paper essencial de Gala com a co-creadora. També s’aborden qüestions de distribució i exhibició, l’arquitectura narrativa del film i detalls de producció, fotografia i so. “Vaig plorar de dolor, però també de felicitat.” — Dalí, en un monòleg del film Temes principals El Dalí més humà i l’obsessió per “L’Àngelus” • La pel·lícula destaca la vessant íntima de Dalí, més enllà de l’excentricitat del personatge públic. • El film explora la fascinació/obsessió de Dalí amb “L’Àngelus” de Millet, incloent-hi els seus textos del 1932 i versions pictòriques del 1934-35. • Sense espòilers, s’insinua la “veritat descoberta” als anys 30 que Dalí intueix al quadre. Interpretació, fotografia i so • Joan Frank Charansonet “clava” Dalí: semblança física, gestualitat, i dicció reconeixibles fins i tot d’esquena. • Fotografia notable (postproducció d’Antaviana Films) i so amb gran treball de Marsal Cruz. • El film és multilingüe (català, castellà i francès) amb subtítols, al servei del realisme. Banda sonora i disseny musical • La música de Marcús J.G.R. es construeix des del guió i el to del Dalí íntim —prioritza emoció i humanitat per sobre del surrealisme. • Estructura circular: el tema inicial “explica” el final; en una segona visió, el públic pot “llegir” noves capes. • Leitmotivs per personatge, amb un acurat color tímbric i una orquestració mil·limètrica. • Tocs de jazz (Nova York, escena dels alemanys) per ressonar amb el gust de Dalí i situar l’època amb instruments d’escola americana. Estructura narrativa i to • La trama s’articula al voltant d’una entrevista de tot un dia amb el periodista Brunet; a través de flashbacks s’obren capítols de la vida del pintor. • A la casa (Farinera de Sant Lluís) hi ha un “esperit” visual i musical que introdueix lleugeresa i humor mitjançant el servei, en contrapunt al dramatisme. Gala: de “musa” a co-creadora • Construcció del personatge amb continuïtat entre la Gala jove (Esther Nubiola) i la Gala madura (Montse Alcoverro): to de veu, gest, maneres de seure i caracterització (Tina, Ainés i Lola Funes). • Reivindicació de Gala com a instigadora creativa i catalitzadora del talent del seu entorn (poetes, fotògrafs del cercle surrealista). “Entens per què ell signava ‘Gala Salvador Dalí’.” Exhibició i producció • Estrena a nombroses sales (Maldà, Gran Sarrià, etc.). En el model actual, la primera setmana és crítica: cal anar-hi aviat. • Cameo geogràfic de la Vall de la Santa Creu (poble natal del director) i posada en valor de la localització a la Farinera de Sant Lluís. Moments destacats Monòlegs de Dalí i música • El diàleg entre veu i partitura “pinta amb la veu”: la música “acarona” la dicció i amplifica el sentit poètic. • L’“esperit de la casa” s’expressa amb una peça alegre que acompanya el moviment del servei i reforça el to coral. “Picasso era un gran pintor, i jo també.” — ironia i límits del personatge públic Declaració d’amor a Gala • Un passatge emocional on Dalí verbalitza l’abast del vincle creatiu i vital amb Gala; la música sosté el to romàntic i íntim. Darrere la càmera Fotografia i so • Postproducció d’imatge: Antaviana Films. • Disseny i mescla de so: treball destacat de Marsal Cruz. Música i processos • Marcús treballa amb leitmotivs i disseny d’orquestra segons timbres i època; selecciona instruments d’escola americana per a escenes de jazz. • La música revela capes subconscients dels personatges i guia l’estat d’ànim de l’espectador. Trajectòries i projectes Marcús J.G.R. • Col·laboracions amb Agustí Villaronga: El testament de la Rosa, Incerta glòria, Nacido rey, El ventre del mar, Loli Tormenta. • En curs: opció a una pel·lícula de José Mota (to a l’estil “La vida és bella”). Esther Nubiola • Carrera variada (cinema i TV), “Tirant lo Blanc” (Vicente Aranda) amb dificultats de producció. • Formació a Minsk (Acadèmia de les Arts): treball d’elit i immersió lingüística. • Nou projecte: “Sankifetja” (dir. Joan Ramon Armadàs). Crida a anar al cinema i promoció de segona entrada per oients del programa.