episodis

Resum general Episodi temàtic sobre la memòria que obre amb una editorial lírica sobre la seva fragilitat i subjectivitat, i com la cultura funciona com a testament inmaterial del que som. Des d’aquí, el programa entra en tres blocs culturals que exploren la memòria des de perspectives diferents: un còmic extrem escrit per una nena de 9 anys, un recorregut per l’obra de Marià Fortuny i una lectura sensorial de la pel·lícula “Memoria” d’Apichatpong Weerasethakul. "La memoria es cruel y caprichosa, nos persigue cuando huimos de ella, y huye de nosotros cuando más la necesitamos" — Jorge R. Rueda Còmic • El món d’Itzel (Isaac Soler) Concepte clau: una "memòria invertida". En lloc de les memòries d’una persona gran, Itzel (9 anys) dicta històries i el seu tiet Isaac Soler les il·lustra amb un traç ràpid, humor negre i violència gore. El projecte • Origen: joc familiar que evoluciona en un llibre còmic “molt bèstia” amb guió literal de la nena. • L’Isaac actua com a “esclau” creatiu: no canvia el text, només corregeix ortografia mínima. • Estructura en tres parts: 1) Heavymetal extrem (micro-relats de 2 pàgines, girs bruts i finals abruptes), 2) un apèndix "Disney" (històries d’aventures prèvies, tendres i cuquis), 3) Q&A final (gustos i preferències d’Itzel, il·lustrades). Moments i cites • "Lo que ha iniciado esta historia es mi sobrina de 9 años... yo no he quitado ni he puesto nada de texto". • "Me van a matar, los padres me matan, seguro" — preocupació inicial de l’autor. • Recepció a llibreria: "t’has pasado un huevo"; algú ho titlla de "corrupción de menores". Solució: posar el llibre molt amunt a la prestatgeria. Per què importa • Memòria generacional i catarsi creativa infantil: canalitzar pors/violència a través de la ficció. • Joc meta entre autoria i creació (separa la persona de l’obra, encara que el material sigui obscur). • Disponibilitat: Amazon i estands d’autor; difícil de rastrejar en línia (ecos de “censura”/discreció). Art • Marià Fortuny (memòria pictòrica i modernitat) Trajecte: de Reus al món. Formació a l’Escola de la Llotja (influències del nazarè i el Quattrocento), primerencs retrats veristes (Vera Efigies) i pintura religiosa en temps de còlera (literalment, durant una epidèmia). Clau d’èxit i estil • Lliga amb París via pintura de gènere rococó (luxes d’interior, exquisidesa tèxtil i de metall/vidre). • Obres clau: La vicaria (desplegament social i tècnic) i la Batalla de Tetuan (visionada com a “ultrapana” western: cel calmat vs terra caòtica). • Orientalisme etnogràfic al Magrib amb Josep Tapiró: respecte i detall del costumari local. Lectura de memòria • Fortuny com a corresponsal pictòric: fixa en pintura la memòria d’un conflicte (Tetuan) i figures històriques (O’Donnell, Prim) amb energia cromàtica i compositiva moderna. • Col·leccionista de màscares, armes i teixits; paradoxalment la seva màscara funerària tanca la col·lecció: memòria, oblit i la temptació d’“embalsamar el temps”. "La memòria no és només rescatar una època o un cos, és també lluitar contra l’oblit". Cinema • “Memoria” (Apichatpong Weerasethakul) Context: trobada entre Tilda Swinton i Apichatpong (Cannes 2004) que cristal·litza anys després a Colòmbia. Film en castellà/anglès que s’allunya del relat convencional i aposta per l’experiència sensorial. Premissa • Jessica (Swinton) desperta amb un so estrany, contundent que només ella percep. • Inicia una investigació del so: contacte amb tècnics de so, sanitaris, antropòlegs i gent del camp. • El film sosté el misteri i desplaça la necessitat d’explicació cap a l’experiència del so, l’espai i el temps. "Memoria supone una experiencia cinematográfica imprescindible que convierte la necesidad explicativa de cualquier narración en mero capricho" — reflexió compartida al programa Per què importa • Memòria com a ressò: el so opera com a traça invisible del passat present. • Forma lliure, coherència total: no hi ha caos, hi ha disseny; menys trama, més percepció. • Diàleg amb l’obra prèvia d’Api (de “Tropical Malady” a “Cemetery of Splendour”) i circuit festivals (Cannes). Idees clau que travessen l’episodi • La memòria és selectiva i maleable: efecte Rashomon, capes com una ceba; temps no lineal. • Cultura com a arxiu viu: del còmic autodidacta a la pintura historiogràfica i el cinema sensorial. • Ètica de la recepció: separar creadors/creacions; gestionar l’impacte (xoc, humor negre, trauma, fascinació). • Memòria local i global: Fortuny al Magrib, "Memoria" a Colòmbia, i el relat personal d’Itzel a casa. Cites remarcables "Los recuerdos son como plastelina, se estiran, se acortan, se adaptan a nuestra subjetividad" "Diviértete buscando las faltas de ortografía de este cómic" (paratext d’Itzel) "T’has pasado un huevo" (reacció a llibreria) Crèdits • Interlocutors: Pol Dígler, Ferran Pujol, Adriana Caldero, Carles Martínez. • Emissió: Ràdio d’Esvern / Radio Fabra.

Resum general Un episodi temàtic sobre la memòria: des d’un monòleg inicial que la dissecciona amb lucidesa, fins a tres blocs culturals on s’explora com la memòria es construeix, es distorsiona i es transmet a través d’un còmic extrem creat per una nena de 9 anys, l’obra i llegat del pintor Marià Fortuny, i la hipnòtica experiència sensorial de Memoria d’Apichatpong Weerasethakul. Temes principals Còmic — El món d’Itzel • Premissa insòlita: còmic "molt bèstia" amb violència i humor negre, guionitzat per una nena de 9 anys (Itzel) i il·lustrat pel seu tiet, Isaac Soler (crèditat com Tiet Isaac). • Estructura en tres parts: - Mini-històries gore i delirants (2 pàgines) amb finals abruptes. - Un bloc "Disney" previ de l’autora (to amable i aventurer) que contrasta amb el primer. - Q&A final amb preguntes quotidianes i il·lustrades (gustos, estació preferida, llibres…). • Procés creatiu: escriptura ràpida en 1–2 dies a partir del relat oral d’Itzel; el tiet es defineix com a “esclau” de la guionista i només corregeix ortografia mínima. Influències d’Itzel: true crime de YouTube; s’autoidentifica com “gòtica, rapera i otaku”. • Polèmica i recepció: reaccions fortes a llibreries (cas Arkham Comics: queixes de “corrupció de menors”; es ven en prestatgeria alta). Dificultat per trobar-lo en línia; disponible a Amazon i en salons/fires. Tono entre joc meta i homenatge a la creativitat infantil radical. Art — Marià Fortuny i Marsal • Trajecte vital i formatiu: nascut a Reus (1838–1874), orfe, format a la Llotja (influència de la pintura nazarena i del Quattrocento). En plena epidèmia de còlera (1855) pinta la patrona de Reus com a refugi espiritual i artístic. • Èxit internacional: especialització en pintura de gènere (rococó, preciosisme), gran recepció a París (circuit Goupil). Obres clau: La vicaria (virtuosisme tècnic sobre seda, metall i vidre; retrat de classes socials amb composició moderna). • Orientalisme i memòria històrica: enviat com a corresponsal pictòric a la Guerra d’Àfrica. Comparativa amb la versió acadèmica de Dionisio Fierros i el gest modern de Fortuny a la Batalla de Tetuan (quadre panoràmic, inacabable, amb cel calmat i caos terrenal; composició piramidal al voltant d’O’Donnell i Prim). Fortuny transforma el gènere històric amb pinzellada enèrgica, espai innovador i color expressiu. • Llegat i memòria material: col·leccionista de màscares, armes i teixits. La màscara funerària (Jeroni Suñol) tanca el cercle: memòria com a resistència a l’oblit i, alhora, exhibicionisme del temps fixat. Part de l’obra es pot veure al MNAC. Cinema — Memoria (Apichatpong Weerasethakul, 2021) • Context: Apichatpong (Api/Joe) és un cineasta de culte (Cannes: premi del jurat per Tropical Malady, Palma d’Or per Uncle Boonmee). A Memoria, roda a Colòmbia, en castellà i anglès, amb Tilda Swinton. • Premissa sensorial: Jessica (Swinton) sent de sobte un so estrident i inexplicable (un “boom” d’obra). Només el percep ella. La seva obsessió per entendre’n l’origen la porta a trobades amb músics, sanitaris, antropòlegs, estudiants i gent del camp. • Experiència cinematogràfica: film misteriós i d’atenció radical al so i al temps. Narració lliure i no lineal: menys dependència d’un fil argumental i més d’una concepció total i immersiva. A la sala, l’impacte és major pel disseny sonor i el ritme contemplatiu. Cites destacades "La memoria es cruel y caprichosa, nos persigue cuando huimos de ella y huye de nosotros cuando más la necesitamos." "Diviértete buscando las faltas de ortografía de este cómic." "Memoria suposa una experiència cinematogràfica imprescindible que converteix la necessitat explicativa de qualsevol narració en mer caprici." Conceptes clau • Efecte Rashomon: la memòria com a relat múltiple i contradictori. • Pintura de gènere i orientalisme: representació d’interiors rococó i costums del Magrib. • Narració no lineal i cinema sensorial: desplaçar el focus del què al com (so, temps, percepció). Referències creuades i pistes • Cultura visual: Picasso (Guernica), Kurosawa (Rashomon). • TV/streaming: Crims (TV3), Russian Doll (joc temporal). • Museus i exposicions: MNAC (Fortuny). • Indústria del còmic: Arkham Comics (BCN), salons/fires. • Festivals de cinema: Cannes, BAF (Barcelona Asian Film Festival), D’A Film Festival.

Editorial: l’era de l’exposició i la cancel·lació Vivim a l’era de l’exposició: xarxes, streaming, OnlyFans, judicis mediàtics i vigilància (Pegasus). Cancel·lar és fàcil i viral: "Cancelat!" si un streamer s’equivoca "Banejat!" per paraules gruixudes Polèmiques com la fuga a Andorra dels streamers i la reacció pública. Exposar-se = visibilitat + vulnerabilitat. La línia entre entreteniment i ètica pública s’estreny. Entrevista a Marco Bertolio: YouTube, Japó i TV nipona El canal: Shimaru no Daibōken Parella creadora (Shiori + Marco = “Shimaru”): vlog de viatges, quotidianitat i opinions. Estètica i llenguatge: pinzellades kawaii com a codi cultural i subtitulació creativa en japonès per enfatitzar humor i ritme visual. "YouTube, tu muestras una parte de ti... y lo que no, te lo guardas". Llengua i motivació 7 anys estudiant japonès i pràctica intensiva en quedades lingüístiques a BCN. Origen del vincle amb Japó: experiència com a au pair a prop de Tòquio (2014) i evolució professional (guia, comunicador). Xoc cultural i atracció Unicitat japonesa: maneres de parlar i pensar molt diferents; fascinació per la diferència (per lo bo i lo dolent). Televisió japonesa i exposició mediàtica Captat per “You wa nani shi ni Nippon e?”: aventura en bici Tòquio–Okinawa (2.500 km, allotjant-se amb locals) i altres formats (mapa a l’atzar, ‘First Dates’ nipó en parc infantil). Reconegut al carrer durant el viatge: suport popular i gestos d’ànim. "Gambatte!" (ànim, esforça’t). Censura televisiva vs. llibertat a YouTube: el director tallava humor negre; a YouTube hi ha més marge, però límits culturals clars (referència a David Suárez com a impensable al Japó). Exposar la vida privada amb control Aparició televisiva amb els sogres per impulsar el canal (merch personalitzat) i pic de +1.000 subscriptors en 10’. Idea clau: exposar amb mesura — el personatge mai ha de devorar la persona. Cinema: “Red Rocket” (Sean Baker) Director de “The Florida Project”: realisme social als marges del capitalisme (context 2017, era Trump). Protagonista: Mikey Saber (Simon Rex), exactor porno que torna derrotat a Texas; retrat d’un narcisisme delirant i del “somni americà” que arrossega tothom. Ús irònic de “Bye Bye Bye” d’NSYNC com a himne que resignifica el que veiem. Temes clau: Exposició del cos i de la imatge (del VHS a internet; ecos d’OnlyFans). Figura del suitcase pimp: “caçatalents” que exploten candidesa i misèries. Crítica social i excel·lent direcció d’espais (Texas City/Galveston) amb A24 integrat diègèticament. Interpretacions: Simon Rex en estat de gràcia; Susana Son (Strawberry), frescor i candidesa amb capa de subtext. Videojocs: ‘Nova Pantalla’ (Palau Robert) Exposició sobre el present i el futur del videojoc a Catalunya: indústria, creativitat i nous llenguatges. Comissariat: Joan Galí (Azucac), Marc Angrill (Lúdica), Albert Garcia (Generació Digital/ICAT/RAC1). Referències: èxit de GRIS (Conrad Roset/Nomada Studio) i impuls postconfinament del sector. Idees-força finals Exposar-se és inevitable al segle XXI; la clau és el control: què mostres, com i amb quin marc ètic. Els límits culturals (humor, moral) varien: el que és broma aquí pot ser inacceptable allà. El somni de la visibilitat (YouTube, TV, porno, cinema) pot empoderar o devorar; cal dibuixar fronteres pròpies.

Panorama de l’episodi Temes centrals • L’era de l’exposició i la cultura de la cancel·lació en l’entorn digital. • Entrevista a Marco Bertolio: YouTube al Japó, kawaii, llengua, televisió nipona i límits de l’humor. • Cinema: anàlisi de Red Rocket (Sean Baker) — sexe, somni americà i la figura del suitcase pimp. • Videojocs: l’exposició Nova Pantalla (Palau Robert) i l’ecosistema català (exemple: Gris). Editorial: L’era de l’exposició i la cancel·lació Exposar-se és fer-se veure i escoltar, però també fer-se vulnerable. • De la TV als directes domèstics: xarxes socials, streaming, YouTube, TikTok i OnlyFans han amplificat el risc de l’exposició personal. • Cultura de la cancel·lació: lògica d’ofensa, boicots digitals i manipulació de masses com a nou judici popular. • Exigència ètica creixent cap a creadors digitals, quasi equiparable a la demanada als polítics. • Sàtira sobre l’“exili andorrà” i la por a la hemeroteca, ironitzant el destí de creadors polèmics. Entrevista a Marco Bertolio (Shimaru no Daibōken) El canal i l’estètica • Canal: Shimaru no Daibōken (abreviatura de Shiori + Marco), vlog de parella sobre viatges, quotidianitat i opinions. • Kawaii com a to visual: subtítols en japonès dissenyats com a part de la imatge per enfatitzar i fer humor (tipografies, colors, animacions). • No busquen una actitud kawaii impostada; l’estil s’expressa sobretot en el grafisme. Llengua, motivacions i camí cap al Japó • 7 anys estudiant japonès; pràctica social constant (trobades japo-catalanes) i vocació per comunicar. • Origen al Japó via programa d’au pair (2014) prop de Tòquio; el país esdevé “segona casa”. El Japó atrau per l’enorme diferència en esquemes mentals i comunicatius, per a bé i per a mal. Televisió japonesa i fama inesperada • Programa de TV: You wa nani shi ni Nippon e? (Què has vingut a fer al Japó?) el capta a l’aeroport. • Repte: viatge en bicicleta de Tòquio a Okinawa (2.500 km amb trams de mar), allotjant-se a cases d’insulars. • De 3 episodis previstos a 11 totals; reconeixement al carrer, gestos de suport (gambatte) i invitacions espontànies. • Altres treballs: extres (anuncis de Pokémon, promocions), i un dating show kitsch; mostra el contrast entre TV controlada i carrer desbocat. Límits de l’humor i control del contingut • A TV, censura i decòrum: el director retalla qualsevol humor negre. • Al canal pròpi, més llibertat però amb límits culturals: ironia i humor negre són difícils d’encaixar en audiències nipones. • Exemple: l’humor de David Suárez seria inimaginable per públic japonès. • Normativa i tabús: pixelat obligatori al porno, tolerància zero amb alcohol i conducció; es tendeix a no exposar certes facetes. Exposició calculada i creixement • Estratègia: televisar la trobada amb els sogres per impulsar el canal; samarretes amb el nom del canal i +1.000 subscriptors en 10 minuts. • Filosofia: a YouTube mostres el que vols; la resta es guarda. Exposició parcial i controlada. Cinema: Red Rocket (Sean Baker) Obertura musical i relectura • Leitmotiv: Bye Bye Bye d’NSYNC (i versió 60s tipus Pulp) recontextualitza imatges de decadència i vell lluïment. Sinopsi i personatge • Mikey Saber (Simon Rex), exactor porno, torna derrotat de LA a Texas City/Galveston; carisma, narcisime i supervivència a qualsevol preu. • Retrat de marges del capitalisme (context 2017, era Trump), barreja d’actors naturals i professionals, i espais molt palpables. Temes i clau simbòlica • Somni americà vs. realitat: redempció o caiguda anunciada. • Suitcase pimp: figura del captador/gestor oportunista que mercadeja amb candidesa i ambició alienes. • Strawberry (Susana Son): candidesa i desig; cant com a motiu; nom amb lectures bíblices i argot sexual. • Red Rocket: al·lusió sexual (genitals canins / pintallavis) i sexualitat perosa en la posada en escena. • Sello A24 integrat al relat; continuïtat autoral amb The Florida Project. Simon Rex, vida i paper • Trajecte irregular: MTV, Scary Movie i passat en cintes pornogràfiques de solitari als 90; el rol dialoga amb el seu bagatge real. • Reconeixements: Independent Spirit Award, selecció a Cannes; actuació magnètica i sense por al ridícul. Humor negre, límits i cancel·lació • Tangent actual: Dave Chappelle patint un atac en directe; debat sobre els límits de l’humor i la recepció social. • Connexió amb l’editorial: exposar-se avui implica navegar entre sensibilitats, plataformes i judicis immediats. Videojocs: Nova Pantalla (Palau Robert) • Exposició que radiografia el videojoc a Catalunya: indústria, talent emergent i futur del mitjà. • Comissariat: Joan Galí (Azucac/Lúdica), Marc Angrill (Lúdica) i Albert García (Generació Digital, iCat/RAC1). • Exemple icònic: Gris (Nomada Studio, Conrad Roset), reconegut als Game Awards; mostra del potencial líric i visual català. • Dades i context: videojoc com a sector que supera cinema + música en ingressos; el confinament n’ha accelerat el consum. Idees clau • Exposició ≠ transparència total: curadoria personal i cultural del que es mostra. • Context importa: allò que fa riure en un país pot ser tabú en un altre. • Somni i precarietat: del porno a l’star-system, la frontera entre oportunitat i explotació és prima. • Ecosistema local fort: el videojoc català guanya pes i consolidació institucional.

Panorama general Episodi polièdric amb tres eixos principals: Japó i exposició personal: trajecte vital de Marco, del primer contacte professional fins a la immersió cultural i la fama a la TV japonesa, amb els límits del humor negre i la “productització” de la vida privada. Cinema – Red Rocket (Sean Baker): lectura musical amb NSYNC, retrat d’un antiheroi i crítica al somni americà i al fenomen del “suitcase pimp”. Videojocs – Nova Pantalla: focus en l’ecosistema català i el futur del mitjà, amb l’exposició al Palau Robert. 1) Japó i exposició personal Orígens i immersió cultural (de l’au pair a la segona casa) Porta d’entrada professional i convivència que deriven en una immersió lingüística intensiva. Matrimon i convivència amb Shiori: fluïdesa oral més que ampliació de vocabulari o gramàtica, i capacitat de pensar i respondre més ràpid en japonès. Set anys de vivències fins a sentir Japó com a “segona casa”. Em “atreu” Japó perquè la seva manera de pensar, comunicar-se i fer és radicalment diferent —per a bé i per a mal— del que havia vist fins ara. • Clau cultural: el país es percep des de fora com únic en oficis, maneres de fer i codis socials. Salt a televisió i reconeixement social Feines inicials a Tòquio: cafè de conversa en anglès (trencar la vergonya iniciant converses) i extres (anuncis de Pokémon, promocions, documentals). Programa d’aeroport a Narita (“Què has vingut a fer al Japó?”) que deriva en una sèrie d’11 episodis (inicialment en preveien 3) a partir d’un viatge en bicicleta de Tòquio a Okinawa (2.500 km, amb travessa marítima entremig), demanant allotjament a locals per aprendre idioma i cultura. Efecte pantalla: reconeixement al carrer (Hiroshima→Okinawa), invitacions, “gambate” (ànim/esforça’t) i petites ajudes espontànies. Límits, humor i “ser producte” A la TV japonesa hi ha censura/curadoria moral i es retallen bromes de humor negre (contrast amb YouTube, on hi ha més marge però també límit clar per a audiència japonesa). Referència a David Suárez com a model de humor negre que seria inassumible a Japó (dificultat amb la ironia; lectura massa literal de la broma). Exposició controlada: Gravació del retrobar-se amb els sogres per televisió com a accelerador del canal de YouTube (fins i tot amb samarretes amb el nom del canal; +1.000 subscriptors en 10’). Filosofia YouTube: mostres el que vols i et guardes la resta. “Ens tornem producte quan podem ser consumits; el risc és que el personatge es mengi la persona.” 2) Cinema – Red Rocket (Sean Baker) Per què sona NSYNC? Relectura irònica d’un himne pop “Bye Bye Bye” opera com a leitmotiv que re-significa les imatges (a l’estil de “Singing in the Rain” a A Clockwork Orange): la cançó pop es torna comentari irònic sobre el protagonista i el seu passat caduc. Sean Baker, referent indie (Florida Project): naturalisme, actors professionals + no professionals, retrats d’espais i marges del capitalisme. Trama i personatges: el retorn del “guaperes acabat” Mikey Saber (Simon Rex), ex actor porno, torna de LA a Texas City sense res ni ningú que l’esperi; s’instal·la amb exdona i exsogra. Presentació: derrota simpàtica i seducció persistent d’un antiheroi narcisista, amb la ciutat (Texas/Galveston, 2017, era Trump) com a personatge. Apareix Strawberry (Suzanna Son), ingenuïtat i carisma; la seva veu aporta una segona versió musical de “Bye Bye Bye”. Temes: somni americà i “suitcase pimp” Crítica a la ambició cega del somni americà: el protagonista és un delirant/sociòpata narcisista que arrastra i exposa els altres. “Suitcase pimp”: figura del captador/gestor que parasita talent (al porno i més enllà). Títol “Red Rocket”: col·loquial per al pene erecte del gos (sexualitat com a subtext porós en tota la posada en escena). Curiositats i recepció Integració de A24 en l’escenari (mural), com a joc meta. Simon Rex: passat real a la MTV, Scary Movie i material pornogràfic dels 90; el passat torna a internet i dialoga amb el seu paper. Reconeixements: Cannes (Secció Oficial); Independent Spirit a millor actor; aclamació de la crítica de Los Angeles. Els carismàtics seductors (de YouTube o del porno) poden ser perillosos quan estan disposats a exposar-ho tot. 3) Videojocs – “Nova Pantalla” al Palau Robert Focus en el videojoc català i el futur del mitjà Banda sonora evocada: Gris (Conrad Roset), com a exemple icònic del talent local. Exposició “Nova Pantalla”: nova pantalla com a nivell i com a futur del videojoc; posa en valor la indústria catalana i les seves possibilitats. Comissariat: Joan Galí (Azucrac i Lúdica), Marc Angrill (Lúdica) i Albert García (Generació Digital – iCat/RAC1): nova fornada (generació 90) que impulsa discurs i ecosistema. Context d’indústria: el videojoc com a sector que supera cinema+musica en volum i que el confinament ha impulsat. El videojoc és indústria cultural clau a Catalunya: “Nova Pantalla” n’articula el relat present i el salt cap al que vindrà.

Editorial i context "Avui el groc i el blau són els colors que planten cara a la invasió russa" El programa s’obre amb una cronologia contundent de la invasió russa d’Ucraïna (febrer–abril 2022), recordant bombardejos a Kíiv, Khàrkiv, Odessa i el Donbass, i crims com Butxa o l’hospital infantil de Mariúpol. Es dedica el capítol a Ucraïna per la injustícia, l’acarnissament i la crisi de refugiats, i es reivindica la cultura i l’esperit crític com a resposta a la barbàrie. • Punts clau: - Invasió a gran escala i declaració de la llei marcial per Zelensky. - Crims i destrucció: Butxa, Mariúpol, Txerníhiv, Irpin. - Recordatori del conflicte iniciat el 2014 (Crimea, Donetsk, Lugansk). Benvinguda i objectius del programa Es defineix el to: menys geopolítica i més cultura per entendre Ucraïna en profunditat. Es parla de donatius simbòlics (p. ex. a festivals de cinema) i de la necessitat de contrastar si l’ajuda realment arriba. Humor lingüístic (Ucraïna/Ucrania) i repàs ràpid a referents culturals populars (boxa: Usyk, Lomachenko, germans Klitschko; música: guitarristes i cantautors), tot ubicant el capítol com una mirada cultural plural. • Idees clau: - Evitar paternalisme: escoltar i difondre la cultura ucraïnesa. - Objectiu: aportar llum des de cinema, art i videojocs. Cinema: Sergei Loznitsa — Donbass (2018) Resistència musical i cultura pop Relat de la viralització d’una cançó patriòtica ucraïnesa cantada a capella pel líder de Boombox i remezclada per The Kiffness; Pink Floyd hi respon amb “Hey, Hey, Rise Up”. Exemples de solidaritat cultural transnacional i recaptació per a Ucraïna. • Clau: la peça remet a una cançó popular de la I Guerra Mundial (poema de Stepan Charnetsky) i esdevé símbol nacional. Anàlisi de Donbass: guerra, grotesc i veritat Loznitsa, documentalista reconegut, filma Donbass (2018) en 12 episodis inspirats en vídeos i fets reals (2014–2015) per mostrar una guerra on només hi ha víctimes i una realitat contaminada per fake news i propaganda. • Què explica: - El Donbass com a escenari d’insurreccions prorusses (Donetsk, Lugansk) i guerra larvada des de 2014. - Sàtira amarga i grotesca per incomodar tothom: denúncia d’abusos i manipulació informativa (de qualsevol bàndol). - Límit difús entre documental i ficció: estil propi, entre thriller i cinema antibèl·lic. • Referents estètics: - Buñuel (El fantasma de la libertat) per l’irreverència i el trencament de la lògica. - Ecos de Kobayashi (La condició humana) en la mirada sobre la condició humana sota pressió. "Quan s’anomena pau a la guerra, quan la propaganda es presenta com a veritat... la vida comença a assemblar-se a la mort." Tràiler i to Inserció del tràiler (doblat), que posa el focus en el deliri quotidià de guerra: espoli sota pretextos, amenaces, ciutadans atrapats en el caos. Loznitsa: posicions públiques i polèmica • Crítica a la tibiesa de l’Acadèmia de Cinema Europea (carta de renúncia). • Contra la russofòbia indiscriminada en l’àmbit cultural: defensa que no s’ha de vetar creadors russos contraris a la guerra. • Expulsió de l’Acadèmia de Cinema Ucraïniana per una concepció cosmopolita en temps d’unitat nacional. • Perfil: nascut a la Bielorússia soviètica, format a Moscou, matemàtic i documentalista; revisita críticament el passat soviètic per entendre el present. Art: Maria Primachenko — art naïf, folklore i memòria De Malevich a Primachenko Es valora i es descarta Malevich (suprematisme) per centrar-se en una veu popular i genuïna. Breu menció a Ivan Marchuk com a contemporani surrealitzant. Estil i obres clau Primachenko (1909–1997), autodidacta de món rural, crea un bestiar fantàstic i escenes de costums amb colors vius, cenefes i formes desinhibides: un art naïf poètic arrelat al folklore ucraïnès. • Obres destacades: - Bou Blau (1947) — animal convertit en tapís de textures. - Pollastre de Dos Caps (1977) — continuïtat del seu zoo imaginari. - May that nuclear war be cursed — al·legoria antimilitarista en plena Guerra Freda. • Reconeixement: - Admiració de Chagall i Picasso (“m’inclino davant el miracle artístic d’aquesta brillant ucraïnesa”). - Guardó Taras Xevtxenko (1966) i Any Primachenko per la UNESCO (2009). Guerra i patrimoni en perill • Notícia greu: incendi del museu d’Ivankiv per bombardeig rus — pèrdua de 25 obres de Primachenko. • Denúncia del dany irreparable al patrimoni cultural (museus, òperes) com a cara oblidada de la guerra. • Imatge final: coloms de la pau com a crida a la cultura per salvar-nos del caos. Videojocs: The Sinking City (Frogwares, 2019) Estudi i influències Frogwares (Kíiv, fundat el 2000), conegut pels Sherlock Holmes d’investigació, crea un títol propi inspirat en Lovecraft: misteri, terror còsmic i cultes ocults. Sinopsi i ambient • Protagonista: Charles Reed, detectiu privat i veterà. • Lloc i època: anys 20, Oakmont (Massachusetts), ciutat semi-inundada per marees estranyes. • To: ambient aquós i opressiu, visions, sectes amb túniques i monstres inefables. Mecàniques i experiència • Estructura detectivesca: rastreig d’indicis, reconstrucció d’escenes, decisions morals. • Combina aventura i terror amb èmfasi en el desconegut i l’angoixa psicològica. • Exemple de talent ucraïnès en videojocs i d’exportació cultural en temps convulsos. Conclusions • La cultura com a resistència: cinema, art i videojocs serveixen per entendre Ucraïna més enllà del front. • Donbass incomoda i desemmascara el relat; Primachenko preserva l’ànima popular; The Sinking City mostra creativitat i indústria. • Missatge transversal: cal esperit crític i cura del patrimoni enmig de la guerra.

Panorama general de l’episodi Episodi especial dedicat a Ucraïna que combina context històric i geopolític amb una mirada cultural: cinema, art i videojocs. El to oscil·la entre la sàtira i la crítica, amb un fil conductor clar: com la guerra, la propaganda i la memòria impacten la creació cultural i el patrimoni. Eixos clau: Guerra i propaganda: del Donbass a la invasió de 2022, la desinformació com a arma central. Cultura i resistència: cinema de Sergei Loznitsa, art naíf de Maria Primachenko i el videojoc The Sinking City de Frogwares. Patrimoni en perill: destrucció d’obres i museus; la cultura com a refugi i memòria. Editorial i dedicatòria a Ucraïna De 2014 a 2022: de la rebel·lió al Donbass i l’annexió de Crimea al setge a ciutats com Kíiv, Khàrkiv i Mariúpol. Crims i atrocitats: Butxa, bombardeig a l’hospital infantil de Mariúpol; execucions a Txerníhiv. Zelensky i el relat: de l’actor al “primer president youtuber”. Occident i el paternalisme: crítica a la mirada cosificadora i tardana. Ucraïna cultural: país de protesta (Revolució Taronja), autocrítica, cinema radical (Slaboshpytskyi, Loznitsa), sàtira i folklore. Cinema: Donbass (2018), de Sergei Loznitsa Context i geopolítica El Donbass (Donetsk i Lugansk) com a focus del conflicte des de 2014; més de 14.000 morts abans de 2022. Instrumentalització russa: milícies prorrusses armades; pràctica de guerra híbrida i propaganda. L’obra i el to Pel·lícula en 12 episodis que barregen thriller, sàtira i grotesc; la pel·li bèl·lica més antibèl·lica. Difumina límits entre documental i ficció; inspirada en vídeos reals (2014-15) i en Buñuel (El fantasma de la libertad). Temes: propaganda, fake news, posada en escena del deliri social; incomoda “a tothom per igual”. "Quan s’anomena pau a la guerra, quan la propaganda es presenta com a veritat... la vida comença a assemblar-se a la mort." Recepció, posició pública i polèmiques Loznitsa critica la resposta “tova” de l’Acadèmia de Cinema Europea i hi renuncia. Defensa no vetar el cinema rus dissident; és expulsat de l’Acadèmia de Cinema d’Ucraïna per “cosmopolita”. Nova obra que revisita una matança de jueus a Ucraïna: el director insisteix en l’autocrítica també en temps de guerra. Frase clau: “Els cineastes no són perillosos en funció de la seva ideologia; ho són les persones que no pensen.” Música i cultura popular en guerra El líder de Boombox canta a capella “Oi u luzi chervona kalyna”; The Kiffness la reversiona i Pink Floyd la recupera com “Hey, Hey, Rise Up”. Art: Maria Primachenko (Primatxenko) i l’art naíf ucraïnès Perfil i estil Artista autodidacta (Bolotnia, 1909) vinculada al folklore ucraïnès: colors vius, animals fantàstics, simbologia popular. Obres destacades: “Bou blau” (1947), “Pollastre de dos caps” (1977), “May That Nuclear War Be Cursed” (denúncia antinuclear, època Guerra Freda). Tècniques: aquarel·la i guaix; arrels en la decoració d’ous de Pasqua. Reconeixement i influència Exposa a Kíiv (1935) i París (1937); Chagall s’hi inspira i Picasso l’elogia. Premi Taras Shevchenko (1966). UNESCO declara 2009 “Any Primachenko”. Patrimoni amenaçat Bombardeig rus crema el museu local d’Ivankiv: es perden 25 obres de Primachenko. Reflexió: mor la cultura amb la guerra; la cultura també és resistència i salvaguarda col·lectiva. Altres noms i decisions editorials Esment a Malevitx (suprematisme) i Ivan Marchuk (surrealisme) per contextualitzar; el focus recau en Primachenko per la seva potència poètica i connexió popular. Videojocs: The Sinking City (2019) — Frogwares (Kíiv) Estudi i ADN Frogwares (2000), especialitzats en aventures d’investigació (Sherlock Holmes). Producció ucraïnesa. Ambient i història Oakmont (Massachusetts), anys 20: ciutat inundada, atmosfera lúgubre i lovecraftiana. Protagonista: Charles Reed, detectiu i veterà, assetjat per visions; sectes i rituals; “els diners ja no valen, la moneda són les bales”. Mecàniques i referents Món obert centrat en la investigació: hemeroteques, hospitals, comissaria, biblioteca. Sistema de bogeria (influència d’Amnesia); “reconstrucció” d’escenes a l’estil Sherlock/Minority Report. Combat funcional però limitadot; IA modesta; fort pes narratiu i de diàleg. Referències: Silent Hill, Alone in the Dark, Amnesia, ecos lovecraftians (també a Bloodborne per to). So i direcció d’art Paisatge sonor subaquàtic i disseny artístic fosc i detallista; doblatge destacable. Agenda cultural Cinema The Northman (Robert Eggers): molt esperada; èpica víkinga d’autor. Veneciafrenia (Álex de la Iglesia): no recomanada pel grup. Alcarràs (Carla Simón): gran direcció amb actors naturals; recepció molt positiva (amb el “pes de la fama” com a risc d’expectatives). Exposicions i arts Matadero Madrid: cartells de protesta i guerra d’Ucraïna (Sara Corbet, Diane Nash). Palau Robert (Barcelona): “Nova Pantalla”, videojocs catalans. Fabra i Coats (Barcelona): mostra sobre Apichatpong Weerasethakul (perifèries nocturnes). Còmic Saló del Còmic de Barcelona (6–8 maig): convidat destacat (Peter Bach), homenatge a Miguel Gallardo. “El Passillo” (Fat Bottom, 7 maig): esdeveniment alternatiu amb cartell d’autors.

Visió general Episodi completament minimalista on s’escolta la salutació "Bona nit" repetida de manera rítmica aproximadament cada 30 segons al llarg de tot l’àudio (prop d’una hora). No hi ha temes diferenciats, convidats ni transicions; només el patró vocal i el silenci que l’envolta. Objectiu i to possible • Minimalisme sonor i repetició com a proposta estètica o experimental. • To calmat, potser amb vocació meditativa o ASMR. • Enfoc en la percepció del temps i la consciència de l’escolta. Temes principals • Repetició i ritme temporal: la mateixa frase es reitera a intervals regulars (~30 s), creant un loop sostingut. • Silenci com a espai: els intervals de silenci donen forma, respir i contrast a la salutació. • Percepció i atenció: el contingut convida a escoltar matisos (respiració, tempo, ambient) i a com canvia la percepció amb la repetició. Estructura temporal • Durada aproximada: 3.597 s (~59:57). • Patró: "Bona nit" a t = 0, 30, 60, …, 3.597. • Absència de seccions temàtiques: no es detecten noves idees, notícies o entrevistes; és una peça contínua sense canvis de tema. Cites destacades "Bona nit" Conclusió Peça experimental centrada en la repetició i el pas del temps. Ideal per a qui busca una experiència sonora contemplativa o una textura auditiva mínima sense contingut informatiu tradicional.

Panorama general Programa centrat en els rituals com a eina per viure i crear millor: des d’una obertura satírica sobre gales i costums fins a una secció de cinema dedicada a Drive My Car de Hamaguchi (i la seva genealogia Beatles → Murakami → cinema), i una conversa amb l’Ariadna (Ari) sobre el llibre Rituales para la vida moderna, un “receptari” de rituals pràctics basats en mindfulness i objectes simbòlics. "Drive My Car no és només pel·lícula: abans va ser relat, i abans cançó." Obertura satírica i fil conductor El ritual de cada any (gales, premis i política) • Sátira culinària d’una “marmita” amb ingredients de gala: números musicals, referències a C. Tangana, discursos, percentatges de català, tocs “internacionals”, promó d’Almodóvar i banderes. • Crítica als rituals ràncios i al “renaixement de l’ultradreta” com a costum que retorna periòdicament. • Idea clau: els rituals poden consolidar inèrcies o obrir espais de sentit; el programa aposta per la segona opció. Tema del dia: Rituals per viure i crear Ritual com a tecnologia vital • El programa proposa mirar el ritual com allò que t’ajuda a lidiar amb la vida: traumes, virtuts, processos creatius. • Metàfora de la cuina: receptes i pucheros com a rituals de preparació que ordenen el temps i donen sentit a l’acció. Secció de cinema: Drive My Car (Ryusuke Hamaguchi) Fitxa i context • Pel·lícula: Drive My Car (2021; estrena local 2022). Música d’Eiko Ishibashi. Premis: Millor guió i FIPRESCI a Cannes. Durada: 179 min (crèdits als 40 min: un pròleg que dialoga amb altres relats de Hombres sin mujeres). • Director: Ryusuke Hamaguchi (també autor de La ruleta de la fortuna y la fantasía, premiada a la Berlinale). De la cançó al relat i al film • Origen creatiu en capes: Beatles → Murakami → Hamaguchi. • Relat font: “Drive My Car” dins de Hombres sin mujeres (2014), amb ecos d’altres dos relats (“Sherezade” i “Kino”) que el film integra per expandir personatges i temes. Sinopsi sense spoilers • Protagonista: Kafuku, director de teatre que prepara Tio Vània de Txékhov en un festival internacional. • Li imposen una xofer, Misaki. El cotxe (Saab 900) es converteix en espai de intimitat en trànsit, on es cou un diàleg profund (amb la veu en off d’un cassette que forma part del ritual creatiu del protagonista). Temes clau (capas, llengua, temps) • Capes de llengua i temps: repartiment multilingüe (japonès, tagal, mandarí, indonesi, anglès, alemany i llengua de signes coreana). El muntatge i el ritme descronologitzen la vivència del trauma. • Soledat, pèrdua, perdó, catarsi: el ritual de crear (assaig, escolta, repetició) com a camí de sanació per a qui crea i qui mira. • Nota crítica: el doblatge al castellà desactiva el joc de llengües que és central en el film. Una imatge icònica (el ritual del cigarrillo) • Escena nocturna: dos cigarrets en paral·lel pel sostre solar del Saab, fumant en silenci. Simbolitza connexió i invocació (com una espelma o encens): un ritual mínim que condensa el procés de cura compartida. La trastienda Murakami • Anecdota: Hamaguchi proposa l’adaptació; Murakami triga mig any a respondre però dóna llum verda. A la première no hi assisteix; veu el film en un cinema local i admet que li ha agradat molt. Dues maneres d’estar al món que dialoguen sense conèixer-se. Secció de llibres: “Rituales para la vida moderna” (Ari, coautora) Autores i origen del projecte • Coautores: Ariadna (Ari), Clara E. Cadavid, Pilar Hurtado Villar, Marsé Salón Parés. Il·lustracions: Noemí. Edició i equip amb disseny/maquetació/correcció. • Gènesi: trobada inicial a Mallorca per sembrar el projecte amb un ritual d’iniciació; desenvolupament a distància (una coautora des de Colòmbia). Format: un “receptari” de rituals • Llibre dissenyat com a recetari: aperitius, plats principals i postres. Metàfora culinària per fer amable i accionable el ritual. • 4 “ingredients” transversals: intenció, paraula, emoció i acció. Mètode: mindfulness + objecte simbòlic • Base metodològica en mindfulness (atenció plena) aplicada al ritual. • Diferencial clau: ús d’un objecte simbòlic per ancorar el sentit i facilitar la creativitat i la presència. Tipus de rituals • Micro-rituals (5’): per ansietat puntual, enfocament/intenció, autoestima, creativitat o tranquil·litat mental (fets a qualsevol lloc: metro, carrer, autobús…). • Rituals-cerimònia (20–30’ o més): intencionalitat, preparació d’espai, compartits o íntims (p. ex. duel, despedida, canvis de cicle). Idea-força • Recuperar el sentit simbòlic del quotidià en una cultura que sovint el banalitza. El ritual posa mirada i temps al devenir, com en la cerimònia del te o el codi del bushidō: el camí és part del resultat. Idees destacades • Ritual = estructura i significat per sostenir processos vitals i creatius. • El multilingüisme i la capa sonora de Drive My Car són part del seu ritual estètic: doblar-la dilueix el seu cor. • Un receptari de rituals fa practicable el simbòlic: de la intenció a l’acció, passant per la paraula i l’emoció. • El cotxe (espai íntim en moviment) com a metàfora del trànsit vital i del ritual de cura. Frases per emmarcar "La cura passa per l’art, per la creativitat. Passa pel ritual." "El que sembra un pensament, cull una acció… i el que sembra un caràcter, cull un destí."

Panorama general Aquest episodi gira al voltant d’un eix temàtic clar: els rituals com a manera de viure, crear i sanar. Des d’una obertura satírica amb una “recepta” dels Goya fins a una anàlisi cinematogràfica profunda de Drive My Car i la presentació del llibre Rituales para la vida moderna, el programa enllaça cuina, cinema i vida quotidiana com a rituals. "La cura passa per l’art" — idea central que travessa la secció de cinema i el llibre Obertura: sàtira, receptes i costums Sketch culinari que barreja Goya, Oscars, promo i banderes com si fossin ingredients. To crític amb el ritual mediàtic anual i amb el "ranci" de sempre. Punzella a la tradició i menció al renaixement de l’extrema dreta com a “ritual” cíclic. Es presenta Ariadna (Ari), la “veu” del programa i convidada especial. Secció de cinema: Drive My Car (Ryusuke Hamaguchi) Context i credencials 2021 d’or per a Hamaguchi: La ruleta de la fortuna y la fantasía (Gran Premi del Jurat a la Berlinale) i Drive My Car (Millor guió i FIPRESCI a Cannes). Incís local: menció a Alcarràs (Carla Simón) i projecció internacional del cinema català. De Beatles a Murakami: l’origen del títol i l’adaptació Evolució creativa en cadena: cançó dels Beatles (1965) → relat de Haruki Murakami (“Drive My Car”, al volum Hombres sin mujeres, 2014) → pel·lícula (2021). La pel·lícula no només adapta el relat títol, sinó que incorpora motius de “Sherezade” i “Kino” per crear una arquitectura narrativa de 179 minuts que expandeix un text d’uns 40 pàgines. Tema clau: el temps com a experiència no lineal i la superposició de capes (llenguatge, memòria, trauma). Sinopsi (sense espòilers) i temes Protagonista: Kafuku, director de teatre que arriba a un festival per muntar Tio Vània (Txékhov) i és obligat a acceptar una xofer, Misaki. En el trajecte, el cotxe és espai d’intimitat en trànsit; la veu en cassette (ritual d’assaig) i els diàlegs teixeixen dol, pèrdua i necessitat de perdó. Eix temàtic: soledat, llenguatge (parlat i de signes), trauma i catarsi via creació. Multilingüisme, doblatge i poètica La pel·lícula és coral i multilingüe: japonès, tagal, mandarí, indonesi, anglès, alemany i llengua de signes coreana. Crítica al doblatge: en aquesta obra, el multilingüisme és estructural, no merament decoratiu. Imatges i símbols memorables El SAAB 900 (protagonista cromàtic: groc al relat, vermell al film per qüestions de producció) com a extensió del personatge. El pla nocturn dels dos cigarrets trets pel sostre del cotxe: dues flames verticals en paral·lel, com espelmes/incens que connecten terra i cel; metàfora del ritual i de la connexió entre Kafuku i Misaki. “Moment neu” i ritual de tancament amb flors i cigarreta: la cura simbòlica del passat. Anècdota Murakami–Hamaguchi Hamaguchi envia la proposta d’adaptació; Murakami triga mig any a respondre però dona llum verda. Murakami no assisteix a la ‘première’, però admet en entrevista que el film li ha agradat molt. Dues solituds creatives que dialoguen sense veure’s. "Un missatge és, en el fons, una crida de socors: ‘save my soul’" — eco godardià que ressona en la lectura simbòlica del film Secció de llibres: “Rituales para la vida moderna” (Clara E. Cadavid, Pilar Hurtado Villar, Mercè Salom Parés, Ariadna) Què és i qui l’escriu Quatre coautores amb perfils complementaris (psiquiatria, mindfulness, veu/paraula, artteràpia, xamanisme/tantra) que rescaten el rol de les “bruixetes/àvies sàvies” en clau actual. Llibre concebut com un receptari: aperitius, plats principals i postres. Procés creatiu i estructura Aquelarre-creatiu a Mallorca: inici vivencial, recollida d’elements naturals i ritual d’iniciació; després treball a distància amb equip (il·lustració, maquetació, correcció, editorial). Nucli metodològic en 4 pilars: intenció • paraula • emoció • acció. Mindfulness, joc i objecte simbòlic Enfocament de mindfulness aplicat al ritual: conscient, lúdic i creatiu. Clau diferencial: incorporar un objecte simbòlic que condensi el sentit i activi la vivència. Exemples pràctics Micro-rituals (5 minuts, a qualsevol lloc): ansietat, atenció/intenció, autoestima, creativitat, calma mental. Rituals majors: acompanyar duel, comiats, canvis de cicle; sessions de 20–30 minuts, espai preparat i, si cal, compartits. "El que sembra un pensament, cull una acció; el que sembra una acció, cull un hàbit; el que sembra un hàbit, cull un caràcter; i el que sembra un caràcter, cull un destí." Idees clau que queden Ritual = forma conscient d’habitar el temps: en la creació, en el dol i en la vida diària. El cotxe a Drive My Car és un santuari mòbil: intimitat, escolta i preparació (el cassette com a ritual). El multilingüisme és part del missatge: llenguatges verbals i de signes articulen comunitat i soledat. El receptari de rituals fa accessibles pràctiques simbòliques útils i adaptables a la vida contemporània. Art i cura: la creació i la lectura performen catarsi tant per a qui crea com per a qui rep.

Panorama general Episodi especial dedicat a Macbeth: del mite shakesperià i la seva superstició a les relectures cinematogràfiques i una potent adaptació teatral ambientada en una nit electoral espanyola. El programa combina anàlisi fílmica (The Tragedy of Macbeth, de Joel Coen), un recorregut per adaptacions canòniques (Welles, Kurosawa, Polanski) i una entrevista amb l’actriu Míriam Marcet sobre un muntatge immersiu i satíric que trasllada l’ambició i la culpa de Macbeth a la política contemporània. "The Scottish Play": a alguns teatres britànics s’evita dir "Macbeth" per superstició; si algú ho diu, hi ha rituals per "desfer" la mala sort. Tema central: Macbeth, ambició i destí Macbeth és la crònica d’un desig naixcut podrit que transforma l’heroi en monstre. Eixos temàtics: • Ambició i poder desmesurat • Paranoia, culpa i violència cíclica • Fatalisme del destí i broma de les bruixes Cinema: The Tragedy of Macbeth (Joel Coen) El projecte i el context Adaptació recent, produïda per Apple TV+ i A24. Joel Coen signa en solitari (Ethan se centra en teatre). Clau de recepció: es gaudeix més si es coneix el text o altres adaptacions (diàleg dens, anglès arcaïtzant). Posada en escena i imatge Format 1.33:1 i blanc i negre d’alt contrast: sensibilitat entre noir i expressionisme alemany, amb espais geomètrics i arquitectura mínima que creen un clima oníric i opressiu. Fotografia de Bruno Delbonnel: ombres allargades, atmosfera pesadillesca; ecos de Bergman (El setè segell, Persona) i de Welles. Direcció d’actors i text Tensió cinema/teatre: visuals molt cinematogràfics vs. interpretacions d’inflexió teatral. Dificultat lingüística: diàlegs fidelíssims a Shakespeare; per alguns espectadors, subtítols insuficients per a la riquesa lèxica. Repartiment i personatges Denzel Washington (Macbeth) i Frances McDormand (Lady Macbeth): proposta d’una parella més gran ("postmenopàusica"), amb focus en temps, mortalitat i futur. Opinions dividides: per a alguns, manca d’empenta dramàtica; per a d’altres, lectura sòbria i crepuscular. Catherine Hunter brilla com a bruixa(s) i vell: torsions físiques, presència espectral; possible cursa d’award. Estructura i ritme Adaptació amb retalls que la fan més episòdica, amb salts d’evolució; quan carrega, ho fa amb molta artilleria visual. Altres adaptacions clau (comparativa ràpida) Justin Kurzel (2015): realisme traumàtic (pròleg amb el nadó enterrat), potents interpretacions de Fassbender i Cotillard; una línia més orgànica en l’evolució del drama. Orson Welles (1948): atmosfera febrosa i primitiva, decorats mínims i expressionistes; diàleg intens amb Coen en boira, contrallum i arquetips. Welles beu de la seva pròpia tradició teatral (fama del "Voodoo Macbeth" a Harlem). André Bazin n’elogià la potència arquetípica ("prehistòria de la consciència"). Akira Kurosawa – Trono de sangre (1957): transposició al Japó feudal; Washizu (Mifune) i Lady Asaji d’estètica Noh; una sola bruixa andrògina i la roda del destí; final icònic acribillat amb fletxes reals; maldat freda i fantasmagòrica en la figura femenina. Roman Polanski (1971): la versió més explícita i gore; trauma recent (assassinat de Sharon Tate) filtrat en un Macbeth de sang i fisicitat; fantasma de Banquo monstruós; produïda per Playboy Productions. Teatre: un Macbeth electoral (entrevista a Míriam Marcet) Concepte i dispositiu escènic Adaptació de Víctor Conde i Amaya Galeote a la Biblioteca del Soho (Madrid). Ambientada en una nit electoral espanyola dins d’un despatx: teatre immersiu i circular amb públic al voltant (ritme "berlanguià"). El text de Shakespeare apareix com a MacGuffin: el llibre entra al despatx i els personatges comencen a "jugar" a fer Macbeth, fins que els rols teatrals devoren les seves identitats reals. Llenguatge escènic Treball intens de cos i moviment (Galeote), i improvisació dramatúrgica codificada (Conde). Atrezzo mínim però eloqüent: corones de Burger King com a crítica pop del poder. Actualització viva: el guió integra esdeveniments polítics recents; polítics i periodistes reals han assistit i s’hi han reconegut. Temes i lectura Sàtira política: ambició, usurpació i teatre del poder; la violència és cíclica (eco del Fleance de Coen com a ocells). Tesi de Marcet: els clàssics perduren perquè parlen del present; respectar-ne l’essència no implica venerar un llenguatge que ja no connecta. Idees clau per emportar-se Macbeth és un mirall dels nostres temps: de la cort medieval al quart de guerra d’un partit, la lògica de l’ambició i la culpa es repeteix. Les adaptacions dialoguen entre si: Coen conversa amb Welles, Kurosawa i Polanski, i cada una aporta una capa al mite. En cinema, la tria de forma (1.33:1, B&N, abstracció espacial) pesa tant com el text; en teatre, la proximitat i la participació del públic reactiven els clàssics.

Panorama general Episodi especial dedicat a Macbeth, on l’equip fa un viatge complet per les seves principals adaptacions cinematogràfiques, una proposta teatral contemporània situada en una nit electoral espanyola i un tancament artístic amb la pintura de Heinrich Füssli. El programa combina anàlisi crítica, context històric i entrevist a amb una actriu de l’obra de Madrid, oferint una mirada polièdrica sobre l’ambició, el poder i la culpa en clau shakespeareana. Destaques (en breu) Cinema actual: anàlisi de The Tragedy of Macbeth (Joel Coen), amb fotografia en B/N de gran contrast, format acadèmic 1.33:1 i una posta en escena d’arrel expressionista i teatral. Cànon cinematogràfic: revisió de tres fites clàssiques —Orson Welles (1948), Akira Kurosawa – Trono de Sangre (1957) i Roman Polanski (1971)— per entendre com dialoga Coen amb la tradició. Teatre contemporani: Macbeth com a sàtira política en una nit electoral, a la Biblioteca del Soho (Madrid); conversa amb Míriam Marcet sobre el procés creatiu, el metateatre i l’estat de la indústria. Art: lectura de The Sleepwalking Lady Macbeth de Heinrich Füssli i eco amb The Nightmare: la imatge del deliri, la culpa i els malsons. Temes i punts clau Cinema: The Tragedy of Macbeth (Joel Coen) Força visual extraordinària: • B/N d’alt contrast, geometria i minimalisme arquitectònic. • Referents: noir, expressionisme alemany, ecos de Bergman i Welles. Tensió teatral vs. cinematogràfica: • La direcció d’actors es percep més teatral; pot fer la recepció més hermètica si no es domina l’anglès shakespearià. • El text és molt fidel; l’experiència millora si coneixes l’obra o altres adaptacions. Repartiment: • Denzel Washington i Frances McDormand com a parella madura (“Macbeth postmenopàusic”): lectura sobre el temps, la infertilitat i la mortalitat. • Catherine Hunter (les bruixes) és un dels grans punts forts interpretatius. Comparativa recent: • Justin Kurzel (2015) aposta per una evolució dramàtica més orgànica (Fassbender/Cotillard) i un realisme emocional (trauma, dol) que alguns troben més convincent. Cànon d’adaptacions (per entendre Coen) Orson Welles (1948): atmosfera de boira i tempestes; recursos mínims i potència visual gairebé primitiva. L’esperit shakespearià condensat amb una estètica deutora de l’expressionisme. Kurosawa – Trono de Sangre (1957): transposició al Japó feudal; Washizu (Mifune) i Lady Asaji com a terror d’acer i seda. Una única bruixa com a esperit andrògin i la roda del destí. Final amb fletxes icònic i físic. Polanski (1971): la versió més gore i visceral; el dol i la violència travessen la pel·lícula (context Manson/Tate). Producció de Playboy Productions. Teatre: Macbeth en clau política (Madrid) Dispositiu escènic: despatx circular en nit electoral espanyola; públic al voltant i acció simultània “berlangiana”. Metateatre: el llibre de “Macbeth” entra com a MacGuffin; els personatges reals (cap de premsa, president, assessors…) assumeixen rols shakespearians fins a ser devorats per ells. Actualitat: reescriptura viva amb referències polítiques recents; sàtira que provoca reconeixement en polítics reals assistents. Processos: creació a partir d’improvisacions (Víctor Conde/Amaya Galeote), gran pes del moviment i del treball físic (coreografia). Indústria: reflexió sobre la precarietat, la manca d’inversió i la fuga de talent; consells d’ofici de Míriam Marcet: perseverança, treball del cos/veu i honestedat. Art: Füssli i la iconografia de la culpa The Sleepwalking Lady Macbeth (1784): la reina, sonàmbula, presonera del remordiment, acompanyada per serventa i metge que en donen fe. La llum de l’espelma no és coneixement: és deliri. The Nightmare com a eco: dimoni i cavall com a símbols del sexe i l’opressió nocturna; trampantojo i profunditat que intensifiquen l’angoixa. Idees força Ambició, poder i culpa són motors cíclics: el text de Shakespeare es reencarna en formes noves sense perdre vigència. Cada adaptació escull una porta d’entrada (visual, emocional, política, ritual) que revela noves capes del mite. Cites destacades “Els clàssics són clàssics perquè són actualitat.” — Míriam Marcet “By the pricking of my thumbs, something wicked this way comes.” — (tràiler de The Tragedy of Macbeth)