episodis

Editorial: la família com a eix de l’episodi Inici d’any, "cuesta de enero" i la nostàlgia postnadalenca com a marc per parlar de la família. La família com a antídot i problema: famílies de sang, de lloguer (Airbnb/Idealista), laborals i polítiques. Idea recurrent i provocadora: “Tot és la família” (salut, nervis, feina, precarietat...). "La única familia de valientes es aquella que lucha por llegar a fin de mes." Art: Surrealisme i Max Ernst Context i "família" surrealista El grup surrealista com una "família" d’artistes (Buñuel, Dalí, Magritte, Miró, Cocteau, Masson...). Max Ernst (Brühl, formació en Filosofia i Psiquiatria; París; camp de concentració el 1939) com a investigador incombustible de tècniques i formes. Dadaisme, irracionalitat i el lema d’André Breton: "La belleza será convulsiva o no será" Ernst el reinterpreta: "La identidad será convulsiva o no será" Tècniques clau de Max Ernst Frotage (frotter + collage): fregar un llapis sobre paper damunt textures per activar la pareidòlia i fer emergir formes. Grattage: rascar pintura seca per generar relleus. Calcomania: transferències amb vidre i metall per obtenir figures orgàniques aleatòries. Obres comentades i la família • "L’Évadé (El fugitiu)" (1926): exemple de la convulsió identitària i formal del seu mètode. • "Europa després de la pluja" (1941): paisatge orgànic-catastròfic, un Guernica en versió Lovecraft; metàfora de la guerra que destrueix la família. • "La Verge Maria castigant el nen Jesús davant de tres testimonis": sàtira que trenca el cànon religiós familiar; testimonis al fons: Paul Éluard, el mateix Max Ernst (com a testimoni) i André Breton. El nen perd l’aureola: desmitificació humorística i irreverent. Idea força La "família" apareix en múltiples capes: la colla surrealista, la família evangèlica deconstruïda i la família monstruosa de formes sorgides del frotage. Literatura: El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes (Tatiana Tibuleac) De què va (sense espòilers) Alexi, narrador i pintor famós en el present, relata l’últim estiu amb la seva mare, a instàncies d’un psicòleg, per reconstruir el vincle maternofilial. Estructura i to Novel·la de dues parts: 1a: ràbia, ira i humor negre (molt corrosiva). 2a: reconciliació i redempció a través de la malaltia i el patiment. Estil: cruel, abrupta, inflexible, però amb una prosa bella i plena de metàfores. "Aquella mañana en que la odiaba más que nunca, mi madre cumplió 39 años... La habría matado con medio pensamiento." "La falta d’amor s’hereta d’una generació a l’altra, encara que es pot reparar." Temes Duel i trauma (germana morta), institucionalització, violència simbòlica del llenguatge, mirada adolescent que caricaturitza la realitat fins al riure nerviós. Crisi del mite de la mare i camí cap a l’acceptació. Apunts editorials Debut: 256 pàgines; lectura ràpida i impactant. Premi UE i reconeixements al país de l’autora. Continuïtat amb "El jardín de vidrio" (temes de tradició i llengua). Cinema: famílies laborals i famílies napolitanes El buen patrón (Fernando León de Aranoa) Sàtira sobre la família laboral: Julio Blanco (J. Bardem) és un patró paternalista que tracta la plantilla com a "fills". 20 nominacions als Goya; Bardem en mode camaleònic i cor coral d’intèrprets (Manolo Solo, Óscar de la Fuente, Almudena Amor...). Símbol central: la bàscula desequilibrada a l’entrada de la fàbrica —idea d’“equilibri” forçat: la mà dura com a falsa solució. Tò i missatge: humor com a crítica a la precarietat; posada en escena controlada i guió hermètic que busca eficàcia. Fue la mano de Dios (Paolo Sorrentino) Autobiogràfica i íntima: Nàpols, família, somnis i destí. Menys pompa, més proximitat emocional. Dues parts: celebració familiar estival i punt d’inflexió dramàtic que precipita el pas a la maduresa. Maradona com a mite d’unitat popular i "destí" (la "mano de Dios" del 86); carta d’amor a Nàpols. Influència felliniana (eco d’"Amarcord"), però amb segell propi. Aparició del mentor Antonio Capuano com a peça clau. Premi Gran Jurat a Venècia; disponible a Netflix; candidata d’Itàlia a l’Oscar internacional. "Los hechos no siempre son reales, pero las emociones sí" (Sorrentino) Fil conductor De la "família empresa" al teixit familiar popular napolità: • el col·lectiu com a refugi i engranatge, • l’individu entre lleialtats i desenganys. Idees clau (takeaways) La família és múltiple: biològica, escollida, laboral i simbòlica; pot protegir o asfixiar. L’art surrealista d’Ernst convulsiona la identitat i desmunta el cànon familiar/religiós amb humor i tècnica. La novel·la de Tibuleac mostra la ferida maternofilial i la possibilitat (dolorosa) de reparació. El bon patró revela la paternitat corporativa com a forma de control en temps de precarietat. Sorrentino celebra i plora la família; del mite col·lectiu (Maradona) a la intimitat del dol i la creació.

Visió general Un episodi vibrant i polifònic d’Empanar Cultural que gira entorn de la neurosi com a fil conductor: des d’un sketch inicial de monòleg interior a una anàlisi entusiasta de la sèrie Doctor Portuondo (Filmin), un viatge per l’expressionisme alemany culminat amb El crit de Munch, i una immersió en la distopia periodística del còmic Transmetropolitan de Warren Ellis. "La mediocridad es aburrida... El delirio, la neurosis, eso es muchísimo más interesante y provechoso." Bloc 1 — Cinesèries: Doctor Portuondo (Filmin) Per què importa Primera sèrie original de Filmin (6x25’), dirigida per Carlo Padial, amb to de post-humor i referències a Woody Allen. Basada en el llibre homònim i en les teràpies reals de Padial amb el psicoanalista cubà Dr. Juan Antonio Portuondo (Barcelona, finals 60s–2005). Un retrat intel·ligent i divertit de la neurosi contemporània: obsessió, autoanàlisi i la paradoxa del psicoanàlisi. Punts clau Portuondo, figura colossal: psicologia clínica, psicoteràpia, psicoanàlisi, test de Rorschach. Heterodòxia metòdica, carisma abrasiu i tendresa intermitent. El tàndem actoral: Jorge Perugorría (Portuondo) i Nacho Sánchez (Padial) — interpretacions aplaudides, “més convincent que el mateix Padial”. Estil i to: interiors molt aprofitats, sessions individuals i teràpia grupal com a “teatre” d’idees; banda sonora de Javier Rodero que transita del festiu a l’ambient gairebé terrorífic; combinació de comèdia, drama i suspens. Cames i cameos: Berto Romero, David Pareja, ecos Vengamonjas; aparició muda del trapper Lil Moss; personatge d’“Estela” especialment potent al tram final. Frases lapidàries i títols d’episodis com a dispositius de pensament: • “Cuando la bestia ruge, la razón tiembla.” • “Confía en ti. Lo único que te impide conseguir tus sueños son 15 años de malas decisiones.” La gran paradoxa psicoanalítica: “Cuanto más consciente eres, más sufres.” Idees força Neurosi útil: el deliri com a motor creatiu i coneixent. Mètode Portuondo: veritats dures amb humor i imatges terrenals (“visualiza tus metas… y sigue comiendo doritos”). Rescat d’una eminència: Portuondo mereix més presència canònica; la sèrie el torna a posar al mapa cultural. Bloc 2 — Art: El crit d’Edvard Munch i l’expressionisme alemany Marc històric i estètic L’expressionisme alemany (finals s. XIX–1933) aposta per la distorsió per transmetre emocions; fons d’industrialització, ansietat i autoritarisme. Ecos al cinema: Nosferatu (Murnau), Metropolis i El testament del Dr. Mabuse (Fritz Lang); influència en el film noir americà. Banda sonora conceptual: dodecafonisme d’Arnold Schoenberg com a correlat sonor de tensió i dissonància. Munch en context Amor i dolor: arquetip de la “femme fatale” com a vampirització sensual; anticipacions del noir. El crit (Skrik): 4 versions; oli sobre cartró a la Galeria Municipal d’Oslo. Temes: • Por i angoixa existencial (biografia familiar: malaltia, pèrdues, salut fràgil). • Solitud radical: figura andrògina en un pont, “cridant en silenci” mentre el món l’ignora. • Composició: diagonal violenta (passarel·la) vs. ondulacions del cel i l’aigua; color irreal i vibrat com a imatge-angoixa. “Enfermedad, muerte y locura fueron los ángeles negros que velaron mi cama.” — Munch Curiositats i llegat pop Inscripció confirmada (2021): “Solo pudo haber sido pintado por un hombre loco” — probablement autoironia lúcida i acceptació de la bogeria com a essència humana. Icona pop: la màscara de Ghostface (Scream, 1996) s’inspira en El crit. Bloc 3 — Còmic: Transmetropolitan (Warren Ellis & Darick Robertson) De què va Saga (1997–2002, 60 números; reedicions actuals en volums) ambientada en una mega-metròpoli futurista. Protagonista: Spider Jerusalem, periodista Gonzo — cínic, brillant, drogoaddicte, icònic (calb, tatuatges, ulleres asimètriques verd/vermell). Tornada a la ciutat per complir un contracte i escriure una columna al diari “The World”. Temes principals Distopia política i mediàtica: campanyes electorals amb candidats monstruosos (La Bèstia, el Somrient Gary, Bob Heller feixista); propaganda, manipulació i proto-fake news. Cyberpunk social: transhumanisme, modificacions corporals, religió + tecnologia, tràfic i explotació (inclosa prostitució infantil), corrupció sistèmica. To i forma: sàtira ferotge, humor negre, energia punk; traç hiperexpressiu de Darick Robertson i paleta cromàtica expansiva. Per què continua vigent Anticipa la polarització, la infoxicació i la postveritat. Dificultat d’adaptació audiovisual (com passa amb The Boys) per la seva radicalitat i volum de contingut, però potencial altíssim si es respecta l’esperit punk i el nervi periodístic. “Transmetropolitan és el punk dins del cyberpunk.” Takeaways clau Neurosi com a motor creatiu: de la consulta de Portuondo al crit de Munch i al periodisme gonzo de Spider Jerusalem. Ponts entre disciplines: psicoanàlisi, plàstica i narrativa gràfica convergeixen en la representació de l’angoixa moderna. Claredat dins del caos: humor, frases-ganxo i metàfores visuals ajuden a fer digerible allò indigest.

Panoràmica de l’episodi Episodi temàtic al voltant de la neurosi com a fil conductor entre sèries, art i còmics. El programa enllaça el post-humor i el psicoanàlisi amb la sèrie Doctor Portuondo (Filmin), contextualitza la neurosi dins l’expressionisme alemany a través d’El crit d’Edvard Munch, i tanca amb la distopia periodística del còmic Transmetropolitan de Warren Ellis. "Cuanto más consciente eres, más sufres. La gran paradoja psicoanalítica." Temes principals Sèries • Doctor Portuondo (Filmin) i l’univers Carlo Padial • Sèrie breu (6 capítols x ~25’), primera producció original de Filmin. • Basada en el llibre homònim de Carlo Padial (Blackie Books) i en la seva teràpia real (2000–2005) amb el psicoanalista cubà Juan A. Portuondo. • Tò entre el deliri i el drama, amb arrels de post-humor i ecos de Woody Allen (neuròtic, divan, autoconsciència i vergonya existencial). • Repartiment: Jorge Perugorría (Portuondo) i Nacho Sánchez (alter ego de Padial) en un tàndem molt sòlid; Berto Romero i David Pareja entre els secundaris. • Música de Javier Rodero: ambient i tensió quasi de suspens per subratllar la neurosi i el seu “misteri intern”. • Idees clau de Portuondo: - La mediocritat és avorrida; el deliri i la neurosi són fecunds. - Teràpia individual i grupal com a “teatre” de rols on emergix la veritat. - El psicoanàlisi cura, però la consciència incrementa el patiment. "Sigue visualizando tus metas… y sigue comiendo doritos." "Cuando la bestia ruge, la razón tiembla." Art • Expressionisme alemany i El crit (Munch) • Marc històric: Alemanya tardosegle XIX–1933 (industrialització, trauma de la Gran Guerra, autoritarisme). • L’expressionisme alemany distorsiona la realitat per transmetre emocions; influència directa en el cinema (Murnau, Fritz Lang) i en el film noir (llum/ombra, paranoia, fatalitat). • Música d’Arnold Schoenberg: dodecafonisme com a paral·lel musical de la distorsió perceptiva. • Focus en El crit (Skrik) d’Edvard Munch: - Temes: por, solitud, fragilitat i malaltia. - Composició: diagonal violenta del pont versus ondulacions orgàniques del paisatge; colors irreals i ritmes que amplifiquen l’angoixa. - Frase confirmada del propi Munch a la tela: “Solo pudo haber sido pintado por un hombre loco”. - Ecos culturals: la femme fatale (en “Amor i dolor”) i el Ghostface de Scream com a derivació pop. • Connexions: de Nosferatu i Metrópolis al noir americà —la neurosi com a matriu estètica i moral. Còmics • Transmetropolitan (Warren Ellis & Darick Robertson) • Distopia periodística (1997–2002), 60 números, to punk-cyberpunk. • Protagonista: Spider Jerusalem, periodista gonzo neuròtic, cínic i afilat, de retorn a la megaciutat per complir contracte i desmuntar el poder. • Eixos: política corrosiva, corrupció, propaganda, religió tecnificada, transhumanisme, drogues i mitjans; anticipa dinàmiques de fake news i lideratges tipus Trump. • Visual: línia enèrgica i colors potents (Robertson), parentiu amb l’energia de The Boys (mateix dibuixant), però amb més tesi política i mediàtica. • Frases que el defineixen: - “El punk en el cyberpunk.” - “Spider Jerusalem, o quan el trippi esdevé còmic.” Moments i idees clau • «La mediocritat és avorrida; la neurosi és fecunda» — Portuondo. • «Cuanto más consciente eres, más sufres» — la gran paradoxa psicoanalítica. • L’expressionisme com a “distorsió de la mirada” per comunicar l’emoció. • El crit: diàleg entre línies dures (pont) i ondulades (figura/paisatge) per materialitzar l’angoixa. • Transmetropolitan: el periodisme com a arma contra el cinisme polític en una ciutat-món. Conclusió Episodi coherent i travat per la neurosi: del consultori de Portuondo al pont de Munch, i d’aquí al teclat furibund de Spider Jerusalem. Tres mirades —psicoanàlisi, expressionisme i distopia mediàtica— que, plegades, mostren com la consciència i el deliri dialoguen en la cultura contemporània.

Resum general Episodi variat i molt cohesionat pel fil temàtic de la neurosi: arrenca amb un sketch líric i incòmode sobre la (in)seguretat social i el llenguatge políticament correcte, continua amb una anàlisi entusiasta de la sèrie Doctor Portuondo (Filmin), salta a una peça musical en bucle que escenifica l’ansietat, se submergeix en l’expressionisme alemany per llegir en clau contemporània El crit de Munch, i tanca amb una immersió al còmic Transmetropolitan de Warren Ellis, una distopia periodística de plena actualitat. Temes principals i idees clau Sèries — Doctor Portuondo (Filmin) • Sèrie original de Filmin (6x25’), dirigida per Carlo Padial, adaptació del seu llibre homònim de Blackie Books. • Tò neuroticòmic: barreja d’humor post-humorístic, autoficció i reflexió psicoanalítica. Padial converteix la teràpia en narrativa i en classe magistral. • Dr. Juan Antonio Portuondo: psicoanalista cubà exiliat a Barcelona (anys 60–2005), figura clau per a la psicologia clínica local. Aporta un mètode heterodox i carismàtic: teràpies grupals com a “teatre” de rols, aforismes i sacsejades terapèutiques. • Repartiment: Jorge Perugorría (Portuondo) amb aval “familiar” d’autenticitat; Nacho Sánchez clava un Padial “més convincent que el mateix Padial”. Cameos i secundaris potents: Berto Romero, David Pareja, Lil Moss (gag mut recurrent), ecos de Vengamonjas. • Estil i formes: interiors molt aprofitats (consulta i grup), transicions a deliri visual controlat, viratges cap al drama i el suspens; banda sonora de Javier Rodero amb capes d’ambient i tensió. • Influències: reverberacions woodyallenianes (divan/anti-divan), post-humor ibèric, ecos del circuit Sitges (Padial i Desirée de Fez). "Cuanto más consciente eres, más sufres. Esa es la gran paradoja psicoanalítica." • Frases-ganxo i títols lapidaris (p. ex. "Quan la bèstia rugeix, la raó tremola"; "Confia en tu… 15 anys de males decisions"). • Valoració: recomanable, àcida i lúcida; fa accessible el post-humor sense renunciar al risc intel·lectual. Píndola musical — Bucle neuròtic • Interludi musical que entra en bucle i paròdia (“Suscríbete al canal!”), funcionant com a metàfora sonora de l’obsessió i l’ansietat. Art — Expressionisme alemany i El crit (Edvard Munch) • Marc: l’expressionisme alemany com a destil·lació d’emoció a través de la distorsió de la realitat. Context d’Alemanya industrial, accelerada i autoritària (fins al 1933). • Connexions cinematogràfiques: Murnau (Nosferatu), Fritz Lang (El testament del Dr. Mabuse), genealogia del film noir (llum/ombra, alienació). • Munch, pioner i polèmic a Berlín (1892): Amor i dolor com a prefiguració de la femme fatale i la sensualitat amenaçadora. • Anàlisi d’El crit: por, solitud, cromatisme “irreal”, diagonal violenta vs. ondulacions del cos i del paisatge; lectura biogràfica (malaltia a la família, fragilitat física) i eco-angoixa davant el paisatge. "Solo pudo haber sido pintado por un hombre loco" — inscripció confirmada recentment com a manuscrita per Munch. • Pop i derivacions: màscara de Ghostface (Scream) com a vampirització cultural de l’icònic gest del crit. Còmics — Transmetropolitan (Warren Ellis & Darick Robertson) • Distopia periodística (1997–2002, 60 números): el periodista Spider Jerusalem —gonzo radical, cínic i addicte— torna a la metròpoli del futur per desmuntar el poder. • Política com a thriller: la Bèstia vs. el Somrient (Calhan) i altres figures; campanyes brutes, spin doctors “cultivats” (clonats), i la manufactura de la veritat. • Temes: corrupció, fake news, religió i tecnologia, transhumanisme i modificacions corporals, prostitució infantil, drogues futuristes. • Estètica: cyberpunk de color expansiu i traç marcat; ritme i set pieces que recorden l’energia de The Boys (mateix dibuixant), però amb una capa més política i social. • Adaptabilitat: difícil traslladar-ne la ferocitat i la densitat; podria ser un relleu a l’ansietat tecnopolítica de Black Mirror, però amb més mala llet satírica. • Disponibilitat: reedicions en volums; fàcil de trobar en biblioteques (p. ex. Can Fabra). Conceptes clau • Neurosi, psicoanàlisi, post-humor, expressionisme, dodecafonisme, cinema expressionista, cyberpunk, periodisme gonzo, distopia política.

Visió general Episodi polièdric sobre la neurosi com a motor creatiu i narratiu en tres àmbits: la televisió (Doctor Portuondo), l’art (El crit de Edvard Munch) i el còmic (Transmetropolitan). El to barreja post-humor, anàlisi cultural i divulgació. "La mediocridad es aburrida... La neurosis es muchísimo más interesante" — Doctor Portuondo Sketch inicial: monòleg interior i ansietat contemporània Un gag d’obertura en clau de monòleg interior (bar/discoteca) que retrata amb sornegueria la hiperautoconsciència i la pressió social del segle XXI (aliances, correcció política, vacunes, lligar, masculinitat) fins a un gir còmic amb el malentès de la persona que s’apropa. • Tema clau: neurosi social i autoedició constant • To: post-humor, ansietat, autocensura i confusió identitària Cinesèries: Doctor Portuondo (Filmin) — psicoanàlisi, post-humor i aprenentatge Context i autoria • Sèrie curta (6×25’), primera producció original de Filmin; creació de Carlo Padial (post-humor, Leitmotiv, Venga Monjas). • Basada en el llibre homònim (Blackie Books) i en teràpia real de Padial amb el psicoanalista Juan Antonio Portuondo (Barcelona, exiliat cubà; figura clau de la psicologia clínica i psicoanàlisi). El personatge i la llegenda de Portuondo • Portuondo, carismàtic i heterodox: psicoteràpia, psicodiagnòstic, test de Rorschach, teràpia grupal concebuda quasi com a teatre. • Frases lapidàries que vertebren capítols i to: "El psicoanálisis te cura, pero cuanto más consciente eres, más sufres. Esa es la gran paradoja psicoanalítica." "Cuando la bestia ruge, la razón tiembla." "Visualiza tus metas… Pues ahora sigue comiendo doritos." Interpretacions i posada en escena • Jorge Perugorría és Portuondo: presència física i mental imponent, però amb calidesa; validació “familiar” de l’encoarnació. • Nacho Sánchez com Padial: més convincent que el mateix Padial, segons l’autor. • Aparicions: Berto Romero, David Pareja, cameos del cercle post-humor (Venga Monjas) i cameo mut del trapero Lil Moss. Estil, gènere i música • De la comèdia woodyalleniana al drama i el suspens psicològic; interiors aprofitats amb intel·ligència; pes de la teràpia grupal. • BSO de Javier Rodero: de l’ambient inquietant al hip-hop rítmic; la música accentua el bucle neuròtic. Temes clau • Obsesió terapèutica, narcisisme, aprenentatge a través del dolor, deliri lúdic. • Rescat cultural d’una figura infravisibilitzada (Portuondo) i del seu mètode personalíssim. "Te explicaré algo muy sencillo que tardarás años en comprender." Art: Expressionisme alemany i El crit (Munch) — neurosi i distorsió de la mirada Marc històric i estètic • L’expressionisme alemany (f. XIX–1933) trenca amb la versemblança i posa el focus en la distorsió emocional: la percepció com a imatge interior. • Ecos a cinema: Metropolis (F. Lang), Nosferatu (Murnau) i el llegat al film noir (llum-ombra, figures escindides). El so en El testament del Dr. Mabuse anticipa usos psicològics del sonor. • Música: Schoenberg i el dodecafonisme com a banda sonora de la dissonància emocional. Munch, biografia i lexicó emocional • Pioner admirat i denostat: escàndol a Berlín (1892); atacat com a "art malaltís" pel nazisme. • Trauma personal: malaltia, dol i fragilitat física impregnen l’obra. "Enfermedad, muerte y locura fueron los ángeles negros que velaron mi cama." Anàlisi d’El crit • Temes: por, solitud, angoixa existencial. Figura andrògina, esquelètica, en pont diagonal violent; ondulacions del cel i l’aigua que reverberen la nàusea. • Influències: postimpressionisme (Van Gogh, Gauguin), simbolisme. Quatre versions; la mostrada és oli i tremp sobre cartró (Galeria Municipal d’Oslo). • Curiositat confirmada (2021): inscripció del propi Munch a l’obra: "solo pudo haber sido pintado por un hombre loco" — assumpta irònica de la bogeria com a essència humana, no estigma. Cultura pop • De la fem fatal de Amor i dolor a Hollywood noir. • Icona pop: Ghostface de la saga Scream inspira’t en el gest d’El crit. Còmic: Transmetropolitan (Warren Ellis & Darick Robinson) — distopia periodística, política i cyberpunk Premissa i món • Saga (1997–2002, 60 números): ciutat tipus Neo-NY en futur indeterminat (s. XXIII aprox.). • Protagonista: Spider Jerusalem, periodista de tall gonzo (a l’estil Hunter S. Thompson): narcisista, corrosiu, drogo-neuròtic i implacable amb el poder. Política i mitjans • Trama d’eleccions amb figures com "la Bèstia", el Somrient (Gary) —postureig permanent— i Bob Heller, senador feixista que “cultiva” assessors clonats. • Temes: corrupció, fake news (pre-era xarxes), religió i tecnologia, transhumanisme, tràfic i mutacions. • To i estètica: cyberpunk vibrant, cromatisme intens; humor cínic i crítica a la indústria mediàtica. Adaptació i llegat • Dibuix de Darick Robinson (també a The Boys): visualment potent; difícil d’adaptar sense rebaixar la sàtira extrema. • Reedicions actuals; fàcil de trobar en biblioteques. "Transmetropolitan és el punk dins del cyberpunk." Idees força • Neurosi com a motor d’expressió: en la consulta (Portuondo), al llenç (Munch) i al reportatge combatiu (Spider Jerusalem). • La heterodòxia (mètode Portuondo, dodecafonisme, periodisme gonzo) com a via per arribar a veritats incòmodes. • La cultura pop vampiritza l’art i el repropulsa (de Munch a Scream; del post-humor a Filmin).

Resum general del podcast Bloc 1 — Terror Molins 2021 (contracultura, palmarès i comunitat) Eix temàtic del festival: enguany el Terror Molins s’articula al voltant de la contracultura —moviments i veus als marges de la cultura oficial—, amb fanzine propi, homenatge a Arrebato (Zulueta) i focus en figures com Pere Portabella. • Edició híbrida amb 100% d’aforament i continuïtat del format online. • Rècords: més de 6.000 assistents, +11% vs. 2019, 89 films (docs, llarg i curts), 20 estrenes, 220 professionals, 80 convidats. • En paraules de Javier Roeda (director del festival), la contracultura és la creació i circulació cultural fora dels canals oficials. "Nosaltres som contracultura, no?" "Què passa quan la contracultura se vuelve cultura?" Comunitat i ambient: vivència molt propera entre públic, autors i premsa; connexions espontànies que deriven en entrevistes i trobades. Daniel Byers (director de Pen Umbra): "I think it was the best screening I’ve ever had of my film." Palmarès i destacats (amb valoració crítica) • Millor pel·lícula — In the Earth (Ben Wheatley): ecoterror pandèmic d’investigació en entorn natural; bogeria sensorial i personatges sòlids. • Coming Home in the Dark: guardons a direcció, guió i millor actriu. Thriller psicològic, cru i tens, amb subtext sobre abusos institucionals i component racial. Es retreu un ús de flashbacks que “explica massa”. • The Medium (millor fotografia): fals documental de metratge trobat sobre rituals i possessions. Tot i l’ofici visual, es critica la inconsistència formal del gènere i un tercer acte esperpèntic. • Secció Being Different: Masking Threshold (Àustria) — proposta radical en primera persona sobre un soroll persistent (tinnitus/white noise) i la deriva obsessiva d’un investigador. • Under Gods (Chino Moya): guanyadora de millor guió. Distopia de nines russes amb gran disseny visual, humor negre i “intrusos” que desestabilitzen microcosmos familiars. • Mencions: The Sadness (gore asiàtic desbocat); curt guanyador Sweet Mary, Where Did You Go (Rússia) — peça quasi sense diàleg, entre midsommar i el mite, d’impacte visual. • Panorama espanyol: Y todos arderán — valoració molt negativa (deriva cap a l’esperpent). • La pasajera (Raúl Cerezo i Fernando G. Gómez): road movie de BlaBlaCar amb tocs Carpenter, humor de l’"Espanya cañí" i un dispositiu musical icònic (passodobles en casset). Origen: una experiència real en un trajecte. Bloc 2 — My Childhood, My Country: 20 Years in Afghanistan (documental) Premissa: Phill Grabsky (amb Shoaib Sharifi) segueix durant 20 anys la vida de Mir (de nen a adult) per retratar l’evolució d’Afganistan: dels Budes de Bamiyan destruïts (2001) a la sortida dels EUA. • Estratègia narrativa: del macro (història recent d’Afganistan) al micro (vida d’un nen). • Mir passa de viure en coves com a desplaçat a convertir-se en càmera/periodista; el film integra imatges que ell mateix roda. • Tò diferent de la poesia d’“Les hirondelles de Kaboul”, però amb tragèdia latent i contrast entre jugar i sobreviure. "Si vols parlar d’un país, parla d’un individu" — el film aplica aquesta màxima de guió. Temes clau • Decepció i realpolitik: l’esperança inicial amb l’arribada dels EUA contrasta amb una sortida precipitada i insuficient. • La mirada periodística: risc constant, dilemes ètics i el paper dels mitjans en context de guerra (bombardejos “dobles” que apunten a periodistes). • Continuïtat autoral: s’emmarca en una “saga” prèvia — The Boy who Plays on the Buddhas of Bamiyan (2007) i The Boy Mir (2011)— ara sintetitzada en 90 minuts. • Distribució: ha passat per Seminci i Filmin; previsiblement tornarà a plataformes/mostres per temàtica i trajecte. "Veure des del sofà és fàcil; rodar-ho allà és arriscar la vida." Punts forts i idees clau Terror Molins 2021 • Contracultura com a eix: fanzine, Arrebato, Portabella. • Edició rècord i comunitat viva (premsa, autors, públic). • Palmarès amb propostes de ecoterror i thriller psicològic. • Debat obert sobre qualitat d’algunes peces i coherència formal del found footage. Documental Afganistan • 20 anys condensats a través de Mir: de nen a professional de la càmera. • Ètica del documental i la responsabilitat en la representació del dolor. • Context històric: Bamiyan, invasió 2001, retirada, precarietat i resistència quotidiana.

Visió general de l’episodi Capítol centrat sobretot en el Festival de Terror de Molins de Rei 2021 (Terror Molins), amb una mirada a la seva temàtica anual —la contracultura—, la nova edició híbrida i un repàs del palmarès amb opinions crítiques. També hi ha una obertura que posa en context l’auge del cinema asiàtic a festivals internacionals i, en el tram final, un focus en el documental My Childhood, My Country: 20 Years in Afghanistan, que segueix 20 anys la vida d’un nen afganès. Bloc 1 — Terror Molins 2021: contracultura, xifres i palmarès Temàtica i esperit 2021: la contracultura • Definida (en paraules del director del festival, Javier Roeda) com els moviments, pràctiques i veus als marges de la cultura oficial. • El festival ho materialitza amb un fanzine temàtic, homenatges (p. ex. a Arrebato, de Zulueta) i connexions amb figures com Pere Portabella. "La contracultura... moviments i persones que creen al marge del que seria la cultura oficial" — Javier Roeda Format i rècords d’assistència • Edició presencial al 100% + mòdul online sense duplicar contingut: dos circuits complementaris. • Rècords: >6.000 assistents, +11% vs. 2019; 89 peces (llargs, docs, curts), 20 estrenes, 220 professionals, 80 convidats. • Sensació de comunitat i retrobament post-pandèmia. Palmarès i crítiques • Millor pel·lícula: In the Earth (Ben Wheatley). Ecoterror atmosfèric en clau de recerca científica en plena pandèmia. - • Fortaleses: personatges sòlids, bogeria progressiva i to de thriller eco; ecos d’Annihilation. • Direcció, guió i millor actriu: Coming Home in the Dark (James Ashcroft). - • Thriller psicològic neozelandès amb segrest-road movie, passats traumàtics i subtext racial. - • Punts forts: tensió sostinguda, interpretació de Daniel Gillies (Mandrake). - • Límits: alguns flashbacks innecessaris que “sobreexpliquen”. • Millor fotografia: The Medium (Banjong Pisanthanakun, prod. Na Hong‑jin). - • Valor fotogràfic: integració docu/ficció a l’inici. - • Crítica dura al segment found footage: incoherències formals i deriva esperpèntica final. - • Idea clau: proposta que hauria funcionat millor com a comèdia que no pas com a terror seriós. • Secció Being Different: Masking Threshold (proposta POV radical sobre un so constant obsessiu i experimentació domèstica). - • “Tour de force” de diàleg intern i recerca compulsa. • Millor guió: Undergods (Chino Moya). - • Estructura de nines russes: històries dins d’històries amb intrusos que desestabilitzen famílies i grups. - • Tò d’esperpent i comèdia negra, potència visual de videoclip i disseny de producció distingit. • Bloody Madness: The Sadness — gore extrem i virtuosisme d’efectes especials. • Millor curt: Sweet Mary, Where Did You Go — peça hipnòtica i gairebé sense diàleg, amb eco visual a Midsommar i aura de maledicció. Produccions espanyoles destacades • Y todos arderán — valoració molt negativa: esperpent, diàlegs febles, deriva de paròdia involuntària (comparada amb el pitjor de 30 monedas). • La pasajera (Raúl Cerezo, Fernando González Gómez) — road movie de BlaBlaCar amb esperit Carpenter i passodobles sonant al caset; eficient, sense pretensions. - • Origen real: anècdota amb una passatgera racista que va inspirar la premissa. Bloc 2 — L’auge del cinema asiàtic i el rol dels festivals Premis internacionals i onada asiàtica • Repassada fulminant a guardons: Cannes, Venècia, Berlinale, Sitges, San Sebastián. • Noms clau: Ryusuke Hamaguchi, Apichatpong Weerasethakul, i consolidació d’autories asiàtiques en circuits A. Asian Film Festival Barcelona (AFFBCN) • Concebut com a mosaic de narratives locals (Menene Gras): - • Descoberta de llocs, paisatges i identitats que altres mitjans no capten. - • Accés anual a cimera i emergència del cinema asiàtic sense “obsessió” pel calendari d’estrenes. Bloc 3 — Documental: Afganistan, 20 anys de vida filmada My Childhood, My Country: 20 Years in Afghanistan (Phil Grabsky, Shoaib Sharifi) • Seguiment de 20 anys (de nen a adult) de Mir Hussein, des de les coves de Bamiyan (després de la destrucció dels Budes) fins a Kabul. • Eix temàtic: infància en guerra, desplaçament, pobresa i construcció d’un ofici (periodista/càmera) en un context d’atemptats i inestabilitat política. "Si vols parlar d’un país, parla d’un individu" — el film encarna aquest principi amb Mir. Narrativa, ètica i producció • Estructura “boyhood documental”: creixement real en pantalla que reflecteix el país en paral·lel. • Dilemes: la càmera que documenta també exposa; fer-se periodista a Kabul és risc vital. • Context i genealogia: - • Precedents de Grabsky: The Boy who Plays on the Buddhas of Bamiyan (2007) i The Boy Mir (2011). - • L’última peça compila, actualitza i co-dirigeix amb Shoaib Sharifi, clau per rodar in situ. Idees clau • Contracultura com a brúixola curatorial: fanzine, homenatges i veus marginals. • Híbrid presencial-online que amplia públic i múscul professional. • Palmarès amb lectura crítica: quan el to i la forma (p. ex. found footage) no s’alineen, el resultat es ressent. • El cinema asiàtic segueix marcant ritme autoral i premis. • El documental com a memòria viva i espill d’un país, amb tensions ètiques inevitables. Frases destacades "Molins és la puresa del terror" — Daniel Byers (director del curt Penumbra) "El found footage exigeix coherència formal; si cau, cau tota la proposta" — Sobre The Medium "Quan t’estàs avorrint d’una història, Undergods et salta a la següent i la connecta" — Sobre l’estructura del film de Chino Moya

Visió general Programa especial d’Empanada Cultural dedicat a recomanacions espanyoles de 2021, equilibrant cinema, sèries i còmic. El to és desenfadat i crític, amb barreja de català i castellà, i una premissa clara: valorar les obres per la seva qualitat i les idees que desperten, més enllà d’etiquetes d’“espanyolitat”. "Les comentarem per la seva qualitat, per la reflexió que estimulen." Temes principals • Cinema: el thriller líric i fantàstic Tres (Out of Sync) de Juanjo Jiménez • Còmic: l’adaptació gràfica de Nada (Carmen Laforet) per Claudio Stassi • Sèries: la nova temporada d’Historias para no dormir (homenatge a Chicho Ibáñez Serrador) Cinema — Tres (Out of Sync) de Juanjo Jiménez De què va • Protagonista: C., dissenyadora de so (Marta Nieto), comença a percebre l’àudio amb retard respecte a la imatge. • High concept: un “diferit sonor” que es converteix en metàfora de la identitat i del trauma. • Títols: a Espanya, Tres; internacionalment, Out of Sync. "Cuenta la búsqueda de identidad de una mujer sin nombre." Per què destaca • One-woman show de Marta Nieto, amb una interpretació centrada i subtil. • Escriptura i posada en escena precises, sense pompositats: fantàstic d’autor amb ressò líric. • Seqüències clau de “palmades” i cronòmetre que visualitzen el decalatge creixent entre so i imatge. • Connexions cinèfiles: El cielo sobre Berlín (Wim Wenders) i La ciudad de Sylvia (José Luis Guerin) per l’escolta de veus urbanes i lectura de llavis. Context i reconeixements • Trajecte de festival: Mostra de Venècia → Sitges → sales comercials (5 de novembre). • Premi: Méliès d’Argent a Sitges (explicat com a classificatori cap al Méliès d’Or dins la Federació Europea de Cinema Fantàstic). • Autor: Juanjo Jiménez (Barcelona). Anteriorment, el curtmetratge Timecode: Palma d’Or a Cannes, Premi del Cinema Europeu, Goya i Gaudí, i nominació a l’Oscar. Apunts de repartiment • Miki Esparbé, aquí en clau de company de feina bonhomiós; correcte però limitat segons els conductors. Còmic — Nada (Carmen Laforet) per Claudio Stassi (Astiberri) La proposta • Relectura d’un clàssic de 1945, escrita i dibuixada en ple confinament. • Ambient claustrofòbic i decadent de la Barcelona de postguerra; feminitat atrapada en l’àmbit domèstic i itinerari vital d’Andrea (de l’arribada a la ciutat al pas a l’adultesa). Temes i personatges • Família disfuncional (Juan, Angustias, Román, l’àvia, Glòria…) amb violència soterrada, control i bohemia. • Contrapunt de llibertat: estudi, amistats (Anna), cercles artístics. • Motifs: maltractament familiar, primer amor, traïcions, ferides de guerra civil, classe social. Dibuix i color • Paleta molt treballada: marrons/sèpies i blaus foscos per a interiors opressius; Glòria pèl-roja com a focus cromàtic disruptiu; exteriors polsosos i bohemis amb més color. • Escenes memorables: el posat nu de Glòria, el clímax tràgic final. Punts febles • Excés de monòlegs interiors (plana/vinyeta molt carregada de text), herència de la novel·la. • Algunes rigideses de traducció (ús reiterat del “jo/yo”). Joc meta (frases 40s vs segle XXI) • El programa juga a endevinar si cites catastrofistes sobre Barcelona són del llibre o d’ara; el resultat subratlla la vigència temàtica de Nada. "No me llevaba nada… al menos así lo creía entonces." "En el barrio chino solo hay perdidas, ladrones y el brillo del demonio." Sèries — Historias para no dormir (2021, Amazon Prime Video) Context i llegat • Homenatge a Chicho Ibáñez Serrador (gènere i televisió espanyola). Recordatori del doble vessant: el showman d’“1, 2, 3…” i el autor de terror (Mis terrores favoritos, Historias para no dormir). • Nova temporada produïda amb Alejandro Ibáñez (fill), presentada a Sitges. 4 capítols com a remakes/reescriptures. Els capítols comentats • Freddy (Paco Plaza) — El millor del pack segons el programa. Thriller d’assassinats amb ventríloc i titella, ambientat a la Madrid de la movida; Carlos Santos clavat com a Chicho. Retrat de les misèries de l’èxit i ansietats creatives; participació de Miki Esparbé. • El doble (Rodrigo Sorogoyen) — Futur proper postpandèmic on et pots comprar un doble; intriga d’identitats duplicades. “Un Black Mirror espanyol” (Vicky Luengo, David Verdaguer). • El asfalto (Paula Ortiz, guió de Rodrigo Cortés) — Actualitza l’episodi de 1966 amb un repartidor-rider que queda enganxat a l’asfalt. Idea potent però execució fluixa; no transcendiria com l’original (Mingote, denúncia social). Recomanacions • Veure els remakes i recuperar els originals (disponibles també a Prime). Avis sobre ritmes/actuacions vuitanteres que poden costar, però memòria imprescindible del gènere a TV espanyola. Moments i cites que destaquen • Declaració d’intencions: "No mesclem les xurrels amb les merines… comentarem les propostes per la seva qualitat." • Sobre l’“extra” promès (Asian Film Festival): es fa teaser a l’inici, però no s’arriba a desenvolupar en el tram emès. Conclusió • Un episodi equilibrat i contundent: un film d’autor amb idea altíssima (Tres), un clàssic literari revisitat amb múscul visual (Nada) i un retorn televisiu que combina homenatge i reinterpretació (Historias para no dormir). • Missatge central: la creativitat “nacional” és plural, no estereotípica, i connecta el passat amb les inquietuds del present.

Panorama general de l’episodi • Especial dedicat a tres recomanacions espanyoles (cinema, còmic i sèries), estirant l’energia del Festival de Sitges 2021 i el seu aparador de talent local. • To lúdic i crític a la vegada: s’eviten estereotips i es posa el focus en la qualitat i la originalitat de les propostes. • Avís de “producte nacional” amb sensibilitat: es parla d’“espanyol” en clau cultural, no partidista. • Extra promès al final i recordatori sentimental a Jordi Dan. Cinema — Tres (Out of Sync), de Juanjo Jiménez Per què destaca • Film original i hibrid (autor/genre) que circula entre Venècia (perfil més d’autor) i Sitges (fantàstic i terror). • Guardonada a Sitges amb el Méliès d’Argent. Context: els Méliès són els premis europeus del fantàstic (una mena de “Champions” del gènere) que qualifiquen cap al Méliès d’Or. • Director: Juanjo Jiménez, conegut pel curt Timecode (Gaudí i Goya; nominació a l’Òscar; Palma d’Or al curtmetratge a Cannes; Premi del Cinema Europeu). Amb Tres recupera el llarg amb ambició d’“òpera prima 2.0”. De què va (sense espòilers) • Protagonista: Marta Nieto (paper d’altura, gairebé un “one-woman show”). Interpreta C, una dissenyadora de so que comença a percebre el so amb retard respecte a la imatge. • L’efecte de “desincronització” s’accentua progressivament (segons → minuts), convertint-se en una metàfora d’identitat i trauma: el món íntim i el fantàstic dialoguen. • Comparatives estètiques: ecos de El cel sobre Berlín (Wim Wenders) i En la ciudad de Sylvia (José Luis Guerin), on escoltar/observar l’entorn esdevé poètica narrativa. Apunts • Miqui Esparbé fa de company de feina “bonhomiós”; correcte, però la pel·lícula és clarament de Nieto. • Títol internacional: Out of Sync; data d’estrena comercial (ESP): 5 de novembre. Clau: Tres funciona com a thriller d’idees i com a retrat emocional d’una dona que busca el seu centre, fent servir el llenguatge del so com a dispositiu narratiu i simbòlic. Còmic — Nada, de Claudio Stassi (adaptació de Carmen Laforet) Context i to • Adaptació de la novel·la clàssica (1945) de Carmen Laforet realitzada per Claudio Stassi (autor i dibuixant), feta en ple confinament. El tancament impregna el traç i el ritme amb claustrofòbia i angoixa. • Barcelona de postguerra com a espai físic i mental: pisos foscos, fusta envellida, pols cromàtica; a fora hi ha una llibertat incipient i bohemia que contrasta amb la família. Trama i personatges • Andrea (orfe) arriba a Barcelona per estudiar i entra en un pis familiar ple de tensions: àvia (cohesiona), tiets (Juan —maltractador—, Román —músic bohemi—, Angustias), Glòria (pèl-roja magnètica), Ena (amiga/charxa exterior). • Temes: feminitat atrapada en l’àmbit domèstic, maltractament (familiar), despertar amorós i creixement entre cops psicològics. "De la casa de la calle Aribau no me llevaba nada. Al menos así lo creía entonces." Dibuix i paleta • Colors molt cuidados: interiors en marrons/sèpies/blau fosc; el món universitari i bohèmia il·luminen; Glòria (pèl-roja) trenca visualment la penombra, quasi com una icona (Rita Hayworth en la foscor). Punts forts i febles • Forts: atmosfera opressiva, ús del color, final tràgic ben resolt. • Febles: excés de monòlegs interiors (pàgines amb “vinyeta + paràgraf”), i alguna traducció estranya (ús reiterat de “Jo/Yo”). • Secció-joc divertida: “Frase dels 40 o del segle XXI?” per evidenciar com certs diagnòstics urbans ressonen avui. Clau: una adaptació sentida i efectiva que, tot i alguna rigidesa literària, transmet l’angoixa postbèl·lica i el recorregut íntim d’Andrea amb un pols visual notable. Sèries — Historias para no dormir (Amazon Prime Video, 2021) Del Chicho showman al Chicho del terror • Recordatori del geni Narciso Ibáñez Serrador: del popular 1, 2, 3… responda otra vez (sàtira amable de l’Espanya rància) a Mis terrores favoritos i Historias para no dormir. • El carisma “Hitchcock ibèric” del Chicho —presentacions amb humor negre— és part de l’ADN que es recupera. La nova temporada (4 capítols/remakes) • Producció impulsada pel fill, Alejandro Ibáñez. • Reincorporació de la icona Chicho via Carlos Santos (mimesi de veu i gest impecable). Capítols destacats • Freddy (Paco Plaza) — El més reeixit. Thriller meta situat a la movida madrilenya, entre rodatges i tècnics punk. Homenatge que transcendeix la reverència: retrat de l’èxit i les seves misèries, dependència i doblez. • El doble (Rodrigo Sorogoyen) — Un Black Mirror espanyol: en un futur proper pandèmic, comprar-se un “doble” per viure en paral·lel obre un joc d’identitats duplicades (amb David Verdaguer i Vicky Luengo). • El asfalto (Paula Ortiz) — Relectura del clàssic del 1966 (home que s’enfonsa a l’asfalt) cap al present dels riders. Bona idea teòrica, però posada en escena irregular i menys punyent que l’original. Recomanació • Veure la temporada nova i, si es pot, recuperar els capítols clàssics (ja a Prime), assumint el tempo televisiu d’època. Clau: una posada al dia respectuosa i tendra amb Chicho que brilla sobretot amb Freddy, i que manté viu el seu llegat entre el popular i el macabre. Idees clau (takeaways) • Tres (Out of Sync): ús del so com a metàfora d’identitat/trauma; gran Marta Nieto. • Nada: adaptació atmosfèrica i cromàtica d’un clàssic; temes que ressonen avui. • Historias para no dormir: retorn amb plomes d’altura (Plaza, Sorogoyen, Ortiz); Freddy com a cim. "Bona nit i feliç insomni."

Panorama general de l’episodi Especial Sitges 2021 amb repàs focalitzat al palmarès i a les pel·lícules més comentades del festival. Els conductors comparteixen experiència, criteris i discrepàncies sobre el jurat i els molts ex aequo d’aquesta edició. "Quan en un palmarès es reparteixen massa premis, queda lleig: els ex aequo desllueixen." Destaquem en 10 punts • Lamb (Valdimar Jóhannsson): gran guanyadora; també Citizen Kane a direcció revelació i millor actriu per Noomi Rapace. • Nitram (Justin Kurzel): millor direcció i millor actor per Caleb Landry Jones; retrat incòmode i humanitzat del responsable de la matança de Port Arthur (1996). • Lucifer (Peter Brunner): interpretacions de Franz Rogowski i Susanne Jensen, compartides ex aequo amb Caleb L. Jones i Noomi Rapace. • Mona Lisa and the Blood Moon (Ana Lily Amirpour): millor música, film d’inauguració i premi de la crítica jove; microcosmos nocturn pop-electrònic amb poders telequinètics. • Silent Night (Camille Griffin): millor guió i premi del públic; apocalipsi íntima amb mirada infantil lúcida. • Limbo (Soi Cheang): millor fotografia (Cheng Siu-Keung); neo-noir en B/N digital a l’ombra de Hong Kong. • The Innocents (Eskil Vogt): menció especial; nens amb poders i dilemes morals. • The Trip (Tommy Wirkola): comèdia negra salvaje a cabana; 2a més votada pel públic. • Debat sobre el jurat (Ali Abbasi, Alaska, Antonio Trashorras, Luna María Lidón i Joaquín Reyes) i la idoneïtat dels ex aequo. • Apunts de seccions i ecos de leitmotiv licàntrop; vista posada en Terror Molins i Cardoterror. El festival: experiència, ex aequo i jurat Logística i ritme de Sitges • Entrades volant i necessitat d’estar “sempre en línia” per caçar alliberaments de localitats. • Dinàmica de premsa: mirar pel·lis mentre es controla el mòbil. Jurat i seccions • Jurat oficial: Ali Abbasi, Alaska, Antonio Trashorras, Luna María Lidón i Joaquín Reyes. • Es parla de Brigadoon (amb presència de Raúl Arévalo al jurat) i de la menor visibilitat dels curtmetratges en cròniques generalistes. Polèmica ex aequo • Sensació general: massa ex aequo “deslluïxen” el palmarès i dificulten decisions fermes i llegibles. Pel·lícules clau Lamb (Valdimar Jóhannsson) • Drama fantàstic islandès sobre la maternitat, la família i la gran mare natura, amb to de folk horror i ecos de western. • Posada en escena pausada, simbòlica i sense abusar del “gran gir”. • Referències esmentades: Jan Švankmajer, Eraserhead (Lynch). • Premis: Millor pel·lícula, Citizen Kane (direcció revelació), Millor actriu (Noomi Rapace). "La gràcia de Lamb no és un gran gir final, sinó la construcció pausada i simbòlica." Nitram (Justin Kurzel) • Retrat d’un monstre real: context de la matança de Port Arthur (Tasmania, 1996) i crítica al fàcil accés a les armes. • Estudi de personatge que “humanitza” sense exculpar; responsabilitat també sistèmica i social. • Premis: Millor direcció i Millor actor (Caleb Landry Jones). Lucifer (Peter Brunner) • Produïda per Ulrich Seidl; ambient alpí asfixiant, relació mare-fill turmentada. • Interpretacions potents de Franz Rogowski i Susanne Jensen; comparteixen premi ex aequo amb Caleb L. Jones i Noomi Rapace. • Debat: “Luce més” premiar treballs menys coneguts que repartir amb estrelles. The Innocents (Eskil Vogt) • Menció especial. Nens amb poders telequinètics lluny de la mirada adulta; joc moral entre innocència i maldat. • Connexió autoral amb Thelma. • Dilema: fins on es pot “jutjar” la crueltat quan no hi ha maduresa? Mona Lisa and the Blood Moon (Ana Lily Amirpour) • Inauguració. Millor música i premi de la crítica jove. • Microcosmos de nits múltiples sota una “lluna de sang”; to festiu, hibridació pulp, electrònica i clàssics (arrenca amb Dean Martin). • Protagonista: Jeon Jong-seo (Burning); amb Kate Hudson i Ed Skrein. • Tema: llibertat desitjada d’una jove amb poders telequinètics que fuig d’un manicomi. Silent Night (Camille Griffin) • Millor guió i premi del públic. Apocalipsi íntima de Nit de Nadal en una casa de camp; comèdia negra amb ecos pandèmics. • Mirada infantil (Roman Griffin Davis) com a contrapès crític davant el relat oficial i una app governamental d’eutanàsia. • Familiars de la directora interpreten els germans a la ficció, afegint versemblança a la dinàmica domèstica. The Trip (Tommy Wirkola) • Comèdia negra salvatge de “parella a la cabana” amb pla mutu d’assassinat i visita sorpresa de presidiaris. • Protagonitzen Noomi Rapace i Aksel Hennie. • 2a opció del Premi del Públic; gran receptivitat a sala. Limbo (Soi Cheang) • Millor fotografia (Cheng Siu-Keung). Neo-noir en blanc i negre digital: textura plana, caos visual i misèria urbana a Hong Kong. • Thriller policial de persecucions memorables; protagonista Gordon Lam. Hand Rolled Cigarette • Amb Gordon Lam: amistat/aliança entre un exmilitar de Hong Kong i un immigrant pakistanès. • Context postcolonial i de desarrelament; complement perfecte a l’univers de Limbo. Altres apunts i connexions • Leitmotiv de l’edició: home llop i aullits; presència icònica a projeccions. • Recordatori històric: American Psycho (Mary Harron, 2000) ja va inaugurar Sitges; correcció a qui deia “primera dona a inaugurar” amb Amirpour. • Crítica als mitjans per poca visibilitat dels curts; rebot amb TV3 per no destacar millor curt oficial. • Properes parades: Terror Molins i Cardoterror, on recuperaran títols destacats de Sitges.

Resum de l’episodi Especial Empanada Cultural dedicat a Sitges 2021: una cobertura àgil basada en el palmarès (amb debat pels molts ex aequo), la crònica d’assistència al festival i una anàlisi de les cintes clau. El programa combina mirada crítica i entusiasme cinèfil, amb un fil conductor temàtic al voltant de la família, la maternitat, l’ecoterror, la telequinèsi i la representació del mal. Idees clau Lamb (Guanyadora): retrat sobri i simbòlic sobre la maternitat, el dol i la gran mare natura, amb to de folk horror i ecos de western. Nitram (Millor Direcció i Actor): biopic tens sobre la massacre de Port Arthur; lectura incòmoda per com «humanitza el monstre» i interpel·la la responsabilitat social; premis compartits d’interpretació amb Luzifer. The Innocents (Menció especial): nens amb poders com a metàfora del pas a l’adultesa i del mal no gestionat. Mona Lisa and the Blood Moon (Millor Música i film inaugural): mixtura pop-neon-electrònica; microcosmos nocturn a Nova Orleans; crítica a tòpics mediàtics (fals «primera dona que inaugura Sitges» recordant American Psycho 2000, Mary Harron). Silent Night (Millor guió i Premi del Públic): sàtira apocalíptica amb ressò pandèmic, mirada lúcida infantil i debat sobre eutanàsia. Limbo (Millor Fotografia): blanc-i-negre digital que renova el thriller de Hong Kong, entre neo-noir i sordidesa urbana. Debat: molts ex aequo «desllueixen» el palmarès i obren discussió sobre criteris de jurat. Leitmotiv 2021: homenatge a l’home llop, amb aullets i ecos dels Tres Porquets a sales. "Si un palmarés té sentit és perquè es prenen decisions fermes—even arriscades—i la resta ja jutjarà." Temes principals Lamb (Valdimar Jóhannsson) — Guanyadora Secció Oficial • Parella de grangers islandesos adopta una criatura; el film evita el truc del «gran gir» per construir personatges i atmosfera. • Referents: Otesánek (Jan Švankmajer), Eraserhead (Lynch); to de folk horror i aire de western rural. • Temes: maternitat, pèrdua, protecció/posseïment i ordre natural; simbolisme ecològic. • Premis: Pel·lícula, Direcció revelació (Citizen Kane) i Millor Actriu (Noomi Rapace, compartit). Nitram (Justin Kurzel) — Millor Direcció i Millor Actor (Caleb Landry Jones, ex aequo) • Relectura de la matança de Port Arthur (1996, Tasmània): denúncia de l’accés fàcil a armes i retrat psicològic sense moralisme. • «Humanitzar el monstre»: el film mostra factors socials/familiars i la responsabilitat col·lectiva sense eximir la culpa individual. • Estètica i posada en escena contingudes; moments domèstics i autoregistre en càmera que intensifiquen la incomoditat. Luzifer (Peter Brunner) — Interpretacions ex aequo (Franz Rogowski, Susanne Jensen) • Produïda per Ulrich Seidl; visió austera i tel·lúrica de la marginalitat a la muntanya; interpretacions extremes que, per alguns, haurien merescut els premis sense compartir. The Innocents (Eskil Vogt) — Menció especial • Bloc residencial noruec on nens descobreixen telequinèsi i jocs «invisibles» als adults. • Dilema: innocència vs. malícia, capacitat de dany sense consciència plena; eco de Brightburn però més ètic que «terror pur». Mona Lisa and the Blood Moon (Ana Lily Amirpour) — Millor Música i inauguració • BSO híbrida (de Dean Martin a electrònica) com a motor narratiu i d’ambient; microcosmos de neó i nits humides a Nova Orleans. • Protagonista: Jeon Jong-seo; amb Kate Hudson i Ed Skrein. Telequinèsi com a via de llibertat i crítica a l’explotació. • Correcció històrica: no és la primera dona que inaugura Sitges; ja ho va fer Mary Harron amb American Psycho (2000). Silent Night (Camille Griffin) — Millor guió i Premi del Públic • Sopar de Nadal en última nit de la humanitat (núvol tòxic); sàtira amb ecos pandèmics i app governamental d’eutanàsia. • Roman Griffin Davis (Jojo Rabbit) aporta la mirada escèptica i lúcida; aparició dels seus germans (família de la directora) en repartiment. The Trip (Tommy Wirkola) • Parella en crisi va a la cabana per… matar-se mútuament i cobrar l’assegurança; tot es complica amb tres fugitius. • Comèdia negra salvatge, ritme i inventiva gore-light; crowd-pleaser ideal de Sitges. Limbo (Soi Cheang) — Millor Fotografia • Blanc-i-negre digital «aplanat» que difumina cossos i brossa als suburbis de Hong Kong. • Thriller policial: persecucions magistrals, policia torturat (Gordon Lam) i assassí en sèrie; ressuscita el noir hongkonguès. • Complement: Hand Rolled Cigarette (amb Gordon Lam) sobre veterans abandonats i nova migració pakistanesa. Altres punts destacats Jurat i ex aequo • Jurat mediàtic (Alaska, Joaquín Reyes, Antonio Trasorras, Maria Lidón, Ali Abbasi, etc.). • Ex aequo abundants: alguns oients i els tertulians ho veuen com una diluïció del veredicte. Brigadoon i curts • Menys cobertura de Brigadoon; queixa per poca visibilitat dels curtmetratges a TV3 i en cròniques. Leitmotiv 2021 • Homenatge a l’home llop; aullets en sales i música dels Tres Porquets com a running gag. Logística Sitges • Entrades voladores, cues i «ull al mòbil» per rescats d’última hora; 30-40 pel·lícules en 10 dies per part de l’equip. Agenda i tancament • Esment a Last Night in Soho (Edgar Wright) i propera cobertura a Terror Molins.

Context i to general "Tristesa: aquell que no ha pogut anar al Festival de Sitges." • El programa arrenca amb un to humorístic i autoirònic: en Pol admet la seva "tristesa" per no haver pogut assistir a Sitges 2021, mentre l’Adrià i en Carles hi han fet marató de cinema (fins a 37 pel·lícules). • Es remarca la dificultat logística del festival (entrades voladores, estar connectat constantment). • Es planteja la cobertura centrada en el palmarès, però amb mirada crítica: no tot el que guanya és el que més recomanen. • Queixa recurrent: excés d’ex aequo en les interpretacions; s’hi demana més decisió i menys repartiment de premis. • Leitmotiv de l’edició: l’home llop (aullits i referències sonores a projeccions), símbol que impregna la imatge del festival. La gran guanyadora: Lamb (Valdimar Jóhannsson) Per què destaca • Premi a Millor Pel·lícula; també Citizen Kane a direcció revelació i Millor Actriu per Noomi Rapace. • Conte rural islandès de to costumista i fantàstic: maternitat, dol i natura com a gran força moral. • Toca el “folk horror” amb ecos de western, stop motion de Švankmajer i ressons lynchians (sense dependre del “gran gir final”). • Tractament visual pausat i simbòlic; el paisatge i les “nits blanques” alimenten l’ambigüitat mitològica. Idees clau • Maternitat i possessió: la protecció parental versus el dret i l’ordre de la gran mare natura. • Ecoterror subtil: la natura es revela quan es traspassa un límit moral. • Impacte emocional sostingut més que no pas efectista. Direcció i interpretacions: Nitram (Justin Kurzel) i el debat ex aequo amb Luzifer Nitram (Millor Direcció + Millor Actor) • Justin Kurzel guanya Millor Direcció; Caleb Landry Jones rep Millor Actor (doblet que ja havia brillat a Cannes). • Drama psicològic sobre el tiroteig de Port Arthur (1996) a Tasmània: mirada incòmoda i humana al “monstre”. • Temes: facilitat d’accés a armes, responsabilitats difuses (família, societat, sistema), i la línia fràgil entre immaduresa emocional i violència. • Estil: Kurzel evita pontificar; suggereix causes i responsabilitats sense sentar càtedra, apostant per una empatia crítica que inquieta. Luzifer (Peter Brunner) i els ex aequo • Ex aequo a Millor Actor per Franz Rogowski i Millor Actriu per Susanne Jensen (producció d’Ulrich Seidl). • Vida eremítica en entorn alpí: interpretacions físiques, salvatges i torturades que alguns defensen com a més meritòries d’un premi únic. • Debat: el palmarès lluiria més amb decisions fermes que no pas compartint tants guardons. "Si un palmarès té sentit és perquè es prenen decisions fermes, fins i tot arriscades." Menció especial: The Innocents (Eskil Vogt) • Menció Especial del Jurat. • Infantesa i telequinesi en un entorn residencial noruec: jocs entre nens que esdevenen moralment ambigus i perillosos. • Mirada des dels patis i el bosc, lluny dels adults: fascinació i por davant poders no controlats. • Continuïtat autoral d’Eskil Vogt (guionista de Thelma): identitat, adolescència, poder i responsabilitat. Música i inauguració: Mona Lisa and the Blood Moon (Ana Lily Amirpour) • Premi a Millor Música i pel·lícula d’inauguració. • Nocturnitat, neó i electrònica: una “playlist” impecable que estructura escenes i personatges (la música com a eix de composició). • Fable pulp de llibertat amb poders telequinètics sota una “lluna de sang”; microcosmos de la nit entre outsiders (Jong-seo Jun, Kate Hudson, Ed Skrein). • Festiva, híbrida i lliure: aventura, humor negre i violència estilitzada. Guió i Premi del Públic: Silent Night (Camille Griffin) • Guanya Millor Guió i el Premi del Públic. • Sopar de Nadal en una vigília apocalíptica (núvol tòxic): comèdia negra íntima, d’esperit pandèmic i mirada familiar. • Sàtira social: una app governamental que recomana eutanàsia; el nen (Roman Griffin Davis) encarna l’escepticisme lúcid envers el relat oficial. • Guió àgil, coral i amb idees potents sobre informació, por i decisió moral. Diversió cafre: The Trip (Tommy Wirkola) • Segona més votada pel públic. • Parella en crisi que va a una cabana per… matar-se mútuament i cobrar l’assegurança; l’aparició de fugitius ho descontrola tot. • Comèdia negra molt efectiva: ritme, girs i química (Noomi Rapace i Aksel Hennie). Mirada asiàtica i fotografia: Limbo (Soi Cheang) • Millor Fotografia (Cheng Siu-Keung). • Neo-noir hongkonguès en blanc i negre digital: ciutat-escorxador de deixalles i misèria; persecucions i posada en escena magistrals. • Policial brutal i expressionista des d’una modernitat sòrdida; Gordon Lam colossal. • Connexions Focus Asia i ecos socials prolongats amb Hand Rolled Cigarette (postimperi britànic, exmilitars, supervivència i migracions). Jurat, seccions i apunts de festival • Jurat secció oficial: Alaska, Antonio Trasorras, Luna María Lidón, Joaquín Reyes i Alia Bassi (entre d’altres). • Brigadoon (menys cobert pels conductors) i queixa sobre la poca visibilitat dels curtmetratges (malgrat Meliès d’Argent i d’Or). • Referències internes i crònica de l’ambient Sitges (aullits, goril·la, música dels “Tres Porquets”). • Dards a TV3 per simplificacions en el seu minireportatge de seccions. Altres títols i cloenda • Esment a "Last Night in Soho" (Edgar Wright): recepció dividida, estrena imminent. • Es recorden festivals Terror Molins i Cardoterror com a segones oportunitats per veure títols destacats de Sitges. • Tancament amb to de comunitat, humor i promesa de més cobertura al calendari de tardor. Conceptes clau • Ex aequo: polèmica sobre el repartiment de premis interpretatius. • Telequinesi i infantesa: poder, responsabilitat i moralitat. • Ecoterror i folk horror: la natura com a força restitutiva i el camp com a espai liminal. • Neo-noir digital: ciutat, deixalla, cos i destí en el thriller hongkonguès. • Humanitzar el monstre: cinema que interroga causes i responsabilitats socials més que no pas jutjar en bloc.