episodis

Panorama general Episodi temàtic on la muntanya és el fil conductor per explorar-la com a metàfora vital, com a monstre del terror i com a repte de superació. El menú del dia: dues pel·lícules i un videojoc, amb un to càlid, humorístic i molt cinèfil. De tot no quedarà sinó lo desconegut Introducció i to de l’episodi La muntanya com a metàfora de la vida: constància, oposició ciutat-natura, pas del temps. Presentació del convidat: Marc Castro (programador de festivals i amant del cinema). Dinàmica de programa: to distès, humor i complicitat entre els interlocutors. Cinema (1): Les vuit muntanyes (Le otto montagne) Context i autoria Coproducció Itàlia-França-Bèlgica, dirigida per Félix van Groeningen i Charlotte Van der Merch. Banda sonora de Daniel Norgren (to folk nordic). Fotografia de Rubén Impens. De què va? Amistat masculina entre Pietro (urbanita de Torí) i Bruno (noi de muntanya) al llarg dels anys. Pel·lícula existencial sobre el pas del temps, la identitat i la pertinença. Subtrama subtil paternofilial (la figura del pare com a motor/ombra del procés vital de Pietro). Llenguatge i forma Format d’imatge quadrat (1:1) que aporta tensió i una bellesa continguda del paisatge. Ús d’el·lipsis per saltar etapes vitals. Observacions crítiques: certa tendència a subratllar amb música i veu en off que el film no necessitava tant. Per què destaca Retrat sobri i emotiu de l’amistat i del creixement personal. Dues interpretacions solides: Luca Marinelli (Pietro) i Alessandro Borghi (Bruno). Punts clau - • Amistat i identitat - • Ciutat vs. muntanya - • Paisatge com a testimoni del temps - • Fotografia 1:1 i paleta cuidada Cinema (2): La cabaña en el bosque La proposta Clàssic modern de terror dirigit per Drew Goddard (guió coescrit amb Joss Whedon). Una pel·lícula de terror que juga a la metareferència, l’homenatge i la sàtira del gènere, però que funciona per si sola. Ingredients de gènere Grup canònic de cinc joves (arquetips) en una cabana aïllada. Body count generós (esmentat: 69). Homenatges a Wes Craven, Hellraiser, The Hills Have Eyes, The Shining, Evil Dead i més. Càsting amb Chris Hemsworth (rodatge pre-Marvel). Cameo celebrat de Sigourney Weaver. Artesania tècnica Fotografia de Peter Deming (tradició en el gènere). Efectes especials pràctics i prostètics abundants, amb la factoria FX Studio (nexe curiós amb Heather Langenkamp, icona de Nightmare on Elm Street). On veure-la Disponible a Movistar Plus i Filmin. Punts clau - • Terror amb lectura meta i humor negre - • Enciclopèdia d’homenatges sense caure en la buidor - • Sòlid ritme i tensió sense abusar de jump scares Videojocs: Celeste Per què és especial Plataformes 2D d’alta precisió que sembla retro, però és profund i emocionalment ric. Guanyador als Game Awards 2018 (Millor indie, Acció/Aventura, Direcció d’art) i múltiples premis indie. Narrativa i temes Madeline vol pujar la muntanya Celeste: relat de superació personal, ansietat i autoconeixement. L’“ombra” de la protagonista materialitza la crisi interna en clau de fantasia. Mecàniques i disseny Dificultat exigent però justa (cicle morir-aprendre-reintentar). Checkpoints com a “camps base” i disseny de nivells mil·limètric. Gran comunitat: nivells personalitzats i rutes alternatives. Autoria Creat principalment per Matt Thorson (Matt Makes Games). Música de Lena Reyn. Imminent edició física multi-plataforma (esmentada al programa). Punts clau - • Dificultat satisfactòria i aprenentatge iteratiu - • Tractament madur de l’ansietat i la autoestima - • Disseny de nivells exemplar i banda sonora cíclica Agenda i recomanacions En cartellera/Plataformes The Boogeyman (basada en Stephen King): bones primeres crítiques; estrena a sales. La cumbre de los dioses (Jiro Taniguchi): recomanat el manga i l’animació francesa a Netflix per a amants de l’alpinisme. Asteroid City (Wes Anderson): repartiment coral i proposta visualment distintiva. Festivals Mostra Mabuse (9-11 juny, Barcelona): selecció internacional de curtmetratges (un dels interlocutors és jurat). Idees força de l’episodi La muntanya com a metàfora persistent: vida, amistat, límits i obsessions. El paisatge com a personatge (i mirall) tant al drama existencial com al terror. De l’art al joc: el repte com a motor narratiu i mecànic (Celeste).

Tema del dia Mountains everywhere: un programa temàtic on la muntanya s’explora com a metàfora vital, escenari de terror i repte jugable. El to és distès i humorístic, però la conversa baixa al detall cinematogràfic i de disseny de joc. Per què les muntanyes? • Com a símbol de resistència al canvi, pas del temps i recerca personal. • Com a enemic/monstre en el fantàstic i el terror. • Com a espai introspectiu i de superació en el videojoc. "La cima no es el fin y por lo tanto nunca hay fin." Cinema 1 — Les vuit muntanyes (Le Otto Montagne) Eix central: amistat masculina i pas del temps entre Pietro (urbanita de Torí) i Bruno (fill de la muntanya). La muntanya actua d’“observadora” del seu devenir. Context i autoria • Adaptació del best-seller de Paolo Cognetti. • Direcció coral belga: Félix van Groeningen i Charlotte Vandermeersch (co-guió i primera codirecció conjunta). • Banda sonora: Daniel Norgren (to folk, evocador). Temes i lectura • Amistat entre oposats; el film evita el romanticisme i s’instal·la en l’existencialisme discret. • Paternofilial: relació Pietro–pare (enginyer, temps escàs) i ruptura generacional subtil. • Coming-of-age i recerca del lloc al món. Forma i tècnica • Format quadrat que aporta intimitat i, per moments, lleu opressió. • Fotografia: Rubén Impens (titular d’obres com Titane/Crudo, capítols de Black Mirror). Gran treball de color i composició. • Acting sòlid: Luca Marinelli (Pietro) i Alessandro Borghi (Bruno). Pros i contres • + Imatges i posat existencial que perduren; el control de l’el·lipsi és encertat. • ± Ús melancòlic de la música i voz en off (marca de l’origen literari): funciona però podria haver estat més contingut. "De todo no quedará sino lo desconocido." — frase paterna que el programa vincula bellament a la muntanya Cinema 2 — La cabaña en el bosque (The Cabin in the Woods) Eix central: meta-terror que homenatja i qüestiona el gènere des de dins, combinant entreteniment, referències i subtext sociocultural. Clau de volta • Guió: Drew Goddard + Joss Whedon; direcció: Goddard (òpera prima). • Rodada el 2009; estrenada més tard per vaivens de distribució (MGM → Lionsgate). • Amb Chris Hemsworth pre-Marvel i cameo icònic de Sigourney Weaver. Què fa especial aquesta pel·li? • Homenatge intel·ligent (no paròdia buida): referències a Evil Dead, Hellraiser, The Hills Have Eyes, The Shining, 1984, etc. • 50 monstres i un treball d’efectes pràctics/protètics espectacular (AFX Studio; Heather Langenkamp a l’equip). • Ritme i tensió efectius, amb humor negre dosificat. Recompensa el revisionat: una lectura per gaudir i una segona per “caçar” easter eggs. • Conteo lúdic: 69 morts en pantalla (segons el programa). "Escull el monstre que vulguis... el tinc." Videojocs — Celeste Eix central: platformer 2D d’habilitat on pujar la muntanya Celeste és un viatge de salut mental, ansietat i autoacceptació. Mecàniques i disseny • Control fi i exigent; mort ràpida i bucle d’aprenentatge satisfactori (die & retry). • Assist Mode per aaccessibilitat; opcions de mapes de la comunitat (creació de nous “camins” com en l’alpinisme real). • Durada orientativa: 8–20 h (molt per al gènere); sense combat: ets tu i la muntanya — i el teu reflex. Narrativa • Protagonista: Madeline; el seu alter ego Badeline encarna la veu interna que diu "no arribaràs". • Subtemes: ansietat, autoestima, solidaritat, perseverança. Autoria i reconeixements • Creació principal de Matt Thorson (Matt Makes Games); música excel·lent de Lena Raine. • Triomf als Game Awards 2018: Millor Indie, Acció/Aventura i Direcció d’Art, entre altres guardons. "La dificultat satisfactòria" com a metàfora de la superació personal. Agenda i recomanacions • Celeste (edició física, juny): per a PS, Xbox, Switch i PC. • Cinema: The Boogeyman (Stephen King) passa de plataforma a sales pel bon buzz de crítica. • Còmic/Animació: La cumbre de los dioses (Jiro Taniguchi) i l’adaptació d’animació francesa a Netflix. • Estrenes: Asteroid City (Wes Anderson) — divisiva però visualment immaculada. • Barcelona: Mostra Mabuse (9–11 juny), gran selecció de curtmetratges internacionals. Idees clau que queden • La muntanya com a metàfora total: amistat, identitat, límit i transcendència. • Tres mirades, un mateix cim: poètica (Les vuit muntanyes), meta-horror lúdic (La cabaña), i superació interactiva (Celeste). • La forma és fons: format, fotografia i disseny de so/mecànica reforcen el relat a cada obra.

Panorama general Episodi temàtic d’Empanada Cultural dedicat a la muntanya com a metàfora vital i escenari narratiu. Amb l’invitat Marc Castro, el trio recorre tres cims culturals: una estrena cinematogràfica d’autor, un clàssic modern del terror i un videojoc indie. El to combina humor i anàlisi, però el fil conductor és clar: la muntanya com a prova de amistat, identitat i límits humans. "De todo no quedará sino lo desconocido" — frase paterna citada com a brúixola existencial Secció 1 — Cinema: Les vuit muntanyes (Le Otto Montagne) Clau interpretativa • Una història d’amistat masculina i pas del temps entre Pietro (urbanita de Torí) i Bruno (nen de muntanya), que creixen, es perden i es retroben, amb la muntanya com a testimoni del devenir vital. Equip creatiu i estil • Direcció: Felix Van Groeningen i Charlotte Vandermeersch (coproducció Itàlia–Bèlgica–França) a partir de la novel·la supervendes de Paolo Cognetti. • Música de Daniel Norgren (folk nòrdic) que aporta melancolia; per alguns, excés de subratllat emocional. • Fotografia premiada de Ruben Impens en format quadrat: composició cuidada, color i una naturalesa bella però també opressiva (estiu idíl·lic vs. hivern sever). Interpretacions • Luca Marinelli (Pietro) i Alessandro Borghi (Bruno) destaquen en una química que vehicula oposats complementaris. Temes • Amistat vs. solitud; relació pare–fill (enginyer urbanita vs. desig de llibertat del fill); la muntanya com a metàfora d’allò immutable davant la nostra inestabilitat. Apunt crític • Virtuosa en el llenguatge visual i les el·lipsis; petites reticències a la veu en off i a l’ús insistent de la música. Tot i això, una experiència colpidora de 147’. Secció 2 — Cinema: La cabaña en el bosque (The Cabin in the Woods) Per què rescatar-la • Clàssic modern que funciona en dues capes: diversió terrorífica i lectura meta que homenatja (i qüestiona) els tropes del gènere. Credencials i context • Guió de Drew Goddard i Joss Whedon (germen a Buffy). Rodada el 2009; estrenada més tard per la fallida de MGM (recuperada per Lionsgate). • Amb Chris Hemsworth pre-Marvel; cameos i aparicions icòniques (aplaudit homenatge amb Sigourney Weaver). Què hi ha dins la cabana • Referències a Raimi (Posesión infernal), Hellraiser, The Shining, Scream… “Tria el monstre” i el film el té. • Efectes pràctics i prostètics a dojo (fins a 50 criatures), treballats per equips de FX amb ADN Craven. Experiència d’espectador • Manté tensió i ritme sense viure només de la cita. Por mesurada, humor negre i un final que interpel·la la condició humana. "És un homenatge que encara és pel·lícula" — no es queda en l’auto-referència Secció 3 — Videojocs: Celeste El que sembla vs. el que és • Platformer 2D de pixel art amb música 8-bit… que amaga una narrativa profunda sobre ansietat, autoestima i autoconeixement. La muntanya “Celeste” és el repte intern. Mecàniques i disseny • Salt/paret/dash mil·limètric, checkpoints i loop de prova–error que converteix la mort en aprenentatge. Dificultat “hardcore” però amb mode assistència. • Aparició del teu jo fosc, “Badelaine”, com a antagonista interior i dispositiu narratiu. Impacte i comunitat • Multipremiat als Game Awards i certàmens indie (millor indie, direcció d’art, disseny de nivells…). • Desenvolupament liderat per Matt Thorson amb equip reduït; música de Lena Reyn. Escena viva de mods i nivells creats per la comunitat (noves “vies” cap al cim). Agenda i recomanacions • Cinema: estrena de The Boogeyman (Stephen King), bones crítiques prèvies; Asteroid City (Wes Anderson) divideix però intriga. • Còmic/animació: La cumbre de los dioses de Jiro Taniguchi (i la seva adaptació d’animació francesa a Netflix) per als qui busquen obsessió i muntanya “pura”. • On veure-la: La cabaña en el bosque disponible a Movistar Plus+ i Filmin. • Esdeveniments: Mostra Mabuse (curtmetratges, BCN; 9–11 de juny), el programa hi té presència al jurat. Interludis i tones del programa • Obertura amb humor i metàfores “alpines”; presentació del convidat Marc Castro i recordatori de xarxes socials. El programa juga amb l’eco de la muntanya: pujades, baixades i “funicular” urbà. • Missatge central: la muntanya com a espai físic i simbòlic on afrontar por, amistat i límits — al cinema, al terror i al joc.

Panorama general de l’episodi "No creixem quan les coses són fàcils, sinó quan enfrontem els desafiaments." Episodi temàtic dedicat a la muntanya com a metàfora vital i escenari narratiu. Es despleguen tres mirades complementàries: Cinema poètic i existencial: Le otto montagne (Las ocho montañas), una història d’amistat masculina, pas del temps i vincles paternofilials, amb una fotografia molt cuidada i format quadrat que alterna postal i opressió. Meta-terror lúdic: La cabaña en el bosque (The Cabin in the Woods), un homenatge intel·ligent i salvatge al gènere que combina suspens, humor negre, 50 monstres i referències constants sense perdre eficàcia narrativa. Videojoc de superació personal: Celeste, plataformes exigent i emocionant sobre ansietat, autoestima i perseverança, on la mort és aprenentatge i la comunitat amplia rutes com si fos alpinisme col·lectiu. A més, agenda cultural amb novetats (Boogeyman de Stephen King), recomanació de còmic/animació d’alpinisme (Jiro Taniguchi) i la mostra de curtmetratges Mabuse a Barcelona. Tema 1 — Le otto montagne (Las ocho montañas) Clau del film • Direcció: Felix van Groeningen i Charlotte Vandermeersch (coproducció Itàlia–Bèlgica–França) • Adaptació: novel·la de Paolo Cognetti • Música: Daniel Norgren (to folk-americana que acompanya el viatge) • Fotografia: Ruben Impens; format quadrat per a una mirada íntima i, a estones, opressiva de la muntanya • Repartiment: Luca Marinelli (Pietro) i Alessandro Borghi (Bruno) De què va (sense espòilers) • Amistat entre oposats: Pietro (urbanita de Torí) i Bruno (noi de muntanya) es coneixen de nens i es retroben de grans, entre el·lipses que retraten el pas del temps. • Temes: amistat masculina, coming of age tardà, relació pare–fill, recerca de lloc al món i la muntanya com a testimoni immutable del nostre devenir. • Tons i decisions: veu en off ocasional (herència literària), melancolia musical una mica subratllada, però amb una posada en escena poderosa i contenció dramàtica respecte a treballs previs del director. Idees forces • La muntanya no és només postal: el film confronta la idealització urbanita amb la duresa hivernal i el realisme del medi. • “Vuit” com a metàfora: més que geografia exacta, és metàfora d’ascensos i baixades vitals (contrapunt a les “set cims” o “catorze vuitmils”). Tema 2 — La cabaña en el bosque (The Cabin in the Woods) Clau del film • Guió: Drew Goddard i Joss Whedon (escrit ràpidament; complicitat prèvia a Buffy) • Direcció: Drew Goddard (òpera prima) • Rodatge/estrena: rodat el 2009; shelving per la fallida de MGM; recuperada per Lionsgate després del boom de Thor (amb Chris Hemsworth al repartiment) • Fotografia: Peter Deming (bagatge en Raimi, Evil Dead, etc.) • FX pràctics: AFX Studio (David Leroy Anderson i Heather Langenkamp de Pesadilla en Elm Street) Per què funciona • Meta-homenatge sense desinflar-se: referències a Evil Dead, Hellraiser, The Shining, Scream, etc., però sosté tensió i terror sense caure en la paròdia buida. • Humor negre i intel·ligent: juga amb els tòpics (el grup arquetípic, el “ens separem?”) amb autoconsciència. • Abast monstruós: fins a 50 criatures; body count al voltant de 69 execucions en pantalla. • Càsting icònic: aparició de Sigourney Weaver com a homenatge a l’heroïna de gènere. Lectura doble recomanada • 1a passada: diversió i tensió pura, amb salts justos i ritme alt. • 2a passada: joc de referències i subtext (control social a l’estil 1984, espectacle del càstig, pacte amb el públic). Tema 3 — Celeste (videojoc) Què és i per què importa • Estudi: Matt Makes Games (creació liderada per Matt Thorson); música de Lena Raine • Estil: pixel art 2D, to 8/16 bits, plataformes d’alta precisió • Premis (2018): The Game Awards (Millor Indie, Acció/Aventura, Direcció d’Art), Independent Games Festival (Gran Premi, Disseny de nivells, So, Narrativa, etc.) Mecàniques i cor narratiu • Madeline decideix pujar el cim Celeste com a repte de superació; la muntanya és l’antagonista i el mirall interior. • L’alter ego “Badeline” personifica l’ansietat i l’autosabotatge: diàlegs i persecucions que fan tangible la lluita interna. • La mort com a aprenentatge: reinicis instantanis (flow cíclic); checkpoints com camps base; B-sides per a rutes més dures. • Accessibilitat: Mode Assistència per ajustar dificultat sense trencar el disseny. • Comunitat: modding i creació de nivells (obrir noves “vies d’escalada” col·lectives, com a l’alpinisme). On i quan • Plataformes: PC, PlayStation, Xbox, Switch; edicions físiques en curs a algunes consoles. Agenda i recomanacions Novetats i imprescindibles • Celeste (edició física): novetat a botiga en algunes plataformes. • Boogeyman (Stephen King): bones crítiques, passa de plataforma a estrena en sales. • La cumbre de los dioses (Jiro Taniguchi — còmic i animació francesa a Netflix): obsessió alpinista i èpica de la conquesta. • Asteroid City (Wes Anderson): repartiment coral i girs argumentals; debat obert sobre recepció. • Mostra Mabuse (Barcelona, 9–11 de juny): curtmetratges internacionals; un dels integrants és jurat aquest any. Idees clau per emportar-se • La muntanya com a metàfora total: amistat, pèrdua, autoconeixement i límits humans. • Tres llenguatges, un mateix cim: - Cinema d’autor: intimitat i durabilitat dels vincles (Le otto montagne) - Gènere i metalenguatge: desmuntar i celebrar el terror (La cabaña en el bosque) - Joc i hàbit: disciplina, error i progrés (Celeste) • Tecnica i estil al servei del tema: fotografia (format quadrado), FX pràctics, disseny de nivells i so com a eines per fer sentir el pendent.

Visió general Programa temàtic d’Empanada Cultural sobre la muntanya com a metàfora vital, recorreguda i monstruosa. Tres peces centrals: dues pel·lícules i un videojoc. El fil conductor és com la muntanya articula amistat, identitat, por i superació. • Eix temàtic: la muntanya com a prova d’autoafirmació, testimoni del temps i espai de fantasia/terror. • Format del dia: 2 pel·lícules + 1 videojoc, amb comentaris tècnics (direcció, fotografia, música) i lectura temàtica. Pel·lícula 1 — Les vuit muntanyes (Le otto montagne) Context i autoria • Adaptació de la novel·la de Paolo Cognetti; coproducció Itàlia–Bèlgica–França. • Direcció: Felix Van Groeningen i Charlotte Vandermeersch (primera codirecció). • BSO: Daniel Norgren (to folk, melangia viatgera). • Fotografia: Rubén Impens; format quadrat (1:1) que aporta proximitat i certa opressió. • Guardons tècnics (Seminci) i reconeixement al treball visual. De què va (sense espòilers) • No “va de 8 cims”, va d’una amistat masculina entre Pietro (urbà, Torí) i Bruno (salvatge, alpí), des de la infància fins a l’edat adulta. • La muntanya com a testimoni del pas del temps i com a mirall d’un to existencial: trobar el lloc al món, gestionar herències familiars i ruptures generacionals. • Elipses ben integrades que fan avançar la vida “com un cop de vent”. El que destaca • Interpretacions sòlides (Luca Marinelli i Alessandro Borghi). • Composició i color molt cuidats; la natura no només com a postal, també com a espai dur (l’hivern pesa). • Subtema paternofilial que enriqueix la lectura de la identitat. Reserves • Música i veu en off de vegades subratllen massa l’emoció; funcionaria encara millor amb més contenció. "No pensaba de encontrar un amigo como Bruno en la vida." — Tràiler Per a qui • Si t’atrauen els drames d’amistat amb mirada slice of life, fotografia poderosa i una muntanya que és metàfora vital. Pel·lícula 2 — La cabaña en el bosque (The Cabin in the Woods) Maridatge de gènere i metajoc • Clàssic modern que barreja terror, fantàstic i comèdia negra amb lectura meta: homenatge crític als tòpics del gènere (sense caure en la paròdia tipus Scary Movie). • Tensió ben sostinguda i ritme d’atracció: entretinguda a primer visionat, plena de referències al segon. Clau creatives i anecdotari • Guió i direcció: Drew Goddard (òpera prima com a director), coescrita amb Joss Whedon; rodada el 2009 i estrenada després (cruïlla pre/post Marvel). • Chris Hemsworth, pescat aquí pre-Thor; • Fotografia: Peter Deming (bagatge amb Raimi i terror de culte). • Càsting sorpresa: aparició homenatge de Sigourney Weaver. • Obertura “trampa” perquè el públic dubti de si és a la sala correcta: declaració d’intencions meta. • Referències delicioses: Possession Infernal, Hellraiser (puzzle), The Shining, Scream (el “sabiondo” que explica les regles), ecos d’1984. Efectes i monstres • FX pràctics i prostètics a dojo (fins a ~50 monstres); treball de FX Studio amb la participació de Heather Langenkamp (sí, la Nancy de Pesadilla en Elm Street). • Comptatge lúdic: ~69 morts en pantalla. On veure-la • Disponibilitat esmentada: Movistar Plus i Filmin. Per a qui • Fans del terror que vulguin un homenatge lúcid i divertit als codis del gènere, amb una capa filosòfica sota l’espectacle. Videojoc — Celeste Per què és important • Fenomen indie (2018) amb pluja de premis: Game Awards (Millor joc independent), disseny de nivells, art, so i narrativa en diversos festivals. • Converteix “pujar una muntanya” en una oportunitat d’auto-superació mecànica i emocional. Mecàniques i disseny • Plataformes 2D pixel art d’alta precisió; dificultat satisfactòria: morir–aprendre–reintentar. • Assist Mode per a accessibilitat, B-sides (nivells alternatius), i comunitat que crea nous mapes (obrint “vies” com a l’alpinisme real). • Sense combat: ets tu i la muntanya. Temes i música • Protagonista: Madeline i la seva ombra (Badeline): ansietat, autoestima, depressió i autoconeixement traduïts en gameplay. • Música hipnòtica de Lena Raine, cíclica i integrada al repte. Qui hi ha al darrere i on jugar • Creat per Matt/Maddy Thorson (Matt Makes Games) amb un equip mínim: cas d’estudi d’autoria indie. • Plataformes: PC, PlayStation, Xbox, Switch; edició física recent/ imminent. "La muntanya no és l’enemic; és el mirall." Agenda i recomanacions Cinema • The Boogeyman (Stephen King): feedback crític molt positiu; de plataforma a estrena en sales. • Asteroid City (Wes Anderson): repartiment coral i divisió d’opinions; curiositat per la resolució narrativa. • Recordatori de Rebel i Los osos no existen. Còmic i animació • La cumbre de los dioses (Jiro Taniguchi): manga fonamental sobre l’obsessió alpinística; adaptació d’animació francesa a Netflix. Festival • Mostra Dr. Mabuse (9–11 de juny, Barcelona): selecció de curtmetratges internacionals amb molta qualitat. Idees clau que queden • La muntanya com a metàfora inesgotable: amistat, identitat, obsessió, por i transcendència. • Tres mirades complementàries: drama existencial (Le otto montagne), meta-terror (Cabin in the Woods) i game design com a catarsi (Celeste). • La forma importa: format quadrat, veu en off, FX pràctics, lup de dificultat —tècniques diferents per a una mateixa pregunta: com s’escala una vida?

Estat de les dades rebudes Només s’han proporcionat marcadors de temps amb fragments molt curts de text. En concret: A l’inici (0–~295 s) apareixen valors com 98.1 i 99.1 sense context. Entre ~296 i ~519 s es repeteix “Fins demà!” (i alguns “!” solts). Des de ~520 s fins al final (~7205 s) es repeteix “Bona nit” de manera continuada. Això indica un tram llarg de comiat/tancament del programa, però no permet identificar els temes principals del podcast ni construir seccions temàtiques reals. "Fins demà!" "Bona nit" El que sí podem identificar ara Fragments detectables • Comiat breu: “Fins demà!” (aprox. 296–519 s) • Tancament prolongat: “Bona nit” repetit (aprox. 520–7205 s) • Tram inicial amb valors 98.1 / 99.1 (0–295 s): sense context suficient per interpretar-ne el contingut Limitacions actuals • No hi ha transcripció del contingut del podcast (temes, arguments, entrevistats, etc.) • No es poden extreure els temes principals ni fer un resum temàtic fiable amb la informació disponible. • No es poden situar les seccions on realment comencen els temes, ja que només hi ha el comiat. Què falta per fer un bon resum Per generar un resum complet i seccions acurades amb marques de temps, cal: • Transcripció completa o enllaç a l’àudio/vídeo del podcast • Si és possible, noms dels interlocutors (host, convidats) • Qualsevol guió o índex dels temes (si en disposeu) Amb això podré: • Redactar un resum estructurat amb els temes principals i punts clau • Crear seccions amb marques de temps exactes per a cada tema (evitant confondre el resum inicial del locutor amb l’inici real dels blocs) • Generar tags rellevants extrets del contingut Exemples de seccions detectades ara (provisional) Atenció: són trams de comiat; no hi ha temes del programa identificables amb la informació disponible. • Comiat curt: “Fins demà!” Període: ~296–519 s Contingut: repeticions de la frase de tancament • Tancament prolongat: “Bona nit” Període: ~520–7205 s Contingut: salutació final repetida durant la resta de l’enregistrament • Tram inicial (98.1 / 99.1) Període: 0–295 s Contingut: valors numèrics sense context; no es pot inferir tema Com procedim? • Envia’m la transcripció (o un enllaç a l’àudio/vídeo) i prepararé: Títol amb els temes principals Resum amb negreta per als punts clau, llistes i cites Tags rellevants Seccions amb segons d’inici i final on comença realment cada tema

Resum general de l’episodi "No future for you" — amb els Sex Pistols de fons, el programa planteja la gran pregunta: tenim futur com a societat? Es presenta una empanada temàtica sobre el “no future” travessant tres àmbits: cinema, teatre i música. Tòtems de l’episodi: Cinema: Los Reyes del Mundo (Laura Mora) — amistat, dignitat i terres robades a Colòmbia, entre el real i l’oníric. Teatre: Pazzo (Fèlix Herzog) — dos pallassos entre runes d’un circ, relleu generacional i esperança vs cinisme. Música: del metal sense guitarres (Sightless Pit) al post-punk minimalista (Sleaford Mods) i l’ambient/drone contemplatiu (Kali Malone). Introducció i editorial Ironia i sàtira per obrir melons socials: aigua cara, opressió laboral, censura de l’humor i el valor de la cultura. Presentació de xarxes i “menú del dia” amb els tres plats de l’episodi. Cinema — Los Reyes del Mundo (Laura Mora) De què va Cinc nois del carrer de Medellín (Ra, Culebro, Sere, Winnie i Nano) emprenen un viatge per reclamar la terra que van arrabassar a l’àvia d’un d’ells. Road movie de sobrevivència, amistat i dignitat en un país travessat per la impunitat. "Un viatge cap al no-res on hi passa tot." Claus temàtiques (•) • Desplaçament forçat de campesinat i conflicte per la terra (guerrilla, paramilitars, llei inoperant). • Impunidad sistèmica i absència d’estat de dret. • Línia fina entre víctima i botxí. • L’ítaca com a somni de futur possible. Estil i llenguatge (•) • Punt de partida quasi documental que vira a lirisme oníric i moments de realisme màgic. • Estructura per “illes” (ciutat, burdel, ermita, casa dels vells, terra promesa, territori de l’ànima), amb música de Leo Heiblum i un muntatge que dilata i contrau el temps. Context i ecosistema cinematogràfic (•) • Diàleg amb el cinema colombià: Matar a Jesús (de la mateixa Mora), La vendedora de rosas (Víctor Gaviria), Pájaros de Verano (Ciro Guerra). Contrasts amb distopies com Nuevo Orden o epopèies com Aguirre, la còlera de Déu. Recepció, estrena i reversos (•) • Aplaudida a festivals (San Sebastià). A Espanya, estrena en cinemes; a Netflix Llatam ja ha funcionat molt. • Ombres del “vampirisme” del sistema: amenaces al protagonista Carlos Andrés Castañeda (confusió fama/poder; ser altaveu d’un conflicte et posa en el punt de mira). Teatre — Pazzo (Fèlix Herzog, dir. Roberto G. Alonso) "Una petita opereta verbal i apocalíptica per a dos pallassos, en clau de misèria i notes d’humor." Setup Al Versus Glòries, amb Jordi Banacolocha (Francesco) i Adrián Grosser (Darius). Un circ calcinat i decadent com a casa comuna de dues ànimes en lluita: esperança obstinada vs realitat ferotge. Temes clau (•) • Relleu generacional i testimoni: el jove no vol heretar les ruïnes; el vell defensa el valor de l’ofici i la memòria. • Atemporalitat: futur, passat i present es confonen en un apocalipsi íntim. • Tàndem emocional: paternofilial, companyonia i secret(s) que emergeixen al tram final. Forma i escena (•) • Duo actoral pur (entrades/sortides mínimes), molta paraula i ritme de talking heads. • Escenografia immersiva de carpa desballestada, fum, olor imaginada de claveguera i coreografia precisa de moviments. • Final meta: fan l’espectacle “real” però el veiem de costat, com des de bambolines — l’espectador esdevé troupe. Música — Tres mirades al “no future” 1) Sightless Pit — Metal industrial (sense guitarres) Metal modern de textures electròniques: industrial, hip hop, dub, ambient, ecos de doom — dens, nihilista i feridor. Estètica del malestar: crits, ritmes pesants, sons “esmolats” a l’estil Nine Inch Nails, però depurat i sense orgànic clàssic. 2) Sleaford Mods — Post-punk/electropunk minimalista Dúo britànic de spoken word amb mala llet i base mínima: “punk hop” per a classe treballadora. Directe desacomplexat: un canta, l’altre fa play al portàtil (anti-postureig i actitud). Lletres sobre austeritat i política. 3) Kali Malone — Ambient/drone i contemplació Peça llarga (fins a dues hores), minimalista i immersiva; col·laboren Stephen O’Malley (guitarra) i Lucy Railton (violoncel). Repte d’escolta profunda: harmònics, interferències i mantra sostingut que porten a un estat de contemplació. Tesi musical En una època de sobredosi d’estímuls, el minimalisme és antídot: menys és més. "No hi ha futur, perquè el futur és ara." — cal ralentir per poder reescriure’l. Agenda ràpida i tancament Recomanacions cinema: • Sick of Myself (sàtira punxant sobre narcissisme i art; molt celebrada al programa). • Los Reyes del Mundo (estrena a sales; seguiment post-secció). • Sam Mendes (nova història romàntica amb Olivia Colman). • Ulrich Seidl: doblet amb Rimini i Sparta (sordidesa marca de la casa). • As Bestas segueix en cartell. • Oscars: menció de la guanyadora (Everything Everywhere All at Once), amb debat sobre la seva bogeria pop. Comiat amb cançó en català i id d’emissora. L’eco final: “Bona nit” repetit com un loop — un altre drone per fondre’s amb la nit.

Resum general Un episodi d’Empanada Cultural travessat pel fil conductor del “no future” on el programa posa el focus en com imaginem (i vivim) el futur des de tres miralls culturals: el cinema, el teatre i la música. Entre humor i crítica social, els conductors exploren la manca d’expectatives, la memòria i la contemplació com a contrapunt. Idea central No future com a punt de partida per parlar d’impunitat, desigualtat i precarietat (especialment a Colòmbia), però també de resistència, amistat i dignitat. El futur, potser, s’aborda alentint i contemplant: “menys és més” com a antídot davant l’excés d’estímuls. Cinema: ‘Los Reyes del Mundo’ (Laura Mora) Eix temàtic: joves de carrer a Medellín emprenen una road movie cap a una Ítaca de terra promesa, atrapats entre realitat i deliri, documental i lirisme oníric. Claus: • Direcció: Laura Mora (també autora de ‘Matar a Jesús’) • To i llenguatge: actors naturals, ritme fragmentat, realisme màgic i poètica visual. • Context: impunitat sistèmica i desplaçament forçat per conflictes de terra a Colòmbia. • Recepció i riscos: èxit en festivals; alerta sobre el vampirisme del sistema i l’exposició dels actors no professionals (amenaces i precarietat). Estrena: a Espanya en cinemes (17 de març). A Netflix Llatinoamèrica ja ha funcionat fort. “Un viatge cap a la nada on passa tot.” Teatre: ‘Pazzo’ (Sala Versus Glòries) Premissa: opereta verbal i apocalíptica per a dos pallassos —el veterà idealista i el jove desencisat— en les restes d’un circ en ruïnes. Temes: testimoni generacional, herència, decadència i la tensió entre esperança i lucidesa. Equip: text de Fèlix Herzog; direcció de Roberto G. Alonso; dos intèrprets que juguen amb clown, coreografia i proximitat escènica (disposició a dues grades, sensació d’“espiar” des de les bambolines). Forma: talking heads intens, humor com a bàlsam, atemporalitat i grisos morals, amb un clímax que resignifica els vincles. “Quan sembla que no queda res, l’acte de representar (encara que sigui per a una sola entrada) es converteix en futur.” Música: tres camins cap al present Sightless Pit — metal sense guitarres, industrial, hip-hop i dub • Sons: densitat, doom atmosfèric, bateries electròniques. • Missatge: vida com a camí tancat, violent i dolorós. • Clau d’escolta: híbrids 90s (Nine Inch Nails) amb llenguatge actual. Sleaford Mods — post-punk/“punk hop” minimalista per a classe treballadora • Actitud: veu amb mala llet i bases austeres (portàtil en directe, sense postureig). • Lletres: austeritat, precarietat i crítica social al Regne Unit. • Referents: ecos de Prodigy, pulsió 90s actualitzada. Kali Malone — ambient/drone minimalista (2 hores, peça immersiva) • Experiència: just intonation, harmònics, repetició com a mantra; escolta contemplativa. • Tesi: la contemplació com a antídot contra la visió apocalíptica del “no future”. “Menys és més: des de la repetició, accedim a noves capes d’escolta i presència.” Agenda ràpida i tancament Recomanacions: Sick of Myself (sàtira ferotge de l’ego), As Bestas (encara en sales), Sam Mendes (drama romàntic recent), i doblet Ulrich Seidl (Rimini / Sparta). Apunt cinèfil: cameo de David Lynch fent de John Ford a ‘The Fabelmans’. Tancament editorial: el futur és ara; cal ralentir i mirar-lo de front. Punts clau destacats Impunitat i desplaçament a Colòmbia com a marc de ‘Los Reyes del Mundo’. Dialèctica esperança/desencís a ‘Pazzo’, invertint tòpics generacionals. Tres estètiques sonores per pensar el futur: ràbia (Sightless Pit), crítica de classe (Sleaford Mods) i calma radical (Kali Malone). Cites “No future for you.” (Sex Pistols) “Un viatge cap a la nada on passa tot.” (memòria oficial del film) “Menys és més.” (conclusió musical i editorial)

Panorama general "No future for you." Episodi travessat per la pregunta clau: tenim futur com a societat? A partir d’un to satíric i crític (aigua cara, opressió laboral, correcció de l’art, Sex Pistols), el programa articula tres blocs culturals —cinema, teatre i música— per explorar el no future i possibles vies d’escapament: la resistència, l’amistat i la contemplació. Cinema: Los Reyes del Mundo (Laura Mora) Context i antecedents • Directora: Laura Mora (Colòmbia), revelada amb Matar a Jesús (2017), peça semi-autobiogràfica sobre la impunitat a Medellín i el dol per l’assassinat del seu pare. • Mora treballa amb actors naturals i un to que oscil·la entre el documental i la poètica visual. Sinopsi i temes • Protagonistes: Ra (Brian), Culebro, Sere, Winnie i Nano —cinc nois del carrer a Medellín. • Trama: viatge per recuperar una terra arrabassada a l’àvia —una Ítaca íntima que els dona sentit i horitzó. • Estructura per illes (segons la directora): ciutat, burdel (imatge de país), ermita, casa dels vells, terra promesa i el territori de l’ànima. • Temes: desobediència, dignitat i resistència, frontera difusa entre víctima i botxí, somni vs. realitat. "Un viatge cap a la nada on passa tot." Llenguatge i forma • Muntatge fractal, ritmes que s’expandeixen i es contreuen. • Realisme màgic i pulsió onírica; música de Leo Heiblum (també a Pájaros de Verano). • Paisatge colombià com a espai d’enigma i amenaça. Producció i recepció • Coproducció: Colòmbia, Luxemburg, França, Mèxic, Noruega. • Estrena a Espanya en sales (17 de març); a Netflix LATAM ha funcionat molt bé. • Cara B: debat sobre el vampirisme del cinema social i els riscos reals per a actors no professionals; s’esmenta el cas de Carlos Andrés Castañeda (Ra) i les amenaces rebudes. • Referents i diàleg: Víctor Gaviria (La vendedora de rosas), Ciro Guerra, ecos d’Apichatpong (Memoria) i d’Aguirre, la cólera de Dios. Teatre: Patzó (Fèlix Herzog, Sala Versus Glòries) Fitxa bàsica • Autor: Fèlix Herzog. Direcció: Roberto G. Alonso. • Intèrprets: Jordi (pallasso veterà) i Adrián Grosser (pallasso jove). • Definició de l’autor: "petita opereta verbal i apocalíptica per a dos pallassos en clau de misèria i notes d’humor". Sinopsi i espai • En Francesco i Darius viuen entre les restes d’un circ mític ara calcinat. • Herència i relleu generacional: el testimoni canvia de mans mentre cau la màscara —de l’individu i de la societat. • Escena immersiva: carpa desballestada, fum i proximitat; sensació d’espiar des de les bambolines. Temes i to • Decadència vs. esperança: inversió de rols —el vell és l’innocent optimista; el jove, el cínic realista. • Drama de la subsistència artística i l’orgull de l’ofici; debat sobre mantenir o no l’esperança. • Escriptura sensible que troba llum dins la brutícia. • Direcció amb cuidat plàstic i coreogràfic; molta talking heads i silenci eloqüent. "La bogeria és ser feliç en un entorn de desgràcia." Música: tres camins cap al present Sightless Pit — metal industrial sense guitarres • Barreja industrial/noise/doom amb traça d’hip-hop/dub. • Estètica dura i nihilista: vides en camí tancat, violent i dolorós. Un "metal modern" que prescindeix del canònic. Sleaford Mods — post-punk minimalista, "punk hop" laboralista • Dúo britànic: spoken word ferotge sobre classe treballadora i austeritat; bases electròniques minimalistes. • Directe desacomplexat: portàtil i birra. Postura anti-postureig: "no fer el paripé" com a declaració política. Kali Malone — ambient/drone i el poder de la contemplació • Peça immersiva de dues hores, centrada en harmònics i justa entonació. • Escolta que hipnotitza: apareixen microfreqüències i patrons d’interferència; experiència quasi meditativa. • Tesi final: la contemplació com a antídot natural contra el no future —en temps d’excés d’estímuls, menys és més. "La nada és el tot" quan s’hi arriba a través de l’escolta profunda. Agenda i remats finals • Recomanada: Sick of Myself (sàtira punyent del narcisime). • Cartellera/estrenes: Los Reyes del Mundo (en sales), Sam Mendes (Empire of Light), Ulrich Seidl (Rimini i Sparta). • Documental destacat: En el sótano (Seidl) —radiografia de l’intim sordid. • Òscars: celebració del risc de Everything Everywhere All at Once en el circuit mainstream. Idees clau que queden • No future vs. present: potser el futur només existeix si ralentim i mirem. • L’art (cinema, teatre, música) com a espai on el no future es processa en dignitat, resistència i sentit. "No hi ha futur perquè el futur és ara. Què en fas, d’aquest ara?"

Resum general "No future for you" — recordant el crit dels Sex Pistols, el programa obre amb una editorial que posa el dit a la nafra: aigua cara i limitada, opressió del treballador, censura de l’humor i la frivolitat de debats absurds. La pregunta central: tenim futur com a societat? Des d’aquí, l’episodi articula el tema del “no futur” amb tres eixos culturals: • Cinema (Colòmbia): Laura Mora i Los Reyes del Mundo, una road movie poètica sobre cinc nois del carrer que busquen la seva Ítaca. • Teatre: Pazzo, una opereta apocalíptica de dos pallassos entre ruïnes de circ i herències impossibles. • Música: tres propostes que dialoguen amb el “no futur” des de l’energia i la contemplació: Sightless Pit (metal industrial sense guitarres), Sleaford Mods (post-punk obrer) i Kali Malone (drone minimalista). Tanca amb una agenda ràpida de cinema i una reflexió final: potser el contrapunt al “no futur” és la contemplació — menys és més. Cinema: Los Reyes del Mundo (Laura Mora) Clau del film • Pel·lícula colombiana de Laura Mora (San Sebastià), hereva de la seva òpera prima Matar a Jesús. • Protagonitzada per cinc joves del carrer (actors no professionals) en un viatge iniciàtic per recuperar una terra usurpada a l’àvia d’un d’ells (Ra/Brian). • Estil entre docu-ficció i lirisme oníric (càmera lenta, música dilatada) amb moments de realisme màgic. Temes • Impunitat sistèmica (de l’Estat i de tothom) i desplaçaments forçats al camp colombiano. • Amistat, dignitat i resistència davant l’absència d’oportunitats (el “no futur”). • Estructura en “illes” (ciutat, burdel, ermita, casa dels vells, terra promesa, territori de l’ànima), que marquen etapes vitals i tonals. Context i ecos • Diàleg amb el cinema colombià de Víctor Gaviria (La vendedora de rosas) i Ciro Guerra (El abrazo de la serpiente, Pájaros de verano), però amb una poètica pròpia. • Coproducció internacional (Colòmbia, Luxemburg, França, Mèxic, Noruega). A LATAM és a Netflix; aquí s’estrena en sales. "Un día todos los hombres se quedaron dormidos y los cercos de la tierra ardieron..." — memòria oficial del film, que sintetitza el to apocalíptic-poètic. Notes humanes • El protagonista (Carlos Andrés Castañeda) denuncia amenaces i precarietat post-estrena: la fama puntual no aboleix la violència estructural. Teatre: Pazzo (Fèlix Herzog, Sala Versus Glòries) Sinopsi i to • "Petita opereta verbal i apocalíptica" per a dos pallassos: Francesco (veterà, antic amo del circ) i Darius (jove, fill del seu antic company Tonino), que malviuen a les restes calcinades d’un gran circ. • Atemporalitat i decadència amb punts d’humor: l’obra respira misèria però filtra escletxes de bellesa i tendresa. Temes • Testimoni generacional i herència: hem de conservar el passat o acceptar que ha mort? • Esperança vs. cinisme: el gran és l’optimista ingenu; el jove, el realista exhaust. • Silencis i orgull: el que no es diu pesa tant com allò que es diu. Posada en escena • Direcció de Roberto G. Alonso: molta cura plàstica i coreografia subtil en gestos i temps. • Escenografia immersiva: carpa bruta, fum, sensació de circ en ruïnes; el públic mira “des de bambolines” en el clímax. "Quan ningú compra entrada, l’art és resistència; quan algú la compra, és miracle." Música: tres camins al voltant del “no futur” 1) Sightless Pit — metal industrial sense guitarres • Barreja d’industrial, doom, ambient i hip hop/dub en una pared sonora crua. • Estètica de violència i dolor com a retrat d’un “camí tancat”. • Sensació: pesantor atmosfèrica, ritmes lents, textures punxants. 2) Sleaford Mods — post-punk obrer, spoken-word i actitud • Dúo britànic (Jason Williamson + Andrew Fearn): spoken word corrosiu sobre austeritat i classe treballadora. • Minimalisme electrònic amb bases de portàtil (sense postureig: “li dono al play i t’ho escupo a la cara”). • Autoetiqueta: "punk hop minimalista per a classe treballadora". 3) Kali Malone — drone minimalista i la contemplació com a antídot • Peça llarga, immersiva (orgue, guitarra elèctrica, violoncel): drone i just intonation. • Experiència d’hipnosi auditiva, capes d’armònics que apareixen amb l’escolta atenta. • Idea-força: en temps de sobredosi d’estímuls, la contemplació és resistència: menys és més. "En uns temps de reacció i soroll, la contemplació és política." "El futur és ara: què en fas?" Agenda exprés (cinema) • Sick of Myself — sàtira del narcisime i l’art contemporani (recomanadíssima). • Los Reyes del Mundo — estrena en sales. • Sam Mendes — història romàntica d’època amb Olivia Colman (Empire of Light). • Ulrich Seidl — doblet: Rimini i Sparta (sordidesa i veritat incòmoda). • As Bestas — continua en cartellera. Idees clau • “No futur” no és final de trajecte sinó diagnòstic: cal obrir espais de possibilitat. • La cultura (cine, teatre, música) es converteix en mirall i antídot: lirisme per imaginar, humor per resistir, contemplació per reordenar el món interior.

Tema central: “No future?” • El programa obre amb una editorial punki i irònica sobre el futur col·lectiu: crisi climàtica, precarietat, censura cultural i desigualtat. "No future for you" (Sex Pistols) • Tot el capítol dialoga amb aquesta idea: com imaginem el futur quan la realitat és hostil? La resposta ve des de tres mirades culturals: cinema, teatre i música. Cinema — Los Reyes del Mundo (Laura Mora) Sinopsi i eixos • Road movie poètica sobre cinc nois del carrer de Medellín (Ra, Culebro, Sere, Winnie i Nano) que emprenen un viatge per recuperar una terra arrabassada a l’àvia del líder ( l’Ítaca del grup i única promesa de futur). • Capas de realitat: violència urbana, desplaçaments forçats, impunitat estructural i la burocràcia com a mur. Llenguatge i estil • Barreja de naturalisme (actors no professionals) i lirisme oníric (temps fragmentat, càmera lenta, música expansiva): un realisme màgic que dialoga amb la realitat sense explicar-la didàcticament. • El film avança per “illes” emocionals i d’espai (ciutat, burdel, ermita, casa dels vells, terra promesa, territori de l’ànima). Context i genealogia • Connexions amb el cinema colombià: Víctor Gaviria (La vendedora de rosas), Ciro Guerra (Pájaros de Verano), i la primera pel·lícula de Mora (Matar a Jesús). El preu de la visibilitat • L’èxit internacional contrasta amb la realitat dels intèrprets: amenaces de mort a Carlos Andrés Castañeda (Ra) i precarietat post-estrena. "La cara de uno por ahí y uno chupando hambre" • Pregunta incòmoda del programa: qui capitalitza l’èxit i qui assumeix el risc social? Teatre — Pazzo (Fèlix Herzog) De què va • “Petita opereta verbal i apocalíptica per a dos pallassos” sobre herència, identitat, decadència i esperança. • En Francesco (veterà) i en Darius (jove) habiten les ruïnes d’un circ mític i debaten si persistir o plegar veles. Posada en escena i to • Sala Versus Glòries convertida en carpa decadent: fum, brutícia, rates evocades i intimitat a dues bandes. Direcció de Roberto G. Alonso amb pulsió coreogràfica en gest i tempo. • Paradoxa generacional: el vell és l’ingenu optimista; el jove, el cínic esgotat. El xoc revela els “grisos” d’una època sense garanties. Per què connecta amb el “no futur” • El futur només s’activa quan apareix un element-real possibilitat (una entrada venuda, una ocasió). Sense això, tot és no-res habitable. Música — Travessa sonora del ‘no futur’ Sightless Pit — industrial/doom sense guitarres • Metal contemporani amb ADN industrial, hip-hop i doom: parets de so i lírica sobre camins tancats i existències violentes. Perfecte mirall del No Future. “Nuestras vidas están en un camino cerrado… incluso la existencia más simple es egoísta y violenta.” Sleaford Mods — post-punk mínim, spoken i classe obrera • Dúo britànic que fa “punk hop minimalista” per a la classe treballadora: beats austeros, spoken amb mala llet i crítica a les polítiques d’austeritat. • En directe, anti-postureig: portàtil al play, cervesa a la mà i actitud. Kali Malone — drone/minimalisme com a antídot • Peça immersiva de dues hores amb orgue, guitarra i violoncel per explorar justa entonació i harmònics. • Proposta de contemplació (menys és més) per contrarestar la voràgine: un present expandit que desafia la sensació de “no futur”. Agenda ràpida • Cinema: Sick of Myself (sàtira del narcisisme), Los Reyes del Mundo (estrena en cinemes aquí), As bestas (segueix forta en cartellera). • Properes estrenes: Sam Mendes (història romàntica amb Olivia Colman), Ulrich Seidl amb doblet: Rimini i Sparta (sordidesa marca de la casa). Idees clau que queden No hi ha futur sense possibilitats reals: els somnis necessiten un lloc on aterrar. La cultura com a cartografia de la precarietat: Colòmbia, el circ i la classe obrera britànica com a miralls. Contemplació com a resposta política i vital: reduir estímuls per recuperar el present. “No hi ha futur, perquè el futur és ara. Què en fas, d’aquest ara?”

Resum general "No future for you" — els Sex Pistols sonen d’inici, i la tertúlia desplega una mirada crítica i vitalista sobre el “no futur”. El programa teixeix un viatge cultural per cinema, teatre i música que qüestiona si realment no hi ha futur o si, com s’apunta al final, el futur és l’ara i cal aprendre a contemplar-lo. Idees clau • Eix temàtic: el “no futur” com a marc per parlar de desigualtats, memòria, resistència, decadència i esperança. • Cinema (Laura Mora): "Los Reyes del Mundo" combina realitat urbana i lirisme oníric per seguir cinc nois de Medellín en una road movie cap a una itaca impossible; denúncia la impunitat i la violència estructural a Colòmbia amb actors no professionals. • Teatre (Patzó): opereta verbal i apocalíptica per a dos pallassos en un circ calcinat. Relleu generacional, nostàlgia i dignitat enmig de la misèria; direcció coreogràfica i posada en escena immersiva. • Música: triple ruta cap al present sonor del “no futur” — - Sightless/Sideless Pit: metal sense guitarres amb pulsió industrial i hip-hop. - Sleaford Mods: punk hop minimalista per a la classe treballadora, actitud i diatriba contra l’austeritat. - Kali Malone: dron/minimalisme per a la contemplació; el “menys és més” com a antídot a la sobredosi d’estímuls. • Tancament: agenda cinèfila i debat ràpid sobre Oscars i festivals; proposta de ralentir per reescriure el futur. Cinema: Los Reyes del Mundo (Laura Mora) De què va • Cinc joves de carrer (Ra, Culebro, Sere, Winnie, Nano) emprenen un viatge per reclamar una terra arrabassada a l’àvia del líder. • La pel·lícula transita entre realitat i deliri, amb actors naturals i un to poètic que alterna el ritme caòtic de la ciutat i l’abstracció onírica del paisatge. "Un viaje hacia la nada donde pasa todo" Capes de context • Impunidad i violència: eco biogràfic de "Matar a Jesús" (2017), on Mora ja confrontava la impunitat i el dol personal. • Isles dramatúrgiques: ciutat; burdel (metàfora de país); l’ermità; casa dels vells; terra promesa; i el territori de l’ànima. • Coproducció (Colòmbia, Luxemburg, França, Mèxic, Noruega) i recorregut per festivals (San Sebastián). Impacte i aristes ètiques • Èxit a Netflix Llatinoamèrica i recorregut en sales; però: risc de vampirisme social i conseqüències per a intèrprets vulnerables (amenaces a Carlos Andrés Castañeda). • Diàleg amb Víctor Gaviria (La vendedora de rosas), Ciro Guerra (Pájaros de Verano) i ecos de Herzog (Aguirre) i Weerasethakul (Memoria): realisme líric i realismo mágico contingut. Per què importa • Dignitat i resistència com a columna vertebral. • Reubica el gènere social: víctimes i botxins difuminats, i la ínfima esperança com a motor. Teatre: Patzó (Fèlix Herzog, Sala Versus Glòries) Sinopsi i dispositiu • Dos pallassos —Francesco (veterà) i Darius (jove)— viuen entre les restes d’un circ que va ser gran. Un detonant (una entrada venuda) els obliga a reactivar l’espectacle. • Duo exclusiu a escena, sense tercers visibles: diàlegs, silencis i ensoñaciones articulen el conflicte. Temes i to • Relleu generacional, obsessions, nostàlgia i responsabilitat de l’herència. • Gir interessant: el gran és l’optimista innocent; el jove, el cínic pragmàtic. • Pessimisme de fons amb fissures de bellesa i humor necessari per respirar. Posada en escena • Direcció de Roberto G. Alonso amb pols coreogràfic: tempos, gest i plàstica molt neta. • Sala a dues grades i escenografia immersiva (carpa desballestada, fum, sorolls de rates): el públic mira de costat l’acte final, com si fos entre bambolines. "Què queda quan ja no queda res?" — la pregunta s’obre pas entre runes i rialles. Música: tres mirades al “no futur” 1) Sightless/Sideless Pit — metal sense guitarres • So industrial, hip-hop, dub i doom d’esperit, però electrònic: dens, arrossegat i atmosfèric. • "Metal modern" que prescindeix de tòpics estètics del gènere i aposta per textures i berridos processats. "Només si pensaves dormir... ja no dormiràs" — energia corrosiva i catàrtica. 2) Sleaford Mods — punk hop laboralista • Dúo britànic: spoken word amb mala llet, bases minimalistes i actitud punk. • Lletres sobre classe treballadora i polítiques d’austeritat; directe amb portàtil, play sense complexos: anti-postureig. • "Música per a classe treballadora": etiqueta pròpia — radicalment honesta i efectiva. 3) Kali Malone — dron minimalista i contemplació • Americana resident a Estocolm; peça immersiva de ~2 hores entre orgue, guitarra i violoncel; just intonation i harmònics en primer pla. • Experiència hipnòtica: la repetició revela microvariacions i batiments que “apareixen” amb l’escolta atenta. "Menys és més" — en temps de sobredosi d’estímuls, la contemplació esdevé antídot. Conclusió: reescriure el futur, aquí i ara • Paradoxa vital: parlar del "no futur" des de la vida — cinema, teatre i música com a exercicis de dignitat i present. • Clau propositiva: ralentir, contemplar i crear — el futur només és abastable si fem espai al present. "No hi ha futur perquè el futur és ara" — la síntesi que travessa el programa.