episodis

Visió general de l’episodi Programa centrat en els Germans Marx a partir de Sopa d’Ànec (Duck Soup, 1933) i Una Nit a l’Òpera (1935), amb un debat viu sobre el doblatge versus versió original, anàlisi de gags icònics i context històric. La segona meitat és una “mini classe magistral” sobre el pla seqüència: orígens teatrals, evolució del muntatge, regles pràctiques i avantatges/inconvenients, amb exemples recents. Eixos principals: Sopa d’Ànec (1933): context de la Gran Depressió, sàtira política (Fridònia vs Silvània), gags verbals i visuals, i el seu lloc dins la filmografia dels Marx. Doblatge vs VO: defensa argumentada que, en aquest cas, el doblatge castellà (1984) intensifica el ritme còmic. Escenes memorables: l’escena del mirall i el gag dels cacauets i gelats. Influència: ecos en Chaplin, Lubitsch i Kubrick. Pla seqüència: del teatre al cinema, Eisenstein i Pudovkin, tècniques (tallar en moviment, regla del 1/3–2/3), immersió i reptes narratius. "Perdoni’m que no m’aixequi" — epitafi atribuït a Groucho Marx (llegenda urbana) Sopa d’Ànec: context, títol i ritme Context històric i creatiu Estrenada el 1933, en plena Gran Depressió. Groucho relatà la pèrdua dels seus estalvis arran del crac del 29. Germans Marx amb sòlida base en teatre, ràdio i música: bagatge que alimenta el seu tempo còmic. Sàtira política i estructura Fridònia (petita i endeutada) vs Silvània (ambicions hegemòniques): paròdia de la geopolítica d’entreguerres. Ritme de bombardeig de gags: alterna esquetxos verbals i físics, amb 4–5 números musicals, en 68 minuts compactes. El títol “Duck Soup” Equivalència idiomàtica: “pan comido” / “bufar i fer ampolles”. Gag inicial amb aneguets a la caldera per “justificar” el títol (apareixen i desapareixen sense pes narratiu). Doblatge vs versió original: per què aquí funciona el doblatge Els presentadors confessen que, malgrat ser de VO, en aquest cas el doblatge castellà (1984, Barcelona) és “impecable”. Veus destacades: Josep Maria Angelat (Groucho), Joaquín Díez (Chico), Manolo García (Zeppo), Ricard Solans (Trentino). Efecte clau: el doblatge accelera el ritme de rèplica i potencia el punchline. Escenes icòniques de Sopa d’Ànec L’escena del mirall Coreografia perfecta: Harpo (no pas Chico) imita Groucho en un marc que simula un mirall inexistent. Clau tècnica: sincronies, assajos mil·limètrics i timing (entrades/sortides de quadre, simetria, desfasos voluntaris per generar sospita i remat còmic). Cacauets i gelats (minut ~22) Gag de carrer amb Chico (cacauets) i Harpo (gelats de llimona): repetició, joc de barrets i barret cremat a la parrilla. Escena “fora de trama” que intensifica el to d’estrip i el caràcter anàrquic dels Marx. Producció, recepció i influència Última amb Paramount; posterior salt a MGM (Una Nit a l’Òpera, 1935). Èxit discret d’entrada i revaloració crítica amb els anys. Influències i ecos: Chaplin, El Gran Dictador: polititza més la sàtira. Lubitsch, To Be or Not to Be i Kubrick, Dr. Strangelove: parentiu en humor polític i to. Una Nit a l’Òpera: l’escena del contracte i el doblatge Es reprodueix el famós diàleg de la “parte contratante”. Comentari sobre el so i les veus: possible doblatge antic (veus de Madrid, to i textura dels anys 40), amb estrena espanyola el 1938 (difusió limitada per la Guerra Civil). Filmografia i llibres Filmografia essencial Etapa Paramount (1929–1933): The Cocoanuts, Animal Crackers, Horse Feathers, Duck Soup. Etapa MGM (1935–1949): Una Nit a l’Òpera, Un Dia a les Curses, L’Hotel dels Embolics, etc. Treballs en solitari menys destacats; el trio Groucho–Chico–Harpo és on brillen. Bibliografia recomanada Harpo habla (1961; ed. Montesinos, 1988). Hola y Adiós (Charlotte Chandler; Tusquets, 1983/1978). Cames (Groucho; versions 1930, 1958, 1976) — divertiment sobre llits. Cartes de Groucho Marx (1967; Anagrama) — epistolari amb gran enginy i retrat intel·lectual. Memòries d’un amant de sarnós (1963; Libros de la Frontera, 1974). Groucho i jo (1959; Tusquets, 1972). "Mai oblido una cara, però en el seu cas faré una excepció" — Groucho Marx Curiositats, dobladors i connexions Ricard Solans, gran doblador català, va ser durant anys la veu de Robert De Niro. Connexió Woody Allen: deutor de l’humor intel·lectual i absurd dels Marx. El pla seqüència: història, tècnica i narrativa Del teatre al cinema El cinema neix filmant la posada en escena teatral: càmera fixa i pla seqüència “natural”. La necessitat de continuïtat obre camí al muntatge i a la planificació (pla general → pla mig/primer pla → tornar a obrir per grups). Teoria del muntatge Referents: Eisenstein i Pudovkin. Recursos clau: Tallar en moviment (evita la sensació de repetició). Ajust de fotogrames per suavitzar salts. “Regla 1/3–2/3” en accions repartides entre plans. Virtuts del pla seqüència Immersió i tensió: la càmera com a ull que acompanya l’acció sense talls. Continuïtat interpretativa: l’actor es beneficia d’un flux no fragmentat (més proper al teatre). Riscos i reptes Ritme: cal mesurar desplaçaments (passadissos, drone shots) per no trencar la cadència. Coreografia tècnica: càmera, blocking, espai i so han d’encaixar com un rellotge. Exemples citats Sèrie Adolescents (Filmin): capítols en temps real i en pla seqüència. Boiling Point (Hierve/Bull): curt, sèrie i llarg amb aposta sostinguda pel pla seqüència. Tancament Recomanació: “Una quinta portuguesa” d’Avelina Prat (★★★★). Comiat del programa amb to distès i celebració de la riquesa del llenguatge cinematogràfic.

Resum general de l’episodi Punt de partida • Episodi dedicat a Teorema (1968) de Pier Paolo Pasolini, amb èmfasi en el seu context històric, els seus símbols i la recepció. • Els presentadors situen la pel·lícula en el clima de 1968 i el tardofranquisme: veure-la llavors era una experiència de sacsejada ideològica i estètica. "Veieu Teorema, que us entusiasmarà... És vital posar-la en el context del 1968." Tesi central del programa • Teorema s’articula al voltant d’una idea clau: la seducció. Un “visitant” (Terence Stamp) entra en una casa burgesa i sedueix tots els seus membres (pare, mare, filla, fill i la minyona), precipitant-ne una transformació espiritual, sexual i social. • Pasolini combina dues esferes que travessen tota la seva obra: lo religiós i lo marxista, convertint el visitant en una mena de messies/àngel seductor que revela el buit d’una classe i d’una època. Context, llenguatge i classes 1968 i l’eco en la recepció • El 1968 marca la lectura del film (Maig del 68, lluites socials, fi de les certeses burgeses). A l’Estat espanyol, sota franquisme, veure aquesta pel·lícula va ser un acte d’esperança i trontoll ideològic. • Avui, part de l’impacte s’ha esvaït, però la potència conceptual i l’arquitectura formal romanen. Llenguatge cinematogràfic • Pasolini s’allunya del llenguatge “usual” del cinema de l’època: barreja realisme, lirisme, ironia i humor negre amb trencaments formals (mutisme inicial, B/N a color, interludis simbòlics). • La pel·lícula fou percebuda aleshores com més críptica; avui, molts codis resulten més llegibles. Lluita de classes: l’obertura documental • El film arrenca amb un fals-documental (RAI) sobre una fàbrica “autogestionada”. La pregunta punyent: “Si ara ja teniu la fàbrica… contra què lluitareu?” • Teorema no és només una sàtira de classe; és també una exploració de les escletxes íntimes (desig, culpa, fe) dins la burgesia. Personatges, estructura i símbols Els cinc “capítols humans” i el Visitant • Família burgesa de Milà: pare (industrial), mare (Silvana Mangano), filla, fill i minyona (Emília). El “Visitant” (Terence Stamp) sedueix tots cinc sense preàmbuls: la seducció és directa i sexual. • Cada personatge queda “marcat” i entra en una deriva pròpia: culpa, revelació, desig, crisi. Arquitectura en cinc parts • Presentació • Arribada del Visitant • La seducció • La partida • Les transformacions. • El “messies sexual” activa conversions i enfonsaments: no tots entenen què els ha passat, però res queda igual. Dispositius formals clau • Inici B/N i sense diàleg interior; a ~8’45” el film passa a color i s’obren les veus. • Actuació molt física i de mirades, pasoliniana; referents no “calquen” Bresson, però sí ressonen Chaplin (muda/gest), i un estil propi. Simbologia visual: el Vesubi i Bacon • El Vesubi apareix com a “separador” i signe de l’inalterable, del sagrat i del perill latent. • L’eco Francis Bacon s’inscriu en el tram final (el crit/udol del pare), fent rima visual amb imatges de catàleg vistes abans. Música i imatge Banda sonora • Ennio Morricone signa una música fosca, espiritual i dissonant, lluny del seu “tòpic” popular. • Convivència amb fragments del Rèquiem de Mozart i un passatge de Bach: diàleg entre lo sagrat i la modernitat sonora. Fotografia, color i vestuari • Paleta esmorteïda i de “palidesa” buscada; un color gairebé gris que reforça el to ascètic. • Silvana Mangano és filmada amb una aura de porcellana; el vestuari “sobreviuria” estilísticament avui. Pasolini: pensament, obra i recepció Binomi fundacional • Pasolini es mou entre fe i marxisme (Gramsci). Aquest xoc fecund defineix el seu cinema i el seu pensament. Referents citats • Literaris: Rimbaud, Barthes (i el vector lingüístic a l’òrbita de Saussure). • Pictòrics: Francis Bacon, Giotto, Piero della Francesca. • Cinematogràfics: Mizoguchi, Welles, Renoir, Kurosawa, Kon Ichikawa, Chaplin. Guionista i filmografia essencial • Gran guionista, també de tercers; esment de guions no filmats (El pare salvatge; Sant Pau). • De l’inici (Accattone, Mamma Roma, L’Evangeli segons Sant Mateu, Edipo Re) a Teorema i Medea. • “Trilogia de la vida” (Il Decameron, Contes de Canterbury, Les mil i una nits) i posterior renegació. • Culmina en Saló o els 120 dies de Sodoma (1975): radical i polèmica. Connexions catalanes i biografia • Anècdotes sobre Enrique Irazoqui (Jesús a L’Evangeli…), l’Escola Adrià Gual, i la relació de Pasolini amb Goitisolo i la poesia catalana. • Defensa del friülà; 33 processos judicials; homosexualitat viscuda obertament; assassinat a Òstia (1975) mai aclarit. Bonus: Barcelona Film Festival (9a ed.) Balanç i palmarès • Crítica al perfil baix (festival de preestrenes) malgrat el “nom Barcelona”. • Guardons destacats: - Millor pel·lícula: “De qui ets?” / “Jouer avec le feu”. - Millor direcció: Elisa Jung (Paternal Leaf) — opinió discrepant al programa. - Millor actor: Grégory Gadebois (La primera escola). - Millor actriu: Alexandra Lamy (La primera escola). - Millor música: Marc Parrot (La furgo, d’Eloi Calvo). - Millor muntatge: “Col 75”. - Premi de la crítica (ACCEC): “Col 75”. Idees clau • Seducció com a motor de revelació i crisi. • Classe i poder: de l’autogestió obrera al buit burgès. • Simbologia visual (Vesubi) i pictòrica (Bacon) com a eixos de lectura. • Música (Morricone/Mozart/Bach) que eleva el to espiritual i tràgic. • Arquitectura impecable en cinc moviments, amb ironia i humor negre a la segona meitat.

Inici del programa i homenatge • Tornada a Ràdio d’Esvern després de Setmana Santa i un Sant Jordi “esplendorós”, amb comentaris del triomf del Barça i una gran apagada elèctrica. • Emotiu record d’Anastasi Rinos al seu amic i col·laborador publicitari Eduard Vinyals Zomar. El programa queda dedicat a la seva memòria i se’n farà arribar l’enregistrament a la família. “El programa està dedicat a la seva memòria.” Tema central: “Adolescència” (Netflix) Què és i per què destaca • Sèrie britànica de 4 capítols d’uns 50’, dirigida per Philip Barantini i creada per Jack Thorne amb Stephen Graham (també protagonista, fent de pare). • Visionat molt immersiu: actuacions d’una credibilitat colpidora i direcció que prioritza el realisme. • Possible recepció institucional: es comenta que Starmer hauria promogut la sèrie com a visionat gairebé obligat a escoles i instituts al Regne Unit, pel seu valor social. Temes tractats • Radiografia de l’adolescència contemporània i les seves ombres: masclosfera (manosphere), cultura incel, violències i misogínia. • L’impacte comunitari i familiar d’un crim adolescent: la sèrie desvela aviat el culpable i desplaça l’interès cap a les conseqüències i la responsabilitat col·lectiva. • Context britànic: classes socials marcades, immigració i integració, sistema educatiu i judicial; una problemàtica que ressona aquí però amb intensitat diferent. Forma i posada en escena • Ús intensiu del pla seqüència i del temps real per implicar l’espectador i fer tangible la tensió. • Tecnologia i mètode: rodatges seguits, sense costures digitals (segons el DF Matthew Lewis). Els “temps morts” es transformen en espais de reflexió dramàtica. • Escenes memorables: la trobada del noi amb la psicòloga al correccional —un moment d’alta volada cinematogràfica per interpretació i construcció. Boiling Point i els plans seqüència al límit • Es reivindica el tàndem Barantini–Stephen Graham a “Boiling Point” (film, 2021; Filmin), hereu d’un curt previ (2019) i continuat en sèrie (2023). • Espai d’estrès controlat: una cuina professional en ple servei. El pla seqüència obliga a coordinar persones, càmera i plats reals sense errors. • Efecte emocional: final demolidor i una experiència que “deixa destrossat” per immersió i risc formal. • Comparacions: s’esmenta “The Bear” (temàtica similar, tractament molt diferent). Aula de cinema: el pla seqüència (conceptes clau) “Que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son.” — Calderón de la Barca Llenguatge i percepció • El director guia la nostra mirada: muntatge analític (fragmenta i tria angles) vs muntatge sintètic (el pla seqüència que ho integra i sintetitza en temps real). • Somni i cinema: el relat en primera persona s’assembla a un pla seqüència viscut —continuïtat i fluïdesa de consciència. Pros i contres del pla seqüència • Avantatges: • Immersió i implicació de l’espectador. • Tensió orgànica i temps dramàtic sense retalls. • Riscos: • Exigència tècnica extrema; qualsevol error fa repetir-ho tot. • Si s’usa per estalviar (i no per sentit dramàtic), pot enfonsar el ritme. Referents i genealogia • Exemples citats: El Déu Salvatge (Polanski), Mass (2021), Fills dels homes (Cuarón), El secreto de sus ojos (Campanella), Birdman (Iñárritu) —amb costures digitals— i la modèlica L’arca russa (Sokurov). BCN Film Fest (9a edició): tendències i recomanacions Tendències recents • Predomini de relats familiars i autobiogràfics (primers films que destil·len experiències pròpies), biopics i documentals amb més espai a sales i plataformes. • Certa prudència industrial: els autors que arrisquen sovint xoquen amb el mercat; fins i tot grans noms (p. ex., Coppola, Scorsese) topen amb recepcions desiguals. 3 títols destacats (valoració per sobre del notable) • Un like de Bob Trevino (USA, 2024) — Dir. i guió: Tracy Layman. • Comèdia dramàtica, opera prima. • Barbie Ferreira i John Leguizamo en estat de gràcia. • Amistat sincera nascuda a Facebook que compensa solitud i abandó patern. • Köln/Colm 75 (DE/PL) — Biopic vibrant amb aire godardià. • La jove Vera Brandes orquestra el mític concert de Keith Jarrett a Colònia. • Ritme trepidant, diàlegs frescos, memòria del post-68. • Diamanti (IT, 2024) — Dir. Ferzan Özpetek. • Drama coral “cinema dins del cinema”: un director reuneix actrius per recrear un taller de costura dels 70. • Subtrames molt ben tancades, interpretacions sòlides; dues hores i mitja que passen en un sospir. Dades i seccions del festival • Direcció: Conxita Casanovas. Fins a 70 pel·lícules en 7-8 seccions: Oficial, Competición, Art al Cinema, etc. • Catifes vermelles: Barbie Ferreira, Ángela Molina, Richard Gere. • Homenatge “Imprescindibles”: Marcello Mastroianni (centenari) — 12 films + 1 peça complementària. • Mostra asiàtica i Art al cinema: docs sobre Òscar Tusquets i Picasso (mirada francesa i “apropiació cultural” debatuda amb ironia).

Panorama general Una emissió molt variada que combina cultura i esport: inici dedicat a Sant Jordi amb companys-periodistes presentant llibres, seguiment del València–Espanyol amb empat final 1–1 a Mestalla, i una prèvia extensa del Barça–Mallorca marcada per rotacions profundes de Hansi Flick. "València 1 – Espanyol 1... amb aquest punt gairebé estan salvats" "Revolució absoluta de Flick: 7 cares noves respecte el darrer 11" Sant Jordi: llibres, signatures i rutes Presentacions i localitzacions • Ramon i Carles Salmurri presenten un volum de crònica fotogràfica del Barça (editorial F2), amb signatures a l’stand de Passeig de Gràcia amb Còrsega (franja anunciada d’1 a 2). • Un altre torn de signatures vinculat a l’editorial F2 s’esmenta també a Diagonal / Passeig de Gràcia (franja de 12 a 1). • Ernest Macià surt al carrer amb el seu llibre de poesia dedicat a l’olivera i a l’oli d’oliva (editorial Godall), a La Rambla 87, prop de la Boqueria. Idees clau • L’orgull del grup: el conductor celebra que diversos companys siguin autors i surtin a signar per Sant Jordi. • El llibre d’Macià recull “70 poemes” com a tribut a varietats d’olivera i a l’oli, base de la dieta mediterrània i la nostra civilització. LaLiga: València 1–1 Espanyol (Mestalla) Relat de la 2a part i els gols • L’Espanyol s’havia avançat a la 1a part amb Puado; a la represa el València domina (tram inicial amb ~85% de possessió) i força córners. • Canvi clau: entra Rafa Mir; el València carrega l’àrea i troba l’empat: Javi Guerra rep passada filtrada de Rioja i marca creuat (minut 12 de la 2a). • Joan García resol amb seguretat diverses centrades i rematades (Ugo Duro, Diego López), i la defensa (Cabrera, Cúmbula) conté bona part de l’allau local. Clau tàctica i gestió del marcador • L’Espanyol combina trams de resistència i sortides puntuals: Expósito dona aire, activa Jofre i Puado a la transició. • S’insinua l’entrada de Calero com a tercer central si el rival fixa dos puntes. • Debat intern: signaríeu l’empat? Alguns el veuen “bo”, tot i confiar encara en la victòria. Classificació i objectius • Amb el punt, l’Espanyol queda 13è amb 39 punts, +8 sobre el descens i a tocar dels 40. • Europa: es comenta que, amb tot per jugar a la jornada, l’Espanyol podria quedar a 3 punts de la 8a plaça (zona europea en alguns escenaris), però cal prudència. Prèvia Barça–Mallorca: la “revolució” de Flick L’11 de Hansi Flick i posicions • Porter: Stensner. • Defensa: Eric García (lateral dret), Araujo i Íñigo (centrals), Héctor Fort (lateral esquerre). • Mig: Gavi (mig centre), Pedri i Dani Olmo. • Davant: Lamine Yamal, Ferran i Ansu Fati. • No juguen d’inici: Koundé, De Jong, Rafinha i altres habituals. És la primera vegada que es veu el triangle Gavi–Pedri–Olmo i el trident Lamine–Ferran–Ansu d’entrada. Debat: rotacions, “caixosos” i càrrega física • Es parla de 7 canvis respecte l’últim 11: missatge de gestió de cames fresques de cara a la final de Copa i semifinals de Champions. • Els “caixosos” (jugadors que van mostrar empipament recentment: Ferran, Héctor Fort, Ansu) surten titulars: repte i estímul de grup. • Risc/benefici: alguns ho veuen “massa” en tram calent; d’altres ho veuen necessari per evitar lesions i arribar bé a la setmana clau. Factor grogues i calendari • A Gavi, Íñigo, Koundé i Rafinha els falta una groga per sanció: es valora la gestió estratègica per assegurar presència al Clàssic de Lliga i repartir minuts a Valladolid (entre semifinals europees). El rival: el Mallorca • Possible 3-5-2 amb Leo Román; carrilers Mateu Jaume i Mojica; doble pivot Mascarell–Samu Costa; bandes Antonio Sánchez i Darder; a dalt Cyle Larin. • DAFO del Mallorca: falta de gol com a debilitat (31 gols en 32 partits) i absència de Muriqi. • Amenaça: poder aeri i moltes centrades rematades; transicions i duels alts a l’àrea. Marcadors i apunts extra • Futsal (descans): Palma 2 – Industrias Santa Coloma 1. • Waterpolo Champions: Atlètic Barceloneta en joc, combinacions de resultats per certificar la Final Four. • Context d’ambient a Montjuïc: concert de Twenty One Pilots al Palau Sant Jordi en paral·lel a l’arribada del públic del partit.

Panorama general del programa Cinema Sense Condicions combina una llarga entrevista amb Pablo Laparra (nou director de la Filmoteca de Catalunya) amb crítiques i recomanacions, i una secció formativa d’Aula de Cinema sobre el ràcord i la continuïtat. • Temes destacats: nova llei de la Filmoteca, reptes de digitalització vs. projecció analògica, relació amb festivals i activitat cultural (exposicions, biblioteca, masterclasses). • Crítiques: Chris Marker — La Jetée (1962) i Quentin Dupieux — Le Deuxième Acte (2024). • Recomanació sèrie: The Residence (Netflix). • Aula de Cinema: ràcord de moviment, direcció de mirada i continuïtat corporal/respiratòria en el muntatge. "El cinema mai ha sigut mut" — Reivindicació de l’acompanyament musical en projeccions de cinema silenciós. Entrevista a Pablo Laparra (Filmoteca de Catalunya) Visió institucional i nova llei • Consolidació de la Filmoteca com a equipament nacional amb autonomia jurídica (si s’aprova la nova llei). • Objectiu: continuar el prestigi i la bona feina dels darrers anys, i afirmar el cinema com a pilar cultural del país. Reptes digitals i preservació • Digitalitzar per arribar a pantalles actuals, sense oblidar la multiplicitat de formats analògics (35mm, 16mm, 8mm). • Compromís: no renunciar a la projecció analògica; vetllar per laboratori, experts i coneixement que s’estan perdent. Plataformes i públic • Prioritat: experiència col·lectiva en sala; difusió online puntual (p. ex., títols digitalitzats al Vimeo de la Filmoteca durant 2 setmanes). • Assistència mitjana: entre 80 i 97 espectadors per sessió; missatge no-nostàlgic i optimista sobre el futur del cinema en sala. Sales i millores tècniques • Inversions en projectors (millor projecció < 24 fps per a cinema mut), so i il·luminació. • Potenciació de l’acompanyament musical en cinema silenciós (pianista habitual: Naït Simonian). • Defensa d’una etiqueta de sala estricta (no menjar ni beure a la Filmoteca). "Això és la Filmoteca: aquí no es menja ni es beu." Relació amb festivals • Criteri curatorial (no taula de punts) i afinitat de programa. • Problema de ciutat: manca d’espais/butaques per a l’oferta de festivals; la Filmoteca no pot absorbir-ho tot (té 550 butaques i programa propi). Activitat cultural: més enllà de les projeccions • Projeccions a preus populars (dt.-dg., 4 sessions/dia). • Exposicions temporals (vinent: segona mostra dedicada a Georges Didi-Huberman). • Biblioteca especialitzada (única al país) i nova línia d’activitat presencial a "la saleta" (presentacions de llibres, lectures de guió, xerrades d’arxiu). • Masterclasses i trobades tècniques (p. ex. Amanda Villavieja, sala plena). • Digitalització en col·laboració amb l’SCAC. Gustos de Laparra • Interès personal per la no ficció i el documental; influència decisiva de Chris Marker (La Jetée, Sans Soleil): la càmera com a trobada amb la realitat. Crítiques i recomanacions Chris Marker — La Jetée (1962) • Fotonovel·la distòpica de 52 minuts sobre viatges en el temps després d’una guerra atòmica, construïda principalment amb fotografies en B/N i una breu seqüència en moviment. • Obra de referència per a cinèfils; música de Trevor Duncan. Marker, també fotògraf i guionista, és una figura clau del documental i l’experimentació. Quentin Dupieux — Le Deuxième Acte (2024) ["El segon acte"] • Sàtira en clau de comèdia que carrega contra certa correcció política i l’ús de la IA en el cinema. • Repartiment: Léa Seydoux, Vincent Lindon, Louis Garrel, Raphaël Quenard, Manuel Guillot. • Virtuts: guió de ferro, ritme impecable, trencaments de quarta paret naturals, excel·lent direcció d’actors (incloent secundaris i figurants). • Valoració: molt recomanable; estrena prevista el divendres 11 d’abril. Sèrie — The Residence (Netflix) • Thriller policíac a la Casa Blanca: un assassinat fictici sacseja un sopar d’estat amb l’australiana. • Protagonista: Uzo Aduba (detectiva Cordelia Cupp). 8 episodis (~1 h; el 7è és clau). • Punts forts: muntatge virtuosístic (veu en off + encadenats visuals amb ritme vertiginós que es llegeix clar), diàlegs punyents d’"humor intel·ligent". • El capítol 7 gira el relat cap a una història d’amor inesperada que revalora personatges secundaris. Aula de Cinema: el ràcord i la continuïtat (a partir de Walter Murch) • Recordatori dels sis criteris de Murch; els tres últims (sovint menystinguts pels manuals antics) reben atenció pràctica. Ràcord de moviment/sentit • Coherència en el vector de desplaçament entre plans (evitar canviar d’esquerra→dreta a dreta→esquerra en tall). • La ruptura deliberada només té sentit si és sistemàtica i amb intenció expressiva. Direcció de mirada (eyeline match) • En pla/contrapla, l’alineació de mirades ha de "creuar-se" amb una lleugera obertura perquè la percepció funcioni, encara que no s’hagi rodat alhora o al mateix lloc. Continuïtat corporal i respiració • Respectar respiració, gestualitat i microexpressions entre plans per evitar discontinuïtats perceptibles. • La cara és un "gran paisatge": petits canvis (p. ex., celles) poden delatar el tall. Tancament • El programa s’atura dues setmanes per Setmana Santa. • Recomanació: si us quedeu, aneu al cinema (o a la Filmoteca); si viatgeu, gaudiu del territori amb responsabilitat.

Resum general Programa variat amb quatre eixos principals: Entrevista central a Pablo Laparra, nou director de la Filmoteca de Catalunya: nova llei, preservació analògica vs revolució digital, política d’exhibició en sala, col·laboració amb festivals i el full de serveis (exposicions, biblioteca, “la saleta”, activitats educatives). Crònica de “Le deuxième acte” (2024) de Quentin Dupieux: comèdia àcida que posa el dit a la nafra sobre la correcció política i la intel·ligència artificial aplicades al cinema, amb ecos de Buñuel. Recomanació de sèrie: “The Residence” (Netflix), un enigmàtic whodunit a la Casa Blanca amb una Uzo Aduba pletòrica, un capítol 7 magistral i un muntatge d’orfebreria. Aula de Cinema: classe pràctica sobre muntatge i ràcord (seguint Walter Murch), amb exemples clau de direcció, mirada i continuïtat posicional/respiratòria. Punts clau de l’episodi Filmoteca de Catalunya amb Pablo Laparra Nova llei de la Filmoteca: amb la votació parlamentària prevista, la Filmoteca esdevindrà un equipament nacional amb autonomia jurídica, consolidant legalment el cinema com a pilar cultural del país. Reptes digitals i preservació: • Digitalització sostinguda del fons i programa “Visibilitzem el Cinema Català” (20 títols/any, finestra temporal a Vimeo). • Compromís indeclinable amb la projecció en 35mm, 16mm i 8mm a les sales pròpies. • Inversions tècniques: millora de projectors (cinema mut a menys de 24 fps), so i il·luminació; aposta per acompanyament musical del cinema silenciós. Política d’exhibició: el focus principal és l’experiència col·lectiva en sala. No hi ha plataforma pròpia prevista a curt termini (sense renunciar a finestres online puntuals). Assistència: mitjanes de 80–97 espectadors/sessió, dades optimistes per al futur de l’exhibició. Normes de sala: reforç de la no ingesta (menjar/beure) per cuidar l’experiència. Gustos del director: interès pel cinema de no ficció, amb Chris Marker com a far (impacte de La Jetée i Sans Soleil). Festivals: col·laboració basada en afinitat curatorial; la Filmoteca no pot ser un contenidor buit. Problema estructural a Barcelona: manca d’espais d’exhibició. Ecosistema Filmoteca: projeccions a preus populars (dt–dg, 4 sessions/dia), exposicions (p.ex. Georges Didi-Huberman), biblioteca especialitzada (activitats a “la saleta”: presentacions, lectures de guió, sessions d’arxiu), i col·laboració amb l’ESCAC en digitalització. Crònica: “Le deuxième acte” (Quentin Dupieux) Repartiment d’altura: Léa Seydoux, Vincent Lindon, Louis Garrel i Raphaël Quenard, entre d’altres, tots excel·lents. Sàtira lúcida: aparent divertiment que es torna fustigació del cinema sota correcció política i alerta sobre l’“esclavitud” de la IA en la creació. Tons buñuelescos: caminades sense direcció aparent i trencaments de la quarta paret elegants; reminiscències d’El discret encant de la burgesia. Guió de ferro i precisió: ritme impecable, cap escena prescindible; direcció tècnica polida. Estrena: 11 d’abril; recomanació molt favorable. The Residence (Netflix) Whodunit a la Casa Blanca (8 episodis, ~1 h; el 7, més llarg), creat per Paul William Davies i inspirat en el llibre de Kate Andersen Brower. Uzo Aduba eleva la sèrie amb una interpretació poderosa; irrupció sorpresa d’una història d’amor al capítol 7 que reconfigura el relat. Muntatge molt sofisticat: veu en off, cross-cutting rítmic, i diàlegs de witty banter d’alta escola. Aula de Cinema: muntatge i ràcord (seguint Walter Murch) Repàs als “6 criteris” de Murch i enfocament avui en els de menor pes percentual però crucials per a la fluïdesa. Tipologies de ràcord i bones pràctiques: • Ràcord de direcció/sentit: coherència en la trajectòria (evitar inversions abruptes d’esquerra→dreta). • Ràcord de mirada (eyeline): pla/contraplà amb línies de visió que es creuen de manera creïble. • Ràcord posicional i respiratori: respectar microgestos i respiració per no “trencar” l’actor al muntatge. Continuarà en la propera sessió amb repàs i ampliació. Cites destacades “Nosaltres no renunciem ni renunciarem mai a projectar cinema també en 35 mil·límetres, 16 i 8.” “Des que el cinema va néixer, tothom diu ‘el cinema es morirà’… i no es mora.” Recomanacions i agenda “Le deuxième acte” s’estrena l’11 d’abril: aposta destacada per Setmana Santa. Pausa del programa per festes; si us quedeu, aneu a la Filmoteca o a sales: hi ha molt bona programació. Crèdits i participants Conducció i crònica: Pep (presentador). Entrevistador i Aula de Cinema: Anastasi (Anastàcia) Rinos. Convidat: Pablo Laparra (director de la Filmoteca de Catalunya). Tècnic: Jan.

Context i obertura musical Don Giovanni com a pont cap a Babette • El programa s’obre amb un duet de Don Giovanni (Mozart) per connectar música i cinema, i introduir el treball musicogràfic de Per Nørgård a El festí de Babette. El festí de Babette — anàlisi completa Origen, guió i equip • Basada en la novel·la curta homònima de Karen Blixen (Isak Dinesen), excel·lentment adaptada i dirigida per Gabriel Axel (1987, 103’). • Música de Per Nørgård; muntatge de Finn Henriksen; producció Nordisk Film i Just Betzer; distribució MGM/Filmex. • Relació d’autoria: Blixen també és l’origen de Memòries d’Àfrica (Pollack, 1985), contrastant però connectada biogràficament. Repartiment clau • Babette: Stéphane Audran (col·laboradora recurrent de Claude Chabrol). • General Lorens Löwenhielm: Jarl Kulle. • Germanes: Birgitte Federspiel (Martine) i Bodil Kjer (Filippa). • Achille Papin (baríton): Jean‑Philippe Lafont. • Aparició breu: Vivi Andersson. Sinopsi i context • París, 1871: la Comuna destrueix la vida de Babette (perd marit i fill) i ella fuig a Jutlàndia (Dinamarca). • Serveix gratuïtament durant 14 anys dues germanes pietistes, filles d’un pastor difunt. • Li toquen 10.000 francs a la loteria; decideix dedicar-los a un sopar francès per a 12 comensals (centenari del pastor). • Equivalència comentada: el cost seria avui ~150.000 $ per a 12 persones. El menú i els maridatges (l’hedonisme com a relat) • Plats: sopa de tortuga, blinis Demidoff (caviar), guatlles al sarcòfag, amanida, formatges, babà al rom i fruita fresca. • Begudes: xerès amontillado amb la sopa; Veuve Clicquot 1860 amb els blinis; Clos de Vougeot 1845 amb guatlles i formatges; xampany, marc de xampany, cafè i aigua. Temes i simbolisme (gràcia, redempció, comunitat) • Generositat radical: Babette converteix la fortuna en art efímer per als altres; el plaer com a camí de reconciliació. • Religió i gràcia: 12 comensals amb ecos del Sant Sopar; el banquet esdevé un sacrament laic de gràcia il·limitada. • Transformació: la comunitat estricta es relaxa i es perdona a través del menjar, la música i la convivència. • Babette com a “àngel”: pacifica, no imposa, educa amb l’exemple. "La gràcia... no imposa condicions... ens acull a tots... i proclama l’amnistia general." — discurs del general Subtrames romàntiques i destí • Papin i Filippa: atracció sublimada per doctrina i vocació; l’art com a via de transcendència. • El general i Martina: enamorament contingut; retrobament final i consciència que «en aquest món, tot és possible». "He estat amb vostè tots els dies de la meva vida... en aquest món, tot és possible." Estètica i influències • Signatura nòrdica: ecos de Dreyer i Bergman en la sobrietat visual i el treball d’actors. • Muntatge altern de cuina/taula, gran realisme sensorial (foc, textures, tastos), primers plans riquíssims en reaccions. Guardons, recepció i on veure-la • Òscar 1987 a millor pel·lícula de parla no anglesa; menció a Cannes; BAFTA (millor film no anglès) i nominacions; nominació als César. • Axel és percebut com a “one‑hit wonder” per l’embranzida única d’aquest film. • Disponible a Filmin (nota 8,3) i també a YouTube (qualitat variable). Frases que defineixen la pel·lícula "Un artista mai no és pobre." "En aquest món, tot és possible." Mini masterclass: la Rule of Six de Walter Murch (muntatge) • 1) Emoció (≈51%): cada tall ha de ser fidel a l’emoció del moment; l’escala de pla i la música poden amplificar-la. • 2) Història (≈23%): el tall ha de fer avançar la narració; evitar seccions que “s’aturen”. • 3) Ritme (≈10%): cadència justa; ni allargar ni fragmentar en excés. • 4) Eye‑trace (≈7%): orientar la mirada de l’espectador; evitar salts bruscos de focus visual entre plans. • 5) Pla bidimensional / gramàtica (≈5%): respectar el ràcord visual i —molt important— el ràcord interpretatiu. • 6) Continuïtat tridimensional (espai‑temps) (≈4%): coherència de distàncies, temps d’acció i desplaçaments; unitat de temps versemblant. • Notes pràctiques: la respiració dels actors afecta la fluïdesa; la gramàtica clàssica facilita la lectura; els percentatges són orientatius, però l’“emoció + història” governen. Avanç de continguts i cloenda Filmoteca de Catalunya — entrevista • La setmana vinent: conversa amb Pablo LaParra Pérez, nou director de la Filmoteca de Catalunya — línies estratègiques, continuïtats i possibles novetats (subjectes a pressupost). • Tancament amb recordatori i invitació a revisar la pel·lícula i el relat original (edicions en català i castellà).

Panorama de l’episodi • Programa centrat sobretot en The Conversation (1974) de Francis Ford Coppola: una lectura de culte on el so és el veritable protagonista i la interpretació de Gene Hackman sosté un retrat d’obsessió, culpa i redempció. • Segona part dedicada a la sèrie Taboo (2017), un drama d’època fosc amb Tom Hardy, creat per Stephen Knight, amb suport de Ridley Scott i música de Max Richter. • Tancament amb “flashos” d’estrenes: Por todo lo alto (França, 2024), Un año y un día (Espanya, 2025), Vida en pausa (França, 2024) i el biopic de Bob Dylan, A Complete Unknown (2024) amb Timothée Chalamet. “Si ho sabés, ens mataria” — frase-motiu que articula el suspens i la mirada moral de The Conversation. “Quan veig un d’aquests pobres vells… penso que una vegada va ser un nen petit…” — la pel·lícula invoca l’empatia des d’un detall observacional. The Conversation (1974) — Coppola Context i recepció • Palma d’Or a Cannes (1974), múltiples nominacions (Oscars, BAFTA, Globus d’Or). Cinema de culte entre cinèfils tot i discreta connexió amb el gran públic. • Coppola la considera possiblement la seva millor pel·lícula, feta entre El Padrí i El Padrí II. A la pràctica, funciona com un homenatge al so i al muntatge. Trama sense espòilers • Harry Caul (Gene Hackman), expert d’escolta i vigilància privada, grava una conversa d’una parella en una plaça transitada. D’aquesta cinta en sorgeix una frase clau —“Si ho sabés, ens mataria”— que encendreu el motor moral i el suspens. • El lliurament del treball a un poderós executiu (cameo de Robert Duvall, intermediari Harrison Ford molt primerenc) deriva en una crisi de consciència; Harry intenta protegir la parella. El clímax a l’hotel és pur cinema de suspens (ecos hitchcockians) sense avançar el desenllaç. Temes i lectura moral • Culpa, pecat i redempció: la consciència religiosa de Caul (confessió, necessitat de perdó) xoca amb un ofici que pot causar dany. La culpa esdevé persistent perquè el treball el condemna a repetir el pecat. • Solitud i identitat: Caul és meticulós, reservat, “anònim”; la seva única escapatòria íntima és el saxòfon. El personatge es construeix des de la contenció corporal i una mirada minuciosa als gestos. El so és el protagonista • El so com a personatge: la pel·lícula es construeix a partir del que s’“escolta” i del que falta per escoltar. El disseny sonor i el muntatge articulen el relat, el suspens i el punt de vista. • Obertura magistral: gran plaça, zoom imperceptible que tanca el focus visual mentre l’enginyeria d’enregistrament (micros direccionals, paràboles, furgoneta, operari a peu) aconsegueix una conversa enmig del soroll urbà. • Mecànica de l’edició de so: mescla de múltiples entrades, continuitat entre micròfons, temps reals de rebobinat; el realisme tècnic dona versemblança i un ritme de rellotgeria. • Semàntica i repetició: frases recontextualitzades en escenes diverses (inclosa una seqüència d’intimitat), generant dobles sentits i modulant la percepció moral. Walter Murch i el muntatge • Walter Murch (disseny de so, assessor de muntatge) imprimeix el segell que fa de The Conversation una obra canònica del llenguatge sonor. La seva influència es fa explícita: precisió de durades, jerarquia de plans/sons i ús espacial del soroll ambiental. • Recomanació: el llibre de Murch, “En el momento del parpadeo”, clau per entendre l’evolució del llenguatge cinematogràfic i la pràctica del muntatge. Simbologia: “Caul” i la membrana • El cognom Caul (mal escrit a producció però mantingut) remet a la membrana amniòtica. Visualment, la gabardina translúcida del protagonista i les barreres de plàstic/vidre funcionen com a segona pell/protecció: un home que vol estar a recer del món. Comparacions i context històric • Watergate: l’estrena fa eco d’un clima d’escoltes; la pel·lícula s’avança al context que esclatarà en l’opinió pública. • Blow-Up (Antonioni): on el misteri neix de la imatge i el revelat fotogràfic, aquí es trasllada al so i la seva edició. • La vida dels altres (Donnersmarck): parentiu temàtic d’escolta i poder; però The Conversation porta la mirada interior (culpa/ètica) encara més lluny. Interpretació de Gene Hackman • Una contenció expressiva plena de matisos: poca variació facial aparença, però una corporalitat que informa la culpa i la fragilitat. Contrast amb els secundaris més desbocats: ell és el centre sobri que imposa ritme i to. On veure-la • Disponible a Filmin (VOSE català/castellà). Còpia remasteritzada (música de David Shire, restaurada 2023). Sèrie: Taboo (2017) Credencials i to • Creada per Stephen Knight (Peaky Blinders), coprotagonitzada i co-creada per Tom Hardy (amb el seu pare, Chips Hardy); Ridley Scott als crèdits; música de Max Richter. • Londres, 1814: un món brutalista, fosc i fangós. Vuit episodis (~58’), una temporada. Estètica i risc visual molt vigents avui. Sinopsi i atractius • James Delaney (Hardy) torna d’Àfrica després de 10 anys donat per mort; reapareix canviat, quasi xamànic, carregat de diamants i secrets. • Intriga amb corporacions i imperis comercials, política, família, antiheroi carismàtic i pulsió cap a Amèrica. Maquillatge, vestuari i banda sonora premiats (BAFTA, Emmy, Satellite Awards…). • Recomanada: vigor narratiu, atmosfera hipnòtica i Hardy en estat pur. Disponible a Filmin. Estrenes i recomanacions ràpides • Por todo lo alto (França, 2024, dir. Emmanuel Courcol): melodrama de germans retrobats (un director d’orquestra i un empresari en crisi). Final conciliador amb concert compartit. Cinema popular francès d’efecte emocional. • Un año y un día (Espanya, 2025, dir. Àlex Sant Martín): Òpera prima amb narració feixuga; impressió negativa (abandonada abans de la meitat). Expectatives posades en futurs treballs del director. • Vida en pausa (França, 2024, dir. Alexandros Avranas): peça estranya d’estètica freda, propera al primer Lanthimos o a Ulrich Seidl, però menys definida estilísticament. • A Complete Unknown (2024, Bob Dylan) — dir. James Mangold: - Timothée Chalamet evita la imitació plana i construeix un Dylan reconeixible però propi. - Reconstitucció exquisida de Nova York nocturn i ecosistema folk (Joan Baez —diverses cançons—, Pete Seeger interpretat per Edward Norton, Woody Guthrie, Donovan…). - Pot funcionar per a noves generacions com a retrat d’una postura dissident; a la vegada, reflecteix el pragmatisme distant de Dylan envers la protesta pública. Nota d’actualitat • Breu parèntesi sobre la detenció i alliberament del director palestí Hamdan Balal, i la idea que el cinema —com el periodisme— pot esdevenir ofici de risc.

Resum general Un episodi centrat en cinema i sèries amb una columna vertebral molt clara: la projecció especial de "Bogre" i el seu univers càtar; una crítica extensa de "The Brutalist"; la recomanació del film d’autor "Grand Tour"; dues sèries destacades (Soviet Jeans, Traitors) i un apunt final sobre el biopic de Bob Dylan. • Bogre (Fredo Balla): rigor històric i sensibilitat poètica per abordar els càtars i els seus orígens bogomils; recursos formals potents i música suggeridora. • The Brutalist (Brady Corbet): èpica d’immigrant i d’arquitectura en clau de brutalisme, amb gran ambició formal, música contundent i interpretacions destacades. • Grand Tour (Miguel Gomes): viatge romàntic i sensorial per l’Àsia (1917) amb blanc i negre preciós, referències cinèfiles i esperit d’odissea. • Sèries: la fresca i dissident "Soviet Jeans" (Filmin) i el thriller d’espionatge a foc lent "Traitors" (Netflix). • Apunt final: "A Complete Unknown" (James Mangold), amb un Timothée Chalamet que crea el seu propi Dylan. Temes principals Bogre: càtars, bogomils i una posada en escena evocadora • Sessió especial amb sala plena malgrat la coincidència amb la Champions; vídeo-salutació del director amb qualitat gairebé cinematogràfica i projecció excel·lent al Cinema Girona. • Peça musical d’obertura associada a Jordi Savall (El Regne Oblidat) per contextualitzar els albigesos/càtars i l’herència dels bogomils. • El film és molt rigorós, ple de veus expertes i idees que obren camins de comprensió: heretgia, dualisme, itineraris pels territoris (Bulgària, Occitània, Itàlia, Bòsnia) i un to de peregrinatge. • Les passejades i transicions llargues serveixen per a la reflexió i la “digestió” del contingut dens. "L’olor de la por… la por tenia la seva olor pròpia" • Segment colpidor sobre tortures i judicis inquisitorials (títol: "L’olor de la por") i una clara exposició de la doctrina dualista. • La pel·lícula incorpora un dualisme propi: el relat històric dels càtars i un homenatge íntim al pare del director (obertura i tancament), que li dóna alçada moral. • Recursos creatius: ninots de fusta com a al·legoria; jocs d’ombres que evoquen el mite de la caverna de Plató; música diegètica (d’Istanbul al vaixell) que crea empatia i textura cinematogràfica. • Debat documental vs reportatge: aposta per un llenguatge obert i poètic; comparacions amb mecanismes d’altres obres (p. ex. Carles Porta a "Tor"). • Llenguatge cinematogràfic transparentat amb criteri (visibilitzar càmera/equip, sala de muntatge) per donar ritme i respiració a una obra de 3h17. • Compromís dels autors a informar quan el film sigui accessible en plataforma; agraïments a col·laboradors i públic assistent. The Brutalist: arquitectura, èpica i música amb pols de clàssic • Sinopsi: László, arquitecte hongarès jueu format a la Bauhaus, emigra als EUA després de la guerra; trajectòria d’ascens entre obstacles, amb una gran interpretació d’Adrien Brody. • Explicació del brutalisme: la pell i l’estructura són una mateixa cosa; formigó com a matèria i llenguatge; sensació de pes i contundència també en la música i el muntatge. • Apartat tècnic: projecció en 70 mm vs còpia digital 4K; jocs d’aspecte i “arxiu”; solvència visual i sonora que “enganxa a la cadira”. • Guió i ritme: avanç constant, contingut ric i discussió sobre un final discutible però coherent amb l’ambició del relat. • Interpretacions: molt bé Guy Pearce (mecenes), personatges secundaris (esposa, neboda) ben construïts. • Subtext i debat: es troba a faltar el nom “Palestina” i s’apunta un biaix proisraelià en el rerefons; conversa oberta sobre tradicions industrials i culturals a Hollywood. Grand Tour: odissea sensible en blanc i negre (Miguel Gomes) • Sinopsi: el funcionari Edward fuig del compromís el dia abans del casament a Birmània (1917); Molly li va al darrere per tot l’Orient (Vietnam, Xina, Filipines, Japó) sense acabar d’atrapar-lo. • 80% en blanc i negre preciós, passatge sensorial pels rius i paisatges; ecos de Murnau (Tabú), Joseph Conrad i cinema contemporani asiàtic. • Romàntica, poètica i etnogràfica, amb moments d’intimitat de cambra i un to elegíac. Sèries Soviet Jeans (Filmin) • Lituània, anys 70, texans com a símbol d’occident i llibertat; protagonista emprenedor perseguit per un agent del KGB; derivació cap al manicomi amb ecos de "One Flew Over the Cuckoo’s Nest". • Frescor narrativa, repartiment jove, 8 episodis (51–55’), diversos directors i una nota molt alta a Filmin. Traitors (Netflix) • Final de la II GM: una jove és infiltrada a l’MI5/MI6 per descobrir un talp soviètic. • Thriller a foc lent: més intriga interna i viratges de guió que persecucions; 6 episodis d’una hora aproximada. Apunt final: A Complete Unknown (James Mangold) • Timothée Chalamet no imita Dylan: crea “el seu” Dylan amb personalitat pròpia; Mònica Bárbaro (Joan Baez) i Edward Norton (Pete Seeger) sumen pes. • Banda sonora per emportar-se a casa i retrat del Nova York nocturn molt atractiu. Frases destacades "Ex oriente lux": la llum ens ha vingut sempre de l’est. "La por tenia la seva olor pròpia". Conceptes clau • Càtars • Bogomilisme • Dualisme • Brutalisme • Bauhaus • Making-of integrat • 70 mm vs DCP/4K • Slow burn en thriller d’espies • Etnografia visual

Tema central 1 — «Les verges suïcides» (Sofia Coppola, 1999) Origen, títol i adaptació • Òpera prima de Sofia Coppola, inspirada en la novel·la homònima de Jeffrey Eugenides. • Es comenta el títol i l’èmfasi en “verges” a l’anglès (The Virgin Suicides) com a recurs per reforçar el concepte central. • Procés d’adaptació: la mateixa Coppola signa el guió; el projecte arriba després d’un intent d’adaptació alternatiu que no convenç la productora. • Versions d’exhibició: es parla de muntatges de 97’, 93’ i 90’; l’edició vista pels conductors és de 93’. Sinopsi, punt de vista i veu en off • L’acció se situa el 1974 i gira al voltant de les germanes Lisbon (Cecilia, Lux, Bonnie, Mary i Therese) sota una educació estricta marcada especialment per la mare. • Veu narradora coralitzada des del record dels nois del barri (veu de Giovanni Ribisi), que crea una distància poètica i melangiosa. • Dos eixos dramàtics: l’esdeveniment traumàtic de Cecilia i la relació Lux–Trip Fontaine, que arrosseguen la resta del relat. Si ho hem fet tot bé, com és que ha passat tot això? Repartiment i ecosistema Coppola • Pares: Kathleen Turner i James Woods (treballs molt sòlids). • Germanes: destaca Kirsten Dunst (Lux) en un paper clau que anticipa la seva trajectòria. • Entorn de producció i col·laboradors vinculats a American Zoetrope; Roman Coppola aporta treball de segona unitat. Estètica 70s i música • Retrat molt sensorial dels setanta (vestuari, llum i textures), amb un to “suau” que contrasta amb la duresa del que es narra. • Banda sonora amb Air i clàssics d’època (p. ex. “Alone Again (Naturally)”, “So Far Away”, “Run to Me”), integrada amb gran encert dramàtic. Temes i lectura crítica • Repressió moral/religiosa, control del cos i de la vida social de les noies; mirada crítica al conformisme burgès i a l’“harmonia” aparent. • Ambigüitat deliberada en la resolució: la pel·lícula no tanca explicacions, convida a l’espectador a reconstruir el sentit. • Parentescos cinèfils: obertura “idíl·lica” que evoca Blue Velvet i el seu sotabosc inquietant. • Moment poètic memorable: seqüència “impossible” del cotxe amb “On the Road Again”, com a projecció mental del que no va ser. • Disponibilitat: Filmin (metratge curt per a estàndards actuals, ~93’). Tema central 2 — «Tardes de Soledat» (Albert Serra, 2024) Què s’hi destaca • Documental de mirada radical i honesta sobre la tauromàquia, despullada de fanfàrria. • Protagonistes reals: el toro, el torero (Andrés Roca Rey) i la quadrilla. Rodada en quatre places clau (Sevilla, Les Vendes, etc.). • Recursos formals: càmera fixa dins la furgoneta de la quadrilla per capturar esperes, dubtes i eufòries; muntatge molt precís al servei d’un equilibri constant de punts de vista. • Veritat incòmoda: es recullen també mals moments; el torero no es reconeix en el retrat i protesta —el film no enalteix ni demonitza. • Durada: ~125’; imatges dures per l’essència sacrificial del ritual, més que no pas per la sang mostrada. Obituari — Gene Hackman • Els conductors dediquen un recordatori ampli a Gene Hackman (filmografia emblemàtica: The Conversation, The French Connection, Unforgiven, Mississippi Burning, Superman, entre d’altres) i en repassen papers icònics i versatilitat. Òscars — titulars i notes • Repàs ràpid dels premis recents: es comenta el triomf d’“Anora” (Sean Baker), reconeixements per a “The Brutalist”, “Emilia Pérez”, “The Substance”, i guardons tècnics diversos. • Millor pel·lícula internacional: es destaca “Ainda Estou Aqui” (Walter Salles); mencions a “No Other Land” en documental. • Tò clarament opinatiu sobre discursos, interpretacions i recepcions. Agenda — «Bogre. La gran heretgia europea» (Cinema Girona) Què, qui i on • Dimarts 11 de març, 17:00–21:00, al Cinema Girona (C/ Girona, 175, entre Rosselló i Còrsega). • Organitzen: Cinema sense condicions (Ràdio Desvern), Amics dels Càtars (Jaume Cluet), Grup de Recerca de Terres de Ponent (Miquel Torres) i Amics del Passeig de Sant Joan (Marta Belló). • Documental de Fredo Valla (salutació prèvia en vídeo), recorregut per 5 països, parlat en 5 idiomes i subtitulat al català; amb reenactments puntuals per reforçar passatges històrics. • Tema: història dels càtars (Bogomils, Albigesos), la dissidència cristiana i les croades internes contra ells; durada ~3h15 amb tall i col·loqui posterior amb especialistes. Idees clau a emportar-se • Les verges suïcides: una òpera prima d’autora que combina poesia visual i crítica social, amb una ambigüitat que perdura. • Tardes de Soledat: documental contundent i equilibrat que posa la càmera a tocar del risc i evita el maniqueisme. • Obituari i Òscars: memòria cinèfila i actualitat, amb mirada crítica i apunts de context. • Agenda: proposta cultural i històrica d’alt interès amb debat posterior.

Panorama de l’episodi Dos blocs principals i molt contrastats: • Clàssic polèmic: Il portiere di notte (1974, Liliana Cavani) — entre el magnetisme i les seves mancances, i amb una recepció històrica plena de controvèrsia, censura i relectures. • Estrena i debat contemporani: Tardes de soledat (Albert Serra) — un documental de tauromàquia que busca una experiència física i cinematogràfica no apologètica, i que reobre el debat ètic i estètic. També hi ha una obertura distesa (incidència tècnica, setmanes dels presentadors) i una breu menció a El diario de Noah. Clàssic de la setmana: Il portiere di notte (1974, Liliana Cavani) Per què es porta i com es valora • Els conductors expliquen la seva metodologia de selecció: triar clàssics des del record i l’emoció, deixant “reposar” les pel·lícules (fins any 2000 com a límit) i revisitant-les amb el temps. • En aquesta revisió, el record positiu conviu amb reticències actuals: hi veuen potència temàtica però mancances tècniques i dramàtiques més evidents avui. • Malgrat dubtes, la situen com a clàssic rellevant: Venècia 2018 la va programar a “Clàssics” i la directora va rebre el Lleó d’Honor (2023). Recepció, censura i context d’època • Rebuig crític majoritari en el seu moment (EUA, Regne Unit, França, Itàlia, Alemanya); entrada més tardana a Espanya (novembre 1976), amb retalls i restriccions. • Múltiples versions: 112/118/122 min; esmenten que encara hi ha >40 països on està prohibida. • Context setanter: onada de cinema que barreja sexualitat explícita i poder/ideologia: Último tango en París (1972), Delicias turcas (1973), Salò (1975), El imperio de los sentidos (1976), Salon Kitty (1976), entre d’altres. Coproducció i llengua: convencions i “falsedats” percebudes • Coproducció anglo-itàlica: anglès com a llengua principal (amb Dirk Bogarde i Charlotte Rampling), però amb rostre i tècnica italianes (Cinecittà, repartiment de caràcter italià) per a personatges que “haurien de ser” austríacs/alemanys. Això genera dissonància de versemblança per als presentadors. Guió i crèdits • Guió atribuït a Liliana Cavani (inspirat en una sola tarda, durant I cannibali) i Italo Moscati, amb mencions a col·laboracions de Barbara Alberti i crèdits insòlits per a Charlotte Rampling i Dirk Bogarde com a “col·laboradors del guió”. • Casting: Cavani descobreix Bogarde arran de La caduta degli dei (Visconti) i, després d’estudiar Romy Schneider, opta per Rampling. Escenes clau (atenció: contingut sensible) • Paràbola bíblica (Salomé/Joan Baptista) transfigurada: Max ofereix a Lucía el cap d’un presoner que l’assetjava; una de les seqüències més escabroses i significants del film. • Cabaret icònic: Lucía balla amb estètica de cabaret per a oficials nazis, amb un gestual erotic explícit — escena sovint llegida com a imatge-símbol del film i motiu de crítiques per una suposada estètica que “agrada massa” al nazisme. • Tercer acte: el relat vira cap a thriller (assetjament i setge), amb una resolució percebut com a més convencional. Temes principals • Relació sadomasoquista entre supervivent i ex-oficial SS: lectura recurrent com a cas límit de síndrome d’Estocolm. • Sexe vs ideologia: l’obra barreja amb intenció polèmica erotisme, poder i memòria històrica. • Mirada de gènere: la directora reivindica iniciativa sexual femenina, cosa que va exacerbar la censura i la crítica conservadora. Apartat tècnic i interpretacions • Muntatge de Franco Arcalli: els flashbacks hi semblen numerosos i poc motivats, trencant el flux i debilitant la versemblança del passat concentracionari, sobretot comparat amb models com Schindler’s List. • Interpretacions: Charlotte Rampling és elogiadíssima (amplitud de registres, sempre creïble). Dirk Bogarde —tot i ser un actor immens— aquí “punxa” per moments, possiblement per marcatge de direcció o una concepció deliberadament més debilitada del personatge masculí. On i com veure-la • Disponible a Filmin, però els conductors alerten d’una còpia molt deficient (recomanen millors edicions si es troben). “Quan barreges sexe i ideologia, la pel·lícula busca el límit. I Cavani aquí el força en tots els sentits.” Estrena: Tardes de soledat (Albert Serra) La tesi de Serra (en paraules del director) “S’ha de fer un documental quan la mateixa cosa no es pot fer en ficció de cap manera… La càmera ha de revelar allò invisible als ulls humans… Acaba sent una experiència de cine pura, total, absoluta.” • Serra defensa un documental que transcendeixi el gènere, centrat en la física de l’experiència i en una seducció cinematogràfica capaç d’“omplir la ment”. • Anècdota clau: una espectadora vegana i animalista que surt “corrompuda” per l’impacte del film, com a metàfora del poder de seducció del cinema. Dispositiu i estil • Focus radical en toro, arena, torero i quadrilla: absència de públic i folclor (p.e. pasdobles) per evitar l’apologia, creant una arena abstracta que podria ser “un desert” sense límits. • Rodada a les grans places i amb excés d’accés concedit pel torero i la quadrilla, que permet una proximitat plàstica i sonora insòlita. Recepció emocional i debat ètic (no apologètic) • Valoració dels presentadors: “potser la millor pel·lícula de Serra”; experiència visceral i de pell. • Debat obert: pot una obra així “convertir” antitaurins? - Pep: “No” — pot generar rebuig o fascinació formal, però no canvia posicions ètiques. - Anastasi: “Matís” — hi ha qui pot reconnectar-se amb l’interès ritual i humà, sense necessàriament avalar la festa. • Eix de lectura: el ritual sacrificial — “l’únic que entra sense saber que morirà és el toro”. Veredicte • Un documental que prioritza l’experiència cinematogràfica sobre la tesi, evitant l’argumentari militant i desplegant forma, ritme i cos. Impacte alt fins i tot en espectadors contraris a la tauromàquia. Notes finals • Obertura distesa: incidència tècnica i xerrada sobre El diario de Noah (valoracions i idea de recuperar-la com a clàssic “recent”). • Tancament: salutació ràpida i marxa “pel Barça”. “El bon cinema pot fer-te estimar —per uns instants— allò que detestes.”

Introducció i novetats • S’obre el programa recordant una preestrena a la Filmoteca: “Tardes de soledat” d’Albert Serra (excepcional obertura en dilluns, sala habitualment tancada). “Ahir van obrir perquè es tractava de presentar ‘Tardes de soledat’ de l’Albert Serra.” Pel·lícula de la setmana: Algú va volar sobre el niu del cucut (Milos Forman) Context i autor (Ken Kesey) • Kesey, escriptor de temperament rebel i vinculat al món pre-hippie i la generació perduda, amb experiències amb LSD i treball real dins d’una institució psiquiàtrica, aporta coneixement de primera mà sobre el sistema. • Diferències novel·la/film: a la novel·la el narrador és el Chief Bromden i el focus moral recau fortament en la infermera Ratched; el film centra l’eix en R. P. McMurphy (Jack Nicholson). • El tema central: la institucionalització com a “destrucció de la personalitat” i l’individu “atrapat sense sortida”. Adaptació i posada en escena • Obertura modèlica: arribada al manicomi, música de Chuck Nitzsche, presentació d’espais i jerarquies (director vs. cap d’infermeria). • Estil Forman: formació a la FAMU de Praga, planificació precisa i creixendo dramàtic. • La Ratched (Louise Fletcher), construïda amb un sadisme fred, esdevé el rostre de l’autoritat. “Una simulació democràtica… ‘Ara anem a votar’, diu ella, però manipula tot.” Temes clau i escenes destacades • Mecànica de control: pastilles diàries (seqüència coral plena de detalls), assemblees manipulades, i electroconvulsoteràpia (ECT) com a eina disciplinària. • ECT: impacte visual i físic, primer pla brutal de Nicholson amb protector bucal; punt d’inflexió narratiu. • Aliances i llibertat: amistat amb el Chief Bromden, “revolució final” i clímax d’alta intensitat amb tancament poètic que obre a l’esperança. • Seqüència “respiro”: escapada amb autobús i sortida a pescar, humor i humanitat enmig de la tensió. Repartiment i interpretacions • Jack Nicholson: carisma i excés controlat que aquí juga a favor del personatge; contrallums amb treballs com “Chinatown”. • Coral d’actors (p. ex., Danny DeVito), versemblança extrema en els trets de “bogeria”. • Cameo-ecos: presència del futur Scatman Crothers; connexió premonitòria amb “The Shining” (Kubrick) on coincidirà amb Nicholson. Producció i llegat • Produïda per Michael Douglas (drets heretats de Kirk Douglas) i Saul Zaentz; projecte difícil de finançar pel tema “no comercial”. • Diversos actors i actrius van rebutjar el projecte per por a danyar la carrera; el temps els contradiu. • Clàssic dels 70: cinema de protesta (Vietnam, contracultura), però amb elements que avui generen debat. • On veure-la: disponible a Filmin (qualitat alta). Debat crític: tractament de la dona • Els convidats assenyalen un tracte denigrant a les prostitutes del film, llegible com a producte d’una època (anys 70) però avui grinyola. • Discussió equilibrada: fidelitat a un temps i lloc vs. revisió crítica contemporània. Escapada i humanitat • L’episodi d’escapada amb autobús i pesca en barca funciona com a espai de llibertat, amb to de comèdia i complicitat de grup que reforça l’empatia amb els interns. Focus d’autor: Milos Forman • Biografia marcada per la tragèdia històrica (pares morts a camps nazis), experiència a l’Europa de l’Est i vocació política en el seu cinema americà. • Aquesta trajectòria ajuda a entendre la seva mirada crítica a l’autoritat i les institucions. Referents i ecos literaris i cinematogràfics • Fil d’autor: Ken Kesey també signa “Sometimes a Great Notion”, adaptada per Paul Newman com “Casta Invencible”, d’alta intensitat física i familiar. • Metàfora del títol: el cucut que pon ous en nius aliens com a imatge de disrupció i contagi d’inconformisme dins el manicomi. Recomanació de sèrie: The Serpent Queen (La Reina Serp) Per què veure-la • Drama històric modern sobre Caterina de Medici (basada en el llibre de Leonie Frieda), amb to irònic, cru i estilitzat. • Ús de música actual en context renaixentista, encerts de càsting i alta producció. • 2 temporades, 16 episodis (~50’), ritme sòlid i finals d’episodi amb gran colofó musical. On veure-la • Disponible a Movistar. “És una sèrie seriosa… amb un dineral al darrere i un ús de música moderna que emociona.” Aula de cinema: Muntatge i la “Regla dels Sis” (Walter Murch) • Referència clau: Walter Murch, “En el momento del parpadeo”. Base de treball per a muntadors més enllà de la tècnica clàssica (Karel Reisz, Eisenstein). Els 6 criteris (ordenats per importància) • 1) Emoció: el tall ha de ser fidel a l’estat emocional del moment i a la coherència acumulada; no “trencar” l’ona emotiva. • 2) Història: cada tall i seqüència han de fer avançar l’argument; si no aporta, sobra. • 3) Ritme: durada i velocitat dels plans; alternança per crear pols narratiu. • 4) Rastre de la mirada (eye-trace): on espera mirar l’espectador en el pas entre plans. • 5) Pla bidimensional (composició 2D): continuïtat gràfica i de línies en pantalla. • 6) Espai tridimensional (eix, posicions): coherència espacial; important però subordinat als tres primers. “El més important és l’emoció; després, que la història avanci; i el ritme que ho cohesiona.” Conclusions • Un programa que combina: - L’anàlisi d’un clàssic incontestable (Forman) amb mirada actual. - Una recomanació seriòfila sòlida (The Serpent Queen). - Una mini classe magistral de muntatge amb Murch com a guia. • Idees-força: autoritat vs. llibertat, el poder de la posada en escena, i la centralitat de l’emoció en el muntatge.