Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

61-72 de 476
  • 1h

    Cinema sense condicions del 21/1/2025 — Homenatge a David Lynch: Mulholland Drive, Twin Peaks i repàs de filmografia + Premis Gaudí 2025

    Context i to de l’episodi Programa especial dedicat a la memòria de David Lynch i al seu llegat cinematogràfic, amb el “clàssic de la setmana” centrat en Mulholland Drive, un repàs de temes, influències i filmografia, i una segona part amb el palmarès i anàlisi crítica dels Premis Gaudí 2025. "Hi ha un gran forat en el món, ara que ja no està amb nosaltres. Però, com ell deia, fixa't en la rosquilla i no en el forat. És un dia bonic, amb un sol daurat i blaus al cel." Homenatge a David Lynch Perfil artístic i temes recurrents • Artista total: director, guionista, muntador, músic i pintor; col·laboracions habituals amb Àngelo Badalamenti i tècnics de confiança (p. ex., Alan Splet al so). • Temes clau: el misteri, el territori oníric i el surrealisme visceral; pulsions de violència (de vegades sexual) i identitats escindides. • Influències: Hitchcock (Vertigo), Kubrick (2001, Lolita), Fellini (Nits de Cabiria, 8½), Buñuel (L’Àngel Exterminador), i literatura kafkiana (La metamorfosi). • Biografia esbossada: de la pintura a la imatge en moviment (“a la pintura li faltaven moviment i so”); amistats creatives primerenques i pas al cinema independent amb Eraserhead. Música com a columna vertebral • Badalamenti com a signatura sonora de Lynch (Blue Velvet, Twin Peaks, Mulholland Drive). • Interludis musicals destacats a l’episodi: “In Dreams” (Roy Orbison, Blue Velvet), tema de Twin Peaks, “I’m Drenched” (David Bowie, Lost Highway) i “Angel Star” (David Lynch & Chrysta Bell, The Big Dream). Clàssic de la setmana: Mulholland Drive On veure-la i edició • Disponible a Filmin amb restauració 4K (Estudio Canal + Criterion, 2021), supervisada per Lynch; metratge base de 35mm. Sinopsi (sense espòilers) i lectura temàtica • Inici en clau musical i tall sobtat a un accident a Mulholland Drive: una dona morena sobreviu i perd la memòria. • Arriba a Los Angeles, es creua amb una aspirant a actriu canadenca; amistat, desig i investigació del passat com a eix. • Joc d’identitats (Rita/Camila – Betty/Diane), Hollywood com a maquinària que imposa cares i destins; ecos de Sunset Boulevard i crítica a la indústria. • Clau lynchiana: narrativa fragmentada, somnis i realitats entrellaçades, atmosfera de misteri i seducció audiovisual. Repartiment i equip • Naomi Watts (Betty/Diane) i Laura Elena Harring (Rita/Camila) en un duet magnètic; Justin Theroux com a director assetjat per poders opacs. • Música: Àngelo Badalamenti; foto: Peter Deming; muntatge: Mary Sweeney; guió/direcció: David Lynch. Per què importa • Una de les obres capital de Lynch (al costat de Blue Velvet), síntesi de les seves obsessions: identitat, somni, desig i poder. Twin Peaks: èxit, tensió industrial i preqüela • El “cas Laura Palmer” esdevé fenomen televisiu (èxit major a Europa), mentre Lynch hi imprimeix un segell cada cop més personal. • Xoc amb productors i resposta d’autor amb la preqüela “Twin Peaks: Últims dies de Laura Palmer”. Reconeixement en festivals (inclosa Palma d’Or a la trajectòria de Lynch en altres contextos) i prestigi europeu. Filmografia repassada (pinzellades) • The Elephant Man: prestigi internacional i consolidació d’autor. • Dune (1984): ambició lligada a limitacions de pressupost; recepció desigual, avui peça de culte. • Blue Velvet (1986): thriller suburbà i somiador; punt d’inflexió estètic. • Wild at Heart (1990): obra per a fans, més divisiva. • Lost Highway (1997): thriller nocturn i hipnòtic; fotografia i atmosfera en estat pur. • The Straight Story (1999): road movie humanista, la menys “lynchiana” per alguns, però reivindicada per d’altres. • Mulholland Drive (2001) i Inland Empire (2006): aquesta última, compendi radical de tres hores que exigeix lectura sensorial més que racional. Documental recomanat • David Lynch: The Art Life (2016): imprescindible per entendre el seu procés creatiu des de la infantesa fins als primers films. Premis Gaudí 2025: palmarès i valoracions Palmarès destacat • El 47 (Marcel Barrena): 8 guardons (incloent Millor Pel·lícula, actor protagonista, vestuari, maquillatge, VFX i Premi del Públic). • Polvo serán (Carlos Marqués-Marcet): 4 Gaudís (Millor Pel·lícula en llengua no catalana, direcció d’art, muntatge, música original – Maria Arnal). • Casa en flames (Dani de la Orden): 3 premis (Guió original, actriu protagonista – Emma Vilarasau, actor secundari). • Segundo premio (Isaki Lacuesta & Pol Rodríguez): 3 premis (Direcció, fotografia, so). • Salve Maria (Marc Coll): 2 (Guió adaptat i revelació – Laura Bismarck). • Millor pel·lícula europea: Anatomia d’una caiguda (Justine Triet). Gaudí d’Honor • Paco Poch rep el Gaudí d’Honor-Miquel Porter i Moix: reconeixement a mig segle com a productor i impulsor de carreres i projectes clau. Valoració de la gala • Percepció de durada excessiva i gags discutibles (p. ex., “home de la mànega”). • Debat sobre catalanitat i discursos; ressò a xarxes (X/Twitter) amb el “nivell nen”. • Desig de més cinema en català i millor representació a nominacions. Punts clau • Mulholland Drive es reivindica com a fita del cinema contemporani: identitat, somni i indústria. • Lynch: creador transversal, amb el so i la música com a eixos dramàtics. • Gaudí 2025: palmarès repartit, reconeixement estructural al paper del productor i debat obert sobre la gala.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 14/1/2025 — Nosferatu d’Eggers, art en documental (Anselm i Chillida), la Filmoteca i una Aula de muntatge; amb Emilia Pérez, Índia i Conclave en cartellera

    Resum general Un episodi ric i variat on es combinen crítica de novetats, revisió de clàssics, una defensa apassionada de la Filmoteca de Catalunya i una extensa “Aula de cinema” sobre llenguatge i muntatge. El plat fort crític és la nova Nosferatu de Robert Eggers, contextualitzada amb Murnau, Herzog i Coppola. Dos documentals d’art —Anselm (Wim Wenders) i Ciento volando (Arantxa Aguirre) sobre Eduardo Chillida— centren la part documental. Es completen amb recomanacions de cartellera (Emilia Pérez, Índia —Payal Kapadia— i Conclave) i recordatori final dels Premis Gaudí. Temes principals • Nosferatu (Robert Eggers, 2024): comparacions amb Murnau (1922), Herzog (1979) i Coppola (1992); valors, interpretacions i protagonisme femení. • Documentals d’art: Anselm (Wenders) sobre Anselm Kiefer i Ciento volando (A. Aguirre) sobre Eduardo Chillida i Chillida Leku. • Filmoteca de Catalunya: restauracions, condicions de projecció, activitats i recursos (biblioteca, exposicions). • Cartellera recomanada: Emilia Pérez (Jacques Audiard), Índia (Payal Kapadia – Mumbai, tres dones), Conclave (Edward Berger). • Aula de cinema: tipus de plans, pla seqüència, muntatge analític vs sintètic, ritme intern/extern, “planting” i exemple de Psycho (Hitchcock). Moments destacats i idees clau Filmoteca: experiència de sala i patrimoni • Condicions de visió òptimes i respecte a la projecció (sense crispetes ni entrades tardanes) com a valor diferencial. • Revisites a clàssics restaurats: Los golfos (Carlos Saura), El espíritu de la colmena (Víctor Erice), i Fata Morgana (Vicente Aranda), amb debat sobre l’“Escola de Barcelona”, el free cinema i la Nouvelle Vague. • Valoren també la labor de conservació a Terrassa, la biblioteca especialitzada i les exposicions (cinema amateur, etc.). Documentals d’art • Anselm (Wim Wenders) - Retrat majúscul d’Anselm Kiefer: obra monumental, materials pesants (ferro, pedra, fusta), espais immensos i trajecte vital marcat per la polèmica a Alemanya i l’acollida a França. - Diàleg entre creadors (Wenders i Kiefer) i celebració de l’acte creatiu. - Cita clau d’Adorno (qüestionada): “Després d’Auschwitz, no té sentit que es pugui fer poesia.” - El film defensa conèixer, superar i sublimar la història a través de l’art i la creativitat. • Ciento volando (Arantxa Aguirre) - Homenatge poètic i didàctic a Eduardo Chillida en el seu centenari, guiat per testimonis i la visita a Chillida Leku (jardí-museu d’Ernani). - Enfoc en els “quatre elements”, la forja i l’obra pública —i en el rigor de Chillida també en gravat i en arquitectura d’adaptació. - Valor emocional i comunitari: el vincle amb el jardiner i l’arrelament del projecte. Nosferatu (Robert Eggers, 2024) • Context i genealogia: Murnau (1922, mite fundacional), Herzog (1979, readaptació alemanya amb Kinski), Coppola (1992, exuberància formal i amor pel cinema). • La versió d’Eggers, densa i atmosfèrica, manté homenatges visuals a Murnau però traça camí propi; es rumoreja un director’s cut de més de 3 hores. • Interpretacions: Lily-Rose Depp guanya centralitat —el film desplaça el centre cap al personatge femení—, amb Willem Dafoe i Bill Skarsgård (Dràcula) en registres continguts i físics. • Terror, misteri i textura visual en nocturns i contrallums; algun grinyol de ritme que podria resoldre’s amb el metratge íntegre. Cartellera recomanada • Emilia Pérez (Jacques Audiard) - Una de les 5 millors de 2024 per al crític. Potent mirada amb fort component femení/trans; polèmica de recepció a Mèxic. • Índia: “La voz que imaginamos” (Payal Kapadia) - A Mumbai, tres dones (dues germanes), relacions personals i laborals; soroll d’entorn com a paisatge sonor permanent i moments de silenci significatiu. - Retrat de resiliència quotidiana i de ciutat viva; bellesa interior i realisme de servei públic (infermeria, quiròfans, etc.). - Recorden de passada la deliciosa The Lunchbox (referència a les carmanyoles), com a “mirall” de realitats índies. • Conclave (Edward Berger) - Thriller vaticà elegant, posada en escena exquisida, gran treball actoral i versemblança d’espais (sense filmar al Vaticà real). - Girs de guió finals interessants, dins d’un conjunt moderadament previsible però molt recomanable. Aula de cinema: llenguatge, plans i muntatge • Tipologies de pla per escala: del gran primer pla al gran pla general; el pla americà i la seva funció en el western. • Per dinàmica: pla fix, pla en moviment (panoràmica, travelling, càmera a mà), i el singular pla de pulsació constant (moviment cíclic sense inici/fi clar: rodes, molins, pistons). • Muntatge analític vs sintètic (pla seqüència): decisions de primer i segon pla condicionen el ritme i el sentit. • Ritme intern (acció dins el pla) i ritme extern (relació entre plans al muntatge). • Concepte de “planting” (anticipació significativa): un detall vist ara trobarà payoff després. • Exemple canònic: Psycho (Hitchcock) — progressió des de plans oberts a primeríssims primers plans a la dutxa; música de Bernard Herrmann com a motor dramàtic. Recomanacions i valoracions • Imprescindibles: Anselm; Ciento volando; Nosferatu (Eggers) — especialment si arriba el director’s cut. • Molt recomanables: Emilia Pérez; Índia (Payal Kapadia); Conclave. • Recuperar a sala: clàssics restaurats a la Filmoteca per veure’ls en condicions idònies i contextualitzats. Agenda • Recordatori dels Premis Gaudí (Acadèmia del Cinema Català): dissabte 18, 22:00h.

  • Cinema sense condicions del 7/1/2025 — Smooth Jazz Intro, Romanç d’una Nit i Mantra “Bona nit” per Dormir

    Resum general Episodi amb tres trams clars: • Obertura amb to smooth jazz que prepara l’ambient. • Peça musical amb lletra sobre un romanç efímer — una trobada que comença i s’acaba en una sola nit. • Llarg tram principal amb la repetició hipnòtica de “Bona nit” com a mantra per relaxar-se i afavorir el son (estil ASMR), sense altres intervencions. Temes principals Obertura musical — "Smooth Jazz Club" • Introducció sonora minimalista que situa l’oient en un ambient nocturn i íntim. "Clip. Smooth. Jazz. Club." • Serveix com a cortineta abans d’entrar a la peça lírica. Romanç d’una nit — peça lírica en anglès • Motiu central: dues persones, "both brokenhearted", viuen una connexió intensa i fugaç en una sola vetllada. "When we started, both brokenhearted... it could begin and end in one evening." • Imatges clau: la llum que les atrapa, el taxi esperant, la urgència del temps que passa. "The minutes went by, the cab is outside..." • Tanca el passatge amb la idea d’acceptar i avançar. "When we parted, moving on." • Estribells vocals rítmics ("ba-ba-ba") que aporten textura i transició cap al tram meditatiu. Mantra “Bona nit” — guia per al son • Repetició de “Bona nit” a intervals regulars, creant un ritme constant i previsible que indueix calma. "Bona nit" • Finalitat: relaxació, meditació nocturna i acompanyament fins a l’adormiment, sense distraccions narratives addicionals. • Absència d’altres temes: tot el tram es dedica exclusivament a la salutació nocturna.

  • Cinema sense condicions del 31/12/2024 — Bucle radiofònic: identificació d’emissora, “Nurem de riu” i tancament “Fins demà!”

    Visió general Aquest “episodi” és eminentment repetitiu i minimalista, més proper a una cortineta/identificació d’emissora que no pas a un podcast amb contingut conversacional. Els fragments es repeteixen en bucle amb molt poques variacions. Identificació d’emissora: breu menció a “sintonitzes, ràdio d’esfer … de ràdio de Sant Lluís” a l’inici. Leitmotiv vocal: repeticions de “Nurem de riu”. Tancament: iteracions de “Fins demà!”. Coda rítmica: una llarga seqüència d’exclamacions (“!”) que funcionen com a percussió/èmfasi. "sintonitzes, ràdio d’esfer … de ràdio de Sant Lluís" "Nurem de riu" "Fins demà!" Temes principals 1) Identificació d’emissora (inici) • Breu muntatge on es diu “sintonitzes, ràdio d’esfer … de ràdio de Sant Lluís”. • Serveix d’entrada i marca d’identitat sonora. 2) Leitmotiv “Nurem de riu” • Motiu vocal repetit insistentment durant diversos minuts. • Fa de nucli sonor, com un eslògan o cortineta prolongada. 3) Tancament “Fins demà!” • Frase de comiat repetida seqüencialment, com un sign-off. • Apareix en blocs, especialment després del tram de “Nurem de riu”. 4) Coda d’exclamacions (“!”) • Seqüència extensa de “!” en intervals regulars, amb caràcter rítmic/percutiu. • Funciona com a dissolució final del muntatge, amb una aparició esporàdica d’un “Fins demà!” (p. ex., cap al segon ~513). Cronologia orientativa 0s–17s: Obertura amb to de ràdio; identificació d’emissora. 17s–239s: Repeticions de “Nurem de riu”. 241s–459s: Bloc de comiat amb “Fins demà!” de forma reiterada. 489s–final (~3617s): Llarg tram d’exclamacions (“!”) amb una textura repetitiva i alguns recordatoris esparsos del comiat. Idees clau Caràcter experimental: el conjunt sembla una peça de continuïtat radiofònica (cortineta/ID) més que no pas una conversa. Repetició com a recurs: el missatge es basa en la reiteració de tres motius: identificació, leitmotiv i comiat. Ús d’estructura modular: cada bloc sonor té una funció clara (entrada, motiu, sign-off, coda).

  • Cinema sense condicions del 24/12/2024 — Bona nit, repetida: un episodi minimalista de salutacions nocturnes

    Visió general Episodi íntegrament basat en la repetició de la frase “Bona nit” a intervals regulars d’aproximadament 30 segons. No s’hi desenvolupen temes, entrevistes ni notícies; és una peça minimalista i rítmica centrada en la salutació nocturna. "Bona nit" Què hi trobaràs • Repetició constant de la salutació “Bona nit” durant tot l’episodi. • Ritme temporal regular (~30 s) entre cada intervenció. • Absència de temes o segments editorials: no hi ha desenvolupament narratiu. • Petit buit/tall al voltant del segon 2848 abans de reprendre el patró. Temes clau Repetició i ritme • Patró consistent de call-and-wait: una salutació breu seguida d’un interval fins a la següent. • Efecte de cadència i ritual nocturn. Minimalisme sonor • Ús d’un únic enunciat per crear una experiència auditiva senzilla però marcada. • L’absència de variacions o comentaris reforça el caràcter experimental. Observacions rellevants • No hi ha introducció editorial ni resum del contingut: la primera “Bona nit” ja forma part del patró repetitiu. • Tota la peça pot percebre’s com una vinyeta sonora nocturna.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 17/12/2024 — Homenatge a Marisa Paredes i el Cinema Girona: història, educació audiovisual, festivals i el valor de veure cine en sala

    Obertura i context Piensa en mí… Un inici musical per homenatjar la gran Marisa Paredes a través de la versió de Luz Casal a “Tacones lejanos”. • L’episodi s’obre amb una dedicatòria a Marisa Paredes i la promesa d’un repàs rigorós de la seva trajectòria. • Presentació de l’equip i del convidat: Toni Espinosa (director dels Cinemes Girona). Homenatge a Marisa Paredes Perfil i trajectòria • Actriu nascuda com Mercedes Paredes (1946), amb una carrera de gairebé 60 anys entre teatre i cinema. • Formació i base teatral als 60–70: dicció impecable, elegància natural i presència escènica. • Compromís cívic i polític ferm: defensa de llibertats, drets de les dones i posicionament d’esquerres. Papers i directors clau • Amb Almodóvar (6 títols): “Entre tinieblas”, “Tacones lejanos”, “La flor de mi secreto”, “Todo sobre mi madre”, “Hable con ella”, “La piel que habito”. • Arturo Ripstein: “Profundo carmesí” (1996) — paper breu però “extraordinari”. • Agustí Villaronga: “Tras el cristal” (1986) i “Després de la pluja” (2007). • Guillermo del Toro: “El espinazo del diablo” (2001). • Roberto Benigni: “La vita è bella” (1997). • Fernando Fernán-Gómez: “Las bicicletas son para el verano” (1983). • Inicis al cinema 70s (“Goya”, Nino Quevedo) i aparició final en documental (2024) sobre Agustín Gómez Arcos. Compromís i reconeixements • Presidenta de l’Acadèmia (2003) i Goya d’Honor (2018). • Anècdota “No a la guerra” (Goya 2012): participació i coherència amb la seva postura social. • Vida personal: matrimoni amb Antonio Isasi-Isasmendi (una filla, María Isasi) i llarga parella amb Chema Prado. Cinema Girona: identitat, història i projecte Cronologia essencial (1936–2010) • 1936: inaugurat com a Cinema New York (c. Girona 173, Eixample dret), poc abans de l’aixecament feixista. • 1939: canvis de nom — “Cine España” (set.) i “Cine Moderno” (des.). • 1990: tancament i reobertura com a multisala (3 sales) amb Lauren. • 2005–06: caiguda de Lauren; reobre com Casablanca-Gràcia. • 2010: renaix com a “Cinemes Girona” amb aposta per V.O., cinema europeu, independent i en català. L’equip i el relleu (2010–…) • 7 socis; idea inicial de Xavier Atance; direcció i gestió diària de Toni Espinosa. • Model d’exhibició d’autor, proximitat i cura tècnica. • Espinosa, també productor (“La nit que va morir l’Elvis”, “Un país sin librerías”, “Mía i Moi”, “Dernier Round”, “L’última nit”, “Third Week/Terwick”). Públic jove i educació audiovisual • Objectiu: formar espectadors lliures i crítics més enllà del mòbil i les plataformes. • Iniciatives: Cicle Cinema i Drets dels Infants (6.000 nens/any), El Meu Primer Festival, sessions per a estudiants tot l’any, projectes amb Cinema en Curs i Joves Programadors. • Crida a polítiques públiques estables d’educació audiovisual: el consum dels joves és majoritàriament audiovisual (TikTok, YouTube), cal alfabetització crítica. Festivals, mostres i reconeixements Mostres i festivals al Girona • Mostra de Cinema del Dia de Brasil, Festival de Cinema i Drets Humans, Festival de Cinema i Medi Ambient, Asia Film Festival, Americana Film Fest, i altres. • Estrenes de documentals i llargmetratges d’autor, espai per cinema independent. Reconeixements • Premi Pepón Coromina (2022) a la tasca de difusió cultural. • Reivindicació de figures claus de la producció catalana (Paco Poch; llegat Pepón Coromina). Xarxes d’exhibició i innovació Europa Cinemas i CICAE • Adhesió a Europa Cinemas (900 cinemes) per a la circulació del cinema europeu. • Pertinença a CICAE (xarxa internacional de cinemes d’art i assaig). • Impuls del Circuit de Cinema Digital: pioners en continguts alternatius (òperes en directe). Qualitat tècnica i experiència de sala Cura de projecció i so • Projectors làser nous (sales 1 i 3), equalització professional anual, manteniment constant. • Estàndards de projecció com a compromís amb l’obra i el públic. Per què la sala importa • La sala fosca concentra i allibera d’inputs; disseny per minimitzar distraccions (moqueta negra, absència de reflexos). • Exemple “Roma” (Cuarón): a pantalla gran revela capes i posada en escena; a casa perd força. A la sala de cinema és on el cinema es veu millor. Programació: criteris, límits i casos recents • 3 pantalles vs 13–16 estrenes setmanals: selecció dura, ansietat per no poder mantenir títols que ho mereixen. • Dilema entre permanència de films que funcionen i arribada de novetats rellevants. • Es citen estrenes i títols en curs: “Emilia Pérez”, “Conclave”, “Parthenope”, “O Canada”, i altres; defensa de “Paul Schrader” i debats de recepció. Criteri crític i ètica de recomanació • Defensa d’una crítica propositiva: evitar estrelles/puntuacions; descriure valors i aportar context. • Respecte per la diversitat de sensibilitats: una mateixa pel·lícula pot connectar o no segons l’espectador i el moment vital. Curiositat final • Projecció nudista: els Cinemes Girona, pioners a l’Estat en una sessió d’aquest tipus; experiència “simpàtica” i ben resolta. Idees clau • Homenatge a una actriu essencial: Marisa Paredes. • El model Girona: història, projecte col·lectiu, cura tècnica, xarxes europees i educació del públic jove. • Tesi central: la sala de cinema com a espai insubstituïble d’experiència cinematogràfica.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 10/12/2024 — Salutacions, negocis, ciència i un llarg «Bona nit» — Cinema sense condicions

    Panorama de l’episodi Episodi eminentment experimental o de prova: el que s’escolta és una obertura amb el lema "Cinema sense condicions", una salutació multilingüe molt breu, unes pistes de temes (negocis i ciència) sense desenvolupament, i després un llarg bucle de comiat amb la frase "Bona nit" repetida aproximadament cada 30 segons fins al final. "Bona nit" Aquest patró suggereix una rúbrica nocturna o un loop de so (possiblement tècnic) més que no pas una conversa amb continguts extensos. Temes principals Salutacions i to multilingüe: entrada amb "Dastic noches", indicant un registre informal i híbrid. Pistes temàtiques: negocis i ciència: aparició de mots clau com Businesses i Science, però sense secció desenvolupada. Comiat repetitiu: bucle prolongat de "Bona nit" que domina la durada de l’episodi. Moments destacats Obertura i identitat "Cinema sense condicions" inaugura el programa i en marca la identitat. Salutació Breu salutació ("Dastic noches") que dona pas a possibles temes. Pistes de contingut Referències a Businesses (diversos cops) i Science (un cop), que sonen com a índex verbal o prova de so. Bucle nocturn Des del segon 59, la peça entra en un bucle de comiat amb "Bona nit" repetit a intervals regulars, sense conversa nova. Observacions i context Absència de debat real: no hi ha desenvolupament de negocis ni ciència, només etiquetes verbals. Caràcter de prova o rúbrica: el patró repetitiu i les entrades curtes apunten a una peça de transició o test d’àudio.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 3/12/2024 — Depo(t) Reflecting Boijmans: art, arquitectura i documental com a aventura — conversa amb Sònia Herman Dolz

    Resum executiu Una conversa àgil i apassionada amb la cineasta Sònia Herman Dolz al voltant del seu documental 2023, Depot Reflecting Boijmans (sobre el nou dipòsit del Museu Boijmans Van Beuningen, Rotterdam). El programa ressegueix la gènesi formal i musical de la pel·lícula, els seus paral·lelismes històrics amb imatges d’arxiu dels anys 30, i el seu to de pel·lícula d’aventures on l’arquitectura, l’art i el cinema es conjuguen en una «sinfonia» visual i sonora. "Es una sinfonía entre el arte y la arquitectura y el cine" Al tram final, s’estableix un pont amb l’obra primerenca de Dolz —el documental de 1999-2000, This Is Me (Yo soy así), sobre la Bodega Bohemia de Barcelona—, i es recupera una cita d’Oscar Wilde que sintetitza la mirada de l’autora sobre l’art i la vida. Context i disponibilitat • Presentació al DART — Festival de Cinema d’Art (Barcelona), amb projecció als Cinemes Girona i selecció a la plataforma CaixaForum+ (visionat gratuït amb registre i subtítols en català/portuguès). • La pel·lícula ha rebut el Premi del Jurat al Socially Relevant Film Festival (Nova York), destacant la seva rellevància social en la democratització de l’accés a l’art. Temes principals tractats 1) Un documental que juga com una aventura • To sorprenent i juganer: complicitat entre l’arquitecte (Winy Maas) i el director del museu (Sjarel Ex), retratats com a “dos nens” que s’atreveixen amb una idea gegantina. • Rebutja el tòpic d’“arquitectura = avorriment”: ritme viu, humor subtil i crèdits cantats que ja marquen l’originalitat musical i narrativa. "No dejar que nadie se duerma" 2) Metodologia: sense guió, amb muntatge- brúixola • Sense guió previ: punt de partida clar i obert a la sorpresa, deixant que la realitat dicti el relat. • Muntatge com a «trencaclosques sense tapa»: dosificar, col·locar cada escena on toca i saber descartar plans que “no transmeten”. "Sé que solo puede encajar de una manera… pero ¿cuál es?" 3) Dues èpoques en diàleg: 1930s ↔ 2020s • Integració d’arxiu en B/N (1930–35) de la construcció del museu i material actual del dipòsit reflectant (2023), amb muntatges alterns memorables (vidres, cobertes, inauguracions). • Dues parelles paral·leles: director + arquitecte (ahir i avui), i dos edificis “com guants” que protegeixen la col·lecció. 4) Música i espai sonor • Partitura de Paul M. van Brugge: dels crèdits cantats a la seqüència d’“embalatge curós” amb una atmosfera hipnòtica, quasi fluxus. • So i eco del dipòsit buit que modelen converses espontànies entre director i arquitecte. 5) Estil visual i narrativa • Evita el talking head: informació a través d’accions, converses naturals i posada en escena; imatges-reflex del revestiment mirall i moments fugaços (patinadora, dansa de reflexos) que suggereixen més que no pas expliquen. • Autocrítica honesta: l’arquitecte assenyala un volum tècnic al terrat que “no queda bé”. 6) Obres i referents • Col·lecció de primer nivell (Kandinsky, Magritte, Warhol, Dalí, Miró, Mondrian, Bacon, Durero, Piranesi…). • “Running gag” amb l’obra de Maurizio Cattelan (el forat al terra i el seu doble al dipòsit), i instal·lació lumínica de Pipilotti Rist (liri/“ovari” gegant que projecta imatges). • Piranesi com a eco visual: escales impossibles reimaginades; una pilota que cau pel nucli d’escales culmina en un gest lúdic a l’exterior. Moments destacats del podcast • Crèdits cantats en neerlandès on els noms de l’equip esdevenen música. • Descripció del dipòsit: cilindre mirallat, bosc al terrat, accés públic a magatzems i tallers. • Debat sobre difusió: sense “gran nom-ganxo”, la pel·lícula creix per boca-orella i sorprèn especialment públic jove. • Pont amb This Is Me (Yo soy así) i la Bodega Bohemia (1999–2000), reivindicant la memòria cultural de Barcelona. Oscar Wilde: "És a través de l’art —i només a través seu— que podem assolir la perfecció; a través de l’art —i només a través seu— que podem protegir-nos dels sòrdids perills de l’existència real." Per què veure-la • Perquè transforma un “documental d’arquitectura” en cinema d’aventures i sinfonia visual. • Per la seva integració modèlica d’arxiu i present, i un muntatge que captura coincidències feliços com a motor narratiu. • Perquè democratitza l’accés a la col·lecció i els processos museístics: veure com es guarda i es cuida l’art també és art.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 26/11/2024 — Del “L’Àngelus” de Millet a la fascinació de Dalí: el Dalí més humà, la música de Marcús i la Gala co-creadora

    Resum general Un episodi dedicat a l’estrena d’“El cas Àngelus. La fascinació de Dalí”, de Joan Frank Charansonet, amb una conversa viva amb l’actriu i coproductora Esther Nubiola i el compositor Marcús J.G.R. El programa posa el focus en el Dalí més íntim i humà, la música com a fil conductor emocional, el rerefons del quadre “L’Àngelus” de Jean-François Millet i el paper essencial de Gala com a co-creadora. També s’aborden qüestions de distribució i exhibició, l’arquitectura narrativa del film i detalls de producció, fotografia i so. “Vaig plorar de dolor, però també de felicitat.” — Dalí, en un monòleg del film Temes principals El Dalí més humà i l’obsessió per “L’Àngelus” • La pel·lícula destaca la vessant íntima de Dalí, més enllà de l’excentricitat del personatge públic. • El film explora la fascinació/obsessió de Dalí amb “L’Àngelus” de Millet, incloent-hi els seus textos del 1932 i versions pictòriques del 1934-35. • Sense espòilers, s’insinua la “veritat descoberta” als anys 30 que Dalí intueix al quadre. Interpretació, fotografia i so • Joan Frank Charansonet “clava” Dalí: semblança física, gestualitat, i dicció reconeixibles fins i tot d’esquena. • Fotografia notable (postproducció d’Antaviana Films) i so amb gran treball de Marsal Cruz. • El film és multilingüe (català, castellà i francès) amb subtítols, al servei del realisme. Banda sonora i disseny musical • La música de Marcús J.G.R. es construeix des del guió i el to del Dalí íntim —prioritza emoció i humanitat per sobre del surrealisme. • Estructura circular: el tema inicial “explica” el final; en una segona visió, el públic pot “llegir” noves capes. • Leitmotivs per personatge, amb un acurat color tímbric i una orquestració mil·limètrica. • Tocs de jazz (Nova York, escena dels alemanys) per ressonar amb el gust de Dalí i situar l’època amb instruments d’escola americana. Estructura narrativa i to • La trama s’articula al voltant d’una entrevista de tot un dia amb el periodista Brunet; a través de flashbacks s’obren capítols de la vida del pintor. • A la casa (Farinera de Sant Lluís) hi ha un “esperit” visual i musical que introdueix lleugeresa i humor mitjançant el servei, en contrapunt al dramatisme. Gala: de “musa” a co-creadora • Construcció del personatge amb continuïtat entre la Gala jove (Esther Nubiola) i la Gala madura (Montse Alcoverro): to de veu, gest, maneres de seure i caracterització (Tina, Ainés i Lola Funes). • Reivindicació de Gala com a instigadora creativa i catalitzadora del talent del seu entorn (poetes, fotògrafs del cercle surrealista). “Entens per què ell signava ‘Gala Salvador Dalí’.” Exhibició i producció • Estrena a nombroses sales (Maldà, Gran Sarrià, etc.). En el model actual, la primera setmana és crítica: cal anar-hi aviat. • Cameo geogràfic de la Vall de la Santa Creu (poble natal del director) i posada en valor de la localització a la Farinera de Sant Lluís. Moments destacats Monòlegs de Dalí i música • El diàleg entre veu i partitura “pinta amb la veu”: la música “acarona” la dicció i amplifica el sentit poètic. • L’“esperit de la casa” s’expressa amb una peça alegre que acompanya el moviment del servei i reforça el to coral. “Picasso era un gran pintor, i jo també.” — ironia i límits del personatge públic Declaració d’amor a Gala • Un passatge emocional on Dalí verbalitza l’abast del vincle creatiu i vital amb Gala; la música sosté el to romàntic i íntim. Darrere la càmera Fotografia i so • Postproducció d’imatge: Antaviana Films. • Disseny i mescla de so: treball destacat de Marsal Cruz. Música i processos • Marcús treballa amb leitmotivs i disseny d’orquestra segons timbres i època; selecciona instruments d’escola americana per a escenes de jazz. • La música revela capes subconscients dels personatges i guia l’estat d’ànim de l’espectador. Trajectòries i projectes Marcús J.G.R. • Col·laboracions amb Agustí Villaronga: El testament de la Rosa, Incerta glòria, Nacido rey, El ventre del mar, Loli Tormenta. • En curs: opció a una pel·lícula de José Mota (to a l’estil “La vida és bella”). Esther Nubiola • Carrera variada (cinema i TV), “Tirant lo Blanc” (Vicente Aranda) amb dificultats de producció. • Formació a Minsk (Acadèmia de les Arts): treball d’elit i immersió lingüística. • Nou projecte: “Sankifetja” (dir. Joan Ramon Armadàs). Crida a anar al cinema i promoció de segona entrada per oients del programa.

  • 56'

    Cinema sense condicions del 19/11/2024 — Scorsese primerenc i “l’Alícia ja no viu aquí”: música, tècnica i lectura del film; L’Alternativa (31è) a Barcelona; Aula de cinema sobre muntatge i temps

    Introducció Programa enregistrat a l’espai de treball d’Anastasi Rinos (Gràcia) i editat per Jan Hernández. Conducció a càrrec de Pep Armengol i Anastasi Rinos. Clàssic de la setmana: “l’Alícia ja no viu aquí” (Martin Scorsese, 1974) El tema musical i la posada en escena • Presentació i audició d’un medley cantat per la protagonista (Ellen Burstyn) en una escena de bar, amb un piano “de paret” que sona com a elèctric. • Pupurri: “Where or When” → peça intermèdia → ecos d’“Over the Rainbow”. • Comentari sonor: presa de so irregular que el programa “arregla” per a emissió. Martin Scorsese: context i influències • Primera època del director, amb més de 60 anys de carrera, 129 títols i 87 nominacions globals. • Influències europees i nord-americanes: Antonioni, Bergman, Bresson, Fellini, Rossellini, Dreyer; Welles, Kubrick, Hitchcock, Ford; Kurosawa, Powell & Pressburger, Mizoguchi, Satyajit Ray. • Col·laboradors recurrents: De Niro, Keitel, DiCaprio, Pesci, Al Pacino, i guionistes com Paul Schrader. • Defensa i preservació del cinema (arxius, negatius) i dedicació al documental i la música. Una pel·lícula “no tan Scorsese”? • Percepció que el film no “sembla” de Scorsese vist a posteriori, però s’insereix plenament en el context del seu moment. • Comparacions: ecos de road movies mare-fill (paral·lel amb “La lluna” de Bertolucci) i la duresa domèstica de “Els raigs gamma sobre les margarides”. Eixos temàtics i lectura del personatge • L’Alícia com a mare coratge: dignitat, resiliència i empoderament (1974!) mentre sosté el fill sola. • Felicitat interrompuda: "Com es pot ser feliç en els intervals d'una vida miserable" • Fricció amb rols de gènere: consciència crítica del tracte i dependència envers els homes. Sinopsi i estructura de viatge • Mort accidental del marit (conductor de Coca-Cola) deixa l’Alícia sense ingressos. • Decideix anar a Monterey (Califòrnia), l’únic lloc on recorda haver estat feliç: road movie iniciàtica mare-fill. • Bars i diners: canta en locals de carretera per sobreviure; trobada amb un amant jove (Harvey Keitel) que deriva en escena de violència extrema. • Nucli dramàtic al restaurant Mel & Ruby’s Diner (Tucson): companyes cambreres (Flor, Vera), i entrada de Kris Kristofferson com a possibilitat d’estabilitat. Interpretacions i personatges • Ellen Burstyn: interpretació oscaritzada i d’enorme registre. • Harvey Keitel: carisma que es torna repulsió en el gir violent. • Kris Kristofferson: personatge entranyable que eleva l’empatia i la contrapartida del fill (Tommy) via el món dels cavalls i la música. Llenguatge visual i recursos tècnics • Obertura monocroma (taronges/vermells) amb to de conte i referències: Alicia al país de les meravelles, “La nit del caçador”; tancament amb el rètol “Monterrey” com a destí-idea. • Travelling circular a l’escena del bar: càmera que alterna tapar/descobrir la cantant per fer transicions naturals entre plans. • Paleta d’eines Scorsese: càmera lenta, fotogrames congelats, plans seqüència, dolly zoom (efecte Vertigen), estil realista/expressionista, storyboard com a eina central; música triada pel mateix director com a vertebradora del to. On veure-la • Títol de circulació difícil: Filmoteca de Catalunya o plataformes minoritàries; xarxa de biblioteques amb reserva. Actualitat: L’Alternativa – 31è Festival de Cinema de Barcelona (CCCB, Filmoteca, Maldà) • Dates: 14–24 de novembre; acreditació del programa com a premsa. • 222 títols entre llargmetratges i documentals, 33 països; secció de professionals (15è aniversari) dedicada a producció, mecenatge i networking. • Projeccions gratuïtes al hall del CCCB. • Obertura: “Dahomey”, de Mati Diop (Os d’Or a Berlín) – amb distribució confirmada. • Sessions especials: presentacions d’Isaki Lacuesta (curts com “La matanza”) i “Els passos dobles” (sessió nocturna). Aula de cinema (6a edició): muntatge i el temps Flashback/fast forward i preparació del públic • Evolució del llenguatge: del classicisme (foses, música “d’entrada”, panoràmiques) a transicions més sobtades que el públic actual ja decodifica. • Contrast d’atenció sala vs. casa: el ritme àgil actual pot perdre espectadors davant distraccions domèstiques. Elipsi temporal • De mostrar cada pas (oficina → cotxe → casa) a saltar directament a la situació següent (oficina → casa) sense perdre comprensió. Continuïtat vs. discontinuïtat i muntatge diegètic • La discontinuïtat és la mare del muntatge: capacitat de jugar amb present, passat i futur (Godard). • El “muntatge diegètic” en plans seqüència: la coreografia càmera-actors concentra la dificultat en el rodatge, no a la sala de muntatge. Exemple pràctic: Berlanga • Documental sobre un pla seqüència de 8 minuts davant la Cibeles: dies d’assajos separats de càmera i actors, i després integració precisa perquè tot “passi pel forat de l’òptica” i els diàlegs no es trepitgin. Tancament i avanç • El proper programa podria incloure convidats que presentaran una nova pel·lícula sobre el cas “Àngelus” i la fascinació de Dalí (Joan Frank Charansonet).

  • Cinema sense condicions del 12/11/2024 — Lubitsch i “Ser o no ser”: toc, sàtira antinazi i debat; més ‘Gladiator 2’, ‘Polvo serán’, ‘El baño del diablo’ i Aula de Muntatge

    Panorama de l’episodi Podcast de cinema amb to amable i divulgatiu. El nucli és el clàssic “To Be or Not To Be” (Ser o no ser, 1942) d’Ernst Lubitsch, seguit d’un bloc d’actualitat (Gladiator 2, Polvo serán, El baño del diablo) i la 5a entrega de l’“Aula de cinema” sobre temps narratiu i muntatge. Clàssic de la setmana: “Ser o no ser” (1942) Director: Ernst Lubitsch • Guió: Edwin Justus Mayer • Música: Werner R. Heymann • Foto: Rudolf Maté • Muntatge: Dorothy Spencer Context i to Sàtira antinazi ambientada a Varsòvia ocupada: un grup d’actors veu censurada l’obra “Gestapo” i decideix representar “Hamlet”, mentre esdevé una cèl·lula de resistència. Lubitsch porta el seu famós toc —una comèdia elegant, corrosiva, de diàleg àgil— al límit, enmig d’un context tràgic. Trama i personatges Josef Tura (Jack Benny) i Maria Tura (Carole Lombard): matrimoni d’actors, centre d’un joc de suplantacions i gelos. Tinent Sobinski (Robert Stack): aviador enamorat de Maria; el seu “desapareixo quan comença el monòleg de Hamlet” és gag recurrent. Coronel Erhardt: ridiculitzat com a “Campo de Concentració Erhardt”; exemple de la desmitificació de la Gestapo. El “toc de Lubitsch” explicat Lubitsch és autor amb signatura pròpia literal als crèdits; l’estil, com recorda el pensament de Sidney Lumet citat al programa, és orgànic, impregna “cada pla i cada segon”. Direcció d’actors: humor i demostració per comunicar intencions (“no m’imiteu, però feu això”), generant interpretacions naturals i precises. Escriptura com a rellotgeria Guió seguit “al peu de la lletra” per la sensibilitat del tema. Mecànica de comèdia d’alta precisió: ritme de comèdia + suspens constant per la corda fluixa de les suplantacions. Recepció i polèmica Frase controvertida mantinguda per Lubitsch malgrat pressions: “El que vostè ha fet amb Shakespeare, nosaltres ho farem amb Polònia.” Debat sàtira vs tragèdia: Lubitsch defensa en carta oberta que el film satiritza els nazis i la seva ideologia ridícula i retrata actors que “segueixen sent actors” en situacions límit. Comparacions i influències Chaplin, El gran dictador (1940): afinitats temàtiques i to satíric, però Lubitsch evita el sermó final; “no vull alleujar ningú en cap moment”, marcant distància amb la recepta drama+descans. Ecos posteriors: joc de suplantacions i multiplicitat de papers anticipen solucions a Kubrick (Dr. Strangelove) i Wilder (Some Like It Hot). Notes de producció i biografia Carole Lombard va morir en accident aeri abans de l’estrena (33 anys); pèrdua sentida, també per Clark Gable. Lubitsch mor el 1947 durant “La dama d’Armiño”; Otto Preminger en finalitza el rodatge. Filmografia destacada “Ninotchka” (1939), “El cel pot esperar” (1943), “Un lladre al llit” (1932), “La vuitena dona de Barbablava” (1938), “The Shop Around the Corner – El besar de les sorpresas” (1940). En aquesta darrera, Lubitsch treballa classe treballadora i manté la impecable arquitectura de comèdia. Actualitat: estrenes i crítiques Gladiator 2 (Ridley Scott) • Espectacle tècnic sòlid i pensat per a gran públic (12–99 anys), amb especial èmfasi en combats. • Denzel Washington i Pedro Pascal destaquen; Connie Nielsen creix fins a un tram final potent; Paul Mescal correcte però menys carisma. • La conclusió sembla precipitada: sensació que “li falta mitja hora”. • Recomanació: veure-la i no fer cas del soroll crític; experiència d’entreteniment notable. Polvo serán (Carlos Marqués-Marcet) Mateix tema de fons que l’últim Almodóvar, però més honesta, ajustada i emotiva. Àngela Molina i Alfredo Castro brillen; guió (Marqués-Marcet, Clara Roquet, Coral Cruz) ben cosit. El baño del diablo (Veronika Franz, Severin Fiala) Ambient rural austrohongarès (s. XVII–XVIII), produïda per Ulrich Seidl. To intimista, creixent fins a un clímax dramàtic; alt contingut feminista sense didactisme. No és “sang i fetge”; recomanable per amants del fantàstic adult i atmosfèric. Aula de Cinema (5a): temps narratiu i muntatge Temps de la història vs temps de projecció Distinció entre durada diegètica i durada real; pot abastar segles en 2h de film. Ordre i (dis)continuïtat Lineal: d’A a B cronològic. Discontinu: reordenació via muntatge per punt de vista i ritme. Tipus de muntatge Muntatge altern (A–B–A–B…): dues accions en paral·lel espacial, sense trobada necessària. Muntatge paral·lel (A–B…→C): alternança que conflueix en una resolució comuna. Alteració temporal: flashback (retorn al passat) i flashforward (anticipació del futur) com a eines de context i tensió. Destacats Lubitsch conjuga humor i denúncia amb precisió de rellotger: la comèdia no rebaixa el drama, el subratlla. Ridiculitzar la Gestapo n’exposa el terror autorrepressiu i la paranoia interna. L’episodi reforça que l’“estil” és orgànic, no decoratiu: impregna cada decisió.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 5/11/2024 — De la pluja al País Valencià a “La Luna” de Bertolucci: psicoanàlisi, símbols, música i muntatge

    Resum general del programa Introducció i actualitat: la pluja i la tragèdia al País Valencià • El programa s’obre amb una musicació/recitació de Raimon, “El meu país, la pluja”, com a marc simbòlic d’una tragèdia per inundacions al País Valencià. • Reflexió crítica sobre incompetències institucionals i la politització del desastre, amb èmfasi en la solidaritat ciutadana com a resposta immediata més efectiva. • Debat sobre la necessitat de planificació urbana i memòria del territori: “l’aigua té memòria” i torna als seus llits naturals si se’n desvien. “La societat no aprèn... l’aigua té memòria.” El film de la setmana: “La Luna” (Bernardo Bertolucci, 1979) Presentació i escena preludi • Tall musical d’Ennio Morricone i anàlisi del preludi: la Lluna, la nit i la relació mare-fill com a codis d’entrada temàtics. • Importància de la lluna com a mòbil del desig i element femení que travessa el film. Experiència personal i impacte temàtic • Mirada autobiogràfica d’un dels ponents: visió de La Luna a Roma (1979) i perplexitat per l’abordatge frontal del tabú de l’incest (mare-fill). • Escena al cinema amb “Niagara” (Marilyn Monroe) i el sostre que s’obre a la lluna: imatge icònica que inspira més tard un espot. • Eco temàtic en “Mater amatissima” (1980): incest com a element dramàtic en context diferent. Lectura psicoanalítica i simbòlica • Bertolucci integra psicoanàlisi freudiana (somni fundacional i record imaginari del coit parental) en el relat. • L’escena de la terrassa: joc amb la mel (plaer/adhesió), el peix (símbol fàl·lic) i la troca (cordó umbilical / vincle mòrbid). “Freud diu que el nen no necessita veure el coit dels pares; li és suficient —i inevitable— imaginar-ho.” Política, història i cites cinèfiles • Reacció de Bertolucci a la censura i a les crítiques (després de “L’ultimo tango”, “Il conformista”, “Novecento”) i inserció d’un subtext polític (eurocomunisme, Gramsci, Berlinguer) i del doble pare (adoptiu/biològic). • La heroïna com a recurs d’un adolescent desorientat, no com a simple “patologia social”. • Teixit d’homenatges a Godard, Truffaut, Pasolini: escena del cinema (Godard), el barri de la droga amb travelling a la paret (Truffaut/El conformista), aparició de Franco Citti, jukebox amb “Saturday Night Fever” i ambigüitat sexual del protagonista (eco de Tadzio a “Morte a Venezia”). Forma, repartiment i recepció • La pel·lícula s’inscriu al centre de l’obra de Bertolucci: aposta onírica i poètica abans que naturalista. • Fotografia de Vittorio Storaro: bellesa formal que, segons els ponents, de vegades pesa sobre la intimitat del relat. • Repartiment i curiositats: Jill Clayburgh, Renato Salvatori, Alida Valli, Tomás Milián (pare biològic, arc emocional intens), Franco Citti, cameo de Roberto Benigni i el pare adoptiu interpretat per Fred Gwynne (icònic de “The Munsters”). • Versions i censura; disponible una versió completa a Filmin. Aula de cinema: muntatge, posada en escena i llenguatge Muntatge analític vs pla seqüència • Muntatge analític: fragmentació en plans i punts de vista; exigeix anàlisi de l’acció. • Pla seqüència: continuïtat temporal sense tall; “muntatge sintètic” dins la posta en escena. Recursos formals i rol del muntador • Exemple intern de la pel·lícula: festa d’aniversari i descens per l’escala resolts sense tall, amb muntatge intern i fluïdesa espacial. • El muntador com a director d’orquestra: passa de l’anàlisi (guió i material) a la síntesi (construcció rítmica i narrativa). • El “primer pla” condiciona el sistema de valors de plans posteriors. • Llenguatge cinematogràfic com a sintaxi pròpia (no teatre filmat): gramàtica i transgressions conscients. • Selecció de preses i el “moment màgic” interpretatiu: no sempre apareix; quan ho fa, defineix la presa bona. — Idees clau • Tragèdia i memòria del territori: la pluja com a detonant i com a metàfora. • La Luna articula desig, maternitat, incest i identitat a través de la psicoanàlisi i d’un dispositiu simbòlic (lluna, mel, cordó, peix). • Teixit de cites cinèfiles i eco polític dins una forma onírica més que realista. • Aula de cinema: diferències entre muntatge analític i pla seqüència, i el paper central del muntador en la construcció del llenguatge fílmic.