Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

85-96 de 476
  • 1h

    Cinema sense condicions del 21/5/2024 — Robert Bresson, el cinematògraf i l’elipsi: “Moixet”, l’epifania i la trajectòria de Manel Montaner

    Idea central del capítol Un episodi dedicat a la mirada de Robert Bresson i a distingir entre cinema com a espectacle i l’art del cinematògraf. Amb Manel Montaner com a convidat, el programa explora la elipsi, el paper de l’espectador activador, i el muntatge com a escriptura, tot connectant-ho amb “Moixet” (1967) i amb la pròpia trajectòria del convidat. Marc teòric: del cinema al cinematògraf Eixos clau (a partir de la lectura de l’article de Manel Montaner, 2010) • Antagonisme teatre-cinema: el teatre és relació d’éssers vius (actor–espectador, de dins cap a fora); el cinematògraf exigeix la relació inversa (espectador–pantalla, de fora cap endins), perquè a la pantalla no hi ha res viu, sinó imatges en moviment. • Moviment intern vs extern: el moviment extern ha d’esdevenir moviment interior a l’espectador; si es queda en l’extern, és espectacle (teatral, extrovertit). • Imatges-neutres i muntatge: cal enregistrar imatges i sons lliures d’empremtes dramàtiques (com paraules) i donar-los vida pel muntatge (ordre i durada) per crear ritme i significació nova. • L’elipsi com a essència: allò que no es mostra però que hi és; el nucli del cinematògraf. L’elipsi trasllada l’esdeveniment de l’exterior a l’interior de l’espectador. • El paper de l’espectador: ja no és espectador passiu, sinó activador: llegeix, completa, imagina i fa néixer el moviment intern. • Models vs actors: no és l’actor qui dona vida al film; és el film muntat qui dona vida als models i a les imatges. “El cinematògraf és expressar el màxim amb el mínim.” “L’elipsi és el desvetllador del somni.” “La meva feina és pelar els fils perquè passi el corrent.” — Robert Bresson El viatge personal de Manel Montaner Epifania bressoniana i anys de formació • Epifania amb un llibre (René Briot sobre Bresson): descobreix la idea que “el que mana és l’interior” i el moviment veritable és el que s’origina dins del personatge i, per extensió, dins l’espectador. • Context de franquisme: durant anys no pot veure Bresson en sales; el coneix a través de lectures, subratllats i estudis. • La trobada amb Bresson a París (finals 50): el contacta per telèfon (la “veu” com a criteri bressonià); conversen més d’una hora. Un impuls decisiu per continuar i fer cinema. Cinema propi: entre encàrrec i obra personal • “Medio Tiempo” (1964): curt de 10’ en un col·legi buit, sense presència humana en quadre; aposta per la elipsi i el moviment interior. • Equilibri entre documentals industrials (Gas Natural, etc.) i peces culturals (“Empúries”, “Vers l’estabilitat”). • “Full Blanc” (1970–1977): migmetratge de ficció llargament gestat; i preservació de l’obra a la Filmoteca (amb plans per digitalitzar el fons en vídeo). “Especial 84”: escriptura audiovisual radical Metodologia i intencions • Punt de partida: 1984 d’Orwell. Rellegeix, reordena i grava fragments del text (veu pròpia) com a “guió sonor” base. • Col·leix text–imatge: il·lustra la veu amb arxiu i imatges pròpies, buscant que el muntatge creï el moviment intern. • Microedició de la veu: elimina pauses i respiracions sense perdre síl·labes per accelerar el flux de pensament. • Exigència extrema: “3.000 hores” de treball total. Objectiu: substituïr l’espectacle-drogui per l’elipsi que desperta. Robert Bresson: mapa i llegat Filmografia i projectes • Repàs a 13 llargmetratges (1943–1983), amb “Moixet” (1967) com a darrera en blanc i negre i fita del període. • Projectes no realitzats: “La Genèse” (xoc amb Dino De Laurentiis per la decisió de “mostrar només petjades” animals), i anècdotes a “Lancelot du Lac” (la idea de Richard Burton sempre amb casc). “Moixet” (1967): llenguatge net, elipsi i una escena clau Pistes d’anàlisi • Transgressió de fons, llenguatge net de forma: muntatge i punt de vista meticulosos. • Escena de la perdiu atrapada: alternança del punt de vista (guardabosc, caçador, trampa). Muntatge agitat que acompassa l’agitació de l’ocell. • Possible pla molt breu del llaç “net” inserit dins l’agitació (una mena d’anteposició temporal o record visual) que reforça l’idea d’anticipació i el caràcter conceptual del muntatge bressonià. • La trampa com a metàfora de “Moixet”: violència, destí i mecanismes socials que es tanquen sobre l’individu, suggerits més que mostrats — en plena elipsi bressoniana. Conclusions • El capítol articula una tesi clara: el cinematògraf bressonià es fonamenta en la elipsi, el muntatge i un espectador activador. • Manel Montaner encarna aquesta mirada en la seva obra i procés, des de “Medio Tiempo” fins a “Especial 84”, i aporta testimoni directe del mestre. • “Moixet” apareix com a cas d’estudi on la forma austera i la elipsi aconsegueixen la màxima intensitat amb el mínim de mitjans.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 14/5/2024 — Paris, Texas de Wim Wenders: doble road movie, música de Ry Cooder, muntatge i mirada europea; Portabella i Corman; avanç d’Isaki Lacuesta

    Introducció Episodi centrat gairebé íntegrament en Paris, Texas (1984) de Wim Wenders: una pel·lícula sobre la pèrdua i el retrobament, la paternitat, la culpa i la possibilitat d’una redempció, amb els paisatges oberts del sud dels EUA i la guitarra de Ry Cooder com a fil conductor. "Que lejos estoy del suelo donde he nacido… inmensa nostalgia invade mi pensamiento" — Canción Mixteca Resum del programa • Presentació del tema i del trio d’interlocutors (Pep Armengol, Anastasi Rinos i Biel Riba). • Breu perfil de Wim Wenders: formació, interessos musicals i documentals (Pina, Buena Vista Social Club, Anselm). • Gènesi de l’episodi: per què s’escull Paris, Texas i no altres títols (Anselm, Pina, Relámpago sobre el agua). • On veure-la: Filmin (amb alguna incidència tècnica de sincronització comentada pels ponents). • Anàlisi de la història i del seu dispositiu de doble road movie: retorn al germà i al fill; recerca de la mare. • Lectura temàtica i simbòlica: la parcel·la de «Paris, Texas», el somni de la mare, el paradís perdut. • Música i so: leitmotiv de la guitarra de Ry Cooder i l’ús emocional de la “Canción Mixteca”. • Estil i posada en escena: ritme pausat amb plans llargs justificats, diagonals del desert vs. paral·leles del tren, televisions amb interferències, influència d’Hopper i diàleg Europa/USA. • Repartiment i direcció d’actors: Harry Dean Stanton, Nastassja Kinski, Dean Stockwell, Aurore Clément, Hunter Carson. • Muntatge i decisions d’edició: col·laboració amb Peter Przygodda, cadència de l’escena clau del peep show, seqüències eliminades per no desviar el focus. • Altres continguts: llibre de Pere Portabella (Impugnar la norma), necrològica de Roger Corman i avanç de l’estrena d’Isaki Lacuesta (Segundo premio). La pel·lícula: estructura i escenes clau Quatre parts que ordenen el viatge • 1) Travis apareix al desert; 2) el germà el recull i el porta a Los Angeles; 3) viatge amb el fill a Houston per trobar la mare; 4) dues trobades al peep show (confessió i reconeixement). • L’últim bloc és molt intens i emotiu: dues escenes mirall separades per un vidre, amb una cadència de muntatge que sosté la tensió i la revelació. Escenes destacades • El Super 8 familiar: memòria d’una felicitat domèstica que ofega Travis; detonant de la seva decisió de buscar la mare. • El peep show en dues tandes: primer contacte enigmàtic i segon encontre-confessió, amb el reconeixement pel nom i la llum posada a la cara. • El tren i el seu so abrupte com a tall-realitat: reforça l’idea de desvetllament interior del protagonista. Música i so • La guitarra de Ry Cooder actua com a leitmotiv: varia en intensitat segons el to emocional i guia la recepció sense imposar-se. • “Canción Mixteca” s’utilitza en moments de gran tristesa i nostàlgia, reforçant el tema del «paradís perdut». • Ús expressiu del silenci i de sons mecànics (el tren) com a contrapunt emocional. Imatge i estil • Fotografia de Robby Müller: paleta de verds, vermells i blaus, composicions que evoquen Edward Hopper, motels, carreteres i llums artificials. • Signatura d’autor de Wenders: claror narrativa sense caure en hermetismes; plans llargs sostinguts pel contingut. • Detalls d’època com televisors amb interferències funcionen com a subtext i textura ambiental. • Diàleg entre tradició europea (ressons de Godard/Truffaut) i espai americà: una fusió natural, no exhibicionista. Repartiment i direcció d’actors • Harry Dean Stanton compon un Travis mut, ferit i en transformació; Nastassja Kinski brilla en les escenes del peep show. • Hunter Carson aporta espontaneïtat i veritat (escena del Big Bang; joc de walkie-talkies a la pickup). • Direcció d’actors molt afinada: contenció i precisió en la gestió dels silencis i els subtexts. Muntatge i decisions d’edició • Muntatge de Peter Przygodda: cadència mesurada, especialment a l’últim bloc amb el mirall/vidre; la tensió neix de quan i a qui mirem. • Escenes rodades però descartades: subtrames que allargaven sense sumar (amistat del nen, desplaçament dels tiets, aparició del xulo i harmònica), prova d’una esporgada intel·ligent al muntatge. Temes i símbols • La parcel·la de «Paris, Texas»: record familiar, broma del pare, somni de la mare — símbol d’origen i d’una casa que no va existir. • Paternitat i responsabilitat: el vincle amb el fill es reconstrueix des de la cura i la presència. • Culpa i redempció: el relat es tanca obrint camins més que resolent-los del tot. • El títol juga amb la idea d’un lloc-imatge projectat (el «París» texà) on s’hi dipositen desitjos i memòries. Altres continguts del programa Llibre • Presentació de “Impugnar la norma. Pere Portavella” (memòries a cura d’Esteve Riambau): 600 pàgines, estructura no lineal entre art, cinema i política. In memoriam • Roger Corman (director i productor immens): plataforma d’aprenentatge de cineastes clau (Coppola, Scorsese, Bogdanovich, Demme, Cameron…), actors (Vincent Price, Nicholson, De Niro…). Anècdota de rodatge a l’òrbita de Bigas Luna i efectes especials. Avanç • Estrena de Segundo premio d’Isaki Lacuesta i previsió d’entrevista; record d’“Un año, una noche” (recreació del Bataclan). On veure Paris, Texas • Disponible a Filmin (els ponents recomanen recuperar-la; adverteixen possibles desajustos puntuals de so/imatge del reproductor). Punts clau • Doble road movie amb redempció íntima. • Música i imatge treballen com a teixit emocional. • Últim acte al peep show: nucli dramàtic i estilístic. • Muntatge que sap retallar per guanyar focus. • Fusió Europa/USA sense estridències, amb segell d’autor clar.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 30/4/2024 — Marlon Brando (centenari), BCN Film Fest 2024 (palmarès) i la sèrie Poquita Fe

    Panorama general • Episodi amb tríada temàtica clara: Marlon Brando (centenari, biografia, mètode i filmografia), BCN Film Fest 2024 (perfil, premis i palmarès) i recomanació de sèrie (Poquita Fe). • Els conductors ajusten l’agenda a l’actualitat: tot i planificar un monogràfic Brando, donen pes al BCN Film Fest i tanquen amb una mini-secció de sèries. Marlon Brando: vida, obra i controvèrsies Biografia i activisme • Naixement: 3/4/1924 (Omaha) — Defunció: 1/7/2004 (Los Angeles). Família marcada per alcoholisme i violència domèstica; fort vincle amb la mare (actriu aficionada, sensible a la literatura). • Personalitat: rebuig visceral a l’autoritat i compromís amb causes contra la desigualtat (pobles amerindis, drets civils). • Formació: Actors Studio (Estella Adler, Lee Strasberg) i influència del mètode Stanislavski. • Premis: 2 Òscars (On the Waterfront/La llei del silenci, The Godfather/El padrí), Globus d’Or, BAFTA, Cannes. • Episodi clau: el 1973 rebutja l’Òscar i envia Sacheen Littlefeather a denunciar el tracte de Hollywood als nadius americans; l’Acadèmia demanaria disculpes el 2022. • Vida personal: relacions múltiples, 11 fills reconeguts (i més no reconeguts), tragèdies familiars (assassinat del gendre, suïcidi de la filla Cheyenne, empresonament d’un fill). • Salut i finances: obesitat severa, problemes cardíacs i diabetis; inversió ruïnosa a l’illa de Tetiaroa (projecte d’hotel “sostenible” sense serveis bàsics). “Si escolten en Ronald Reagan, per què no m’han d’escoltar a mi?” Direcció i “El rostre impenetrable” (One-Eyed Jacks) • Genesis turbulenta: guió iniciat per Rod Serling, passat per Sam Peckinpah, direcció prevista per Kubrick; finalment Brando assumeix la direcció. • Punts clau: control creatiu alt, però es va perdre al muntatge (poca experiència i desenteniment). Malgrat tot, film molt “Brando”; premiat amb la Concha d’Or (1961). • Observació interpretativa: tics de sadomasoquisme i iconografia atípica per a l’oest (escenes a la platja, flagel·lacions). El debat sobre el “mètode” i la intel·ligència de Brando • Discussió sobre si era realment un actor de mètode; “Brando va ser tot menys un actor de mètode” — (apud Elia Kazan). • Tesi del programa: hiperintel·ligència i rebuig al control el fan inimitable i difícil de dirigir; relació amor-odi amb l’ofici, episodis de mandra/desinterès (textos en cartells, improvisació a Apocalypse Now). • Comparativa amb Paul Newman: antitètic en to i carisma; tots dos de l’òrbita Actors Studio, però Newman manté un distanciament afable, Brando projecta una tensió agressiva. Etapes i films clau (pics i declivi) • Anys 50 (arrencada fulgurant): Hombres, A Streetcar Named Desire, Viva Zapata!, Julius Caesar, The Wild One, On the Waterfront. • Anys 60: alterna grans noms (Lumet, Mankiewicz, Huston) amb títols irregulars; Rebelión a bordo i Reflections in a Golden Eye com a fites; excés d’excentricitats en alguns rodatges. • Anys 70 (nou cim): The Godfather, Last Tango in Paris i Apocalypse Now; després, gir mercantil (càmeos molt ben pagats, p.e. Superman). • Apunts comparatius: - Viva Zapata! (Kazan): Brando com a revolucionari contra l’opressió. - Queimada/Burn! (Pontecorvo): Brando com a agent imperial; mirall ideològic invertit respecte a Zapata, diàlegs que dialoguen entre films. BCN Film Fest 2024 Què és i com premia • Festival amb vocació literària i històrica, premis de caire més simbòlic (públic, crítica, categories bàsiques). • Categories clau: Millor pel·lícula, direcció, guió, actor/actriu, premi de la crítica (ACCEC), Nou Talent de curt (ESCAC). Palmarès destacat • Millor pel·lícula: El destino de Maya (T. Limi, Finlàndia). Drama de supervivència amb protagonista femenina que es “menja” la pantalla. • Millor direcció: Pau Teixidor (Alumbramiento). Tema potent (robatori de nadons post-transició), però execució discutida (temps morts, inversemblances). • Millor guió: Luana Bahrami (Phantom Yaud; França/Kosovo). Coming-of-age universitari a Pristina, percebut com a massa improvisat. • Millor actor: Michael Caine (La gran escapada/The Great Escaper). Premi amb aroma d’homenatge; coprotagonista Glenda Jackson (darrer paper). • Premi de la crítica (ACCEC): Dalí (Quentin Dupieux). Exercici surrealista “més Buñuel que Dalí”, amb segell autoral potent. • Premi Peralada a la música: Raymond Enoksen (James Hall. Lucha por la paz). Polític danès de factura sòlida (Congo, ONU). Assistència, convidats i anècdotes • Assistència: 20.000 espectadors (↑10% vs 2023), 69 pel·lícules. • Convidats: Richard Linklater (Premi d’Honor; cloenda amb Hitman), Meg Ryan, Paola Cortellesi, Vincent Pérez, Belén Rueda, Eric Toledano, Dani de la Orden, J.A. Bayona (com a productor), etc. • Q&A polèmica amb Linklater: preguntes improcedents van generar vergonya aliena; l’autor va esquivar amb educació. Recomanació de sèrie: Poquita Fe (Movistar Plus+) • Comèdia espanyola (2023), 1 temporada, 12 capítols de 15 minuts: format breu molt efectiu. • Protagonistes: Raúl Cimas (energia i expressivitat) i Esperanza Pedreño (contrapunt intel·ligent i minimalista). • Tema: vida en parella i constel·lació familiar (tiets, sogres) amb humor molt madrileny i diàlegs finíssims. • Ús creatiu de boleros: les lletres comenten i potencien l’escena com a “cor musical” irònic. • Resultat: divertidíssima i de ritme endimoniat; cada episodi “passa volant”.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 9/4/2024 — El Mirall de Tarkovsky, festivals de primavera (D’A, BCN Film Fest, Impacte), Premis Sant Jordi i recomanacions: 20.000 espècies, Anatomia d’una caiguda, Soñando en negro, The Gentlemen i La bèstia

    Panorama general • Episodi centrat en el clàssic El Mirall (Zerkalo, 1975) d’Andrei Tarkovsky, amb un ampli dossier sobre el seu estil, influències, simbologia i recepció. • Actualitat de festivals a Barcelona: D’A Film Festival, BCN Film Fest (Cinemes Verdi) i Festival Impacte (cinema i drets humans), amb la projecció del documental sobre memòria històrica “Un vas d’aigua per l’Hèlio”. • Premis Sant Jordi de Cinematografia: millor pel·lícula espanyola per “20.000 espècies d’abelles” i millor estrangera per “Barbie”; debat crític i recomanació d’“Anatomia d’una caiguda”. • Recomanacions de sèries: Soñando en negro (Filmin) i The Gentlemen (Netflix). Crítica del llargmetratge La bèstia (Bertrand Bonello). "És una peça d’enginyeria" — sobre l’arquitectura narrativa d’Anatomia d’una caiguda Dossier central: El Mirall (Tarkovsky) Context biogràfic i filmografia • Director rus d’obra breu però capital (7 llargmetratges): La infància d’Ivan, Andrei Rublev, Solaris, El Mirall, Stalker, Nostàlgia, El sacrifici. • Censura i exili: friccions constants amb l’URSS; darrer tram de carrera a Itàlia i Suècia; mort prematura el 1986. Claus de lectura d’El Mirall • Estructura lliure i no lineal, de caràcter oníric i autobiogràfic: records, somnis i arxius que es trenen sense una lògica clàssica. • Pròleg amb hipnosi que obre la porta al domini de l’inconscient i la memòria. • L’ús de la música (Purcell, Pergolesi, Bach) com a element de continuïtat i transició emocional entre escenes. "La música fa el muntatge" — sobre com la banda sonora cohesiona imatges aparentment discontínues Influències i diàlegs • Referents declarats per Tarkovsky: Bresson, Bergman, Buñuel, Chaplin, Mizoguchi, Kurosawa, Antonioni, Jean Vigo, Dreyer. • Contrast i comparativa amb Kubrick (Solaris vs 2001; debat sobre fredor/violència) i amb Eisenstein (muntatge per atraccions) que aquí s’evoca puntualment. Arxiu històric i Espanya • Inserció d’arxiu de la Guerra Civil espanyola (evacuació de nens, referències taurines) i Segona Guerra Mundial (Berlín, búnquer de Hitler), integrats amb naturalitat al flux poètic. Fotografia, miralls i elements • B/N i color alternen amb gran naturalitat (foto de Georgi Rerberg), sense codi fix, reforçant la llibertat formal. • Motiu del mirall com a porta a la introspecció i la memòria; cortinatges i teles al vent com a figures poètiques recurrents. • Elements (aigua, foc, neu) i cites bíbliques (la bardissa ardent) articulen una espiritualitat molt present. "És una pel·lícula de digestió lenta" — recomanació de veure-la amb calma i obertura Actualitat i premis Festivals de primavera • D’A Film Festival: focus d’estrenes d’autor; inauguració amb “Segundo premio” (Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez), Biznaga d’Or a Màlaga. • BCN Film Fest (Cinemes Verdi, 18–26 d’abril). • Festival Impacte (cinema i drets humans): projecció d’“Un vas d’aigua per l’Hèlio”, documental sobre memòria històrica, maquis i exhumació a Castellà del Vallès (sessió al Cinema Girona, 14 d’abril, 16:45). Premis Sant Jordi de Cinematografia • Millor pel·lícula espanyola: 20.000 espècies d’abelles — direcció d’actors i intensitat interpretativa destacables. • Millor pel·lícula estrangera: Barbie — decisió discutida al programa. • Recomanació forta d’Anatomia d’una caiguda (Filmin): guió impecable i arquitectura narrativa mil·limètrica; petites reserves sobre la resolució. Recomanacions Sèries • Soñando en negro (Regne Unit, 2023, Filmin): dramèdia curta (6×~26’) sobre un jove jamaicà entre feines precàries i el somni de ser director. Ritme viu, guió sintètic i to vitalista. • The Gentlemen (Regne Unit, 2024, Netflix): noblesa anglesa decadent i negocis il·lícits; to entre thriller i comèdia elegant, personatges carismàtics i producció polida. Cinema • La bèstia (The Beast) — Bertrand Bonello: adaptació lliure d’Henry James amb tres etapes temporals (1910/2014/2044), dispositius metalingüístics (croma) i atmosfera inquietant sostinguda per la música; peça ambiciosa i creativa. Altres • Documental sobre Milan Kundera: retrat biogràfic de l’autor d’“La insuportable lleugeresa de l’ésser”. Tancament • Avanç del proper episodi: centenari de Marlon Brando i repàs de la seva obra. "Gran creador… cal veure El Mirall amb paciència i obertura"

  • 59'

    Cinema sense condicions del 19/3/2024 — Excalibur de John Boorman: Jung, mite artúric i somni cinematogràfic; The Corridor of Power i el palmarès de Màlaga

    Excalibur: context, lectura i impacte Clau de lectura: Jung i el somni • El programa proposa una lectura de Excalibur (1981, John Boorman) des de la psicologia junguiana: inconscient col·lectiu, arquetips i el somni com a veritat profunda. • Boorman concep el film com un conte oníric i cíclic: la consciència humana s’allunya del “drac” (força-natura-creació), i això genera angoixa, desordre i tragèdia. "És amb el somni que ens trobem bé… el somni és la veritat, la pau, el cosmos." Context històric i fonts del mite artúric • Explicació de la Matèria de Bretanya: de l’“era fosca” (s. V–XI) a l’expulsió dels britons pels saxons, i l’arribada de vikings i normands. • Recull de fonts clàssiques del cicle artúric: de Gildas i Nennius a Geoffrey de Monmouth, Chrétien de Troyes, la Vulgata francesa i Thomas Malory (Le Morte d’Arthur). • Borman simpatitza amb el paganisme (Merlí) per sobre del cristianisme, i integra el mite de l’etern retorn (Avalon) com a esperança bretana. Temes centrals i símbols • Excalibur és un cicle de llum i foscor: Camelot floreix i decau; la traïció (Uther, Lancelot-Ginebra, Morgana, Mordred) i la passió precipiten el mal. • El Graal s’interpreta simbòlicament com el retrobar-se amb un mateix: “Una terra, un rei” = cos, ordre i equilibri interi❜or. "Trobeu el Graal… el Graal és trobar-te a tu mateix." • L’aigua i els lícids (Dama del Llac, el riu) són motors de transformació; l’espasa marca punts d’inflexió (donació, trencament i retorn a l’aigua). • La Taula Rodona es llegeix com una proto-democràcia (Artur com a primus inter pares) i fins i tot evoca la maçoneria en la seva simbologia. Posada en escena, muntatge i música • Interpretacions de to xespirià i teatralització deliberada; fotografia d’Álex Thomson amb flares, armadures que passen d’òxid a argent com a signe del cicle llum/foscor. • Valoració tècnica crítica: muntatge d’acció eficaç, però amb talls poc fins en escenes tranquil·les i algunes transicions sense “consolidació” emocional. • Música: ús de Wagner i Carmina Burana (efectiva a l’acció) discutit; es qüestiona la col·locació i els talls abruptes, preferint una banda sonora més unificada (Trevor Jones ja aporta un tema potent). "Mai ha existit una cosa sense l’altra" — la dualitat bé/mal és consubstancial a Camelot i fa inevitable el retorn de la foscor. Recepció personal i recomanació • Testimoni vital d’espectador (1981): film poètic, dur, hipnòtic; avui es llegeix millor en clau de somni. • Recomanació final: obra única que convida a una experiència metafòrica i sensorial; imprescindible per a “ànimes sensibles”. Sèrie recomanada: The Corridor of Power (Showtime, a Filmin) De què va • Sèrie documental (8× ~52’) que analitza com els EUA gestionen conflictes internacionals: Iraq (anys 90), Bòsnia, Ruanda, Kosovo, Darfur, Líbia, i Síria (I–II). • Combina arxiu bèl·lic cru i entrevistes a figures clau: Madeleine Albright, Colin Powell, James Baker, Wesley Clark, Henry Kissinger, entre d’altres. Per què veure-la • Retrat analític i accessible del poder i la geopolítica; no és pamfletàriament crítica, però aporta context i testimoni directe. • Advertència: imatges dures de guerra (sense filtres televisius habituals). Festivals i agenda Palmarès del 27è Festival de Màlaga • Biznaga d’Or: Segundo premio (Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez). • Biznaga de Plata i Premi Especial del Jurat: Los pequeños amores (Celia Rico). • Millor pel·lícula iberoamericana: Radical (Christopher Zalla). • Interpretació: Luis Zahera (Pájaros), Adriana Ozores (Los pequeños amores). BCN Film Fest • Programació confirmada; 69 títols. • Gran focus en Yasujirō Ozu amb retrospectiva de 12 pel·lícules. Cloenda i recomanacions • Setmana Santa: veure Excalibur i estrenes destacades (esment de títols recents al final del programa). "Veure Excalibur és una experiència vital."

  • 1h

    Cinema sense condicions del 12/3/2024 — Del thriller monacal a l’humanisme: “El nom de la rosa” (1986) i el Llegat Retrobat de Juliana Morell (1594–1653)

    Panorama de l’episodi Episodi amb convidada especial —la filòsofa i comissària Georgina Rabassó— que combina cine i història de les idees: una lectura crítica i estètica de “El nom de la rosa” de Jean‑Jacques Annaud i la presentació de l’exposició “Llegat Retrobat de Juliana Morell” al Monestir de Pedralbes. • Convidats i equip: Pep Armengol, Biel Riba, Anastasi Rinos, Ignasi i Georgina Rabassó. • Dues línies centrals: - Cinema: lectura històrica, poètica visual i política del film d’Annaud; diferències amb la novel·la d’Umberto Eco; el paper del muntatge i la direcció d’art; i un focus crític en la representació de la dona. - Pensament i museografia: trajecte vital i intel·lectual de Juliana Morell, el seu humanisme barroc i la conjunció entre racionalisme i misticisme eròtic; objectius i disseny de l’exposició; i el documental en curs de Rabassó. “El nom de la rosa” — claus de lectura Temes i idees • Església, poder i veritat: el control del saber i la persecució d’heretgies com a mecanismes de manteniment de l’statu quo. • Humanisme emergent vs. dogma: Guillem de Baskerville com a figura racionalista (ecos de Guillem d’Occam i la seva navalla), enfrontat a Bernard Gui, inquisidor dominic. • El riure com a alliberament: la disputa pel segon llibre de la Poètica d’Aristòtil (la comèdia) cristal·litza en la política de la por. "El riure mata la por. I sense la por no hi pot haver fe." • Diferències novel·la/film: el programa subratlla la complexitat epistemològica d’Eco (la crítica a les falses lògiques interpretatives) i la tendència del film a simplificar el final. • Mirada de gènere: denúncia de la planitud del personatge femení (la noia sense nom), contraposada a la riquesa històrica dels monestirs femenins. Estètica i producció • Producció europea (Alemanya‑França‑Itàlia), pressupost molt alt per l’època; 17 versions de guió fins al rodatge. • Fotografia de Tonino Delli Colli: llum d’oli i espelmes, ecos de Kubrick a Barry Lyndon; decorats de Dante Ferretti (abadia reconstruïda, portalada de Moissac). • Influències: Hitchcock (suspens i construcció d’intriga), Piranesi (laberints), Bruegel / El Bosco / Rembrandt (ambients i masses). • Muntatge: clau per transmetre desorientació en el laberint; ús del “fil d’Ariadna”. • Càsting: anècdotes (la “cobra” d’Eco; el dubte inicial amb Sean Connery; proposta de De Niro d’un duel d’espases rebutjada per ser un duel intel·lectual). Exposició “Llegat Retrobat de Juliana Morell” (Monestir de Pedralbes) Què hi trobareu • Una mostra multisensorial i serena, centrada en la història i la sensibilitat, allunyada del pur espectacle immersiu. • Recuperació d’un llegat oblidat: de “nom i foto” a un “iceberg” d’obres, contextos i veus. • Una museografia amb gramàtica espacial i mirada cinematogràfica (mirades creuades de la Juliana jove i madura; paisatge sonor discret amb ocells i botiga). Objectiu • Restituir la complexitat: la Juliana catalana, la Julienne francesa, l’educadora, l’escriptora espiritual i la pensadora humanista. Juliana Morell — vida i pensament Biografia essencial • Nascuda el 1594. Educació intensiva des dels 4 anys; defensa tesis de filosofia als 12. • Políglota: llatí, grec, hebreu, català, castellà, francès, italià (possiblement àrab). • Trasllat a França; entorn complex marcat per la figura paterna (intrigues, Montsió, joies, crim). • Identitat declarada: “de Barcelona”, dins la Corona d’Aragó. Idees clau • Eix barroc: racionalisme i misticisme eròtic no s’oposen, es complementen. • Les “tres eternitats”: cel, infern i una tercera experiència —un tast d’eternitat en el temps a través de l’amor a Déu. • Connexions doctrinals: agustinisme (més que citació explícita de Plotí), dialèctica i lògica a partir d’Aristòtil. • Humanisme: valor de l’educació, de la raó i de l’amor com a vies que dialoguen (Teresa d’Àvila i Descartes com a pols complementaris). • Recerca actual: dones i lògica/dialèctica de l’edat mitjana a la primera modernitat; la importància d’aquestes eines per a l’autoritat intel·lectual femenina. Projectes de Georgina Rabassó • Documental en curs sobre Juliana (mirada no lineal, joc d’atemporalitat, recursos d’edició). • Traduccions i edicions crítiques de l’obra de Morell; workshop acadèmic; continuïtat del projecte de recerca. Idees destacades en 8 punts • El poder manté el seu ordre controlant la veritat i la por. • El riure és subversiu perquè desactiva la por i, amb ella, la fe imposada. • El film simplifica on la novel·la problematitza: epistemologia vs. thriller. • La representació de la dona al film és limitada; la història real ofereix una pluralitat d’experiències femenines (monestirs, autores, pensament). • Connery encarna el to i la “modulació” que el director buscava per a Guillem. • Muntatge i espai (laberint) construeixen l’experiència de pèrdua. • La museografia pot comunicar tesi amb llenguatge cinematogràfic. • Juliana Morell mostra la fecunditat de combinar raó i amor en una mateixa trajectòria intel·lectual.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 5/3/2024 — La Commune (Paris, 1871) de Peter Watkins: dispositiu televisiu, improvisació i memòria històrica; 40 anys de Ràdio Desvern, Òscars, Dune Part Two i la sèrie nòrdica “A orillas del río”

    Resum general Episodi centrat en “La Commune (Paris, 1871)” de Peter Watkins: es debat la seva recepció, versions, i el seu llenguatge híbrid de docuficció que incorpora anacronismes (reporters de TV dins del 1871) per denunciar la manipulació dels mitjans i activar el pensament crític. També s’ofereix context històric de la Comuna de París, amb èmfasi en la repressió i el paper de les dones. El tram final inclou celebració dels 40 anys de Ràdio d’Esvern, avanç de la propera pel·lícula, prèvia dels Òscars, impressió sobre Dune Part Two i recomanació de la sèrie nòrdica “A orillas del río”. “És una obra de referència… s’hauria de passar a les escoles de cinema.” Punts clau • Obra i dispositiu: híbrid entre documental i ficció, amb reporters i càmeres de TV dins d’un relat de 1871 per mostrar la construcció mediàtica del poder. • Recepció i versions: suport inicial i posterior “càstig” de Canal Arte; circulen versions de 3h30 i fins a 5h45 (localitzable a YouTube), disponible a Filmin. • Mètode de treball: actors no professionals, improvisació guiada, càsting socialment situat (comuneres i burgesos triats en els seus entorns reals), i investigació prèvia amb Agathe Bluysen. • Lectura política: crítica a la perversió del poder i al relat oficial; dialèctica interna entre periodisme informatiu i periodisme compromès. • Context històric: Thiers, Guerra franco-prussiana, Setge de París, confiscació de canons finançats pel poble, repressió sagnant i memòria borrada. • Dones: protagonisme i demanda de drets (lectoescriptura, accés a l’art, propietat, temps lliure, autonomia econòmica) posats en valor per Watkins. • Actualitat: 40 anys de Ràdio d’Esvern; Òscars; Dune: Part Two (Villeneuve, gran ofici i ambició); i thriller nòrdic diürn “A orillas del río” a Filmin. La pel·lícula: llenguatge, estructura i recepció Recepció, versions i difusió • Crítica especialitzada àmpliament favorable; públic dividit per durada i exigència formal. • Canal Arte: impuls inicial però emissió de matinada i dubtes de versió. Versió llarga (5h45) localitzada a YouTube; versió curta (~3h30) a Filmin. Dispositiu formal i anacronisme actiu • Televisió dins el segle XIX com a recurs asincrònic per mostrar la mediació i manipulació del relat. • Dues televisions en tensió: Versalles (oficial) vs districte 11 (comunal). • Espai escènic: plató antic de Montreuil (prop de Saint-Denis), ús creatiu d’espais grans i mini-espais; plans generals i plans seqüència per evitar muntatge d’acció “hollywoodià”. “La manipulació dels mass media és un tema que preocupa molt Watkins.” Improvisació i càsting col·laboratiu • Més de 220 participants; treball previ d’investigació històrica i discussió dels personatges. • Anonimat i naturalitat per prioritzar la “massa” sobre protagonistes estel·lars. • Càsting social: veïns del districte 11 com a comuners; burgesos reals per als papers d’alta burgesia; kabilencs/algerians per reflectir desposseïts contemporanis. Debat periodístic intern i ètica del relat • Escissió dels dos reporters: informar “neutralment” vs prendre partit davant la injustícia. • Discussió sobre què es diu i què s’omet (p. ex. Comitè de Seguretat Pública i ecos robespierristes). Lliçons de forma i muntatge • Evitar l’homogeneïtzació del llenguatge audiovisual i l’“horitzó d’expectatives” de muntatge ràpid. • Escenes que s’estiren per seguir l’acció i el pensament (especialment grups de dones), prioritzant la dialèctica sobre la pirotècnia. Context històric de la Comuna de París (1871) Causes i detonants • Thiers (monàrquic de facto) lidera la 3a República en clau d’ordre i interessos burgesos. • Guerra franco-prussiana i derrota (Sedan); Setge de París (6 mesos): fam, fred i misèria. • Canons del poble (finançats per subscripció popular) que el govern vol confiscar; afusellaments i escalada. • Retorn de lloguers i impostos després del setge: asfíxia econòmica (món de pietat, deute perpetu). “Llei i ordre, llei i ordre… per preservar l’interès dels alts burgesos.” Repressió i memòria • Repressió desmesurada i sagnant, fins i tot contra criatures; impunitat dels responsables. • Memòria visual: la fotografia ja existia (barricades, vestuari), i ajuda Watkins a ancorar el seu dispositiu. • Episodis simbòlics: Courbet i la columna de la Place Vendôme. El paper de les dones • Reivindicacions: lectura i escriptura, accés a l’art i la literatura, propietat, temps lliure i independència econòmica. • Intervencions intel·lectualment potents i aparentment improvisades: una de les capes més vives de la pel·lícula. Connexions i ecos contemporanis Fil històric i classe social • De 1789 a 1871 i fins al Maig del 68: continuïtats de conflicte social i reconfiguració del poder (de l’aristocràcia a la burgesia). • Reflexió sobre la dilució del concepte de classe al segle XX i la revolució digital: nous equilibris laborals, invisibilització del treball manual, tensions al sector primari i terciari. “La història es repeteix permanentment.” Bloc final i actualitat 40 anys de Ràdio d’Esvern i dècades de Cinema Sense Condicions • Record i agraïment a equips anteriors; compromís de servei a Sant Just d’Esvern. Proper programa, Òscars, Dune Part Two i sèries • Proper film: “El nombre de la rosa” (1986, Jean-Jacques Annaud; basada en l’obra d’Umberto Eco). • Òscars: prèvia i recomanació de seguir-los (en directe o resums). • Dune: Part Two (Villeneuve): gran espectacle, ofici i ambició; percepció general de millora respecte la primera part. • Recomanació sèrie: “A orillas del río” (sueco-noruega, Filmin). Thriller diürn en paisatges del nord, salts temporals, 6 capítols (~53-54’), adaptació que prioritza la claredat narrativa. Comiat i agenda • Tancament amb menció del Dia Internacional de la Dona (8 de març) i el record del paper de les dones a la Comuna.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 27/2/2024 — L’home que pot ser rei: John Huston, Kipling i el poder; Cèsars i Berlinale 2024; Albert Serra; La zona d’interès

    Panorama general Podcast de cinema “Cinema sense condicions”. Episodi centrat en la pel·lícula de John Huston L’home que pot ser rei, amb derivades sobre la figura de Huston, el llegat de Kipling i els grans temes de poder, amistat i aventura. Tanca amb repàs de premis (Cèsars i Berlinale), novetats d’Albert Serra i recomanacions (La zona d’interès), i l’avanç de la pel·lícula de la setmana vinent. “Nosaltres no morirem mai” — comentari d’un dels ancians que interpreta el sum sacerdot en veure’s a la pantalla per primer cop. L’home que pot ser rei (John Huston, 1975) Origen literari i context • Basada en un relat curt de Rudyard Kipling (fidel en esperit i trama). • Reflexió sobre l’Imperi britànic en decadència i la condició humana, sota aparença d’aventura clàssica. • Escenari clau: Kafiristan/Nuristan (frontera Afganistan-Pakistan), amb el mite del pas d’Alexandre el Gran i el retorn del “Fill de Sikander”. Trama i temes principals • Dos exsoldats/vividors britànics, Daniel Dravot (Sean Connery) i Peachy Carnehan (Michael Caine), busquen fortuna i acaben erigits com a caps tribals. • Un “miracle” de batalla (una fletxa no sagna Connery per la corretja de cuir) els eleva a categoria divina. • Eixos temàtics: poder que corromp, amistat, hibris, i la fragilitat de les farses polítiques i religioses. • El clímax moral: el desig de Dravot de “regnar i casar-se” trenca el pacte i precipita la tragèdia. Mites, maçoneria i sacerdots • Huston introdueix Kipling com a personatge-testimoni (Christopher Plummer). • Simbologia maçònica (regal de Kipling) i prova sacerdotal per verificar la divinitat de Dravot. • Lectura crítica: Huston juga amb el sincretisme simbòlic (la salvació pel “símbol” és gairebé un caprici del relat). • Anècdota deliciosa: el sum sacerdot —un home de ~100 anys, sense experiència prèvia— i els figurants locals aporten una veritat insòlita a l’escena. Producció, repartiment i rodatge • Projecte-obsessió de Huston des dels 50: va passar per parelles com Bogart & Gable, Mitchum, Burton; als 70, Newman & Redford s’hi interessen, però Newman —amb gran honestedat— recomana que ho facin britànics: Connery & Caine. • Rodatge principal al Marroc (l’Atlas), amb problemes de duanes i logística; interiors a Pinewood. • Paper de “Roxanne” per Shakira Caine (d’origen indi; esposa de Michael Caine), fitxada per donar versemblança ètnica al context. • Equip creatiu de pes: guió amb Gladys Hill, música de Maurice Jarre, direcció artística d’Alexander Trauner, vestuari atribuït a Edith Head (múltiples nominacions, sense Òscar guanyat en aquest títol). Huston vs Welles, estil i idees • Contrapunt amb Orson Welles: Welles, cerebral i inflexible; Huston, versàtil, físic, aventurer i humanista. • Huston combina espectacularitat amb densitat moral: aventura com a via per pensar la lleialtat, la traïció i la condició humana (ecos de El tresor de la Sierra Madre o La reina d’Àfrica). • Paràbola del poder: “el poder trastoca” —de Dravot a figures històriques (Hitler, Stalin, etc.). • Humor negre i to vital (joc macabre amb caps, ironies) conviuen amb un final profundament colpidor. Recepció i llegat • Nominacions a Oscars/BAFTA/Globus d’Or (guió adaptat, art, vestuari, muntatge, música), sense premis principals. • Influència en el cinema d’aventures modern: Indiana Jones i d’altres deudors del model clàssic 50-70. • Per veure en pantalla gran: posada en escena en scope i exteriors majestuosos. “Fer equip amb Edith Head era com signar un contracte amb l’Òscar de l’any següent” — ironia atribuïda a Huston sobre el prestigi del vestuari (tot i que aquest film no va premiar-se). John Huston en focus L’home i la carrera • Director-guionista-actor, aventurer vital i amant de l’adaptació literària (Hammett, Crane, Lowry, Kipling...). • Filmografia emblemàtica: El falcó maltès, L’asfalt jungle, El tresor de la Sierra Madre, La reina d’Àfrica, Moby Dick, La nit de la iguana, Vides rebels, Bajo el volcán, Dublinesos. • Mètode al set: complicitat enorme amb Connery & Caine; diàlegs polits a la tenda, rodatge fluid i eficaç l’endemà. • Vides privades tempestuoses i faceta de caçador: l’obra també reflecteix aquesta ambivalència moral (White Hunter, Black Heart com a mirall crític). Premis de la setmana Cèsars 2024 (França) • Triomf local per Anatomie d’une chute (Justine Triet). • Le Règne animal (Thomas Cailley) també destaca. • César d’Honor: Agnès Jaoui. • César Internacional: Christopher Nolan. • Millor curt documental: Mécanique des fluides (Gala Hernández López). Berlinale 2024 (74a ed.) • Ós d’Or: Dahomey (Mati Diop). • Ós de Plata – Gran Premi: A Traveler’s Needs (Hong Sang-soo). • Millor direcció: Nelson Carlos de los Santos per Pepe. • Millor guió: Sterben (Matthias Glasner). • Millor curt: Un movimiento extraño (Francisco Lezama). • FIPRESCI: The Human Hibernation (Anna Cornudella). • Panorama Audience Award: Memorias de un cuerpo que arde (Antonella Sudasassi). Actualitat Albert Serra Projectes en marxa • Muntatge d’un documental sobre el toreig (300-400 hores de material). • Preparant primer llargmetratge en anglès, rodat al Regne Unit. Pacifiction, lectura breu • Una de les seves obres més accessibles i potents; tensió entre metròpoli i illes (proves nuclears), eco de figures hustonianes desplaçades i turmentades. Recomanacions i avanç Recomanació: La zona d’interès (Jonathan Glazer, 2023) • Retrat de l’Holocaust des del “fora de camp” (100 minuts d’horror suggerit), centrant-se en la quotidianitat d’una família a tocar d’Auschwitz. • Peça pulcra i contundent, sense plans sobrers; imprescindible per a debat ètic als instituts. • Connexions temàtiques amb El noi del pijama de ratlles (la innocència i el mur de filferro com a frontera moral). La setmana vinent • Pel·lícula seleccionada: La Commune (Paris, 1871) (Peter Watkins, 2000) — disponible a Filmin. • Durada: 3h30; docudrama amb experiment formal i mirada política incisiva.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 20/2/2024 — Set de Mal (Touch of Evil) d’Orson Welles: pla seqüència, muntatge i frontera; BAFTA 2024 i la sèrie “Sang i diners”

    Visió general Podcast centrat principalment en “Set de Mal” (Touch of Evil, 1958) d’Orson Welles, amb un debat sobre llenguatge visual, muntatge, música i temes de frontera i identitat. Es comparen recursos de Welles amb Hitchcock i s’analitza el paper de Marlene Dietrich, Charlton Heston i Janet Leigh. El tram final inclou un resum dels BAFTA 2024 i la recomanació de la sèrie francesa “Sang i diners” (Filmin). "Només tens passat." — Tanya (Marlene Dietrich) a Quinlan • Punt clau: la forma (plans, angulacions, so, muntatge) s’imposa a l’argument — tractat gairebé com un McGuffin. • Eixos temàtics: frontera i identitat, corrupció i intuïció policial, mirada expressionista i barroca. Música i obertura Henry Mancini i l’hipnòtic inici • La banda sonora de Henry Mancini (calidoscòpica: jazz, rock i tocs sentimentals) activa el to del film. • El famós pla seqüència d’obertura: peça de control coreogràfic i de posada en escena que fixa l’espectador a la cadira des del primer segon. • Controvèrsia restauració: Walter Murch suprimeix crèdits i música a l’inici segons notes de Welles en la versió de 1998 per ressaltar la puresa del pla. Relleu interpretatiu Marlene Dietrich (Tanya) • Primeríssims primers plans inesborrables: cinegènia i magnetisme dels ulls; la seva breu intervenció dona el tancament moral i poètic. • Càsting i improvisació: participació no prevista, perruca morena i diàlegs escrits en poques nits. Charlton Heston i Janet Leigh • Heston (Vargas): presència física convincent com a llatí tot i el castellà dur; actor de “pose” en contrast amb la naturalitat pesant i segura de Welles. • Janet Leigh: paper difícil amb càrrega eròtica i violència suggerida molt inusual per l’època; la seqüència de l’assalt es resol amb suggeriment (porta que es tanca, frases de Mercedes McCambridge), però d’una perversitat i contundència poc habituals en Welles. Llenguatge visual i muntatge Travellings, profunditat de camp i angulacions • Travellings brillants més enllà de l’obertura (p.ex. a l’habitació de Grandi). • Ús exemplar de la profunditat de camp i picats/contrapicats “a la inversa”, marca de la casa des de “Citizen Kane”. • El contrapicat “tauromàquic” amb el cap de toro al fons reforça la força bruta i la decrepitud de Quinlan. El muntatge com a idea • Welles alterna pla seqüència i muntatge: la posada en escena ja conté decisions de muntatge; però també hi ha talls per modular el tempo dramàtic (estrangulament de Grandi; clímax a l’abocador amb gravadora i obstacles sonors i físics). • Es comenta un petit “error de tempo” en un pla de reacció intercalat massa breument — mostra de l’egocentrisme lúdic de Welles més que no pas una fallida. Temes i comparatives McGuffin i moral grisa • L’argument funciona com a McGuffin: l’atracció resideix en la forma. Quinlan és corrupte però sovint encerta per intuïció; la pel·lícula problematitza el mètode enfront de la llei. • Racisme i venjança: tensió entre l’ordre metòdic de Vargas i la brutalitat decadent de Quinlan. De Welles a Hitchcock • Ressonàncies amb Psicosi: el motel al desert, el personatge de Dennis Weaver i la mirada aterrida de Janet Leigh anticipen troballes d’Hitchcock. Frontera i espai • La frontera com a tensió identitària i social. L’elecció de Venice (California) per simular Mèxic subratlla el joc amb la realitat i l’acceptació espectatorial dels anys 50 (amb detalls de senyalització viària “americana” encara visibles). Genealogia cinematogràfica • Línia proposada: Griffith → Welles → Kubrick com a directors “de directors” que imposen revolucions de llenguatge (muntatge paral·lel, pla seqüència, disseny formal total). Versions i restauració • Historial d’edicions: retalls de la Universal (de 110 a 95’), afegits aliens (Keller) i reconstrucció de 1998 seguint les 58 notes de Welles (Murch). • Decisió clau: treure crèdits i música a l’obertura per potenciar el suspens visual. Alhora, l’edició de 110’ manté l’ímpetu musical global que “sacseja” l’espectador. Notes de producció i tècnica • Rodatge ajustat: ~39 dies, pressupost proper al previst; grues i coreografies de càmera amb precisió pre-Steadicam que fan “volar” la càmera. • Influència posterior: Robert Altman obre “The Player” amb un pla seqüència de quasi 10’ amb referència explícita a “Set de Mal”. Actualitat: BAFTA 2024 • Oppenheimer (Nolan): 7 premis (millor pel·lícula, actor —Cillian Murphy—, etc.). Opinió crítica: no és el millor Nolan; fotografia “marró” poc atractiva. • Poor Things: 5 premis (inclosa Emma Stone), majoritàriament tècnics. • The Zone of Interest: 3 (millor pel·lícula britànica i de parla no anglesa; millor so, destacadíssim). • Anatomy of a Fall: millor guió original. Recomanació sèrie: “Sang i diners” (Filmin) • Sèrie francesa (2023), 1 temporada, 6×50’. Thriller sobre el frau multimilionari de l’IVA vinculat a l’impost del carboni: trama complexa explicada amb claredat. • Ecos de crim organitzat a Belleville i connivència burgesa. Violència, diners i pedagogia criminal a l’estil “entendre com funciona” el sistema. "Si Breaking Bad ensenyava a fer metamfetamines, aquesta ensenya com defraudar amb l’IVA" — crítica citada Proper episodi • Avanç: “L’home que va poder reinar” (John Huston).

  • 1h

    Cinema sense condicions del 13/2/2024 — Tot per un somni (Gus Van Sant), Goya 2024 i Ferrari (Michael Mann): ambició mediàtica, premis i motors

    Clàssic de la setmana: Tot per un somni (To Die For, 1995) Temes i lectura • Sàtira ferotge de la fama i la televisió: la pel·lícula retrata la obsessió per l’èxit exprés i la manipulació mediàtica com a símptoma d’una societat malalta. • Vigència sorprenent: 28 anys després, el nucli roman intacte. Avui, la televisió es tradueix en xarxes i likes: la buidor i la validació externa són les mateixes. • American Dream dissecat: la falsa promesa que “tothom pot arribar on vulgui” alimenta ambicions desbocades i autoengany. "No ets ningú als Estats Units fins que no surts a la televisió... de què serveix fer alguna cosa que valgui la pena si ningú no ho mira?" • Ètica i poder: l’ús del sexe com a eina de control i la perversió dels continguts per obtenir presència mediàtica. Escriptura i posada en escena • Estructura de fals documental: intervencions a càmera (Kidman, Illeana Douglas) que dosifiquen informació i condueixen la narració amb una proximitat hipnòtica. • Guió sòlid: Buck Henry adapta Joyce Maynard (inspirada en el cas real de Pamela Ann Smart). El film alterna passat i declaracions per construir la manipulació pas a pas. • Mirada d’autor: Gus Van Sant equilibra cinema d’autor i accessibilitat, sense renunciar a la seva crítica sistèmica. Interpretacions • Nicole Kidman, magnètica: Globus d’Or a la millor actriu; construeix una figura de puresa perversa: una màquina de depredació mediàtica. • Joaquin Phoenix (molt jove), colpidor: vulnerabilitat i intensitat; també destaquen Casey Affleck i Illeana Douglas. Paper crucial de la noia de classe baixa (white trash), víctima i mirall del sistema. Referents i influències • Cinema sobre mitjans i fama: A Face in the Crowd (Kazan), Network (Lumet). • Ecos literaris: Madame Bovary (ascens social i enlluernament) i cinema negre a l’estil Double Indemnity (Wilder) en la trama d’eliminar el marit. Escenes i cites clau • Iconografia demolidora: policia empolsant la pantalla mentre sona l’himne amb la bandera; metàfora d’un país que confon mitjà i identitat. • Final sobre gel: bellesa i thrill sota els crèdits, cameo de David Cronenberg. Cameo de George Segal en el món televisiu. • Tesi: la protagonista no aconsegueix “res” substancial; viu de l’aparença, i el film exposa l’absoluta buidor d’aquesta recerca. Goya 2024: palmarès, moments i polèmiques Palmarès i tendències • Gran triomf: La sociedad de la nieve (J.A. Bayona) guanya 12 de 13. Èxit industrial i de públic, amb refinament tècnic (imatge, so, maquillatge, direcció d’art). • Altres destacats: - 20.000 especies de abejas (premis rellevants) - Robot Dreams (Millor Animació i Millor Guió Adaptat) - Millor Europea: Anatomía de una caída (Justine Triet) - Millor Iberoamericana: La memoria infinita - Documental: Mientras seas tú (sobre Carme Elias) Debats i recepcions • Sobre La sociedad de la nieve: bona factura i assessorament rigorós; alguns troben el remake temàtic innecessari (ja existia ¡Viven! i un documental recent). • Llagrimeta final: recurs emotiu efectiu per al gran públic, però discutit entre els crítics. • Anatomía de una caída: film interessant sobre la veritat inabastable, però s’apunten “trampes” de guió; es demana evitar "espoyles" durant el debat. Moments de gala • Sigourney Weaver: discurs elegant i afectuós (inclosa referència al doblatge i una anècdota amb Bill Murray). • Goya d’Honor: homenatge a Juan Mariné (103 anys), presentat per José Sacristán. • Pedro Almodóvar: rèplica a comentaris despectius del polític Juan García-Gallardo (Vox) sobre el cinema espanyol. Anècdota lingüística • "Espoyles": el programa reivindica l’ús primerenc del terme en traduccions de premsa als anys 90 i la seva posterior expansió entre crítics. Estrena: Ferrari (Michael Mann, 2023) Valoració global • Més biopic que benzina: el film se centra en el 1957 d’Enzo Ferrari i la seva vida privada. • Recepció tèbia: ritme amorfe i avorriment recurrent; Adam Driver percebut com a inexpressiu. El bo • Curses filmades amb potència: bones seqüències mecàniques i paisatges; Direcció sòlida en l’accident de la Mille Miglia (impacte i reflexió sobre seguretat). El fluix • Desequilibri: la doble vida personal eclipsa l’epopeia esportiva i disgrega el relat. • Expectatives vs realitat: menys adrenalina de la promesa “pel·li de cotxes”. Cloenda i proper programa • Avanç del clàssic: Set de mal (Touch of Evil, Orson Welles). • Pròxims continguts: focus en sèries la setmana vinent.

  • 57'

    Cinema sense condicions del 6/2/2024 — El turment i l’èxtasi: Miquel Àngel, Juli II i la “terribilitat” + repàs als Premis Gaudí

    Resum del programa "Cinema sense condicions." Bloc 1 — El clàssic: El turment i l’èxtasi (Carol Reed, 1965) Tema central: anàlisi cinèfila, històrica i estètica del biopic sobre Miquel Àngel, amb especial focus en la relació amb el papa Juli II i la gènesi de la Capella Sixtina. Context i font literària Basada parcialment en la novel·la de 650 pàgines d’Irving Stone, The Agony and the Ecstasy. Primeres impressions d’infantesa en B/N vs. la importància del color de luxe (DeLuxe/“Itzman Color”) i el sistema ampli (Todd-AO). Producció i recepció Fox en crisi post-Cleòpatra; reproducció monumental de la Capella Sixtina a Cinecittà. Estrena amb aplaudiments, però fracàs comercial (retorns d’uns 12 M$ i pèrdues >5 M$); pressupost inferit prop dels 20 M$. Guió, direcció i imatge Guió de Philip Dunne: diàlegs d’alta volada i ritme vigorós. Fotografia de Leon Shamroy: extraordinària, amb un obertura-documental de ~12 min que contextualitza l’art de Miquel Àngel. Temes i estètica La “terribilitat” (Vasari): monumentalitat, tensió i moviment; manierisme i neoplatonisme com a marcs del seu idealisme formal. Miquel Àngel s’afirma com a escultor; la pintura és “menor” per a ell (contrapunt a Leonardo). La pel·lícula ho insinua, i el doc inicial ho reforça. Relació de força amb Juli II: conflicte, protecció i mecenatge en un context de guerres i finançament erràtic. Història de l’art i influències Impacte del Laocoont i el Torso del Belvedere (col·lecció vaticana primerenca) en la sintaxi muscular i el dinamisme. Escenes clau: Carrara i el bloc del Moisès (“aquí dins hi és Moisès”), l’epifania als núvols, i els apunts del natural (rostre dels apòstols) que deriven en el canvi de programa cap al Gènesi (anècdota del vi). Sexualitat i representació L’homosexualitat de Miquel Àngel queda insinuada (escenes subtils i rebuig del sexe femení); el film aposta per la sublimació creativa. Debat sobre possible misogínia i la masculinització de figures femenines; justificació idealista: Adam perfecte “a imatge i semblança”. Actors i lectura contemporània Duel Rex Harrison (Juli II) vs Charlton Heston (Miquel Àngel): interpretació de Harrison percebuda com a més potent; rivalitat i “alçades” al rodatge. Lectura meta-artística: el mecenatge vs. la indústria del cinema (Coppola, Kubrick) com a paral·lel de la lluita del creador. "Jo sóc escultor." Bloc 2 — Premis Gaudí: gala, palmarès i comentaris La gala Valoracions crítiques de ritme i realització (In Memoriam amb càmera intrusiva); comentaris sobre presentació, to i intervencions polèmiques. Record i homenatge a Mat Carreras d’Oll. Palmarès destacat Millor pel·lícula: Creatura (Helena Martín). Guardons també a Clara Segura i Àlex Brendemühl; millor muntatge: Ariadna Ribes. Millor pel·lícula en llengua no catalana: 20.000 especies de abejas (Estibaliz Urresola). Direcció novel·la per a Urresola. Millor guió original: Upon Entry (La llegada) — Juan Sebastián Vásquez i Alejandro Rojas. Millor guió adaptat: Isabel Coixet. Millor animació: Robot Dreams. Pel·lícula europea: La sociedad de la nieve (J.A. Bayona) — debat sobre la necessitat de “tornar” al tema i comparativa amb documental del 2021. Comentaris de pel·lícules Saben aquell: bona recreació dels 70 a Barcelona; crítica de lectura hagiogràfica tot i moments d’expiació del personatge. Upon Entry: elevada consideració crítica (amb debat tècnic sobre so a l’inici en alguna còpia de streaming). Creatura: divisió d’opinions sobre claredat dramàtica vs. ambició temàtica. Apunt crític sobre el curt Blau (Neus Ballús): percepció de simplicitat expositiva. Bloc 3 — Avanç del proper clàssic Setmana vinent: Tot per un somni (To Die For, Gus Van Sant), amb Nicole Kidman — disponible a Filmin. Punts clau Cine d’idees i d’ofici: un biopic que converteix la creació a la Sixtina en epopeia artística i dialèctica entre poder i geni. Mirada historicista amb sensibilitat formal: color, formats amplis i una fotografia que encara sorprèn. Debat estètic i ètic: idealisme neoplatònic, cos masculí sublimat i ombres de representació del femení. Actualitat cinèfila: repàs crític i encertat del palmarès dels Premis Gaudí, amb lectures sobre tendències i execució televisiva de la gala.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 30/1/2024 — Chinatown, Poor Things i La zona d’interès: Polanski, Lanthimos i Glazer entre el noir i l’Holocaust

    Panorama de l’episodi L’episodi articula tres grans blocs al voltant de tres pel·lícules clau: Chinatown (Roman Polanski), Poor Things (Yorgos Lanthimos) i La zona d’interès (Jonathan Glazer). El to combina anàlisi històrica, crítica estètica i context industrial, amb un èmfasi especial en la relectura del film noir, la radicalitat autoral contemporània i la representació indirecta de l’Holocaust. Chinatown (1974) – Polanski i la reescriptura del film noir Context personal i transició creativa • Després de l’assassinat de Sharon Tate per la família Manson, Polanski travessa un període de dol que es reflecteix en obres menors (Macbeth, What?). Gènesi del projecte i guió • Jack Nicholson porta a Polanski un guió de Robert Towne; el director en fa una criba de subtrames i imposa un final molt més dur que l’original. • Revisita del cinema negre clàssic amb depuració narrativa i focus en l’acció del protagonista. Producció, repartiment i recepció • Producció de Robert Evans per a Paramount; pressupost d’uns 6 M$ i recaptació inicial de 30 M$. • Repartiment: Jack Nicholson (Jake Gittes), Faye Dunaway (Evelyn Mulwray), John Huston com a patriarca sinistre; cameo de Polanski com a sicari (la famosa tallada de nas). • Pel·lícula exigent per a l’espectador: trama densa i contingut moralment ferotge. Estil, influències i moments icònics • Homenatges al noir clàssic (tò d’humor negre, relació tensa amb la policia, gestos físics contundents). • El vendatge al nas de Gittes i el barret de Nicholson com a iconografia persistent del gènere. • Referència a clàssics (Hammett, Chandler; Huston) i actualització estètica amb la fotografia de John A. Alonzo (substituint Stanley Cortez). Controvèrsies i llegat • Esment del cas Nastassja Kinski i de l’acusació de 1977 a Polanski; impacte vital, legal i professional posterior. • El final de Chinatown és qualificat com un dels més memorables i tràgics del cinema modern; fita que marca el pas del noir clàssic a un noir desenganyat post-Vietnam. "No només quan respiro" — rèplica irònica de Gittes quan li pregunten si li fa mal el nas. Poor Things (2023) – Yorgos Lanthimos i l’originalitat radical Sinopsi i mirada • Conte de fades i Frankenstein femení: Bella Baxter (cos adult, cervell d’un nadó), ressuscitada pel doctor interpretat per Willem Dafoe. • Emma Stone signa una interpretació expansiva, física i intel·lectual, que el programa eleva a “curs de cinema”. Estètica i craft • Alternança de blanc i negre / color, ús intens de gran angular/ull de peix per a una atmosfera de conte gòtic que evoluciona cap a un barroquisme exuberant. • Equip tècnic: fotografia de Robbie Ryan, muntatge de Yorgos Mavropsaridis, música determinant de Jerskin Fendrix, guió adaptat de Tony McNamara (a partir d’Alasdair Gray). Recepció, influències i posició crítica • Defensada com a obra d’originalitat altíssima (amb ecos puntuals de Coppola i altres, però sense imitació). • L’episodi s’hi mulla: "Estem davant d’una obra mestra" — es prediu que mantindrà el seu interès dins de 10, 20 o 30 anys. • Nota sobre censura al Regne Unit: tall d’una escena en prostíbul per a l’estrena comercial. La zona d’interès (2023) – Glazer i l’horror fora de camp Concepció formal i tema • Obertura en pantalla negra amb música de Mica Levi; advertiment a espectadors que no és error de projecció. • Retrat de la família d’un comandant d’Auschwitz que viu una quotidianitat acomodada mentre, fora de camp, s’hi consuma l’aniquilació. • L’horror suggerit (fum de xemeneies, sons) impacta més que la representació explícita, subratllant la banalitat del mal. Valor global • Recomanació absoluta: cinema formalment rigorós, de visió exigent i contundència ètica. Idees clau • Relectura del noir: Chinatown sintetitza homenatge i ruptura amb un final tràgic impereceder. • Autoria contemporània: Lanthimos conjuga risc formal, discurs feminista i un treball actoral descomunal. • Representació de l’Holocaust: Glazer opta per la negativa de la imatge per amplificar la responsabilitat de l’espectador.