Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

97-108 de 476
  • 57'

    Cinema sense condicions del 23/1/2024 — La nit del caçador: anàlisi i llegat; obituari (Colita, Ventura Pons), adeu al Cinema Comèdia; recomanacions i avanç de Chinatown

    Clàssic de la setmana — La nit del caçador (1955) Sinopsi i temes clau Harry Powell (Robert Mitchum) és un fals predicador que s’aprofita de vídues per quedar-se els diners. Després de conèixer a la presó el lladre Ben Harper, vol trobar el botí (10.000 dòlars) que els seus fills, en John i la Pearl, han amagat en una nina. Dualitats centrals: vida vs. mort, bé vs. mal i el motiu icònic Love/Hate tatuat als artells. La història es veu sobretot des de la mirada dels infants, generant tensió constant. Context: Gran Depressió nord-americana; pobresa generalitzada i vulnerabilitat que el mal aprofita. Realització, estil i recepció Únic llargmetratge dirigit per Charles Laughton; rodatge ràpid (aprox. 22 dies) i pressupost ajustat (~800.000 $). Narrativa analítica (abundant pla–contraplà) i ús simbòlic de llenguatges expressionistes i surrealistes. Fracàs inicial a taquilla i recepció ambigua; amb els anys, obra de culte i considerada entre les grans del cinema (els ponents la situen dins les 25 primeres). Estètica, iconografia i influències Un conte fosc/dickensià amb ecos dels germans Grimm (Hansel i Gretel), i una paràbola moral farcida de ressonàncies bíbliques. Iconografia: la silueta a cavall del depredador, la fugida pel riu de nit, el dormitori expressionista, la lluna corpòria, el cos submergit entre algues, i la persecució al sòtan amb gestualitat de “Frankenstein”. Trucatges i solucions plàstiques (p. ex., l’escala de la silueta amb pony i nan per aconseguir proporcions). Powell es configura com el llop d’un conte pervers. Referents i ecos: Buñuel, Bigas Luna (Reborn), Dennis Hopper; Sam Peckinpah (The Ballad of Cable Hogue), Berlanga (El verdugo), Kubrick (Lolita), Fritz Lang, Dreyer i Ingmar Bergman (El setè segell). "Era el millor de tots els actors amb els que havia treballat." — Billy Wilder, sobre Charles Laughton "Un actor del mètode, però sense les tonteries del mètode." — James Mason "Un actor de l’Actors Studio ofereix una fotografia; jo prefereixo fer una pintura a l’oli." — Charles Laughton Interpretacions i direcció d’actors Robert Mitchum firma una de les interpretacions de la seva vida, allunyada del seu arquetip noir/western. A més, va exercir de coach dels infants. Hipòtesi psicologica sobre Powell: misogínia i possible impotència com a arrel del seu odi i violència. Lillian Gish (Rachel Cooper) és el contrapes moral i protector: destaca el duel nocturn amb escopeta i el joc de llums/cortinatge (efecte teatral del tull) que resol el suspens amb elegància. Ambivalència social: la comunitat oscil·la de la bonhomia al linxament; l’arrest de Powell reobre el trauma dels nens, que recorden el pare. Valoració Film breu però intensíssim, ple de detalls i d’una poesia visual colpidora. De l’estrepitós fracàs inicial a clàssic indiscutible. Recomanadíssima la revisió. Avanç del proper clàssic Chinatown (Roman Polanski, 1974): incursió al policíac/noir clàssic, amb Jack Nicholson, Faye Dunaway i John Huston; cameo del mateix Polanski. Obituari i memòria cultural Colita (fotògrafa): 50 anys de crònica visual de Barcelona — cultura, barri Xino, flamenc, cançó, escriptors; estil reconeixible i indispensable. Chefo Guasch: arquitecte, galerista i activador cultural (Biquini, Minigolf, Chefo Art Gallery). Aglutinador de xarxes creatives; virtut d’escoltar i parlar amb pes. Ventura Pons (director): trajectòria extensa i estimada. Títols destacats: Ocaña, retrat intermitent (1978), Carícies (1998), Actrius (1997), Amic/Amat (1999), El vicari d’Olot (1981), La rosa del bar (1989), Be Happy (2019). Vincle creatiu amb el muntador Pere Abadal. Impulsor del Cinema Texas (reobert com a teatre-cinema per Anna Rosa Cisquella, Isona Passola, etc.). Cinema Comèdia: tancament (14/01/2024). Del teatre (1941) al cinema (1960). Es reclama que es mantingui com a equipament cultural. Record també d’altres tancaments recents (p. ex., Yelmo Icària). Cartellera i recomanacions Filmoteca: Luchino Visconti (retrospectiva imprescindible) i Béla Tarr (visió exigent però molt estimulant per al cinèfil). Fallen Leaves (Aki Kaurismäki, 2023): amor en temps de desconcert amb humor sec i humanisme. Io capitano (Matteo Garrone, 2023): odissea migratòria subsahariana amb posada en escena immersiva. Cuando acecha la maldad (Demián Rugna, 2023): terror cru — premi a Sitges. The Beekeeper (David Ayer, 2024): acció de venjança amb Jason Statham. Frases a recordar "Sempre he admirat com els nens són capaços d’acceptar el seu destí." — Rachel Cooper (Lillian Gish) El rellotge que rep en John: símbol d’una nova guia moral i d’un temps que cal “aprendre a llegir”.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 16/1/2024 — La nit del caçador: expressionisme, amor/odi i llegat; obituari (Colita, Chefo, Ventura Pons) i cartellera (Kaurismäki, Garrone, Rugna, Ayer)

    Tema central — La nit del caçador (1955) Programa inaugural de 2024 de Cinema Sense Condicions dedicat a una obra de culte: La nit del caçador de Charles Laughton, amb una anàlisi profunda de context, llenguatge visual i llegat. El diàleg entre Pep, Enric i Anastasi ressegueix el film des de la seva construcció formal fins a la seva recepció i influències. Accés i context • Disponible a Filmin; recomanable per a públic a partir de 13-14 anys. • Ambientada a la Gran Depressió (inicis dels anys 30): pobresa estructural i vulnerabilitat aprofitada pels depredadors morals. • Basada en fets reals (Harry Powers) i en la novel·la de Davis Grubb; guió de James Agee. Sinopsi essencial • El fals predicador Harry Powell (Robert Mitchum) persegueix uns diners robats (10.000 dòlars) amagats dins la nina de la nena Pearl; els únics que saben el secret són els infants John i Pearl. • La història es focalitza en el punt de vista infantil, convertint-se en un conte fosc sobre el bé i el mal. Temes i símbols clau • Dualitats: vida–mort, bé–mal, amor–odi (LOVE/HATE tatuats als artells de Powell), Caín i Abel, religió i manipulació. • La infància com a espai de resistència i vulnerabilitat; la comunitat com a subjecte moralment voluble. • Subtext sobre misogínia i possible impotència del predicador, amb rebuig de l’acte sexual i animadversió cap a dones lliures. "La nit és fosca, però el caçador encara és més fosc." Estil i llenguatge visual • Un híbrid entre expressionisme i surrealisme, amb composicions simbòliques, contrastos de llum i ombra, i planificació analítica (molts plans i contraplans) d’enorme precisió. • Iconografia poderosa: la silüeta a cavall retallada a l’horitzó, la lluna corpòria/onírica, el dormitori expressionista abans del crim, i el cos sota l’aigua entre algues-cabells. • Poètica visual i elipsis magistrals (ex.: duel nocturn Rachel Cooper vs. Powell amb la cortina que “apaga/encén” el perill). Producció, recepció i llegat • Pressupost modest (~800.000 $); rodatge intens (~22 dies). Únic llargmetratge dirigit per Laughton. • Fracàs inicial de públic i crítica; posterior revaloració com a obra mestra i títol essencial del cànon. • Col·laboració creativa: Mitchum, admirador de Laughton, també va fer de coach dels infants. • Influències i ecos: Fritz Lang, Dreyer, Bergman (El setè segell), contes dels Grimm, Dickens; rastre en Sam Peckinpah (The Ballad of Cable Hogue) i paral·lelismes amb Bigas Luna (Reborn) i Dennis Hopper. • Curiositats: crèdit de Saul Bass com a publicista; efectes de Jack Rabin; la silueta a cavall resolta amb pònei i actor nan per escalar l’enquadrament. Escenes memorables • Escapada fluvial nocturna dels infants, amb fauna en clau de conte de fades i mala llet. • Descobriment del cadàver sota l’aigua: rima visual entre algues i cabells; imatge d’una bellesa pertorbadora. • Persecució al soterrani i gestualitat “Frankenstein” de Powell; animalitat del depredador. • Duel a la granja de Rachel Cooper (Lillian Gish), amb posada en escena expressionista i ús teatral de la llum. Frases que ressonen "Sempre he admirat com els nens són capaços d’acceptar el seu destí." "Els homes no poden anar pel món amb rellotges vells." (La guia moral com a nou “rellotge”) Obituari i patrimoni cultural Un inici d’any agre marcat per comiats personals i d’espais: • Colita — 50 anys de crònica visual de Barcelona: cultura, cançó, flamenc, barri Xino; una memòria fotogràfica imprescindible. • Chefo Guasch — Arquitecte i agitador cultural: Bikini, minigolf, hostaleria i galeria (Chefo Art Gallery). Gran aglutinador de talent i converses que feien xarxa. • Ventura Pons — Director clau del cinema català. Títols destacats: Ocaña, retrat intermitent (1978), El perquè de tot plegat (1995), Actrius (1997), Carícies (1998), Amic/Amat (1999), El vicari d’Olot (1981), La rosa del bar i Be Happy (2019). Col·laboracions i complicitats creatives (Pere Abadal, Vero/Velo Torres, etc.). • Tancament del Cinema Comèdia (14/01/2024): del teatre (1941) a sala de cinema (1960). Debat sobre equipaments culturals i memòria urbana. Record d’altres sales tancades i el retorn del Texas com a teatre-cinema. Recomanacions i cartellera Cicles • Filmoteca de Catalunya: Luchino Visconti (imperdible) i Béla Tarr (més minoritari però molt suggeridor per al cinèfil). En sales • Fallen Leaves (Fulles caigudes) — Aki Kaurismäki: amor en temps de desconcert. • Io Capitano (Jo, capità) — Matteo Garrone: odissea migratòria subsahariana. • Cuando acecha la maldad — Demián Rugna: terror premiat a Sitges. • The Beekeeper (El protector) — David Ayer, amb Jason Statham: pur cinema d’evasió i venjança. Proper clàssic • Anunci: Chinatown (Roman Polanski) — incursió de Polanski al cinema negre hollywoodià, amb Jack Nicholson, Faye Dunaway i John Huston. Idees clau en vinyetes • Obra mestra que combina expressionisme i surrealisme per narrar el mal des del punt de vista dels infants. • Simbologia central: LOVE/HATE, Caín i Abel, religió instrumentalitzada i comunitat impressionable. • Poètica visual: llums/ombres, elipsis, composicions icòniques i una natura que participa del relat. • Fracàs inicial → culte: l’única direcció de Laughton esdevé llegat transversal al cinema posterior. • Memòria cultural: adéus a Colita, Chefo i Ventura Pons; alerta sobre la pèrdua d’espais com el Comèdia.

  • Cinema sense condicions del 26/12/2023 — Ràdio Tosfer: tancament d’antena amb “Fins demà”, “Gràcies”, “Bona nit” i tema de Cap d’Any (“The Perfect Year”)

    Context i to general Emissió que funciona com un llarg muntatge de tancament a Ràdio Tosfer. No hi ha conversa ni entrevista; predominen les fórmules de comiat i continuïtat, amb un tram central dedicat a una peça musical de Cap d’Any. El to és cerimonial i reiteratiu, propi d’un final de programació. Elements clau • Identificació d’emissora recurrent: Ràdio Tosfer 98.1 (amb aparicions puntuals de 98.3 i 99.1). • Bucle de comiat “Fins demà!” durant una llarga seqüència temporal, reforçant el final de jornada. • Cadena d’agraïments (“Gràcies.”) que sosté el clima d’acomiadament. • Peça musical de Cap d’Any (“The Perfect Year”) com a moment temàtic central abans del tancament definitiu. • Tancament amb “Bona nit” repetit fins al final de l’emissió. Temes principals 1) Identificació i sintonies • Identificació d’emissora i possible variació de freqüència (98.1 / 98.3 / 99.1). 2) Comiat iteratiu • Repeticions de “Fins demà!” com a fórmula principal de tancament. • Breus interjeccions com “Nonetheless!” i “Ciutti.” apareixen esporàdicament. 3) Agradiments • Seqüència extensa de “Gràcies.”, reforçant l’agraïment a l’audiència. 4) Tema musical de Cap d’Any • Interpretació de fragments de la cançó associada a Cap d’Any, amb el leitmotiv “The perfect year”. 5) Anunci de continuïtat • Missatge breu: “To be continued” abans del comiat final. 6) Tancament definitiu • Reiteració de “Bona nit” fins a la cloenda. Moments i cites destacats • > "Fins demà!" • > "Gràcies." • > "The perfect year" • > "To be continued" • > "Bona nit" Observacions d’estructura i ritme • Estructura per blocs: identificació inicial → bucle de comiat → agraïments → tema musical → avís de continuïtat → bona nit final. • Ritme reiteratiu i atmosfèric, propi d’un final d’emissió o d’un muntatge de continuïtat sense contingut conversacional.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 19/12/2023 — Hèlio Ciglioli: maquis anarquista, memòria històrica i muntatge — el documental de Pere Joan Ventura, l’exhumació a Castellar i recomanacions de 2023

    Resum general Episodi centrat en el nou documental de Pere Joan Ventura sobre l’història d’Hèlio Ciglioli, partisà italià que s’uneix al maquis anarquista a Catalunya i és executat el 1949 a Castellar del Vallès. El programa repassa la recerca històrica, el procés d’exhumació i identificació via ADN, i entra a fons en el mètode de rodatge i muntatge d’un documental que es forja de manera orgànica al costat dels arqueòlegs. Es tanquen amb recomanacions de cine 2023. Punts clau • Documental d’autor i memòria històrica: Ventura filma la exhumació (juny-juliol 2018) i acompanya el retorn de les restes a Itàlia, amb una construcció deliberadament no lineal però clara en el conjunt. • Context i abast: Focus a Catalunya i al maquis anarquista (delimitant per no dispersar el relat); connexió amb la geografia del Vallès com a eix de pas cap a Barcelona. • Investigació: De la pista periodística i d’arxiu al registre civil i la fitxa de defunció, fins l’ADN (99,9%) amb la cosina Enrica Volpi. • Missatge: Denúncia de la violència extrajudicial del franquisme i advertiment sobre el retorn de moviments feixistes avui. • Procés creatiu: Reescriptura d’estructura a muntatge (amb Gemma Alfòs), selecció de veus (destaca Dolors Marín i un historiador italià de Bèrgam) i ús d’arxiu (Llorenç Soler) des d’un punt de vista assumit. • Circulació i finançament: Preestrena a Castellar del Vallès (març 2023), presentació a Filmoteca de Catalunya (novembre 2023), suport municipal i crowdfunding; perspectiva de venda de drets (CCMA/TV3) i interès també per a Itàlia. "El feixisme torna; compte" — recorda l’historiadora Dolors Marín a l’epíleg, lligant passat i present. El documental i la seva gènesi De la pulsió a la forma • Ventura parteix d’una pulsió narrativa i d’una mirada d’autor per seguir un cas local amb abast europeu. • El film s’adhereix a la matriu real dels fets (exhumació 2018) i creix al muntatge fins a organitzar una història clara sense sobreexplicacions. Línia de temps essencial • 2010-2011: inici de gestions i contactes per exhumar. • 20/06–11/07/2018: excavació filmada diàriament per Ventura (21 dies). • 2019: curt previ (14’) que evita “cremar” el material de l’excavació i deixa el cas obert. • 2023: preestrena a Castellar (març) i presentació a Filmoteca (30 de novembre). Context històric: Hèlio Ciglioli i el maquis • Jove partisà italià que, via París i Tolosa, connecta amb anarquistes (germans Sabater) i baixa a Catalunya. • Execució sumaríssima (1949) a Castellar del Vallès; fitxa de defunció eufemística ("hemorràgia traumàtica"). • Retorn de restes a Lovere (Bèrgam) i acomiadament amb "Bella Ciao", tancant el cercle memorial. • Delimitació del relat a Catalunya per coherència (maquis majoritàriament anarquista) i evitar dispersió temàtica. Rodatge i muntatge: mètode i reptes Rodar allò viu • Filmació colze a colze amb arqueòlegs i antropòlegs; avisos en temps real per capturar hallazgos. • Segona càmera inicial (Lluís Talles) i després focalització. Muntatge i estructura • Bloqueig amb un primer guió; reescriptura sobre pòstits (Anastasi + Gemma Alfòs) i nova arquitectura narrativa. • Estil no lineal que demana participació de l’espectador, però manté la progressió i el tempo. • Selecció de veus: Dolors Marín (anarquisme), historiador italià (Bèrgam), testimonis locals; ús d’arxiu (Llorenç Soler) amb consciència de punt de vista i “manipulació” en el sentit cinematogràfic. Investigació i identificació • Del periodisme i blocs (Antonio Téllez, Jordi Guillemot) a historiadors (Javier Argimiro Ferrero) i registre civil. • Marques balístiques a la mandíbula i ADN (UAB) confirmen Hèlio amb el 99,9% (mostra de Enrica Volpi). • Complicació prèvia per la reubicació del cos de “Sidon” (ossari remogut) i presència d’un segon cos desconegut. • Crida a un banc d’ADN voluntari per creuar dades i rescatar altres desapareguts. Missatge i actualitat • Denúncia dels mètodes totalitaris (execucions sense judici) i restitució de la dignitat de les víctimes. • Alerta democràtica pel repunt del feixisme actual; el film connecta passat i present sense didactismes. Recomanacions de cinema (final d’episodi) • Anatomia d’una caiguda (Justine Triet) • Vides passades (Celine Song) • Fulles caigudes (Aki Kaurismäki) • Jo Capitano (Matteo Garrone) • The Holdovers (Alexander Payne)

  • 1h

    Cinema sense condicions del 12/12/2023 — Le Samouraï de Melville i Juan Mariner: estètica noir, influències i un segle de cinema entre restauració, arxius i premis

    Introducció "Cinema Sense Condicions" obre amb benvingudes i música, i avança dos grans blocs del programa: la pel·lícula clàssica de la setmana i un diàleg amb convidats al voltant del documental "Juan Mariner, un siglo de cine". • Estructura del programa: primer, Le Samouraï (1967) de Jean-Pierre Melville; després, conversa amb Maria Lluïsa Pujol i Jordi Bonet sobre Juan Mariner i el documental premiat. Pel·lícula de la setmana: Le Samouraï (Jean-Pierre Melville, 1967) Context, títol i humor melvilià • Títol original i recepció: a Espanya es va conèixer com "El silencio de un hombre", però els conductors defensen Le Samouraï com el títol pertinent. • Melville juga amb un humor soterrat: obre la pel·lícula amb una falsa cita del bushidō (inventada) i desplaça la figura del samurai cap al ronin, més proper a l’assassí a sou que encarna Alain Delon. • Importància dins la filmografia: fixa l’estil melvilià definitiu (austeritat, minimalisme, atmosfera freda) i marca un punt d’inflexió estètic. Filosofia i personatge • Melville, entre existencialisme i nihilisme: personatges hermètics, trencats per l’experiència històrica (guerra, resistència), que funcionen per codi i ofici. • Delon compon un assassí impertèrrit i solitari: gest mínima, emoció continguda, metàfora del canari com a emblema de la seva pròpia gàbia/soledat. Fotografia, color i llenguatge visual • Fotografia d’Henri Decaë: paleta de blaus i grisos que fa percebre el film com si fos en blanc i negre; posada en escena depurada i minimalista. • Càmera de Melville: travellings rotatius i laterals per desequilibrar; ús deliberat del pla-contraplà sense ornament; un París buit i espectral. Debat crític i influències • Comparativa actual: en revisar-la al costat de "The Killer" (Fincher), s’obren lectures sobre vigència, paper de la policia (més omnipresent a Melville) i profunditat del personatge. • Influència transversal: de Walter Hill (The Driver) a Michael Mann (Heat), John Woo, Takeshi Kitano i Jim Jarmusch ("Ghost Dog: The Way of the Samurai", homenatge explícit). • Tancament: sensació d’haver vist cinema en estat pur; Melville crea un univers paral·lel reconeixible, com els grans autors. Documental: "Juan Mariner, un siglo de cine" Qui és Juan Mariner i per què ara • Juan Mariner (1921-): director de fotografia, restaurador i innovador tècnic; més de 140 pel·lícules; 102 anys (camí dels 103 en la conversa) i Goya d’Honor 2024. • Genesis del documental durant la pandèmia (centenari): calia reparar l’aturada d’homenatges i deixar un testimoni visual ampli. Concepció i equip • Direcció de Maria Lluïsa Pujol; producció executiva de Jordi Bonet; dos equips (Barcelona i Madrid), amb Andrés Torres (alumne i col·laborador de Mariner) i Juan Fernández. • Muntatge a càrrec de Raül Román i Joan García; narració d’Emilio Gutiérrez Caba. Restauració i innovació tècnica • Mariner va assentar les bases de la restauració a la Filmoteca (1982) i va inventar una màquina de rentat de còpies; va treballar amb la tècnica wetgate (finestra humida) per neteja fotograma a fotograma i reduir defectes. • Parallels amb Tomàs Pladevall a Catalunya; vinculació amb el Museu del Prado pel diàleg entre pintura i cinema. Drets, arxiu i recerca • Clau la col·laboració d’Enrique Cerezo (drets del cinema espanyol; agraïment personal perquè Mariner li va donar oportunitats inicials); accés a fragments via FlixOlé i altres fonts (Video Instan, encants, filmoteques, CNT, Institut Cervantes). • Objectiu: un documental molt visual amb fragments de més de 50 pel·lícules per mostrar l’abast de la filmografia i el context històric. Història vital i context • Recorr per les etapes: República, Guerra Civil (front, tasques de fotògraf d’espionatge), camps d’Argelers i Saint-Cyprien, retorn a Espanya, servei militar, feina de projeccionista a Sevilla i carrera posterior. • Posicionament: no partidista; experiència de desencís en la postguerra davant canvis d’adhesió oportunistes; defensa de la subsistència com a realitat humana. Efectes especials i rescats • A la fase tardana, Mariner destaca en efectes especials/fotogràfics (amb Juan Piquer Simón): cas de "Slugs" salvat amb solucions enginyoses; reconeixement als Goya (amb matisos administratius de categoria). Música, premis i difusió • Música original d’Alfred Tapscott; participació de la Fundació Aula de Cinema – Col·lecció Josep Maria Queraltó també com a impulsora i col·laboradora en altres produccions. • Nominació als Premis Forqué (documental); candidats als Goya i pendents dels Feroz. • Difusió prevista: televisió i plataformes (Movistar, FlixOlé) amb subtítols en anglès; enfocament pedagògic per a escoles i universitats. Idees clau • Le Samouraï consolida l’estètica melvilliana: austeritat visual, economia de diàleg i una ètica de personatges freda i codificada. • El documental sobre Juan Mariner és alhora homenatge a un ofici invisibilitzat (restauradors, tècnics) i una lliçó d’història del cinema espanyol. • La restauració (màquina de rentat, wetgate) i l’accés a arxius són crucials per conservar i explicar un segle de cinema. • Connexió amb el present: nominacions, noves vies de distribució i ús docent del documental.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 28/11/2023 — La mirada d’Ulisses: Angelopoulos, Karahindrou i els Balcans — anàlisi, música i escenes clau; més ‘Salt Fat Acid Heat’ i el documental de Joan Mariner

    Panorama de l’episodi • Eix central: anàlisi de La mirada d’Ulisses (1995) de Teo Angelopoulos i la música d’Eleni Karahindrou. • Dedicatòria emotiva a Pepe Massana (amistat i viatge com a metàfora vital). • Repàs a la biografia d’Angelopoulos, el context històric grec i les seves trilogies, influències i col·laboradors. • Lectura temàtica: el viatge com a autoconeixement, la mirada interna, l’amistat, la memòria, el multilingüisme i la guerra als Balcans. • Escenes clau comentades: l’escena de la boira i l’execució a Sarajevo, el pla seqüència de Cap d’Any (1945–1950) i el monòleg final. • Recomanacions: la docuserie gastronòmica Salt Fat Acid Heat (Netflix), on veure la pel·lícula avui (biblioteques), i l’actualitat del documental Joan Mariner, un segle de cinema (camí als Goya). Teo Angelopoulos: vida, obra i idees Trajecte vital i context • Naixement a Atenes (17 d’abril de 1935) i mort el 2012; infantesa marcada per la guerra, l’ocupació i la guerra civil grega. • Obra estretament connectada amb la història i la política de Grècia i dels Balcans. Influències i col·laboradors • Influències: Welles, Bergman i Tarkovski. • Col·laboradors clau: Tonino Guerra (guió), Petros Màrkaris (guió) i la compositora Eleni Karahindrou (vincle creatiu únic). • Evolució ideològica: del marxisme inicial a una mirada més poètica i humanista a partir dels 80. Trilogies i etapes • Trilogia de la història (Dies del 36, El viatge dels comediants, Els caçadors). • Trilogia del silenci (…a Citera, L’apicultor, Paisatge a la boira). • Díptic balcànic (El pas suspès de la cigonya i La mirada d’Ulisses). • Trilogia inacabada (Eleni, La pols del temps i el projecte no conclòs). La mirada d’Ulisses: què explica i com ho fa Sinopsi essencial • El protagonista, A (un cineasta grec exiliat), emprèn un viatge pels Balcans per recuperar tres bobines perdudes dels germans Manakis (pioners del cinema). • Ruta per Albània, Macedònia del Nord, Bulgària, Romania i Sarajevo; trobada amb amics, records d’infantesa i la duresa de la guerra. • La pel·lícula és multilingüe i s’endinsa en arxius i filmoteques per preservar la memòria. Temes i clau de lectura • El viatge no com a destinació (Itaca), sinó com a autoconeixement. “Si l’ànima es vol conèixer a si mateixa, s’ha d’observar a si mateixa.” — Plató • Ponts amb Homer (Odissea) i Kavafis (Itaca): el valor del camí, no l’arribada. • L’amistat i la solidaritat com a far en temps de foscor. Personatges i presència femenina • Maia Morgenstern interpreta quatre dones que ressonen amb figures de l’Odissea, reforçant el cicle d’encontres i pèrdues d’Ulisses/A. Música i posada en escena • La música d’Eleni Karahindrou no “il·lustra” les imatges: s’hi fundeix. Teo i Eleni treballen des de la conversa i la intuïció, generant un “matrimoni” d’imatge i so. Escenes i moments clau (selecció) 1) La boira i l’execució a Sarajevo • Un pla sostingut en la boira on “no veiem” però sentim el que passa: l’arribada d’un vehicle militar, els crits, els trets… i després la constatació del massacre. • Exemple de cinema que apel·la a la percepció i a l’ètica de l’espectador: la violència fora de camp és encara més colpidora. 2) El pla seqüència de Cap d’Any (1945–1950) • Un únic moviment que travessa cinc anys amb una el·lipsi magistral: memòria, temps i identitat es barregen en escena. 3) El monòleg final d’A • A sol a la sala, entre llum i soroll de projector: promesa de retorn i relat de vida. “Quan torni d’aquest viatge… t’explicaré el meu viatge… tota l’aventura humana, la història que no s’acaba mai.” Visualització i recepció • Ritme contemplatiu: “dona temps per llegir i per pensar”. • Recomanació: veure-la en versió original (riquesa de llengües i veus). • Cinema per entrar-hi amb complicitat: no cerca la distracció fàcil, sinó el diàleg amb l’espectador. Recomanacions i agenda Sèrie: Salt Fat Acid Heat (Netflix) • Docuserie de Samin Nosrat basada en el seu llibre (2017): quatre episodis — sal, greix, àcid, calor — amb viatges (p. ex., el Japó per la sal) i una mirada pedagògica i accessible a la cuina. On veure La mirada d’Ulisses • Ja no és en plataformes principals; disponible en DVD a biblioteques (còpia de 2005 amb subtítols). Actualitat • Joan Mariner, un segle de cinema (doc. de Maria Lluïsa Pujol): camí als Premis Goya; memòria viva del cinema amb valuós material d’arxiu. Agenda del programa • Sense emissió el dimarts 5; retorn el dimarts 12 amb convidats de la Fundació.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 21/11/2023 — L’Atalante de Jean Vigo, avanç de Napoleó (Ridley Scott, 2023) i entrevista amb Paula Ortiz sobre “Teresa”

    Resum general Episodi especial amb tres blocs: un debat sobre el clàssic L’Atalante (Jean Vigo, 1934), un primer apunt crític de Napoleó (Ridley Scott, 2023) i una extensa entrevista a Paula Ortiz sobre la seva pel·lícula Teresa (2023). Estructura de l’episodi • Presentació i sumari del programa • Clàssic: anàlisi i context de L’Atalante • Avanç: primeres impressions de Napoleó (2023) • Entrevista a Paula Ortiz (vocació, referents, poètica, espiritualitat, muntatge, interpretació) • Tancament i anunci del proper clàssic Clàssic de la setmana: L’Atalante (Jean Vigo, 1934) Idees clau • Recepció i versions: estrenada el 1934 i retallada a 65’, es “refà” i es revalora el 1945–47 als EUA. Diverses restauracions (1991, 2001, 2017) a partir de còpies fragmentàries; a Filmin circula la versió de 1991. Problemes de sincronies i estabilitat d’imatge, però el valor del film és intacte. • Producció i context: Gaumont al darrere; rodat majoritàriament als estudis GFFA. Context de crisi dels anys 30 (post 1929) i impuls públic a la indústria francesa que culminarà en el CNC. Pel·lícula situada “entre guerres”, amb una sensibilitat lliure i anarquitzant que hauria encaixat encara més en el Front Popular (1936). • Estil i llenguatge: cinema poètic i sensorial, gairebé “muda amb diàlegs”. Rebuig a etiquetar-la de “surrealista”: pot tenir imatges suggerents, però la seva emoció ve de la fisicitat, l’erotisme soterrat i un ús expressiu del so i el muntatge. • Personatges i temes: Juliette és una dona moderna que s’autodetermina fins i tot acabada de casar; triangle magnètic amb Jean i el fascinant Père Jules (Michel Simon). La convivència en l’espai mínim del vaixell esdevé el laboratori emocional del film. • Muntatge i ritme: alternança de seqüències d’observació dilatada (p. ex. la comitiva nupcial) i passatges picats de gran agilitat (l’esclusa prop de París). • Paral·lelismes: connexió temàtica suggerida amb Eyes Wide Shut (Kubrick) en la dinàmica de parella + tercer element desestabilitzador. • Imatge i final icònic: fotografia de Boris Kaufman (germà de Vertov). Pla final aeri sobre el Sena, rodat amb avioneta: una audàcia visual que allibera la pel·lícula del “tocar terra” constant. “L’Atalante no és una pel·lícula surrealista: és un exercici de poètica fílmica i de desig, amb el so i el muntatge com a eixos d’emoció.” Avanç crític: Napoleó (Ridley Scott, 2023) Primeres impressions (sense espòilers) • Operació de llançament: malgrat els 158’ (2h38’), fa la sensació de ser un primer tall. Es preveuen versions “Director’s Cut” i/o parts ampliades. • Espectacle bèl·lic: Toló (inici) està ben exposada; Austerlitz i Waterloo tenen pes, però Egipte queda en “2 minuts”, i Itàlia/Espanya pràcticament s’ometen. Senyal que hi ha material rodat pendent d’aparèixer. • Eix emocional: el film se centra en la relació amb Joséphine (Vanessa Kirby, molt sòlida) i com el desestabilitza. • To i interpretacions: conjunt “molt british” (cast i diàlegs), cosa que “fa fressa” en un relat francès. Joaquin Phoenix compon un Napoleó gairebé catatònic; Rupert Everett encaixa com a Wellington. • Música i fotografia: partitura de Martin Phipps amb densitat i pes; imatge amb segell de Dariusz Wolski. “Tot apunta que vindran versions més llargues; ara és ‘aperitiu’: espectacular, però amb omissions que criden ‘Director’s Cut’.” Entrevista a Paula Ortiz sobre “Teresa” (2023) Vocació i formació • De filologia a cinema: el desig neix de la felicitat intensa d’estar “dins” dels films des de petita. La identitat es construeix tant amb el món real com amb el món imaginat (llibres i pel·lícules). • Records de visionats: Disney, Els germans Marx, i la fascinació pels efectes de Harryhausen (Jasó i els argonautes). Referents i mirada • Directors que l’han marcat: Víctor Erice, Kurosawa, Dreyer; més tard Miyazaki, Jane Campion, Céline Sciamma. Teresa es nodreix tant de Dreyer (ascetisme/espiritualitat) com de Miyazaki (vol i emotivitat). Poètica, simbolisme i espiritualitat • Voluntat de trascendir el naturalisme cap a un cinema poètic i simbòlic: “soc una simbolista”. • Sincretisme de pràctiques espirituals (budisme, sufisme, catolicisme, mantras, respiracions). Escena del “ball sofí” com a imatge de l’èxtasi mística. “No hi ha realment fronteres entre moltes experiències místico-espirituals; convergeixen en gestos, ritmes i respiracions.” Teresa avui: tradició, modernitat i dona • Teresa com a figura subversiva reapropriada per diversos poders al llarg dels segles. El claustre és un espai de llibertat i pensament femení. • La pel·lícula articula la dúbia de Teresa (“la duda es creativa”), fugint de dogmes. “No hay acierto de mujer que no se ponga bajo sospecha.” Paisatge, muntatge i interpretació • Imaginari visual arrelat al desert d’Aragó (terrositat, sequedat, runes i espais romànics). • El muntatge (amb Pablo Gómez-Pan) com a “cova” de reflexió i cura després del rodatge. Reivindicació del temps de muntatge i so. • Blanca Portillo i Asier Etxeandia sostenen un duel elèctric Teresa–Inquisidor, amb un clímax metacinematogràfic. “Trueba diu: ‘rodar és sofrir’. Al muntatge hi trobo la pau i les possibilitats de pensar la pel·lícula.” Properament • El proper clàssic serà La mirada d’Ulisses (Theo Angelopoulos).

  • 57'

    Cinema sense condicions del 14/11/2023 — Blade Runner, Philip K. Dick i la postmodernitat: Ridley Scott, versions, Vangelis i recomanacions (sèrie "Nada" i Festival L’Alternativa)

    Visió general de l’episodi Episodi extens i enriquit sobre Blade Runner i l’obra de Philip K. Dick, que aborda la consciència, la identitat, el què és humà i l’impacte de la postmodernitat al cinema. Es disseccionen les diferències entre la novel·la i el film, el procés d’adaptació i els múltiples muntatges de la pel·lícula. També s’aporten context industrial (productors, proves amb públic), una mirada a l’estètica sonora i musical amb Vangelis, i es tanquen amb recomanacions: la minissèrie argentina Nada i el Festival L’Alternativa (30è aniversari). "La postmodernitat ho veu tot negre. És nihilista. No dóna cap esperança." Eix central: Blade Runner com a pont entre Philip K. Dick i el cinema postmodern Philip K. Dick (PKD) situa ja el 1966 una visió distòpica i nihilista: el futur és incert i mancat d’esperança, però la ciència-ficció continua tenint l’ésser humà al centre. Obsessió temàtica: consciència i intel·ligència lligades a la percepció de la realitat. Molts personatges viuen una realitat implantada o falsificada. En el film, els replicants (enginyeria genètica, no mecànica) tenen vida limitada a 4 anys i desenvolupen consciència d’ells mateixos a mesura que s’acosten al final. Rachel il·lustra el trauma del despertar: creu en els seus records fins que li revelen que són implants. Això concentra l’esperit de PKD, tot i que així no apareix exactament a la novel·la. Diferències novel·la/film: Novel·la: sense romanticisme; Deckard és humà; Rachel és una espia sense empatia. Film: s’introdueix un to romàntic (Vangelis, posada en escena), i la ambigüitat sobre si Deckard és replicant. Component crític i social: explotació dels replicants com a mà d’obra fora de la Terra; Tyrell Corporation orientada al benefici; prohibició d’entrada a la Terra; reflexió sobre la humanitat. "Per tant, què és l’humà?" (comparació amb HAL 9000 i la deshumanització real) Adaptació, autoria i imatge Adaptació impulsada pel guionista Hampton Fancher; incorporació clau de David Peoples. Ridley Scott destaca per “narrar amb imatges”, integrant moltes idees de la novel·la sense verbalitzar-les. Disseny de la ciutat plujosa i nocturna que PKD va reconèixer com la concreció exacta del seu imaginari (treball d’efectes i maquetes amb Douglas Trumbull, entre d’altres). Referents visuals: Metropolis (Fritz Lang) com a base estètica. Versions, muntatges i recepció Fins a 7 versions: versió EUA 1982 (més suau), versió internacional 1982 (més dura), Director’s Cut 1992 (en realitat restaurada per Michael Arick), i el Final Cut (2007/2017) com a versió de control del director. Elements clau de divergència: Veu en off de Harrison Ford (rebutjada per l’actor, llegida “plana”). Final feliç a la versió EUA 1982, i supressió posterior. L’escena de l’unicorn (fonamental per a l’ambigüitat de Deckard). Ajustos de violència i detalls (ex.: ulls del Tyrell, trets a Pris) en funció de proves amb públic. Interferència de productors (pressió de pressupost i calendari), intent d’acomiadar Scott durant el muntatge, i rodatges resolts “a correcuita” (ex.: el colom final, compositat fotoquímicament). Estètica sonora i música So com a “macro”: disseny sonor molt elaborat; presència d’un “horror vacui de silenci”. Vangelis defineix el caràcter romàntic i melancòlic del film. S’explica una anècdota personal amb el compositor a París mentre treballava en 1492 (Ridley Scott). Ús de música temporal (temp tracks) durant muntatge, pràctica habitual abans de la composició final. Context temàtic i social transversal Postmodernitat vs modernitat: de l’esperança modernista a la desesperança i al caos postmodern. PKD posa en tensió el concepte d’humà (cas HAL 9000 vs atrocitats humanes reals) i critica el capitalisme corporatiu (Tyrell). La novel·la explicita una Tercera Guerra Mundial i l’èxode de classes benestants fora de la Terra; el film subratlla una crisi climàtica persistent. On veure Blade Runner avui HBO Max: versió internacional (1982). Prime Video: opcions de veure el Final Cut (consulta de catàleg regional). YouTube Movies i Movistar: lloguer digital. Repartiment i trajectòria de Scott Repartiment destacat: Harrison Ford, Rutger Hauer, Sean Young, Daryl Hannah, Joanna Cassidy, Edward James Olmos. Filmografia de Ridley Scott: de The Duellists i Alien a Gladiator, The Martian, The Last Duel, i el pròxim Napoleó. Director amb visió plàstica i monumental. Recomanacions finals Sèrie: Nada (Disney+) Minissèrie argentina (2023), 5 episodis curts. Comèdia de personatge a Buenos Aires sobre un bon vivant descol·locat després de perdre la seva cuidadora. Robert De Niro participa com a escriptor novaiorquès que introdueix i dialoga amb el relat; en l’últim episodi viatja a l’Argentina. Direcció: Mariano Cohn i Gastón Duprat (El ciudadano ilustre). Festival L’Alternativa (Barcelona, 30è aniversari) Seu al CCCB, amb col·laboració de la Filmoteca i altres espais. Destacats recents: Fallen Leaves (Aki Kaurismäki, 2023) – Premi del Jurat a Canes. La chimera (Alice Rohrwacher, 2023) – realisme màgic amb tacte i sensibilitat. It Must Be Heaven (Elia Suleiman, 2019) – comèdia d’esquetxos, to busterkeatonià, molt recomanable.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 7/11/2023 — John Ford i “L’home que va matar Liberty Valance”; memòries de cinema de Carles Mir (Barcelona 1950-70), Art i Assaig i el futur de les sales

    Visió general Programa “Cinema sense condicions” amb obertura musical i dues parts principals: Anàlisi profunda de “L’home que va matar Liberty Valance” (John Ford, 1962): un western crepuscular sobre el pas de la violència a l’estat de dret i el pes del mite a la història. Entrevista a Carles Mir sobre el seu llibre “Els cinemes de la meva vida (Barcelona 1950-1970)” i una conversa rica en memòria col·lectiva, Art i Assaig, Filmoteca i el futur de les sales. "Print the legend": la pel·lícula posa en joc la tensió entre la llegenda que funda un país i la veritat històrica. 1) John Ford i “L’home que va matar Liberty Valance” Temes i lectura política Western crepuscular: confronta dos mons que s’acaben (Wayne i Marvin) amb l’arribada de la llei (Stewart). Violència vs llei: l’advocat de l’est ve amb llibres, no pistoles; la comunitat transita cap a l’orde jurídic. Mite i història: el títol ja “enganya”; la màxima print the legend sintetitza com el país es construeix també amb relats. Subtext social: racisme i drets civils (Pompey), poder dels ramaders versus grangers, alfabetització i ciutadania. Personatges i interpretacions Lee Marvin (Liberty Valance): dolent hipnòtic i irritant, una de les seves grans creacions. John Wayne vs James Stewart: dues cares d’una mateixa moneda; l’heroi anònim (Wayne) es sacrifica i resta a l’ombra. Secundaris de luxe: Woody Strode, Edmond O’Brien, John Carradine, Strother Martin, etc. Forma i posada en escena Estructura en flashback modèlica: circular, neta i justificada. Blanc i negre i rodatge en estudi: decisió estètica i/o pressupostària; pocs exteriors, èmfasi en interiors i rostres. Lirisme contingut: la “rosa de cactus” com a símbol poètic del que perdura sense caure en la cursileria. Ford: context i ideologia Ford, sovint malentès: tradició i comunitat però també inclinació pels febles; complex en política i història. Guerra i cinema: documentals bèl·lics (Midway), konflikts personals (Wayne no s’allista). Línia irlandesa: ressons d’Irlanda (Innisfree, L’home tranquil) en valors i resistència. "Nosaltres sabem la veritat... però s’imprimeix la llegenda". 2) “Els cinemes de la meva vida (Barcelona 1950-1970)” — Carles Mir Què és i per a qui Llibre publicat per Coma Negre, amb pròleg de Román Govern. Mapa sentimental i històric dels cinemes: de barri, d’estrena, sales Art i Assaig, i poblacions d’estiueig (Argentona, Mataró, Sitges). Útil per a tothom: qui no va viure l’època hi trobarà context; qui sí, hi revisitarà memòries i sales desaparegudes. Com es va fer Escrit durant la pandèmia (“va mutar” el cinema… i el temps permeté escriure). Abundant material gràfic: cartells, programes de mà, entrades i fotos històriques amb crèdits rigorosos. Memòria viva: records i anècdotes Sitges amb 5 cinemes d’estiu i “cinema a la fresca”; devoció cinèfila des dels 10 anys. Anècdota fundacional: la mare trenca aigües al Cine Història; portada de l’edició catalana amb l’Història i “Candilejas”. Ritual familiar: dijous cinema de barri (doble programa) i diumenge d’estrena (Terrassa/Història, etc.). Arquitectura i olors: cada sala tenia caràcter; el Coliseum com a palau — estrenes icòniques com “Mary Poppins” o “Els deu manaments”. Cap d’any al cinema: tall de projecció a les 12, raïm al vestíbul i a seguir la pel·lícula. Art i Assaig i cultura cinèfila Naixement de l’Art i Assaig (inspirat en les Art House americanes): Públi, Arcàdia, etc. Fenòmens de cues: “Repulsió” (Polanski); cicles i directores europeus (Bertolucci, Pasolini, Visconti, Godard...). El cas “Helga”: documental amb part en primer pla, morbo i ambulància a la porta; símptoma social de l’època. "El llibre desperta la memòria — olors, vestíbuls, cartells — i fa viatjar qui llegeix". 3) Filmoteca, experiència de sala i futur On veure millor cinema avui Filmoteca de Catalunya: sala còmoda, entrada assequible, programació diversa i en VO; lloc preferent de l’autor. Phenomena: equilibri entre blockbusters i clàssics (p.ex. “2001”, “Cantant sota la pluja”) en gran pantalla. Condicions ideals per veure cinema Foscor absoluta Silenci absolut Pantalla gran "Foscor absoluta, silenci absolut i pantalla gran". Futur de les sales i plataformes Visió pessimista: moltes sales tancaran; el cinema “ha mutat” i ha perdut part de la màgia/fascinació. Crítica a certa producció actual (p.ex. Netflix): • Visualment polida però tòpica • Fotografia freda (“llum de neu”) • Saturació d’estrenes setmanals Distinció entre cinema i audiovisual: sense sala, foscor i silenci, “no és cinema”. Suports i preservació Trajectòria de suports: Betamax, LaserDisc, DVD, VHS; fragilitat del color i de les còpies; col·lecció domèstica i TV com a escola. 4) La màgia com a origen de la fascinació De Méliès a Orson Welles: el cinema neix de la màgia i la il·lusió. Pel·lícules que van encendre el ble: “El gran Houdini” (Tony Curtis), “Lili” (Leslie Caron) amb titelles i encant. Carles Mir, mag aficionat en comunions i festes: una passió paral·lela que explica la seva idea de cinema com a fascinació. Conclusions clau John Ford: un autor complex que conjuga mite, història i comunitat amb una posada en escena sòlida i elegant. Liberty Valance: clau per entendre el pas del far west a la modernitat legal i el pes polític de la llegenda. Llibre de Carles Mir: document emocional i històric d’una Barcelona cinèfila; recupera sales, rituals i memòria col·lectiva. Experiència de sala: imprescindible per mantenir la màgia; Filmoteca i cinemes singulars com a refugi. Futur: el cinema canvia de forma; cal preservar la qualitat de l’experiència i la programació patrimonial.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 24/10/2023 — Killers of the Flower Moon: Scorsese entre el mal i el petroli — història Osage, Robbie Robertson i el muntatge de Schoonmaker

    Resum general Tertúlia centrada en la pel·lícula de Martin Scorsese, Killers of the Flower Moon, posant el focus en el seu context històric, l’arquitectura artística (música, fotografia, muntatge), els personatges i el missatge ètic. El debat combina l’anàlisi cinematogràfica amb una revisió documentada de la història dels Osage i l’explotació petroliera a Oklahoma als anys 20. • Idea clau 1: Una mirada poderosa al racisme estructural i a l’extermini planificat dels Osage, amb William Hale com a encarnació del mal i Ernest (DiCaprio) com a “tonto útil” atrapat entre la lleialtat i l’amor. • Idea clau 2: Doble pols estètic de Scorsese: classicisme narratiu i arrencades modernes/rockeres (muntatge, càmera lenta, música elèctrica de Robbie Robertson) que potencien l’impacte emocional. • Idea clau 3: Context històric rigorós (amb matisos): riquesa sobtada pels headrights del petroli, figura tutelar de l’incompetent, irrupció del (pre)FBI i epidèmia de diabetis com a signe de canvi de dieta i, dins del relat, com a vector de manipulació i enverinament. • Idea clau 4: Treball d’interpretacions: De Niro com a mal civilí i respectabilitzat; DiCaprio modulant vulnerabilitat i crueltat; Lily Gladstone com a centre moral i emocional. • Idea clau 5: Debat sobre ritme i durada (3h26): per a alguns “passa com l’aigua”; per a d’altres, l’últim tram (judici) arriba amb cansament. Veredicte majoritari: obra mestra superior a The Irishman. Context històric i trama real • Desplaçaments dels Osage fins a Oklahoma i descobriment del petroli (1897): riquesa de renda per càpita altíssima a inicis de segle XX. • Sistema de l’incompetent: tutela blanca (banquers/advocats) per administrar els diners “en nom” dels Osage, amb paternalisme WASP i espoli encobert. • Als anys 20, esclat petrolier i capgirament social: serveis invertits (blancs servint Osage), luxe i consum; junt amb l’augment de la diabetis per canvis dietètics. • Cadena d’assassinats per apoderar-se dels headrights; casos múltiples més enllà de Hale. Intervenció de l’oficina enviada per Hoover (encara pre-FBI als 20s). “Mans dures que maten i mans fines que manen matant” — la figura de Hale com a poder respectabilitzat que ordena a l’ombra. Personatges i interpretacions • William Hale (Robert De Niro): mal calculat, paternalista i amic aparent dels Osage; manipula, planifica i neutralitza consciències. • Ernest (Leonardo DiCaprio): “tonto útil”, torturat entre la fidelitat a l’oncle i l’amor per Molly; trajecte moral ambigu fins a la confessió. • Molly (Lily Gladstone): dignitat, intel·ligència i centre emocional; la diabetis és motiu dramàtic i clau de trama. • Altres: aparició de figures que apunten al clima d’odi (KKK residual), i el cercle criminal més ampli de la zona. Estil, música i muntatge • Música (Robbie Robertson): textural, elèctrica, “dura” com la pel·lícula; culmina la col·laboració històrica amb Scorsese i esdevé homenatge pòstum. • Fotografia (Rodrigo Prieto): clàssica i majestuosa; moments psicodèlics i a càmera lenta (l’oli que brolla) com a pulsió moderna. • Muntatge (Thelma Schoonmaker): ritme que serveix l’emoció i la narració per sobre de la polidesa del ràcord; acceleracions finals i talls que prioritzen la història. • Disseny de producció (Dante Ferretti): ambientació robusta del poble, rituals i opulències. Veracitat històrica i lectura política • El film exposa aviat el “dolent” (Hale) i pivota cap al melodrama moral i la relació Molly–Ernest; a diferència del llibre (David Grann), menys suspens d’investigació i més tràgedia humana. • Matís històric: els agents són pre-FBI; Hoover els envia, però l’FBI formal s’establirà als 30s. • Racisme estructural, paternalisme WASP i extermini planificat; ecos de nazisme primerenc i supremacisme. “Tu mires l’altre com un animal, però l’animal ets tu.” Ritme, durada i recepció • 3h26 amb crèdits llargs; per alguns, “com l’aigua”; per altres, fatiga abans del judici. • Consens crític del grup: una de les grans obres de Scorsese, per damunt de The Irishman, pel seu imperatiu ètic i estètic portat a l’extrem. Altres notes i recomanacions • Comparances i ecos: Boardwalk Empire, Gangs of New York, Dead Man. • Recs finals: Upon Entry (La llegada) i menció de Saben aquell. • Agenda: pausa per la Castanyada; proper programa dedicat a The Man Who Shot Liberty Valance (John Ford) amb Carles Mir.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 17/10/2023 — La solitud del corredor de fons (1962), el Free Cinema i Cerrar los ojos (2023): muntatge, classe i dignitat al cinema

    Tema principal: La solitud del corredor de fons (Tony Richardson, 1962) Context i moviments • El programa obre amb l’himne anglès “Jerusalem”, marcant el to britànic d’un clàssic del Free Cinema. • Es debat el sentit de la creació artística vs. el cinema mainstream: l’art com a impuls transformador vs. producte comercial. • Emmarcament històric: influències del neorealisme italià, la Nouvelle Vague, el Free Cinema britànic i corrents d’Europa de l’Est; pont amb el moviment literari dels Angry Young Men. Fitxa, equip i nucli del moviment • Director: Tony Richardson. Guió: Alan Sillitoe (adaptació del seu relat). Foto B/N: Walter Lassally. Muntatge: Anthony Gibbs. • Nucli Free Cinema: treball col·lectiu amb Karel Reisz i Lindsay Anderson (connexió amb “Every Day Except Christmas”, 1957). Sinopsi essencial • El jove Colin Smith (Tom Courtenay), de classe treballadora a Nottingham, entra en un reformatori. Descobreixen el seu talent per al fons i l’empenyen a competir contra una escola “pública” (privada) de nois rics. “Correr sempre ha estat una cosa important a la nostra família… sobretot per fugir de la policia.” • El conflicte: integrar-se al sistema o mantenir la dignitat i la rebel·lia. Idees clau i crítica social • Crítica de classe: explotació laboral, hipocresia institucional, falsa meritocràcia i nihilisme social (manca de solidaritat obrera). • El director del reformatori instrumentalitza els interns per prestigi personal; confrontació simbòlica “presos vs. pijos” en la disciplina i el control social. Llenguatge fílmic i muntatge • Estructura elàstica amb flashbacks recurrents que s’intensifiquen; ús de càmera subjectiva i accelerats puntuals (eco posterior en Richard Lester). • Els últims 4-5 minuts de la cursa són un clímax magistral de muntatge i subjectivitat: primers plans, records intercalats (imatge i so) i decisió ètica del protagonista. “No jugaré al vostre joc” — la negativa de Colin sintetitza la dignitat per sobre del triomf social. Actors, moments i curiositats • Tom Courtenay: rostre dur però empàtic; trajecte posterior entre cinema i teatre. Michael Redgrave: director del reformatori. James Fox apareix com a corredor “pijo”. • Escenes: escapada a la platja (oasis romàntic), turó amb ciutat als peus (motiu visual recurrent del cinema britànic). • Distribució: estrena espanyola tardana (1968) en circuits d’art i assaig. Debat actual: Cerrar los ojos (Víctor Erice, 2023) Valoració contrastada • Opinió dividida: per a uns irregular i massa llarga (gairebé 3 hores); per a d’altres, rica i emotiva, mereix segon visionat. Temes i dispositius • Erice vol “filmar l’invisible”: emoció, memòria i mort. Metacinema (pel·lícula dins la pel·lícula), carta d’amor al cinema i múltiples gèneres que transiten. • Actuacions: moments convincents i d’altres menys inspirats (José Coronado, Manolo Solo, Ana Torrent); es percep desajust de to entre blocs. Producció i projecció • Debat sobre textura fílmica (film vs. digital) i anècdota de projecció amb subtítols en anglès (DCP). Homenatge final al cinema fotoquímic: bovines, cabina i projecció com a ritual. Tancament Proper clàssic • Avanç: The Man Who Shot Liberty Valance (John Ford, 1962). “Print the legend.” Idees que perduren • Malgrat 60 anys de distància, el programa subratlla la vigència de la bretxa social, el control institucional i la necessitat d’una mirada crítica — avui també mediada per la tecnologia i la IA.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 10/10/2023 — Escensor per un cadalçó: Malle, Hitchcock i el jazz de Miles Davis; websèries d’ARTE i entrevista a “Treguas” (Mario Hernández i Salva Reina)

    Visió general del programa Programa amb tres blocs principals: Anàlisi profunda d’Escensor per un cadalçó (1958) de Louis Malle: influències, llenguatge fílmic, temes i recepció. Recomanacions de websèries curtes a ARTE.tv: noves formes i durades. Entrevista a Mario Hernández (director) i Salva Reina (protagonista) de “Treguas”: procés creatiu, direcció d’actors i experiència de sala. "Cinema sense condicions." Escensor per un cadalçó (Louis Malle, 1958) Context i influències • Tensió de thriller amb aire hitchcockià i un ús constant de l’atzar i els malentesos com a motor dramàtic. • Louis Malle, més aviat perifèric a la Nouvelle Vague: tot i compartir trets (improvisació, rodatge en localitzacions, càmera lleugera), no s’alinea del tot amb Truffaut, Godard o Chabrol. • Connexions i ecos: À bout de souffle (Godard), Hiroshima mon amour (Resnais, per la voice-over), i Blow-Up (Antonioni) pel recurs fotogràfic com a prova. Temes i narrativa • Eix clau: l’atzar i el malentès. Detalls que desencadenen el caos: la corda “delatadora”, els talls de corrent, el robatori del cotxe amb documents i pistola, i el revelat fotogràfic com a prova final. • Triangle fatal de noir: amant i esposa vs marit poderós; fatalisme i to tràgic a la tradició del noir nord-americà. • Subtrama juvenil (florista i xicot) com a precedent clar d’À bout de souffle i mirall generacional. "Dormiré i em despertaré sola." — conclusió fatalista de la Jeanne Moreau que condensa el destí dels personatges. Guió, novel·la i diàlegs • Basada en la novel·la de Noël Calef (1956); Roger Nimier coescriu i asseca els diàlegs, de vegades amb un punt massa literari en voice-over. • La voice-over de Jeanne Moreau aporta densitat emocional i legitima el to romàntic que, en text pur, podria semblar afectat. Interpretacions • Jeanne Moreau es consagra tot i arribar amb una llarga trajectòria; aquí brilla per sobre del repartiment. • Maurice Ronet, minimalista i contingut, especialment encerclat (literalment) a l’ascensor i amb pocs diàlegs fins al tram final. Fotografia i dispositiu • Direcció de fotografia d’Henri Decaë: noir d’alt contrast, rodatge nocturn amb pel·lícula d’alta sensibilitat i llum natural (aparadors, fanals), ús expressiu de pluja i trons. • Rodatge en espais reals (oficines racionalistes, bars) i càmera ultralleugera; travellings d’aire improvisat (incloent càmera en cotxet per seguir Moreau). • Sequències dins l’ascensor: repte de llum i espai tancat resolt amb gran domini. Música: el jazz de Miles Davis • Banda sonora improvisada per Miles Davis i quartet, gravada en una sola nit (4–5 des. 1957) veient la pel·lícula. • El muntatge final barreja trams en directe i reposicionats, amb alguna resolució musical en fosa que delata retocs posteriors; globalment, impacte innovador i porta d’entrada del jazz al cinema francès. Capes socials i polítiques • Crítica de classe: la policia canvia el tracte en saber qui és “la senyora Carala” (poder i deure). • Rerefons històric: Indoxina, Algèria, incomoditat generacional i reacció juvenil davant les velles elits. • Ironia amb la parella alemanya i el seu passat, i suïcidi com a fuga dramàtica de la parella jove. • La “França inventada”: to contingut i polit, opac a l’esclat emocional, en contrast amb el neorealisme italià. Websèries i formats curts a ARTE.tv Tendències i descobertes • The Architect: capítols molt curts (entorn 20’), mostra del vigor del format. • Casa Kummer Welt (Alemanya, 2023): 6 episodis (18–24’). Tracta una família de finals del s. XIX, una jove que vol ser escriptora, to narratiu modern que recorda lleument a Irma Vep. • La Semillita (La petita llavor): 11 episodis de 4–11’. • Canis Familiares: 6 episodis de 9–13’, to que desperta curiositat cinèfila. • Recien llegada: 6 episodis de 11–14’. Per què mirar-les • Formats breus, alta densitat d’idees: obliguen a destil·lar la narració i repartir la informació amb intel·ligència. • Alternativa a grans plataformes i accés gratuït via ARTE en espanyol: • www.arte.tv/es/videos Entrevista: “Treguas” (Mario Hernández, Salva Reina) La pel·lícula i el seu to • Òpera prima de Mario Hernández; comèdia romàntica de cambra sobre una parella prop dels 40 (protagonistes: Salva Reina i Bruna Cusí). • Guió destil·lat, diàleg com a motor; to naturalista que cerca que l’espectador se senti “com un boiader” dins la intimitat de la parella. Procés creatiu i direcció d’actors • Cinema vs teatre: concepció purament cinematogràfica malgrat l’arrel teatral (paraula i interpretació al centre); posada en escena dinàmica i ús de l’espai. • Improvisació controlada: predomina el guió però s’incorporen gags i rèpliques sorgits al set quan funcionen (ex.: running gag del “lladre de guant blanc”). • Coordinació d’intimitat: figura específica que coreografia i protegeix les escenes íntimes, aportant llenguatge, límits i confort per a tothom. • Química protagonista: complicitat entre Salva Reina i Bruna Cusí construïda amb assaigs i conversa; la versemblança de la parella és clau. El valor de veure cinema en sala • Defensa de l’experiència col·lectiva: pantalla gran, foscor compartida, energia de la sala i atenció sense distraccions. "És com un acte gairebé religiós... una experiència col·lectiva." Recorregut i recepció • Estrena a Màlaga; èxit a Eivissa amb múltiples premis. Tancament i proper episodi • Proper clàssic: La soledat del corredor de fons (Tony Richardson, 1962). • Falques finals: crida a l’estalvi d’aigua (sequera) – Generalitat de Catalunya – i spot sobre la “màgia de compartir” un estudi.