Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

73-84 de 476

  • Cinema sense condicions del 29/10/2024 — Pulp Fiction als 30: premis, estructura i llegat; Almodóvar a Venècia; Aula de cinema sobre pla seqüència

    Tema central: Pulp Fiction (1994) 30è aniversari d’un clàssic que va guanyar la Palma d’Or (Cannes) i l’Òscar al millor guió original. Pressupost de ~8 M$ i impacte massiu en crítica, públic i història del cinema. Guió original de Quentin Tarantino amb aportacions de Roger Avary; muntatge de Sally Menke; banda sonora icònica de temes dels anys 60. Per què és clau Marca un abans i un després en el thriller contemporani i és considerada una fita del postmodernisme cinematogràfic. Estructura no lineal, capítols entrellaçats i un ús de la temporalitat que permet “ressurreccions” aparents (p. ex. Vincent Vega) sense desorientar l’espectador. Estructura i muntatge Trama fragmentada en blocs/capítols amb entrades i sortides precises; ús de transicions a negre (foses) i de foses naturals integrades en la posada en escena. Muntatge pensat des del guió: els punts de tall i l’ordre dels blocs semblen dissenyats en escriptura, no improvisats a la sala de muntatge. Durades orientatives comentades al programa: • Restaurant/atracament: ~4’30” • Jules i Vincent (feina): ~14’ • Vega & Mia: ~41’ • El rellotge d’or (Butch): ~47’ • The Bonnie Situation: ~21’ • Resolució: ~18’ Personatges i repartiment John Travolta (Vincent Vega), Samuel L. Jackson (Jules), Uma Thurman (Mia), Bruce Willis (Butch) i Maria de Medeiros (Fabienne), Ving Rhames (Marsellus Wallace), Harvey Keitel (Mr. Wolf), Tim Roth (Pumpkin) i Amanda Plummer (Honey Bunny), Christopher Walken (capítol del rellotge), i cameo del mateix Tarantino. Temes i to Violència i redempció; moralitat ambigus; humor negre; diàlegs quotidians desconnectats de l’acció que aporten naturalitat i ritme. Influències que van de Hawks a Godard, passant per Kubrick, Welles i Peckinpah; arrelat al cinema independent americà. Interpretacions i moments icònics Samuel L. Jackson: presència vocal i física imponent. Travolta & Uma Thurman: química i tensió; comiat de to godardià. El ball del Twist a “Jack Rabbit Slim’s” s’erigeix en icona pop. “És un calaix de sastre de relats de crims que es relacionen entre ells.” On veure-la Disponible a Netflix en el moment de l’emissió; també cau periòdicament a TCM. Edicions físiques amb extres de gran interès. Repassada de la filmografia de Tarantino Reservoir Dogs (1992) — l’arrencada d’un autor. Pulp Fiction (1994) — l’obra mestra per a molts. Jackie Brown (1997) — experiment formal i de to. Kill Bill Vol. 1 (2003) i Vol. 2 (2004) — arts marcials, to còmic; debat sobre influència vs. imitació. Death Proof (2007, amb Robert Rodríguez) — exercici slasher/grindhouse. Inglourious Basterds (2009) — WWII reimaginada. Django Unchained (2012) — western venjatiu. The Hateful Eight (2015) — cambra de tensions, violència final polèmica. Once Upon a Time in… Hollywood (2019) — reivindicada al programa com una de les millors del director per atmosfera i revisió dels 60. Conversa prèvia de recomanacions “El dia de demà” i el gust per les catàstrofes cinematogràfiques. Suggeriment: Melancholia (Lars von Trier) com a contrapunt autoral sobre fi del món. Crítica: “La habitación del lado” (Pedro Almodóvar) Lleó d’Or a Venècia; tema central: la mort i l’amistat. Protagonistes: Tilda Swinton (Marta), Julianne Moore (Ingrid). Valoració: film seriós i ben fet, amb interpretacions excel·lents; • Crítica a digressions (extrema dreta, canvi climàtic) i a flashbacks que frenen el ritme (excepte l’últim). • Comparació amb “The Dead / Dublineses” (John Huston): el referent és, per als conductors, insuperable. Aula de cinema Diferències entre pla seqüència i muntatge analític: • Pla seqüència: unitat de temps i espai; el “muntatge” és intern via mise en scène. • Analític: fragmenta la informació (pla, contrapla, escales de pla) per guiar l’espectador. Exemples: converses de Tarantino (ús clàssic de pla/contraplà); transicions a negre (foses i foses naturals); referència al 30 minuts de TV3. Idees clau de l’aula El tall “quan l’espectador el demana” és una habilitat de direcció i muntatge. La posada en escena determina la claredat narratològica, tant si hi ha talls com si no.

  • Cinema sense condicions del 22/10/2024 — Profundo carmesí d’Arturo Ripstein: clàssic de la setmana, el poder del plano seqüència, humor negre i recomanacions (Luka, Megalòpolis, Joker)

    Idea central del programa Cinema sense condicions dedica el clàssic de la setmana a la contundent Profundo carmesí (1996) d’Arturo Ripstein. El programa desgrana la figura del director, el seu equip creatiu (guionista Paz Alicia García Diego, director de foto Guillermo Granillo, muntador Rafael Castanedo) i l’impacte de la posada en escena basada gairebé íntegrament en el plano seqüència. També s’analitzen el to d’humor negre, referents (Buñuel, Berlanga, Azcona) i l’antecedent nord-americà The Honeymoon Killers. A la segona part, novetats i recomanacions: Luka (Jessica Woodworth), Megalòpolis (Coppola) i Joker: Folie à Deux (Todd Phillips). "Nadie antes me había amado tanto" — una de les frases clau que cristal·litza el pervers romanticisme tràgic del film. Perfil d’Arturo Ripstein i context Origen i trajectòria • Nascut a Ciutat de Mèxic (1943), fill del productor Alfredo Ripstein Jr. • Aprenentatge primerenc al costat de Luis Buñuel (al rodatge de Nazarín i com a ajudant no acreditat a El ángel exterminador). • Òpera prima: Tiempo de morir (1965), amb guió de García Márquez i adaptació de Carlos Fuentes. • Reconeixements: doble premi a Sant Sebastià (Concha d’Or), Premi Nacional de Belles Arts de Mèxic i Ariel de Oro. Complicitat creativa • Guionista habitual: Paz Alicia García Diego (14-15 pel·lícules), peça clau en el to i la construcció dramàtica. L’univers visual: Guillermo Granillo i la imatge Estil de fotografia • To naturalista i cru, amb forts contrastos de llum i color. • Predomini de tons dominants (vermells carmesí), que dialoguen amb el títol i l’ànima del film. • Plans finals memorables (el reflex blau del cel en el toll d’aigua). Anècdota professional • Relat de rodatge i muntatge compartit amb Granillo a “Les vides de Cèlia” (Antonio Chavarrías), destacant la seva versatilitat: de càmera “tranquil·la” a càmera “nerviosa” segons projecte. Sinopsi i repartiment Ambientació: Mèxic, 1949; ironies i dards anti-espanyols en el diàleg subratllen el to sarcàstic. Protagonistes • Nicolás Estrella (Daniel Jiménez Cacho): timador i gigoló espanyol, camaleònic en l’accent i la façana. • Coral Fabre (Regina Orozco): infermera que s’enamora obsessivament; abandona els fills per seguir-lo i esdevé còmplice. • Marisa Paredes compon un personatge rodó (Imelda/Irene Gallardo) que culmina en una escena apoteòsica. La deriva criminal: parella a la Bonnie & Clyde que estafa vídues/divorciades adinerades i, en l’espiral, deriva cap a múltiples assassinats. Curiositat: “Profundo carmesí” és “Deep Crimson”; connexió simpàtica amb el nom del grup King Crimson. Influències i referents Antecedent directe: The Honeymoon Killers (1970). Scorsese en va iniciar el rodatge però fou substituït; Ripstein n’agafa el tema però en va més lluny en l’escarni i la duresa. Ombra allargada: Buñuel, Berlanga i el guionista Rafael Azcona (humor negre, sarcasme, crítica social). Remissions concretes: ressons de Viridiana i El verdugo en el tractament del final i la moral grotesca. Escenes i motius clau Gir al “minut 26”: instal·lació definitiva del to fosc i de thriller. Abraçada decisiva: moment d’estranya emoció sincera que segella el destí comú. Bar Íntimo: seducció, accent espanyol mutable i sarcasme d’alta volada. Primer enverinament: humor negríssim al “no vomite, que perderá el veneno”. La perruca de Nicolás: identitat, vergonya i gest d’amor de Coral tallant-se la melena per fer-li una nova perruca “a la francesa” (idealització tipus Charles Boyer). Falsa boda al cementiri: iconografia religiosa i fatalisme. El final (llei de fugues): caminada cap a la mort, frase “crec que és el dia més feliç de la meva vida”, caiguda al toll i reflex del cel — culminació nihilista de l’amor malaltís. Forma i llenguatge: el domini del plano seqüència Construcció formal • El film està rodat en un 99,5% en plano seqüència: acció en espai unitari i temps real sense tall. • La càmera es desplaça en travellings fluids, usa miralls per no perdre el subjecte i coreografia actors-espai. Excepcions estratègiques • Tall al bar “Íntimo” i al final d’afusellament per reforçar la intensitat. • Al clímax, muntatge de pla/contraplà (butxins/víctimes) per elevar la tensió dramàtica. Conceptes clau • Muntatge analític (pla/contraplà; descomposició espacial). • Muntatge sintètic (continuïtat dins el plano seqüència). • Ripstein alterna formes per maximitzar sentit i afecte: la norma és la continuïtat; el tall és l’excepció que colpeja. Recepció, versions i on veure-la Censura a Mèxic: estrenada amb retalls d’uns 15 minuts; la versió íntegra no es va veure fins al 2018 (edició restaurada amb muntatge del director allargat fins als 135’). Disponible a: Filmin. Actualitat i recomanacions Luka (2023, Jessica Woodworth) • Adaptació lliure de l’imaginari d’El desierto de los tártaros (Dino Buzzati). • Blanc i negre, to críptic, rigor formal i hiperrealisme sever; interpretacions sòlides. • Reivindicació literària: la novel·la és un clàssic del segle XX pel seu estil i construcció. Te Salve/Salve María (Marc Coll) • Drama d’empoderament amb mirada molt centrada en el subjecte femení; debat sobre la representació del rol masculí. Megalòpolis (Francis Ford Coppola) • Malgrat les crítiques dividides, s’assenyala com a obra important i testamentària de Coppola, amb ecos de tota la seva filmografia. • Recomanada en pantalla gran. Joker: Folie à Deux (Todd Phillips) • Amb Joaquin Phoenix i Lady Gaga. • “Musical” en funció dramàtica: la música actua com a vector de consciència, però el text pesa més; per a alguns, supera la primera. Idees força Ripstein imposa una proposta formal radical: quasi tot en plano seqüència, i talla només quan el cop emocional ho exigeix. Humor negre i sarcasme a la manera d’Azcona/Berlanga/Buñuel: riure incòmode davant la tragèdia. El nihilisme romàntic de la parella culmina en un final tan poètic com terrible.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 15/10/2024 — Homenatge a Armand: Blues in the Night (1941), Anatole Litvak, Orson Welles i una píndola de muntatge

    Context i motiu del programa Canvi de guió per un homenatge: l’equip de Cinema sense condicions ajorna el clàssic previst (Profundo carmesí) per retre homenatge a l’Armand Garcia, company de la casa i ànima del programa de blues i jazz dels dimarts. La tria per honorar-lo és la pel·lícula Blues in the Night (1941). • Objectiu: celebrar l’esperit del blues i el jazz a través del cinema • Tancament musical: tema “Blues in the Night” en versió d’Ella Fitzgerald (1961) • Missatge central: el blues com a música que neix del poble i articula esperances, somnis i dolors compartits Blues in the Night (1941): fitxa i context Credencials • Director: Anatole Litvak • Guió: col·laboració amb Robert Rossen; intervé Elia Kazan (també com a actor) • Música: Heinz Roemheld i Ray Heindorf; direcció musical de Leo Forbstein • Fotografia: Ernest Haller (B/N notable) • Muntatge: Edwin Marsh (amb la mà primerenca de Don Siegel al departament) • Productora: Warner Bros. Context històric (1941) • Any majúscul al cinema nord-americà: estrena de Citizen Kane • El país encara sota l’ombra del crac del 29; impuls a una certa espontaneïtat i energia popular que el film transpira • Curiositat: el film no es va estrenar a Espanya Repartiment: encerts i febleses • Priscilla Lane i Betty Field: presència rellevant però amb interpretacions irregulars • Richard Whorf (pianista, conductor del grup): versemblant al piano, però actoralment limitat • Secundaris que eleven el conjunt: Lloyd Nolan, Jack Carson, Wallace Ford • Elia Kazan com a actor: presència viva malgrat filmografia interpretativa breu Anatole Litvak: trajecte vital i filmografia De Kíiv al món • Naixement a Kíiv (1902); primeres passes com a maquinista i escenògraf • Berlín: treball amb G. W. Pabst (muntatge) i pas per UFA • França (anys 30): èxit amb “Sueños de príncipe” que li obre la porta a Hollywood • Warner (1937–41): drames de crim i suspens; aquí s’inscriu Blues in the Night Etapes clau • WWII: s’allista i col·labora amb Frank Capra a la sèrie documental “Why We Fight” • Postguerra: The Snake Pit (1948), fita del drama psicològic sobre salut mental • Retorn a Europa: culmina amb “La noche de los generales” (1967) Lectura del film: del melodrama al film noir • Estructura en tres trams: - Inici de ritme frenètic amb to de melodrama musical - Secció central més coreografiada i utòpica (ecos de musicals clàssics) - Viratge final cap al film noir, amb violència i foscor ben resoltes • Identitat de gènere: combinació de musical, road movie (ús expressiu dels trens) i noir • Virtuts de posada en escena: planificació sòlida i pulsió de carretera • Límits: interpretacions principals desiguals que resten força dramàtica El tema “Blues in the Night”: pes cultural • Cançó omnipresent: el tema ha aparegut a més d’una dotzena de bandes sonores (de 1942 a 2001), incloent títols populars • Motiu melòdic icònic: la tonada “tariro-tariro” forma part de la memòria col·lectiva • La versió d’Ella Fitzgerald (1961) clausura l’homenatge amb alt nivell interpretatiu La cita del pianista: una poètica de grup “Vull una banda que no siguin només músics, sinó cinc persones que sentin, visquin i pensin igual; una sola ànima en cinc cossos, respirant al mateix ritme, amb energia pròpia i estil personal — com els cinc dits d’una mà dins d’un guant.” • Ideari: el blues com a llenguatge comú i comunitari • Valor humà: l’amistat desinteressada i la lleialtat sostenen el grup per sobre de la frivolitat Crònica: “Ciutadà Welles més enllà del cinema” (Esteve Riambau) • Inauguració de cicle a l’Auditori Maria Rosa Campreciós (Esplugues) • Esteve Riambau (exdirector de la Filmoteca) desgrana la polifacètica obra de Orson Welles: ràdio, teatre, TV i cinema (guionista, director, actor) • Connexió espanyola: estades, rodatges, “Campanades a mitjanit” (Cardona), amistat amb Antonio Ordóñez (cenres a Ronda) Píndola de cinema: el muntatge com a llenguatge Aprendre cinema, fent cinema… i a l’escola • Defensa del binomi: pràctica professional i base acadèmica (experiència a l’ESCAC) • Rols i cadenes d’ofici: del meritori a l’assistent i responsabilitats creatives El muntatge és el llenguatge • El muntador ha de dominar el llenguatge cinematogràfic gairebé com el director • Diferència essencial teatre/cinema: el cinema manipula el temps no real (flashbacks, anticipacions) • La importància del “primer pla” (inici): la primera imatge condiciona el segon pla i l’estil narratiu • Exemple pràctic: del gran primer pla d’un telèfon al pla general — coherència d’accions, magnitud dels plans i ritme com a decisions de sentit Cloenda i avanç • Homenatge musical a l’Armand amb Ella Fitzgerald • Avanç del proper clàssic: Profundo carmesí (Arturo Ripstein), disponible a Filmin

  • Cinema sense condicions del 8/10/2024 — Doctor Strangelove de Kubrick: sàtira nuclear i Guerra Freda; i La Virgen Roja de Paula Ortiz

    Panorama general Episodi centrat, sobretot, en la pel·lícula de Stanley Kubrick Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb (1964) —coneguda en espanyol com Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú— i, a la segona part, en la novetat La Virgen Roja (Paula Ortiz). Eix 1: Kubrick i Dr. Strangelove Lectura com a comèdia negra i sàtira antibel·licista sobre la Guerra Freda. Context filmogràfic de Kubrick, estil visual, muntatge, posada en escena i treball d’actors. Personatges i interpretacions (Peter Sellers en triple paper; Sterling Hayden; George C. Scott). Paràmetres històrics (Crisi dels míssils, doctrina de l’equilibri, multipolaritat actual) i ecos a altres obres de Kubrick. Eix 2: La Virgen Roja (Paula Ortiz) Relat biogràfic d’Aurora Rodríguez Carballeira i la seva filla Hildegart, amb una mirada feminista i rigor tècnic. Doctor Strangelove: context, títols i posició en l’obra de Kubrick Títols: Anglès: Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb. Espanyol: Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú. Català (traducció funcional): Doctor Strangelove, o com vaig deixar de preocupar-me i vaig començar a estimar la bomba. Situació a la filmografia: setena pel·lícula de Kubrick (després de Lolita, abans de 2001); darrera en blanc i negre. Control autoral: Kubrick exerceix un control exhaustiu (guió, producció, càsting, fins i tot doblatges), tret d’excepcions com Spartacus. Una sàtira que converteix l’ansietat nuclear en una comèdia ferotge, sense rebaixar la gravetat del tema. Fitxa bàsica i fonts Guió: Stanley Kubrick i Terry Southern (a partir de la novel·la Red Alert de Peter George). Producció: Kubrick amb el productor associat Victor Lyndon. Fotografia: Gilbert Taylor; Muntatge: Anthony Harvey. Disponibilitat: Filmin amb molt bona còpia i VOSE. Gènere, to i intencions Comèdia corrosiva per abordar un tema tràgic: la destrucció nuclear. Parentescos: Chaplin (El gran dictador) i Lubitsch (Ser o no ser) per l’ús de la sàtira política. Missatge: antibel·licista i crític amb el militarisme, la burocràcia i la masculinitat de sala de guerra. Context històric i paral·lelismes Guerra Freda: URSS vs EUA, doctrina d’equilibri, Crisi de Cuba, bases a Turquia. Cursa espacial com a extensió simbòlica de la rivalitat. Avui: multipolaritat (EUA, Rússia, Xina, Índia), tensió armamentista i guerra més digital. Deliris conspiratius (fluorització) que ressonen amb pors actuals (pandèmies, desinformació). Interpretacions i personatges Peter Sellers en tres rols: Capità Lionel Mandrake (flegmàtic i irònic). President Merkin Muffley (contenció política i humor sec). Doctor Strangelove (sàtira del tecnòcrata amb tics autoritaris). Sterling Hayden (General Jack D. Ripper): obsessionat amb conspiracions. George C. Scott (General Buck Turgidson): energia i excés, contrapès còmic i inquietant. Escenari icònic: War Room de la Casa Blanca, altercada memorable i frase antològica: Senyors, aquí no es poden barallar: és la Sala de Guerra! Estil, muntatge i posada en escena Netedat visual i compositiva: plans clars que guien la mirada; ús expressiu dels contrapicats (p. ex., Hayden dominant el pla) i de sostres construïts. Seqüència d’abastiment aeri com a metàfora sexual; ecos formals que anticipen el 2001. Rigor tècnic: cabina del B-52 i jerga militar versemblant, usada també amb finalitats còmiques. Kubrick com a gran director d’actors: dona espai a la improvisació intel·ligent de Sellers dins d’un marc mil·limetrat. Humor i moments antològics Gags d’alta precisió: la màquina de Coca-Cola i el telèfon d’emergència; l’ambaixador soviètic i les fotos; el lema militar “La paz es nuestra profesión”. El cos “indòcil” del Doctor Strangelove (salutació involuntària, plans per repoblar amb “10 dones per home”) com a sàtira del tecnonazisme. Conclusió sobre Kubrick Pel·lícula considerada obra mestra: equilibra sàtira, tensió i discurs, amb una posada en escena impecable i una lucidesa que encara interpel·la l’actualitat. La Virgen Roja (Paula Ortiz): sinopsi i lectura Basada en fets reals a Galícia (anys 30): Aurora Rodríguez Carballeira “dissenya” l’educació de la filla Hildegart per convertir-la en líder feminista; el conflicte de control i identitat deriva en tragedia. Temes clau: Feminisme sòlid i argumentat; tensió entre projecte ideològic i llibertat individual. Relació mare-filla: domini, autonomia, desig d’autoafirmació. Interpretacions: Najwa Nimri (Aurora): intensitat i foscor. Alba Planas (Hildegart): llum i intel·lecte precoç. Aspectes tècnics i trajectòria Direcció: Paula Ortiz (pas endavant en solidesa narrativa i contenció estilística). Guió: Eduard Sola i Clara Roquet. Música: Guille Galván i Juanma Latorre. Fotografia: Pedro Márquez; Muntatge: Pablo Gómez-Pan. Comparatives: ecos de la filmografia prèvia d’Ortiz (De tu ventana a la mía, La novia, Teresa) i referent clàssic espanyol Mi hija Hildegart (F. Fernán Gómez). Veredicte final Imprescindible revisitar Dr. Strangelove: vigència política, precisió formal i humor intel·ligent. Recomanable La Virgen Roja: biopic amb mirada crítica i excel·lent treball interpretatiu i tècnic.

  • Cinema sense condicions del 1/10/2024 — Midnight Cowboy, Shelley Duvall i Kris Kristofferson; la Conxa d’Or de Sant Sebastià per Albert Serra

    Benvinguda i arrencada • Obertura musical del programa i menció del tema Everybody’s Talkin’ (Harry Nilsson), icònic de Midnight Cowboy. • Presentació ràpida de l’equip i to del programa: conversa cinèfila sense dogmes ni condicions. "No us fieu mai... el millor en cinema és comprovar-ho personalment." Recomanacions i roda de l’equip Comentari ràpid: Casa en flames (Dani de la Orden) • Valoracions positives: thriller psicològic coral, ben interpretat i amb girs de guió. • Matís crític: certa pijeria present al cinema català, però aquí el director hi aporta una mirada més fonda. Hàbits de visionat (Anastasi) • Ritme intens de passis de premsa, Filmin i sales; disciplina i constància per descobrir sorpreses. • Consell a l’audiència: formar-se criteri propi; cada espectador té el seu codi i la seva identificació amb les històries. Pel·lícula de la setmana: Midnight Cowboy (1969, John Schlesinger) Context i singularitats • Retrat cru i humanista de la marginalitat a Nova York a finals dels 60 (guerra del Vietnam, moviment hippie, ecos de la Warhol Factory). • Única pel·lícula amb qualificació X que va guanyar l’Òscar a Millor Pel·lícula; 7 nominacions, 3 Òscars: Millor Pel·lícula (Jerome Hellman), Direcció (John Schlesinger) i Guió adaptat (Waldo Salt). Sinopsi i temes • Joe Buck (Jon Voight), un jove texà, arriba a Nova York per fer fortuna com a gigoló i topa amb la realitat més dura. • Coneix “Ratso” Rizzo (Dustin Hoffman), un estafador malalt i coix; neix una amistat que esdevé taula de salvació enmig de la misèria. • Temes clau: solitud, explotació sexual (prostitució masculina i femenina), drogues, petits furts, i el poder redemptor de l’amistat. Llenguatge i muntatge • Muntatge excel·lent (Hugh A. Robertson, nominat): combinació de flashbacks (B/N i color) sense transicions, ritme que manté la pel·lícula sempre en alt. • Obertura gairebé de “videoclip” amb la cançó sobreposada a imatges del trajecte; anticipa l’energia formal. • Seqüència de la festa “warholiana”: ús de recurs picture-in-picture, estètica pop i colors llampants; exercici d’estil avançat per l’època. • Mirada amorosa i compassiva del director cap als perdedors; to melancòlic i moments durs sense caure en el morbo. Interpretacions • Dustin Hoffman: construcció física i psicològica de Rizzo (inclosa la coixera; l’actor es posava pedres a la sabata per recordar el dolor). • Jon Voight (aleshores novell en papers estel·lars): paper difícil, evita la caricatura i el sentimentalisme. • Repartiment de luxe: Sylvia Miles (breu però memorable) com a prostituta; el film té una gran direcció d’actors. Música • Cançó clau: Everybody’s Talkin’ (Harry Nilsson). Durant el muntatge es va provar i el director i el muntador en van quedar indissociablement lligats. • Banda sonora de John Barry: atmosfera lírica i trista que acompanya el descens social dels protagonistes. On veure-la • Disponible a Filmin en versió remasteritzada (2019); hi ha també un documental sobre la pel·lícula. In memoriam Shelley Duvall (1949–2024) • Actriu singular: col·laboracions recurrents amb Robert Altman (Brewster McCloud, Nashville, 3 Women, Popeye) i aparició a Annie Hall. • The Shining (Stanley Kubrick): interpretació antològica, però rodatge psicològicament dur. Polèmica a Espanya pel doblatge (Verónica Forqué) que perjudicava el to original. Kris Kristofferson (1936–2024) • Figura polièdrica: compositor, cantant de country i actor. Cançó icònica: Me and Bobby McGee. • Filmografia destacada: amb Sam Peckinpah (Pat Garrett & Billy the Kid, Bring Me the Head of Alfredo Garcia, Convoy), Heaven’s Gate (Cimino), A Star Is Born (1976), Blade (1998). “Freedom’s just another word for nothin’ left to lose.” • Carisma de “bonomia” malgrat el físic imponent; amistat personal estreta amb Peckinpah. Festival de Sant Sebastià (72a edició) Conxa d’Or: Albert Serra – Tardes de soledat • Film taurí que centra la mirada en el patiment de l’animal i l’angoixa del torero, amb primers plans i fons de plaça difuminat; treball intens de muntatge. • Comparació evocada amb el film El último sábado (1960) de Pere Balanyà, per l’atenció a la preparació i el ritual. Altres guardons destacats • Premis Donostia: Pedro Almodóvar i Cate Blanchett. • Petxina de Plata (Direcció): Laura Carreira (On Falling) i Pedro Martín Calero (El plo). • Premi Especial del Jurat: The Last Showgirl (Gia Coppola). • Millor Guió: François Ozon (Quan cau la tardor). • Millor Fotografia: Son Gripiau (Born in Heaven, Hou Xin). Idees clau • Midnight Cowboy combina risc formal i humanisme: és dura però empàtica. • Veure i jutjar: l’experiència personal és clau per damunt de la crítica aliena. • Memòria cinèfila: homenatges a figures que connecten música i cinema.

  • Cinema sense condicions del 24/9/2024 — A Face in the Crowd d’Elia Kazan: manipulació mediàtica, relleu a la Filmoteca de Catalunya, Venècia 81 amb Almodóvar i obituari d’estiu

    Clàssic de la setmana: A Face in the Crowd (1957) Context i valor d’Elia Kazan • Panorama ràpid de la filmografia de Kazan: de Pànic en les Calles i Un tramvia anomenat Desig a L’est de l’Edèn, Baby Doll, Río Salvaje, Esplendor en la gespa, Amèrica, Amèrica, The Arrangement, The Visitors i The Last Tycoon. • Debat sobre la seva ombra biogràfica: el macarthisme i la delació, amb el guionista Budd Schulberg també implicat. • Idea clau: tot i la polèmica, la seva obra manté gran solidesa artística i direcció d’actors. Repartiment i equip • Protagonista: Andy Griffith (debut fulgurant, registre ampli d’afabilitat a despotisme). • Coprotagonista: Patricia Neal — paper fort i complex, inusual per l’època, que evoluciona cap a una dona empoderada. • Secundaris: Walter Matthau (Mel Miller), Anthony Franciosa, Rip Torn, Burl Ives i el debut de Lee Remick. • Música: Tom Glazer; muntatge: Gene Milford; so: Don Olsen. • Nota: es recomana veure-la en VO per apreciar el treball de so i interpretacions. Sinopsi i arcs dramàtics • Marcia (Patricia Neal), productora de ràdio local, descobreix un vagabund carismàtic amb guitarra, Lonesome Rhodes, i el du a antena. • L’ascens mediàtic és meteòric: de la ràdio provincial a la televisió nacional, amb influència comercial (píndola “Vitajex”) i política. • El to passa de comèdia humana a drama fosc i tràgic, seguint l’arc clàssic d’ascens i caiguda del protagonista. • Personatges clau: l’“home del carrer” convertit en mànager; Mel Miller (Matthau) com a contrapunt moral i mirada crítica; Marcia com a “creadora” que s’enfronta al seu propi “Frankenstein”. Temes clau i vigència • Media i poder: "La televisió és el millor instrument de control de masses" "Des dels egipcis, les masses han de ser dominades per una mà forta, per una èlit" • 1957 anticipa l’era de l’influencer, la prescripció i la política d’eslògans i glamour — "Ara la política no vol grans debats; vol grans eslògans, línies impactants i glamour" • Construcció d’imatge: gos en comptes de gat, sobrenoms, somriure permanent en antena, gestos teatrals cap al públic. • Gènere i poder: la por del mascle a la dona intel·lectualment potent; trajecte de Marcia cap a l’autonomia. • Actualització: de la TV incipient a les “pantalles” (xarxes, mòbils, plataformes) i els late shows com a altaveus de tendència. Valoració • Interpretacions excel·lents i direcció d’actors de primer nivell; ritme i so molt treballats. • Un Kazan “més que notable”; el film roman plenament vigent per la seva lectura crítica de la manipulació mediàtica i política. Actualitat i indústria Filmoteca de Catalunya: relleu i funcions • Relleu a la direcció: després de 12 anys, Esteve Rimbau es jubila; entra Pablo La Parra Pérez. • Elogi de la tasca programadora i de difusió (taules, presentacions, acompanyament del cinema mut, etc.). • Recordatori de serveis: programació mensual, VOSE en català, xarxes (Instagram/Facebook), pilar per a cinèfils i recuperació de clàssics. • Centre de Restauració a Terrassa: es plantegen preguntes i reptes sobre funcions i criteris de restauració. Venècia 81 i Pedro Almodóvar • La habitación del lado guanya el Lleó d’Or (primera llarga en anglès d’Almodóvar; rodatge majoritari a Europa). • Discurs amb defensa de l’eutanàsia; ovació de 17 minuts. • Protagonistes: Tilda Swinton i Julianne Moore; estil visual de la darrera etapa (color i contrast a l’estil Hopper). • Apunt crític: un flashback inicial potser excessiu; en conjunt, treball interpretatiu i direcció molt potents. In memoriam • Es recorden pèrdues recents: Teresa Gimpera, Shelley Duvall, Gena Rowlands, Alain Delon. • Focus: Teresa Gimpera — més de 200 films; fita a Fata Morgana, L’esperit de la rusc i treballs amb l’Escola de Barcelona. • Queden filmografies pendents per repassar (Delon, Duvall, Rowlands) en futurs programes. Participants i crèdits • Conducció: Pep Bermengol. • Col·laboradors: Anastasi i Lluna Hernández (retorn i benvinguda). • Emissora: Ràdio Taspers 98.1 — Cinema sense condicions. Recomanació final • Veure A Face in the Crowd en versió original (disponible a Filmin) per gaudir de la riquesa de so i matisos interpretatius.

  • Cinema sense condicions del 17/9/2024 — Cinema sense condicions — Obertura i comiat (episodi sense segments temàtics)

    Visió general Aquest episodi, segons la transcripció facilitada, no conté seccions temàtiques desenvolupades. El que s’hi registra és: Presentació del programa: "Cinema sense condicions" (al segon 0) Possible cortineta o silenci (al segon 30) Comiat repetit amb la frase "Bona nit" a intervals regulars des del segon 60 fins al final (3599s) Què conté realment la transcripció • Cap entrevista, debat o notícies identificables • Absència de contingut cinematogràfic malgrat el títol del programa • Estructura d’entrada i sortida (presentació + comiat), sense cos central Temes principals (detectats) Tancament del programa: repetició de la salutació nocturna Identificació del programa: Cinema sense condicions com a capçalera Cap segment temàtic: no hi ha desenvolupament de temes de cinema, crítiques, entrevistes o notícies Idees clau • La transcripció sembla incompleta o limitada al tram d’obertura/closing • No es poden extreure conclusions sobre contingut cinematogràfic ni participants • Si existeix un episodi complet, caldria la transcripció íntegra per marcar temes i minuts de forma precisa Cites destacades "Cinema sense condicions" "Bona nit" Recomanació • Si disposes de la transcripció completa, comparteix-la i prepararé un resum temàtic amb capítols i timestamps detallats, incloent entrevistats, pel·lícules i debats comentats.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 25/6/2024 — David Lean i "Breu encontre": muntatge, veu interior i amor intemporal + obituari de Françoise Hardy, Anouk Aimée i Donald Sutherland

    Tema central: David Lean i Breu encontre (Brief Encounter) Per què és una obra mestra • Muntatge mil·limètric i invisible: el passat de Lean com a muntador marca el ritme i la precisió de cada tall; “quan és bo, no es veu, però es frueix”. • Arquitectura narrativa moderna: inici en temps real, un gran flashback sostingut per la veu interior d’ella, i un retorn al present amb canvi de punt de vista. • Posta en escena i càmera: planificació premeditada, coherència de punts de vista i el mantra: “Sempre col·locar la càmera allà on toca.” Intemporalitat i temes • Una història “corrent” que es fa universal: amor entre dues persones casades que xoca amb el deure i la moral; vigent ahir i avui. • Amor vs deure: fidelitat, lleialtat, confiança, amistat i mesquinesa envolten el conflicte. • Personatge femení modern: tractat amb finor i profunditat; la veu interior ens dona el seu punt de vista i el seu combat intern. • Passió continguda: petons comptats, amor no consumat; l’emoció s’eleva amb la boira, la pluja, els túnels i el so del tren. Interpretacions i secundaris • Celia Johnson i Trevor Howard: interpretacions precises i emotives, sense llast d’estrellat. • Secundaris memorables: la cambrera del bar de l’estació, el revisor que “tira els tejos”, l’ajudanta distant i els soldats; petits arcs que puntegen la trama i aporten textura còmica i humana. Moments i recursos clau • La veu interior (no simple “veu en off”): converteix la narració en una primera persona adreçada al marit; clau per mantenir el punt de vista i l’empatia. • Tall cap a l’andana: el pas del bar a l’exterior, amb el tren bufant al fons, subratlla el moment límit (pensament de suïcidi) amb una precisió de muntatge colpidora. • Realitat vs fantasia: els impulsos d’ella (anar a París, Londres…) s’aturen a temps; el film és realista en la psicologia i les decisions. Diàlegs amb altres obres i context • Comparatives: el dispositiu de punt de vista recorda a John Ford (El hombre que mató a Liberty Valance) i, pel joc de versions, a Rashomon de Kurosawa. • Lean, dues etapes: d’11 films intimistes (amb adaptacions de Noel Coward, Dickens…) a 5 epopeies: El pont sobre el riu Kwai, Lawrence d’Aràbia, Dr. Zhivago, La filla de Ryan, Passatge a l’Índia. • Precarietat creativa: com Chaplin i Keaton, el film demostra que pocs mitjans poden generar gran emoció i sofisticació formal. • 1945, any d’or: en paral·lel, s’estrenen Recuerda (Hitchcock), Alma en suplicio (Curtiz), Les enfants du paradis (Carné), Roma, ciutat oberta (Rossellini), Días sin huella (Wilder). • Eco txekhovià: el comiat escoltant el tren evoca el final d’Oncle Vània: “Volia solament escoltar el so del tren que se n’anava.” On veure-la • Disponible a Filmin (remasteritzada) i també localitzable a YouTube. Obituari Françoise Hardy (1944–2024) • Cantant, model i actriu. Cançons icòniques: “Tous les garçons et les filles”, “Le temps de l’amour”... • Records personals dels locutors: la cançó del 63 com a banda sonora d’un estiu i d’un amor platònic; connexió amb Jean‑Marie Périer. Anouk Aimée (1932–2024) • Presència mítica de pantalla. Papers clau: Un homme et une femme (1966, música de Francis Lai), La dolce vita (1960) i 8½ (1963) de Fellini, Lola (1961), entre d’altres. Donald Sutherland (1935–2024) • Carrera extensa i versàtil. Films destacats: MASH (Altman), Doce del patíbulo (Aldrich), Klute (Pakula), Johnny cogió su fusil (Trumbo), Amenaza en la sombra (Roeg), Novecento (Bertolucci), Il Casanova di Fellini, Lazos de sangre (Chabrol), Ordinary People (Redford), Ad Astra (Gray). Agenda • Relleu a la Filmoteca: comiat d’Esteve Riambau després de 14 anys; intenció d’entrevista i repàs de la seva etapa. Idees clau en una ullada • Lean: de muntador a autor total; precisió i sensibilitat. • Breu encontre: amor adult, conflicte moral i forma clàssica d’una modernitat sorprenent. • Veu interior: eix del punt de vista i de l’emoció. • Secundaris: donen continuïtat i respir a la trama. • Comparatives: Ford, Kurosawa, Chaplin, Keaton. • Obituari: tres figures que travessen música i cinema amb llegats perdurables.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 18/6/2024 — All That Jazz de Bob Fosse: muntatge, mort i estil coreogràfic — amb Roy Scheider, l’Àngel de Jessica Lange i el Vivaldi que el desperta

    Resum general de l’episodi Un episodi dedicat a All That Jazz (1979) de Bob Fosse, considerat pels locutors una obra mestra. El programa alterna context biogràfic, lectura temàtica i anàlisi formal: muntatge i metacinema, representació de la mort (Jessica Lange com a Àngel), estil coreogràfic Fosse (mans de jazz, bombins, cadires, plomes), i detalls musicals com l’ús recurrent de Vivaldi (RV 151, "Alla rustica") per a la rutina matinal del protagonista. També hi ha recordatoris de la carrera de Roy Scheider, l’eco autobiogràfic de Fosse i una relectura amb el pas del temps. • Idea central: cinema sobre el procés creatiu i sobre la pròpia vida, amb una posada en escena i un muntatge que barregen realitat, memòria i fantasmes amb una claredat narrativa exemplar. • Punt fort: guió mil·limetrat i muntatge brillant que funcionen com un tutorial de com es fa un musical i com es pensa el cinema des del muntatge. • Subtext vital: autodestrucció, pecat/masclisme, amor i comiat; el film dialoga amb la seva pròpia condició de peça premonitòria de la mort de Fosse. Bob Fosse i All That Jazz Perfil i biografia • Fosse (Chicago, 1927 – Washington D.C., 1987): ballarí, coreògraf, actor i director. Vida curta (60 anys), marcada per excés de treball i hàbits nocius (tabac, pastilles, alcohol) que ressonen al film. • All That Jazz dramatitza un període amb atac de cor i cirurgia a cor obert, i funciona com a autoretrat i premonició. Estil coreogràfic (“estil Fosse”) • Postura i moviment: genolls cap a dins, arrossegaments laterals, espatlles enrotllades i les icòniques “mans de jazz”. • Accessoris i fetitxes escènics: bombins i barrets, bastons, cadires, guants (complex personal amb les mans) i plomes d’estruç amb càrrega eròtica. • Influències i ecos: Cabaret, Pina Bausch (per l’ús de la cadira), i l’admiració per Fred Astaire. Interpretacions i personatges clau • Roy Scheider ofereix una interpretació “canalitzada”: esdevé Fosse en cos i ritme. Es repassa part de la seva filmografia (Jaws, Marathon Man, 2010...). • Jessica Lange interpreta l’Àngel de la Mort: una mort seductora però inexorable, en contrast amb representacions com la del Setè Segell de Bergman. • Ann Reinking, Leland Palmer i la filla (Erzsébet/Elizabeth Foldi): números emocionants, especialment el duet filla-amant que posa el protagonista davant el mirall de les seves decisions. Temes principals Mort, dol i pacte amb l’Àngel • El film articula el comiat seguint les 5 fases de Kübler-Ross: - • Ira - • Negació - • Negociació - • Depressió - • Acceptació • L’Àngel (Lange) encarna un diàleg lúdic i lúgubre amb el final, que el protagonista retarda amb treball, sexe i espectacle. Creativitat en dues trinxeres: teatre i cinema • El protagonista dirigeix simultàniament un musical a Broadway (en fase de càsting i assaig) i muntatge d’un film (amb Moviola i equip de postproducció). • L’episodi subratlla el metacinema: el cinema es mostra mentre es fa — i això es narra amb una alternança clara i viva. Pecat, masclisme i autoindulgència • El programa assenyala la autoconsciència culpable del protagonista: infidelitats, dany a les parelles i a ell mateix; tractament benevolent però crític del seu masclisme. Humor i contrast de tons • Entre el tràgic i el ridícul: gags com el metge fumador introdueixen respiracions còmico-amargues dins d’un relat sobre mort i desgast. Música, muntatge i forma Vivaldi, “morning routine” i coreografia del dia • Repetició musical de Vivaldi (RV 151, Alla rustica) per ritualitzar el despertar: “Showtime!” interior que el personatge es força a repetir. • Comparació amb La Nuit Américaine (Truffaut) i la música clàssica de Georges Delerue per mostrar rutines de rodatge: imatge i música en fricció productiva. Muntatge i tempo • Guió sense grapa sobrera: cada línia i situació serveix al conjunt. • Muntatge amb respiració: pauses de malaltia i creixendos als números musicals; alternança cirurgia/coreografia d’un poder sensorial enorme. "El moment de cantar és quan el teu nivell emocional és massa alt per limitar-te a parlar; el moment de ballar és quan les teves emocions són massa fortes per limitar-te a cantar." — Bob Fosse Relectura amb els anys i on veure-la • Els conductors destaquen com l’edat afegeix capes de lectura: el film colpeja més fort amb experiència viscuda (malaltia, pèrdues, treball creatiu). • Disponibilitat: Filmin (còpia neta i de bona qualitat) i possibles còpies a YouTube.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 11/6/2024 — Gaslight 1940 vs 1944: Dickinson, llum de gas i Punch & Judy; a més, En tus manos i estrenes (Lost Country, Arctic Convoy, Ex-Husbands, Eureka)

    Introducció • Programa dedicat al clàssic Gaslight, amb un enfoc a les dues versions principals: la britànica de 1940 (Thorold Dickinson) i la nord-americana de 1944 (George Cukor). • Conversa distesa inicial i contextualització; el fragment d’obertura és un tall de diàleg per entrar en atmosfera. "Cada vegada que desapareix el marit, la llum puja i baixa." Tema central: Gaslight (Luz de Gas) Sinopsi sense spoilers • Obertura amb un assassinat en una mansió londinenca (1865) i una el·lipsi de 15 anys fins al 1880. • Una nova parella ocupa la casa; el marit manipula la realitat de la seva esposa per fer-la dubtar de la pròpia salut mental. Context i ambient • Londres victorià (barri de Pimlico dins Westminster), mansions i llum de gas com a textura dramàtica. • La famosa adreça «Pimlico, 12» és fictícia; la casa real equivaldria al voltant de Cambridge/Gloucester St. (núm. 124). • El primer pla del film (un fanall de gas que s’encén) estableix el motiu visual i temàtic. Temes clau Gaslighting (maltractament psicològic) • L’estratègia del marit: mou objectes, força oblits, inverteix records i aïlla la víctima per ridiculitzar-la en públic i acabar tancant-la en un manicomi. • La llum de gas que baixa d’intensitat actua com a símptoma: té una explicació lògica (un altre punt del circuit s’encén), però en la ment d’ella és prova d’una "bogeria" induïda. Metàfores i ressons culturals • Escena de titelles de Punch and Judy com a metàfora del maltractament domèstic: ell colpeja, ella pateix; el públic reflecteix la parella protagonista. • Paral·lelismes amb La nit del caçador (Charles Laughton): motivació econòmica (MacGuffin: aquí, un rubí/camafeu; allà, diners amagats) i l’ombra amenaçadora d’un depredador carismàtic. Escenes clau Obertura i el·lipsi de 15 anys • Plantació d’un arbret prim que retrobem crescut; trets de direcció sobria i eficaç sense artifici excessiu. Música, societat i humiliació • Concert de piano i vetllada social per exhibir la fragilitat d’ella. • Sortida al Music Hall (versió 1940) amb una seqüència de can-can notable (coreografia i posada en escena) i tensió eròtica amb la criada jove. Versions: 1940 vs 1944 1940 (Thorold Dickinson) • Més concisa (84’), més fidel a la peça de Patrick Hamilton i més incisiva en el retrat del maltractament. • Protagonistes: Diana Wynyard i Anton Walbrook (presència inquietant, "cara de malaltís"). • La minyona jove (Kathleen Cordell) té més matisos i gosadia sexual. 1944 (George Cukor) • Més llarga (uns +30’) i més lliure respecte al text original. • Repartiment estel·lar: Ingrid Bergman (Òscar), Charles Boyer, Joseph Cotten, i debut d’Angela Lansbury (criada). • Cukor imposa estil: primers plans i llum hollywoodiana que afavoreix el rostre (especialment la Bergman). • El personatge de l’ex-policia s’eixampla (Cotten), però segons els tertulians el conjunt és un pas per darrere de la del 1940. "Per mi, la primera versió és millor a tots els nivells." L’autor, l’origen i l’impacte industrial Patrick Hamilton • Peça teatral de 1938 (Gaslight). Hamilton és també autor de Rope (La soga), adaptada per Hitchcock (1948/49). Thorold Dickinson • Director de 1940: trajectòria irregular però influent, compromís polític i docència; primer professor de cinema a una universitat del Regne Unit. • Recomanació de recuperació: The Queen of Spades (La reina d’espases, 1949). La maniobra de la MGM • En impulsar el remake de 1944, la MGM va retirar del mercat còpies de la versió de 1940, ofegant-ne la difusió durant anys. • Avui, amb Filmin, es poden veure totes dues amb bona qualitat (evitar versions de YouTube amb mala transferència). On veure-les • Filmin: disponibles la versió del 1940 (Dickinson) i la del 1944 (Cukor) en alta qualitat. Sèrie recomanada: En tus manos (Netflix) Fitxa i to • Minisèrie sueca (5×45’), dir. Anna Zackrisson. • Drama social amb delinqüència juvenil, migració i màfies (sueques i africanes) que exploten nois vulnerables. Per què destaca • Construcció de personatges poc habitual en sèries de gènere; empatitza amb l’"assassí" fins a capgirar expectatives. • Escena al capítol 3 (~min 5) d’alta intensitat emocional (ressons a Xavier Dolan i Isaki Lacuesta), culminant en un ball d’ambigüitat afectiva. Estrenes i altres recomanacions • Lost Country (Pàtria perduda) – Vladimir Perišić. Adolescència i fractura política a la Iugoslàvia dels 90. Final amb ressò bressonià. • Arctic Convoy – Cinema bèl·lic noruec (1942): convoys àrtics i efectes sòlids; reivindicació del paper noruec a la guerra. • Ex-Husbands (Ex-Marits) – Noah Pritzker. Comèdia amarga; estrena imminent. • Eureka – Lisandro Alonso, amb Viggo Mortensen i Chiara Mastroianni; comentari ampli pendent. Conclusions • Gaslight (1940) és la versió de referència: més compacta, fosca i propera a Hamilton. • Gaslight (1944) és clàssic i llueix estrelles, però conceptualment menys punyent. • Lectura actual: un retratat canònic del gaslighting, amb eco en debats contemporanis sobre violència psicològica i control.

  • 58'

    Cinema sense condicions del 4/6/2024 — Segundo Premio, Los Planetas i la Granada dels 90: entrevista amb Isaki Lacuesta + crítica d’Eric (Netflix)

    Visió general Programa centrat en la pel·lícula Segundo Premio (2024) d’Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, inspirada en el grup Los Planetas i la seva Granada indie dels anys 90. Inclou una entrevista extensa amb Lacuesta, anàlisi formal de la pel·lícula, context històric-musical i una breu secció final amb crítica de la minisèrie Eric (Netflix, 2024). "Esta película es sobre el grupo Los Planetas"… amb el “no” ratllat al cartell: una declaració d’intencions sobre mite i ficció. La pel·lícula i el context Premis a Màlaga: Vidnaga d’Or a Millor Pel·lícula, Millor Direcció (Lacuesta/Rodríguez) i Millor Muntatge (Javi Frutos). Carta de presentació poderosa abans del pas per festivals. Granada, anys 90: ciutat culturalment viva; el film recrea amb versemblança l’escena indie rock, locals com el Planta Baja i l’ambient creatiu (referents lorquians, Morente, viatges i encreuaments amb jazz i escena novaiorquesa). Públic: atractiva per a joves (descoberta d’una època) i no tan joves (ressonància generacional). L’entrevista a Isaki Lacuesta: idees clau Fer-se seu l’altri: interseccions i subjectivitat • “Busco interseccions”: no fa autobiografia directa; s’apropa a mons aliens per trobar-ne el terreny comú. • De l’“invisible” realista (Entre dos Aguas, La leyenda del tiempo) a una posada en escena subjectiva: la forma respon a l’estat emocional dels personatges i permet una paleta visual diversa (fins a quatre punts de vista). Jonas Trueba vs. Lacuesta: dues pel·lícules possibles • El projecte inicial de Jonás Trueba era coherent però d’un “estil Trueba” que Lacuesta no podia fer; cadascú n’hauria fet una versió distinta i legítima. Direcció a distància: límits i oportunitats • Rodatge amb monitorització remota per una emergència personal, però amb 6 mesos previs d’assaig i preparació que ho van fer viable. • Co-direcció amb Pol Rodríguez: “quatre ulls veuen més que dos” i coneixement mutu de criteris. Música i muntatge: motor narratiu • La música diegètica està ordenada des del guió (amb Fernando Navarro) i reescrita al muntatge per funció dramàtica. • El muntatge descobreix l’imprevisible: “rodes trames que després no munten” perquè el film “s’escriu” a la sala. Referents i col·laboracions • Lacuesta s’anima amb la guitarra i compon amb Londji Denley el tema “Office the Worst”. • Referències: ecos de Jules et Jim i una cita bunyuelesca (traça d’avió sobre la lluna). Personatges i presència femenina • Estefani Magnin (Mai): aparicions amb gran gravetat dramàtica; quan entra, “fa girar la pel·li”. La seva manera de tocar d’esquena ve d’un gest real (timidesa de la Mai). “Ordenar el desordre” i llegibilitat • Del disseny més impressionista inicial a una narrativa més clara: “l’ordenació del desordre”. • Acceptació millor de la fragmentació i canvi de to com si fos un disc (cançons-estats), justificat per la psicodèlia dels personatges. Temes de fons • Amistat, amor, confiança/desconfiança, treball en equip quasi “amorós”, i la fricció creativa pròpia del rock. Tertúlia i anàlisi del film Energia, estil i espectador • Cinema rocker (o “flamenc”) en actitud: energia viva a cada tall i plano; l’espectador participa de manera activa. Poètica Bressoniana aplicada • Música diegètica “o no ha de ser” (Bresson); gran treball de transicions i silencis (veu interior) que la fan mereixedora del premi de muntatge. Mite vs. realitat i reconstrucció • El film aborda el mite de Los Planetas més que la mera cronologia. Recuperació minuciosa d’espais (p. ex. Planta Baja), sorprenent per als locals que el van viure. Autenticitat musical i interpretacions • Sense playback: els actors són músics i toquen en directe; les versions respecten l’ànima de l’original amb matisos propis. • Cast molt sòlid; destaca Estefani Magnin com a eix sentimental. Moments i peces clau • L’ús de temes de “Una semana en el motor de un autobús” com a “costelles” de la columna vertebral del film. • “La caja del diablo” (9–10’): peça hipnòtica que el programa recomana escoltar; el film convida fins i tot a “cantar al cinema”. • Tractament dels excessos (drogues/alcohol) sense apologia: el relat mostra també els límits creatius i personals. • Processó nocturna integrada de forma orgànica (ressonàncies d’altres cinema contemporanis), com a imatge ritual i col·lectiva. Recomanació de sèries: Eric (Netflix, 2024) Minisèrie britànica, 6 capítols, amb Benedict Cumberbatch; creada per Abi Morgan, dirigida per Lucy Forbes. Ambient: Nova York vuitantera, món dels puppets/marionetes; un pare marionetista i la desaparició del seu fill. Valoració: • Cap. 1–3: impecables (interpretacions, tensió, subtrames, fotografia). • Cap. 4–6: baixada notable; deriva més fosca i barroca que desdibuixa el to i porta el protagonista a un registre massa caricaturesc en moments. Títol: “Eric” és el nom de la marioneta creada a partir d’un dibuix del nen (esperança que el fill “la vegi” i torni a casa). Recomanació: tot i la irregularitat final, val la pena arrencar-la pels tres primers episodis. Conclusió Segundo Premio és un film vital, subjectiu i musicalment orgànic, capaç d’“ordenar el desordre” i de dialogar amb el mite de Los Planetas sense caure en el biopic literal. Recomanació ferma d’anar al cinema; per a totes les edats i sensibilitats (tant fans com neòfits del grup).

  • 59'

    Cinema sense condicions del 28/5/2024 — Don Giovanni de Losey, Cannes 2024, relleu a la Filmoteca, The Dead Don’t Hurt, Late Night with the Devil i Viladecans “Cartells”

    Context i to del programa • Programa “de mínims”: equip reduït, amb en Biel Riba als controls i efectes sonors. • Apunts personals (selectivitat, viatge) i avís: avui programa eclèctic amb diversos temes. Don Giovanni (Joseph Lósei, 1979) – clàssic filmat i projecció única Per què és especial • Òpera filmada com a cinema: no és una captació d’escenari, sinó una posada en escena cinematogràfica amb exteriors venecians, disseny i direcció artística exquisits. • Lectura política: Lósei, de conviccions d’esquerres, trasllada el drama cap a la lluita de classes. “El vell mor i el nou no pot néixer, i en aquest interregne es produeixen els més variats fenòmens morbosos.” — Cita d’Antonio Gramsci que apareix als crèdits i ressona amb l’actualitat. Dades destacades • Música: Mozart (fragment inici Acte II). • Repartiment: Ruggero Raimondi (Don Giovanni), John McCarty (Comanador), José Van Dam (Leporello), Edda Moser (Donna Anna), Kirite Kanagua (Donna Elvira), Kenneth Riegel (Don Ottavio), Teresa Berganza (Zerlina), etc. • Equip: llibret de Lorenzo Da Ponte (adaptat), escenografia d’Alexander Trauner, foto de Gerry Fisher, Orquestra i Cors de l’Òpera de París dirigits per Lorin Maazel. • Projecció única: 23/05/2024, Cinemes Verdi, secció “Imprescindibles” (en col·laboració amb Festival Castell de Peralada i BCN Film Fest). • Disponibilitat: edició remasteritzada (DVD 2008) i Blu‑ray (Amazon; botigues especialitzades). Cannes 2024 – Palmarès i lectura El que sorprèn • Any de grans autors sense grans premis: Coppola (Megalópolis), Lantimos (Kings of Kindness), Cronenberg (The Shrouds), Schrader (Oh Canada), Sorrentino (Parthenope), Coralie Fargeat (The Substance) — només premis menors per a alguns. • Convergència entre crítica, públic i jurat en el palmarès final. Premis principals (segons el programa) • Palma d’Or: En hora, de Sean Baker. • Gran Premi del Jurat: All We Imagine a Slide, de Payal Kapadia. • Premi del Jurat: Emilia Pérez, de Jacques Audiard. • Direcció: Miguel Gomes, per Grand Tour. • Interpretació femenina: conjunt coral d’Emilia Pérez (Zoe Saldanya, Selena Gómez, Carla Sofía Gascón, Adriana Paz). • Interpretació masculina: Jess Plemons, per Quimnes (Jorgos Lantimos). • Guió: Coralín Enferjat, per D‑Substants. • Premi Especial del Jurat: The Seed of the Sacred Fich, de Mohamed Rasul. • Altres seccions: - Setmana de la Crítica: Volvereix (Jonás Troeba). - Curtmetratges (Cure Palm): Les Núbies del Sud (Elena López Riera). - Un Certain Regard: Black Dog (Guan Hu), The Story of Suleiman (Boris Locheen), millors direccions per Dammet (Roberto Minervini) i On Becoming a Guinea Full (Rogan Unioni). • Caméra d’Or: atorgada a l’actriu Emanuel Beard. Filmoteca de Catalunya – fi d’etapa i nou rumb • Esteve Riambau tanca 12 anys de direcció a finals de juny, deixant el llistó molt alt. • Nou director (1 de juliol): Pablo Laparra Pérez (37 anys), llicenciat en Història de l’Art i doctor en Estudis Cinematogràfics i Culturals (NYU); experiència al Festival de Sant Sebastià. • Recordatori: consultar programació setmanal de la Filmoteca (present, passat, obres mestres i recerca) com a alternativa de qualitat a la cartellera. Avanç i recomanació – Segundo Premio • Entrevista realitzada a Isaqui (Isaki) Lacuesta i Pol Rodríguez (co-directors). • Emissió prevista dimarts vinent amb comentari ampli posterior. • Recomanació ferma: una de les millors propostes de la cartellera (pel·lícula sobre l’amor, el procés creatiu i amb to poètic). Crítica – The Dead Don’t Hurt (2023) [estrena com “Hasta el fin del mundo”] Clau del títol i to • El títol original —The Dead Don’t Hurt— és significatiu (dona sentit temàtic); la versió comercial en castellà pot desorientar. • Western de 129’ amb narrativa pausada, alternant present–passat i mirant al futur; to melancòlic amb contenció. Punts forts • Direcció, guió i protagonisme de Viggo Mortensen (Holger Olsen); coprotagonista Vicky Krieps (Vivian) — la veritable protagonista en absència d’ell durant un tram central. • Temes: amor, honor, resiliència, i reivindicació del paper de la dona en un món d’homes (eco de Ford/Nicholas Ray/Clint Eastwood). • Fotografia: Marcel Siskin (gran treball visual). • Repartiment: Garrett Dillahunt (renxer), Danny Huston (alcalde), Solly McLeod (fill psicòpata), etc. • Final extraordinari (sense espòilers) que eleva el conjunt a notable alt. Apunts de trama (sense espòilers) • Holger (exmilitar danès, ara fuster) i Vivian (franco-canadenca culta) s’enamoren; l’esclat de la guerra el crida; ella queda sola en un entorn hostil dominat per poders locals. • Motiu recurrent: la pregunta sobre si els morts “senten” dolor, que travessa aquest western trist. Crítica – Late Night with the Devil (2023) Concepte i execució • Terror sobrenatural ambientat en un late show el Halloween de 1977: un presentador en caiguda d’audiència arrisca amb mèdiums, parapsicòlegs i una nena posseïda, tot en directe i sense talls. • Protagonista: David Desmaltxian, interpretació plena de matisos. • Direcció/guió: germans Colin i Cameron Cairns. Per què funciona • Tensió creixent impecable, amb obstacles cada cop més alts fins a un final delirant i memorable. • Subtext: lectura sobre la manipulació mediàtica i el poder de la televisió sobre l’audiència. • Embolcall tècnic: música inquietant de Glenn Richards i fotografia de Matthew Temple amb tons torrats i ambient de plató setanter. • Recomanació: obligada per a amants del gènere i del bon cinema. Art – Joan Pere Viladecans, “Cartells” (Museu d’Història de Catalunya) L’exposició • Retrospectiva de cartells del 16 de maig a l’1 de setembre. • Comissari: Julià Guillemont. • Arc creatiu de més de mig segle: des de finals dels 60 (Nocturn 29, 1969) fins avui; inclou també il·lustració de llibres (Espriu, M. Martí i Pol, contes d’Egalar en Pol, col·lecció Llibres del Mall, etc.). L’artista • Pintor, però també gravador, litògraf, cartellista, il·lustrador; gran lector de narrativa i poesia, i amant de la música i la natura (vegetal i animal). • Llenguatge expressiu amb objectes, símbols, formes geomètriques i sensibilitat ecològica; etapes cromàtiques i figuratives diverses. • Reconeixement i presència institucional; nombrosos escrits sobre la seva obra (Miró, Espriu, Vázquez Montalbán, Sirlot, entre d’altres). • El programa acompanya amb la cançó “Com una mà” de Raimon, dedicada a Viladecans.