Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

121-132 de 476

  • Cinema sense condicions del 25/4/2023 — Smooth Jazz Club a La Ràdio de Sant Just: blocs de smooth jazz, idents i continuïtat

    Resum general Episodi eminentment musical de La Ràdio de Sant Just, centrat en el gènere smooth jazz. L’emissió combina idents d’emissora i rúbriques de programa com Smooth Jazz Club/Jazz Club, amb llargs trams de música contínua i molt poca locució. Punts clau • Predomini de música de smooth jazz de punta a punta. • Intercalació regular d’identificacions d’emissora: “La Ràdio de Sant Just”. • Rúbriques molt breus com Smooth Jazz Club (inici del bloc musical) i un bump “Smooth Jazz” a mitja emissió. • Estructura basada en blocs llargs de continuïtat amb separadors/cortinetes puntuals. Temes principals Programació musical de smooth jazz • Selecció curada de smooth jazz, amb èmfasi en ambientació suau i contínua. • Rítmica relaxada i atmosfera consistent, pensada per a escolta sostinguda. Identitat i continuïtat d’emissora • Idents recurrents que marquen el to i la marca de l’estació. • Cortinetes de transició que introdueixen o tanquen blocs. Estructura i ritme de l’episodi • Obertura amb idents (0–418s) que situen l’oient a l’estació. • Entrada a Smooth Jazz Club i menció ràpida de Jazz Club (419–430s) abans de donar pas al primer tram llarg de música. • Bloc extens de música (431–1420s), amb idents esporàdics. • Bump/cortineta “Smooth Jazz” (1421–1450s) i retorn a la continuïtat musical. • Llarg tram de continuïtat (1451–3399s) amb idents. • Tram final i tancament amb identificació (3400–3610s). Cites destacades "La Ràdio de Sant Just" Notes i context • Resum basat en els punts de temps i marques textuals facilitades. No es disposa del detall de temes de conversa ni del llistat de peces musicals, per la qual cosa el focus recau en l’estructura i les rúbriques identificades.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 18/4/2023 — L'any passat a Marienbad, sèries i documentals, 20.000 espècies d'abelles, Empire of Light i BCN Film Fest

    Panorama general Episodi centrat majoritàriament en el clàssic de 1961 L'any passat a Marienbad d'Alain Resnais, amb una anàlisi profunda del seu llenguatge oníric, la memòria i el simbolisme. A la segona part, reflexió crítica sobre el boom de les sèries i defensa d’obrir el focus cap a documentals de qualitat. Es tanca amb una crítica de 20.000 especies de abejas, la recomanació d’Empire of Light i l’agenda del BCN Film Fest. Clàssic de la setmana: L'any passat a Marienbad (1961) Argument mínim i to • Un home, X, assegura a A que l’any anterior es van prometre fugir junts; ella diu no recordar-ho. M (marit o figura de control) és una presència inquietant. • To global: fantasmagòric, oníric i cíclic, amb repeticions de diàlegs, moviments, objectes i l’ús constant de miralls. "El que estem assistint és a un festival de fantasmes" (interpretació d’un dels col·laboradors) Interpretacions principals • Fantasmes: cerimònia de fantasmes que repeteixen fragments d’una realitat pretèrita sense saber que són morts. • Somni: somni de l’amant; la cronologia i la lògica fluctuen com en un somni (morts i “retorns”, vestuari no fiable com a marcador temporal). • Memòria: memòria el·líptica/espiral, subjectiva i enganyosa, tema central en el cinema de Resnais. Espais i ambientació • Rodatge en palaus bavaresos prop de Munic (jardins de Schleissheim; corredors inquietants a Nymphenburg). Aparença “molt francesa” en un marc alemany. • L’arquitectura i els jardins funcionen com a personatges simbòlics (baranes, estàtues) amb funció dramàtica. Llenguatge visual i influències • Estètica amb empremta del surrealisme: De Chirico, Magritte, Cocteau; també ecos de cinema mut i de Piero della Francesca (composicions “congelades” i ombres projectades). • Atmosfera de thriller metafísic: tètrica, tenebrosa, inquietant. Recursos tècnics destacats • Format en widescreen amb sistema anamòrfic francès “Dinamic” i solucions òptiques per recuperar la profunditat de camp (lents addicionals, inspiració wellesiana). • Jocs de pla seqüència coreografiat davant de miralls per ocultar equips i llums; efectes de multiplicació temporal amb miralls (tres plans simultanis del mateix personatge). • Voluntat de textura de cinema mut (petició a Kodak per a una emulsió específica; no assolida, però el film n’hi respira l’estètica). So i muntatge • Ús de decalatge sonor: el pla visual i el paisatge sonor avancen en capes que es solapen, creant una experiència densament polièdrica. • Interpretació monotonal i hieràtica; doblatge a la francesa reforça el to “oneiric/robòtic”. Voice-over d’X domina el relat. Símbols i motius • El joc del Nim (“joc Marienbad”): M sempre guanya – símbol de control/poder i, en clau possible, sexual. • Miralls, estàtues, corredors: objectes com a eixos de subjectivitat i portals entre plans temporals/mentals. Context i recepció (1961) • Any de grans títols: Viridiana, West Side Story, Jules et Jim, La notte, El buscavides, etc. • Presentat a Venècia (Lleó d’Or) després de renunciar a Canes (exigien doblar l’accent italià d’X; equip s’hi va negar). Primeres projeccions: riures inicials i silenci fascinat després. Llegat i influències • Cites i influències: Kubrick (The Shining), Antonioni (Blow-Up), Wong Kar-wai (In the Mood for Love), Godard (Alphaville), Fassbinder (Effi Briest), De Palma, Greenaway, entre d’altres. • Pel·lícula de culte i referència perpètua del cinema modern; visionat recomanat (còpia restaurada a Filmin). Sèries vs documentals: criteri i recomanacions Reflexió crítica sobre sèries • Sensació de saturació i de “poca cosa al darrere” en moltes sèries; proposta: ser més selectius i criteriosos. • Alternativa estimulant: documentals de plataformes (especialment el canal europeu Arte) i documentals d’art. Recomanacions • Arte: trilogia documental sobre la reconstrucció de Notre Dame – rigor i fascinació tècnica. • Sèries: Irma Vep (HBO) com a porta d’entrada cinèfila; i The White Lotus (dues temporades) per la seva densitat sense palla – “cada capítol pesa com un llargmetratge curt”. Crítiques i recomanacions d’estrena 20.000 especies de abejas (Estíbaliz Urresola) • Opinió del programa: molt crítica amb el guió i el missatge, amb lectura ideològica marcada i personatges masculins residuals. • Elements positius assenyalats: Patricia López Arnaiz i el so. • Tema: identitat de gènere en infància; es comenta la figura de la reina/treballadores/zàngans com a metàfora. Empire of Light (Sam Mendes) • Recomanació: drama humà + carta d’amor al cinema en la costa sud britànica, època Thatcher (racisme, atur, declivi de les sales clàssiques). • Olivia Colman excelsa; història inspirada en experiències familiars de Mendes; posada en escena fluida i cinemàtica. Agenda BCN Film Fest (20–28 d’abril) • Entrades a 3,90 €, presència de Vim Vendors i altres convidats; projeccions als Cinemes Verdi i estrenes estatals/europees.

  • Cinema sense condicions del 21/3/2023 — In the Mood for Love: música, color i desig contingut + Yone Atenea sobre “Los caballos mueren al amanecer” i “Enero” - episode art
    59'

    Cinema sense condicions del 21/3/2023 — In the Mood for Love: música, color i desig contingut + Yone Atenea sobre “Los caballos mueren al amanecer” i “Enero”

    Resum general del programa Programa dedicat a dues parts clau: Clàssic de la setmana: In the Mood for Love (2000) — Anàlisi profunda del film, des de la fusió música-imatge fins al debat sobre primers plans, color, el treball amb elipsi, els recursos de fora de camp i el seu to postmodern/nihilista sense happy end. Entrevista a Yone Atenea — La directora parla dels seus inicis, de l’òpera prima “Enero” (premi a Gijón), i del seu darrer documental “Los caballos mueren al amanecer”: la troballa d’una casa a Vallcarca plena d’arxius d’uns germans artistes, el procés de reconstrucció poètica de vides a partir de materials d’arxiu, les decisions de muntatge amb Diana Toucedo i la dimensió de memòria, pas del temps i mort. Tanca amb projectes futurs i noves projeccions. "Un osso en un pasillo es un osso en un pasillo." (Bunyuel, a propòsit d’excessos interpretatius) Clàssic de la setmana: In the Mood for Love Per què captiva tant Fusió música-imatge: el programa subratlla que sense una, l’altra no funcionaria; la banda sonora (tema “Yumeji”) i el ritme visual creen una textura hipnòtica. Història d’amor impossible: desig contingut, slow burn, mirades i gestos mínims que acumulen intensitat. Estructura fragmentària: memòria feta d’imatges i fragments, però amb una arquitectura interna (introducció–cos–conclusió) que es revela amb revisions. Context: Hong Kong entre 1962–66, una societat en transició; ressona al relat de contenció i normes socials. Debat estètic (mirada crítica i defenses) • Alguns li retreuen ús “abusiu” del primer pla i la saturació cromàtica (vermells/grocs), demanant “aire” i esponjament visual. • Defensa: la fotografia és essencial al to intimista i els colors són buscats i expressius (pluja, passadissos, interiors). A Angkor Wat, el film vira a grisos que re-encaminen l’estat emocional. Llenguatge cinematogràfic i recursos • Fora de camp ric que fa “viure” l’espai (jocs, veus, menjars, comunitat de llogaters) sense mostrar-lo directament. • Filmació frontal en lloc del clàssic pla/contrapla; travelings lents; miralls i reflexos; panoràmiques verticals; ús delicat del so d’ambient. • Treball d’elipsi: s’explica “per sota mà”, l’espectador cos-teixeix el relat. Moments i idees clau • “Joc de simulació”: ells assagen com haurien actuat les seves parelles infidels; confon l’espectador i genera ambigüitat. • Near-misses i relació “casta”: es manté l’ambigüitat sobre si arriben a intimar. Indicis (habitació llogada, cigarret amb marca de llavis) apunten a una intimitat suggerida. • El secret a Angkor Wat: ritual ancestral de xiuxiuejar un secret a un forat i cobrir-lo amb fang. "Quan tens un secret… pots anar amb un arbre o amb una paret, dir-lo, i després tapar-ho en fang." Lectura crítica i recepció • Suggereix una lectura postmoderna: fragmentació, elipsi, manca d’esperança, acceptació de la fatalitat. • A Cannes la recepció inicial fou discreta, però el film ha crescut amb el temps fins a l’estatus de clàssic contemporani irrepetible. • Interpretació: actors en estat de gràcia; ell (Tony Leung) d’aparença ingènua però capa fosca; ella (Maggie Cheung) de treball finíssim, gestos mesurats i gran presència. Entrevista a Yone Atenea Inicis i “Enero” Entrada al cinema seguint el rastre de la seva germana Marina Lameiro; de Belles Arts a fotografia i després màster de documental de creació. “Enero”: projecte del màster convertit en llarg; premi a la Millor Òpera Prima Europea a Gijón. Retrat íntim de les àvies, el pas del temps i l’afrontament del present. “Los caballos mueren al amanecer”: naixement i dispositiu Troballa casual d’una casa tapiada a Vallcarca: arxiu viu de tres germans (Antoni, Rosita i Juan), amb fotografies, cassets i posades en escena domèstiques. La casa esdevé bombolla temporal: al morir ells, el temps s’atura; al habitar-la, el temps reprèn. Metodologia: reconstrucció poètica de vides a partir de pistes d’arxiu; l’espectador és convidat a jugar i completar el retrat. Capes temàtiques i context Memòria i franquisme (anys 50–60): marca l’agència de la Rosita (cantant amb potencial truncat), i el paper de gènere en una època masclista. Detalls humans: Juanito tenia una discapacitat (no s’explica explícitament al film); cartells amb faltes d’ortografia; bilingüisme (parlen català, però l’Antoni escriu en castellà). Muntatge i decisions formals Amb la muntadora i coguionista Diana Toucedo: re-pensar l’estructura, introduir veu en off per no perdre informació, i dimensionar la part històrica. Estructura com a ritual: del passat al present, introduint a poc a poc els habitants actuals de la casa. Fantasia i espectres Sense fer-ne un film de “fantasmes”, la casa funciona com a porta al passat i al món de la fantasia (una mena de caiguda a l’Alicia), per donar vida als mons que ells havien creat. Títol i imatge del cavall El títol prové d’un text de l’Antoni. El motiu del cavall (record d’un cavall esventrat per una bomba en temps de guerra) culmina en una resolució poètica amb fotografies i el cavall de cartró dissolt per la pluja. Projectes i exhibició Projecte col·lectiu “do it yourself” per recuperar la memòria dels grups autònoms anticapitalistes a través d’un activista. Projeccions: la pel·lícula continua en sales i amb passis a Barcelona la setmana vinent; ha tingut bons recorreguts en festivals (Las Palmas, entre d’altres). Punts clau (en vinyetes) • In the Mood for Love: música+imatge, elipsi, desig contingut, lectura postmoderna i tècnica apurada (fora de camp, travelings, miralls, so d’ambient). • Moments icònics: Angkor Wat i el secret; near-misses; jocs d’assajar l’adulteri. • Yone Atenea: de “Enero” a “Los caballos mueren al amanecer”: arxiu com a matèria viva, muntatge com a escritura, fantasia com a pont amb el passat, i reflexió sobre el temps i la mort.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 14/3/2023 — Vacances a Roma (1953), William Wyler i la Roma del “Hollywood on the Tíber” + Debat Òscars 2023

    Resum general Programa dedicat a “Vacances a Roma” (Roman Holiday, 1953) de William Wyler: anàlisi de la seva direcció, del guió de Dalton Trumbo i del carisma d’Audrey Hepburn i Gregory Peck, amb un repàs a la Roma de rodatge i al fenomen “Hollywood on the Tiber”. Al tram final, debat encès sobre els Òscars 2023 i el canvi de paradigma als premis. Tema central: “Vacances a Roma” i William Wyler • Wyler, autor o artesà? - Debat sobre l’etiqueta d’“artesà” i la seva insuficiència en obres com La calúmnia o Ben-Hur. - Polivalència d’estils i gèneres, però sempre amb exigència i precisió formal. • Guió i producció - Origen Capra i renúncia per la presència de Dalton Trumbo (en blacklist). - Crèdit original encobert com a “Ian McLellan Hunter”; reconeixement tardà a Trumbo. • Hepburn & Peck: química i to - Debut estel·lar d’Audrey Hepburn i salt de Peck a la comèdia, amb química palpable a pantalla. - “Falsa comèdia”: barreja de conte de fades i realisme urbà, amb final sense happy end. • Roma com a personatge - Retrat viu de la ciutat: exteriors reals i interiors a Cinecittà. - Evitar la “postal”: posada en escena que integra acció i espai (l’escena del Panteó revelada al contraplà). - Context del “Hollywood on the Tiber”: Roma com a gran plató dels 50–60. • Decisió estètica: blanc i negre - Hipòtesis: estalvi de la Paramount vs. opció de focus narratiu per no eclipsar els personatges amb el color dels monuments. • Iconografia i vestuari - Edith Head: vestuari clau i creació d’icona (nou look d’Hepburn, tall de cabell). - Parallels d’“icona urbana” (record de Jean Seberg a “À bout de souffle”). • Anècdotes i direcció d’actors - Broma improvisada de la Bocca della Verità (reacció real d’Hepburn). - Personatges secundaris romans (taxista, perruquer, l’amo del pis) dotats d’autenticitat. • Subtext i context - Gags sobre corresponsals espanyols (ABC i La Vanguardia) amb subtext antifranquista. - “Background” d’Europa en construcció: mencions a la federació europea (ECSC, context 1951–57). • Premis i recepció - 3 Òscars: Actriu (Hepburn), Guió (Trumbo) i Vestuari (Edith Head). • Crítiques menors - Algunes llibertats de versemblança (fuga del palau, raccord d’hores), assumibles pel to de conte. “Com es pot construir una comèdia tan ben construïda… amb la sensació que ‘surti sola’?” Wyler més enllà de Roma • Meticulositat (“90-takes Wyler”): control total del set i dels detalls. • Celebració de la seqüència de les quàdrigues de Ben-Hur com a paradigma de muntatge i espectacularitat no digital. Debat final: Òscars 2023 i canvi de paradigma • Everything Everywhere All at Once: debat molt crític amb el seu predomini. • Recorregut per títols i interpretacions destacades: - “All Quiet on the Western Front”, “The Whale”, “The Banshees of Inisherin”, “Triangle of Sadness”, “Avatar: The Way of Water”, “The Fabelmans”. • Política, generacionalitat i indústria: - Influència d’A24 i influencers en tendències de premi. - Referència al gir del cànon (enquesta Sight & Sound i “Jeanne Dielman”). • Debat sobre el multivers i la seva no novetat (referències a Philip K. Dick i tradicions filosòfiques). “Un disbarat… canvi de paradigma i política darrere dels premis.” Referències i ecos • Precedents i derivacions del tema “celebrity + anònim”: “It Happened One Night”, “Notting Hill”, “Lost in Translation”, “El guardaespaldas”, “Nit Reial”. Idees clau • Barreja encertada de conte romàntic i observació realista de Roma. • Direcció rigorosa de Wyler i guió refinat de Trumbo. • Icona Hepburn: estil, gest i modernitat. • Debat sobre canvis de criteri als Òscars i a la crítica contemporània.

  • 58'

    Cinema sense condicions del 7/3/2023 — The Day of the Locust: Schlesinger, Barry i un clímax goyesc; a més, Till i El castigo en pla seqüència

    Introducció Programa centrat en un gran clàssic “incòmode”: The Day of the Locust (1975) de John Schlesinger, amb partitures de John Barry i un debat extens sobre temes, simbolisme i posada en escena. A la segona part, crítica d’actualitat de Till (2022) i recomanació d’El castigo (2022), un exercici en pla seqüència i temps real. "Els 20 minuts finals són magistrals..." "No se salva ningú." Clàssic de la setmana: The Day of the Locust (1975) Música i atmosfera • Banda sonora de John Barry: to elegíac i ominós que «obre» la pel·lícula i en subratlla el fatalisme. • Recordatori de la seva trajectòria: de Zulu i Bond fins a Memòries d’Àfrica. Schlesinger i els seus temes • Schlesinger, director d’actors i filmografia irregular, però aquí aconsegueix un retrat ferotge del somni americà. • Continuïtat temàtica amb altres títols del director: perdedors, alienació i crítica al món de l’espectacle. • Arrel literària: novel·la de Nathanael West (1939), d’un nihilisme descarnat; adaptació fidel però sintètica. Personatges clau i context • Faye Greener (Karen Black): ambició i aparença; deriva cap a la prostitució de luxe. Interpretació difícil i brillant. • Homer Simpson (Donald Sutherland): apocat, reprimit; acumulació de ràbia que esclata al final. • Todd Hackett (William Atherton): artista/il·lustrador a Hollywood; mirada testimoni i eix moral. • Pare de Faye (Burgess Meredith): histriònic, commovedor; gran treball de secundari. • Fons històric: Gran Depressió; misèria, oportunisme, església manipuladora i indústria cínica. Escenes, símbols i plàstica • Seqüència del rodatge de Waterloo i ensorrament del plató: risc industrial, cinisme (barberia, assegurances i cartells d’«AVÍS DE PERILL» amagats). • Clímax de la “premiere” al Chinese Theatre: turba com a “plaga de llagostes”, metàfora de la massa desarrelada. • Referents pictòrics: • Goya (El dia de la sardina, pintures negres) — rostres deformats, tremendisme. • Munch (El crit) — angoixa existencial. • Ecos d’expressionisme alemany; apunt erudit cap a Rembrandt i Goethe (Sturm und Drang). • Final oníric: Faye torna “vaporosa” a la casa; epíleg ambigu amb el clavell a l’esquerda del terratrèmol — imatge de fragilitat i memòria. Equip tècnic i indústria • Fotografia de Conrad L. Hall: nominació a l’Òscar; densitat lumínica i textura que eleven el relat. • Muntatge de Jim Clark: ritme complex (material rodat abundant) i gran coherència en el crescendo final. • Cameo de William Castle com a director dins del set de Waterloo. • Construcció d’interiors (casa d’Homer com una església): simbolisme visual i domini del rodatge en estudi (Paramount). • Guió de Waldo Salt: fredor deliberada, sense concessions. Valoració • Dura, amarga i imprescindible: una sàtira fosca sobre Hollywood i la multitud. • Interpretacions sòlides (Black, Meredith; Sutherland divisori però pertinent). • Clímax final d’altíssima potència simbòlica i formal. Actualitat: Till (2022) Sinopsi • Basada en el cas real d’Emmett Till (1955): adolescent negre linxat a Mississippi; eix en la lluita de la mare per la justícia. • Direcció de Chinonye Chukwu; guió coescrit amb Keith Beauchamp (autor d’un documental previ). Direcció i decisions formals • Elecció de no mostrar el linxament; aposta pel procés i la denúncia. • Crítica al to: melodramatització i condicionament emocional massa explícit. • Fotografia ultraluminosa/ultrasaturada (grogos, vermells) que desacompanya el tema i l’època; comparació amb altres biopics (“Figures ocultes”, “Criades i senyores”). Veredicte • Digne i necessari pel seu tema, però cinematogràficament convencional i poc distintiu en posada en escena. Estrena propera: El castigo (2022) Dispositiu formal • De Matías Bize: temps real i pràcticament en pla seqüència; càmera com a personatge que sosté la tensió. • Guió de Coral Cruz: diàlegs que creixen en intensitat i desemmascaren la parella. Argument i tensió dramàtica • En un bosc, un nen desapareix durant una parada a la carretera; la recerca activa conflictes de maternitat, rols i responsabilitats. • Arribada de la policia (comandant dona) i progrés d’indicis que modifiquen la percepció dels fets. Interpretacions • Antonia Zegers, pilar del film: interpretació extraordinària, capaç d’equilibrar contenció i sotrac emocional. • Cinema de pocs recursos i molt talent: direcció precisa i fotografia funcional (Gabriel Díaz). Per què val la pena • Exemple recent d’economia narrativa i màxima immersió formal. • Recomanable per a qui valora el risc estilístic i el drama íntim sostingut.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 28/2/2023 — La missió de Roland Joffé: art i història entre jesuïtes i guaranís; BAFTA, Triangle of Sadness i la sorpresa basca Irati

    La missió (1986): una obra majúscula entre l’art i la història Equip creatiu i estil • Direcció de Roland Joffé i guió de Robert Bolt (col·laborador de David Lean a Lawrence of Arabia, Doctor Zhivago i A Man for All Seasons). • Banda sonora de Ennio Morricone —«una de les seves millors», diuen— i fotografia de Chris Menges (Òscar 1987); muntatge de Jim Clark i producció de David Puttnam. • Estètica poderosa: rodatge a les cataractes d’Iguaçu i un ús del paisatge que demana «pantalla gran» per gaudir-ne l’esplendor visual. Interpretacions i personatges • Robert De Niro (Rodrigo Mendoza) signa, segons els conductors, «una de les seves millors interpretacions». • Jeremy Irons (Pare Gabriel), contenció i espiritualitat, «potser massa gèlid però coherent» amb el personatge. • Secundaris potents (inclòs Ray McAnally com a cardenal Altamirano) i presència magnètica del cap indígena; extres indígenes no professionals per donar autenticitat. Context històric i lectura política • Basada en fets i inspirada en el llibre “Les ciutats perdudes del Paraguay”; versemblança general sense «grans mentides». • Clau geopolítica: del Tractat de Tordesillas a la unió dinàstica i el Tractat de Madrid (1750). Espanya manté una hipocresia legal (no esclavista “de iure”, però «feta la llei, feta la trampa»), Portugal opera obertament per l’esclavatge. • Fricció entre corona, jesuïtes i interessos colonials: «l’objectiu comú és explotar aquella gent». "Si la força és el que val, no hi ha lloc per l’amor al món." • L’eficiència dels jesuïtes incomoda el Vaticà i les monarquies; el poder secular va «retallant» l’autoritat eclesial. Escenes clau i ritme • L’«acte de contrició» de Mendoza: arrossega la seva armadura i espases per la selva en silenci —metàfora visual de la redempció— fins al perdó. • El pare Gabriel s’endinsa amb un oboe; la música obre diàleg cultural i salva vides. • Obertura icònica: el jesuïta martiritzat en una creu que cau per la cascada —imatge-pòster d’una força devastadora. • Construcció narrativa en slow burn: crescendo sostingut fins a un clímax inevitable i tràgic, amb batalla desigual (armes de foc vs. fletxes/llances) i decisions ètiques contrapuntades (espasa vs. missa). Hipocresia, consciència i cites • L’Altamirano «sap què ha de decidir» abans d’arribar: el traspàs de les missions a Portugal. "Com podeu conèixer la voluntat de Déu? Això l’hi ha dit Déu a vostè? Crec que no parleu en nom de Déu sinó dels portuguesos." • La consciència d’Altamirano, despullada en epístoles: «Un paradís dels pobres rarament complau els seus governants.» «Potser els guaranís haurien estat més feliços si cap de nosaltres no hi hagués arribat.» • Denúncia transversal i vigència: interessos econòmics per damunt de vides i cultura, amb ecos actuals (extractivisme, empreses farmacèutiques/química, etc.). Recepció, context autoral i valoració • Reavaluació positiva amb el temps: clàssic que «ha envellit bé», malgrat crítiques inicials. • El Vaticà la inclou entre els seus 15 films religiosos de referència. • Joffé (perfil progressista) aconsegueix «no decantar» didàcticament la balança: humanisme, contradiccions i tragèdia d’una utopia estroncada. Premis i tendències: BAFTA, Berlín i onades temàtiques • Absència sorprenent de Triangle of Sadness als BAFTA; triomf d’All Quiet on the Western Front (comparacions amb versions prèvies) i reconeixements a The Banshees of Inisherin. • Cate Blanchett (TÁR): interpretació «sublim» i guardonada; film escrit i concebut a la seva mida. • Berlín: premi a una actriu infantil per «20.000 especies de abejas» i debat sobre la moda de films amb infància i entorn rural (efecte «Alcarràs» i derivades autobiogràfiques/familiars). Focus: Triangle of Sadness (2022) — sàtira canalla i canvi de rols • Estructura en tres blocs: restaurant • vaixell • illa. Humor negre ferotge: no en queda «titella amb cap». • Woody Harrelson, capità inepte i hilarant; galeria de rics grotescos (traficant d’armes inclòs) i una «cap de cambra» que realment mana. • Gir de rols «a la Buñuel» (Viridiana, L’àngel exterminador) i final ambigu que interpel·la l’espectador. • Nota tràgica: la model-actriu Charlbi Dean (influencer a la pel·lícula) va morir sobtadament per sepsis bacteriana. • Recomanació sense reserves: film incisiu, tècnicament refinat i «per rumiar» sobre diners, classe i valor humà. Recomanació extra: Irati (2023) • Fantasia èpica basca (segle VIII), amb mites i producció ambiciosa; destacada a Sitges i ara en circuit limitat. «Val la pena buscar-la».

  • 57'

    Cinema sense condicions del 21/2/2023 — Casablanca, censura i mites; i Sant Just: habitatge, urbanisme i cinefília amb l’alcalde Joan Bassaganyes

    Panorama de l’episodi • Episodi dividit en dos blocs: anàlisi aprofundida de “Casablanca” (1942) i conversa amb l’alcalde de Sant Just Desvern, Joan Bassaganyes, sobre ciutat, habitatge i cinefília. • Moments destacats: el mite de la frase mal atribuïda (“Toca-la, Sam”), el caos creatiu del rodatge i guió, subtext polític i final de sacrifici, i, al tram local, polítiques d’habitatge (Promunsa), seguretat i urbanisme. "Allò era un caos" — record sobre el rodatge atribuït a Ingrid Bergman. Bloc 1 — Casablanca (1942) Mites i context • La famosa frase “Toca-la un altre cop, Sam” és falsa: a la pel·lícula només se sent “Toca-la, Sam”. El malentès es popularitza amb “Play It Again, Sam” de Woody Allen. • Context d’estrena (1942) amb Casablanca als titulars per la conferència Churchill–Roosevelt i l’impuls aliat. La Warner i Michael Curtiz no anticipaven el mite que esdevindria. Forma i posada en escena • Curtiz treu suc visual a l’estudi: enquadraments, travelings, plans de seqüència i una fotografia/il·luminació impecables al set del Rick’s. • Ritme i cadència que no decauen en 100 minuts: trames entrellaçades (espionatge, refugiats, triangle amorós) amb diàlegs punyents. Guió, rodatge i muntatge • Guió en construcció contínua (Epstein, Howard Cook, Casey Robinson), amb l’escena final escrita a última hora (“l’inici d’una gran amistat”). • Caos de rodatge i muntatge delegat; malgrat això, un resultat rodó i vibrants diàlegs cínics. Personatges i microhistòries • La parella búlgara il·lustra el codi ètic de Rick: ajuda discretament perquè puguin marxar sense “contrapartides”, reflectint el seu fons moral. • El triangle Rick–Ilsa–Laszlo es desplega en flashbacks i revelacions, equilibrant passió privada i deure públic. Censura i doblatges • A Espanya (estrena 1946) es retallen referències al passat antifeixista de Rick (Guerra Civil espanyola) i a Etiòpia contra Mussolini (censura italiana). • Diversos doblatges en castellà al llarg de dècades; el primer, amb talls, no es conserva. Curtiz i el sistema d’estudis • Curtiz, artesà prolífic i exigent al set, s’adapta als canvis de repartiment/guió i roda múltiples títols per any dins la maquinària Warner. • Relació professional intensa amb Errol Flynn i tàndems amb Olivia de Havilland; direcció ferma malgrat friccions. Context històric i subtext polític • Ambient temporal (1941) versemblant; lectura americana pro-democràcia abans i durant la guerra. • Cínics que no ho són tant: Renault i Rick evolucionen; el clímax consagra el sacrifici personal de Rick pel bé comú (la resistència). Repartiment i estil • Cast internacional amb molts refugiats europeus, aportant autenticitat a l’atmosfera d’exili. • Empremtes d’expressionisme en altres obres de Curtiz; a “Casablanca” predomina claredat clàssica amb llum elegant. Bloc 2 — Sant Just Desvern: ciutat, reptes i solucions (amb l’alcalde Joan Bassaganyes) Diagnosi general • Problemes abordables des del món local; satisfacció per la capacitat municipal d’actuar i veure resultats tangibles. Teixit associatiu • Entre 30–35% de la població participa activament en entitats; 25% coneix poc la realitat local. Les entitats són clau per a cohesió i programació cultural. Treball i atur • Atur 5% (estructural/tècnic), un dels més baixos del Baix Llobregat; plans d’ocupació enfocats a col·lectius amb dificultats. Seguretat ciutadana • Risc principal: robatoris en domicilis (no violents). Resposta amb càmeres, tecnologia i més efectius. Fenomen cíclic per bandes itinerants. Urbanisme i creixement • La històrica cimentera Samson va frenar expansions accelerades dels 60, permetent un creixement més planificat en democràcia: zones verdes, equipaments, HPO. Habitatge i polítiques públiques • Principat repte: habitatge. Des dels 90, l’empresa municipal Promunsa impulsa HPO: 1.200 de 7.800 habitatges (percentatge alt) que preserven diversitat social. Diversitat i identitat urbana • Imatge externa de residencial de nivell matisada per la heterogeneïtat: Walden, barris nord/sud dels 60–70 i molts HPO dels 90. • Walden: crisi de seguretat als 80/90; decisió de preservar-lo (no enderrocar), avui icona de l’skyline local. Equipaments i memòria • Can Ginestà com a pol d’equipaments (inclosa la Biblioteca Joan Margarit). Record emotiu del poeta, molt present a la vida quotidiana del poble. Bloc 3 — Cinefília local i preferències personals Cine a Sant Just • Cineclub actiu (cicles, documentals, cicle Gaudí). Ja no hi ha sala estable; memòria del Cinema Texas (tancat a finals dels 80). Records i influències • Infància cinèfila amb Cinema Paradiso i llibres dels Òscars. Vocació primerenca de director. • Fascinació per produccions exigents: “Apocalypse Now” (complexitat de rodatge), “El Padrí” com a bíblia del cinema. Pel·lícules i política • Preferències: “El secreto de sus ojos” (romanç i fons polític) i “Argentina, 1985” (judicis a les Juntes). Comparativa: a Espanya manca de frontalitat política al cinema comercial. Hàbits de consum • Amb fills petits, més plataformes i menys sala; objectiu d’una sortida al mes al cinema per estar al dia.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 14/2/2023 — Nosferatu (1922): 101è aniversari, restauració i llegat; i debat dels Premis Goya 2023 i el llegat de Saura

    Panorama general Episodi centrat en Nosferatu (1922) de F. W. Murnau pel seu 101è aniversari: música, restauracions, innovacions formals, codis del cinema de vampirs, lectura simbòlica (plaga/rates), subtextos i la figura de Max Schreck. A la segona part, balanç crític dels Premis Goya 2023, omissions i homenatges, i un repàs del llegat de Carlos Saura, amb reivindicació final del cinema mut. "La sang és vida" Nosferatu: restauració, llenguatge i codis del vampir Banda sonora i versions • S’emet la música reconstruïda (no l’original perduda) atribuïda a Hans Erman, la que hauria sonat a l’estrena de 1922 a Berlín. • Hi ha múltiples versions/muntatges; la còpia més difosa recentment és la restauració 2005-2006, molt neta d’imatge i amb tintats restituïts. Innovacions formals i tècniques • Recuperació dels tintats nocturns (blau) que eviten la confusió dia/nit. • Ús de: - Pel·lícula en negatiu per seqüències fantasmàtiques (carrossa al pas del Borgo). - Variació de velocitat de filmació (maneta) per acceleracions perceptives (carruatge). - Sobreimpressions, fotograma a fotograma (compartiment del vaixell), ombres projectades icòniques (la mà sobre el pit d’Ellen). • Còpia moderna ajustada a 16 fps per recuperar la naturalitat del moviment. Estètica i expressionisme • Tot i elements expressionistes (ombres, angulacions, figura d’Orlok), el conjunt s’apropa més a un naturalisme amb paisatge (Eslovàquia, mar Bàltic) que a l’expressionisme pur; contrast amb el Faust de Murnau, més expressionista. Codis vampírics fixats per la pel·lícula • El sol mata el vampir (a Stoker només l’afebleix). • Altres tòpics (p. ex. els alls) no hi apareixen encara. Mites, metàfores i lectures • Paralllelisme pesta vs vampirisme: les rates (i els dos incisius d’Orlok, com una rata) connecten la mortaldat urbana amb l’arribada del comte. • Possible lectura d’antisemitisme iconogràfic (orelles, pèl, associació a rates) examinada amb cautela i contextualitzada per la condició d’homosexual de Murnau i el seu entorn social. Subtext romàntic i erotisme suggerit • L’atracció d’Orlok per Ellen introdueix una pulsió romàntica i el tema del sacrifici d’ella (final a contrallum). • Erotisme suggerit, mai explícit; l’únic acte de vampirització visible és el final, en penombra. • Ambigüitats potents: telepatia entre Ellen-Hutter-Orlok; impuls d’Orlok cap a Hutter que desvia respecte d’altres versions on actuen les vampireses. Murnau i Max Schreck: figures, mites i biografia • Murnau: formació teatral amb Max Reinhardt; innovador visual i de posada en escena; relació amb operadors com Fritz Arnold Wagner. • Max Schreck (al programa sovint “Max Reck”): físic altíssim, prim i inquietant; mites sobre la seva identitat i la llegenda que fos “un vampir real”. • Controvèrsies sobre si totes les escenes són Schreck; possible ús d’altres intèrprets en plans puntuals. "El maestro ha muerto" • Drets i judicis: Florence Stoker demanda la producció; ordres de destrucció que no eviten la supervivència de còpies a Europa i EUA (estrena a Nova York el 1929). • Biografia fosca: canvi de cognom per qüestions familiars/socials; mort tràgica de Murnau en un accident; posterior profanació del mausoleu familiar a Berlín. Influència i comparatives • Filó vampíric immens: de Dreyer i Coppola a Herzog (1979) que recupera els incisius d’Orlok; ecos visuals a la TV amb Salem’s Lot. • Precedents muds “de vampirs” abans de 1922 sovint eren metàfores de la femme fatale i no de vampirs “reals”. Estructura narrativa i posada en escena • Substitució del diari coral de Stoker per tres documents diegètics: - Registre municipal - Llibre de vampirs que llegeix Ellen - Quadern de bitàcola del capità • Composicions pictòriques i plans seqüència d’alta precisió; contrapicats al vaixell i ús magistral del paisatge com a dramaturgia. Actualitat: Premis Goya 2023, omissions i homenatges • Crítica a la concentració de guardons en pocs títols (amb èmfasi en As bestas) i al repartiment de “premis tècnics” com a consol. • Valoracions: - As bestas (molt bona, però debat sobre l’hegemonia de premis). - Cinco lobitos (interpretacions de Laia Costa i Susi Sánchez). - Modelo 77 (dubtes sobre l’abast dels seus “valors”). - Omissió de Pacifiction (Serra), contrast amb les seves 9 nominacions als César. - Alcarràs: moltes nominacions, cap premi; dissonància amb la seva promoció cap als Òscars. • Cerimònia: ritme correcte però polèmiques (interpretació musical aliena a l’autora original, homenatges insuficients a Villaronga vs atenció central a Saura). Carlos Saura: balanç de carrera i comparatives • Etapes preferides i films clau: La caza, període 60s; debat crític sobre 70s-80s; incursió al cinema quinqui (Deprisa, deprisa); Flamenco/Tango com a retaules estilístics; ambició industrial a El Dorado i comparació amb Aguirre de Herzog. • Record i comiat amb el documental Las paredes hablan (de l’art rupestre a l’art contemporani) com a epitafi artístic. Reivindicació del cinema mut • Crida a veure cinema mut com a escola viva d’imatge i muntatge: - Fritz Lang: La mujer en la Luna, Spione. - Redescobrir els tintats, la cadència de 16 fps i la composició d’un cinema que continua ensenyant a mirar.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 7/2/2023 — Apocalypse Now (Redux/Final Cut), Coppola i El cor de les tenebres; i temporada d’Òscars: Tár, The Fabelmans, Banshees i Sin novedad en el frente

    Visió general de l’episodi Programa centrat en “Apocalypse Now” (les versions Redux i Final Cut), el seu rodatge èpic, els seus temes literaris (Conrad) i les interpretacions (Brando, Sheen, Duvall), amb focus en fotografia, muntatge i final alternatiu. La segona part gira cap a l’actual temporada d’Òscars: Tár, The Fabelmans, altres candidats i una comparativa amb Sin novedad en el frente. "Això no és sobre el Vietnam, això és el Vietnam." — Francis Ford Coppola “Apocalypse Now”: versions, rodatge i llegat Versions i estructura • Tres talls clau: versió original (1979), Redux (2001/2002) i Final Cut. • La Redux afegeix prop d’uns 49–53 minuts: reintroducció de la seqüència de la plantació francesa, ampliacions disperses i matisos que perfilen més els personatges (especialment Kurtz). • La Final Cut retalla aproximadament un quart d’hora respecte la Redux; per als tertulians, no imprescindible. "Els personatges queden més perfilats a la Redux; especialment la rebel·lia de Kurtz i la seva ombra moral." Producció i rodatge a Filipines • Rebuig de l’exèrcit nord-americà → suport logístic del règim de Ferdinand Marcos a Filipines; helicòpters prestats i retirats a mitja jornada per operacions reals. • Condicions extremes: pluges de monsó, logística volàtil, vuit mesos de rodatge amb llargues interrupcions, i escenes massives com “La Cavalcada de les Valquíries”. • Autenticitat radical: explosius reals, desforestació, i l’escena ritual del carabao (sacrifici real dins un context indígena local). Direcció d’actors i límits • Martin Sheen: substitueix Harvey Keitel (decisió de Coppola després d’una setmana); pateix un infart i torna al set cinc setmanes després. • L’escena del mirall és una veritable catarsi induïda pel mètode: Sheen es trenca de debò i Coppola decideix incloure-ho al muntatge final. • Marlon Brando: contracte dur (1M$/setmana, 3 setmanes); arriba sense haver-se preparat ni llegit El cor de les tenebres; després de dies de converses amb Coppola, entra en el personatge i lliura un Kurtz hipnòtic. Fotografia, so i muntatge • Vittorio Storaro: fotografia iconogràfica i densa; boires i paletes cromàtiques que evoquen la psicodèlia del conflicte. • Walter Murch (muntatge i so): tasca titànica amb entre 600.000 i 700.000 metres de material; només la seqüència de les Valquíries tenia ~130.000 metres. La Redux fou reconstruïda de nou a partir de material en brut. Temes i símbols • Arrel literària: El cor de les tenebres de Joseph Conrad. El viatge fluvial és interior, una immersió a la tenebra moral i a la hipocresia civilitzadora. • Kurtz: líder carismàtic, déu per a la seva comunitat, però enfrontat a l’abisme interior. "L’horror, l’horror" — epifania final que condensa la visió de Conrad i el tancament de Coppola. • Guerra com a trance psicodèlic: boires de colors, surf en combat, música i deliri col·lectiu. • Willard com a inadaptat: el front com a única forma de vida possible; enllaç amb altres relats bèl·lics sobre el retorn impossible. Final i variants • Final pacifista canònic: Willard deixa el matxet; els nadius deposen les armes; marxa amb Lance. • Explosió del temple (material rodat i usat de vegades en crèdits de certes còpies) crea contradicció amb la lectura pacifista; en edicions recents, substituït per crèdits sobre fons negre. Figures clau i detalls • Interpretacions destacades: Robert Duvall (Kilgore), Martin Sheen (Willard), Marlon Brando (Kurtz). • Cameos i repartiment: Harrison Ford, Dennis Hopper; Coppola apareix com a reporter en rodatge. • Eleanor Coppola: suport vital al set; implicació familiar total. • Michael Herr: veu i to de la narració en off (escriptura), també col·laborador de Kubrick a Full Metal Jacket. • Anunci útil: projeccions de la Redux a la Filmoteca en pantalla gran (18 i 21 de febrer). Coppola més enllà d’“Apocalypse Now” • Gegant del segle XX: trilogia de The Godfather, The Conversation, Dracula, Cotton Club, Tucker, Jardins de pedra, etc. • Trajectòria oscil·lant: de l’èxit absolut a la ruïna; perfil artístic neuròtic, egocèntric i ambiciós, però també familiar i intimista. • Projectes somiats: Megalopolis (amb relectura filosòfica) i una adaptació d’On the Road (poc probable). Temporada d’Òscars: Tár, The Fabelmans i altres Tár (Todd Field) • Pel·lícula extraordinària segons els tertulians; Cate Blanchett monumental. • Posada en escena de precisió: predomini de primer pla i pla de conjunt; control del ritme i del subtext moral. The Fabelmans (Steven Spielberg) • Projecte molt personal sobre els orígens de l’autor, la família i la descoberta del cinema; to autobiogràfic malgrat dir “lliurement inspirat”. • Virtuts: ofici descomunal, John Williams a la música, homenatges a les càmeres analògiques i a John Ford (escena final memorable). • Retrets: cert autocomplaent i “manipulació emocional” marca de la casa; tractament de l’antisemitisme i el bullying dins els codis del coming-of-age. • Interpretacions: Michelle Williams molt forta; Gabriel LaBelle com a alter ego juvenil de Spielberg. Altres títols i comparatives • Interès per The Banshees of Inisherin i Triangle of Sadness. • Sin novedad en el frente (Netflix): gran verisme tècnic i espectacularitat, però s’assenyala l’absència del tema clau de la reintegració del soldat a la vida civil (present a la versió clàssica dels anys 30 i en altres films). • Enllaç temàtic amb Apocalypse Now: Willard tampoc sap tornar a la normalitat. Idees força • Autenticitat radical de Coppola: rodatge com a experiència límit per a tothom. • Conrad com a espina dorsal moral i filosòfica: el viatge interior a la tenebra. • Muntatge i so com a arquitectura del caos: l’obra es forja a la sala d’edició. • Versions com a relectures d’un mateix mite: theatrical, Redux i Final Cut ofereixen ecos diferents d’un mateix infern. • Òscars: any irregular però amb interpretacions i ofici de primer nivell.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 31/1/2023 — Grupo Salvaje (The Wild Bunch, 1969) de Sam Peckinpah: western crepuscular, violència i redempció + BCN Film Fest i Oscars (EEAAO, To Leslie)

    Introducció • Programa: Cinema sense condicions (Ràdio Desbens) • Objectiu: una lectura profunda de Grupo Salvaje (The Wild Bunch, 1969) de Sam Peckinpah, posant el focus en el seu caràcter de western crepuscular, la visió nihilista, l’ètica de la paraula donada, la redempció i l’impacte formal de la càmera lenta. Al tram final, breu repàs d’actualitat: BCN Film Fest i Oscars (Everything Everywhere All at Once i To Leslie). El clàssic: Grupo Salvaje (1969) Impacte personal i motiu de tria • L’Ignasi la va veure amb 12 anys i la seqüència final el va marcar per sempre. • Els conductors la consideren una obra mestra absoluta; per a un d’ells, «amb aquesta pel·lícula Peckinpah es ‘carrega’ el western clàssic». Western crepuscular i visió nihilista • No és un western clàssic sinó un western crepuscular que trenca rols: els bons no són tan bons i els dolents no són tan dolents. • Peckinpah és vist com un cineasta desenganyat i nihilista, format en valors del segle XIX (ranxo, cavalls, aire lliure) que xoquen amb la modernitat. Context històric i Mèxic (1913) • L’acció transcorre durant la Revolució Mexicana (Madero, Huerta, Pancho Villa). • Mèxic és la «segona casa» de Peckinpah; hi cerca l’últim caliu d’un món en extinció (cotxes substituint cavalls, final d’una època). Producció, localitzacions i guió Localitzacions i logística • Rodada al nord de Mèxic (hacienda prop de Parres, rebategada a la cinta com Agua Verde). • La producció va pagar al poble per endarrerir l’estesa elèctrica sis mesos i preservar l’aspecte d’època. • Pressupost: de 3,5 a més de 4 milions (Warner, producció a gran escala). Gènesi del projecte i credencials • Projecte que arriba a Peckinpah a partir d’una història atribuïda a Walon Green i Roy Sickner; els conductors repassen altres crèdits destacats de Green. • Peckinpah venia de conflictes industrials (expulsió de The Cincinnati Kid) i una reputació de director «difícil» obsessiu amb el so real de les armes. Repartiment • William Holden, Ernest Borgnine, Robert Ryan, Edmond O’Brien, Ben Johnson, Warren Oates i Emilio Fernández (Mapache). Lectures temàtiques La metàfora de l’escorpí • Obertura impactant: un escorpí envoltat de formigues i calcinat pel foc, idea suggerida per Emilio Fernández. • Lectura simbòlica: l’escorpí és la banda, les formigues la massa (soldats de Mapache) i el foc la pluja de bales de la massacre final. • Un nen abateix Holden: el relleu generacional que «mata» els últims dinosaures d’una època. Ètica de la paraula, traïció i redempció • Valor central heretat del segle XIX: la paraula donada és sagrada; quan la traeixes, «et converteixes en un animal». «Ha dado su palabra.» — «Es su palabra.» — «Eso no importa. Lo que importa es a quién se da.» • La pel·lícula transita de la traïció a la redempció amb el sacrifici final (rescat d’Ángel) com a culminació moral. Realisme vs. mitologia • Tot i el realisme brut (sang, carn i ossos), la posada en escena confereix un to èpic i elegíac als bandolers, gairebé mítics en la mort. • Referències homèriques: la vida com a lluita (Ilíada). Peckinpah, home d’“acció”, filma la vida com a combat. Ambivalència moral i epíleg • Robert Ryan (ex-bandoler caçador de bandolers) encarna l’ambivalència: persegueix els seus, però al final sembla «tornar» amb els bandolers, fent de mirall trencat del codi d’honor. Llenguatge cinematogràfic Càmera lenta i violència • Marca d’autor: la càmera lenta en escenes de violència. Peckinpah afirmava que la utilitzava per desencantar la violència, tot i que el resultat és d’una força hipnòtica que molts troben seductora. Muntatge, música i fotografia • Muntatge: treball extraordinari de Lou Lombardo, amb plans de fraccions de segon que articulen una polifonia visual. • Música: Jerry Fielding, amb temes d’aire mexicà i pulsió èpica (trompetes memorables en les seqüències d’acció). • Fotografia: Lucien Ballard, Technicolor i Panavision de gran volada; imatges potents que s’inscriuen en la millor tradició clàssica. Escenes i rodatge físic • Seqüències memorables: el pòrtic amb els abstemis, la festa espontània al poble d’Ángel, l’assalt al tren i la voladura real d’un pont (rodatge de risc i control tècnic impecable). Versions, censura i recepció • Censura: la Warner retalla plans (especialment de víctimes innocents); a Europa es veu una versió de 145’ i als EUA encara més curta (135’). • Dècades després (anys 90) s’hi reintrodueixen flashbacks i fragments eliminats, recuperant context del passat de diversos personatges. • Malgrat talls i polèmica, els conductors defensen que el que tenim és una pel·lícula impecable, de principi a fi. Peckinpah, l’home Biografia i temperament • Director incòmode amb si mateix, impulsiu, obsessiu, autoexigent; vida marcada per l’alcohol (mort el 1984). • Ritmes de rodatge extenuants (dormia molt poc, preparava cada jornada a trenc d’alba amb el director de foto). Mèxic, amistats i testimonis • Forta identificació amb Mèxic, amistat amb Emilio “El Indio” Fernández i Alfonso Arau. • Testimoni de Lupita Peckinpah (filla del director): confirma el vincle del pare amb la cultura mexicana, les amistats i l’afecte pels rodatges allà. Vida personal i anècdotes • Relació intensa amb Begoña Palacios (arriben a casar-se tres vegades); fama de provocar baralles i desaparèixer, alimentant la seva llegenda. Actualitat BCN Film Fest (avanç) • Dates: 20–28 d’abril; preu popular (3,90 €); fins a 70 pel·lícules. • Wim Wenders, Sant Jordi d’Honor i retrospectiva (12 títols). • Clausura: Sica de Carla Subirana; obertura pendent de confirmar. Oscars: tendències i títols • Everything Everywhere All at Once (The Daniels): els conductors la veuen com una proposta de postmodernisme i multivers que troben excessiva; vinculen el concepte a Philip K. Dick i tradicions filosòfiques sobre universos múltiples. • To Leslie (Michael Morris): Andrea Riseborough, nominació a millor actriu; interpretació excel·lent en un indie de baix pressupost. Debat sobre el happy end i la versemblança del «rescat» emocional. Conclusions • Grupo Salvaje cristal·litza el testament moral i formal de Peckinpah: codi d’honor, traïció, redempció, món en extinció i una estètica de la violència que oscil·la entre el rebuig i la fascinació. • El programa reivindica la pel·lícula com a obra mestra i peça clau del western crepuscular, alhora que obre el focus cap a l’actualitat festivalera i la temporada d’Oscars.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 24/1/2023 — Children of Men, Agustí Villaronga, Premis Gaudí, Babylon i Tár: distopia, homenatge i cursa als premis

    Panorama del programa • Programa de La Ràdio Desvern dedicat a: anàlisi de Children of Men (2006), homenatge a Agustí Villaronga, repàs als Premis Gaudí, i crítiques de Babylon i Tár. Children of Men (Cuarón, 2006): distopia propera, virtuosisme visual i mirall social Context i mirada al futur • Distopia de 2027 que avui es percep “properíssima”: encerta l’ambient apocalíptic i algunes tendències socials, però fallida en la predicció de la tecnologia quotidiana. • Comparada amb Kubrick (2001): Kubrick anticipa més bé la tecnologia; Cuarón, en canvi, prioritza temes socials i filosòfics. Temes clau • Migració i estat policial: Regne Unit fortificat, camps d’internament i violència institucional. Reflexió punyent sobre drets humans i absorció d’onades migratòries. • Pandèmies i col·lapse: el món ve d’una grip devastadora; paral·lelismes amb por sanitària i fragilitats sistèmiques. • Vigilància i control: ecos de 1984 d’Orwell; sospita de manipulació política i d’“espectacles” d’atemptats per desviar l’atenció. “Vés a saber si no ha estat el propi govern; cada vegada que un polític té un problema, esclata una bomba.” Posada en escena i tècnica • Direcció de fotografia d’Emmanuel Lubezki: càmera immersiva, textura freda i bruta, realisme gairebé documental. • Els memorables (i sovint “falsos”) plans seqüència es construeixen amb el sistema DogiCamp System, cosint fragments en continuïtat invisible. • Escenes icòniques: l’atac al cotxe (mort de Julianne Moore), batalla final “a l’estil reporter de guerra”, i el pla inicial de la bomba al bar. Moments i capes • Michael Caine: personatge i escena clau on es narra la tragèdia íntima dels protagonistes; gran “altura moral”. • Religió i ironia: ressons bíblics (mare verge, salvació) tractats amb un to més aviat laic i irònic per Cuarón. • Detalls sociourbans: transport públic com a jungla, teletreball ja normalitzat, aparició de mototaxis i ciutat degradada; museus i art “rescatat” com a símbol d’un món en ruïnes. Valoració • Dura i incòmoda, però cinematogràficament brillant. La sinceritat de Cuarón sobresurt malgrat el modest encert tecnològic. Homenatge a Agustí Villaronga: llegat i sensibilitat Trajectòria essencial • Títols destacats: Tras el cristal (1987), El niño de la luna (1989), El mar (1999), Pa negre (2010), Incerta glòria (2017), El ventre del mar (2021). • Col·laboracions amb directors de fotografia: Jaume Peracaula i Josep Maria Civit; música del compositor Marcús J.G.R. en la darrera etapa. Últim treball • Estrena pòstuma el 2023: Loli Tormenta, culminada segons la seva voluntat, fins i tot prioritzant-ne el finalització. Valoració • Autor d’una obra poètica i d’alt dramatisme, amb cim en Pa negre. Homenatge sentit a una de les veus més singulars del cinema català. Premis Gaudí (15a edició): guanyadors i debat Guanyadors clau • Un año, una noche (Isaki Lacuesta): 5 premis. • Alcarràs: 4 premis + Premi del Públic; guardons majors: Millor pel·lícula, direcció i guió original. • Suro: 3 premis (Direcció novella, interpretacions principals: Vicky Luengo i Pol López). • Pacifiction (Albert Serra): 3 premis (Pel·lícula no catalana, fotografia i direcció artística). • Premi d’Honor Miquel Porter i Moix per a Jaume Figueras. Apunts crítics i omissions • Discussió sobre l’“inevitabilitat” d’Alcarràs i el tracte als actors no professionals en edicions anteriors. • Reivindicacions: Mantícora (Carles Vermut) i No matarás con pistolas (Maria Ripoll) com a títols a tenir en compte. Crítica: Babylon (Damien Chazelle) Ambició i excés • Fresc sobre Hollywood del pas del mut al sonor (finals 20–50), entre orgia visual i sàtira negra de l’Star System. • Música de Justin Hurwitz amb ecos molt marcats de La La Land. Personatges i temes • Brad Pitt (arquetip a l’estil John Gilbert), Margot Robbie (estrella nata i autodestructiva), Diego Calva (Manny, la mirada llatina que ascendeix i cau). • Temes: sacrifici per l’èxit, destrucció de l’individu pel sistema, hipocresia mediàtica i poder de la premsa groga. Punts forts i febles • + Posada en escena vibrant i moments memorables. • – Durada excessiva (3h10) i acumulació de tòpics que dilueixen el discurs. Veredicte • Espectacle gran i desmesurat amb idees potents sobre el preu de l’ambició, però irregular en ritme i profunditat. Crítica: Tár (Todd Field) Sinopsi i personatge • Retrat d’una directora d’orquestra tirànica i genial (Cate Blanchett) en el món clàssic contemporani, entre l’èxtasi creatiu i els abismes del poder. Escena clau i tensions culturals • Classe magistral on s’enfronten canons musicals (Bach) i identitats/lectures contemporànies; l’edició a xarxes tergiversa paraules i precipita la caiguda pública. Eixos temàtics • Art com a contacte amb “el diví”, relacions de poder, ètica professional, bales perdudes de la cancel culture i fragilitat de la reputació digital. Veredicte • Film magistral i penetrant, dominat per una interpretació colossal de Cate Blanchett. Cites destacades “Qualsevol pot morir.” (sobre l’aleatorietat brutal a Children of Men) “L’‘smart TV’ és el gran germà.” (deriva del debat sobre vigilància digital) Termes clau • Pla seqüència: escena filmada (o aparentment filmada) sense talls. • DogiCamp System: tècnica per cosir preses i simular continuïtat. • Teletreball: treball remot integrat a la diegesi de 2027. • Star System: maquinària industrial de creació/destrucció de celebritats.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 17/1/2023 — The Servant (Losey), Cartes d’Akiab, The White Lotus i Total Control: miralls, poder i agenda Gaudí

    Panorama general Un programa dens i suggeridor on es combina crítica cinematogràfica, memòria fílmica i recomanacions d’actualitat. El nucli és la lectura profunda de The Servant (1963) de Joseph Losey —una obra vista com a obra mestra—, seguida del descobriment del documental Cartes d’Akiab d’Eugènia Balcells, i un tram final dedicat a sèries amb The White Lotus i Total Control, més l’agenda dels Premis Gaudí. Pel·lícula de la setmana: The Servant (1963), de Joseph Losey Trama i temes clau • Un majordom intrigant i manipulador (Barrett) subjuga progressivament el seu amo (Tony), explotant les seves debilitats i invertint els rols amo/criat. • Lectura social central: descomposició de la classe dominant (aristocràcia/burgesia) en una societat també en crisi. • Eixos: dominació/submissió, sexualitat soterrada, dependència psicològica i canvi de poder. "Si t’anessis, no sabria què fer sense tu" "Jo soc el criat, senyora" Estil visual i posada en escena • Espai únic i simbòlic: una casa luxosa de Londres com a “tauler d’escacs” on es mouen les peces (Tony/Susan vs. Barrett/Vera). • Composicions amb angles inclinats, picats i contrapicats; ús intensiu de miralls (incloses cornucòpies deformants) per reflectir la corrupció moral i la fractura identitària. • Dramaturgia i aire teatral (guió d’Harold Pinter): el film dona distància i temps a intèrprets per desplegar matisos. • Fotografia en blanc i negre d’una gran finor (llum/ombra com a camp de batalla; Susan obrint cortines vs. la foscor de Barrett). Escenes i moments destacats • Restaurant: el so de taules veïnes crea un retratat coral de classe a través de converses de fons. • Pub: joc de miralls i inversions espacials que desorienten i revelen el canvi de posicions. • “Upstairs/Downstairs”: el descobriment eròtic al pis de dalt mentre l’amo resta avall evidencia la inversió jeràrquica. • El ram de flors: de fresc a pansit com a signe visual de la decadència de la casa/parella. • Interludi de neu: pausa lírica que separa segon i tercer acte, tempo per a la reflexió. • Final a través d’una bola de vidre: el món ja totalment distorsionat. Lectures socials i subtextos • Erotisme explícit i suggerit; homosexualitat soterrada; drogues i alcohol com a símptomes de caiguda. • Tradició del tema dominador/dominat (ressons de Jean Genet, Buñuel). • Parentescos evocats: l’orgia com a precursora d’alguns jocs d’Eyes Wide Shut; ecos de L’Àngel Exterminador pel confinament en mansió. Valoració i on veure-la • Considerada obra mestra: cap pla “de més”, múltiples capes de lectura a cada seqüència. • Disponible a Filmin; música destacable amb cançons que semblen romàntiques però es trenquen com el mateix relat. Joseph Losey: trajectòria i context Del teatre a la pantalla i l’exili • Formació de 17 anys en teatre (dramaturgia/adaptacions) que marca la seva posada en escena. • Afectat per la caça de bruixes; passa d’EUA al Regne Unit, on consolida una filmografia robusta. Fites i línies estilístiques • Des de The Boy with Green Hair fins a títols com Accident, The Go-Between (Òscar), Mister Klein, Don Giovanni o Modesty Blaise: una obra amb narratives sofisticades i textura sovint teatral. • The Servant emergeix com a peça central del seu cicle britànic i síntesi de temes sobre poder, classe i desig. Documental: Cartes d’Akiab (Eugènia Balcells) Què és • Llargmetratge documental rodat el 2001 (muntat el 2020) durant un viatge a l’actual Myanmar a la recerca dels orígens familiars (un rebesavi alemany que feu fortuna a Birmània i una àvia birmana invisibilitzada en els papers europeus). Perspectiva i estil • Mirada marcadament feminista: el 90% del film són rostres i treball de dones (arrossars, oficis). • Narració poètica, amb cites de poetes birmans i de Rabindranath Tagore; veu i dicció de la directora de gran sensibilitat. • Imatges-idees: pagodes “buides” com a arquitectures de comunicació amb el cel; l’or laminat aplicat amb paciència temporal. Moments poètics • La nit sobre una plataforma al riu: constel·lacions a dalt, peixos vermells a baix—una experiència sensorial i metafòrica. • El rumb riu amunt com a viatge iniciàtic a l’“interior” (ressons de Conrad, Heart of Darkness). Exhibició i ecos de recepció • Passada a la Filmoteca i vinculada a una instal·lació a la Fundació Vila Casas (Can Framis); presentació de llibre al CCCB. • Reivindicació del documental com a camp creatiu amb dificultats de distribució però gran potencial per a públics diversos. Sèries: recomanacions i comentaris Nota prèvia: com seleccionar • Davant l’“allau” de producció global, la selecció és el repte: recomanacions d’amics poden estar “passades de voltes”; cal conèixer qui t’ho recomana i el seu gust. The White Lotus (T2, Sicília) • Més enllà del luxe turístic, hi ha una trama subterrània de classe i desig amb to provocador, humor negre i una posada en escena visualment molt cuidada (influència Sorrentino). • Música de capçalera i disseny visual icònics; es recomana entrar directament a la temporada 2 (sense desmerèixer la 1a) per la seva potència coral i el misteri “Highsmithià”. • Disponible a Filmin. Esterno Notte (Marco Bellocchio) • Miniserie sobre el segrest d’Aldo Moro: notable per al públic jove que desconeix aquella etapa d’Itàlia (DC i PCI), tot i algunes reserves sobre el plantejament. Total Control (Austràlia) • Drama polític amb protagonista aborigen col·locada al poder per interessos de partit (pont amb comunitats indígenes). • Escenaris: Canberra i Winton (interior desert); sèrie sòlida, clàssica, efectiva. Agenda: Premis Gaudí • Gala: diumenge 22, 22.00 h, en directe a TV3 (Sala Oval). • Any de collita amb títols com Alcarràs, Un año, una noche, Pacifiction, Suro.