Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

133-144 de 476

  • Cinema sense condicions del 27/12/2022 — Fins demà, I love you i Smooth Jazz Club: un col·lage de comiats, exclamacions i afecte

    Visió general Un episodi minimalista i repetitiu que juga amb la reiteració i el silenci com a recursos expressius. La frase "Fins demà!" funciona com un mantra de comiat al llarg de gran part de l’enregistrament, interromput per un tram d’exclamacions i un curt bloc d’afecte amb "I love you!". Cap al tram final, apareix un microinterludi titulat "Smooth Jazz Club", que aporta un contrast ambiental. Punts clau • Comiat recurrent: "Fins demà!" es repeteix persistentment, marcant el ritme de l’episodi. • Culminació d’intensitat: una seqüència d’exclamacions substitueix les paraules i accentua el to. • Gir emocional: el bloc "I love you!" introdueix calidesa i afecte abans de tornar al comiat. • Interludi temàtic: la menció "Smooth Jazz Club" suggereix una referència musical/ambiental enmig del patró. • Pausas i buit sonor: alguns intervals sense text reforcen el caràcter de col·lage sonor. Temes principals • Repetició i ritme verbal com a dispositiu narratiu. • Comiat i retorn: el cicle de dir adéu i reprendre el missatge. • Expressió emocional mínima: el pas de l’exclamació a l’afecte explícit ("I love you!"). • Interludi ambiental: aparició puntual de "Smooth Jazz Club" com a canvi de registre. Moments i cites destacades "Fins demà!" "I love you!" "Smooth Jazz Club" Estructura temporal (resum) • 0–1708 s: Mantra inicial de comiat ("Fins demà!"). • 1709–2386 s: Interludi d’exclamacions. • 2387–2505 s: Bloc d’afecte ("I love you!"). • 2506–3104 s: Retorn a "Fins demà!". • 3105–3134 s: Microinterludi "Smooth Jazz Club". • 3135–3615 s: Tram final amb "Fins demà!" fins al tancament.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 20/12/2022 — Le Mans (1971) de Steve McQueen: rodatge caòtic, muntatge i so al límit, psicologia dels pilots i balanç de temporada

    Context i tesi del programa Episodi centrat en “Le Mans” (1971), l’ambiciosa pel·lícula de Steve McQueen sobre les 24 Hores de Le Mans: un rodatge sense guió tancat, ple de conflictes creatius i accidents, que va passar de ser fracàs de taquilla a icona de culte per la seva potència sensorial (imatge i so) i el seu valor com a document de l’època. “Soy demasiado viejo y rico para aguantar tantas gilipolletes.” — John Sturges, en abandonar el rodatge Producció: ambició, caos i realisme Sense guió tancat i urgència real • Pressa per aprofitar la cursa real (13-14 de juny de 1970) i rodar material en directe. • McQueen arriba amb la seva obsessió pel realisme: cotxes reals (Porsche 908/917, Ferrari), càmeres muntades al vehicle i rodatge de la cursa. • Origen del vincle McQueen–Porsche després del seu resultat a Sebring (12 hores): impulsa suport de la marca al film. Xoc creatiu i canvi de timó • John Sturges abandona: volia més trama i arcs humans; McQueen prioritzava la cursa i la captació del temps/espai. • La televisiva Cinema Center Films imposa Lee H. Katzin; Solar Productions perd el control creatiu i el pressupost es dispara (de ~6M$ a ~7,5M$). Es construeix el “Solar Village” a prop del circuit. • Guió iteratiu i conflictiu (fins a 3 guionistes treballant alhora); McQueen dirigeix de facto setmanes, fins que l’aparten de la producció. Accidents i risc • Rodatge amb tres accidents: el més greu, David Piper (Porsche 917 verd) perd una cama; s’atribueix al caos de planificació. • Anècdota nocturna: McQueen condueix temeràriament amb Louise Edlin, bolcada del cotxe i intent de “fer el pont” a un vehicle d’una granja per evitar l’escàndol. La pel·lícula: llenguatge, so i forma Muntatge i càmera: el temps com a matèria • Seqüències clau: sortida amb baixada de bandera, accident central i flashback (entrada amb travellings i primer pla). • Ús magistral del slow motion i del “montage” visible (a la manera de Peckinpah), estirant i comprimint el temps per intensificar l’impacte. • Fotografia Panavision impecable (René Guissart i Robert Hauser); equip de quatre/sis muntadors orquestrant un enorme volum de material. El so dels motors com a música • Disseny sonor que converteix Porsche (greus) i Ferrari (aguts) en una autèntica simfonia mecànica; alternança interior/exterior per transmetre solitud i immersió del pilot a cabina. • Música de Michel Legrand: temes intermedis “seixanta-setanters” discutibles; tema final elogiat, líric i emocionalment potent. Trama mínima i valor documental • Carència deliberada d’argument i subtrames febles: per alguns és el seu límit; per altres, la seva virtut, perquè converteix el film en “càpsula del temps” d’un ambient 60s/70s absolutament setanter. Psicologia del pilot: buit, límit i addicció • Debat sobre el “per què” de córrer: entre la llibertat, la pau interior i l’atracció del risc extrem (Eros/Thanatos) en una època de mortalitat alta a pista. • Ayrton Senna (1993, Montmeló): anècdota que retrata la seva timidesa, concentració i autoexigència com a paradigma d’aquesta psicologia del límit. • Lectura existencial de McQueen i el personatge: “He conquerit el món, però no m’he conquerit a mi.” — citant Alexandre el Gran (referit per entendre el buit interior) Referents i llegat • “Grand Prix” (1966) de John Frankenheimer com a precedent tècnic (càmeres a cotxe, plans de pista i preses aèries) i contrapunt narratiu. • “Winning” / 500 milles amb Paul Newman: catalitzador de la seva afició real al motor. • De fracàs comercial a culte: mig segle després, “Le Mans” es valora per la seva frescor, veritat i magnetisme sensorial. • Reforç documental: recomanació de “Steve McQueen: The Man & Le Mans” (2015) com a peça clau per entendre el via crucis creatiu i personal de McQueen. Tancament i balanç de temporada • Dificultat de trobar el film avui dia; recordatori de consultes a la web del programa. • Balanç anual amb llista extensa de convidats (Filmoteca, BCN Film Fest, cineastes, fotògrafs) i clàssics tractats (Wilder, Fellini, Coppola, Polanski, Ford, Dreyer, Buñuel, Bertolucci, etc.). • Dedicatòria a Amat Carreras (muntatge), ànims davant la malaltia. • Bones festes i retorn el 10 de gener. Tancament musical amb “All I Want for Christmas Is You”.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 13/12/2022 — Sight & Sound 2022 (Jeanne Dielman), sèries a Filmin, Avatar 2 i Paul Newman: “L’efecte dels raigs gamma…”

    Estructura i to del programa • El programa s’inverteix: primer novetats i actualitat, i a la segona part la pel·lícula central. Sight & Sound 2022: Jeanne Dielman lidera la dècada • Context històric: repàs de la llista decennal de Sight & Sound (des del 1952), amb canvis de cúpula (Lladre de bicicletes, Citizen Kane, Vertigo) fins a la gran novetat del 2022. • Novetat clau: Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles (1975), de Chantal Akerman, encapçala la llista. Primera vegada que una dona dirigeix l’obra considerada “millor de tots els temps”. • Dades de la votació: 1.639 votants (crítics, programadors, arxivers, acadèmics, directors). El 2012 eren 830. Consens sorprenent per a una proposta tan “no mainstream”. • Abast i recepció: pel·lícula llarga (201’), difusió limitada però molt valorada entre cinèfils; es preveu recuperació en filmoteques i plataformes (Filmin, etc.). • Debat: la llista no és “de quatre bojos”; el top 10 reunit inclou clàssics i modernes (Vertigo, Tokyo Story, Citizen Kane, In the Mood for Love, 2001, Bo Travail, Mulholland Drive, L’home amb una càmera, Singin’ in the Rain), confirmant pluralitat i alt nivell. “Fer que el número 1 sigui ‘Jeanne Dielman’ amb 1.639 vots té molt de mèrit.” Sèries a Filmin: hype vs realitat Tendència a l’exageració • Reflexió crítica: es tendeix a magnificar sèries correctes com si fossin obres mestres; cal criteri i paciència (si el primer capítol no enganxa, s’abandona). • Plataformes: Filmin (nivell mitjà alt), HBO (algunes peces fortes), Netflix (púrria i troballes barrejades). También en el Cielo (sèrie danesa, Filmin) • Ambientació aparent (finals s. XIX, Dinamarca) i població aïllada amb prohibició d’entrar al bosc: paràbola amb doble lectura (control social vs por/mitologia). • To i referents: suspens/terror/ciència-ficció a l’estil The Village (El bosque), amb gir final que recontextualitza tot el que hem vist. La noche del 12 (sèrie/film francès) • Thriller policial de Dominik Moll (molt ben puntuada a Filmin): obsessió d’un inspector amb un cas irresolt al llarg de la seva carrera. • Virtuts i límits: personatge central poc arquetípic i molt sòlid; algun clixé coral (policia “dur”, friccions d’ego a la brigada). • Nota: existeix també versió cinematogràfica recent; el relat posa l’espectador en dubte permanent a mesura que la investigació descarta sospitosos. Nit del Cinema Europeu (Cinema Girona) amb Albert Serra • Sessió amb Albert Serra: conversa franca, crítica amb les dinàmiques de premis (Goya/Gaudí) i amb certa “industrialització” del gust. • Recomanació/defensa: France (2021), de Bruno Dumont — obra diversa dins d’una filmografia irregular, però aquí “s’aguanta molt bé”. “Estar a la llista d’enemics de Nixon vol dir que fas alguna cosa bé.” Crònica exprés: Avatar: La via de l’aigua (preestrena) • Experiència tècnica: 3D descomunal i immersiu, definició visual altíssima (foto de Russell Carpenter), seccions aquàtiques d’avantguarda. • Argument: continuïtat de la primera entrega (conquesta, venjança, família), amb deliris espectaculars i ecos de Titanic en el tram final. • Veredicte: gran cinema de Nadal, familiar i visualment apoteòsic; el guió és el menys rellevant davant del “xoc sensorial”. Pel·lícula central L’efecte dels raigs gamma sobre les margarides (1972), de Paul Newman Context i autoria • Adaptació d’una obra premi Pulitzer (Paul Zindel). Tradició Off-Broadway i material eminentment teatral traslladat al cinema amb sobrietat i precisió. • Repartiment: Joanne Woodward (Beatrice) en un treball immens; Nell Potts (filla de Newman i Woodward) com a Matilda, reveladora; presència de Roberta Wallach (Ruth). Interpretacions • Woodward sosté la pel·lícula amb una introspecció sostinguda i sense sentimentalismes; mirada crua i humana d’una mare superada per la vida. • Nell Potts desborda autenticitat i “mirada” a l’estil Newman; economia verbal i gran presència. Temes i símbols • Les “margarides radiades” funcionen com a metàfora poderosa: segons la dosi de raigs gamma (sistema/entorn), unes floreixen, d’altres muten i unes moren. • Eixos: pobresa, dignitat, bullying social, soledat femenina, càrrega familiar i aspiració intel·lectual de la filla menor que resisteix el context. Posada en escena i recursos • Direcció de Newman: càmera sempre on cal, moviments justos i amb sentit; neteja tècnica i una distància irònica-crítica que evita la llagrimeta fàcil. • Moments: el pla del tren que descobreix el cotxe rere els vagons; el passadís fosc amb l’àvia i el caminador; la festa escolar amb la irrupció humiliant de Beatrice. “Tengo el corazón henchido de orgullo”, repeteix Beatrice, entre la vergonya aliena i el dolor. Lectura política i context • Retrat de l’Amèrica profunda dels 60-70 — una denúncia social que Newman situa contra la retòrica triomfalista; ressonàncies amb Cassavetes. • Newman, demòcrata i a la llista d’enemics de Nixon: coherència amb una obra que erosiona el maquillatge social i institucional. Newman director i actor (apunts) • Filmografia com a director: de curt (1961) a sis llargmetratges (1968–1987), 5 d’ells amb Woodward; inclou Raquel, Raquel; Harry & Son; The Glass Menagerie. • Com a actor: trajecte monumental amb Weiss, Rosen, Preminger, Brooks, Penn, Huston, Hitchcock, Roy Hill, Ivory, Cohen, Mendes… Dignitat, resistència i carisma “contingut” com a segell. Escenes i idees clau • Festa de fi de curs: tensió extrema, vergonya i tendresa devastadora. • Conill i penombra: la nena “entre llum i foscor”, metàfora de triar camins. • Casa asfixiant: il·luminació apagada i espais saturats per a fer visible l’opressió. Tancament • Comiat i anunci del darrer programa del curs; invitació a seguir anant al cinema.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 29/11/2022 — Il conformista: política, psicoanàlisi i estil visual; Glass Onion, Eugénie Grandet i L’Alternativa (Suro, Cesc Gay, Seidl)

    El clàssic de la setmana: Il conformista (Bernardo Bertolucci, 1970) Peces clau del debat Política i conformisme: el protagonista, Marcello Clerici, és un “feixista per omissió” que busca ser “un home normal” i s’adapta al poder de torn. Psicoanàlisi i trauma: flashbacks i records d’infantesa (abusos, intent d’agressió del xofer) modelen un jo apàtic i dissociat. Estructura moderna: narració fragmentada, road movie Itàlia-París, flashback dins de flashback i muntatge molt conscient. Posada en escena icònica: fotografia de Vittorio Storaro, arquitectura feixista racionalista, llum/ombra com a metàfora (eco del mite de la caverna). Erotisme i ambigüitat: pes de Dominique Sanda i Stefania Sandrelli en la tensió entre desig, poder i fidelitat. “És un feixista per omissió: s’acomoda i aspira a la normalitat.” Context i materials • Director: Bernardo Bertolucci (1941–2018). Influències intel·lectuals: Marx i Freud. • Origen literari: novel·la d’Alberto Moravia (1951). • Guió: adaptació de Bertolucci (estructura no lineal). • Música: Georges Delerue; peça destacada i amb vida pròpia fora del film. • Fotografia: Vittorio Storaro (simbiosi decisiu amb el director). • Muntatge: Franco Arcalli (col·laborador clau, també en prèvia discussió de guions). • Repartiment: Jean-Louis Trintignant, Dominique Sanda, Stefania Sandrelli, Gastone Moschin; aparició breu però significativa de Pierre Clémenti. Adaptació i estructura • Bertolucci s’allunya del relat lineal de Moravia i proposa una road movie cap a París que es va obrint en records i traumes. • El film combina thriller polític (encàrrec d’eliminar un professor exiliat) amb drama psicològic (inadaptació, desig reprimit, por a la diferència). • L’ús del flashback i la fragmentació construeixen una subjectivitat esberlada pròpia del cinema modern europeu de postguerra. Lectura política i moral • Clerici no és un fanàtic; és conformista: s’afegeix al feixisme per conveniència i, quan el vent gira, denuncia els antics companys. • El film alerta sobre els feixismes que s’infiltren “entre boires” gràcies a la desresponsabilització i la recerca d’una vida còmoda. “Si toca ser feixista, em faig feixista… com m’hauria fet el que calgués segons el moment.” Personatges i erotisme • Dominique Sanda (Anna): figura d’alta ambigüitat i fort potencial eròtic, entre femme fatale i esposa finalment lleial al marit professor. • Stefania Sandrelli (Giulia): “dona justeta” escollida per la normalitat; duplicació irònica del desig reprimint la diferència. • Pierre Clémenti (xofer): eix del trauma adolescent (atracció, violència, culpa), que rebrota al present. Posada en escena i símbols • Arquitectures feixistes (EUR, línies geomètriques i fredes) que empetiteixen l’individu; planificació de càmera equilibrada i solemne. • A l’episodi de l’assassinat: càmera a l’espatlla, bosc, inestabilitat, caos moral. • Jocs de llum/ombra i “finestra” única que remeten a la caverna de Plató (coneixement vs. il·lusió). • Referències pictòriques: De Chirico i ecos magrittianos en l’ocultació del rostre/identitat. • La seqüència del ball de les dues dones: lliçó de mise-en-scène i moviment de càmera. Influències i genealogia • Diàleg amb Nouvelle Vague (llibertat formal de Prima della rivoluzione) però amb ruptura i maduresa a Il conformista. • Parentescos amb Marco Bellocchio (interès per la psicologia i els mecanismes del poder). • Figura kafkiana: Joseph K. com a ninot atrapat per estructures que no entén. • Leitmotiv en Bertolucci: relació individu–poder, cos vs. ànima, i reaparició de motius visuals (París, ponts, espais) cap a films com L’últim tango. Bertolucci: trajecte i reconeixements • Primeres obres: La commare secca (1962), Prima della rivoluzione (1964), Partner (1968). • Any clau (1970): L’estratègia de l’aranya i Il conformista. • Títols majors posteriors: L’últim tango a París, Novecento, L’últim emperador, El cel protector, Belleza robada, The Dreamers, Tu e io. • Premis: nominació a l’Òscar per Il conformista; Òscars per L’últim emperador; Palma d’Or honorífica (Cannes, 2011). Actualitat i estrenes Glass Onion: A Knives Out Mystery (Rian Johnson) • Valoració: decepció respecte a la frescor de la primera entrega; to excessiu i inconstant, amb idees enginyoses disperses. • Debat sobre Netflix i la “perversió” del pols autoral. • L’elenc (Edward Norton, Janelle Monáe) destaca, però el conjunt no funciona com a whodunit ni com a thriller. Eugénie Grandet (Marc Dugain, Balzac) • Adaptació correcta però plana, acadèmica i impersonal; es sosté pel relat potent de Balzac i uns actors sòlids. • Lectura amb to protofeminista (emancipació en món masculí) i crítica del gassiuisme del pare. Festival L’Alternativa (Barcelona) Suro (Mikel Gurrea) • Drama íntim de parella que abandona la ciutat per la natura (Empordà) en ple món de l’extracció de suro. • Temes: patrimoni, dependències econòmiques dins la parella, reconfiguració d’identitats i expectatives. Històries per a no contar (Cesc Gay) • Cinc episodis independents; els tres primers són especialment brillants. • Històries reconeixibles que preferim “no explicar” per incomoditat o imatge. • Recomanació per a dies festius: lleugera, eficaç i honesta amb el seu títol. Ruthless Times (Susanna Helke, Finlàndia) • Documental sobre la degradació de l’atenció a la gent gran; tema europeu i actual (sanitat tensionada). • To contundent i molt polèmic. Ulrich Seidl: Rimini i Sparta • Díptic dur: decadència familiar/artística (Rimini) i pedofília (Sparta). • Proposta incòmoda però coherent amb un cinema alternatiu que explora marges i perversitats del poder/desig. Idees clau que queden Conformisme moral com a motor del feixisme quotidià. Fragmentació narrativa per representar trauma i postguerra. Tensió entre ordre/cultura i pulsions del cos. L’arquitectura i la llum com a discurs polític en imatge.

  • 57'

    Cinema sense condicions del 22/11/2022 — Cendres i Diamants de Wajda: context històric, simbologia i posada en escena + recomanacions (El Atracador Perfecto, Pequeña Flor, Abraza-me fuerte, The Night Of)

    Clàssic de la setmana: Cendres i Diamants (Andrzej Wajda, 1958) Pel·lícula clau del cinema polonès i tercera peça de la trilogia de la guerra de Wajda (amb Generació i Canal). Situada el 8 de maig de 1945, retrata l’endemà de la victòria sobre el nazisme i la convulsa transició cap al poder comunista a Polònia. El protagonista, un jove partisà, rep l’encàrrec d’assassinar un secretari local comunista; la seva missió s’entrellaça amb una història d’amor tan bella com tràgica. Basada en la novel·la d’Andrzejewski, l’adaptació pren partit en fer del partisà l’heroi i va topar amb la censura; Wajda en va negociar l’estrena amb un final ambivalent. "El bon Déu va donar dos ulls al director: un per mirar per la càmera i l’altre per estar alerta a tot el que passa al seu voltant." Context històric i trilogia • Wajda s’inscriu en la “segona generació” del cinema polonès de postguerra i s’alimenta del degel del 1956-63: més aire creatiu però amb censura. • La pel·lícula mostra el dia de l’alliberament i l’entrada de les estructures comunistes: resistència dels partisans (Armia Krajowa), aristocràcia en retirada i ambivalència social. • Novel·la d’Andrzejewski (pro-comunista) vs. film: Wajda centra l’heroïsm en el partisà; els censors dubten, l’estrena s’aconsegueix gràcies al prestige internacional i als equilibris del final. Sinopsi i temes clau • Missió: assassinar un secretari comunista que arriba per celebrar la pau i reorganitzar el poder local. • Error inicial: creen matar la víctima i eliminen dos innocents, iniciant una cadena tràgica. • Subtrames socials: aristòcrates que fugen; pare comunista que torna de l’URSS i vol recuperar el fill, ara partisà; contradiccions de classe i d’ideals. • Història d’amor entre el partisà i una cambrera orfe de guerra: instants de feliç treva enmig de la violència, però el deure polític ho avorta tot. • Tò general: tragèdia que sobrevola des del primer error fins al desenllaç. Simbolisme i imatges potents • Cavall blanc: aparicions fugaçes com a signe d’esperança fràgil que es dilueix. • Gots d’alcohol encesos: ritual pels caiguts; metàfora de cendres i diamants (de la destrucció, potser en sorgirà alguna cosa valuosa). • Crist invertit entre runes: icona colpidora no present a la novel·la, signe de món trastocat i de memòria ferida. • Focs artificials vs. mort: alegria pública que contrasta amb la mort fora de camp (gran potencia visual i irònica). • Taula de festa desballestada; ball final amb Polonesa de Chopin: decadent i expressionista, a la manera d’un Fellini ombrívol. Posada en escena i llenguatge cinematogràfic • Base de neorealisme amb accents expressionistes: clars-obscurs, contrallums, composicions d’alt contrast. • Recursos: travelings, plans seqüència, ús intens de la profunditat de camp (deute Orson Welles), contrapicats constants i quadres atapeïts que generen angoixa i tensió. • Música estrident i disseny sonor per sostenir una inquietud constant. Recepció, ritme i interpretacions • Ritme: temps mort deliberat entre la missió i l’acció per fer sentir el pes de l’espera i la tragèdia en gestació. • Personatge del partisà: aura de joventut icònica (entre James Dean i Belmondo), nervi i magnetisme. • Final a l’abocador: percebut per alguns com a concessió calculada per aplacar la censura, tot i la seva coherència simbòlica (cicle cendres–residu). • Humor negre i ironia fina apareixen com a descàrrega en un univers opressiu. Recomanacions d’actualitat El Atracador Perfecto (Canadà) • Thriller lleuger basat en el cas real del “Flying Bandit” (Josh Duhamel; cameo de Mel Gibson). • To de TV movie: entretinguda, de gat i ratolí, amb tots els tòpics efectius del gènere. Pequeña Flor (Santiago Mitre, Argentina) • Comèdia àcida i intel·ligent, centrada en la rutina i el jazz (la cançó “Pequeña Flor” és clau). • 90 minuts deliciosos, amb crescendo de guió ben calibrat. Abraza-me fuerte (Mathieu Amalric, 2021) • Drama familiar de construcció en puzzle: tot el que veiem són projeccions/pensaments de la protagonista (Vicky Krieps). • Estructura formal audaciosa i emotiva; rodat en tres estacions, amb una seqüència a la costa catalana. The Night Of (HBO) • Miniserie policial hiperrealista sobre culpa, sistema penal i veritat (Riz Ahmed; John Turturro excels). • Capítols de durada flexible al servei de la història; to dens i verosímil. Paraules clau • Neorealisme, expressionisme, profunditat de camp, contrapicat, traveling, posada en escena, censura, postguerra, simbolisme.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 15/11/2022 — Deseos Humanos (Fritz Lang): trens, film noir i Zola; As Bestas de Sorogoyen, Tutankhamon 100 i Olive Kitteridge

    Visió general Episodi centrat en el clàssic Deseos Humanos (1954) de Fritz Lang, amb una lectura rica en context històric, gènere i posada en escena. La conversa es completa amb un bloc d’estrenes on destaca As Bestas de Rodrigo Sorogoyen, un tram dedicat al documental del centenari de Tutankhamon i una recomanació final de la minisèrie Olive Kitteridge. • Temes clau: film noir vs melodrama, la iconografia del tren, Zola i Renoir, la femme fatale, estil visual de Lang, Sorogoyen i els seus dilemes morals, divulgació arqueològica sobre Tutankhamon. El clàssic de la setmana: Deseos Humanos (1954, Fritz Lang) Temes, símbols i posada en escena • El tren és l’eix visual i simbòlic: vies com a metàfora de la predestinació, cabines, locomotores, engars i estacions conformen una mise-en-scène funcional i expressiva. • S’apunta l’al·lusió sexual clàssica (trens entrant en túnels) com a metàfora de desig i pulsió. • Obertura i tancament en tren: simetria formal; l’inici s’allarga per subratllar la immersió en el món ferroviari, el final es resol en pocs segons per contundència narrativa. Fritz Lang: trajectòria i context • Naixement a Viena (1890); etapa alemanya amb obres mestres del cinema mut: Nibelungs, Les tres llums, Metropolis, Frau im Mond. • Col·laboració amb Thea von Harbou (guionista, posterior esposa), i separació el 1933; antecedents i mites al voltant de la seva fugida del nazisme després de l’interès de Goebbels. • Retorn europeu tardà amb les aventures díptiques El tigre d’Esnapur i La tomba índia (inspirades en textos de von Harbou). Gènere: del film noir al melodrama • Lang és considerat pioner del film noir (La mujer del cuadro, Perversidad, Los sobornados, La casa del río). • Deseos Humanos comparteix l’aire de noir, però bona part de la tertúlia el llegeix com a melodrama amb pulsió tràgica. • Arquetips femenins: la femme fatale (Gloria Grahame) com a figura ambigua —manipuladora i alhora víctima d’un món d’homes. • El codi Hays i la censura de l’època modelen el protagonista (Glenn Ford) com a “bon noi” veterà de Corea i introdueixen una moralina final (retorn a l’ordre amb la “noia bona”, Ellen). Personatges i interpretacions • Glenn Ford (Jeff Warren) es veu més “net” que el Jéhan Gabin de Renoir; Broderick Crawford aporta força i complexitat com a marit alcohòlic i gelós; Gloria Grahame aporta una ambivalència que oscil·la entre fatalitat i fragilitat. • Apunts de direcció: Lang, exigent fins a l’extrem, és descrit per actors com un “dictador” al set. Comparativa amb Zola i Renoir • Base literària: La bête humaine (Émile Zola, 1890). Naturalisme de “gens marcats” (determinisme) que Renoir conserva més fidelment. • A Renoir, el protagonista desencadena impuls homicida vinculat a l’excitació sexual; a Lang, aquest component es neteja i desplaça cap a altres focus morals. • Versions: muda alemanya (1920), Renoir (1938), Lang (1954) i una versió argentina (1957) que desvia el centre cap a un inspector, perdent potència temàtica. Aspectes tècnics i estil • Fotografia de Bernard (Burnett) Guffey: blanc i negre nítid i pulcre, domini de l’espai i dels objectes propis del cinema americà 50s. • Música de Daniele Amphitheatrof: trajecte sòlid entre cinema i concert; filmografia notable (Los sobornados, Carta de una desconocida, Major Dundee...). • Expressionisme? Malgrat l’etiqueta, les pel·lícules americanes de Lang aquí exhibeixen anticlímax expressionista en favor d’una composició neta i funcional. Anècdotes de producció • Càsting: es va considerar Rita Hayworth; es rumoreja que Lang va pensar en Peter Lorre per a Jeff Warren (Lorre ho hauria rebutjat). • El projecte va flirtejar amb el Cinemascope a Columbia, però es va rodar en format estàndard —decisió percebuda com a adequada per al to. Estrenes i sèries: Rodrigo Sorogoyen i el dilema moral As Bestas (Galícia, parc eòlic i comunitat) • Dilema central: ideal ecològic vs necessitat econòmica d’un poble; “tots tenen raó” fins que la violència (eco de Perros de paja) corromp l’equilibri. • Valoració: primera meitat notable; després d’un punt de gir clau, el guió perd impuls i coherència en alguns comportaments. El Reino i Que Dios nos perdone • El Reino: ritme i disseny de personatges potents però manca de compromís estructural (focus més local que sistèmico). • Que Dios nos perdone: noir espanyol molt sòlid, per a alguns superior a El Reino. Televisió • Apagón: capítol dirigit per Sorogoyen, considerat el millor del conjunt. • La madre: curtmetratge “duríssim i exemplar” (Marta Nieto), però el llargmetratge perd la força del plantejament obert del curt. Documental: Tutankhamon, 100 anys de la troballa • Estructura en dues parts: a) commemoració i reconstrucció de la descoberta (1922), b) preparatius i logística d’una gran exposició amb peces autèntiques. • Moments visuals: filmació privilegiada i d’alta qualitat del treball de restauració i embalatge; imatges impactants d’estàtues i guardians d’entrada. • Valoració: didàctic i equilibrat, però superficial a nivell argumental (sensació de “flor a flor”). Esment a la “maledicció del faraó” sense donar-li credibilitat. • Comparativa: el documental IMAX “Misterios de Egipto” (amb Omar Sharif) és, per a alguns, més efectiu en la narració de la descoberta. “Què veus?” —“Veig coses meravelloses.” — Diàleg atribuït a Lord Carnarvon i Howard Carter en el moment clau de la troballa. Recomanació exprés Olive Kitteridge (HBO Max, 2014) • Miniserie de 4 capítols, ambientada a Maine, protagonitzada per Frances McDormand. • Curta, precisa i molt ben interpretada: un retrat humà ric en matisos. Observacions finals • El programa subratlla com Lang equilibra el fatalisme i l’ordre moral del Hollywood clàssic. • En l’actualitat, Sorogoyen destaca per conjugar tensió, ritme i dilemes socials, encara que amb irregularitats de desenvolupament segons els títols. • El documental de Tutankhamon funciona com a porta d’entrada per seguir investigant, més que com a peça definitiva.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 8/11/2022 — Reforestació i esperança: entrevista amb Rita Leisner sobre “Forest for the Trees”, del fotoperiodisme de guerra a la igualtat al bosc + recomanacions de cartellera

    Panorama del programa Recomanacions de cartellera (cinema en actualitat) • Tres títols destacats en cartellera: El cuarto pasajero (Álex de la Iglesia), Un año, una noche (Isaki Lacuesta) i Argentina, 1985 (Santiago Mitre). • Es remarca especialment Argentina, 1985 com una de les cinc millors pel·lícules estrenades de l’any: film polític d’altíssima qualitat formal i narrativa. Presentació de la convidada i del documental • Introducció a Rita Leisner, fotògrafa i cineasta canadenca, ex‑reportera de guerra (Cambodja, Afganistan, Irak, Israel…). • Context del seu nou documental Forest for the Trees (Bosc pels arbres): segueix plantadors i plantadores a la Colúmbia Britànica (Canadà) en tasques de reforestació post‑tala i post‑incendi (obligacions de replantació per llei). • Estrena europea a Barcelona dins de SUNCINE – Festival de Cinema i Medi Ambient (29a ed.): el film rep el Premi Humanisme i Medi Ambient. • El programa destaca la bellesa visual, l’emoció i el valor instructiu del film, i posa el focus en la vida comunitària, l’absència de jerarquies i el pagament per arbre com a trets singulars del sector. Entrevista a Rita Leisner: del front de guerra al bosc Vocació i formació • Vocació fotogràfica des dels 15 anys; estudis universitaris en literatura (francès i anglès) abans de redreçar el rumb cap a la imatge. • Inicis a la indústria del cinema com a tècnica de llum i fotògrafa fixa; formació intensiva al International Center of Photography (NYC) i xarxa de contactes professionals. Cobertures de guerra i “Unembedded” • Set anys a Nova York treballant com a fotògrafa de conflicte. • Llibre col·lectiu: Unembedded: Four Independent Photojournalists on the War in Iraq —perspectiva “no empotrada” fora de l’exèrcit, en contrast amb la narrativa mediàtica controlada i la “censura per exclusió”. • Post‑Iraq: cobertura de la guerra Líban–Israel (2006) i estada curta a Afganistan. Afganistan, McLuhan i docència • Llibre visual i teòric: “Searching for Marshall McLuhan in Afghanistan” —diàleg entre tecnologia mòbil, guerra, història de la fotografia i teoria dels mitjans. • Docent d’Història de la fotografia i Fotoperiodisme a la Universitat de Toronto; projecte Basetrack (2010): irrupció del telèfon mòbil i xarxes socials en la cobertura de guerra. Gir vital: crisi, esperança i retorn al bosc • Després de Palestina (Hebron, 2015), crisi personal i decisió d’allunyar-se de zones de guerra. • Cerca d’un tema positiu i amb esperança: tornar al món que la va marcar de jove —la plantació d’arbres— per explorar comunitat, sentit i futur. Producció de “Forest for the Trees” • Rodatge durant 4 anys (4–6 mesos/any: d’abril a agost/setembre‑octubre), vivint als campaments sense internet ni telèfon. • Logística dura: caravana i també tenda el primer any per compartir condicions amb el grup; generador, molta gasolina i jeep 4x4 per desplaçaments llargs diaris. Equip i llenguatge visual • Càmera principal digital (Sony sèrie A7, 4K, gran resposta en baixa llum i estabilització); plans aeris amb dron. • Fotografia fixa amb Phase One (100MP) per a imatges d’alta resolució i ampliacions molt grans. • Ús d’animació (col·laboració amb l’animadora i plantadora Alex Conza) per explicar de forma clara i atractiva el procés tècnic de plantar, amb vocació pedagògica (escoles, instituts i universitats). Temes clau del film • Duresa física extrema: fins a 8.000 calories/dia —equivalent a córrer 2,5 maratons. • Igualtat i comunitat: sense jerarquies laborals; tothom fa la mateixa feina; es cobra “per arbre”; el campament afavoreix la convivència i la salut mental. • Feminisme i rendiment: les dones hi destaquen —fortalesa del “tren inferior” per carregar sacs (~20 kg) i ritmes de plantació que desafien tòpics (ex.: 6.000 arbres en un dia). • Metàfores d’esperança i persistència: un bosc s’aixeca “un arbre cada cop”; la disciplina combina labor i esport intensiu. "No pots plantar un arbre sense creure en el futur" • Frase leitmotiv atribuïda a la professora forestal Sandy Smith (assessora del film), adoptada i compartida amb els equips de campament; per a Leisner, és també una metàfora vital. Moments destacats del film • Superació personal: testimonis sobre addiccions, depressions i renaixements a través del treball i la comunitat. • La pala com a extensió del cos: respecte i cura de l’eina, en paral·lel “còmic‑afectuós” a l’arma de “Full Metal Jacket” (Kubrick). • Dol i vincles: la pèrdua d’un gos company es relata amb emotivitat i senzillesa. Idees per emportar-se • Un documental emocionant i didàctic que mostra la reforestació com a acte de futur i comunitat. • Combina immersió (campaments, ofici, logística), estètica (4K, fotografia d’alta resolució), claror pedagògica (animació) i polifonia de veus per oferir una visió rica i honesta d’un ofici tan dur com transformador.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 25/10/2022 — Els punys a la butxaca, memòria i Morricone: de Bellocchio a "Un any o una nit" (amb Isaki Lacuesta) i un tast d'"El cuarto pasajero"

    Clàssic de la setmana: I pugni in tasca (1965) Fitxa i context • Direcció i guió: Marco Bellocchio (òpera prima). • Música: Ennio Morricone. • Fotografia: Alberto Marrama (blanc i negre). • Estrena a Espanya: 1969 (Barcelona). • Repartiment (nucli familiar): Lou Castel (Alessandro), Paola Pitagora (Giulia), Marino Masé (Augusto), Pierluigi Troglio (Leone), Liliana Gerace (la mare). • Context: Inserida en el nou cinema italià (Bertolucci, Pasolini, Taviani, Rosi) amb una ruptura respecte al neorealisme. El títol i la seva lectura simbòlica • Traduccions: "Les manos en los bolsillos" vs "Els punys a la butxaca". • Idea clau: mans a la butxaca pot semblar inacció; però punys amagats impliquen ràbia, tensió i repressió no mostrada (en Sandro com a motor dramàtic). Temes i imatges clau • Rebel·lia generacional pre-68 contra estructures familiars i moral catòlica asfixiants. • Incest latent Alessandro–Giulia (petó filmat el 1965 i incorporat a la restauració 4K de 2015). • Matricidi i fratricidi: el personatge deriva cap a la destrucció del nucli familiar. • Casa-càrcer: casalot que es descompon, iconografia religiosa omnipresent, rituals de mort (cementiri, taüt, cotxe fúnebre) com a paisatge moral. • Arrencada in media res: carta anònima de la Giulia a la promesa d’Augusto; l’espectador entra ja en conflicte. • Final: fos a negre amb música de Morricone (“Finale”), dos minuts sense crèdits com a descàrrega catàrtica. "Bellocchio és com els americans: porta el cinema a la sang; els europeus, al cervell" — Gilles Jacob Música i to • Morricone imprimeix un to de terror psicològic (veu infantil que evoca Rosemary’s Baby), alineada amb l’opressió domèstica. • El disc de La traviata en la seqüència d’epilèpsia desincronitzada multiplica la tensió. Context estètic i genealogies • Negació del neorealisme: Bellocchio s’inscriu en un cinema mental i psicològic. • Ecos Nouvelle Vague i del cinema polonès 60s: boîte de jazz, personatge en contemplació, plans "desencaixats" que generen inquietud. Sàtira anticlerical • Irreverència envers l’Església: monja rient al funeral, capellà burocràtic; hipocresia institucional com a teló de fons de la repressió. Metàfores i posada en escena • Animals i gàbies (xinxilles, gàbia buida-oberta al quadre): metàfora d’engabiament. • Enquadrament tancat per reforçar l’enclaustrament; muntatge que provoca confusió deliberada. • Detall cinèfil: foto de Marlon Brando a la capçalera (figura del rebel). Entretemps: Morricone i trajectòria primerenca • Abans del gran reconeixement: westerns i films de gènere; contrast amb la sofisticació dramàtica d’I pugni in tasca i Prima della rivoluzione. Tast d’actualitat: Álex de la Iglesia — El cuarto pasajero • Comèdia negra de carretera: un aturat que dissimula la seva situació, relació no dita, mals entesos i caos marca de la casa. • Personatges: Alberto San Juan, Ernesto Alterio brillant com a tercer passatger. • Funciona com a entreteniment de ritme alt, tot i algun gir forçat de guió. Entrevista: Isaki Lacuesta — Un any o una nit (Bataclan) Focus i to • No és un film “sobre el terrorisme” sinó sobre les persones que van sobreviure i el dany posttraumàtic. • Cartell: “noche” lleu desenfoc — memòria distorsionada. Memòria, records inventats i lògica reprimida • Testimonis (fins i tot policies) amb records apropiats o inventats; la ment construeix imatges contradictòries que es viuen com a reals. • Estructura que segueix la lògica de la imatge reprimida: capes que emergeixen a mesura que cauen les barreres (especialment en Celine). Estructura narrativa i estil • No linealitat: superposició de capes temporals i flashos breus. • Lacuesta parla menys d’“estil” que de temperament; adapta la forma a cada projecte. Muntatge vs guió • Guió que apunta intencions; la pel·lícula es re-escriu al muntatge, on es descobreix la forma final. • Resultat: complexitat clara en la lectura, amb ritmes i talls precisos en les seqüències d’acció i en la delicada vida interior de la parella. Final i esperança • Voluntat propositiva: seguir vivint, estimant, anant a concerts. • L’última seqüència recupera la cançó interrompuda — alè de felicitat i persistència. Producció i escala • Pressupost aprox. 6M€ (el més alt del director fins ara), al servei d’una posada en escena immersiva. Influències • Admiració per Werner Herzog: esperit d’aventura cinematogràfica i intensitat del real.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 18/10/2022 — Rosemary’s Baby, Lucrecia Martel i “Un año, una noche”: ambigüitat, autoria i actualitat cinematogràfica

    Resum general Episodi centrat en el clàssic de Roman Polanski, “Rosemary’s Baby” (1968), i en l’actualitat cinèfila: la visita de Lucrecia Martel i l’estrena d’“Un año, una noche” (Isaki Lacuesta). Conversa coral amb to analític i apassionat sobre estil, context, temes i llegat. "Els paranoics... no pel fet de ser paranoics deixen de tenir raó." 1) Clàssic de la setmana: Rosemary’s Baby Importància i influència • Obra que consolida el cicle modern de terror satànic a Hollywood (precedeix L’exorcista). • Model de terror psicològic: ambigüitat sostinguda entre paranoia i conspiració real. • Connexions amb l’obra de Polanski: Repulsion i El quimérico inquilino (aïllament, ment, espai tancat). Temes i idees clau • Ambigüitat del mal: el relat força l’espectador a dubtar de la percepció de Rosemary. • Aïllament i incomunicació: personatges “dins una peixera”, incapaces de trencar la mampara social i emocional. • Crítica social: la secta de classe alta, multiètnica, com a al·legoria de les elits “vampíriques”. • Context 1966-68: anys de revolta cultural (Maig del 68, contracultura hippie); col·lisions amb censura (a Espanya es va tallar l’escena de la violació onírica). Posada en escena i recursos • L’arquitectura del pis i els passadissos com a “personatge” dramàtic: espai domèstic ominós, portes, armaris i parets que comuniquen amb l’altre pis. • Música de Komeda i cançó de bressol cantada per Mia Farrow: inquietud des de l’inici amb to falsament ingenu. • Detalls de fidelitat a la novel·la d’Ira Levin (ascensor, dates 1966 “Any 1”). Producció, repartiment i “easter eggs” • Càsting: John Cassavetes (necessitava finançar el seu cinema independent, p.ex. Faces); Mia Farrow imposada per Bob Evans; tensions Polanski–Cassavetes. • Anècdotes: divorci de Frank Sinatra lliurat en ple rodatge; la intensitat de Polanski a la seqüència onírica va impressionar Bob Evans. • Curiositats: anagrama “Roman Castevet”; cameo de William Castle; veu telefònica de Tony Curtis; referència meta a l’actriu Victoria Vetri; tall de cabell Vidal Sassoon. Recepció, context i llegat • Censura de l’escena de la violació a diversos països; Polanski, catòlic polonès, aborda un tema percebut com a “blasfem” l’any 68. • Ecos i influències: The Sentinel, L’exorcista, i, en l’actualitat, Hereditary. • Estil artesanal: càmera, muntatge, llum, actors, partitura; guió de ferro, sense dependre d’efectes especials. “No us perdeu Rosemary’s Baby… però no és gratificant: et deixa fotut.” 2) Debat crític: autoria vs ofici • Apunt a partir d’una xerrada de Santos Zunzunegui a la Filmoteca: distinció entre “fer cinema com a ofici” i ser veritable cineasta-autor. • Reivindicació de criteri i exigència davant la producció massiva contemporània. 3) Focus actualitat: Lucrecia Martel • Estada a Barcelona (Biennal del Pensament) i presentació a Filmoteca de curts i del migmetratge “Terminal Norte” (2021). • Peça com a carta d’amor als artistes durant la Covid (Salta, Argentina): Julieta Lasso, Mariana Carrizo, Lorena Carpanchay, Noelia Sinkunas, BIAMI, entre d’altres. • Martel prepara “Chocobar”, sobre l’assassinat de l’activista indígena Javier Chocobar (2009). Autora valenta, compromesa i essencial del cinema sud-americà contemporani. 4) Estrena destacada: “Un año, una noche” (Isaki Lacuesta) • Basada en el llibre de Ramon González (supervivent del Bataclan). Interpretacions de Noémie Merlant i Nahuel Pérez Biscayart. • Estructura: una nit (la del Bataclan) i un any de conseqüències emocionals i psicològiques. • Tria estilística: evitar sang i fetge i centrar-se en el trauma i la reconstrucció. Idees clau Ambigüitat + aïllament com a eixos del terror de Polanski. L’espai (pis, passadissos, armaris) funciona com a dispositiu dramàtic. Rosemary’s Baby dialoga amb l’esperit del 68 i la censura del seu temps. Actualitat: Lucrecia Martel com a veu imprescindible i Isaki Lacuesta oferint un relat humanista sobre el Bataclan.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 4/10/2022 — Gertrud (Dreyer): amor absolut, nihilisme i llum; recomanacions de sèries (The Old Man) i estrenes d’acció (Fall)

    Cinema sense condicions — La Ràdio d’Esvern "Amb Dreyer, la lentitud té un sentit" "Ordet vol dir la paraula" Programa dedicat principalment a Gertrud (1964), l’última pel·lícula de Carl Theodor Dreyer, amb una conversa àmplia sobre el seu context, estètica i temàtica. Al tram final, recomanació de la sèrie The Old Man (Disney+) i de l’estrena d’acció Fall (Caiguda). Gertrud (1964), de Carl Th. Dreyer Context i autor • Carl Th. Dreyer (1889–1968), cineasta danès d’obra breu però essencial, de clàssic inimitable. • Biografia marcada per una infantesa dura (adopció, educació luterana estricta) que travessa l’obra. • Gertrud: BSO de Jørgen Jersild; blanc i negre; fotografia de Henning Bendtsen; última pel·lícula de Dreyer. Recepció i estrena accidentada • Estrenada a París (1965) abans que a Dinamarca; passi desastrós: sala inacabada, rotllos desordenats i subtítols que no funcionen. • A Dinamarca, finançament forçat per la productora Palladium per mantenir la llicència de projecció de “cinema de qualitat”. • Reacció inicial: decepció i controvèrsia; avui, peça major del cànon. Temes centrals i final inesborrable • Gertrud cerca un amor absolut i incondicional; xoca amb l’egotisme i el pragmatisme dels homes del seu entorn. • Lectura nihilista/pessimista: la solució és l’ostracisme i la soledat; “darrere la porta” hi ha el comiat i la mort simbòlica. • Paral·lelismes vitals (la mare de Dreyer, el propi comiat del director). La paraula, la veritat i la teatralitat • Dreyer busca la veritat a través de la paraula: fidel al text teatral (Søderberg, 1906) però anant més enllà de les paraules cap a la seva essència. • Posada en escena teatral: plans fixos, blocking rigorós, personatges que sovint no es miren; obertura amb escena de 9 minuts (matrimoni) d’incomoditat calculada. • Tot i l’estatisme, hi ha travelings magistrals que respiren cinema pur. • André Bazin (realista) defensa la pel·lícula precisament per aquesta via de la paraula i la veritat. Estètica: llum, pictorisme i irrealitat • Obsessió per la llum blanca i els interiors a l’estil de Vilhelm Hammershøi: grisos, blancs, transicions suaus; també ecos de Vermeer i Rembrandt. • El mirall actua com a frontera/quarta dimensió: escena de canelobres i Gertrud de negre, halo de misteri. • Una irrealitat ambiental que connecta amb el misticisme present a Dies Irae, Ordet i fins i tot a Vampyr. Erotisme i amor total • L’erotisme fora de camp (escena del compositor/pianista) revela el desig de connexió total: física, mental i espiritual. • Rebuig del rol d’“esposa decorativa” (la proposta de ser “dona del primer ministre”); empoderament en l’exigència d’un amor a la seva mida. • Referències internes i externes: Fidelio (Beethoven) i paral·lel amb Eyes Wide Shut (Kubrick) sobre veritat matrimonial i desig. Intertext i lectures • Somni i simbologia: Decameró (Boccaccio) i Botticelli (taules del Prado) per llegir els “quatre gossos” (quatre homes) que assetgen l’amor pur. • Repartiment i llegat: Nina Pens Rode (Gertrud) — trajecte vital que rima amb el personatge; dificultats de càsting. • Espai laberíntic de portes i habitacions: mapa mental de Gertrud; la casa com a cervell en cerca d’eixida. • Ritme: la lentitud és un recurs actiu per assimilar la densitat del text i la bellesa formal; si “hi entres”, no és avorrida. Sèries — Recomanació: The Old Man (Disney+) Per què veure-la • Thriller d’espionatge amb Jeff Bridges (ex-agent de la CIA fora de joc) i John Lithgow; to madur, tensió sostinguda, direcció solvent. • Estètica moderna amb ecos coreans (llum/violència) i referències de to (Homeland, Breaking Bad, Ozark). • Basada en la novel·la de Thomas Perry; temporada 1 de vuit episodis; renovada per a la 2a temporada. • On veure-la: Disney+. Cinema — Estrena d’acció: Fall (Caiguda) Què ofereix • Dues escaladores bloquejades a 600 m d’alçada en una torre de ràdio al desert de Mojave: vertigen i angoixa sostinguda. • Direcció de Scott Mann; rodatge amb drons i tram final sobre estructura real a una muntanya per maximar el realisme. • “Muntanya russa” emocional que funciona malgrat algun gir postmodern discutible. • Si acceptes el joc, és una experiència de suspens molt eficaç. Cloenda i agenda • L’equip visita Tomàs Pladevall (darrera Gaudí d’Honor Miquel Porter) per una conversa extensa que s’emetrà editada. • Avís: la setmana vinent, programa en pausa per pont; tornada la següent setmana.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 27/9/2022 — La Conquesta de l’Oest (1962) i el Cinerama: epopeia western, tecnologia gegantina i llegat cinematogràfic

    Visió general del programa Cinema Sense Condicions dedica l’episodi a “How the West Was Won” (La Conquesta de l’Oest, 1962) i al sistema de projecció/rodatge Cinerama. El debat combina context històric i tècnic, anàlisi del film, recepció crítica, música, estructura narrativa i el llegat industrial del cinema panoràmic dels 50-60. "No és d’aquesta manera que es va guanyar l’Oest" — ressenya irònica inicial al New York Times, revertida amb el temps fins a l’entrada del film al Registre de la Biblioteca del Congrés. Tecnologia i context industrial Què era el Cinerama i d’on ve • Sistema de tres projectors sincronitzats sobre una pantalla corba de 150-165º per simular la visió perifèrica humana. • Orígens a l’Expo de Nova York (1939) com a Vitarama de Fred Waller; finançament inicial Rockefeller; després ús militar com a simulador per a pilots durant la II Guerra Mundial. • Debut comercial: “This Is Cinerama” (1952) al Broadway Theatre; detonant de la “guerra dels formats” a Hollywood per combatre la televisió. La “guerra dels formats” als 50-60 • Fox impulsa el CinemaScope (1953, “The Robe”) en resposta a Cinerama. • Paramount treu VistaVision; s’hi afegeixen Todd-AO i altres sistemes de 70 mm. • En paral·lel, la Metro adapta i duplica còpies Cinerama a 70 mm per a una explotació més viable. Fortaleses i limitacions de Cinerama • Punts forts: sensació d’immersió, so estereofònic multicanal, espectacularitat de paisatges, seqüències de ràpids i vols. • Limitacions: tres negatius i unions visibles, distorsions als extrems, dificultat per fer primers plans (òptiques ~27 mm), raccord compromès i logística cara i complexa. • Restauracions posteriors (2000 analògica; 2006 digital, edició Blu-ray amb SmileBox) dissimulen unions i milloren el so (5.1), mantenint part de la idiosincràsia visual. Producció, autoria i magnitud del film Direcció i capítols • Direcció “oficial”: Henry Hathaway (Rius, Planes, Foragits), John Ford (Guerra Civil) i George Marshall (Ferrocarril). • Richard Thorpe hi va rodar transicions (no acreditat), coherençant el mosaic d’episodis amb la narració d’Spencer Tracy (prevista inicialment per a Bing Crosby). Guió i recepció • Guió de James R. Webb: gran èpica coral però amb el·lipsis i incoherències puntuals. • Recepció: entusiasme tècnic i retrets argumentals a l’estrena; revaloració posterior com a relat fundacional del mite americà; preservada a la Biblioteca del Congrés. Escala de producció • Pressupost estimat: 15 M$; durada 164’ (versions curtes sense obertura/entreacte i transicions). • 4 directors de fotografia, 400 tècnics, 38 departaments, 1.000 extres, 2.000 caps de bestiar. • Repartiment estel·lar: Henry Fonda, Carroll Baker, Karl Malden, Gregory Peck, James Stewart, George Peppard, Eli Wallach, Richard Widmark, John Wayne, Harry Morgan, Raymond Massey, entre d’altres. Música • Partitura d’Alfred Newman (substituint un previst Dmitri Tiomkin) — una banda sonora icònica que encapsula l’epopeia del film i va triomfar en disc. "En aquesta pel·lícula no ens estem per bromes. Tothom és de professionalitat comprovada." — Bernard Smith, productor Estructura narrativa i escenes clau Arc i nissaga familiar • El film recorre 1839–1889 a través de tres generacions dels Prescott/Rawlings, cosint capítols (rius, planes, foragits, ferrocarril, guerra civil) amb transicions i narració. Escenes i recursos destacats • Ràpids: visualment fulgurants; rodats amb Super VistaVision 70 (càmera única) i adaptats Òpticament a la imatge Cinerama. • Segments de guerra civil: to antiheroic de John Ford (fosses, cirurgia de camp, riu tenyit de sang, diàlegs crítics entre Sherman i Grant). • Confrontació a la cova: violència sobtada (apunyalament) i caiguda al pou; memòria traumàtica per a espectadors infantils de l’època. • Epíleg familiar: final “happy end” afegit a darrera hora per tancar el viatge cap al ranxo; decisió de producció posterior al muntatge “tancat”. "El cinema és un camp de batalla: passió, violència, venjança, acció." — Samuel Fuller, citat al programa Temes, lectura crítica i omissions Epopeia, progrés i mite nacional • Elogi del progrés (ferrocarril, expansió cap a l’oest) i consolidació del “caràcter americà”. El final connecta simbòlicament amb autopistes i fàbriques del present (anys 60). Representació i història • Omissió de treballadors xinesos en la construcció del ferrocarril i infrarrepresentació de cowboys negres — s’assenyalen com a mancances històriques del relat clàssic. Visualització, so i experiència en sala Ritual d’exhibició • Obertura, entreacte i cloenda musicals en l’estrena Cinerama, amb cortinatges i litúrgia teatral; experiència immersiva de pantalla gegant i so multicanal. • Configuració de sala: 5 altaveus rere pantalla + canals laterals i posterior, amb tècnic ajustant volums en directe segons la còpia d’exhibició. Avui • No és un film “de televisió”: per aprofitar-ne el disseny espacial i l’epopeia visual, cal pantalla gran; les edicions restaurades (Blu-ray, SmileBox) ofereixen alternatives domèstiques solvents. Apunts i anècdotes • Records d’espectadors en sales Cinerama del Paral·lel, Regio o passis especials (ecos recents amb “The Hateful Eight” i l’entrada musical d’Ennio Morricone). • Àlbum de cromos (1963) com a producte cultural vinculat a l’estrena. • Risc al rodatge: un especialista va perdre una cama en la seqüència dels troncs. "Només penso a dimitir quan no estic borratxo." — línia atribuïda al general Grant (Harry Morgan) que il·lustra el to crític del segment de Ford Conclusions • La Conquesta de l’Oest és alhora monument tecnològic del cinema de gran format i resum del western clàssic: búfals, pioners, ferrocarril, guerra i llei. • Malgrat les seves el·lipsis i omissions, el film perdura com a peça clau del mite fundacional i com a demostració de fins on Hollywood va portar l’espectacle per recuperar el públic de les sales. • El seu llegat tècnic alimenta dècades de formats panoràmics i manté la discussió sobre la millor manera de veure cinema: en pantalla gran, amb so potent i en comunitat.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 20/9/2022 — Homenatge a Klein, Tanner i Papas; Godard al centre: À bout de souffle, jump cuts, Coutard, Seberg–Belmondo i l’herència fins a Tarantino

    Resum general Episodi especial que arrenca la temporada d’hivern amb un homenatge in memoriam a quatre figures clau: William Klein, Alain Tanner, Irene Papas i, sobretot, Jean‑Luc Godard. Després d’un breu repàs de Klein, Tanner i Papas, el programa se centra en Godard i en l’impacte fundacional d’À bout de souffle: del seu jump cut i el muntatge lliure a la fotografia de Raoul Coutard, la parella Seberg–Belmondo, els travellings “casolans”, el treball de so i una lectura temàtica que subratlla nihilisme, tràgic amorós i metaficció. Es traça el llegat fins a Tarantino, es comenten cites cèlebres, l’etapa política (Maig del 68, fase maoista) i la mort assistida de Godard a Suïssa. Temes principals In memoriam: William Klein, Alain Tanner, Irene Papas; reflexió sobre el final d’una era i formes de fer cinema. Jean‑Luc Godard: filmografia essencial i focus en À bout de souffle (estil, muntatge, personatges, icones, so, càmera, metaficció). Política i ideologia: del compromís al nihilisme; Maig del 68 i Cahiers du Cinéma. Influència: de l’(anti)clàssic europeu a Tarantino i la cultura de les set‑pieces. Aforismes i cites: el Godard escriptor d’idees; paradoxes identitàries i culturals. Punts clau i anàlisi Estil i llenguatge: muntatge, imatge i modernitat • Muntatge com a acte creador: Godard “fa” la pel·lícula al muntatge; llibertat absoluta al moment del tall, amb jump cuts sovint per economia narrativa (condensar sense suprimir escenes). • Jump cut i discontinuïtat: no n’és l’inventor, però n’eleva l’ús i la intensitat fins a convertir‑lo en marca de modernitat. Més endavant experimenta amb desincronies de so i imatge. • “Traç net” visual: plans clars, fons lluminosos i composicions que beuen del cinema negre clàssic (B‑movies) per deconstruir‑lo amb elegància europea. • Raoul Coutard: fotografia amb solvència tècnica i creativa; travellings resolts amb cadira de rodes (Champs‑Élysées) i pols impecable sense estabilitzadors moderns. • Metaficció: trencament de la quarta paret i consciència de càmera des del primer minut; l’art i la vida es barregen explícitament. Personatges: tragèdia, amor i traïció • Michel (Belmondo): arquetip del perdedor carismàtic, entre el romàntic tràgic i el nihilista. Homenatge a Bogart i a Nicholas Ray. • Patricia (Jean Seberg): estudiant americana burgesa; la seva decisió de delatar té lectura més profunda que una “prova d’amor”: evitar l’abisme i tornar a la seva zona de confort. • La famosa escena del llit: erotisme suggerit i naturalisme quotidià, sense exhibicionisme; exemple de posada en escena que diu més amb menys. Política i ideologia: del compromís al desencant • Godard crític (Cahiers): devoció per André Bazin i un saber enciclopèdic que alimenta les pel·lícules amb cites, pintura, música i literatura. • Nihilisme: rere la militància (fase maoista, Maig del 68), emergeix un desencant que travessa la seva obra. El film converteix una trama “banal” de sèrie B en teoria viva de cinema. • Rivalitat i ruptures: relació amb Truffaut, del reconeixement inicial a la trencadissa pública arran de La nuit américaine. So i càmera: realisme i inventiva • So: en temps de postsincronització europea, Godard persegueix una naturalitat sonora gairebé de so directe (oposat a l’ADR més lliure de Fellini). Més tard, adopció de Nagra i càmeres més silencioses. • Càmera: travellings “de guerrilla”, mirada al carrer i figurants reals que miren a càmera; la forma és missatge. Influència i llegat • Abast intergeneracional: de la Nouvelle Vague a Tarantino (productora “A Band Apart” inspirada en Bande à part), amb una narrativa per set‑pieces autònomes. • Icones pop: Seberg (samarreta Herald Tribune) i Belmondo quallen com a imatges‑símbol d’una modernitat que el film fabrica quasi de zero. • Etapa tardana: viratge cap a l’assaig audiovisual (Histoires du cinéma, Film socialisme, Le Livre d’image, Adieu au langage), més aforística i menys narrativa. Cites destacades “La fotografia és la veritat; el cinema és una veritat 24 vegades per segon.” “Per fer una pel·lícula només calen dues coses: una noia i una pistola.” “Una història ha de tenir un començament, una part central i un final, però no necessàriament en aquest ordre.” “El cinema, com Catalunya, té dificultats per existir.” I al film (via Faulkner): “Entre el desamor i el no‑res, triaria el no‑res.” – línia que anticipa la pulsió nihilista del protagonista. Pel·lícules i noms esmentats • Godard: À bout de souffle, Vivre sa vie, Le Mépris, Le Petit Soldat, Bande à part, Pierrot le fou, Alphaville, Masculin Féminin, La Chinoise, Deux ou trois choses que je sais d’elle, Je vous salue, Marie, Histoires du cinéma, Film socialisme, Adieu au langage, Le Livre d’image. • Altres: Z (Costa‑Gavras), Prova d’orquestra (Fellini), Le Redoutable/Mal genio (Hazanavicius), How the West Was Won (avanç del proper programa). • Figures: William Klein, Alain Tanner, Irene Papas, Mònica Vitti, Raoul Coutard, Martial Solal, André Bazin, Georges Sadoul, Jean‑Pierre Melville, Claude Chabrol, Truffaut, Tarantino, Anne Wiazemsky. In memoriam • William Klein: fotògraf i cineasta; docs sobre Muhammad Ali, cinema militant i mirada crítica. • Alain Tanner: figura cabdal del cinema suís; de Charles, mort ou vif a Dans la ville blanche. • Irene Papas: actriu icònica de tragèdia grega i pèplum amb Cacoyannis (Antígona, Electra, Ifigènia), i títols populars com Els canons de Navarone. • Tots quatre, vitalitat nonagenària; la seva mort simbolitza el possible final d’una manera d’entendre i fer cinema. Nota d’actualitat • Godard: mort assistida a Suïssa per voluntat pròpia; debat sobre la seva decisió i coherència vital amb una obra que abraça el límit i la contradicció.