Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Programa

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Dissabte · 18:00 - 19:00 ·Dimarts · 20:00 - 21:00 ·478 episodis
RSS

episodis

145-156 de 476
  • 58'

    Cinema sense condicions del 28/6/2022 — De Viva Zapata a Irma Vep: política, simbolisme i estètica de Kazan, i el metacinema d’Assayas

    Introducció Episodi centrat en dues peces clau del cinema: la lectura crítica i apassionada de Viva Zapata (1952) d’Elia Kazan, i un tram final dedicat a Irma Vep d’Olivier Assayas (film de 1996 i sèrie d’HBO). També s’anuncia que és l’últim programa d’estiu i el retorn al setembre. Viva Zapata (1952): política, símbols i posada en escena Arrencada personal i connexions íntimes • Un dels tertulians comparteix un relat autobiogràfic sobre com el film el va marcar de jove, connectant-ho amb històries familiars d’exili a Mèxic i la cultura popular (Adelita, cançons, cavalls, haciendes). • La primera visió del Potemkin (Eisenstein) i després Viva Zapata va crear un pont mental entre la iconografia revolucionària soviètica i la mexicana. Temes clau i posicionament ideològic • Viva Zapata és una pel·lícula d’esquerres, però no comunista: Kazan rebutjava l’estalinisme; el film defensa una reforma agrària i una idea de democràcia de tall nord-americà. • Zapata hi és retratat com a líder pràctic: vol que la terra torni als camperols (en comunitat rural), no a l’Estat. • Personatge-contrapunt: l’ideòleg oportunista (Aguirre) com a ombra del poder que canvia de bàndol segons convingui. "Nuestra democracia ha de ser com la democràcia americana" "L’única revolució útil és la revolució permanent" Context industrial i polític • Producció Fox (Darryl F. Zanuck) amb guió de John Steinbeck, documentalment informat (viatges a Mèxic, testimonis). • Any clau (1952): Kazan és cridat al Comitè d’Activitats Antiamericanes (HUAC). El clima anticomunista condiciona el discurs del film. • Polèmiques: • Rodatge parcial als EUA per reticències institucionals mexicanes. • Casting: Brando imposat vs. proposta mexicana (Pedro Armendáriz). • Anglès com a llengua del film, fet que molestà a Mèxic. • Decisió discutible: Brando es modifica els ulls per semblar més “mestís”. Simbolisme del cavall blanc • El cavall blanc travessa inici, nus i desenllaç: símbol d’ideal/herència que sobreviu als homes; un fil que alguns llegeixen com a metàfora de la “immortalitat” del sistema democràtic que el film exalta. • Subtext de «culpa/redempció» de Kazan, llegit per alguns com a primer gest per convèncer-se després del HUAC. Estètica, fotografia i muntatge • Fotografia de Joseph MacDonald: plans generals i gran profunditat de camp, enquadraments amb figures en primer terme i acció al fons; èmfasi èpic i social. • Documentació iconogràfica d’Agustín Casasola (arxiu fotogràfic de la Revolució Mexicana). • Empremta d’Eisenstein en la composició i el ritme (picats, masses, acció coral). • Seqüències clau: • Alliberament al camí (creixement rítmic amb música d’Alex North, idea aportada per Anthony Quinn des de tradicions mexicanes). • Entrada a l’arsenal i emboscada final (muntatge paral·lel, tensió, “ull” del cavall, ecos de Peckinpah). • Parallels amb Spartacus (1960): l’heroi contra el poder, música d’Alex North, i un arc ètic sobre el sacrifici. Lectura política i vigència • El film es pot llegir com un nihilisme polític: el poder tendeix a corrompre i les revolucions es fossilitzen si no són “permanents”. • Crítica a la continuïtat d’aparells (exèrcit) que sobreviuen als canvis de règim; paral·lelismes amb la Transició espanyola. • Actualitat del diagnòstic: rebrots autoritaris, interessos instal·lats que no vetllen pels problemes populars. Direcció d’actors i anècdotes • Kazan, gran director d’actors: 21 interpretacions nominades als Oscars al llarg de la seva carrera (9 premis). • Brando, segons Kazan, millor deixant-lo “fer” sense sobreindicacions; Anthony Quinn (premi secundari) creix al costat d’un protagonista magnètic, amb certa gelosia productiva a plató. Irma Vep (1996) i la sèrie d’HBO: metacinema i homenatge Del clàssic mut a la relectura contemporània • Assayas revisita Les Vampires (1915-16) de Louis Feuillade a través d’un rodatge caòtic: metaficció sobre la indústria francesa, els nervis del set i el mite de Musidora (Irma Vep com a anagrama de “Vampire”). • El film del 1996 (amb Maggie Cheung) i la sèrie d’HBO actualitzen el diàleg amb el clàssic, alternant fragments reconstruïts i joc autorreferencial. Interpretacions i troballes • A la sèrie, Alicia Vikander aporta carisma i fragilitat en una actriu en crisi; Vincent Macaigne (René Vidal) compon un director genial i desbordat, entre la comèdia i la pena. • Assayas, admirador de Feuillade, connecta amb tradicions franceses i la Nouvelle Vague (ecos de La nuit américaine de Truffaut). Influències i genealogia • L’imaginari de Feuillade (societats secretes, serials, urbs) influí Fritz Lang (Dr. Mabuse, Espione), Hitchcock, Buñuel i Georges Franju (Judex). • Irma Vep funciona com a pont entre el cinema primerenc i la contemporaneïtat, celebrant el poder del setè art per reescriure’s. Idees destacades (en síntesi) • Viva Zapata articula una èpica social visualment poderosa i una tesi sobre terra, poder i revolució permanent. • El cavall blanc condensa el símbol d’un ideal que transcendeix l’heroi. • El film de Kazan dialoga amb Eisenstein en composició i muntatge; la música d’Alex North enllaça amb Spartacus. • Irma Vep d’Assayas és un exercici de metacinema que homenatja Feuillade i interroga el rodatge contemporani. • Vigència: el diagnòstic sobre la corruptibilitat del poder i la necessitat de vigilància democràtica.

  • Cinema sense condicions del 21/6/2022 — Buñuel i L’Àngel Exterminador; i la Nació Cri del Quebec: 30 anys de la canoa Odaiac a Barcelona, preses a la badia de James i lluita mediambiental - episode art
    59'

    Cinema sense condicions del 21/6/2022 — Buñuel i L’Àngel Exterminador; i la Nació Cri del Quebec: 30 anys de la canoa Odaiac a Barcelona, preses a la badia de James i lluita mediambiental

    Introducció • Obertura musical amb Sílvia Tomàs interpretant "La noia del País del Nord" (popularitzada per Bob Dylan), acompanyada a la guitarra per Andreu Ubach. Serveix per enllaçar temàticament amb el "vell nord glaçat" de la segona part del programa. Bloc 1 — Cinema: Luis Buñuel i L’Àngel Exterminador (1962) Context i trajectòria de Buñuel • Figura singular del cinema espanyol: Buñuel és situat en un esglaó propi per sobre d’altres grans (Bardem, Berlanga, Erice). • Orígens i formació: Calanda, influència religiosa i cultural; Residencia de Estudiantes (Lorca, Dalí), integració al grup surrealista a París. • Exili i carreres: Episodi al MoMA frustrat per l’etiqueta de “comunista i ateu” a l’ombra del macarthisme; refugi a Mèxic (on se sent acollit i es fa mexicà), i etapa francesa posterior amb gran complicitat amb Jean‑Claude Carrière. • Filmografia: 32 pel·lícules (4 a Espanya, 20 a Mèxic, 8 a França). Documentals clau (Las Hurdes, 1932) i retorn al nervi surrealista al voltant de 1962. L’Àngel Exterminador — Temes, lectures i símbols • Premissa: Un grup de burgesos queda “misteriosament” incapaç de sortir d’un saló. El confinament desencadena la degradació social i moral. • Lectura social i religiosa: Crítica a la classe burgesa (i, en algunes lectures, al franquisme), amb una presència omnipresent de la religió i la idea de càstig. • Els “vents” i el final a l’església: Els xais/vents que entren i alimenten els convidats, i el tancament final a l’església, permeten lectures simbòliques (fins i tot com a metàfora de la classe obrera que sosté l’elit). • Títol i genealogia: El títol prové d’una cessió de Bergamín; ressonàncies bíbliques (àngel exterminador de les plagues/primogènits). • Humor negre i literalitat: L’“os al corredor” és, per Buñuel, literalment “un os al corredor” — rebuig a les sobreinterpretacions, tot i carregar el film d’estrats simbòlics. • Influència moderna: Connexions amb el “terror de cambra” i pel·lícules de clausura com Cube o les Escape Room: amenaça invisible, impossibilitat de sortir, atmosfera preternatural. • Erotisme i desig interromput: Petons insòlits dins la filmografia de Buñuel, però fidel al seu desig insatisfet i a les accions truncades. "El que des de nen he odiat més —la grulleria, la violència, la brutícia— són ara els nostres companys inseparables. És preferible la mort a aquest ambient de promiscuïtat." Forma, estructura i posada en escena • Circularitat i repetició: Estructura cíclica i onírica; fins a 17 repeticions deliberades (entrades duplicades, brindis repetits) com a mecanisme de desassossec i sentit de bucle. • Muntatge i mirada surrealista: La lògica onírica desplaça la causalitat clàssica; el film “no s’ha d’entendre” amb claus convencionals, sinó experimentar-se. • Fotografia: Treball extraordinari de Gabriel Figueroa, que dota el saló d’una llum i volum dramàtic que potencien la sensació d’encerclament. Catàleg de transgressions i crítica de classe • Degradació burgesa: Del tracte fi a l’agressió; adulteris, intents de violació, incest latent, violència, conspiració contra l’anfitrió. • Bruixeria i superstició: Figures de “tres bruixes”, conjurs, mà del mort — capes de terror simbòlic dins el realisme grotesc. • Pecats capitals: Aparició transversal dels vicis com a motor de la crítica moral buñueliana. • Buñuel i la fe: L’autor es defineix “ateu, gràcies a Déu” — la religió és obsessió i contradicció a la seva obra (Simón del desierto, La Vía Láctea), i també a la seva biografia (converses amb un monjo benedictí al final de la vida). Bloc 2 — Comunitat Cri (Quebec): Barcelona 1992, medi ambient i cultura Qui són i per què arriben • Nació Cri: Al nord-oest del Quebec, entorn de la badia de James; territori d’uns 600.000 km² (França + Bèlgica), nou comunitats. Població: de <10.000 (1992) a prop de 23.000 actualment. • Contacte local: Grup de suport a Barcelona (Pep Armengol, Eduard Amuru, vinculacions amb Clara i la família Valverde) per organitzar jornades en plena efervescència olímpica (1992). La canoa Odaiac a Barcelona (juny de 1992) • Acció simbòlica: Un grup Cri desfila per les Rambles amb la canoa Odaiac i és rebut a la plaça Sant Jaume per l’alcalde Pasqual Maragall. Intercanvi d’obsequis (tambor Cri i emblema dels Jocs). • Missatge: Crida mediambiental i retorn del mirall històric 500 anys després de Colom. "El futur de la terra és el nostre futur" • Canoa i cultura: Odaiac, a mig camí entre canoa i caiac, simbolitza la proximitat amb els inuit i la unió per defensar el medi ambient. El conflicte de la badia de James • Projecte hidroelèctric: Més de 60 preses d’Hidro-Quebec; embassaments que inunden terres i generen mercuri (per descomposició d’arbres), entrant a la cadena alimentària a través dels peixos. • Vector econòmic: Expectatives d’hidrogen per a la indústria automobilística alemanya; beneficis versus supervivència cultural. Difusió, aliances i jornades • Impacte mediàtic: Cobertura de La Vanguardia (amb cartell de Joan Pere Vilacans) i TV3; roda de premsa al Col·legi de Periodistes amb Ramon Folch; visita a l’exposició “Estimada Terra” al Dipòsit d’Aigües. • Trobada popular: Cercle comunitari a l’antiga Espanya Industrial (traducció simultània), contes i ensenyances sobre natura i convivència en igualtat (el cercle com a governança horitzontal). Cosmovisió i vida Cri • Relació amb l’aigua i els rius: Incomprensió de “pagar per l’aigua”; rius immensos que no es veuen d’una riba a l’altra. • Caça sostenible i espiritualitat: Només es caça el que cal; agraïment a la Terra; guia dels somnis per planificar la caça. • Coneixement del bosc: Identificació dels arbres i del territori; cultura ancestral de transmissió oral fins a la creació de l’escriptura (1948). Modernització i xocs culturals • Salut: Aparició de diabetis associada a dietes “occidentals” (sucre, refrescos) i advertiments sanitaris en llengua Cri. • Dispersió i mobilitat: Distàncies vastes; comunicació aèria pròpia (AirCri). Convivència de tipis i cases de fusta amb tecnologia contemporània. • Cerimònies: Ritus de pas dels infants, aurores i caminades — perviu una essència cultural malgrat la pressió d’homogeneïtzació. Reflexió final • Dilema capital-drets culturals: La modernització sovint comporta pèrdua de territori i cultura (paral·lel amb l’Amazònia). • Pont simbòlic amb Buñuel: El capitalisme que es menja el món és l’“àngel exterminador” contemporani que confina i degrada col·lectivitats senceres.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 14/6/2022 — Les uves de la ira: depressió, símbols bíblics i vigència actual + Les Gentiles, Jurassic World: Dominion i McCurry

    Tema central: Les uves de la ira (John Ford, 1940) Context i producció • Basada en la novel·la de John Steinbeck (1939), el programa emmarca el film en la Gran Depressió i el Dust Bowl (Oklahoma) que expulsa pagesos de les seves terres. • Segons el debat, el productor va assegurar-se que la història reflectia fets reals i que l’odissea cap a Califòrnia responia a una promesa de feina sovint falsa. • L’obra s’estrena en un context pre-II Guerra Mundial; es comenta la prudència d’Hollywood amb el clima ideològic del moment. Adaptació i to: novel·la vs pel·lícula • El film introdueix un punt d’esperança (camp del govern, New Deal) absent a la novel·la, i combina denúncia social amb un humanisme que centra la mirada en la família Joad. • La posada en escena té un aire quasi documental (travelling d’entrada al camp, rostres demacrats), recolzada per una fotografia en blanc i negre molt expressiva. • Es recorda l’episodi extrem de la novel·la (escena final de lactància per salvar un famolenc) que el cinema de l’època no va mostrar. Lectures, símbols i ideologia • S’assenyalen paral·lelismes bíblics: l’Èxode cap a una “terra promesa”, els bancs/propietaris com a “Faraó”, la pols com a plagues. El títol remet a l’himne “Battle Hymn of the Republic” i al “raïm de la ira”. • S’apunta una lectura cristològica: el predicador que perd la fe però serveix els altres, i el sacrifici del protagonista, com a alter egos de Crist. • Ideològicament, no és una peça “marxista” sinó una crítica social a l’americana: la família al centre i un impuls individual de resistència. Els opressors es representen amb cotxes, armes, barrets i trajo. Forma, escenes i impacte • Violència latent: les conseqüències socials són omnipresents mentre la violència explícita és mínima però contundent. • Escenes colpidores: el comiat de la casa (Ma Joad cremant records) i els enterraments a la carretera que evoquen un Far West contemporani. • Reconeixement: Òscar a Millor Director i Millor Actriu Secundària (Jane Darwell). Vigència i ponts amb l’actualitat • El programa estableix paral·lelismes amb pobresa cronificada, precarietat, inflació i moviments migratoris actuals. Es critica el capitalisme per induir infelicitat/consum i es comenten restriccions de drets en contextos de crisi. “Som el poble i existirem sempre.” “Jo estaré en totes parts… on hi hagi una possibilitat que els famolencs mengin, allà hi seré.” Altres comentaris de cinema Les Gentiles (Santi Amodeo, 2021) • Retrat d’adolescència femenina a Sevilla: xarxes socials, inseguretats, treball precari i la idea del suïcidi com a fantasma social. • Realisme naturalista sense afectació, amb alternança de moments d’humor i desànim. Interpretacions molt creïbles d’África de la Cruz i Paula Díaz. • Recomanada especialment a adolescents; bona fotografia (Álex Catalán) i coherència de to. Jurassic World: Dominion (Colin Trevorrow, 2022) • Reunió de la vella guàrdia (Neill, Dern, Goldblum) amb la nova, però el conjunt és un “córrer que t’agafo” d’efectes i set-pieces. • Antagonista caricaturesc (aire de directiu tech) i subtrama ecològica de llagostes. Es qüestiona la versemblança científica de la convivència humans-dinosaures. • Recomanació tèbia: pot entretenir públic jove, però és una entrega plana i lluny de la subtilesa de l’original. McCurry: La búsqueda del color (2021) • Documental sobre Steve McCurry: passió pel color i la llum (“el sol és déu”), i la recerca de moments decisius arreu (Índia, Afganistan, Nepal, Gobi, Àrtic…). • Recorre la seva icònica “noia afganesa” i reflexiona sobre processos al laboratori per assolir l’efecte cromàtic desitjat. • Combina delícia visual amb avís ambiental i defensa de la natura.

  • Cinema sense condicions del 7/6/2022 — Teatre i cinema en fusió: Bània al carrer 42, Àriaferma, Maigret i crònica del Viladrau Fantàstic - episode art
    59'

    Cinema sense condicions del 7/6/2022 — Teatre i cinema en fusió: Bània al carrer 42, Àriaferma, Maigret i crònica del Viladrau Fantàstic

    Tema central: Bània al carrer 42 (1994, Louis Malle) Pròleg, espai i entrada a la peça • Obertura amb jazz i immersió al carrer 42 de Nova York: actors que emergeixen de la multitud fins confluir al vell New Amsterdam Theatre, temple de glòries passades i ara en ruïna bella. • Context del projecte: André Gregory reuneix el seu grup (assajant des de 1989) per treballar Oncle Vània de Txékhov; Louis Malle filma la trobada amb un dispositiu cinematogràfic discret però molt precís. Fusió teatre–cinema • Moment clau: la conversa casual entre Nanny i Àstrov deriva imperceptiblement en l’obra; Wallace Shawn “s’adorm” com a actor i “desperta” com a Bània. • No s’amaga el teatre: el públic intern (testimonis de l’assaig) apareix subtilment en quadre. • Cinema discret, teatre viu: Malle evita floritures; aposta per enquadraments “màgics” i un domini de l’espai que genera una hipnosi sostinguda. Posada en escena, càmera i muntatge • Muntatge intern vs extern: el valor és a la posta en escena (moure actors/espai/luz) més que al tall. El muntatge extern és mínim i lògic. • Un únic traveling emocional (molt lent) cap a Julianne Moore subratlla un pic d’intimitat; hi ha una ocasió de veu en off que evidencia la mirada cinematogràfica dins el marc teatral. • Il·luminació: aparença de llum “d’oli” que converteix el fossat/orquestra en una casa rural russa versemblant. Música i ambient • Obertura i cloenda amb el quartet de Joshua Redman (Brad Mehldau, Christian McBride, Brian Blade): jazz com a respir de ciutat; a l’obra no hi ha música, només silenci i paraula. • Atreviment (1994): recuperar el jazz (ja fora de moda al cinema americà dels 90) per donar pols vital al carrer 42. Txékhov: modernitat, adaptació i context • Txékhov renova el teatre modern: el sentit sorgeix de detalls i silencis; l’espectador lliga caps. • Versió de David Mamet: llenguatge posat al ritme de l’anglès contemporani; el text flueix amb naturalitat. • Context històric (finals s. XIX): aristocràcia rural en declivi vs burgesia emergent; terra/propietat, promeses intel·lectuals frustrades i dependències familiars. Temes clau d’Oncle Vània • Amor i desig; natura i preservació dels boscos; bellesa i servituds; recerca de la felicitat; desolació i absurd del temps; resignació; pessimisme i nihilisme; fins i tot el suïcidi com a límit. Final i monòleg de la Sònia “Serem feliços en l’altra vida… descansarem.” • Discurs de resignació lluminosa: treball, dolor i esperança ajornada; tanca amb una bellesa colpidora que arrodoneix el gest humà de la peça. Comparacions i recepció • Ecos amb Drive My Car (Hamaguchi): muntatge d’Oncle Vània i procés creatiu. • Afirmació rotunda: considerada la millor versió cinematogràfica d’Oncle Vània. • Experiència hipnòtica; disponible a Filmin. Altres crítiques Àriaferma (Leonardo di Costanzo, 2021) • Presó en desmantellament: 12 presos i un grup de guàrdies “atrapats” per la burocràcia. • Duel interpretatiu: Toni Servillo vs Silvio Orlando; límits difusos entre vigilants i reclusos. • Absurd kafkià i humanisme: sopars compartits, protocols que es buiden; “feel-good carcerari” sobri i teatral en posada en escena. • Recorda (lluny) l’Àngel exterminador de Buñuel: la presó mental/condicional. Maigret (Patrice Leconte, 2022) • Adaptació de Simenon (Maigret i la jove morta): Paris anys 50 amb color d’aires grisos i clima noir. • Gérard Depardieu, immens: mobilitat reduïda però rostre i presència hipnòtics; elegància visual de Leconte. • Tira d’indicis socials: desclassament i aparences de l’alta burgesia. Agenda i crònica 1r Viladrau Fantàstic (curtmetratges) • 97 curts, 30 a competició; premis en metàl·lic (1.000€ i 500€) i premi del públic. • Homenatge pòstum a Àngel Rabat, col·leccionista (uns 700 aparells del cinema analògic): moment emotiu amb la família recollint el guardó.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 31/5/2022 — El somni etern: Hawks vs Winner, Chandler i el misteri del xofer • Cannes 2022 • “Memoria” • Immersió en so, música i muntatge al cinema

    Tema central: El somni etern (The Big Sleep) Hawks (1946) vs Winner (1978) i l’esperit Chandler • Comparativa entre les dues adaptacions: Howard Hawks (1946) amb Humphrey Bogart i Lauren Bacall versus Michael Winner (1978) amb Robert Mitchum i Sara Miles. • La versió de Hawks és més lliure però cinematogràficament magnètica: aposta per la química Bogart–Bacall, el ritme, el blanc i negre i una atmosfera de film noir icònica. • La de Winner intenta ser més fidel a Chandler, però traslladada a Londres als 70 i en color: fidelitat narrativa, però fotografia i ambient menys inspirats i química insuficient (Mitchum–Miles). • Chandler prioritzava ambient i personatges per damunt de la trama: penombres, pluja, tristesa moral, i el retrat d’una societat on “tot es compra i tot es ven”. “Ara tan sols puc disfrutar per delegació.” — El general Sternwood (frase destacada que condensa la melancolia del personatge) Producció, muntatge i la famosa “il·legibilitat” • Història d’estrena accidentada (1944–46): rodatge acabat el 44, retard d’estrena, remuntatge per potenciar la parella Bogart–Bacall i retalls que van complicar encara més la trama. • El resultat és deliberadament “convoluted” (laberíntic): fascina i descol·loca; planteja preguntes constants i manté un misteri essencial sense resposta. “Qui mata el xofer Owen Taylor?” — A la filmació van escriure a Chandler… “No en tinc ni idea.” — Raymond Chandler • El guió de Faulkner i els diàlegs respecten molt l’agudesa verbal de Chandler. Hawks opta per subratllar la tensió sexual (no tan present a la novel·la) i Winner pel fil narratiu. Personatges, diàlegs i estètica • Química Bogart–Bacall: peça clau de la versió clàssica. Miles, massa freda per al joc d’espurnes; el conjunt perd tracció. • Moments i personatges secundaris memorables (taxista, Dorothy Malone, majordom Norris, el general Sternwood). Diàlegs com una autèntica esgrima verbal. • Blanc i negre de Hawks com a valor estètic i atmosfèric diferencial. Londres 70s i el color de Winner no fan Chandler. Palmarès Cannes 2022 (75è) Premis principals • Palma d’Or: Triangle of Sadness (Ruben Östlund). • Gran Premi (ex aequo): Claire Denis (Stars at Noon) i Lukas Dhont (Close). • Premi del Jurat (ex aequo): EO (Jerzy Skolimowski), peça amb ressonàncies de Au hasard Balthazar de Bresson. • Premi especial 75è aniversari: Tori et Lokita (germans Dardenne). • Millor direcció: Park Chan-wook (Decision to Leave). • Millor guió: Tarik Saleh (Boy from Heaven). • Millor actriu: Zar Amir Ebrahimi (Holy Spider). • Millor actor: Song Kang-ho (Broker, de Hirokazu Kore-eda). • Un Certain Regard: L’Esprit (Lise Akoka i Romane Gueret). • Quinzena de Realitzadors: Un beau matin (Mia Hansen-Løve). • Setmana de la Crítica: La Jauría (Andrés Ramírez Pulido). Notable: Albert Serra es queda sense premi malgrat 7 minuts d’ovació. Recomanació: “Memoria” (Apichatpong Weerasethakul) Una experiència sonora i hipnòtica • Rodada a Colòmbia (Bogotà i Pijao), amb Tilda Swinton. Cinema de sensacions i temps expandit. • Punt de partida: un so interior que només sent la protagonista (“una bola de formigó que cau sobre metall envoltat d’aigua”). El film desplega una investigació sonora i existencial. • Els sons, la música i els sorolls esdevenen protagonistes: rius, selva, espais; disseny sonor minuciós que condueix l’experiència. • Deriva cap a xamanisme, memòria i pedra: idees sobre una memòria enregistrada al món natural. • Requereix ment oberta: no és narració lineal; és una proposta exquisida, profunda i singular. So, música i muntatge al cinema El cinema mai ha estat “mut” • Des dels orígens, projeccions amb piano o orquestra: l’experiència sempre ha estat sonora. Música: necessitat, ús i criteri • Debat sobre si la bona direcció “no necessita música”. Experiència pràctica: quasi sempre la música potencia la imatge i la narrativa. • Exemple: “Adiós, muñeca” (1975) — tema principal de jazz d’un impacte emocional enorme que encapsula la nostàlgia trista de Marlowe. Lleitmotivs, “temp tracks” i alquímia amb la imatge • La música de referència durant muntatge pot ajudar a trobar el to; després el compositor n’ha de capturar l’aire, no copiar-la. • Ús de leitmotivs reorquestrats segons escena: cohesió emocional i variació. • Cas pràctic: un tema tipus “Iguazú” (G. Santaolalla) que, col·locat en una escena de trànsit, la transforma i li dóna impuls; repetit amb criteri al llarg del film. Música diegètica i extradiegètica • Definicions i transicions creatives (des d’una ràdio dins d’un cotxe a música que inunda la sala; o a la inversa) per enriquir el punt de vista i la immersió. Muntatge i intel·ligibilitat • L’objectiu del muntatge: fer-se entendre sense trair l’esperit de l’obra. El so (diàlegs, ambients, música) és clau per guiar l’espectador. • Hi ha films que volen desorientar (ex.: Matrix, Tenet), però el risc és caure en la il·legibilitat. “A mi em paguen perquè les faci, no perquè les vegi.” — Robert Mitchum (ironia sobre la distància amb algunes obres) Anècdotes i drets • Records de primers anys: ús temerari de grans autors musicals (fins i tot Vangelis) sense llicències en produccions primerenques; lliçons apreses sobre drets d’autor i pràctica professional. En síntesi • Un viatge complet: del film noir clàssic i la seva atmosfera inimitable a la fidelitat literària setentera; del palmarès de Cannes a l’hipnòtica “Memoria”; i una classe pràctica sobre com so, música i muntatge articulen l’experiència cinematogràfica.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 24/5/2022 — Blue Velvet, Cannes 2022 i la memòria visual del cinema: anàlisi de Lynch, panoràmica del festival i conversa amb Òscar Fernández Orengo

    Introducció i obertura • El programa arrenca amb la sintonia de “Cinema sense condicions” i una obertura musical amb Blue Velvet de Bobby Vinton, peça clau que va inspirar David Lynch per a la seva pel·lícula homònima. “She wore blue velvet…” • Presentació de l’equip, esment d’absències (Ignasi Juliacs, Anastasi Rinos) i dedicatòria del programa. Blue Velvet (1986), de David Lynch — Anàlisi Fitxa i llenguatge formal • Direcció i guió: David Lynch • Durada: 120’ • País: EUA. • Música d’Àngelo Badalamenti i cançons diegètiques i extradiegètiques decisives: Bobby Vinton (Blue Velvet), Roy Orbison (In Dreams), Julee Cruise (Mysteries of Love). • Fotografia de Frederick Elmes i so d’Alan Splet: el so és un element narratiu central, amb textures inquietants que puntegen l’atmosfera onírica i les escenes a càmera lenta. • Color com a personatge: el blau i els contrastos cromàtics articulen el pas del suburbi idíl·lic al submón fosc. • Producció: després del sotrac de Dune, Dino De Laurentiis concedeix llibertat a Lynch. “Quan Dino dóna la mà, comple.” Muntatge i atmosfera inicial • Muntatge de Duwayne Dunham: ritme i tensió modèlics —“per passar-lo a les acadèmies”— que condueixen de la postal suburbana a la inquietud subterrània. • Introducció a Lumberton (serreries, fusta) com a escenari simbòlic del “doble”: façana harmònica vs. clavegueram moral. • Apunts d’ironia i product placement narratiu (la cèlebre escena de la cervesa): “Maldita Heineken.” Personatges i interpretacions • Dennis Hopper (Frank Booth): maldat personificada amb matisos humans; interpretació colossal, violenta i hipnòtica. Paral·lel amb Bobby Peru (Willem Dafoe) a Corazón salvaje. • Kyle MacLachlan (Jeffrey): ambivalència entre la curiositat ingènua i l’atracció pel costat fosc. • Isabella Rossellini (Dorothy Valens): paper d’altíssima exigència emocional i física; càsting inesperat (inicialment es pensava en Helen Mirren) i treball direccional molt precís. • Laura Dern (Sandy): vector de llum i esperança al suburbi. • Dean Stockwell (Ben): figura decadent d’un antro-prostíbul que connecta el protagonista amb el segrest del fill de Dorothy. Motifs, temes i influències • El travelling cap a l’orella tallada com a porta al inframón: dispositiu visual que literalitza l’entrada a la foscor. • Tres històries d’amor entrellaçades: Frank → Dorothy, Dorothy → Jeffrey, Jeffrey → Sandy; l’amor com a força ambigua que juga entre llum i ombra. • Somni dels ocells: metàfora de la llum que irromp a la foscor —els estornells que “porten l’amor”. • Buñuel (L’age d’or): eco en la simbologia d’insectes/“bitxos” i el surrealisme domèstic; Hitchcock: construcció de tensió i posada en escena; Kubrick va considerar Eraserhead “una de les millors pel·lícules dels últims 10 anys” i hi ha paral·lelismes de descens a mons secrets amb Eyes Wide Shut. “Eraserhead és una de les millors pel·lícules que he vist en 10 anys.” (atribuit a Kubrick) Cannes 2022 — Panorama (75a edició) • 24 pel·lícules en competició; noms destacats: David Cronenberg, Park Chan-wook, Kelly Reichardt, Cristian Mungiu, Dardenne, J. Skolimowski (EO) —homenatge a Bresson—, entre d’altres. • Albert Serra — Pacifiction: orgull local en secció oficial; gran reconeixement a França. • Jurat (8 membres): presidit per Vincent Lindon; amb Rebecca Hall, Noomi Rapace, Asghar Farhadi, Joachim Trier, etc. Indústria i política — Productor independent • Nota urgent: canvis en la definició de “productor independent” (esmena “tècnica”) a debat al Congrés poden amenaçar la producció independent. • Convocatòria de roda de premsa (Ateneo de Madrid, 25 de maig). “Salvem la democràcia, salvem la producció independent.” Conversa amb Òscar Fernández Orengo — Memòria visual del cinema Agenda i exposicions • Visual Corner (Barcelona): 24 retrats (Saura, Barceló, Plensa, Emma Suárez, Niña de Elche, etc.). • Filmoteca de Catalunya: exposició permanent de retrats. • Taller sobre fotografia fixa en rodatge. Orígens i projecte de retrats • Vocació inicial de cineasta; pas a la fotografia (IEFC, 1995). Primeres càmeres: Minolta X-300, Hasselblad (blanc i negre panoràmic). • Primer retrat de director: Agustí Villaronga; després Arturo Ripstein i connexions amb festivals (Alcalá de Henares, Marc Recha, etc.). Arxiu i metodologia • Arxiu únic amb prop de 700–800 directors retratats (Espanya, Llatinoamèrica, Filipines), majoritàriament en panoràmica analògica. • Valor patrimonial i de memòria: documentar també cineastes amb una sola pel·lícula —talent al marge dels circuits comercials. • La clau és la mirada i la intimitat: treball en espais significatius per al retratat (influències: Eugène Atget i Arnold Newman). “No és només fer fotos ben fetes; és tenir una mirada.” Fotografia fixa al rodatge • Debut amb Javier Rebollo (La mujer sin piano); seguiment d’autors com Isaki Lacuesta (Los pasos dobles, amb Miquel Barceló). • Projecte extraordinari amb Gonzalo García Pelayo: 11 pel·lícules en 1 any; importància de documentar-ho bé (dues mirades fotogràfiques, making of integral de Carlos Escolano). • Reivindicació de la foto fixa: crucial per a la promoció i el relat històric del rodatge, sovint menystinguda en pressupostos. Eines i logística • Treball majoritari en analògic: Hasselblad XPan (panoràmica, duplicada per seguretat), Contax G2 (duplicada). • Protocol de redundància (equip titular i de reserva) per risc d’avaries/perdues en viatges. Divulgació i institucions • Contactes per a una gran exposició (ICAA, Beatriz Navas); objectiu: apropar la cultura al públic general. • Exemple de mediació cultural: 80 retrats al carrer Larios (Festival de Màlaga) amb cineastes espanyols i llatinoamericans —impacte massiu. Recomanació cultural i cloenda • Visita a l’exposició Turner (MNAC): “El sol era Déu.” • La llum com a eix estètic i conceptual, en un diàleg implícit amb la fotografia i el cinema. • Agraïments i comiat del programa. Idees clau • Blue Velvet: simfonia de color, so i muntatge al servei d’un conte fosc sobre el desig i el doble. • Dennis Hopper monumental; ear motif i descens a l’ombra; triple amor (Frank–Dorothy–Jeffrey–Sandy). • Cannes 2022: mapa d’autoria contemporània; Albert Serra en competició. • Defensa de la producció independent: crida sectorial urgent. • Òscar F. Orengo: una memòria fotogràfica singular del cinema d’Espanya i Llatinoamèrica, amb mirada d’autor i metodologia d’arxiu.

  • Cinema sense condicions del 17/5/2022 — Muntatge documental al Parc Agrari (Eurovegas, relleu i Mercabarna) i conversa amb Hernán Javes sobre “Jezabel” + homenatge a Ènio Morricone - episode art
    1h

    Cinema sense condicions del 17/5/2022 — Muntatge documental al Parc Agrari (Eurovegas, relleu i Mercabarna) i conversa amb Hernán Javes sobre “Jezabel” + homenatge a Ènio Morricone

    Panorama general Programa en dues parts. Primer, una immersió en el procés de muntatge de documentals a partir de “Plou i fa sol” (Pere Joan Ventura) i la seva mirada al Parc Agrari del Llobregat: crisi del camp periurbà, amenaça d’Eurovegas, relleu generacional, pressions urbanístiques i el paper de Mercabarna en la cadena de distribució. Després, conversa amb Hernán Javes i Adrián Heier sobre “Jezabel” (2022): adaptació literària, estructura temporal, mètode de treball amb actors, postproducció en pandèmia i crítica política universal. “Estan envaïts permanentment per terra, mar i aire.” També hi ha una breu recomanació i homenatge a Ènio Morricone. Part 1 — Muntatge documental i “Plou i fa sol” (Parc Agrari del Llobregat) Temes clau • El muntatge en documental vs ficció: a la ficció hi ha guió i marc dramàtic; al documental, la realitat manda i el muntatge ha d’“inventar” estructura, ritme i crescendos, aplicant llenguatge cinematogràfic perquè no sigui un producte fred. • Parc Agrari i crisi periurbana: agricultura a tocar de Barcelona, amb valors de proximitat (carxofa del Prat, etc.), però sotmesa a pressió urbanística (aeroport, AVE, polígons, habitatge) i a relleu generacional minvant. • Eurovegas: la possible implantació al Prat va afegir un pic de tensió; el film incorpora una assemblea on es contrasta vendre vs preservar la terra. Tot i que no es va fer, el perill torna cíclicament. • Mercabarna com a embut: centre de distribució imprescindible però que pot estrangular el benefici del productor; es reivindiquen circuits més directes i cooperatius. • Geografia ampliada: focus al Llobregat, però també Besòs (horts a Torre Baró) i Collserola (horts petits, alguns d’esperit ocupa), mostrant la diversitat de microeconomies agràries. • L’ús del so i de la imatge: fotografia d’Alberto Molina; so directe i treball sonor creatiu (Pau Xandri i Sergio Madridano). Leitmotivs: avions i trens dialoguen amb el camp; un plànol final amb el pagès a la via del tren, tard, tanca amb emoció i sentit. • Doc de denúncia: no és pamfletari; la denúncia emergeix de la descripció. Reivindica la consciència ciutadana metropolitana sobre delta, aqüífer i deltes catalans (Ebre, Llobregat, Besòs, Fluvià…) i la necessitat de preservació. • Educació i accés: proposta de passar-lo a instituts; disponible a TV3 a la carta. També creix l’oferta de cistelles ECO i iniciatives locals. Moments destacats • L’encreuament camp–aviació–ferrocarril com a banda sonora de la vida agrària. • Debat sobre si el film és “acumulatiu”: defensa que hi ha una progressió dramàtica subtil basada en empatia i crescendos. • Encadenats visuals bellíssims (aiguamolls–cel al Prat) i memòries urbanes (Mercat de Sant Antoni abans de la reforma). “Si no, et quedaries en el pur reportatge; fem cinema.” Part 2 — Conversa amb Hernán Javes i Adrián Heier sobre “Jezabel” (2022) Clau de lectura i procés creatiu • Arrels i ofici: Javes recorda un pare cinèfil i radiofonista, jocs sonors d’infantesa i el pas pel super 8. Formació a Caracas i curts com 900 Pánico (exhibició en sales) i La librería (premiada). • Trajecte previ: “Macuro” (produïda per La Villa del Cine) pateix boicot a sales per prejudicis polítics, però guanya a Màlaga; “Piedra, papel y tijeras” és una tragèdia sobre parella, amor i entorn —preludi temàtic de “Jezabel”. • Adaptació i guió: “Jezabel” parteix d’una novel·la d’Eduardo Sánchez; coescriptura a distància durant 1,5 anys. El film separa 2017 i 2033 per aportar distància i evitar identificacions conjunturals. • Actors i mètode: elenc principal compacte; convivència prèvia per forjar complicitat i naturalitat (diàlegs, gestos). Inspiració metodològica: Mariano Llinás (“La Flor”). • Rodatge i muntatge: primer es filma el present, s’atura perquè el protagonista canviï físicament i psicològicament, i després es roden els records —que adquireixen carrega emocional. La COVID cau en postproducció i “dona temps” per resoldre un muntatge complex amb salts temporals. • Tona i política: film dur, fosc, amb crescendo i sentit nihilista en el protagonista. La crítica és universal —no anti-X ni anti-Y, sinó contra dinàmiques de poder que es repeteixen. “No és que no vegi la llum al final del túnel; és que no veig ni el túnel.” Recepció, distribució i context • A l’espera de luz verde per a estrena en sales a Veneçuela; el recorregut per festivals pot ajudar però la política pesa. • Reflexió final pessimista sobre el moment mundial (memòria curta, risc de repetició històrica) i el paper de l’art com a memòria i advertiment. Recomanació i homenatge • Breu recomanació d’una pel·lícula i homenatge a Ènio Morricone —“penseu en Ènio, el maestro” abans d’anar al cinema. On veure-ho • “Plou i fa sol” és a TV3 a la carta.

  • 1h

    Cinema sense condicions del 10/5/2022 — Alcarràs i el xoc entre economia moral i capitalisme; “Frágil” a Filmin; finals postmoderns i crònica del D’A Film Festival

    Visió general Programa centrat en tres eixos: la sèrie “Frágil” (Filmin), el fenomen i la polèmica al voltant de “Alcarràs” de Carla Simón i una crònica final del D’A Film Festival. El debat sobre “Alcarràs” s’obre a reflexions més àmplies sobre tendències del cinema actual (finals nihilistes, postmodernitat) i sobre exhibició i consum audiovisual. "La transformació és absoluta i no es veurà mai més ja el cinema com nosaltres per generació estem acostumats." Sèrie: “Frágil” (Filmin) Perfil i proposta • Sèrie canadenca (Quebec), 1 temporada, 10 episodis de 45’; to d’autor i sensibilitat molt europea. • Estructura narrativa en retrospectiva escalonada: comença amb un fet tràgic i va reculent dia a dia per reconstruir-ne causes i vincles. • Protagonistes: Dominic i Félix, interpretats per Pierre‑Luc Funk i Marc‑André Grondin; química sostinguda, interpretacions contingudes i naturals. Temes i to • Amistat intensa amb possible derivada romàntica; tensió emocional constant, sense filler. • Valor principal: connexió emocional amb els personatges; ritme que “es devora” per implicació afectiva, no per girs de guió. • Destaca per l’ús de recursos clàssics amb originalitat funcional (no busca innovar per se, sinó servir la història). “Alcarràs”: fenomen, lectura i controvèrsies Fenomen i recepció • Impacte excepcional: Oso d’Or a Berlín i revifada de sales locals; casting de 9.000 no professionals al territori (arrelament comunitari). • Estratègia d’exhibició i abast: debat sobre subtítols i doblatge al castellà per ampliar mercat. Lectura temàtica clau • Eix central: xoc entre economia moral (drets adquirits, costums i acords verbals) i economia capitalista (propietat, plaques solars, decisions unilaterals). • Paral·lelisme amb “The Field” (Jim Sheridan, 1990): el pagès que reivindica generacions de feina enfront del nou propietari. Forma i estil • Estètica naturalista / costumista del Segrià; direcció “pràctica” i bona direcció d’infants; cinema que vol agradar sense renunciar a la mirada social. • Crítica interna: percepció de relat a estones estàtic o massa poti‑poti temàtic (família, memòria històrica, adolescència, denúncia, etc.). Versemblança i so • Debat sobre la versemblança legal d’un desnonament tan expeditiu en un context d’ús prolongat de la terra. • Llengua i so: dificultats d’entendre part del dialecte de Lleida (per a alguns oients) i qüestions de mescla / microfonia en escenes amb diàlegs superposats. "No és un so intrínsecament dolent; però no em semblava net en la mescla i això complica la comprensió." Recepció crítica i del jurat • El jurat de Berlín va premiar la coralitat interpretativa (de nens a avis) i la tendresa familiar. Els tertulians, tot i crítiques formals, recomanen veure-la i celebren el premi. Tendències del cinema: postmodernitat i finals nihilistes • Percepció d’auge de finals foscos i atmosfera de desesperança: de l’arthouse al mainstream (ex. “Dune”, fins i tot l’últim “James Bond”). • Lectura cultural: interiorització d’un pessimisme estructural que consolida el “no hi ha solució”. Reclam de variabilitat tonal i espais per a finals esperançadors sense ingenuïtat. • La “marca d’autor” ja no és només evitar el happy end, sinó l’estat de buit com a signe de l’època. D’A Film Festival: palmarès i destacats Estructura i volum • Edició amb 80 llargmetratges i 47 documentals, repartits en blocs; els jurats valoren mostres més acotades. Premis principals • Premi Talents (10.000 €): Petit Nature (Samuel Theis). • Premi de la Crítica: Atlantide (Yuri Ancarani). • Un Impulso Colectivo: La amiga de mi amiga (Zaida Carmona). Menció: Mi vacío y yo (Adrián Silvestre). • Premi Filmin Emergence: A nuestros días más felices. • Premi del Públic: Ninjababy (Noruega), comèdia irreverent i fresca. • Film Lab (20.000 €, WIP): Un sol radiant (equip col·lectiu ESCAC). Títols a seguir • Cloenda: Cinco lobitos (Alauda Ruiz de Azúa). També: Diários de Agosto (Portugal; diari en retrocés i primera mirada potent a la Covid-19 amb mascaretes). Conclusions • “Frágil” confirma la vigor de les sèries d’autor i l’eficàcia de narratives en retrocés. • “Alcarràs” obre debats fecunds sobre arrelament, llengua, so i el xoc sistèmic al món rural; fenomen cultural més enllà del film. • El pessimisme postmodern domina molts finals; el programa reclama matisos i espais per a esperança. • El D’A mostra pluralitat i renovació: noves veus, comèdia nord-europea desacomplexada i projectes col·lectius en marxa.

  • Cinema sense condicions del 3/5/2022 — BCN Film Fest: Palmarès i crítiques de “La Conferència”, “L’Acusat”, “Jezabel”, “Pig” i més + Entrevista a la productora Teresa Enric Mas (finançament, distribució i trajectòria amb Villaronga) - episode art
    57'

    Cinema sense condicions del 3/5/2022 — BCN Film Fest: Palmarès i crítiques de “La Conferència”, “L’Acusat”, “Jezabel”, “Pig” i més + Entrevista a la productora Teresa Enric Mas (finançament, distribució i trajectòria amb Villaronga)

    Panorama general de l’episodi • Programa dividit en dues parts: repàs del Barcelona Film Festival (6a edició) i entrevista en profunditat a la productora Teresa Enric Mas. • Debat crític sobre el palmarès i diverses pel·lícules destacades: “La Conferència” (premi a millor pel·lícula), “L’Acusat”, “Jezabel”, breus apunts de “Eugénie Grandet” i “Maigret”, i anàlisi extensa de “Pig” (Michael Sarnoski) amb Nicolas Cage. • A l’entrevista: inici de carrera (de professora de matemàtiques a regidora), funcions clau de producció, criteris de selecció (primer el guió), cases de finançament (AIE, ICO, TV, plataformes), futur de l’exhibició i experiències amb Agustí Villaronga (“Tras el cristal”, “El ventre del mar”) i censura. Barcelona Film Festival (6a ed.) Valoració general del festival • Edició amb nivell notable: bona qualitat de continguts i pluralitat de gèneres (documentals, art, comèdia). • Es destaca una “perla” del festival (JFK d’Oliver Stone, en context general de qualitat). “Hi ha molt bon gust en la selecció.” Palmarès i observacions • Millor pel·lícula: La Conferència (M. Jaskónek) — drama històric sobre la “solució final”. • Millor director: Iván Attal per L’Acusat; també premi a millor guió (Attal i Yaël Langmann). • Millor actor: Gabriel Agüero per Jezabel (ex aequo amb Olivia Gourmelon per Eugénie Grandet). • Premi de la crítica (ÀSEC): Deception d’Arnaud Desplechin. • Debat: absència de premis per a films catalans/espanyols tot i bona presència, especialment en comèdia. Crítica de “La Conferència” (Alemanya) • Reunió de dirigents nazis el 1942 per planificar la solució final; fredor burocràtica i banalitat del mal retratades amb rigor. • Segueix fil per randa les actes històriques; posada en escena sòbria i interpretacions excel·lents. • Comparació amb el telefilm de Branagh: aquesta versió cuida més la sociologia interna (orígens nobles/prussians vs personatges d’origen popular i complexos de classe). “La pel·lícula aglaça el cor… parlen dels jueus com si fossin ramat.” Crítica de “L’Acusat” (França, Iván Attal) • Drama judicial sobre una acusació de violació entre joves d’entorns acomodats; focus en hipocresies mediàtiques i morals. • Guió valorat com funcional però amb trampes i subtrames gratuïtes (aventura del pare, locutor famós), malgrat que enganxa i planteja el dilema “paraula contra paraula”. “Quan l’acusat és el teu fill, es fon la pàtina de civilitat.” Crítica de “Jezabel” (Veneçuela) • Retrat dels excessos oligàrquics (orgies, drogues) i salt temporal per esquivar censura situant l’epíleg en un futur proper. • Per alguns, un thriller trampos: usa visions mentals sense advertència; resolució amb gir polític final per “presentar-se en societat”. Apunts: “Eugénie Grandet” i “Maigret” • “Eugénie Grandet” (Balzac): comentaris positius de recepció, vista parcial pel grup. • “Maigret” (Patrice Leconte) amb Depardieu: to nihilista i retrat ombrívol a l’estil Simenon. Anàlisi de “Pig” (Michael Sarnoski) amb Nicolas Cage • Anti-thriller de venjança en slow burn: Cage fa un dolor contingut i demostra registre dramàtic. • Subtext sobre el món gastronòmic i la fragilitat del prestigi; escena clau on el protagonista desmunta el somni d’un xef. • L’eix emocional no és l’ofici sinó l’afecte: “No vull la trufa; vull la porca perquè l’estimo”. Entrevista a Teresa Enric Mas Inicis i salt al cinema • De professora de matemàtiques a regidora a “L’Urgia” (Bellmunt) gràcies a una oferta inesperada de Pere Giné. • Carrera passant per totes les escales: regidoria → ajudant → cap de producció → direcció de producció → productora. Què fa cada rol de producció • Productor: té la productora (estructura legal) i impulsa projectes. • Productor executiu: peça clau i creativa del disseny total; pressupost general, càsting, contractació de caps d’equip, viabilitat i finançament. • Director de producció: organitza el rodatge i tanca el pressupost real; logística, localitzacions, gestió diària. • Cap de producció: “capatàs de l’obra”; vetlla per transports, càtering, localitzacions i funcionament a set. Criteri de selecció: guió abans que director • Prioritza el guió: si funciona, es busca el director adequat. A vegades ve paquetitzat amb director. Amb Agustí Villaronga: autor i censura • Va produir “Tras el cristal” (debut de Villaronga): peça molt negra; anècdota amb Pilar Miró, que demanà un rètol d’avís ètic abans de projecció. • Sobre “El ventre del mar”: obra d’autor exigent, d’alta potència poètica i estètica; reconeixement fort a Màlaga, pot esdevenir cult movie. “Quan tens un autor com l’Agustí, tot passa pel seu filtre.” Futur de l’exhibició i plataformes • Les sales resistiran per a cinema-espectacle (formats grans). • El cinema “petit” trobarà millors audiències a plataformes i pantalles domèstiques grans. Finançament: d’on surten els diners • Els distribuïdors ja no avancen P&A: el productor ha d’incloure un mínim del 10% del pressupost en publicitat. • Claus: TV, plataformes, ICAA/ICEC, crèdits (ICO com a avançament de contractes), i sobretot AIE (Agrupacions d’Interès Econòmic) per a desgravacions fiscals de grans empreses. • Diferència: Product placement és màrqueting; AIE és operació financera i fiscal. Festivals i estratègia • Primer decidir públic objectiu i viabilitat; després, on encaixa: Berlín si internacional, Màlaga si local/espanyol. Premis i ecosistema • Crítica als Gaudí per diverses injustícies; reivindicació de “Chavalas” com a petita gran pel·lícula ben feta i popular. Càrrecs institucionals • Vicepresidenta de l’Acadèmia de Cinema amb Álex de la Iglesia; etapa dinàmica i reformista. • Pas per l’ICEC: experiència poc satisfactòria per rigidesa política i limitacions d’acció. Coproduccions a Sud-amèrica • Experiència intensa: 84 documentals en coproducció; aprenentatges i connexions internacionals. Idees clau • “La Conferència”: fredor administrativa de l’horror i excel·lent treball interpretatiu. • “L’Acusat” i “Jezabel”: debats sobre manipulació narrativa i ètica del relat. • “Pig”: Nicolas Cage en clau anti-venjança, amb ànima gastronòmica i emotiva. • Producció: el productor executiu és el motor creatiu-financer; AIE i plataformes són avui estructurals. • L’exhibició canvia: sales per espectacle, la resta a casa/plataformes. • Trajecte de Teresa Enric Mas: de regidoria a productora referent i col·laboradora de Villaronga; visió clara de finançament, festivals i ecosistema.

  • 59'

    Cinema sense condicions del 26/4/2022 — BCN Film Fest a fons: Morricone, Oliver Stone i JFK, Maigret (Depardieu), L’acusat, El gran Maurice i la sèrie In My Skin

    Visió general del programa Repàs intens al BCN Film Fest a mig recorregut: de l’estrena d’“Ennio: Il Maestro” a la investigació d’Oliver Stone sobre JFK, passant per títols com L’acusat, El gran Maurice (The Phantom of the Open), el documental de Jeremy Thomas i un Maigret crepuscular amb Depardieu. A més, debat viu sobre cinema vs. sèries i una recomanació final de la sèrie In My Skin (Filmin). "La música té una força impressionant" — sobre Ennio Morricone "És una absoluta alienació... Hi ha moltes coses que ho són, però les sèries també" — sobre el binge i la serialització BCN Film Fest: peces destacades Ennio: Il Maestro (Giuseppe Tornatore) • Retrat entranyable i extens (gairebé 3 hores) d’Ennio Morricone, que deixa parlar al mestre: sàvia, ofici i clau dramàtica de cada film. • Focus en la trilogia del dòlar (Leone/Eastwood) i el canvi de paradigma musical al western; anècdota de la frustració per l’Oscar de 1986 (H. Hancock) davant “The Mission”. • Idea clau: la música de Morricone interpreta i explica la pel·lícula, no només l’embolcalla. Espejo, Espejo (comèdia d’embolic identitari) • Comèdia coral ambientada en una empresa de perfums que celebra 50 anys; joc de miralls on el reflex revela el jo real vs. el jo imaginat (eco de Dorian Gray). • Tracta la identitat en clau contemporània: rols socials imposats, aparences i autoengany. • Connexions amb Philip K. Dick (memòria/manipulació i poder) i derivada cap a la vigilància i l’actualitat de les escoltes. JFK (documental d’Oliver Stone) • Relectura forense a partir d’arxius desclassificats: desmunta la “bala única”, revisa trajectòries i el film Zapruder; qüestiona la responsabilitat d’Oswald. • Pinta un ecosistema de clavegueres de l’estat (CIA, FBI, poders ocults) i pressuposats muntatges; deixa entreveure paral·lelismes amb altres esdeveniments històrics. • A la roda de premsa: Stone, molt crític amb el complex militar-industrial i l’estratègia geopolítica dels EUA (OTAN cap a l’Est, pressió a Rússia/Xina). Debat encès a taula. L’acusat (Yvan Attal) • Adaptació de Karine Tuil: un cas de violació entre joves on paraula contra paraula sosté un judici llarg i ambigüitat moral deliberada. • Eixos temàtics: classe i privilegis, hipocresia dels principis quan “ens toca”, condemna de classe i dubte constant sobre la veritat dels fets. • Interpretacions de Charlotte Gainsbourg i Ben Attal; film pensat per discutir a la sortida. El gran Maurice (The Phantom of the Open, Craig Roberts) • Biopic en to de comèdia tendra sobre Maurice Flitcroft, obrer que s’infiltra a l’Open de golf sense saber jugar: impostura per perseguir un somni i reconeixement. • Família, caigudes i petits triomfs; aparició de Severiano Ballesteros; to emocional i d’optimisme malgrat l’absurd. Jeremy Thomas: una vida de cine (Mark Cousins) • Road movie de Londres a Cannes amb el productor: 11 pel·lícules curades al festival mostren l’abast del seu segell (de “The Last Emperor” a “The Sheltering Sky”). • Testimonis (Tilda Swinton, Jarmusch) i una idea preciosa: la finestra del cotxe com un traveling permanent — vida i cinema barrejats. Maigret (Patrice Leconte) • Depardieu compon un Maigret crepuscular, cansat i metòdic, dins una França gris-blavosa i nihilista a l’estil Simenon. • Investigació d’una noia desconeguda que destapa la perversió de classe; textura visual gairebé de blanc i negre amb fredor emocional. El Pilar (Ester Casas) • Documental polític sobre mobilització antifranquista (SUC, Assemblea de Catalunya, tancament a Montserrat). Aparicions i agraïments a col·laboradors del programa. Cinema d’art: Napoleó en la història de l’art • Documental presentat per Jeremy Irons: més història que crítica d’art; detalls de l’exili (Elba, Santa Helena) i l’obsessió bibliogràfica (passarel·la cap al projecte inabastat de Kubrick). Debat: cinema vs. sèries • Cinema: experiència acotada i concentrada (90-120’), amb unitat fílmica i espai per a la reflexió. • Sèries: serialització que fidelitza però pot alienar i devorar temps; risc de “viure les sèries i no la vida”. • Matís cultural: la serialització ve de lluny (premsa, Dumas); cal selecció exigent per evitar “veure qualsevol cosa”. • Excepcions celebrades: Band of Brothers com a exemple d’alta factura i immersió històrica. La sèrie recomanada: In My Skin (Filmin) Per què val la pena • Creació d’autoria de Kayleigh Llewellyn (inspirada en experiència personal), amb verisme i una protagonista magnètica (Bethan, interpretada per Gabrielle Creevy). • Temes: salut mental (mare amb trastorn greu), adolescència, mentida com a mecanisme de supervivència, sexualitat no normativa (lesbianisme) tractada amb naturalitat i sense paternalismes. • Estil i arrels: beu del millors tradició britànica (Free Cinema, ecos de Mike Leigh, Frears i Loach). Actors joves en estat de gràcia i guions compactes. • Localització: País de Gal·les (més enllà del clixé Londres/Anglaterra). En 4 punts clau • • Interpretacions naturalistes i consistents. • • Guió dens i creïble; cada personatge té profunditat de llargmetratge. • • Tractament no lacrimogen de la salut mental, però emocionalment potent. • • Disponible a Filmin. Apunts finals i to del programa • To apassionat i crític, amb espurnes d’humor i memòria personal (anècdotes d’estrenes i rodes de premsa). • Avanç: visita de Teresa Enric (productora) al proper programa i possible Chandler a l’horitzó.

  • 52'

    Cinema sense condicions del 19/4/2022 — Barcelona Film Fest 2022: identitat i cultura, homenatge a Jeremy Thomas, Oliver Stone i “Ennio” – amb sinergies Sant Jordi i focus CineAsia

    Context i format de l’episodi Monogràfic dedicat al Barcelona Film Fest (21–29 d’abril) amb entrevista a la seva directora, Conxita Casanovas. El programa prioritza l’actualitat del festival per sobre de la graella habitual. "L’actualitat mana i aquest programa es convertirà en un totalment dedicat a ella i al festival." • Música d’obertura: Ryuichi Sakamoto (Òscar 1987 per L’últim emperador). • Estructura: introducció breu i entrevista extensa amb temes clau, secció oficial, convidats i col·laboracions. Eix del festival: cultura que connecta amb el públic Concepció i singularitat • Columna vertebral: adaptacions literàries, background històric, arts plàstiques i música. • Diferenciació en una sobresaturació de festivals: identitat pròpia i vocació popular. • Creixement del públic i projecció exterior (impacte de figures com Johnny Depp o Isabella Rossellini en edicions anteriors). "Hem connectat... era una aposta. Crec que és important distingir-se d’alguna manera." Sant Jordi i aliances • Sinergia amb la Diada: presentacions de llibres (fins a 5–6), incloent el Premi Ramon Llull “Benvolguda” (Empar Moliner). • Noves col·laboracions: Grup 62 i Netflix per enfortir el festival. Homenatge a Jeremy Thomas i programa Bertolucci Tracte “triple” a Jeremy Thomas • Documental de Mark Cousins sobre el productor. • Projecció de l’únic film que va dirigir (All the Little Animals). • Retrospectiva de títols produïts: Crash (Cronenberg), El almuerzo desnudo, Only Lovers Left Alive (Jarmusch), Harakiri, Insignificance (Nicolas Roeg), entre d’altres. Bertolucci al cartell • Revisites: L’últim emperador (icona del cartell), El cielo protector, The Dreamers (eco del 68 i invitació a la “revolució cultural”). "Hauríem de tornar a fer la revolució cultural i tirar endavant els somnis." — Reclam de més suport municipal per consolidar Barcelona amb un gran festival de ciutat. Oliver Stone: esdeveniment multi-sala i cinema polític • Sessió especial amb JFK i col·loqui en directe connectat amb 30 sales d’Espanya (preguntes del públic agregades). • Stone com a cineasta valent i polític: Torres Bessones, crisi financera, Snowden, Cuba, Veneçuela i entrevistes a Putin. "És un personatge molt valent que s’ha atrevit en temes punyents." Secció oficial: destacats i temes Catalunya i Espanya • Sinjar (Anna M. Bofarull): rodatge a l’Iraq; sobre l’ISIS i la captació. • El fred que crema: resistència dels Pirineus (Andorra) ajudant jueus a fugir dels nazis. • TV movie de Sílvia Quer sobre el maqui Quico Sabaté (amb Roger Casamajor). França i Europa • Maigret (Patrice Leconte): crim i violència de gènere. • Acusado (Yvan Attal) amb Charlotte Gainsbourg i Ben Attal: denúncia de violació i cerca de la veritat dins d’una família reconstituïda. • La conferència (Wannsee): recreació radical de la reunió; retrat glaçat del mal. • Marguerite Duras (Claire Simon): entrevista extensa; llums i ombres d’una relació; exercici d’escolta d’Emmanuelle Devos. Biòpics i música • The Electrical Life of Louis Wain: Benedict Cumberbatch dona vida al dibuixant excèntric que va immortalitzar gats; dolor canalitzat en l’obra. • Ennio (Giuseppe Tornatore): retrat apassionant d’Ennio Morricone (500+ BSO, Òscar tardà impulsat per Tarantino). Testimonis: Eastwood, Springsteen, Zimmer, Bertolucci. Adaptacions i memòria • Eugénie Grandet (Balzac). • El comensal (Ángeles González‑Sinde): adaptació de Gabriela Ybarra; dol familiar, ETA, doble línia temporal (1977/2011). Internacional i dones • Maria Chapdelaine (Canadà) i Yuni (Indonèsia): coming‑of‑age femení, pressions socials i matrimonis pactats. • Presència llatinoamericana: equip de Veneçuela (Hernán Jabes). Context geopolític • The World Champion (Rússia): duel Karpov vs. Kortxnoi; el film es manté al programa; Karpov cancel·la la visita. Lectura política i clima de conspiració soviètica. — Criteri de programació: Qualitat i mida acotada de la competició; entrada d’última hora de “El comensal”. Obertura i cloenda Obertura — Espejo, Espejo (Marc Creuet, Rodar y Rodar) • Tema central: identitat (qui som i qui volem ser). • Repartiment coral: Santi Millán, Carlos Areces, Natalia de Molina, Malena Alterio, Carlos Bardem… • Moment emotiu: una de les últimes aparicions de Verónica Forqué. Cloenda — Pig (Nicolas Cage) • Xef prestigiós retirat i la desaparició de la seva porca trufera; recerca d’un mateix en clau íntima. • Cage en registre dramàtic que remet a “Leaving Las Vegas”. CineAsia i col·laboracions • Selecció xinesa eclèctica amb La batalla del lago Changjin (superproducció i rècord taquiller). • Clàssic: Fúria Oriental (Bruce Lee), presentat per Ángel Sala (Sitges). • Zhang Yimou: contrast entre Sorgo Rojo (1988) i Un segundo (2020). • Ang Lee: Deseo, Peligro (2007). Xarxa i seus • Seu central: Verdi; ramificacions: Filmoteca, Institut Confuci, Institut Francès. • Inspiració: model multi‑seu de l’Institut Lumière. Secció d’Art i Cinema amb Gràcia • Art: “Botticelli i Florència. El naixement de la bellesa”, “El indomable Modigliani” i “Napoleón en el nombre del arte” (l’art com a propaganda). • Cinema amb Gràcia: The Duke (Roger Michell) amb Helen Mirren; robatori del Goya de Wellington com a denúncia social. • També: Todos lo hacen (Martín Cuervo), misteri coral a l’espanyola. Temes transversals destacats • Identitat (fil conductor d’obertura, cloenda i diversos títols). • Cultura com a eix i diferenciació del festival. • Valentia creativa i política (Jeremy Thomas, Oliver Stone). • Memòria històrica i adaptacions literàries. "Som un festival de públic" — amb voluntat de ser plataforma de llançament i espai de trobada indústria‑crítica. Informació pràctica i anunci final • Dates: 21–29 d’abril. • Entrades a 3,90 € (aposta per l’accessibilitat). • Convidats: Oliver Stone, Jeremy Thomas, Mark Cousins… • Novetat: premis per a curtmetratges. • Partners i suports: TVE, TV3, CaixaForum, Institut Francès, Netflix. • El programa avança cobertura la setmana següent i ajornament del debat “Els dos Somnis eterns” (Hawks vs. Michael Winner).

  • 1h

    Cinema sense condicions del 5/4/2022 — Cabaret (1972) de Bob Fosse: música, política i desig a Weimar; amb recomanacions de Mass i París, Districte 13

    Tema central: Cabaret (1972) — art, desig i política en el Berlín de Weimar Per què és una obra clau • Una joia del llenguatge cinematogràfic: simetria d’inici i final, preciosisme visual i una posada en escena que transcendeix el “musical” clàssic per esdevenir cinema pur. • Missatge vigent: més enllà de l’amor, el film adverteix sobre l’ascens del feixisme i la banal distracció col·lectiva mentre el perill creix a fora. • Interpretacions icòniques: Liza Minnelli (Sally Bowles) condensa fragilitat, força i encant amb un llenguatge corporal gairebé hipnòtic; Joel Grey (mestre de cerimònies) com a figura cínica i “demiúrgica” que reflecteix la consciència d’una Alemanya al límit. "A fora fa vent, però aquí dins fa calor" — el mestre de cerimònies Context i fonts • Basada en materials autobiogràfics de Christopher Isherwood (Berlin Stories, 1951) i en l’obra I Am a Camera (John Van Druten), la pel·lícula reequilibra trames del musical del 1966 i afegeix subtrames (p. ex. la dels personatges jueus) per ampliar el fons d’antisemitisme. • S’apunta el contrast entre el glamour de la pel·lícula i el Berlín real de fam i precarietat a la República de Weimar. Bob Fosse: estil i decisions • Fosse situa els números cantats en espais diegètics (el Kit Kat Club) i evita el cant “espontani” enmig de converses o exteriors, amb l’única excepció de la seqüència coral "Tomorrow Belongs to Me" ("El demà és meu") que, amb crescendo col·lectiu en un parc, esdevé avís per a navegants. • Signatura coreogràfica: genolls cap endins, espatlles enrotllades, mans de jazz, barrets i guants (símbols i també solucions estètiques personals de Fosse). • Planificació tancada i opressiva (abundància de primer pla) que reforça el to asfixiant; muntatge amb talls sobtats que puntegen la irrupció del nazisme i fan de contrapunt a l’eufòria escènica. • Recursos narratius: el·lipsi temporal (p. ex. la patada a la bandera nazi → tall a la pallissa ja consumada) i plànting (imatges-semilla que connecten a distància amb fets posteriors, com l’assassinat del comunista). Temes i lectura política • Normalització del feixisme: el film mostra com, entre relacions amoroses (triangle, bisexualitat, homosexualitat) i l’espectacle nocturn, el nazisme s’infiltra fins ocupar la sala. • Paral·lelismes presents: advertiment explícit sobre l’auge actual del feixisme i del populisme a molts països. Actuacions i direcció d’actors • Fosse és elogiat com a gran director d’actors: millors treballs de Minnelli (Cabaret), Dustin Hoffman (Lenny), Shirley MacLaine (Sweet Charity) i Roy Scheider (All That Jazz). Apunts diversos • Debat sobre la nacionalitat de Sally Bowles: a la pel·lícula és americana; a les fonts literàries originals, el referent era britànic. • El film s’insereix en una constel·lació de títols dels 70 que aborden violència i autoritarisme (p. ex. The Serpent’s Egg de Bergman; A Clockwork Orange de Kubrick). Cartellera: recomanacions del programa MASS (Fran Kranz, 2021) • Dispositiu de pel·lícula de cambra: dues parelles es troben en una sala d’una església per afrontar el dol després d’un tiroteig escolar (el fill d’una parella n’era l’autor). • Tema: culpa, responsabilitat i necessitat d’escolta quan “tot ja ha passat” legalment però res s’ha clos emocionalment. • Força: interpretacions contundents (Jason Isaacs, Martha Plimpton, Ann Dowd, Reed Birney) i guió que sosté la tensió amb economia d’espai i temps. Les Olimpiades (París, Districte 13) — Jacques Audiard, 2021 • B/N (99%) amb to femení i feminista, coescrita amb Léa Mysius i Céline Sciamma. • Retrat generacional: mil·lennistes entre precarietat, sexe discontinu i vincles líquids en una postmodernitat que frega el nihilisme. • Interpretacions: destaca Noémie Merlant. Mirada seriosa, sense tòpics, que convida al debat a la sortida. • Recomanada especialment a públic jove i femení per la seva centralitat de la mirada de les dones. Agenda del programa Informació de servei • Setmana Santa: no hi ha programa. Tornada: dia 19, possiblement amb convidat/da. • Clàssic de la setmana a la tornada: Comparativa d’El somni etern (Howard Hawks vs Michael Winner). Conclusions • Cabaret continua essent una peça radicalment contemporània: brillant com a espectacle, inquietant com a advertiment cívic. • El programa enllaça aquest llegat amb propostes actuals (Mass, París 13) que interpel·len sobre dol, responsabilitat i el rumb social en l’era de la precarietat.