episodis

Panorama general del programa • To desenfadat i irònic amb retorn de col·laboradors i presentació de xarxes del programa. • Eix temàtic doble: religió i poder vist a través del còmic d’Alejandro Jodorowsky, El Papa Terrible, i del cinema amb Lourdes (2009) de Jessica Hausner. • Deriva cinèfila sobre Dune (Lynch i Villeneuve) i el projecte no filmat de Jodorowsky, i tancament amb agenda (Sitges, Titane, Benedetta, etc.). Còmic: El Papa Terrible (Jodorowsky) Context i punt de partida • Còmic ambientat el 1503, després de la mort d’Alexandre VI, amb un ‘joc de trons’ per accedir a la Santa Seu. Protagonista: Giuliano della Rovere (el futur papa Juli II), retratat com a ambició, nepotisme, extorsió i violència. • Jodorowsky assumeix llicències històriques (anacronismes, personatges barrejats) per bastir una sàtira política-religiosa coral (Borgia, Miguel Ángel, Maquiavel com a ‘mà dreta’). To, temes i límits • Còmic per a majors d’edat: erotisme explícit i transgressor (sodomia, masoquisme, incests), violència i sàtira anticlerical. No hi ha gratuïtat: la provocació serveix el discurs. • El protagonista funciona com a antiheroi; el terme maquiavèl·lic queda quasi superat per un ‘julianesco’. L’obra és una sàtira política en clau de House of Cards papal amb pulsió Manara (erotisme integrat a la narració). Equip artístic i traç • Guió d’Alejandro Jodorowsky. Dibuix principal de Teo (estil franco-belga, gran detall); darrer volum amb canvi de mà que redueix el detall. • Comparacions amb altres obres de Jodorowsky en còmic: Os Borgia, l’univers d’El Incal, Megalex, Metabarones, Tecnopadres. ‘Jodorowsky és un genial constructor d’històries… amb una obsessió pel sexe anal, el menyspreu a l’església, la màgia i la filosofia marciana’ — crítica citada irònicament al programa. Jodorowsky, el creador • Artista polifacètic (cinema, còmic, teatre), provocador però amb discurs i sentit de la posada en escena. Es parla de la seva psicomàgia i de la seva figura pública tan magnètica com controvertida. De Jodorowsky a Dune i l’univers d’El Incal El Dune que no va ser i el que va inspirar • Documental recomanat: Jodorowsky’s Dune. Gran preproducció (Pink Floyd, Dalí, Giger, Stones) i un dossier visual que va irradiar disseny cap a altres sagues: ecos a Star Wars i Alien (via Giger). • Frustrat el film, Jodorowsky canalitza la visió a El Incal (amb Moebius) i derivats; un univers dens que concentra la seva grandiloqüència de ciència-ficció. Dune al cinema • Comparativa Lynch (1984) vs Villeneuve (2021): la nova versió excel·leix visualment i en escala, però alguns la perceben emocionalment incompleta (esperant segona part i expansions). Cinema: Lourdes (2009), de Jessica Hausner Lourdes, el lloc • La ciutat (15.000 habitants) rep milions de pelegrins: turisme religiós amb botiguetes, records, ampolletes per l’aigua de la gruta de Massabielle i una logística mastodòntica. • Convivència entre fe i ‘verificació’: oficina de constatació mèdica i comitè mèdic internacional per als suposats miracles. El programa ironitza el maridatge fe–ciència. Sinopsi i personatges • Protagonista: Christine (Sylvie Testud), amb esclerosi múltiple, viatja a Lourdes buscant canvi i consol més que no pas fervor. S’hi creuen desig, gelosia, esperança i cinisme en el si de la comunitat (voluntaris de l’Ordre de Malta, infermeres, malalts…). • La posada en escena: plans fixos i llargs, to gèlid i naturalista, construcció a foc lent que exposa la doble moral i les misèries humanes darrere l’aparença de bondat col·lectiva. ‘Per què jo? Creu que algú que pot utilitzar les cames és necessàriament més feliç?’ — reflexió de Christine (tràiler) Lectura temàtica • La pel·lícula deixa millor a l’Església (institució) que als fidels: la comunitat revela hipocresia, egoisme i fragilitat. • Equilibri entre humor i tendresa vs. cinisme; crítica sense crueltat gratuïta, amb empatia per la vulnerabilitat humana. Interpretacions i premis • Sylvie Testud (compassada, matisos a la mirada), amb secundaris com Léa Seydoux, Bruno Todeschini i Elena Lowenson. • Guardons: Premi FIPRESCI a Venècia; Millor pel·lícula (Sevilla, Varsòvia); Millor actriu europea (2010) per a Testud. Jessica Hausner i ecos amb Little Joe (2019) • Directora austríaca, estil autoral, precís i hipnòtic (Lovely Rita, Hotel). • Little Joe (2019): anticipa imagineria de pandèmia; comparteix debat sobre sanació vs. acceptació i el paper del sistema; més efectista que Lourdes però amb posada en escena coherent i control del timing. Agenda i estrenes Sitges i voltants • Titane (Julia Ducournau): Palma d’Or a Cannes; to físic i radical, present a Sitges i cartellera. • Benedetta (Paul Verhoeven): provocació religiosa en clau de convent i desig; en diàleg amb el to transgressor del còmic de Jodorowsky. • Dune (Villeneuve) i altres títols del moment (Last Night in Soho, etc.) en l’horitzó post-festival. Idees clau • Religió com a teatre de poder: al còmic (papa Juli II) i al cinema (Lourdes), el focus és la comunitat i les seves contradiccions. • Provocació amb propòsit: Jodorowsky estira els límits per il·luminar hipocresies i pulsions; Hausner refreda el to per mostrar la mateixa veritat amb sutileza. • Imaginari transvasat: el Dune no filmat de Jodorowsky fecunda el cinema posterior; el seu univers cristal·litza en El Incal i derivats.

Panorama general Episodi híbrid sobre religió, cultura pop i crítica social: del balanç agredolç de La Mercè i les protestes al carrer, a un viatge pel còmic provocador d’Alejandro Jodorowsky, i l’anàlisi cinematogràfica de “Lourdes” (2009) de Jessica Hausner. Tanca amb una agenda de novetats (Benedetta, Dune, Titane, Sitges) i una reflexió sobre la fe, la hipocresia i el poder de la ficció. "Hablaremos de santas, de merced, Lourdes y el papa… de estas y de otras ficciones." Editorial: La Mercè, focs i ficcions El to crític d’arrencada • Protestes i descontrol: entre botelloneros, vandalisme i tensions policials, l’inici de festa queda eclipsat. • Pregó boicotejat: consignes creuades (contra desnonaments, prostitució, Cuba, conflictes laborals…) dilueixen el sentit del tret de sortida festiu. • Idea clau: la festa vs. la revolta; quan es confonen, “comencem malament la festivitat”. Còmics: El Papa Terrible (Alejandro Jodorowsky) Context i premissa • Jodorowsky (guió) i Teo (dibuix) signen un còmic d’aires franco-belgues, detallista i contundent. • Premissa: el 1503, mort Alexandre VI; joc de trons papal amb el cardenal Giuliano della Rovere (futur Juli II) al centre. • Llicències històriques admeses (anacronismes, personatges barrejats) al servei d’una sàtira política i religiosa. Temes i to • Poder, nepotisme i violència: maniobres fosques, guerra bruta i diplomàcia sense escrúpols. • Erotisme i provocació: Jodorowsky força els límits per desmuntar hipocresies i sacsejar el lector; no gratuït, sinó discursiu i satíric. • Contrapunt maquiavèl·lic: Maquiavel actua com a narrador i consciència que posa fre al “juliànic” excés del Papa. Forma i autoria • Dibuix vigorós i molt detallat (Teo), amb pànels amplis; canvi d’art en l’últim volum amb pèrdua de detall. • Ecos de Milo Manara (erotisme com a motor narratiu) i ecos temàtics dels Borgia. Jodorowsky expandit: de Dune al metacosmos del còmic • De la Dune impossible (documental “Jodorowsky’s Dune”) a la gran saga en vinyetes: El Incal, Metabarons, Tecnopares… • Influència transversal: dissenys i idees que ressonen en Star Wars o Alien (Giger), i que mostren el pas de Jodorowsky del cinema al còmic per llibertat creativa. Lourdes (el lloc): fe, turisme i “miracles” certificats Un santuari-parc temàtic? • Descripció vivencial: entre devoció i economia de souvenirs (veles, medalles, ampolletes per aigua de la gruta de Masabielle). • Bernadette Soubirous: pastora de 14 anys (1858), 18 aparicions marianes; l’aigua com a font guaridora. Religió i “ciència” • Existència d’una Oficina de Constatacions Mèdiques i un Comitè Mèdic Internacional de Lourdes. • Punt crític: la religió abraça la ciència… o l’intenta abraçar? Cinema: “Lourdes” (2009), de Jessica Hausner Sinopsi i perspectiva • Protagonista: Christine (Sylvie Testud), amb esclerosi múltiple, viatja a Lourdes cercant canvi i consol més que no pas fervor. • Context coral: grups de malalts, voluntaris de l’Ordre de Malta, desig, gelosia i esperança en plans llargs i to gèlid. "¿Cree que alguien que puede utilizar las piernas es necesariamente más feliz?" Temes clau • Hipocresia i doble moral dels fidels; la pel·lícula deixa millor parada l’Església (que gairebé no jutja) que la comunitat. • Sutileza sobre el drama: sense lacrimogènia, dissecciona fragilitat, egoisme i necessitat d’acceptació. • Equilibri de to: cinisme i humor fi, però també tendresa. Una construcció a foc lent que esclata emocionalment al final. Interpretacions i premis • Sylvie Testud, premi a Millor Actriu (Premis del Cinema Europeu, 2010): treball immens de mirada i matís. • Repartiment: Léa Seydoux (infermera), Bruno Todeschini, Elina Löwensohn, entre d’altres. • Guardons: FIPRESCI a Venècia, Millor Pel·lícula a Sevilla i Varsòvia, entre altres. L’autora: Jessica Hausner • Trajectòria: Lovely Rita (2001), Hotel (2004), Lourdes (2009), Little Joe (2019). • Little Joe: mirall temàtic (sanació vs. acceptació), estètica prefiguradora de la pandèmia; més efectista que “Lourdes”, però parenta en posada en escena. Agenda i estrenes • Benedetta (Paul Verhoeven): monestir, provocació i mirada iconoclasta; en sintonia amb la línia “papes i santes” de l’episodi. • Dune: comparativa entre Lynch (1984) i Villeneuve; ressò del projecte impossible de Jodorowsky i la seva empremta. • Titane (Julia Ducournau): Palma d’Or a Cannes; pas per Sitges i estrena. • Last Night in Soho (Edgar Wright): arribada imminent a cartellera. • Sitges – Festival de Cinema: cobertura i expectatives del programa. Idees força • La fe com a comunitat: el poder de la religió es sosté en els seus fidels, amb les seves misèries i contradiccions. • Provocació amb discurs (Jodorowsky): sàtira política i religiosa per posar miralls incòmodes. • Cura vs. acceptació: “Lourdes” interroga què vol dir guarir, i a quin preu emocional.

Idea central: l’estiu etern i els seus miralls Punts clau • Eix temàtic: l’“estiu etern” com a metàfora d’evadir-se del temps, entre la vida, la mort i l’etern retorn. • Tríptic cultural: pintura (Joaquín Sorolla), assaig musical (Joan Oleaque, “En éxtasis”) i sèrie policíaca (BBC/Netflix, “La Serpiente”). • To del programa: barreja de divulgació i humor; comiat emotiu de Ferran Pujol; rauxa estival i context històric/contracultural. “El imperio de la química lo cambiaría todo para siempre.” Art: Sorolla i la llum mediterrània convertida en estiu etern Sorolla, més que platja (però avui, sobretot platja) • Carles situa Joaquín Sorolla com l’artista que millor captura la sensació d’“estiu etern” a través de la llum mediterrània i l’aire marí. • Desfet el tòpic impressionista: no és un impressionista pur; s’emmarca en un realisme-luminisme modernista de la Belle Époque, amb atenció al natural i al gest. • Context històric: optimisme de la Belle Époque (entre la depressió de finals del XIX i l’esclat de la I Guerra Mundial). Sorolla també té obra social, més enllà de l’idil·li estival. Obres clau comentades • “Regreso de la pesca” (1895, Musée d’Orsay): bous i mariners remolquen la barca al Cabanyal. Malgrat l’esforç, el quadre respira calma: pinzellada llarga i orgànica, joc de llums/ombres, brisa i velers a l’horitzó. Aquesta llum “acaricia” cossos i objectes i suspèn el temps—la imatge d’un estiu que no s’acaba. • “El balandrito” (1909): un infant juga amb un veleret; reflexos fragmentats a l’aigua (blancs, taronges, vermells) que dissolen la imatge en trossos lluminosos. • “Después del baño” (1902): maternitat en intimitat; mare embolcallant el nadó amb llençol blanc, la barca com a espai interior-ombra enmig de l’exterior lluminós: el “nucli” d’un estiu etern. • “Madre”: Clotilde (muller) exhausta dormint amb el nadó; rostres que emergeixen de la blancor: la vida atrapada al blanc, prioritat del viu—dolçor i força dramàtica. Recepció i crítica • Èxit de públic i crítica; Unamuno el retreu d’“esteticista” i prefereix Zuloaga. El programa desmenteix la “poca xitxa intel·lectual”: darrere la postal hi ha mirada social i humanista. • Missatge: Sorolla condensa un imaginari d’estiu mediterrani, llum vital i serena—una promesa d’eternitat quotidiana. Llibres: “En éxtasis. El bacalao como contracultura en España” (Joan Oleaque) Tesi i context • Pol presenta l’assaig (2004; reedició en castellà), amb pròleg de Kiko Amat, sobre la Ruta del Bacalao com a veritable contracultura hispànica (80s–90s). “Nuestro desfase era ilustrado, militante, absoluto: celebrábamos algo que tenía que ver con lo efímero, lo audaz y lo no normal.” • Anàlisi cultural, política, social i econòmica del període: del final de la dictadura a l’explosió nocturna valenciana. Orígens i pioners • Soft Cell actuen a València (sala Éxtasis) i encenen la metxa synth-pop/ball. • Juan Santamaría (DJ) i Carlos Simó (Barraca) com a pioners: del “punxar lentes” a l’eclecticisme (òpera, post-punk, jazz) i la recerca de rarezas; el DJ com a director cultural. • El terme “bacalao”: surt d’una botiga de discos (Zigzag) i la broma “esto es bacalao… de Bilbao” esdevé etiqueta viral. Comunitat, ruta i química • La ruta no era només clubs: conduir, parquineo, comunitat de “canyeros”, pertinences a afters i temples (p. ex. Barraca). • Canvi de codi nocturn: • Abans: barra, lligar i “lenta”. • Bacalao: el ball com a fi en si mateix, “baila o muere”. • Drogues com a vector cultural: mescalina/MDA (des de 1983) i, més tard, “drogues de disseny”. “El imperio de la química lo cambiaría todo para siempre.” Tensió “música blanca” vs. “música negra” • Estigma vuitanter: funky/disco com a “garrulo” a Espanya; el bacalao treballa amb música blanca (synth, new wave, EBM) i la endureix per a la pista; no obstant, el relat és més complex del que la caricatura deixa veure. • Ecos i llegat: documentals (Nando Dixcontrol), fenòmens “Remember”, memòria generacional. Sèries: “La Serpiente” (BBC, a Netflix) — el costat fosc del somni hippie De l’“etern estiu” al “theft and death” • Adriano connecta l’“hippie trail” (Londres–Istambul–Afganistan–Índia/Nepal–Tailàndia) amb la figura real de Charles Sobhraj (alias “Alain Gautier”): a Bangkok, es fa passar per comerciant de pedres precioses per seduir i capturar viatgers naïfs. • Contrapunt: el diplomàtic holandès Herman Knippenberg (obsessionat amb la desaparició d’una parella neerlandesa) enceta una investigació que articula el thriller. Virtuts de la sèrie • Producció i ambientació 70s molt cuidades (vestuari, art, barreja de metratge digital i cinematogràfic, inserció d’arxiu). • Banda sonora evocadora: versions com “La Pénitencière” (Johnny Hallyday) en clau de final scorsesià; psicodèlia i clima policial. Ombres i crítiques • Guió laberíntic amb salts constants (dies/mesos/anys, espais) que poden desorientar; estructura “des de les víctimes” a l’estil “Zodiac”, però menys precisa. • Interpretacions irregulars: • Tahar Rahim (Sobhraj) massa “villà evident” per ser creïble com a seductor—limita el matís del personatge. • Jenna Coleman (Marie-Andrée Leclerc) amb accent francocanadenc poc convincent—trenca versemblança. • Tot i això: és addictiva, es deixa veure d’una tirada i empeny a cercar la història real de Sobhraj fora de la sèrie. Tancament i comiat • Programa 333 (3a temporada), “mig camí del número de la bèstia”: metàfores d’eternitat i retorn. • Comiat de Ferran Pujol (amb promesa de retorn puntual): agraïments, complicitats i humor per defugir l’adeu definitiu.

Visió general Episodi temàtic sobre la mort que enllaça cultura pop i reflexió: de la “mort” de l’E3 a la mort física i moral, passant per la pena de mort a l’Iran i la representació literària i cinematogràfica a Stephen King. El programa contraposa humor i religió, responsabilitat i obediència, injustícia i compassió. "L’E3 ha mort." "La mort és un canvi… una oportunitat per als que ens quedem a aquest costat." • Temes clau: adéu a l’E3 i nou paradigma (Summer Game Fest), còmics (“La extremaunción”), cinema iranià (There Is No Evil), literatura i cinema (The Green Mile). • Eix conceptual: la mort com a canvi, com a dilema ètic i com a experiència social i íntima. Còmics: “La extremaunción” (Oriol de la Torre i Albert Mañosa) De què va • Un capellà, el pare Alfonso, visita un famós monologuista anticlerical (Álvaro Costa) que demana l’extrema unció en el seu llit de mort. • Gir: el capellà es nega a administrar el sagrament perquè ha perdut la fe. • El relat es converteix en un duel dialèctic sobre dogma vs. raó, por vs. convicció i el paper de l’humor. “L’humor és capaç de diluir el terror més profund i de posar en evidència allò més inquestionable... És un arma de gran poder.” (Eco, a “El nom de la rosa”): “Una simple broma pot fer trontollar el mur més gruixut de qualsevol dogma.” Claus i context • Títol i context: l’extrema unció (avui “unció dels malalts”) com a ritual de comiat i reconciliació, relectit aquí amb ironia i humanisme. • Miralls creuats: el còmic mostra el comediant que busca redempció i el capellà que dubta —dos personatges que han “perdut la fe” en sentit ampli. • Comentari sociocultural: pressions, autocensura i riscos del discurs humorístic en contextos sensibles. • Estil: blanc i negre, traç caricaturesc, poc diàleg, to oníric; format quasi teatral de “dues veus en una habitació”. • Gènesi: idea concebuda com a curtmetratge; finalment, millor servida en format còmic. • Imaginari: portada amb la Mort jugant escacs (metàfora de la negociació fútil amb la mort, més que escena literal). Per què llegir-lo • Fàcil i potent: 93 pàgines, lectura àgil però plena de girs i idees. • Debat assegurat: ideal per llegir i discutir en grup —humor, religió, ciència i fe entrellacen tensions molt actuals. Cinema: “There Is No Evil” (La vida de los demás) de Mohammad Rasoulof El que tracta i com ho fa • Quatre històries independents, 150’, sobre la pena de mort a l’Iran, filmades des de la mirada dels verdugos (botxins) més que no pas de les víctimes. • Dada clau: el servei militar (obligatori) pot forçar els homes a executar —“apartant el tamboret” en les penes per penjament—, fent-los partícips del sistema. • Línia ètica: el film interpel·la la responsabilitat individual en context autoritari i el dret a dir no (objecció de consciència). “Muerte y libertad”: la versió de Milva de “Bella Ciao” accentua el leitmotiv del sacrifici per la dignitat. Forma i recepció • To coral i poètic; la primera història és “de 10” i actua com a ganxo moral; les següents completen la mirada polièdrica (alguns hi veuen moralització). • Premi: Ós d’Or a la Berlinale (2019/2020). Debat sobre la dimensió política dels premis —un discurs necessari i valent. Rodada contra el règim • Rasoulof, perseguit des de 2010: passaport retirat, presó domiciliària. • Estratègia de rodatge: presentades com quatre curts amb equips diferenciats per aconseguir permisos; el director només dirigia fora de Teheran; la seva filla va recollir el premi. • Missatge de fons: “No hi ha maldat” com a constatació que els botxins són “ordinaris”, no monstres —i precisament per això el sistema és més inquietant. Literatura i cinema: “The Green Mile” (Stephen King) / “La milla verda” (Frank Darabont) Context i trama • Publicació seriada (1996) en sis entregues (0,99$), després volum únic (1997). • Adaptació de Frank Darabont amb Tom Hanks i Michael Clarke Duncan. • 1932/35, corredor de la mort (“milla verda” pel linòleum verd): en John Coffey, home negre, condemnat injustament per la mort de dues nenes blanques. • Realisme màgic: Coffey té “el resplendor” (poder de sanació); cura el ratolí Mr. Jingles i fins i tot el dolor del protagonista. Temes • Injustícia i racisme: el poble exigeix un culpable; la veritat importa menys que la venjança. • La mort com a part de la vida: acceptació, comiat i compassió; no sempre hi ha “miracle”. • Lletjor moral vs. bondat senzilla. “I’m tired, boss. Mostly of people being ugly to each other.” L’“ugly” aquí és una categoria moral, no estètica. Per què revisitar-la • Posa en diàleg la pena de mort amb la dignitat humana, i connecta amb el debat de Rasoulof des d’un registre emocional i fantàstic. • Recorda que la pitjor mort pot ser la pèrdua de fe en la vida i en els altres. Tancament • Anuncien proper episodi i el possible comiat d’un dels integrants. • Leitmotiv que travessa tot l’episodi: morir per renéixer —de l’E3 a nous formats; de l’humor a la fe; de la por a la responsabilitat.

Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dilluns de 21 a 22h de la nit arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Ferran Pujol i Adriano Calero.

Benvinguda i retorn a l’estudi Empanada Cultural torna a la ràdio (Ràdio Fabra) coincidint amb el seu 2n aniversari. L’equip (Pol, Adriano, Carles i Ferran) obre etapa amb programa renovat, noves seccions i recordatori de xarxes i plataformes. Punts clau • Tornada a l’estudi amb il·lusió i to festiu. • Recordatori de presència a xarxes i plataformes (Spotify, YouTube, etc.). Bloc 1 — Còmic: 20 anys d’Astiberri (entrevista a Laureano Domínguez) Eix central: celebració dels 20 anys d’Astiberri amb extrets d’una entrevista a Laureano Domínguez (soci i editor). Es repassen el catàleg, l’aposta editorial i l’evolució del sector entre paper i digital. El model Astiberri i xifres • Editorial del segle XXI amb 751 títols i més de 300 autors al catàleg, presència en 20 països i 189 títols digitals. • Equip reduït, amb una cultura de treball propera i flexible. Apostes valentes: Blankets i Arrugas • La publicació de Blankets (Craig Thompson) va néixer d’una “casualitat valenta”: al confirmar la visita de l’autor al Saló de Barcelona, van decidir editar el volum sencer (600 pàgines) en lloc de quatre toms. “La gente pensará que es un gran hallazgo… surgió de la casualidad… si viene, habrá que hacer el libro entero.” • Sobre Arrugas (Paco Roca): aparentment “un llibre que ho té tot per no vendre” (vellesa, Alzheimer, asil) es converteix en gran èxit: “Nuestro mayor bombazo ha sido Arrugas… ya por los 70.000 ejemplares vendidos.” Còmic vs novel·la gràfica i nous lectors • Trencar amb la serialitat infinita i apostar per obres tancades, llargues i d’autor amplia públics. “El término novela gráfica… expresa un tipo de cómic distinto… historias más intimistas… como Arrugas, Blankets o Pyongyang.” • Diàleg amb el còmic periodisme (Joe Sacco, Notas al pie de Gaza) i la hibridació de gèneres. Adaptacions i èxits recents • Èxit de Matadero 5 (Kurt Vonnegut) adaptat per Albert Monteys: respecta una narrativa no tradicional i ja va per 3a edició pocs mesos després de sortir. Paper vs digital i el valor de l’edició • El digital no ha “matat” el paper. El còmic aporta disseny, formats i papers que modulen la lectura. • Cas Panel Syndicate: títols com Universo s’ofereixen pay-what-you-want en digital i, tanmateix, venen molt bé en físic gràcies a l’edició cuidada. Consell a qui vol publicar “Confía en lo que quieres hacer, lucha por ello y sé original… no sigas una moda si no tens res nou a dir… hazlo porque te sale de dentro.” Bloc 2 — Cinema: Satyajit Ray i “Charulata” (centenari) Eix central: homenatge al centenari de Satyajit Ray (1921–1992) i anàlisi de la restauració i reestrena de la seva obra mestra Charulata (La esposa solitaria). Per què Ray és immens • Amistat i aprenentatge amb Jean Renoir i impuls decisiu de John Huston; difusió a festivals europeus amb suport crític (André Bazin) i MoMA. • Reconeixement internacional: Oscar honorífic (1992). Scorsese: “El cine de Ray me dejó sin aliento… poético, inmediato, amplio e íntimo… uno de nuestros mayores tesoros.” Trilogia d’Apu (neorrealisme bengalí) • Tres etapes vitals: Pather Panchali (1955), Aparajito (1956) i Apur Sansar (1959). Impacte en el relat “d’una vida en episodis” i influència posterior. Charulata (1964): tema, mirada i forma • Context: Bengala, s. XIX, ocupació britànica. Charu, esposa d’un intel·lectual abocat a la política, viu “enjaulada” en una jaula d’or. • Mirada femenina i alliberament: la pel·lícula evita caricatures; el marit no és “mal home”, però la seva inconsciència perpetua l’opressió. Charu s’empodera per l’art i l’escriptura. • Posada en escena i simbologia: costura als crèdits, finestres que s’obren/tanquen, travelings que serpentejen com els sentiments, ocell en gàbia com a metàfora. • Interpretacions: Madhabi Mukherjee (Charu) i Soumitra Chatterjee (també Apu adult a Apur Sansar) brillen per la contenció. • Música de Ray i un únic moment cantat amb regust bollywoodiense integrat amb elegància. Bloc 3 — Art i cinema: 200 anys de la mort de Napoleó Eix central: com la pintura i el cinema han construït el “mite Napoleó” entre grandesa èpica i fragilitats humanes. La imatge mítica vs la persona • Quadre icònic: Napoleó creuant els Alps de Jacques-Louis David (1801), neoclàssic de propaganda: capa roja, cavall impetuós, emperador impertèrrit. • Contrapunt biogràfic: orígens corsos, cognom italià i dificultats inicials amb el francès fins a la “immersió” postrevolucionària. Napoleó al cinema • De la solemnitat francesa (Raymond Pellegrin) a mirades desmitificadores i comèdies. • El gran projecte no filmat: el Napoleó de Stanley Kubrick (avui reimaginat per Ridley Scott). • La fita realitzada: Napoléon (1927) d’Abel Gance: ambiciosa forma “triple pantalla” (proto-cinemascope) i restauració posterior apadrinada per Coppola. Epíleg pictòric • Sobrietat i foscor a Eugène Isabey: La repatriació de les cendres de Napoleó, que concentra la llum en el sarcòfag i humanitza el mite després de l’exili a Santa Helena. Idees força • Astiberri exemplifica risc curatorial, edició cuidada i diàleg entre paper i digital. • Satyajit Ray: cinema humanista, formalment refinat i d’ampli llegat; Charulata és una peça clau sobre desig, cultura i llibertat femenina. • Napoleó: entre la iconografia heroica i la realitat històrica; l’art i el cinema han construït (i qüestionat) el relat del poder.

Resum general Episodi temàtic al voltant de l’alcohol com a dispositiu cultural i vital: veure per oblidar o per recordar? El programa recorre tres miralls d’aquesta ambivalència —cinema, pintura i televisió— per mostrar com l’alcohol pot ser tant un catalitzador de canvi com un camí cap a l’autodestrucció. "En definitiva, que el borratxo no fa el geni." "Primer et prens una copa, després la copa es pren la beguda, i finalment la beguda et pren a tu." Temes clau Alcohol i creativitat: de Nietzsche a Bukowski i Fitzgerald, el tòpic de la injecció creativa es matisa amb fets: les millors obres s’escriuen en abstinència. Doble cara del vi: celebració i ritu vs. dependència i ressaca, tant a Druk com a Velázquez. Crisi de mitja edat i identitat: a Druk (professorat danès) i a BoJack (fama i buit de Hollywood). Dansa com a catarsi: el final de Druk es llegeix com un canto a la vida (jazz ballet de Mikkelsen). Existencialisme cru: BoJack Horseman dissecciona la depressió, l’autoengany i les addiccions amb humor negre i simbolisme antropomòrfic. Cites destacades "Veure per oblidar o veure per recordar?" "L’alcohol és una substància addictiva i l’alcoholisme, una malaltia progressiva." "No es tracta d’una, ni dues, ni de vuit copes; el verí no està en la dosi… quan no hi ha control, en diem borratxera." Anàlisi per seccions Cinema — Druk (Otra ronda, Thomas Vinterberg) • Context i premis: Oscar a Millor Pel·lícula Internacional; gran pas per San Sebastián (premi de la crítica) i als European Film Awards (pel·lícula, direcció, guió, actor per Mikkelsen). • Premissa: la teoria del 0,05% (dues copes) com a equilibri funcional; més excusa narrativa que tesi científica. • Lectura temàtica: debat viu entre lectura celebratòria de la vida versus moralina; consens que el film és més humà i vitalista que admonitori. • Mads Mikkelsen: interpretació central, arc sobre la apatia i el desencant; cor coral al servei del seu trajecte. • Idiosincràsia danesa i to: peça accessible i comercial, però amb excel·lència formal i musical; previsibilitat parcial compensada per execució. • Final: el ball (jazz ballet) com a alliberament i reescriptura del discurs (celebració sense ingenuïtat). • Remake: s’està gestant adaptació americana amb Leonardo DiCaprio. Art — Velázquez, "El triomf de Bacus (Los Borrachos)" • Clau de lectura: Velázquez fusiona món real i mitològic (borratxos vs. Bacus i sàtirs) per mostrar la dualitat del vi: ritu sagrat i ebrietat profana. • Context: obra de 1629, frontissa entre etapa sevillana i maduresa madrilenya; primera gran faula mitològica i nu parcial a l’obra de l’artista. • Llenguatge plàstic: llum i pell d’eco caravaggista, però amb fons menys tenebrós; hiperrealisme social a la dreta (arrugues, nassis envermellits) i idealització mitològica a l’esquerra. • Iconografia: coronació amb corona de llorer (poètica) i no de vinya; la borratxera com ritus d’iniciació als misteris de Bacus. • Mite i transformació: Bacus (naixement tràgic, déu de la metamorfosi) encarna seducció i desinhibició, però també foscor i mort; el quadre és al·legoria del vi com a estímul creatiu i perill. • Ponts contemporanis: del mite a la cultura moderna (record de Charlie Parker, geni elevat i devastat per les substàncies). Sèrie — BoJack Horseman (Netflix) • Premissa: exestrella de sitcom noranter (un cavall antropomòrfic) s’enfronta al buit, la fama caducada i la depressió. • Personatges clau: Diane (escriptora fantasma), Princess Carolyn (agent workaholic), Todd (amic codependent), Sarah Lynn (nena prodigi trencada), Mr. Peanutbutter (optimisme naïf). Repartiment vocal: Will Arnett, Alison Brie, Aaron Paul, Amy Sedaris. • To i temes: dramedi d’humor negre, existencialisme i crítica a Hollywood; cada episodi suma a l’arc global. • Alcohol i addiccions: l’alcohol es percep com a "concessió menor" que s’acaba revelant nexe destructiu; crisi i rehabilitació com a (difícil) inflexió. • Simbolisme: l’antropomorfització fa visibles essències (cavalls que corren per plaer, gos que persevera, etc.); menys positivisme, més realisme cru. • Final sense moralina: tanca amb ambigüitat lúcida; recomanació forta de completar-la. Conclusions Alcohol com a metàfora d’allò que accelera el canvi i/o precipita la caiguda. Druk celebra la vida sense negar l’abisme; Velázquez encunya la doble cara del vi; BoJack retrata l’autoengany i la depressió amb una claredat demolidora.

Visió general de l’episodi Especial dedicat al BCN Film Fest coincidint amb Sant Jordi i la tornada a les dates naturals del festival. Els conductors combinen crítica, context i recomanacions, amb un enfocament transversal entre cinema i literatura, i un repàs a seccions oficials i cicles (Chaplin, CineAsia), reestrenes i un premi honorífic. "cinema, cinema i més cinema" Inauguració: Promising Young Woman (Emerald Fennell) Què és i per què fa soroll • Film d’obertura del festival, amb 5 nominacions als Oscars (incloent direcció, guió i actriu per Carey Mulligan) • Òpera prima de Emerald Fennell (guionista de la 2a temporada de Killing Eve i actriu a The Crown) De què va (sense espòilers) • Rape & revenge psicològica: una dona simula embriaguesa per desenmascarar i confrontar agressors “respectables” de nit Debat crític dels conductors • Punts forts: posada en escena eficaç; arrencada poderosa; idea clara i contemporània (context Me Too) • Retrets principals: - Tone shift cap a rom-com que desactiva el cop crític - Moralina i personatges massa dicotòmics (bons/mals) que dificulten l’empatia - Sensació de “denúncia envasada” que et fa sentir “millor persona” sense interpel·lació real • Referents i alternatives: Miss 45 (Àngel de Vengança), I Spit on Your Grave com a genealogia del subgènere; recomanen Revenge (Coralie Fargeat) com a actualització més contundent "mártires ya sobran" — citant Sergi Sánchez, reclamant menys martirologi i més venjança efectiva dins del gènere Secció Oficial: panoràmica Tendències i curadoria • 12 pel·lícules a competició (19 en total sota paraigua SO) • Varietat de països i temes: adaptacions literàries, contingut històric (Segona Guerra Mundial, Itàlia feixista, Ruanda) • Empremta de distribuïdora (Contracorriente) i menys presència d’“autor” que en festivals com D’A o Americana • Nivell irregular 2021: títols amb bones intencions però resultats desiguals; focus sovint actoral (biòpics, star vehicles) Destaquem: Petit País (Eric Barbier) Per què destaca • Adaptació de la novel·la de Gaël Faye; mirada infantil i perifèrica al conflicte Hutu–Tutsi (Burundi/Ruanda, 1993-94) • Construcció en paral·lel (familiar i polític) amb escenes d’una bellesa dolorosa i sense caure en el lacrimogen fàcil • Trenca el maniqueisme simple “bons/víctimes vs. dolents” i obre preguntes sobre l’odi sectari Context i comparacions • Millor que aproximacions més mainstream com Hotel Rwanda; també es cita Shooting Dogs "Petit P.I. és una obra mestra comparada amb [Hotel Rwanda]" — opinió dels conductors sobre la potència i honestedat del film En diàleg: Hotel Copélia (José María Cabral) • Mirada a la revolució dominicana (1965) des d’un bordell • Interessant com a idea, però més maniquea i dicotòmica; li manca la complexitat de "Petit País" Minamata (Andrew Levitas) amb Johnny Depp • Biopic sobre el fotoperiodista W. Eugene Smith i el desastre de Minamata (mercuri) • Bones intencions i gran equip tècnic/actoral japonès; Banda sonora de Ryuichi Sakamoto (preciosa però poc integrada dramàticament) • Subratllat melodramàtic que resta força a la denúncia Seccions i cicles: Cinema en Gràcia i espanyol • Espai per a comedies lleugeres i producció local: "El olvido que seremos", "Poliamor para principiantes", "Solo una vez" (nivell desigual) Cicle Chaplin: l’etapa tardana Monsieur Verdoux i la modernitat de Chaplin • Chaplin post-Charlot: Messieur Verdoux (assassí funcional que apunta al sistema) • Lecture crítica sobre guerra, economia i moral; diàlegs amb "Temps moderns" i "El gran dictador" • Debat amb Candilejas (més lacrimògena però essencial per entendre el comiat de l’artista) "Si mates una persona, ets un assassí; si en mates moltes, ets un heroi" — idea central a Verdoux que enllaça amb la crítica a la guerra "Tot el món l’admira i pràcticament ningú l’entén" — la famosa cita Chaplin–Einstein recordada al programa CineAsia (Japó): L’arpa birmana (Kon Ichikawa) • Joia antibel·licista (1956): espiritualitat, compassió i trauma de guerra amb posada en escena lírica • Context Oscars 1956 (perd davant La Strada de Fellini); record de la importància de Kon Ichikawa • Cicle completat amb Rashomon, Zatoichi, Paprika, i la prevista Tezuka’s Barbara Reestrenes essencials: Valhalla Rising (Nicolas Winding Refn) • Experiència sensorial i hipnòtica pre-Drive; transició de Refn cap a l’estetisme i la narrativa minimal • Breu excursió a The Good Traitor com a biopic clàssic per contrastar models Premi Honorífic: Isona Passola • Reconeixement a Isona Passola (productora, ex-presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català i actual presidenta de l’Ateneu Barcelonès) • Avanç de l’entrevista que li fan els conductors: estat del cinema català, definicions, paper de la dona i reptes de futur "Prefereixo que els premis els donin a les meves pel·lícules que a mi" — Isona Passola sobre el valor real de la distinció Tancament • Remat amb xarxes socials d’Empanada Cultural i teaser de novetats del 2n aniversari.

Resum executiu Episodi que contrasta la mítica de l’heroi amb la heroïcitat anònima del present. Des d’un editorial que reivindica els sanitaris i qüestiona la necessitat d’herois, passem a un debat sobre lideratges i referents, per aterrar en dues mirades culturals complementàries: Còmics: The Boys, una sàtira ferotge del superheroi com a celebritat corporativa i abusos de poder. Cinema: Nomadland, la poètica de les vides en trànsit i la dignitat de l’“Amèrica oblidada”. "Realment necessitem un heroi?" — Pregunta clau que travessa tot l’episodi. Editorial: l’èpica anònima vs el mite de l’heroi Idees clau • Sanitaris com a herois anònims: treball a l’ombra, lluny de fama i mites clàssics (Teseu, Perseu, Hèrcules) i pop (Luke Skywalker, Wonder Woman). • Crítica a la iconografia paternalista i als estereotips; reivindicació de l’èpica real i quotidiana. • De Campbell al present: l’heroi té “mil cares”, però el nostre temps desmitifica i rebutja l’etiqueta d’heroi. • Pregunta de fons: necessitem herois o referents i comunitats? "Salvar vides és la seva feina... No fa falta capa ni malles" — rebuig de l’epopeia artificiosa. Debat obert: necessitem herois? Liders, símbols i “herois a l’ombra” • Dues funcions de l’heroi: - com a assumpció de responsabilitat (mentre la resta descansa), - com a líder que inspira un col·lectiu. • Referents històrics i religiosos (Jesús i els apòstols, inclòs Judas) i metàfora pasqual per parlar de messianismes culturals. • Reivindicació dels “herois en la foscor”: persones i equips que fan possible els projectes, lluny del cartell i la portada. • To distès amb crides a projectes propis (rodatges i curtmetratges), i recordatori de xarxes d’Empanada Cultural. Còmics — The Boys: antiherois, sàtira i poder De què va • The Boys (còmic de Garth Ennis i Darick Robertson) i la seva sèrie a Amazon: una sàtira ultraviolenta on els “súpers” són celebrity corporativa (Vought) que abusa del poder i viu d’espectacle, màrqueting i religió. • Els The Boys (Butcher, Hughie, Mother’s Milk, Frenchie, la Fembra/Kimiko) actuen com a contrapoder: intimidació, xantatge i força bruta per “controlar” els súpers. Còmic vs sèrie • Còmic: més obscè, gamberro i d’humor negre; The Boys s’hi inoculen el Compost V per tenir poders. • Sèrie: més dramatitzada, manté el to corrosiu, però reinterpreta arcs i personatges (p. ex. Stormfront com a dona i influencer; Homelander/Patriota portat amb una interpretació demencial i brillant). Temes i dards • “I si els superherois existissin de debò?” → Abús de poder sistèmic, dany col·lateral, política i negocis. • Satira geopolítica: al còmic, l’intent de “salvar” un avió s’enganxa amb l’11S i l’ús de la tragèdia en clau d’agenda. • Metacrítica del gènere: de Watchmen a Deadpool, però amb la perillositat portada al límit. Moments i detalls • Origen editorial: de WildStorm/DC a Dynamite per guanyar llibertat creativa (el to era “massa” per DC). • L’arc de Herogasm (orgia de súpers i excés) podria arribar a la T3 de la sèrie. "Calen els superherois? O calen antiherois que desmuntin el mite?" Cinema — Nomadland: heroïcitats quotidianes en ruta Premi, autoria i context • Direcció de Chloé Zhao; protagonisme de Frances McDormand i David Strathairn; aparició de Bob Wells (nòmada real). • Consagració festivalera: Lleó d’Or (Venècia) i Premi del Públic (Toronto), Globus d’Or i favorita als Oscars. Sinopsi i temes • Fern (McDormand), vídua i sense casa després del col·lapse d’un poble miner post-2008, emprèn un viatge nòmada en furgoneta. • Distinció clau: homeless vs houseless → té llar, però no casa. • Temes: dol i acceptació, dignitat en la precarietat, comunitat en la soledat compartida, crítica subtil al capitalisme i a la societat que “dóna l’esquena als seus majors”. "See you down the road" — lema vital que condensa el sentit de comunitat en el trànsit. Estil i influències • Docuficció poètica: rodatge de carretera, personatges reals barrejats amb actors, càmera propera, llum natural i posada en escena minimalista. • Foto de Joshua James Richards amb ARRI Alexa Mini: mobilitat, proximitat emocional, textura natural. • Ecos de western (frontera moral), Beat generation (Kerouac), Wenders i Terrence Malick; música amb Ludovico Einaudi entre la contenció i l’emoció. Lectura social • Visibilitza l’Amèrica oblidada i les vides invisibles: la precarietat no anul·la la dignitat ni la llibertat escollida. • El film suggereix més que no pas mostra; evita el melodrama i confia en l’espectador. Tancament • Recordatori de xarxes i plataformes (YouTube, Spotify). • Queda “fora d’hora” una secció anunciada sobre Kratos (God of War), que s’apunta per a properes entregues. Idees força • Desmitificar l’heroi no és renunciar als referents: és passar del messianisme individual a la responsabilitat col·lectiva i a la heroïcitat quotidiana. • The Boys i Nomadland són dos miralls: - un mostra la façana corrupta del mite (superherois-corporació), - l’altre, la veritat callada de vides que sostenen el món sense focus.

Fil conductor de l’episodi: la “corrupció” com a idea "És realment dolenta, tota corrupció?" • Punt de partida irònic: el tràiler de Ténet estrenat a Fortnite i la idea de veure-la en un format “corromput” com una Game Boy Advance (132×128 px a 6 fps). • Tesi de fons: la corrupció com a alteració de la substància pot ser destructiva, però també pot revelar falses majestats (l’emperador despullat) i forçar una mirada crítica. Cinema: La Gomera (2019), de Corneliu Porumboiu De què va i per què destaca • Thriller/neo-noir amb ànima de comèdia i sàtira: un policia corrupte de Bucarest, Christy, viatja a La Gomera per aprendre el silbo gomero i coordinar, sense ser interceptat, l’alliberament d’un cap mafiós. • Pel·li multilingüe i meta-lingüística: rumà, castellà, anglès i el propi silbo gomero es barregen per jugar amb el codi, la vigilància i la desinformació. • Estructura i to: muntatge deliberadament desordenat, ritme mesurat (≈90’), deconstrucció dels arquetips del noir (femme fatale, policia corrupte, diners com a obsessió) amb humor negre. Línia autoral i referències • Porumboiu continua la seva obsessió pel llenguatge (com a 12:08 a l’est de Bucarest i Police, Adjective) i la reescriptura de gèneres. • Canvi de pell formal: abandona l’estètica més “documental” per una posada en escena més ambiciosa, sense perdre la veu personal. • Premis i recepció: a competició a Cannes i premi al Millor Guió a Sevilla. • Apunts extra: aparició d’Agustí Villaronga com a cap mafiós; guiños cinèfils (de Psicosis a westerns) en clau còmica. Art: Damien Hirst i la corrupció de la matèria (i del mercat) Obra central i ambivalències • For the Love of God (2007): calavera de platí amb 8.601 diamants. Entre el memento mori i la celebració opulenta del consum. • Operació de mercat: venuda per un “consorci” (amb el propi Hirst dins) per uns 58M€ en vigílies de la crisi del 2008 —especulació, valor i aura en fricció. Young British Artists i “matèria corruptible” • In and Out of Love i la sèrie Natural History: animals en formol, putrefacció i pas del temps convertits en dispositiu estètic. • The Physical Impossibility of Death in the Mind of Someone Living (el tauró en formol) i Saint Sebastian, Exquisite Pain: iconografia sagrada, morbositat i postmodernitat que profana cànons. • Tensions ètiques/estètiques: crítica del capital i alhora participació del mateix circuit milionari; art que es transforma (i es degrada) dins el museu. Còmic: Primavera para Madrid — l’entramat de la corrupció espanyola Format i to • Edició “daurada” (portada i interiors): icona material de l’opulència; estil gràfic entre la caricatura i el reportatge. • Relat periodístic: “House of Cards” a l’espanyola, amb noms velats (el “Fede” per al pequeño Nicolás), però cares i trames reconeixibles (Corona, PP, Gürtel, constructores...). Temes clau • Ascens social a cop de contactes: desayunos informativos, nepotisme, portes giratòries i “plana major” del poder madrileny. • Motiu recurrent: “a cada personatge li arriba la primavera” —moment de mutació on la corrupció floreix… però l’hivern també acaba arribant. • Llenguatge i propaganda: de “comunismo o libertad” a l’elasticitat semàntica que ho desfigura tot; la política perverteix el llenguatge. Tancament: un sol fil, tres llenguatges • El programa cus cinema, art i còmic a través d’un mateix nervi: el llenguatge com a codi que es corromp, manipula i també desenmascara. • De l’argot xiulat del silbo a l’ostentació diamantinada i als eslògans polítics: tres proves de com la forma (i el format) mai és innocent —pot fer visible el que el poder vol mantenir invisible.

Panorama general del programa • Episodi centrat en tres peces que dialoguen entre elles al voltant del camp i la ciutat, la identitat i el somni americà: el quadre American Gothic (Grant Wood), el còmic Preferències del Sistema (Hugo Bienvenu) i el film Minari (Lee Isaac Chung). • To transversal: reflexió sobre la cultura (valor, preservació i mercantilització), la relectura d’icones americanes i el contrast entre idealització rural i realitat econòmica/social. "Hermano, ¿no tendrás una moneda?" — la cançó de la Gran Depressió que obre la lectura d’American Gothic i situa el to històric i social. Secció d’Art: American Gothic (Grant Wood) Context i clau de lectura • Moviment: regionalisme americà (anys 30). Finestra a la realitat rural dels EUA en plena Gran Depressió. • American Gothic (1930) mostra una parella (en realitat, pare i filla) davant d’una casa d’estil Carpenter Gothic (finestra ojival al fons) i un pitchfork a primer terme com a símbol de treball i verticalitat moral. Descripció i interpretacions • Austeritat, ordre i castedat: roba planxada, compostura severa, frontalitat. Valors de treball i virtuosisme, sense rastre explícit de la crisi del 29 en l’escena. • Models reals: el dentista Byron McKeeby i la germana de l’artista, Nan Wood. Intenció de Wood: pare i filla, no matrimoni — confusió estesa durant dècades. • Carpenter Gothic vs. Southern Gothic: es distingeix l’arquitectura “gòtica” vernacla de la casa (trend de finals del XIX als EUA) de la tradició literària del Gothic sureño (Faulkner, Harper Lee), amb la qual no s’ha de confondre el quadre. Relectures, paròdies i perversions • De símbol de virtuosisme rural a icona pop pervertida i explotada: cartells i pastitxos (inclosa la pel·lícula de terror American Gothic, 1988), que converteixen la forca en arma slasher i sexualitzen/violenten l’imaginari del camp. • En contraplà, The New American Gothic (Criselda Vásquez) actualitza el gest: pares mexicans treballadors en un rentat de cotxes — una defensa contemporània dels valors de la classe treballadora i de la lluita quotidiana per l’arrelament. Secció de Còmic: Preferències del Sistema (Hugo Bienvenu) Premissa i món • Any 2055: col·lapse d’emmagatzematge digital. Un tribunal anomenat “els Profetes” decideix què es preserva i què s’esborra, segons mètriques de consum (visites, “likes”). • Yves Mathon, arxiver i defensor cultural, inicia una operació clandestina de “rapte de dades” per salvar obres condemnades a l’oblit. Dues parts, dues geografies • Ciutat: defensa de peces davant els Profetes; pirateria “ètica” per preservar cultura; injecció de dades a Miki, un robot domèstic que, a més, és gestador. • Camp: el robot fugirà al medi rural amb un nadó i hi refarà una vida en equilibri amb la natura. Transmet poemes, pel·lícules i memòria a la criatura — pedagogia cultural lluny del soroll urbà i de la tirania de l’algoritme. Referents i idees • Ecos de Fahrenheit 451, Black Mirror, Matrix i fins i tot de la gestació extracorpòria present a videojocs tipus Death Stranding. • Crítica a la cultura quantificada: allò més vist desplaça allò més valuós; debat entre cultura de masses i autor, i sobre l’accessibilitat real a la cultura. • Subtext ecologista: el camp com a espai de cura i sostenibilitat; la natura com a lloc de renaixement (en paral·lel al que després veurem a Minari). Estil visual • Línia clara i cromatisme de pop art (Lichtenstein/Warhol): fredor i colors plans a la ciutat, saturació verda i calor al camp. Connexió amb l’exposició de pop americà al CaixaForum. “Nos hemos construído para las historias y seremos destruídos por los datos.” Secció de Cinema: Minari (Lee Isaac Chung) Producció i recepció • Produïda per Plan B (Brad Pitt) i distribuïda per A24. Música d’Emil Mosseri. • Guardons: Sundance (Gran Premi del Jurat i del Públic). Debat als premis sobre la categoria de “parla no anglesa” tot i ser una producció nord-americana bilingüe (coreà/anglès). Trama i personatges • Anys 80, Arkansas: una família coreanoamericana deixa Califòrnia per provar sort al camp. Jacob vol aixecar una granja de verdures coreanes per a una diàspora en creixement; Mònica prioritza la salut del fill (cor delicat). L’arribada de l’àvia encén una relació preciosa amb el nen — eix emocional del film. • El títol fa referència al minari (també dit “julivert japonès” o “api xinès”), planta silvestre que arrela i reneix — metàfora de l’arrelament i la resiliència. Temes i to • Somni americà vs. llindar familiar; arrelament en trànsit; comunitat, religió, clima i dependència de l’aigua — la fragilitat de viure del camp. • To contingut i líric, no maniqueu: emoció que creix “com la planta”, sense forçar el drama. Repartiment i forma • Steven Yeun (Jacob), Youn Yuh‑jung (l’àvia, premiada a múltiples cercles) i Alan Kim (el nen). Treball actoral finíssim. • Fotografia càlida i treball de llum que acompassa els estats d’ànim; música envoltant de Mosseri. Autobiografia i universalitat • Lee Isaac Chung projecta records d’infantesa i la vivència dels seus pares. El film parla als fills d’immigrants d’arreu: construir casa allà on “penges el barret” i on arrela allò que estimes.

Editorial d’obertura: Hendrix i el mite americà "La música com a eina, la cultura com a filtre, l’expressió com a vehicle" • A partir de la interpretació deformada de l’Star-Spangled Banner per Jimi Hendrix a Woodstock (1969), el programa planteja una lectura crítica dels Estats Units. • Idea central: desmitificar el patriotisme i mostrar les violències estructurals (colonialisme, racisme, fractura social i política) que travessen la història del país. • Contrapunt cultural: de l’American Gothic a la iconografia del Ku Klux Klan, el cinema clàssic i contemporani, i la cultura pop com a marc per rellegir el “somni americà”. Fil conductor del programa • Aproximació “no mainstream” als EUA: contracultura, crítica i relectura. • Esment a l’exposició de CaixaForum (Warhol, Roy Lichtenstein) per debatre el consumisme dels 60 i el seu doble joc entre desmitificació i celebració. Documental: Hail Satan? (Penny Lane, 2019) De què va • Seguiment del naixement i expansió de The Satanic Temple (liderat per Lucien Greaves) com a moviment polític-laic que usa la imatge de Satán com a eina retòrica i performativa. Tesis i moments clau • Eix central: separació Església–Estat i denúncia de la supremacia cristiana als espais públics (Capitoli, monuments dels Deu Manaments). • Cas emblemàtic: proposta d’instal·lar l’estàtua de Baphomet com a contrapes a monuments bíblics; batalla judicial, context era Trump, i coherència laica (“o tots o cap”). • Anècdota il·luminadora: la proliferació de monuments als Deu Manaments es deu a promocions de la pel·lícula de Cecil B. DeMille als 50. • El to combina sàtira i profunditat política; el moviment s’expandeix internacionalment (fins i tot amb presència a Espanya). Principis (resum dels “set manaments”) • Compassió i empatia; justícia per damunt de la llei; autonomia del cos; llibertat (inclosa la d’ofendre); adhesió a l’evidència científica; fal·libilitat i rectificació; noblesa d’acció i pensament. Per què importa • Demostra, amb humor i casos concrets, la hipocresia institucional i com la cultura pot impulsar canvis legals. Cinema: Shadows (John Cassavetes, 1959) Temes i estil • Drama urbà al Nova York que toca relacions racials sense moralitzar; improvisació actoral i muntatge lliure. • Estètica “molt jazz”: música de Charles Mingus, ritme, variació i espontaneïtat com a llenguatge cinematogràfic. Aportació històrica • Fundacional del cinema indie nord-americà; mètode flexible, rodatge lliure i finançament pioner (crida radiofònica als oients, proto-micromecenatge). • Reivindicada per la crítica (Scorsese, premsa d’època) per la seva veritat emocional per sobre dels artificis. Còmic: Tintín a Amèrica (Hergé, 1931) Premissa i tòpics • Tintín a Chicago: gàngsters, corrupció i Al Capone (únic personatge realment identificat). Tira de clixés del gènere negre i del Far West. Lectura crítica • Considerat un dels àlbums més febles de la sèrie: mirada eurocèntrica i paternalista sobre els EUA, sense gaire profunditat crítica. • Serveix, tanmateix, per evidenciar com Europa ha construït els tòpics sobre Amèrica. Tancament • Recordatori de xarxes (Empanada Cultural a Facebook, Instagram, Twitter) i versió completa del programa a YouTube i Spotify. "No és un programa patriòtic; és una invitació a rellegir els EUA des de la cultura, l’humor i la dissentiment crític."